Just Deploy It!

Etiqueta: urgències

  • Parlem de les Urgències

    Soc un metge internista enamorat de les urgències hospitalàries, amb 30 anys d’experiència en aquest servei. He treballat a l’Institut Català de la Salut (ICS) i a la sanitat concertada catalana. Amb motiu del Dia Internacional de les Urgències i Emergències, que se celebra el 27 de maig, m’agradaria compartir algunes reflexions sobre els punts dèbils i possibles solucions per a un servei vital per a l’atenció de la salut de les persones.

    La situació actual dels serveis d’Urgències dels hospitals catalans es pot definir com de col·lapse crònic. La principal causa d’aquest col·lapse es troba en els pacients ingressats que, per manca de llits, no pugen a les plantes d’hospitalització i es queden als box més de 24 hores. Aquests pacients ocupen l’espai destinat als pacients urgents en evolució, i després els espais destinats a la visites immediates. Arriba un punt en què no tenim cap lloc lliure on visitar els pacients greus que arriben a Urgències i ens veiem obligats a improvisar solucions, com situar els pacients als passadissos. Tenir gent gran malalta a un passadís durant tres dies és indigne i s’associa a un risc elevat per a la seguretat clínica, ja que es poden produir errors d’identificació, d’administració de medicaments, contagi de malalties, etc.

    I per què els pacients que requereixen ingrés a planta es queden a Urgències? Hi ha dues causes principals. La primera, el baix nombre de llits d’aguts que disposem a Catalunya. La segona, la gestió d’aquests llits que fan les direccions hospitalàries, amb la complicitat del Servei Català de la Salut (CatSalut). És conegut que la majoria dels centres té llits d’hospitalització tancats per ordre de les direccions. Quan els professionals preguntem per què no obren aquests llits, al·leguen motius econòmics i de falta de personal. Personalment, trobo incoherent i difícilment justificable que els pacients que requereixen ingrés romanguin a Urgències més de 24 hores i, a la vegada, una planta d’hospitalització estigui tancada amb pany i clau per ordre de la direcció.

    Les plantilles de metgesses i metges d’Urgències de la gran majoria d’hospitals són clarament insuficients. Els gestors planifiquen un nombre de facultatius inferior al necessari amb l’objectiu d’estalviar costos i això no afecta només als serveis d’atenció continuada, sinó que el dèficit, ara per ara, es fa extensiu a la major part d’especialitats mèdiques del sistema. No obstant això, treballar a Urgències afegeix unes peculiaritats que ho fan especialment dur: treball per torns, incloent-hi la nit, falta d’espai físic, ritme de treball irregular i imprevisible, etc. És per això que la majoria dels metges que treballa a Urgències ho fan fins que troben un altre lloc més tranquil, amb un horari que faciliti la conciliació.

    Aquesta dinàmica dona lloc a una altra incoherència del sistema: els metges amb experiència a Urgències se’n van i els substitueixen altres, més novells, que s’han de formar. I quan aquests facultatius hagin adquirit els coneixements, també se n’aniran. Un cas com el meu és totalment excepcional, perquè la vocació d’assistir al pacient greu encara és més forta que les condicions laborals adverses.

    Amb tot, per mostrar també una perspectiva positiva, la pròxima instauració de l’especialitat d’Urgències ofereix una mica d’esperança. Per una part, afavorirà que les plantilles siguin més estables, ja que els metges amb l’especialitat només podran treballar a Urgències. Així mateix, la titulació garantirà una formació homogènia i equiparable, ja que, actualment, els nivells de formació i experiència són molt heterogenis entre serveis. Però, si de la mà de la creació de l’especialitat no es milloren les condicions laborals del servei, és molt probable que els futurs residents no tinguin la medicina d’urgències entre les seves primeres opcions, perquè sabran que aquesta especialitat els encasellarà a treballar en condicions laborals més difícils, sense la possibilitat de fer el salt a una altra.

    El servei d’Urgències és fonamental per al bon funcionament de la sanitat pública. Es relaciona amb tots els altres nivells assistencials de manera molt fluida. Qualsevol incidència a l’accessibilitat de la resta de nivells repercuteix negativament a les Urgències. Si la llista d’espera quirúrgica s’allarga, els pacients acudeixen a Urgències per símptomes relacionats amb la malaltia pendent d’intervenció. Si l’atenció primària està desbordada de pacients i no tenen temps a les agendes, molts es desplacen a Urgències. Si la llista d’espera per a una visita de consultes externes supera el temps clínicament recomanable, els pacients amb patologia que hauria de controlar l’especialista pertinent també s’adrecen al servei d’urgències. En resum, tot pacient que creu que no està rebent una assistència sanitària correcta en qualsevol altre nivell, pren el camí de les Urgències perquè sap que allà, tard o d’hora, serà atès. I el primer que farà quan l’atenguin és traslladar la seva queixa pel mal funcionament del sistema sanitari.

    Per millorar el funcionament del servei d’urgències proposaria quatre mesures. La primera, un pressupost sanitari suficient per a tots els nivells assistencials. La segona, l’obertura de tots els llits hospitalaris disponibles perquè els pacients pugin a planta durant les primeres 12 hores des que el metge indica l’ingrés. La tercera, dimensionar les plantilles de metges i metgesses en funció del volum de població de referència i necessitats d’atenció, amb una planificació continuada del relleu generacional (ara mateix ningú està planificant res). La quarta, una millora notable de les condicions laborals del personal mèdic per frenar la fugida de talent a la resta d’Europa.

     

    Aquest article ha estat publicat originalment al blog de Metges de Catalunya

  • Les urgències, l’atenció primària i comunitària i la sanitat

    Les urgències, l’atenció primària i comunitària i la sanitat

    Darrerament es parla molt de les deficiències de la nostra sanitat, entre les quals, per exemple, el temps que han d’esperar les persones als serveis d’urgència dels hospitals fins que són ateses. L’any passat era d’una mica més d’una hora de mitjana. Un lapse excessiu, almenys d’entrada. De fet, fa catorze anys era de quaranta minuts. És clar que durant aquests anys la demanda s’ha incrementat més d’una tercera part, i ens trobem bastant aprop dels 4 milions de visites anuals.

    Algú podria pensar que convindria incrementar la capacitat d’atenció d’aquests serveis de forma proporcionada a la demanda. Una idea que podria ser lògica sempre que la demanda reflectís necessitats pertinents en la seva major part. Problemes de salut prou greus i peremptoris. Però no cal investigar massa els motius d’aquestes visites per sospitar que no és el cas. Perquè aquesta xifra pertocaria a una visita anual a urgències per cada dues persones de mitjana.

    Altrament, malgrat sigui ben sabut que els increments de l’oferta de determinats tipus de serveis públics –en aquest cas el d’urgències– acostumen a provocar un creixement proporcional a les demandes d’atenció oferides, les autoritats i els gestors sanitaris fa anys que prioritzen les inversions en urgències per donar resposta a la demanda de resolució immediata de l’angoixa que indueixen en les persones les alteracions sobtades del delicat equilibri en que es mou la sensació subjectiva de benestar i salut, amb independència del seu origen i gravetat.

    L’accessibilitat permanent als serveis d’urgència, hospitalaris o d’atenció primària i comunitària, juntament amb el seu progressiu deteriorament a les consultes ordinàries, espontànies o programades, exerceix una poderosa atracció sobre una població que demanda una solució ràpida als seus problemes o malestars.

    Incrementar l’oferta de serveis d’urgència sense afrontar els problemes d’accessibilitat a les consultes i continuar sense una política intensa i contínua d’educació/informació poblacional sobre la correcta utilització dels recursos sanitaris sembla més aviat una garantia per a la perpetuació i agreujament del problema.

    Entre els múltiples factors que determinen un temps d’espera inadequat –que, entre parèntesi disminueix l’efecte beneficiós que s’espera de les urgències hospitalàries– destaca la impertinència de la demanda.  Una impertinència que també te múltiples causes. Una de les quals és, molt probablement, la medicalització exagerada de la vida quotidiana, de la qual no és innocent la sanitat mateixa.

    Perquè molts problemes que provoquen incertesa, neguit i incomoditat són interpretats com trastorns o alteracions patològiques, o si més no que poden beneficiar-se de l’atenció sanitària urgent hospitalària, quan haurien d’ésser atesos en altres departaments del sistema o, en molts casos, en d’altres sectors, perquè moltes d’aquestes alteracions no son millorables amb una actuació sanitària, i encara menys en uns serveis d’urgències desbordats; que, per això mateix, són més vulnerables a possibles errors diagnòstics i/o terapèutics.

    I el cas és que, en general, la sanitat mira de satisfer aquestes demandes, ni que sigui mitjançant tractaments simptomàtics que alleugen el neguit a costa d’emmascarar les causes –sovint no patològiques– amb ansiolítics, antidepressius o altre tipus de medicaments que no son eficaços. De vegades, després d’intentar descartar que hi hagi alguna altra afectació sobre la qual poder intervenir.

    Aquesta, però, és una qüestió que mereix una atenció específica en un altre moment. Ara toca preguntar-nos per què acaben a urgències aquesta mena de demandes? Molt probablement perquè l’Atenció Primària i Comunitària no pot acomplir correctament els seus objectius assistencials per problemes conceptuals, organitzatius i de dotacions del model actual, sense innovacions significatives des de la seva creació ara fa 40 anys. Ni amb la creació de dispositius específics com els CUAPS (centres d’urgències de l’atenció primària), oberts les vint-i-quatre hores.

    Segons explicava fa poc al diari ARA un metge català que va treballar a Dinamarca, allà –i a tots els països escandinaus– són els serveis sanitaris telefònics –en general– els que t’adrecen a urgències, de manera que hi ha un cribratge previ.

    Potser el que caldria, més enllà dels pegats circumstancials per anar tirant, seria agafar el toro per les banyes i replantejar-se el model sanitari públic de nou. No solament les urgències, ni només l’atenció primària i comunitària, sinó el conjunt sencer. Perquè, com cantava Robert Allen Zimmerman ja fa uns anys, els temps estan canviant. Bé, de fet, ja fa temps que els temps han canviat.

    Una sanitat que tingui en compte la importància dels determinants socials sobre la salut i la malaltia, però sense suplantar la responsabilitat d’altres sectors socials i de les administracions públiques, la influència dels quals és decisiva per a les persones i les comunitats. Entre d’altres coses perquè els professionals de la clínica son –o han de ser– competents, sobretot, en el que son, ajudar els pacient afectats per problemes i situacions que tenen solució clínicapreventiva o assistencial. I, per tant, que prioritzin de debò allò que ningú més no pot fer.  Altrament, les probabilitats d’empitjorar augmentaran; els problemes socials –domèstics, laborals I polítics–  que neguitegen a la gent romandran, i la iatrogènia anirà creixent.

  • Sanitat aprova la nova especialitat d’Urgències entre opinons contraposades

    Sanitat aprova la nova especialitat d’Urgències entre opinons contraposades

    La proposta governamental per a la nova especialitat passa per crear una doble passarel·la amb programa formatiu compartit. En aquesta, s’estableix la nova especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències que en els seus primers períodes formatius, compartirà un període de formació comuna de dos anys de durada amb Medicina Familiar i Comunitària.

    Els residents que entrin al MIR a partir de l’aplicació de la norma, accediran directament a aquesta formació si així ho escullen, tal com estipula el decret, “garantint l’elecció de l’Especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències a qui la vulgui fer al MIR com a primera elecció”. Ara bé, el Ministeri de Sanitat també ha adaptat l’homologació per tal que metges que tenen ja l’especialitat, puguin accedir a la doble. Les persones amb títol d’especialista en qualsevol de les dues especialitats en Ciències de la Salut ho podran fer si acrediten cinc anys d’exercici professional mitjançant una prova d’avaluació de competències i un període formatiu de l’altre especialitat.

    La Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències celebra aquest impuls al nou projecte, i declara que així «es recupera l’esperit de la Llei d’ordenació de les professions sanitàries (LOPS) de la formació troncal, tot establint els dos primers anys de formació comuna amb el Títol de Medicina Familiar i Comunitària (i obert a altres especialitats).» Així mateix, el president de l’organització, Tato Vázquez Lima, ha comentat que la creació d’una Especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències a Espanya és per fi «una realitat cada cop més propera».

    En contraposició, la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) ha fet públic un comunicat on s’oposa de ple a aquesta nova especialitat: «ja hi ha especialitats (medicina de família, interna i intensiva) per atendre urgències, per tant, no cal crear una nova especialitat.» Reivindiquen que la majoria dels professionals d’urgències són metges de família, o de medicina interna i intensiva, i que «l’atenció primària, com a porta d’entrada del sistema sanitari, ha de ser el punt d’inici de l’atenció urgent».

    Infermeres de Catalunya es posiciona a favor de l’especialitat, la seva denúncia va en la linia de que aquesta proposta no apliqui també més enllà dels metges: «sembla que, de nou, les infermeres anirem després que els metges. Tot i que el RD d’especialitats en Ciències de la Salut determina la creació de noves especialitats també per a les infermeres, sembla que la proposta està únicament enfocada al col·lectiu mèdic».

    Urgències, desestimada com a Àrea de Capacitació Específica (ACE)

    Un dels temes que havia portat més cua era establir si calia l’especialitat nova o ara bé, una àrea de capacitació específica (ACE). El Ministeri de Sanitat ha desestimat aquesta proposta per ser considerada més ineficient i que allargaria el període de formació dels especialistes. Precisament és la denúncia de la semFYC: «el desenvolupament de la Troncalitat i la creació d’una Àrea de Capacitació Específica (ACE) d’Urgències com a disciplina d’alta especialització des de la formació en altres especialitats, és la proposta per la qual apostem». Al·leguen a favor d’aquesta que és com es preveu a la Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries (LOPS) i que «porta més de 10 anys sol·licitant el Consell Nacional d’Especialitats Mèdiques.»

  • Saturació a les urgències hospitalàries durant les festes nadalenques

    Les urgències dels hospitals catalans en la setmana entre Nadal i Cap d’Any es troben saturades per la gran afluència de persones ateses, sobretot per malalties respiratòries i, en concret, per la grip.

    “La constant és que estiguem saturats i desbordats. Que hi hagi llits als passadissos és gairebé habitual, el que no és habitual és el que hem viscut les últimes setmanes”, assegura el president del comitè d’empresa de l’Hospital del Mar, Xavi Tarragó, on el servei d’Urgències estan preparades per rebre un centenar de persones i n’han arribat a atendre 240.

    Si bé s’ha reforçat el personal d’infermeria i això ha donat un respir, no hi ha espai suficient: “No hi ha espai per la presa d’oxigen, s’han de fer canvis posturals, canvis de bolquers… No és la situació que ens agradaria trobar-nos si ens atenguessin”, reafirma.

    El protocol estipula que quan una persona porta 24 hores a Urgències, s’ha de derivar a una planta d’hospitalització o bé donar-li l’alta perquè torni a casa, però a hospitals com aquest s’ha normalitzat superar les 30 o les 40 hores. El cas més greu és quan fins i tot es van arribar a les 100 hores a urgències.

    La majoria de les persones que arriben a Urgències ho fan per malalties respiratòries, com passa cada any. A l’Hospital del Mar s’han deixat de fer operacions quirúrgiques per tal de guanyar llits i, en el marc de la Unitat de suport d’urgències mèdiques (USUM), s’han portat urgències a l’Hospital de l’Esperança. “Això potser alleugereix un, dos, o tres dies, però, a més, s’estan fent unes obres faraòniques i s’estan fent jocs malabars per redistribuir els serveis. Amb menys llits s’acaba tensionant un sistema ja tensionat”.

    El problema, explica el president del comitè d’empresa, no és exclusiu de l’Hospital del Mar, sinó d’un model sanitari “hospitalocèntric”. “Els recursos es destinen a l’hospitalari i s’ha deixat l’atenció primària sense els recursos necessaris. Si et donen hora amb el metge de capçalera per d’aquí a 10 dies, te’n vas a urgències de l’hospital i les urgències s’acaben saturant”.

    Vall d’Hebron

    També a l’Hospital Vall d’Hebron noten durant les festes nadalenques un augment de les persones ateses, tal com explica un portaveu del centre hospitalari: “Hi ha una afluència important i creixent de pacients en Urgències per grip i altres virus respiratoris”.

    En aquest sentit, l’edifici Garbí, que és un espai polivalent del recinte, “ja està acollint pacients del pla hivern”. Tot i això, els responsables asseguren que aquest augment de persones a urgències forma part del “funcionament normal per l’època de l’any” i no han hagut de desprogramar cap activitat.

    Bellvitge

    Pe part seva, a l’Hospital de Bellvitge també han vist incrementar el nombre de persones ateses a les urgències: “Hi ha una afluència alta, però cap situació massa problemàtica. No s’ha hagut de fer cap desprogramació”.

    Habitualment, l’última setmana de desembre i la primera de gener són de les més conflictives a urgències. “Acostuma a ser de les pitjors èpoques”, confirmen a les urgències de Bellvitge, on han hagut d’augmentar el nombre de llits hospitalaris per aquestes dates, dins del Pla integral d’urgències de Catalunya (PIUC). Com a la resta de centres, la majoria de patologies són respiratòries: “No hi ha massa covid, el que més hi ha és grip”.

  • Sanitaris denuncien «amuntegament» a les urgències de l’Hospital La Paz, a Madrid

    56 pacients en una sala de 18 llits. 27 pacients en una altra de 12 llits. Persones malaltes en «doble fila» als passadissos. Aquesta va ser la situació que es va viure dimarts passat 14 de desembre a les Urgències de l’Hospital La Paz, a Madrid, segons han denunciat un grup de treballadors dels serveis d’Urgències i Emergències de Madrid en lluita.

    Un estat d’«amuntegament» que es va tornar a repetir dimecres 15 de desembre. Com es pot apreciar a les fotos a què ha tingut accés lamarea.com, els pacients s’amunteguen als passadissos de l’hospital i a les habitacions massificades on no hi ha espai entre uns llits i altres.

    Des de La Paz, asseguren a lamarea.com que es tracta d’«un pic puntual de pressió assistencial» i, tot i que afirmen que «els pacients estan rebent l’atenció adequada», valoren prendre mesures addicionals «per agilitzar els ingressos i relaxar la pressió». Segons expliquen, «molts d’aquests pacients són més grans de 85 anys amb infeccions respiratòries que es descompensen a causa de la pròpia edat i perquè a més tenen altres patologies».

    Guillén del Barrio, infermer de les Urgències de la Pau i delegat del Moviment Assembleari de Treballadores de Sanitat (MATS), denuncia que el problema ve derivat del tancament dels Serveis d’Urgència d’Atenció Primària a Madrid: «Fa un any que és mig tancat i cada vegada és més clar que el volen tancar definitivament», es queixa. Aquest sanitari assegura que el SUAP atenia mig milió de persones a l’any, el mateix nombre de pacients que atenien les Urgències de l’Hospital La Paz, i que «acaben repartint-se pels hospitals».

    La Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid, en resposta a les preguntes d’aquest mitjà, explica que els Serveis d’Urgències d’Atenció Primària «es mantenen tancats a causa de la incidència de casos i de la impossibilitat d’assegurar l’organització de dos circuits diferenciats» per a l’atenció de pacients Covid i de la resta.

    Urgències de l’hospital La Paz (Madrid)

    Del Barrio detalla que l’amuntegament no es deu a l’augment de casos de Covid-19: «La manca de recursos humans als centres de salut suposa que els pacients crònics no reben tot el seguiment que necessiten, empitjoren i acaben venint a l’hospital. Estem veient casos cridaners de pacients amb tumors molt greus que, com que no han pogut acudir al seu metge quan ho necessitaven, vénen a l’hospital amb un tipus de càncer molt avançat».

    La Comunitat de Madrid decideix acomiadar més personal

    A finals de novembre, el govern d’Isabel Díaz Ayuso (PP) va anunciar que no els renovaria el contracte a 7.500 treballadors i treballadores de la sanitat. Són els coneguts com a ‘contractes Covid’, persones que han estat emprades per fer front a la pandèmia i que ara tornen a l’atur. El Sindicat d’Infermeria a Madrid (SATSE) considerava una «greu irresponsabilitat» que la Conselleria de Sanitat hagi decidit no renovar el 65% dels i les infermeres amb aquest tipus de contractes i denunciava que hi ha «un dèficit crònic de plantilles».

    Davant d’aquesta situació, el Moviment Assembleari de Treballadores de Sanitat (MATS) va convocar a principis de desembre una concentració a la Porta Principal de l’Hospital Ramon i Cajal per denunciar uns acomiadaments que consideren que «desagnaran la sanitat».

    La Comunitat de Madrid va assolir un rècord sanitari a principis de novembre: per primera vegada, mig milió de pacients eren en llista d’espera per tenir una cita amb el seu especialista a la regió. A això cal sumar-hi més de 150.000 persones que esperen una primera prova diagnòstica i gairebé 100.000 que tenen concertada una operació en el futur.

  • Sis dies a Urgències

    Totes hem estat a vegades hores i hores en uns serveis d’urgències col·lapsats per la debilitat del sistema d’atenció primària i les retallades de recursos humans i materials als hospitals. A casa nostra podem seguir gairebé diàriament la situació dels serveis d’urgències de dos hospitals de primera línia a Barcelona com són Vall Hebron i el Mar i són xifres brutals. Però no és pas un fet aïllat. Tant a França com a Gran Bretanya la ciutadania i els treballadors i treballadores d’aquests serveis pateixen situacions semblants on es posa en risc la salut dels pacients. Però a vegades hi ha casos extrems. Aquest n’és un.

    Una persona trasplantada de medul·la immunodeprimit ha estat tota una setmana, set dies a URGENCIES de l’Hospital Clínic, en una llitera, esperant que el poguessin traslladar a una habitació de l’hospital. El tenen en un habitacle d’un mòdul prefabricat i en unes condicions molt precàries pel seu estat de salut, i en un ambient ple de malalts diversos.

    Cada dia els hi diuen que intentaran buscar un llit, però això no arribava. Finalment els familiars han posat una reclamació i alhora han demanat també parlar amb algun responsable.

    Després d’esperar gairebé tres hores des de la reclamació es va poder parlar amb la supervisora d’urgències. La seva resposta va ser ben senzilla: que no podien fer res perquè no disposaven de llits, i que parlés amb el departament d’hematologia a veure si podien fer alguna cosa.

    L’Hospital Clínic és un dels quatre grans hospitals de Barcelona junt amb Sant Pau, el Mar i Vall Hebron. Té assignats 540.000 habitants de Barcelona i a la vegada, és un hospital terciari i d’alta complexitat, que està ubicat en el TOP 20 dels hospitals en l’àmbit espanyol. Finalment és l’hospital amb més producció científica.

    Per això encara són més sorprenents els fets que us expliquem. La contradicció és flagrant entre un hospital insígnia de la sanitat catalana i un hospital que triga una setmana a facilitar un llit a un pacient d’urgències. «És totalment inadmissible aquesta situació» explicava un familiar.

    Ahir a darrera hora (dijous) li van comunicar que ja li podien assignar un llit, ja que havien donat d’alta a un pacient. Esperem que el malson s’hagi acabat.

    Aquest article es va publicar originalment a Marea Blanca

  • S’investiga la mort d’una dona a l’Hospital de Palamós per superar el límit d’espera a urgències

    El Departament de Salut ha obert un expedient per investigar el cas d’una dona de 84 anys que va morir a l’Hospital de Palamós després d’esperar a urgències durant set hores. En el mateix comunicat afegeixen que el centre va admetre que el temps d’espera en aquell moment era superior al normal i que, durant les hores que la dona d’avançada edat va estar esperant a urgències, hauria calgut fer-li una reavaluació mèdica per veure’n l’estat. La mort de la dona va ser el passat 15 de novembre, després que la pacient s’apropés al centre perquè patia còlics i vòmits.

    L’Hospital de Palamós assegura que està revisant el circuit intern per evitar «que no es tornin a produir situacions com aquesta» i explica a més, a través d’un comunicat, que «aquell dia, i en aquella franja horària, el servei estava en una situació de màxima afluència de pacients, i n’hi havia més amb el mateix nivell d’urgència». Així argumenten que «el temps d’espera fos superior al normal». Tot i així, la família de la dona ja s’ha posat en contacte amb un advocat per denunciar els fets.

    Aquest cas surt a la llum una setmana abans de la convocatòria que anualment es realitza a principis de desembre contra les llistes d’espera al voltant del Dia Mundial de la Salut. Així, el proper dilluns 10 de desembre la Marea Blanca de Catalunya convoca a les 11.30 hores una manifestació dins el marc de la Jornada Estatal de lluita contra les llistes d’espera i la mercantilització de la Salut. Ho fa vinculada a la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas. La marxa sortirà des de la Plaça Catalunya i arribarà fins a plaça Sant Jaume on s’entregarà una carta al Govern de la Generalitat.

  • La pol·lució de l’aire porta a milions de persones a urgències per atacs d’asma

    Els científics saben des de fa temps que respirar aire contaminat per les emissions dels automòbils podria desencadenar atacs d’asma. Ara, un equip d’investigadors ha estat el primer a quantificar l’impacte de la contaminació de l’aire en els casos d’asma al voltant del planeta. Segons els seus resultats, cada any de 9 a 33 milions de visites a urgències per asma es relacionen amb la contaminació per ozó o partícules fines.

    «Milions de persones a tot el món han d’acudir a les sales d’emergència per atacs d’asma cada any perquè estan respirant aire brut. Les nostres troballes indiquen que les polítiques dirigides a netejar l’aire poden reduir la càrrega global d’asma i millorar la salut respiratòria», explica Susan C. Anenberg, autora principal de l’estudi i professora associada de salut ambiental i ocupacional a la Universitat George Washington.

    L’asma és la malaltia respiratòria crònica més prevalent a tot el món i afecta a prop de 358 milions de persones. El nou estudi, que es publica en la revista Environmental Health Perspectives, ha estat liderat per la Universitat George Washington (EUA), en col·laboració amb la NASA, entre altres institucions.

    Anenberg i el seu equip van analitzar primer les visites a la sala d’emergències per asma en 54 països i a la ciutat d’Hong Kong. Després van combinar aquesta informació amb l’exposició epidemiològica i els nivells de contaminació global derivats dels satèl·lits que orbiten la Terra.

    Segons els seus resultats, l’ozó pot generar entre 9 i 23 milions de visites anuals a l’hospital per asma a escala mundial (del 8% a 20% del total de les visites a les sales d’emergències per asma). Aquest contaminant es genera quan els automòbils, les plantes d’energia i altres tipus d’emissions interactuen amb la llum solar.

    D’altra banda, de 5 a 10 milions de visites als hospitals per asma a l’any es van relacionar amb petites partícules en suspensió que poden allotjar-se en les vies respiratòries i els pulmons.

    Índia i la Xina al capdavant

    Aproximadament el 95% de la població mundial viu en llocs amb aire insegur. L’estudi va estimar també que aproximadament la meitat de les visites a la sala d’urgències per aquesta causa van passar en països del sud i est d’Àsia, especialment a Índia i la Xina.

    Aquests països poden veure’s més afectats per l’asma perquè tenen grans poblacions i tendeixen a tenir menys restriccions a les fàbriques i altres fonts de contaminació que desencadenen dificultats respiratòries.

    Anteriorment, l’Estudi de la Càrrega Global de Malalties, que va quantificar els impactes de la contaminació de l’aire en les malalties cardíaques, respiratòries cròniques, càncer de pulmó i infeccions respiratòries inferiors, va trobar que les partícules fines i l’ozó es van associar amb 4,1 milions i 230.000 morts prematures en 2016, respectivament.

    Per estimar els nivells globals de contaminació, els investigadors van recórrer a models atmosfèrics, monitors de terra i satèl·lits equipats amb dispositius de detecció remota.

    «El valor d’usar satèl·lits és que vam poder obtenir una mesura constant de les concentracions de contaminació de l’aire a tot el món», va dir Daven Henze, científic de la Universitat de Colorit Boulder (EUA) i coautor del treball. «Aquesta informació ens va permetre vincular la càrrega de l’asma amb la contaminació de l’aire fins i tot en parts del món on els mesuraments de la qualitat de l’aire ambiental no estaven disponibles».

    «Sabem que la contaminació de l’aire és el principal factor de risc per a la salut ambiental a escala mundial», afegeix Anenberg. La científica suggereix que els polítics se centrin de forma contundent en les fonts conegudes de contaminació com l’ozó, les partícules en suspensió i el diòxid de nitrogen. Anenberg defensa que les polítiques que resulten en un aire més net podrien reduir no solament la càrrega de l’asma, sinó també altres problemes de salut.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • «Les cures s’havien de donar en les millors condicions sense pensar què significava tot allò»

    El 9 de novembre del 2017 es donava l’alta mèdica a l’última persona ferida que quedava hospitalitzada per l’atemptat a la Rambla del passat 17 d’agost. Un atemptat que ara just fa un any va deixar 16 morts i un total de 130 ferits de més de 30 nacionalitats diferents. Els ferits, que des d’un inici es van catalogar segons els nivells de crítics, greus i menys greus, van ser atesos en més de 20 centres sanitaris catalans.

    Un d’ells va ser l’Hospital del Mar de Barcelona que per la seva proximitat a la zona va rebre una gran quantitat de ferits. La Doctora Isabel Cirera, cap del Servei d’Urgències, valora ara amb perspectiva que tot va funcionar molt bé: “de forma espontània la zona d’emergències es va omplir de professionals que tornaven a la feina o d’altres parts de l’hospital on no es dediquen a les urgències”.

    L’alerta de l’atemptat va arribar a través del SEM que va trucar al cap de guàrdia per avisar que arribarien ferits per atropellament múltiple i aquest va activar tot el personal. Es va procedir a realitzar una preparació de màxims donat que no es sabia la quantitat de persones que arribarien. Les tres primeres hores van ser les més dures, ens explica la dra. Cirera, ja que ben bé fins a les 20 h no van poder tenir a tots els ferits identificats i alhora l’alerta seguia activada i no sabien si els hi arribarien més pacients. A les 23 h va ser quan finalment es va desactivar el dispositiu i va ser en aquell moment que van poder asseure’s i adonar-se’n de què estava passant. “En aquell moment les cures s’havien de donar en les millors condicions sense pensar què significava tot allò encara que fóssim conscients que es tractava d’una agressió”, explica Cirera que descriu el personal de l’Hospital durant aquell dia com “gent amb molta professionalitat però també amb molta emoció continguda”.

    A finals de 2015 es va realitzar el protocol d’actuació per emergències amb múltiples víctimes. A Barcelona, els hospitals van ser citats pel Consorci que els hi va traslladar la necessitat que l’elaboressin a nivell de Barcelona tenint en compte atemptats com ara els de París a la Sala Bataclan. “Es va fer patent que era molt necessari, ja que Barcelona era un objectiu que podia estar en la mira de qualsevol grup no necessàriament jihadista”, indica Cirera. Explica també que, en el cas de l’Hospital del Mar, aquest pla estava adaptat a les urgències antigues i s’havien posat com a data el mes de setembre per adaptar-lo: “vam aplicar el que ja sabíem però sense haver-ho practicat, el nostre simulacre va ser l’atemptat”.

    “Tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”

    La Doctora Cirera com la resta de l’equip recorda un any després la sensació d’emoció que van viure aquella tarda-nit i com va funcionar de bé el treball conjunt. “Tothom feia el que havia de fer i molt més, tot allò que calgués: doctors fent de lliterers i personal de la neteja anant al magatzem a buscar material per a infermeria”, diu amb orgull la cap d’urgències. De fet, recorda els oncòlegs baixant des del seu servei preguntant en què podien ajudar. Donat que la majoria de ferits requerien experts en altres disciplines, aquests especialistes van dedicar-se a mantenir les cures dels pacients corrents que es trobaven a urgències per altres motius abans d’activar l’emergència.

    Traumatòlegs, cirurgians, neurocirurgians, internistes… En activar l’alerta va ser fàcil decidir quins eren els metges que calia activar primer donat els tipus de lesions que podrien presentar els ferits. També per la tipologia van poder actuar de manera més eficient. La Dra. Cirera concreta que l’atemptat va provocar un tipus de lesió a les que els serveis d’emergències estan molt acostumats, i per la que hi ha un codi d’activació per aquest tipus de pacients, el que seria un pacient politraumàtic. Per Cirera, “la diferència és el mecanisme ocasional, un accident fortuït o un atemptat, però la lesió final és una lesió que tots els serveis coneixem molt bé com tractar”. Així, també valora que el tipus de lesió hagués pogut ser molt més greu “si haguessin col·locat les furgonetes amb les bombones com plantejaven, ja que les lesions per metralla comporten moltes ferides obertes, hemorràgies massives internes i externes…”.

    La pressió de les primeres hores d’assistència, totes les visites institucionals que es van donar l’endemà i la part institucional suma també com a vivència: “tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”. Per l’impacte que hagués pogut patir el personal sanitari, l’Hospital des del seu servei laboral i des del servei psiquiàtric va posar a disposició dels treballadors recursos i eines de suport psicològic.

    A banda d’això, Cirera recorda que quan tot va passar el grup que va treballar aquell dia es va asseure a comentar la vivència internament: “vam ser una cuirassa mentre vam haver de treballar però després ens calia parlar entre nosaltres, abraçar-nos i mantenir el contacte físic. Una cosa és que siguis professional, l’altre és que no siguis humà”.

    Els professionals sanitaris van rebre plaques de reconeixement per la seva tasca

    Les paraules de gratitud cap als professionals sanitaris que arriben encara avui en dia es van materialitzar també a finals de setembre mitjançant l’entrega per part del Departament de Salut de 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades. A l’acte, celebrat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, van participar l’aleshores conseller de Salut, Antoni Comín, i les alcaldesses de Barcelona i de Cambrils, Ada Colau i Camí Mendoza respectivament.

    Entre els elogis de l’exconseller va haver-hi orgull pels professionals del sistema de salut català i per la seva “vocació, solidaritat i professionalitat”. Tot el reconeixement va anar dirigit al valor del treball en xarxa, la col·laboració i la implicació de tots els treballadors dels centres assistencials. Aquesta col·laboració i coordinació va existir per les mesures establertes al voltant del protocol per a Incidents amb Múltiples Víctimes (IMV) del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB). Un protocol que recull “les mesures de preparació, l’aproximació a la capacitat de resposta, el comandament integrat de l’actuació, la coordinació territorial i la continuïtat després de l’incident”.

    Article publicat originalment per l’especial del 17A al Catalunya Plural

  • Denuncien que hospitals públics cobren de manera irregular l’atenció hospitalària urgent a les persones sense targeta sanitària

    «La meva sogra va ser víctima d’una estafa», afirma en Pere. A mitjans de febrer de 2017, la dona estava prenent alguna cosa a un bar de la Barceloneta quan es va trobar malament i juntament amb la seva filla es van dirigir a l’Hospital del Mar. A recepció, ens explica en Pere, en sentir-les parlar en rus entre elles, van dirigir-les a una sala on atenen als estrangers. La dona només duia el passaport i targetes de crèdit russes que no van autoritzar l’operació i mare i filla van haver de marxar. Tot i ser d’origen rus, són residents a l’estat espanyol des de fa anys i la dona comptava amb una targeta sanitària de la Comunitat Valenciana. L’endemà van tornar a l’Hospital i, després d’abonar 500 euros, les van atendre.

    «En veure la factura em vaig adonar que els preus no eren preus públics, que els conceptes amb els que s’havia facturat no ens encaixaven i que qui emetia la factura no era qui havia prestat el servei», ens diu en Pere. El nom de l’emissor era International Care Patient Assistance (ICPA), una empresa anomenada Gestitursa Catalunya SL (canviava el nom segons on operava) fins a 2012 quan va canviar de nom. Ara per ara, aquesta família estan pendents de resolucions a diferents òrgans administratius i també pendents d’una demanda que van presentar a justícia.

    L’Hospital del Mar, davant el procés que ha engegat aquesta pacient, explica que el Parc Salut Mar (PSMAR) va decidir externalitzar la gestió de la facturació de l’assistència sanitària del pacient internacional degut a «un increment important del turisme a la ciutat de Barcelona i en un context en el qual va emergir com a problema a prevenir la qüestió del turisme sanitari». De fet, en aquest mateix centre durant l’any 2017 van arribar a atendre 1937 turistes de 96 orígens diferents. L’interès, segueixen, era poder recuperar el 100% del cost de l’assistència per al sistema sanitari públic al que l’Hospital està integrat.

    En Pere, no està d’acord amb aquest procediment. A l’escrit d’al·legacions que va presentar a l’Autoritat Catalana de la Competència denunciava que «els consumidors estrangers pateixen un perjudici per patir un increment desorbitat dels preus del servei». I exposava que «el servei que els hi factura directament l’empresa denunciada (ICPA), està per sobre del preu que els hi hagués facturat directament l’hospital denunciat (Hospital del Mar) exactament pel mateix servei».

    Per presentar totes les queixes, reclamacions i demandes, en Pere ha reunit i presentat dades de facturació d’ICPA que recolzin la seva denúncia. Moltes d’elles, les va aconseguir després de mediar a través de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública. Agafant els tres primers mesos de 2017, es veu que l’Hospital del Mar ha facturat a ICPA la quantitat de 162.783,95 €, d’acord amb els preus públics aprovats pel Consell Rector de l’Hospital del Mar per facturar a tercers obligats a pagament i als particulars; és a dir, els que s’apliquen també als estrangers. Les dades de facturació per aquest període d’ICPA són de 338.623,19 €. Això implica que, restant el que li retorna a l’Hospital del Mar pels serveis, el sobrepreu que perceben és de 175.839,24 €.

    D’aquesta manera, l’Hospital del Mar va acabar facturant els 162.783,95 € relatius als costos assistencials per una banda i, en concepte de compensació fins el cànon del 55% sobre la facturació realitzada per ICPA, un plus de 23.458,80 €.

    Des de l’Hospital del Mar afirmen que tenen constància dels ingressos totals d’aquesta empresa referits al seu mateix centre, ja que aquesta obligació està prevista en el contracte d’ambdues entitats d’acord amb el que preveu el plec de condicions del concurs públic guanyat per ICPA el 2012. La compensació s’entén perquè en aquest mateix concurs, ICPA va establir que, a més de les condicions que passaven per retornar el cost complert al sistema de salut, donaria a l’Hospital un extra d’un 5%.

    Factura trimestral de la regularització entre ICPA i l’Hospital del Mar / Cedida

    En el cas de la sogra d’en Pere, el marge de sobrepreu pel servei prestat, que va ser una visita de traumatologia d’urgències, s’elevava quasi a un 15%. Així l’Hospital factura a ICPA pels costos assistencials d’aquesta pacient: 240,96 euros. Mentre que ICPA ha facturat a la pacient 281,65 euros. «ICPA factura contra els pacients, a qui no ha prestat serveis assistencials. I l’Hospital factura a ICPA per serveis assistencials, que realment ha prestat als pacients i/o les seves asseguradores», denuncia en Pere.

    El «sobrepreu» que relata en Pere, s’explica, diuen des de PSMAR, perquè a l’atendre un pacient internacional, aquest o la seva companyia d’assegurances abona un import (que varia en funció de quan es dóna l’alta o de les cures rebudes) que ve marcat per les tarifes del mercat assegurador internacional.

    A més d’encarregar-se de gestionar la facturació, l’empresa ofereix també assessorament i traducció als pacients, expliquen des de l’Hospital del Mar. Altres funcions que assumeix l’empresa són la gestió de la relació amb companyies asseguradores, l’atenció telefònica o la intermediació amb pacients internacionals amb motiu de les gestions de cobrament.

    De moment, en Pere i la seva família seguiran esperant les resolucions de tots els òrgans administratius i jurídics que tenen sobre la taula el seu cas.

    Rebut del dipòsit de 500 euros / Cedida

    «Ens demanaven 5.000 euros per tenir el nen ingressat una nit, els metges no entenien res»

    No és la primera queixa contra l’Hospital del Mar i ICPA. Com informàvem a principis d’estiu des d’aquest diari, una família argentina de turisme a Barcelona va ser amenaçada i forçada a pagar 1.000 euros de dipòsit perquè l’Hospital del Mar atengués d’urgència al seu fill de quatre anys. Després de la insistència dels metges i la intervenció de la Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya (PASUCat), el centre públic va admetre el “lamentable error” per una facturació il·legal i va retornar el dipòsit de 1.000 euros a la família.

    La facturació en aquell cas era il·legal perquè tant la normativa estatal com l’autonòmica estableixen que l’atenció urgent està garantida fins a l’alta mèdica i que els menors han de ser tractats com a residents espanyols. També la família argentina va haver de bregar amb una persona del servei d’atenció al departament internacional, gestionat per l’empresa privada International Care Patient AssistanceSL.