Just Deploy It!

Etiqueta: urgències

  • Urgències, missatges i altres culpes

    Les urgències hospitalàries, la saturació -sobretot hivernal- i l’ús, mal ús o abús són temes recurrents al debat sanitari, any rere any: savis que ens expliquen causes i efectes i polítics amb promeses a curt, mitjà i llarg termini ocupen l’espai mediàtic. És força probable que torni a passar. Com un déjà-vu, els mateixos savis i polítics tornaran amb les mateixes explicacions (i argumentacions) davant les imatges de passadissos hospitalaris abarrotats. Tornarà el patiment de famílies, usuàries i professionals. Tornarà el col·lapse a peu de trinxera. I és que, potser, les solucions que ens ofereixen i, sobretot, el discurs i accions que les acompanyen, més aviat que pal·liar, agreugen el problema.

    Joan Gené escrivia fa uns dies, i molt encertadament, com l’anunci del Departament de Salut «Abans d’anar a urgències, truqui al 061″ pot provocar precisament acabar a les urgències hospitalàries i com seria molt més saludable recomanar anar al metge de família, enfortir l’atenció primària i comunitària, en comptes de fer del sistema d’ambulàncies la principal porta d’entrada al sistema sanitari. Però no és només això. El rerefons argumental de l’anunci és pervers, intencionat i contribueix a un imaginari col·lectiu que tracta les usuàries d’ineptes irresponsables, que infantilitza la societat, a la vegada que retro alimenta un sistema profundament mercantilitzat.

    La Maria avui ha vingut a urgències. Fa dies que es queixa de mal d’oïda. Ha anat al seu CAP i li han dit que hauria de veure l’otorinolaringòleg, però li han donat hora d’aquí a dues setmanes. Té dolor i està angoixada.

    El Joan s’espera a la mateixa saleta. Fa mesos que està pendent d’una intervenció senzilla, no sap quan li faran. Està incapacitat i de baixa a la feina. El preocupa la situació econòmica a casa.

    L’Oriol està a punt de ser visitat. Pateix de forts mals de cap i marejos des de fa dies i pensa que pot tenir un ictus o alguna cosa similar. Ho va veure a ‘La Marató’. Vol que li facin un escànner i per això ha vingut a l’hospital.

    La Carme ha vomitat i ha fet diverses diarrees. S’ha vingut directa perquè confia molt en aquest hospital on van trasplantar de fetge el seu marit. S’espera hores per ser visitada per algun resident.

    La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme hagueren pogut trucar al 061. Probablement, com ens explicava el company Gené, es trobarien al mateix lloc: a la saleta d’espera de les urgències d’algun hospital. Podem debatre si és el «lloc adequat» per aquestes atencions. Però el perquè estan allà respon a altres motius més enllà de la seva pròpia decisió lliure. Són les víctimes d’un sistema que els empaita a anar a l’hospital. Són les víctimes d’un sistema públic incapaç de donar resposta a les demandes i necessitats de la població. Però sobretot, són les víctimes d’un discurs dominant que centra el focus mediàtic al voltant dels àmbits hospitalaris, les millors tecnologies i els avenços més pioners.

    La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme viuen bombardejats de notícies sobre súper-quiròfans, malalties i últims tractaments. No en veuen cap de l’acció comunitària dels equips d’atenció primària -els més malmesos i retallats, per altra banda-. La Maria, el Joan, l’Oriol i la Carme reben missatges sobre els millors especialistes dels hospitals i mentre veuen com s’escurcen els serveis públics, els responsabilitzen de decisions forçades i intencionadament desinformades.

    En comptes de seguir les recomanacions del Departament de Salut, valdria més que entre totes, usuàries i professionals, repenséssim quin model de salut volem. Valdria més combatre un sistema que respon als interessos mercantils, que criminalitza les persones malaltes, que no entén de determinants ni de factors socials, en definitiva, que està molt lluny d’empoderar en salut, que està molt lluny de treballar per la salut de totes i tots.

  • Salut dissenya un pla perquè en quatre anys cap pacient esperi més de 24 hores a urgències

    Salut reorganitzarà l’atenció urgent per descongestionar els serveis d’urgències dels hospitals. Per fer-ho fomentarà les hospitalitzacions a domicili i l’atenció telefònica a través del 061 o potenciarà la capacitat de resposta de l’atenció primària amb l’obertura de cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Amb aquestes i altres mesures, previstes en el Pla Nacional d’Urgències presentat aquest dimecres, Salut confia que es redueixin els temps d’espera a les urgències dels hospitals.

    Concretament s’ha marcat com a objectiu per aquest any que tots els hospitals catalans redueixin un 10% els pacients que registren una estada superior a 24 hores al servei d’urgències. A l’Hospital Vall d’Hebron, per exemple, quan hi ha pics d’activitat com passa durant l’època de grip, prop del 50% dels pacients que acudeixen a les urgències esperen més de 24 hores. En altres centres, com al Clínic o al Sant Pau, és de prop del 25%. A llarg termini, en quatre anys, l’objectiu de Salut és que cap pacient superi aquest temps.

    A més, el ciutadà podrà consultar també en temps real l’estat dels serveis d’urgències dels diferents centres a través d’un app per smartphones i tablets que estarà en funcionament a partir del maig.

    Hospitalitzacions a domicili i CUAP

    La recepta amb què Salut confia complir els objectius passa per, d’una banda prevenir que la gent acudeixi a urgències si no és necessari i, de l’altra, millorar l’atenció i la coordinació als serveis d’urgències.

    En aquest sentit, una de les mesures estrella per alliberar llits a les plantes d’hospital és potenciar l’atenció urgent a domicili o l’hospitalització a casa o en una residència. És a dir, que si és possible i adequat que un pacient atès a les urgències pugui ser ingressat a casa en lloc de l’hospital es prioritzi o que directament l’atenció urgent es faci al domicili.

    Segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut, David Elvira, la mitjana d’altes hospitalàries a Catalunya que es fan a domicili no arriben al 2% i la idea és que aquest percentatge augmenti per tal d’alliberar llits a les plantes dels hospitals, que és el que dificulta que es facin ingressos des d’Urgències. D’altra banda també s’obriran cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), a Lleida, Girona, Reus, Badalona i Mataró.

    A més, el 061 comptarà a partir del maig amb una nova línia d’atenció pediàtrica i amb una línia d’atenció en salut mental a partir de l’octubre; totes dues funcionaran els 365 dies de l’any durant tot el dia.

    Donar resposta a una societat «més fràgil»

    El sistema sanitari ha de fer front avui a una societat més fràgil i aquesta és la idea de la qual parteix el nou pla, dissenyat per adaptar el sistema a les demandes assistencials actuals i reduir també els temps d’espera en aquest servei. L’envelliment, l’augment de les desigualtats, els canvis culturals o socials i els avenços mèdics fan que el pacient que avui és atès en un CAP o un hospital no sigui el mateix que fa quinze anys. En conseqüències les necessitats també canvien. «Tenim pacients més fràgils i amb malalties cròniques i complexes», ha apuntat el conseller de Salut, Toni Comín.

    En aquest sentit des de Salut reconeixen que «el problema» de les urgències no es resol de la nit al dia i que requereix ser abordat des de la complexitat i involucrant totes les línies assistencials: CAP, hospitals, sociosanitaris, etc. «És un full de ruta, no una solució per arreglar les urgències en pocs mesos però és un punt d’inflexió en el sistema», ha assegurat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària, Cristina Nadal.

  • Truqui al 061 i acabarà a urgències

    El passat divendres, un senyor de 80 anys es va despertar marejat. La cuidadora, preocupada, va avisar ràpidament a la seva filla. Aquesta li va indicar que truqués al 061. Així ho va fer. Com a conseqüència de l’algoritme de l’interrogatori i amb molt bon criteri, el metge d’aquest servei va passar l’avís al CAP de la zona. Aquell dia, justament, jo m’ocupava de l’atenció domiciliaria. Com fem sempre, abans d’anar-hi vaig trucar a casa del pacient. Em va respondre la filla que acabava d’arribar. La va sorprendre la meva trucada. Se l’estaven emportant en ambulància cap a l’Hospital Clínic. Em va explicar que quan encara no havia arribat a casa del pare va tornar a trucar al 061 perquè no entenia per què només li enviaven un metge de família. Va exigir i aconseguir una ambulància urgent argumentant amb vehemència que feia uns mesos el seu pare havia ingressat per un accident vascular cerebral.

    No cal dir que poques hores més tard, el pacient marejat -potser encara més que abans- tornava a estar a casa seva. Havia fet una llarga espera i una curta visita al servei d’urgències de l’Hospital Clínic. Segurament allà va ser atès per un metge resident de medicina de família.

    Encara que sembli estrany, aquest és un cas habitual. Quasi la meitat dels pacients que repetidament visiten urgències i ingressen en hospitals d’aguts no són seguits pel seu metge de família. Aquest pacient de 80 anys només visitava el CAP un cop l’any per recollir la recepta electrònica. A la història clínica només hi constaven els informes de les repetides visites a urgències i els dels ingressos hospitalaris. La filla em va explicar que no hi havia més informació perquè el seguien «especialistes» privats. El servei d’urgències actuava com el seu «metge de capçalera».

    No es pot culpar a la filla d’aquesta mala utilització dels serveis públics. No feia més que seguir escrupolosament les recomanacions de les falques publicitàries de la Generalitat: «Abans d’anar a urgències, truqui al 061». «Així hi arribarà en ambulància», devia pensar la filla. Segons consta en el pòster, aquesta propaganda té com a principal objectiu contenir les costoses visites d’urgències hospitalàries. Una vegada més el «sistema» vol resoldre els problemes del «sistema» abans que els del pacient.

    L’objectiu ha de ser reduir les visites a urgències o millorar la salut pel pacient? Entenc que hem de treballar per la salut. Com és lògic i demostrat, el bon control dels pacients crònics evita descompensacions que empitjoren la salut i provoquen penoses vistes a urgències i molestos ingressos hospitalaris. Si procurem que estiguin ben controlats, els pacients tindran més salut, estaran més satisfets amb el servei i en conseqüència aniran menys a urgències. L’estalvi arribarà de la millor salut.

    La reorientació de l’objectiu cap al control clínic dels pacients implica promocionar els equips d’atenció primària en lloc del 061. El servei telefònic del 061 ofereix una atenció puntual, amb informació limitada, sense conèixer ni poder veure ni seguir el pacient i sota la pressió dels familiars angoixats per la tensió del moment. En el cas presentat l’actuació del 061 és millorable però ateses les circumstàncies i els recursos disponibles, qui hauria actuat d’una altra manera? Qui se la juga a no enviar una ambulància?

    Proposo que el Departament de Salut reorienti la propaganda institucional cap a la salut dels pacients i no cap al suposat estalvi econòmic immediat. Aconsello que promocioni el metge de família personal. És l’únic metge que fa un seguiment al llarg de tota la vida del pacient. Com que el coneix, pot contextualitzar els seus símptomes, fer intervencions basades en els seus valors i pot treballar lentament la millora de la salut. Aquesta continuïtat fa que el metge de família, juntament amb la infermera d’atenció primària i la resta de l’equip, aconsegueixin promoure l’autocura tant dels processos crònics com dels aguts banals, com el refredat o la diarrea. A diferència del 061 té els recursos necessaris per aconseguir-ho.

    La Generalitat dóna una idea molt equivocada de la salut parlant només d’ambulàncies, trucades telefòniques i hospitals. No ajuda a fer entendre que la salut s’aconsegueix lentament, amb esforç personal, amb vacunes, mantenint estils de vida saludables i controlant les malalties cròniques. Una tasca molt menys vistosa que les llums i les sirenes de les ambulàncies, però molt més efectiva. Justament és la feina que realitzen cada dia milers de professionals d’atenció primària. Uns equips que aquests dies se solidaritzen amb els seus companys de Can Vidalet que denuncien l’oblit d’aquest àmbit assistencial que contribueix decisivament a la salut de la població.

  • El Parc Taulí destitueix la directora del servei d’urgències de l’hospital

    El director general de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Joan Martí, ha cessat la directora del servei d’urgències del centre, Maria Luisa Iglesias, qui feia prop de deu anys que n’era al capdavant.

    En un comunicat enviat als treballadors al que ha tingut accés aquest diari Martí explica que la destitució es va produir divendres passat i que davant del cessament, la responsabilitat del servei es repartirà temporalment. Així seran els tres coordinadors mèdics i la cap de l’àrea d’infermeria qui assumeixen la responsabilitat de l’àmbit fins que s’ocupi de nou la plaça de direcció.

    «A efectes operatius, de manera diària aquests mantindran una reunió amb la directora executiva de l’Hospital de Sabadell, Cristina Carod, i amb la directora d’Infermeria, Carmen Díaz, per garantir la gestió, el seguiment de l’activitat i l’estabilitat del Servei», diu el text enviat per Martí.

    Amb tot, no s’especifiquen els motius del cessament. Des del Parc Taulí asseguren que són «temes interns». Està previst que la convocatòria per cobrir la plaça fins ara ocupada per Maria Luisa Iglesias es faci pública de manera immediata.

    Unes urgències col·lapsades

    El cessament arriba un mes i mig després que un miler de persones protestessin a Sabadell per la saturació de les urgències del Parc Taulí. «Fa anys que estem patint unes urgències que no hi ha dret, doblant boxes i amb llits als passadissos», lamentava Xus Merino, infermera de l’Hospital Parc Taulí i membre de la La Plataforma Assembleària de Treballadors del Taulí (PATT).

    Només l’any 2015, l’Hospital Parc Taulí va atendre 134.828 pacients d’urgència, fet que suposa que una mitjana de 369 pacients passen cada dia per les Urgències del centre. A finals de març el departament de Salut té previst presentar el Pla Nacional d’Urgències, un pla que abordarà el col·lapse que viuen les urgències d’alguns hospitals catalans com ara el Taulí.

  • Desprivatització i llistes d’espera, la pedra a la sabata de l’any Comín

    Toni Comín va comparèixer per primera vegada al Parlament com a conseller de Salut fa prop d’un any. Poc després va quedar palès que els principals reptes tindrien a veure amb la reducció de les llistes d’espera i la desprivatització de la xarxa pública. I aquest dijous, que Comín ha tornat a comparèixer per passar llista als compromisos anunciats un any enrere, s’han reafirmat les dificultats per tirar endavant aquestes mesures. Amb tot, el conseller ha fet bandera dels compromisos assolits fins ara, que segons ha dit, s’han complert en un 85%.

    Durant una hora llarga el conseller s’ha ocupat de repassar les mesures que el Govern ha anat implementant durant els últims mesos, com ara un projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat, l’ampliació de l’accés a la reproducció assistida a totes les dones, el refinançament de l’Atenció Primària o el nou Big Data sanitari, entre altres. No tot són bones notícies però. Altres compromisos que s’estan implementant parcialment, com ara el Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, no satisfan a l’oposició, que retreu a Comín l’augment de les llistes per ser operat. Per altra banda, la desprivatització del sistema no genera consens i el col·lapse a les urgències dels hospitals (amb el pic d’aquest hivern) o el decret de prescripció infermera són assignatures pendents del govern que l’oposició s’ha preocupat de recordar-li. Des de Ciutadans el diputat Jorge Soler ha lamentat que en un any no hi hagi hagut cap «canvi substancial» i s’ha referit a la pressió assistencial que viuen els professionals. «No ha reconstruit ponts amb l’oposició i dubtem que pugui consensuar grans temes en aquest parlament», ha lamentat Soler.

    Una desprivatització a mitges

    Una de les banderes del govern de Junts pel Sí era convertir-se en el gran desprivatitzador, marcant distància amb l’anterior conseller del ram. Així, una de les mesures del pla de govern és la «garantia que la llista de centres hospitalaris integrats en el SISCAT -la xarxa d’atenció pública- no inclou centres privats amb ànim de lucre». Amb tot, la desprivatització no és plena, ja que dels centres amb afany de lucre que tenen concerts amb el CatSalut només s’ha retirat el concert a un dels cinc centres: la Clínica del Vallès. També hi ha la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica de Ponent i l’Hospital General de Catalunya. «Al llarg del mandat hem completat la mesura d’acord amb el que diu la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), és a dir, no comptar amb ànim de lucre a excepció de si el necessites», ha dit aquest dijous Comín per justificar-ho. És a dir, ha reconegut en altres paraules, com ja va dir en una entrevista amb aquest mitjà, que hi ha centres públics que no poden renunciar a l’activitat privada.

    «‘La desprivatització’ és un gest molt limitat en un oceà de privatització i mercantilització fruit de 30 anys de consensos en les polítiques sanitàries», li ha retret dijous al conseller el diputat de CSQP Albano Dante. Sobre aquest aspecte Eulàlia Reguant ha expressat que el problema va més enllà de fer fora l’ànim de lucre, ja que, segons ella, s’estén també a fundacions o xarxes com la xarxa sanitària Santa Tecla (a Tarragona). Per la seva banda, Assumpta Escarp ha criticat que s’hagi passat «de la major desprivatització a complir l’article 5 de la LOSC [que fa referència al principi de subsidiarietat]» i ha assegurat que continua havent-hi un problema amb l’ànim de lucre en centres de salut mental i sociosanitaris, un àmbit que queda fora del procés engegat per Comín. A banda de retirar el concert a la Clínica del Vallès Salut també ha tornat a mans públiques l’atenció domiciliària a Barcelona i Montcada.

    Augmenten les llistes d’espera per ser operat

    La realitat és que les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica han augmentat: el desembre passat hi havia 4.000 persones més que fa un any esperant per ser operades. Ara bé, també és cert que s’ha reduït el percentatge de persones que superen els temps d’espera de referència o garantia i que disminueixen les llistes per fer-se una prova diagnòstica o visitar l’especialista. De fet la l’augment de les llistes per ser operat, segons va dir Comín fa uns dies en una sessió de control, té una explicació: com que millora la diagnosi i la visita a consultes externes més gent passa a la llista per ser operat. A més, Comín s’ha escudat en el fet que la millora que s’ha fet s’ha fet sense el pressupost previst per al Pla de Xoc, un fet del qual ha responsabilitzat l’oposició, ja que a causa de la pròrroga pressupostària el pla només s’ha desplegat parcialment.

    Tanmateix l’oposició li ha retret que s’hagi reduït la dotació per al Pla. «Hem perdut 45 milions d’euros i no sabem quanta gent ha abandonat durant aquest temps les llistes per operar-se a la privada. Si no s’incrementen més quiròfans, més anestesistes, etc. veig difícil que abordem aquest pla», li ha etzibat la diputada socialista Assumpta Escarp.

    Amb tot, el conseller ha recordat que el compromís del govern de reduir en un 50% el temps mig d’espera per a proves diagnòstiques i un 10% les llistes per a intervencions quirúrgiques és un compromís que comença a comptar en el moment que es doti el pla de xoc del pressupost. En aquest sentit ha assegurat que l’avaluació dels compromisos sobre llistes d’espera es podran fer el març del 2018, assumint que l’aprovació dels comptes es farà en les pròximes setmanes.

    El col·lapse a les urgències

    La situació en alguns hospitals catalans -especialment la viscuda aquest hivern durant el pic de la grip- també ha pesat sobre el balanç del primer any de govern amb Comín al capdavant de Salut. El compromís del govern era el de fer un Pla Director d’Urgències (ara anomenat Pla Nacional d’Urgències), un pla que Salut està treballant i que té previst presentar a finals de març.

    El que sí que ha fet Salut és engegar una campanya per fomentar que la gent truqui el 061 i sigui des d’aquest servei des d’on es faci el triatge segons el risc que pateix el pacient. Una campanya que va arribar just després que Salut constatés que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un Centre d’Urgències d’Atenció Primària o un Centre d’Atenció Primària. Des de la CUP, la diputada Eulàlia Reguant ha lamentat però que les empreses encarregades del 061 -un servei externalitzat- provoquin precarietat i vulnerabilitat entre els treballadors.

  • Drets amb deures

    Vivim unes dècades extraordinàriament generoses amb els drets individuals i col·lectius, de les majories i de les minories. Això no és sort, sinó el resultat de l’esforç i la lluita de molts de nosaltres per una llibertat justa i una major autonomia personal. En l’àmbit de la salut, la cobertura universal i gratuïta de la sanitat és un tresor que ja tots considerem com un dret inalienable més, com el d’expressió, la residència o el desplaçament. No obstant això, de vegades m’entren temors: temo que tants drets s’ennueguin i no siguem conscients que aquests no tenen una supervivència garantida, llevat que tots siguem conscients del privilegi que comporten les llibertats i drets de què gaudim i siguem responsables i vigilants per no perdre’ls.

    En particular, en el camp de l’assistència sanitària em sembla necessari recordar la gran conquesta del nostre estat de benestar -em refereixo a l’espanyol, no a altres models europeus mutuals- que ha significat una salut pública gratuïta i de qualitat més que acceptable. Preservar-la és missió de tots nosaltres i no només dels governants. Aquests no l’han de posar en risc erosionant els seus pressupostos, però els usuaris, actuals o potencials, tampoc. Per això mateix, ja que tots coneixem i reivindiquem molt bé els nostres drets sanitaris, voldria avui, des d’aquesta columna, recordar alguns dels deures que van de la mà d’aquests drets.

    1) No abusarem del sistema. No hem d’acudir a l’hospital o al CAP si realment no cal. Aprenem a tenir cura de nosaltres mateixos, a reconèixer els símptomes banals que solucionarem a casa i a no caure en la paranoia dels múltiples mals que estan a l’aguait. La ventilació pública del càncer que pateix una o altra celebrity no ens ha de fer perdre l’oremus. Els mitjans han fet córrer tanta tinta sobre la quantitat de càncers que estan a la cantonada i sobre tantes lluites heroiques contra aquesta malaltia que la por a la mort ens assetja a tota hora. Tranquil·litat. Espanya gaudeix de la segona o tercera millor esperança de vida del planeta. El normal és estar bé.

    2) No ens aprofitarem de la gratuïtat del sistema ni dels subsidis de malaltia per obtenir la baixa mitjançant martingales ni ho prolongarem quan no siguin estrictament necessàries. Acceptarem les incomoditats que ocasiona gestionar i mantenir una baixa raonable, ja que són inevitables per detectar els casos d’abús i les baixes inapropiades.

    3) Evitarem aquelles conductes de risc que porten amb si una despesa sanitària potencialment evitable. La sanitat la paguem entre tots, és un bé sostingut solidàriament per la ciutadania i, especialment, per aquells que es troben en millor estat de salut i tenen feina. No ens aprofitem de la generositat col·lectiva. Cada accident de trànsit per culpa del mòbil o el consum d’alcohol, cada borratxera que acaba a urgències, cada SIDA que s’adquireix per descuits imperdonables, cada paquet de cigarretes que fumem (i amb ell la nostra salut), acaben traduint-se en milers d’euros que altres ingressen a la guardiola sanitària per poder-nos curar.

    4) Tindrem paciència i comprensió quan no se’ns atengui de forma immediata. La cultura del «tot i ara» està desgraciadament molt difosa, però és incompatible amb l’actual estructura de la sanitat pública que difícilment canviarà en el futur pròxim. Sapiguem esperar si la nostra pressa és menor que la dels pacients que ens precedeixen. Acceptem que l’espera per un procediment quirúrgic menor pot dilatar en el temps en benefici d’intervencions més urgents.

    5) Respectarem als professionals que ens atenen i que, la major part de les vegades, no són els responsables directes dels problemes que sorgeixen en l’assistència mèdica. Tindrem consideració amb tot el personal implicat en el nostre procés (infermeres, administratives, mèdiques). Col·laborarem amb ells i seguirem les seves instruccions informades. No exigirem tractaments mèdics o quirúrgics que no siguin considerats necessaris per als metges que ens atenen. Pensem que els professionals de l’assistència sanitària no són culpables que hàgim emmalaltit; tot el contrari, hi són per ajudar-nos-en a sortir i a recuperar la nostra salut. Si alguna cosa va malament, independentment dels drets que ens assisteixen com a pacients, sapiguem que mai cal esperar el 100% de seguretat en qualsevol exploració o procediment quirúrgic, com tampoc hi ha un 100% de seguretat en un vol o en un descens amb esquís per una pista negra.

    6) Serem agraïts amb tots aquells que ens ajuden a superar el mal pas d’una malaltia, especialment si aquesta és greu. Donem per fet que el sistema ens acollirà perquè és la seva obligació, però pensem que molts professionals treballen per sobre de les seves obligacions per facilitar-nos les coses i aquest plus-que és el que marca la diferència moltes vegades- no té més pagament que el d’una somriure, un «gràcies» o uns bombons. Si alguna cosa apreciem molts metges que ho som per vocació i per gust, és el somriure d’un pacient que agraeix els nostres esforços: la nit que hem passat a quiròfan, la visita que li hem fet en diumenge, la crida a la seva casa per assegurar-nos que les coses marxen bé. Això no està inclòs en cap salari; de fet, és impagable.

  • Un miler de persones protesten a Sabadell per la saturació de les urgències del Parc Taulí

    La saturació de les urgències a l’Hospital Parc Taulí ha mobilitzat aquest dijous a la tarda prop d’un miler de persones al carrer, a Sabadell. Entre crits de «Comín tranquil, t’atendrem al passadís» o «A urgències se li acaba la paciència», els manifestants -bona part d’ells professionals sanitaris-han pres com a punt de partida d’un recorregut les Urgències del centre i des d’allà han marxat pels carrers, tallant la Gran Via al seu pas.

    Una de les assistents és Xus Merino, infermera de l’Hospital Parc Taulí i membre de la La Plataforma Assembleària de Treballadors del Taulí (PATT). Merino explica a aquest diari, mentre camina al pas de la manifestació, que els treballadors pateixen dia rere dia el col·lapse a les urgències i reivindica «més recursos per la sanitat, no derivar a la privada i més llits per poder drenar aquestes urgències». «Fa anys que estem patint unes urgències que no hi ha dret, doblant boxes i amb llits als passadissos», lamenta. Maria José del Rio, auxiliar d’infermeria, també es queixa de la manca d’espai i de recursos humans i assegura que la situació ha empitjorat des de les retallades. «Tenim els pacients ingressats a urgències durant diversos dies a l’espera que un llit s’alliberi i el puguem traslladar», denuncia.

    A banda de professionals sanitaris, també han assistit a la protesta membres del col·lectiu Iaioflautes o de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), a més de personalitats polítiques com ara les cupaires Anna Gabriel o Eulàlia Reguant.

    Més de 300 urgències diàries

    La manca de recursos (llits i personal), les necessitats complexes dels malalts crònics (que cada vegada són més a les urgències) i la infravaloració de l’atenció primària col·lapsen centres com l’Hospital Parc Taulí, amb una població de referència de prop de 400.000 ciutadans de nou municipis del Vallès.

    La infermera Xus Merino sosté el micròfon en un moment de la protesta. / © SANDRA LÁZARO

    Malgrat funcionar a plena capacitat hi ha un problema de drenatge de pacients des de l’àrea d’urgències. Els malalts que poden ser traslladats a planta sovint han d’esperar a que hi hagi un llit disponible i és per això que alguns acaben esperant en boxos o en lliteres als passadissos de les urgències més de 24 hores.

    Només l’any 2015, l’Hospital Parc Taulí va atendre 134.828 pacients d’urgència, fet que suposa que una mitjana de 369 pacients passen cada dia per les Urgències del centre, segons les últimes dades disponibles. “Falten lliteres, cadires, oxigen, material i els pacients esperen fins a 5 i 6 hores i poden passar-se 5 dies en una llitera”, denunciava a aquest diari fa prop d’un mes Carlos Llorca, treballador de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sobre el servei.

    Salut vol reduir les persones que es dirigeixen a Urgències

    Actualment les urgències hospitalàries de Catalunya atenen a 9.500 persones al dia. Més de la meitat dels pacients però haurien pogut resoldre la seva necessitat d’assistència des de l’Atenció Primària, acudint per exemple a un Centre d’Urgències d’Atenció Primària. Així ho explicava el conseller de Salut, Toni Comín, fa prop d’un mes. Precisament amb l’objectiu d’evitar que les persones acudeixin a les urgències hospitalàries si no és estrictament necessari, el Departament de Salut presenta aquest divendres la campanya “Creus que has d’anar a urgències? Truca al 061” per tal que sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar.

  • Mesos sense saber que tenia un càncer per culpa de l’exclusió sanitària

    Sabrina Piras encara es pregunta si estaria viva si no hagués estat per la seva metgessa de capçalera. Gràcies a la insistència de la seva doctora, la Sabrina va tornar a acudir a l’Hospital del Mar, a Barcelona, ​​després que aquest centre li negués una atenció gratuïta i l’avisés que havia de pagar 250 euros per ser atesa a Urgències. No va ser fins a aquesta segona visita, tres mesos més tard, quan va saber que tenia càncer.

    Els fets es remunten a la tardor de 2015, quan el Reial decret llei 16/2012 de «mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut» promogut pel PP -més conegut popularment com Reial Decret llei d’exclusió sanitària- feia tres anys que havia entrat en vigor i a Catalunya existia ja una instrucció que desafiava part d’aquest decret. En el cas de la Sabrina, però, l’Hospital del Mar no va seguir la normativa ja que l’atenció urgent és una de les excepcions que preveu el Reial decret llei. És a dir, que qualsevol persona resident (amb o sense papers, amb o sense targeta sanitària), com era el cas de la Sabrina -italiana que feia mesos que vivia amb la seva família a Barcelona- tenia dret a ser atesa gratuïtament.

    Els mals de la Sabrina van començar a l’octubre, quan ella i els seus tres fills feia mig any que s’havien instal·lat a Barcelona, ​​juntament amb el pare, que va venir abans a Espanya. Li feien mal els braços, tenia la cara inflada i se sentia cansada. Va ser llavors quan va acudir a la seva metgessa de capçalera al Centre d’Atenció Primària Gòtic. La doctora, davant els símptomes que presentava la Sabrina, la va derivar d’urgència a l’Hospital del Mar perquè li fessin una radiografia de tòrax.

    Amb tot, la Sabrina va trigar un mes i mig a anar a l’hospital. «Això és culpa meva però vaig trigar perquè estava amb la feina i teníem problemes amb el pis. Al desembre ja no suportava més el dolor i vaig tornar a veure la doctora», explica.

    «Has de pagar 250 euros»

    Després de veure la seva metgessa i seguint, aquest cop sí, la seva recomanació, va anar a l’Hospital del Mar per primera vegada. «Quan vaig arribar els vaig dir que no tenia NIE però que tenia la targeta sanitària europea. Em van dir: en aquest cas has de pagar 250 euros», recorda. Davant d’aquesta condició, la Sabrina va decidir girar cua ja que no podia permetre’s pagar aquesta quantitat. «El que guanyo és per menjar tots cinc i pagar el pis», va pensar la Sabrina.

    Des de l’Hospital del Mar, consultat per aquest diari, reconeixen l’error. «Després de consultar l’expedient de la pacient referida, i confirmar que no va presentar cap reclamació referent a aquest episodi, volem traslladar les nostres disculpes per les molèsties que aquesta circumstància li pogués ocasionar». Segons el centre la situació viscuda el desembre de 2015 es va originar «per un problema d’informació i/o malentès en el moment de l’admissió».

    Va ser un 21 de desembre. Després van venir les festes de Nadal i van passar dos mesos més fins que la seva metgessa de capçalera es va posar en contacte amb ella. «Li vaig acabar explicant tot el que havia passat», confessa.

    Recorda que la doctora «es va sorprendre molt». Llavors la va derivar a un centre ambulatori al Raval a realitzar-se la prova. Ja era març i des del primer contacte amb la sanitat catalana la Sabrina havia aconseguit tramitar el NIE i la targeta sanitària. «Hi ha alguna cosa però no estem segurs del que és. Vés a veure la teva doctora», li van dir el mateix dia que es va fer la radiografia en aquest centre del Raval. Així que la Sabrina va anar a veure-la amb els resultats i aquesta la va enviar a l’hospital, on li van fer un TAC i altres proves que van acabar per donar-li el diagnòstic definitiu: «Tens un limfoma toràcic estès als ronyons i l’abdomen. Demà mateix has de començar la quimio». A més, els metges li van dir que com ja estava avançat no podia congelar els seus òvuls i el tractament comportava un risc de fertilitat: podia quedar estèril.

    Durant sis mesos va seguir el tractament, que va acabar aquest estiu. Encara no sap si podrà tenir més fills. «Si hagués estat atesa al desembre, potser podria haver tingut limfoma només al tòrax, potser no hagués estat tan avançat. Jo no volia passar tot això», reflexiona.

    «La facturació a Urgències té un efecte dissuasiu: si no tens recursos, estàs malalt i et diuen que has de pagar 200 euros, agafes i te’n vas», recordava el metge Carlos Losana, de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), a aquest diari en un article anterior. Des de la PASUCat i altres associacions han denunciat reiteradament que la facturació il·legal «comporta un greu risc per a la salut de la persona exclosa i també per a la salut pública en general.»

    Més casos de facturació il·legal a urgències

    Quan la Sabrina va acudir a urgències estava en vigor el reial decret del PP d’exclusió sanitària i feia pocs mesos que el Salut havia promogut una instrucció per suavitzar els efectes d’exclusió a Catalunya. Amb tot, l’atenció urgent no només és un dret dels residents a Catalunya sinó que fins i tot és una de les excepcions previstes en el RDL16/2012.

    Amb el nou Govern a Catalunya se segueix vinculant l’atenció pública al padró però s’eliminen els tres mesos de carència que abans es demanaven i ja s’ha aprovat el projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat. Tot i això són diversos els hospitals des d’on arriben casos com el de la Sabrina a la PASUCat. Fa unes setmanes la plataforma va denunciar el cas d’un cobrament de 150 euros a un nadó en un hospital de Tarragona i fa un mes informaven de l’exclusió sanitària a un col·lectiu especialment vulnerable: el dels demandants d’asil. Aquesta mateixa setmana un altre cas ha arribat: en aquest cas 240 euros per una atenció urgent a una dona pakistanesa. «Si bé el cas de la Sabrina ens ha arribat som conscients que hi ha molts altres casos que no ens arriben. Moltes persones se’n van sense ser ateses amb les greus conseqüències que això suposa per a la seva salut», explica a aquest diari Yolanda Nieves, advocada i membre de la comissió jurídica de la PASUCat.

    Des del mes de setembre passat els serveis de facturació dels hospitals han de seguir un nou protocol que passa per contemplar l’atenció gratuïta a través de la signatura d’una declaració responsable en la qual la persona al·lega manca de recursos econòmics. No obstant això, molts hospitals no segueixen el protocol, entre altres motius, per la manca de formació del personal o pel desconeixement de la normativa, expliquen des de la PASUCat. Amb tot Salut espera que de seguir el personal dels hospitals el protocol de facturació s’evitin casos en què la salut d’una persona sigui posada en risc per una barrera econòmica, a més, il·legal. En el cas de la Sabrina la PASUCat està estudiant emprendre accions legals.

    Per la seva banda, l’Hospital del Mar informa que el seu protocol d’atenció a les urgències ja inclou la declaració responsable del Servei Català de la Salut i asseguren que durant el 2015 van atendre 1.932 pacients sense targeta sanitària individual, l’atenció dels quals va córrer a càrrec del CatSalut.

  • Les infermeres no volem atendre als passadissos

    En els 20 anys que fa que treballo a urgències no he vist mai a cap infermera que decideixi lliurement deixar una persona en un passadís. Els que treballem a molts dels serveis d’urgències hospitalàries estem ja acostumats a explicar a les persones i els seus familiars perquè estan en un passadís. El costum però no converteix aquesta situació en més normal ni més fàcil de gestionar. Es tracta però d’una situació recurrent. Des de finals de la tardor fins a mitjans d’abril, els professionals d’urgències entrem en el nostre particular ‘tetris’ organitzatiu en el que conflueixen els efectes de les retallades del sistema de salut, el dèficit de professionals – més de 17.000 a Catalunya en el cas de les infermeres segons les ràtios europees – i l’epidèmia de la grip. Totalment previsible, diríem.
    Un laberint organitzatiu en el qual sobrevivim gràcies a la comunicació i cooperació amb què treballa tot l’equip assistencial: metges, infermeres, auxiliars, comandaments, portalliteres, personal de neteja i administratives. És un esforç monumental de concentració, eficiència i assistència el que fem a urgències i que requereix gestionar les persones que ja hi són, les que arriben, les que s’han de traslladar a una unitat d’hospitalització, si és que hi ha espai, i les que s’han de traslladar a altres centres hospitalaris alhora que garantim les cures necessàries, els seguiments i revalorant constantment la situació clínica d’aquests.

    L’esforç queda enterbolit per la frustració que provoca aquesta situació pels que hi treballem i, sobretot i més important, per les persones a qui atenem quan no tenim més remei que situar-les en un passadís de forma més o menys provisional. No podem més que agrair la paciència que té el ciutadà en les condicions físiques i emocionals tan difícils per les que passa quan és a urgències.
    És frustrant i és dramàtic. Calen poques explicacions sobre el fet que una persona que necessita assistència té dret a rebre-la amb la màxima intimitat, confidencialitat i comoditat possible. Així ha de ser i així treballem les infermeres, guiades pel nostre codi d’ètica professional que recull de forma específica aquests drets fonamentals.

    És per això que les declaracions del conseller de Salut a El Periódico de Catalunya en què afirmava que de vegades és decisió de les infermeres deixar una persona al passadís per «tenir-la controlada» estan tan fora de lloc i són tan injustes amb el nostre col·lectiu. Hem estat especialment castigats, i cal recordar-ho, per les retallades aplicades a la sanitat pública arribant a pics d’atur laboral del 21% entre el 2006 i el 2011, dades de les quals no ens hem pogut recuperar per la manca d’oportunitats laborals i que expliquen les més de 7.000 companyes infermeres aspirant a una convocatòria per 136 places a l’ICS. I les que hi som, treballem amb unes condicions laborals marcades per la sobrecàrrega de feina, conseqüència entre altres mesures, de la desaparició de les infermeres que suplien baixes per malaltia, jubilacions o absències festives.

    El problema que suposa tenir persones ubicades als passadissos és prou greu per analitzar-lo amb rigor i evitant tota lleugeresa. Es tracta d’un problema estructural i de gestió de recursos que va més enllà de la decisió puntual d’una infermera. Cal una reflexió profunda sobre la necessitat d’apostar per un sistema i organització eficients, obtenint el millor de cadascun dels recursos que té el sistema, inclosos els recursos humans. Hi ha moltes decisions que tenen a veure amb aquest plantejament i que farien possible un veritable canvi en aquest sentit. N’estic convençut.
    Coincideixo amb el desig del Conseller Antoni Comín de tenir un sistema de salut més just, equitatiu i sostenible. És un objectiu desitjable. Com també ho és que les infermeres i infermers puguem desenvolupar totes les nostres competències, habilitats i coneixements. Perquè en tenim el coneixement, avalat científicament, perquè estem a peu de canó al costat de les persones i les seves famílies, perquè veiem «tota la fotografia» del que passa entorn la persona i hi tenim molt a dir.

    La feina pendent és molta en aquest sentit. Parlem de la Gestió Infermera de la Demanda, que podria alleugerir significativament les esperes a atenció primària; de posar les condicions perquè la prescripció infermera es pugui implementar sense pals a les rodes; que puguem participar en els espais de decisió a tots els nivells (polític, gestor, direcció d’equips i on es produeixin) o que puguem tenir més autonomia en el desenvolupament de propostes Infermeres.

    Som més de 51.000 infermeres a Catalunya, presents en tots els àmbits assistencials. Un gran capital humà i professional al que cada any desitgen sumar-s’hi milers de joves i que converteixen la infermeria en el grau amb més demanda a Catalunya, segons dades del 2016 de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Aprofitem-ho. Estic convençut que una societat que confia en les infermeres és més sana i feliç. Creguin en nosaltres!

  • Els excessos de la medicina: un alt cost personal i social i causa de la saturació dels serveis

    En anteriors articles s’han abordat alguns aspectes com l’atenció continuada a pacients amb malalties avançades o l’atenció a persones amb problemes de salut lleus. Ara posarem l’accent en els excessos de la medicina com a causa de saturació.

    El concepte de medicina excessiva es va difondre arran d’un editorial de Ray Moynihan al British Medical Journal precisament amb el títol Too much medicine, l’any 2002. L’autor plantejava que la medicina havia abastat camps de la vida que no eren competència de les ciències mèdiques, allargant els seus tentacles a fenòmens que no suposaven cap problema de salut per a les persones i que això comportava greus conseqüències. Al mateix temps, denunciava els interessos econòmics (i també ideològics) que hi havia al darrere d’aquest gran desplegament mèdic i cridava a fer un pacte social que resitués el paper de la medicina i moderés les expectatives dels ciutadans. Han passat 15 anys i cada vegada se senten més veus crítiques amb els excessos mèdics; se’n parla als blogs, als congressos i en nombroses publicacions. A casa nostra, la plataforma NO gracias posa en evidència els interessos i les accions de la indústria farmacèutica per influir en les polítiques sanitàries i en l’ús dels fàrmacs per part dels professionals. La pàgina web Diana Salud divulga les iniciatives d’aquí i de fora per analitzar l’adequació en salut. Als Estats Units és on més s’han posat de manifest els excessos mèdics, de tal manera que es calcula que el seu sistema sanitari causa 250.000 morts anuals per errors, efectes adversos i intervencions innecessàries, convertint l’activitat mèdica en la tercera causa de mort en aquell país. A Espanya no hi ha dades oficials, però l’any 2014 el Defensor del paciente va rebre 14.400 denúncies. Malgrat tot, estem veient pocs canvis i els que veiem conviuen amb noves formes de medicalització.

    Els excessos de la medicina estan relacionats amb la ideologia neoliberal que ha promogut la mercantilització dels sistemes sanitaris i de la salut de les persones. A casa nostra no ens n’escapem. Moltes de les actuacions mèdiques o infermeres no tenen cap benefici per a la salut i fins i tot poden causar danys: des de programes de suposada prevenció (tractament del colesterol), de diagnòstic precoç (paradigmàtic el cas de la pròstata) o les revisions periòdiques, fins a la cirurgia innecessària. L’actual pràctica sanitària sobrediagnostica malalties i sobretracta la població al mateix temps que pacients amb malalties reals tractables pateixen endarreriments en la seva atenció.

    M’agradaria explicar l’experiència d’un amic. Es tracta d’un home de 55 anys, amb bona salut, treballador industrial, que en una revisió laboral (per què serveixen realment?) se li detecta una hèrnia epigàstrica. Ell sabia que tenia un petit bony, però mai l’havia preocupat o ocasionat molèsties. Arran de la revisió es va programar una visita per cirurgia i la corresponent intervenció quirúrgica. Tot semblava molt senzill: obrir la panxa i posar una malla. Els fets posteriors els explica el mateix protagonista: «Una setmana després de la intervenció va aparèixer un fort dolor i una distensió abdominal, motius pels quals vaig consultar un servei d’urgències. La causa era una hemorràgia que va requerir drenatge de les gleves i cures dues vegades a la setmana durant un mes, al servei de cirurgia. El resultat: dos mesos i mig de baixa laboral. La panxa ha estat inflada des de llavors. La zona afectada estava molt dura. Per córrer m’havia de posar una faixa i per baixar escales havia de prémer la panxa amb la mà. Al cap de dos anys em va començar a molestar una mica més del que era normal i vaig anar a un altre metge perquè ho mirés. Em van fer un TAC i van veure que l’hèrnia havia sortit una altra vegada. El mes de maig em van operar mitjançant laparoscòpia. Cap problema. Després, el cirurgià em va oferir netejar les restes de la malla antiga i refer la cicatriu. Al setembre em van operar de nou. A tres anys vista puc dir que va ser un error operar-me la primera vegada d’una hèrnia petita. Crec que hauria pogut viure perfectament amb el problema, però degut a la insistència del cirurgià em vaig ficar en un problema que encara no s’ha acabat». El «cas» ha tingut evidents costos personals, sanitaris i socials.

    El sistema sanitari, la indústria farmacèutica i tecnològica, els professionals, els mitjans i la pròpia ciutadania estem creant i reproduint el sobrediagnòstic i el sobretractament. Els uns per interessos econòmics o professionals, els altres per manca d’esperit crític, per inèrcia o per por. Els ciutadans han sucumbit a l’imaginari que tot té solució sense tenir en compte ni el cost ni les conseqüències negatives que tenen les actuacions sanitàries. El màrqueting ha aconseguit transformar els temors, els malestars i les inquietuds que ens produeix la vida i la mort en actuacions i més actuacions al marge que tinguin un benefici en benestar i salut. Així, aquesta ha esdevingut un producte sotmès a les lleis del mercat, sovint ocultes al darrere de programes de suposada bondat.

    Els sistemes sanitaris estan en crisi, d’alguna manera estan morint d’èxit. Segons Josep Martí estem assistint a una Nèmesi sanitària, som víctimes del monstre que entre tots hem creat i alimentat. Les sortides de la crisi s’estan plantejant des de la mateixa perspectiva que l’ha originat, sense fer una anàlisi de fons de les causes ni qüestionar les activitats o els seus resultats. Tenim cues a urgències? Doncs posarem més llits. Tenim llistes d’espera? Doncs invertirem recursos per poder fer més proves. No podem mantenir el sistema? Doncs que les persones que puguin vagin a la sanitat privada. I així anem fent rodar la sínia de la qual és difícil sortir un cop hi has entrat.

    A la llum de les dades que es tenen avui en dia sobre l’activitat sanitària, com ara que un terç del que es fa és inefectiu (no aporta cap benefici per a la salut) o dels seus efectes adversos, la pregunta pertinent seria: Què hem de deixar de fer per fer bé allò que hem de fer? Podem dubtar de manera raonable que aquesta pregunta se la formulin els governs, les indústries o els professionals amb conflictes d’interessos. En canvi, seria raonable que els moviments socials, els professionals o els mitjans crítics es fessin la pregunta i comencessin a buscar-hi respostes. El Departament de Salut va llençar fa uns anys una iniciativa molt interessant anomenada Projecte essencial amb la voluntat d’ajustar les pràctiques sanitàries a l’evidència i reduir les intervencions inadequades. Però les seves recomanacions no han estat capaces de neutralitzar la dinàmica de la majoria de professionals. La inèrcia social i del sistema (expectativa – demanda – resposta) és molt potent i només es podrà canviar si hi ha forces suficients que en qüestionin la seva essència. Aquestes forces han de sorgir dels grups professionals que aportin el seu coneixement, de la població i dels moviments socials que, recuperant la sobirania sobre la salut, reclamin una atenció sanitària en consonància amb les necessitats reals, amb els valors de les persones i que sigui menys invasiva.