Psicòlegs i dietistes a l’atenció primària i comunitària: tractar les causes o les conseqüències

En els darrers anys assistim a un creixement exponencial de les demandes per incrementar les dotacions de psicòlegs i dietistes-nutricionistes als centres i equips d’atenció primària i comunitària (APiC) a Catalunya (i a la resta d’Espanya).

L’augment de la incidència dels problemes de salut mental entre la població, accentuat arran de la pandèmia Covid-19, ha refermat les reivindicacions de les organitzacions professionals i de diverses associacions d’usuaris d’incorporar psicòlegs clínics als equips d’atenció primària i ha estat un estímul per a les autoritats sanitàries que, ens diuen, estan acabant de perfilar els plans per satisfer-les. L’increment progressiu de la taxa de suïcidis i el creixement espectacular de les llistes d’espera, com apunten alguns estudis, esdevé poc tolerable i inadmissible.

Ningú no pot negar la importància dels problemes de salut mental que afecten les nostres comunitats. Problemes que van des d’alteracions dels estats d’ànim a les depressions greus -que segons les enquestes podrien perjudicar prop d’una quarta part de la població- i que són causa directa de demandes d’atenció especialitzada i d’atenció primària. Problemes i necessitats que sovint son objecte de prescripció de fàrmacs psicòtrops dels quals el nostre país és capdavanter en el consum.

Pel que fa a l’excés de pes i a l’obesitat, que molts caracteritzen com epidèmiques, més de la meitat de la població -segons l’enquesta catalana del 2019- pateix excés de pes, i supera el 16% quant a l’obesitat. Ambdues característiques són factors de risc de moltes altres malalties. I que, a més, perjudiquen sobretot els col·lectius menys afavorits econòmicament i social. Problemes que són també molt freqüents entre la població infantil: una de cada tres criatures entre sis i dotze anys pesa més del compte i una de cada deu ja és obesa.

La incorporació de nous professionals dels àmbits de la salut mental i de la dietètica i nutrició hauria d’obeir a una valoració adient de la necessitat local i de la pertinença d’aquesta iniciativa, perquè cal evitar la política de «cafè per a tothom», que confon equitat amb igualtat, i individualitzar curosament les decisions per a cada lloc. Els recursos de L’APiC en el seu conjunt sempre han d’adaptar-se el més estretament possible a les necessitats locals i aquest cas no hauria de ser una excepció.

No podem oblidar tampoc que molts dels problemes de salut mental i de sobrepès són conseqüència en bona part, de les condicions de vida dels col·lectius més desfavorits soci-econòmicament, als quals pertanyen la majoria de les persones afectades. Condicions de vida poc susceptibles a l’abordatge sanitari i encara menys a les intervencions clíniques.

I el que encara és més important, que les limitacions per millorar-les per part dels serveis sanitaris, poden fomentar una medicalització inadequada. Medicalització que potencialment incrementa la iatrogènia i que en consumir recursos (humans i econòmics) afecta el cost/oportunitat, limitant d’altres intervencions més equitatives i eficients.