Just Deploy It!

Etiqueta: sistema sanitari

  • No és pas cap història de Nadal

    Ella podria ser la meva àvia. O el teu avi. Com moltes altres, pateix Alzheimer. Però amb això no ens ajustem a la seva realitat: «Estando actualmente en una fase de demencia moderada. Es dependiente para todas las actividades complejas de la vida diaria y necesita supervisión y ayuda para alguna de las básicas. Los déficits cognitivos y funcionales son irreversibles y van a empeorar a medio plazo».

    A principis de desembre, després del seu rutinari passeig habitual, explica a la família que ha caigut, que l’havien ajudat a aixecar-se però que tenia un dolor intens en el turmell dret i al genoll esquerre, on es veien senyals de la caiguda. La família contacta amb el servei de teleassistència, que remet una ambulància. Serà el personal del servei d’emergències el que decidirà portar-la a l’hospital, ja que cal una radiografia. Però, malgrat la seva dependència, per protocol Covid anirà sola al centre hospitalari en l’ambulància. El personal de l’ambulància pren referència dels antecedents l’àvia i anota els telèfons de les seves filles. Serà l’hospital qui es posarà en contacte amb elles. La família insisteix a facilitar-li tant la bossa com el GPS, però els asseguren que no cal, ja que mai restarà sola en cap moment.

    Passa una hora d’ençà que l’ambulància ha marxat amb l’àvia, però ningú es posa en contacte amb la família i, per tant, serà la família qui vagi cap a l’Hospital del Sagrat Cor per a saber-ne alguna notícia. Un cop al servei d’urgències, s’informa la família que l’àvia ha estat donada d’alta i ha marxat pel seu propi peu. Sí, ha marxat. Malgrat els esforços revisant tota la zona d’urgències, no hi és. El responsable del servei d’urgències explica a la família que l’àvia estava ben orientada i que era apta per a tornar a casa per si sola, i diu que no tenia cap referència dels antecedents mèdics de la pacient. No estava la informació del SEM en la documentació d’ingrés? No van mirar l’historial mèdic de la pacient? Hi ha massa preguntes per a les quals calen respostes.

    Només la solidaritat i la fraternitat de les xarxes socials va permetre localitzar-la gairebé sis hores després, desorientada, amb fred i dolor, pels carrers de Barcelona. Si un centre hospitalari troba normal que una àvia de 80 anys en bata, sense identificació ni diners, que ha arribat en ambulància per lesions, marxi sola cap a casa, sense avisar a la família, tenim un problema molt greu.

    Si després que doni voltes durant hores per Barcelona sense rumb, el Departament de Salut no depura cap mena de responsabilitats, si com societat no tenim cura dels nostres avis i àvies, com podrem tenir un futur?

    Podria ser la meva àvia. La teva. La seva. La de totes. No permetis que pugui succeir de nou.

  • «Aquí no sobra ningú»: el personal sanitari madrileny s’organitza davant dels acomiadaments d’Ayuso

    En ple repunt de contagis. Al mig del que presumiblement és una nova onada de la pandèmia de la Covid-19. En una de les pitjors setmanes dels darrers mesos. Aquest és el context en què el Govern d’Isabel Díaz Ayuso (PP) ha anunciat l’acomiadament de 7.500 treballadors i treballadores de la sanitat, a qui no se’ls renovarà el contracte.

    Són els coneguts com a ‘contractes Covid’, persones que han estat emprades per fer front a la pandèmia i que ara tornen a la desocupació. El 31 de desembre de 2021 serà el seu últim dia als hospitals i centres de salut de la Comunitat de Madrid després de gairebé dos anys a primera línia de la lluita contra el virus.

    El Sindicat d’Infermeria a Madrid (SATSE) considera una “greu irresponsabilitat” que la Conselleria de Sanitat hagi decidit no renovar el 65% dels i les infermeres amb aquest tipus de contractes. Insisteix que “no sobra ningú” i adverteix que el Servei Madrileny de Salut té “un dèficit crònic de plantilles”, especialment en àmbits com el de la infermeria i la fisioteràpia.

    Aquest problema estructural de treballadors i treballadores de la salut –denuncien des del SATSE– no és una situació nova, sinó una situació que s’arrossega durant anys i que es va aconseguir pal·liar de manera parcial a partir del març de l’any passat, amb els reforços mitjançant aquest tipus de contractes: «Aquells que ara el Govern regional pretén eliminar sense oferir una alternativa viable, sense augmentar les plantilles estructurals i sense donar una resposta a les necessitats sanitàries dels madrilenys», es queixen des del sindicat.

    Javier Padilla, metge de família i diputat de Más Madrid a l’Assemblea regional, explica que, quan van començar els contractes Covid, a molts sanitaris que feia anys que encadenaven contractes eventuals se’ls va passar a aquesta modalitat: «Per això, l’argument de la Conselleria de Sanitat que no podem tenir la mateixa plantilla ara que quan estàvem en el pitjor moment de la pandèmia és fals, perquè dins d’aquests contractes Covid hi ha gent que estava des d’abans i que ara volen acomiadar», denuncia.

    Assenyala Padilla que, a més, «el sistema ara té fins i tot més carències que abans de l’inici de la pandèmia». A principis de novembre, la regió va superar per primer cop el mig milió de pacients en llista d’espera per al metge especialista. Per al diputat, la proposta de prorrogar aquests contractes entre 1 i 3 mesos més, com es proposa des de la conselleria, tampoc és una solució «perquè continua sent insuficient» i perquè, al final, «se’ls acabarà donant la puntada de peu».

    El Moviment Assembleari de Treballadores de Sanitat (MATS) ha convocat una concentració el dijous 2 de desembre davant uns acomiadaments que consideren que «desangraran la sanitat». A la Porta Principal de l’Hospital Ramon i Cajal començaran a les 11.45h «Els Jocs de la Renovació», un acte per evitar la fi d’aquests contractes que reivindica «un millor sistema de salut per a usuaris i treballadors». A més, durant aquests dies estan penjant nombrosos vídeos a xarxes socials en suport al personal sanitari que serà acomiadat.

  • Negoci per uns quants, patiment per moltes

    En l’època de Boi Ruiz, quan la Gerència d’un Hospital volia tancar una planta de llits, hi posava un cadenat a la porta. Ara ja no cal. N’hi ha prou que, des de l’àrea informàtica, se’ns bloquegi la disponibilitat de llits d’una planta sencera. Els temps tecnològicament han avançat, però sempre actuen igual.

    Això va succeir a Tortosa, a l’Hospital Verge de la Cinta, amb la planta de traumatologia. I quin era el motiu de tancar una planta de llits sencera, ens podem preguntar? Clar, la Covid. Doncs no. La realitat és que es va tancar aquella planta a fi que els metges de guàrdia amb presència física poguessin descansar. No hi havia cap altra opció? Segurament sí, ja que un Hospital disposa de forces recursos i altres espais, però segurament era l’opció més fàcil.

    I esdevé una pràctica habitual. Després van reobrir la planta de trauma, però per acabar tancant la de tocologia i obstetrícia, bloquejant els llits corresponents.

    La primera conseqüència directa i immediata és que els pacients ocupen llits d’altres especialitats que no són les que els hi correspondrien. Els pacients es dispersen per tot l’hospital i es barregen.

    Una segona conseqüència és que els pacients que estan a urgències pendents de llits triguen hores i hores a ingressar a planta i, de fet, segueixen a urgències, malgrat rebre tractament assistencial. Ara ja tenim pacients de totes les especialitats, no només barrejats a les plantes de l’Hospital, sinó també a les urgències. Les urgències es transformen així en una planta més de l’hospital. L’afegit és la sobrecàrrega de treball de les treballadores i treballadors sanitaris i no sanitaris de les urgències. Un gran exemple de capacitat de gestió d’una direcció.

    Una altra conseqüència del bloqueig de llits és la possibilitat d’altes forçades de pacients que retornaran més endavant com a reingressos.

    Tenir menys llits públics implica que es produeixin derivacions d’intervencions a la clínica Terres de l’Ebre antiga Aliança, gestionada per Tortosa Salud SL i Fundació Gesad, col·laboradores i associades a la Unió Catalana d’Hospitals, la gran patronal.

    Tancar plantes senceres de llits públics, pagats amb els recursos públics de tots i de totes, és un altre exemple de degradació del sistema públic. I amb l’avinença dels responsables sanitaris de les Terres de l’Ebre i Catsalut.

  • Urgències col·lapsades, el reflex d’un sistema debilitat

    Un altre any, un altre hivern, una altra campanya de la grip i, una altra vegada ens trobem amb els serveis d’urgències hospitalàries col·lapsats. Tornem a visualitzar els passadissos plens de pacients en lliteres i butaques, amb les ambulàncies retingudes fora dels hospitals, ja que no queda espai físic per descarregar els pacients. Mentrestant, encara hem de fer front a la pandèmia i a una nova malaltia, que, com tot apunta, ha arribat per quedar-se i convertir-se en un virus hivernal més.

    Dissortadament, a diferència de la situació de pandèmia, no és un fet estrany que les Urgències superin el seu límit de capacitat. Fa anys, com a mínim des de l’inici de les retallades, que el servei d’atenció continuada dels centres hospitalaris es troba sotmès a una pressió constant. No és cap novetat i ja forma part de la vida quotidiana del personal.

    Així doncs, la pandèmia només ha posat de manifest la precarietat del nostre sistema sanitari causat per les retallades i per una deficient organització i planificació dels recursos. El col·lapse d’Urgències és multifactorial, com bé sabem els professionals, però principalment es deu a l’increment de la demanda assistencial per part de la població, que reclama atenció mèdica i respostes immediates. Les llistes d’espera, tant per concertar una visita amb el metge o metgessa d’atenció primària com amb la resta d’especialistes, i per accedir a exploracions complementàries i proves diagnòstiques, sulfura els pacients que s’atansen a les Urgències a la recerca d’una atenció que saben que rebran de manera garantida, encara que calgui esperar algunes hores. És molt habitual que els mateixos pacients reconeguin que el seu motiu de consulta no és propi del servei, però manifesten la necessitat de veure i parlar amb un metge perquè en el seu CAP no poden fer-ho abans de tres setmanes o un mes.

    Tanmateix, la saturació també és causada per la manca de llits d’hospitalització que dificulta el drenatge de pacients. Això és el que provoca, en la majoria de casos, la ignominiosa imatge de persones «aparcades» a passadissos. Hi ha una dada que il·lustra perfectament el dèficit de llits del nostre sistema sanitari. Mentre que Catalunya compta amb 2,43 llits d’aguts per cada 1.000 habitants, la mitjana de la Unió Europea és de 5, el doble.

    Els serveis d’urgències són l’airbag d’un sistema sanitari permanentment debilitat. Abans es parlava d’estacionalitat, ara és una condició estructural. Tot plegat, causa molt desgast als professionals, amb risc seriós de patir la síndrome d’esgotament professional, coneguda com a burnout. Els facultatius i les facultatives patim aquesta sensació d’estar cremades per la pressió assistencial d’un sistema sempre al límit en què la qualitat assistencial i la seguretat del pacient es poden veure compromeses. Cada professional d’Urgències ha de veure tal quantitat de pacients de manera concurrent que si no es produeixen més errors és per la seva extraordinària dedicació i compromís.

    Una dedicació que es tradueix en extenuants jornades laborals i guàrdies de 24 hores per compensar la manca de personal. Així, ens trobem amb professionals mèdics sobrecarregats que sobrepassen de llarg el màxim d’hores anuals que estableix la normativa laboral europea. En definitiva, condicions de treball poc desitjables per a un col·lectiu que ha de cuidar la salut de la població i atendre situacions d’emergència mèdica.

    Per aquest motiu, una vegada més, els treballadors i les treballadores del sistema reclamem solucions. Pressupostos suficients, recursos adequats i condicions laborals i retributives que atreguin el talent perquè treballar al sistema sanitari públic sigui un motiu d’orgull i no una tortura.

  • Què es farà amb el personal contractat per la pandèmia Covid-19?

    Els darrers dies sovintegen les notícies sobre l’acomiadament dels professionals contractats amb motiu de l’esclat de la pandèmia Covid-19. Algunes comunitats autònomes ja han començat a fer-ho amb la justificació de què no tenen disponibilitat pressupostària per incorporar-los de forma més o menys estable a les seves plantilles. Altres comunitats esperen les dates de finalització dels contractes provisionals. En el cas de Catalunya, no coneixem encara la decisió del govern, tot i que sembla que el propòsit del Departament de Salut fora perllongar les contractacions extraordinàries per aquest motiu almenys durant uns mesos.

    Estem parlant de milers de professionals i treballadors sanitaris distribuïts pels diferents nivells del sistema, la majoria dedicats a funcions i tasques directament relacionades amb la pandèmia. Ara que la situació, afortunadament, s’estabilitza, podem preguntar-nos quina podria ser la millor decisió al respecte. Perquè ja fa uns quants anys que es parla de la insuficiència de professionals del sistema sanitari i de forma molt significativa en els àmbits de l’atenció primària i comunitària i de salut pública. Sembla com si aquests components haguessin esdevingut simple apèndix del sistema públic que no deixen d’emmagrir-se, tant pel que fa als recursos materials com als personals. I això malgrat les recomanacions d’enfortiment d’aquests serveis per part de les autoritats internacionals. Suggeriments sistemàticament desatesos, no solament a casa nostra.

    I com que la pandèmia Covid-19 -com fa quaranta anys la síndrome de l’oli tòxic o la SIDA i d’altres problemes col·lectius de salut- ha fet ostensiblement paleses les deficiències del nostre sistema sanitari, potser fora l’hora de no deixar passar de nou l’oportunitat, compte tingut que la probabilitat que arribin nous i greus nous problemes col·lectius de salut no sembla petita.

    La temptació d’aprofitar l’avinentesa per ampliar els recursos personals del sistema sanitari tindria a més l’al·licient de satisfer algunes reivindicacions sindicals i corporatives. Però no seria la solució. I fins i tot podria generar disfuncionalitats, perquè sense tenir clares les funcions i les activitats que els professionals i els treballadors incorporats recentment han de desenvolupar, el mer increment acostuma a generar nous problemes més que solucions.

    Però despatxar-los a tots sense més tampoc no sembla una bona opció. Així que la conclusió del dilema és més descoratjadora: qualsevol de les decisions, acomiadament o incorporació estable a la plantilla del sistema, no tindria clares conseqüències positives. I és que quan es volen construir solucions als problemes de forma precipitada, sense un projecte estratègic previ i ben definit, els resultats deixen molt a desitjar en termes d’equitat, justícia, efectivitat i eficiència.

    Si durant, almenys, la dècada precedent els nostres responsables polítics no haguessin assistit de forma passivament culposa al deteriorament progressiu del nostre sistema sanitari, sense assumir la cada cop més urgent necessitat d’analitzar-lo estratègicament i operativa, de redissenyar-lo i incorporar les innovacions que demana el nou context cultural, social, econòmic i tecnològic, és molt possible que problemes com el que avui ens ocupa poguessin gaudir de solucions més positives que les esmentades prèviament.

    Però més que plorar pel que ja no té remei fora més assenyat posar fil a l’agulla d’una vegada.

  • Les despeses en sanitat

    Llegint la memòria de despeses del CatSalut 2020 recentment publicada m’han sorgit diverses reflexions sobre el tema. Primer algunes dades significatives:

    Despeses 2020: 13.097 milions d’euros. Recordem que el pressupost aprovat era de 9.739 milions. Això vol dir que hi ha hagut un dèficit de 3.358 milions d’euros.

    Percentatge de despeses dels principals àmbits:

    • Hospitals: 61,93%
    • Primària: 11,98
    • Farmàcia: 21,6 (Receptes: 11,7% + Hospitalària ambulatòria: 9,86%) 2.809 milions.

    Recordem que la despesa del 2019 va ser de 10.243 milions.

    Primera reflexió: per saber que passa en la sanitat, més que el pressupost hem d’analitzar la despesa. Perquè des de fa anys els pressupostos han estat justos i retallats, però cada any hi ha hagut una despesa al final molt superior al pressupostat (dèficit). Aquest any 2020 aquest ha estat molt més elevat (un 25,6%), possiblement amb l’excusa de l’emergència de la Covid-19 (caldria una anàlisi detallada i transparent).

    Alguns «experts» ens deien que havíem d’augmentar el pressupost de salut en 5.000 milions i resulta que aquest any passat ja l’hem augmentat en 3.358 milions. Però aquesta no és la qüestió. Ja els vàrem respondre: aquest augment per què fer? Aquesta és la qüestió: què ha de fer el Sistema Públic de Salut? A més de fer una anàlisi transparent d’en què ens gastem els diners (i el dèficit del 25%), cal una anàlisi de amb quina necessitat ho fem, amb quina equitat, amb quina eficiència ( i també amb quina corrupció i negoci).

    En la despesa d’aquest any 2020, l’atenció primària, malgrat els 3.358 milions més en sanitat, ha seguit marginada dels augments de recursos. Seguim amb un 11,98% del pressupost i, atenció, ens gastem 2.800 milions, un 21,6% en fàrmacs (necessitat o negoci?).

    Ens gastem sobretot en malaltia ja instaurada i a nivells molt cars: en hospitals un 61,93% del pressupost (tenim 64 hospitals pagats amb diners públics a Catalunya!) i en fàrmacs un 21,6% del total. Això suma un 83,5% i la resta va per la primària, sociosanitària, salut mental, Salut Pública, transport sanitari, inversions i manteniments i altres.

    En definitiva, el nostre és un sistema pensat i organitzat per atendre malalts i no per atendre la salut de totes les persones i promocionar la salut i prevenir la malaltia. Per fer front als principals determinats de la Salut: la pobresa, la mala alimentació, no tenir habitatge digne, ni treball, amb un medi ambient contaminat i massificat, amb mala qualitat de vida, problemes greus de gènere, violència, manca d’educció suficient i manca de participació democràtica efectiva i, tot això, acompanyat d’hàbits dolents per la salut. Per fer front a això s’ha de posar la salut com a prioritat en totes les polítiques públiques i tenir un Sistema Sanitari Públic amb prioritats (i recursos) en Salut Pública, Atenció Primària i Comunitari, Salut Mental i Cures, a més de serveis socials ben coordinats amb salut. Potser en tindríem prou, per reforçar aquests serveis, amb els 3.358 milions de dèficit d’aquest any (de moment).

  • El preu a pagar

    Hem deixat enrere un estiu que ha estat molt més difícil del que preveiem, però ara tot indica que encetem una nova fase de recuperació, tant de bo definitiva. Milloren els indicadors, la vacunació supera el 80% de la població i ben aviat es podrà començar a immunitzar l’últim gran grup pendent: els infants de 5 a 12 anys. Tot i això, no hem d’oblidar els estralls que han provocat les diferents onades pandèmiques en tots els nivells assistencials: atenció primària, hospitals, centres de salut mental, residències, centres sociosanitaris, etc.

    La pregunta que ens hem de fer ara és com s’està organitzant la postpandèmia i com s’està planificant la possible arribada d’una nova epidèmia en els pròxims anys. Com es reforçaran les estructures sanitàries per fer front als increments de la pressió assistencial en l’activitat ambulatòria i urgent? Com s’organitzarà l’atenció sanitària a les residències i als centres sociosanitaris? Es dotaran amb més recursos?

    Són preguntes que qualsevol persona sense responsabilitats polítiques es planteja, excepte les persones que ostenten aquestes responsabilitats. Les solucions per part de l’administració consisteixen a forçar els professionals de la salut, esprémer-los amb modificacions horàries, increments de jornada i cobertures obligatòries, fins i tot d’especialitats alienes a les pròpies de cada facultatiu. Tot perquè impera el mantra de la manca de professionals. «No hi ha metges», diuen, mentre cada any es graduen milers de facultatius i altres tants obtenen l’especialitat via MIR.

    La millora de les condicions laborals i retributives que ofereix el sistema no entra dins la seva equació. I els professionals que ja hi són es pregunten on queden els seus drets. El descans, la desconnexió i la conciliació. Un treball confortable, assumible i que generi benestar, en comptes de patir patologies derivades de l’estrès.

    Dissortadament, els problemes de model no són nous ni són danys col·laterals de la pandèmia. Catalunya té un dèficit estructural de facultatius, la dotació actual no pot fer front a la demanda assistencial i tampoc s’està fent res per planificar el recanvi generacional (més del 50% dels metges i metgesses tenen més de 50 anys).

    Cada any, durant els estius, es redueix l’activitat i es tanquen llits d’hospitalització perquè els professionals puguin fer vacances. A l’atenció primària no es cobreix cap absència i tot ha de ser assumit pels mateixos companys i companyes. Els facultatius treballen anualment més hores que qualsevol altre col·lectiu sanitari. Les guàrdies es paguen amb preus vergonyosos que, any rere any, Metges de Catalunya (MC) ha de reclamar per via judicial. Amb aquest context d’altíssima pressió assistencial i salaris que no aguanten la mínima comparació amb els dels països del nostre entorn, molts professionals marxen del país. L’escenari de futur és desolador.

    La relació laboral-contractual que els facultatius tenim amb les empreses que presten serveis sanitaris públics ens obliga a realitzar entre 1.642 i 1.688 hores anuals de jornada ordinària i, fins als 51 anys, 499 hores més de jornada complementària (guàrdies). En total, més de 2.000 hores anuals, és a dir, aproximadament, 48 hores extres mensuals.

    La legislació limita a un màxim de 80 les hores anuals extraordinàries. En el cas de la jornada d’atenció continuada, de manera excepcional i sempre de manera individual i voluntària, mai pot superar les 150 hores anuals. Per tant, en cap cas les empreses poden obligar els professionals a fer més hores, ni forçar-los amenaçant amb represàlies.

    Tenint en compte aquestes limitacions legals, què succeirà quan ben aviat s’hagi de recuperar l’activitat ajornada per la pandèmia doblant consultes i contingents de pacients? Obrint quiròfans amb «peonades» de personal o fent teletreball a qualsevol hora? Aquesta situació ja no es considerarà excepcional? Ja no mereixerà una compensació extraordinària?

    Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. A l’administració li ha funcionat, fent-nos creure que l’esforç i la responsabilitat són l’altra cara de la moneda de l’obligació moral que ens porta a fer tot el que s’hagi de fer, independentment de les condicions.

    Però creure això és un error que els facultatius cometem. La vocació no és això. La vocació és aquella força o directriu interior que ens ha impulsat a fer de metges, psicòlegs, i tantes altres professions dedicades a la protecció de la salut i al guariment de les persones. La voluntat de fer-ho millor cada dia i procurar el màxim benestar possible, tant físicament com emocional, per als nostres pacients, amics, familiars, veïns… Vocació és estar al costat de la població en situacions excepcionals, com hem estat i hi seguirem estant. L’ètica i la moral són una constant intrínseca a l’exercici de la nostra professió.

    Per tot això, creiem que ha arribat el moment de reflexionar molt seriosament sobre les nostres condicions de treball i sobre el futur de la sanitat pública.

    • Estem disposats a treballar més enllà de la nostra jornada? A quin preu?
    • Si l’organització del sistema comporta treballar 24 hores seguides, com s’han de remunerar?
    • Treballar més perjudica les nostres relacions socials i afectives?
    • Quin preu paga la impossibilitat de conciliar?
    • Quin preu paga la renúncia al nostre benestar? Si no treballem per sobre de la jornada màxima exigible, serem pitjors metges i metgesses?
    • Esforçar-nos per mantenir un sistema deficient i ineficaç a canvi de sacrificar el nostre temps i la nostra salut és un bé per a la societat?

    Podem formular moltes més preguntes, però el més important és el sentit de la nostra resposta. Reflexionar sobre la necessitat de fer més hores de guàrdia de les que assenyala el contracte; si cal fer activitat addicional en el nostre temps privat; si cal que els majors de 50 anys continuïn fent guàrdies mal pagades. Reflexionar sobre el valor del nostre temps i la compensació justa i exigible pels esforços extraordinaris que fem.

    Som professionals de l’aprenentatge continu i també hem d’aprendre a defensar la nostra dignitat i el nostre futur. És a les nostres mans. Reflexionem i decidim què fem i com ho fem, cada un de nosaltres i com a col·lectiu.

    Us convidem a afegir-vos a la reflexió.

    Patxi Avilés és metge de família del CAP Terrassa Sud i Pep Serra és anestesiòleg del PIUS Hospital de Valls.  

  • La situació del sistema sanitari i social no convida a l’optimisme

    La pandèmia Covid-19 no és que hagi tensat les costures del nostre sistema sanitari, és que ha destrossat el vestit que encobria les seves misèries. Els discursos xovinistes dels qui proclamaven que el nostre era el «millor sistema sanitari del món» s’han demostrat més falsos que un «duro sevillano», tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.

    I és que les mancances de la política sanitària acumulades durant més de 20 anys han emergit com les aigües brutes del clavegueram amb les tempestes que sovintegen aquests dies, i ho han fet de forma violenta, generant unes desfetes que malauradament deixaran empremtes duradores, qui sap si irreversibles.

    Són molts anys, moltes les indiferències culpables davant uns problemes que molts veien venir. Hi ha moltes anàlisis, informes i documents des de diverses instàncies, fins i tot dels mateixos governs, advertint de la imperiosa necessitat d’adaptar uns sistemes dissenyats a principis dels anys 80 del segle XX i que fa molts anys que mostren signes evidents de fatiga conceptual i manca d’adaptació a les noves necessitats i expectatives d’una societat ben diferent de la d’aleshores.

    Si a la insensibilitat davant aquestes necessitats afegim l’actitud generalitzada de flatulència defensiva per part de la majoria dels responsables polítics, tal vegada heretada de l’època de la transició democràtica, tenim servida la fórmula del desastre al qual estem assistint, entre d’altres, en els sectors sanitari i social.

    La pandèmia de la Covid-19 ha contribuït a fer paleses les mancances i els errors d’unes polítiques sanitàries i socials indolents, incapaces d’abordar de manera innovadora les transformacions que els hi calen a aquests sistemes. I no és només, ni principalment, que també, la manca d’inversions en recursos materials, en termes estructurals i de personal, sinó de l’absència gairebé total d’iniciatives que fessin viables els canvis en els àmbits sanitari i social per adaptar-los sense xocs violents a les necessitats canviants.

    Pensem que res no convida a l’optimisme, malgrat el recurs a l’evocació de l’aforisme gramscià perquè el pessimisme de la raó pot ultrapassar la voluntat. És clar que en el nostre cas personal no és descartable que sobre el nostre estat d’ànim influeixi una nefasta combinació entre la frustració davant la manca d’assoliment de tantes il·lusions com s’han posat, amb la inevitable senilitat. Tant és així que si no apareixen aviat prou mentalitats innovadores, decidides i enèrgiques l’ofici de difunts s’atansa, i no solament per als autors.

  • Els fonaments socials de la sanitat catalana

    El 13 de gener de l’any 1902 es posava la primera pedra de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, una petita ciutat emmurallada dedicada a guarir les persones, en uns terrenys a l’extraradi urbà, avui dins del districte d’Horta Guinardó, al seu límit amb l’Eixample. Sota la direcció de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, l’obra va ser finançada pel banquer Pau Gil, davant de la necessitat de construir un gran hospital que respongués a la creixent demografia. A més de pavellons dedicats a diferents especialitats mèdiques, el recinte construït gràcies al mecenes incloïa també l’escola d’Infermeria. El rei Alfons XIII el va inaugurar oficialment el 16 de gener del 1930.

    En realitat, aquell projecte donava continuïtat, i modernitzava un servei que fins aleshores s’havia procurat des del barri del Raval, a l’Hospital de la Santa Creu, distribuït en diferents edificis, un dels quals avui acull la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquell antic hospital també havia estat projectat, l’any 1401, per centralitzar l’atenció a les necessitats que sis hospitals ja existents a la ciutat -Sant Llàtzer, Sant Macià, Santa Eulàlia del Camp…- no podien cobrir de la mateixa manera.

    Des de l’Edat Mitja, de la mà de petites institucions religioses i la contribució, moltes vegades dels mateixos feligresos, i societat civil en general, no només a Barcelona, sinó a tota Catalunya, es van anar creant petits hospitals. Atenien a tothom, tant a la gent que podia pagar els tractaments, com als qui no podien. La beneficència ho cobria. Fins i tot hi havia atenció per als viatgers, gent de pas per la ciutat i els pobles.

    Així, a Catalunya es va anar creant una xarxa d’hospitals de proximitat que es van posar en marxa gràcies a l’empenta civil i l’Església, i oberts a tothom. El de la Santa Creu i Sant Pau és només un exemple, encara que molt significatiu, però, no només per la seva magnitud. El recinte projectat per Domènech i Montaner és avui Patrimoni de la Humanitat com a gran referent d’obra civil modernista. És un espai visitable, on s’organitzen activitats culturals, des que va ser rehabilitat de manera íntegra, ja que les funcions d’atenció mèdica les compleix, des de l’any 2009, un nou edifici hospitalari ubicat al nord-est del recinte modernista.

    Tot i que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat des del seu origen, i encara avui, governat per representants de la ciutat i de l’Església a través de la Molt Il·lustre Administració (MIA), que des de l’any 1990 inclou també a la Generalitat, forma part del sistema integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). És una fundació sense ànim de lucre que gestiona l’hospital, però sota el paraigües de planificació i supervisió del Govern.

    A comarques

    Un altre exemple com el del Sant Pau el tenim a Manresa. Tal com s’explica al llibre Els hospitals de Manresa. Història d’una transformació, publicat recentment per la Fundació Althaia, i que va anar acompanyat per una exposició, al municipi de Manresa, la història dels hospitals creats per iniciatives particulars arrela de lluny. L’any 1260 ja estava documentat l’Hospital de Sant Andreu –que es deia Hospital Superior-, i el 1274 es troba referenciat per primer cop el de Santa Llúcia, que es pensa que és fins i tot anterior. Parlem del segle XIII. Però és que en el moment de la transferència de competències en matèria de salut a les comunitats autònomes, l’any 1981, Catalunya es va servir d’aquesta xarxa sanitària que ja havia anat creant amb iniciatives privades, mutualitats, entitats religioses o mecenes particulars, per posar en marxa el sistema sanitari que tenim avui. “Quan entra en vigor la legislació que garanteix l’atenció sanitària universal, a Catalunya no es crea una xarxa pública pròpia, sinó que s’aprofita la que ja existeix, i es garanteix un sistema públic amb hospitals de titularitat diversa. Aquest és el fet diferencial respecte a d’altres comunitats i del qual n’han agafat idees d’altres països, d’Europa i de l’Amèrica Llatina”, explica Manel Jovells, director general de la Fundació Althaia, Xarxa Assistencial de Manresa. És una fundació privada sense ànim de lucre que dona servei integral en l’àmbit sanitari i social, regida per un patronat conformat per l’Ajuntament de Manresa, l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu i la Mútua Manresana. La seva xarxa assistencial i universitària és la de referència per a 260.000 habitants del Bages, el Solsonès, el Moianès, la Cerdanya i el Berguedà.

    Aprofitant la diversitat d’aquest model propi d’hospitals i centres d’atenció mèdica que esquitxen Catalunya des de fa tants segles, esdevé el model de sanitat concertada, que a Catalunya concentra avui el 70% dels llits hospitalaris. La resta de llits estan en hospitals públics, propis de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    En el cas dels centres d’atenció primària, a Catalunya el 75% pertanyen a l’ICS i n’hi ha un 25% de concertats. I, pel que fa als centres d’atenció a la Salut Mental i Sociosanitària, a Catalunya són concertats més del 85%.

    El Govern de la Generalitat acredita els centres autoritzats per donar servei en un sistema de salut pública, gratuïta, universal i de governança pública, però gestionada per cada centre. La Unió Catalana d’Hospitals és l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials referent entre les entitats que conformen el sistema de salut i atenció social. Es va fundar ara fa 45 anys. “Concentrem el 95% de la sanitat concertada i treballem per aquesta concertació, que garanteix revertir els bons resultats en la sanitat pública”, expressa la gerent de la Unió Catalana d’Hospitals, Roser Fernández.

    Des del 1989, la sanitat es financia mitjançant els impostos que paguen els ciutadans, i no a través dels fons de la Seguretat Social, que és una confusió freqüent quan es parla de la Seguretat Social com a sinònim de xarxa de salut pública i gratuïta. Amb les aportacions dels contribuents a la Seguretat Social –autònoms i treballadors per compte aliè- es paguen les pensions i l’atur. El pressupost destinat a sanitat el decideix cada comunitat, i Catalunya s’hi destina gairebé el 40% de la seva caixa total. “No s’ha de confondre dèficit estructural amb el model sanitari”, puntualitza Manel Jovells, que va ser gerent de l’ICS del 1995 al 1999, destacant com a “fet històric l’infrafinançament de la sanitat a Espanya en general, i Catalunya en particular”. Jovells posa en valor el model de mecenatge, “com a eina que s’ha de poder mantenir. Si està ben tractat fiscalment, és una manera de que la gent pugui decidir on van els seus impostos, una manera de col·laborar i participar”.

    Qualsevol ciutadà pot consultar la central de resultats econòmics, informes de satisfacció o d’altres temàtiques sobre atenció sanitària a Catalunya, com ara les infeccions nosocomials, a través de la pàgina de l’ Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS).

  • Metges de Catalunya considera “indignant” el pla d’estiu de Salut

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) es mostra “sorprès” i “indignat” davant el pla d’estiu anunciat pel Departament de Salut, amb la previsió de mantenir oberts més del 90% dels recursos estructurals. En total, es destinaran a la campanya estival prop de 8 milions d’euros, la mateixa partida que l’any passat i tres vegades més que el 2019.

    Segons va anunciar Salut, l’atenció urgent i continuada seguirà operativa, i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) garantirà l’atenció urgent les 24 hores del dia, així com la coordinació entre tots aquests dispositius. Alhora, es mantindran les eines telemàtiques implantades arran de la Covid-19, tot i que es procurarà que els centres recuperin la presencialitat en la mesura del possible.

    Per al sindicat, la fórmula proposada pels responsables sanitaris recau, una vegada més, en el sobreesforç dels professionals i l’increment de la sobrecàrrega de treball. MC considera “vergonyós” que Salut “se’n renti les mans” i es “resigni” davant la manca crònica de personal, “carregant sobre les espatlles dels professionals les deficiències del sistema i desistint de promoure millores laborals i professionals que evitin la fuga de facultatius i atreguin el talent de fora”.

    L’organització adverteix que les plantilles estan “completament exhaustes”, tant des del punt de vista físic com psíquic, després de l’increment descomunal de l’activitat assistencial derivada de la pandèmia de la Covid-19 i de l’escassetat de recursos humans que arrossega la sanitat catalana des de fa més d’una dècada.

    Per això, el sindicat augura un augment “preocupant” de les desercions i baixes laborals entre el personal mèdic per ansietat, depressió o estrès posttraumàtic, si l’Administració no hi posa remei “immediatament”.