Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat pública

  • De l’Olatz i en Marià

    L’Olatz Vázquez era una periodista i fotògrafa de 27 anys que va morir a principis de setembre a causa d’un càncer d’estómac.

    En Marià Jornet va ser el primer president de l’admirada La Floresta Contra Fronteres i estava involucrat en la Plataforma veïnal en defensa dels consultoris de La Floresta i Les Planes, creada a mitjans de l’any passat, en plena pandèmia. Va morir d’un càncer de pàncrees a principis de gener.

    L’Olatz va narrar la seva vida amb el càncer a través d’un bloc i de les xarxes socials. Ho va fer des de l’inici del diagnòstic i fins al final, quan ja no li quedaven forces. El seu relat és punyent i trist, provoca desassossec. En una entrevista publicada just un any abans de morir, quan només feia tres mesos que li havien donat el diagnòstic i ella encara tenia esperances, detallava el seu periple: «Vaig estar un any un i mig escoltant que no tenia res greu mentre a dins meu hi vagava al seu aire una malaltia descontrolada. Jo sabia que alguna cosa no anava bé. Cada cop em sentia més cansada. Ja no podia ni pujar les escales del meu pis de Madrid sense haver-me d’aturar a la meitat. A les vuit del vespre em ficava al llit, exhausta. Plorava. Alguna cosa no anava bé, però no sabia el què». Finalment, va aconseguir que un metge li demanés una gastroscòpia i la pandèmia va endarrerir la prova.

    El calvari del Marià fins al diagnòstic s’assembla al de l’Olatz. A ell no li van dir que estava sa com un roure i que era jove i que els símptomes no eren greus, però quan anava al metge amb mals a les lumbars li deien que era normal després d’haver patit dues pancreatitis. Però, igual que ella, en Marià portava un càncer fatal. Va trigar molts mesos fins que li va arribar el diagnòstic fatal quan ja no hi havia res a fer. Va patir fins a l’absurd. Va morir sol en una habitació de la Mútua de Terrassa perquè el protocol Covid no permetia visites.

    Se n’ha parlat poc de la deshumanització a què ens hem acostumat amb aquesta pandèmia. Darrere de les xifres diàries s’amaguen milers d’històries tristíssimes, com la de l’Olatz i el Marià que no han transcendit dels espais més íntims, però que han anat succeint-se en un degoteig constant. I sempre arribem al cap del carrer: un diagnòstic a temps és ara, massa sovint, una qüestió de sort, sort de tenir una visita presencial, sort que l’equip de família que ens atengui tingui prou temps d’escoltar els nostres símptomes, sort que els sàpiga interpretar i sort que es decideixi a demanar la prova definitiva. És pura sort perquè, amb una sanitat primària retallada –i des de fa uns mesos, a sobre, digitalitzada– és cada cop més difícil que les coses vagin bé i cada cop més fàcil que els nostres símptomes no diagnosticats caiguin en els llimbs. És clar que n’hi ha que tenen sort, no podria ser d’una altra manera. El que passa és que l’equitat no va de tenir sort, ni privilegis, sinó de tenir drets garantits, com el de la salut i l’accés a una sanitat de qualitat. No hi ha més.

    En realitat, la qualitat de la sanitat pública només té un secret: recursos i temps. O sigui, diners. Igual que ens hem acostumat a morts deshumanitzades, ens hem acostumat a acceptar retallades inassumibles que posen en risc l’equitat i les nostres pròpies vides. En una entrevista el 2012 a Susan George, l’autora d’Informe Lugano i activista altermundista reflexionava sobre les mesures d’austeritat imposades als països del sud per la Troika, i deia: «Crec que els grecs i els espanyols són com rates de laboratori per veure quin nivell de càstig i de patiment pot ser acceptat per aquesta societat sense que la gent es rebel·li». Gairebé una dècada després, l’austeritat en la sanitat pública continua. I aquestes «retallades», a banda d’implacables, són contràries a la vida.

    Aquest article es va publicar originàriament al mitjà digital Cugat.cat

  • Les despeses en sanitat

    Llegint la memòria de despeses del CatSalut 2020 recentment publicada m’han sorgit diverses reflexions sobre el tema. Primer algunes dades significatives:

    Despeses 2020: 13.097 milions d’euros. Recordem que el pressupost aprovat era de 9.739 milions. Això vol dir que hi ha hagut un dèficit de 3.358 milions d’euros.

    Percentatge de despeses dels principals àmbits:

    • Hospitals: 61,93%
    • Primària: 11,98
    • Farmàcia: 21,6 (Receptes: 11,7% + Hospitalària ambulatòria: 9,86%) 2.809 milions.

    Recordem que la despesa del 2019 va ser de 10.243 milions.

    Primera reflexió: per saber que passa en la sanitat, més que el pressupost hem d’analitzar la despesa. Perquè des de fa anys els pressupostos han estat justos i retallats, però cada any hi ha hagut una despesa al final molt superior al pressupostat (dèficit). Aquest any 2020 aquest ha estat molt més elevat (un 25,6%), possiblement amb l’excusa de l’emergència de la Covid-19 (caldria una anàlisi detallada i transparent).

    Alguns «experts» ens deien que havíem d’augmentar el pressupost de salut en 5.000 milions i resulta que aquest any passat ja l’hem augmentat en 3.358 milions. Però aquesta no és la qüestió. Ja els vàrem respondre: aquest augment per què fer? Aquesta és la qüestió: què ha de fer el Sistema Públic de Salut? A més de fer una anàlisi transparent d’en què ens gastem els diners (i el dèficit del 25%), cal una anàlisi de amb quina necessitat ho fem, amb quina equitat, amb quina eficiència ( i també amb quina corrupció i negoci).

    En la despesa d’aquest any 2020, l’atenció primària, malgrat els 3.358 milions més en sanitat, ha seguit marginada dels augments de recursos. Seguim amb un 11,98% del pressupost i, atenció, ens gastem 2.800 milions, un 21,6% en fàrmacs (necessitat o negoci?).

    Ens gastem sobretot en malaltia ja instaurada i a nivells molt cars: en hospitals un 61,93% del pressupost (tenim 64 hospitals pagats amb diners públics a Catalunya!) i en fàrmacs un 21,6% del total. Això suma un 83,5% i la resta va per la primària, sociosanitària, salut mental, Salut Pública, transport sanitari, inversions i manteniments i altres.

    En definitiva, el nostre és un sistema pensat i organitzat per atendre malalts i no per atendre la salut de totes les persones i promocionar la salut i prevenir la malaltia. Per fer front als principals determinats de la Salut: la pobresa, la mala alimentació, no tenir habitatge digne, ni treball, amb un medi ambient contaminat i massificat, amb mala qualitat de vida, problemes greus de gènere, violència, manca d’educció suficient i manca de participació democràtica efectiva i, tot això, acompanyat d’hàbits dolents per la salut. Per fer front a això s’ha de posar la salut com a prioritat en totes les polítiques públiques i tenir un Sistema Sanitari Públic amb prioritats (i recursos) en Salut Pública, Atenció Primària i Comunitari, Salut Mental i Cures, a més de serveis socials ben coordinats amb salut. Potser en tindríem prou, per reforçar aquests serveis, amb els 3.358 milions de dèficit d’aquest any (de moment).

  • Usuàries i treballadores de la sanitat per un objectiu comú

    Fa uns dies, l’Hospital de la Mar publicava al seu Portal de Transparència les dades sobre retribucions percebudes l’any 2020. D’aquestes dades podem extreure diferents conclusions.

    La primera és coneguda i publicada reiteradament: l’inflat salari que rep la nostra Gerent Olga Pané, candidata a consellera de Salut del Partit Socialista de Catalunya, per voluntat expressa del candidat socialista, Salvador Illa. 128.895,77 d’euros anuals. Un sou molt per sobre del president del Govern d’Espanya, al voltant dels 98.000 d’euros i similar al del president de la Generalitat, 130.000 d’euros. I, per cert, un salari, diguem-ne, irregular, ja que, «les retribucions íntegres anuals del personal directiu en cap cas poden ser superiors a les fixades per un conseller de la Generalitat». En aquest cas, les sobrepassa amb escreix.

    No obstant aquest gran sou, sembla no estar capacitada per a fer tot el treball que requereix la gerència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, d’acord amb la necessitat d’haver de disposar d’una adjunta a la gerència, la senyora Cristina Iniesta, amb un sou una mica inferior al de la gerent, però també bastant per sobre del senyor Pedro Sánchez. Els vincles polítics en el cas de la senyora Iniesta, són amb CIU (recordeu la famosa sociovergència), amb qui va ser delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona els anys que Xavier Trias va estar al capdavant del consistori barceloní.

    En total, tenim 20 directius que es reparteixen 1.940.975,89 d’euros. Ens preguntem si en una empresa pública d’uns 4.000 treballadors és necessari disposar de 20 directius i, sobretot, si és necessari que cobrin aquests voluminosos sous, més encara si tenim en compte que el govern català és el que menys percentatge del total de la depesa en sanitat pública destina a la remuneració de les seves treballadores.

    Disposem de 296,07 comandaments pels menys de 4.000 treballadors. Un comandament per cada 12,88 treballadores. Cal? És necessari? No. És evident que no. Amb la necessitat de treballadores que actualment té el sistema sanitari públic, pensem que molts d’aquests comandaments estarien millor fent tasques assistencials. Que hi ha falta de personal ho demostren les més de 24.000 hores extres que s’han realitzat en el PSMar els set primers mesos del 2021. A això cal afegir les aproximadament 60 persones que treballen al departament de Recursos Humans. Un departament gairebé inexistent fa uns anys i que no para de créixer i d’adquirir poder en els darrers. Així doncs, la segona conclusió que extraiem, és el sobredimensionament de tot allò que intervé en la supervisió, control, poder i autoritat sobre les treballadores i treballadors rasos. Aconseguir, però, un reforç estructural, més que justificat, en qualsevol planta d’hospitalització, és pràcticament impossible.

    Si traslladéssim les dades que disposem del PSMar al conjunt de la sanitat pública, obtindríem un nombre aproximat de 394 directius, que s’embutxacarien uns 38 quilos anuals, i tindríem uns 5.827 comandaments pel total de 75.043 treballadors del sector públic de salut. És possible que quan diuen que la sanitat pública és inviable, insostenible per si sola, sigui per fets com aquests? És possible.

    L’altre variable que pot justificar la seva afirmació pot ser la naturalesa de les diferents «empreses» que operen en el sistema de salut a Catalunya. De les 54 entitats, que operen, 19 són Fundacions, 16 Consorcis, 9 són Entitats de Dret Públic, 6 Societats Mercantils, 2 Entitats Autònomes Administratives i 2 Entitats de Naturalesa Singular.

    Podem interpretar d’aquestes dades que el personal sanitari de l’Hospital de la Mar i del conjunt de la sanitat catalana no té massa motius per a estar content. I més si tenim en compte que hem passat dels aplaudiments i de les paraules boniques durant el més dur de la pandèmia a la sobreexplotació en forma d’hores extres, l’augment de càrregues de treball i el deteriorament de les condicions laborals. No ens sorprenen, doncs, dels resultats d’un estudi realitzat per l’Institut de Recerques Mèdiques de l’Hospital de la Mar (IMIM), que concloïa que el 15% del personal sanitari havia patit algun tipus de trastorn mental i que el 50% estàvem amb altes possibilitats de patir-ho.

    Però, i les usuàries, estan/estem contentes amb el sistema sanitari? Amb la qualitat en la seva atenció? Sincerament, creiem que tampoc hi ha motius per estar-ho. El deteriorament que l’atenció primària i comunitària pateix fa més d’una dècada ha facilitat que hagi saltat pels aires arran de la pandèmia. Ha provocat que les visites presencials siguin poc menys que ciència-ficció. Ha ocasionat un mal control i deficient seguiment de les malaltes cròniques. Ha dificultat la detecció i diagnòstic de potencials malalties greus. En definitiva, ha propiciat un munt de situacions que poden haver causat veritables tragèdies.

    Els seus efectes es poden detectar rere els números, on hi ha persones amb noms i cognoms. Ens referim a les desastroses dades quant a llistes d’espera. Som la comunitat autònoma amb més persones en llistes d’espera, un total de 173.694. Som la segona comunitat autònoma que més persones tenim en llista d’espera per cada 1.000 habitants; només ens supera Extremadura amb 24,06. Nosaltres tenim 23,97, i la mitjana de l’Estat és de 15,06. També estem per sobre de la mitjana de tot l’Estat quant a temps mitjà d’espera. A Catalunya és de 155 dies, i la mitjana és de 148. Darrere d’aquestes xifres el que hi ha és patiment. De fet, pensem que hi ha una relació directa entre aquests resultats tan dolents i el model sanitari tan fragmentat i de naturalesa tan variada que comentàvem anteriorment.

    La darrera conclusió que podem extreure és que ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Centrada en la salut i la seva prevenció, i no en la malaltia i el seu tractament. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Organitzem-nos les usuàries a través de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i de totes les organitzacions que hi participen o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública.

  • ‘Sí o sí atenció primària’: Mobilitzacions arreu de Catalunya per evitar el desmantellament del primer nivell assistencial

    Més d’un centenar d’entitats, entre moviments socials i veïnals, col·lectius de professionals de l’àmbit sanitari i forces polítiques, han impulsat més d’una quarantena de concentracions durant el dia d’avui arreu de Catalunya davant de diversos centres d’atenció primària. La convocatòria respon a una crida de la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la campanya ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’ per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia de la Covid-19.

    «Entenem amb caràcter urgent i prioritari l’atenció primària com a servei imprescindible per a la població i per al sosteniment i permanència d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat, i per això reclamem una atenció primària que garanteixi els atributs que li donen sentit i la participació efectiva de la població en les decisions de política sanitària en tots els nivells i instàncies», han comunicat els convocants de la jornada. Les mobilitzacions estan repartides arreu del territori des de les 10:30 fins a les 20 hores, tant a grans ciutats com Barcelona (amb accions a diferents barris), Tarragona, Girona, L’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Badalona o Mataró fins a localitats com Masquefa, Polinyà o Abrera.

    La jornada s’ha engegat amb una roda de premsa convocada a les 9:30 h davant del Departament de Salut amb representants dels diferents moviments socials i veïnals i forces polítiques i sindicals adherides a la convocatòria, on han intervingut, entre altres, la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. Albiach ha destacat la necessitat de recuperar la longitudinalitat i els valors propis de l’atenció primària i de millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. «Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que tenim uns professionals de primera, que han de ser ben tractats», ha assenyalat la diputada. Per la seva banda, Eulàlia Reguant ha defensat un sistema sanitari 100% públic i l’augment del pressupost destinat a l’atenció primària. «Esperem que la jornada d’avui sigui l’inici del camí per assolir un sistema sanitari totalment públic, primarista i que posi la vida de les veïnes al centre», ha dit Reguant.

    A la roda de premsa han intervingut la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. | Èlia Pons

    Segons explica Marea Blanca, el sistema sanitari i els seus professionals han fet un esforç «enorme» per atendre les noves necessitats que s’han presentat arran de la pandèmia de la Covid-19, però a canvi de deixar de banda moltes altres necessitats que tenia el sistema. «Partíem d’un sistema debilitat per un baix finançament públic que la dinàmica de mercantilització que les polítiques capitalistes d’austeritat dels últims anys imposen sistemàticament», assenyalen, alhora que remarquen que la part del sistema que més ha patit les conseqüències de la pandèmia ha estat l’atenció primària, que també és el sector que ha patit més retallades durant els darrers anys.

    Antoni Barbarà, de Marea Blanca, ha assenyalat en roda de premsa que la jornada és «l’inici d’una revolta. «Tornem als carrers, que és el nostre lloc habitual de presència i lluita com a moviment social. Estem més juntes que mai, perquè la ciutadania tenim dret a posar-nos dempeus, i no pararem fins a guanyar aquesta batalla», ha dit Barbarà.

    Marea Blanca remarca que l’atenció primària no és una prioritat per als governs ni per als diferents grups de poder que operen en la sanitat, perquè genera «poc negoci». «Les mesures que ha posat en marxa el Departament de Salut han estat bàsicament de contractació de personal administratiu per a tasques Covid i, en lloc de restablir el funcionament dels CAP i consultoris i reforçar-los per assumir noves funcions, s’han obert altres dispositius, com centres de vacunació, o s’han dedicat recursos a altres línies de serveis externalitzats, com el 061 i el SEM», denuncia la plataforma en defensa de la sanitat pública.

    A més, l’organització denuncia que el tancament de CAP i consultoris locals, alguns dels quals encara continuen tancats, té «greus repercussions pel que fa a l’accés de la població a aquests serveis sanitaris bàsics, en especial per a les persones grans i amb més problemes de salut». L’entitat sosté que molts centres continuen amb poques visites presencials i que les demores per a les proves i exploracions, així com per a les consultes als hospitals, s’han allargat «de manera inacceptable». «Tot això repercuteix en un empitjorament de la qualitat de l’atenció i dels problemes de salut», remarquen.

    A les mobilitzacions s’hi van sumar entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària | Cap de la Sagrera(19h) / Pol Rius

    A les mobilitzacions s’hi han sumat entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària, que han remarcat el patiment dels i les professionals de la salut durant la pandèmia per no tenir les condicions adequades per donar l’atenció que «saben i poden donar». «Anys de retallades, que no han revertit els últims governs de la Generalitat, amb un pressupost molt insuficient i unes plantilles minvades i maltractades, van deixar als CAP sense capacitat de resposta», assenyalen des de Rebel·lió Atenció Primària. «Com a resultat de l’augment de demanda assistencial per la pandèmia, les baixes per malaltia i l’estrès sotmès als i les professionals d’AP, aquesta no compta amb els mitjans necessaris per a reprendre la seva activitat prepandèmia en condicions de donar una assistència digna», afegeixen.

    Maria José Fernández de Sanmamed, del FoCAP, ha assenyalat que l’atenció primària de qualitat és aquella que «és accessible, que atén ràpid a la ciutadania i on són els mateixos referents qui ens visiten sempre». «Desgraciadament, l’atenció és molt hospitalocèntrica i medicalitzada, i la Covid-19 ens ha agafat en un moment on l’atenció primària estava profundament debilitada, a causa de les retallades. O aconseguim el 25% del pressupost destinat a l’atenció primària, o la primària caurà i, si cau la primària, cau el sistema sanitari públic», ha argumentat.

    Les reivindicacions

    Marea Blanca i les entitats signants del manifest de la jornada reclamen la reobertura de tots els CAP i consultoris locals i la recuperació de les visites presencials, evitant la bretxa digital que expulsa la gent gran del sistema. També exigeixen la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons expliquen, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». Així mateix, destaquen que aquesta professional de referència ha de poder decidir si es fa un ingrés hospitalari o sociosanitari, prioritzar una exploració o una visita d’especialitat.

    A més, els convocants de la mobilització exigeixen que un 25% del pressupost de Salut es destini a l’atenció primària, que es dugui a terme una millora dels equipaments tecnològics, en molts casos obsolets, i que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.

    Proposen també posar en marxa Consells de Participació en cada Àrea Bàsica de Salut amb representació de pacients i ciutadania com a instrument per millorar la transparència, la qualitat dels serveis i la gestió dels centres. Així mateix, les entitats convocants remarquen la importància d’impulsar programes d’atenció comunitària per a un enfocament global dels problemes de salut, incidint en els determinants socials de la salut.

  • La Marea Blanca avui

    Aquesta és una història recent dels moviments socials en defensa de la Salut i del Sistema Sanitari Públic de Catalunya. Moviments inspirats en la moguda del 15-M i en resposta a les retallades, la corrupció i les privatitzacions que deriven en la crisi profunda del Sistema Públic de Salut a partir del 2010.

    Els antecedents de la Marea Blanca van ser la constitució el 2011 (fa 10 anys) de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS) i Dempeus per la Salut Pública (febrer 2009). Aquests antecedents tenen tres etapes temporals: la primera, de denúncia i protesta de la situació sanitària, amb tres manifestos i vàries manifestacions (contra l’Euro per recepta, com a exemple). La segona etapa, fruit de l’assemblea anomenada ‘Sedeta 1’, una etapa de múltiples protestes i accions, radicalització i extensió a tot Catalunya contra actuacions i retallades. Destaquen importants manifestacions a Lleida contra l’intent d’un Consorci amb l’ICS, a Mataró per l’hospital, a Barcelona, al SAP Muntanya, cadenes humanes i ocupacions a l’Hospital Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Clínic, manifestacions contra la venda de dades sanitàries (projecte VISC+), l’impuls de la revista Cafè amb Llet, i altres. Finalment, la tercera etapa, l’assemblea de la Sedeta 2, «De la protesta a la proposta», on es va definint el programa cap a un autèntic Servei Nacional de Salut.

    I d’aquí neix la Marea Blanca de Catalunya. Es constitueix el 28 de febrer de 2015 en una assemblea amb 300 assistents representant a 60 entitats, organitzada pel Parlament Ciutadà, al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb l’aprovació del Decàleg del Sistema de Salut Públic que volem i defensem per Catalunya.

    Aquesta lluita per la salut, pels drets de la ciutadania i la defensa dels serveis públics i el bé comú, ha seguit aquests anys amb diverses intensitats i s’ha globalitzat al territori. Marea Blanca ja és un referent a Catalunya de lluita social, coordinada en l’àmbit de l’estat (com altres Marees).

    En aquests moments, amb un nou govern (en Salut més professional i tècnic) i una nova «etapa» política a Catalunya, sortint, esperem, d’una etapa dura de crisi sanitària, social, econòmica i política, pensem, ara més que mai, amb la importància de la Salut de la comunitat i la qualitat dels Serveis de Salut públics com a garantia d’equitat, juntament amb la lluita i les polítiques per reduir les desigualtats econòmiques, socials i culturals. Marea Blanca segueix amb la idea de lluitar per aquests objectius. Si no ho fan ells, ho farem nosaltres. Ara ens hem posat al CAP la defensa i la qualitat de l’Atenció Primària, les Cures, la Salut Mental, la Salut Pública (sembla que la pandèmia ens l’ha descobert), els drets de les professionals i treballadores del Sistema i la Participació ciutadana.

    Així ha estat possible tornar a convocar les mobilitzacions per tot Catalunya per la campanya per la salut ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’. L’objectiu de la campanya, que compta amb un manifest de reivindicacions urgents que han signat més de 100 entitats, és aturar la degradació progressiva de l’Atenció Primària i Comunitària i començar a millorar-la. Nosaltres seguim, amb la determinació i l’esperança de millora.

  • Marea Blanca i La Capçalera fan una crida a la mobilització per garantir l’accés universal a l’assistència sanitària

    La Capçalera i la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la mobilització internacional ‘Sos International Pour la Santé’, han convocat una concentració dissabte 29 de maig a les 10 del matí a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Les principals reivindicacions d’aquesta mobilització són que es garanteixi l’accés universal a l’assistència sanitària, un augment de la inversió pública, que es faci una revisió del sistema de salut i de la governança hospitalària i que es desenvolupin polítiques que incideixin realment en els determinats socials de la salut.

    La convocatòria respon a la crida efectuada per col·lectius de treballadors i usuaris de França, Itàlia, Bèlgica i els Països Baixos per fer front a les polítiques d’austeritat imposades durant els darrers anys en els sistemes sanitaris. L’acció forma part també de les mobilitzacions descentralitzades que arreu de tota Catalunya ha impulsat la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics, organització de la qual forma part la Marea Blanca de Catalunya des de la seva constitució, sota el lema ‘Salut és serveis 100% públics’.

    Segons els convocants, «les normes pressupostàries i el pretext del deute públic han conduït a un infrafinançament dels nostres sistemes sanitaris, i la salut, considerada poc rendible. es converteix en una variable d’ajust». Les successives retallades que ha experimentat del sistema sanitari, diuen, afecten directament el benestar dels treballadors del sector i també a la qualitat dels serveis, comportant l’escassetat de llits hospitalaris, equips i, sobretot, de personal. Els organitzadors de la protesta destaquen també com la mercantilització i la privatització de la salut han anat guanyant terreny, sovint en forma d’externalització, empitjorant la situació.

    A conseqüència d’això, denuncien que s’ha produït un augment de les desigualtats socials i sanitàries. «L’assistència sanitària és cada vegada més desigual, en funció dels ingressos de les persones en lloc de la solidaritat. La salut dels ciutadans, sobretot la de les persones més vulnerables i les que pateixen altres formes de discriminació, es deteriora, i la igualtat d’accés a la salut és una il·lusió», assenyalen en un comunicat.

    També posen èmfasi en l’estat de salut mental dels professionals sanitaris a causa de la sobrecàrrega de feina que pateixen. Segons els impulsors de la protesta, els professionals sanitaris estan esgotats i molts experimenten el que es coneix com a burnout, és a dir, estar cremat per la feina. Com a conseqüència, alguns deixen les seves professions o, fins i tot, abandonen el seu país a la recerca d’unes millors condicions laborals.

    La pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest la gravetat de la situació i la necessitat d’introduir canvis en el sistema sanitari. «L’actual crisi sanitària demostra tràgicament com el model neoliberal dominant que ha governat el nostre sector durant dècades és una trampa. El cost humà d’aquesta crisi ens recorda, si calia, la necessitat urgent de canviar radicalment el paradigma. L’assistència sanitària és un bé comú que cal preservar costi el que costi», puntualitzen.

    Davant d’aquesta situació, les entitats que organitzen la mobilització exigeixen «la fi d’un sistema sanitari destructiu basat només en els beneficis» i un accés universal a l’assistència sanitària i a la medicació, fent especial èmfasi en l’accés a les vacunes contra la Covid-19. Per aconseguir-ho, diuen, cal fer una revisió de tot el sistema de salut i garantir un finançament públic sòlid i sostenible, que ha de passar per un «augment massiu» de les inversions en recursos materials i humans.

    Proposen també el desplegament d’una nova política de salut pública que inclogui inversions en habitatge, polítiques socials que garanteixin unes condicions de vida dignes, la lluita contra totes les formes de discriminació (racisme, sexisme, homofòbia, transfòbia, etc.), i un accés a l’educació i la cultura, els quals són determinants socials de la salut.

  • A la sala d’espera… de l’UCI

    Els sindicats representatius del sector i les patronals hem iniciat recentment el procés de negociació del nou conveni SISCAT, que defineix les condicions laborals del personal que treballem a la xarxa concertada del sistema públic català de salut.

    El sistema públic català de salut presenta moltes mancances. Algunes d’elles fa dècades que són problemàtiques, com ara la mitjana de sous més baixos que moltes altres parts de l’estat, amb un cost mitjà de vida més alt, principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona. L’altra problema històric és que els serveis públics de salut, assistència sociosanitària, salut mental… estan o han estat subjectes a diferents convenis col·lectius que, en general, penalitza el personal dels serveis concertats i dels serveis sociosanitaris per iguals funcions i categories professionals. Aquesta penalització és tant quant a sous com quant a drets socials (dies de vacances, horaris…). Això porta al fet que el personal, per poc que pugui, vagi a treballar a la xarxa de primària o hospitalària de gestió pública, o marxi a altres comunitats autònomes o a l’estranger. Això causa un greuge envers les persones que es beneficien de serveis sociosanitaris o de les persones que vivim en comarques, com ara el Vallès Oriental, on tots els hospitals de sanitat pública són de gestió privada.

    Les importants retallades realitzades pel govern de Mas, campió estatal de les retallades aprovades durant l’anterior crisi econòmica pel PP i CiU, van aprofundir aquests dèficits estructurals i van aprofundir en la precarietat de l’estat de salut de la sanitat pública catalana. Recordem que la primera declaració com a membre del govern del llavors conseller de Sanitat, el Sr. Boi Ruiz, va ser animar a la ciutadania a què es fes una mútua privada de salut. Les retallades en inversió en salut pública no van estar revertides fins als pressupostos aprovats del 2020. Per fi vam tornar al pressupost de salut del 2010, però amb un augment de la població important, amb un envelliment de la població, amb un augment de la cartera de serveis del sistema públic de salut… i amb una crisi sanitària sense precedents causada per la Covid-19.

    L’estrès del sistema públic per la pèrdua de poder adquisitiu, per la manca d’inversió en noves tecnologies, per les piruetes en la gestió per optimitzar al màxim els recursos… va agreujar-se amb la Covid fins a portar-nos al límit d’una fallida multisistèmica que arrossegués el sistema de salut i la salut mental i física del personal sanitari.

    Ara encarem un nou procés de negociació del conveni SISCAT sense un govern estable a la Generalitat. L’objectiu de la UGT en aquest procés de negociació és que les condicions laborals del personal afectat pel conveni SISCAT es vagin igualant progressivament durant la vigència del conveni actual a les condicions del personal sanitari dels hospitals catalans de gestió pública. Aquesta igualació progressiva portarà a una major equitat entre el personal sanitari (a igual feina, iguals condicions laborals) i territorial (l’atractiu pel personal serà igual, si més no en l’àmbit de conveni, per treballar a Bellvitge que a Vic).

    Sabem que la patronal de la Sanitat Concertada no té pràcticament, però, capacitat de marge per millorar el nostre conveni col·lectiu si no hi ha un govern estable de la Generalitat que faci una aposta valenta, decidida i consistent per augmentar progressivament el pressupost en sanitat. L’acord de govern entre ERC i la CUP, pel que fa a la sanitat, va en la línia que necessita la nostra sanitat pública (igualar progressivament condicions laborals, tendir a gestió pública de serveis de salut, taula permanent de diàleg professional entre CatSalut, sindicats i organitzacions sanitàries per homogeneïtzar les condicions laborals…).

    Malauradament, aquestes propostes són, ara per ara, una declaració de bones intencions, mentre no sigui l’acord de legislatura d’un govern de la Generalitat. A més, aquest acord, per poder materialitzar-se, necessita que la inversió en sanitat pública augmenti de forma substancial. El 2018, la inversió pública en sanitat era del 4,7% del PIB català, molt per sota de la mitjana estatal (5,5% del PIB) i només superior a la Comunitat de Madrid (3,6% del PIB) en la comparació entre autonomies. Reconeixem l’important esforç realitzat per les administracions públiques per afrontar l’actual pandèmia. Necessitem, però, que aquest esforç es consolidi en el temps.

    La sanitat pública catalana té una important pluripatologia (condicions laborals precàries, importants dificultats per atreure i retenir talent, dèficits d’inversió en noves tecnologies, diferents condicions laborals per iguals categories i funcions); aquesta pluripatologia s’ha vist agreujada per la pandèmia, atès l’estrès psicosocial importantíssim que estem patint el personal sanitari. Estem a la sala d’espera de l’UCI perquè necessitem un tractament agut i posteriorment d’altre sostingut en el temps per millorar de forma estable la salut de la sanitat pública catalana. I, per això, necessitem un govern estable a la Generalitat, que faci una aposta estratègica per una sanitat pública, universal, de qualitat i que atengui a les necessitats de sanitat actuals i futures de la ciutadania. Apel·lem a la responsabilitat de tots els partits presents al Parlament de Catalunya per fer-ho possible.

    *La secció sindical de la UGT de la Fundació Privada Hospital-Asil de Granollers està formada per Vicenç Barbancho Galán, Silvia Franco Mas, Lola Lorente Segura, Maricruz Moreiras Andrino, Jordi Ortiz Gil, Núria Sala Atienza, Jordi Vera Fontclara.

  • El nou govern i la Conselleria de Salut

    Si el Sr. Pere Aragonès demostra prou habilitat negociadora, a finals d’aquest mes de març tindrem nou govern a la Generalitat. Fins que es facin els recanvis corresponents a les conselleries i als esglaons directius passaran unes setmanes i ens plantarem a finals del mes d’abril abans que puguin començar a actuar operativament els nous responsables formals, qui seran els vigents protagonistes llavors de la política sanitària catalana.

    Tot i que, des de fa ja mesos, el protagonisme en la sanitat del nostre país s’ha desplaçat de forma clara de l’actual consellera Alba Vergés al seu secretari de salut pública Dr. Argimon. Tant és així que, des d’abans de les eleccions, molts dels líders polítics han dit que no dubtarien en fitxar-lo com a conseller si la seva formació triomfava. Expectativa que han assumit també bona part dels analistes polítics dels mitjans de comunicació catalans, que no han estalviat lloances a la figura del Dr. Argimon. Encara que, tot s’ha de dir, tampoc ha faltat qui, amb certa ironia, atribuïa aquesta bona valoració a la mediocritat imperant avui a la política catalana.

    Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària,

    Fins avui, i durant els pròxims mesos, la pandèmia i els seus serrells continuaran procurant una excusa prou convincent per mantenir l’actitud immobilista dels directius sanitaris, però, esperem que més aviat que tard, s’hagin d’afrontar els reptes derivats de la darrera crisi, de les retallades indiscriminades i, el que encara és més transcendent, de la necessitat dels canvis conceptuals i estratègics que precisa, cada dia amb més urgència, el sistema sanitari català.

    Tants com són no és possible abordar-los en aquest article així que només enumerem els que, a parer nostre, són prioritaris i que haurien de comportar una reorientació substantiva del sistema. Mitjançant el disseny i l’aplicació de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació intersectorial autèntica i no únicament cosmètica o retòrica; una genuïna priorització de la salut pública que transcendeixi la seva tradició burocràtica i contribueixi genuïnament al desenvolupament de polítiques públiques saludables i a l’efectiva protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària, començant pels serveis sanitaris mateixos, ajudant al foment real de l’atenció primària i comunitària, que hauria de comportar simultàniament una reforma del terciarisme que equilibrés les dimensions biològica, psicològica i social del sistema sanitari; acompanyat d’una política de recursos humans capaç de motivar uns professionals immersos en el burnout, promovent la prevenció del malbaratament i de la iatrogènia com proposa el programa ‘Essencial’, si bé de manera més preceptiva i, és clar, un finançament associat a les prioritats veritablement assumides.

    Un llistat llarg que no és fàcil d’abordar políticament i pressupostaria. Que requereix imprescindiblement la voluntat política de la major part de l’executiu i, molt probablement, també del suport més o menys tàcit d’altres forces polítiques interessades en la recuperació d’una sanitat de nou exemplar. Perquè ens temem que amb les reconegudes virtuts del Dr. Argimon no hi haurà prou.

  • La dècada perduda de la sanitat pública a Catalunya

    Segurament pot semblar una obvietat dir que necessitem sortir dels deu anys de malson sanitari o, que cal reconstruir una sanitat pública a Catalunya digna a les properes generacions, com també ho pot semblar dir que això s’ha de fer amb amplis acords i escoltant a tothom. Però, per fer-ho, és imprescindible conèixer què ha passat i a on ens trobem. Cal saber, encara que només sigui per aproximació, quina sanitat ens ha deixat la dècada perduda, la que va de 2010 a 2020. Quin resultat n’ha deixat el desgovern, amb l’afany privatitzador i amb les retallades sustentades amb arguments ideològics.

    Deu anys de polítiques austericides i d’ajustos fiscals, que amb l’objectiu d’amagar injustes desigualtats, apel·laven suposats malbarataments. Polítiques que defensava l’economista Lionel Robbins l’any 1930 en controvèrsia amb John Maynard Keynes i que, trenta anys més tard, Robbins, en les seves memòries, reconeixia que tractar les crisis amb retallades i depressió: «era tan poc adequat com negar mantes i estimulants a una persona que ha caigut a un estany gelat, sobre la base que el seu problema original era d’excés de calor». Efectivament, no es tracta d’excés de prestacions públiques, es tracta d’excés d’ideologia. No en diuen retallar, en diuen ajustar. Com adverteix, Paul Krugman a «¡Acabad ya con esta crisi!» (2012): «el moviment de lluita contra el dèficit mai ha tingut el dèficit com a objectiu; es tracta de fer servir la por al dèficit per destrossar la xarxa de protecció social».

    Deu anys de maltractament a la protecció social, de la sanitat pública, de l’educació pública i de l’habitatge públic a Catalunya ens han deixat sense protecció davant de les carències i l’infortuni. Desprotecció pública que resulta menys tolerable quan es produeix en un país on la pressió fiscal representa el 34,2 % del PIB, considerablement inferior al 41,6 % de mitjana a la zona euro. Deu anys durant els quals s’ha gripat el motor de la igualtat d’oportunitats i s’ha incrementat el privat en detriment del públic. Deu anys de privatització del risc social que ens deixa davant una doble recuperació: la de tot allò perdut en l’última dècada i la d’allò destruït per la pandèmia.

    L’aplicació persistent de polítiques austericides d’ajust fiscal han desballestat el servei de sanitat pública a Catalunya. Cal superar aquesta fase de retallada dels recursos públics destinats a la salut, de reduir la capacitat de la prestació sanitària pública, del maltractament als professionals, de malbaratar la confiança que els ciutadans havien dipositat a la sanitat pública i de propiciar l’expansió substitutiva de la sanitat privada en detriment de la pública. Cal superar l’ampliació provocada de la crònica infrafinanciació de la sanitat pública. Són raons per obrir una nova etapa de reconstrucció, una tasca que només serà possible amb la més àmplia participació, on tothom hi càpiga i comporti la constitució d’un pacte nacional per la sanitat a Catalunya.

    Durant aquests anys, moltes veus han advertit que la crisi econòmica i les seves conseqüències no es podien considerar catàstrofes naturals, a diferència de la sindèmia (terme que el 1990 va aportar Merrill Singer, fen referència als efectes socials derivats d’una causa biològica) provocada per la Covid-19. La crisi de 2008 i la recessió de 2010 tenen una causalitat humana, deriven de decisions polítiques i, per tant, evitables i reversibles. Cal cercar un gran acord del més ampli abast polític i social per la reconstrucció de la sanitat pública a Catalunya. Un acord sustentat en el coneixement de què ha passat i dels resultats que se n’han derivat. Amb l’ànim d’una aproximació a aquesta qüestió, assenyalaré alguns aspectes, de ben segur parcials i molt incomplets, però que poden contribuir al necessari diagnòstic.

    Què han fet?

    La primera constatació és el desballestament de la protecció comunitària als ciutadans. Si prenen com a referència la despesa pública en salut, educació i habitatge acumulada des de l’any 2010 fins al pressupost de la Generalitat de 2020 (Llei 4/2020, de 29 d’abril) i a partir de la informació dels Comptes Generals de cada any i dels estats mensuals d’execució del Pressupost del Departament d’Economia i Hisenda, revaluada en termes d’euros de valor constant de 2020, s’observa que durant aquesta dècada s’han reduït els recursos destinats a aquesta finalitat en 14.724 milions d’euros. Entre 2010 i 2014, amb govern de CiU i suport del PP, es va reduir l’equivalent a 6.494 milions d’euros i, entre 2015 i 2020, amb governs de CiU/JxC i ERC s’han reduït 8.230 milions d’euros.

    En segon lloc, les prioritats d’aquests governs han estat lluny de les necessitats dels ciutadans més afectats per la creixent i intolerable desigualtat social. De la comparació entre la despesa de 2010 i la proposta de pressupost per 2020 es pot observar una aplicació de criteris diferents dels recursos destinats a benestar social que a la resta de finalitats públiques.

    De tal manera que la previsió inicial de cost per la Protecció i Promoció Social per 2020 és només un 0,96% superior a la de 2010, és a dir, els recursos destinats a la població més afectada per la crisi estaran pràcticament bloquejats. Situació que contrasta amb què, entre 2010 i 2018 (última dada), la taxa AROPE de risc de pobresa a Catalunya que va passar del 19,2 % de la població al 24,7 %. El mateix trobem en comparar les dotacions per educació de l’any 2010 amb les de 2020, que són similars: un increment del 0,16% per l’any 2020. El pressupost de 2020 va destinar a salut un 5,6 % menys que la despesa en salut de l’any 2010. El conjunt de prestacions vinculades al benestar social durant aquesta dècada es va reduir un 1,96%.

    En aquest context de contracció pressupostaria, es produeix la paradoxa de la simultaneïtat de retallades en benestar social contemporitzant amb un increment de les altres despeses de la Generalitat de Catalunya no vinculades al deute públic, és a dir, sense computar interessos ni amortització de deutes, que per l’any 2020 experimentaren un increment del 28,34 %. L’assignació a salut per l’any 2020 és 520 milions d’euros inferiors al que es va gastar l’any 2010, en tant que les altres despeses no financeres són superiors en 3.399 milions a les de l’any 2010.

    Aquesta circumstància es fa difícilment compatible atribuir a les restriccions en les polítiques socials només i exclusivament a causes externes al govern, però podria indicar un ordre de prioritats poc vinculat al consens i a promoure l’equitat social.

    En tercer lloc, hi ha hagut decisions tributàries poc responsables que han condicionat la capacitat financera. El mes de maig de 2011, a proposta de CiU i PP, el Parlament de Catalunya va aprovar una modificació de l’impost de successions, un dels impostos cedits a la Generalitat de Catalunya i dels més progressius (al Regne Unit en la dècada dels 1980 el tipus màxim va arribar al 72 %). La projecció de la imposició sobre successions i donacions mostra com en euros de valor constant a 2020, la recaptació per aquests conceptes entre 2010 i 2020 hauria estat aproximadament de 6.230 milions d’euros superiors a la de la mitjana de 2009 i 2010. És a dir, sense aquesta reducció impositiva no hauria estat necessària la retallada en la sanitat pública.

    En quart lloc, el procés de privatització de la sanitat. Si adoptem com a criteri de privatització de la sanitat el requeriment que el creixement de la sanitat privada sigui superior al de la sanitat pública, aquesta ha estat una dècada de privatització. Segons les dades del Servei Català de la Salut sobre sanitat pública i sanitat privada del període 2010 a 2018 (últimes dades) en euros de valor constant 2020, la sanitat pública amb concertada va disminuir 7,8 per cent en tant que la despesa en sanitat privada no concertada va augmentar el 17,3 per cent, passant del 27,2 per cent la despesa total en Sanitat a Catalunya al 32 per cent.

    En aquest context, és significatiu subratllar, segons les dades de la Unión Española de Entidades Asegurdoras i Reaseguradoras (UNESPA), que a Espanya entre 2011 i 2017 el nombre d’assegurats en sistemes privats ha augmentat el 10,9 per cent, que el valor de la prestació mitjana ha augmentat el 6,7 %, però l’índex de preus mitjans de l’INE d’assegurances privades de salut ha augmentat el 36,6 %.

    Amb quin resultat?

    Aquestes polítiques han tingut conseqüències en la reducció dels recursos humans i materials a disposició de la sanitat pública, de les que en destacaré algunes. En primer lloc, sobre els efectius de personal. Segons les dades del Servei Català de la Salut (SCS), entre 2010 i 2017 els efectius de personal de la sanitat pública, amb concerts, s’han incrementat en un 3,5 per cent. El 8,1 per cent en personal facultatiu i el 5,8 en personal d’infermeria. Evolució allunyada del 17,8 per cent i el 18 per cent respectivament d’increment en la sanitat privada sense concert.

    Caldria conèixer el mètode de càlcul d’aquest indicador, és a dir, si es refereix a persones equivalents en jornada completa, que evita la distorsió que genera la precarietat laboral en aquests càlculs, o es refereix a un nombre de persones ocupades sense cap ajust. És una qüestió rellevant, ja que, segons les dades de l’Estadistica de Gasto Sanitario Público (EGSP) la despesa de personal del sector sanitari públic de Catalunya durant aquest període, en euros de valor constant 2020, disminueix el 8,4 per cent, en tant que la mitjana de reducció en el conjunt de les CCAA és d’una reducció del 5,7%.

    En segon lloc, es constata una assignació de recursos en sentit contrari al necessari canvi de paradigma de la prioritat sanitària des de la cura de la malaltia a la prevenció i a la promoció de la salut, canvi que només és possible reforçant els recursos d’Atenció Primària. També, i segons l’EGP, entre 2010 i 2018 s’ha prioritzat l’atenció hospitalària en detriment de l’atenció primària. A Catalunya, l’any 2010, el 14,4 per cent de la despesa sanitària pública es destinava a atenció primària, proporció que es redueix al 13 per cent l’any 2018. Al mateix temps, la despesa en atenció hospitalària s’expandia des del 59,2 per cent del total de la despesa sanitària pública al 65,1 per cent.

    Un tercer indicador és la disposició de llits d’hospitals públics (amb els concertats inclosos) que, segons el SCS, han passat de 14.072 l’any 2010 a 12.776 el 2019, una reducció del 9,2 per cent. Aquesta evolució és molt diferent de la dels llits hospitalaris privats sense concert. Entre 2010 i 2017, última dada de llits privats del SCS, aquests augmenten l’11,4 per cent i els públics amb concert es redueixen el 7,7 per cent.

    Amb quines conseqüències?

    Les retallades de pressupost que porten a la disminució de mitjans personals i materials tenen una tercera conseqüència: la reducció de l’activitat d’atenció assistencial i l’increment de les llistes d’espera. En primer lloc, cal assenyalar que l’atenció primària, malgrat el maltractament a què ha estat sotmesa, ha mantingut l’activitat. Segons el SCS, l’any 2010 es van realitzar 48,3 milions de visites i 49,3 milions el 2019.

    En segon lloc, les altes hospitalàries en la sanitat pública, amb concerts, entre 2010 i 2017 han passat de 740.517 a 738.019 una reducció de només el 0,3, però que contrasta amb l’augment del 8 % en les altes hospitalàries de la sanitat privada no concertada.

    En tercer lloc, les estades hospitalàries, que són un indicador més significatiu, durant el mateix període i amb dades del SCS van passar de 8.435.301 a 7.795.874, una reducció del 5,4 %. Res a veure amb l’increment del 15,6 % de les estades hospitalàries en centres privats no concertats durant el mateix període.

    Una evolució semblant a les estades s’observa en l’activitat d’urgències, que ha disminuït el 4 %. Ha passat de 3.697.430 l’any 2010 a 3.547.050 l’any 2019, a molta distància de l’augment del 44,3 % d’augment de l’activitat d’urgències en la sanitat no concertada durant el període de 2010 a 2017.

    Finalment, la dificultat per obtenir dades homogènies i coherents per observar l’evolució cronològica de les llistes d’espera resumeix la sensació de desgovern i de manca de transparència d’aquests anys de gestió de la sanitat pública a Catalunya. El canvi de metodologia de càlcul de les llistes d’espera, si és que es tracta d’això, no justifica l’opacitat en la presentació de la informació. Opacitat que va des d’anys en què les dades es troben en fulls de càlcul de 4.000 línies sense totalitzar que ha de manipular qui fa la consulta, fins a la manca d’informació en els accessos de consulta sobre per quina raó l’any 2010 la llista d’espera de cirurgia és de 56.670, l’any 2013 puja a 75.075, l’any 2014 baixa a 57.191 i el 2015 torna a baixar a 31.018. La informació més homogènia és la de proves diagnòstiques, quina llista d’espera augmenta entre 2010 i 2019 el 43,5 %, passant de 53 dies a 83. Una referència del nivell es pot apreciar a la comparació de la llista d’espera el 2019 a Catalunya i a les altres Comunitats Autònomes. L’any 2019, la llista d’espera de cirurgia és de 8,7 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 5,5, i la de consultes externes en 90 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 47.

    Nietzsche diu (citat per René Passet, 2013): «Inventant la mentida d’un món ideal es va fer perdre a la realitat el seu valor, el seu significat, la seva veracitat. La mentida de l’ideal fou fins ara la maledicció que pesava sobre la realitat». Cal un esforç col·lectiu per canviar (no abandonar) la prioritat identitària per la prioritat del real. En primer lloc, per salvar vides i protegir als ciutadans de la Covid-19, però també per reconstruir el sistema sanitari públic i protegir la sanitat pública dels impactes de la lògica dels mercats. Cal fer front a la necessària negociació per la reconstrucció del compromís comunitari amb la salut, per construir el contracte social sanitari, social i federal.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web de Economistas Frente a la Crisis

  • Canviem el sistema sanitari a Catalunya: Fora la privada de la pública

    El model sanitari Català es va concretar el 1990 amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que va crear el Servei Català de la Salut (CatSalut) i va consolidar un sistema sanitari mixt publicoprivat. Aquest integra en una sola xarxa d’utilització pública tots els recursos sanitaris, siguin o no de titularitat pública, i recull una tradició d’entitats (mútues, fundacions, consorcis, centres de l’Església) històricament dedicades a l’atenció de la salut el SISCAT.

    Aquest sistema de salut mixt dóna lloc a males pràctiques i a col·laboracions emmascarades publicoprivades, com derivacions de pacients d’Hospitals de titularitat pública a Hospitals de titularitat privada. Donant-se aquesta circumstància, el pacient o usuari del sistema de salut català tampoc té garantida una correcta assistència, ja que aquestes «col·laboracions» més que mirar per la salut del pacient, en molts casos, miren de fer negoci a costa d’ell. La perversió del sistema també ha donat lloc a que, d’una manera totalment inacceptable i sense cap mena d’ètica, es contractin serveis sanitaris privats a espais públics, situació que des de la nostra plataforma ja hem denunciat en vàries ocasions.

    Des de la Plataforma de la Sanitat del Baix Vallès i la Marea Blanca de Catalunya, demanem i reclamem un Sistema Sanitari de gestió pública 100%, ja que ens oposem a la mercantilització de la Salut dels ciutadans i ciutadanes per part de la medecina privada i creiem fermament que amb una gestió pública amb suficients recursos, eficient i amb control democràtic, el sistema sanitari que nosaltres defensem tornaria a recuperar la vàlua perduda durant aquesta darrera dècada, a base de les retallades fetes pels diversos governs que han passat per la Generalitat, especialment per l’exconseller de Salut Boi Ruiz i Artur Mas.

    Per revertir aquesta situació de la nostra sanitat es necessita un augment urgent de recursos, i que això vagi acompanyat d’una gestió pública d’aquests. D’aquesta manera, i amb voluntat política per part de les administracions competents, de ben segur que sortiríem d’aquesta situació tan precària que viu actualment la sanitat pública catalana.

    Volem un sistema 100% públic. No al sistema publicoprivat! Tot el poder i recursos per la pública!