Just Deploy It!

Etiqueta: sistema sanitari

  • Una sanitat problemàtica també durant l’estiu

    Fa uns dies, els mitjans de comunicació es van referir a un «protocol» de la Gerència d’Atenció Primària de la Comunitat de Madrid que inclou instruccions als professionals dels centres de salut per a què en el cas que es produeixen demandes assistencials mèdiques en moments en què no hi hagi cap facultatiu present, se suposa que durant el període ordinari de funcionament del centre, els professionals d’infermeria assumeixin la responsabilitat de fer-se càrrec de la situació.

    Amb independència de la capacitat de les infermeres per gestionar de forma adient aquestes situacions, la iniciativa de la gerència fa palesa la indigència de l’atenció primària i comunitària de Madrid, incapaç de garantir la presència de metges a cada centre i equip de salut. Situació penosa més pròpia d’estats d’excepció, guerres i altres esdeveniments catastròfics.

    Aquest reconeixement oficial de la insuficiència de recursos de la Comunitat de Madrid ha ocasionat una allau de crítiques i rebuigs, reflex de la indignació de bona part de la ciutadania i els professionals, testimonis de l’accelerat deteriorament de la sanitat pública.

    Aquest document de la Conselleria madrilenya podria semblar simplement una broma de mal gust però, malauradament, respon amb fidelitat a la realitat d’un context de dèficit estructural i de recursos del sistema sanitari públic. Una crisi general a tot l’estat, encara que en algunes parts, com a la Comunitat de Madrid, tingui un caràcter més feridor.

    El deteriorament de l’atenció primària i comunitària espanyola, també de la catalana, no és un problema insòlit ni agut, i com és conegut, ha estat objecte de denúncies persistents des de fa anys per part de la ciutadania més afectada i d’institucions i col·lectius professionals.

    L’arribada de l’estiu i els períodes de vacances dels sanitaris incrementaran encara més aquests tipus de problemes. Trobar substituts per garantir un funcionament mínim dels centres pot esdevenir una tasca difícil si no impossible. És per això que és probable que durant els pròxims mesos es produeixi, també a casa nostra, una nova i inacceptable disminució de l’accessibilitat dels pacients a les consultes mèdiques i d’infermeria i, com a conseqüència, un deteriorament més profund de la qualitat, l’equitat i seguretat de l’assistència.

    Aquestes situacions problemàtiques no es poden solucionar a curt termini, ja que les deficiències estructurals de la nostra atenció primària i comunitària són d’una magnitud desmesurada i s’han incrementat de forma progressiva des de fa anys, sense que els responsables de les polítiques i de la gestió dels serveis hagin actuat per tal d’evitar-les.
    I és precisament en aquest fet on es troba una de les principals arrels del problema, ja que si han de ser aquests mateixos polítics i gestors els responsables d’endreçar la situació, ja ens podem armar de paciència.

    Però com a ciutadans i professionals tenim l’obligació d’avaluar aquest important problema i de demanar la implicació activa i decidida de la ciutadania en la defensa dels seus interessos, ja que la passivitat farà inevitable que, com gairebé sempre, els més perjudicats siguin els sectors de la població amb menys recursos.

  • Per fi un govern s’atreveix a qüestionar la sanitat privada amb diners públics

    El Consell de Ministres del govern espanyol ha aprovat un projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut en el que, entre altres temes importants, proposa derogar la norma de la llei 15/97, que permet la concertació amb diners públics de la sanitat privada (de negoci), excepte en «casos excepcionals». Ja era hora, 25 anys després d’una llei que ha fet molt mal a la sanitat pública, instaurada a Espanya amb la llei del Servei Nacional de Salut d’Ernest Lluch.

    A Catalunya, teníem ja una llarga història de pagar amb diners públics empreses privades sanitàries, des de les transferències de les competències de sanitat, en la transició, en el que ens passaven a Catalunya les quatre «ciudades sanitàrias»: Francisco Franco (avui Vall Hebron) i les de Tarragona, Lleida i Girona. Es va optar per aprofitar i concertar en el sistema públic els hospitals comarcals existents (semi públics: Diputacions, Ajuntaments i alguna entitat local). Més tard, el 1990 (fa 32 anys), Catalunya aprovava la LOSC (Llei d’ordenació Sanitària), que oficialitzava aquest model i, uns anys després, el 1997, i d’acord amb la llei espanyola, s’aprova una modificació de la LOSC, que ja permetia concertar amb entitats privades de negoci.

    Per això diem que ja era hora de deixar de donar diners públics (dels nostres impostos) a empreses de negoci (algunes d’elles importants multinacionals) que donen, a més, mala qualitat d’assistència per mala qualitat laboral. Caldrà ara aclarir moltes coses per l’aplicació d’aquesta llei. El primer, què es considera entitat pública, entitat privada (amb lucre) i entitat del tercer sector (en principi sense lucre).

    Segons la normativa europea, es considera «entitat pública» la que és propietat d’una administració pública (estat, diputacions, ajuntaments… generalment en forma de Consorcis). Per exemple, el Parc de Salut Mar (CatSalut i Ajuntament). Es considera també un ens públic el que és finançat en més del 90% per l’administració pública i el seu patronat (consells de direcció). Per exemple, l’Hospital Clínic (CatSalut i Universitat de Barcelona). Segons les lleis europees, a aquestes entitats no els caldria concert, només encàrrecs de gestió i pressupost, ja que són un ens propi de l’administració.

    El més difícil i font de corrupteles i ambigüitats són les entitats anomenades «sense lucre», que no poden repartir dividends entre els seus associats i han de revertir els excedents (si n’hi ha) en millores laborals o estructurals. Entre aquestes entitats, tradicionalment s’hi han classificat les Fundacions (l’Hospital Plató, per exemple) o algunes Mutualitats (la Mútua de Terrassa, per exemple), i ordes religiosos. Aquestes podrien ser concertades com a «cas excepcional», però caldrà parlar-ne i exigir molt sobre els temes del cobrament de l’equip de direcció, les condicions laborals, la intervenció en els patronats, la transparència… Per deixar clar quines són aquestes entitats -com alguns sociosanitaris, centres atenció a salut mental, etc.-, caldria una llei estricta de definició del tercer sector i una inspecció acurada de la seva realitat.

    Finalment, ara hi ha concertades amb el CatSalut i empreses privades de negoci (i també negoci en entitats concertades teòricament sense lucre que fan negoci privat en les seves instal·lacions). Seguint l’exemple de Barcelona, tenim l’hospital del Sagrat Cor, que és propietat d’una multinacional, QuirónSalud, que té a més a Barcelona la Teknon, la Quirón, la Dexeus i el Pilar. El millor que podria fer aquest centre per seguir amb pressupost públic, seria que se’l quedés el Clínic, i aprofitar-lo per l’ampliació de l’Hospital actual.

    Un altre servei públic de salut ara externalitzat a Barcelona a empreses privades de lucre és la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, que dona uns serveis dispersos, sense efectivitat controlada, corrupteles i males condicions laborals i que està concertada pel CatSalut per vuit milions d’euros a l’any. Caldria posar aquest servei a una empresa pública (Pere Virgili?) al servei de l’atenció primària. Igual que s’haurà de fer amb les EBAS (Equips Bàsics d’Atenció Social) de l’atenció primària.

    En definitiva, aquest nou decret i la seva aplicació ens donarà feina, però benvinguda sigui, i que serveixi de veritat per millorar la salut de les persones, i no la butxaca d’alguns.

  • El Govern aprova una nova llei que limita les privatitzacions a la sanitat

    El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts el projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut (SNS). Segons ha explicat la ministra de Sanitat, Carolina Darias, el text aprovat parteix de la defensa del valor del que és públic i per això blinda la sanitat pública i la gestió directa -la realitzada directament per les administracions públiques- com el model de gestió «preferent» en el Sistema Nacional de Salut.

    També s’estableixen “excepcions» permetent que la gestió dels centres sanitaris sigui indirecta, és a dir, a través de models privats, però, segons ha destacat la ministra, només com a “complementària i de suport, mai substitutòria i només quan no sigui possible la gestió directa». La finalitat de la llei, ha dit, és «millorar la vida de la gent i protegir els més vulnerables» i fer «una inversió en salut, que és una garantia per a la societat del present i especialment del futur».

    Un altre aspecte important del nou projecte de llei és que es recupera la cartera única comuna de serveis, que inclou totes les prestacions públiques i estableix les garanties necessàries perquè no es puguin tornar a introduir nous copagaments sanitaris. En aquest àmbit, queden eliminats els copagaments per als col·lectius als quals ja se’ls va alliberar del copagament farmacèutic. Es tracta de les persones perceptores de l’Ingrés Mínim Vital, dels pensionistes amb rendes baixes, de les persones menors amb discapacitat reconeguda, i de les persones perceptores d’una prestació per fills a càrrec. Així, se’n beneficiaran, segons les dades del Govern, uns sis milions de persones.

    Així mateix, es reconeix el dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics a les persones ascendents de nacionalitat extracomunitària reagrupats pels seus fills amb nacionalitat espanyola, a les persones espanyoles d’origen que resideixin a l’exterior durant els desplaçaments a Espanya, a les persones sol·licitants de protecció internacional, a les persones sol·licitants i beneficiàries de protecció temporal, i a les víctimes de tràfic d’éssers humans o d’explotació sexual.

    La ministra ha explicat que la llei també garanteix que el dret a la protecció a la salut i l’assistència sanitària de les persones no registrades ni autoritzades com a residents a Espanya sigui exercit amb els mateixos requisits i condicions a totes les comunitats autònomes.

    Pla d’acció bucodental

    El Govern també ha aprovat ampliar la cartera comuna de serveis de salut bucodental al Sistema Nacional de Salut, de manera que s’augmenten les prestacions que fins ara estaven incloses i s’homogenitzin a tot el territori. Darias ha destacat que aquest Pla d’Acció Bucodental beneficiarà al voltant de 7 milions de persones i s’hi destinaran gairebé 44 milions d’euros, la distribució dels quals entre les comunitats autònomes serà acordada al Consell Interterritorial de l’SNS.

    El Pla recull accions preventives -per exemple, neteges de boca i per evitar l’aparició de càries- i assistencials, i inclou l’atenció específica a col·lectius determinats com els menors de 14 anys, les dones embarassades, i les que pateixen un càncer cervic-facial.

    Atracció del talent científic 

    D’altra banda, la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, ha informat que el Consell de Ministres ha aprovat també el Pla d’Atracció de Talent Científic i Innovador a Espanya, que mobilitzarà 3.000 milions d’euros durant els propers 18 mesos. El document conté 30 mesures per promoure la incorporació de personal internacional al sistema de Recerca, Desenvolupament i Innovació espanyol i garantir la retenció de talent. «Necessitem que tornin els científics que se’n van anar, que no se’n vagin els que estan i atraure els millors», ha subratllat la ministra.

    Diana Morant ha explicat que les iniciatives es distribueixen en tres eixos. El primer persegueix crear més oportunitats i millors condicions perquè els investigadors desenvolupin la seva carrera científica a universitats i organismes públics de recerca. El segon eix pretén eliminar les barreres extraordinàries que tenen els científics que són a l’exterior i crea nous incentius per atraure talent internacional al sector públic. La ministra ha apuntat que les universitats espanyoles només tenen un 3% de personal estranger, mentre que en països com el Regne Unit aquesta xifra puja al 32%. El tercer eix contempla impulsar la incorporació de talent científic innovador internacional al sector privat.

  • Els fons voltor ja controlen el 100% de cinc dels set hospitals de gestió mixta de Madrid

    Els fons voltor han duplicat la seva participació a l’accionariat la majoria d’hospitals de gestió mixta (model PFI, Private Finance Initiative) de Madrid en cinc anys. Mentre que el 2018 tenien una participació mitjana del 49%, el 2022 ja controlen la totalitat de l’accionariat a cinc dels set centres que operen sota aquest model*. Així ho denuncia la Plataforma contra els Fons Voltor, que ha actualitzat recentment les dades en aquesta matèria.

    Fons especuladors com Quaero Capital, LBEIP BV, Brookfield, Meridiam, Bestinver o DIF són els propietaris actuals de la concessió dels hospitals del Tajo (Aranjuez), del Sud-est (Arganda), del Henares (Coslada), Porta del Ferro (Majadahonda), Infanta Cristina (Parla), Infanta Sofia (Sant Sebastià dels Reis) i Infanta Leonor (Vallecas). L’esmentada plataforma estén el concepte «fons voltor» a «tots els fons d’inversió que especulen amb els serveis públics i les necessitats bàsiques de la població».

    Els set hospitals model PFI de la Comunitat de Madrid van ser aixecats durant els anys d’Esperanza Aguirre a la presidència del Govern regional. La seva construcció es va adjudicar a diferents empreses que, posteriorment, serien les encarregades de gestionar-ne la part no sanitària durant 30 anys. D’aquesta manera, la UTE composta per FCC, OHL i Bankia es va quedar amb la concessió de l’Hospital del Sud-oest, Acciona amb l’Infanta Sofia o Dragados, de Florentino Pérez, amb el Puerta de Hierro, per posar-ne alguns exemples.

    Font: Plataforma contra els Fons Voltor / Elaboració: La Marea

    «Aquestes grans constructores adjudicatàries van crear empreses ad hoc per gestionar la part no sanitària de l’hospital. El que han fet és vendre les accions de l’empresa gestora als fons, que ara són els propietaris de facto de la concessió hospitalària”, explica Vicente Losada, membre del Grup de Treball d’Auditoria Ciutadana del Deute a Sanitat (Audita Sanidad), una de les organitzacions que componen la Plataforma contra els Fons Voltor.

    Segons explica Manuel Gabarre, autor de Tocar fondo. La mano invisible detrás de la subida del alquiler (Traficantes de Sueños, 2019), l’objectiu d’aquest tipus d’inversors és “obtenir la màxima rendibilitat al mínim temps possible, que no sol ser més de cinc anys”. Per això, des que aquests hospitals es van construir, no només hi ha hagut vendes d’accions des de les constructores adjudicatàries a alguns fons, sinó que ja s’han dut a terme operacions entre fons.

    Aquest és el cas de l’Hospital Puerta de Hierro, on el fons d’inversions holandès DIF Capital Partners va aconseguir l’accionariat de l’empresa gestora el 2016. Després d’obtenir la rendibilitat desitjada, el 2019 va vendre la participació al fons canadenc Brookfield Asset Management. «El problema de tot això és que quan acabi la concessió d’aquests hospitals, el 2035, hauran canviat de mà diverses vegades i ja no sabrem ni qui n’és el propietari», denuncia Vicente Losada.

    El paral·lelisme amb les residències

    Manuel Rico és director de Recerca del diari infoLibre i autor de Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta, 2021). En aquest treball, analitza les fallades estructurals a les residències de gent gran que van permetre que més de 20.000 persones grans morissin a la primera onada de la pandèmia, moltes controlades per fons: “Un pot entrar a les webs d’aquests fons i veurà que en elles mai no es parla de ràtios de personal ni de com estan de ben cuidades les persones grans, sinó que presumeixen de les ràtios financeres. I un parla del que el preocupa”, va explicar Rico durant la seva intervenció en unes jornades organitzades per l’esmentada plataforma a l’Ateneu La Maliciosa, de Madrid.

    A la seva exposició, Rico va esmicolar com els beneficis dels fons d’inversió són contraris al benestar dels residents: “Per guanyar molts diners, o tens molts clients o retalles, i solen fer les dues coses alhora. Retallar personal o alimentació és retallar directament en la qualitat de vida”. Un fet que també es pot extrapolar al cas dels hospitals PFI, on els fons són els encarregats de gestionar els serveis no sanitaris.

    En l’actualitat, aquests inversors han estès els seus tentacles més enllà de les centres sanitaris de la Comunitat de Madrid, i ja fan negoci a la major part de les comunitats autònomes, segons les dades de la Plataforma contra els Fons Voltor: Castella i Lleó (Hospital de Burgos), Castella-la Manxa (Hospital de Toledo), Catalunya (Hospital Moisés Broggi i Sant Joan Despí), Extremadura (Hospital de Don Benito), Galícia (Hospital Álvaro Cunqueiro i de Vigo) i Illes Balears (Hospital de Son Espases i Can Misses Eivissa).

    *Fe d’errors: En una primera versió de la informació es deia que els fons controlaven el 100% de l’accionariat de tots els hospitals model pfi de la Comunitat de Madrid, tal com es va afirmar durant la roda de premsa. Tot i això, als hospitals de l’Henares i de Parla només tenen el 49%, segons figura en la documentació facilitada per la mateixa Plataforma contra els Fons Voltor.

  • «La salut no era això»: campanya unitària per un canvi de model sanitari

    El pròxim diumenge 3 d’abril a les 12 hores, Barcelona serà escenari d’una mobilització impulsada per Marea Blanca de Catalunya i diverses forces sindicals que reclama un canvi de model sanitari i reivindica millores urgents per revertir la situació actual al sistema sanitari. Es tracta d’una mobilització prèvia a la Jornada del dia 7 d’abril, Dia Mundial de la Salut, una data especial per a la mobilització europea contra la mercantilització del dret a la salut.

    Sota el lema «La salut no era això», es dona el tret de sortida a una campanya unitària a la qual s’han adherit més d’una trentena de col·lectius i entitats de tot Catalunya, com ara el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Sanitàries en Lluita, Rebel·lió Atenció Primària, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), el sindicat Infermeres de Catalunya o la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat). La campanya inclou un conjunt d’accions que culminaran el Dia Mundial de la Salut.

    La manifestació del pròxim diumenge tindrà dos punts de sortida: una primera columna amb el lema «25% Atenció Primària Ja» sortirà de la Plaça Universitat i estarà formada per usuaris i usuàries, moviments socials i ciutadania en general. La segona columna s’iniciarà a la Ronda Sant Pere, amb el lema «Treball Digne per una bona qualitat assistencial», i estarà formada per treballadors i treballadores i forces sindicals com CCOO, Catac CTS IAC, CGT o USOC. Les dues columnes confluiran a la Plaça de Catalunya, on es llegirà el manifest de la campanya.

    «Una sanitat en precari, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Un sistema on els recursos públics es destinen a serveis privatitzats de baixa qualitat, i sense mecanismes per saber quin és el destí final dels diners. La Salut #NoEraAixò». Així comença el manifest, que reivindica un canvi de model sanitari urgent que sigui «universal, cent per cent públic, de qualitat i basat en l’atenció primària».

    Els convocants reclamen, en primer lloc, un enfortiment «real i immediat» de l’atenció primària, que ha de passar, segons defensen, per l’augment de pressupost mínim del 25%, com recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i per garantir els elements que la fan més efectiva en la millora de la nostra salut: l’accessibilitat per a tothom, la relació continuada al llarg del temps amb el o la professional, l’abordatge integral de les necessitats i la coordinació de tots els serveis i atencions que rebem. «Una atenció primària de qualitat implica, a més, un ús racional de les tecnologies, recuperar la presencialitat i l’adequació dels espais dels centres perquè permetin realitzar amb qualitat els serveis necessaris», afegeixen al manifest.

    Un dels cartells de la campanya

    Les entitats que impulsen la campanya reclamen també que els usuaris i usuàries, veïns i veïnes puguin accedir a fer propostes i expressar necessitats, i per això reclamen la creació de Consells de participació en tots els centres. Demanen, igualment, revertir les privatitzacions, ja que consideren que posar la sanitat pública en mans d’empreses privades està generant «uns serveis precaris i de mala qualitat». A parer dels convocants, és una situació que comporta el malbaratament de milions d’euros públics i que causa un gran patiment a una població que hauria de poder exercir el dret a rebre uns serveis sanitaris de qualitat.

    Denuncien, a més, que gran part de les decisions i contractacions que es duen a terme a l’àmbit de la salut siguin opaques, que els convenis amb les entitats privades es renovin sense la deguda rendició de comptes i que, malgrat que es parla de futures inversions en atenció primària, no es concreta mai el destí real dels diners ni tampoc es respon a les demandes de les persones que treballen als centres.

    Un altre dels eixos de les reivindicacions implica posar fi a la precarietat laboral (interinitat, convenis desiguals, eventualitat perpetuada en el temps, etc.) que pateixen moltes de les persones que treballen en l’àmbit de la salut, de manera especial aquelles que ho fan en serveis privatitzats. La posició de les entitats convocants és que la precarietat laboral es tradueix en l’esgotament crònic de les plantilles i en una remuneració que està molt per sota del raonable i que això passi en un sector tan essencial perjudica tant la qualitat del servei que rep la ciutadania com la mateixa salut de les persones que fan la seva tasca en l’àmbit sanitari i de les cures.

    Els convocants de la mobilització consideren que les desigualtats i les iniquitats sanitàries són una font de malalties i per això fan una crida a les administracions a què assumeixin la responsabilitat de garantir una vida digna per a tothom. Això implica, com figura en el manifest, que hi ha tot un seguit de determinants socials que afecten negativament a la salut de les persones, com ara viure amb un alt índex de contaminació, patir en carn pròpia una situació de pobresa energètica, un desnonament, tenir un lloc de treball precari o una llei d’estrangeria que dificulta l’acollida a persones refugiades i immigrants.

  • Rafael Bengoa: “El sistema sanitari públic es debilita i ara cal una inversió i una transformació important”

    Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc, Rafael Bengoa (Caracas, 1952) es va especialitzar en Medicina Comunitària i Gestió Sanitària. La seva dilatada trajectòria internacional i nacional fa d’ell una veu autoritzada per reflexionar, des de diverses perspectives, com ha anat evolucionant la pandèmia i saber quin és el marc per poder comprendre i gestionar la crisi sanitària. Bengoa va ser director de Sistemes de Salut a l’ONU durant 15 anys i posteriorment va assessorar l’Administració Americana en la reforma del Obamacare, la reforma sanitària del president Obama. A més a més, va ser conseller de Sanitat del País Basc. Arran de la crisi sanitària, Bengoa ha participat en conferències i debats, com la darrera La gestió de la pandèmia i els seus ensenyaments”, organitzada pel Club de Roma al CaixaForum Macaya.  Al llarg de l’entrevista, Rafael Bengoa parla de responsabilitat, prudència i coneixement.

    S’alleugera la sisena onada i recuperem certa normalitat. Si deixem de banda el més visible, què hi ha d’estructural que falla?

    Hi ha un problema pendent i que s’hauria de resoldre per a la següent pandèmia, que n’hi haurà: la connexió entre els àmbits tècnic i polític. Un cop més, no ha funcionat bé. Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques. I això es justifica fins a un cert punt. Però, si els polítics no ens expliquen les raons de les decisions, si no ens les detallen, fa la sensació que la decisió és purament tècnica, quan no ho és pas. Si els polítics decideixen, que exposin les raons i les transmetin de manera oberta i transparent.

    Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques

    També sense paternalismes?

    Sí, entre altres coses. Sobre tot no escudar-se en la ciència, quan no han decidit en funció de la ciència.

    En aquesta conjuntura, els mitjans som un recurs més per enfrontar-nos en la batalla contra la pandèmia?

    Sí. La falta de transparència en com es prenien les decisions durant les onades, tant en algunes comunitats autònomes com en tot l’Estat, ha produït que hem assumit el paper informatiu i educatiu dels mitjans. Però necessitem informació creïble. Una mesura pot ser un Hub o un centre neuràlgic d’informació on trobéssim el coneixement científic, on busquéssim l’última informació d’una variant. Però, no el tenim.

    Sembla difícil en una societat ofegada d’informació on transiten mentides i rumors.

    Sí, però, tu pots malgastar una crisi.

    Què vol dir?

    Que, si aquesta pandèmia no provoca una reflexió profunda sobre per què hem arribat fins aquí i com hem d’actuar a partir d’ara, és que haurem fracassat perillosament. Amb aquesta crisi podríem buscar solucions entre tots, no trobes? La pregunta és saber si la crisi sanitària canviarà la política del país.

    Ara l’entenc.

    Un país no pot romandre més de dos anys amb pandèmia sense que es produeixi cap canvi polític estructural. Hem de constatar que seguim en una cultura de molta escassa responsabilitat política. Si hom estar en una democràcia i gaudeix de molt poder, però no assumeix la responsabilitat, és obvi que això s’ha de  corregir.

    En un article, vostè parla que cal ordre i homogeneïtat per combatre la Covid. Però aquesta idea no es contradiu amb la flexibilitat que poden permetre les comunitats autònomes per controlar les onades pandèmiques?

    Jo defenso l’estat de les autonomies, però, quan som en una crisi tan enorme, cal un procés de centralització, de treball amb decisió i en forma de xarxa. S’ha parlat de cogovernança, sí, però d’això no n’hi ha hagut. Rumiem-ho des de la perspectiva d’un ciutadà que intenta informar-se amb sis, set o més canals de televisió autonòmics o nacionals: ell ha de constatar la mateixa informació estructurada en tots. Ara bé, no pot estar escoltant en un canal que calen mascaretes i, alhora, en un altre canal, que no en calen; rebre per un mitjà que x vacuna té uns efectes secundaris, però, al mateix temps, escoltar en un altre mitjà que aquesta vacuna no en té cap. M’explico? Parlo de centralització i responsabilitat cap als ciutadans.

    Afirmaria que ens falta una cultura pandèmica?

    Sí, però no la té ningú. Ens sembla estrany el que passa perquè som nosaltres els qui ara habitem la Terra, però moltes generacions han patit pandèmies molt més violentes que l’actual, si ho contemples històricament. Ara bé, el que convé dir és que ara les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat. Des de 1940, després de la II Guerra Mundial, hi ha hagut 335 virus que han esclatat del món animal a l’humà. No tots s’ha convertit en pandèmia, però n’és el volum. Si parlem només d’aquest segle, citem l’any 2003, amb el SARS 1; i tres anys després, el MERS. A l’Orient Mitjà esclatà l’Ebola i l’H1N1. I ara, el SARS 2. Només en els últims 20 anys hi ha hagut cinc salts.

    Les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat

    Conclusió?

    Que som rucs, si no ens adonem que això s’accelera per haver creat condicions mediambientals favorables per a les pandèmies.

    Aleshores, haurem de començar a aprendre a viure amb el Covid?

    Sí, i també estar més preparats pel que és inesperat, sigui en forma de bacteri, de virus o de fenomen atmosfèric. Quan la pandèmia conclogui, haurem de tenir la capacitat per contrarestar-ne els efectes i no sentir-nos tan despullats com fa dos anys. De moment, no la tenim. De fet, els ministeris de moltes comunitats autònomes comencen a fer propostes i estudis per preparar-se i obtenir més capacitat de control. Ara bé, seria bo tenir un pla de preparació pandèmica, tot i que em penso que la UE ens ho exigirà.

    Enfortir-se també vol dir invertir en la sanitat pública. Però, per què està en risc el sistema que precisament ens ha de protegir d’aquesta incertesa?

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid, i deixa d’atendre tot el que no ho és. Totes les malalties que no són Covid, no s’aturen: els càncers, les malalties circulatòries, les de fetge, etc. De fet, hi ha un estudi del Regne Unit que mostra com una setmana de retard en una persona amb càncer augmenta 3,2% el risc de mortalitat. I rumiem: fa dos anys que vivim en pandèmia. Tindrà un impacte. Lògicament, les classes amb recursos se’n van a un segur privat perquè volen ser ateses. El sistema sanitari públic, però, es debilita i ara cal una inversió i una transformació important perquè pugui acollir malalts de Covid i malalts de no Covid. I que si en 5 anys esclata una pandèmia, tinguem marge per poder gestionar-la.

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid

    Podem dir que anem cap a una sanitat privada de rics i una altra de pública per a pobres?

    Si no actuem com et deia abans, sí. És el que Beatriz Lopez-Valcárcel anomena la ‘latinamericanització de la sanitat espanyola’. És prou encertat. Els qui hem treballat a Llatinoamèrica ho hem constatat.

    Creiem que la millor estratègia econòmica és conviure amb el virus?

    Això se sobreentén quan es parla de ‘gripalització’, el fet que sigui la ciutadania qui entengui que ha de ser ella qui assumeixi la responsabilitat de gestionar la malaltia, com si fos una grip suau. Però és prematur encara esmentar que la ciutadania és a qui li toca responsabilitzar-se totalment de la covid. D’aquesta manera, les administracions ja es poden dedicar a una altra cosa i no estar pensant cada dia amb la covid. Això està bé dir-ho abans d’una onada, però és prematur dir ‘ara us toca a vosaltres fer-vos càrrec’.

    És banalitzar la malaltia?

    Sí, i quan més es banalitza la covid com una malaltia no greu, més s’afirma la idea que ‘no importa que t’infectis’. I és perillós perquè clínicament no podem preveure qui tindrà la malaltia amb un quadre suau i qui amb un de greu. És evident que mor gent per infectar-se d’ Òmicron i que aquesta variant no és inofensiva. El que és important és assenyalar que no es pot preveure si ho passaràs bé o malament. A més a més, cal dir que quan banalitzes el virus, convides a una relaxació de les mesures de protecció, posant en risc als no vacunats, als immunodeprimits i a tots els nens que no estan  vacunats. I estem parlant de molts milions de persones. Necessitem mesures per part de les autoritats: facilitar la compra de mascaretes, fer testos gratuïtament, etc.

    Sabem que les vacunes són efectives. Però, el plantejament de vacunar-se quatre o cinc vegades, no pot esdevenir contraproduent? 

    Estratègicament, no és realista seguir amb quatre, cinc o més vacunes. Ara estem amb la quarta dosis per als immunodeprimits, i està bé perquè són persones vulnerables, sense defenses davant el virus. De fet, quan aparegui l’antiviral, ells han de ser els primers a rebre’l. Ara hauríem de tenir aquest debat, ara el podem planificar amb temps, saber qui ha de ser el primer a rebre l’antiviral.

    I sobre les vacunes?

    Subestimem les diferents capes de protecció que desencadenen una infecció natural o una vacuna, perquè no només hi ha els anticossos. Després tenim una mena de segona cavalleria, com la immunitat cel·lular, que es posa en marxa. De fet, hi ha estudis que demostren que actua i aconsegueix contraatacar moltes infeccions. Avui dia, diverses universitats i farmacèutiques treballen per crear una vacuna multivariant i esterilitzant que sigui un escut contra la infecció i que a més a més, no emmalalteixis un cop t’infectis.

    En un article assenyalava que les pandèmies no s’acaben de cop. Però, en una societat de les presses i de la urgència, sembla difícil comprendre que tot té el seu ritme. Els nostres desitjos van sempre dues passes endavant.

    Sí, és cert. Tots estem programats per viure en una normalitat perquè és on ens sentim confortables i segurs. I cal aquest desig de normalitat per construir la vida. Però, en una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra. Es compren que les persones ho vulguin, però les autoritats no deuen tenir urgència de tornar-hi a un context normal, sinó que deuen basar-se en el coneixement que els adverteix que les pandèmies no s’acaben de cop. I  quan arribi el moment de considerar la fase endèmica del virus, també caldrà explicar que no serà meravellós i que podran haver brots i haurem de controlar-los. Encara, però, és prematur saber el comportament d’aquest virus en estat endèmic. Esperem que sigui com els altres virus.

    En una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra

    Creu que hi ha una falta de perspectiva en considerar que la pandèmia ens afecta a tots?

    Sí, però el ciutadà no té molt a dir sobre com s’ha de vacunar a tota la terra, ja que és una qüestió geopolítica. A Espanya, penso que hi ha una comprensió col·lectiva major que en altres països i que hi ha hagut una interiorització sobre que calia vacunar-se col·lectivament. Si fos com a altres països, les onades s’haurien disparat i moltes més persones haurien mort, i ens trobaríem amb un escenari de dipòsits plens i hospitals saturats. És una sort haver arribat a la sisena onada amb tantes persones vacunades.

    Hi haurà més onades?

    Sí, perquè mentre parlem, el virus busca noves mutacions per atzar i les reprodueix automàticament fins que encerta i diu: ‘aquí m’agafo perquè infecto millor’. I aleshores comença a replicar. Per tant, no podem descartar-ne més. Per això hem d’aprendre entre onada i onada  i preparar-nos davant les imprevisibilitats futures.

    Finalment i per concloure, podem dir que hi ha un punt d’inflexió amb la irrupció de la Covid en les nostres societats? 

    Sí. El virus és un símptoma, com el d’una malaltia. La causa és el maltractament del planeta, i aquesta és la nostra culpa. Si no l’haguéssim maltractat, molts virus no haurien saltat. Però com hem destrossat l’hàbitat natural dels animals que porten virus, hem creat un hàbitat adequat pels virus en un món interconnectat.

  • Conveni SISCAT o la tercera part d’un sainet conegut

    El tercer conveni col·lectiu de treball del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) enfila el segon any de negociació sense cap mena d’avenç ni concreció. Les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i Sindicat d’Infermeria (SATSE) continuen representant els seus respectius papers en una obra de teatre amb un tercer i últim acte conegut: la signatura d’un conveni de mínims, amb renúncies respecte a les reivindicacions de partida, en pro de la sostenibilitat del sistema.

    La pandèmia de la Covid ha estat un terratrèmol que ha deixat inservible el terreny sobre el qual s’edificava bona part del sistema de salut. L’empremta d’aquesta crisi és i serà inesborrable per a la sanitat pública, en general, i per als seus professionals, en particular.
    El momentum reclama, doncs, altura de mires per reconstruir un sistema malmès, esgotat i sense una orientació de futur. I els fonaments de la reconstrucció no poden ser altres que la millora substancial de les condicions laborals i retributives del principal actiu que té el servei públic de salut: els seus treballadors i treballadores.

    Perquè la realitat és que els sanitaris, en especial els facultatius, ja han desconnectat d’un sistema que els estressa, els desmotiva i els maltracta. Fer novament atractiu l’exercici professional a la sanitat pública hauria de ser un dels principals objectius d’aquest nou conveni, però la realitat és molt diferent.

    Lluny d’expressar-se com una negociació rupturista amb els pactes anteriors, amb una proposta clara de millora de les condicions de treball, els negociadors de Metges de Catalunya (MC) observem una repetició calcada del guió viscut en els processos precedents.

    Els posicionaments de les patronals es troben ancorats en l’immobilisme més absolut, sostenint com a argument que no és necessari modificar qüestions perquè «sempre han estat així», o proposant modalitats contractuals amb un 40% de jornada «flexible». Per la seva part, els companys de la part social també repeteixen patrons. La negociació comença amb la reclamació de millores contundents per part de les tres organitzacions sindicals que tenen un fort component d’allò que avui dia se’n diu ‘postureig’, una posició de força de cara a la galeria i per al consum extern a la qual es renuncia en els primers compassos de la negociació, sense cap mena de rubor. La sobreactuació en els comunicats i les declaracions, assegurant que no transigiran amb determinades propostes de la part empresarial, una mica més tard queden diluïdes en el mar de l’establishment.

    Cadascú amb el seu guió, les patronals apel·lant a les «cotilles pressupostàries i de la funció pública», i els sindicats defensant com a grans conquestes mesures de baix calat, acabaran signant un pacte per «responsabilitat». Una vegada més, els representants dels prop de 60.000 treballadors i treballadores del sector malbaratarem l’oportunitat de canviar les regles del joc, i el que és pitjor, ignorarem el clam de transformació que arriba des de les plantilles dels centres de salut.

    Si aquest és el final de la tercera part del sainet, els facultatius deixaran enrere la indignació d’anteriors ocasions i miraran cap a la porta de sortida. «No trobem metges» serà la frase més repetida dels pròxims anys.

    Els representants de MC continuarem defensant una transformació radical del sistema públic de salut d’acord amb tres eixos: pressupost, personal i contractació. Una dotació pressupostària per a la sanitat pública a l’alçada de la demanda assistencial i suficient per fer front a les necessitats d’inversió i renovació del sistema. Una millora important de les condicions laborals i retributives dels professionals, apropant-les a les que s’ofereixen als països de l’entorn. I un pla de contractació que asseguri el relleu generacional i que tingui la capacitat de retenir el talent mèdic.

    Mentrestant, continuarem sent actors d’aquesta peça teatral poc divertida, encara que còmica per moments.

  • Sanitat: si no és ara, quan ho arreglarem?

    Mentre molts partits polítics i moltes administracions públiques i parlaments deixen de fer les seves funcions, a les quals estan obligats constitucionalment, de defensa i treball pel bé comú i la reducció de les desigualtats, la majoria de ciutadans estan cada cop més desmoralitzats i molt preocupats, perquè les seves condicions de vida i de salut han empitjorat i han perdut l’esperança i les ganes de lluitar.

    En salut i en sanitat, la crisi és molt profunda (i també en medi ambient i crisi climàtica). La pandèmia ho ha empitjorat tot fins a graus inimaginables. Molta gent ha descobert la mala gestió dels recursos públics, la corrupció, la ineficiència, la manca de transparència, la improvisació i manca de democràcia i els interessos particulars i polítics, insolidaris. Hem descobert (o reafirmat) els greus problemes polítics, econòmics i socials de la comunitat en què vivim.

    Mirem les notícies als diaris i les televisions i només aprofundim en la por i la depressió, perquè alguns mitjans alimenten l’alarmisme amb mentides i falses notícies, que molts cops fomenten el negacionisme o la desesperança.

    Hem tocat fons, i no arreglarem les coses fent el mateix que fan els polítics. Cal aprendre del que ha passat, les seves causes globals, no diferents de les causes de les altres pandèmies en què estem vivint fa molts anys: el neoliberalisme i la seva globalització, el capitalisme financer que governa la terra, la crisi climàtica, la pèrdua de democràcia, de drets socials i de salut. Ara ens cal, urgentment, fer un bon anàlisi independent i transparent del que ha passat i per què ha passat, i proposar-nos un canvi radical de model, polític, econòmic, cultural i social. Si no ho fem ara, quan ho farem?

    30.700 persones grans mortes per la Covid a les residències geriàtriques a Espanya (segons dades provisionals del Ministeri d’Afers Social i Sanitat fins a novembre del 2021). Les vacunes han estat fabricades en temps rècord per cinc laboratoris farmacèutics, amb una pobra vigilància per les agències de vigilància farmacològica (com ens n’hem assabentat ara). Aquestes empreses, en 18 mesos, han obtingut uns beneficis de 23.103 milions de dòlars per les vacunes, un increment d’ingressos del 96% (els més beneficiats: BioNTech, 99%, i Moderna, 93%). I sense alliberar les patents. El que importa és la malaltia (però que les persones no morin) i, així, necessitarem cada cop més dosis.

    En un altre àmbit, cal recordar la mala gestió, precipitada per la por, i potser corrupta, de la quals avui encara en sabem més coses: segons la Sindicatura de Comptes de Catalunya (expedient 69), la Generalitat va comprar 300 respiradors (per UCI) el 2020 i va pagar incorrectament 7,9 milions d’euros a una empresa falsa (Innjoo Technology). La mateixa sindicatura atribueix 200 expedients a Salut per mala pràctica.

    Recordem també els 17 milions d’euros a Ferrovial i els 71 contractes verbals (sense suport escrit i signat) pel camí de les emergències. Ja vam publicar el tema dels 87 milions d’euros, també per la via d’emergències, per la construcció de cinc hospitals «satèl·lits» (en realitat «fantasmes») per la Covid, dels quals no hem sabut res més. Mentrestant, els CAP encara hauran d’esperar quatre anys per millorar les seves instal·lacions obsoletes.

    Aquesta crisi també ha comportat un greu deteriorament de la salut mental, sobretot en la població jove, amb grans problemes de precarietat laboral, i en els professionals i treballadors de la sanitat i la dependència. Els suïcidis a Catalunya s’han incrementat en un 195%. S’ha produït un augment dels casos de depressió i angoixa, i molts professionals sanitaris (metgesses i infermeres, sobretot) abandonen la professió o estan de baixa. I, mentrestant, el sistema sanitari públic s’enfonsa, continua retallat, amb un pressupost insuficient per les demandes de sempre i agreujat al límit per la pandèmia, mal gestionada, sobretot a l’atenció primària, salut comunitària i cures, salut pública i dependència. Les mútues privades, en canvi, augmenten els seus ingressos, gràcies als qui poden pagar, i deserten del sistema públic, un sistema públic per cada cop més pobre.

    És urgent revertir aquesta situació. Si no defensem nosaltres, la ciutadania i els treballadors de la sanitat, els drets adquirits amb molts esforços i lluites, si no defensem els béns comuns, el dret a la salut i a les cures per tothom, a un medi ambient saludable, aigua, energia i natura del comú, a un habitatge digne, alimentació sana, treball en bones condicions laborals, democràcia plena (republicana), política sana i dialogant… Qui ho farà? Seguiran les polítiques que beneficien a la casta econòmica? Fins quan?

    Necessitem ja una nova llei de salut i sistema sanitari, que defineixi clarament i posi al dia diferents conceptes, com què és salut i els seus condicionats socials, econòmics i culturals, i legisli salut en totes les polítiques. I, en sanitat, necessitem serveis socials i cures: un sistema clarament públic, amb control estricte i transparent i, si són necessaris, concerts amb entitats privades sense lucre i amb clàusules de qualitat laboral i assistencials. Un sistema que no pugui ser parasitat ni corromput per interessos particulars.

    Segurament no necessitem més hospitals. A Catalunya, tenim 68 hospitals d’utilització pública pagats pel CatSalut (entre ells, 25 de privats concertats). El que necessiten són recursos suficients per fer la seva feina ben feta en el seu territori. És urgent també unes millors condicions laborals i millores estructurals. De fet, aquests dies ja estem veient protestes en aquest àmbit hospitalari arreu de Catalunya que poden anar augmentant.

    Necessitem una atenció primària i comunitària amb salut mental comunitària i bona coordinació amb l’atenció hospitalària, un augment del pressupost perla primària de fins al 25% del pressupost de Salut, per atendre amb qualitat i eficiència el que se li demana: bona accessibilitat i atenció, majoritàriament presencial, per part de la metgessa i infermera de referència, amb atenció de proves diagnòstiques i consultes amb menys de tres mesos. Això vol dir tenir plantilles suficients i condicions laborals estables i dignes, per tal que puguin tornar els professionals que han marxat del sistema.

    No ens hem de deixar la millora també dels serveis sociosanitaris, la majoria avui centres de negoci amb lucre de diners públics (hi ha 102 centes sociosanitaris a Catalunya, dels quals 75 són privats concertats). Hem d’anar cap a un nou sistema d’atenció a la dependència i les cures, passant de l’actual, molt centrat en residències, a models d’autonomia residencial.

    Perquè això sigui possible i efectiu, caldrà establir també per llei una millor governança i control de tot el sistema i els serveis, amb participació real de professionals i ciutadania en la seva governança. Són unes millores que no poden esperar a la futura llei de Salut i Sistema Sanitari, de redacció i tràmits parlamentaris lents. Cal ja l’anàlisi que hem dit sobre el què i perquè ha passat. Una anàlisi independent i amb transparència absoluta. Cal demanar responsabilitats i uns plans de millora reals a curt termini globals del sistema públic per salvar i revertir els enderrocs.

    El dia 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut. Mobilitzem-nos! Hi haurà un acte unitari en defensa del Sistema públic de Salut el dia 3 d’abril.

  • Els col·legis professionals de la salut defensen la necessitat de mantenir els fons estatals de la Covid-19

    Els col·legis professionals de l’àmbit de la salut de Catalunya han publicat un comunicat conjunt en què assenyalen la necessitat de mantenir els fons estatals de la Covid-19 i que deixin de considerar-se extraordinaris. Segons els signants del comunicat, la pandèmia ha evidenciat la necessitat de canvis urgents al sistema sanitari i en aquest moment, havent arribat a l’etapa de control de la pandèmia, es fa imprescindible entendre i reconèixer que aquesta encara no ha acabat i que el sistema sanitari precisa de reforços, tant pressupostaris com de recursos humans, per fer front a l’activitat habitual i per estar preparat per a noves onades o noves pandèmies.

    «Cal en aquests moments recuperar l’agenda d’actuacions recollides al document 30 mesures per enfortir el sistema de salut, elaborat pel comitè d’experts, alhora que es fa imprescindible i prioritari mantenir i consolidar la dotació de recursos econòmics addicionals per fer front als reptes que tenim», escriuen.

    D’entre aquests reptes, pel que fa a l’activitat assistencial, destaquen la necessitat de recuperar l’activitat assistencial no Covid-19, a més de dur a terme campanyes de vacunacions, potenciar la salut mental i atendre les conseqüències i seqüeles de la Covid, entre d’altres.

    Pel que fa a la renovació estructural del sistema sanitari, els col·legis professionals de l’àmbit de la salut remarca la necessitat d’incorporar no només més metges i infermeres, sinó també nous perfils professionals per enfortir àmbits específics com l’atenció primària, les urgències, la salut mental o la salut pública i per tal d’abordar la desburocratització de l’activitat dels professionals assistencials.

    Pel que fa a la transformació organitzativa del sistema sanitari i, especialment, de l’atenció primària, els signants del comunicat consideren necessari dotar-lo de més agilitat, en un procés liderat pels professionals, els quals han de disposar d’eines de gestió més efectives i d’un sistema retributiu i d’unes condicions laborals i professionals més justos.

    «Tots aquests canvis i transformacions, també contemplats al Pla de Salut de Catalunya 2021-20252, s’han d’endegar de manera prioritària i urgent, liderats pels mateixos professionals, per tal de fer possible a mig i llarg termini el sosteniment del sistema sanitari i la seva qualitat», destaquen les corporacions.

    Així, els col·legis professionals de la salut demanem els recursos suficients perquè tots aquests reptes s’assoleixin i que aquests recursos no hi siguin de manera provisional ni conjuntural, sinó que es consolidin per fer «efectius i sostenibles» aquests objectius. En conseqüència, demanem que es mantinguin els fons estatals COVID-19 i que deixin de considerar-se extraordinaris, d’una banda, perquè la pandèmia no s’ha acabat i, de l’altra, perquè ha evidenciat la necessitat de canvis urgents al sistema que caldrà finançar.

    El comunicat el signen el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, el Col·legi de Dietistes–Nutricionistes de Catalunya, el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, el Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya, el Col·legi de Podòlegs de Catalunya, el Col·legi de Psicologia de Catalunya, el Col·legi de Treball Social de Catalunya i el Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya.

  • Cau un 19% l’esperança de vida entre la gent gran, però segueixen en augment les pensions

    «L’estat espanyol, igual que altres països del seu entorn, ha d’enfrontar el desafiament d’assegurar la qualitat de vida de la gent gran, que any a any són més i més grans. El procés d’envelliment poblacional al qual se suma Espanya amb cert retard a altres països europeus, travessa els debats sobre els nous reptes que els Estats del Benestar han de fer front. Els canvis demogràfics que comencen a les darreres dècades del segle XX estan transformant la composició social: la caiguda de la fecunditat, l’augment de l’edat de formació de les famílies i la prolongació de l’esperança de vida donen lloc a poblacions cada vegada envellides».

    Així és el text que inicia l’informe final de l’Observatori social de la gent gran realitzat anualment per la Federació de Pensionistes i Jubilats de Comissions Obreres. Després d’un any sense haver estat publicat a causa de la pandèmia, l’informe d’aquest any recull com aquesta ha perjudicat a les condicions de vida de les persones grans en diferents àmbits: esperança de vida, l’estat de salut, l’accés als recursos tant econòmics com de protecció social i els riscos específics als quals s’enfronten.

    Es tracta d’una publicació que estudia l’envelliment poblacional i l’envelliment actiu, les llars de la gent gran i les dades que evidencien les diferents condicions de vida en la vellesa d’homes i dones. També detecta la insuficiència de recursos que es dediquen al sistema per a l’autonomia i d’atenció a la dependència. Pel que fa al sistema públic de pensions, permet determinar la importància de revaloritzar les pensions i garantir el seu poder adquisitiu en el temps, enfortint el sistema de pensions d’avui i del futur. D’altra banda, analitza el sistema públic de salut, element essencial per a la gent gran perquè la prolongació de l’esperança de vida s’ha de produir en condicions saludables, amb autonomia i lliure de malaltia, la qual cosa és especialment rellevant en el cas de les dones. Aquest observatori recull de manera significativa la situació de la gent gran en el marc de la pandèmia.

    A la roda de premsa celebrada per la seva presentació hi van Neus Vilanova, secretària de política social de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO de Catalunya, Vicente Llamazares, secretari general de la Federación de Pensionistas y Jubilados de CCOO i Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya.

    L’esperança de vida va a la baixa, però l’envelliment segueix a l’alça

    Llamazares va ser el primer a parlar i va provar d’explicar la subdivisió de l’informe. En primer lloc, al capítol 1 trobem un estudi demogràfic a nivell estatal on es posa en relleu que tot i l’àmplia incidència de mortalitat de la pandèmia, que ha augmentat un 17%, reduint l’esperança de vida de les dones en 1,6 anys i la dels homes en 1,25 en els homes, la població gran ronda el 20% a tot l’estat. Una altra dada que ressalta Llamazares és que la natalitat ha baixat més d’un 5% aquest any situant-se així als nivells dels anys 40. «Aquesta esperança de vida, sumada al baix índex de natalitat que situa els fills a 1,25 per llar, farà que si seguim així i fixant-nos en la progressió en el temps, a mitjans de segle ens trobarem que el 40% de la població», diu Llamazares, que afegeix que si això no es corregeix, serà difícil complir les necessitats dels col·lectius per tenir una vida sana i saludable.

    El capítol 2 enfronta la despesa sanitària a nivell estatal i Llamazares destaca que si bé ha crescut un 5%, es situa encara tres punts per sota dels nivells de països com Alemanya, França i l’entorn respecte al PIB. Amb tot, seria desitjable un augment dels ingressos i si bé l’informe veu que pel que fa a personal destinat la despesa ha augmentat lleument, també destaca que només es compta amb 1100 metges geriàtrics a tot l’estat. Una dada escassa, segons el sindicat.

    Seguint amb l’informe, el tercer capítol aborda el sistema per l’autonomia i atenció a la dependència. Llamazares celebra que «després de l’acord trobat, sembla que el sistema va millorant». I és que tot i haver rebut fins a 250.000 sol·licituds el 2021, s’ha reduït el número en llistes d’espera un 19%. Tot i així, des de CCOO volen fer una crítica important per al sosteniment d’aquest sistema i és que el 73% de les places residencials són d’àmbit privat. «És desitjable que l’estat assumís aquest tipus de polítiques i de control», assenyala Llamazares que parla també sobre com l’impacte de la mortalitat a les residències «ha estat brutal». Destaca per exemple que a comunitats autònomes com Madrid hi ha hagut un 52,9% més de morts. Aquestes dades ajuden a afirmar que cal estudiar millor el sistema de residències, que cal més control i també intervenir en la gestió.

    Desigualtats de gènere a les pensions

    Per últim, el quart capítol estudia el sistema públic de les pensions per autonomia i províncies. En termes generals destaca que les pensions contributives han augmentat representant ara el 69,2% a finals de juny de 2021. Les pensions de viduïtat suposen el 27,5%, després d’anys de tendència decreixent en percentatge respecte al total. Pel que fa a bretxa de gènere és aquí on es veu de manera més flagrant la més evident manifestació de les desigualtats per raó de gènere a les pensions. La pensió contributiva de jubilació la reben en més grau els homes: el 60% d’aquestes pensions la reben homes, malgrat ser menor la població masculina més gran. De fet, el 96,3% de les
    pensions dels homes majors de 64 anys són contributives de jubilació i per contra només impliquen el 55,6% de les que perceben les dones. Les pensions de viduïtat, derivades del dret generat per un cònjuge, impliquen el 44,5% de les que perceben les dones mentre que amb prou feines suposen el 3,9% de les que perceben els homes. De fet, de les 204.400 pensions no contributives de jubilació, el 74,4% són percebudes per dones.

    Pel que fa a xifres en euros, si entre el 2014 i el 2017 la pensió mitjana mensual tot just va créixer 3,3 euros, des de llavors fins a la pensió mitjana de maig de 2021 hi ha hagut un augment de més de 39 euros, arribant als 396,7 euros mensuals.

    Si aquest augment podria ser motiu de celebració, no ho és tant quan s’analitza l’encariment de preus sobretot d’alimentació i energia que condueixen, com denuncia Llamazares, a situacions de pobresa energètica en multitud de llars sobretot en persones grans. En conjunt, la reflexió que fa l’observatori és la necessitat de millorar les condicions de vida de les persones grans i donar centralitat en aquest sentit a polítiques públiques: nous i més recursos públics per garantir les condicions de vida de les persones grans.

    En aquest sentit, Neus Vilanova destaca que la despesa pública per habitant a l’estat espanyol és de mitjana de 1542 euros amb dades del 2019, un 5,6% més que l’any anterior. Altres dades que ajuden a entendre la situació serien que el percentatge de despesa sanitària a través de la concertació. El 2019, la despesa sanitària destinada a concerts amb el sector privat va representar el 8,8% de total de la despesa pública, 0,3 punts percentuals menys que l’any anterior. Si analitzem la distribució regional, destaca sobre la resta Catalunya, on la despesa dedicada a la concertació suposa el 23,9% de la despesa pública, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes.

    Ràtios insuficients a la sanitat pública

    Un altre element que perjudica directament a la gent gran és el personal que es dedica a cobrir les necessitats de la població. Amb dades del 2019, es registra el mateix nombre de metges per habitant. En concret, aquell any hi havia 0,78 metges en atenció primària i 1,96 metges en atenció especialitzada per cada mil habitants, valors similars als registrats un any abans. Passa el mateix amb el personal d’infermeria, amb 0,67 infermers destinades a l’atenció primària i 3,5 per cada mil a l’atenció especialitzada. Un altre indicador dels recursos sanitaris, com és el nombre de llits en funcionament, ofereix pràcticament el mateix resultat. Si el 2018 es van registrar 2,98 llits per cada mil habitants, a 2019 es redueix lleugerament fins al 2,95, continuant així la reducció del nombre de llits que es produeix al llarg de les dècades anteriors.

    Si bé Catalunya té un índex major de llits l’any 2019 (3,84 llits per cada 100.000 habitants), és interessant veure com a l’informe destaquen que cal conèixer el nombre de llits hospitalaris segons la forma jurídica que el gestiona, per valorar aquest recurs sanitari en tota la seva extensió. Asseguren que a Catalunya no hi ha llits hospitalaris en funcionament gestionades de forma directa, sent a més poques les que són gestionades per un ens públic. La major part dels llits en funcionament són gestionats per fundacions privades o societats mercantils. En conjunt, aquestes suposen el 58% dels llits en funcionament.

    Amb tot, Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya, ha volgut posar en valor el document i felicitar la federació de pensionistes i jubilats per analitzar aquestes dades en profunditat entenent que representen a un gran col·lectiu. Bellera ha explicat que «tot i haver un increment extraordinari de la despesa, aquesta resulta insuficient, com demostren les dades». Així ha animat a través de l’impuls d’acords pel diàleg social fer front a aquesta situació amb la definició de mesures i polítiques públiques, entenent que ens trobem en una situació d’envelliment constatat. També ha volgut destacar que tots els recursos impliquen ingressos: «si incrementem pensions, però no salaris, en un sistema de repartiment la cosa es fa molt insostenible». Per acabar, Bellera afirma que «queda molt recorregut per fer», que «l’observatori mostra amb molta claredat elements de contrast», però que «dependrà de l’acció de govern que el nostre sistema generi més cohesió i més justícia social».