Just Deploy It!

Etiqueta: salut

  • El Diccionari de medicina de Corachan de 1936 digitalitzat per l’Arxiu Nacional de Catalunya i el Departament de Salut

    El Departament de Salut i l’Arxiu Nacional de Catalunya han digitalitzat el Diccionari de medicina de Corachan de 1936, l’obra que va assentar les bases al segle XX del modern llenguatge mèdic en català.

    El Diccionari de medicina va ser una obra pionera en l’àmbit de les ciències de la salut i de la medicina en català. L’any 1930 l’Associació de Metges de Llengua Catalana el va encarregar al doctor Corachan, qui va coordinar un equip nombrós d’experts dels àmbits de la medicina i de les lletres, motiu pel qual també és conegut com a «Diccionari Corachan». Tot i que es va començar a publicar en fascicles el 1932, va ser presentat íntegrament el juliol de 1936, pocs dies abans de l’inici de la Guerra Civil.

    Durant el franquisme, el Diccionari de medicina va formar part de les publicacions prohibides pel règim. Tanmateix, se’n van dipositar alguns exemplars al soterrani del Casal del Metge (aleshores seu de l’Acadèmia) i al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest dipòsit va ser custodiat per l’oficial major del Col·legi de Metges, que en va fer una distribució discreta i selectiva, ja que només l’oferia, ben embolicat en paper de diari, a les persones que creia que guardarien el seu secret. Aquest fet, sens dubte, va contribuir a la seva conservació i posterior recuperació als anys vuitanta i noranta com a fonament lexicogràfic del Diccionari enciclopèdic de medicina (1990).

    Restaurada la Generalitat de Catalunya, l’aleshores Conselleria de Sanitat i Assistència Social, davant la manca de seguretat a l’hora d’escriure correctament en català el nom de les malalties en les publicacions que es començaven a editar, va aconseguir un exemplar del «Corachan» del Col·legi de Metges de Barcelona. És justament aquest exemplar, conservat pel Departament de Salut al llarg dels darrers quaranta anys, el que s’ofereix ara digitalitzat per l’Arxiu Nacional de Catalunya amb el coneixement i l’autorització dels hereus del doctor Corachan.

    El Diccionari consta de 829 pàgines; inclou un vocabulari català-castellà i un de francès-català, i conté els pròlegs d’August Pi i Sunyer, que era aleshores president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, i també de Pompeu Fabra, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual enguany es commemoren els 150 anys del naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana.

    Els objectius d’aquesta publicació eren donar una eina per escriure els termes mèdics en català correctament i amb precisió, poder copsar millor les expressions que empraven els malalts i interpretar amb exactitud els manuscrits de medicina antics; tot això en el context d’una disciplina que des de finals del segle xix havia evolucionat ràpidament, fet que havia afavorit la introducció de neologismes i manlleus d’altres llengües. El Diccionari va servir per adaptar al català termes d’origen grecollatí molt sovint traduïts defectuosament directament del castellà. Es tractava, doncs, d’una eina valuosa i necessària per fixar, ordenar i normalitzar el lèxic mèdic que ha esdevingut amb el pas del temps patrimoni cultural i lingüístic del català modern.

  • La sobrecàrrega de cures o la violència, darrere que les dones prenguin més tranquil·litzants que els homes

    Totes les drogues a Espanya són consumides més per homes que per dones menys dos tipus de psicofàrmacs: els hipnosedants i –en menor mesurada– els analgèsics opioides. Els primers són, segons l’últim estudio EDATS del Ministeri de Sanitat, la tercera substància més consumida, per darrere de l’alcohol i el tabac i per davant de la cocaïna o el cànnabis. El 15,4% de la població femenina ha pres alguna vegada en els últims 12 mesos hipnosedants enfront del 9,3% de la masculina. La majoria dels també anomenats tranquil·litzants s’adquireixen, al contrari de les més consumides per homes, amb recepta mèdica.

    Què està passant amb els psicofàrmacs, especialment, entre les dones? L’ús d’hipnosedants s’ha gairebé triplicat en dotze anys i el 63,9% dels consumidors el 2018, ja sigui tant d’ús ocasional com abusiu, són dones. La seva edat mitjana és de 47,5 anys. Al revés del que ocorre, per exemple, amb la cocaïna, el consum augmenta amb els anys, per la qual cosa el grup de dones entre 55 i 64 anys és el de més prevalença. Són alguns dels motius pels quals al febrer es va començar a utilitzar la perspectiva de gènere en el Pla Nacional contra Drogues i ja l’actual Govern va anunciar a l’octubre que elaboraria un específic centrat en elles sobre bon ús de psicofàrmacs. En l’Estratègia Nacional sobre Addiccions 2017-2021 descrivien l’ús d’hipnosedants com a «ocult, no lligat a l’estigma, sinó al desconeixement i a la consideració del seu consum com a ‘normal’, especialment en dones» i recomanaven l’aplicació de programes específics de gènere.

    L’abús d’aquestes substàncies té com a principal contraindicació la dependència. “És un fàrmac depressor que provoca addiccions greus”, explica el metge d’Energy Control –ONG Associació Benestar i Desenvolupament – Fernando Caudevilla. En última instància, i encara que el cos humà sigui tolerant, també pot provocar intoxicacions. Que la consumeixin més les dones es deu en opinió de Caudevilla a motius culturals: “Les drogues, legals i il·legals, les consumeixen més els homes. Encara que la tendència mundial, al llarg del temps i entre joves, és que es vagi igualant. Però si les dones van més al metge i expressen més problemes de salut mental, lògicament tenen més receptes d’hipnosedants”.

    El Ministeri calcula que hi ha en total 775.762 persones a Espanya que fan un consum problemàtic de psicofàrmacs. Caudevilla detalla que la tendència al fet que es consumeixin cada vegada més i amb recepta ve d’un problema de base: a molta gent li costa veure’ls inclosos en una enquesta sobre drogues al costat de l’heroïna, “i són drogues, com la resta. Unes te les donen en el centre de salut, per problemes, i unes altres al carrer. La diferència és legal, no científica. L’heroïna deriva de la morfina [un opioide]”. El fet que el prescrigui un metge provoca a més “la percepció que comporten menys risc”.

    Orfidal, Tranxilium, Lexatin o Trankimazin són alguns dels hipnosedants més consumits, normalment receptats per a trastorns del somni o ansietat. Espanya està a més al capdavant d’Europa en ús inapropiat. Per a Caudevilla, es podria «entrar a discutir si normalment la recepta es mana amb bona indicació. La sensació és que hi ha una mica de màniga ampla». Sobre l’altre grup de psicofàrmacs, els analgèsics opiacis –codeïna, tramadol o morfina–, creu que normalment “sí que es prescriuen bé, encara que als EUA estigui començant a haver-hi sobreprescripció”.

    L’EDADES esmenta que s’ha observat «un augment de la prescripció de medicaments amb potencial addictiu (benzodiazepines i hipnosedants)», encara que no llança dades sobre sobreprescripció. Des del Ministeri de Sanitat assenyalen a eldiario.es que “el seu consum majoritàriament es produeix sota una prescripció facultativa correcta i el seu dosatge s’ajusta al que s’estableix pel professional sanitari”. Per a Patricia Martínez Redondo, educadora social i experta en gènere i drogues, el problema del consum feminitzat sobretot d’hipnosedants “ve des de lluny” i té “molts factors». El principal: la medicalització de les dones. “Si una dona arriba amb ansietat, l’ansiolític és el més fàcil abans de veure què passa, tapant només els símptomes. Es comença a estendre als homes, però és molt tradicional amb dones”, explica.

    No té tant a veure, des del seu punt de vista, amb què les dones acudeixin més al metge, sinó amb el biaix de gènere en la salut: “Somatitzem l’ansietat. Moltes vegades porten a consumir-los condicions de vida vulnerables associades al gènere: responsabilitats de cures, estrès, violència”. També per això augmenta amb l’edat “i per tant amb les sobrecàrregues. Funcionen per a evadir-se. Estàs administrant medicació a processos que requereixen solucions socials”. En casos de violència de gènere “sorprendria l’associades que van aquestes substàncies a les víctimes per a suportar situacions. També l’alcohol”.

    Allò cultural actua per a tot. Són drogues a vegades “que et recomana demanar o fins i tot et passa una mare o una veïna. Per això no ha cridat l’atenció que ho consumíssim”. “L’abús de l’alcohol, per exemple, té més sanció social per a una dona que per a un home. Se la jutja més. Els hipnosedants tenen altres associacions, i a més, quan el consum és problemàtic no és disruptiu –és a dir, no resulta problemàtic socialment ni els seus símptomes criden l’atenció a uns altres–, com pot ocórrer amb l’heroïna o la cocaïna. Tampoc s’engloba com un problema de salut en moltes ocasions: a l’inrevés, gairebé es relaciona amb cuidar-se”, insisteix.

    No es reconeixen com a drogodependents

    En la descripció de l’Estratègia Nacional 2017-2021, al repte sobre el consum ocult d’hipnosedants afegien que «no existeixen campanyes generalitzades de prevenció i sensibilització”. Martínez Redondo, que treballa amb pacients, confirma una altra trava: és pràcticament impossible que una senyora gran addicta a les pastilles demani ajuda. “L’alcohol en dones ara, per fi, està arribant a centres especialitzats. Amb els psicofàrmacs no serà gens fàcil”. Per això és essencial la cooperació amb unitats d’Atenció Primària, “aquí és on seran detectades”.

    Ho diu també María del Mar García Calvente, de l’Escola Andalusa de Salut Pública: «No solament no acudeixen a centres especialitzats, sinó que no es perceben com a dependents». Davant aquesta situació s’han desenvolupat algunes intervencions en diverses comunitats: a Andalusia la Junta i els professionals mèdics han posat en marxa, per exemple, els Grups Socioeducatius d’Atenció Primària en Salut (GRUSE).

    GRUSE, explica García Calvente, sorgeix per a «abordar aquesta indefinició que desemboca en fàrmacs. És interessant perquè quan van començar a treballar es van veure aquestes raons de gènere relacionades amb la sobrecàrrega o fins i tot la violència». Es tracta de fomentar altres recursos com el «suport mutu o l’autoconfiança». Va començar amb dones però es va estendre a homes en comprovar que, amb la crisi, molts havien respost amb símptomes semblants «si escau per la pèrdua de l’ocupació». García Calvente també dirigeix un Diploma sobre Salut i Gènere en la Universitat de Granada que busca formar a personal sanitari. Entre altres coses, «conscienciem que és important entendre que el malestar a vegades no és orgànic. Un fàrmac no soluciona la desigualtat».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Una advocada porta davant l’ONU quatre queixes per violència obstètrica en hospitals públics espanyols

    «S’ha portat molt malament», «no es mereix a aquesta nena», «hauria de treure’t a la nena, perquè t’has portat molt malament». S. va escoltar aquestes frases de la matrona que la va atendre durant el seu part a l’hospital de Cruces (Biscaia) el 2012 i que, poc abans, li va practicar una episiotomia (tall de pell, músculs, nervis i fàscies que envolten la vagina) no indicada malgrat l’oposició de la dona. Ja des del seu ingrés a l’hospital, no li van deixar beure, la van obligar a romandre de cap per amunt i sense moure’s i no van permetre que el pare l’acompanyés en tot moment. L’episiotomia li va provocar incontinència urinària i repercussions «severes» en la seva vida sexual i de parella. El seu cas és una de les quatre denúncies per violència obstètrica que una advocada espanyola ha portat davant la Comissió de Drets Humans de l’ONU.

    Els quatre casos arriben davant la Comissió després que totes les dones hagin intentat, sense èxit, buscar respostes a Espanya. En el cas de S., va presentar una denúncia davant els jutjats penals que va ser arxivada sense que s’obrís una recerca. Encara que l’Audiència Provincial va ordenar obrir una recerca, la denúncia va tornar a ser arxivada. «Durant el procés judicial es van aportar informes pericials de ginecologia i obstetrícia que provaven que no hi havia cap necessitat clínica per a tallar la vagina de la Sra. S. També es va aportar un informe pericial que provava les seqüeles psicològiques i el diagnòstic d’estrès posttraumàtic en relació amb el maltractament patit durant el part. Tot el material probatori aportat per la víctima va ser ignorat», relata l’advocada, Francisca Fernández, en el relat presentat davant l’ONU.

    Fernández, que ha preparat els casos al costat de les també advocades Lucía Martínez i Paloma Torres, explica que amb aquestes denúncies davant la Comissió de Drets Humans busquen el reconeixement que es van vulnerar els drets d’aquestes dones, que aquestes pràctiques suposen tractes inhumans i degradants i que no se’ls va donar una resposta adequada, tampoc judicialment. En última instància, i com desgrana en les seves denúncies, que Espanya va incomplir la seva obligació d’»adoptar les mesures necessàries per a modificar o abolir els costums i pràctiques vigents que siguin discriminatòries per a la dona».

    Un altre dels casos és el de MD., una dona que va donar a llum el 2009 a la seva filla a l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. Allí, segons la denúncia, quan estaven a punt de portar-la al paritori la dirigeixen finalment a un quiròfan i li practiquen una cesària «per estar saturat el paritori» i malgrat l’oposició de la dona. Davant la seva negativa, els metges informen el seu marit que serà operada, àdhuc sense comptar amb el consentiment informat de la pacient. «Les gràfiques de monitoratge fetal mostraven que el bebè estava bé en tot moment. Després de la cesària, se la priva d’analgèsia per al dolor postoperatori, malgrat els precs de la pacient», compte la denúncia, alguna cosa que, assenyala, «no es justifica mèdicament» perquè l’analgèsia està protocolitzada en aquests casos.

    Metges estudiants o residents -«no experts»- li van punxar l’epidural fins a deu vegades, nou d’elles fallides: «El catèter va haver de ser reinserit en la columna diverses vegades: un procés que normalment no porta més de deu minuts es va prolongar durant una hora. Com a conseqüència d’aquestes puncions li va quedar una lesió anomenada ‘hiperreflèxia osteotendinosa bilateral en membres inferiors i claudicació en posició de bipedestació en talons i de puntetes de probable origen medul·lar radicular’».

    La dona ha hagut de fer-se «multitud de proves diagnòstiques» en els últims anys i seguir diversos tractaments en neurologia o rehabilitació. Pateix una «lesió neuropàtica, feblesa generalitzada, anèmia, insomni i ansietat». «No pot cuidar de la seva filla i és totalment dependent de terceres persones per a desembolicar-se en la seva vida quotidiana», apunten. Després d’anys de procediments administratius i judicials, no ha aconseguit cap resposta. L’advocada subratlla que en aquest cas s’ha passat per alt les garanties sobre el consentiment informat als pacients, «donant per bona la informació prestada al marit».

    La Comissió de Drets Humans de l’ONU analitzarà ara els casos i podria dictar una resolució amb una declaració sobre els fets. «Estan arribant casos similars d’altres països. Busquem el reconeixement que s’estan incomplint obligacions legals. L’Estat va donar el vistiplau a l’estratègia al part normal en el Sistema Nacional de Salut, però després no s’aplica», diu Fernández. L’advocada esmenta també la Llei d’Autonomia del Pacient, el Conveni per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) o les declaracions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la prevenció i erradicació de les faltes de respecte i maltractament durant l’atenció al part. El Tribunal Europeu de Drets Humans, diu, ha reconegut el dret de les dones «a decidir amb autonomia» durant l’embaràs, el part i el puerperi.

    Estrès posttraumàtic

    Una altra de les queixes és la de F, que el 2009 va acudir al Complejo Hospitalario Xeral Calde de Lugo amb contraccions i per precaució. L’advocada assegura que se li va ingressar «prematurament» i se li van realitzar fins a nou tactes vaginals, «provocant-li una infecció amb febre intrapart i la necessitat d’administrar antibiòtics i ingressar a la seva filla en nounats en néixer». En el seu relat, parlen de l’administració de medicació «sense necessitat clínica i sense sol·licitar el seu consentiment» i que el personal la va obligar a parir tombada, pujada a un poltre. A F també li van practicar una episiotomia, i el seu part va derivar en «hipotonia del sòl pèlvic amb retracció de la cicatriu» i vaginisme que va requerir tractament de fisioteràpia.

    També acudeix a l’ONU una dona a la qual s’identifica com a Sra. NAE, que relata una «cesària innecessària» a l’hospital públic de Donostia. En la seva queixa, la dona subratlla la falta d’explicacions i d’atenció a les seves necessitats. «Em van posar en la taula d’operacions com si fos una nina. Ningú es presenta, ningú em parla, ningú em mira a la cara. Ningú es preocupa a intentar calmar-me. Ploro molt. Em posen els braços en creu. […] Un metge que fa de tutor va guiant tots els passos (informació que m’hagués agradat no sentir), dels qui m’operen, els va dient com han de tallar i què estan tallant i movent… L’anestesista és l’única persona que en algun moment es dirigeix a mi i intenta tranquil·litzar-me. Em sacsegen», relata ella mateixa.

    En néixer, i abans de portar-se al bebè, li ho ensenyen «però no pot acariciar-lo perquè li han lligat els braços en creu per a l’operació i l’han deixat així». La denúncia inclou que el seu marit no va ser informat que ella havia sortit de quiròfan i no li van permetre estar acompanyada per ell en les següents hores. Setmanes després, la dona és diagnosticada d’estrès posttraumàtic en el seu centre salut i li prescriuen tractament ansiolític.

    Presenta una reclamació de responsabilitat patrimonial enfront del servei de salut amb un informe pericial d’obstetrícia que revela «mala praxi» i l’existència d’»alternatives terapèutiques que no es van posar a la seva disposició i que podrien haver-li estalviat la cesària».

    L’advocada Francisca Fernández creu que aquests casos mostren fins a quin punt es permeten «actituds discriminatòries, maltractaments durant el part i altres formes de violència obstètrica basades en estereotips de gènere tals com anteposar la funció reproductiva de la dona, la seva infantilització o la seva percepció com a incapaç de prendre decisions sobre la seva salut i el seu cos». «Sembla que si no ens sotmetem a tot el que ens diu el metge exposarem als nostres fills. Sembla que ens poden tallar els genitals i que això ho salva tot i que som éssers capritxosos per voler evitar que això succeeixi i exigir informació i alternatives».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La Salut és el que importa

    Per ara, els serveis sanitaris estan dedicats fonamentalment a l’atenció a la malaltia, algunes vegades a la prevenció i generalment actuen quan ja hi ha símptomes fent diagnòstics, posant tractaments (molts cops sofisticats, amb ingressos hospitalaris i intervencions que comporten també riscos) i al final acompanyant a pacients crònics i amb sort ajudant a una bona mort (molts cops allargant l’esperança de vida però amb molt mala qualitat d’aquesta, quant no amb aferrissament terapèutic).

    Tot això està molt bé, molts cops és necessari, però la Salut és una altra cosa. Si paguéssim als professionals només quan estem malalts aniríem malament (hi ha països que ho fan i així els hi va). Els hem de pagar amb bons salaris perquè ens ajudin a vetllar per la nostra salut i la de la comunitat, per això el millor nivell d’atenció sanitària és el de l’Atenció Primària i Comunitària pública, el nostre equip de professionals, proper, que atén la nostra salut al llarg de tota la vida, ens coneix i coneix el nostre entorn, i quant ho necessitin (en algunes ocasions per patologies greus o rares) ja demanaran consulta als especialistes.

    Però que és la Salut? L’OMS la definia l’any 1946 com L’estat de complert benestar físic, mental i social i no sols absència de malaltia, una definició utòpica i poc realista, és el tot o res, difícil un «complet estat de benestar» (potser només assolible en determinats moments de la vida, o també complet benestar sota els efectes de les drogues). «Amb absència de malaltia», vol dir que si estem una mica malalts, amb un refredat per exemple, ja no tenim salut? Han passat més de 70 anys d’aquesta definició.

    A Catalunya el doctor Jordi Gol, coordinador d’una ponència que definia la salut, en el X Congrés de Metges i Biòlegs, celebrat a Perpinyà el 1976, va proposar una definició nova de salut que fruit del debat del Congrés i publicada al llibre d’actes del mateix (publicades per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques) deia això: La Salut és aquella manera de viure que és autònoma (amb suficient autonomia personal per portar a terme raonablement els nostres projectes de vida) solidària (amb la salut dels altres i per tant en la lluita contra els determinants negatius per la salut, socials, econòmics, de gènere, ambientals, etc.) i joiosa (manera de viure amb alegria, optimisme, esperança). Aquesta nova definició va ampliar i millorar molt la proposta de definició de l’OMS, fa el concepte de salut més dinàmic i introdueix altres valors (no només somàtics) i no parla d’estat ni d’absència de malaltia. Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna discapacitat i tenir força salut encara, de fet podem considerar la malaltia com un determinat mes de la salut (de vegades important).

    32 anys després del Congrés de Perpinyà, en el 18è Congrés de Metges i Biòlegs del 2008 a Girona, la taula rodona sobre aquest tema coordinada pel Dr. Oriol Ramis, accepta la definició de salut esmentada com a vigent tot reconeixent el seu caràcter ideològic (i que no ho és?) i que cal seguir treballant per la seva hegemonia en la societat i el Sistema Sanitari.

    Creieu que avui es pot canviar la ideologia dominant en la societat i els professionals de què el sistema sanitari s’ha de dedicar fonamentalment a la malaltia? El camí de la malaltia porta a la medicalització creixent de tots els aspectes de la vida, a l’expropiació de la salut com a autonomia i solidaritat de la persona, només serveix als interessos de qui volen guanyar diners amb els negocis de la malaltia i portar al Sistema Sanitari públic a la seva insostenibilitat.

    Serà difícil canviar el paradigma, possiblement quasi impossible si el model social i econòmic global és el que és: capitalisme financer hegemònic, consumisme, creixement depredador dels recursos i del medi, individualisme en contra de la solidaritat, submissió per contes d’autonomia, desigualtats acceptades i dificultats creixents per ser lliures. Per això diem que la lluita per la Salut és necessàriament la lluita per recuperar els valors republicans, els valors del bé comú i els drets socials. Sense una societat sana no podrem aspirar a la salut individual ni col·lectiva. Cal treballar aquest tema i afiliar-nos al Club de la salut i la Primària.

  • Salut repartirà 100 milions d’euros per estabilitzar la Primària mentre la vaga segueix en peu

    Tercer dia de vaga i també de negociacions. La secretària general de Salut, Laura Pelay; el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), Adrià Comella, i el director gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), Josep Maria Argimon, han realitzat una roda de premsa on han explicat alguns dels acords als quals s’estava arribant i les mesures que des del Departament de Salut es començarà a implementar a partir de demà.

    La primera de totes elles es tradueix en la incorporació de 201 nous metges de medicina familiar i comunitària arreu del territori per pal·liar la quantitat de vacants existents a dia d’avui. Tots tres han reconegut que la sobrecàrrega és un dels factors que més perjudica l’atenció i el dia a dia laboral dels metges de primària. D’aquesta manera, han entès la necessitat de prendre “una sèrie de mesures a curt, mitjà i llarg termini per recuperar la confiança dels equips”.

    Adrià Comella les ha dividit en tres grans blocs. El primer de tots: realitzar contractació i donar una major cobertura per reduir la sobrecàrrega. En aquests sentit, en els propers mesos es contractaran 201 nous professionals i per a això es destinarà una inversió de 14 milions d’euros. A més, entenen que, més enllà de nou personal per a omplir places vacants, també cal invertir per poder cobrir les vacances dels professionals ja existents o altres esdeveniments com baixes laborals o dies de permís per formació o docència. Per aquesta cobertura, Comella ha explicat que es duplicarà la partida actual destinada dels 11 als 22 milions d’euros.

    D’aquesta manera, volen posar solució i millorar el temps d’espera, el temps que està el metge en contacte amb el ciutadà per tal de poder fer un bon diagnòstic. Per Comella, així es permetrà més òptimament a l’especialista “escoltar, pensar, poder estar tranquil i que això ajudi també al ciutadà a tenir la sensació d’estar ben atès”. A més a més, Comella considera que “lluitar contra la sobrecàrrega serà trencar amb la sensació de burn out que pateixen els professionals que també senten que han perdut prestigi professional”.

    Durant la roda de premsa han afirmat que la sobrecàrrega és un fet, ja que “hi ha metges que treballen més hores per poder atendre a la ciutadania o han de dedicar hores de formació docència o treball clínic”. La inversió total que es destinarà a treure sobrecàrrega entre una cosa i una altra pujarà doncs a 36 milions d’euros.

    Un segon bloc seria el de la millora de les condicions laborals, que si bé vindrà donat en disminuir la sobrecàrrega, incorporarà factors que ajudin a conciliar la vida familiar i la laboral, la conciliació interna dels equips, donarà la possibilitat de reducció de jornada. A més, es plantegen que, per tal que el col·lectiu recuperi la identificació, la tria del lideratge es farà a mitges entre l’administració i el propi equip que, en cas d’empat, tindrà l’última paraula. Comella creu que d’aquesta manera els lideratges estaran més reconeguts pels seus companys i els equips funcionaran millor.

    Argimon ha volgut afegir que les condicions de treball han de ser dignes també per aquells metges residents que acaben i la proposta implica acabar la residència al maig i al mes de gener ja tenir una plaça de treball fix. Les dades que ha aportat d’aquest últim any a la ciutat de Barcelona diuen que dels 36 metges que van acabar la residència, 29 es van quedar i els 7 restants van tornar als seus llocs d’origen.

    Una altra de les idees implica reduir dins els consultoris la feina burocratitzada al mínim per centrar-se més en el treball clínic i, “alhora, treballar per apoderar més el treball del metge d’atenció primària”. Per tal de facilitar l’autoorganització dels Equips d’Atenció Primària, tot disposant d’un contracte programa propi i poder desburocratitzar s’invertiran 4 milions d’euros. A més, aplicarà una partida de direcció per objectius que implica tant a metges com infermeria de l’atenció primària i de l’atenció hospitalària. En aquest cas, per recuperar el 100% de la direcció per objectius, l’esforç pressupostari que s’hi dedicarà és de 48 milions d’euros.

    Altres inversions que realitzaran són 8 milions d’euros en concepte de reconeixement de la carrera professional i per a millorar la retribució dels serveis de guàrdia d’urgències i una partida de 3,2 milions d’euros exclusivament per la primària dins el Pla Integral d’urgències de Catalunya (PIUC).

    I, amb tot, la suma d’inversió que realitzarà l’ICS puja gairebé als 100 milions. Una inversió que consideren que respondrà a les demandes que els professionals que estan aquests dies als carrers estan exigint.

    Des de Salut han valorat molt positivament les converses que en aquests moments encara es mantenen. Josep Maria Argimon ha opinat que en aquests moments els «dos posicionaments es troben cada cop més a prop». Alhora ha aportat que «si només haguéssim volgut aturar la vaga el més còmode era signar» i ha explicat que «en les actuacions que tenen un preu darrere ens vam posar d’acord molt ràpid» i ha criticat que «en una vaga no és habitual parlar del model».

  • Ja ningú confia en les propostes de la nostra administració sanitària

    Són molts anys d’anar trucant a la porta de l’administració sanitària catalana reclamant canvis en profunditat per a la nostra atenció primària i comunitària. No cal tornar a repetir els fets, plasmats en projectes de canvi i millora proposats des de diferents àmbits, fins i tot per grups dins la mateixa administració sanitària, que han quedat en els calaixos dels despatxos dels responsables polítics. És ara, en veure arribar el conflicte anunciat i inevitable, quan semblen despertar del llarg somni i, en forma de moviments desordenats com els de la cua tallada de la sargantana, fan públiques tot un seguit de propostes que pretenen donar solució als errors acumulats durant tants anys.

    A qui pot estranyar que ja ningú confiï en les noves promeses fetes? En un marc polític general caracteritzat per la incertesa i inestabilitat, sense pressupostos que incorporin nous recursos al govern, sense una política de personal definida i coherent, sense idees clares vers el futur estratègic i organitzatiu general del sistema sanitari i de l’atenció primària i comunitària en particular, no sembla coherent ni propi de grups i persones amb un mínim d’intel·ligència creure i pensar que el que no s’ha fet durant anys d’indolència es pugui implementar en uns quants mesos.

    Tot això al marge de la insuficiència estratègica i de curt termini que tradueixen les propostes fetes per l’Institut Català de la Salut en un intent tant inútil com desesperat de frenar el moviment de vaga. El deteriorament de les condicions de vida i treball dels professionals d’atenció primària i comunitària (de tots i no solament dels metges) i el risc d’una lesió irreversible de la qualitat de l’assistència prestada a la ciutadania han arribat a un punt que fa necessari passar de les paraules als fets.

    Avui ja ha passat el temps de les manifestacions polítiques grandiloqüents afirmant, amb un to clarament adulador, que és gràcies als professionals que el sistema sanitari ha pogut aguantar els atacs de la crisi econòmica. Efectivament s’ha esgotat el crèdit i, sobretot, la paciència d’uns professionals farts de ser menyspreats a la pràctica pels que tenen la primera i major responsabilitat de garantir una atenció sanitària de qualitat, segura i satisfactòria per a tothom.

    Podríem continuar enumerant més i més greuges soferts pels professionals i la ciutadania en l’àmbit sanitari al llarg de molts anys però penso que no és necessari, ja que es troben marcats de forma indeleble en el cap, el cor i, també, en la butxaca de tots. La suma de greuges en un context d’indiferència per part dels responsables polítics es troben en la base que justifica el títol d’aquestes línies: ja ningú confia en les propostes fetes a correcuita per la nostra administració sanitària.

  • Els metges especialistes extracomunitaris que s’hagin format a Catalunya podran quedar-s’hi a treballar

    El Govern de la Generalitat ha aprovat un acord amb l’objectiu de  millorar i facilitar la contractació de professionals per al Sistema Nacional de Salut. L’acord facilitarà que un important nombre de metges especialistes extracomunitaris formats a Catalunya, un cop acabin la seva residència, puguin quedar-s’hi a treballar. Fins ara, no podien seguir treballant en el sector públic per no tenir la nacionalitat espanyola o la d’algun país de la Unió Europea, tal i com requereix la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic.

    L’acord suprimeix aquest requisit i, a partir d’ara, aquesta nacionalitat no serà requerida per accedir a contractes de facultatiu especialista estatutari en determinades especialitats deficitàries i en determinats territoris del país. Aquestes regions s’hauran d’especificar en el mapa d’especialitats deficitàries vigent en el Pla d’Ordenació de Recursos Humans de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Fins ara, els especialistes extracomunitaris només podien optar a contractes de tipus laboral temporal en centres de l’ICS si acreditaven un permís de residència. Per renovar-lo, però, calia que rebessin de l’ICS una oferta de contracte de més d’un any de durada, una modalitat contractual que s’adequa poc als supòsits més freqüents de contractació temporal als centres de l’ICS (baixes, pics d’activitat assistencial, etc.). Però tampoc podien accedir a contractes interins o fixos donat que la llei obliga a tenir la nacionalitat pertinent.

    Segons dades de Salut, aquesta situació provoca que, cada any, acabin la formació sanitària especialitzada a l’ICS prop d’un centenar de metges especialistes extracomunitaris que, majoritàriament, no poden continuar exercint a Catalunya, malgrat haver-s’hi format. Asseguren que la supressió d’aquesta trava legal a la contractació «permetrà a partir d’ara retenir el talent d’aquests professionals i millorar la qualitat dels contractes dels metges especialistes extracomunitaris que ja treballen a l’ICS».

    La mesura, que assenyalen que servirà per pal·liar de manera significativa la manca de professionals arriba pocs dies abans de la convocatòria de vaga feta per als facultatius d’Atenció Primària de l’ICS, una de les especialitats que més mateix la falta de professionals.

    De fet, entre les demandes de la reivindicació, el problema del personal sanitari, la seva conciliació laboral, la precarietat, la inestabilitat i la pressió sota la que treballen estan al capdavant d’una llarga llista de necessitats que cal cobrir.

    Salut apunta que la retenció en els centres i equips de l’ICS d’aquests facultatius ja formats durant la residència afavorirà, especialment, l’àmbit de l’atenció primària, «ja que fins ara, per la naturalesa dels contractes i els requeriments legals vigents, era més difícil poder retenir els residents extracomunitaris que acabaven, malgrat que l’especialitat de medicina familiar i comunitària és de les que compta amb més residents extracomunitaris (un 30% dels residents d’aquesta especialitat a l’ICS)».

    Per visualitzar-ho quantitativament, sempre segons dades de Salut, els centres de l’ICS formen, cada any, 2.400 residents, distribuïts en els diferents anys de residència. D’aquests, 268 (un 11%) són extracomunitaris; 72 es formen en medicina familiar i comunitària i 196 són a hospitals. Cada any, però, acaben la formació sanitària especialitzada a l’ICS al voltant d’un centenar de metges extracomunitaris.

  • La precarietat del sector sanitari i la falta de metges entre les principals denúncies del I Fòrum de Diàleg Professional

    El I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya s’ha celebrat amb la presència de 59 entitats assistents sota el nom ‘Construïm la salut del futur’. La cimera ja havia estat anunciada per la consellera Alba Vergés a finals del curs anterior amb la pretensió d’incloure tots els agents del sistema sanitari i planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya.

    La cimera de professionals arriba en un context socioeconòmic que la consellera ha adjectivat «d’advers» i que «els professionals han hagut de patir». Ha reconegut així que la situació de precarietat fa anys que la viuen en el seu dia a dia i que els professionals ja la tenen acceptada com a repte a combatre: «ara ens estan demanant que l’assumim».

    El que els agents demanen que s’assumeixi des de les institucions aborda diverses problemàtiques: ràtios baixes en totes les especialitats, mal repartiment entre territoris i especialitats deixant l’atenció primària cada vegada amb menys recursos, un alt nombre de jubilacions, necessitat de treballar un nou model assistencial donat l’envelliment, la fragilitat i la cronicitat de la població…

    Aquesta primera trobada enceta un procés que ha de durar un any on a través de diverses cimeres o convocatòries plenàries es vol establir el diagnòstic i fer una identificació de reptes. Cap al mes de febrer es celebrarà una cimera d’impuls on naixerà una fase de grups de treball específics per concretar propostes de solucions per arribar a una darrera trobada on es parlarà de la seva materialització.

    Infermeria, Atenció Primària, territorialitat i formació: els 4 reptes principals de Salut

    A la trobada hi han participat corporacions de professionals, societats científiques, organitzacions sanitàries, sindicats, entitats ciutadanes i diverses branques del Govern implicades dins el Departament de Salut. La voluntat de la consellera era que els tres eixos principals d’aquesta cimera fossin elaborar un diagnòstic compartit, definir accions a curt termini i planificar una estratègia a llarg termini per respondre «què necessita la ciutadania de Catalunya». El resultat de la jornada d’avui s’ha focalitzat finalment en 4 reptes.

    El primer d’ells enfocat a la infermeria. Vergés ha assenyalat que les ràtios catalanes (6,09 per cada 1000 habitants al 2017) estan lluny d’aquelles que es marquen a l’OCDE però que «no estem malament si ens comparem amb altres regions de població similar». Si bé ha reconegut també que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (7,74) o Navarra (8,68)». Referent a infermeria, durant el fòrum també s’ha remarcat la necessitat de reconèixer les diverses especialitats existents: el 92% dels professionals de infermeria no tenen reconeguda cap especialitat.

    El segon repte que s’ha fixat durant el fòrum de diàleg professional tracta l’Atenció Primària des de diverses vessants. S’ha arribat a la conclusió que s’ha de fer molt més atractiva i que cal afavorir que els metges es vulguin formar en aquesta especialitat. Vergés ha traslladat una de les dades que s’han mostrat amb preocupació durant la trobada: l’any 1996 el 46% dels metges triaven l’Atenció Primària com a especialitat i ara només ho fa el 21%. «Hem d’avançar perquè les necessitats de salut de la nostra població requeriran de metges d’AP», ha apuntat la consellera.

    En tercer lloc, un nou repte serà establir mesures, més enllà de l’increment del nombre de places de formació sanitària especialitzada, per garantir la distribució equitativa d’especialistes de la medicina arreu del territori.

    Per últim, el repte de la planificació universitària. Vergés ha assenyalat que fins ara les universitats han estat molt lligades als hospitals en si però no tant amb la planificació del Departament de Salut que d’ara endavant «haurà de coordinar molt millor la planificació assistencial amb el Departament d’empresa i coneixements», responsable de les universitats. Segons Vergés, «les universitats estan molt obertes a plantejar-se aquests canvis». Canvis que per una banda faran més atractiva l’Atenció Primària, ja que, segons la consellera, si ara no ho acabava de ser, també era per l’impediment que suposa la vinculació entre universitat i hospitals. Per tant, una de les conclusions que ha sortit del fòrum és que la coordinació entre la planificació en el grau i el currículum docent amb les necessitats dels professionals sanitaris és fonamental per donar una bona resposta a les necessitats de salut.

    També vinculat a la formació, Vergés ha destacat que a Catalunya tenim molta capacitat d’atracció però que per contra gent d’aquí també marxa a altres regions a cursar la seva residència. Hi ha un 47% de graduats en medicina que acaben els seus estudis i no fan la residència a Catalunya. A més també hi ha el cas de residents que se’n van després de formar-se: «hem de tenir la capacitat de retenir els residents que formem aquí».

  • El Consell Assessor de la Consellera: un greu desequilibri

    El Consell Assessor de la Consellera de Salut del Govern de la Generalitat, com indica el seu nom, és un òrgan consultiu que té com a missió analitzar les línies directrius estratègiques de futur de les polítiques sanitàries d’aquest departament i, per extensió, del conjunt del govern.

    Fa uns dies s’ha fet pública la composició d’aquest Consell i s’ha produït la seva reunió constitutiva presidida per la consellera Alba Vergés. Amb independència de les actuacions futures del Consell i de les repercussions reals i efectives de les seves deliberacions i propostes ja es pot avançar, sense cap tipus de dubtes, que neix amb greus desequilibris que fan gairebé impossible que pugui donar resposta assessora suficient als reptes amb què s’enfronta la sanitat del nostre país, en definitiva, a la seva missió.

    Aquesta afirmació taxativa no està fonamentada en la indubtable vàlua individual dels seus integrants. Es justifica per l’absència inadmissible de sectors essencials del sistema sanitari i de la mateixa ciutadania. Convido als lectors que revisin la composició per evitar-me entrar en detalls. Entre d’altres, i per no ser exhaustiu, manca representació de l’atenció primària i comunitària i és mínima la de salut pública.

    És conegut que la Consellera Vergés no procedeix del sector sanitari, fet que no significa cap minusvàlua en relació a l’encert de les seves iniciatives polítiques en el camp de la salut. Personalment, tant a nivell estatal com català, sempre he defensat que no és imprescindible que el màxim responsable d’aquest sector governamental sigui professional sanitari, però aquesta característica obliga encara més que si ho fos, que el responsable polític s’envolti d’un sòlid equip d’assessors permanents (no puntuals com és el cas del Consell Assessor del Departament) que pugui posar-li sobre la taula els entramats de la sanitat i les connotacions operatives i conseqüències que poden tenir determinats tipus de decisions.

    Per tant, en aquest assumpte, el que cal en la meva opinió és preguntar-se qui o quines han estat les persones que han aconsellat a la Consellera constituir un Consell Assessor tan orfe de components primordials del nostre sistema sanitari. Sembla un embarbussament però en realitat es tracta d’una nova oportunitat perduda per donar coherència a la política sanitària de Catalunya.

  • Endometriosis, la malaltia ignorada que posa en risc la fertilitat: «Estic assimilant que mai seré mare»

    Alba Durán acaba de complir 39 i fa quatre anys que la seva parella i ella van intentar tenir un fill. «Sóc perruquera i vaig haver de tancar el meu negoci allà per 2010. Tenia 31 anys recentment complerts i el meu noi i jo ja havíem parlat de ser pares. Però amb el seu sou no ens donava, jo estava feta pols… I deixem que passés el temps». Compte que va començar a alternar èpoques d’atur amb treballs en els quals no cobrava més de 900 euros.

    El 2014 li van oferir un contracte indefinit de 1.200 euros bruts més plusos en una perruqueria d’un centre comercial al nord de Madrid, i poc després va prendre la decisió de quedar-se embarassada. «Ja tenia 35 anys, sentia que les coses milloraven i que era el moment. Vam estar un any intentant-ho i gens. Ens desanimem, però després alguns amics em deien que ells van estar intentant-ho bastant temps, així que recuperem l’esperança. Va passar gairebé un altre any, em vaig plantar en 37 i sense el bebè». Llavors Alba va acudir al ginecòleg. Van començar les proves i mesos després li van diagnosticar endometriosis.

    «A mi sempre m’havia fet molt mal la regla, però pensava que era normal, que m’havia d’aguantar. Em prenia uns quants ibuprofens i a seguir. Alguna vegada ho vaig dir en una citologia d’aquestes rutinàries i m’asseguraven que li passava a totes les dones». Alba tenia gairebé 38 anys quan li van dir que de forma natural anava a ser molt difícil que es quedés embarassada, així que va començar amb els cicles de reproducció assistida: «La Seguretat Social et cobreix màxim tres cicles i fins als 40 anys. M’han fet un i no hi ha hagut sort. Em queden dos cicles i un any per aconseguir-ho, així que ja estic assimilant que mai seré mare», confessa.

    La ginecòloga i obstetra Miriam Al Adib assenyala que aquest no és ni molt menys un cas puntual, sinó que reflecteix un dels majors problemes de la comunitat mèdica a l’hora d’enfrontar-se a l’endometriosi: «El retard en el diagnòstic no és tant per falta de recursos, sinó per no fer bé el primer que cal fer: sospitar. Per a això és necessari escoltar detalladament els símptomes que té la dona. Una sospita no és un diagnòstic, però sí que et permet començar a pujar els esglaons necessaris per arribar a alguna cosa concloent. Quan una dona en una consulta diu que li dol, cal aprofundir en això fent una sèrie de preguntes. I si sospitem que pot ser endometriosis, cal fer les proves diagnòstiques pertinents. El gran problema és que no escoltem a les dones».

    Alba es lamenta que cap metge sospités de la seva molèstia: «Si tan sols en una d’aquestes consultes rutinàries, quan jo deia que tenia dolors forts, haguessin començat a fer-me proves, igual hauria tingut el diagnòstic abans dels 30. I potser hauria pogut revertir la situació».

    Després de la publicació d’un reportatge a eldiario.es sobre com moltes dones ajornen la decisió de ser mares per la precarietat econòmica i laboral fins que potser és massa tard, diverses pacients diagnosticades amb endometriosis van denunciar a través de xarxes socials la seva situació: elles també van retardar la decisió de tenir un bebè per les circumstàncies; elles també vivien amb la pressió que als 35 la reserva ovàrica comença a disminuir i els òvuls, a poc a poc, perden qualitat; però en el seu cas, a més, una endometriosi diagnosticada de manera molt tardana havia rebaixat considerablement les possibilitats d’un embaràs.

    «Els implants edomètrics en els òrgans reproductius, que són els més freqüents, poden destruir a poc a poc el teixit ovàric i deixar-te amb pocs òvuls funcionals, pot generar també poca mobilitat en l’úter, o pot afectar a les trompes de Fal·lopi, dificultant la fertilitat», explica Paloma Andrés, ginecòloga d’un Centre de Salut Comunitària de l’Ajuntament de Madrid.

    El 40% té greus problemes de fertilitat

    Als seus 21 anys, Lorena Frontal ha tramat un pla vital: quedar-se embarassada i després extirpar el seu úter. Omplir i buidar com dos verbs que es conjugarien en el seu cos gairebé alhora. Està a punt d’acabar la carrera de Ciències Ambientals i el proper curs vol estudiar un màster. Després, trobar treball i llogar un pis. I després, el bebè. Tot això abans dels 25, l’edat que una ginecòloga li va establir com a horitzó si volia ser mare de manera «natural». «M’aclapara complir anys», diu.

    Lorena no té encara un diagnòstic concloent, però la sospita és que pateix endometriosis. Va tenir la seva primera regla als 11 anys, i encara que diu que sempre li ha fet mal, va ser als 19 quan va empitjorar. Des de llavors li han fet una laparoscòpia (cirurgia) i diverses ecografies. També li han receptat tractament hormonal, com a la majoria de pacients amb endometriosis: «Ara mateix el que tinc és una menopausa induïda. Cada tres mesos em posen una injecció de Decapeptyl. M’han posat dos, però m’han dit que en ser tan jove no és recomanable que segueixi amb aquest tractament, que és alguna cosa temporal. En res em vindrà la regla [quan es passi l’efecte de l’última injecció] i estic patint només de pensar que tornaran els dolors». Paloma Andrés apunta que el Decapeptyl «no està indicat per aplicar-ho durant llargs períodes». «És un tractament molt sever, ha de ser emprat com alguna cosa reduïda en el temps», afegeix.

    «L’endometriosi és una malaltia infradiagnosticada», apunta Lucía Torres, de l’associació EndoMadrid. «Consisteix en el creixement d’un teixit molt similar al de l’endometri però fora de l’úter. Aquests creixements o adherències solen aparèixer, sobretot, en zones com a ovaris, trompes de Fal·lopi, bufeta… Encara no es coneixen les causes per les quals creix fora de l’úter, el que es sap és que en ser un teixit semblant a l’endometri, respon als cicles hormonals que tenim les dones», afegeix. Això significa que també produeixen hemorràgies, com les menstruals.

    El símptoma més comú és el de la dismenorrea: «En la major part dels casos, produeix dolors en el baix ventre i sobretot, quan es posa més de manifest, és quan es produeix aquesta descamació, és a dir, en època menstrual. Està normalitzat que la regla faci mal, i aquest dolor ha estat utilitzat fins fa no gaire com a excusa per mantenir a les dones dins de casa i manifestar la seva feblesa», assenyala la ginecòloga Paloma Andrés.

    L’especialista en salut sexual i reproductiva assenyala que entre un 10 i un 15% de les dones la pateixen, i que d’aquest percentatge, el 40% presenta greus problemes de fertilitat. A més, segons apunta Lucía Torres, «des que una dona acudeix a una consulta mèdica perquè comença a tenir símptomes fins que per fi té un diagnòstic, la mitjana és de nou anys».

    Lorena encara no té diagnòstic concloent: «Una ginecòloga d’un hospital públic de Madrid em va fer una ressonància i revisant-la em va dir que intuïa dos petits focus d’endometriosis a la zona de l’úter enganxada a la bufeta». «Al setembre haurien de fer-me una altra laparoscòpia, però hi ha casos en els quals l’endometriosi és tan profunda que no es veu ni així. Sé que els dolors tornaran, perquè la píndola anticonceptiva a mi no em fa res. El Decapeptyl no me’l poden tornar a injectar… Penso a tenir un bebè al més aviat possible i després fer-me una histerectomia. Si no tinc res dins, no hi haurà dolor. No vull viure amb dolor. D’una banda m’espanta ser mare gairebé ja, perquè no sé si la meva parella i jo sobreviuríem econòmicament, però m’espanta més pensar que no ho seré», explica.

    Falta de perspectiva de gènere

    Lucía Torres, d’EndoMadrid, critica la falta de perspectiva de gènere en el sistema públic sanitari: «Aquesta és una malaltia que posa en risc la fertilitat. Així que la seguretat social hauria de donar-te la possibilitat de congelar els teus òvuls. El tema de la reproducció de les dones s’ha deixat en mans privades, de clíniques que monetitzen això. Afortunadament hi ha algunes comunitats que ja ho estan fent, que ja cobreixen la congelació d’òvuls. Si a tu amb 20 anys et diagnostiquen endometriosis, el mínim que podria fer el sistema de salut és donar-te aquesta opció de cara al futur. Si no, s’està excloent a les dones pobres que no poden pagar-ho».

    Diana Unzurrunzaga, de 36 anys i tècnic mediambiental, va plorar el dia en el qual li van dir que patia endometriosis i que comencés a plantejar-se si volia tenir fills perquè el temps corria en contra seva: «Tenia 26 i em van dir això alhora que m’informaven que m’haurien d’operar per treure’m uns quists a l’ovari. Em vaig emportar un disgust… Pensava: ‘Vull ser mare, però ara?’. En el meu cap es repetia la frase ‘si trigues molt, igual no pots’. De primeres va ser un xoc. Deia: ‘Vull ser mare però ja m’han posat un mur abans si més no d’intentar-ho’«.

    Segons Lucía Torres, moltes dones descobreixen que tenen endometriosis quan intenten ser mares i veuen que no poden: «Això significa que fins que la dona no pot complir amb el seu rol social de procrear, la comunitat mèdica no presta suficient atenció als seus símptomes per arribar a un diagnòstic».

    Diana ara està a punt d’intentar la seva tercera fecundació in vitro. La primera vegada va tenir un avortament espontani al mes i mig, la segona vegada els òvuls es van degradar abans si més no d’intentar implantar l’embrió. Des de fa un parell d’anys, el seu llenguatge quotidià s’ha vist ajornat per un altre al que ni tan sols estava habituada: hormonització, hiperestimulació, transferències, punció, extracció. «El procés és dur, i almenys m’ho cobreix la Seguretat Social. Però després de l’avortament, després dels òvuls que es van degradar, després vaig tenir hiperestimulació i em toca descansar… Veient les dificultats que estic tenint ja no sé si vull ser mare».

    El seu entorn, diu, l’anima a seguir intentant-ho per la via privada si el tercer cicle (l’últim que cobreix la sanitat pública) no té èxit. «Crec que no vull passar per això. Més i més intents. Psicològicament és molt dur, i pagar-ho també. No sé si estic disposada a més patiment només per tenir un bebè. Abans ho desitjava, ara ja no sé fins a quin punt ho vull per la por a penedir-me o per la frustració que pugui sentir en el futur per no haver estat mare».

    El cas de Mila Sánchez és diferent. Ara té 37 però pateix dolors menstruals des dels 13. «El metge sempre em deia que era normal que em fes mal, i que quan tingués fills se’m passaria», recorda.

    La ginecòloga Paloma Andrés apunta que l’embaràs mai ha de ser receptat com un tractament, sinó com una possibilitat o elecció: «Estem en un sistema social i cultural patriarcal el mandat del qual per a les dones és ser mares. D’una banda l’experiència ens diu que la maternitat alleuja els símptomes de l’endometriosi perquè no hi ha menstruació i, per tant, disminueixen els implants [creixement del teixit fos de l’úter]. En la lògica de molts metges, totes les dones volen ser mares perquè aquest és la seva comesa en la vida, creuen que així es completen. Així que si uneixes les dues coses, tens l’embaràs com a tractament. Però l’única cosa que s’ha de fer és informar: dir-los que un embaràs pot reduir els símptomes, però no guareix la malaltia. I preguntar-los sobretot si desitgen ser mares. Si no ho desitgen, aquesta possibilitat no és una via per a elles».

    Lucía Torres arremet contra el mite de l’embaràs terapèutic: «És cert que en algunes dones funciona, però ni molt menys en totes. A més, si estàs malalta i tens un dolor crònic que t’incapacita de forma intermitent, potser no tens forces per cuidar d’un bebè. L’embaràs hauria de ser una opció vital, no un tractament. A més, moltes dones, encara que ho desitgin, no aconseguiran embarassar-se. Cal informar a les pacients degudament».

    Mila va ser diagnosticada d’endometriosis el 2016. Uns anys abans havia intentat quedar-se embarassada però no ho va aconseguir. «He descartat ser mare. M’hauria agradat però ara mateix estic a l’atur, prop dels 40 i amb uns dolors molt forts. Potser si m’haguessin diagnosticat quan era adolescent, que ja tenia símptomes, tot hauria estat diferent. Ara no tinc mitjans ni forces per intentar-ho».

    Aquest és un article original de eldiario.es