Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat pública

  • La infermeria de salut pública del Japó: una experiència a considerar

    La infermeria de salut pública del Japó: una experiència a considerar

    Richard Horton, l’editor de The Lancet, titulava el seu comentari offline del proppassat 15 de juny «El secret amagat del Japó» per elogiar una de les característiques de la sanitat nipona que poca gent coneix. I això que, en general, la sanitat japonesa té bona fama pel que fa als indicadors globals de salut, a la qualitat de la recerca, el nivell de lideratge o la solidesa de les seves institucions. Entre parèntesi, les universitats de Tokio i de Kioto son al world’s top 50.

    El cas és que a Horton el va sorprendre Hajime Inoue, del ministeri de sanitat del Japó que, en la trobada de l’Aliança per a la política sanitària  paral·lela a l’Assemblea mundial de la Salut d’enguany, es queixava de la fragilitat de les seves institucions sanitàries. Però, encara el va sorprendre més que digués que «el país no necessita científics doctorats per investigar sobre la modificació de les pràctiques, perquè el progrés de la seva sanitat es atribuïble a les infermeres de salut pública».

    Potser perquè, com jo mateix, Horton no tenia ni idea que al Japó hi haguessin infermeres de salut pública. A mi em va recordar però, que des de la llei espanyola de sanitat del 1865, aquí hi havia els sanitaris locals: metges, veterinaris, farmacèutics i practicants –antiga denominació d’infermeria– funcionaris de les administracions públiques responsables de l’assistència benèfica i de la sanitat oficial –la protecció col·lectiva de la salut comunitària– que van sobreviure al franquisme i que foren els primers recursos humans de la salut pública de la democràcia.

    Les infermeres de salut pública japonesa van néixer el 1926. I des del 1937 es van instal·lar als centres de salut pública territorials. Les seves funcions eren diferents de les de la infermeria general i de les llevadores. Tot i que supervisaven el desenvolupament dels nadons mitjançant visites domiciliàries –una responsabilitat paral·lela a la de les infermeres puericultores espanyoles d’aquell temps– aprofitaven per desenvolupar tasques d’educació sanitària, sanejament, prevenció d’infeccions o atenció dental. L’any 1948 es va crear l’especialitat oficial que les va convertir en professionals principals de salut comunitària. Després dels tres anys del diploma d’infermeria havien de superar un programa de dos anys d’especialització i ser examinades per un tribunal nacional. Actualment al Japó hi ha unes 53.000 infermeres de salut pública que s’encarreguen dels diagnòstics i dels mapes de salut comunitària, de la promoció de la salut col·lectiva inclosa l’alfabetització sanitària, així com de l’avaluació dels resultats de salut de les poblacions.

    Les infermeres de salut pública també contribueixen a la coordinació i la gestió de les activitats locals dels serveis sanitaris. Però, com denunciava el Dr. Inoue a Ginebra aquest estiu, no disposen de prou suport institucional. L’escassetat d’aquesta mena de professionals, les poques oportunitats de desenvolupament professional i l’excessiva dedicació burocràtica, juntament amb les queixes cada vegada més freqüents –abusos inclosos– de la gent, sobretot durant la pandèmia de la COVID-19, les ha dut a patir un burnout generalitzat.

    Horton culmina el seu reportatge fent-se ressò de les repetides demandes d’un major reconeixement de la infermeria de salut pública per part dels responsables polítics de la sanitat. I recomanant-nos escoltar les consideracions de Hajime Inoue.

    Malgrat que algunes de les nostres tradicions siguin similars a les esmentades, no disposem d’una especialitat oficial d’infermeria de salut pública, i les especialistes d’infermeria familiar i comunitària tenen una funció predominantment assistencial. Una especialitat a la que no es permet accedir a les infermeres que treballen als dispositius de la salut pública de les administracions governatives –autonòmiques o locals– tot i que els programes del grau universitari d’infermeria són més sensibles a la salut pública que els de medicina.

    Potser doncs , faríem bé d’aprofitar el consell d’en Horton a casa nostra.

  • Viky Ortega: «No volem cuidar en un passadís i hem dit prou!»

    Viky Ortega: «No volem cuidar en un passadís i hem dit prou!»

    La presidenta del comitè d’empresa, Victòria (Viky) Ortega, explica com es veu la situació des del comitè d’empresa de l’Hospital Mútua de Terrassa, o sigui amb els ulls de les treballadores organitzades en els sindicats, aquest atropellament que pateix la sanitat pública. «Soc infermera del servei d’urgències des de fa més de 25 anys, i em vaig afiliar al SATSE l’any 2000 perquè la gent que hi havia em va semblar fantàstica. Des de llavors, he estat compromesa amb l’activitat sindical. Vaig arribar a l’hospital després de fer Pedagogia i treballar durant 8 anys com a educadora social al Raval, a centres de menors», afegeix.

    A principis dels 1990, amb el canvi de titularitat dels centres i tancament d’aquells on treballava, va recuperar el projecte d’estudiar infermeria. Va estudiar a la Creu Roja i va fer pràctiques a Mútua, on es va quedar. Primer, combinant Urgències i neurologia i consultes externes i trauma. Fins que, uns 6 anys després, va ser assignada al 100% a urgències.

    Per què es produeixen les mobilitzacions actuals?

    A finals de març comencen a haver rumors sobre la tornada del servei d’urgències pediàtriques al seu lloc original prepandèmia, o sigui on teníem l’àrea respiratòria des que va acabar la pandèmia, amb bon criteri: l’àrea respiratòria era una bona idea, aïllar els pacients amb infecció respiratòria en una zona una mica separada de la resta d’àrees de tractament, permetia realitzar aïllaments preventius i evitar el risc de contagis intrahospitalaris.

    D’acord que les urgències pediàtriques no estan bé en una primera planta, que és on havien anat a parar, però crèiem que ens donarien una bona alternativa per pal·liar la pèrdua de boxes i personal, perquè s’estaven fent obres per a una àrea nova. Però no ha estat així. Al maig ens confirmaren que el 10 de juny tancaven, sense cap alternativa, ni d’espai ni de reforç de personal per al Nivell 1 que és on es visitaran els pacients respiratoris.

    En tot cas, el problema de les urgències ve de llarg i a molts llocs del país, no?

    Sí. La saturació dels serveis d’urgències és un problema vell i transversal –m’atreviria a dir– a tots els serveis d’urgències del país. Patim el deteriorament de l’atenció primària, les llistes d’espera pels especialistes i proves diagnòstiques, la manca de llits hospitalaris… El pacient busca solució al seu problema de salut i, si no el troba a un altre lloc, se’n va al servei d’urgències. Per tant, suportem la fallida del sistema sanitari tal com el tenen plantejat i gestionat.

    Pel que dius, res de nou; però fins quan?

    La nostra lluita ve de lluny, sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional. Van decidir que donar assistència en un passadís és una bona solució i actuen en conseqüència. Al comitè d’empresa i el servei d’urgències no acceptem això; creiem que és just, necessari i possible donar assistència en condicions dignes. Per tant, actuem en conseqüència: No volem CUIDAR en un passadís i hem dit prou! No serà amb la nostra aprovació.

    Pots donar detalls de la situació actual a Urgències?

    Ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal. Amb l’agreujant de no poder garantir els aïllaments correctament. L’hivern es presenta dur. Ja veurem què passarà. Si el desembre passat vam arribar a tenir 180 pacients, ara, amb menys espai i menys mans, serà pitjor, pot ser terrible. A més, el servei d’urgències pediàtriques serà més petit que l’any 2019. No m’estranya que el personal marxi o agafi baixes.

    El servei és, imagina’t!, un rectangle amb un passadís central. A un costat estarà traumatologia, cirurgia i les urgències pediàtriques, i a l’altre costat l’àrea d’observació, Nivell 1 i el box d’emergències. Quan coincideixin els pics de més saturació de més d’una àrea, que passa sovint, aquest passadís central també tindrà ubicats pacients.

    Disculpa, però sembla increïble!

    Les conseqüències les patirem els treballadors i els usuaris, que som els que tenim clar que volem una assistència on es respectin els drets d’usuaris i treballadors i la normativa en prevenció de riscos laborals. El nostre servei de prevenció de riscos laborals és una vergonya! Ens sentim totalment desprotegits. Sembla clar que les persones que prenen decisions des dels despatxos, siguin polítics o gestors, no pateixen les conseqüències del que han decidit.

    Som conscients que l’àrea nova que demanem que obrin no és la solució als problemes d’Urgències, però sí és, com a mínim, una alternativa per a no anar a pitjor. En aquest espai, nosaltres pensàvem que recol·locaríem el personal que hi havia a l’àrea respiratòria i que, per tant, no perdríem mans, no perdríem personal, que això és vital al servei d’urgències, no podem perdre més mans. I això era, per a nosaltres, un objectiu importantíssim, mantenir tot el personal i no perdre boxes. No ha estat així.

    Vols dir que han fet fora gent?

    De moment, no s’ha acomiadat ningú, però sí que s’ha notificat a algú que no se’ls renovarà el contracte. Immediatament, a més, van reduir el personal a l’equip bàsic i a cada torn.

    Així que fan el que volen, sense consideracions assistencials de cap mena?

    No ens escolten. Ens sentim invisibles!! Hem començat totes les reunions per demanar explicacions a l’empresa, per demanar ajuda a l’alcalde i a la regidora de Salut. Reunions amb el CatSalut per frenar aquesta «no alternativa» que ens va comunicar la direcció de l’Hospital, que ja és ferma, confirmada a l’abril. No és rumorologia.

    Se’ns va comunicar que no es pot obrir l’àrea nova perquè CatSalut no dona el finançament. Aquí és quan comencem a veure el perill que això suposa i comencem a estar molt, molt preocupades. Vam tenir una reunió amb CatSalut el 9 de maig. Tot i la bona voluntat, ja en portes d’eleccions i amb un futur polític ben incert. «Tot està parat», ens digueren, «no es pot donar cap solució en aquest moment».

    Tot en contra!! Però en una situació que ve de lluny, perdona que insisteixi…

    Òbviament, no vam esperar i vam engegar tota la maquinària de protesta per intentar aturar aquesta decisió com fos. Tothom ho viu amb molta angoixa, perquè tornar al 2019 és una mort per nosaltres, perquè sabem el que suposa tenir unes urgències saturades, càrrega de treball que afecta segur la nostra salut física i a la nostra salut psicoemocional, i sabem el que suposa per als pacients, perquè fa anys que lluitem per aquest Nivell 1 saturat, i no volem més passadissos.

    Perquè, sí, realment, això no ve d’ara, el fet de no voler passadissos. Ja vam sortir al gener també al carrer a mobilitzar-nos perquè estàvem amb la mateixa situació de saturació màxima i teníem molts pacients en llocs ja no solament indignes sinó també perillosos.

    El CE va portar una carta a la regidora de Salut, datada del 2002, que ja recollia el problema de l’assistència en un passadís i la manca de personal, mails i actes que es repeteixen any rere any… sembla el dia de la marmota.

    El personal està actiu?

    Aquí és on ens vam posar d’acord i comencem –treballadors i comitè– a treballar plegats les mobilitzacions, i es decideix fer la primera concentració el dia 10 de juny, que és el dia que van tancar l’àrea respiratòria. Estem informant de la nostra voluntat ferma com a equip i comitè d’empresa de lluitar perquè no hi hagi més passadissos i això no afecti l’atenció de l’usuari.

    I l’empresa com respon?

    Vam tenir la primera reunió després de la concentració del 10 de juny, amb les direccions de l’empresa, la direcció d’infermeria, la cap del Servei General d’Urgències, la nostra cap d’àrea de supervisió d’infermeria, de salut laboral, de recursos humans. Ens va dir que la decisió del tancament no té marxa enrere, però que estudiarien la nostra proposta, que no és una altra que l’obertura de l’àrea nova ja!, no al setembre o l’octubre; i que ja es recol·loqui tot el personal de l’àrea respiratòria en aquesta àrea nova per no perdre mans.

    Volem també les plantes obertes a l’estiu. S’ha de remarcar aquest punt, perquè és importantíssim el drenatge, si no també fem l’activitat d’hospitalització al mateix servei d’urgències i amb el mateix personal.

    Vull deixar clar, de totes maneres, que no estem en contra que baixin les urgències pediàtriques. Si no hi ha espai més adequat, les urgències han d’estar a peu de carrer, han d’estar connectades amb el servei de radiodiagnòstic. Però s’ha de donar una alternativa real al tancament, no es pot tornar el 2019, volem una alternativa que resolgui problemes i no que els creï. L’àrea nova no soluciona res si no va en el paquet de plantes obertes i més mans i personal.

    Mútua està reaccionant contra les mobilitzacions? Hem sabut que l’empresa havia demanat a TV3 la retirada d’imatges de la informació que van fer a Terrassa…

    Nosaltres no hem rebut cap comunicació. Tampoc no tenim cap problema, perquè tant pacients com personal va estar d’acord en aparèixer a la notícia.

    D’altra banda, alguns companys han informat el comitè que van ser coaccionats perquè no anessin a les concentracions durant el temps de descans. Però no sabem de cap repercussió, de moment.

    Com és això del tancament de plantes i llits?

    Aquest tancament de plantes i llits per l’estiu s’ha fet, fins i tot, amb justificacions com ara que havien de pintar o fer obres, i parlem de més de 30 llits que sempre fan falta. Exigim que aquest estiu això no es pot permetre de cap de les maneres. Diuen que es tanqui la planta 11, i això suposa perdre 35 llits. Volen portar els malalts de la planta 11 a la planta 7, que és la que tenim una mica d’ara tanco i ara obro i que ens dona una mica de drenatge quan la situació se’n posa molt, molt saturada.

    I aquí els pèls se’ns posen de punta, quan ens diuen que l’alternativa de llits que proposen són els 10 llits de la planta 5, habitualment tancats i que s’han obert en casos excepcionals, durant l’hivern, per exemple, quan vam tenir també molta saturació i estan tancats per manca de personal. Les respostes de l’empresa sempre són dos: primer, que no tenen personal i, quan tenen el personal, com és el cas que ens ocupa, diuen que no hi ha el finançament pel personal. I així anem com una pilota entre el CatSalut i el proveïdor, i sempre usuaris i treballadors som els que rebem.

    Després, hi ha 20 llits que poden obrir-se als socis sanitaris i que podrien habilitar com a planta d’hospitalització. La nostra pregunta és: amb quin personal? Estem tenint cada dia trucades per doblar torns i ens estan dient que no els cobreixen perquè no tenen personal. Això ho suporta el paper, però no nosaltres. Demanem un compromís perquè hi hagi una llista de localitzables que portem anys i anys lluitant-ho, que sigui real la cobertura i l’obertura de les plantes quan es necessiten. Perquè si donen un dispositiu per poder drenar urgències però no tens el personal, en veritat m’estàs venent fum.

    L’acord sembla impossible, no?

    Hem sol·licitat el protocol de sobreocupació actualitzat, que ja l’havíem demanat amb una denúncia d’inspecció de treball i que és un protocol que, finalment, la part social no hem signat ni hi estem d’acord perquè, tot i que es va dissenyar conjuntament, les ràtios del personal amb els dispositius d’ajuda quan el servei s’aturava, estan topades; és a dir, a partir de 80 malalts ja no s’augmenta el nombre de personal assistent.

    Això no ho signarem mai de la vida. Sí o sí volem que el personal estigui dotat en funció de les ràtios que marquen totes les associacions professionals. Són ràtios que estan més que escrites i descrites, però com que en aquest país són recomanacions, no estan per llei.

    Tampoc volen obrir l’àrea nova ara mateix. Només ofereixen l’obertura d’una àrea que era l’antiga de trauma en prepandèmia, que és on tenim un passadís on està la sala de guixos i on hi ha quatre boxes. A aquesta àrea li vam canviar el nom, li dèiem polivalent, perquè donava una mica de sortida en funció del moment que teníem al servei, a l’hivern ens havia ajudat a drenar l’espai de respiratori.

    -Tot això, disculpa, treballant també als passadissos!

    A l’hivern havíem tingut passadissos per donar i vendre. És a dir, si no ens donen cap alternativa a l’hivern, això ja pots imaginar-te, entre els nens i els adults, no sé què farem. És una idea genial la que han tingut. Total, que era una mica polivalent, ens ajudava a drenar l’àrea respiratòria quan la teníem, i ens ajudava a drenar el nivell 1, sobretot, que era l’àrea més tensada, i s’obria i tancava en funció de com estàvem.

    Aquesta àrea és la que ens proposen ara deixar oberta, és el que ens van oferir alternativament, però només posant-hi una infermera i un equip bàsic. No ho acceptarem, a part que torna a ser el mateix: la ràtio que ells posaven en aquesta àrea era una infermera per 9 malalts quan actualment és una mitjana de 6 o 7, encara que el que es recomana per a un servei d’urgències és de 4 malalts. Perquè, evidentment, són malalts que et poden entrar greus o molt greus.

    Com és que s’accepta aquesta situació crítica des de fa tant de temps?

    Nosaltres, com a comitè d’empresa, i des de fa anys, hem reivindicat un equip d’emergències de tres infermeres. Pensa que cada emergència, com a mínim, requereix un equip de 3 infermeres, 1 auxiliar (TCAI-Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria) i un metge. Això és l’equip mínim, que pot anar pujant en funció de la gravetat del malalt.

    Demanem també que les infermeres no tinguin doble presència. O sigui: estar en una àrea de tractament, però amb un mòbil a la meva com a referent de les emergències. En qualsevol moment em truquen, jo he de sortir a l’emergència i els pacients que jo tinc amb assistència, que estan sota la meva responsabilitat, passen a càrrec del company de l’àrea. Això funciona així des que jo recordo. Vam aconseguir un petit reforç perquè hem anat augmentant personal. Pensa que des del 1999, quan al torn de nit érem 6 persones, ara en som 13. En treure l’àrea respiratòria s’han quedat amb 11. Però clar, hem anat guanyant coses a base de molta lluita, molta lluita.

    Les informacions i denúncies parlen de degradació del servei d’urgències des de fa temps!

    Sí. Ha anat degenerant. Perquè no hi ha una voluntat real que un servei d’urgències pugui atendre els malalts amb dignitat. Per què, igual que en una planta se’ns posaria a tots els cabells de punta de veure pacients als passadissos, per què un servei d’urgències sí s’han de tenir? Al servei d’urgències és normal que qualsevol rajola sigui un lloc assistencial. Diria que és la situació a quasi tots els serveis del país. És un problema que arrosseguem i que s’ha anat fent com a normal, veiem normal el que és totalment anormal.

    Ara afegeix-li que aquí és on aniran ara tots els pacients de respiratori, amb necessitats especials i una mitjana d’edat elevada. Vam estar calculant-la durant uns dies, no baixa dels 76 anys. És un pacient gran, fràgil, molt dependent, que tenir-lo en un passadís, a part d’indigne tinguin l’edat que tinguin, per ells és encara més penós.

    No sé si em puc fer una imatge…

    Mira! L’altre dia, abans de la concentració, vaig baixar per agafar les coses, i el primer que em trobo és tres passadissos a l’àrea que diem polivalent. Un senyor contingut enmig d’un passadís. Contingut. Pacients que han de portar contenció mecànica perquè estan en un estat d’agitació, d’alteració, cognitiva, conductual… O sigui, immobilitzats. Això li diem contenció mecànica. Aquest pacient ha d’estar sempre en un box. I requereix una supervisió molt acurada. Imagina’t com està el servei, que no vam poder oferir-li un box. El següent pacient era un senyor amb dues bombes d’infusió de medicació, monitorats. Dues bombes d’infusió de medicació en una situació greu, amb un senyor molt inestable, per això requeria monitor, i en espera de poder trobar-li un box allà al passadís. I, al costat, tots en fila, una noia amb una butaca, encongida, pobreta, allà adormida, que era de salut mental i estava en espera d’evolució.

    Per què són perillosos els passadissos?

    Són perillosos perquè no tenen timbre. La pacient no està acompanyada. Si pot cridar, et crida. Però hi ha qui no pot cridar. Són perillosos perquè molts passadissos no tenen toma d’oxigen, per exemple. Al pacient que requereix un oxigen, li has de posar una botella d’oxigen. Això és un obstacle més, enmig d’un passadís, que ja està amb molts obstacles. És un risc de lesions per al personal quan passa amb les lliteres, amb les cadires, però és un risc també per a les famílies. Ja hem tingut accidents.

    Què passa amb l’assistència?

    Estant sola una infermera per a tot, a vegades tardes a adonar-te que aquella ampolla s’ha buidat. És a dir, si a sobre no hi poses un reforç, precisament perquè estàs empitjorant les condicions d’aquestes persones per poder-les atendre correctament, doncs imagina’t.

    I dius que aquesta situació, mirant-ho amb una mica de perspectiva, ha empitjorat?

    No. Hem ampliat una mica el servei. El 2022, finalment, es van poder obrir els 550 metres d’espai que havia cedit l’Ajuntament per ampliació del servei. Va millorar la part de la sala d’espera, els boxes de visita ràpida de l’àrea 0 (on es visita la gent amb motiu de consulta més lleu). Això, però, és un altre problema, perquè caldria un Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) que Terrassa no en té, tot i la dimensió de la ciutat.

    O sigui, hem millorat la situació. Sí. Però és que veníem d’una situació caòtica. I ha millorat l’estructura de personal, però no hem millorat en espais assistencials. Tingues en compte que cada vegada augmenta la població, el nombre i l’edat. I tu continues amb el mateix espai.

    L’atenció primària està en mínims…

    Com la primària està funcionant malament i les llistes d’espera dels especialistes i les proves complementàries triguen molt de temps, els usuaris venen a urgències. Per tant, també, patim la problemàtica d’altres nivells essencials i d’altres mancances d’equipaments. De fet, l’àrea ampliada el 2022 dona assistència a motius d’assistència primària, de CAP i CUAP, no al pacient greu que entra a l’àrea respiratòria, no al pacient greu que està al Nivell 1.

    Les organitzacions ciutadanes, Marea Blanca i altres, denuncien el tancament de llits i plantes…

    Això és un problema estructural que s’ha agreujat. Recordo, fa anys, que teníem la planta 13 que ens donava una mica de sortida, i aquesta planta fa molts anys que està totalment desmantellada per dins i està inservible; de fet l’estàvem utilitzant com un magatzem. És a dir, no solament no hem guanyat llits, sinó que n’hem perdut.

    I vam perdre també llits amb l’estructura d’habitació mútua. Hi havia una estructura de 3 llits per habitació, i vam passar a l’estructura correcta de dos llits per habitació, però sense augmentar el nombre d’habitacions es van perdre llits.

    A urgències, podem tenir fins a 39 pacients sense llit. És a dir, 39 persones que tenen cursat un ingrés i no tenien llit. Per tant, a urgències, què li passa en realitat?

    Però, això, de quin any parlem?

    D’ara mateix. En bona part, són les conseqüències d’una fallida de la Primària, de les llistes d’espera per a proves diagnòstiques, d’especialistes. Nosaltres hem hagut de donar assistència al servei amb una planta sencera. És com si baixés una planta sencera a baix d’urgències.

    Si un dilluns al matí tens 39 persones sense llit, tens una planta i mitja abaix. I el mateix personal, les mateixes mans, t’estan donant assistència a la funció pròpia d’un servei d’urgències, a una planta hospitalària i t’estan donant assistència de primària. Llavors, la perspectiva és bastant dolenta, perquè es preveu que el pressupost sigui curt. Això diuen els missatges que ens van arribant.

    Què passa amb la mobilització? Tant de personal sanitari com d’usuàries, la ciutadania, davant un problema tan greu i urgent, realment de vida o mort…

    No ha estat suficient. Crec que estem com tots mig anestesiats. Però des de fa temps. És a dir, ens hem deixat prendre una sanitat pública des de fa molts anys. No s’ha reaccionat a temps. Perquè, de fet, l’origen de tot això jo el buscaria en el moment en què la sanitat comença a ser un negoci. Es comença a privatitzar, comencen a haver-hi interessos privats perquè la població es desplaci cap a la part privada i aquí comença tot. Aquí la població no està prou desperta, no és conscient de la magnitud del que passa. Potser és com la granota que fiques dintre de l’olla i l’hi vas posant foc a poc a poc. I estem arribant a què ens fregiran d’aquí a poc. No hi ha hagut una reacció contundent de la població. Al contrari, s’ha comprat el missatge, el mantra que la privada és millor.

    Però això és viable?

    Crec que no. De fet, la privada comença a tenir problemes perquè hem desplaçat molta població cap a la privada perquè s’han posat preus molt assequibles. No tenen recursos suficients. Comença a no ser un negoci, i aquí ens passarà com amb els bancs: concentració i oligopoli, un monstre que s’ha fet tan gran que ja mana més que la Generalitat.

    Els governs no han estat responsables?

    L’administració no s’ha ocupat de fer equipaments propis, de tenir personal propi. Si parlem de Mútua, més del 93% de l’activitat de Mútua és concert públic. Si falla Mútua, a qui se li encarrega aquest volum de feina? El sector privat es fa gran i més poderós.

    Al mateix temps, els professionals marxen del país, infermeria i metges, no es cobreixen les jubilacions, que sabíem que arribarien. No calia ser massa intel·ligent per veure-ho, això. És per això que creiem que darrere d’això hi ha una intenció molt clara, ja estava planificat tot el que està passant actualment. Hi ha hagut, jo crec, una intenció clara d’abaratir els costos.

    Aquí encaixa el fet que es doni més responsabilitat al personal d’infermeria?

    D’una banda, crec que infermeria té molt potencial i que s’hauria d’aprofitar. Que evolucioni amb noves funcions, amb noves competències, però això s’ha de fer bé i no com ara, només per abaratir costos. Perquè, si està ben fet, has d’apujar sous, perquè s’assumeixen més responsabilitats, has de modificar currículums perquè et surti el personal format amb garantia per donar aquestes noves competències amb totes les garanties per l’usuari. Això, sembla que no els surt en compte.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al diari Malarrassa
  • Els sanitaris, al límit

    Els sanitaris, al límit

    El Pla Estiu que va anunciar fa uns dies el departament de Salut ha estat la gota que ha fet vessar el got. Davant les previsions de no substituir el personal sanitari als centres d’atenció primària i del tancament de quiròfans i llits d’hospitalització de juliol a setembre als principals hospitals públics de Catalunya –actuacions que, segons el departament de Salut, es fan cada any–, bona part dels sindicats del sector sanitari han tornat a sortir al carrer per denunciar el que consideren una mala gestió per part de la Conselleria i també per alertar la ciutadania que s’estan duent a terme una nova tongada de retallades en sanitat i que, malauradament, els pacients en patiran les conseqüències.

    Segons Cristian Monclús, secretari autonòmic del sindicat SAE (sindicat de tècnics d’infermeria de Catalunya), “en sanitat no s’ha de retallar, s’ha d’invertir; i ens trobem que s’estan tancant plantes, quiròfans i es deixen d’atendre necessitats… és un pla general de retallades i això no ho podem permetre, perquè afecta tant a professionals com a usuaris. (…) La gent patirà aquest estiu”, va dir. En la mateixa línia es va manifestar José Joaquín Durán, secretari d’organització de SIETeSS (Sindicato estatal de Técnicos Superiores Sanitarios), qui va considerar que “estem pagant els plats trencats d’una mala gestió sanitària i d’un Tercer Acord infame, el qual va en contra de molts professionals –especialment dels tècnics superiors sanitaris i dels tècnics d’infermeria–; nosaltres, dels 320 milions, en vam obtenir el 0’18%… Seguim esperant propostes concretes i decents, i sinó a la tardor tornarem a la càrrega”.

    El sindicat de tècnics d’infermeria de Catalunya es va concentrar davant del Departament de Salut. | Pol Rius

    La concentració de CATAC-CTS (Candidatura Autònoma de Treballadores i Treballadors de l’Administració de Catalunya – Coordinadora de Treballadors i Treballadores de la Sanitat) davant de la conselleria de Salut, que duia com a lema “Prou retallades a l’ICS. Rescatem la Sanitat Pública”, va tirar endavant malgrat la pluja. El seu delegat, Jesús Frías, apuntava que “no creiem que sigui una qüestió de pressupostos, sinó que estem convençuts que és una aposta d’aquest govern per la sanitat privada i en contra de la sanitat pública. Pensem que s’està produint un deteriorament continuat de la nostra sanitat i de les nostres condicions de treball; i venim de la negociació d’un Tercer Acord que, per a nosaltres, va ser una autèntica vergonya i la  proposta al Pla de Salut del 2026 de la conselleria és directament l’eliminació de l’ICS i del Servei Català de la Salut… tenim claríssim que és un atac frontal d’aquesta conselleria contra la sanitat pública”.

    El sindicat convocant CATAC portava una pancarta on es podia llegir “Prou retallades a l’ICS. Rescatem la Sanitat Pública”. | Pol Rius

    Infermeres de Catalunya, SAE, Marea Blanca i Intersindical també van acudir a la convocatòria. El sindicat d’infermeres va posar el focus en el tancament de tretze centres d’atenció a les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS) a la ciutat de Barcelona en un moment en què les malalties de transmissió sexual estan registrant xifres rècord a la capital catalana. Elisabet Parés, portaveu d’Infermeres de Catalunya va  concloure que “aquest any estem veient una incapacitat total de gestió per part del Govern i veiem que estem abocats a no tenir suplents a l’estiu, al tancament dels centres d’ITS a Barcelona… un cop més se’ns expliquen molt ajustadament les condicions i ens ho justifiquen amb la pròrroga pressupostària, però per a nosaltres això són unes retallades més”.

    El sindicat d’infermeres veu unes retallades més a la contenció que Salut atribueix a la pròrroga pressupostària. | Pol Rius

    “Menys corbates i més bates”, “La meva salut no fa vacances” i “Sense infermeres no hi ha sanitat” van ser alguns dels clams que es van poder sentir durant la concentració gairebé simultània davant de l’Institut Català de la Salut, convocada pel sindicat d’infermeria SATSE Catalunya. La seva delegada de la Regió sanitària Metropolitana Sud, Pilar Juste, va reconèixer que el sector se sent “maltractat” per la Conselleria  i va denunciar que Catalunya està a la cua d’Europa pel que fa al nombre d’infermeres per cada 1000 habitants: “Volem protestar per les injustes i perilloses retallades, que afectaran la salut de tota la població i la dels professionals, i que faran que s’incrementin les llistes d’espera, l’accessibilitat als CAPs i als centres hospitalaris”.

    El sindicat SATSE es va manifestar davant de l’ICS. | Estel Huguet

    També Noemí Bosch, de Som Sanitat, amb representació a Vall d’Hebron i Can Ruti, va reconéixer que “els professionals estem molt cansats, i això finalment repecuteix en el ciutadà i en el pacient, que és qui paga les conseqüències de tota aquesta mala gestió; diners n’hi ha, el que passa és que marxen en d’altres coses, i pensem que no és just, perquè és treure drets a la ciutadania.

    Aquestes protestes se sumen a les que es van produir també dimecres a Terrassa (Barcelona), on el comitè d’empresa de Mútua Terrassa i els professionals d’Urgències es van manifestar pel tancament de l’àrea d’Urgències per a pacients amb patologies respiratòries, creada arran de la covid-19;  i també a Mataró, on la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme va fer una crida per salvar el tancament del servei de pediatria de l’Hospital de Mataró durant els mesos d’estiu.

    Aquestes protestes se sumen també a les produides a Terrassa i a Mataró. | Pol Rius

    La plataforma Marea Blanca de Catalunya es va sumar a les protestes, «davant l’alarmant situació del nostre servei nacional de salut, tant a l’atenció primària com a l’hospitalària, per a aquest estiu, generada per la gestió erràtica dels responsables de la sanitat pública catalana».

    L’estiu comença a Catalunya amb un escenari sanitari força agitat, ja que tot indica que les jornades de reivindicacions dels treballadors sanitaris només han començat.

  • Salut intenta calmar la indignació per la “frenada de recursos” a l’estiu

    Salut intenta calmar la indignació per la “frenada de recursos” a l’estiu

    Amb el pretext de presentar el Pla Operatiu per prevenir els efectes de la calor sobre la salut (POCS), la plana major del Departament de Salut de la Generalitat –el conseller de sanitat en funcions, Manel Balcells; la secretària de Salut pública, Carmen Cabezas; el gerent de l’Institut Català de la Salut, Xavier Pérez i el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Alfredo García–  va voler dissipar dubtes i va explicar als mitjans de comunicació quina serà la situació als centres d’atenció primària de Catalunya i als principals hospitals públics del país de cara al període estival. 

    Des del Departament de Salut es va insistir en el fet que la pròrroga pressupostària del 2024 no impactarà sobre la qualitat assistencial a la ciutadania, i que el “reajustament” estival només afectarà part de l’activitat no urgent, “com cada any”. 

    El conseller en funcions, Manel Balcells, va ser més contundent en assegurar que “en cap cas podem parlar de retallades, perquè tenim un increment de la despesa en Salut per sobre dels 600 milions d’euros respecte el 2023”. Segons dades facilitades pel mateix Departament, l’any 2024 es tancarà amb un pressupost de 15.410 milions d’euros, xifra que suposa un increment de més de 661 milions respecte el pressupost del 2023 (un 4,5% més).  “Tenim més diners que mai, més professionals que mai i demanem als centres que s’organitzin en funció dels seus recursos per fer la seva activitat de cara a l’estiu”, va afegir.  

    Balcells també va fer referència a dos dels principals hospitals de Catalunya, com són l’hospital de la Vall d’Hebron i Bellvitge. El primer es va convertir en notícia la setmana passada, quan alguns mitjans van publicar les xifres de tancament de llits previstes per a aquest estiu, més elevades que en l’exercici anterior. En aquest sentit, el conseller va destacar que “mantenim els llits oberts, potser un 1% o 2% menys que l’any passat, però això és poc perquè només afecta les intervencions quirúrgiques programades”. Balcells va tirar pilotes fora apuntant que “hem repassat què passava a Bellvitge i què passava a la Vall d’Hebron i veiem que a Bellvitge tancaran menys llits que l’any passat. Com s’explica això? Doncs perquè  l’organització de cada centre té autonomia de gestió per organizar-se”. (…) Cada centre té un pressuspost i amb aquest s’organitzen per fer la seva activitat. A dia d’avui, tant l’activitat diagnòstica i quirúrgica com les consultes externes als centres hospitalaris van per sobre dels darrers anys; això ha de permetre organizar les plantilles durant l’estiu baixant l’activitat programada, com es fa cada any”, va puntualitzar. 

    El conseller Manel Balcells durant la seva intervenció davant dels mitjans.

    Pel que fa a l’atenció primària, on la polèmica se centrava més aviat en les substitucions del personal sanitari durant el període estival, els responsables del Departament asseguren que els centres d’atenció primària i comunitària i els consultoris adaptaran els horaris d’obertura i tancament a la demanda prevista i que es reforçaran les plantilles a les regions sanitàries on hi ha més pressió assistencial durant els mesos d’estiu, com ara a les zones de costa de Tarragona i Girona. En aquest cas, les plantilles dels CAPs es reforçaran amb 253 professionals més aquest estiu. Tanmateix, el Departament no ha renovat els contractes eventuals d’una vuitantena de treballadors de l’assistència primària (metges, infermeres, administratius), al·legant que molts d’aquests llocs estan vinculats a programes concrets com és el Pla Integral d’Urgències de Catalunya (PIUC), que s’activa a l’hivern i coincidia que ara s’acabava el contracte. 

    El conseller en funcions va concloure que “com cada any, garantim una atenció plena i amb garanties a la ciutadania durant el període d’estiu, tant a la primària com a l’atenció hospitalària”.

    Calor intensa i salut

    Els efectes de la temperatura en la salut també va ser un dels temes a destacar en aquesta trobada amb el mitjans, en la qual es va manifestar la preocupació del departament per la població més vulnerable –persones de més de 75 anys i persones amb fragilitat o malalties cròniques– durant les onades de calor, cada vegada més freqüents en els mesos d’estiu. En els darrers anys, s’ha comprovat que unes temperatures elevades i sostingudes durant dies provoca un augment de la mortalitat que varia entre el 12% i el 40% als països desenvolupats. En aquesta línia, la secretària de Salut pública, Carmen Cabezas, va presentar les diferents mesures que es duran a terme aquest estiu per prevenir els efectes de la calor sobre la salut, com ara activar avisos de calor nocturna per a totes les comarques a través del Meteocat o posar a disposició una aplicació que permetrà configurar notificacions de situacions de perill per calor. Cabezas també va alertar de l’augment del risc d’arbovirosis (malalties infeccioses transmeses per mosquits) i va detallar els protocols de vigilància previstos.

  • Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Capçalera de la manifestació a la cruïlla de la Plaça Urquinaona amb Via Laietana (Barcelona). | E.H.

    “Salut per sobre del negoci, no a la privatització”. Darrere d’aquesta pancarta, més de 2500 persones vam desfilar el diumenge 7 d’abril des de la plaça Urquinaona fins a la de Sant Jaume. Una manifestació organitzada en motiu del Dia Mundial de la Salut per dir ben alt i ben clar que la nostra salut és un dret i no un negoci. Milers de catalans i catalanes amb un clam unitari: no podem esperar més. Protegir la sanitat pública ha de ser una de les grans prioritats del nostre país.

    Malauradament, fa massa temps que a Catalunya tenim governs que posen la nostra salut als peus dels cavalls, retallant-la i precaritzant-la. Ho hem vist també durant els últims 6 anys que ERC ha gestionat la conselleria. El darrer exemple és la retallada de fins a 200 treballadores a l’Hospital Vall d’Hebron, una retallada que estava prevista amb i sense pressupostos. Han retallat serveis bàsics com el pediatra a centenars de pobles, cada vegada és més difícil aconseguir una visita presencial amb el teu metge de capçalera i no s’ha aconseguit escurçar en absolut les llistes d’espera de l’atenció primària. Un model sanitari impropi d’un govern d’esquerres.

    A Barcelona vam fer un gran esforç els últims 8 anys per caminar en la direcció oposada. Tot i no ser una competència estrictament municipal, vam posar tots els recursos per ampliar serveis i acompanyar en la salut a totes les veïnes i, especialment, aquelles més vulnerables. Vam estar pioneres creant un dentista públic, el primer Pla de Salut Mental municipal amb un psicòleg gratuït o la creació de Barcelona Cuida per acompanyar la salut de les persones cuidadores. Aquest és el model que volem per Catalunya, i el proper 12 de maig està a les mans de la ciutadania escollir si continuem amb el model de retallades i privatització, o si el nostre país torna a ser a l’avantguarda de la salut pública i de qualitat. No volem el model de menys metges, més llistes d’espera i menys sanitat pública. Si entrem al Govern, estendrem el dentista i psicòleg públics a tot el territori, garantirem un pediatra a cada municipi, crearem la primera òptica pública i recuperarem el dret a la visita mèdica presencial.

    Pels Comuns, la millor notícia seria que a la propera campanya electoral no calgui parlar de sanitat en absolut. Que no hi hagi més protestes de 2500 persones desfilant per la Via Laietana. Que ningú hagi d’escollir entre pagar el dentista o el lloguer. Això voldrà dir que hi ha hagut un acord transversal per posar la sanitat pública catalana al nivell que es mereix, una sanitat pública que ens ompli d’orgull.

  • La salut no pot ser un negoci

    La salut no pot ser un negoci

    El 7 d’abril va ser el Dia Mundial de la Salut i precisament aquella matinada la vaig passar a urgències d’un hospital públic de Catalunya. Malauradament, en més d’una ocasió al llarg de la meva vida he estat ingressada, jo o bé una persona propera a mi, a un hospital públic; aquest fet fa que, quan t’hi trobes, te n’adonis de les múltiples mancances estructurals –mai del servei dels professionals, que fan el que poden amb els recursos que tenen i, la major part de les vegades, de la millor manera possible– existents a la sanitat pública. Així doncs, les reivindicacions per una sanitat pública, universal i de qualitat passen a ser una necessitat més que evident per a les persones que accedim a aquesta i que és la majoria de la societat, no ho oblidem.

    I a què ens referim quan parlem de sanitat pública, universal i de qualitat? Doncs ens referim a una sanitat que sigui de titularitat pública així com que estigui gestionada des de l’administració pública, amb el finançament adequat pels múltiples serveis existents, així com els diferents àmbits que afecten la garantia d’aquest dret.”

    Actualment, fer realitat aquesta sanitat pública universal i de qualitat passa, entre d’altres qüestions que exposarem al llarg de l’article, per ser conscients que hi ha consorcis, fundacions, grups empresarials que reben diners públics.D’aquesta manera, és imprescindible que tots aquests espais passin a ser de titularitat i gestió 100% pública per tal de poder donar resposta a les necessitats de les persones –siguin treballadores o bé pacients– i no a continuar generant beneficis econòmics per uns pocs. Alhora, cal que les decisions sobre el funcionament dels diferents serveis de l’àmbit de la salut responguin a interessos comuns, a interessos compartits i col·lectius que posin la salut, les cures, l’atenció, les condicions laborals de les treballadores al centre.

    Al mateix temps, quan parlem d’aquesta sanitat que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de respondre a interessos del conjunt de la societat, hem de parlar de la necessitat de revertir les retallades dels darrers anys, així com d’internalitzar aquells serveis bàsics i imprescindibles que avui dia són gestionats per empreses privades que es lucren a costa de mercadejar amb un dret tan bàsic i tan fonamental com és la salut.

    I no podem deixar de parlar de la situació de les treballadores de l’àmbit de la salut; necessitem condicions laborals dignes per a totes elles. Són treballadores, que com moltes d’altres en altres àmbits, s’hi deixen la pell; que amb molt poc han de donar resposta a situacions molt complexes. Per tant, aquestes condicions dignes van sobretot d’acabar amb la inestabilitat, els constants canvis de lloc, que existeixin les places necessàries per a cobrir la feina real existent als diferents centres –en tots els seus estaments, des de la primària fins als hospitals–. Alhora, també va del fet que totes les treballadores siguin considerades treballadores sanitàries i revertir les externalitzacions de serveis com són les treballadores de neteja i de cuina.

    Finalment, em sembla imprescindible parlar de la importància que les polítiques en matèria de salut posin al centre els determinants socials de la salut –deixant de considerar la salut com a quelcom neutre on la desigualtat estructural dels diferents àmbits de la nostra societat hi té un impacte directe. Alhora que posem al centre aquests determinants és imprescindible enfortir el treball comunitari, dotant de pressupost, de personal i de coneixement específic per a generar xarxes comunitàries que apoderin a les persones a ser agents actius de la seva pròpia salut i teixint així xarxes que garanteixin una disminució dels factors de risc. Així doncs, també som les persones que fem ús del sistema sanitari les que coneixem les mancances i aquelles qüestions que caldria millorar; per tant, també hauríem de ser part activa de les polítiques de salut, hauríem de poder decidir sobre el funcionament d’aquestes, amb la nostra participació faríem evident les mancances actuals i podríem caminar cap a una sobirania en l’àmbit de la salut.

    Cada dia hauria de ser el Dia Internacional de la Salut, i cada dia hauríem de ser conscients de tot el que necessitem per garantir el dret a la salut del conjunt de la societat. Que no calgui ser atès a urgències per ser, conscients de nou, del conjunt de mancances actuals. I sobretot saber qui són els responsables i què cal fer per revertir la situació actual. Perquè la salut no pot ser un negoci. Mai.

  • En defensa de la sanitat pública

    En defensa de la sanitat pública

    A les onze del matí la plaça d’Urquinaona de Barcelona començava a omplir-se de gent amb armilles blanques (Marea Blanca) i taronges (Marea Pensionista) que duia banderes i pancartes reivindicatives a favor d’una sanitat pública de qualitat i universal. Les dues entitats organitzadores van aconseguir mobilitzar més de dues mil persones un diumenge al matí sota un mateix clam: “La salut per sobre del negoci. No a la privatització”.

    La manifestació no es va convocar un dia qualsevol, es va fer coincidir amb la celebració del Dia Mundial de la Salut, considerada una data idònia per reivindicar el dret a la salut i a la sanitat pública i per exigir mesures contra les llistes d’espera excessives i en contra de la privatització de la sanitat. En aquest sentit, Toni Barbará, metge jubilat i fundador i portaveu de Marea Blanca de Catalunya manifestava als mitjans que: “Avui no és un dia de celebració, és un dia de reivindicació, de lluita, perquè  ens estan liquidant de manera premeditada i impune la qualitat, l’atenció i les característiques notables d’un sistema públic”. I va afegir que “les llistes d’espera, la destrucció de l’atenció primària, la situació de la salut mental, els determinants de salut que estan com estan, la situació de treball amb condicions de precarietat insostenibles de les treballadores de la sanitat… Tot això fa que o reaccionem, o la ciutadania es posa dempeus i entén que la salut és un dret i que nosaltres en som els titulars, o ens quedarem sense sistema i no hi haurà temps per plorar-lo”.

    Participants a la manifestació convocada per Marea Blanca i Marea Pensionista. | E.H.

    Per la seva banda, Conchita Ribera, portaveu de la Marea Pensionista, va ressaltar que “Catalunya és de les comunitats autònomes amb les llistes d’espera més llargues, que la mitjana d’espera per obtenir cita amb el metge de capçalera en els centres d’atenció primària és de fins a sis dies en alguns indrets, quan s’hauria de donar resposta en menys de 48 hores… i això no es pot suportar…” i va exigir “un increment en el pressupost per a sanitat, però per a la sanitat pública, no per als negocis privats”. Ribera també va fer una acèrrima defensa de l’atenció primària, que va definir com “la porta d’entrada al sistema sanitari públic i on es fa la medicina preventiva, la medicina integral del pacient i la salut comunitària”. Va demanar augmentar els recursos per a l’atenció primària, “una de les àrees que més s’ha atacat i on falten 3000 llocs de treball. (….) Tenim plantilles esgotades, amb manca de mitjans i condicions laborals tremendes. Exigim millores laborals i econòmiques per als sanitaris, que són els que sostenen actualment la sanitat pública”, va concloure.

    Conchita Ribera, portaveu de Marea Pensionista. | Òscar Junyent

    Reaccions per tot arreu

    La “marea” de gent que es va concentrar a la plaça d’Urquinaona va recórrer la Via Laietana fins a l’alçada de la plaça Sant de Jaume, on es va llegir un manifest unitari que denunciava la precarització de la sanitat pública, que atempta contra el dret a la salut, menysprea els professionals i beneficia interessos privats, i exigia als governs que treballin per evitar que es mercantilitzi la sanitat. També van destacar la falta d’inversió en l’atenció primària i han posat en dubte el nou model d’atenció pediàtrica.

    Sobre la mobilització, Barbará va apuntar que “els que vam guanyar una vegada els serveis públics seguirem fins a l’extenuació, fins a reconquerir-los, perquè si no no hi ha futur”. I va concluye: “Els diners públics han de destinar-se als serveis públics, i en el cas de la sanitat pública patim una veritable pandèmia de privatitzacions i mercantilitzacions que fan que Catalunya sigui de les pioneres en externalitzacions, que vol dir enviar al sector negoci allò que no s’ha de moure de la sanitat pública. Salut és lluitar, lluitar és salut”.

    La proximitat de noves eleccions a Catalunya també va portar a sindicats i polítics a demanar que es posi la salut al centre de les prioritats. En aquesta línia es va expressar el secretari de CCOO, Javier Pacheco, qui va demanar “al conjunt de partits polítics en plena campanya electoral que posin la salut al centre de les seves prioritats. Una societat sense salut no és una societat de prosperitat ni de progrés, per això mobilitzem avui el  conjunt de treballadors i treballadores de la nostra organització”.

    Javier Pacheco, secretari de CCOO, davant dels mitjans. | Òscar Junyent

    Els dos partits polítics que es van adherir a la marxa en defensa de la sanitat pública van ser els Comuns i la CUP. La candidata dels Comuns per al proper 12 de maig, Jéssica Albiach va carregar contra ERC amb aquests termes: “La sanitat pública es blinda i no es retalla com ha estat fent ERC amb la concentració pediàtrica o retallant i acomiadant dues-centes professionals de la plantilla de la Vall d’Hebron”, mentre que la candidata de la CUP, Laia Estrada va denunciar que “qüestions que haurien de ser drets essencials per a la població s’estan convertint en privilegis, i en el cas de la sanitat pública, això cada vegada és més evident”.

    El moviment Marea Blanca va ressonar també a d’altres ciutats espanyoles com Madrid, on una cadena humana de més de 300 persones va envoltar la Puerta del Sol amb la proclama “Retallar en sanitat és un acte criminal”, o Sevilla, on una gran representació de zones rurals –Estepa, Écija, Gilena, Lebrija o Aguadulce–, on la pressió sanitària i la manca de personal sanitari és més evident es va reunir sota consignes com “La sanitat pública es mor, Els pobles units mai seran vençuts o La sanitat no es ven, es defensa”.

  • Crida a movilitzar-se per una sanitat 100% pública i de qualitat en el Dia Mundial de la Salut

    Crida a movilitzar-se per una sanitat 100% pública i de qualitat en el Dia Mundial de la Salut

    El 7 d’abril se celebra el Dia Mundial de la Salut per commemorar la fundació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’any 1948, amb la necessitat de crear consciència sobre les malalties mortals mundials i generar hàbits saludables en les persones. Tanmateix, també és un dia per visibilitzar, a escala europea, la lluita contra la mercantilització de la salut i la privatització dels serveis públics.

    Aquest any, el lema del Dia Mundial de la Salut escollit per l’OMS és “La meva salut, el meu dret”, triat per defensar el dret de totes les persones –visquin on visquin– a tenir accés als serveis de salut, educació i informació de qualitat, així com a aigua potable, aire net, bona alimentació, habitatge de qualitat i condicions laborals i ambientals decents. Però als carrers de Barcelona segurament ressonarà més fort el lema escollit per la plataforma Marea Blanca i d’altres entitats en defensa de la sanitat pública: “No a la privatització de la sanitat pública, la salut per sobre del negoci”, que han convocat una manifestació el proper 7 d’abril a la capital catalana per reclamar a les administracions públiques més inversió i menys privatitzacions de la salut pública. També reclamen que es redueixin les llistes d’espera i que es garanteixi l’habitatge digne per a tothom com a forma, també, de salut de la ciutadania.

    La marxa començarà a les 11.30 del matí a la plaça Urquinaona de Barcelona i seguirà per Via Laietana fins a la plaça de Sant Jaume. A banda de les entitats organitzadores –Marea Blanca i Marea Pensionista– ja han confirmat la seva participació a la mobilització diverses plataformes ciutadanes i sindicats del sector sanitari, com ara Infermeres de Catalunya i Catac-CTS.

    Infermeres de Catalunya han destacat en un comunicat que “Les infermeres i professionals de la salut patim un menyspreu continu per part de les administracions, de vegades molt subtil, de vegades no tant, que hem anat empassant per prioritzar l’atenció a la ciutadania per davant de les necessitats del nostre col·lectiu. Menyspreus que fan que continuem treballant igual que fa 20 anys i que se’ns tracti com a professionals de segona quan, a l’ombra del sistema, som el col·lectiu que sustenta la salut de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya”. I continua: “Per això omplim els carrers i seguim sumant en la lluita per un sistema sanitari públic i de qualitat. Aquest dissabte ens adherim a la manifestació organitzada pel Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona (6 d’abril a les 18:00h a la plaça Imperial Tarraco (Tarragona) i el diumenge també participarem en la manifestació unitària organitzada per Marea Blanca i altres entitats en defensa de la salut pública, protesta que es farà coincidint amb el Dia Mundial pel Dret a la Salut (7 d’abril a les 11:30h a la plaça Urquinaona de Barcelona)”.

    Per la seva banda, el sindicat de la Candidatura Autònoma de Treballadores i Treballadors de l’Administració de Catalunya – Coordinadora de Treballadors i Treballadores de la Sanitat (CATAC-CTS) considera que actualment l’Atenció Primària no rep recursos suficients per fer la seva funció essencial, que és garantir la salut de tothom; que els serveis públics d’atenció sanitària a la infància estan en perill, ja que el nou model de funcionament de la pediatria a Catalunya –que concentra el servei en equips territorials– perd característiques de model de proximitat, universal, equitatiu i de qualitat; i que manquen recursos per atendre la salut mental en detecció precoç. També denuncia que “el sistema actual abusa de la temporalitat en què es troben una gran part de les treballadores i estableix diferències injustes entre el personal sanitari” i, per aquests motius, demana a la población que els doni suport al carrer el proper diumenge.

    D’altra banda, el sindicat Metges de Catalunya, tot i que no participarà de les mobilitzacions aquest cap de semana, reclama a les administracions que “el finançament sanitari garanteixi el dret a la salut, i que aquesta sigui pública, universal, equitativa i de qualitat”. A més, apunta que l’últim pressupost de la Generalitat, de 12.859 milions d’euros –que finalment no es va arribar a aprovar–, “encara no arribava a la despesa real del departament (15.100 milions) i, per tant, se seguia generant dèficit i deute, i és insuficient per a les necessitats assistencials de la catalunya dels 8 milions”.

  • La salut és una qüestió de pressupost

    Fem un exercici d’imaginació: ets un veí o veïna del carrer Sardenya. O de Roquetes. O de la Marina del Prat Vermell. O del Raval Nord. El govern municipal acaba d’inaugurar un nou Centre d’Atenció Primària tot flamant, tot lluent, tot fent olor encara de no haver-li tret el plàstic. Vas a la teva primera consulta i et detecten una miopia. O una càries. O un problema d’ansietat. O qualsevol altre símptoma que, a hores d’ara, ha de tractar un especialista privat que, molt probablement, no pots pagar. I aquí acaba la teva aventura amb les polítiques de salut a Barcelona, perquè la salut és una qüestió de pressupost: tant el que tenen les usuàries a les butxaques, com el que pugui aprovar el govern de la ciutat. 

    Recentment, el Govern del PSC ha anunciat la construcció d’onze nous CAPs que, en realitat, ja havien estat pactats i tancats durant el mandat previ, pels Comuns. Personalment, he de celebrar que el Govern no tiri enrere onze centres que tant van costar d’arrencar a la Generalitat, però també em preocupa que el PSC hagi entès el nostre Pla de Salut a mitges: dona continuïtat a la construcció d’infraestructures ja definides, però deixa a l’estacada les polítiques de salut pública que haurien d’omplir de contingut aquestes infraestructures. I és que, mentre re-anuncien a bombo i platerets els nous CAPs, es posen en risc, per la pròrroga pressupostària, altres polítiques de salut pública com ara el telèfon per prevenir el suïcidi, el servei Konsulta’m, per a la salut mental, el dentista municipal o els educadors de carrer que fan prevenció i detecció de problemes de salut pública.

    La inactivitat del PSC ens ha portat a les primeres retallades des de l’època Trias, unes retallades que es veuran reflectides en la salut de la ciutadania. Unes retallades que no només reduiran drets ja existents sinó que, a més, desterren del tot la possibilitat d’obrir nous serveis com ara una òptica o un podòleg públics, semblants al dentista i psicòleg que vam crear els Comuns el mandat passat. Serveis que han de garantir l’accés a una sanitat pública i de qualitat independentment dels teus ingressos i del teu barri. Serveis que van ser pensats per farcir tant aquesta xarxa de CAPs en construcció com altres equipaments de la ciutat.

    I és que invertir en Salut no només ha de significar inaugurar centres. Invertir en Salut vol dir innovar en serveis i drets que ajudin a mitigar desigualtats socioeconòmiques, i per això cal anar més enllà de la infraestructura: cal ampliar el ventall de serveis públics i ampliar la finestra d’accés de la població a aquests recursos. Calen estratègies addicionals per abordar les desigualtats en la salut que sovint tenen el seu origen en factors econòmics, territorials i socials més amplis. I és crucial, també, incorporar la participació ciutadana en la presa de decisions relacionades amb la salut: les usuàries i usuaris saben millor que ningú què necessiten i la seva participació activa pot informar i reforçar les polítiques de salut pública. La construcció de nous centres és lloable i necessària, però no garanteix automàticament un accés equitatiu a l’atenció mèdica: per això, nosaltres no només vam tancar l’acord per a aquests onze centres nous; també vam tancar l’acord pels serveis sanitaris que els acompanyen.

  • Els Goya i la lluita sanitària… universal

    Només començar la gala, la vídua de Carlos Saura feia un reconeixement als professionals de la sanitat pública i una reivindicació a l’administració. Crec que és important aturar-se en ambdues coses:

    Quan agraeix l’acompanyament que han fet els i les professionals ho fa per ordre i sense deixar-se a ningú: l’hospital de referència (no un macro-hospital terciari), les professionals de referència del Centre d’Atenció primària, i les dues persones de l’equip de PADES que els van acompanyar, al malalt i la família, les darreres setmanes. L’Eulàlia Ramon va dir que l’agraïment l’havien preparat amb en Saura i crec que s’ha de destacar que va ser acurat, precís i emotiu, com les seves pel·lícules: van parlar de persones concretes, fins i tot amb nom, va parlar de cura global i no només a ell sinó als i les que l’acompanyaven. Aquesta és l’atenció sanitària que reivindiquem, exactament aquesta; la que no és focal, la que contempla el conjunt de la persona i el seu entorn, la que fa un seguiment longitudinal, modest, compartit. La que fuig de l’anonimat de les agendes úniques, per fer valdre a cadascuna de les seves professionals. No es valora l’execució d’una consulta, es valora qui la fa i com la fa. És evident que, ara mateix, la sanitat pública viu del valor en que li donen uns professionals esgotats i poc tinguts en compte.

    Quan reivindica, ho fa a unes administracions insensibles que no combreguen amb aquests valors, que prioritzen els números, els “guanys” i les “pèrdues”, i que no tenen cura en absolut dels seus i les seves professionals, a tot nivell. No escolten. No tenen compassió pel que estan patint treballadores i usuàries. I no saben, o no volen, calibrar a què ens portarà aquesta degradació de la sanitat pública. O, el que és pitjor, sí que ho saben i ho volen; ens porta a un benefici dels interessos privats i al desmantellament d’uns serveis que fins ara eren garants d’equitat davant la malaltia. La sanitat pública tendirà a ser un servei de “beneficència” per a qui no pugui pagar-se una atenció privada, que, per cert, també va en caiguda lliure.

    Com dèiem, aquestes declaracions i moltes altres que es van fer durant la gala es creuen amb diferents jornades de lluita a molts territoris; en alguns amb un èxit total i en altres més discret, per no dir molt discret i evidenciant una divisió imperdonable a les convocatòries. Malauradament, és el cas de Catalunya. Com deia la Roser Casamitjana, companya de lluita a Sant Cugat, hauríem de tenir present que el fons no varia tant entre territoris, que el que varia fonamentalment són les formes. Hi ha territoris on la norma dels i les que manen es basa en la provocació, i altres on s’imposa la mentida i la hipocresia. “Si me dan a elegir” em quedo amb la primera que sembla que fa sortir més gent al carrer. Però no puc escollir i confio en el fet que la ciutadania catalana entengui que ens hi va la vida i que hem de sortir al carrer units entre nosaltres i amb les professionals, massivament, com altres vegades hem fet.

    Esperar a viure aquesta degradació en la pròpia pell per mobilitzar-se és roí, egoista… i poc intel·ligent. Quan ens en vulguem adonar ja no hi serem a temps.