La introducció per primera vegada al món de la tecnologia 5G en el quiròfan d’un hospital i la classificació Bloomberg que situa Espanya com el país més saludable del món gràcies a l’estil de vida, la dieta mediterrània i l’atenció primària de salut, són dues de les notícies sanitàries que han circulat aquests dies. La primera ha sortit als telenotícies i als diaris de més tirada. Precisament a TV3 un cirurgià, amb aspecte de triomfador, declarava somrient les moltes coses que podria fer amb la nova tecnologia, sense deixar gaire clar com beneficiaria la salut dels seus pacients. En canvi, la segona notícia ha passat més desapercebuda, només l’ha recollida algun mitjà digital malgrat merèixer fins i tot un tuit del president del govern espanyol.
Sobta la discrepància entre la importància mediàtica de les notícies i el seu efecte sobre la salut dels ciutadans. Em costa arribar a entendre quin és el benefici per la salut dels ciutadans de Catalunya o d’Espanya, passar de 4G a 5G en un únic quiròfan d’un únic hospital. Com a mínim entenc que no és gaire comparable al fet de situar Espanya com a líder mundial en salut.
Precisament aquests mateixos dies la prestigiosa revista JAMA publica un article que reforça el paper central de l’atenció primària sobre la salut poblacional. La recerca demostra que als Estats Units, entre 2005 i 2015, la concentració de metges de família i no la d’altres especialitats, explica les reduccions de la mortalitat poblacional. Justament els autors lamentaven que malgrat la contundència de l’evidència, la proporció de metges de família ha davallat durant aquest mateix període.
És comprensible que els mitjans s’enlluernin amb el glamour d’algunes innovacions, però costa entendre que els responsables del pressupost es guiïn pel que publiquen els diaris. Els periodistes han d’entendre que la seva influència sobre l’opinió pública afecta el pressupost de salut, arribant a definir el tipus i la qualitat del servei que reben els ciutadans. Em temo que alguns no en són gaire conscients i en canvi ho tenen molt clar algunes empreses sanitàries que destinen molts recursos, sovint públics, a la producció de notícies.
També m’ha sobtat la forma negativa com alguns metges de família han viscut la segona notícia. Un company piulava el link de la classificació Bloomberg afegint que la salut dels ciutadans s’havia aconseguit a costa de la dels professionals d’atenció primària. El tuit mostra que, a més de les deficiències assenyalades en les vagues del darrer desembre, també patim un greu problema d’autoestima i de motivació.
Recordem que les teories X, Y de la motivació de McGregor es basaven a aconseguir que un obrer expliqués la seva feina, passant de dir «pico pedra» a «estic fent una escultura» a «construeixo una catedral». En cadascuna d’aquestes tres afirmacions realitza físicament la mateixa tasca, però el seu grau de motivació i d’implicació amb el projecte són molt diferent. Malauradament a casa nostra es fa creure als professionals d’atenció primària que estan picant pedra, malgrat que com ha quedat sobradament demostrat estan fent la catedral més gran del país. Els líders formals dels serveis sanitaris haurien de prendre nota i actuar en conseqüència, ja que el desànim reflecteix el dèficit del seu lideratge.
L’Atles d’Iniciatives de Pobresa Energètica a Europa, promogut per l’associació Ecoserveis, és el resultat d’una revisió exhaustiva de les pràctiques dutes a terme a Europa a la fi de 2016. El document recull i analitza les 65 millors pràctiques contra la pobresa energètica i ofereix un retrat de la situació amb l’objectiu de facilitar el procés d’intercanvi d’informació, tant pel que fa a les accions en si com sobre el coneixement que han generat.
L’anàlisi d’aquests casos d’estudi ha il·lustrat la importància de la contribució dels agents socials a aquest camp. Per tot arreu d’Europa s’està perfeccionant l’experiència en intervencions contra la pobresa energètica i en la manera d’implementar aquestes mesures en llars en situació de vulnerabilitat. La participació d’agents diferents, però complementaris (com els departaments públics d’energia, habitatge, benestar, protecció del consumidor i salut, així com les organitzacions de la societat civil), és clau per a configurar un sistema resistent i eficient amb el qual identificar i abordar la pobresa energètica.
Tant a escala nacional com regional, es recomana dissenyar estratègies que estableixin mesures a curt termini per a alleujar els casos d’emergència, però també estratègies a llarg termini dirigides a abordar les causes estructurals de la pobresa energètica. La combinació d’ambdós tipus d’estratègies podria compensar de manera efectiva les tendències cada vegada més a l’alça de les taxes de pobresa energètica observades en molts països.
Un vincle entre la pobresa energètica i els costs sanitaris
Malgrat que diversos casos d’estudi han indicat que la pobresa energètica té un impacte directe en la salut, les iniciatives que involucren a professionals sanitaris són escasses. La utilització de professionals de la salut en programes de pobresa energètica podria ser molt prometedora en termes de sensibilització, identificació de llars vulnerables i millora de la qualitat de vida de les llars vulnerables.
A més, la pobresa energètica està vinculada amb despeses indirectes substancials per als sistemes de salut dels Estats membres. Establir un vincle directe entre les mesures contra la pobresa energètica i la reducció de costos en els sistemes de salut podria ser una oportunitat per a crear consciència entre els prenedors de decisions sobre la necessitat d’invertir en estratègies a llarg termini per a reduir la pobresa energètica com una forma d’optimitzar el pressupost públic.
Contra la pobresa energètica, la cooperació entre agents és imprescindible
La col·laboració i la responsabilitat compartida són essencials. L’eficiència energètica és un camp emergent en molts països, raó per la qual el procés de formulació de polítiques ha de preveure la integració de les lliçons apreses de les iniciatives locals, així com el progrés aconseguit en països similars.
En molts dels casos d’estudi va haver-hi una sèrie de barreres associades a l’assoliment de l’eficiència energètica. Més que les limitacions financeres, un dels principals impediments va ser la falta de voluntat política o la col·laboració adequada entre els agents rellevants. Això subratlla la necessitat de col·laborar i crear sinergies entre les diverses parts interessades. D’aquesta manera es podria ajudar a pal·liar situacions que es troben obstaculitzades per manca de coneixement o d’experiència.
S’ha demostrat que la cooperació entre agents impulsa solucions creatives per als problemes trobats. Els aspectes clau en planificar estratègies de pobresa energètica a escala nacional, regional o local són:
Treballar per a establir una xarxa sòlida. Involucrar agents públics i privats (empreses i societat civil) i assegurar coneixements i competències transversals mitjançant la participació d’agents de diferents camps (per exemple, energia, protecció del consumidor, habitatge, salut i benestar). Per mantenir relacions sòlides és vital establir objectius i reunions periòdiques.
Preveure mesures d’emergència i estratègies a llarg termini. La sostenibilitat a llarg termini és un factor clau per al desenvolupament de programes eficients.
Aprendre dels èxits i els desafiaments d’altres organitzacions i països a escala local, nacional i internacional. Dedicar esforços a aprendre d’altres iniciatives pot ser més productiu que no fer-ho.
Per a resumir, i com s’ha destacat, existeixen moltes iniciatives contra la pobresa energètica a Europa. Haver d’aprendre d’elles abans de poder implementar-les pot semblar una pèrdua de temps. No obstant això, la veritat és que pot estalviar temps i ajudar a aconseguir millors resultats.
Com ja explicàvem en aquest article, el Departament de Salut i Metges de Catalunya (MC) s’han reunit per parlar del conflicte que afecta els facultatius de xarxa sanitària concertada. El Departament explicava que ha reiterat que no pot negociar directament les seves reivindicacions per respecte a l’autonomia de les parts que van subscriure el segon conveni del SISCAT. Tot i això, ha subratllat que serà “facilitador” perquè sindicat i patronals puguin arribar a una entesa.
Pel que fa a MC, afirmen que la trobada no ha servit per avançar en cap de les reivindicacions formulades pel sindicat que formen part de la convocatòria de vaga a la qual estan cridats més de 10.000 professionals del sector els propers dies 18, 19, 20, 21 i 22 de febrer. L’organització insisteix que la conselleria és “part inequívoca” de la problemàtica i que té “autoritat, competències i recursos” per aconseguir una solució que faci innecessària la vaga.
En aquest sentit, MC recorda que el Servei Català de la Salut (CatSalut) és propietari i participa de manera majoritària en els consells de govern de les empreses públiques i consorcis del sector, nomenant també els seus presidents i gerents. A més, és l’ens que proveeix el 95% del pressupost de les entitats concertades. D’aquesta manera opina que «Salut afirma que no pot negociar per respecte a l’autonomia de les parts, però ha demostrat que, quan li interessa, intervé i dona instruccions». Això ho valora en referència a la carta adreçada a les gerències d’entitats proveïdores de l’atenció primària concertada perquè apliquin les mateixes mesures acordades per als ambulatoris de l’ICS, i a l’ordre d’equiparació salarial dels professionals de primària i hospitals que es va introduir «amb una instrucció directa a les patronals» l’últim dia de negociació del segon conveni SISCAT, com a conseqüència de la convocatòria de vaga presentada per MC.
Pel que fa a les mesures incloses en el conveni, l’organització explica que les millores retributives són una «simple rèplica» de les decretades per als funcionaris que, com va passar amb les retallades, també s’havien de traslladar als treballadors públics de la sanitat concertada. D’aquí dedueixen que, «el col·lectiu de facultatius és l’únic que manté una jornada laboral superior a la resta, no té regulats els seus horaris i descansos i percep una retribució per les hores de guàrdia inferior a la fixada pels tribunals de justícia. A més a més, pateix una sobrecàrrega assistencial “insostenible”, tant en els centres d’atenció primària com en l’atenció ambulatòria d’àmbit hospitalari».
D’altra banda,MC també lamenta l’absència del director del CatSalut, Adrià Comella, en la reunió d’aquest dimecres i espera que la voluntat de negociació manifestada en els darrers dies per la consellera de Salut, Alba Vergés, i el president de la Generalitat, Quim Torra, es tradueixi en un acord “efectiu i fructífer” que possibiliti la desconvocatòria de vaga.
Cada cop més a prop de la data que el sindicat de Metges de Catalunya va establir com a setmana de vaga per als facultatius de la sanitat concertada, el Departament de Salut ha fet saber que s’ha reunit amb el sindicat. La voluntat per part de Salut, segons han comunicat, ha estat analitzar la situació del sector concertat.
Així, representants del Departament de Salut s’han reunit de nou aquest migdia amb el sindicat Metges de Catalunya per analitzar la situació del sector concertat i també la convocatòria de vaga que va presentar aquest sindicat per al 18, 19, 20, 21 i 22 de febrer. Segons expliquen en un comunicat, abans de Nadal, ja hi havia hagut una reunió prèvia i la trobada d’avui ha servit per donar retorn a les demandes que llavors el sindicat va exposar i també s’han tractat els punts inclosos a la convocatòria de vaga.
El Departament, però, ha reiterat que no pot negociar directament les seves reivindicacions per respecte a l’autonomia de les parts que van subscriure el segon conveni del SISCAT. Tot i això, ha subratllat que serà “facilitador” perquè sindicat i patronals puguin arribar a una entesa. Fa uns dies el Departament també es va reunir amb les patronals.
Aquesta autonomia de les parts es refereix a la signatura del II Conveni SISCAT entre les patronals de la Unió Catalana d’Hospitals (La Unió); el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i l’Associació Catalana d’Entitats de la Salut (ACES) i tres sindicats, CCOO, UGT i SATSE.
Segons defensa el Departament de Salut, el conveni, que afecta uns 50.000 professionals, reverteix retallades i millora les condicions dels professionals: les retribucions s’incrementen un 9,7% acumulat des del 2017 fins el 2020; s’assoleix equiparació salarial de metges i infermeres de l’atenció primària amb els de l’atenció hospitalària (una llarga reivindicació del sector); s’avança en la recuperació gradual de la jornada laboral del 2008 i es percep el 100% de les prestacions per incapacitat temporal en tots els casos des del primer dia, entre d’altres aspectes.
Una altra de les coses que ha volgut trasmetre el Departament de Salut és que en els últims dies, el director del CatSalut ja ha transmès a les organitzacions sanitàries la necessitat de prioritzar la implantació dels acords del conveni.
Durant la reunió també s’ha explicat que el CatSalut fa setmanes que ja treballa en l’adequació dels acords de la primària de l’ICS al sector concertat. A inicis d’aquest mes el CatSalut va enviar una carta a les gerències d’entitats proveïdores de l’atenció primària concertada perquè avaluessin la situació dels equips, detectessin les necessitats i proposessin solucions de millora, que s’han de començar a implantar el mes de març.
«No pot haver-hi salut pública sense salut per a migrants i refugiats». Aquesta és la principal conclusió del primer informe sobre la població migrant a Europa publicat per l’Organització Mundial de la Salut. El document, que ha estat elaborat per més d’una dotzena d’experts de diferents països, es considera com «un primer pas per a generar evidència a nivell regional sobre la salut dels refugiats i migrants». Segons el coordinador del programa de Migració i Salut i principal responsable de l’informe, Santino Severoni, «és de summa importància consolidar i difondre les proves, no només per a fonamentar les polítiques, sinó també per a contrarestar els mites», ja que la xenofòbia i el racisme representen un important «desafiament» que podria «retardar els progressos reeixits» en matèria de salut global.
El document destaca com la falta d’accés a una atenció sanitària equitativa per als refugiats i els migrants pot tenir repercussions negatives en la salut pública, tant per als refugiats com per als migrants i la comunitat d’acolliment, i pot obstaculitzar l’assoliment dels objectius mundials en matèria de salut. «L’existència de grups de població amb baixa cobertura sanitària pot tenir conseqüències negatives per a tota la comunitat», destaca Severoni.
Mites i realitats sobre malalties infeccioses
Tal com va fer un estudi internacional publicat el mes de desembre passat, l’informe desmenteix el mite que els refugiats i els migrants porten malalties contagioses que suposin un perill per a la població local. Segons els seus resultats, «existeix un risc molt baix de transmissió de malalties de la població de refugiats i migrants a la població d’acolliment a la regió europea de l’OMS».
Malgrat això, és cert que els refugiats i els migrants corren un major risc de contreure malalties infeccioses a causa de la seva exposició, la falta d’accés a l’atenció sanitària, la interrupció de l’atenció i les males condicions de vida. Per tant, destaquen que és necessari «garantir que els treballadors sanitaris de primera línia comprenguin els riscos».
Respecte a algunes de les malalties infeccioses més comunes, com la tuberculosi, l’informe afirma que les grans diferències en les taxes nacionals «dificulten l’avaluació de l’impacte regional de la tuberculosi relacionada amb la migració», encara que destaquen que la prevalença d’aquesta malaltia sol estar associada a la prevalença al país d’acolliment.
En els estats membres de la Unió Europea (UE), les persones nascudes a l’estranger representen el 32,7% de totes les notificacions de tuberculosis i també experimenten una major càrrega de tuberculosi multiresistent, mentre que a Espanya el percentatge és del 28,5%.
«Molts dels casos que detectem a Espanya són de tuberculosi latent, és a dir, que són persones que han estat en contacte amb el bacil que la produeix, però que rares vegades l’arriben a convertir-se en vehicles de transmissió», explica a eldiario.es el coordinador de la plataforma Salut entre Cultures, Ignacio Peña.
A més, Peña recorda que «al nostre país aquesta malaltia està controlada, que no erradicada, entre altres coses perquè tenim unes condicions higiènico-sanitàries que són bastant millors a les dels països d’origen i l’adhesió al tractament és major, amb el que a penes tenim resistències».
Respecte al VIH, s’ha estimat que aproximadament el 40% dels nous diagnòstics a la UE es donen en persones que són originàries de fora del país informant. No obstant això, «una proporció significativa dels refugiats i migrants que són VIH positius adquireixen la infecció després d’haver arribat» a Europa, destaca l’informe.
«El mite diu que com vénen de regions en les quals el virus és endèmic el porten quan vénen, però molts el contreuen aquí», assegura Peña. A més, aquest activista destaca les dificultats de les persones infectades per a accedir a tractament per les barreres administratives d’algunes comunitats autònomes. «A Madrid, per exemple, per a adquirir una targeta sanitària has d’haver estat empadronat durant almenys 3 mesos, per la qual cosa seran 3 mesos sense estar baix tractament, amb el risc que això suposa».
Precisament les dificultats d’accés als sistemes sanitaris és una altra de les reclamacions que fa l’informe, que estableix com una de les prioritats el «proporcionar una cobertura sanitària de qualitat i assequible a tots els refugiats i migrants, independentment de la seva situació legal».
Problemes d’accessibilitat a Espanya
A Espanya, l’actual govern va derogar el reial decret del Partit Popular que limitava l’accés dels immigrants en situació irregular al sistema sanitari. No obstant això, el mes de novembre passat, diverses organitzacions integrades en la plataforma REDER van denunciar que, malgrat la derogació, encara no s’ha aconseguit aquest objectiu.
«Continuem lluitant per a veure si recuperem realment l’accés universal a la salut, perquè administrativament continuem tenint les mateixes barreres que abans», afirma Peña. A més, assegura que el decret del PP «va deixar un missatge en el col·lectiu immigrant que encara persisteix i és que si no tens papers no tens dret a la salut, malgrat que ja ha estat derogat».
Finalment, l’informe també destaca la detenció de migrants en situació irregular com una de les mesures que tenen un efecte negatiu sobre la salut. L’OMS recorda que «les directrius internacionals indiquen que la detenció només ha d’utilitzar-se com a últim recurs», però que, no obstant això, aquest tipus de detenció «es practica àmpliament en tota la regió europea».
Menys càncer, més diabetis i menys alcohol
Encara que la major part dels estudis s’han centrat sobre les malalties infeccioses de la població migrant, l’informe afirma que les afeccions cròniques o no transmissibles també requereixen atenció. En aquest sentit, les dades indiquen que els migrants tenen menor risc de contreure totes les formes de càncer, excepte el càncer de coll uterí, però el diagnòstic sol ser més tardà. D’altra banda, la població immigrant té una major incidència, prevalença i taxa de mortalitat per diabetis que la població d’acolliment, amb taxes especialment més altes entre les dones. Finalment, recerques realitzades a Noruega, Espanya i Suècia descriuen una menor prevalença del consum d’alcohol i drogues entre els joves refugiats i migrants en comparació amb la població local.
El paisatge del Camp de Tarragona es caracteritza per la petroquímica. Preocupats per l’impacte que aquesta, així com altres indústries de la zona, podien tenir sobre la població, diverses entitats s’han anat activant al llarg dels anys per treballar en defensa del territori i la salut de la seva gent. La Plataforma Cel Net va néixer el 2008, entre un grup de gent que ja es coneixia, sense que fos res seriós. El motiu va ser l’ampliació del polígon nord i el pla parcial urbanístic que havia de créixer riu amunt. Aquest pla va quedar paralitzat i van decidir seguir treballant en altres temes: va ser aleshores quan es van centrar en l’estudi de les olors i els contaminants.
Anys de feina van culminar en un estudi de la qualitat de l’aire al voltant del Polígon Nord de Tarragona que, com expliquen en el seu comunicat, va treure en evidència les mancances actuals que hi ha en el nostre país en quant a protecció de la qualitat de l’aire per a la salut de les persones. L’estudi, realitzat pel Laboratori del Centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, va comptar en la seva primera edició amb el conveni dels ajuntaments de Constantí, El Morell, Perafort-Puigdelfí i Vilallonga del Camp. Va sortir l’any 2014 després d’estudiar durant un any i mig la qualitat de l’aire a partir de controls socials, químics i de modelització numèrica de les emissions atmosfèriques contaminants a la Vall de Francolí, en aquests municipis propers al complex petroquímic.
Els resultats d’aquest primer estudi i la pressió que va exercir en posar sobre la taula el problema van fer que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat crear una taula de qualitat de l’aire per buscar solucions per contaminants que no estaven legislats. Neus Roig, membre de la Plataforma Cel Net, ens explica que abans d’això la Generalitat «obviava que hi havia un problema, deien que no patíssim per les pudors, que no era tòxic». Els acusa també de treure importància a un fet històric: «ja havíem aprés a viure amb la petroquímica i ningú qüestionava què implicava».
La creació d’aquesta taula, que ara mateix està aturada, ha estat, per Roig, «l’excusa per als ajuntaments per deixar de finançar l’estudi». «Entenem perfectament que ara que s’ha creat un òrgan els ajuntaments es retirin, ja que qui ha de liderar-ho és la Generalitat. Això fa, no obstant, que no tinguem un control real de la zona», afegeix. El Morell ha estat l’únic municipi que sí que ha seguit pagant aquests estudis independents. Això suposa, però, que no es tingui una visió clara del que ha passat. Des de Cel Net expliquen que tot i que s’han creat més punts de control dins la xarxa de contaminació de Catalunya, la majoria de punts extres no són captadors en continu. Si hi ha una fuita, ha de coincidir que el captador estigui en actiu.
«La Vall del francolí. L’alè del Camp»
Tota aquesta denuncia, aquesta realitat, aquesta convivència, l’expliquen Saurines Produccions en el seu documental «La Vall del francolí. L’alè del Camp». En un dels seus textos introductoris, Saurines diu: «al Camp de Tarragona fa més de 40 anys es va imposar un model de desenvolupament econòmic que va portar feina i riquesa als pobles on es va implementar, però a la llarga ha hipotecat el territori. Problemes de salut i de contaminació ambiental han fet que avui en dia el que en un moment es va considerar progrés ara es posi en qüestió». Així, el documental recull diversos testimonis i explica la realitat de la zona comunicant també els resultats dels estudis i la situació legislativa actual.
L’objectiu del documental, com ens explica la seva directora, Elisenda Trilla, ha estat «donar llum a la situació al camp de Tarragona». Trilla, de la productora Saurines, una productora audiovisual que tracta temes de territori i paisatge de la zona, volia que aquest documental servís per reivindicar la vall del Francolí. «Nosaltres ens trobem a pocs quilòmetres de la refineria i, si bé no rebem totes les agressions com la gent del Morell, sí que és cert que la refineria forma part del nostre paisatge… El paisatge que coneixien els nostres avis ha desaparegut sota la indústria», explica.
Des de la Plataforma Cel Net celebren la seva existència, doncs, per Roig, qui creu que «el Camp és la terra oblidada de molta gent», aquests tipus de documentals «obren fronteres». De fet, amb aquesta premissa, avui dimecres 23 de gener, el documental s’estrena a Barcelona a les 19 hores al cine cooperativa Zumzeig.
Fer-ne difusió i anar més enllà del Camp és important tant per Saurines com per Cel Net, qui explica dins el documental la seva activitat. El per què? Ara per ara, com ens explica Roig, la Generalitat encara està analitzant quin tipus d’estudi s’ha de fer. L’any 2018 va acabar amb una Taula creada i idees per a grups de treball. Cel Net va proposar-ne diversos: per l’impacte sonor, la qualitat de l’aire, l’impacte visual, el del sòl… però només van sortir-ne dos endavant segurs. Un d’ells dedicat a estudiar quins contaminants s’havien de regular o quins s’haurien d’incloure a l’hora de valorar l’impacte sobre la salut. «Vam acabar l’any passat amb una idea de macro-projecte, un estudi super complert per mirar en forma radial tot l’impacte del polígon nord, tot i que el polígon sud seguia quasi sense estudis», fa notar Roig que, a més, «després van reconèixer que era massa macro i que tampoc hi ha diners».
Cel Net no vol fer estudis pel fet de fer-ne, només demanen mirar què tenen i què es pot fer i ho volen ja: «la legislació al final el que fa són mitjanes anuals», explica Roig, «però els qui vivim al costat no podem viure amb puntes continues de contaminació». La Plataforma, a més, tot i que seria feliç si no existissin els polígons, és conscient que aquest és el model econòmic del Camp de Tarragona i que han de conviure amb ell de la major manera possible: «simplement pel fet que és una industria que dóna molta feina, la gent no s’atreveix a enfrontar-s’hi però al final no és enfrontar-s’hi, és conviure». De fet, amb Repsol, comenta Roig, és amb qui més es comuniquen: «a base dels anys hem guanyat una mica de transparència i si hi ha algun episodi ho preguntem via whatsapp i et contesten».
Vídeo promocional sobre la campanya que va acompanyar el primer estudi: «Saps què respires?»
Des del Departament de Salut han anunciat que el continu ascens que la grip venia experimentant en les darreres setmanes a Catalunya ha fet superar ja per primera vegada el nivell d’epidèmia. Així, durant la setmana passada, ha augmentat la taxa d’incidència de síndromes gripals registrada per la xarxa sentinella: se situa ja als 119,59 casos per 100.000 habitants, per sobre del llindar epidèmic d’aquesta temporada, establert en 110,7 casos.
Segons el model predictiu elaborat amb dades corresponents a la segona setmana d’aquest any, l’activitat gripal durant les setmanes 3 i 4 presentarà un nivell epidèmic baix-moderat, però creixerà cap a un nivell moderat amb pics de nivell elevat en algunes regions de la demarcació de Lleida i Tarragona.
Pel que han explicat des de Salut, segons les dades analitzades en el marc del programa PIDIRAC, durant la segona setmana de l’any la taxa d’incidència de síndrome gripal ha estat més alta en els menors de 5 anys (367,65 casos per 100.000 habitants). La resta de grups d’edat també mostren un increment respecte de la setmana anterior, excepte en el grup de 5-14 anys que es manté estable. Pel que fa als ingressos hospitalaris greus pel virus de la grip, del 7 al 13 de gener s’han registrat 18 ingressos en els hospitals de la xarxa sentinella, i des de l’inici de la temporada (a principis d’octubre) un total de 129. El 72,7% d’aquests casos no estaven vacunats.
Pel que fa a l’activitat als centres sanitaris, durant la setmana del 7 al 13 de gener del 2019, s’ha atès un total de 69.651 urgències, de les quals 8.107 han requerit ingrés hospitalari (11,64% del total). Respecte la setmana anterior, les urgències ateses als hospitals han disminuït un 1,20% i els ingressos hospitalaris han augmentat un 0,04%. En comparació amb la mateixa setmana de l’any 2018, l’activitat urgent ha augmentat un 1,97% i el nombre d’ingressos ha disminuït un 0,81%.
Del total de les urgències ateses als hospitals, el 80,84% són pacients adults (56.309), mentre que la resta correspon a població pediàtrica (13.322). En relació amb la setmana anterior ha augmentat un 0,42% la proporció de pacients pediàtrics.
Durant aquesta setmana els hospitals han atès un total de 26.617 visites de nivell de prioritat I, II i III, és a dir, de major gravetat, que representen un 38,21% del total de les urgències, un 0,03% menys que la setmana anterior.
Pel que fa als equips d’atenció primària, durant la setmana del 7 al 13 de gener, s’han atès un total de 873.215 visites, un 74,41% més que la setmana anterior. Aquest increment s’explica, en part, pel fet que aquella setmana aquests centres van romandre tancats per Cap d’Any. Del total de visites realitzades aquesta setmana, 840.593 s’han fet als centres d’atenció primària i 32.622 al domicili del pacient.
Per grups d’edat, el 10,08% de les visites han estat d’infants de fins a 15 anys; el 50,27% d’adults d’entre 15 i 65 anys i el 39,65% restant de persones majors de 65 anys. En comparació amb la mateixa setmana de l’any anterior, els equips d’atenció primària han fet un 4.40% més de visites.
Pel que fa als centres d’urgències d’atenció primària (CUAP) durant la setmana del 7 al 13 de gener han atès un total de 22.142 visites, un 7,81% menys que la setmana anterior.
Finalment, el 061 Catsalut Respon ha atès 35.749 casos aquesta setmana, dels quals 2.451 han requerit l’atenció d’un metge a domicili. En relació amb la setmana anterior suposa una disminució dels casos d’un 0,57% i una disminució de les visites domiciliàries del 13,15%.
Alguns teòrics de la història de la medicina situen l’any 1914 com clau per a la medicina al·lopàtica moderna. En aquesta data es va ordenar, uniformar i regular l’educació mèdica als EEUU i Canadà que fins aleshores estava bastant desorganitzada i era molt heterogènia amb enfocaments diferents segons cada universitat.
La Fundació Rockefeller va participar en la creació d’institucions educatives per a professionals de la salut i va impulsar un procés de selecció entre diferents propostes. Se’n varen presentar i competir tres de molt diferents: un model de caràcter ambientalista presentat per la Universitat de Harvard, un enfocat als determinants sociopolítics que defensava la Universitat de Columbia, i una proposta biomèdica presentada per la Universitat Johns Hopkins i basada en l’informe Flexner elaborat als EUA el 1910.La Fundació Rockefeller va intervenir a favor d’aquesta última i des de llavors aquest enfocament, que va actuar com ordenador de la formació mèdica, presideix els sabers, les pràctiques i la recerca en els sistemes sanitaris de tot el món.
No sabem si el magnat dels negocis era molt partidari de la medicina al·lopàtica, que com anècdota va morir acompanyat del seu metge homeòpata, però sí que va ser un visionari del gran camp de negoci que s’obria amb aquesta elecció. Va posar el coneixement biomèdic al servei del sistema econòmic i social dominant de manera coherent amb els seus interessos comercials.
L’informe Flexner va significar una millora important a l’ensenyament i pràctica de la medicina, però posava tot l’èmfasi en l’origen biològic de la salut i la malaltia, en la malaltia com a fet individual, en la cerca de diagnòstics biològics, en l’especialització (versus la visió holística i generalista), i en la productivitat.
Des de 1914 les tendències sorgides del model Flexner (del qual la sanitat dels EUA en seria la màxima expressió), i que han inspirat els sistemes sanitaris a occident, no han fet més que créixer i créixer. I avui aquest enfocament està esdevenint un autèntic problema. Per primera vegada es comença a pensar, quan es valoren globalment els beneficis i els riscs de la medicina actual, si el mal causat pot ser superior al benefici obtingut.
Les intervencions mèdiques poden ser beneficioses, però totes tenen també riscos i poden produir danys i ser perjudicials per a la salut. Si a això hi sumem que centrar-se en la malaltia, la superespecialització i la cerca tossuda dels diagnòstics està provocant un important sobrediagnòstic i sobretractament, podem entendre que a EUA els efectes perjudicials de l’actuació dels serveis sanitaris assistencials es considerin actualment la tercera causa de mort.
La cerca incansable dels diagnòstics ha sobrepassat els sistemes sanitaris i ha arribat als imaginaris socials i col·lectius en una lluita imparable contra la malaltia i la mort. Així, ens passem la vida preocupats per estar sans, visitant serveis sanitaris i consumint medicaments. Tal con escriu en Pep Martí a l’article La despesa en medicamentsno pot millorar amb les polítiques sanitàries actualsi el farmacòleg Joan Ramon Laporte en un comentari al mateix escrit, un sistema sanitari que dedica als medicaments gairebé el 30% del seu pressupost no pot ser sa. Perquè “el problema no és “pressupostari”. Més de la meitat dels medicaments que es prescriuen i es consumeixen són innecessaris, però causen important iatrogènia. Des de finals dels anys 80 hem passat de 10 prescripcions per habitant i any al doble, 20 per habitant i any. Els medicaments són una de les primeres causes de malaltia, incapacitat i mort“.
Què hagués passat si en comptes d’una fundació d’empresaris hagués decidit el model de pensament sanitari un equip de salubristes? Què hauria passat si la Fundació Rockefeller hagués triat un altre model, o si la seva opció no s’hagués imposat en tots els sistemes sanitaris occidentals?
Què hauria passat si el model triat hagués estat el basat en la salut comunitària i en els condicionants sociopolítics de la salut? Potser avui els serveis sanitaris assistencials, i molt específicament l’atenció primària, estarien més preocupats pel benestar de les comunitats i de les persones que per les malalties, potser els professionals d’atenció primària estarien detectant els seus pacients que viuen al carrer (avui sabem que la pobresa escurça la vida més que l’obesitat, l’alcohol i la hipertensió, i que les persones sense llar tenen una esperança de vida inferior a 60 anys), les persones en risc de desnonament, amb pobresa energètica, les dones que pateixen o han patit violència masclista, els nens que viuen en llars pobres…, i potser el diagnòstic de l’osteoporosi, la hipertensió, el càncer de pròstata, etc., ocuparien un lloc secundari. La intervenció en salut comunitària, el benestar i l’abordatge del patiment de les persones enteses com a subjecte social i col·lectiu serien l’eix del sistema.
Què hauria passat si s’hagués triat un model ambientalista i ecològic de la salut? Potser avui estaríem parlant de si al barri en el qual viuen la comunitat i les persones que atenem s’utilitza molt plàstic, sobretot en els productes alimentaris, si l’aire està molt contaminat, si s’utilitza molt el vehicle privat perquè no es té un bon transport públic…, i ens preocuparíem menys del diagnòstic precoç de la demència (que sigui dit de passada no té tractament ni es pot prevenir).
Potser encara podem canviar i fer una transició en el sistema sanitari, i molt especialment a l’Atenció Primària. Una transició des de la malaltia cap a la salut tant individual com comunitària. Una preocupació primordial pels determinants socials i ambientals de la salut i per l’atenció i cura del patiment i no per la cerca incansable d’un diagnòstic i l‘obsessió pels fàrmacs. Potser només són somnis, però somiar és necessari. Algunes iniciatives com ara de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’abordatge comunitari que estan fent alguns equips d’Atenció Primària ens fa pensar que a vegades els somnis es fan realitat. Potser també és somniar que l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC) assumeixi aquests principis?
Perquè com diu la famosa frase de Michael Marmot si els principals determinants de la salut són socials, socials han de ser també les solucions.
Des de sempre, el discurs més estès sobre transsexualitat ha afirmat que el malestar de les persones trans resideix al cos i, a més, que és un problema individual que ha de solucionar cada persona. Miquel Missé, sociòleg i activista pels drets trans, ha editat diversos llibres on parla sobre la transsexualitat i qüestiona el model binari de gènere i els rols imposats per la societat, com El gènere desordenat: critiques entorn de la patologització de la transsexualitat, editat juntament amb Gerard Coll-Planas o Transsexualitats. Altres mirades possibles. Ara torna amb un nou llibre A la conquesta del cos equivocat, en el qual reflexiona sobre el malestar que s’atribueix al cos de les persones trans i proposa qüestionar aquest discurs estès i hegemònic sobre la transsexualitat.
En el teu nou llibre poses en qüestió la idea del cos equivocat, a què et refereixes?
El principal imaginari al voltant de la transsexualitat està molt centrat en que el malestar que les persones trans tenim es resol modificant el nostre cos. Aquesta idea l’hem assumida i fins i tot l’hem reivindicada des del propi col·lectiu trans. El que proposo en el llibre és que entenc perfectament la necessitat de modificar el cos perquè la nostra societat és molt rígida amb el que és acceptable de ser home o dona. Jo mateix modifico el meu cos però és molt important que en algun moment puguem qüestionar-nos al servei de qui estan les modificacions culturals. Tinc la sensació que plantejar el tema del cos equivocat és una forma molt fàcil per la nostra societat de desentendre’s de que part del nostre malestar també es resoldria si es transformés l’imaginari col·lectiu, el que passa és que és més fàcil que nosaltres modifiquem el nostre cos.
El 2018 l’OMS va deixar de considerar la transsexualitat com un trastorn mental però incorpora el que anomena “incongruència de gènere” en el capítol de “condicions relatives a la salut sexual” al costat d’altres conceptes com a “disfuncions sexuals”. Què suposa aquesta redefinició?
Hi ha una petita millora. Abans el trastorn d’identitat de gènere era una categoria que estava a un capítol de la classificació internacional de malalties anomenada trastorns de comportament. El debat que hi havia sobre la taula era si s’havia de treure totalment la transsexualitat del manual. Des d’una perspectiva despatologitzadora ho hauríem de treure, però si pensem en molts països que no tenen sistemes sanitaris públics i que necessiten que les asseguradores tinguin categories mèdiques per cobrir-te el procés, si no existeix el concepte, per què haurien de donar-nos medicaments o tractaments hormonals?.
La gran qüestió va ser trobar una definició que permetés l’accés a la salut en diversos llocs del món però que no fos patologitzadora. Es va introduir la categoria “incongruència de gènere” en el capítol “condicions relatives a la salut sexual” on hi ha diverses situacions que requereixen acompanyament mèdic però no són malalties com, per exemple, un embaràs. La crítica que faig és que la categoria que proposen em sembla problemàtica perquè, de nou, estableix que hi ha una manera congruent d’articular com ha de ser la teva expressió, la teva identitat i el teu sexe. S’ha d’entendre que era complicat i arriscat fer aquest canvi, està bé canviar d’un capítol a un altre, però crec que el concepte no ens ajuda.
Actualment es fa la distinció entre identitat de gènere i expressió de gènere. Quin és el significat de cada concepte?
El concepte gènere se subdivideixi en dues categories: identitat i expressió. És una gran riquesa que aporta el llenguatge a l’imaginari perquè diferencia que tu t’identifiquis com a home, dona, o en un gènere no binari, amb el fet que tinguis una expressió masculina o femenina. Fins ara semblava que quan eres un home amb una expressió molt femenina era perquè necessàriament et senties dona. Sentir-se dona i ser femení era el mateix. Ara no és així i podem explicar que els homes poden ser molt femenins i ser homes, que les dones poden ser molt masculines i sentir-se dones.
El que fem és ampliar el ventall de possibilitats d’expressió per la gent amb una identitat determinada. El principal tema de la transsexualitat és que el fet de tenir una expressió de gènere, unes identificacions, unes aficions i un imaginari que t’identifica més amb el gènere contrari, et porta a la conclusió que el que està passant és que tu no deus ser un home o una dona. En canvi, si flexibilitzéssim moltíssim el que és ser un home i que és ser una dona, la transsexualitat com a necessitat disminuiria.
Afirmes que ens diuen que ser trans és néixer en un cos equivocat. Com definiries tu la transsexualitat?
Definiria la transsexualitat com l’experiència, el desig o el fenomen de voler viure en una identitat de gènere que no és la que se’t va assignar en néixer. En alguns casos això implicarà també modificar el cos, en major o menor mesura, i en altres potser no. Per mi té a veure amb la necessitat de viure amb una altra identitat de gènere per sentir-te reconegut per la societat.
Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente
Creus que modificar el cos és la solució?
Modificar el cos pot ser la solució per un individu en un moment concret i pot ser una solució entre cometes, perquè després hauríem de veure si realment modificar el cos transforma el nostre mal estar o el que realment fa que estiguem millor és el procés d’empoderament i autoestima corporal.
Hem d’aspirar a més, per exemple: encara que a algunes dones els ajudi fer autodefensa per sentir-se més segures, el que resol és que els homes no agredeixin. Més enllà que modificar el nostre cos ens faci sentir millor, el que realment resol el problema de fons és que la nostra societat faci una revolució en la forma en la qual entén la identitat, el cos i el gènere.
Parlem dels menors transsexuals. Fins a quin punt podem dir que un menor és trans o que és una nena masculina o un nen efeminat?
És un debat molt complex perquè principalment hi ha moltes famílies que estan intentant fer-ho el millor possible i és el que s’ha de destacar. Hi ha una situació que és molt difícil de gestionar en relació a la família extensa, a l’espai públic, a l’escola o al pediatre, que és quan un nen o una nena expressa amb molta contundència comportaments de gènere o identificacions que no són les que s’esperaven.
Una de les complexitats és que quan es parla de menors trans hi ha moltes famílies que se senten qüestionades. No es tracta de culpar ningú però s’ha de posar en qüestió el paradigma de la transsexualitat infantil com un paradigma explicatiu de per què els nens i les nenes a vegades fan això.
Hem de pensar formes molt més àmplies perquè el que està passant té més a veure amb la rigidesa de gènere i la poca llibertat per expressar-se, que amb el fet que clarament hi hagi uns nens que tinguin una situació especifica de no concordança. La nostra feina és aconseguir que els nens tinguin altres imaginaris possibles.
Al teu llibre “Transsexualitats. Altres mirades possibles” qüestiones la patologització de la transsexualitat i planteges altres maneres d’entendre-la. Quines serien aquestes mirades?
Bàsicament és intentar explicar la qüestió trans des d’un altre paradigma que el que proposa és que la transsexualitat no m’ha passat a mi individualment, sinó que és una cosa relacional i col·lectiva i, per tant, per a que a mi se m’hagi acudit que jo sóc trans hi ha hagut molts elements culturals que m’han influït en aquesta decisió. Per mi té més a veure amb una qüestió estructural que una qüestió biològica.
En aquest mateix llibre dius que “Els metges deixaven de ser metges i passaven a convertir-se en guardians del sistema binari home/dona”. A què et refereixes?
La gran batalla és transformar l’hegemonia que té l’imaginari biomèdic. Tot i viure en una societat que sembla que ha fet una autèntica revolució en relació al seu imaginari feminista, encara en molts contextos els grans experts en temes de sexe, gènere i sexualitat continuen sent els metges. Hem d’aconseguir transformar també el seu imaginari, flexibilitzar-lo… A més, una feina molt important és visibilitzar i promoure altres models i referents d’homes que tenen expressions femenines i de dones que tenen expressions masculines. Cal parlar que no tothom neix mascle o femella i que no tothom s’identifica com a home o com a dona.
La població trans és molt rica i diversa i s’allunya de la normativitat que la visibilitatmediàtica proposa. Cal no rebutjar la riquesa de la qual partim perquè és inspiradora. El més important és poblar l’imaginari col·lectiu amb una gran riquesa de possibilitats d’existència perquè la gent sigui més lliure. Hi haurà gent que continuarà dient que hi ha una línia entre el normal i el patològic, entre la forma correcta i esperable de viure el gènere, etc. Mentre aquesta gent diu això, anem omplint l’imaginari de tothom de moltes formes d’existència fins que al final la seva posició quedi totalment relativitzada.
Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente
També parles del concepte transsexualitat normativa, et refereixes a la que impulsa el discurs mèdic?
Té a veure amb els mandats de la transsexualitat. Per exemple, acceptar que ets una persona trans però has de passar totalment desapercebut, el que es diu la cultura del passing de la que parlo al llibre. Hi ha una pressió per passar desapercebut o desapercebuda i quan no se’t nota que ets una persona transsexual, ets premiat. Per exemple, jo vinc a fer aquesta entrevista i porto una samarreta compressora que fa que el meu pit no es noti i això té un premi socialment. Si vingués sense aquesta semblaria trans, per això si penso en treure-me-la sento que la gent m’acceptarà menys.
Quan no fas una transició completa segons aquesta normatitivitat trans, sembla estrany. Hem de fer molta pedagogia sobre que l’objectiu no és que jo passi de A a B sinó que jo trobi el meu lloc en la línia entre tots dos punts. Per mi l’empoderament trans passa perquè jo sàpiga que si no em poso aquesta samarreta compressora, la gent també em premiarà. Però ara el que sento és que m’he de fer una mastectomia. No està valorat com de difícil és dir que no em vull operar. Hem passat d’un paradigma de reivindicar el dret d’operar-nos, que ens ha costat molt, a un paradigma quasi de reivindicar el dret a no operar-nos.
Quines són les conseqüències patides per mirar la transsexualitat des d’una mirada mèdica i patologitzadora?
La principal conseqüència la patim la gent trans perquè vivim tota la vida pensant que som nosaltres els que tenim un problema i que l’hem de solucionar. El moment principal de malestar és al principi, quan penses que no ets com els altres, que hi ha alguna cosa que no encaixa. Aquest patiment és molt dur i és inacceptable que jo hagi hagut de passar moments en la meva vida on pensava que la meva existència no era correcta.
El principal problema del model patologitzador és que individualitza i responsabilitza del malestar a la persona i al seu cos. S’emet un missatge afirmant que jo sóc el responsable d’estar millor, però tota la societat en té la responsabilitat. La qüestió és si podem educar la nostra mirada per respectar la riquesa de cossos possibles i la manera de viure el cos de la gent.
Al final, “el cos equivocat” és un tema que ens interpel·la a totes?
Tots els cossos estan equivocats, no n’hi ha cap que estigui bé. El que passa és que es parla molt del cos de les persones transsexuals perquè requereix un canvi de sexe. La proposta del llibre és apel·lar a les aliances entre la gent. Jo sóc trans i potser tu no ho ets però estàs entenent perfectament el que t’estic dient i et pot molestar i pots rebel·lar-t’hi. Ens hem de preguntar a qui li interessa que hi hagi pressió corporal, que ens vulguem modificar el cos i que sempre estiguem una mica a disgust. Ens hem de fer càrrec que aquesta manera de viure el cos és profundament desigual i violenta.
Una manera de reconquerir el cos és interpel·lar la societat?
Si, reconquerir el cos, ho intento explicar al llibre, no és culpabilitzar la gent que s’opera dient que no el reconqueriran. És quasi un estat mental o una posició. Per exemple, partint de la base que la gent es depila per pressió estètica i perquè si no, no es veu bé, allò important és prendre consciència crítica. Tu et pots depilar perquè és una norma sexista que està apuntalant els mites de la bellesa femenina, no perquè el teu cos estigui malament; ho saps i tot així ho necessites però no és que tu siguis una boja que no acceptes el teu pel, sinó que hi ha pressions socials que afecten la teva autoestima. És aquí on hem d’assenyalar.
El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha enviat avui una carta a les gerències d’entitats proveïdores de l’atenció primària concertada perquè «avaluïn cadascun dels equips d’atenció primària, detectin què necessiten i, si cal, proposin millores per a seguir garantint una atenció de màxim nivell».
Així ho han comunicat per explicar que volen assegurar que tota la ciutadania a Catalunya sigui atesa amb el mateix nivell de qualitat en l’atenció primària: en tot el territori i sigui quin sigui el centre i l’entitat proveïdora que presti el servei de salut.
El moviment, per donar sortir als acords als que es van comprometre el passat mes de novembre en el context de vaga a tota l’Atenció Primària, la de l’Institut Català de la Salut però també la concertada, i també als centres concertats. Segons expliquen, la idea és que aquest procés culmini durant el primer trimestre de l’any. El procés començarà amb un recull d’informació al llarg del mes de gener per avaluar la situació de cada equip. Després, el febrer s’analitzarien les propostes de solució, si s’escauen, i, finalment, el mes de març s’implantarien les accions proposades.
A la carta han destacat que «el Departament de Salut i el CatSalut han de garantir que tots els ciutadans siguin atesos amb mateix nivell de qualitat en l’atenció primària, evitant que es poguessin arribar a produir diferents nivells de servei en funció del proveïdor sanitari que el prestés». A més afegeixen que «assegurar aquesta qualitat en tot el país, no vol dir haver d’homogenitzar els models de gestió de tots els proveïdors, cal mantenir el respecte a l’autonomia de gestió de les empreses proveïdores».
Aquesta carta arriba setmanes després que l’ICS, que és el principal proveïdor de l’atenció primària a Catalunya, de comú acord amb el CatSalut, plantegés un conjunt mesures a curt, mitjà i llarg termini per revertir la situació de la primària.
