Covid-19: Vacunar, identificar, registrar

A Catalunya, es vacuna des del desembre. S’han comentat molt els desavantatges que, sobre la gent, té el fet d’haver fet la campanya de vacunació deixant-ne al marge l’AP (Atenció Primària) i apostant pels ‘vacunòdroms’. Hem celebrat la velocitat que finalment ha pres la vacunació i l’alt índex d’acompliment en algunes franges d’edat i també en determinats estatus socials. Però ens queda molt per comentar: l’eficàcia real de les vacunes (que s’està comprovant un cop administrades), com hi afecta la dificultat de conservació, quines diferències s’han observat entre els diferents laboratoris, els efectes secundaris… Entenem que encara hem de dedicar tots els esforços a la lluita contra la pandèmia i que ja hi haurà temps per l’anàlisi, encara que serà urgent fer-lo tan aviat com sigui possible.

Hi ha un aspecte, però, sobre el que cal una reflexió urgent: la identificació i el registre de les persones vacunades, que posteriorment facilitarà el certificat de vacunació. Vacunar té dos objectius clars: evitar la malaltia greu a qui es vacuna, i acreditar qui està vacunat per facilitar les mesures posteriors de prevenció d’aquesta malaltia. Estarem d’acord en el fet que, per complir el segon objectiu –el primer no cal dir-ho– cal identificar degudament la persona que rep la punxada. Com s’indica, entre la documentació requerida per vacunar-se, cal la TS (Targeta Sanitària) i el DNI, passaport o carnet de conduir. Al centre on em vaig vacunar jo només demanaven la TS. Comentant-ho en diferents entorns, he pogut comprovar que aquesta ha estat una pràctica habitual, és més, segons la meva petita enquesta, la més habitual. Es tracta d’una mala praxi que podria tenir conseqüències nefastes si no fos perquè la gran majoria de gent es vacuna amb el seu nom i cognoms, i fer-ho d’una altra manera no pot tenir beneficis, més enllà d’algun cas molt particular.

Hi ha, però, una excepció a aquesta manca de cura a l’hora d’identificar la gent: els perfils que justament s’identifiquen en situació de vulnerabilitat perquè són persones migrades. Els i les negres, els i les àrabs que no han enllestit encara el seu «procés d’integració». Pel fet d’haver aconseguit cita online, amb l’ajuda imprescindible d’algú avesat a fer aquests tràmits al nostre país, han de tenir per força la seva TS que els hi garanteix una assistència sanitària igual que a la resta de catalans. El que passa és que algun d’ells està en una situació administrativa no resolta, i no té cap document que acrediti la seva identitat, tret de la TS. A aquest col·lectiu se’ls hi nega la vacunació, com a mínim al centre que han escollit i pel que havien concertat cita, perquè no poden presentar ni DNI, ni passaport, ni carnet de conduir. Això sí, tota aquella altra gent no racialitzada han pogut vacunar-se sense haver d’identificar-se, perquè ningú ha posat en dubte la seva identitat i han rebut la dosi sense presentar cap altre document a banda de la TS –sempre segons la meva modesta enquesta.

Nosaltres, els i les que estem interessades en la salut i la sanitat pública i que treballem en entorns on els perfils racialitzats són molt presents, sabem que existeix algun centre de vacunació on no es demana res, pensat expressament per protegir la «nostra» salut facilitant la vacunació dels que pateixen «situacions vulnerables». Però, cal novament discriminar? Cal que es tornin a sentir ciutadans i ciutadanes de quarta? Seria interessant veure com ho fan en aquests centres, a nom de qui s’expedeixen els certificats, quan falta aquest document identificatiu. Perquè veuríem que la mateixa fórmula es podria aplicar al lloc on han anat amb cita prèvia com qualsevol ciutadà, i on molts cops han patit discriminació per no presentar, senzillament, més documentació que la resta -recordo que, segons la meva modesta enquesta, en la majoria de casos, a les persones no racialitzades no ens han demanat res més a banda de la TS per vacunar-nos-.

Aquesta dificultat hauria estat molt menor si el protagonisme de la vacunació i els recursos haguessin recaigut sobre els i les professionals de l’AP que, per definició, coneixen de primera mà la població que tenen adscrita.

En resum, caldria més rigor a l’hora d’identificar tothom i facilitar especialment la vacunació i el seu registre a qui es troba en situació de vulnerabilitat. Tornem a topar amb «la llei de cures inverses»: cuidem més a qui menys ho necessita. I discriminem de nou als i les que sempre discriminem.

Li dec aquest escrit al Sekou, que va sortir del seu intent frustrat de vacunar-se, amb cita concertada normativament, dient que «en este país los que no tenemos papeles somos menos que los perros, que sí que tienen. Pero, ¿habéis pensado que los perros también contagiamos?».