Just Deploy It!

Etiqueta: VIH

  • El Gobierno segueix sense aprovar un fàrmac per prevenir el VIH malgrat la insistència dels especialistes

    «La nostra aspiració és que tota la gent infectada estigui diagnosticada i tractada, però mentre això no sigui així, hem d’utilitzar totes les eines que tinguem al nostre abast i aquesta és una d’elles». L’especialista en VIH Santiago Moreno parla para sobre el Truvada, un medicament que pot ajudar a prevenir les infeccions per VIH. Moreno, responsable de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal, és un dels molts especialistes que fa mesos demana al govern de l’estat espanyol que autoritzi el seu ús preventiu, alguna cosa que no han fet pesi que la Unió Europea ho va aprovar fa més d’un any.

    Truvada és un dels antirretrovirals que s’utilitzen actualment per tractar la infecció pel Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) i la infecció viral d’hepatitis B. No obstant això, una sèrie d’estudis publicats el 2010 (1, 2 i 3) van mostrar que aquest medicament podia utilitzar-se també com a mètode preventiu per evitar contagis per VIH, la qual cosa es coneix com a mètode de profilaxi pre-exposició o PrEP.

    «La PrEP no ve a substituir res, entre altres coses perquè no és una solució ideal, però a Espanya cada dia s’infecten per VIH un mínim de 10 persones, i necessitem totes les mesures que tinguem a mà per evitar-ho», explica Moreno, que va ser un dels coordinadors d’una guia amb recomanacions per implementar l’ús de la PrEP a Espanya, elaborada per un panell d’experts del Grup d’Estudi de la Sida (Gesida) de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica.

    «Aquest producte ha demostrat que si es pren correctament redueix en més d’un 90% el risc d’infecció pel VIH en aquelles persones que no utilitzen el preservatiu», explica Bonaventura Clotet, responsable de la unitat de VIH de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i president de la Fundació Lluita contra la sida. Clotet defensa la implantació d’aquest mètode «en tot l’estat espanyol», perquè «és molt més intel·ligent proporcionar aquest tractament, que permetre que el virus se segueixi propagant».

    El Ministerio no dóna explicacions

    No obstant això, malgrat les recomanacions dels especialistes i que diversos organismes internacionals han aprovat aquest mètode des de fa anys, l’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS) encara no ha aprovat la seva comercialització a Espanya sense que s’hagi donat un motiu per a això, malgrat els reiterats intents de eldiario.es d’obtenir alguna informació per part del Ministeri de Sanitat.

    Al setembre de 2015 l’Organització Mundial de la Salut va començar a recomanar l’ús de PrEP per a totes aquelles persones que estiguessin en risc, mentre que al juliol del passat any, va ser l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les seves sigles en anglès) la que va donar llum verda a la comercialització de Truvada per a la utilització preventiva contra el VIH, alguna cosa que ja han fet països com França, Noruega, Escòcia, Bèlgica i Portugal.

    «No sabem a què es deu aquest retard», explica Moreno, «hi ha un consens establert a nivell científic i a nivell administratiu, fins i tot el ministeri [de Sanitat] va realitzar una consulta a un comitè de bioètica sobre si era correcte o no invertir recursos públics per a la profilaxi de preexposició i es va pronunciar clarament a favor». Segons aquest especialista, les comunitats autònomes, que tenen transferides les competències de sanitat, «tampoc han fet cap pressió per exigir que s’agiliti l’aprovació».

    Molts espanyols ja la compren a través d’internet

    No obstant això, la falta d’aprovació no ha estat un impediment perquè hi hagi persones que ja l’estiguin consumint a Espanya. Fins a 1.500, segons dades de diverses ONG, compren la píndola per internet, malgrat que els especialistes alerten del risc que suposa prendre aquesta medicació sense l’adequada supervisió.

    Segons l’EMA, «els pacients que prenguin Truvada per prevenir la infecció per VIH hauran de sotmetre’s a les proves de detecció com a mínim cada 3 mesos per assegurar-se que no estan infectats» i «se’ls recomana que, quan mantinguin relacions sexuals, utilitzin protecció».

    «És necessari insistir que no s’han de demanar aquests fàrmacs per internet, ja que és necessari estar assessorat i sotmès a un seguiment», explica Clotet. Una opinió que comparteix el doctor Moreno, qui recorda que «la PrEP no és la panacea, solament és una eina més i cal portar un control sobre les persones que la prenen».

    Indicada solament per a persones amb conductes de risc

    Tots dos especialistes recorden que aquest tipus de mesures preventives no estan indicades per a tothom, sinó solament per a les persones amb risc elevat. L’OMS va establir la recomanació de la PrEP per a persones que pertanyen a col·lectius en els quals el risc d’infecció és del 3%, un percentatge que per a països occidentals s’ha baixat a l’1%. «A Espanya nosaltres hem recomanat la PrEP per a persones amb un risc d’infecció superior al 2%», explica Moreno.

    Segons un estudi realitzat a Espanya en el qual es va analitzar el perfil de persones recentment infectades pel VIH amb l’objecte de definir quines persones serien candidates a l’ús de la PrEP, aquesta medicació estaria indicada fonamentalment per a homes que tenen sexe amb homes, amb antecedents d’infeccions de transmissió sexual, que tenen múltiples parelles amb les quals mantenen sexe sense preservatiu i que ho fan sota l’efecte de drogues recreatives.

    «La PrEP està pensada per a aquelles persones que tenen múltiples relacions de risc amb persones desconegudes o amb persones de les quals es desconeix si tenen o no el VIH», explica Clotet. No està indicada per a persones que tenen relacions esporàdiques, ni per a parelles en les quals un dels membres és seropositiu, ja que les persones en tractament antiretroviral ja no són transmissors de la infecció.

    «És un concepte que han de tenir clar els organismes que han de prendre la decisió d’aprovar-ho, perquè no és que se li doni a tothom, sinó solament a aquelles persones que compleixin amb uns criteris», explica Moreno. Aquest especialista creu que «abans o després s’implantarà la PrEP a Espanya, com s’està fent en la resta de països», però recorda que «cada dia que passa és una oportunitat perduda».

    La PrEP i l’ús del condó

    En els assajos clínics que s’han realitzat sobre el Truvada com a profilaxi pre-exposició s’ha observat que pot provocar la relaxació en l’ús del preservatiu i, per tant, un augment de les infeccions de transmissió sexual (ITS). En aquest sentit, l’EMA assegura que «existeix el risc que la profilaxi prèvia a l’exposició pugui fomentar una conducta de risc però, segons un dels estudis principals, la participació en l’estudi va reduir aquesta conducta».

    Moreno considera que «hem d’assumir que la gent que utilitza PrEP pot estar més exposada a un altre tipus de ITS», però recorda que «les persones que demanin la PrEP estaran baix seguiment, amb la qual cosa hi haurà un major control sobre les ITS que puguin tenir, la qual cosa és alguna cosa positiva». A més, Clotet recorda que «és molt difícil eliminar les conductes de risc» i que la relació cost efectivitat segueix sent favorable a l’ús del fàrmac.

  • L’OMS gasta més diners en viatges que en la lluita contra el VIH, la malària i la tuberculosi juntes

    Aquest és un article publicat per eldiario.es

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) gasta al voltant de 200 milions de dòlars (uns 178 milions d’euros) en viatges de personal, gairebé el triple del que gasta en la lluita contra alguns dels majors problemes de salut pública com el VIH, l’hepatitis, la malària o la tuberculosi, segons revelen els documents interns als quals ha tingut accés The Associated Press.

    L’any passat, l’OMS va gastar 71 milions de dòlars en combatre el VIH i l’hepatitis (uns 62,7 milions d’euros), 61 a la malària (54,3 en euros), 59 milions de dòlars per frenar la tuberculosi (52,5 milions d’euros) i 23 milions (20,4 en euros) per combatre els problemes de salut mental de la població i l’abús de substàncies. La inversió en viatges per a 7.000 empleats supera el gastat en afrontar el VIH, l’hepatitis, la malària i la tuberculosi juntes.

    Altres programes reben fons extraordinaris, com la lluita contra la pòlio, per al que l’OMS inverteix 450 milions de dòlars (400 milions d’euros). Segons publica AP, l’organisme ha demanat diners per finançar els programes destinats a afrontar les crisis sanitàries a tot el món i ha intentat controlar les seves despeses en viatges. No obstant això, tot i que va establir noves normes, membres de l’organització s’han queixat a nivell intern que hi ha empleats que les incompleixen en reservar vols en classe preferent i hotels de cinc estrelles.

    «No confiem que la gent faci el correcte quan es tracta dels viatges», va assegurar Nick Jeffreys, director de finances de l’OMS, durant un seminari intern sobre comptes al setembre del 2015, del que es va gravar un vídeo al qual ha tingut accés AP. Els empleats «poden manipular una mica els seus viatges. L’agència no pot estar segura que sempre reservin el bitllet més barat o que el desplaçament fos si més no necessari», va afegir llavors.

    El mitjà també informa sobre un comunicat intern enviat a la directora general de l’OMS, Margaret Chan i altres membres d’alt nivell amb l’assumpte «ACCIONS PER INCLOURE COSTOS DE VIATGE» (en majúscules). El comunicat indicava que el compliment de la norma que els viatges es reservaran amb antelació era «molt baix» i ha assenyalat que els països membres de l’OMS estaven pressionant perquè retallés les seves despeses.

    «Els viatges són necessaris», ha assenyalat el missatge, però «com a organització hem de demostrar que som seriosos a l’hora de gestionar-lo de manera apropiada». L’OMS ha respost a AP assegurant que «la naturalesa del treball de l’OMS sovint requereix que el personal viatgi i que la despesa s’ha reduït un 14% respecte a l’any anterior, tot i que el total d’aquest any va ser excepcionalment alt a causa del brot d’Ebola del 2015 a l’Àfrica Occidental.

    No obstant això, els empleats ignoren les regles, segons una anàlisi interna de març a què ha tingut accés el mitjà i que revela que només dos dels set departaments de la seu de Ginebra van complir els objectius, i concloïa que la taxa de compliment de la norma de reservar els viatges amb antelació era d’entre el 28% i el 59%.

  • «L’estigma associat a la sida té efectes més sostinguts i verinosos que els del propi virus»

    A principis de la dècada dels 80 es van detectar els primers casos de sida als Estats Units. L’any 1985 ja s’havien detectat casos de VIH a totes les regions del món. El 1987 la sida pren un lloc central a la política global, sent objecte de debat a l’assemblea de les Nacions Unides. També és l’any en què s’aprova el primer tractament per a la síndrome. Aquell mateix any, un grup de sociòlegs britànics decideix recollir les impressions d’uns 600 homes i dones sobre aquesta qüestió. Aquest és el punt de partida de la recerca de Matt Cook, professor d’història moderna a la Birkbeck University of London.

    L’historiador posa la lupa en la quotidianitat per dibuixar el paisatge emocional del Regne Unit en aquest moment clau de la història de la sida. Cook busca fer una història emocional d’aquesta crisi i parlar de com ho vivien les persones, fossin o no seropositives, portadores del VIH, fossin o no homosexuals. El desconeixement sobre el virus i el contagi feia la por molt present, portant a situacions que avui semblen absurdes, com portar les teves pròpies tisores al perruquer, i alhora feia créixer un estigma que marcava la vida dels homosexuals, considerats «població de risc», quan encara no es tenia present que el risc es troba en les pràctiques, no en les persones.

    Matt Cook va estar a Barcelona per participar al seminari (Sub)versions, organitzat pel Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la UVic-UCC, i vam parlar amb ell sobre aquesta història emocional de la sida, i sobre com les emocions condicionen les vides de les persones i fins i tot les polítiques públiques.

    Parles de la importància de les emocions a l’hora de fer història. Per què és important que els historiadors pensin en les emocions?

    Com a historiadors sovint pensem que podem mirar el passat i esperar que la gent es comporti racionalment i sense contradiccions, però oblidem que la nostra pròpia vida quotidiana està completament modulada pels sentiments amb què ens llevem al matí o que tenim cap a les persones amb qui interactuem. El que intenta dir la història de les emocions és que aquestes interaccions estan en el cor de les experiències socials de les persones, també en el passat, i afecten les decisions que es prenen a diferents nivells. Els nivells domèstic, laboral o governamental estan inflexionats per aquests encontres emocionals. La complexitat està en adonar-nos que allò que entenem per emocions i per paraules com por, amor o odi no és el mateix en cada moment històric. El gran repte és identificar la seva presència i els seus efectes sense ser anacrònics. Cal assumir que el que entenem per por ara no és el mateix que als anys 80 o quan sigui.

    Amb aquesta perspectiva has estudiat la crisi de la sida al Regne Unit a finals dels anys 80. Consideres que en aquest context l’efecte emocional és més durador que l’epidemiològic?

    Utilitzant l’exemple específic del Regne Unit, que és el que he estudiat, podríem dir que en realitat parlem d’un nombre relativament petit de persones infectades amb el VIH que contreien la malaltia i morien. Per suposat era un nombre significant, però en cap cas afectava a un veí de tothom. El que afectava més la vida quotidiana de la gent, i era especialment incapacitant per als homes gais en particular, eren les emocions lligades al virus, i també la manera com es van vincular a identitats o comportaments particulars, sumant-se a un seguit de prejudicis existents.

    Un treball important a finals dels 80 va ser una recerca sobre l’estigma de la sida. Van treballar amb gent que era seropostiva i gent que no ho era. El que van trobar va ser que els homes gais amb VIH assumien que les persones que no tenien el VIH tindrien sentiments molt més negatius cap a ells que els que van expressar, que eren força solidaris. Però la qüestió és que era irrellevant si era cert o no, perquè sentien que l’estigma era real, i aquest sentiment afectava el seu dia a dia, i feia que no sortissin tant, o se sentissin incòmodes en públic. És un exemple dels efectes perjudicials que poden tenir les emocions, i en molts sentits els efectes de l’estigma són més sostinguts i verinosos que els que té el mateix virus, especialment des que les teràpies antiretrovirals han canviat els diagnòstics per al VIH i la sida.

    I aquests efectes perniciosos encara són presents…

    Actualment a Sud-àfrica trobem que hi ha un gran projecte perquè la gent es faci les proves, perquè òbviament només rebran el tractament si tenen un diagnòstic, però aconseguir que la gent vagi a la porta d’una clínica és molt difícil a causa de l’estigma i la vergonya, que són respostes emocionals. Són emocions que estan evitant una intervenció en la prevenció i el tractament del VIH.

    Aquest estigma s’associa sobretot a una determinada comunitat, que són els homes gais. Com succeeix això?

    Al Regne Unit passa en part perquè en un primer moment va ser la principal comunitat afectada per la sida, però després va resultar que els gais eren molt convenients per això, perquè representaven tot allò que no havien de ser els britànics; eren solts i promiscus, tenien massa sexe, i el tipus incorrecte de sexe. L’estigma no s’associa als drogodependents de la mateixa manera, perquè els gais eren un vehicle molt més convenient per tot aquest seguit de prejudicis.

    La major visibilitat que estaven obtenint les persones homosexuals en aquell moment facilita que s’acabin convertint en objecte d’atac?

    Sí que es converteixen en un blanc més immediat. Una de les pors als anys 80 era precisament que els gais i les lesbianes estaven guanyant més influència cultural, estaven reivindicant polítiques, sent tractats al sistema nacional de salut, i es van tornar molt més visibles en tots aquests àmbits, així que es va generar una mena de guerra cultural. S’havia de contraatacar i fer front a aquests gais. Però també hi ha una altra lectura. Una qüestió que planteja Dennis Altman és que la crisi de la sida, en termes de major visibilitat per als homes gais, va resultar en una mena de legitimació a través del desastre. Precisament perquè el VIH i la sida en aquell moment fan que els homes gais siguin més visibles. Més gent els coneix en el seu dia a dia, treballant en hospitals, o a les escoles, o als barris, i els homes gais es van integrar cada cop més en els sistemes socials. En moltes formes aquesta situació va permetre als homes gais trobar un lloc que ja no estava al marge sinó dins de la societat, o més aviat tenir un peu a cada banda. Trobo que va ser una ruta cap a la legitimitat, tot i que va partir de la por a l’homosexual.

    Més enllà dels homes gais, com va afectar la paranoia al voltant de la sida al conjunt de la societat?

    La gent tenia por, i té sentit quan veus el tipus de retòrica que es fa servir i la imatgeria de la por que s’associa a la crisi. És on veus les emocions tenint un efecte molt directe sobre la vida social. La gent va deixar d’anar a nedar, no compraven robes de segona mà, o un clàssic era portar les teves pròpies tisores i pinta a la perruqueria. Una gran preocupació a mitjans i finals dels 80 era com rebre la comunió a l’església i la por a la transmissió del VIH en aquest context. Ja veus que afectava la vida quotidiana de la gent, però el que és realment interessant és com comences a veure les diferents dimensions de la por.

    Com són aquestes diferents dimensions de la por al VIH?

    Les pors quotidianes que tenien les persones heterosexuals eren molt diferents a les que tenia un home gai la parella del qual havia mort. Hi ha un sentiment molt més potent de por. Podríem dir que hi ha una jerarquia de pors, però això no vol dir que ocupés menys espai mental. La dona que estava aterrada amb la por de contraure el VIH prenent la comunió a l’església tenia el seu cap ple d’això, de la mateixa manera que el tenia l’home gai que havia perdut la seva parella per la sida. Et consumia. A tot això se suma el fet que als 80 hi havia un sentit apocalíptic al Regne Unit. El nostre sistema social estava canviant completament, estàvem en una recessió enorme i la primera ministra Margaret Thatcher estava dividint el país. Hi havia campanyes antinuclears i moltes coses a la televisió sobre l’holocaust nuclear, i llavors arriba la sida. Era com si el món s’estigués acabant, així que crec que la por al virus i a la sida es converteixen en un conducte per un sentit més ampli de risc i perill que estava present culturalment.

    Quin efecte tenen avui aquestes pors que es generen en aquell moment?

    Hi ha una generació més gran d’homes gais que van viure la crisi, van perdre amics i van experimentar la intensitat del que s’ha anomenat la generació perduda, que carreguen i viuen amb un seguit d’emocions que avui es poden sentir no sentides per una altra part de la comunitat, i aquí hi ha una divisió generacional. Crec que aquí rau la controvèrsia sobre la PrEP [profilaxi preexposició, un tractament per persones seronegatives per evitar el contagi], en la idea que hi ha una generació que no està preocupada pel VIH, i no cal estar-ho tant, perquè ara es pot viure amb això, però hi ha una por a la pèrdua de la memòria. Sembla que hi hagi persones que s’aferren a una memòria de trauma que viu amb ells, però és que en aquesta bretxa generacional també hi ha molts homes gais que viuen amb el dol de la pèrdua d’amants i amics, o famílies que han perdut fills i germans. A part d’això, crec que moltes de les idees sobre la vergonya també resisteixen, i la intensa xacra del sexe gai és quelcom que es va articular llavors i del que encara veiem efectes avui.

    Encara és present l’associació entre sexe i perill present en les campanyes de prevenció d’aquella època?

    Segueix present per moltes persones. Sempre hi ha una por a què pot voler dir el tenir sexe, en termes de qui sóc, quina mena de persona, quina és la meva identitat… Segueix sent molt més que un acte físic que és plaent, perquè té tota aquesta càrrega i el desplegament de judicis que se n’extreuen: He estat una mala persona? Me n’he d’avergonyir? He tractat aquesta persona bé o malament? Tota la retòrica al voltant del sexe està absolutament poblada amb aquesta mena de sentiments i discursos. També hi ha treballs interessants sobre l’ús de drogues entre els homes gais, com la metamfetamina, que va resultar una epidèmia molt devastadora per molts homes a Londres. Cal parlar de l’apuntalament de qüestions al voltant de la intimitat i la vergonya que poden portar a un ús estès i extensiu de drogues, que és una forma de generar intimitat ràpidament i superar una vergonya que pot venir de molts llocs, però crec que es va generar particularment als 80.

    I les campanyes de prevenció actuals, amb la idea de fer-se la prova del VIH cada tres mesos, poden vincular el sexe amb la por?

    Crec que hi ha una barreja de coses. Quan et fas la prova fa por, perquè et donaran un resultat i part de tu pot témer que sigui positiu, i això hi és present. D’altra banda, trobo que el VIH fa menys por que abans. Al Regne Unit tenim campanyes molt exitoses proposant que els homes gais es facin la prova regularment per rutina i no només davant situacions de risc. Quan jo estava a la vintena em feia la prova quan creia que alguna cosa havia anat malament, mentre que ara el sentit comú és fer-se-la cada tres mesos independentment de les pràctiques. En certa forma això s’ha tornat part de la malla de seguretat, però és clar que si parlem de la sensació de seguretat, de la mateix manera que l’orgull i la vergonya, la seguretat està apuntalada per la por. En tot cas crec que carrega un bagatge diferent que fins a principis dels 90 i abans, quan un diagnòstic de VIH era realment devastador.

    Consideres que les persones avui tenen menys por del VIH. És positiu?

    Sí, i crec que és interessant que les campanyes que hi ha ara al Regne Unit se centrin en l’estigma que perdura. També perdura la desinformació al voltant del VIH i la sida, i això significa que moltes persones encara han de ser cauteloses sobre revelar el seu estat serològic, i crec que és aquí on estan molts dels problemes i és sobre el que estem intentant treballar al Regne Unit ara mateix.

  • El virus de la SIDA, controlat per primera vegada gràcies a una vacuna

    Cinc persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) han aconseguit, per primera vegada, mantenir estable la proliferació vírica –sense que es multipliqui el virus del VIH– durant períodes llargs de temps gràcies a una vacuna terapèutica combinada amb un fàrmac. Habitualment quan els pacients deixen de prendre el tractament, la medicació antiretroviral, el virus rebrota al llarg de les primeres 4 setmanes, però aquests pacients porten entre cinc setmanes i set mesos sense prendre fàrmacs antiretrovirals i amb uns nivells pràcticament nuls del vírus. Això podria demostrar que el sistema immunitari de les persones amb VIH es pot reeducar sense necessitat de prendre antiretrovirals.

    L’estudi, que continua obert, vol descobrir ara com augmentar l’eficàcia d’aquesta estratègia perquè sigui efectiva en més pacients. Actualment compta amb 15 persones amb VIH que han rebut una vacuna terapèutica combinada amb un fàrmac destinada a “despertar” el virus “adormit” dins de l’organisme. Aquest era un dels principals problemes fins ara, ja que el reservori viral està format per cèl·lules infectades pel VIH que es mantenen latents dins de l’organisme però que, per culpa de la seva inactivitat, no poden ser detectades pel sistema immunitari i per això el tractament no pot interrompre’s mai.

    Per José Moltó, metge i co-investigador principal de l’assaig, “aquesta és la primera vegada que una vacuna terapèutica contra el VIH ha demostrat ser capaç de controlar el virus en els pacients infectats pel VIH un cop ha parat el tractament”. Moltó puntualitza, però, que “malgrat que aquestes persones diem que controlen el virus, no es pot dir que hagin estat curades perquè encara som capaços de detectar virus en tots ells”.

    La coordinadora i co-investigadora principal de l’assaig, Beatriz Mothe, apunta l’èxit a la combinació de tres factors. Segons Mothe es tracta, d’una banda, d’haver iniciat el tractament antiretroviral res més haver-se infectat les persones gràcies al tractament precoç. “Això ha permès que la quantitat de virus residual ja reduïda pel tema del tractament antiretroviral hagi estat molt baixa”, diu. Un segon factor és la vacuna utilitzada, capaç de “reeducar el sistema immunitari cap a unes zones del virus que són rellevants per evitar la dispersió de la malaltia”. Per últim, el fàrmac utilitzat, el Romidepsina, ha permès reactivar el virus del reservori viral. “És com si s’hagués aconseguit per una banda debilitar el virus i per l’altra reforçar el sistema immunitari dels pacients, de manera que reaccioni de forma efectiva davant els intents del virus de repuntar i fent desaparèixer de nou la càrrega viral” explica la investigadora.

    El grup d’investigadores de l’assaig clínic / IRSICAIXA

    L’estudi no ha conclòs encara: “Ara hem d’aconseguir entendre com podem augmentar l’eficàcia d’aquesta estratègia perquè sigui efectiva en tots els pacients; ja sigui amb vacunes millors, amb cicles repetits de dosis inferiors de fàrmacs reactivadors o amb altres productes que estan en desenvolupament. Hi ha moltes preguntes encara per contestar», diu Moltó, que es mostra esperançador en relació a poder una vacuna terapèutica de la sida.

    Els resultats s’han presentat en una Conferència sobre Retrovirus I Infeccions Oportunistes a Seattle (Estats Units). L’assaig clínic l’ha coordinat l’Institut de Recerca IrsiCaixa i l’han dut a terme els hospitals de Can Ruti i el Clínic, en el marc de l’Hivacat, el programa català per desenvolupar una vacuna terapèutica contra la sida.

  • «Estem molt bé en recerca sobre VIH però molt enrere en prevenció»

    Des de l’inici de la pandèmia del VIH, 39 milions de persones han mort a causa de la sida al món. Amb tot el número de diagnòstics disminueix any rere any en els països que disposen d’un bon accés als tractaments antirretrovirals. De fet, gràcies a la recerca, avui dia l’esperança de vida d’una persona amb VIH en un país com Espanya és la mateixa que una que no en té sempre que es diagnostiqui i es tracti a temps. Un dels reptes per als investigadors ara és millorar els tractaments i aconseguir trobar una vacuna preventiva. En parlem amb Beatriz Mothe, que es dedica a la recerca en aquest àmbit a la Fundació Lluita contra la sida i IrsiCaixa, a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    Com ha evolucionat fins avui la recerca o tractament des dels anys 80, quan la sida va començar a fer-se visible?

    El VIH és un virus que es va descobrir els anys 80 i de seguida al cap de poc llavors van començar a desenvolupar-se fàrmacs. Hi va haver uns primers fàrmacs als anys 90 que eren els que començaven a concebre una mica el control de la dramàtica progressió de la malaltia i a finals 90 es va descobrir que combinant alguns fàrmacs allò era la teràpia més efectiva. D’allà a avui en dia s’ha evolucionat moltíssim en qüestió dels fàrmacs disponibles, la facilitat de prendre’ls –abans era un fotimer de pastilles al llarg del dia i avui hi ha teràpies d’una pastilla al dia, la tolerància, els efectes secundaris, etc. El tractament actual limita la replicació del virus i evita la immunodepressió i al final el que fa és frenar la progressió cap a la sida. Per tant estem parlant pràcticament d’una malaltia crònica, en el sentit que si es diagnostica relativament precoçment i comences una teràpia antiretroviral efectiva estem parlant que es té la mateixa supervivència o esperança de vida que la població no VIH.

    És veritat que també hi ha una proporció de gent que es diagnostiquen molt tardanament, quan ja porten molts anys infectats sense saber-ho, perquè tenien el virus latent sense cap símptoma. I aquest són el percentatge que encara hi ha de mortalitat en el nostre entorn. Aquesta foto és radicalment diferent en altres zones del món.

    Quina és la fotografia en el món subdesenvolupat?

    Hi ha zones molt més endèmiques, amb una prevalença molt més alta i amb un accés limitat al tractament a més que els tractaments disponibles i el maneig de les malalties tampoc no són els mateixos. La foto és molt diferent: molta gent diagnosticada de forma tardana, molta sense diagnosticar, molts que tot i diagnosticats no accedeixen als tractaments, etc. és una pena perquè les eines hi són. És una malaltia que si tu la diagnostiques i la tractes bé no és un problema però si no té un pronòstic fatal. Les diferències també tenen a veure amb la població infectada. Mentre que per exemple a l’Àfrica subsahariana el nombre d’infeccions pràcticament impacten a la població heterosexual, jove, dona, aquí la gran majoria de noves infeccions s’estan produint en un col·lectiu molt concret, que és el d’homes que tenen sexe amb homes.

    Tot i tenir les eines la fotografia és molt diferent en una zona o una altra…com ho vius tu des de la recerca?

    És difícil…al final des del món desenvolupat el que pots fer és intentar entendre les peculiaritats dels virus en aquests llocs, de per què els tractaments no funcionen, fer estudis de resistència i intentar intervenir perquè les coses millorin. Evidentment hi ha moltes decisions que són polítiques...que un país decideixi no invertir en més diagnòstics en tractar les mares quan estan embarassades per no infectar als fills...és qüestió d’una inversió que no està a les teves mans. Des de la recerca només podem intentar entendre i aportar coneixement i treballem amb eines destinades a l’eradicació i el control de les malalties sense tractaments. El tractament de la malaltia avui té aquesta doble cara: és molt efectiu però és difícil d’implementar i tenim l’exemple als països subdesenvolupats, on no està arribant suficientment. Amb tot s’ha millorat moltíssim i s’han assolit unes fites enormes però hi ha moltíssima gent per tractar.

    Beatriz Mothe al seu despatx. © SANDRA LÁZARO
    Beatriz Mothe al seu despatx. © SANDRA LÁZARO

    En quin punt es troba ara la recerca, quina és la meta principal?

    Jo diria que n’hi ha dos. D’una banda tenir una vacuna preventiva que eviti noves adquisicions del VIH i per altra banda eradicar o curar la malaltia amb un tractament o una vacuna -probablement serà una estratègia combinada- que t’ajudi a eradicar el VIH sense tractament. Jo crec que hi haurà un boom important de coneixement en els pròxims anys sobre aquests aspectes. Els objectius a llarg termini, ara que ja tenim fàrmacs que van bé, són millorar els tractaments -que puguis prendre una pastilla i t’alliberis durant tres mesos per exemple, evitar l’envelliment prematur dels pacients i seguir amb la recerca en el sentit de trobar una vacuna preventiva i una terapèutica.

    Pot ser que precisament pel fet de disposar ja de tractaments eficaços interessi menys destinar esforços a la recerca?

    Jo crec que no…que simplement s’ha com redirigit una mica. Els primers anys la necessitat era que no es morissin els pacients i per tant desenvolupar fàrmacs, ara els recursos sobretot s’estan destinant a estratègies de prevenció i curació. Cal fer moltíssim més, perquè hi ha estratègies de prevenció que no s’estan implementant. De vegades la recerca demostra una cosa i políticament no s’implementa. La nostra epidèmia avui dia s’està concentrant sobretot en homes que tenen sexe amb homes i hi ha molts estudis que demostren que la presa d’antiretrovirals previs al contacte sexual pot evitar l’adquisició del VIH en aquestes circumstàncies. Això s’està implementant ja als EUA i les institucions europees i molts països han recolzat que s’hauria d’implementar i en canvi aquí hi ha una dificultat.

    Per què no s’implementa a Espanya?

    Perquè és costós, són fàrmacs que són cars i implica una logística: qui pauta els fàrmacs, qui fa el control de les persones que els estan prenent, etc. La recerca ha aportat aquest coneixement i triga molt a implementar-se, no només al món subdesenvolupat. S’estan fent esforços però molt més a poc a poc del que caldria fer perquè estem parlant que cada any tenim més de 3.000 noves infeccions. La recerca ha d’anar acompanyada d’una voluntat d’implementar, si no tota aquella recerca es queda a les revistes científiques o als laboratoris.

    Hi ha hagut assajos que hagin demostrat certa eficàcia en una vacuna preventiva o terapèutica i que no s’hagin arribat a comercialitzar? Com de lluny estem d’aquest pas?

    No. A nivell de vacuna preventiva, l’última que ha demostrat una eficàcia és una que es va testar a Tailàndia el 2009, que és l’assaig tailandès, i que l’eficàcia que es va demostrar era d’un 30% i la protecció era a curt termini: era una mica més alta al cap de poc d’haver rebut la vacuna però veies que l’eficàcia s’anava perdent al cap d’un o dos anys. Aquest no és un resultat que permeti comercialitzar un producte, ni de bon tros, però sí que és un primer senyal per dir: ‘tenim quelcom que funciona i hi hem de seguir treballant’. Des de llavors s’han fet molts estudis i aquesta setmana s’ha anunciat que s’inicia un assaig molt semblant a Sud Àfrica amb els mateixos candidats a vacuna. En el món de les vacunes es parla que perquè una vacuna arribi a mercat han de demostrar una eficàcia molt alta perquè no pots posar en risc una persona sana i ha de ser per malalties que tinguin una comorbiditat molt greu.

    A nivell de     vacuna terapèutica encara estem més lluny. No hi ha cap candidat a vacuna que hagi arribat a fase III ni a fase II, estan tots en fase I, que és el primer pas. L’última fase d’un desenvolupament i que és la prèvia a la comercialització és un estudi de fase III d’eficàcia. Una vacuna preventiva el que voldria és substituir el tractament, tu prendries aquell fàrmac o vacuna i aconseguiries que el virus no progressés.

    És a dir que estem més a prop d’una vacuna preventiva que d’una terapèutica?

    No ho sé. És difícil de dir perquè són vies diferents...aborden el sistema immunitari d’una forma diferent. D’una banda has d’evitar que el virus penetri i per altra banda necessites lluitar contra un sistema ja infectat, debilitat i amb un virus que ja és dins el genoma. Sembla que hagi de ser més difícil una vacuna terapèutica però d’altra banda és més fàcil demostrar la seva eficàcia i clar no pots infectar-los.

    Com es fa això doncs?

    Has d’anar a una població de molt alt risc, on la prevalença és d’un 2-3%, i agafar un grup i veure si entre un grup vacunat i un grup no vacunat hi ha una diferència. Això és molt costós i has de garantir que durant tot aquest temps les persones reben tota la informació necessària per evitar la infecció, ja que tu no has de provocar que s’infecti. Per altra banda, una vacuna terapèutica és més fàcil perquè agafes població ja infectada i és més fàcil veure els efectes. Són camins totalment diferents.

    Hi ha algun exemple de virus en què la recerca sobre el VIH pugui emmirallar-se?

    És difícil perquè el VIH és un virus que s’integra al genoma i per tant és molt difícil eliminar les cèl·lules que ja s’han infectat. Això ho diferencia per exemple del virus de l’Hepatitis C. Hi està havent molta recerca en teràpia gènica. El que sí que tenim són exemples d’infeccions de virus durant la infantesa que en la majoria de casos no produeixen malalties, d’aquests podem aprendre coses sobre com interacciona el nostre sistema immunitari amb els virus. Jo crec que amb el camp que més s’assembla és amb el càncer pel que fa a desenvolupament de mesures terapèutiques perquè al final el càncer són cèl·lules que comença a fer una producció anòmala i que el nostre sistema immunitari hauria de ser capaç d’eliminar. A nivell de VIH passa el mateix, el nostre sistema immunitari es col·lapsa i no pot fer-hi front.

    Beatriz Mothe durant l'entrevista © SANDRA LÁZARO
    Beatriz Mothe durant l’entrevista © SANDRA LÁZARO

    Tornem a Espanya. Aquesta mateixa setmana hem conegut els resultats d’un informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). La taxa de contagis el 2015 està per damunt de la mitjana de la UE. En comparació a altres països europeus, s’estan fent els deures?

    En recerca estem molt bé i aquest centre és un exemple, som punters en recerca del VIH. Per una banda fem una assistència multidisciplinar als pacients i per altra banda tenim recerca en moltes àrees de coneixement del VIH: vacunes, microbioma, resistències, envelliment, etc. Ara bé, com a societat i a nivell d’estratègies públiques de prevenció estem molt enrere. Estem tardant a implementar les noves estratègies de prevenció, de Prep. Aquí l’epidèmia està impactant en un col·lectiu molt gran i tenim una estratègia eficaç, que és prendre aquests tipus de medicaments i s’està trigant massa a implementar.

    En els països on ja s’està administrant aquest tractament quins resultats està donant?

    Tenim exemples com ara a San Francisco on s’ha vist una clara reducció de noves infeccions. Hi ha múltiples assajos clínics que han demostrat la seva eficàcia. Tenim les guies americanes i europees que recomanen que s’implementi, és una qüestió política decidir qui ho fa i qui ho paga. Ara bé, l’argument econòmic és molt arriscat perquè a la societat ens costa molt més una persona infectada, evidentment per l’impacte per a la salut d’aquesta persona però també perquè el cost del maneig clínic al llarg de tota la vida és incalculable. Sempre serà cost-eficaç prevenir una infecció, amb una vacuna o amb una pastilla. I la Prep en aquest cas s’ha demostrat que és cost eficaç, és una qüestió de voluntat política. I com més triguem a fer-ho noves infeccions que tenim.

  • Espanya segueix encara per sobre de la mitjana europea en nous casos de VIH

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El VIH segueix sent una epidèmia preocupant fins i tot al primer món. Malgrat una tendència a la baixa en el nombre de diagnòstics, Espanya segueix presentant una taxa de casos per sobre de la mitjana de la Unió Europea, segons l’últim informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). Els 3.428 nous portadors del virus detectats el 2015 suposen un 7,4 per 100.000 habitants. La mitjana europea més actualitzada està en 6,3.

    El comissari de Salut europeu, Vytenis Andriukaitis, considera que «el VIH i la SIDA continuen sent un seriós problema» tot i que la tendència general és cap a la baixa. L’ECDC explica que, entre les principals raons perquè aquesta malaltia infecciosa segueixi tenint caràcter epidèmic, hi ha l’alt percentatge de persones que no saben que estan infectades: fins a un 15%, segons els càlculs del centre que publica aquest dimarts la seva última anàlisi sobre la patologia.

    Això es tradueix en 122.000 persones al continent que ignoren la seva situació. Així, en l’última dècada, a Espanya s’haurien acumulat fins a 5.900 casos sense diagnosticar. Potencials vectors de contagi. «Per assolir a aquest percentatge de població hem d’incrementar i facilitar les proves del VIH», ha dit la directora executiva de l’ECDC, Andrea Ammon. En aquest sentit, la Coordinadora Estatal VIH i sida (CESIDA) es va queixar aquest any de «la falta d’ajuda» d’algunes administracions com la Comunitat de Madrid.

    Quatre anys fins a saber-ho

    El retard en la detecció del virus està darrere de la preocupació de les autoritats sanitàries, ja que impedeixen frenar la infecció i l’accés als tractaments. L’estimació mitjana és que entre el contagi i el diagnòstic passin quatre anys, segons els estudis de l’ECDC. Quatre anys de risc de transmissió.

    Les dades de l’Organització Mundial de la Salut i el centre europeu indiquen que encara, més de la meitat dels diagnòstics no poden establir la «ruta de contagi». A Espanya, el contacte més habitual és el de les relacions homosexuals entre homes que supera el 65% -mentre la mitjana europea està deu punts per sota-. En aquest grup estan Àustria, Croàcia, Xipre, la República Txeca, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Malta, Països Baixos, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia i el Regne Unit.

    Tot i les xifres europees i els missatges de preocupació, l’acumulació de diagnòstics a la Unió Europea en l’última dècada sumen 592.000 nous casos de VIH. De tot aquest volum, el pas a la malaltia d’immunodeficiència, la SIDA, té una taxa de 0,8 per cada 100.000.

    El VIH i la SIDA han reforçat el seu caràcter de patologia dels països empobrits. Els últims recomptes d’ONUSIDA indiquen que el 2015 es van registrar més d’un milió de nous casos: 36,7 milions a tot el món. Més de la meitat a l’Àfrica oriental i meridional.

  • Gairebé la meitat dels casos de VIH es diagnostiquen tard

    La detecció precoç del virus de la immunodeficiència humana (VIH) és clau en la lluita contra la síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA). Aquest dijous se celebra el Dia de la Prova de Detecció del VIH, que té com a objectiu incentivar l’ús del test de diagnòstic d’aquesta malaltia entre les persones drogodependents o que han tingut relacions sexuals de risc. A Catalunya, el 2015, es van detectar 634 nous casos de VIH, el 89% d’homes i l’11% de dones, i 116 nous casos de la malaltia de la sida.

    Segons la Creu Roja, el VIH es diagnostica tard en el 46% dels casos a Catalunya. Tot i això, des del Centre d’estudis epidemiològics, apunten que els casos de diagnòstic tardà del VIH han disminuït del 55 al 46% entre el 2006 i el 2015. També ha disminuït, pràcticament a zero, la incidència del VIH entre les persones amb drogodependència ateses per la Creu Roja – unes 3.500 en els últims 20 anys-, gràcies als projectes de reducció de danys y de sensibilització. Aquest tipus de projectes, com el Servei d’Atenció i Prevenció Sociosanitària (SAPS) i l’Àrea de Reducció de Danys (ARD) de la Creu Roja, ofereixen assistència integral als usuaris i promouen la seva integració social.

    El president de Gais Positius, Joaquim Roqueta, recomana que “a la mínima sospita cal fer-se la prova per tenir un millor diagnòstic i tractament i també per no infectar a més gent” i remarca especialment la importància de fer-se la prova pels homes que tenen sexe amb homes i persones joves.  Actualment es pot realitzar a molts llocs, com ara hospitals, les farmàcies o els CAP. Davant d’això, però, Roqueta explica que fer les proves en centres de detecció precoç a les entitats comunitàries “és més còmode pels usuaris per la confidencialitat i perquè parles d’igual a igual”. La prova es basa en fer un test a partir d’unes gotes de sang del dit. En 20 minuts es pot detectar l’antigen p24 (una proteïna del VIH) a partir de les dues setmanes de la pràctica de risc.

     

  • La generació d’adolescents més gran de la història, amenaçada per problemes de salut evitables

    El VIH, els accidents de trànsit i els ofegaments van ser les principals causes de mort prematura dels joves al món el 2013. Una quarta part dels menors que va morir tenint entre 10 i 14 anys va fer-ho per aquests motius. Per altra banda, els accidents, les autolesions i la violència van ser les principals causes de mort entre els joves de 15 a 24 anys.

    Així es desprèn d’un article publicat per The Lancet que recull dades de l’Institut of Health Metric and Evaluation (IHME). Segons els experts que han elaborat aquest estudi dues terceres parts de la gent jove al món viu en països on problemes de salut evitables i tractables amenacen la seva vida cada dia. Els experts asseguren que el descuit i la falta d’inversió tenen efectes dramàtics sobre la salut i el benestar dels joves.

    Segons els experts s’han fet grans esforços a escala global per millorar la salut dels infants menors de cinc anys però s’han descuidat els adolescents. De fet, les causes de mort dels joves d’entre 10 i 24 anys han canviat poc entre 1990 i 2013. Els accidents, les autolesions, la violència o la tuberculosi continuen sent les principals causes. I, tot i que la mortalitat entre els joves de 10 a 24 anys ha disminuït des del 1990, no ha minvat tant com la mortalitat entre els infants menors de cinc anys. “Com que l’adolescència sol estar considerada com el moment de la vida amb que es gaudeix de més bona salut, els joves no han atret l’interès ni els recursos”, assegura l’article.

    El 2013 la primera causa de mort entre les noies d’entre 20 i 24 anys va ser per problemes relacionats amb l’embaràs i el part, i van suposar un 17% del total d’aquestes morts, i un 11,5% del total de les defuncions de les menors que tenien entre 15 i 19 anys.

    La depressió va ser la patologia que més va afectar els joves durant el 2013. Seguida per problemes a la pell, com les cremades o la dermatitis.

    Pels autors de l’article aquests resultats haurien de servir perquè augmenti la inversió en la generació d’adolescents més gran de la història, amb 1,8 bilions de persones joves a tot el món. Ja que això suposaria millora la seva situació present, el seu futur i també la dels nens de generacions futures.

    “Aquesta generació de gent jove pot transformar el nostre futur. No hi ha cap altre tasca més important en l’àmbit de la salut mundial que assegurar que tenen recursos per fer-ho. Això suposa que serà crucial invertir de forma urgent en la salut, l’educació, els mitjans de vida i la participació d’aquests joves”, declara en un article a l’IHME el professor George Patton, cap de la Comissió que ha liderat aquest informe publicat a The Lancet.

    Els factors de risc evitables

    Com indiquen els experts la majoria de problemes i factors de risc que afecten la salut en anys més tardans apareixen durant aquestes edats, com poden ser els desordres mentals, l’obesitat, fumar o les pràctiques sexuals no segures. De fet aquesta última és el factor de risc que més ràpid ha crescut durant els últims 23 anys entre els joves.

    L’alcohol es manté com el factor de risc amb més incidència entre els joves d’entre 20 i 24 anys de tot el món i és responsable del 7% de les malalties.

    Tot i així els autors alerten de què els factors de risc que afecten la salut varien molt depenent del país i que per tant les intervencions a fer s’han de dissenyar en funció de les necessitats de cada territori. Per exemple, metre que a Rússia l’alcohol és responsable del 21% de les morts prematures i dels casos de discapacitat, a Mauritània són els accidents de trànsit els que causen el 15% de morts i discapacitats.

    Tot i que Ali Mokdad, professor de l’IHME assegura que “la majoria d’aquests problemes de salut són evitables i tractables”, l’estudi assegura que els adolescents del món que tenen entre 10 i 24 anys tenen la pitjor cobertura sanitària, en comparació amb la resta de grups d’edat.

    Per aquests experts la millor inversió que les institucions poden fer és aquella que vagi encaminada a garantir l’accés universal i de qualitat a l’educació secundària. “Cada any d’escolarització després dels 12 anys està associat a menys naixements de mares adolescents i a un nombre menor de morts entre els joves”, declaren els autors en l’article.

    Asseguren a més que és crucial involucrar la gent jove en la transformació del seu benestar, el seu desenvolupament personal i la seva salut. I apunten que les noves tecnologies poden ser una bona oportunitat per animar i empoderar a la gent jove a conduir el canvi. “També hi ha una necessitat urgent d’assegurar que tota la gent jove té oportunitats i accés universal a la cobertura mèdica, independentment de l’edat, el gènere, l’orientació sexual i del nivell socioeconòmic”, reivindiquen.

  • Irlanda permetrà donar sang als homes homosexuals, però amb restriccions

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El Govern irlandès ha anunciat que aixecarà l’actual prohibició de donació de sang imposada als homosexuals, davant l’evidència que no augmentarà el risc de transmissió de malalties.

    El ministre de Sanitat, Simon Harris, ha pres aquesta decisió després d’analitzar les recomanacions efectuades en un ampli informe pel Servei Irlandès de Transfusions de Sang (IBTS, les seves sigles en anglès). La nova normativa permetrà donar sang als gais dotze mesos després de la seva última trobada sexual amb un altre home o cinc anys després que hagin estat declarats lliures de malalties de transmissió sexual.

    A la República d’Irlanda, els homes homosexuals no poden donar sang des que Dublín va introduir aquesta mesura en els anys 80 per frenar l’avanç del VIH. Al veí Regne Unit, les autoritats van aixecar aquesta restricció el 2011 i els homosexuals que no han tingut relacions íntimes amb un altre home durant un període d’un any poden donar sang a Anglaterra, Escòcia i Gal·les, mentre que Irlanda del Nord es va sumar a aquesta mesura el passat 2 de juny. França va fer el mateix l’any passat.

    Al final d’una conferència de dos dies celebrada a Dublín l’abril passat, el IBTS va indicar que els seus estudis demostren que en cap dels països on no hi ha aquesta prohibició s’ha detectat un augment del risc de transmissió d’infeccions com el VIH.

    El seu director, William Murphy, va assegurar llavors que Irlanda podia seguir l’exemple britànic, atès que en aquest país no s’ha detectat un increment del risc de contaminació de la sang donada per homes homosexuals.

    No obstant això, o una sentència vinculant del Tribunal de la UE va avalar l’any passat que se’ls exclogui de les donacions si ho justifica la situació sanitària del seu país.

  • Empoderar-se per conquerir un entorn laboral lliure d’estigma vers el VIH

    Mentre que els avenços mèdics en el tractament del VIH són notoris, altres aspectes, com el de la inserció laboral de les persones infectades, encara tenen en ocasions l’estigma o la discriminació com a teló de fons. Aquest va ser el cas del Daniel Jiménez, el jove que va ser acomiadat del bar on treballava a Madrid després de confiar a la seva superior que era seropositiu. Un any després, el Daniel ha vingut a Barcelona per participar en la VIII Jornada de les relacions laborals de les persones que viuen amb VIH -que va tenir lloc la setmana passada- ja que s’ha convertit en un referent i una de les cares visibles de la lluita contra la discriminació i l’estigma després d’atrevir-se a denunciar-ho i fer-ho públic en part gràcies al suport de la seva família i de l’ONG Imagina Más, segons assegura.

    Malauradament l’estigma encara existeix. Segons un estudi de la Sociedad Española Interdisciplinaria del Sida (SEISIDA) només prop d’un 7% dels espanyols – dada que es basa en una mostra de diferents comunitats autònomes- seria company de feina d’una persona amb VIH. El mateix document assenyala com aquesta o altres reaccions envers diferents tipus de relació amb persones amb VIH «tenen importants repercussions com ara l’aïllament social o la dificultat d’emprendre un projecte de vida laboral».

    De fet, segons recull Julio Gómez Caballero, Coordinador de Trabajando en Positivo, en un article publicat a la revista Gehitu, un dels factors que explica l’alt nivell d’atur entre les persones que tenen el VIH -que pot arribar a superar el 50%- té a veure amb els prejudicis i la manca d’informació adequada entorn al virus, que acaben generant situacions de discriminació i vulneració de drets.

    Cada vegada hi ha perfils més capacitats

    La situació de desavantatge laboral però no respon únicament als prejudicis o la manca d’informació que puguin tenir els altres. Alguns estudis atribueixen les dificultats d’inserció laboral al fet que aquest col·lectiu, i en especial els que coneixen la infecció des de fa més anys, compten amb una falta de qualificació i experiència que limita les seves possibilitats. En aquest cas la millora depèn de la capacitació i interès individual. Un exemple de superació és el de la María José Fuster, infectada de VIH des de fa 27 anys. “Si no m’hagués esforçat en estudiar en un moment que semblava que hagués de morir avui no seria doctora en psicologia social”, explica a El Diari de la Sanitat. Segons ella, que és una de les veus que treballa amb temes de VIH i ha participat en diversos estudis, s’ha acumulat un percentatge molt gran de persones amb baixa especialització. «Més del 40% de persones amb VIH tenen un nivell màxim d’estudis primaris», diu. «També ara hi ha nous perfils però: ara hi ha més perfils d’homes que tenen sexe amb homes, són homes joves, perfils més formats i més capacitats», afegeix.

    Amb tot, ella matisa que hi ha diversos graus de dificultats en l’àmbit laboral que suposen barreres: «Qüestions com revelar o no a l’empleador la seva condició, l’autoestigmatització -un mateix per por deixa d’anar a buscar feina- o les persones que estan en el món laboral i que haurien de flexibilitzar la feina per motius de salut però que no ho fan perquè no volen revelar-ho», menciona.

    L’acompanyament, clau en el procés

    La María José afirma que atrevir-se a denunciar una situació com la que va viure el Daniel Jiménez pot tenir a veure amb el temps de diagnòstic però també amb el procés que viu cadascú. “El fet de portar molts anys amb VIH hauria d’ajudar al procés de resiliència de la persona però depèn de com viu el procés cadascú. Si el vius en solitari, sense recolzaments i visquent amb l’anticipació que et rebutjaran et convertiràs en una persona indefensa”, explica.

    El missatge del Daniel per a persones que hagin patit una situació similar a la seva és la de buscar recolzament. “L’acompanyament que jo vaig rebre em va ajudar a entendre el que jo tenia i com lluitar-ho”, assegura a aquest diari. Segons explica, després de fer el pas i que es publiqués la seva història va començar a rebre missatges de persones d’altres llocs d’Espanya i de l’Amèrica Llatina que s’havien trobat en situacions de discriminció a la feina. “Hi havia casos de persones que havien estat acomiadades amb l’excusa que necessitaven gent més activa a la feina”, diu.

    «Per una persona tirar-se al buit sola és més difícil, aquí hi juguen un paper les entitats. Nosaltres animem a la gent que denunciï i que reivindiqui els seus drets», assegura Quim Roqueta, president de Gais Positius, a aquest mitjà.

    Visibilitzar el VIH a la feina

    «La gent no té perquè dir-ho i quan ho fa normalment és perquè sap que té un àmbit de treball agradable però normalment la visibilitat no trascendeix a l’àmbit laboral i es queda més en un àmbit familiar o d’amistats. També hi té a veure el fet que a nivell mèdic s’ha avançat molt i en aquest sentit no cal, com abans, que potser la persona s’absenti per visites», explica Quim Roqueta.

    Diferents iniciatives contribueixen precisament a que el VIH no sigui un tema tabú a la feina i que cada vegada més empreses es comprometin amb la lluita contra l’estigma. «Les empreses podrien oferir serveis, espais on els treballadors puguin parlar o obtenir informació sobre aquesta o altres malalties per reduir la distància actual», assegura la María José Fuster.

    Amb la idea de teixir ponts entre empreses i persones que busquen feina i promoure el paper de les empreses com agents de canvi social va néixer precisament la Federación Trabajando en Positivo, que busca, entre altres coses, el suport de les empreses en la lluita contra la discriminació que existeix al món laboral cap a les persones amb VIH.