Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat pública

  • La medicina privada aplica noves fórmules per fer negoci gràcies a les retallades en la sanitat pública

    A esclat de les retallades que es van imposar a la sanitat pública, el pastís de la sanitat privada a Espanya no para de créixer. I es fa cada vegada més atractiva. Ha passat de 21.500 milions d’euros el 2006 a 28.500 el 2015, dels quals més del 80% ho posen les famílies. Els problemes que han anat esquerdant el sistema públic segons perdia inversions han coincidit amb el creixement de la medicina privada. I a la calor d’aquest flux de milions han sorgit noves fórmules de negoci que aprofiten aquesta conjuntura i, fins i tot, subratllen que la sanitat pública ja no és suficient per poder així captar pacients. Clients.

    La despesa sanitària directa de particulars ha pujat 3.000 milions en cinc anys: pagaments per medicaments, per tractaments odontològics, per pròtesis, però també per consultes, proves diagnòstiques, assistència hospitalària, intervencions quirúrgiques… A aquest negoci, tradicionalment copat per asseguradores, han arribat plataformes que gestionen tractaments amb el mètode pay-as-you-go: abonar el que es consumeix cada vegada (tendes de serveis mèdics s’autodenominen algunes).

    El brou de cultiu, utilitzat com a argument de venda, és la deterioració del servei públic derivat de la retallada de recursos dut a terme per les administracions. «Actualment pots usar la sanitat pública, amb les seves limitacions i esperes», afirma el vídeo promocional de la plataforma Ofersalud –que no ha contestat a les qüestions d’eldiario.es sobre el seu model de negoci–.

    La fórmula es basa en que els clients abonin els tractaments o consultes que consumen sense pagar una cosina mensual com amb les assegurances privades. A canvi s’ofereixen descomptes en les tarifes nominals dels centres o els professionals sanitaris. La guerra de preus de les asseguradores per captar el creixent volum de persones que subscriuen aquestes pòlisses ha creat una sanitat low cost, en la qual els sanitaris donen serveis a baix cost per satisfer els acords amb les asseguradores, segons expliquen fonts d’aquest sector. En aquest context estan buscant el seu nínxol de negoci aquestes noves plataformes.

    28.000 sanitaris menys

    La desinversió dels governs en sanitat va empalmar quatre anys seguits de retallades des de 2010, segons el Sistema de Comptes de la Salut del Ministeri de Sanitat (les dades de la qual més recents són de 2015). A partir d’aquí es van frenar les retallades, encara que encara lluny de recuperar els nivells de 2009.

    De fet, l’organització Amnistia Internacional va analitzar fa poc més d’un mes les conseqüències de l’austeritat sanitària imposada el 2012 pel Govern de Mariano Rajoy. Pretenia estalviar 7.000 milions d’euros, encara que no s’ha realitzat sis anys després una anàlisi sobre la implantació d’aquell Reial decret. Amnistia subratllava que la mesura va comportar copagament, llista d’espera, reducció de plantilles… «que han deteriorat l’accessibilitat, l’assequibilitat i la qualitat».

    En aquest sentit, menys recursos s’han traduït en, per exemple, menys sanitaris per atendre pacients. El sindicat CCOO ha calculat que en el sector públic es van esfumar més de 28.000 llocs de treball. L’Enquesta de Població Activa reflecteix ara, el 2018, que l’ocupació en la sanitat pública ha crescut a un ritme moltíssim menor que en el sector privat: un 17% enfront del 60% de les empreses.

    Amb menys professionals, l’atenció es ressent. En l’últim baròmetre sanitari del CIS, de maig d’aquest any, el 62,5% dels usuaris afirmava que «mai o gairebé mai» aconseguien cita en Atenció Primària per al mateix dia en què ho necessitaven. El 2012 encara estaven en el 58,8%. Al mateix temps, el CIS constatava com la proporció de pacients que optaven per acudir a unes urgències privades el 2017 va arribar al 28% quan el 2003 es quedava en el 21%.

    «Sense llistes d’espera, al moment», assegura una altra d’aquestes gestores, ClinicPoint, en explicar el seu mètode que tampoc ha respost a la petició d’informació d’eldiario.es. Agita així un altre dels problemes que ha hagut de sobreportar la sanitat pública acuïtat per la falta d’inversió: les llistes d’espera quirúrgica. A Espanya es manté per sobre del mig milió de pacients i supera els 100 dies de mitjana, segons l’última revisió ministerial de desembre de 2017 (va haver-hi una baixada de 21.000 persones respecte a sis mesos abans).

    L’espera per entrar a quiròfan va patir especialment la retallada en personal o als programes específics per alleujar l’embut en les intervencions. Tant es va exacerbar la situació que, ara, diverses comunitats autònomes han hagut d’idear fórmules (més o menys reeixides) per intentar revertir la situació creada: la Comunitat Valenciana va engegar els auto concerts als hospitals perquè cirurgianes operessin fora dels seus torns. Castella i Lleó va llançar el 2016 un pla específic denominat Perycles per abordar aquest problema. A Madrid, la Conselleria de Sanitat durant el Govern de Cifuentes va inventar uns pactes de gestió amb les unitats hospitalàries, encara que el Tribunal Suprem els va anul·lar finalment.

    El lobby privat demana 1.500 milions públics

    En aquesta mateixa línia, una altra de les gestores online, iDoctor, inclou entre les seves virtuts: «Sense llistes d’espera. Garantim la millor atenció als nostres pacients evitant les llargues llistes d’espera de la sanitat pública». El director financer d’aquesta plataforma, Rafael Torres, sí que ha atès a eldiario.es. Subratlla que aquest model «no és un fórmula exclusiva de la sanitat, en l’actualitat s’està imposant el sistema del ‘pagament per ús’». Admet que «les desinversions en el Sistema Públic faciliten la implantació del nostre model de negoci perquè allarguen els temps d’espera, qualitat… No tenim temps d’espera i això ho agraeixen els usuaris de la nostra plataforma, més encara quan la Sanitat Publica gestiona les cites amb el retard per tots conegut».

    De fet, la Fundació IDIS, un grup de pressió que aglutina a empreses sanitàries privades, ha plantejat que els pressupostos públics destinin 1.500 milions d’euros al seu sector per solucionar la qüestió de les llistes d’espera, segons el seu criteri.

    Així que mentre la política dels gestors del sistema públic acumulava problemes, el negoci privat ha incrementat gairebé totes les seves variables: les clíniques privades van ingressar 6.175 milions d’euros en 2016, 890 més que el 2010. El nombre de persones amb segur sanitari privat va superar el 2017 els 11,5 milions de pòlisses. Un salt de més d’un milió respecte a 2013. Tot aquest volum va deixar uns ingressos majors a 8.000 milions d’euros l’any passat, segons ha explicat l’Associació Empresarial del Segur (Unespa) amb dades d’ICEA. El pastís, de moment, no minva.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Desmantellant el Sistema de Salut

    El passat 28 d’abril tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia: el govern central recorria davant del Tribunal Constitucional la llei catalana que assegurava la universalitat de la sanitat, quedant així suspesa cautelarment.

    El nostre model de salut va néixer el 1986 amb la Llei General de Sanitat (Llei 14/1986, de 25 d’abril), promoguda pel llavors ministre de Sanitat Ernest Lluch. Es va complementar amb la Llei d’Estrangeria (Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener), la Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut (Llei 16/2003, de 28 de maig) i la Llei General de la Salut Pública (Llei 33/2011, de 4 d’octubre). Els seus pilars eren la universalitat (tota persona, independentment de la seva situació administrativa, laboral, etc., té dret a ser atesa pel sistema públic de salut), la solidaritat (la sanitat es paga en base a impostos) i la gratuïtat.

    Després de guanyar les eleccions el 2011, una de les primeres mesures legislatives del govern de Rajoy va ser l’aprovació del Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions amb el qual es posava fi a dos dels tres pilars: la universalitat i la gratuïtat. Els arguments arguïts feien al·lusió a la necessitat de centralitzar el Sistema Nacional de Salut, racionalitzar la despesa i assegurar la seva sostenibilitat. Per això, s’introduïa el copagament farmacèutic i d’alguns serveis mèdics, es disminuïa la despesa en atenció primària i s’excloïa de l’atenció sanitària universal a una part de la població, fonamentalment a les persones immigrants en situació irregular. En aquests casos, l’assistència sanitària plena es limitava a les dones en cas d’embaràs, part i postpart, i als menors d’edat, quedant restringida la resta de persones en situació irregular a l’assistència sanitària d’urgència per malaltia greu o accident.

    Una reforma tan important, que afecta l’estructura mateixa del Sistema Nacional de Salut, es va dur a terme a l’empara de la majoria absoluta del PP, per la via del reial decret, sense debat social, polític, ni parlamentari i sense una memòria econòmica que mostrés la relació entre l’atenció a les persones ara excloses del sistema i el cost econòmic del mateix. Després de sis anys de vigència del RDL 16/2012 no s’ha dut a terme cap avaluació que mesuri l’impacte de la mesura.

    Davant la nova normativa, les reaccions no es van fer esperar. Algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, es van oposar a aplicar el reial decret i van continuar atenent a tota la població amb l’únic requisit d’estar empadronada. Altres van buscar mecanismes paral·lels per seguir atenent la població que quedava exclosa en el Reial decret i d’altres el van aplicar. Es van crear nombroses plataformes en defensa de la sanitat universal (REDER, PASUCAT, ODUSALUD, ‘Ciudadanía contra la exclusión sanitaria’, etc.) i es va denunciar la norma davant del Tribunal Constitucional i davant dels organismes internacionals. El Tribunal Constitucional ha donat la raó al govern mentre que els organismes internacionals li han donat un toc d’atenció. Diversos parlaments autonòmics (País Basc, València, Catalunya…) han aprovat lleis autonòmiques amb les quals estendre l’atenció sanitària a tota la població, però, invariablement, aquestes lleis han estat recorregudes davant del Tribunal Constitucional i suspeses cautelarment o anul·lades.

    Segons la sentència que anul·lava la llei basca, «les normes autonòmiques no poden ampliar l’univers de persones que reben assistència sanitària per sobre dels límits determinats pel RDL 16/2012 tot i que aquestes assumeixin el cost d’aquestes millores i sense posar en risc els termes mínims establerts per l’Estat per a l’àmbit estatal»*. D’aquesta manera, per set vots a favor i cinc en contra, el Tribunal Constitucional s’apartava de la seva pròpia jurisprudència —que establia estàndards mínims a l’àmbit estatal—, convertint el Reial Decret en sostre màxim i restringint les competències autonòmiques.

    A més, tal com han recordat nombrosos organismes internacionals (El Comitè de Drets Humans, el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides, el Comitè Europeu de Drets Socials, etc.), el RDL 16/2012 és contrari als tractats internacionals signats per l’Estat espanyol i han recomanat la seva derogació o reforma.

    A falta d’una anàlisi rigorosa sobre l’impacte de l’aplicació del Reial Decret, alguns dels seus possibles efectes o resultats contrastats són:

    • L’exclusió del sistema de salut d’un volum important de població, que algunes fonts xifren en 118.000 i altres en 180.000 persones, només a Catalunya.
    • La desatenció efectiva de nombroses persones. La Plataforma REDER va documentar, entre 2014 i 2017, 3.340 persones que no havien estat ateses pels serveis sanitaris, entre elles 146 dones embarassades i 243 menors d’edat.
    • Un augment del risc de transmissió de malalties infecto-contagioses potencialment transmissibles a tota la població.
    • La pèrdua d’equitat i una major discriminació. La norma, en comptes d’unificar pràctiques, criteris i prestacions —com era la seva suposada intenció—, ha provocat una major disparitat de situacions, segons les reaccions de cada comunitat autònoma, causant una major descoordinació entre els centres de salut i una major confusió sobre els criteris d’atenció a les persones.
    • Un augment de la despesa sanitària a llarg termini, ja que, com demostren nombrosos estudis, una malaltia no tractada a temps provoca despeses addicionals que es podrien haver evitat si s’hagués actuat a temps. Resulta més econòmic prevenir que curar.

    El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides ha assenyalat que «en període de greu crisi econòmica i financera, tots els canvis o ajustos proposats en matèria de polítiques han de ser, entre altres, una mesura: provisional, necessària i proporcional, i no discriminatòria«. Si fem cas a les xifres macroeconòmiques i als missatges del propi govern, la situació d’excepcionalitat que va motivar la mesura ha estat superada, per la qual cosa aquesta hauria de revertir-se.

    Tot i així, i tenint en compte el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional el passat 28 d’abril, no sembla ser aquesta la intenció del Govern. Lluny de pretendre una racionalització del Sistema Nacional de Salut i d’aconseguir la seva sostenibilitat econòmica, tot fa pensar que el seu objectiu no és altre que excloure deliberadament a una part de la població del dret a la salut. Precisament a la part més vulnerable, amb menys recursos i drets i menys capaç de defensar-se. I més enllà d’això, sembla estar assentant les bases per al desmantellament d’un sistema de salut universal, solidari i gratuït que ha estat avalat internacionalment en nombroses ocasions.

  • Llistes d’espera, copagament i menys sanitaris: així han enfonsat les retallades el dret a la salut a Espanya

    Moltes persones em diuen «si us plau, recepti’m alguna cosa econòmica perquè pugui pagar-ho». «Aquest mes no vaig a la farmàcia perquè no em puc permetre els medicaments que haig de pagar». «Sóc una malalta mastectomitzada, i necessito sostenidors especials que costen entre 70 i 100 euros que no cobreix la Seguretat Social. Però no és un luxe». Són paraules reals de sanitaris i pacients que han vist com en els últims anys el sistema de salut s’ha deteriorat per les retallades impulsades pel Govern.

    És el que denuncia Amnistia Internacional en un nou informe publicat aquest dimarts. La recepta equivocada. L’impacte de les mesures d’austeritat en el dret a la salut a Espanya explora els efectes que les mesures d’austeritat imposades durant la crisi han tingut en la població i esgrimeix com a principal conclusió que «han deteriorat l’accessibilitat, l’assequibilitat i la qualitat de l’atenció».

    Són mesures que han tingut un impacte «particular i desproporcionat», resumeix l’ONG, en persones en risc d’exclusió, de rendes baixes, amb malalties cròniques, en persones amb discapacitat, grans o les que reben un tractament per salut mental. I és que l’aplicació regressiva de les mesures en combinació amb la manera en què es van aplicar al nostre país porta a AI a assegurar que Espanya «ha violat el dret de tota persona a gaudir del més alt nivell possible de gaudi de salut física i mental».

    «Tots hem patit les retallades: infermeres, metges, pacients, famílies… tots», diu una infermera treballadora en el sistema públic de salut. El ventall de retallades ha esquitxat a tots els sectors del sistema, al contrari del que hauria d’haver fet l’Executiu, diu l’ONG, davant un escenari d’augment de pobresa i vulnerabilitat econòmica, que requeria «un major suport al sistema de salut públic».

    Més càrrega econòmica per al pacient

    No obstant això, el que va succeir van ser mesurades de retallada de la despesa pública. Les xifres que maneja Amnistia Internacional llancen una disminució considerable de la inversió total i el 2013 va ser un 12,7% més baix que el 2009. Una disminució combinada amb polítiques destinades a retallar la despesa com el Reial decret 16/2012, que limitava l’atenció a les persones immigrants en situació irregular a Espanya i que va deixar sense assistència a 2.300 persones cada dia.

    D’altra banda, el Govern va reestructurar la cartera comuna de serveis del Sistema Nacional de Salut, de manera que més productes i serveis van començar «a estar sotmesos a copagament». Així mateix, va introduir el copagament farmacèutic «en alguns casos per a persones que abans podien accedir de forma gratuïta i va incrementar la proporció de copagament d’uns altres». Finalment, va implantar una sèrie de criteris per decidir quins medicaments serien finançats públicament i quins no. Arran d’això es van eliminar del sistema més de 400, calcula Amnistia Internacional.

    Tot això ha augmentat la càrrega econòmica de l’atenció sanitària en els pacients. Encara que les quantitats a les quals s’han referit les persones entrevistades «no eren altes», van explicar que «els suposava un esforç considerable a causa dels seus baixos ingressos o perquè havien de mantenir a més persones» amb aquests mateixos diners. «Moltes persones van assenyalar l’ansietat i la càrrega econòmica que els causava l’increment dels costos de l’atenció sanitària».

    Plantilles precaritzades

    En aquesta línia de retallades, el personal sanitari també ha estat una diana de l’austeritat del Govern en els últims anys i les conseqüències segueixen palpant-se als centres de salut i hospitals. I és que es van limitar les contractacions i es van modificar les condicions de treball, amb el que metges, infermers, auxiliars i la resta de professionals de salut han experimentat com el seu treball s’ha dificultat. Tots els treballadors entrevistats per l’ONG han conclòs que ara veuen a més pacients i treballen jornades més llargues que abans.

    També han assegurat que se senten «impotents» i «desil·lusionats amb el sistema» arran de les retallades pressupostàries. «A l’inici de la crisi teníem més força. A mesura que han anat passant els anys, ens hem cansat cada vegada més. Portem anys suportant aquesta càrrega», assegura un metge.

    Amb les plantilles precaritzades, no solament es veuen afectades les condicions de treball, sinó l’atenció dels pacients, que han de patir majors temps d’espera, han de ser atesos en menys minuts o viuen restriccions de material i tractaments. Alguna cosa que van traslladar tots els entrevistats a Amnistia Internacional i que corroboren les dades publicades pel Sistema Nacional de Salut: el 2010, el temps d’espera mitjà per a cirurgia electiva era de 65 dies; el 2016 era de 115 dies, gairebé el doble.

    D’altra banda, la reducció de personal sanitari es va combinar en els anys de la crisi amb l’augment de demanda d’atenció sanitària, la qual cosa va donar lloc al minvament de la quantitat de temps que cada professional pot dedicar als seus pacients. «Això té especial impacte en els tipus d’atenció que poden requerir molt temps i un exemple d’això és la salut mental. Totes les persones entrevistades per Amnistia Internacional que rebien tractament de salut mental a través del SNS consideraven que el temps que passaven amb el seu professional és insuficient».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • No a les tanques publicitàries que volen fer negoci amb les llistes d’espera

    Amb la sanitat pública no es fa negoci. No és ètic aprofitar-se de les llistes d’espera en la sanitat pública però algunes empreses privades que exerceixen la seva activitat en el camp sanitari no tenen escrúpols a l’hora de captar nous clients per fer negoci.

    Aquest és el cas de Ressonància Magnètica de Mollet, que està omplint la nostra comarca amb tanques publicitàries, amb el reclam de descomptes als usuaris de la sanitat pública que estan en llistes d’espera.

    La Plataforma en defensa de la sanitat pública del Baix Vallès en la seva lluita per la defensa de la sanitat pública 100×100, juntament amb la Marea Blanca de la qual en formen part, hem fet actuacions per tal de reduir les llistes d’espera.

    Cal dir que la Plataforma ha intentat posar-se en contacte amb aquesta empresa, la qual no ha volgut rebre-la. Els hi transmetem el nostre rebuig perquè entenem que utilitzar les llistes d’espera, les malalties de les persones, no és ètic, i no defallirem fins aconseguir que treguin aquesta publicitat que es vol aprofitar de la salut de les persones. I és per això que s’inicia una campanya en contra d’aquestes pràctiques i d’atenció a les persones que es troben en situació llista d’espera.

    A les persones que es troben en llista d’espera, els hi diem que cal reclamar, que han d’exercir els seus drets i que si volen o ho necessiten ens posem a la seva disposició per ajudar-les.

    Exigim que es retirin aquestes tanques publicitàries ja!

  • Setmana republicana: veïns i treballadors de la Conselleria de Salut es concentren en defensa de la sanitat

    Aquest matí, treballadors de la Conselleria de Salut juntament amb veïns del barri on està situada han realitzat una concentració de protesta a les portes del recinte de la Maternitat. Convocats per l’Assemblea de treballadors i treballadores de la salut en Defensa de les Institucions Catalanes (ADIC Salut) i el Comitè en Defensa de la República (CDR) de Les Corts, unes 60 persones s’han trobat per exigir una sanitat pública i de qualitat.

    La concentració s’emmarcava en l’anomenada Setmana Republicana que des de dissabte passat, coincidint amb el 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República Catalana, el CDR Barcelonès ha realitzat i seguirà fent-ho fins al dia de Sant Jordi un seguit de xerrades, debats i activitats.

    Així, a banda de centrar-se a defensar la salut, treballadors i veïns de Les Corts també han reclamat la llibertat dels presos polítics o han donat veu a la campanya No Callarem. La concentració ha coincidit amb l’estona de descans dels treballadors de la Conselleria, situació que ha permès que sortissin fins a les portes del recinte a travessera de Les Corts.

    Les entitats convocants, ADIC Salut i CDR Les Corts, s’han mantingut en contacte per promoure accions conjuntes i ara estan elaborant una sèrie d’enquestes que preguntaran a la població quin tipus de sistema sanitari hauria de tenir la nova República. La finalitat d’aquestes enquestes és integrar els seus resultats en un organigrama genèric sobre les estructures polítiques i l’estratègia de la futura República. «El grup de treball de salut que tenim a nivell de barri portarà les conclusions a la comissió de procés constituent que existeix al Barcelonès», explica un dels membres del CDR Les Corts.

  • Proves exprés: saber en tres hores si tens una ITS i entrar en tractament en menys de 72

    L’Edu anava periòdicament a realitzar-se les proves de VIH a Checkpoint però mai s’havia preocupat per la resta d’Infeccions de Transmissió Sexual. Després d’unes molèsties, va informar-se i va anar a visitar-se a la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual situada al CAP Drassanes. Després de les proves de diagnòstic que ofereix el programa Drassanes Exprés va donar positiu en clamídies i va haver d’iniciar un tractament.

    El programa Drassanes Exprés va crear-se el novembre del 2016 per fer detecció ràpida de casos d’infeccions de transmissió sexual (ITS) en persones sense símptomes i amb conductes sexuals de risc. El balanç d’aquest programa és positiu segons el Director del CatSalut, David Elvira, i diversos responsables de l’Hospital Vall d’Hebron. De novembre de 2016 a novembre del 2017 el programa Drassanes Exprés, que coordina el Servei de Malalties Infeccioses i el Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron, ha fet proves a 3.683 persones per detectar les principals ITS, és a dir, gonorrea, clamídia, sífilis i virus de la immunodeficiència humana (VIH). Els resultats han estat positius en un 16% dels casos, un percentatge que, segons el secretari de Salut Pública de Catalunya Joan Guix, reforça la base que les ITS estan incrementant.

    Guix ha volgut remarcar la importància d’aquest programa i ha explicat que aquestes dades es deuen a la millora en els sistemes de detecció i el diagnòstic i per tant la millora en la capacitat de vigilància epidemiològica. També explica que ha ajudat que hi hagi hagut canvis conductuals.

    Com l’Edu, unes altres quasi 4.000 persones han anat a realitzar-se aquestes proves que garanteixen l’anonimat i resulten ràpides i fàcils de fer tant en accés com en resultats. La cita prèvia no és necessària, l’accés a més és universal (no és necessari disposar de targeta sanitària) i gratuït i les proves entren en un circuit confidencial sent per tant anònimes.

    L’Edu a la recepció de la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual a Drassanes / Carla Benito

    De les dades d’aquest primer any de vida de Drassanes Exprés es pot extreure que el 73,3% dels usuaris han estat homes i el 26,3% dones. Per edats, el 62,9% tenien entre 18 i 35 anys i el 37,1% més de 35 anys. El 44,9% eren homes que tenien sexe amb homes, el 47% eren persones amb pràctiques heterosexuals i el 7,6% amb pràctiques bisexuals. Les infeccions més detectades han estat en un 33,7 gonorrea, un 47,6% clamídia, un 16,1% sífilis i un 2,6% VIH.

    Sense cita, anònim, universal i gratuït

    Tomàs Pumarola, cap del Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron ha desenvolupat els punts forts de Drassanes Exprés. Les proves diagnòstiques es realitzen a través d’un laboratori de microbiologia que permet fer proves de serologia i biologia molecular per a la detecció ràpida de les ITS situat al mateix centre. En tres hores com a molt l’usuari del servei sabrà si té una infecció o no. Després d’això, l’inici del tractament també és molt ràpid si el resultat és positiu, ja que en aquest cas s’ofereix la possibilitat de rebre visita mèdica a Drassanes Exprés en menys de 72 hores sense que hagi de demanar visita al seu metge de família ni que esperi més dies. En aquest sentit, els resultats del primer any mostren que el 85% de les persones que han rebut un resultat positiu accedeixen a atenció mèdica en menys de 72 hores.

    Dos treballadors de Drassanes Exprés junt a la tecnologia que analitza i diagnostica Infeccions de Transmissió Sexual / Carla Benito

    «Abans anava al Checkpoint a fer-me només les proves de VIH perquè creia que per la resta no valia la pena», explica l’Edu, «però ara he vist que sí que cal ser-ne conscient i vinc cada tres mesos a fer-me-les totes». Unes proves que comencen amb una entrevista: una infermera pregunta a la persona usuària si té símptomes i, si en presenta, se la convida a demanar cita mèdica, ja que el programa està dirigit a persones asimptomàtiques.

    L’entrevista per entrar al circuit de detecció ràpida d’ITS inclou preguntes d’edat, gènere, pràctiques sexuals de risc o nombre de parelles sexuals en els últims mesos. En base això es decideix quin tipus de proves se li faran a la persona i el sistema assigna un número a l’usuari i genera els tubs per realitzar-se autoproves agafant mostres d’orina, recte, faringe o vagina. En un lavabo l’usuari es pren les mostres i després les entrega al personal del centre que les passaran a analitzar en el mateix moment.

    Pumarola opina que és molt important realitzar-se les proves, ja que «l’única manera de trencar amb la cadena de transmissió d’algú asimptomàtic és mitjançant diagnòstic i tractament immediat». Per poder fer això, David Elvira posa accent en la innovació tecnològica: «una gran inversió que fa possible que en el 85% dels casos en menys d’una hora es puguin saber els resultats i comunicar-se per via telemàtica».

    L’Edu deposita les seves proves perquè les puguin analitzar amb les màquines de detecció precoç / Carla Benito

    En menys de tres hores des de l’entrega de les mostres, l’usuari rep els resultats per missatge al seu telèfon mòbil, al correu electrònic o en persona. Si són negatius se li comunicarà directament. Si el resultat és positiu, rep un missatge que el convida a demanar cita mèdica. A partir d’aquest moment entrarà en tractament i serà animat a tornar a realitzar-se les proves cada tres mesos. «Jo ara intento ser més conscient i vinc cada tres mesos encara que la vegada anterior també hagi sortit negatiu: així t’endús una alegria», explica l’Edu després de xerrar amb la seva doctora, que ja coneix d’altres vegades.

    Que el tracte sigui directe i personal també li dóna valor al programa. Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron explica que a banda del tractament curatiu que es realitza també es fa educació formativa des del primer moment que la persona trepitja Drassanes Exprés. «La persona que ve aquí no només ve a diagnosticar-se, també a rebre consells de futur en les seves relacions sexuals», indica Almirante. Com? A través del reforçament d’activitats preventives, ja que en el seu parer, «convence’ls d’acabar amb les conductes de risc és un problema conductual que requereix d’un treball continu».

  • Tres anys de la Marea Blanca de Catalunya. Cinc anys de lluites sanitàries 2011-2015

    La Plataforma pel Dret a la Salut (PDS) neix el 2011 per defensar la salut i la sanitat pública arran dels atacs amb retallades i altres mesures del govern de Catalunya (euro x recepta) i del Decret del govern de Madrid que vol acabar amb el sistema sanitari públic universal. Esdevenien retallades en finançament del sistema públic i en externalitzacions / privatitzacions com a norma imperant.

    Va agrupar i coordinar diferents col·lectius, entitats, plataformes, organitzacions en lluita i persones disposades a lluitar per aquest objectiu. Va néixer volent ser un instrument i un camí per la coordinació i la confluència. En els seus primers manifests va tenir les adhesions de 33 entitats ciutadanes i de salut.

    PRIMERA ETAPA. Denuncia i Protesta. Tres manifestos i tres manifestacions: 28 juliol 2012, euro per recepta, al Raval, 11 novembre 2012 i 17 de febrer de 2013 (aquesta darrera junt amb la coordinadora de sindicats de la funció pública).

    SEGONA ETAPA. De la protesta a la desobediència i accions de resposta a les agressions amb increment de la radicalització i extensió al territori de les lluites. També es van realitzar mobilitzacions contra el Departament de Salut i concentracions a les portes dels centres i hospitals. Xerrades nombroses i extensió territorial de la plataforma.

    A partir de l’assemblea de la Sedeta (Sedeta 1), el novembre del 2013, amb forta participació d’entitats i plataformes, on s’aproven les noves línies d’acció: denuncia, desobediència, accions de resposta, ocupacions, etc.

    Aquestes accions s’estenen per tot el territori durant el 2014, no només impulsades per la PDS, sinó també per altres plataformes: «Can Ruti diu prou», «No marxis sense hora» o «No a les llistes d’espera». Es van recollir reclamacions, es van fer tallers, taules als hospitals i campanyes de denuncia com «obrim plantes», «no ens manca ètica, ens manquen llits» o no a les derivacions a la privada. les accions es van realitzar a pobles i ciutats com Reus, Badalona, Bellvitge, Lleida, Tarragona, Terrassa, Sabadell, Baix Valles, Mataró Maresme, Tortosa, Viladecans, Clínic, Vall d’Hebron, i a tantes altres localitats com CAPs retallats.

    TERCERA ETAPA. «Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya».

    Propostes:

    • Proposta de programa per un Servei Nacional de Salut: proposta de document de Programa, a debatre junt amb altres organitzacions i plataformes, que sigui una alternativa feta des de baix (usuaris i treballadors de la salut), de punts comuns, a l’actual sistema sanitari dual (públic/privat) de Catalunya.
    • Jornada de Debat del document, amb assistència de 150 persones de 25 entitats i plataformes de salut de Catalunya, el 6 de setembre de 2014
    • Presentació del document als grups parlamentaris del Parlament de Catalunya.
    • Assemblea Sedeta 2 el 25 de novembre de 2014. Passem «De la protesta a la Proposta».
    • Suport a la Marea Blanca de Lleida. Anada amb autocars de Barcelona, Sabadell, també del Baix Llobregat/Hospitalet i Mataró/Maresme a la manifestació de la Marea Blanca de Lleida. La Marea Blanca de Catalunya ja és un agent social present i actiu en totes les situacions relacionades amb la salut i la sanitat.

    La Marea Blanca de Catalunya neix oficialment, en una sessió del Parlament Ciutadà al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat Central, el dia 28 de febrer de 2015.

    Es vol decidir sobre la nostra salut i el Sistema sanitari de Catalunya, que és el decàleg dels nostres valors, de quin model de salut i sanitat volem per Catalunya. Amb aquest document i la voluntat de coordinar lluites i ser més forts la Marea Blanca de Catalunya la van constituir més de 300 persones de 70 entitats: 11 entitats de salut,  42 plataformes territorials o sectorials, 7 sindicats, 5 partits polítics i 5 ajuntaments. Totes elles van aprovar la constitució de la Marea Blanca de Catalunya al paranimf de la Universitat de Barcelona amb el següent document:

    Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

    Programa per un Servei Nacional de Salut

    1. Per conquerir la sobirania en salut i sanitat cal actuar sobre els veritables determinants de la salut. Sobre les condicions socials, econòmiques, culturals, ambientals, polítiques i de gènere. Caldrà doncs posar el valor salut en totes les polítiques.
    2. Caldrà iniciar un procés de reversió de l’actual tendència medicalitzadora motivada per una visió biologista de la salut i per la cultura del consum, la intolerància al malestar o a les expectatives sobre dimensionades de la capacitat del sistema sanitari.
    3. Cal garantir el Dret a la salut i a un model d’atenció sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat per impostos progressius suficients per cobrir les necessitats de la població.
    4. Posar en marxa un Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Regenerar el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics. Amb el criteri que tots els serveis assistencials que es paguen amb diners públics han de ser públics, caldrà la definició i declaració, per part del SNSC, dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC.
    5. Assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent, lluitar contra la corrupció. Amb un codi ètic comú de tots els serveis, amb més autonomia dels territoris, centres i treballadors de la sanitat. I amb una avaluació independent i amb control democràtic.
    6. Fomentar la participació real del personal de la sanitat, ciutadans i ciutadanes en els òrgans de govern del Sistema, territorials i de centres sanitaris.
    7. Fomentar l’ús adequat dels medicaments, de les tecnologies i eines terapèutiques. Volem un sistema de salut sense l’omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el qual es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos i s’hi seleccionin els que de veritat són necessaris.
    8. Millora del sistema assistencial potenciant una Atenció Primària forta i fer un pla de reforma de l’atenció hospitalària adequant-la a les necessitats de salut actuals. Fer de l’Atenció Primària i Comunitària, l’instrument bàsic per a una atenció global i integrada, propera a les persones, amb dotació pressupostària pròpia i suficient.
    9. Derogació de coREpagaments sanitaris i compromís de no imposició de noves taxes.
    10. Garantir els drets de les persones. Dret a respectar l’autonomia i la llibertat individual en les decisions sanitàries.. Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, lluita contra la violència masclista. Dret a l’atenció al patiment i tractament del dolor, al no aferrissament terapèutic i a una mort digna. Dret a la preservació de les dades personals i no cessió a entitats privades. Dret a l’eliminació de les desigualtats de gènere en salut.

    Des de llavors l’activitat de Marea Blanca ha estat ininterrompuda. Amb situacions ben complicades d’atacs al caràcter públic del sistema de salut. També (amb victòries poc publicitades) però ben reals, com va ser la mobilització, elaboració, lluita i definitiva aturada de l’anomenat Pla Visc+ que pretenia la venda i cessió del big data de les dades de salut de la ciutadania.

    A més, Marea Blanca de Catalunya s’ha coordinat amb altres «Marees Blanques» de l’estat espanyol (12 actualment) amb la confecció d’un Document-Manifest de Barcelona, que aporta 38 punts consensuats de reivindicació fonamental, actualment en gestió, extensió i debat amb organitzacions ciutadanes i les Administracions competents. També s’ha relacionat amb diverses xarxes europees en defensa de la sanitat pública i contra les privatitzacions.

  • L’Hospital de Mollet no podrà obrir la unitat de medicina esportiva privada a les seves instal·lacions

    La unitat de medicina esportiva que la Fundació Sanitària Mollet (FSM) volia obrir dins l’Hospital de Mollet del Vallès s’haurà d’obrir finalment dins les instal·lacions del sociosanitari de la FSM, ja que la Fundació és propietària de l’edifici, i no dins de l’Hospital de Mollet, com des del primer moment s’havia anunciat. Així ho expliquen membres de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Valles i la Marea Blanca de Catalunya que, per ser coneixedors d’aquestes novetats, s’han reunit amb David Elvira, màxim responsable del CatSalut.

    La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès s’ha estat mobilitzant en contra que, com van comunicar el 19 de desembre passat, la Fundació Sanitària Mollet (FSM) obrís una unitat de medicina esportiva privada dins de les instal·lacions de l’Hospital de Mollet del Vallès.

    Durant la reunió, segons la Marea Blanca, David Elvira ha assegurat que en cap moment hi ha hagut permís o autorització del CatSalut per obrir la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet, atès que no hi ha hagut cap mena de petició prèvia. La decisió aleshores d’obrir la unitat a les instal·lacions del sociosanitari, propietat de la FSM, s’ha donat després que el CatSalut es reunís aquest dimarts amb la Fundació Sanitària.

    La valoració és positiva, ja que, en paraules del portaveu de la Marea Blanca Enric Feliu abans d’haver participat de la reunió: «no ens oposem que existeixi activitat privada esportiva però el que no entenem és que sigui dins d’un hospital». Feliu també ressalta que la medicina esportiva està tota mutualitzada i que això és un problema però no es podia permetre que s’introduís aquest sistema dins l’hospital.

    Mentre es realitzava aquesta trobada, diferents moviments i col·lectius en pro d’una sanitat pública com ara la Xarxa de Cures, Acampada Mar, Rebelión Bellvitge, Paicam, Marea Pensionista, Acampada Sabadell o Resistència Clínic han estat presents a les portes del Departament de Salut.

    El cas de l’Hospital de Mollet: manifestacions, mocions i cartes a institucions

    Davant la posada en marxa d’aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet, des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallés van voler manifestar des d’un inici el seu «absolut rebuig» a qualsevol intent de privatitzar alguna àrea de l’Hospital de Mollet, així com la utilització dels recursos materials i humans de l’Hospital «per contribuir al benefici de les empreses que intenten fer del dret universal de la Sanitat un mer negoci». Per ells, acceptar la introducció de medicina esportiva privada a l’Hospital de Mollet suposava introduir una «sanitat amb assistència ràpida i còmoda pels qui la puguin pagar i una altra amb llargues llistes d’espera i una qualitat diferent destinada a la resta de la ciutadania».

    La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès va arribar a recollir gairebé 1.000 signatures i va realitzar múltiples concentracions i manifestacions per aconseguir que no s’obrís la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet. A més, també va impulsar una moció a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans per aturar-ho.

    La moció partia de tres supòsits dels quals es posicionaven en contra. Primer, que la unitat seria gestionada de manera íntegrament privada, i comptaria amb la col·laboració d’especialistes de l’Hospital, i en no ser finançada per la Generalitat de Catalunya, hauria de ser sufragada pels mateixos usuaris. Segon, que posar en marxa aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet comportaria fer negoci d’unes instal·lacions públiques, les quals per la seva naturalesa han de ser destinades únicament a l’atenció dels usuaris de la sanitat pública. I tercer, que aquest fet podia obrir la porta a què en el futur es desenvolupessin noves activitats privades. Per sostenir aquest últim punt, posaven com a exemple el cas de l’Hospital de Palamós o el de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    Després que el Ple de l’Ajuntament de Mollet i el Ple de l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans aprovessin la proposta per sol·licitar a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet, la Plataforma va dirigir una carta a la Presidència i la Direcció General de la Fundació Sanitària Mollet. En aquesta demanaven a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet.

    «Mentre que tinguin vostès la gestió, creiem que cal lluitar per tal que s’ampliïn el concert amb Catsalut augmentant la cartera de serveis, la millora de les urgències, disminuir les llistes d’espera, i d’aquelles deficiències que ja li hem manifestat de forma reiterada, i no intentar fer veure que la millora del servei passa per crear activitat privada a la Fundació Sanitària Mollet, que utilitza les instal·lacions de tota la ciutadania, i que posa per damunt els interessos privats als públics», deien a la carta dirigida a la FSM i signada per Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.

    Una carta i unes demandes que trobaven legitimades per l’aprovació d’aquesta proposta pels dos consistoris a més de la mobilització ciutadana del passat 25 de Gener a nivell estatal contra les llistes d’espera que també es va realitzar a les portes de l’Hospital de Mollet.

  • El negoci de la sanitat privada creix imparable a costa de la deterioració del sistema públic

    Aquest és un article original de eldiario.es

    Mentre la sanitat pública es deteriora, la sanitat privada a Espanya creix i creix. El negoci segueix sumant clients i acumulant ingressos. Tant les empreses sanitàries com les asseguradores de salut gaudeixen de vent de cua i han ingressat un 16% més en els últims cinc anys. Mentrestant, una UCI pediàtrica va quedar inutilitzada per una cascada d’aigua a Madrid fa unes setmanes o els caps d’urgències a Galícia acaben de demanar mesures a la Xunta per frenar els col·lapses.

    Les clíniques privades van ingressar el 2016 (mancant tancar dades més recents) 6.175 milions d’euros. El 2010 eren 890 milions menys, segons la recopilació de dades de l’analista DBK. Però és que, el nombre de persones que acudeix a una assegurança sanitària privada segueix a l’alça i va superar el 2017 els 11,5 milions de pòlisses. Un salt de més d’un milió des de 2013. Tot aquest volum va deixar uns ingressos majors a 8.000 milions d’euros l’any passat, segons explicava l’Asociación Empresarial del Seguro (Unespa) amb dades d’ICEA. El 2013 van sumar 6.937 milions.

    El fet que el sector sanitari privat creixi a costa de la caiguda del públic no és una correlació exclusiva a càrrec de grups com l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública. La consultora AON analitza, i ha deixat per escrit en la seva previsió per a l’any 2018, que, entre els motius de la bonança de l’àmbit privat, es troben «les deficiències en el sector sanitari públic que segueix sofrint les mesures restrictives preses el 2012». És a dir, relaciona directament la deterioració de la sanitat pública amb l’auge de les pòlisses privades.

    La Fundació Idis –organització que aglutina al sector sanitari privat– interpreta que aquesta situació és una bona notícia per a la sanitat pública. Consideren que el paper creixent de les seves empreses «contribueix a la descàrrega i l’estalvi del sistema públic», ja que, entenen, s’»alliberen recursos» perquè els ciutadans que «compten amb un segur privat no consumeixen, o consumeixen solament en part els recursos públics».

    El sistema s’ha deteriorat al mateix temps que els governs central i autonòmics invertien menys en sanitat pública. El Sistema de Comptes de la Salut reflecteix que la despesa pública va caure des de 2011 a 2015 (últimes dades verificades): de 75.000 a 71.000 milions d’euros per sostenir l’atenció sanitària (i això que el 2015 va haver-hi un repunt). En aquest mateix temps, les famílies van haver d’augmentar la seva aportació directa més de 3.000 milions: de 20.500 a 23.800. Un salt del 16% experimentat en plena estirada dels ingressos de les empreses privades dedicades a la salut.

    L’anàlisi d’AON també explica que hi ha «cada vegada major conscienciació de la societat entorn de la salut». Demanda que ha trobat un forat en el sistema privat. En paraules d’un informe de la Fundació Idis: «En un context de dificultats financeres, l’Administració Pública opta per una política de transferència de costos cap a les famílies».

    Una cascada o una carta inventada

    A més de les grans xifres, van succeint-se episodis de desgast en centres sanitaris públics del país. A mitjan gener passat, una cataracta en l’UCI pediàtrica de l’hospital 12 d’Octubre de Madrid va obligar a evacuar als nens interns. La rebentada d’una canonada va fer que la unitat s’escampés per tres plantes diferents per escometre les reparacions. «Es posa en risc la seguretat dels pacients», van dir els sanitaris. Aquest mateix centre va viure en 2016 diversos despreniments de sostres per la falta de manteniment. També l’aigua va omplir al gener l’àrea d’urgències plena de pacients d’un altre gran hospital madrileny, La Pau (que sempre apunta entre els millor valorats d’Espanya).

    Una sala d’urgències amb capacitat per a sis pacients amb 19 / @Urgenciaslapaz

    Però no tot és Madrid. A Castella i Lleó, fa unes setmanes, el conseller de Sanitat, Antonio María Sáez Aguado, va tenir la idea de redactar un escrit que sortia al pas de les crítiques a la seva gestió per fer-la passar per carta espontània de caps de servei hospitalari. La missiva va veure la llum pública el mateix dia que se celebrava una manifestació de protesta contra, deien els concentrats, les privatitzacions, les llistes d’espera encobertes i la precarització dels professionals sanitaris. De fet, el nou hospital de Burgos s’ha erigit en exemple il·lustratiu dels sobrecostos a l’hora d’engegar un centre privatitzat dins de la xarxa pública.

    El sistema pel qual es va crear el centre burgalès, el denominat de «col·laboració públic-privada», va veure els seus primers passos a la Comunitat Valenciana mitjançant l’engegada de l’hospital de la Ribera, el ja cèlebre model Alzira. Una manera de gestionar la sanitat pública que externalitza pràcticament tots els serveis: des de la construcció de l’hospital a l’assistència mèdica a canvi d’un cànon públic que aporten les arques autonòmiques. Perquè dins de les partides que alimenten al sector sanitari privat també s’explica els diners que reben de concerts i concessions amb les administracions. Fins a 1.525 milions d’euros el 2016, segons l’informe de DKB.

    Aquest model és el que la Generalitat valenciana està en procés de reversió. Després de passar per diverses fases en els jutjats per les resistències de la concessionària Ribera Salut, la consellera de Sanitat, Carmen Montón, ha reclamat més de 100 milions a l’empresa pels pagaments excessius que l’Executiu va realitzar a l’empresa durant la seva gestió de l’àrea de salut assignada.

    El mapa també pot estendre’s a Galícia on fa solament uns dies, els caps d’urgències van demanar a la Xunta que prengués mesures per atallar el col·lapse en els seus serveis. Un sistema sanitari el gallec en el qual es donen circumstàncies tan precàries com a contractacions per a jornades de dues hores, cridades d’última hora per incorporar a professionals sanitaris i sèries constants de contractes temporals per cobrir llocs estructurals. També en arrencar 2018, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va condemnar a la Junta per utilitzar personal temporal durant vuit anys en els mateixos llocs sense justificació.

  • «A partir de la reivindicació, la recuperació i la reapropiació de la gestió pot haver-hi un sistema sanitari 100% públic»

    «La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica».

    Aquestes afirmacions són el Qui som de la Marea Blanca de Catalunya: un col·lectiu que va mostrar des d’un principi la seva oposició a l’avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic, ja que entenia que era una «involució que intenta alterar definitivament el model sanitari públic català».

    Toni Barbarà és metge i, a més a més de participar de la Marea Blanca, forma part de Dempeus per la Salut Pública, una plataforma cofundada per ell mateix l’any 2009 en defensa del Sistema Nacional de Salut públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida.

    Heu sigut la pedra a la sabata de l’Avantprojecte de Llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Per què?

    Per començar, la que nosaltres diem Llei Comín, té un nom massa complicat per entendre que significa. És conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero. Des de Marea Blanca ens oposàvem per motius obvis però aquesta llei va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. Comissions Obreres i la CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.

    Altres, com empreses sanitàries del sector privat tampoc hi estaven d’acord o hi van veure contradiccions.

    Sí però per altres motius. Elles entenien que donava pas a una competència deslleial. Aquesta llei s’ha quedat arraconada i no sabem ben bé què passarà. Ara bé, s’ha de saber que no és un bolet solitari, respon a una ofensiva desregularitzadora i neoliberal.

    A l’hora de fer-la van argumentar una normativa europea, la directiva 23 i la 24 de 2014 que volia unificar formes de concessió i contractació pública. L’aplicaven per homogeneïtzar Europa, deien.

    Ara mateix s’estan movent altres lleis a nivell estatal que es mouen a temps diversos però tenen els mateixos objectius. Són la Llei de Contractes del Sector Públic o els moviments de la Central de Compres de l’Estat de Serveis Centralitzats. A més, aquí a Catalunya, Comín també va iniciar un projecte de llei de contractació a les persones.

    Pel que fa a l’avantprojecte, quins són els aspectes que remarqueu?

    La Marea Blanca vam fer una anàlisi complet de per què ens oposàvem. El què veiem és una reglamentació més que blinda les privatitzacions. Utilitzar el concepte públic-privada es substitueix dins la llei per col·laboració públic-social i amaga les maneres de fer. No es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos.

    La llei també parla de sessió d’espais, d’encàrrecs de gestió que arriben a cobrir el 40% de l’encàrrec… Això és clarament una empresarialització dels centres sanitaris i no pas amb cooperatives. Estem parlant de lucre.

    Com es pot evitar?

    La desaparició de les traves burocràtiques és la desaparició de mecanismes de control i de rendició de comptes. Per nosaltres aquesta llei era un nou atac en forma privatitzadora i externalitzadora. Totalment als antípodes del que volem nosaltres que és un sistema sanitari totalment públic.

    Es pot realment tenir una sanitat 100% pública?

    Sí. A partir de la reivindicació, la recuperació i la reapropiació de la gestió pot haver-hi un sistema sanitari 100% públic. Es va començar a fer amb la Clínica del Vallés i va servir per donar titulars i després aturar-ho.

    Aconseguir-ho ha de ser una lluita constant. El mercat aspira sempre a més i no s’atura a l’hora d’intentar aconseguir lucre. En sanitat ho fan quan utilitzen recursos públics.

    És ideològic fer aquesta afirmació? La Marea Blanca es defineix per ser-ho.

    L’Avantprojecte no va arribar tan sols a ser aprovat pel Govern On està ara la llei?

    Ara? En dique seco. Però el descontrol és manifest encara que diguin que no. Ja hi ha moltes empreses que comencen a modificar estatus…

    I cap a on va? Si es recupera un Govern similar al darrer és probable que la recuperin.

    Sí. Estarem pendents i, sí es reprèn, nosaltres reprendrem la lluita contra l’avantprojecte. Ara faré servir un tòpic però… Governi qui governi, la sanitat pública es defensa!

    *Aquesta breu entrevista complementa dos articles que el Diari de la Sanitat va publicar sobre l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic i el cas de Barnaclínic