Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat pública

  • Com està la sanitat pública en altres comunitats governades pel PP?

    Que l’atenció primària en particular, i la sanitat pública en general, presenta enormes mancances en tota Espanya és ja, a aquestes hores de partit, un tòpic. L’objectivitat de les dades ho constata. Però aquestes mateixes xifres i percentatges també revelen una altra realitat inqüestionable: està pitjor en uns territoris que en uns altres.

    Madrid, amb Isabel Díaz Ayuso al comandament, és l’exemple paradigmàtic de mala praxi, entenent per bona la defensa i la protecció de la sanitat pública. Però, segueixen una política comuna altres comunitats governades pel PP? O la mala gestió s’accentua especialment en la madrilenya, la presidenta de la qual lidera l’ala ideològica més extrema del partit?

    Això és el que diuen les dades, analitzats des d’onze variables, sobre l’estat de la sanitat a Galícia, Castella i Lleó, la Regió de Múrcia i Andalusia. Cap arriba al nivell tan desastrós de Madrid. Però, de les quatre estudiades, és Andalusia la que té unes xifres més negatives, que, en molts casos, s’arrosseguen de les quatre dècades de governs socialistes. No obstant això, el PP no sols no ha millorat la situació, sinó que l’ha empitjorada i ha accelerat el procés privatitzador.

    Castella i Lleó és la que més ben posicionada està en els rànquings, i destaca, principalment, per la despesa sanitària i les ràtios de professionals. Galícia, també en una intensa deriva privatitzadora, és la que menys inverteix en atenció primària després de Madrid (encara que destaca en altres apartats), i Múrcia es manté en un terme mitjà continu, com pot observar-se en aquests gràfics.

    Galícia: la comunitat amb menor inversió en atenció primària després de Madrid

    La inversió sanitària pública en el bastió de l’ara líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, (habitualment denominada despesa) és de 1.755,11 euros per habitant i any, segons les últimes dades de l’INCLASNS (Indicadors Claus Sistema Nacional de Salut). Aquesta xifra és lleugerament superior a la mitjana de tota Espanya (1.701,47) i molt més alta que la de Madrid (1.521,86). Només hi ha cinc comunitats autònomes que inverteixen menys.

    L’atenció primària ha estat la principal pagana d’anys de retallades en sanitat. Galícia, on el PP porta governant des de 2009, és la segona que menys percentatge de la despesa sanitària total dedica a atenció primària, un 11,62%, únicament per darrere de Madrid.

    Quant a la ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants (amb dades del Ministeri de Sanitat actualitzades amb data del 2021), a Galícia és de 3,6. Lleugerament per sobre de la mitjana (3,5) i, com a excepció en aquest cas, inferior a la de Madrid (3,7). Sis territoris estan per sota. És important aclarir que en aquesta estadística es tenen en compte tots els professionals, també els qui exerceixen en la privada.

    Si només es contemplen els metges o metgesses d’atenció primària, Galícia té una ràtio de 0,82 per cada 1.000 pacients, superior a la mitjana de l’Estat (0,76) i amb només quatre comunitats per damunt. Una dada positiva que, no obstant això, xoca amb el fet que el nombre de facultatius hagi disminuït: eren 2.216 el 2009 i 2.206 el 2021. La ràtio, tanmateix, ha augmentat, ja que la població de Galícia ha decrescut: 2.796.089 habitants el 2009 i 2.695.645 el 2021, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    També està ben situada quant a la ràtio de personal mèdic d’atenció especialitzada (2,1), que és més alta que la mitjana (2,02). Set comunitats la tenen millor. Respecte al personal d’infermeria, la ràtio és de 0,7, mentre que la mitjana d’Espanya és de 0,66. De nou és més alta en set territoris.

    Dues estadístiques interessants més per a trobar el nivell qualitatiu de la sanitat són els temps d’espera. A Galícia, el temps d’espera per a una intervenció quirúrgica és de 77 dies. En només dues comunitats (entre elles, Madrid), és inferior. Destaca també la xifra sobre el temps d’espera per a una primera consulta en atenció especialitzada: 56 dies, la quarta amb millors dades.

    Una denúncia habitual en aquells governs autonòmics liderats pels populars és la progressiva privatització de la sanitat. A Galícia, el percentatge de la despesa sanitària que s’empra per a concerts amb la privada és del 4,45%. Està en la meitat de la classificació.

    I dues dades més extretes de l’informe La privatització sanitària de les CA 2022, elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). La despesa en assegurances privades per càpita a Galícia és de 155 euros a l’any. És el sisè més alt, encara que està per sota de la mitjana (157,29). El percentatge de llits hospitalaris privats sobre el total és del 4,5%, la quarta comunitat que més té.

    Amb aquestes variables, i alguna més, la Federació elabora un rànquing amb el grau de privatització de la sanitat en cada comunitat autònoma. Galícia està en el primer lloc de les quals es considera que tenen un grau intermedi de privatització, i molt prop d’ascendir a la divisió d’“elevat grau de privatització”, on, actualment, es troben Madrid, Catalunya, Balears i Canàries.

    Andalusia: la comunitat amb menor despesa en sanitat pública i pitjor ràtio de professionals de la medicina

    Conegut com a «moderat», en contraposició a Ayuso, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP) és el president d’Andalusia des del 2019, i governa amb majoria absoluta després de les eleccions del 19 de juny del 2022. La situació, per tant, de la sanitat andalusa (per a bé o per a mal), és en gran part imputable als més de 40 anys de govern del PSOE, encara que, com es veurà posteriorment, algunes coses estan canviant per a pitjor.

    La inversió sanitària pública a Andalusia per habitant és de 1.459,43 euros anuals, la més baixa de tota Espanya. Va aconseguir el seu punt inferior el 2014 (1.109,66) i, des de llavors, ha anat augmentant fins a la xifra comentada (referent al 2020). Antagònica és la seva posició respecte a la part de la despesa sanitària que es dedica a atenció primària: és el 17,66%, la que més a Espanya, encara que ha baixat respecte al 2019, quan era del 18,01%.

    Andalusia també està a la cua quant a la ràtio total de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants, que és de 3. La mateixa que a Balears i Canàries.

    La ràtio de professionals mèdics de l’atenció primària ha descendit des del 2019: la que el PP es va trobar era de 0,76 i la del 2021 és de 0,73. La quantitat de facultatius ha augmentat (6.252 el 2019 i 6.262 el 2021), però no en la mateixa proporció que el nombre d’habitants d’Andalusia: 8.414.240 el 2019 i 8.472.407 el 2021.

    Preocupant és la ràtio de professionals d’atenció especialitzada: 1,51, la més baixa de l’Estat. Va caure considerablement de 2018 (1,62) a 2019 (1,47) i ara es tracta de recuperar. A més, té la tercera ràtio més baixa en personal d’infermeria: 0,6, la mateixa que en 2019, i només superior a la de Madrid i Múrcia.

    Una mica millor (encara que no massa) està quant a temps d’espera per a una intervenció quirúrgica (128 dies, la vuitena comunitat amb més demora). I és la quarta amb més espera per a les consultes d’atenció especialitzada (105 dies).

    La despesa dedicada a concerts és del 3,98%, el quart més baix. El que no vol dir que Andalusia no estigui accelerant en el seu procés de privatització de la sanitat: ha pujat 10 llocs en el rànquing entre els dos últims informes de la FADSP. Actualment està, darrere de Galícia, encapçalant el grup de nivell mitjà.

    La despesa per càpita dels andalusos en assegurances sanitàries privades (un paràmetre clau per a saber quantes persones renuncien a la sanitat pública) és de 155 euros anuals (el sisè més alt). I el percentatge de llits privats (sobre el total) és de 10,9%, el tercer, únicament per darrere de Catalunya (39,2%) i Madrid (13,6%).

    Castella i Lleó: la comunitat amb més mèdics d’atenció primària i una de les de major temps d’espera

    El 1987, José María Aznar va inaugurar l’estirp de governs del Partit Popular a Castella i Lleó. Són, per tant, 35 anys amb el PP al capdavant; i ara, a més, amb VOX. La despesa sanitària pública és de 1.936,35 euros per habitant i any, el més alt entre totes les comunitats. De la mateixa manera, el 16,13% es dedica a atenció primària, la segona amb un percentatge més gran, per darrere d’Andalusia.

    La ràtio total de professionals de la medicina és de 4,1, només per darrere d’Aragó i Cantàbria, i igualada amb Navarra. Millor encara és la ràtio d’atenció primària, 1,06, la més alta d’Espanya. No obstant això, és menor que la que tenia el 2010 (1,09), i també ha baixat de manera considerable el nombre de metges (2.670 el 2009 i 2.535 en l’actualitat).

    Està ben situada, d’igual forma, quant a personal mèdic d’atenció especialitzada en la sanitat pública (2,12). Únicament és més alt en sis comunitats. Per a finalitzar l’anàlisi de l’atenció primària, és la tercera amb una ràtio més alta de personal d’infermeria (0,88).

    Pitjor està quant al temps d’espera per a una intervenció (144 dies): el sisè territori amb més demora. L’espera per a una primera consulta d’atenció especialitzada és de 77 dies (en la meitat del rànquing).

    Respecte a la privatització, només el 2,73% de la suma total es destina a concerts (la que menys en tota Espanya). Mentre que la despesa per càpita en assegurances privades és de 137 euros a l’any i el percentatge de llits privats ascendeix al 3,9%. En tots dos casos es troba en els llocs mitjans.

    Amb tot això, segons la FADSP, Castella i Lleó també està en el grup amb un grau intermedi de privatització, encara que lluny d’arribar al nivell elevat.

    Regió de Múrcia: la tercera amb pitjor ràtio de personal d’infermeria

    A la Regió de Múrcia, la inversió en sanitat pública per habitant és de 1.810,34 euros: és la vuitena comunitat amb més despesa i està per sobre de la mitjana espanyola (1.701,47). Destina, d’aquesta xifra total, el 14,86% a atenció primària, la qual cosa la converteix en el cinquè territori amb un percentatge més alt. És superior a la mitjana (13,92%) i també al que dedica Madrid (10,66%).

    Té una ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants del 3,7, igual que la de Madrid i un punt per sobre de Galícia. Octava en el rànquing. Pitjor és la comparació amb la resta pel que fa a professionals de la medicina en l’atenció primària de la sanitat pública: la seva ràtio és de 0,75 (únicament cinc tenen una ràtio menor). A diferència de Galícia i Castella i Lleó, a Múrcia sí ha augmentat la quantitat de facultatius: 1.058 el 2009 i 1.151 el 2021.

    Tampoc surt molt millor parada quant a metges i metgesses d’atenció especialitzada, ja que la seva ràtio és d’1,96 (la quarta més baixa). I pitjor encara està quant a personal d’infermeria: 0,58 per cada 1.000 habitants. Només és pitjor a Balears i Madrid.

    Més ben classificada està Múrcia respecte als temps d’espera per a una intervenció (94 dies): tenen una demora menor a Navarra, Galícia, Madrid i País Basc. En la meitat de la llista es troba respecte al que cal esperar per a una consulta d’atenció especialitzada.

    A Múrcia també hi ha un grau mitjà de privatització de la sanitat. El PP governa la regió des del 1995. Encara que cada vegada està més prop d’una  privatització més alta, ja que ha pujat quatre llocs entre els dos últims informes.

    Està en el centre del rànquing quant al percentatge de la inversió sanitària total que es dedica a concerts: 5,35%. Respecte a la despesa per càpita en assegurances privades és de 95 euros anuals (el tercer més baix d’Espanya) i els llits privats suposen el 3,2% sobre el total (en el centre de la llista).

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Centenars de milers de mocadors blancs per la sanitat pública madrilenya

    Diluïts entre les 200.000 persones que han marxat a Madrid avui segons Delegació de Govern, 670.000 segons les entitats convocants, pot ser que hagin estat les 180 doctores i doctors de primària que es trobaven al setembre en atur, segons el Servei Estatal d’Ocupació. Aquesta xifra situa Madrid com la regió de tota Espanya on més facultatius de medicina familiar i comunitària estan sense feina.

    “He vist diversos companys que han marxat de Madrid, i la raó són les condicions laborals, per descomptat”. L’Estela és doctora del SUMMA 112, el servei d’urgències mèdiques regional. Aquest matí ha acudit a la manifestació que convocaven sindicats sectorials i plataformes en defensa de la sanitat pública acompanyada pel seu pare, la seva mare i fins i tot el seu besoncle, en una imatge que s’ha repetit bastant: famílies completes de tres generacions.

    De la mà de l’Estela anava el seu fill petit. Ells han arribat des de diferents barris i municipis: La Coma de Fuencarral, Orcasur d’Usera i Galapagar, on ella viu. Ha estat de guàrdia aquesta nit “en Pirámides, aquí a Madrid, on només hi havia dues infermeres”. A l’Estela li dol que el discurs contra els sanitaris en vaga estigui calant. Els han arribat a dir vagues. “Que ens diguin això després del que hem passat en la pandèmia… jo estava en l’UVI 23 a Parla. Va ser molt dur veure morir companys. En dos anys hem passat d’herois a vagues”, es lamenta.

    A més de sanitaris en actiu com ella, a distància hauran pogut seguir el recorregut dels manifestants molts de les i els 787 metges de família que van emigrar el 2021 a altres comunitats i que ella refereix. De nou aquí, Madrid encapçala les llistes: és la regió de tota Espanya de la qual més facultatius d’aquesta especialitat han sortit fugint.

    Doctors i doctores de família no estan sols. La ràtio d’infermeria per pacient és el més pobre d’Espanya, també. A Madrid hi ha un infermer o infermera per cada dos mil pacients, gairebé el doble que a La Rioja, per exemple. I parlant en concret d’Atenció Primària, la regió madrilenya és la que menys despesa pública inverteix no arribant a l’11, set punts menys que a Andalusia o, sis menys que a Castella i Lleó, per citar dues regions gestionades també pel Partit Popular.

    Candela, Magdalena i Catalina són tres amigues ja jubilades que han arribat avui a Atocha per participar en la mobilització des del barri d’Hortaleza, i a l’uníson situen el començament de la deterioració de l’atenció primària madrilenya en els últims dos anys després de la pandèmia. Més persones comentaran el mateix al llarg del recorregut. “Des de la Covid ens han pegat la destralada”, explica Candela mentre manté l’equilibri sobre un bloc de formigó. Vol fer una bona foto que ensenyar a casa. “No recordo tanta gent al carrer fa molt temps”, assegura.

    Quatre de cada deu votants del PP, preocupats per la sanitat madrilenya

    En qualsevol cas, res o poc de les dades relatives a Madrid sembla preocupar l’equip d’Ayuso. El que sí que pot moure els fonaments és aquest 40,5% de votants del Partit Popular que consideraven fa deu dies que la sanitat és el principal problema de la regió, segons l’enquesta de Sigma Dos per al diari El Mundo. Serien desenes de milers de persones que van ficar la papereta d’Ayuso en l’urna al maig de 2021 i a les quals avui els preocuparia més el desmantellament de la sanitat madrilenya que la inflació que eleva Pedro Sánchez cada dia després d’esmorzar, el comunisme que intenta instaurar a l’hora de menjar, els seus intents d’enderrocar la monarquia i d’empresonar l’oposició en dies alterns, o qualsevol altra declaració trumpista feta per la presidenta per a eludir el tema, i això citant les seves paraules de solo aquesta setmana.

    Això significaria que milers de famílies treballadores de la regió, les que van votar el Partit Popular també, estan veient com triguen fins a tres setmanes a aconseguir cita per als seus fills o pares, o es troben els centres d’urgències extrahospitalàries tancats. Un dia, i un altre, i un altre. Mentrestant, o alhora, la Conselleria d’Hisenda informa per correu del que s’han estalviat els contribuents enguany per la política de baixada d’impostos d’Isabel Díaz Ayuso.

    Beatriz és una de les veïnes que ho han rebut. Ella ha vingut des del districte d’Arganzuela en la capital amb la seva parella i el seu fill de vuit anys, al costat d’un grup de mares i pares del col·legi. Li va arribar la carta fa dues setmanes, el 25 d’octubre, sense segell ni signatura però amb capçalera oficial de la Comunitat. En ella li recordaven el que s’havia estalviat de l’impost de successions després de la mort de la seva mare. “I jo el que voldria era tenir a la meva mare aquí. Va estar dos anys només amb consultes telefòniques. Jo vull pagar impostos perquè tots tinguem una sanitat pública de qualitat”, explica.

    Centres tancats allà on el PP arrasa

    Aquest és el segon cap de setmana en què els professionals sanitaris d’urgències madrilenys estan en vaga des que es van reobrir a la fi d’octubre amb la meitat de personal les urgències extrahospitalàries, canviades de nom ara com a Punts d’Atenció Continuada, (PAC), i que romanien tancats des de la pandèmia. A pesar que la Comunitat ha decretat el 100% de serveis mínims, en la nit d’aquest dissabte al diumenge no s’han pogut obrir per falta d’equip humà a  Boadilla del Monte, El Escorial, Getafe, La Cabrera, Manzanares El Real, Moralzarzal, San Agustín de Guadalix, Torrelodones, Arganda, Coslada, Galapagar, Las Rozas i Doctor Esquerd, aquest a Madrid (Retiro). En tots aquests llocs va guanyar el PP en les eleccions de maig de 2021.

    Guillermo, enginyer de 45 anys que ha vingut des de Rivas-Vaciamadrid amb el seu fill de nou anys, creu que la mobilització d’aquest matí i la vaga d’urgències, a les quals s’uniran metges de primària i pediatria la setmana que ve, “han de servir perquè les veïnes i veïns ens adonem que al costat tenim persones amb els mateixos problemes que nosaltres”, reivindica. “Jo no recordo quan em vaig posar malalt l’última vegada, però ell sí que està malalt”, apunta el petit. En concret, el seu pare va sofrir un episodi de Covid a l’abril que es va complicar en el pulmó. “A l’agost em van derivar al pneumòleg, i estic esperant a març de 2023, que és quan em van donar cita.” En Guillermo també mira cap al Govern central, i opina que l’executiu de PSOE i Unides Podem hauria de poder fer alguna cosa, intervenir d’alguna manera, encara que sap que no és fàcil.

    Aquesta és una reflexió, o crit d’atenció, que s’ha repetit aquest matí als carrers de Madrid, durant la manifestació. Rosa, veïna del barri madrileny de Malasaña, creu que el Govern hauria de “posar ordre” en les comunitats autònomes. Avui està jubilada, però durant molts anys ha estat funcionària, precisament, del ministeri de Sanitat: “Jo estava en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut i he vist com és una guerra dels uns contra els altres. Em sento una mica abandonada pel Govern central”.

    El que pot i no pot fer Pedro Sánchez

    Tal com va quedar establert en l’estat de les autonomies que es va formar el 1978, el Govern només és competent per regular les bases del dret a la sanitat, que no és un dels fonamentals (la sanitat, com l’habitatge i per molt que sorprengui, no ho és), i les comunitats són les que s’encarregaran del seu desenvolupament legislatiu i la seva implementació. És a dir: hi ha una Llei General de Sanitat amb el marc general, i lleis autonòmiques, que són les que realment marquen què es fa i què no es fa.

    Sí que existeix, no obstant això, l’obligació de l’Estat de garantir els drets fonamentals, que són els més protegits. “El dret a la vida i la integritat física, per exemple”, cita la Lucía Alonso, professora de Dret Constitucional en la Universitat Complutense de Madrid. “Quan determinats aspectes de gestió del servei de sanitat puguin repercutir en el dret a la vida, l’Estat sí que té competències per a intervenir. I si vas a urgències és perquè una cosa greu et passa i pot ser que la teva vida estigui en perill”, explica la docent.

    Les possibilitats a curt termini no són moltes. Si aquesta hipotètica actuació sobre les bases de la sanitat fos un reial decret llei, suposaria una altra batalla mediàtica, una més, entre Moncloa i la presidenta regional, amb incert resultat. Si en canvi s’optés per una modificació legislativa via projecte de modificació de l’actual Llei General de Sanitat, el procés podria arribar a calcificar-se. Serveixi com a exemple la Llei d’Habitatge, que intenta regular un altre dret que tampoc està inclòs entre els fonamentals en la Constitució, i que ha quedat enterrada recentment en comissió parlamentària.

    Sembla clar que l’opció més útil i pròxima en el temps per a frenar el model de gestió sanitari actual en la Comunitat està en mans de cada veïna i veí de la regió el maig vinent, quan se celebraran eleccions autonòmiques. Arribant ja a Cibeles, un altre manifestant i veí de la ciutat, Enrique, sap que amb el repartiment de competències actuals no hi ha molt de marge, i li són igual les enquestes. “Es poden fer mil sondejos d’opinió, que amb això no es governa: votar, votar és l’important”, opina, abans d’aixecar el mocador blanc, un més entre els centenars de milers que s’han vist avui sota el cel de Madrid.

    Article publicat originalment a La Marea

  • Sis dades que expliquen el desastre de l’atenció primària a Madrid

    Amb l’arribada del fred i sense màscares que detinguin el virus de la grip, les visites als centres de salut en tot Espanya es multipliquen. Quan això succeeix, no triguen a sortir a relluir les costures d’un sistema que ha suportat massa tisorades. Per exemple, a Madrid, on l’atenció primària porta anys sofrint retallades.

    Les mancances en la sanitat pública són patents en més comunitats autònomes, encara que a Madrid es presentin en grau suprem. Pesen els 27 anys de governs del PP i els ja més de tres amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant, l’última ocurrència dels quals ha estat reactivar 80 punts d’urgències hospitalàries (on s’uneixen els SUAP –Serveis d’Urgències d’Atenció Primària–, SAR –Serveis d’Atenció Rural– i PACS –Punts d’Atenció Continuada–), amb només 46 metges. En els 34 restants s’atendrà a través de videoconsultes.

    El despropòsit ha portat a la vaga als metges i metgesses de les urgències hospitalàries i, a partir del 21 de novembre, se sumaran els professionals d’atenció primària i pediatria. Aquest diumenge està convocada una manifestació amb el lema: ‘Madrid s’aixeca per la sanitat pública. Contra el pla de destrucció de l’atenció primària’. Entre les raons per sortir al carrer, hi ha sis dades esclaridores:

    La segona comunitat amb menor ràtio de mèdics/ques d’atenció primària

    Segons les últimes dades publicades pel Ministeri de Sanitat, amb xifres de 2021, a Madrid hi ha 4.579 equips d’atenció primària. Això implica una ràtio de 0,68 facultatius per cada 1.000 habitants. Només les Illes Balears tenen una taxa més baixa (0,58), a més de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

    Acarat amb les dades d’Indicadors Clau del Sistema Nacional de Salut –INCLASNS– (web del Ministeri de Sanitat) i dels successius informes anuals d’aquest, es comprova que la ràtio és menor que 11 anys abans (el 2010 era de 0,69) a pesar que el nombre de metges ha passat de 4.410 el 2010 als 4.579 actuals.

    La primera comunitat amb menor personal d’infermeria per pacient

    Amb dades del 2020, les últimes actualitzades en l’INCLASNS, Madrid és la comunitat d’Espanya que té menys personal d’infermeria per cada 1.000 pacients; en concret, 0,5. La taxa també ha baixat des del 2010, quan eren 0,52, cosa que només succeeix a Madrid i a Cantàbria, que ha passat de 0,66 a 0,64.

    Excepte per una lleugera variació el 2018, quan va caure a 0,49, la ràtio porta estabilitzada en 0,5 des del 2015. En l’extrem contrari a Madrid es troben La Rioja (0,91), Extremadura (0,89) i Castella i Lleó (0,88).

    La segona amb menys despesa sanitària pública per habitant

    Una altra de les xifres que explica de manera meridiana la penosa situació de l’atenció primària a Madrid (i de la sanitat en general) és que Madrid és la segona comunitat amb menor despesa sanitària pública per habitant (1.521,86 euros a l’any). El lloc més alt del deshonrós podi l’ocupa Andalusia (1.459,43 euros).

    I això que la inversió en salut va créixer considerablement el 2020, ja que venia de 1.363,55 euros el 2019. Una dècada abans, el 2010, la quantitat ascendia a 1.203,37 euros. Immediatament després de Madrid hi ha La Rioja (1.626,1 euros).

    La que dedica un menor percentatge de la despesa en sanitat a l’atenció primària

    La principal perjudicada d’anys de retallades en la sanitat madrilenya ha estat l’atenció primària. La despesa general, com ja s’ha comprovat, és netament inferior al desitjable. El problema s’acreix en comprovar que Madrid és la regió que menys percentatge d’aquesta inversió total dedica a aquesta branca sanitària, en concret, un 10,66%. A prop, però per damunt, estan Galícia (11,62%) i Balears (12,05%).

    El percentatge no ha parat de descendir des del 2016 –quan va ser de l’11,63%– i està clarament per sota de l’aplicat el 2010 (12,67%).

    La tercera que més dedica a concerts amb la sanitat privada

    L’anterior apartat i aquest s’entenen més ben junts. D’una banda, és la que menys dedica a atenció primària. Per una altra, és la tercera que més destina a concerts amb la sanitat privada: un 8,48% de la despesa sanitària pública total. Per damunt només estan Balears (9,2%) i, molt distanciada, Catalunya (23,61%).

    En aquest cas, el percentatge ha oscil·lat entre 2010 i 2020. Va començar la dècada en un 7,47%, va aconseguir el seu zenit el 2015 (11,99%) i, a partir d’aquí, va començar a baixar fins a arribar a la dada actual.

    La província amb més nombre de metges de família en atur

    “Mèdic que estigui en atur, mèdic que aquesta mateixa tarda contracto en la Comunitat de Madrid”. La frase és d’Isabel Díaz Ayuso davant les crítiques per la situació de l’atenció primària. Però pot ser que la presidenta no s’hagi informat bé –o potser no té cap intenció de complir la seva paraula–, perquè, amb dades del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), a la província de Madrid hi havia, al setembre del 2022, 180 metges de família en atur. De fet, és la província amb més nombre d’aturats amb aquesta ocupació.

    La xifra implica un decreixement anual (comparant-la amb setembre de 2021) del 5,26%. Enguany, ha tingut múltiples variacions, ja que va començar gener amb 168 metges en atur, va arribar a 314 al maig i posteriorment va descendir fins a 172 a l’agost, per a tornar a pujar al setembre.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • La sanitat que volem

    Aquests números volen dir persones, ciutadans i ciutadanes, el poble. Persones que han de tenir la seva opinió i participar activament en la política del país, perquè en aquests moments estan patint, igual que els professionals, el deteriorament creixent del sistema sanitari, la manca de qualitat, les llistes d’espera, la manca d’atenció presencial i les males condicions laborals.

    La ciutadania més conscient i els professionals estem reclamant més recursos, el 25% del pressupost de Sanitat ha d’anar a la Primària, però no per fer el mateix que fins ara, amb derivació de recursos a la medicina privada, la manca d’eficiència en salut, la medicalització innecessària i perjudicial, la despesa creixent en fàrmacs (negoci de les multinacionals). El pressupost ha d’anar a augmentar els valors de la Primària, dedicat a la millora laboral del nucli central: metgessa, infermera, treballadora social i administrativa. També per assegurar les condicions i suficiència dels suports a aquest nucli: salut mental, salut de la dona, fisioteràpia, i millors relacions amb els especialistes i gestors dels hospitals.

    Els valors que li demanem a la Primària: accessibilitat (visita no urgent en 48 hores) majoritàriament presencial, continuïtat de l’assistència pel meu equip, expertesa, salut comunitària (amb promoció i prevenció), atenció a les Residències, proves diagnòstiques i visites a especialistes en menys de tres setmanes, etc. Per fer això, cal personal suficient, prestigiat, ben pagat i content.

    Què li demanem als polítics i als gestors: Transparència i participació, també valors del que és públic, dels béns comuns, pagats per tota la població (qui paga mana, diuen els catalans). Nosaltres hem de manar, hem de tenir clar i acceptar en què ens els gastem i amb quina qualitat i resultats. Aquesta ha de ser la nostra feina.

    Per això, proposem des de fa anys la necessitat de constituir òrgans de participació de la ciutadania apoderada i els professionals en els centres sanitaris, començant pels Centres d’Atenció Primària, (els ciutadans aliats amb els bons professionals) no només comissions de salut comunitària en els barris i Consell de Salut actuals purament informatius, sinó autèntics òrgans de co-governança de l’equip de Primària, amb els objectius de millora de les condicions del centre, qualitat i defensa, ciutadania i professionals, davant de l’administració, dels corporativismes i dels interessos de corrupció i de negoci. Defensant els interessos comuns de la salut de les persones.

    Però tot això caldrà fer-ho si la Primària se’n surt de l’estat en què l’han portat els darrers governs, l’ha rematat la pandèmia i la gestió dels responsables. Com diu una metgessa de Primària: “El que està passant actualment amb l’atenció primària era la crònica d’una mort anunciada”. Ara cal, amb urgència, que tots els ciutadans i ciutadanes que li deuen alguna cosa a la Primària (el 80% de Catalunya) la defensem amb fermesa davant de les institucions. Perquè la seva mort seria també la nostra. El que està passant a Madrid no és una anècdota. Aquí, si seguim com ara, sense un canvi radical de model i gestió, ho tindrem també aviat.

  • Noves mobilitzacions a la sanitat pública al novembre

    Des que l’1 d’octubre la plataforma Marea Blanca Catalunya va celebrar la seva III Assemblea General, diferents organitzacions han iniciat converses i reunions per articular accions amb l’objectiu d’avançar en la millora del sistema sanitari públic i de qualitat. Segons el calendari de mobilitzacions, les entitats prioritzen la segona quinzena de novembre per aglutinar diverses jornades de protestes i propostes.

    Amnistia Internacional; Salut, Drets, Acció; el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP); la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Metges de Catalunya, la Taula sindical de Catalunya o Medicus Mundi són algunes de les organitzacions que formen part d’aquest procés, que busca una col·laboració entre ciutadania i professionals en la defensa dels drets de les persones malaltes i del personal sanitari.

    Per part de Marea Blanca, la seva tasca se centrarà més en la coordinació, ja que serà cada moviment, associació o grup de suport qui decideix la manera i el dia d’organitzar-se, segons les especificitats del territori. Un dels objectius comuns és sortir del ressò mediàtic de Barcelona i distribuir-se pel conjunt de Catalunya.

    El responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya, Enric Feliu, ha explicat que hi ha el compromís “d’estendre al màxim la mobilització que es prepari col·lectivament. Des de la plataforma, haurem de fer un pas endavant per impulsar accions transversals i descentralitzades per arribar al màxim de punts de Catalunya”.

    Els actes tindran lloc a partir de la segona setmana de novembre, prioritzant la segona quinzena. Hi haurà excepcions, com el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, en què des del món organitzatiu sanitari es donarà ple suport al moviment feminista. “Aquest dia hem d’estar, però estarem en segona o tercera fila”, indica Feliu. “És un determinant social de la salut i la reivindicació és molt clara, però no som nosaltres els qui ho hem de liderar”.

    No als dobles torns

    Si bé la planificació prioritza fer tot un seguit d’accions la segona quinzena del mes, ja s’han avançat protestes, com les dels metges i metgesses de l’Hospital de Mataró contra els dobles torns a què es veuen sotmesos. El personal facultatiu ha anunciat que deixarà de fer guàrdies no obligatòries a partir del 16 de novembre per reclamar millores laborals i salarials.

    Està previst que els comitès d’altres centres hospitalaris segueixin els passos de l’Hospital de Mataró. “Ja no poden més”, justifica Feliu. “No es pot assumir que el personal de medicina i infermeria faci dos torns de guàrdia seguits. Un torn esgota, i dos torns destrossen. Hi ha un desgast molt fort per part del personal i el sistema sanitari està aguantant pel seu esforç. Això no s’ho mereix ni la professió ni la ciutadania”.

    Entre les reivindicacions, figura també que el 25% dels pressupostos de la Conselleria de Salut de la Generalitat es destini a l’Atenció Primària, que hi hagi una millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, que s’articuli un pla de xoc sobre les llistes d’espera i incrementar el nombre de personal.

    Per a tot això, es portaran a terme tot un seguit d’accions informatives a nivell local. “Hem de guanyar la batalla de l’opinió pública i de la ciutadania des de baix, als pobles, a les places i a les vil·les. S’organitzaran trobades a llocs on habitualment no s’ha arribat tant, com Vilafranca, Masquefa, Tordera o Arbúcies”.

    Desplaçar-se a tants llocs en 15 dies és un repte per a les entitats, però un dels objectius és sortir de l’àrea metropolitana i treballar també amb les comarques, tenint en compte el ritme i els seus tempos en la presa de decisions: “La nostra força és que som transversals perquè som plataformes independents, cada col·lectiu té la seva idiosincràsia i peculiaritats de funcionament”, afirma el responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya.

    En aquest sentit, cada organització decidirà si és millor fer xerrades informatives, concentracions, manifestacions o les reivindicacions que considerin oportunes, sempre donant-se suport les unes a les altres i treballant de forma tant autònoma com solidària.

  • Sobre el projecte de llei del Tercer Sector. Sanitat pública i comunitària

    El tercer sector social realitza un conjunt d’activitats voluntàries que sorgint de l’esfera privada tenen una projecció en tercers, és a dir, en l’esfera pública. És la gestió de serveis públics des de la societat civil. L’activitat que es realitza en les entitats pot ser remunerada o voluntària. Tot i que el treball voluntari és important, el fet que l’entitat sigui sense lucre no implica que no pugui tenir treballadors assalariats, ja que el salari no es considera un benefici.

    El tercer sector forma part de l’economia social i engloba tres grans grups: les entitats d’acció social –o tercer sector d’acció social–, les entitats d’ajuda al desenvolupament –de cooperació o desenvolupament– i totes aquelles entitats que, tot i que poden participar en el mercat, la seva organització és cooperativa o horitzontal –el cas més clar és el del cooperativisme.

    Segons la Taula del Tercer Sector a Catalunya

    Des del 2003, representa el conjunt de les entitats socials catalanes, defensa els drets socials i lluita per erradicar la pobresa i reduir les desigualtats a Catalunya.

    Agrupa 35 federacions i grans organitzacions que representen i aglutinen més de 3.000 entitats socials no lucratives, arrelades al territori. Són associacions, fundacions, cooperatives d’iniciativa social i empreses d’inserció que atenen les persones en totes les etapes de la vida i en tots els àmbits: infància i família, adolescència i joventut, gent gran, persones migrades i refugiades, persones amb discapacitat, trastorn mental, drogodependències, amb dificultats per accedir a un lloc de treball, persones sense llar o col·lectiu gitano, entre altres.

    L’avantprojecte de Llei del Tercer Sector Social al Parlament

    Ha entrat en el calendari del Parlament de Catalunya regular aquest sector, molt interessant socialment i innovador, entre el “mercat” i “l’estat”, però els que creiem en la bondat del sistema públic de Salut, tot i reconèixer el treball i els valors del Tercet Sector, estem preocupats perquè no sigui una iniciativa com ja pretenia l‘anomenada Llei Aragonès (“Contractes de serveis a les persones”), amb moltes protestes i que vàrem aturar.

    Com dèiem en el Diari de la Sanitat (del 25/06/2019) “Aquest projecte de llei era una bomba sota el Servei Nacional de Salut perquè augmentava la seva fragmentació, era un camí més ample a la privatització dels diners públics i augmentava la insostenibilitat i la mala qualitat per què a igual qualitat i condicions laborals la privatització sempre és més cara pels seus beneficis com a negoci”.

    Caldrà aquí aplicar estrictament els principis rectors de l’acció concertada social per a la provisió de serveis de responsabilitat pública d’acord amb la Directiva europea 24/2014/UE, especialment en aquests àmbits:

    – Les administracions públiques, amb diners públics, podran fer convenis de prestació de serveis a les persones (o encàrrecs directes) amb entitats inscrites en el registre del “Tercer Sector”, amb les següents clàusules i característiques:

    – Les entitats han de ser realment sense afany de lucre, que no reparteixen beneficis i tenen estipulats uns sous, i unes bones condicions laborals, tant del personal com dels seus directius, publicats i auditats, mai superiors als equivalents del sector públic. Caldrà aclarir les peculiaritats de les mútues i d’algunes fundacions que no compleixen aquestes condicions (amb lucre dels seus directius i accionistes)

    – Han de ser entitats realment amb valors socials, solidàries i democràtiques, que ha de complir els estàndards de qualitat de serveis i resultats en millora de la comunitat en la seva missió especifica (serveis socials, salut, cures, pobresa, immigració, etc.) i no tant en beneficis econòmics. Aquestes obligacions seran el criteri principal del plec de condicions del contracte i/o concurs.

    – Les entitats han de reconèixer i acceptar certa pèrdua de la seva autonomia, autonomia en els seus objectius de la seva missió i en la seva gestió, perquè l’autonomia, tot sent una característica molt positiva (no burocratització, gestió descentralitzada, democràtica i participativa, etc.) no potser absoluta en quant es manté amb un pressupost públic. Són els responsables de l’administració contractant amb els seus plans sectorials els que han de fixar i controlar conjuntament els objectius, mitjans i resultats en els valors de la seva missió. Per això caldrà un seguiment transparent i continuat conjunt.

    – L’entitat contractada pel sector públic no podrà realitzar activitat privada amb lucre i els seus professionals tindran incompatibilitat per exercir privadament, evitant així possibles conflictes d’intensos. En el cas que els locals siguin cedits per l’administració pública s’establirà un conveni específic de manteniment i despeses de consums

    Estem atents al resultat del text del projecte de llei i reforcem, sense perjudicis ni corporativismes el Sistema Públic de Salut no el negoci actual.

  • Crida per unir la lluita sindical i social en l’àmbit de la sanitat

    La suma d’esforços dels sindicats i dels moviments socials i d’usuaris per millorar l’atenció en l’àmbit de la salut ha estat un dels grans acords de Roser Casamitjana, representant de la Marea Blanca Sant Cugat, i de Mireia Moret, metgessa de família i delegada de la CGT atenció primària Barcelona, a la taula rodona del Diari de la Sanitat i elCugatenc. Totes dues consideren que la millor forma d’interpel·lar les administracions competents és unir esforços ja que moltes de les peticions van de la mà. Pots veure la taula rodona completa al final d’aquest article.

    Precisament l’administració competent ha rebutjat la invitació per participar a la taula rodona. elCugatenc ha convidat Mútua Terrassa com a empresa gestora del servei sanitari públic a Sant Cugat, el Servei Català de la Salut (CatSalut) com a titular del servei i l’Ajuntament com a administració més propera que ha rebut moltes de les crítiques en aquest àmbit. Cap d’elles ha acceptat la invitació: Mútua perquè se sent representada pel CatSalut, el CatSalut perquè ja donava la seva opinió amb el compromís de concedir una entrevista a elCugatenc i l’Ajuntament perquè no és l’administració competent en assistència sanitària.

    Moret i Casamitjana han reconegut les dificultats per tenir una interlocució real amb el CatSalut. La metgessa considera que les vies legals obligatòries per a la negociació amb els sindicats no són fructíferes perquè, considera, no hi ha una escolta real. A més denuncia que molts treballadors tenen por de parlar i, si ho fan, s’han d’exposar a títol individual o com a representants sindicals, mai amb identificatius del CatSalut. L’activista ha assegurat que el contacte amb Mútua Terrassa és impossible, amb el CatSalut esporàdic i sense escolta i amb l’Ajuntament més continuat però a l’espera de concretar afers com si es crea una taula local de sanitat.

    Totes dues es mostren favorables a revisar els convenis amb mútues i amb consorcis publicoprivats amb l’objectiu d’aconseguir una gestió directa, apartant així les empreses que, diuen, només pretenen fer negoci. També posen en dubte que el Parlament faci un seguiment real de les concessions. Casamitjana ha reconegut que una gestió directa no és garantia d’estalviar-se corrupteles però resoldria algunes de les mancances del sistema sanitari, com el control del servei a nivell econòmic i sanitari o el marge de benefici que s’emporten les empreses.

    Més d’una vintena de persones han acudit a la taula rodona | Julio Sánchez

    “Guanyen diners perquè els paguen més que el que gasten mitjançant l’externalització de serveis i l’abaratiment de plantilles”, ha denunciat Moret, que ha recordat que el personal sanitari s’ha mobilitzat per millorar algunes de les mancances també denunciades pels usuaris però que mai s’ha trobat una solució, “vam fer una vaga durant la pandèmia i ens van criticar molt però els treballadors no podem canviar els protocols”. La sindicalista també ha posat sobre la taula la dificultat de treballar i militar al mateix lloc.

    Pel que fa a l’assistència, les dues ponents consideren que haver prioritzar la mirada hospitalària en el marc de la pandèmia ha estat un error que ara s’evidencia amb la diagnosi de patologies que s’haurien d’haver detectat mesos enrere. Demanen reforçar l’atenció primària, amb Marea Blanca demanant destinar-hi un 25% del pressupost sanitari –ara està en un 17%– i un increment de la ràtio per habitant, un increment de despesa que defensen que ha d’anar a parar a l’equip d’atenció primària pur i no a noves especialitats. Des de la CGT consideren que el canvi és difícil perquè la prevenció no permet fer negoci mentre l’atenció de la malaltia sí i, per tant, considera la seva representant, mentre no es canviï el model l’atenció primària seguirà sofrint un infrafinançament.

    Per transformar aquesta atenció, les dues ponents defensen que el Parlament de Catalunya i el CatSalut han d’escoltar els professionals i aplicar alguns canvis que no tenen un cost econòmic, com ara el funcionament de les derivacions i la reducció de la burocràcia. A la taula rodona també s’ha fet esment de l’atenció telefònica, que Casamitjana i Moret consideren que es pot mantenir en alguns casos sempre que hi hagi el consentiment del pacient.

    Aquest article s’ha publicat originalment a elCugatenc

  • Per fi un govern s’atreveix a qüestionar la sanitat privada amb diners públics

    El Consell de Ministres del govern espanyol ha aprovat un projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut en el que, entre altres temes importants, proposa derogar la norma de la llei 15/97, que permet la concertació amb diners públics de la sanitat privada (de negoci), excepte en «casos excepcionals». Ja era hora, 25 anys després d’una llei que ha fet molt mal a la sanitat pública, instaurada a Espanya amb la llei del Servei Nacional de Salut d’Ernest Lluch.

    A Catalunya, teníem ja una llarga història de pagar amb diners públics empreses privades sanitàries, des de les transferències de les competències de sanitat, en la transició, en el que ens passaven a Catalunya les quatre «ciudades sanitàrias»: Francisco Franco (avui Vall Hebron) i les de Tarragona, Lleida i Girona. Es va optar per aprofitar i concertar en el sistema públic els hospitals comarcals existents (semi públics: Diputacions, Ajuntaments i alguna entitat local). Més tard, el 1990 (fa 32 anys), Catalunya aprovava la LOSC (Llei d’ordenació Sanitària), que oficialitzava aquest model i, uns anys després, el 1997, i d’acord amb la llei espanyola, s’aprova una modificació de la LOSC, que ja permetia concertar amb entitats privades de negoci.

    Per això diem que ja era hora de deixar de donar diners públics (dels nostres impostos) a empreses de negoci (algunes d’elles importants multinacionals) que donen, a més, mala qualitat d’assistència per mala qualitat laboral. Caldrà ara aclarir moltes coses per l’aplicació d’aquesta llei. El primer, què es considera entitat pública, entitat privada (amb lucre) i entitat del tercer sector (en principi sense lucre).

    Segons la normativa europea, es considera «entitat pública» la que és propietat d’una administració pública (estat, diputacions, ajuntaments… generalment en forma de Consorcis). Per exemple, el Parc de Salut Mar (CatSalut i Ajuntament). Es considera també un ens públic el que és finançat en més del 90% per l’administració pública i el seu patronat (consells de direcció). Per exemple, l’Hospital Clínic (CatSalut i Universitat de Barcelona). Segons les lleis europees, a aquestes entitats no els caldria concert, només encàrrecs de gestió i pressupost, ja que són un ens propi de l’administració.

    El més difícil i font de corrupteles i ambigüitats són les entitats anomenades «sense lucre», que no poden repartir dividends entre els seus associats i han de revertir els excedents (si n’hi ha) en millores laborals o estructurals. Entre aquestes entitats, tradicionalment s’hi han classificat les Fundacions (l’Hospital Plató, per exemple) o algunes Mutualitats (la Mútua de Terrassa, per exemple), i ordes religiosos. Aquestes podrien ser concertades com a «cas excepcional», però caldrà parlar-ne i exigir molt sobre els temes del cobrament de l’equip de direcció, les condicions laborals, la intervenció en els patronats, la transparència… Per deixar clar quines són aquestes entitats -com alguns sociosanitaris, centres atenció a salut mental, etc.-, caldria una llei estricta de definició del tercer sector i una inspecció acurada de la seva realitat.

    Finalment, ara hi ha concertades amb el CatSalut i empreses privades de negoci (i també negoci en entitats concertades teòricament sense lucre que fan negoci privat en les seves instal·lacions). Seguint l’exemple de Barcelona, tenim l’hospital del Sagrat Cor, que és propietat d’una multinacional, QuirónSalud, que té a més a Barcelona la Teknon, la Quirón, la Dexeus i el Pilar. El millor que podria fer aquest centre per seguir amb pressupost públic, seria que se’l quedés el Clínic, i aprofitar-lo per l’ampliació de l’Hospital actual.

    Un altre servei públic de salut ara externalitzat a Barcelona a empreses privades de lucre és la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, que dona uns serveis dispersos, sense efectivitat controlada, corrupteles i males condicions laborals i que està concertada pel CatSalut per vuit milions d’euros a l’any. Caldria posar aquest servei a una empresa pública (Pere Virgili?) al servei de l’atenció primària. Igual que s’haurà de fer amb les EBAS (Equips Bàsics d’Atenció Social) de l’atenció primària.

    En definitiva, aquest nou decret i la seva aplicació ens donarà feina, però benvinguda sigui, i que serveixi de veritat per millorar la salut de les persones, i no la butxaca d’alguns.

  • Personal mèdic de l’Hospital Santa Maria de Lleida es planta per l’excés de guàrdies

    Una trentena de facultatius de l’Hospital Santa Maria de Lleida, amb el suport i l’assessorament jurídic del sindicat Metges de Catalunya (MC), s’han plantat i han decidit no fer més hores d’atenció continuada (guàrdies) que les 499 hores anuals màximes exigibles per conveni col·lectiu, donada la “situació extrema” d’esgotament físic i mental que pateixen.

    Es tracta del personal dels serveis de medicina interna, geriatria i unitat de cures intensives (UCI), i del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES). Els afectats, molts dels quals també cobreixen les vacants de la plantilla mèdica a l’Hospital Arnau de Vilanova, van presentar el passat  dijous un escrit adreçat al gerent territorial de l’Institut Català de la Salut (ICS) a Lleida i l’Alt Pirineu i Aran, Ramon Sentís.

    En aquest document, els professionals assenyalen que l’estat de saturació pel que fa a la realització de la jornada d’atenció continuada “ha esdevingut totalment insostenible”. Afirmen que, si d’aquí a final d’any mantenen la seva jornada ordinària prevista i les guàrdies programades, sobrepassaran igualment la jornada anual màxima de 2.187 hores pactada en el conveni.

    És per això que comuniquen a Sentís que no faran ni una hora més de les acordades i li demanen una reunió urgent per adequar els calendaris laborals dels facultatius a la normativa vigent. En cas de no consensuar una solució, adverteixen que l’atenció continuada de determinats serveis podria quedar sense cobrir alguns dies, així com la jornada ordinària.

    Per al delegat de Metges de Catalunya a l’Hospital Santa Maria, Santiago Miguelsanz, aquest conflicte evidencia la manca de personal que assota el sistema sanitari català i la «nul·la planificació» dels seus responsables. “No podem aguantar més, estem totalment esgotats i cremats. És inadmissible que hi hagi metges que hagin fet set guàrdies alternades, un dia sí i un dia no, durant dues setmanes sense poder gaudir dels descansos fixats per llei, o que la direcció del centre hagi permès a un facultatiu fer dos dies seguits de guàrdia”, sosté.

    Miguelsanz recorda que, el passat juliol, el sindicat ja va avisar l’hospital que alguns especialistes havien realitzat el nombre màxim d’hores de guàrdia anuals previstes en el conveni i que calia resoldre amb rapidesa aquesta situació.

    Fa pocs dies, el sindicat mèdic engegava una campanya perquè els professionals de la medicina actuïn de manera decidida i posin límits als escreixos de jornada laboral, després de constatar a través d’una enquesta que el 70% dels facultatius catalans està afectat per algun dels símptomes de la síndrome de burnout.

  • 20 anys d’activisme en defensa de la sanitat 100% pública del Baix Vallès

    La Plataforma en defensa de la sanitat pública del Baix Vallès va néixer fa dues dècades a conseqüència dels dèficits sanitaris que patia Mollet, en particular, i el Baix Vallès, en general. Es tractava d’un moviment ampli i plural, en el qual participaven associacions com Adusmic, Col·lectiu Ronda, Afimoic, associacions de veïns i veïnes, sindicats com a CCOO i UGT, partits polítics de l’àmbit de l’esquerra i moltes persones a títol individual. En aquest sentit, volem recordar a grans persones que ja no estan entre nosaltres, com Jordi Bayo, Paco Rodríguez, Francisco Jiménez, Isabel Santiago, Juan Dote i Bernabé Soto. Aquestes persones ens van ensenyar el camí per a defensar la sanitat pública 100%.

    Al llarg d’aquests 20 anys, hem assolit diverses conquestes, com per exemple el nou Hospital de Mollet, inaugurat l’any 2010. Però n’hi ha moltes més: el nou CUAP, l’ampliació de les urgències hospital, la zona blava gratuïta durant 3 hores per urgències, els terrenys al POUM per a una residència i serveis sanitaris, millores importants en rehabilitació, aturar el projecte de crear una unitat de medicina esportiva privada a l’Hospital públic, creació del Consell Participatiu, accessibilitat a les estacions de Mollet, etc.

    A més a més, durant tot aquest temps hem mantingut un contacte directe amb el Servei d’atenció a la ciutadania de l’Hospital, hem participat activament al Consell de participació ciutadana de la Fundació Sanitària de Mollet, hem ofert moltíssim material a l’atenció primària, hospitalària i comercial del Baix Vallès durant la pandèmia. També hem presentat infinitat de mocions que han estat aprovades als diversos ajuntaments de la comarca i hem promogut i participat en diverses manifestacions en defensa de la sanitat pública, teixint aliances amb altres forces socials, sindicals i polítiques per a defensar els drets socials i els serveis públics.

    En aquest sentit, hem sigut membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya. Encara ens queda molt per fer i ho farem plegats amb la gent del Baix Vallès.