Més de quatre mesos després que l’Organització Mundial de la Salut decretés la pandèmia per COVID-19, la immensa majoria de la població té les seves esperances futures posades en una sola cosa: una vacuna. La ‘nova normalitat’ durarà, han repetit totes les autoritats sanitàries, fins que el virus SARS-CoV-2 estigui controlat mitjançant una. Al món hi ha més de 140 desenvolupant-se en diferents laboratoris, però per ara les més mediàtiques i ràpides són la de Moderna (EUA) i la de Universitat d’Oxford (Regne Unit). Però també hi ha diverses a Espanya. D’entre elles, la més avançada és la de l’equip que dirigeixen en el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) la doctora Isabel Sola i el doctor Luis Enjuanes, dins de la plataforma multidisciplinària Salut Global. Parlem amb Sola (Navarra, 1967) sobre les seves investigacions i també sobre les expectatives sobre les altres possibles vacunes.
En què consisteix la seva vacuna i en quina fase està?
Deriva del propi virus. Nosaltres ho vam modificar mitjançant enginyeria genètica perquè deixi de ser un virus que es propaga d’una cèl·lula a una altra i sigui una vacuna. Per això hem de treure el seu «esquelet immunogènic», conservar les seves propietats de replicació i mantenir una dosi controlada. Si la dosi és massa petita, el sistema immune no s’assabenta. Algunes vacunes que s’estan utilitzant no funcionen amb aquest mecanisme replicatiu, amb l’inconvenient que amb elles es necessita immunitzar dues vegades i això complica la logística i distribució. La nostra funciona amb una sola dosi petita i suficient. Així que té l’avantatge que es pot produir en grans quantitats.
Nosaltres ara estem en l’etapa de laboratori, generant el nostre prototip. Després aniran els estudis preclínics amb animals, i ja després els assajos clínics en humans. Calculem que al setembre aproximadament podrem començar a fer assajos en ratolins. Necessitem també fer-ho en un nombre relativament gran de ratolins per obtenir resultats estadístics sòlids, i no són ratolins normals, sinó modificats genèticament, humanitzats, perquè les seves cèl·lules es puguin infectar amb aquests virus. Així comproves l’eficàcia i la seguretat.
I quina és la desavantatge?
La principal és que l’estem generant des de 0. No parteix d’una plataforma que ja existeixi, com algunes que s’estan desenvolupant a partir de la de l’adenovirus, de la de la verola… i a la qual igual només has de canviar-li una peça. En el nostre cas, tot deriva de la SARS-CoV-2, que és nou. Això provoca que no vagi tan ràpid com altres candidates.
Quines són les virtuts de la del Laboratori Moderna i la de la Universitat d’Oxford, per què aquestes sembla que van tan ràpid?
La de Moderna és una d’aquestes que parteixen d’una plataforma. Aquesta companyia, Moderna, havia començat a generar-la per al càncer. És d’ARN com la nostra, i s’expressa a través d’una sola proteïna, per síntesi química amb una mena de càpsules lipídiques. És relativament senzilla de construir, però és costosa econòmicament. També és cert que Moderna és la companyia escollida pel govern dels EUA, i s’ha invertit molts diners en ella. Per aquest motiu es dona suport des de molts mitjans i des de les institucions governamentals.
La d’Oxford és diferent, utilitza un vehicle vector viral d’un adenovirus de ximpanzé: és també d’aquesta estratègia més ràpida de la que parlava, utilitzes un vector ja existent i li canvies una peça del procés. Ha passat ja als assajos humans i per molts motius està sent més ràpida, també perquè disposa de moltíssims suports per empènyer-la. Tampoc vol dir que perquè vagin més ràpid siguin les millors: fins que no es completa el procés d’avaluació, no sabrem quina de les més de 140 que estan en marxa és la que millor funciona.
¿Pot sorgir més d’una vacuna entre aquestes 140?
Sí, que hi hagi moltes candidates en marxa no vol dir que estiguem fent un treball redundant, ni perdent el temps. Cada vacuna té una modalitat diferent i els seus avantatges i inconvenients. La vacunació és un procés complex a què el sistema ha de respondre adequadament, depèn fins i tot de cada individu. Treballar en paral·lel amb el mateix objectiu augmenta les probabilitats de tenir vacunes prou específiques i adequades.
Quin és el termini optimista però també realista per tenir una vacuna, qualsevol d’elles?
En el cas de la nostra, que no és de les més ràpides, i posant una dosi de realisme i una altra d’optimisme, calculem que el 2021 estarem fent assajos clínics en humans. I si tot va bé, es podran iniciar també en 2021 els processos de producció.
Hi ha algunes de les que es parla que a la tardor de 2020 ja podrien estar en el mercat. Podria ser, no ho sé, algunes estan en fase d’assajos clínics amb humans i caldrà veure si es demostra l’eficàcia. També en algunes, alhora que estan fent proves, estan iniciant la producció, per tenir-ho ja tot i que després no funcionin i es perdi. És un risc que han assumit. Potser així podrien abans tenir una quantitat determinada. Encara que no sé si per vacunar a tothom, perquè això requereix de moltes dosis. Aquesta tardor em sembla un termini molt optimista, tot i que si ho han dit alguns responsables no diré jo que no.
Seria un rècord absolut, no?
Absolut. El procés de generar una vacuna és complex. Hi ha terminis, i no són de mesos. No sé quin és el temps més curt en el qual s’ha desenvolupat una vacuna, però mínim es necessiten 3 o 4 anys. Per descomptat, no els temps dels que s’està parlant ara. Però tampoc mai tants científics havien treballat alhora en alguna cosa, aquesta és una situació extraordinària de dimensions fins ara desconegudes, al menys des de la segona meitat de segle XX. La dedicació i la inversió de diners en un únic objectiu mai havien estat tan grans com ara.
I aquestes presses, no poden ser contraproduents? ¿Que surti alguna vacuna que després resulti poc eficaç?
Els assaigs clínics poden tenir resultats en uns mesos, es pot fer un seguiment en un any, i en animals prolongar-ho més. Així funciona la ciència. Ara un vol tenir una vacuna eficaç, però és com la immunitat: com sabrem si la immunitat natural dura més de 6 mesos, si estudiem el virus des de gener? Com a molt podem dir que la resposta immune dels que es van infectar al gener ha durat 6 mesos, però no hem recorregut prou per saber alguna cosa més enllà de 6 mesos. Tampoc podrem saber si la vacuna dura més del que s’ha provat. El que sí és cert és que qualsevol vacuna que surti al mercat haurà de complir uns requeriments irrenunciables d’eficàcia i seguretat. I dins d’això, per la urgència de la situació, no es pot demorar i anar a terminis normals, haver d’esperar un mínim de 2 anys. És una situació d’urgència.
I podria ser que no es trobés? A la de VIH també s’ha invertit molt de temps i recursos en tres dècades… podem confiar en altres vies, com un tractament eficaç?
El de VIH és un virus molt particular. Infecta les cèl·lules de el sistema immune, s’integra aquí i destrueix al propi exèrcit que ha d’actuar contra ell. La seva vacuna té unes dificultats en el desenvolupament que no les té la SARS-CoV-2, pertanyen a una família diferent. El VIH ha estat tot un repte, encara que ara almenys ja ens funcionen els retrovirals. El coronavirus no és així, causa infeccions agudes però no s’amaga en les cèl·lules quedant-se adormit durant un temps, com el VIH. Tot apunta que podria ser més senzilla.
En aquest moment, tenim dues vies contra la COVID-19. Una és la de mesures no farmacològiques, que són la distància social, l’aïllament… i que ja sabem el que impliquen. L’altra són les farmacològiques, que inclouen la vacuna i antivirals eficaços que minimitzin l’impacte una vegada una persona està infectada. També els antiinflamatoris, per a l’etapa en què el virus ja és el de menys però ha generat una resposta inflamatòria descontrolada, quan hi ha problemes respiratoris i fins neurològics: és com si el coronavirus provoqués un incendi, arriba un moment en què no serveix de res anar a per el llumí. Ja hi ha alguns fàrmacs que estaven llicenciats per a altres usos i que s’estan reposicionant per a aquestes etapes. I cada vegada més informació. Però tampoc tenim encara un tractament que en administrar-lo sàpigues que gairebé segur cura. Segueix depenent del moment en què es va a l’hospital, de la infecció, de la situació del pacient… encara res és la panacea. Més val prendre mesures per no infectar-se per ara.
I després, podrà haver-hi moltes complicacions burocràtiques i de patents perquè ens arribi? Si l’aconsegueix, per exemple, Moderna, quant trigaria a arribar a Espanya?
Depèn de les companyies farmacèutiques que les produeixen, i dels governs que el regulen. Personalment, se m’escapa tot el procés, però en principi hi ha companyies que ja han rebut finançament de governs i hi ha acords entre països per no excloure i vendre entre ells la dosi d’una possible vacuna. Cal recordar que aquest virus ha generat una pandèmia. Un pot desitjar protegir al seu país, però cap país està completament segur mentre el virus segueixi al món. Hem d’anar cap a una estratègia de vacunació que s’afronti més enllà de les fronteres de cada nació. Encara que sigui inevitable que cada país prioritzi la seva gent.
Serà millor per evitar tràmits per a nosaltres que es generi a Europa, o fins i tot a Espanya, llavors?
A Espanya es treballa en diverses candidates a vacuna, al CSIC som 3, i hi ha més. Hi ha un compromís molt fort del Govern d’Espanya per tenir una vacuna eficaç i segura i aconseguir tenir aquí producció, perquè sí serà millor per a nosaltres intentar fer una a Espanya.
I és realment possible que això passi, amb les retallades en ciència?
Per investigar es necessita diners. Per fer experiments, per contractar personal… nosaltres, en el nostre grup en particular, partíem d’un avantatge, tot i les limitacions econòmiques passades i presents: portem molts anys treballant amb coronavirus molt semblants a aquest. Amb coronavirus humans, des del SARS de 2002, 18 anys. Hem desenvolupat candidats a vacunes similars, com pel MERS. Tenim models desenvolupats per protegir animals. Però per investigar qualsevol cosa, i en particular una vacuna, es necessita diners. Es requereix de nivells de bioseguretat molt alts, d’instal·lacions, de protecció… és tot costós de mantenir. Sense diners, res d’això es pot fer.
Arribarà algun dia una possible vacuna a grups de no risc, a joves sense patologies o nens? O serà com la de la grip, només per població de risc?
Això dependrà de la disponibilitat. L’ideal seria que el nombre de dosis fos suficient per a una vacunació massiva. Però la realitat té les seves limitacions, de temps, de producció, de recursos… i al principi hi haurà un nombre de dosis disponible limitat. El més prudent serà donar-la a població més sensible i a nodes de població importants susceptibles d’infectar, és a dir, a personal sanitari exposat en primera línia. La part de la població que caldria vacunar en un primer moment serien ells i la població vulnerable, amb patologies prèvies i amb risc de desenvolupar la malaltia de forma severa, i més endavant intentar fer-ho de manera més general.
Quin paper jugarà aquesta tardor la vacunació de la grip, encara sense vacuna contra la SARS-CoV-2?
En aquesta propera estació conviuran els dos virus, el de la grip i la SARS-CoV-2, i això generarà una situació complicada perquè tenen molts símptomes comuns. El maneig de la situació per al sistema sanitari no serà fàcil, i poden donar-se coinfeccions, fins i tot pot ser que infectar d’una et faci més susceptible a l’altra perquè et debiliti. Ja era recomanable per a la gent més sensible, la seva distribució aquesta tardor ho serà encara més.
Es pretén que la vacuna contra la coronavirus s’administri un cop a la vida, o podrà canviar cada any, com la de la grip?
En principi el coronavirus no canvia tant o no tan significativament, i aquesta és una de les seves avantatges. No caldria que es posés cada any, al menys tal com s’ha desenvolupat la pandèmia.
Tenir anticossos equival a estar vacunat? Pot estar tranquil·la una persona amb anticossos?
El que sabem de la immunitat al coronavirus és que és una resposta complexa, que no només inclou anticossos sinó cèl·lules de memòria, de capacitat de destruir… les serologies que ens fan, si som seropositius, indiquen que tenim anticossos, i això no és més que una petita part de la resposta, la que fem servir perquè és la relativament fàcil d’estudiar. Analitzar la immunitat cel·lular és més costós. I que algú tingui anticossos no implica que estigui protegit totalment davant d’una infecció, precisament perquè encara no coneixem aquesta resposta cel·lular. S’està veient que la immunitat tendeix a ser transitòria, i que en uns mesos pot baixar. Així que ser avui seropositiu no et dóna la garantia de ser-ho per sempre, no hauria de donar-te una sensació de seguretat total. L’ideal serà una vacuna duradora, que te la doni a llarg termini. Per això és un desafiament. Igual surt alguna vacuna que protegeix durant uns mesos. Menys és res, però no és l’ideal.
Ha canviat la percepció de la ciència amb la pandèmia? Se senten més valorats com a científics?
Jo crec que aquesta pandèmia ha generat un problema que ens ha sobrepassat. I això ha donat una visibilitat a la ciència que mai abans havíem tingut en dècades: estem en diaris generalistes, els polítics s’interessen per nosaltres… D’una banda, és una satisfacció. Per una altra, tenim la responsabilitat de donar resposta a aquest problema, i treballem per a això, però el treball en ciència té un nivell d’incertesa alt. No tens la seguretat d’aconseguir el que et proposes, o potser ho aconsegueixes però no a la primera. La investigació consisteix en això.
Què és el més rellevant que han descobert durant aquests mesos sobre el coronavirus? S’han observat mutacions rellevants?
Muta com qualsevol altre virus RNA. És una família amb una qualitat especial i amb una taxa de mutació no tan alta com altres. S’està comprovant i és com s’esperava, i com el que va causar l’epidèmia de 2002. Amb aquest s’està començant a treballar i a descriure i tots els mecanismes del virus segueixen en estudi. El més rellevant d’aquests mesos ha estat descobrir la seva capacitat de transmetre, d’infectar no només el pulmó sinó com afecta a les vies respiratòries altes, altres òrgans… la patogènesi.
Quan van començar a estudiar aquest nou coronavirus, es van imaginar en algun moment que canviaria així el món?
No. Quan es va començar a sentir a parlar sobre aquest i es va confirmar que era un nou coronavirus, tots vam començar a pensar en el patró de mesura que ja coneixíem: ens recordava molt a la SARS. Pensàvem que podria arribar a ser una epidèmia de dimensions semblants a les de la SARS, a més també sorgit a la Xina. Per descomptat, jo mai em vaig imaginar al que ha arribat a passar. Llavors no sabíem que el virus es transmetia tan eficientment, des de persones gairebé asimptomàtiques… tot ho hem anat veient. I la SARS s’ha quedat en res al seu costat.
S’imaginen ara el dia que deixin de treballar amb la SARS-CoV-2?
Nosaltres ens dediquem als coronavirus de tota la vida, i mai acabes d’estudiar un virus. Et fas una pregunta sobre aquest, la respons, i després tens una altra. Ara estem al 100% amb aquest coronavirus, però és que la seva família és part de la nostra vida. Altres grups, per la pandèmia, sí que han reorientat el seu esforç i potser en algun moment tornen als seus orígens. Nosaltres no deixarem d’investigar aquest virus, no escaparem mai d’ell.
Aquesta és una entrevista publicada originalment a eldiario.es
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation 
