Just Deploy It!

Etiqueta: sistema sanitari

  • El gran impacte de la infermeria en el sistema sanitari

    El gran impacte de la infermeria en el sistema sanitari

    Els ulls, la voluntat i l’actitud en la recerca aconsegueixen trobar allò que fa la diferència entre salut i malaltia. Una anomalia cromosòmica, alteracions en el nucli cel·lular que bloquegen el funcionament correcte d’un òrgan i tantes altres pistes que avui dia ja permeten veure clarament els camins d’infinites patologies i, amb elles, les maneres de prevenir-les i guarir, són en mans de la investigació. I en els efectes col·laterals, la cura dels símptomes, les seqüeles de les malalties i la previsió de complicacions hi ha, també, cada vegada més evidència científica de protocols d’actuació. I és la infermeria qui lidera la mirada, voluntat i actitud en aquesta recerca, la que fa millorar la cura i les cures dels pacients.

    El passat mes de juny, la Càtedra UB-COIB va premiar l’infermer Jordi Adamuz per una publicació, a BMJ Open, sobre l’impacte del treball de les infermeres en el sistema sanitari. Ell és el primer signant d’un estudi dut a terme per un equip de deu infermeres i un metge que va mesurar fins a quin punt la detecció i prevenció de complicacions evitables a partir de l’atenció a les constants vitals d’una persona hospitalitzada poden salvar-li la vida.

    Algoritmes que avisen

    El pal de paller d’aquesta recerca va ser la utilització d’una eina, el sistema VIDA (Vigilància i Identificació del Deteriorament Agut), impulsat per l’Institut Català de la Salut (ICS) i desenvolupat conjuntament per l’ICS i l’IDIBELL, que és capaç de detectar i prevenir les complicacions evitables, els trasllats a l’UCI i la mortalitat intrahospitalària. Ho fa mitjançant un algoritme adaptat de manera local a cadascun dels vuit hospitals de l’ICS. Funciona amb monitors portàtils multiparamètrics, que mesuren les constants vitals del pacient, com la tensió, que s’aboquen a un sistema informàtic en el qual uns algoritmes els classifiquen, de manera que les infermeres ho llegeixen traduït a una escala de colors que diferencien els nivells de risc. 

    Aquest projecte, d’àmbit internacional, va ser desenvolupat i liderat a Catalunya per Maria Eulàlia Juvé, cap de grup de l’IDIBELL i adjunta d’hospitals a la Direcció de Cures de l’ICS. És un sistema que identifica de forma precoç el risc de deteriorament agut mitjançant un sistema de puntuació i un algoritme de decisió resultants del monitoratge del pacient. Aquest sistema es va implementar per primera vegada l’any 2013 i, actualment, s’utilitza diàriament per ajudar a la presa de decisions clíniques en els pacients ingressats als hospitals de l’ICS.

    L’any 2021, Jordi Adamuz, amb el Grup de Recerca Infermera (GRIN) de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), va publicar aquest treball que ara ha estat premiat i que va demostrar, no només que el sistema VIDA és capaç de detectar pacients amb més complicacions evitables, sinó que també contribueix a disminuir la mortalitat intrahospitalària. Concretament, la redueix fins a “un 11%”, segons explica l’infermer i investigador. 

    L’estudi es va poder fer gràcies a la pandèmia de la Covid-19, perquè, malauradament, el sobrecúmul de pacients afectats pel virus feia impossible disposar del monitoratge pel sistema VIDA a tothom. Per tant, la contrarietat es va aprofitar per a comparar les mateixes situacions de gravetat amb alertes precoces d’empitjorament o sense aquestes, una comparativa que, per qüestions ètiques, mai s’hagués pogut dur a terme en condicions no excepcionals.

    Adamuz és professor associat de la UB i responsable de Suport a la Recerca en Cures de l’Àrea de Qualitat, Coneixement i Metodologia.

    Tal com explica Jordi Adamuz, “després d’un mes d’observació d’uns i altres pacients, vàrem constatar que sí que s’associava un major nivell d’alerta a més complicacions. Això no ens era nou. Però la reducció d’un 11% de la mortalitat en els casos en què es comptava amb unitats VIDA va ser una sorpresa, i és un resultat molt significatiu”. Demostrada així l’eficiència de l’eina, ara saben que, en condicions normals, disposen d’aquesta gran ajuda de vigilància de complicacions tan importants com la mort. 

    La investigació d’aquest equip va consistir a mirar si el sistema VIDA s’associa a fets com: el trasllat a l’UCI, les infeccions nosocomials, les complicacions evitables i la mortalitat intrahospitalària. Van estudiar això amb una mostra d’aproximadament uns 2000 pacients d’hospitals de l’ICS, durant el mes d’abril del 2020. En aquell primer mes de pandèmia, ja van constatar que el 40% dels pacients ingressats per Covid tenien una complicació que, si s’hagués detectat per forma precoç, s’hauria pogut evitar.

    A partir d’ara, explica Jordi Adamuz, després d’aquest premi que representa un reconeixement d’aquest impacte de la infermeria en la salut -diu- “continuarem desenvolupant el sistema VIDA afegint altres paràmetres analítics, per exemple, els hematòcrits o la creatinina. Els tindrem en compte perquè s’ha demostrat que també són factors de prevenció de complicacions.

    La imprescindible infermeria

    És una vigilància en mans de les infermeres que es guien per escales validades. Fins aleshores –diuen els autors de l’estudi– només un article publicat, fet en un altre país, havia mostrat l’impacte d’aquest ‘alertador’ de complicacions, a partir de les constants vitals d’una persona hospitalitzada.

    Això també demostra que “millorar la qualitat en l’assistència al malalt garantint la seguretat de les cures té a veure amb quines cures donem les infermeres i amb quina recerca fem per a millorar-les”, precisa Adamuz. “Treballem en el registre i seguiment que fem de les cures, i aquesta és la manera de garantir que tot allò que oferim als malalts contribueix a la seva millora, perquè hi ha una evidència científica al darrere”, afegeix l’infermer de l’Hospital de Bellvitge. 

    Adamuz és professor associat de la UB i responsable de Suport a la Recerca en Cures de l’Àrea de Qualitat, Coneixement i Metodologia. La infermera adjunta d’aquesta àrea és Maribel González-Samartino, que és igualment professora associada de la UB i també va participar en el treball, presentat com a: Risk of acute deterioration and care complexity individual factors associated with health outcomes in hospitalised patients with COVID-19: a multicentre cohort study.

    Adamuz és l’infermer referent del Grup de recerca infermera GRIN IDIBELL, un dels primers equips acreditats per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), i un dels primers grups d’investigació d’infermeria de tot l’Estat. El componen ara mateix 43 infermeres vinculades als Hospitals de Bellvitge, Viladecans, l’ICO de l’Hospitalet de Llobregat i la UB. La seva recerca planteja projectes de millora en tots els àmbits.

    “Cada quant convé mirar la tensió o, en cas de detectar febre, poder començar a fer el tractament que pertoqui, tot això surt de la recerca, perquè altres infermeres, i també metges han investigat”, expliquen els investigadors d’infermeria. “I busques fonts d’on nodrir-te, perquè les cures integrals no només vol dir la intervenció sanitària a l’hospital, sinó també saber com afronta la persona malalta aquella nova situació de salut, un nou dispositiu. No només ens abastim de la ciència mèdica i infermera, sinó que agafem també de la psicologia, la sociologia, l’antropologia, perquè parlem de cures globals, cures en salut”, puntualitza Jordi Adamuz. 

    La investigació de les infermeres

    Com a infermer referent en recerca, dona suport a qualsevol professional que vol fer investigació, al personal adscrit a la direcció d’infermeria, també a l’investigador que ja té dades o a qui li cal escriure un article científic. Reconeix que com a estudiant d’infermeria, “em veia a la primària perquè m’agrada molt l’educació per a la salut”. En començar a treballar a la unitat de malalties infeccioses amb Jordi Carratalà, hi va haver una vacant d’investigació I, tot i que ell venia de la diplomatura, va començar a recollir dades de pacients amb pneumònia i a ajudar a escriure articles científics. Alternava la feina d’infermer de recerca entre setmana i el cap de setmana, treballava amb la seva funció infermera assistencial, també a infecciosos. “Em vaig adonar que les infermeres teníem un ampli camp per a investigar”, expressa. Té molt present que els pacients tenen un gran desconeixement de la mateixa patologia, i contribuir a educar pacients per a poder portar millor la seva recuperació després d’una alta hospitalària, sempre li ha interessat.

    «La importància de vigilar les constants vitals per identificar el risc de deteriorament agut i poder així prevenir complicacions dels malalts, responsabilitat de les infermeres». | Pol Rius

    De fet, es va dir a si mateix que el que volia era fer un projecte d’educació sanitària per veure que els pacients que estan més informats es cuiden millor, tenen menys ingressos i menys mortalitat. I per a fer-ho, es va haver de formar amb un màster oficial de doctorat. Sap que un tema així, d’educació sanitària als pacients, no hi ha cap altre professional que ho expliqui.

    És justament la investigació de les infermeres la que posa en relleu el paper cabdal d’aquesta professió i la necessitat de combatre el problema crònic de la manca d’infermeres. I l’estudi pel qual Jordi Adamuz ha estat premiat és un exemple de la rellevància de la intervenció de la infermeria en l’atenció a pacient. La importància de vigilar les constants vitals per identificar el risc de deteriorament agut i poder així prevenir complicacions dels malalts, responsabilitat de les infermeres, ho posa de manifest.

    La càtedra del Col·legi d’Infermeres i la UB va crear el premi que ara ha rebut Adamuz per fer difusió de les millors recerques fetes per infermeres. “Com a col·lectiu, el nostre objectiu és que la societat tingui consciència de la investigació que fem i de les responsabilitats que tenim definides, les competències que de manera autònoma tenim, sense necessitat que ens prescriguin altres professionals”, puntualitza la infermera Maribel González-Samartino. “Nosaltres, les infermeres, treballem en equip, però tenim competències en les quals som responsables del resultat de salut en el pacient. L’educació sanitària, el maneig de processos com ara una traqueotomia, les cures a casa. Com el malalt manega un dispositiu a casa, no hi ha cap professional de la salut que li ensenyi a fer, més que l’infermer. Som els que fem l’educació sanitària. 

    Tant Adamuz com González estan d’acord que les actuals generacions d’infermeres ja no veuen la infermera com a ajudant del metge, tot i que encara hi ha molt pocs llocs de responsabilitat ocupats per infermeres, i per dones, en general.

    Ràtios d’infermeres

    Una altra línia d’investigació que desitgen desenvolupar, segons expliquen, és com “a través de la intel·ligència artificial poder crear un mapa per a les infermeres gestores que recomani les ràtios i la distribució de les infermeres en funció de cada context hospitalari. Que sigui fàcil, molt visual, per poder orientar de forma ràpida com distribuir les tres infermeres de què disposo –posem per cas– amb el panorama que tinc”, exposa Jordi Adamuz.

    «Les infermeres, treballem en equip, però tenim competències en les quals som responsables del resultat de salut en el pacient». | Pol Rius

    Maribel González afegeix que “des de l’hospital, les infermeres vetllem perquè no es travessin les línies vermelles de les ràtios, que tot allò que en els últims anys s’ha incrementat de les ràtios estructurals de les unitats, després de tot el que hem crescut, no podem fer ni un pas enrere. I des de la direcció d’infermeria vetllem perquè tot i això hem de millorar”. González, precisa, però, que tot i que les ràtios d’infermeria s’han d’engrandir, “venir a l’hospital és segur”. Argumenta que, “tenir més infermeres permetria desenvolupar programes per a malalties que ara no tenen visibilitat i seria bo també guanyar més expertesa en l’acompanyament de pacients crònics, cosa que ara no podem fer”.

    Ara per ara, tots dos consideren molt positiu que la societat vegi la infermeria com una bona sortida professional i creuen que aquestes noves promocions estan ajudant a canviar la imatge de la professió, que encara –pensen– anirà canviant més.

    En una societat cada cop més demandant de professionals sanitaris, la infermeria serà també una de les professions amb més reclam en el futur, perquè ara ja ho és. Tal com explica Jordi Adamuz, “a la UB ja s’han obert noves línies d’estudi d’infermeria”. Està clar que entre cobrir les baixes per jubilacions, les que marxen a l’estranger pels sous més alts fora i les que abandonen per les condicions que troben en el món laboral, no hi ha suficients infermeres.

    “Ara que es fan diàlisi fins al final de la vida, trasplantaments de cor i renals a pacients cada cop més grans i el gruix de gent que envelleix, la demanda social d’infermeres és cada cop més gran”, exposa Maribel González-Samartino. Un context complex i creixent que ens ha de conscienciar més sobre la necessitat d’enfortir i valorar la professió que té les nostres cures en les seves mans.

  • La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    A l’estiu no et pots posar malalta. Ni contraure una infecció. Ni fer-te una cirurgia que tenies programada fa mesos i que és ben necessària per a tu. A l’estiu poses en pausa la teva salut, els teus problemes, els teus drets. Aquest sembla ser el missatge de la Conselleria de Sanitat que, durant tres mesos, farà vacances de les seves responsabilitats amb la ciutadania, ja que han decidit postergar operacions, eliminar torns i guàrdies del personal i, fins i tot, tancar serveis sencers com els de detecció de malalties infeccioses als hospitals i CAPs de Barcelona fins al setembre. Unes retallades que arriben paradoxalment en el moment de la història en què Catalunya compta amb més pressupost, un pressupost que s’hauria de poder notar en els serveis públics en qualsevol estació de l’any.

    Malauradament, tampoc no ens podem sorprendre: aquestes decisions són l’últim alè d’un govern que, durant 3 anys, no ha sabut aprofitar l’oportunitat daurada per reforçar i blindar la sanitat pública que va suposar la pandèmia de la COVID-19 i que ens ha ensenyat el rol fonamental dels professionals i serveis de salut en les nostres vides. En comptes d’això, s’ha dedicat a tancar serveis de pediatria per tot el territori, reduir el nombre de llits als hospitals i no renovar el contracte de moltíssims professionals de la salut necessaris a causa de l’alta demanda ciutadana. Unes retallades que ja han portat al carrer a entitats, sindicats, professionals i usuaris que han posat el crit al cel per la precarització de la sanitat pública.

    Durant el passat mandat, des del govern dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona vam haver d’arrancar l’acord per construir els onze CAPs que la Generalitat devia a la ciutat i, lluny de rendir-nos, vam apostar per ampliar la cartera de serveis de salut, tot i no comptar amb les competències per poder arribar allà on la Generalitat s’havia rendit. Vam obrir un dentista i un psicòleg públics, vam crear un servei d’acompanyament en salut mental i física a les treballadores de les cures i vam garantir l’acompanyament sanitari a persones en situació de drogodependència, entre d’altres mesures.

    Però així com les necessitats sanitàries no descansen durant l’estiu, tampoc ho fa la ciutadania, ni els col·lectius professionals compromesos amb la salut i el benestar, i en les properes setmanes li espera al Govern un estiu ben calentet: sindicats d’infermeres, col·lectius de pacients i altres professionals ja han convocat protestes davant de l’ICS i s’organitzen per no permetre unes retallades amagades de vacances estiuenques. Barcelona en Comú també hi serem donant suport a usuaris i professionals, des de les institucions i des dels carrers, i reivindicarem que la política ha de ser un eina al servei de la gent, una eina per millorar la vida de la ciutadania, un eina que no descansa ni a l’estiu ni durant cap data. Hem de poder trobar altres maneres de gestionar els problemes de la sanitat pública, consensuadament amb la comunitat sanitària, sigui l’estació de l’any que sigui.

  • L’Hospital Mútua Terrassa té disponibles un 88,3% dels llits durant l’estiu

    L’Hospital Mútua Terrassa té disponibles un 88,3% dels llits durant l’estiu

    L’hospital de referència de Sant Cugat tindrà un 88,3% dels llits convencionals disponibles durant l’agost així com la resta de mesos de l’estiu –aquest mes de juliol i la primera quinzena de setembre. Aquest és el compromís del Departament de Salut, que a la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord preveu una disponibilitat de llits variable: 88,7% durant aquesta quinzena, 80,5% a l’agost i 87,8% la primera quinzena de setembre.

    La regió sanitària respon així a la petició d’aquest mitjà arran de les crítiques de Marea Blanca i altres entitats i partits per la reducció de l’atenció sanitària durant l’estiu. La Marea Blanca de Terrassa, acompanyada pel Síndic de Greuges egarenc, Mustapha Ben el Fassi Mezouar, es van trobar amb la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, per advertir de la “greu situació de la sanitat pública a Terrassa, especialment pel que fa a la salut mental tant d’adults com d’infants i adolescents”. Segons fonts de la plataforma, la síndica es va mostrar disposada a recollir i transmetre les demandes: “Cal prendre mesures urgentment, Terrassa i els seus habitants no poden esperar més”.

    A més, durant les darreres setmanes hi ha hagut mobilitzacions per demanar un alleugeriment de les condicions de treball del personal de l’Hospital, on, denuncien, la pressió assistencial i la pèrdua de personal i d’espais ha obligat a atendre pacients al passadís del centre. “La resposta ha estat obrir l’àrea polivalent i recuperar dos dels quatre professionals, però és insuficient”, explica Viky Ortega, infermera del servei d’urgències del centre i membre del comitè d’empresa, “ens falta recuperar una infermera i un metge que vam perdre amb el tancament de l’àrea respiratòria”.

    Mobilització a Terrassa per demanar l’obertura de la nova àrea i el retorn de tot el personal després del tancament de l’àrea respiratòria | Cedida per la Marea Blanca de Terrassa

    En una entrevista a Malarrassa, Ortega també va denunciar que el tancament de l’àrea respiratòria suposa un repte davant del repunt de Covid-19: “No es podrà garantir realitzar els aïllaments aeris correctament segons els protocols i això pot provocar l’increment en el nombre de contagis, complicant encara més la situació”. Ara s’empren 11 boxs de l’àrea u i quatre de la set. També denuncia que falta obrir una àrea nova, amb l’obra finalitzada, que no ha entrat en funcionament perquè la Generalitat no finança el personal al conveni amb la mútua. Considera que els donen llargues fins a l’octubre pel dubte d’una possible repetició electoral.

    “Sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional”

    “Sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional”, denuncia la infermera a l’entrevista al mitjà egarenc, tot denunciant que l’atenció d’urgències empitjorarà perquè ara compartiran espai les urgències pediàtriques i les d’adults, “ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal”. Reconeix que aquest estiu no s’ha tancat cap planta completa però que ni la planta set, ni la de salut mental ni la UCI tenen tots els llits operatius.

    Mentrestant, la Marea Blanca de Sant Cugat s’ha sumat, juntament amb la Plataforma de Pensionistes, a la campanya Més i millor Atenció Primària!, impulsada per Amnistia Internacional amb l’objectiu de recollir experiències positives i negatives dels pacients per posar en valor l’atenció als CAPs. Demanen que sigui una atenció accessible, longitudinal, global i coordinada que permeti que les demandes d’assistència sanitària no urgent es resolguin en menys de 48 hores. També insten la Generalitat perquè asseguri la transparència i accessibilitat a les dades del Departament, per poder conèixer així la situació real de l’Atenció Primària i perquè reforci, valori i cuidi els professionals redimensionant els equips en funció de les necessitats de la població.

    Paral·lelament el Fòrum Català d’Atenció Primària ha denunciat que “les direccions dels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Barcelona ciutat de l’Institut Català de la Salut han rebut la consigna, des de la Gerència Territorial, de no fer cap contractació que no estigui en relació a permisos de maternitat/paternitat, prestació per risc d’embaràs o reduccions de jornada per conciliació a partir de l’1 de juny d’enguany i sense informar de la durada d’aquesta mesura”. És una informació que ha posat en alerta el moviment per la sanitat pública de qualitat, que ha convocat diverses mobilitzacions al Departament.

    “Que no es cobreixin les vacances de metgesses i infermeres als CAP malauradament no és res nou; sí que ho és amb el personal administratiu”, denuncia el Fòrum en un comunicat, “tenint professionals disponibles, aquests no es contracten per la manca d’aprovació dels pressupostos, segons argumenta l’Institut Català de la Salut (ICS); una justificació econòmica sorprenent si tenim en compte que el Parlament de Catalunya no va aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per als exercicis de 2013, 2016, 2018, 2019, 2021 i 2024, i per tant es van prorrogar els pressupostos dels anys anteriors”.

    Roda de premsa de la CUP a la seu de la Regió Sanitària | Jordi Pascual Mollá

    Aquest afer va ser denunciat per Laia Estrada, diputada de la CUP, en una roda de premsa a Sant Cugat, on es troba la seu de la Regió Sanitària: “És un sistema molt tensionat arreu del país amb el personal desbordat i amb les usuàries perdent accessibilitat”. La cupaire proposa que, aprofitant el venciment dels contractes amb Mútua Terrassa, es treballi en la reversió de l’externalització i els consorcis perquè el conjunt de l’atenció sanitària pública es presti directament per l’ICS.

    Per contra, el Conseller de Salut, Manel Balcells, ha defensat les accions impulsades per la Conselleria i, en una roda de premsa al juny, va anunciar que l’atenció primària es reforçaria en 253 professionals durant l’estiu: “Garantim a la ciutadania una atenció sanitària plena, com cada estiu, tant a la primària com a l’hospitalària”. Fonts de la Regió Sanitària expliquen que el reforç de l’Atenció Primària es produeix “a les regions sanitàries on hi ha més pressió assistencial durant els mesos d’estiu”.

    Aquesta notícia ha sortit publicada a ElCugatenc

  • El gran salt

    El gran salt

    Segons l’informe La salut com a eina de transformació social, que es feia públic des de l’Observatori per a la Transformació Social (OTS) fa unes setmanes, el diagnòstic del sistema de salut del nostre país ens aporta cinc indicadors preocupants que cal començar a afrontar de manera urgent: es fa encara poca prevenció, la ciutadania detecta certa deshumanització, la gestió no s’adapta a les necessitats, hi ha percepció d’un sistema antiquat i saturat i es comparteix poc el coneixement. A partir d’aquesta fotografia inicial, el document recull les principals conclusions del debat que van mantenir cinc professionals referents del sector en el marc del primer dels Diàlegs pel canvi que ha posat en marxa l’OTS, amb la premissa que la salut té un enorme potencial com a catalitzador de canvis profunds i duradors en la comunitat.

    La salut és un dels pilars de l’estat de benestar i segurament el més sensible per a la majoria de la societat. No fa gaire anys, a Catalunya parlàvem del sistema sanitari com una de les “joies de la corona”. Què ha passat perquè ara els experts convocats afirmin que “mentre assistim a grans transformacions en molts àmbits, el sistema sanitari no es transforma?”. Segurament un factor que podria explicar part de la situació, tal i com es va destacar en algunes de les intervencions, és l’impacte que els determinants socials i l’increment de la desigualtat estan tenint sobre els problemes de salut de les persones i la gestió de la complexitat que això implica. Els indicadors socials són clars: gairebé el 25% de la població està en situació de risc de pobresa o exclusió social; el 19,2% de la ciutadania no pot permetre mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada; i la desigualtat social s’ha incrementat un 5,7% al nostre país.

    Tal i com s’afirma a l’informe: “La salut és un sector estratègic: té cura del principal actiu d’un país, que són les persones. És un factor de cohesió social molt important i de disminució de desigualtats.” Per això es proposa un canvi de mirada que porti a un canvi de model. D’un model basat en els recursos a un model centrat en les necessitats de les persones. D’un cert paternalisme, a la corresponsabilitat i la informació; de pacient subjecte passiu a persona subjecte actiu; de l’hospital-CAP a les xarxes territorials d’atenció integrada i provisió de cures. Només maximitzant la coordinació entre els sistemes sanitari-social i establint una cartera de recursos socials adaptats als diferents perfils de persones, farem el pas del curar al curar-cuidar.

    Com era d’esperar, les reflexions també destaquen la importància i l’impacte de la transformació digital en el futur del sistema de salut. La tecnologia i la innovació es presenten com dos dels pilars més significatius per a l’evolució del sistema. Mitjançant l’adopció de la telemedicina, la intel·ligència artificial i l’anàlisi de dades és possible aconseguir una atenció més predictiva, preventiva i personalitzada. La tecnologia no sols té el potencial de millorar l’eficiència, sinó també d’ampliar l’accessibilitat i millorar l’experiència del pacient.

    Com a conclusió de l’informe, s’enumeren un bon grapat de propostes per dibuixar el futur del sistema sanitari. Entre d’altres, l’empoderament i reeducació de la ciutadania, reestructuració de l’atenció primària, integració de tecnologies innovadores, creació d’una autoritat independent d’avaluació de polítiques i pràctiques sanitàries, la integració entre sector social i sector salut o la millora de les condicions laborals i de la qualitat de vida de les professionals.

    Si el diagnòstic, les causes i les propostes estan perfilades, perquè no es produeixen els canvis? Qui ha de promoure la transformació? S’assenyala la necessària aproximació entre els tres principals agents de canvi: els poders polítics, el sector sanitari i la societat. És el que alguns han descrit com “la necessària renovació del contracte salut entre salut i ciutadania”. Pacte, lideratge i inversió. Només així s’assolirà el gran salt cap a una salut veritablement transformadora.

  • Un sistema sanitari hiperactiu i amb dèficit d’atenció

    Un sistema sanitari hiperactiu i amb dèficit d’atenció

    Es defineix el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat com la dificultat per prestar atenció, activitat excessiva i conducta impulsiva, que pot portar a relacions inestables, mals resultats en el treball o l’escola i baixa autoestima. Molts d’aquests fets s’estan donant en l’actual sistema sanitari, que presenta importants disfuncions, posades de manifest de manera especial després de l’epidèmia de COVID-19.

    Des dels anys 70, els sistemes sanitaris no paren d’engrandir-se emparats pel creixement econòmic, tecnològic i científic que va conduir la medicina a interessar-se en les causes biològiques i individuals de la malaltia per sobre de les causes socials, i en l’especialització per sobre del coneixement generalista. Les societats reclamen més i més recursos per a la sanitat i el percentatge del PIB que s’hi dedica en els països «rics» no deixa de pujar des de fa 50 anys, a excepció dels exercicis que van seguir a la gran recessió iniciada amb la crisi financera del 2008.

    Les demandes al sistema sanitari són cada vegada més grans, de la mateixa manera que ho són les pressions de la indústria per introduir tècniques, proves i tractaments. El sistema i la majoria dels professionals entren en aquesta dinàmica, incrementant l’activitat d’acord amb la llei de «a més demanda més oferta», que també funciona en sentit contrari, «a més oferta més demanda», tancant un cercle que es retroalimenta i produeix una perpètua insatisfacció dels actors principals, la població i els professionals. Així, s’ha anat desenvolupant un sistema hiperactiu que no produeix una millor salut i una major qualitat de vida de forma proporcional als recursos que hi dedica. Més aviat al contrari, té efectes nocius perquè no sempre es dirigeix a prevencions, diagnòstics i tractaments eficaços i segurs. Metges de tot el món no havien estat mai tan «cremats» com ara i les puntuacions de les enquestes de satisfacció dels pacients van a la baixa. La relació entre professionals i pacients es deteriora i, sovint, és conflictiva.

    El  British Medical Journal (BMJ), al 2002, va dedicar un número titulat Too much medicine a parlar dels excessos de la medicina, i en l’editorial es podia llegir això: «Però tot i que l’increment de recursos serà àmpliament benvingut, el cost de tractar de vèncer la mort, el dolor i la malaltia és il·limitat, i més enllà de cert punt, cada cèntim gastat pot empitjorar el problema, erosionant encara més la capacitat humana per fer front a la realitat.» Vint i un anys després, la mateixa revista torna a cridar l’atenció amb l’article d’opinió Overdiagnosis and too much medicine in a world of crises: «S’estima que el 30% de l’atenció mèdica és de baix valor o malbarata recursos, i que el 10% és nociva. S’estima que el sector de la salut genera més del 5% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en els països industrialitzats, una altra forma en què l’atenció de baix valor amenaça la salut.»

    Entre les pràctiques de baix valor s’inclouen la majoria d’intervencions sobre la població sana, els cribratges de càncer, la sobrevaloració i actuacions sobre factors de risc (com el colesterol elevat o el dèficit de Vit D), o alguns tractaments en la fase final de malaltia. Són proves i tractaments que costen diners i condicionen la vida de les persones. Anar al metge o fer-se anàlisis ha entrat a formar part de l’activitat habitual de sectors de població que busquen en el «fer» més que en el «ser» o el «pensar» apaivagar l’ansietat que provoca la perspectiva de la malaltia, el patiment o la mort. I el sistema respon actuant, fent tal o qual cosa per «estar segurs», «descartar», «fer un seguiment» o «per si de cas».

    El sentit primari de la pràctica clínica, que és el diagnòstic i el tractament de malalties, s’ha perdut en molts casos per entrar en una activitat sense sentit. Aquesta deriva ha estat centre d’interès de diversos pensadors. Ja als anys 70, Ivan Illich parlava del dany sanitari, social i cultural que generava la medicina, tot afirmant que la gent està condicionada a aconseguir coses en lloc de fer-les. Michel Foucault va parlar de la biopolítica com una forma d’exercir el poder disciplinari del sistema capitalista mitjançant l’«administració dels cossos» i la «gestió calculadora de la vida».

    Més recentment, el filòsof alemany Byung–Chul Han diu que la tècnica del poder de dominació neoliberal és la psicopolítica, que de forma subtil s’ocupa del fet que l’individu actuï de tal manera que reprodueixi per si mateix l’entramat de dominació que és interpretat com a llibertat. Els sistemes de salut són part del sistema econòmic, social i cultural i, per tant, no són aliens als interessos dels diferents poders. El camp de la salut és un camp més en què el ciutadà es converteix en consumidor, en un sistema que per mediació del consum ven significats i emocions, com explica Han. Seguint aquest pensament, no seria el valor d’ús, sinó el valor emotiu i de culte una de les causes que posen en joc la hiperactivitat sanitària. Potser això pot explicar, ni que sigui parcialment, l’acceptació d’actuacions quasi compulsives de fer més i més, la dificultat de deixar de fer allò que s’han demostrat ineficaç i la crescuda de les demandes assistencials amb una tendència que sembla que apunti a l’infinit.

    Malgrat, o a causa de, la seva hiperactivitat, els sistemes tenen problemes per donar resposta a les persones malaltes. Problemes d’accessibilitat, retards diagnòstics i llargues llistes d’espera per a exploracions o tractaments quirúrgics. La part del sistema més eficient i amb major impacte en la salut i la qualitat de vida, que és l’Atenció Primària, està poc valorada i infrafinançada, mentre que la tecnologia i l’especialització focal acaparen els recursos. Amb tot, hi ha malalts que pateixen un veritable problema de dèficit d’atenció a les seves necessitats, que no sempre són de caràcter biomèdic, sinó de cures, de reconeixement i de comunicació. Les persones amb demència, per exemple, reben costosos fàrmacs de baixa efectivitat, i, en canvi, no tenen resolta l’atenció a les necessitats més bàsiques ni a les de tipus emocional i social. També queden desatesos els problemes i trastorns mentals més o menys greus, o les malalties emergents com la COVID persistent, per citar-ne algunes.

    Es necessita, doncs, un canvi de paradigma: deixar de fer per poder fer, centrar-se en pràctiques d’alt valor i abandonar les de baix valor. Això permetrà dirigir els esforços a les persones que més ho necessiten i aportarà major satisfacció als professionals. Tal com diu el BMJ: «Necessitem més reflexió i discussió sobre els recursos finits financers, humans, socials i planetaris disponibles per a l’atenció mèdica i sobre una millor distribució dels recursos existents«. Una reflexió que concerneix tant al món de la política com al sanitari, i demanda una pràctica clínica basada en els valors de la professió, protegida dels beneficis lucratius i centrada en els interessos i necessitats de les persones. I una reflexió social en la qual plegats reformulem les expectatives, les demandes i les ofertes, resistint-nos al poder biomèdic (i biopolític) i a l’imperatiu consumista, per passar a tenir un major control sobre la nostra salut i reclamar serveis sanitaris menys hiperactius, capaços de donar una millor atenció i produir un menor impacte ambiental.

  • Llums i ombres de la sanitat pública catalana: “la salut és cosa de tots”

    El Decret de la reforma de l’atenció primària a Catalunya es va publicar l’any 1985, un any després de la disposició equivalent d’àmbit estatal (Decret de Zones Bàsiques de Salut), i durant 1986 es va iniciar el procés de reforma en tres centres d’atenció primària.

    L’atenció primària a Catalunya, de forma coherent amb el model sanitari general, és de provisió diversa: el 80% està a càrrec de l’entitat pública Institut Català de la Salut (ICS), mentre que el 20% restant ho està per consorcis sanitaris públics i privats concertats, i per les anomenades entitats de base associativa (EBA,s). Aquestes darreres, iniciades a Vic l’any 1996, són centres privats dirigits per grups de professionals i que atenen cadascú a la població d’una àrea bàsica de salut cedida amb aquesta finalitat pel Departament de Salut i que, per tant, tenen un elevat grau d’autonomia de gestió i funcionament.

    L’any 2002 es va constituir l’entitat ACEBA com associació, que agrupa als 12 centres que conformen avui aquesta xarxa. Les àrees bàsiques que pertanyen a consorcis són gestionades per entitats concertades que també, en bastants casos, són propietàries de centres hospitalaris, de salut mental i sociosanitaris d’un territori concret. Aquest darrer model es pot considerar semblant al de les organitzacions sanitàries integrades (OSI) del País Basc.

    L’any 2005, i per encàrrec del CatSalut, l’Institut d’Estudis de la Salut va elaborar una anàlisi comparativa dels diferents models de gestió de l’atenció primària i comunitària (APiC) a Catalunya. L’estudi va evidenciar que a la majoria de les dimensions considerades (pràctica clínica, coordinació, accessibilitat) no existeixen diferències estadístiques significatives entre els models de gestió de l’atenció primària. Els canvis principals feien referència al fet que els professionals de les EBA,s tenen una major implicació en les estratègies de l’entitat i més proximitat a la direcció dels centres.

    Amb relació a alguns outputs assistencials, s’observa que a les EBA,s es demanen menys proves complementàries i derivacions i un cert descens de la despesa farmacèutica i del temps d’espera per ser atès pel seu metge de referència. Aquestes dades, lògicament, s’han de contextualitzar en relació amb l’entorn poblacional i de disponibilitat de recursos. Posteriorment, s’han fet altres estudis comparatius sobre els models de gestió que han ofert resultats semblants o lleugerament més favorables al model EBA,s.

    En el primer capítol d’aquesta sèrie, ja hem abordat aspectes generals relatius a la despesa. Afegirem ara que l’any 2020 la despesa per habitant destinada a l’APiC a Espanya va ser de 228,01 € i de 229,33 a Catalunya, pràcticament iguals. Si fem referència a l’evolució d’aquest paràmetre entre els anys 2010 i 2018, veiem que mentre al conjunt de l’estat es va produir un descens del 0,98%, a Catalunya va ser molt més pronunciat, gairebé el doble (1,8%).

    El volum de professionals mèdics i d’infermeria de l’APiC a Catalunya és molt semblant al mitjà del conjunt de l’Estat. D’acord amb les dades d’un estudi recent sobre la població adscrita als metges de família de l’ICS a Catalunya, un 79% té assignats més de 1.500 habitants, i un 38% més de 1.800. Una enquesta de 2019 del sindicat Metges de Catalunya mostrava que el 96% dels entrevistats es queixava de sobrecàrrega assistencial.

    Pel que fa als salaris dels metges de família, segons un estudi de l’OMC de l’any 2018, sabem que un facultatiu espanyol de 40 o més anys amb plaça en propietat té un sou brut anual mig sense guàrdies de 43.596 € (33.804 a Andalusia, 56.183 a Múrcia i 37.375 a Catalunya). En altres països europeus els sous són molt més alts (entre 60.000 i 115.000 € a França, i entre 90.000 i 144.000 € al Regne Unit).

    La satisfacció dels professionals d’APiC s’ha deteriorat de forma significativa en la darrera dècada, amb un creixement significatiu després de la pandèmia COVID-19. Les dades procedents de diferents estudis sobre la prevalença de la síndrome de burnout dels metges de família oscil·len molt i poden anar del 14% a més del 80% segons la metodologia emprada.

    Les dades exposades prèviament poden justificar l’existència d’un elevat grau de malestar entre els professionals de l’APiC espanyola, traduït darrerament en conflictes laborals a diverses comunitats autònomes, entre elles a Catalunya. En aquest cas sembla que el model sanitari català aplicat a l’APiC no ha aconseguit introduir en aquest àmbit elements positius de diferenciació amb la resta de l’Estat.

    Atenció sociosanitària i dependència

    Les interrelacions existents entre els problemes sanitaris i els socials són òbvies. Connexió la intensitat de la qual es fa més gran quan més s’incrementa l’esperança de vida i augmenten les malalties cròniques.
    La salut és, més que un objectiu en ella mateixa, més aviat, una facultat que ens ajuda a poder gaudir d’una vida plena, d’una qualitat de vida acceptable, això sí una qualitat nuclear, bàsica, del benestar individual i col·lectiu. És obvi que la pèrdua d’autonomia personal que requereix la intervenció dels serveis socials és molt sovint resultat de problemes de salut aguts i crònics. Per tant, sembla clar que convé garantir i millorar les relacions entre les administracions de la sanitat i dels serveis socials.

    A Espanya, 9,54 milions de persones són majors de seixanta-quatre anys i, segons dades de 2019, el 3% de la població es troba en una situació de dependència reconeguda oficialment. L’any 2020, la taxa de dependència (proporció entre menors de setze anys i majors de 64 respecte als de 16 a 64 anys) era del 54,4%. Gairebé una tercera part (el 30,19%) de les persones més grans de seixanta-quatre anys són dependents. Aquestes dades globals ens parlen de la importància d’un problema en llur abordatge Espanya i Catalunya es troben molt endarrerides respecte a altres països del nostre entorn.

    Existeix un gran dèficit de places residencials i les llistes d’espera per accedir-hi són cada dia més llargues i malgrat que aquest no sigui ni l’únic ni el problema més greu i urgent, cal assenyalar que l’OMS aconsella una ràtio de places per cada 100 persones més grans de seixanta-cinc anys de 5 i que a Espanya l’any 2018 teníem solament 4,21 i, a més, amb una tendència decreixent en els darrers deu anys.

    Pel que fa a l’ajut per a persones dependents s’observa una cobertura molt baixa per part de la Llei de Dependència, fet del qual dóna idea precisa que l’any 2021 van morir a Catalunya 12.744 dependents en llista d’espera per rebre una prestació i que al voltant del 32% de persones amb dependència reconeguda no reben cap mena de prestació (14% de mitja al conjunt de l’estat).

    El finançament i gestió d’una part majoritària de l’atenció sociosanitària se situa en el sector privat, concretament a Catalunya el 79,6% de les places de residències sociosanitàries i a la ciutat de Barcelona el 86% dels centres són privats.

    La pandèmia COVID-19 ha evidenciat al conjunt de l’estat i a Catalunya problemes molt importants en la qualitat i seguretat de les prestacions de les residències sociosanitàries. Més de 34.000 persones van morir durant la pandèmia en aquests establiments i es van evidenciar els greus problemes d’estructura, funcionament i recursos humans d’un sector que, en opinió de la majoria dels analistes, necessita canvis profunds, que han d’arribar al propi model d’atenció de les persones grans amb diversos graus de dependència.

    A Catalunya els problemes deficitaris de l’atenció sociosanitària son tant o més greus que a la resta de l’Estat, amb una major presència del sector privat i dificultats més rellevants per accedir als recursos, bé als ajuts a la dependència o a places en els establiments residencials.

    Les dades exposades prèviament semblen demostrar que el model sanitari català en la seva vessant d’atenció a les persones grans i dependents no mostra resultats positius quan es compara amb el conjunt de l’Estat.

    Salut Pública

    La Salut Pública (SP) catalana, com passa amb la de moltes altres autonomies, és una part petita i marginal del conjunt de la sanitat pública. Que Catalunya assumís les responsabilitats assistencials tan aviat comportà la focalització de les polítiques en el component assistencial, molt més nombrós i molt més visible per part de la ciutadania. També molt més poderós des de la perspectiva corporativa.

    La qual cosa implicà que el desenvolupament de la SP no només no fóra prioritari, sinó que no mereixés tanta atenció com els problemes urgents de l’assistència. Situació que en altres comunitats que no havien rebut les transferències els hi permeté almenys algunes iniciatives específiques.

    Tot i que la SP conservà durant uns anys la responsabilitat del planejament sanitari, de forma que fins i tot els plans de salut actuals contemplin una perspectiva salubrista. Lamentablement més formal que efectiva. Per altra banda, el paper oficial de la Salut Pública a l’organigrama al Departament de Salut també ha estat millorat, de manera que actualment la SP governativa té l’estatus de Secretaria General, consideració que només s’ha assolit a Andalusia.

    Una de les iniciatives que mereixen elogi fou l’establiment del programa CRONICAT, dirigit per Ignasi Balaguer Vintró, amb una forta relació amb el programa MONICA de la OMS. Que, per cert, disposa d’un centre propi a Catalunya. També cal esmentar la creació de l’Institut (universitari) de Salut Pública de Catalunya, una institució que aplegà la Generalitat, l’Ajuntament i la Universitat de Barcelona que, lamentablement, no prosperà malgrat la seva necessitat objectiva.

    Un fiasco que alguns van tractar d’esmenar apropant la salut pública a l’atenció primària de salut, mitjançant l’atenció primària i comunitària. La veritat és que l’atenció primària de salut promoguda a Alma Ata ja era comunitària, però el seu desenvolupament a Espanya i a Catalunya mai ha prioritzat aquesta perspectiva.

    El reconeixement de la multisectorialitat de la Salut Pública, instigat des de la conferència internacional de promoció de la salut a Ottawa i encarnat posteriorment amb la iniciativa de la Salut a Totes les polítiques, va menar a la creació del Pla Interdepartamental de Salut Pública PINSAP, quines influències han estat l’establiment d’una avaluació de l’impacte previsible sobre la salut de les activitats que requereixen autorització administrativa.

    Perquè, malgrat que els propòsits específics del Pla fossin incentivar l’assumpció de la responsabilitat de cada departament sobre la salut de la gent, els criteris hegemònics al Govern (i a la societat) continuen sent que la salut és cosa dels sanitaris, oblidant el lema del congrés de cultura catalana (1975-77) segons el qual “la salut és cosa de tots”.

    Per tal d’implicar més activament els sectors socials i la ciutadania, el Departament de Sanitat va promoure l’any 2015 el programa COMSalut, que mobilitzà 16 equips d’atenció primària, que atenien una població de 350.000 persones, per tal de desenvolupar la cooperació dels agents promotors de la salut de les poblacions, mitjançant la col·laboració dels professionals de l’APiC i de SP amb la implicació dels serveis municipals i les entitats ciutadanes. Una iniciativa que pel que sembla ha estat substituïda per la denominada estratègia de salut comunitària de la qual es desconeixen els resultats.

    En el primer capítol d’aquesta sèrie ja hem apuntat les dades principals relatives a la salut pública catalana, els quals, des d’una perspectiva del volum total de recursos dedicats a aquest àmbit, es troben per sota de la mitjana estatal malgrat el seu rang en el si del Departament de Salut i la creació l’any 2009 de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, organisme que no compta amb el mínim grau d’independència estratègica, de gestió i operativa amb relació a aquell per poder ser considerat una estructura rellevant des d’una perspectiva científica i de prestigi professional i social.

    *Gràcies al Dr. Andreu Segura per les seves aportacions en aquest article

  • Metges de Catalunya veu «insuficient» el pla d’estabilització del personal sanitari

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) ha remarcat que el pla dʻestabilització de les plantilles sanitàries impulsat pel Govern espanyol és una mesura «insuficient» si no va acompanyada de finançament per ampliar les dotacions de facultatius i millorar les seves condicions laborals i retributives. Sense aquest reforç, defensa l’organització, «no es podran resoldre els problemes d’accessibilitat, les iniquitats, les llistes d’espera o el dèficit d’especialistes mèdics».

    El nou pla d’estabilizació aprovat pel govern el passat dimarts preveu fer fixos a més de 67.300 sanitaris interins del Sistema Nacional de Salut (SNS) amb l’objectiu d’acabar amb la temporalitat que assola el sistema sanitari. Metges de Catalunya, però, veu aquesta mesura com el «simple compliment d’una sentència judicial» i de la normativa europea sobre l’estabilitat laboral dels empleats públics.

    El sindicat mèdic afirma que la mesura «no comporta cap novetat» i recorda que l’Estat només obeeix els requeriments del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ha sancionat les administracions espanyoles en diverses ocasions per l’abús de la contractació temporal. MC recordar que, a Catalunya, gairebé 5.000 facultatius, el 49% de la plantilla mèdica de l’Institut Català de la Salut (ICS), treballen amb contractes interins i eventuals.

    Metges de Catalunya reclama un pla de xoc nacional per resoldre una «crisi de professionals mèdics sense precedents». «S’han de planificar les necessitats a curt i mig termini i, sobretot, oferir un exercici professional que resulti atractiu i motivador per a les noves generacions. Pel contrari, no podrem evitar la seva fugida», alerta el sindicat.

    En aquest sentit, MC reitera que la inversió sanitària prioritària és la contractació de més facultatius, per «reduir la sobrecàrrega de treball i la pressió dels centres sanitaris», i la millora de les condicions laborals i retributives dels professionals per «captar i retenir el talent mèdic».

    Pel que fa a la inversió de 449 milions d’euros destinada a l’atenció primària entre els anys 2022 i 2024, anunciada pel conseller de Salut, Josep Maria Argimon, l’organització creu que “cau en el mateix error”. MC assegura que és “fictici” preveure la construcció de 62 nous centres d’atenció primària (CAP) “sense planificar el personal facultatiu que ha de prestar assistència mèdica en aquests dispositius”. Així, el sindicat mèdic critica que Salut faci “màrqueting” amb la construcció d’equipaments “buits”

  • Què en fem del llegat sanitari de qui es jubila?

    En tota pràctica professional hi ha una dimensió que no s’aprèn a classe. Es llegeix, si de cas, entre línies, en el dia a dia, observant el resultat de què es fa i què no es fa. En hospitals i CAPs, cada lliçó apresa amb un pacient és un bé per a la salut de tots i totes. Com un pòsit de cafè, allò que queda al final del dia, al final d’un any, d’una carrera professional, d’una vida dedicada a curar i a procurar salut als altres, cada subtil nou saber que suma valor en un professional sanitari, és patrimoni comú. Però, on va a parar aquest ‘saber fer’ quan metges i infermeres es jubilen? Perquè el nostre sistema de salut pública no preveu el seu aprofitament.

    «Un bon metge és quelcom més que saber molt de medicina. Hi ha tots els intangibles, més enllà dels diagnòstics mèdics, com el tracte al pacient. A cap lloc ens ensenyen eines de comunicació, a ser assertius, com donar males notícies i saber portar certs moments. I això és difícil transmetre-ho. També s’han de posar ganes d’aprendre-ho o saber-ho captar. Jo he tingut la sort de tenir grans referents per aprendre com fer de metge», exposa el Josep Maria Cots. Té 63 anys i en porta 35 exercint de metge de família i professor a la Universitat de Medicina de Barcelona. «Sempre he tingut residents i els he format, però tota la transferència d’experiència és impossible traspassar-la», considera. Ara ja es planteja jubilar-se, als 64 o als 65.

    «Em fa il·lusió fer altres coses, però penso que el sistema sanitari públic podria contemplar una manera de, qui volgués, poder dedicar-se a fer aquest traspàs dels intangibles en medicina, un dia o dos a la setmana, per explicar coses als residents i aconsellar-los des de l’experiència apresa. Això no existeix. En medicina de família, almenys, d’un dia a l’altre, passes de donar el 100% del teu temps, a no donar res el dia que et jubiles», exposa Cots.

    «Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics, morals, hàndicaps en situacions més complicades, com es tolera la incertesa, s’encomana l’empatia i es compagina la necessària capacitat de frustració amb l’ànim per continuar donant el millor, com s’exercita la comprensió de les emocions personals… res de tot això no s’ensenya a la universitat», afirma Antoni Sisó, president de l’Associació catalana de medicina familiar i comunitària (CAMFIC). Per això considera que «en medicina de família, proposar la figura de l’emèrit seria molt interessant. Fa 30 anys, l’edat de jubilació ja eren els 65 anys, i l’esperança de vida ha canviat molt», diu Sisó.

    «Els governs, autonòmics i estatals, haurien de valorar la possibilitat que, qui vulgui, pugui continuar aportant valor al sistema públic, sense penalitzar-los fiscalment. Procurar un marc jurídic laboral als treballadors públics que es trobin en plenitud per fer coses, que ho puguin triar com a favor a la societat. Així donaríem oxigen als grans que puguin i vulguin durant un parell o tres més d’anys deixar alguna cosa més del seu bagatge. Tal com ara, no hi ha un traspàs de coneixement organitzat i seria molt interessant com a societat científica poder proveir d’aquest mentoratge tan valuós».

    Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics i morals, hàndicaps, com s’encomana l’empatia, com s’exercita la comprensió… res de tot això no s’ensenya a la universitat.

    El currículum ocult

    «Aprendre l’ofici de metge és una feina de tota la vida», afirma el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, Antoni Trilla. I, per tant, amb la jubilació, una important saviesa acumulada es perd. Allò que no es veu, però que fa millor la salut i confortabilitat del pacient, «com tractes la gent, com gestiones una situació difícil, com somrius, el currículum ocult», diu Trilla. Ell és un dels professionals de la salut pública que en els pròxims cinc anys podran jubilar-se. Es calcula que ho faran uns 6.000 metges a Catalunya, el que representa un 20% aproximadament dels actuals col·legiats. El llegat de tots ells, els nostres governants no tenen previst la manera de transmetre’l.

    El doctor Antoni Rafecas es va jubilar el passat mes d’abril. Feia 37 anys que treballava com a cirurgià i professor a l’Hospital Universitari de Bellvitge, i abans va ser metge de l’Hospital de Manresa. Explica que a mesura que s’atansava als 65, i més als 70, tenia la sensació que la seva expertesa i experiències viscudes les havia pogut anar compartint, com a professor i a l’hospital, amb els residents. «Ensenyava la tècnica quirúrgica, els punts… Però, com com hem de donar una mala notícia quan hi ha una malaltia greu, o com fer-la més bona notícia perquè hi ha un tractament que, sí, és dur, però tenim una solució per al pacient… com ens posarem al seu lloc, al seu costat, perquè ho pugui entendre de la millor manera, donant-li ànim, que se senti acompanyat… tot això jo he mirat també de transmetre-ho», declara. I confia que això continuï passant, malgrat que no hi hagi un sistema per a fer-ho sempre, amb un protocol establert.

    «La humanitat, la proximitat, l’aspecte social, l’equitat, el fet d’actuar sempre èticament, els valors de la medicina no s’haurien d’oblidar, i vull pensar que els que vindran al darrere ho intentaran transmetre, com jo ho he fet. Perquè els joves sí, són més digitals, dominen la cirurgia robòtica, tota la tecnologia. Jo els hi diria, gaudiu-la, aprofiteu-la i useu-la bé, però tingueu també present que sempre tindreu un pacient amb angoixes, compte amb això!, un pacient amb dubtes i pors que, si el cas es complica, heu d’estar al seu costat», exposa el Dr. Rafecas. Ell considera que «l’ideal seria que tots els professors universitaris treballessin a l’hospital, perquè el dia a dia és l’assistencial».

    Transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir els ulls ben oberts.

    Reconèixer, valorar, protegir i facilitar la transmissió d’aquest ‘saber fer’ més humà, aquest valor afegit en la cura al pacient, no es fa a nivell de les mateixes institucions, depèn de cada resident, metge, infermera, de l’esponja que sigui. Tal com afirma l’epidemiòleg i degà dels metges Antoni Trilla, «transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir les orelles ben netes i els ulls ben oberts». I això és el que -diu Trilla- miren de transmetre als alumnes, i que facin moltes preguntes. Ell va fer la seva residència a medicina interna i reconeix que era «un corcó preguntant». Però, com a cap de guàrdia, quan era ell el qui havia de respondre les preguntes dels residents admet: «Preferia que em fregissin a preguntes i no que prenguessin decisions sense dir res. A la Facultat diem als estudiants que mai s’han d’avergonyir de dir no ho sé, i això vol dir que han de buscar l’ajuda d’un col·lega».

    Antoni Trilla també és partidari d’aprofitar millor els professionals veterans. «Tots recordem algú que ens ha ensenyat una cosa en concret i ens ha fet sentir que de gran volíem ser com ells, explorar o operar igual», diu Trilla. «Jo recordo el Dr. Valentí Valls, cardiòleg ja jubilat, que ens va ensenyar a la meva generació a llegir electrocardiogrames, als anys 80-85. Ho havíem après a fer teòricament, però fins que algú no t’ho posa en context a la pràctica… Ara aniria a ell encara si tingués un dubte. Per mi era i és un referent». I, globalment, explica que en la seva trajectòria, en infeccioses, epidemiologia, preventiva i salut pública ha après a fer-se responsable del pacient, a implicar-se en una atenció multidisciplinària.

    Tot i ser molt conscient que no tothom arriba amb el mateix estat físic, psíquic i anímic a l’edat de jubilar-se, Trilla sent que «hi ha una experiència acumulada, personal i professional, que pot ser molt bon complement per a la formació dels que comencen. Els més grans jubilats en bones condicions a qui els agrada la feina i senten la voluntat de ser útils, podrien ser de molta utilitat. Pel talent i veterania serien molt aprofitables, i un resident podria disposar més d’ells. Però s’hauria de trobar una fórmula digna perquè això no està resolt, i està clar que mantenir cert talent suposaria un benefici per a tothom».

    El Dr. Trilla creu que això «seria de gran ajuda en aquesta professió que es construeix a base d’un gran coneixement d’experiències, i que requereix molta resiliència, et tomben i et tornes a aixecar, contínuament». I li ve al cap la figura del metge emèrit, però no la veu tampoc ben definida. A la sanitat privada -diu-, això no passa, depenent de l’estat de la persona, poden fer mentoratges o continuar treballant. «En la pública, en general, la tendència és a jubilar-se, i convindria posar-hi un marc prou flexible per aprofitar el professional que vulgui i valgui la pena, que també seria un estímul per mantenir-se al dia la persona».

    Acte de comiat de professionals jubilats de l’Hospital del Mar, 2019 | Hospital del Mar

    El potencial dels jubilats

    Antoni Sisó estima que molts metges de família arriben amb una plenitud de coneixements molt importants que poden ser molt útils per a les persones malaltes. «Està clar que amb 63, 65 o 67 anys no pots exercir de la mateixa manera, sobretot amb el volum que atenem ara no és el més segur pels atesos, ni assenyat ni desitjat pels professionals. Es necessitaria una adaptació. N’hi ha molts que si els hi proposessin alguna cosa atractiva, continuarien. Podrien fer tutories, consultoria, mentoratge, i més tenint en compte la manca de professionals que tenim per davant. Aquell país que s’ho plantegi l’aplaudirem».

    L’emèrit -diu Sisó- «és interessant, però cal posar transparència. Jo no conec els criteris per designar-los». I explica que des de CAMFIC van crear una vocalia nova: la secció de metges jubilats, «per impulsar projectes de mentoratge, amb aquest tipus de metge que proporcionen valor, nivell alt de professionalitat i altament vocacional, que pot transmetre tot allò que fa part del core de la nostra professió, però no s’explica en cap aula».

    A l’Hospital de Mar, just abans de la pandèmia, es va iniciar un programa pilot a Infermeria. Veient que fins al 2030 es jubilaria més del 30% de la plantilla, un 22 o 23% en posicions de comandament, van preparar un pla de relleu i, gestionant el coneixement a traspassar, va sorgir el programa Deixa el teu llegat. «De manera voluntària, un any abans de la jubilació es prepara tot el traspàs identificant coneixements clau, establint amb una entrevista amb la persona metodologies per a l’adquisició dels coneixements per part de la persona que prendrà el relleu i creant guies de funcionament de cada departament. És un llegat que es posa també a disposició de tots els sanitaris en la plataforma d’e-learning de l’hospital. La nostra idea és fer cultura del compartir, que el que ha estat útil en un sistema, ho pugui conèixer un altre», explica la Cristina Fresno. Ella és la responsable del programa Deixa el teu llegat, juntament amb el director de Recursos Humans de l’Hospital del Mar, Pau Gomar i el cap de la Unitat de Formació Continuada, Jesús Escribano. Junts van organitzar aquesta iniciativa que és, a més, una manera de reconèixer el personal sènior.

    Un dels material fruit d’aquesta iniciativa sobre el llegat sanitari són unes guies de coneixement pràctic del lloc de treball on s’inclouen descripcions i consells per al desenvolupament de les seves funcions, així com de la gestió de situacions, per tal de compartir amb el relleu i amb la resta del servei. «Els valors ja establerts des de direcció d’infermera de l’hospital els fem extensius a tota la institució. Són intangibles. Per això vam voler sistematitzar i mesurar quina transferència de coneixement es feia. Fins ara, es feien reunions i traspàs de documentació, però no un procediment com ara. Som conscients que cada marxa comporta pèrdua de coneixement i també saber fer», explica. Compten, això sí, amb el compromís de direcció perquè es pugui destinar temps a això. La intenció és estendre-ho a tots els comandaments assistencials i no assistencials.

    Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral.

    Documentar-ho tot

    La Paloma Garcimartín va ser una de les infermeres participants en el programa pilot. «Em va servir per estandarditzar la informació de cada tema: el rol de cadascú en una comissió, els mitjans intermedis, el marc laboral, la formació… Ara bé, de com es funciona en el dia a dia no se sol fer, és un aprenentatge al llarg de la vida. Són intangibles que necessitaries estandarditzar. La majoria no sabem com transmetre aquest altre tipus de coneixement que, més aviat, s’obté observant i fent. Els intangibles són molt difícils de transmetre. El saber de cirurgianes expertes en una tècnica, això sí, però la competència inconscient és quelcom que tens integrat, i és més difícil. No estem preparades per transmetre en tots els àmbits. Qui arriba ha d’estar obert i qui transmet ha de ser generós. En els meus 40 anys a l’hospital, he vist exemples de gent egoista que s’emporta el saber, i és una pèrdua per a l’hospital».

    La Gemma Martínez és cap d’Infermeria de l’Hospital Clínic. Allí tenen un sistema organitzat de relleu generacional, però no només pensant en les jubilacions. «És molt important que el coneixement no estigui en una persona i cal anar acompanyant els qui arriben. Per això és molt important que tot ho documentem i ho deixem escrit. Tenim protocols estandarditzats de treball en els rols més complexos, per fer el traspàs de coneixement. Jo personalment no ho vaig tenir, em vaig trobar un buit informatiu». També ella parla de la generositat, inclús amb els consells. «El coneixement que tu has generat és un compromís teu deixar-lo com a llegat. Jo sempre he estat molt agraïda amb el que m’he trobat sembrat. En infermeria, dins del que cap, això es cuida. A la gent jove sempre els dic: si quan arribes a un lloc ho has trobat d’una manera, has de pensar que és per alguna raó. A partir d’aquí, esbrina per què és així i si hi ha marge de canvi. Si pots millorar-ho, li faràs un regal al qui se’n va i a l’equip, però sempre des del respecte i la construcció. Al cap i a la fi, som en aquest món gràcies al qual altres han construït abans», diu.

    La cap d’infermeria explica que «una infermera de rol avançat, si es jubila, ho deixa tot escrit perquè la següent pugui basar-se en tot allò que has construït. Jo sempre dic als meus alumnes: pregunteu, tot té un raonament que, si l’aprens, mai s’oblida i ho pots adaptar a cada malalt. I si no teniu el raonament, l’heu de buscar. Qüestionant-te les coses és com les pots millorar».

    Gemma Martínez reconeix que cada dia aprèn alguna cosa. «He reflexionat molt en com deixar el meu llegat, per si em passa alguna cosa demà. Tot el que jo manego, la informació està tota digitalitzada i els intangibles els intento transmetre cos a cos amb els meus equips. Si et pregunten un dubte, el resolc, però també t’explico allò que no està escrit». També -diu- «facilita l’aprenentatge que les persones siguin receptives, que escoltin molt. Jo sempre dic als veterans: heu de ser generosos amb les noves generacions. Si no, el problema el tindran els vostres malalts. L’entorn saludable l’hem de generar nosaltres, allò que no saps tu, ho sé jo. Si no, ho busquem. Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral. Sempre n’hi ha que s’ho guarden però, el currículum, a la tomba, no és res. Si no l’aplico i el comparteixo, de què serveix?».

  • A bona hora plouen figues!

    La notícia que el Departament de Sanitat té previst invertir prop de quatre-cents cinquanta milions d’euros en l’atenció primària del Servei Català de la Salut d’aquí al 2024 no és una mala notícia. Perquè ni que sigui només un mica més del 4% del total del pressupost consolidat del CatSalut per al 2022 és una xifra considerable. De fet, aquest any s’ha previst dedicar a l’atenció primària uns 1.885 milions, dels quals 450 representen gairebé una quarta part. Tot i que si abasta dos anys l’increment seria d’un 12%, que no està tampoc malament. L’any 2020 es varen dedicar uns 1.570 (11,98% del total).

    Una altra cosa serà a què s’aplicarà. L’Honorable conseller ha esmentat que amb aquests diners es crearan 60 centres de salut, a més de millorar el finançament dels existents, que són ja uns 415 on treballen uns 375 equips. Així doncs, segons els criteris que es facin servir un increment tan substancial podria esdevenir poc significatiu una vegada assignat a cada lloc.

    Altrament, la construcció d’edificis té un cost més elevat que altres despeses, de manera que convindria filar molt prim en la distribució d’aquestes inversions. I l’esment a la construcció no és conseqüència, només, del seu impacte econòmic. Perquè un dels mals de la sanitat espanyola, inclosa la catalana, ha estat el que s’ha denominat de pedra. És a dir, la priorització de les iniciatives més espectaculars i no hi ha dubte que els edificis ho són. Una temptació que assetja els responsables polítics, però cal admetre que és compartida per bona part de l’electorat i no diguem per part dels qui poden traure un benefici directe.

    La pandèmia ha descosit les costures de bona part del sistema sanitari, particularment dels serveis amb una orientació potencialment més comunitària, com els de l’Atenció Primària o els de la Salut pública sanitària. Com han manifestat les societats professionals implicades, el temor al deteriorament irreversible de l’Atenció Primària és unànime i n’hi ha poques esperances de correcció, perquè els mals venen de molt lluny i ningú no ha fet gaire per guarir-los, llevat de les queixes que, com és sabut són molt més fàcils de manifestar que els esforços que calen per millorar.

    És cert que el Departament de Salut de la Generalitat no ha renunciat mai, ni que sigui retòricament, a reconèixer la importància dels determinants col·lectius de la salut, com mostra la iniciativa del PINSAP, la frustrada estratègia nacional de salut comunitària (Enapisc) o el programa COMSalut, encara vigent, però també ho és que aquests projectes no han pogut canviar de forma significativa el panorama sanitari.

    Ningú pot negar que el conjunt del sistema i, específicament, l’Atenció Primària i Comunitària, necessita una important injecció de recursos per superar la seva crítica situació actual, però no es pot oblidar la necessitat que, abans de la seva adscripció, cal analitzar amb deteniment les reorientacions innovadores que cal introduir en l’orientació estratègica, organització i activitats dels serveis. En cas contrari, es corre el risc de malbaratar les inversions si els recursos addicionals no s’acompanyen obligatòriament d’aquests tipus d’iniciatives.

    L’Atenció Primària i Comunitària catalana i espanyola necessita una veritable refundació conceptual, de governança i organitzativa, però és obvi que la sortida de la situació de deteriorament actual del conjunt del sistema sanitari no es trobarà si no es dissenyen també canvis capaços d’harmonitzar les necessitats i expectatives de la ciutadania i els mateixos professionals amb relació al seu benestar i qualitat de vida.

    Benvingudes siguin aquestes aportacions de recursos a l’Atenció Primària i Comunitària, però serien molt més efectives i eficients si s’acompanyessin d’iniciatives realment transformadores del sistema.

  • Crida per unir la lluita sindical i social en l’àmbit de la sanitat

    La suma d’esforços dels sindicats i dels moviments socials i d’usuaris per millorar l’atenció en l’àmbit de la salut ha estat un dels grans acords de Roser Casamitjana, representant de la Marea Blanca Sant Cugat, i de Mireia Moret, metgessa de família i delegada de la CGT atenció primària Barcelona, a la taula rodona del Diari de la Sanitat i elCugatenc. Totes dues consideren que la millor forma d’interpel·lar les administracions competents és unir esforços ja que moltes de les peticions van de la mà. Pots veure la taula rodona completa al final d’aquest article.

    Precisament l’administració competent ha rebutjat la invitació per participar a la taula rodona. elCugatenc ha convidat Mútua Terrassa com a empresa gestora del servei sanitari públic a Sant Cugat, el Servei Català de la Salut (CatSalut) com a titular del servei i l’Ajuntament com a administració més propera que ha rebut moltes de les crítiques en aquest àmbit. Cap d’elles ha acceptat la invitació: Mútua perquè se sent representada pel CatSalut, el CatSalut perquè ja donava la seva opinió amb el compromís de concedir una entrevista a elCugatenc i l’Ajuntament perquè no és l’administració competent en assistència sanitària.

    Moret i Casamitjana han reconegut les dificultats per tenir una interlocució real amb el CatSalut. La metgessa considera que les vies legals obligatòries per a la negociació amb els sindicats no són fructíferes perquè, considera, no hi ha una escolta real. A més denuncia que molts treballadors tenen por de parlar i, si ho fan, s’han d’exposar a títol individual o com a representants sindicals, mai amb identificatius del CatSalut. L’activista ha assegurat que el contacte amb Mútua Terrassa és impossible, amb el CatSalut esporàdic i sense escolta i amb l’Ajuntament més continuat però a l’espera de concretar afers com si es crea una taula local de sanitat.

    Totes dues es mostren favorables a revisar els convenis amb mútues i amb consorcis publicoprivats amb l’objectiu d’aconseguir una gestió directa, apartant així les empreses que, diuen, només pretenen fer negoci. També posen en dubte que el Parlament faci un seguiment real de les concessions. Casamitjana ha reconegut que una gestió directa no és garantia d’estalviar-se corrupteles però resoldria algunes de les mancances del sistema sanitari, com el control del servei a nivell econòmic i sanitari o el marge de benefici que s’emporten les empreses.

    Més d’una vintena de persones han acudit a la taula rodona | Julio Sánchez

    “Guanyen diners perquè els paguen més que el que gasten mitjançant l’externalització de serveis i l’abaratiment de plantilles”, ha denunciat Moret, que ha recordat que el personal sanitari s’ha mobilitzat per millorar algunes de les mancances també denunciades pels usuaris però que mai s’ha trobat una solució, “vam fer una vaga durant la pandèmia i ens van criticar molt però els treballadors no podem canviar els protocols”. La sindicalista també ha posat sobre la taula la dificultat de treballar i militar al mateix lloc.

    Pel que fa a l’assistència, les dues ponents consideren que haver prioritzar la mirada hospitalària en el marc de la pandèmia ha estat un error que ara s’evidencia amb la diagnosi de patologies que s’haurien d’haver detectat mesos enrere. Demanen reforçar l’atenció primària, amb Marea Blanca demanant destinar-hi un 25% del pressupost sanitari –ara està en un 17%– i un increment de la ràtio per habitant, un increment de despesa que defensen que ha d’anar a parar a l’equip d’atenció primària pur i no a noves especialitats. Des de la CGT consideren que el canvi és difícil perquè la prevenció no permet fer negoci mentre l’atenció de la malaltia sí i, per tant, considera la seva representant, mentre no es canviï el model l’atenció primària seguirà sofrint un infrafinançament.

    Per transformar aquesta atenció, les dues ponents defensen que el Parlament de Catalunya i el CatSalut han d’escoltar els professionals i aplicar alguns canvis que no tenen un cost econòmic, com ara el funcionament de les derivacions i la reducció de la burocràcia. A la taula rodona també s’ha fet esment de l’atenció telefònica, que Casamitjana i Moret consideren que es pot mantenir en alguns casos sempre que hi hagi el consentiment del pacient.

    Aquest article s’ha publicat originalment a elCugatenc