Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat pública

  • El nou Govern decidirà si reprèn la llei de sanitat de Comín que donava màniga ampla a les empreses privades

    L’anomenada Llei Comín o el que seria l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic va quedar estancat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. No va poder ni tan sols baixar-lo a la Comissió de Salut del Parlament per procedir a la seva aprovació. A més, moviments com la Marea Blanca i patronals privades, agents socials rellevants a l’hora de desenvolupar l’avantprojecte, es van posicionar en contra totalment o parcialment al respecte. Les diverses fases plenes d’entrebancs que ha viscut l’avantprojecte generen incògnites al seu voltant. La lentitud ha vingut només marcada per la situació política o bé per no comptar amb els suports suficients? El que sí que es pot afirmar és que serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.

    El cessament del Govern i la convocatòria d’eleccions autonòmiques a Catalunya va deixar paralitzada la situació de les entitats sanitàries del tercer sector que gràcies a aquesta llei podrien integrar-se dins el sistema públic català mitjançant concertacions i contractacions. És el que s’ha donat a conèixer com sanitat públic-social. Ara cal observar què farà el nou Govern un cop es constitueixi i saber si empreses com Barnaclínic només amb una nova fórmula jurídica podran seguir realitzant la seva activitat fent servir recursos i patrimoni públic.

    Lluís Monset, Director General de l’Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), la patronal sanitària catalana més extensa, creu que “si es crea un Govern del mateix color, reprendran les coses on les van deixar” tant pel que fa a la situació jurídica de Barnaclínic com al desplegament de l’avantprojecte.

    La intenció de Comín era aquesta. Segons una diputada present en les reunions de la Comissió de Salut, el conseller va afirmar que si Junts pel Sí es quedava de nou amb el Govern reprendrien directament la seva llei per aprovar-la i tramitar-la. A les trobades, el conseller de Salut, Toni Comín, va reconèixer que “no donaria temps de tramitar l’Avantprojecte dins de la legislatura vigent”. Així, la voluntat del Govern era tancar el text a partir de la memòria preliminar aprovada el mes de juny encara que no s’arribés a portar-ho a debat en el Ple del Parlament. Això hauria permès que ara, amb un nou Govern de les mateixes inclinacions, es pogués recuperar el text ja aprovat per l’anterior mandat i promoure el debat i la votació sobre l’avantprojecte en el Parlament.

    Entendre el procés que ha viscut l’avantprojecte pot ajudar a saber si es reprendrà o no, qui hi donarà suport i si la seva aplicació millorarà el sistema català de salut. Lluís Monset explica que en el seu moment ACES es va posicionar en contra perquè “l‘esborrany deixava de banda empreses amb ànim de lucre” i això no els hi semblava bé. Després de demanar uns canvis al Departament de Salut van optar per l’abstenció i deixar que el projecte seguís endavant. El problema que Monset ressalta de l’avantprojecte és que el veia enfocat només a empreses d’economia social i considera que, en contractar algú, s’ha de “buscar qualitat i preu i s’hauria d’estar obligat moralment a contractar el millor tingués l’estructura que tingués”.

    Toni Barbarà, cofundador de Dempeus per la Salut Pública i membre de la Marea Blanca de Catalunya, opina que la llei “és conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero”. A banda de moviments com Marea Blanca, l’avantprojecte també va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. CCOO i CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.

    Un dels membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya, Josep Martí, tracta d’”ambigu i perillós” l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Martí és metge i cirurgià i va ser director assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron de l’any 2000 al 2006. Així, més enllà de medecina, també entén sobre gestió sanitària. La Marea Blanca de Catalunya ha estat un dels puntals contra el que anomenen la “llei Comín” i asseguren que, si aquesta es reprén, ells repredran la lluita contra l’avantprojecte. En diverses mobilitzacions, la Marea Blanca ha denunciat que el conseller volgués donar una major cobertura “a les irregularitats i als paranys de l’actual model sanitari català”.

    Empreses del tercer sector es finançarien amb fons públics sota el terme ‘sanitat públic-social’

    Josep Martí acusa l’Avantprojecte de ser “laxa” en definir l’Economia Social i de no tenir una base jurídica clara al parlar d’”entitats sense afany de lucre”. L’”ambigüitat” podria portar a confusions sobre quines empreses poden obtenir els concerts. Per exemple, Martí explica que pot passar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS (les Entitats de Base Associativa són SL i són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària) al·legant que ells també són jurídicament una SL. També, segueix, “ens podem trobar que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú”.

    En la mateixa línia, Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, assenyala que aquesta “laxa interpretació” recull com entitat d’economia social des d’una cooperativa fins a Barnaclínic, l’ala privada de l’Hospital Clínic de Barcelona. A més, veu perillós com s’estipula la subcontractació. L’Avantprojecte diu que es pot accedir a la contractació de tercers “sempre que l’import de la prestació no excedeixi del 40% de l’import de l’encàrrec”. És a dir, la llei també permet que les entitats públiques o mixtes subcontractin un 40% de les activitats. Martínez indica que les empreses d’economia social “no estipulen aquesta subcontractació, deixen fer-ho fins que es necessiti, és molt obert” i opina que així es “perpetua el sistema mixt, no el limita”.

    L’Avantprojecte també estipula que la subscripció de concerts sanitaris suposa que, “les entitats concertades, independentment de la seva naturalesa jurídica, se sotmeten a un catàleg d’obligacions de control”. El que la Llei no especifica és quins mecanismes vigilen que això s’efectuï. Ni quan ni com.

    Manifestació a l’Hospital Clínic / ENRIC CATALÀ

    Elva Tenorio, metgessa que forma part de Resistència Clínic, dubta sobre aquest control: “que tot el sistema nacional de salut estigui dispersat i sense un bon control afectarà la qualitat, no podràs saber a qui posen a treballar a una clínica privada”. Tenorio també adopta el terme d’ambigüitat però d’aquesta en treu una conclusió amb la que no es talla a l’hora d’acusar a Comín. “Vol afavorir els seus amics: les ONG, les fundacions, els socis de l’església catòlica… tots tenen uns interessos elevadíssims a la sanitat catalana”, assenyala Tenorio.

    Seria el cas dels Germans de Sant Joan de Déu que formen part de la gestió de l’Hospital Sant Joan de Déu, un hospital finançat amb diners públics. Aquest Hospital infantil i juvenil està reconegut internacionalment. Tenorio considera que no haver qüestionat de qui era en el seu moment fa que sigui molt difícil “recuperar” l’hospital com a ens 100% públic. En aquest mateix sentit, Toni Barbarà assenyala que “no es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos”, que així el que es veu amb les definicions que dóna l’avantprojecte “és una reglamentació més que blinda les privatitzacions”.

    Resistència Clínic va néixer el 2011 sota el nom de Tancada Clínic de la unió de treballadors, veïns i usuaris de la sanitat pública així com moviments veïnals i assemblees de barris. Fins al moment, ens explica Tenorio, després d’acampar al vestíbul de l’Hospital en diverses ocasions en contra del consorci sanitari i la “privatització de la pública”. La primera vegada de totes quan es va “voler convertir l’Hospital en una fundació, com és ara Sant Pau, que no hi ha manera de saber que passa amb els diners allà”, denuncia Tenorio. A més a més, assenyala que “pot acabar havent lucre perquè no hi ha els controls habituals de les empreses públiques i de la sindicatura de comptes”.

    Resistència Clínic ha protagonitzat accions contra les llistes d’espera i ha presentat diverses demandes al Síndic de Greuges. La lluita que ara estan reprenent és la d’exigir el tancament de Barnaclínic. Un Hospital privat que podria quedar integrat a la xarxa del sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.

    L’herència del conseller Comín

    Les intencions de Toni Comín durant els 25 mesos que ha ocupat el càrrec de conseller de salut segons les seves pròpies paraules es resumeixen en desprivatitzar i descongestionar.

    La situació del sistema sanitari es defineix per les seves llargues llistes d’espera, serveis externalitzats i privatització, mercantilització o tancaments. Després d’haver superat l’etapa del conseller de salut Boi Ruiz que va guanyar-se un seguit de cartells, adhesius i mobilitzacions en contra, el món sanitari es preguntava què faria Antoni Comín. El nou conseller de salut havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures i candidat a Junts Pel Sí a les eleccions del 2015.

    La proposta de Comín implicava augmentar el pressupost per a sanitat i comprar grans centres. La Clínica del Vallès a Sabadell va ser el primer centre concertat amb qui la Generalitat va rescindir el contracte. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat ara es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa. Abans de ser cessat, Comín negociava comprar per 55 milions l’Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud. L’edifici està situat a Sant Cugat i la seva compra suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per construir a Cerdanyola i a Rubí segons el pla de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya.

    Entrada de l’Hospital General de Catalunya / Castellbo

    Les converses al voltant de l’Hospital General de Catalunya haurien quedat aturades però, de totes maneres, cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.

    El pas següent a la compra de l’Hospital General de Catalunya hauria estat l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. Estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més a més, l’Avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratificaria: mantindria el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).

    Davant d’això, per la part que el pot beneficiar, el Director General d’ACES opina que “les empreses tenen dret a estructurar-se segons creguin oportú i això no ha de ser una limitació” per optar a les concertacions. Tot i que celebra que es reguli la contractació segons normatives europees, entén que la filosofia de la Unió Europea en establir aquestes bases “és precisament que no hi hagi abusos en la contractació des de l’administració cap a qualsevol tipus d’empresa”. “No veiem que l’avantprojecte ho miri així. Creiem que totes les empreses haurien de poder presentar-se en igualtat de condicions”, indica Monset per denunciar les condicions que exigeix l’avantprojecte.

  • La defensa del dret a la salut és un fet revolucionari

    La defensa del dret a la protecció de la salut és un fet revolucionari que posa en qüestió, i vol canviar radicalment, el model econòmic i social actual per un altre de supervivència, sostenibilitat i igualtat.

    De fet és la vella lluita, pels antics valors, que ens ha de fer cada vegada més humans: lliures per poder realitzar el nostre pla de viure, iguals en dignitat i drets, i solidaris amb els interessos i desitjos de tots els humans i la vida a la terra.

    Aquests valors utòpics (sempre ens hi podem acostar una mica més) són avui, en resum, la defensa del bé comú enfront dels interessos i les males accions d’uns quants que només actuen pel seu bé personal en contra del dels altres. Aquest 2018 farà 200 anys del naixement de Karl Marx, que ens va descriure aquesta lluita com la «lluita de classes» de la classe treballadora contra els capitalistes, les seves propostes varen servir en aquells temps i en aquell model social, fins que políticament es varen pervertir. Ens serveixen encara com a filosofia social (ideologia) i molts cops com a mètode de lluita. Avui, la lluita diem que és dels de baix, el 90% de la societat, els que no tenen el poder econòmic ni polític en les institucions, contra els de dalt, els que sí que tenen aquest poder (la casta) i l’utilitzen només pel seu bé, en detriment de la majoria.

    En tot això per què diem que la defensa del dret a la salut per tothom és un fet revolucionari radical? Perquè avui sabem que els determinants de la salut no són el sistema sanitari, ni els metges, ni les medicines (tot això es dedica amb sort a la malaltia i l’acompanyament a la mort). Els determinants d’una bona salut són les condicions personals i socials: econòmiques, culturals, d’educació, ambientals, de gènere, etc. És a dir: tenir recursos econòmics dignes, treball digne, ajudes de jubilació, educació, habitatge, alimentació, democràcia, sistema sanitari públic, ajudes socials necessàries, etc.

    És a dir, que els determinants de la salut, a més dels genètics propis, estan en la societat en què vivim. És per això que en una societat solidària i justa, s’ha de treballar per l’equitat i la igualtat en l’accés a aquest dret universal que és la salut. Qui ha de garantir aquest dret és tota la societat, organitzada, però les primeres a fer-ho han de ser les institucions democràtiques, els governs.

    Però per fer-ho s’ha de defensar aquest 90% de persones enfront de la casta en el poder, aquesta és la lluita i la revolució radical d’avui. Radical vol dir anar a l’arrel de les causes (tema difícil d’enfrontar-se al gran poder del sistema actual, però no impossible) i anar fent canvis (a la velocitat que sigui possible) passant del capitalisme depredador actual a una societat més igualitària, lliure, solidària i sostenible. Un model social que faci més fàcil la protecció de la salut per tothom.

    És per això que la lluita per la salut és una lluita política (de poder de defensa del bé comú) és una lluita revolucionària.

  • La Marea Blanca exigeix una sanitat pública i de qualitat al nou Govern

    Davant la convocatòria d’eleccions al parlament de Catalunya el proper 21 de desembre, els moviments que reclamen una sanitat pública i de qualitat s’han concentrat a les portes de l’Hospital Vall d’Hebron. Marea Blanca, Marea pensionista, Rebel·lió Primària o la mateixa assemblea de treballadores de Vall d’Hebron han estat presents a la concentració.

    Sota el lema I la nostra salut, què? han repassat un seguit de demandes i han emplaçat als partits polítics a assumir-les de cara a les eleccions i durant el mandat que les seguirà. Mitjançant diverses intervencions han exigit solucionar la situació de les urgències als hospitals de Catalunya: ho fan tant per la «dignitat dels pacients i les seves famílies com la dels treballadors». A més a més, han denunciat les llistes d’espera i han reclamat posar l’Atenció Primària en el centre del sistema sanitari públic tant de manera estructural com pressupostària i que les visites tinguin un màxim de 48 hores. També han aprofitat per dir no a les noves fórmules de gestió de l’assistència sanitària i aturar la fugida contínua de recursos cap a la sanitat privada.

    Així, la concentració ha servit per emplaçar que es parli i es debati sobre salut, sobre «les polítiques que es vulguin implementar a la sanitat pública catalana i les solucions a les  seves greus problemàtiques, i en el fons, del model sanitari del nostre país».

    Des de Rebel·lió Atenció Primària han demanat que s’incrementin els pressupostos destinats a la Primària: que siguin d’un 25% del total però «un 25% real, no repartit amb altres serveis». Han aprofitat per denunciar la precarització del sector quan el seu portaveu ha acusat el Govern de deixar els Equips d’Atenció Primària amb «menys personal de l’exigit en serveis mínims un dia de vaga».

    En dades reals, aquesta precarització a l’Hospital Vall d’Hebron es tradueix en un increment del número de contractes. En Jordi, de l’assemblea de treballadors, ha explicat que de gener a octubre l’Hospital ha realitzat 22.141 contractes quan té en plantilla 5.926 treballadors. És a dir, la majoria de les persones reben contractes per dies o setmanes. «Quina qualitat de sanitat podem donar si tenim el personal sanitari amb condicions precàries?», ha qüestionat el Jordi abans de donar pas a la Judit, també de l’assemblea. Han demanat que les urgències s’entenguin i es tractin com una qüestió global de tota la ciutat de Barcelona i no localitzar-les per hospitals. És necessari que la situació es reverteixi: tant pels pacients que es troben condicions «denigrants» com pels mateixos treballadors que viuen situacions d’estrès.

    La concentració també ha servit per assenyalar les causes principals que envolten la concepció del sistema de salut. «Els factors que determinen la salut són socials i econòmics, estan als nostres carrers i en el dia i dia de les persones, no només dels hospitals», han opinat alhora que han parlat de la complexitat i la col·lectivitat del problema: «la salut no és un assumpte individual ni exclusiu de cada persona».

    Per tancar l’acte, Toni Barbarà, membre de la Marea Blanca de Catalunya ha explicat la situació de l’avantprojecte de llei de gestió de la sanitat amb càrrec a fons públics i ha indicat que «en període electoral és un bon moment per plantejar aquestes exigències ja que no s’ha vist una voluntat real política per canviar aquesta dinàmica», ja que «la defensa al dret a la salut no ha estat un tema estrella dels programes electorals dels partits».

  • El dret a la salut i a la sanitat pública

    Parlem avui aquí del dret dels ciutadans i les ciutadanes a la protecció de la salut i a una assistència sanitària pública, equitativa, solidària i de qualitat. Però podríem també posar com a exemple del que volem el tema de l’educació, l’atenció a la dependència, els drets laborals, de gènere, de prestacions econòmiques i tants altres drets socials.

    Malauradament a Catalunya aquests darrers temps no s’ha pogut parlar (ni legislar) sobre aquests temes, que són veritablement importants per la vida quotidiana de les persones. Ara sembla, amb l’horitzó incert de noves eleccions, que tenim alguna esperança de poder tornar a fer política de veritat, no de paraules i promeses, com diu també l’Amando en un recent article en aquest diari,

    Han passat més de 30 anys de la llei general de sanitat de l’estat espanyol que, aprovada per unanimitat al congrés de diputats, fundava un autèntic Servei Nacional de Salut, integral, públic, pagat pels impostos i transferit a les autonomies. També 30 anys de la primera reforma de l’Atenció Primària de Salut (constituint la base de l’actual Atenció Primària de qualitat) i 25 anys de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei d’Ordenació Sanitària (la LOSC).

    Durant aquests 30 anys han passat moltes coses, temps que vàrem anar a millor però darrerament hem anat a pitjor: amb retallades, privatitzacions per fer negocis, corrupció, precarietat laboral, pèrdua de qualitat i desencís. També la societat ha canviat, amb més informació, més exigències lícites de qualitat i participació, amb noves patologies, més supervivència, cronificació de malalties i dependència. Hem anat fent-nos conscients que la salut està determinada per factors econòmics, socials, ambientals i culturals, que la sanitat es dedica sobretot a l’atenció a la malaltia i l’acompanyament a la mort. Que hi ha moltes iniquitats i desigualtats: de classe social, de gènere, econòmiques, per nivells educatius i altres. Tot això ens ha fet entendre que la Salut és un afer polític.

    És per això, i perquè la societat ha canviat, que enfront la paràlisi, creiem que ha arribat l’hora de fer política, de fer política de veritat, defensant els drets i béns comuns aconseguits en aquests 30 anys. No podem esperar a ser totalment sobirans per decidir i actuar sobre el nostre present i futur.

    No podem seguir posant pegats i tapant forats, no més plans i programes sectorials, hem de refundar estructuralment el nostre Sistema Nacional de Salut. Hem de tornar a redactar, escoltant totes les veus que defensen el bé comú, una nova llei general de salut i serveis socials de Catalunya amb garanties d’aplicació. Aquest pot ser un bon principi de programa electoral per Catalunya.

  • El futur hospital Trueta: enfortim la sanitat pública sense complexos

    En els meus dos anteriors escrits, vaig entrar tangencialment a l’actual debat (enllaç on trobareu els diferents documents que després cito) sobre la ubicació del futur Hospital Josep Trueta de Girona, de l’Institut Català de la Salut. Quan hi explicava la senzillesa dels mecanismes que ens permetrien portar a terme el necessari canvi de model sanitari, venia a dir que la possible construcció del nou Trueta al costat de l’Hospital Santa Caterina (a Salt), ara gestionat per l’empresa pública IAS, seria un repte interessant i assolible pel que fa a la unificació dels règims laborals, evidentment a l’alça. I quan prenia la pressió al canvi de model, considerava molt greu que la representant de CCOO hagués declarat als mitjans que el personal estatutari del Trueta havia de continuar essent estatutari i el laboral del Santa Caterina havia de continuar com a laboral. No anem gens bé si un sindicat que forma part de la Marea Blanca no està per una sanitat 100% pública. No es pot dir una cosa i practicar la contrària.

    Les altes dosis d’irracionalitat darrerament assolides en les argumentacions contra la unificació dels dos centres demostren fins a quin punt no tothom té ànim de debatre, sense insultar, sense mentir, al voltant del nostre futur. Fins a quin punt es degrada la idea del que és la participació professional i ciutadana, o simplement hi ha qui no vol que aquesta sigui coherent i efectiva.

    El full catastrofista de recollida de signatures elaborat unilateralment per CCOO per evitar que el Trueta es traslladi a Salt comet aquest pecat. Qualsevol pot signar un escrit per evitar una catàstrofe, però equiparar la unificació dels dos hospitals (el futur Trueta i el Santa Caterina) al projecte CIMS o a l’intent de Consorci de Lleida és un veritable disbarat. En aquests dos casos, el rebuig va ser unànim perquè anaven lligats a processos privatitzadors. Contràriament, el projecte de creació d’un Parc Hospitalari unificat a Girona en què s’incloguessin els dos hospitals l’hauríem d’entendre com a procés desprivatitzador, hauria d’anar lligat a la desaparició de l’empresa pública IAS, mitjançant la integració a l’ICS, si aquest encara no s’ha disolt, si encara no hem aconseguit la gestió directa per part d’un nou Servei Nacional de la Salut o del propi Departament de Salut, que és el que hem signat tota la gent que aspirem a una sanitat 100% pública.

    Què passa? Que defensem una cosa que no ens creiem? Que els sindicats ja no serveixen per fer propostes i posar condicions? Que esperem que Rajoy o qui sigui ens doni permís per fer un projecte? O que hi ha sindicats que diuen una cosa però en realitat ja els va bé continuar com estem i se sumen a la política de transmetre la por? Com diu el company Lluís Ciprés, si volen privatitzar i no ens hi sabem oposar, privatitzaran ni que facin el nou hospital a les Illes Medes. En les actuals circumstàncies, ningú pot donar garanties de res però, com sempre, si lluitem podem guanyar, però si no lluitem estem perduts.

    La convocatòria de l’únic debat públic obert sobre un tema tan trascendent ha anat a càrrec de la CUP local, escandalitzada per l’actuació de la major part dels grups municipals que han constituït un grup de pressió, al qual s’ha sumat l’esmentat sindicat, per aconseguir que el Trueta “es quedi a Girona” deixant patent que els motius de pes ja els trobaran quan hagin aconseguit l’objectiu. Patètic, perquè els que han donat fins ara pesen ben poc.

    És de baix nivell dir que Girona es quedarà sense cap hospital públic quan els terrenys de la unificació estan tallats pel límit entre Girona i Salt, quan Girona té experiència en la modificació dels límits territorials i quan, ja des dels temps del Tripartit, s’han deixat de propagar els valors de la competència substituint-los pels de la col·laboració. Poc creïble és també, com suggereix el cap del servei de cardiologia del Trueta Ramon Brugada, el més destacat defensor de l’opció de la unificació, que la nova Clínica Girona estigui interessada a tenir un parc hospitalari de categoria relativament a prop. I és del més baix nivell assimilar qui defensa el parc a qui té interessos en aquesta clínica, una pedra que es llença sense dir noms perquè entre aquests més aviat trobaríem qui defensa el contrari.

    El relat de Ramon Brugada és força més contundent i rebat de manera raonada tots els obstacles plantejats. L’exbatlle de Girona i exconseller del Tripartit Joaquim Nadal, apuntant el que hauria de ser l’eix central del debat, posa en dubte els beneficis de la concentració. Però ho fa d’una manera un tant gratuïta. Per una part, s’acull a la fàcil desqualificació en base a la suposada procedència nordamericana de la idea, en uns moments en què alguns ninots de les xarxes socials conviden a Brugada a tornar als EUA mentre que altres, com un troll maleducat anomenat @Metatron19, complementen la campanya de descarat assetjament que aquell està patint injustament, potser perquè ha apuntat la possibilitat que la proposta de situar el Trueta als terrenys de Domeny -a Girona, més a prop de l’actual Trueta- amagui el salvament d’interessos especulatius frustrats. Per una altra banda, Nadal fa pronòstics futuristes basats en suposats avenços tecnològics, però oblida la influència de les sinèrgies citades pel científic en una millor atenció a l’usuari i, oh Salomó!, proposa que si el Trueta “va a Salt”, sigui a canvi de l’Ikea per qüestions d’equilibri territorial.

    Sens dubte, el més encertat del relat de Brugada és el diagnòstic de complex d’inferioritat que fa als polítics gironins pel que s’arronsen en arribar a la casa gran i són incapaços de defensar el que la població de les comarques gironines es mereix. Es mereix o li correpondria si a Catalunya no hi hagués centralisme barceloní ni, per extensió, provincialisme en la perifèria. Perquè el complex d’inferioritat impedeix el reconeixement del mèrit i necessitats pròpies.

    Jo crec que el personal del Trueta, si més no el que té un mínim de memòria històrica, fa molts i molts anys que es va guarir d’aquest complex quan, l’any 1986, va aconseguir aturar la reducció del 10% de la plantilla, impedint que es rebaixés el nivell del seu hospital que altrament no hagués estat l’hospital de referència que ha estat. Una lluita exemplar que potser ara cal repetir per aconseguir el nivell que toca. Si llavors va ser capdavantera en la lluita contra el Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya, ara ho seria en la lluita per aconseguir un model sanitari 100% públic, lliure d’interessos mercantils i més equitatiu també territorialment.

  • L’Hospital del Mar estrena urgències nou anys després de l’inici de les obres

    Els veïns de Sant Martí i Ciutat Vella i els professionals de l’Hospital del Mar han hagut d’esperar nou anys per veure les noves urgències del centre acabades després que les obres s’aturessin per les retallades entre el 2010 i el 2015. La inversió de prop de 80 milions -42 els ha posat la Generalitat i 34 l’Ajuntament de Barcelona- ha permès al centre públic acabar la primera fase del projecte d’ampliació, que consisteix en un edifici nou de quatre plantes.

    A més d’unes Urgències noves (que se sumen a les antigues), en funcionament des del 23 de maig, també s’han ampliat altres àrees i diversos serveis d’hospital de dia, de l’àrea obstètrica i de les urgències de ginecologia. Destaca també que l’ampliació ha permès agrupar els serveis oncològics, ja que una part es duia a terme a l’Hospital de l’Esperança, centre complementari del Mar. D’aquesta manera no caldrà que els pacients oncològics s’hagin de traslladar.

    «Avui és un dia històric», ha afirmat el president de la Generalitat Carles Puigdemont després d’una visita al nou edifici acompanyat de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el conseller de Salut Toni Comín, entre un ampli seguici.

    «Després d’anys difícils, retallades i privatitzacions aquesta inversió és una molt bona notícia pel conjunt del sistema sanitari», ha expressat l’alcaldessa Ada Colau, que s’ha saltat el permís de maternitat per assistir a la inauguració. A més, ha insistit en el compromís de l’Ajuntament amb la defensa de la sanitat pública com «un tresor que ha costat conquerir i que cal conservar».

    Col·laboració entre administracions

    Puigdemont ha celebrat el compromís de les diferents administracions per fer possible l’ampliació del centre. «És un exemple de col·laboració eficaç entre dues administracions», ha dit referint-se a la col·laboració entre Generalitat i Ajuntament.

    També ho ha fet Colau, que ha recordat que va ser l’anterior govern municipal el que va desbloquejar les obres aturades amb una inversió de 30 milions d’euros. Per la seva banda l’actual govern va injectar-ne quatre als inicis del mandat. «Els majors èxits són compartits», ha recalcat Colau.

    Carles Puigdemont i Ada Colau durant la visita a les noves instal·lacions. / © SANDRA LÁZARO

    L’Hospital del Mar és gestionat pel Consorci Mar Parc Salut de Barcelona, creat el 2010 després d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. D’aquesta forma es va constituir un consorci amb una representació del 60% de la Generalitat i un 40% de l’Ajuntament.

    Més espai i més professionals

    Una de les reivindicacions dels treballadors quan es van posar en marxa les noves urgències va ser la d’augmentar també el personal que hi treballa. El Comitè d’empresa del Parc Salut Mar -consorci que gestiona el centre-, demanava doblar el nombre de professionals sanitaris del nou servei d’urgències de l’hospital perquè compti amb 30 sanitaris més que s’afegirien als 30 que hi treballen actualment.

    Aquest dimecres el president de la Generalitat ha recordat que el Servei Català de la Salut ja ha previst un augment d’1,7 milions d’euros per les necessitats derivades de la posada en marxa de les noves urgències. Segons un comunicat de la direcció de l’hospital, aquest finançament addicional es destinarà a incrementar la plantilla equivalent a 40 hores en 32 professionals, principalment infermeres, auxiliars d’infermeria i portalliteres.

    Amb tot, el comitè no ha desaprofitat la visita de les administracions per recordar-los en un comunicat lliurat al mateix centre que si bé «les instal·lacions són molt boniques i molt àmplies el personal per atendre els pacients de manera adequada és insuficient».

  • Barnaclínic o com s’ofereix sanitat privada a la setena planta d’un hospital públic

    Pacients i familiars entren i surten de l’Hospital Clínic de Barcelona a diferents ritmes. La mateixa porta d’entrada i sortida serveix tant per als pacients atesos pel sistema públic com per als pacients privats. Els recorreguts però són diferents: els últims es dirigeixen a la setena planta de l’escala 4. Allà és on hi ha situada la planta d’hospitalització de Barnaclínic, la clínica privada que ocupa amb 16 habitacions individuals 525 m² de l’hospital a més dels 412 m² de l’edifici de consultes externes.

    Creada l’any 2000 i participada en un 100% per capital públic, Barnaclínic S.A és una societat mercantil que utilitza recursos de l’Hospital Clínic, com ara llits d’UCI, aparellatge o recursos humans a canvi d’un lloguer. La seva activitat però és exclusivament privada. La línia fina que diferencia si un recurs s’està utilitzant per a la sanitat pública o la privada és el que ha aixecat polèmica en els darrers anys sobre aquesta clínica. Sobretot després que un recent informe de la Sindicatura de Comptes sobre l’activitat de Barnaclínic documenti que un 7,4% de les intervencions fetes durant l’any 2012 es van fer en horari d’atenció als pacients públics.

    Aquest diari ha pogut parlar amb tres treballadors de l’Hospital Clínic que testimonien que la separació entre recursos públics i privats “no sempre és clara”.

    Ús dels recursos

    “Recordo un dia a Urgències. Una dona amb una apendicitis em va dir que era pacient de Barnaclínic. Al cap d’una estona el cap de guàrdia em va venir a buscar i em va fer prioritzar aquesta pacient”, explica un infermer del Clínic que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Un altre exemple que cita en aquest sentit té a veure amb les proves diagnòstiques. “Sovint els prioritzen però és difícil dir si és per criteri mèdic o no”, explica.

    En Lluís Gavaldà, tècnic de diagnòstic per la imatge des de fa vuit anys a l’Hospital Clínic, assegura que el problema principal és “que no hi ha una separació d’espais ni professionals”. Explica, per exemple, que les ressonàncies magnètiques de pacients de Barnaclínic s’acostumen a fer en horaris d’atenció pública. “Es busca un forat per fer-los la ressonància entre setmana i no fer-los venir a la nit, un dissabte tarda o un diumenge”, diu. Segons aquest treballador a Barnaclínic són “molt i molt insistents” quan hi ha un dels seus pacients pendent d’una prova.

    Gavaldà recorda també com fa prop de tres anys, quan era a l’àrea de Radiologia d’Urgències (on es fan les radiografies urgents) només hi havia un lliterer de radiologia. “Jo podia fer més radiografies però a l’haver-hi només un lliterer de radiologia, quan hi havia una urgència d’un pacient de Barnaclínic per fer-li una radiografia, havia de deixar de fer pacients urgents públics”, comenta. De fet les urgències són un dels exemples citats. “Hi ha un equip al Clínic que és avisat en cas d’aturada cardiorespiratòria i que està integrat per diferents perfils com ara un anestesista, un metge de medicina interna o un infermera”, explica el treballador que vol mantenir-se en l’anonimat. Segons ell aquest equip també és qui atén un pacient de Barnaclínic si pateix una aturada.

    “Cada vegada que s’envia una persona a fer un servei per Barnaclínic estem deixant de donar servei a un pacient públic, és habitual”, lamenta Vicenç Ortega, lliterer a l’Hospital Clínic des de fa anys. Segons el seu testimoni, Barnaclínic depèn en el seu funcionament diari del personal del Clínic. “El funcionament ordinari depèn de lliteres, de les proves diagnòstiques, etc”, explica. I és que a diferència de la plantilla de col·laboradors mèdics, infermeres o auxiliars, els lliterers són treballadors del Clínic sense cap tipus de conveni o contracte laboral amb Barnaclínic.

    Avisa que si l’activitat privada augmenta s’anirà desplaçant l’activitat pública i reivindica que es torni a fer operacions a pacients públics a les tardes -ara els quiròfans estan reservats a Barnaclínic en aquest horari-. 

    Des del Clínic però defensen que l’activitat de Barnaclínic reverteix en beneficis per a l’hospital. Segons informació facilitada a aquest mitjà, l’activitat de Barnaclínic reverteix en nous aparellatges, innovacions tecnològiques i fons per a docència i estades formatives a l’estranger de professionals de l’activitat pública. L’any 2015, indiquen, els beneficis de Barnaclínic van ser de 288.643 euros. D’aquests 100.000 es van repartir entre l’Hospital Clínic i la Fundació Clínic per la Recerca Biomèdica. La resta, expliquen, és per a reserves que es queda la societat per a la seva gestió habitual. “Barnaclinic lloga els espais al Clínic i li paga pels recursos que utilitza. Al final qui ho paga és el client privat, l’alemany que ve a operar-se”, expliquen fonts de l’hospital.

    Metges públics al matí i privats a la tarda

    Barnaclínic compta amb una plantilla relativament petita. A finals de 2015 eren 77 professionals, dels quals 25 eren personal d’administració, 42 infermes i auxiliars, 9 metges i biòlegs i 1 d’alta direcció. El gran gruix de facultatius especialistes provenen de l’Hospital Clínic: més de 500 treballadors del centre treballen també per a Barnaclínic i un dels arguments que es dóna sovint és que així es reté el talent del Clínic. És a dir, que oferint-los la possibilitat de complementar la seva activitat pública amb la privada al mateix hospital es facilita que no marxin a altres clíniques privades.

    Concretament l’any 2013 un total de 561 professionals sanitaris contractats per l’Hospital Clínic van prestar en algun moment serveis a pacients de Barnaclínic. Segons va especificar el Govern en resposta escrita a una pregunta parlamentària feta per Ciutadans el febrer de 2015, “els serveis es retribueixen de forma complementària i addicional sempre que l’activitat es dugui a terme fora de l’horari laboral”. En el cas que els serveis es prestin durant la jornada laboral el Clínic factura a Barnaclínic els serveis “com a part del Conveni entre centres i no es genera cap retribució addicional als professionals sanitaris”.

    Professionals sanitaris de l’Hospital Clínic de Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    Segons el darrer informe de la Sindicatura de Comptes, que analitza l’activitat de Barnaclínic, l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic. Així li consta a la Sindicatura i així ho reconeixen des del Clínic. Amb tot, fonts del centre matisen que actualment “totes les compatibilitats estan al dia” i especifiquen “fins l’any 2013 i 2014 la normativa no va concretar les compatibilitats del personal mèdic i d’infermeria, respectivament”.

    L’infermer amb qui ha parlat aquest mitjà explica que ha vist altes de pacients donades per un resident. “Són pocs però he vist casos de metges adjunts que han enviat els seus residents de l’Hospital Clínic a tractar pacients de Barnaclínic”, diu.

    La ‘fórmula’ Barnaclínic

    Tot i que fa anys que Barnaclínic aixeca polèmica entre alguns sectors no ha estat fins a la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes –que conclou que la seva forma jurídica no s’adequa a la llei– que s’ha decidit replantejar la seva forma. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, s’assegurava en l’informe.

    Fonts expertes en dret consultades per aquest diari expliquen que el que conclou la Sindicatura s’explica perquè “el que no regula la llei és que es faci ús del capital públic per prestar activitat privada únicament”. En aquest sentit citen com a exemple que “si fos una mercantil amb capital privat i concert públic no hi hauria problema”.

    L’oposició a la fórmula Barnaclínic però no ve només de veïns o plataformes de defensa de la sanitat pública. En això hi coincideix també la patronal del sector sanitari privat, ACES, que el 2013. Va interposar una demanda a Barnaclínic al considerar que vulnerava la Llei de de Defensa de la Competència. Recenment però l’Audiència de Barcelona va desestimar-ne el recurs ja que considera la clínica privada com un mitjà propi de l’Hospital Clínic. La patronal però assenyala que en els estatuts de Barnaclínic no hi consta com a tal i argumenta que l’activitat que realitza no és substancial per a l’Hospital.

    A més a més, des d’ACES asseguren que “seguiran defensant els interessos del sector sanitari privat per evitar que el model Barnaclínic proliferi i s’aprofiti de recursos humans i materials de la sanitat pública per realitzar activitat privada”. 

     

    El futur de Barnaclínic

    Ja fa mesos que el Clínic estudia què fer amb el seu braç privat però una cosa està clara: Barnaclínic seguirà existint. Arran de l’informe de la Sindicatura sobre Barnaclínic, que conclou que l’activitat de l’entitat no s’adequa a la llei, el Departament de Salut i l’Hospital Clínic estan buscant quina fórmula jurídica hauria d’adoptar.

    Segons l’opinió del director del Centre de Recerca en Economia i Salut de la UPF, Guillem López Casasnovas, la forma jurídica que hauria d’adoptar Barnaclínic és la d’una societat anònima (SA) amb majoria de capital públic i òrgan de govern conjunt del holding. Així mateix Casasnovas apunta com a solució per separar amb una línia clara l’ús de recursos públics i privats, la “gestió d’una llista d’espera única ordenada amb criteris d’efectivitat relativa per als pacients públics”.

    Segons ell, aquesta s’hauria de respondre amb professionals amb  assignació de càrrega de treball determinada per cadascun d’ells entre l’activitat pública i la privada, amb separació dels dos components a les seves nòmines i limitació percentual màxima del que pot suposar el complement privat sobre el total. “A més  tots el pagaments hauríen de procedir d’una caixa única, amb preus de transferència del cost dels recursos públics utilitzats que sigui identificable i amb auditories aleatòries de compliment. És en els detalls i no en la forma jurídica on pot habitar el diable”, assegura.

    Porta d’entrada de l’Hospital Clínic de Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    Des del Clínic i Salut asseguren que la seva voluntat és que l’estructura i la naturalesa jurídica de la nova entitat sigui compatible “de forma inequívoca amb la legislació actual, respecti de manera escrupolosa el principi d’equitat en l’accés als serveis públics i reforci el seu caràcter d’organització de professionals”.

    Concretament hi ha un equip de persones format per la conselleria i l’Hospital Clínic que està treballant en la cerca d’una solució per a l’activitat de Barnaclínic i que és responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic. Preguntats sobre  les opcions que estan sobre la taula, des de l’Hospital Clínic es limiten a recordar la creació d’aquesta comissió mixta i asseguren que “tan aviat com tinguin la proposta final, la faran pública”. Algunes fonts apunten a la possibilitat que Barnaclínic deixi de ser una societat mercantil i sigui una fundació sense ànim de lucre. Amb tot, encara no hi ha cap decisió presa.

    Mentrestant, per les portes del Clínic segueixen passant pacients de la privada i pacients de la pública que potser sense saber-ho compartiran metge o espera per a una prova diagnòstica.

  • L’Audiència de Barcelona ordena investigar si les retallades a l’Hospital Vall d’Hebron van causar vuit morts

    L’Audiència de Barcelona vol que s’aclareixi si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron van morir a causa de les retallades al centre. Així ho denuncia el metge Manuel Galiñanes, excap del servei de cirurgia cardíaca de l’hospital que va ser cessat pel centre el 2015 després d’imputar dues morts a les retallades. «Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió», assegura el tribunal en la interlocutòria avançada per La Vanguardia i a la que ha tingut accés aquest diari.

    Segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals «causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps «. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.

    En l’escrit Galiñanes comparteix el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.

    El facultatiu denuncia també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.

    Va avisar al gerent en diversos correus electrònics

    Tal com consta en la interlocutòria, el doctor Galiñanes va avisar en repetides ocasions del perill que podien suposar les retallades en el servei. Aquest metge va arribar a enviar al gerent de l’Hospital almenys quatre correus electrònics en què l’avisava de l’impacte negatiu de la reducció de quiròfans.

    Per exemple, el 12 de juliol de 2015 va avisar-lo que el nombre de sessions programades no era suficient per garantir un temps d’espera inferior a 90 dies i el 4 d’agost va comunicar que dos dies abans havia mort un pacient que no havia pogut ser operat.

    Un any i mig de polèmica

    El Dr. Manuel Galiñanes, cap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’hospital entre 2010 i 2015, havia denunciat davant el Síndic de Greuges (Defensor del Poble català) que dos pacients del centre van morir en no ser intervinguts arran de les retallades que va patir el centre a l’estiu. El Síndic, però, va concloure que no hi havia indicis suficients per atribuir les dues morts de la Vall d’Hebron a les reduccions pressupostàries.

    Per la seva banda la Fiscalia va arxivar les diligències després de rebre un informe de l’Institut Català de la Salut (ICS) que negava les irregularitats denunciades. Llavors el doctor va presentar una denúncia als jutjats però el magistrat del jutjat d’instrucció 27 va acordar el sobreseïment lliure de la causa, argumentant que decidir si la crisi econòmica ha d’incidir o no sobre el sistema mèdic «no ha de ser objecte de control judicial».

    La defensa de Galiñanes va presentar recurs davant l’Audiència de Barcelona, ​​que ara ha fallat a favor que s’iniciï una investigació i que requereix que sigui un metge forense especialista cardíac qui precisi si el resultat de mort s’hagués pogut evitar en els pacients que tenien data inicial programada per a la intervenció en el supòsit que s’hagués dut a terme en aquesta data.

  • El CAP Can Vidalet d’Esplugues es rebeŀla contra la pressió assistencial

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) s’han rebel·lat en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Després dirigir un manifest a l’Institut Català de la Salut i publicar-lo a la plataforma Change.org, ja han aconseguit el suport de més de 2.500 persones i s’han adherit a les seves reivindicacions almenys una quinzena de centres de primària.Els professionals asseguren en el manifest La necessària rebel·lió dels metges que l’atenció primària «és encara la torna del sistema sanitari» i diuen que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos».

    Tamara Sancho és una de les metgesses de Can Vidalet que ha impulsat el manifest. Segons explica a aquest diari, els treballadors s’han vist en situacions que defineix com «límit» i que passen per no substituir les baixes, ni les vacances, ni d’altres absències. Aquest fet, entre altres, provoca que assumeixin pacients dels quals no són el seu metge de referència. «Un altre motiu és que en la majoria de casos no es compleix el que estableix la llei: que és que es doni cita per una visita a l’atenció primària en un termini de 48 hores», lamenta. Això provoca que en molts casos els pacients es visitin d’urgència, i sigui molt menys resolutiu que si fos atés pel seu metge que el coneix.

    Entre altres aspectes el personal sanitari i no sanitari dels centres adherits es queixen de la reducció del finançament de la sanitat pública dels darrers anys i en particular de l’atenció primària. Un finançament que, segons defensen, impedeix mantenir els recursos humans i les infraestructures adients necessaris per desenvolupar amb l’excel·lència que es demana les activitats de cura i promoció de la salut. Entre el 2010 i el 2015, el Govern català va reduir un 20% el pressupost de l’atenció primària, mentre que la mitjana de la retallada dins del sector havia estat del 16%. Aquest dimarts responsables de l’Institut Català de la Salut i del Cat Salut es reuniran amb l’equip de Can Vidalet després que els professionals enviessin a la Conselleria i a l’ICS el manifest.

    El dia a dia en un ambulatori

    L’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i a aquest fet se li suma un context d’envelliment i complexitat i problemes de salut relacionats amb determinants socials com l’habitatge o la feina. En aquest sentit, el manifest resa que «una població fràgil i envellida, juntament amb l’atur, l’emigració i la precària situació econòmica i social, creen un còctel explosiu que acompanyat d’escassos recursos, dificulta la cobertura de necessitats creixents dia a dia».

    Anna Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), assegura que tot i que cada centre té les seves especificitats, el manifest és una expressió d’un descontentament generalitzat. «La situació de sobrecàrrega assistencial i que no es reforci o se substitueixi el personal ens afecta directament als professionals i també a l’atenció als pacients», lamenta aquesta metgessa de família. En una conversa amb aquest mitjà Vall-llossera denuncia que les demores per visitar-se amb el metge de capçalera arriben a ser de 3 i 4 setmanes en alguns CAP.

    Una persona és atesa al taulell d’un Centre d’Atenció Primària. / ROBERT BONET

    Segons explica la presidenta del FoCAP, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha patit molt, ja que a diferència de Barcelona ciutat ha sofert alguns canvis que han empitjorat la situació en equips d’atenció primària com els del Baix Llobregat o Costa Ponent. Alguns exemples d’aquests canvis tenen a veure amb el fet que els professionals del CAP assumeixin tasques que abans no assumien o que s’unifiquin els equips directius de dos o tres CAP de manera que no estan presents a tots els centres.

    Tamara Sancho explica que els metges i infermeres ara assumeixen tasques que abans feien només els especialistes (crioteràpia, infiltracions, espirometries, entre moltes altres…) sense augment de professionals ni de pressupost. Moltes radiografies que abans s’informaven per part d’un radiòleg ara no ho són. Una altra tasca que ara assumeixen els sanitaris de la primària és la tècnica de control de la anticoagulació: sintron -medicament que s’administra com a prevenció d’un ictus-, que segons explica abans s’assumia des dels hospitals.

    A banda d’aquests canvis, el dia a dia els metges de família pateixen també les conseqüències de les bosses de llistes d’espera per les visites a l’especialista o les proves diagnòstiques. «Si tens un pacient a qui has enviat a fer-se una colonoscòpia i ha d’esperar mesos són mesos que tens el pacient sense diagnosticar», cita com a exemple Vall-llossera. Són pacients, com diuen en el manifest, en casos retinguts en «pre-llistes d’espera per a proves o especialistes».

  • La publificació de la sanitat catalana

    Des de l’inici de la legislatura s’ha parlat molt de la “desprivitatizació” de la sanitat pública catalana, de com el conseller de Salut Toni Comín aposta per una sanitat pública a diferència de governs anteriors o fins i tot dels seus propis socis de govern. Malgrat que no renovar els convenis amb Quirónsalud de la Clínica del Vallès i de l’Hospital General de Catalunya pot arribar a ser una bona iniciativa, en la seva execució cal garantir els drets dels i les treballadores públiques, que són les qui han aguantat la qualitat del sistema sanitari tot aquests anys de retallades. I és més, la privitatització de la sanitat pública va més enllà d’aquests centres hospitalaris i aquesta empresa en concret.

    L’anomenat consens amb què es va dur a terme el desplegament competencial del sistema sanitari català va establir que una part molt important de la gestió i provisió de la sanitat no es faria per organismes pertanyents directament a l’administració pública, sinó per entitats de diferent naturalesa jurídica, tan públiques com privades, que atendrien a la població amb cobertura de pública. D’aquí és on es va crear el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), un espai d’experimentació de la col·laboració público-privada. De manera, que més d’un 60% de la despesa del sistema de salut català en la provisió de serveis és en forma de concerts a diverses entitats proveïdores de naturalesa jurídica diversa. Per tant, és important remarcar que la privatització de la sanitat pública prové de la seva gènesi.

    La CUP Crida Constituent ha defensat sempre la titularitat, gestió i provisió públiques de la sanitat catalana, i entenem que el desgavell, les portes giratòries i els molts (massa) indicis de corrupció tenen a veure amb la diversitat, que alguns diuen, de proveïdors, però sobretot en la borrosa línia existent entre allò públic i allò privat. No es tracta d’ordenar allò existent, sinó que es tracta de garantir que la sanitat pública catalana és això, i que per tant, no es generen pacients de primera i pacients de segona (i fins i tot tercera) en funció de la capacitat adquisitiva, que no hi ha empreses que s’enriqueixen a costa d’un dret bàsic, que a més no està ben cobert, i que els i les treballadores tenen unes condicions dignes per dur a terme un bon servei.

    Quan a Catalunya es parla d’un sistema divers de proveïdors, el que es fa és incorporar i defensar una gran majoria d’empreses, fundacions i entitats de propietat diversa on per tant, el poder de decisió està en els òrgans de govern i on existeix el dret d’apropiació de l’excedent d’explotació, els beneficis. És més es defensen una sèrie d’entitats amb diferent grau d’autonomia de gestió i per tant, amb una capacitat diferent per decidir autònomament l’assignació interna dels recursos disponible, sent elles i no l’Institut Català de Salut (ICS) qui en defineix les prioritats. A més, aquesta autonomia de gestió el que augmenta és l’opacitat del servei públic i no facilita el rendiment de comptes, un element primordial en qualsevol servei públic.

    Això ho hem pogut veure en infinitat de consorcis sanitaris entre entitats públiques, com el del Maresme, on aquesta forma de gestió s’utilitza per entrar de ple a competir amb altres proveïdors sanitaris, de manera que es redueix l’activitat assistencial, les ràtios de personal per tractar als pacients, el cost del personal, i a més es regeixen en part pel dret privat com a eina per eludir la normativa en contractes públics, normalment més restrictiva. Així, aquest sistema de gestió ha facilitat l’existència d’espais de mercantilització on sota l’argument d’infrafinançament, les externalitzacions de serveis auxiliars (bugaderia, neteja, cuina…) han augmentat exponencialment i han acabat en unes poques mans, sempre les mateixes. Quants serveis de cuina dels hospitals catalans són gestionats per SERHS, empresa coneguda en part pel cas Bagó?

    El debat sobre la “desprivatització” de la sanitat pública hauria d’anar més enllà de les empreses amb ànim de lucre. Què fem amb totes les fundacions amb fons privats o públics que gestionen serveis sanitaris? N’hi ha prou amb dir que són sense ànim de lucre per avalar la seva presència al SISCAT? Una panoràmica de qui són totes aquestes fundacions ens serviria per veure que més enllà de qui ostenta la titularitat de la gestió d’hospitals, centres d’atenció primària (CAP) i d’altres serveis totes aquestes fundacions formen part d’entramats empresarials que de manera indirecta obtenen beneficis d’aquesta gestió d’un servei públic. A més, si la voluntat d’un servei públic és també la rendició de comptes, la transparència i en definitiva, hauria de ser també el control ciutadà, la forma jurídica de fundació no ha estat, és ni serà una entitat democràtica ni participativa. Podem analitzar el cas de la Fundació Santa Tecla, per exemple, llargament denunciat per la CUP d’el Camp de Tarragona. Una fundació que crea al seu voltant un entramat d’empreses que són després contractades per desenvolupar diferents serveis en els diferents centres que gestiona. La perversió del sense ànim de lucre convertit en ànim de lucre en un segon terme.

    Davant tot aquest panorama, i amb una suposada intenció de millorar el finançament, es busquen estratègies per reduir les despeses i s’explora (i en alguns llocs s’implementa gradualment) la provisió d’atenció privada al sector públic, de manera que es facilita la doble activitat dels professionals mèdics que pot afectar l’activitat duta a terme de forma pública. Així, quan es fa activitat privada a un centre públic es tendeix a posar com a excusa la defensa de la sanitat pública i no s’explica mai que això genera pacients de primera, de segona i fins i tot de tercera a través de l’ús que es fa de les llistes d’espera, i que per tant, facilita que aquells qui tenen més recursos tinguin accés més ràpid a la sanitat un cop han entrat per la porta d’un centre sanitari públic. De manera, que amb les dues velocitats en l’atenció i la doble activitat dels professionals mèdics es produeix una fal·làcia, i en lloc de millorar la sanitat pública el que s’acaba generant és un augment de les llistes d’espera, pot propiciar encara més les derivacions a la privada i en definitiva, aprofundeix en les desigualtats ja existents.

    Per tant, aquest debat sobre la “desprivatització” de la sanitat és coix i molt, massa. Més enllà de fer fora del sistema públic a les empreses amb ànim de lucre (i que hauríem de fer no només amb els dos hospitals fins ara esmentats), cal abordar com es tracten totes les entitats i empreses que actualment són les titulars de la gestió de la majoria d’hospitals del SISCAT, i de molts dels CAP també, i cal sobretot, evitar que empreses privades operin als centres públics. L’intent iniciat l’anterior legislatura per Boi Ruiz per tal de regular i autoritzar l’activitat privada és la manera de continuar sense establir, de manera voluntària, la diferència entre allò públic i allò privat, i per tant, de facilitar que uns pocs facin negoci d’un dret bàsic pagat amb les arques públiques.

    En definitiva, si volem salvaguardar el caràcter públic del model, l’única via per assegurar els drets és exercint el control per via directa, és assumir la necessitat d’una única xarxa pública, que expulsi el lucre de la xarxa clientelar que ha existit fins ara. El debat sobre el model sanitari és un debat ideològic, evidentment. Dir el contrari és una fal·làcia. Es tracta de discutir si la sanitat pública està al servei de la població o si està al servei de les empreses sanitàries que porten anys repartint-se el pastís.