Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat pública

  • La Generalitat aprova el projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat

    Catalunya fa un pas més en la defensa de la universalitat de la sanitat pública. La Generalitat ha anunciat aquest dimarts l’aprovació del projecte de llei que ha de garantir l’accés universal a l’assistència sanitària a tots els residents al territori. «Totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària pública a càrrec del CatSalut (Servei Català de la Salut), d’aquesta manera el projecte restableix en el territori la universalització de l’assistència sanitària de cobertura pública amb independència de la situació dels residents», estableix el text que encara ha de ser sotmès a aprovació al Parlament.

    «Entenem que és una llei absolutament necessària perquè a banda dels perjudicis que es poden produir en la salut de les persones, hi ha un perill per a la salut pública quan es deixa una part de la població sense control mèdic i això també augmenta la vulnerabilitat dels col·lectius en exclusió social», ha afirmat la portaveu del govern Neus Munté en la roda de premsa setmanal per explicar els acords de govern.

    Com ja va avançar el conseller de Salut Toni Comín quan va anunciar la tramitació de la norma, la principal diferència que presenta la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya i no es demanarà un mínim de tres mesos de padró per accedir al sistema, com marcava la instrucció 8/2015, que quedarà sense efecte quan la llei sigui aprovada. En qualsevol cas el padró seguirà sent un requisit i el que s’elimina és la carència de tres mesos.

    D’altra banda, les persones no empadronades seguiran tenint garantida l’atenció urgent i les embarassades i els menors el dret a assistència primària i especialitzada, excepcions que preveu el reial decret llei 16/2012 del PP d’exclusió sanitària. Segons dades del Govern, les instruccions fins ara promogudes pel CatSalut han permès donar assistència sanitària a 137.000 persones que havien quedat excloses per la norma estatal.

    Ja durant la seva primera intervenció parlamentària després de ser designat conseller de Salut, Comín va anunciar que una de les mesures del seu departament seria treballar en una norma que blindés la universalitat de la sanitat, fent un pas més enllà de les dues instruccions fins ara aprovades com a reacció al RDL 16/2012.

    La llei autonòmica, que previsiblement serà aprovada al Parlament, arribarà quatre anys després de la publicació RDL que restringeix l’accés a la sanitat de certs col·lectius. Des de llavors la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat) lluita per aconseguir la derogació del decret i al seu torn perquè es garanteixi l’atenció urgent i no es facturi indegudament a les urgències d’alguns hospitals catalans, com ha denunciat juntament amb Jo Sí Sanitat Universal.

  • Amb voluntat política es pot reforçar la provisió sanitària pública

    L’Ajuntament de Barcelona està analitzant en totes les seves àrees quins serveis amb gestió externalitzada val la pena internalitzar, i com reforçar les clàusules de contractació per tal d’afavorir l’economia social per davant de la mercantil. En aquest sentit, i per tal de poder estendre aquest treball al Consorci Sanitari de Barcelona del que formem part, al març d’aquest any vam presentar un informe que per primer cop mostrava públicament amb quins tipus d’entitats s’estava concertant o contractant la provisió dels serveis de la sanitat pública a la ciutat.

    Anàlisi de la despesa pública en assistència sanitària a Barcelona

    A partir d’aquest informe, el Servei Català de la Salut també ha assumit la necessitat de constituir una comissió mixta en el marc del Consorci per poder compartir dades i línies d’acció envers la privatització de la provisió de serveis. Segons les dades elaborades pels serveis tècnics del CSB arran dels encàrrecs de la comissió mixta, al 2015 la despesa en entitats que presten serveis assistencials a la ciutat va ser de 1.919.326.131 euros, repartits entre 84 entitats proveïdores. 655 milions (34%) a l’Institut Català de la Salut, 864 milions a altres 10 entitats del sector públic (45%), 180 milions (9%) a 32 entitats de propietat privada i sense afany de lucre, i 220 milions (11%) entre 41 empreses privades amb afany de lucre.

    Aquests 220 milions estan força repartits entre diferents línies assistencials, i inclouen: 58 milions a l’Hospital Sagrat Cor, l’únic hospital gestionat per una empresa privada mercantil, corresponent a un 4% del total de despesa en atenció hospitalària; 23 milions a sis Entitats de Base Associativa (EBAs), el 10,5% del pressupost d’atenció primària; 52 milions a 8 empreses privades amb lucre amb 13 centres sociosanitaris (el 48% de tota la contractació d’aquesta línia); 17 milions a 4 entitats amb afany de lucre en salut mental (20% del seu total); 8 milions a les 6 UTEs mercantils que es van adjudicar lots de rehabilitació ambulatòria (el 53% de tota la línia); i la resta en altres serveis com l’hemodiàlisi ambulatòria (2 privades amb lucre, 29,5 milions), el transport sanitari (una UTE, 21 milions), la teràpia respiratòria domiciliaria (4 empreses, 5,5 milions), les interrupcions voluntàries de l’embaràs (8 clíniques, 3 milions).

    Tot i que caldria restar la despesa que representa el tractament de pacients, sobretot per procediments de terciarisme, que els 4 grans hospitals de Barcelona fan a usuaris de la resta de Catalunya i altres comunitats, la gran despesa continua sent a 2015 dels hospitals: un 72% en front d’un 13% de l’Atenció Primària.

    Què hem de fer davant d’aquesta situació?

    Davant d’aquesta situació, les institucions públiques tenim molt marge d’actuació. Cal recuperar políticament amb fermesa i convenciment els valors dels serveis públics com els més equitatius, justos, sostenibles i de qualitat tot aplicant l’esperit primerenc de la LOSC i la llei General de Sanitat: el que pugui fer el sistema públic amb els seus recursos no ho ha de contractar a altres proveïdors. Cal trencar la dinàmica (i la cultura heretada) d’inèrcia (i interessos econòmics, polítics i de corrupció) de la concertació automàtica, sense avaluar si la millora de la gestió d’allò públic podria assumir els serveis amb menys recursos. Cal acabar amb les retallades indiscriminades i retornar els recursos públics eficients perduts.

    Partint de la complexa situació actual del Sistema amb 84 entitats proveïdores d’assistència sanitària, 41 d’elles empreses privades que fan negoci, amb una despesa de 220 milions a l’any, caldrà anar per parts, fent un esforç de priorització i pensant en el curt i llarg termini. Un cop disposem, en el marc de la comissió mixta, dels terminis de finalització de contracte amb els proveïdors i de la diagnosi de la capacitat estructural dels centres públics en comparació amb l’activitat contractada, des de l’Ajuntament pensem que cal reforçar les següents línies d’acció:

    • Enfortir la capacitat de provisió pública, sigui utilitzant serveis retallats i tancats o que els de nova creació siguin públics. És el cas del sociosanitari Fòrum que està ja reobrint espais per la població de Barcelona Litoral, o del nou sociosanitari públic inclòs al conveni d’equipaments signat aquest mes.
    • Augmentar de forma decisiva els recursos de l’Atenció Primària i Comunitària pública per guanyar qualitat i sostenibilitat del Sistema.
    • Revertir les externalitzacions i concerts amb privades amb lucre a partir de la seva fi del contracte o per denúncies de mala gestió o corrupció, a mesura que el sector públic ho pugui anar absorbint. És el cas de l’atenció urgent a domicili de nits i festius que està passant d’una empresa privada a mans de l’ICS, o de les diverses irregularitats detectades en l’adjudicació i prestació de la rehabilitació ambulatòria.
    • Utilitzar la transposició a aprovar pel Parlament de Catalunya de la Directiva Europea de contractes del sector públic per forçar el canvi del règim jurídic d’entitats actuals, sobre tot d’assistència ambulatòria (EBAs i Salut Mental) que passin de mercantils al tercer sector d’economia social.
    • Millorar els estàndards de transparència i de qualitat del servei a la ciutadania i de les condicions d’ocupació a partir del reforç de les clàusules de contractació i de l’avaluació. Cal assegurar que totes les entitats proveïdores prestin serveis amb els valors i les condicions administratives i ètiques de servei públic.

    Creiem que hi ha marge per avançar en la desprivatització i desmercantilització dels serveis públics i reforç de la presència pública en la provisió de serveis. La radiografia de la situació ens permet afirmar que combinant les accions mencionades és possible, amb voluntat política, reduir d’aquí a tres anys, com a mínim, a la meitat els 220 milions d’euros de contractació a entitats mercantils de propietat privada, a l’hora que es manté i millora la qualitat i es reforcen els valors de servei públic de tot el sistema.

  • Activitat privada als centres sanitaris públics per la porta del darrere

    Isabel Vallet i Eulàlia Reguant són exdiputada i diputada de la CUP

    Els pressupostos del 2016 porten una sorpresa amarga per la sanitat pública. L’avantprojecte de llei de mesures fiscals, la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de lleis existents, possibilitarà la utilització per part de la sanitat privada de les instal·lacions dels centres sanitaris públics.

    En concret, l’avantprojecte que el Govern aprovarà abans de final de mes modificarà l’article 51 de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que regula el patrimoni del Servei Català de la Salut. La modificació habilitarà que el Director del CatSalut, “pugui autoritzar amb una simple resolució l’ús dels béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris”.

    A qui pot autoritzar aquest ús? La norma, de moment, no ho diu. És a dir, no diu a qui beneficia aquesta modificació sobre l’ús del patrimoni públic. El que sí que diu però és que «pot establir el caràcter gratuït o amb contraprestació de l’ús autoritzat».

    Per què diem que això pot ser greu? El patrimoni del Servei Català de la Salut és públic, i s’usa per dur a terme activitat sanitària pública. La introducció d’aquesta modificació permetrà que aquest patrimoni ja no només sigui usat per fer activitat sanitària pública sinó també per fer-ne de privada.

    Ho permetrà perquè la norma no fa cap menció sobre qui pot usar o no el patrimoni públic, i perquè no exclou expressament l’aprofitament privat per generar beneficis d’aquestes infraestructures públiques. A més, inclou un precepte destinat a orientar el patrimoni a la utilització privada: quin sentit tindria exigir una contraprestació per la utilització del patrimoni del CatSalut?

    Estem davant d’un altre intent de permetre i regular la realització d’activitat privada als centres sanitaris públics, com ho va fer al seu dia la Instrucció 5/2015. La instrucció entrava en vigor l’1 d’abril de 2015 i va quedar suspesa per ordre del Parlament el 7 de maig passat mitjançant una resolució que deixa «sense efecte» fins que no «se sotmeti a debat i aprovació en seu parlamentària la regulació de l’activitat sanitària privada en centres sanitaris del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT)”. El SISCAT és la xarxa de centres d’utilització pública, encara que la seva titularitat també pot ser privada o público-privada.

    Si l’objectiu d’aquesta modificació inclosa en l’avantprojecte de llei d’acompanyament de pressupostos no és facilitar l’activitat privada en els centres sanitaris públics evitant-ne així el debat públic, cal ser explícit en la prohibició de l’ús del patrimoni públic per part de la sanitat privada.

    La voluntat de fer activitat privada als centres sanitaris i a les instal·lacions públiques tornava a estar sobre la taula al Pla de Xoc de Junts pel Sí. “L’assistència sanitària privada en centres, serveis i establiments del SISCAT és una font d’ingressos pel sector sanitari públic que si es regula adequadament té un impacte positiu en la reducció de les llistes d’espera», deia el punt 31 del document de JxSí.

    Hem de recordar a més, que aquesta voluntat de fer activitat privada arriba després d’anys intensos de retallades i de precarització de la sanitat pública i d’afavoriment deliberat de la sanitat privada. Així, des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Des de 2010, el pressupost del Departament de Salut s’ha aprimat més de 1.000 milions i ha passat d’un total de 9.548 milions als 8.467 d’enguany, un 11,3% menys.

    Mentrestant, s’ha disparat el nombre de derivacions de pacients cap a centres privats –més de 16.000 només el 2014–, així com el negoci amb fons públics de grups amb ànim de lucre, amb IDC Salud (l’antiga Capio) com a màxim exponent. El grup ha passat d’ingressar menys de 56,5 milions el 2008 –a través dels convenis o contractes amb el Servei Català de la Salut– a ingressar-ne gairebé 82 el 2013, un 45% més. En època de recessió econòmica, també ha crescut el volum de persones amb assegurances mèdiques privades.

    Aquest panorama ens dibuixa que més del 24% del pressupost de Salut, en concret 2.450 milions d’euros, es deriven a la sanitat privada. I això genera una xarxa de sanitat privada parasitària, ja que les mútues i altres empreses privades sanitàries poden prestar serveis als seus clients sense haver d’assumir costos d’inversió en infraestructures, per tant els hi surt més barat i poden aconseguir més clients oferint preus més baixos. Ens trobem doncs que amb els recursos de tots es permet el lucre d’uns pocs, on ofereixen uns serveis assistencials de menys qualitat per abaratir costos i així poden generar més benefici. Negoci rodó.

    El que es vol aprovar mitjançant la llei de mesures fiscals és doblement greu: pel contingut però també per la metodologia, per no plantejar el debat obertament i de cara sobre si volem o no activitat privada als centres sanitaris públics. Incloure-ho a la llei d’acompanyament dels pressupostos és una manera de colar-ho per la porta del darrere.

    Conseqüències en les llistes d’espera i en l’equitat d’accés

    Més enllà d’això, no podem deixar d’explicar quines implicacions tindrà que es possibiliti la utilització de les infraestructures públiques per fer sanitat privada.

    Suposarà un augment de les llistes d’espera si els centres han d’atendre més activitat. A més, es genera una doble llista d’espera, una per aquelles persones que no volem pagar i una per les persones que vulguin i puguin pagar. Els nostres drets sanitaris dependran dels nostres recursos econòmics, cosa que farà augmentar la desigualtat en l’accés a la salut. Les classes populars veurem empitjorat el nostre accés a la sanitat pública, i en conseqüència la nostra salut.

    Les instal·lacions pagades amb recursos públics estaran al servei dels interessos econòmics privats. Així, es blinda una pràctica molt comuna durant els anys de Boi Ruiz al capdavant de Salut: els quiròfans que es tanquen a les tardes per la sanitat pública a causa de les retallades s’obren per pacients de pagament. Amb l’adopció de criteris de «sostenibilitat» i «d’eficiència» el concepte de «servei públic» es dilueix en favor del concepte de «servei de mercat».

    Aquesta mesura que el Govern vol aprovar per la utilització de les infraestructures del servei de salut és un més dels tripijocs per no situar una diferenciació clara entre allò públic i allò privat. Que una mateixa infraestructura, i està per veure si també el personal sanitari (com és el cas de Barnaclínic) hagin de respondre a interessos públics i a interessos privats facilita que es confonguin aquests dos ja que no s’estableix una línia de separació clara sobre on comença allò privat i on acaba.

    Recordem que el confusionisme d’interessos públics i privats és una de les conductes facilitadores de la corrupció en sanitat dels últims anys, així casos com INNOVA de Reus,i molts altres. Són un exemple de no establir la separació entre allò públic i allò privat, de gestionar allò públic com si fos privat.

    Si aquesta mesura s’aprova, l’acceleració i sobretot la normalització de l’activitat privada a càrrec dels pressupostos públics estarà garantida. Si no volem que amb la nostre salut se’n faci un negoci, és a les nostres mans aturar-ho: diguem no a l’activitat privada en els centres públics.

  • Un informe planteja la necessitat de repensar la interacció público-privada a la sanitat

    El cas de Barnaclínic (un centre privat dins d’un centre públic que comparteix espai físic i professionals), les retallades en sanitat (més de 1.300 milions des del 2010) o les derivacions d’hospitals públics a centres privats en els darrers anys, entre d’altres, han propiciat el qüestionament des de diferents sectors del model sanitari català. Per exemple, s’ha optat per descongestionar les llistes d’espera a través de les derivacions d’intervencions quirúrgiques a centres privats, com passa amb les derivacions del Parc Taulí de Sabadell (hospital de gestió pública) a la Clínica del Vallès o l’Hospital General de Catalunya (HGC), centres que són propietat del grup Quiron Salud però que formen part de la xarxa d’utilització pública i tenen concerts amb el Servei Català de la Salut per la prestació de serveis. O amb les derivacions de diversos centres públics a l’Hospital Sagrat Cor, també propietat de Quiron Salud.

    El qüestionament o el debat sobre el sistema sanitari català que es comença a articular amb la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) aprovada el 1990 ha perseguit l’exconseller Boi Ruiz fins l’últim dia en el càrrec i persegueix ara al seu successor Toni Comín, que va admetre en compareixença parlamentària la setmana passada que l a diversitat de proveïdors que integren el SISCAT -centres públics i privats amb ànim i sense ànim de lucre- «és un repte».

    Regenerar el sistema sanitari públic català

    És la interacció público-privada en sanitat positiva per l’interès públic, dels ciutadans? Com s’ha d’abordar aquesta relació? Quines són les conseqüències que se’n deriven? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja un informe de la Fundació Víctor Grífols i Lucas presentat aquest dimarts a Barcelona. L’informe, que es publica ara perquè des de la fundació consideren que en un context com l’actual les retallades dels darrers anys han reobert el debat públic-privat, és «indispensable» encetar una reflexió i quina hauria de ser la relació entre els elements públics i privats de la sanitat catalana.

    «Hauríem d’aprofitar la crisi per revisar què és allò que necessita una reforma», ha dit la presidenta de la Fundació, Victòria Camps, en l’acte de presentació. Segons ella, el debat està carregat d’ideologia i sovint es parla de privatització utilitzant el terme de manera confusa. «Cal trobar l’equilibri entre l’equitat en l’accés i l’eficiència dels diners públics», ha remarcat Camps.

    Per encetar aquest debat, però, l’informe avisa en les primeres pàgines de la necessitat de deixar de banda prejudicis com els que afirmen que «la gestió privada és eficient mentre la pública no ho és ni pot ser-ho» o, al contrari, el que diu que «la gestió privada no pot deixar anteposar l’afany de lucre i l’interès empresarial al servei públic».

    Més transparència, controls i millores en la concertació

    Una de les realitats que sí que constata l’informe, més enllà de plantejar reflexions, és la necessitat de més transparència en el sistema sanitari i la seva gestió. «Tots els concerts haurien d’estar publicats al web», ha assegurat Guillem López Casanovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra. A banda d’una manca de transparència, tant López Casanovas com Camps han coincidit a subratllar que el que més falla «a casa nostra són sobretot els controls interns i per això té lloc la corrupció», ha dit Camps durant la seva intervenció, problema al que segons ella cal fer-hi front amb més autoregulació per part dels professionals però també amb controls externs, auditories.

    També s’apunta que cal millorar les pràctiques de concertació i en aquest sentit López Casanovas ha reivindicat la necessitat d’adaptar urgentment la directiva europea 2014/24/UE sobre contractació de serveis sanitaris públics socials i sanitaris. Ja el passat 11 de setembre diverses persones, entre les quals el mateix López Casanovas o l’actual director del CatSalut David Elvira, van fer una crida perquè així sigui « de manera que esdevingui garantia que totes les entitats dependents de la Generalitat, d’ajuntaments i/o del tercer sector, que treballin amb finançament públic, ho facin amb els nivells de cooperació i integració adequats per al benestar i cohesió social de la ciutadania de Catalunya».

  • Toni Comín: «No volem definir un nou model, volem definir de nou el model»

    Si Toni Comín es perfilava com el conseller que volia recuperar la confiança en el sistema públic, aquesta intenció s’ha tornat a veure en la seva primera i llarga intervenció a la Comissió de Salut al Parlament. Al llarg d’una hora i mitja Comín ha intentat no deixar-se cap punt important en un intent de seduir a la resta de grups parlamentaris: «Estem parlant de la salut de manera integral, de l’estat complet de salut física, mental i social. També hem de tenir present la desigualtat social i econòmica a l’hora de plantejar les nostres polítiques, els determinants socials de la salut».

    «No volem definir un nou model, volem definir de nou el model», ha dit el conseller cap al final de la seva intervenció a mode de resum. El model assistencial, segons Comín, ha de ser «universal, equitatiu, públic, divers, transparent, d’excel·lència i sostenible». En aquesta línia, una de les mesures que ha anunciat aquest dijous és la de treballar en una norma que blindi la universalitat de la sanitat, més enllà de les dues instruccions que el Departament ha fet com a reacció al RDL 16/2012 d’exclusió sanitària i durant les quals consten casos d’exclusió a Catalunya, com ha recollit aquest diari i com han denunciat en reiterades ocasions la Pasucat.

    Compromís de mantenir els temps de garantia de llistes d’espera

    Més enllà de reduir les llistes, el compromís del govern passa per complir tant els temps de garantia com els de referència. «El percentatge de compliment és molt alt però no és absolut», ha admès respecte la situació d’espera actual. Per tal de complir amb la proposta de Junts pel Sí en el pla de xoc de reduir en un 50% el temps mig d’espera per a proves diagnòstiques i un 10% les llistes per a intervencions quirúrgiques es destinaran 100 dels 270 milions del pla de xoc. Sobre les llistes d’espera Comín ha insistit també en la necessitat de fer un model transparent, de dades obertes.

    Desprivatització del sistema públic i derivacions

    Un dels punts del pla de xoc més trencador amb les polítiques de l’anterior govern és el que es proposa desprivatitzar el SISCAT, és a dir, treure del sistema sanitari d’utilització pública aquells operadors privats que tinguin afany de lucre.

    Per Comín la diversitat de proveïdors que integren el SISCAT -la xarxa d’hospitals d’utilització pública- és un repte però assegura que la complexitat «no ha de ser l’excusa de l’opacitat» i ha matisat que «cadascú ha de fer el seu paper i que «a partir d’avui» cap proveïdor tindrà avantatges respecte un altre. Sobre les derivacions Comín ha dit que totes aquelles que no responguin a un principi d’eficiència no estan justificades. «Si una derivació suposa un increment de costos ningú no la voldrà», ha dit. Des de l’oposició Escarp li ha demanat que aclareixi si farà derivacions encara que el centre disposi de recursos per assumir-ho.

    Una de les veus més crítiques de l’oposició en aquest aspecte ha estat la diputada de la CUP Eulàlia Reguant, que li ha recordat a Comín que «no és cap novetat que diferim profundament del model de gestió». Recuperant una intervenció de l’exdiputada de la formació anticapitalista Isabel Vallet, Reguant ha dit que el model de gestió actual és «el model facilitador del procés progressiu de privatització. Aquesta lògica ha sentat les bases de la denominada Nova Gestió Pública». Respecte la proposta de treure del SISCAT els centres de titularitat privada amb afany de lucre, la diputada de la CUP ha insistit que també caldria analitzar els centres privats sense ànim de lucre. «El grup Quirón Salud ( IDC Salud) ha passat dels 56M el 2008 a gairebé 82 el 2013. La reducció de les llistes s’ha fet gràcies a alimentar el negoci privat però sobretot clíniques privades, com la Clínica del Vallès«, ha dit Reguant. En al·lusió a la intervenció de Reguant, Comín ha anunciat que la Clínica del Vallès deixarà d’assumir derivacions del Parc Taulí de Sabadell aquest mateix mes.

    Empoderar l’Atenció Primària

    D’altra banda el conseller de Salut també ha destacat que cal empoderar l’atenció primària i que aquesta sigui objecte de transformació profunda, ja que és «la columna vertebral» del sistema sanitari. En aquest sentit ha parlat de fer un pla estratègic per dotar la primària de més autonomia de gestió i més autonomia de compra. Comín ha demanat maduresa als ajuntaments per fer front a les demandes dels CAPS i CUAPS i ha insistit que les decisions han de ser preses després d’un procés de deliberació.»Si realment volem empoderar la primària fem el que ha de ser la primària, basada en la proximitat i el territori, també en salut mental», li ha respòs Assumpta Escarp del PSC.  Jorge Soler, metge de família i diputat de Ciutadans, li ha suggerit que si de veritat vol empoderar l’atenció primària la blindi amb una major dotació pressupostària.

    Una llei de salut i social de Catalunya

    En l’última fulla de la seva intervenció, Comín ha destacat l’infrafinançament crònic del Departament de Salut des de fa 35 anys. « Estem en un moment de transició nacional. En salut un té la sensació que ja ens assemblem molt a la situació pròpia d’un estat independent perquè tenim un estat competencial molt alt, la diferència principal és la insuficiència pressupostària», s’ha queixat. 

    «Què ens falta?», s’ha preguntat Comín. Segons ell, una de les eines que manquen és una A gència Catalana del Medicament i Productes Sanitaris, en la qual ha assegurat que ja s’hi està treballant. «Tornem a l’essència i mirem quines són les bases de les que no hauríem d’haver marxat, aprenem de l’experiència i fem la llei del segle XXI de salut», ha conclòs Comín en la seva primera intervenció. També Comín ha explicat que pel Pla de Salut 2016-2020, el govern disposa d’un document de bases i vol construir el nou pla de salut des del consens, obrint la seva redacció a la millora i la revisió abans de ser aprovat. 

    La corrupció, absent en el discurs

    Des de l’oposició, Ciutadans i Catalunya Sí que es Pot han lamentat que el conseller no hagi parlat de corrupció en el seu discurs inicial. Jorge Soler de Ciutadans ha assegurat que cal despolititzar la sanitat i actuar amb més rapidesa i contundència amb els corruptes. Per la seva banda, Albano Dante, de Catalunya Sí que es Pot, ha recordat que «la corrupció és sistèmica i fa anys que la conselleria mira cap a un altre costat».

    En els darrers anys s’han destapat diversos casos de corrupció relacionats amb la sanitat catalana. En un dels principals, el cas Innova, hi estan imputats l’expresident de l’ICS Carles Manté i l’exdirector del CatSalut Josep Prat. Recentment va ser destapat el cas de les pròtesis caducades de la marca Traiber.