Divuit entitats socials de Barcelona han recordat aquest dimecres 26 d’octubre en un acte públic davant la plaça de la catedral les persones que vivien o que havien viscut anteriorment al carrer i que han mort en els últims dotze mesos, amb l’objectiu d’acomiadar-les dignament, de fer-les visibles i de sensibilitzar la societat que viure a la intempèrie mata i escurça la vida 27 anys.
Els promotors de la iniciativa volen que aquestes persones siguin més que números i, per això, han posat noms i aficions en el record, juntament amb un parell de sabates, una rosa blanca i una instal·lació lumínica que, a mesura que s’ha fet fosc, ha dibuixat 80 batecs simbòlics, un per cadascuna de les persones sense llar que han marxat des de l’octubre del 2021: 60 homes i 20 dones.
Així, del José Antonio han destacat que era un apassionat dels debats, mentre que a la Mariona li encantava llegir, a la Pauline li agradava la música, i el Miquel va captivar amb els seus dibuixos. Però la vida al carrer és més dura que això: la Isabela dormia en un traster poc lluminós, l’Assad ho feia en un caixer i en Mohamed a la platja.
En Miquel captivava amb els seus dibuixos | Foto: Juan Lemus / Arrels
Un 35% d’aquestes persones vivien al ras. La resta, que també havia viscut anteriorment al carrer, estava a centres d’allotjament, residències o pisos d’entitats socials. Tenien 55 anys de mitjana, el que suposa 27 anys menys que la mitjana de la ciutat.
Segons les dades de les entitats, 20 persones van morir directament al carrer i 32 ho van fer ingressades a l’hospital o en un centre de convalescència. Viure al carrer, remarquen, comporta una sobreexposició a violències verbals i físiques, deteriora la salut mental i corporal, i vulnera drets, com el dret al record, per la qual cosa les associacions han volgut retre-les un homenatge.
Cada sis dies mor una persona sense llar
L’any 2016 van fer per primera vegada un acte conjunt per recordar les persones que havien mort, sempre durant la setmana anterior al dia de Tots Sants i, des de llavors, ja han comptabilitzat més de 400. Això vol dir que, de mitjana, cada sis dies mor una persona sense llar a Barcelona.
Sota el lema ’80 batecs de llum per fer visible el record’, han llegit un manifest en què han destacat que “quan cau el dia i les llums de casa s’encenen, els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie”.
«Els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie» | Foto: Juan Lemus / Arrels
“La Mariona devorava llibres, interpel·lava amb la mateixa intensitat els veïns i veïnes del parc on dormia i, quan va començar a dormir en una pensió, va poder llegir tranquil·la. L’András sempre era amable i educat. El Karim pensava que no es mereixia l’estima que li transmetíem. La Josefina estimava el seu gos i s’emocionava amb les cançons de Raphael”, afegeix, d’entre les moltes persones a qui coneixien.
“Són 80 batecs de llum que ens parlen de la vulneració del dret a la salut, a la intimitat, a tenir un lloc on descansar, a la protecció; que reivindiquen el dret a la vida i també el dret al record. 80 batecs de llum per veure-ho clar i, d’una vegada per totes, impulsar accions i polítiques que garanteixin el dret a una llar. Andras, Ilias, Corneliu, Isabela, Miguel… sempre sereu llum”, tanca el manifest.
Comprendre l’activitat de les infermeres en el context que va tenir lloc, conservar els béns, informar la societat i incentivar la investigació històrica són els quatre objectius de la mostra ‘Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió’.
A través de documents escrits, imatges, roba i objectes diversos, aquesta iniciativa fa un repàs de com era la infermeria a començaments del segle XIII a la Corona d’Aragó i com ha anat canviant fins a la creació de la diplomatura universitària l’any 1977.
A ‘Infermeres en la memòria’ es poden veure, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), passant per la participació de les infermeres en els conflictes bèl·lics.
L’origen de l’exposició es remunta a Palma l’any 2018, tot coincidint amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria. Quan el 2020 es va voler reprendre la iniciativa a Catalunya amb motiu del bicentenari del naixement de Florence Nightingale, va esclatar la pandèmia de la Covid-19 i es va haver de posposar fins a aquest any.
L’exposició, de caràcter itinerant, ha recorregut des del passat 12 de maig, Dia de la Infermeria, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’antic convent de la Mercè de Girona i el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En l’actualitat, es troba a la planta baia del Campus Universitari Mar de la Universitat Pompeu Fabra, on es troba l’Hospital del Mar, fins al 2 de novembre.
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics | Escola Universitària d’Infermeria del Mar – Hospital del Mar
Després, s’instal·larà als Centres de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de Tortosa i Tarragona, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida i a la Fundació Althaia, per finalitzar, un any després del seu inici, a la seu del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), de nou el dia de les infermeres, el 12 de maig del 2023.
“Cada exposició és diferent”
La comissària de l’exposició, Gloria Gallego, recorda que quan es va pensar a fer l’exhibició a Palma, van fer una crida, a través del col·legi d’infermeria i a títol personal, per saber si hi havia persones amb avantpassats de la professió que poguessin aportar uniformes, utensilis, llibres, etc., i així es va començar a fer la col·lecció, a banda que l’antic hospital militar tenia molta documentació i estris.
Una de les característiques de l’exposició és que s’adapta al lloc on està, segons les possibilitats de l’espai i dels objectes disponibles, si bé hi ha elements explicatius comuns. Així, a Palma, van ensenyar com era un antic laboratori de practicants o com es feien els parts al segle XIX, mentre que al Clínic es va recrear un quiròfan d’emergències de la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil de l’any 1938. “Cada exposició és diferent, contextualitzada al territori i el material que tinguem”, assenyala Gallego.
La comissària és infermera jubilada, historiadora de la infermeria i forma part de l’Associació Febe, integrada per docents i investigadores de la professió. En paraules de Gallego, els objectius de l’exposició són “comprendre les activitats de les infermeres, en el context de desenvolupament en què van tenir lloc; promoure la cultura de la conservació, recuperació i custòdia de béns materials i immaterials; satisfer les necessitats d’informació de la societat, i incentivar la investigació històrica del passat de les infermeres”.
Visita guiada a estudiants d’infermeria | Associació Febe
El balanç dels primers mesos de la mostra és molt positiu: “Crec que, afortunadament, pel ressò de l’exposició, el feedback de les visites guiades, les expressions dels visitants al llibre de firmes, i l’interès en iniciar investigacions i tesis doctorals, ho estem aconseguint amb nous treballs d’investigació que es volen iniciar per tractar de contestar a preguntes rellevants sobre la història de les infermeres i de la infermeria com a disciplina i professió”.
Set apartats temàtics
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics. Comença amb la Corona d’Aragó i els primers documents d’infermeres remunerades. Segueix amb la vida de les infermeres religioses. Continua amb la formació de llevadores, practicants i infermeres fins a arribar a la col·legiació obligatòria.
El quart eix tracta de les infermeres voluntàries a l’exèrcit i la Creu Roja. Després, apareixen les primeres escoles catalanes. Tot seguit, prenen protagonisme la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb especial atenció a les infermeres internacionals al costat de la República.
Finalment, l’exhibició tanca amb el franquisme i la titulació ATS, que va ser substituïda per la Diplomatura Universitària d’Infermeria.
Els panells també fan referència a serveis sociosanitaris, nens abandonats, persones sense sostre, malalts i gent gran. Per a Gallego, “és una història amb gran majoria de dones, amb grans dificultats per avançar dins d’una societat patriarcal. Dones que van evolucionar al llarg dels segles, des de tres paradigmes: compassió, ofici i professió, encara avui tan presents a la infermeria”.
El Saló de Gent Gran a Catalunya, FiraGran, demana que el procés per registrar l’anomenat testament vital sigui més senzill i que, tal com proposa l’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD), hi hagi una persona als Centres d’Atenció Primària (CAP) que pugui verificar que la persona que ho demana està en plenes capacitats de fer-ho i s’expressa lliurement.
El document d’activitats anticipades (DVA) està destinat als professionals sanitaris i, en ell, la persona manifesta les instruccions que ha de tenir en compte l’equip mèdic en cas que no pugui expressar la seva voluntat al final de la seva vida. També especifica què vol que es faci amb el seu cos i els seus òrgans després de la mort. A més, serveix per designar una persona com a interlocutora amb l’equip sanitari.
El director de FiraGran, Juli Simón, remarca que “a tots els ciutadans, però molt especialment a les persones grans, ens cal poder fer més fàcils els tràmits i més quan estem parlant d’un tema d’aquest abast, que és el de poder decidir sobre la nostra salut si arribat el moment no podem expressar-nos”. Per això, aquest és un tema prioritari en l’edició d’enguany, que se celebra del 19 al 21 d’octubre al recinte de La Farga de l’Hospitalet de Llobregat.
Segons dades del Ministeri de Sanitat, a Catalunya només han registrat el DVA 105.750 persones, xifra que representa un 1,4% de la població. Per a Simón, “això és molt poca gent”, i més si tenim en compte que, segons estudis d’entitats del sector, “el 60% de les persones que arriben a una situació del tram final de la seva vida, s’adonen que els hagués agradat tenir aquest testament vital fet”.
A Catalunya, el DVA es pot registrar de dues maneres. Una és davant del notari, amb cita prèvia i cost econòmic que oscil·laria entre 50 i 100 euros. L’altra és a través de tres testimonis majors d’edat, dos dels quals no han de tenir relació de parentiu fins a segon grau ni estar vinculats per relació patrimonial. Aquests tres testimonis signen un document segons el qual la persona pren la decisió de forma lliure i té plenes capacitats per fer-ho.
“S’ha de facilitar que la gent pugui dur a terme aquest testament vital de manera àgil i transparent. Tal com està, no està del tot malament, però molta gent no va al notari, perquè sovint primer va a l’advocat, ha de demanar cita al notari, no és un lloc al qual normalment hi anem sovint i no hi ha costum. Amb l’opció dels testimonis, s’han trobat casos en què no s’ha pogut validar perquè molta gent no sap que no han de tenir parentesc. Per això, veiem que aquesta tramitació es pot formalitzar a través de professionals de la salut”, afegeix.
El director de FiraGran assenyala que, a més, el fet de registrar el DVA és una decisió personal i és possible que la persona necessiti assessorar-se a l’ambulatori amb algú que li transmeti confiança, i que no ho vulgui comentar amb tres testimonis, per qüestions d’intimitat i confidencialitat, i perquè potser no vol encetar un debat moralista. “L’opció C, és garantista, no fa mal a ningú i és la més fàcil de realitzar”, assegura Simón.
Dret a morir dignament
L’Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya (DMD) fa tallers diaris en el marc de FiraGran. L’entitat demana modificar la llei per sumar-hi aquesta tercera opció que permeti fer la declaració del DVA davant de professionals sanitaris designats per la Conselleria de Salut de la Generalitat. Per a la presidenta, Cristina Vallés, “és una manera també de garantir l’equitat, ja que hi ha persones grans a les quals els és complicat trobar tres testimonis o costejar-se un notari”.
“El DVA el que fa és dir quines són les teves voluntats quan tu ja no et pots expressar. A vegades, la gent diu, ‘ja ho diré quan arribi el moment’. Si és així i arribat el moment tens veu perquè tens les facultats mentals preservades, és fantàstic; però si pel que sigui, un accident, un ictus o una demència, no pots expressar les teves voluntats, és bo que tinguis un document que digui exactament què vols”, resumeix Vallés.
La presidenta de DMD afegeix que aquest document “allibera altres persones a decidir per tu”. “Com a persona, haver de decidir el final de vida que vols per a un altre, és molt difícil, i sovint porta molts problemes a la família. Des de l’Associació pel Dret a Morir Dignament, rebem trucades de persones que ens truquen perquè voldrien una cosa i el germà vol un altre… A vegades, només fem el paper de mediadora”.
Aquest document, assegura Vallés, “és importantíssim perquè les teves voluntats siguin respectades, per alleugerir el dolor a la família i per als professionals mèdics, que coneixen els valors d’aquesta persona”. Per això, que només un 1,4% de la població l’hagi registrat després de més de vint anys d’entrada en vigor de la llei, “posa els pèls de punta”.
L’experta considera que hi ha molta gent que desconeix l’existència i el procediment del testament vital. Remarca que per a persones grans que viuen soles és molt difícil de dur a terme, ja sigui perquè tenen problemes de mobilitat que els impedeixen anar al notari, o bé perquè els costa trobar tres persones que diguin que és competent, té les capacitats preservades i pren la decisió lliurement.
FiraGran celebra més de 300 activitats i té com a prioritat la simplificació del testament vital | FiraGran
En el cas de trobar els tres testimonis, aquests han de registrar el DVA, amb el seu nom i DNI, a un centre de salut, que normalment acostuma a ser un CAP, una oficina d’atenció ciutadana d’un ajuntament, o a una oficina de la Generalitat que tingui finestreta de registre únic. “Però, què passa? Que abans s’ha de preguntar, perquè hi ha ajuntaments o CAP que no tenen experiència i, normalment, és millor demanar hora perquè et puguin atendre bé”, adverteix.
Aquests tres testimonis han d’anar físicament amb la persona o bé portar una fotocòpia compulsada amb el seu DNI, un tràmit que per a moltes persones pot ser fàcil però que, tal com explica Vallés, per a algunes persones grans, sobretot les que viuen en soledat, és molt difícil de fer.
Modificació de llei
Per a Vallés, “hem de trobar una manera equitativa i fàcil de fer-ho. Proposem que una persona que nomeni el Departament de Salut a cada CAP pugui fer aquesta tasca de verificar que aquesta persona compleix els requisits, que té les facultats mentals preservades i que ho està fent lliurement. Normalment, als CAP ja hi ha una persona d’administració, treball social o infermeria, o el mateix metge o metgessa, que ho explica. L’únic que es demana en aquesta modificació del punt 8 de la llei 21/2000 del Parlament de Catalunya és que, a part de la possibilitat del notari i dels tres testimonis, a través d’una persona nomenada pel Departament, es faci aquesta tasca de verificar les demandes de voluntats anticipades”.
Aquesta tercera via tan sols consistiria a “entrar al CAP, demanar qui et pot informar sobre el DVA i tancar el tràmit”. Llavors, es registraria el document, que queda a l’aplicació de ‘La meva salut’ amb l’historial clínic de la persona.
La DMD té com a referència el cas de Navarra, on en menys de dos anys les persones que han registrat el testament vital han passat de l’1,3% a l’1,9% de la població. A Navarra, són els professionals del treball social els qui poden fer el tràmit. A més, hi ha en marxa una campanya d’informació sobre les facilitats burocràtiques.
L’Associació pel Dret a Morir Dignament ja ha fet consultes als col·legis professionals de treball social, infermeria i medecina, així com a la Conselleria de Salut de la Generalitat, i considera que la proposta podria tenir llum verda perquè es tracta de facilitar un dret que té la ciutadania i no suposa una despesa econòmica. “Creiem que tenim les de guanyar i ajudarem que les persones tinguin una mort segons els seus valors. La majoria de casos que coneixem diuen que no volen que se’ls allargui la vida artificialment si estan en una situació d’agonia, dolor i patiment”, afirma Vallés.
Hi ha diferents models de documents de voluntats anticipades. L’associació en té un de genèric i un d’específic per a demències; la conselleria en té un altre, i els diferents estaments religiosos també en disposen. En aquest últim cas, hi ha més persones que especifiquen que rebutgen l’eutanàsia, però, tal com recorda Vallés, a ningú se li aplica si no ho ha demanat prèviament.
Més de 300 activitats
Si bé la simplificació del testament vital és un dels temes claus de l’edició d’aquest any de FiraGran, el saló acull més de 300 activitats, entre conferències, col·loquis, tallers i aspectes més lúdics, entre elles una caminada per a persones de més de 60 anys per carrers i parcs de l’Hospitalet, una bicicletada des de Barcelona fins al recinte ferial, tallers per estimular la memòria, i activitats de manualitats, música i teatre. En l’edició anterior, FiraGran va superar els 10.000 visitants.
A Espanya es diagnostiquen cada any més de 34.000 nous càncers de mama, xifra que representa el 30% dels tumors que pateixen les dones. Són xifres del Sistema Europeu d’Informació del Càncer (ECIS) recollides per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC).
Per part seva, la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), indica que una de cada vuit dones tindrà un càncer de mama en algun moment de la seva vida i la supervivència al cap de cinc anys és del 89%.
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2020 es van registrar més de 2,2 milions de casos. Per reduir aquests nombres, és clau la detecció precoç en una etapa inicial, quan no hi ha molèsties i la possibilitat de curació és més gran. Les recomanacions d’organismes internacionals aposten per què les dones d’entre 50 i 69 anys es facin una mamografia cada dos anys.
Aquest 19 d’octubre, Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer de Mama, diferents entitats i centres mèdics realitzen diferents activitats per sensibilitzar i conscienciar les dones d’aquesta malaltia, que és el tipus de tumor més freqüent entre les dones.
“Sabies que, a Espanya, cada any més de 40.000 dones són detectades amb un tipus de càncer de la dona?” Amb aquesta pregunta, l’Hospital Vall d’Hebron inicia la seva campanya ‘Mocador Solidari’, que ja va per la cinquena edició i vol recaptar diners per a la investigació del càncer i reduir aquesta xifra. La prioritat, assenyala la iniciativa, és “millorar els temps de diagnòstic, els tractaments actuals i reduir els efectes secundaris”.
La importància de la recerca
L’Hospital de Sant Pau se suma a la jornada ‘Per a vosaltres’, juntament amb altres entitats, que vol ser un homenatge a les dones afectades d’aquesta malaltia, incloent xerrades, tallers i taules.
El doctor Agustí Barnadas, director del Servei d’Oncologia Mèdica de Sant Pau, afirma que “el més important és aportar una assistència de qualitat des del punt de vista de l’evidència científica, amb les millors tècniques disponibles i participant en la recerca de nous tractaments amb altres entitats nacionals i internacionals, i també des del punt de vista d’un acompanyament multidisciplinari a les pacients”.
Els especialistes incideixen que el 89% de les dones supera el càncer. Per a Barnadas, “després, s’incorporaran a la seva quotidianitat i, de fet, la malaltia ha de ser un parèntesi el més breu possible en la seva vida. Durant el procés és cabdal millorar la seva qualitat de vida, facilitar la comunicació, donar suport psicològic… i en això és clau la gestora de casos”, una figura que l’hospital va incorporar el 2009 per acompanyar les pacients.
Autoexploracions per a persones amb discapacitat intel·lectual
Per tal que tota la informació arribi a la societat de manera inclusiva, les unitats oncològica i ginecològica de Clínica Mi Tres Torres, Fundación Alex i Aura Fundació, han organitzat una sessió per a una vintena de noies amb discapacitat intel·lectual per tal de sensibilitzar-les sobre la importància de l’autoconeixement i l’autoexploració en la prevenció del càncer de mama.
El lipedema és una malaltia crònica i degenerativa que es basa en l’acumulació de greix a les extremitats, sobretot a les inferiors, provoca molt de dolor i pot arribar a ser invalidant. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va reconèixer aquesta patologia l’any 2018, però sovint es confon amb altres malalties, com l’obesitat, el limfedema (acumulació del líquid limfàtic) o la insuficiència venosa crònica, fet que porta a l’aplicació de tractaments inadequats.
“Vaig començar a veure que alguna cosa no anava bé als 16 anys, acabada la pubertat i començant l’adolescència en la seva màxima esplendor. Veia que les meves cames tenien una forma lletgíssima, amb els genolls molt gruixuts. Em veia horrorosa. Encara no em feien mal. Recordo la il·lusió que tenia per comprar-me unes botes altes, era normal, per l’edat, però no les vaig tenir mai”, relata la Carla.
“Jo, a nivell d’alimentació, estava bé, però vaig començar a deixar de menjar moltes coses per aprimar-me. S’aprimava la cara i el tronc, però les cames mai; estaven superamples. A la universitat, era molt restrictiva envers el menjar, i sempre anava amb pantalons”.
La Carla va acabar Dret, es va casar als 28 anys i llavors ja havia acceptat el seu cos. Als 29 anys, però, amb el primer embaràs, va començar a sentir molt de dolor a les cames i li va sortir un lipoma (nòdul gros) a la cama dreta. “Va ser una època difícil, vaig tenir depressió postpart, vaig anar a una psicòloga, i la malaltia no em va ajudar, perquè em veia molt malament, estava molt pesada, i amb un bebè que depèn de tu les 24 hores… No ho vaig disfrutar gaire”.
Trastorns alimentaris
A més, a causa de totes les dietes acumulades durant anys, va tenir un trastorn per sobreingesta compulsiva: “Després de tantes dietes sense resultat, menges i ja et dona igual. Menges per amagar altres sensacions. Vaig fer teràpia un cop a la setmana a Barcelona, a l’Institut de Trastorns Alimentaris, i ara ho tinc controlat, però això no s’acaba mai, pot sortir en qualsevol moment”.
El mal a la cama dreta continuava fins a derivar en meràlgia parestèsica, una malaltia que es caracteritza per formigueig, entumiment i dolor ardent: “El líquid del lipedema pressionava perquè estava inflamat i estrenyia el nervi de la cama. Jo em pensava que era una trombosi”.
Carla Sánchez: «És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla» | Cedida
El patiment va anar a més, ja que la mala alimentació de la jove va derivar en litiasis biliar (càlculs a la vesícula) i li van haver de treure la vesícula biliar. “Tenia uns còlics terribles!”, lamenta.
“Quan te la diagnostiquen, és alliberador”
La vida de la Carla va canviar quan va veure a Instagram una noia que explicava que tenia una malaltia que li semblava molt familiar: “Eren tots els meus símptomes. A mi sempre em sortien hematomes i jo pensava, ‘tinc malament la circulació’. La forma de les cames, el que explicava… Ho vaig tenir molt clar, i li vaig dir al meu marit: ‘Tinc una malaltia que es diu lipedema’”. Així, va buscar per Internet “especialista lipedema Barcelona” i va anar a parar a l’Institut Dra Ana Torres.
En pocs mesos, la Carla va millorar com no havia fet en més de dues dècades. Ella va decidir no operar-se i fer un “tractament conservador”, que consisteix a seguir una alimentació antiinflamatòria, portar mitges de compressió de teixit clar, fer esport amb un impacte suau (ja que l’esport inflama la musculatura), i fer drenatge limfàtic manual. “M’ho faig tot”, assegura, “i tinc nutricionista, fisio i entrenador personal. És un dineral”.
Ara recorda la frustració de quan, tot i perdre 20 quilos, només baixava una talla de pantaló i es culpava pensant que no ho havia fet bé. “És frustrant, perquè el lipedema és una malaltia infradiagnosticada, no hi ha coneixement de la patologia. Vas al metge i no saben res; ara sí que estan més al dia, però si el metge de família no et deriva a l’especialista, estàs perduda. És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla. Quan te la diagnostiquen, és alliberador”.
El tractament conservador està donant els seus fruits: “Ara no estic perdent pes, estic perdent volum. Si ho hagués sabut amb 18 anys, m’hagués canviat la vida, o ho hauria portat de manera molt diferent. Em veia com una bola i em passava mitja hora plorant”.
No és l’estètica, és el dolor
La doctora Ana Torres remarca que “no es tracta només d’un problema estètic, sinó que provoca dolor, que pot arribar a ser invalidant”. La pacient, perquè la gran majoria de persones que pateixen lipedema són dones, “pot entrar en un cercle viciós del qual és difícil sortir-ne, ja que, com que les cames li fan mal, no fa exercici, per la qual cosa s’engreixa i empitjora el lipedema”.
Segons les dades de l’especialista, gairebé la meitat de les dones amb lipedema no estan diagnosticades, i és que prop del 70% dels metges d’atenció primària desconeixen la malaltia, que afecta un 20% de les dones.
El lipedema té un marcat component hormonal i acostuma a manifestar-se a la pubertat o al principi de l’edat adulta, per la qual cosa el diagnòstic precoç és clau per prevenir un agreujament dels símptomes amb el pas dels anys: “Si no es diagnostica a temps, la pacient pot presentar complicacions degudes a l’evolució del lipedema, com problemes articulars i del sistema endocrí, obesitat… les quals afecten de manera directa la seva qualitat de vida”.
Gran part de les afectades són dones joves que es troben en un moment de les seves vides en què estan construint la seva identitat, i veure’s amb les extremitats asimètricament gruixudes, no ajuda en aquesta etapa complicada, la qual cosa pot comportar l’aparició de trastorns mentals, com depressió, ansietat i alteració de la imatge corporal.
L’Associació Catalana d’Afectats de Limfedema i Lipedema (Limfacall) critica que la Seguretat Social no cobreix els tractaments de lipedema, que suposen una despesa molt alta. Argumenta que el cost mínim d’un tractament conservador és de 5.000 euros a l’any, mentre que el tractament quirúrgic pot arribar als 20.000 euros.
El concepte de “sitopia” ve del grec “sitos” (menjar) i “topos” (lloc) i, tal com remarca Steel al seu assaig, “molts dels nostres grans desafiaments -el canvi climàtic, l’extinció massiva, la desforestació, l’erosió del terra, la falta d’aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta- obeeixen al fet que no valorem el menjar”.
L’alimentació està relacionada amb la salut i l’ecologia, però també amb la desigualtat al planeta. És aquest un dels principals punts que vols destacar al llibre?
Sí, per a mi és molt clar. Una societat igualitària és aquella en què hi ha menys diferències, com podria ser l’escandinava, amb alts nivells d’educació, millor salut, menys crims… Molts dels problemes als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat que genera el capitalisme. Hem de pensar en això, però també en allò que realment ens importa, com a humans, que és què ens fa realment feliços. És suficient amb què hi hagi creixement i riquesa? Si un país és ric econòmicament, què no hi ha desigualtat?
Hi ha gent que menja per plaer i gent que menja per què té gana. Ho sabem. Sabem que hi ha una mala distribució. Si coneixem l’origen del problema i la solució, per què no s’ha resolt?
Hi ha un grup de persones que està contenta sobre com van les coses, i un altre grup que no creu que les coses es puguin canviar. La meta del capitalisme, com del somni americà, és que no importa qui siguis, si treballes prou, pots ser ric, tenir una casa, portar els fills a l’escola… No és veritat. Pots treballar tota la vida i no poder comprar una casa ni tenir una bona vida. Però la gent encara creu en aquesta meta. Pot haver existit en algun moment, en l’Amèrica dels anys 50, però ja no funciona. Així i tot, és un model molt dominant, i s’està fent global: has de viure a la ciutat, treballar a una oficina, promocionar-te, fer-te ric… És com estar atrapat a la roda del hàmster tota la teva vida, i la gent vol ser més rica, més rica i més rica.
Una de les coses que intento explicar al llibre és que podem fer-nos les preguntes realment importants a una bona taula. La pregunta pràctica és: “Què és una bona vida?”. Ens hem oblidat de fer-nos preguntes. I “què li fa feliç a la gent?”. L’estrès? Estar malalt? Podem canviar això, perquè el capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana. Hem de despertar i veure que el capitalisme de lliure mercat empresona la gent en el camí de la pobresa. Si ets ric, vas cap a la llibertat, però si ets pobre, tens menys oportunitats i menys drets. És ridícul que als Estats Units, que és una nació rica, hi hagi gent que no fa vacances, que té tres feines o que té problemes per pagar la universitat. Això no és una nació lliure.
A ‘Sitopía’ comentes que la vida gira entorn del menjar i que no ens adonem, com tampoc veiem la quantitat d’informació que ens dona sobre les persones: lloc de procedència, classe social… Pretens que el lector sigui més conscient d’això?
Absolutament. El menjar és una de les eines més poderoses per veure el món i també per canviar el món. Vull fer que la gent pensi, i vull donar les eines perquè pensin. El menjar és un mitjà increïble a través del qual pensar i fer grans preguntes perquè et diu moltes coses: qui pot menjar de forma saludable, qui està malament… Hi ha productes locals i barats que no significa que siguin dolents, sinó que pagues el cost de la verdura. I en el món industrialitzat la qualitat del producte és pitjor: la manera en què s’engreixa una vaca canvia la qualitat de la carn, fins al punt que un bistec no sembla un bistec.
El capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana
La pregunta és: “Què és una bona alimentació?” És molt revelador, perquè la manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat. Quan llegeixo que al Regne Unit o als Estats Units arribem a fer malbé la meitat dels aliments que produïm… Com pot ser? És per què no valorem el menjar. Desaprofitem el menjar, i és moralment incorrecte.
Respectar el menjar és una forma de respectar el món?
Per a mi el menjar és una metàfora de la vida. Hem de ser conscients del que fem malbé. Si no valores el menjar, no valores la vida. El menjar ens dona informació dels individus, però també ens està dient que alguna cosa va molt malament a la nostra societat, en relació amb el sistema de valors, que està cap per avall. Diem, ‘ah, tot està malament’, ‘no és just’, i ens entristim perquè estem destruint el paisatge, ens estressem, emmalaltim… Llavors, per què continuem de la mateixa manera? El canvi no és fàcil, però crec que estem arribant a un punt en què estem despertant, sobretot els joves. No podem continuar així, i no només pel canvi climàtic, que evidentment és important, és també per coses com que, al Regne Unit i, crec que també a Espanya, moltes persones de 30 i més anys tenen problemes per independitzar-se i han de viure a casa dels pares.
Creus que, en general, el jovent és més ecològic i és més conscient sobre el futur del planeta?
Sí, ells són la solució. La meva generació va tenir la sort de viure en pau, bé, quan era jove encara patíem les conseqüències de la guerra, la vida era dura i tot va ser reconstruït. Vam tenir una bona vida i ara hem de tornar a pensar què és una bona vida al segle XXI. Aquesta ha de ser una idea global. Una bona vida a Espanya no serà exactament el mateix que al Canadà o a Àfrica, però si pensem en les coses bàsiques que necessitem, una de les més importants és el menjar, i és comuna a tot el planeta, per la qual cosa per a mi el menjar sempre serà el mitjà més poderós per respondre a la pregunta de com viure bé i junts, perquè, quan menges, no ho fas tu tot sol, cada dia hi ha gent que menja al planeta. Quan estem menjant ho fem amb els éssers humans i amb els éssers no humans, és un gran àpat mundial.
«Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients» | Capitán Swing
Si penses en aquests termes, ho comences a veure clar. Per exemple, imaginem un dinar amb sis persones al voltant d’una taula en què només hi ha cinc patates. Penses, potser les partim totes, o compartim una, perquè ningú es quedi sense. Si hi ha set patates, agafes la teva sense més. Això diu moltes coses de com som els humans, de com ens sentim com a grup, i crec que hi ha alguna cosa que hem de traduir en polítiques globals. Tots tenim necessitats i emocions, i mengem junts. Si penses en què necessita la gent per viure bé i ser feliç, el més imprescindible no és fer vacances tres o quatre vegades a l’any, ni tenir una casa amb piscina i jacuzzi. Necessites una casa decent i una feina que per a tu tingui sentit, el suport d’un grup i d’una comunitat afectuosa, accés a l’escola, oportunitats, fer coses interessants com participar en activitats culturals i sentir que tens una veu. O vols seguir consumint i seguir malbaratant? El capitalisme comparteix la idea de ‘fes la feina que no t’agrada per guanyar diners’.
Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients. No estic dient que l’Estat hagi de tenir molt de control, només dic que necessitem una manera més equitativa de compartir, i que totes les persones haurien de tenir l’oportunitat de tenir una bona vida, produint bé i consumint bé.
Amb la migració del camp a la ciutat i el món industrialitzat, han canviat els nostres hàbits alimentaris. Hi ha menys productes frescos i més menjar ràpid. Cap a on anem?
Està passant, però també hi ha un moviment de gent que es resisteix a això i ha descobert que hi ha una altra manera de viure que podria fer-los més feliços, encara que sigui tenint menys diners, però tenint més temps. Gaudir del menjar de qualitat, si tens la sort de poder menjar bé i disfrutar-ho, és molt obvi. I per què no ho pot fer tota la societat?
Si no valores el menjar, no valores la vida
Com connecten l’urbanisme, el món laboral i l’alimentació?
Fa deu anys hauria dit que anem camí de construir més ciutats i més grans. L’exemple més remarcable és el de la Xina, on el 1980 la població rural suposava el 80% del total i, en l’actualitat, un 53% viu a les ciutats. En aquest temps, han passat de menjar una mitjana de 13 quilos a l’any per persona a consumir-ne seixanta quilos. Això està connectat amb com gestionem l’augment de residus a les ciutats. Però les ciutats no existeixen per si soles, necessiten del camp per produir aliments, i per altres coses. Hi ha una idea històrica sobre que el progrés està lligat a l’urbanisme, però això ja ho criticava Thomas More al segle XVI quan va escriure ‘Utopia’. Feia una crítica a Londres, massa gran, massa poderosa, i imaginava un lloc més equitatiu, com ciutats semiindependents i interrelacionades.
Hi ha més sensibilitat cap al món rural ara que dècades enrere?
Hi ha diferents punts de vista des de la ciutat al camp, en funció del període i el lloc. Hi ha hagut moments en què la gent abandonava el camp, d’altres en què s’ha repoblat després que la gent gran morís i es quedessin sense agricultors i ramaders. S’ha de trobar un equilibri entre el camp i la ciutat perquè hi ha una forta relació entre totes dues. Hi ha gent que en refusa i ni en pensa, i d’altres que idealitzen el món rural i el veuen com un lloc meravellós per anar de vacances.
I com lliga això amb ‘Sitopía’?
Si penses en l’alimentació i en la producció local o industrial, per exemple, pots pensar en la forma d’engreixar els pollastres i d’obtenir els ous. No és el mateix en una fàbrica que en una granja. Segurament, trobaries la diferència de gust entre uns i altres. Pensa en el cost de producció. La meva proposta és que valorem el cost real de producció. Tothom hauria de menjar aquest deliciós ou, potser s’hauria de produir menys i que sigui de qualitat. Mirem de crear una societat en què tothom pugui menjar bé, i això vol dir que la gent guanyi prou diners. Això és una societat igualitària, i una economia basada en el valor real. Si la societat actua en conseqüència, podem menjar bé tots.
Així tornem al que dèiem al principi: si vols canviar el món de manera positiva, comença per cuidar tot el procés del menjar, des de la producció fins al consum i els residus?
Sí, però, i per què la gent marxa de la ciutat al camp? Perquè no té diners i creu que tindrà una vida millor a la ciutat. Perquè no valorem el menjar. Si el valoréssim i si paguéssim el cost que té aquest bon ou, podrien continuar produint ous i podrien seguir al camp, si ells volen. Hi ha molta gent que vol viure enmig de la natura i amb els animals, és una vocació que no valorem, que devaluem, i fem que els sigui impossible viure d’aquesta manera. Si la gent valorés el menjar, ser cuiner, agricultor, apicultor, restaurador, botiguer, etc., seria una bona feina. Però no és un objectiu, perquè l’objectiu és enriquir-se, no cuidar la natura.
Hem de valorar la gent que ens alimenta i tenir una visió diferent de què és una bona vida. El meu missatge per als lectors seria que el menjar és alegria i plaer. Els hi diria: valoreu el menjar, penseu en el menjar, parleu-ne i gasteu el que pugueu en aliments. Recordeu-vos el plaer de menjar i dediqueu-li temps. És difícil, però no ets tu, és el sistema. Cal canviar el sistema.
La Fundació Els Tres Turons va néixer l’any 1985 al barri del Carmel de Barcelona amb el propòsit de proveir suport i serveis a persones amb problemes de salut mental des d’una perspectiva comunitària, per tal de vincular-les el màxim possible al seu entorn més proper. “Fa 35 anys no hi havia dispositius per atendre aquestes persones. Es van fer tallers artesanals i comunitaris perquè no estiguessin aïllades al domicili ni al carrer, i es va fer amb altres entitats del barri”, explica la Marta Garcia, tècnica d’Acció Comunitària de l’entitat.
La majoria de les persones a les quals atenen i gran part dels serveis que ofereixen estan enxarxats al districte d’Horta-Guinardó. Per exemple, hi ha una escola de jardineria en què els professors són persones que han après l’ofici als Tres Turons i donen classes a alumnes de l’escola Font d’en Fargues a l’hort de la masia de Can Soler. Aquesta iniciativa s’emmarca dins del Servei de Rehabilitació Comunitària d’Adults de l’associació.
Un dels projectes d’aquesta entitat del Carmel és que les persones a qui atenen puguin fer el màxim de vida independent a casa seva. “És complicat per un tema econòmic. A la ciutat de Barcelona, s’estan demanant 600 euros una habitació, i hi ha persones que reben un ajut o una pensió o un sou que no és molt elevat. A vegades, necessiten un acompanyament intens i, a vegades, puntual, per tal de desenvolupar aspectes amb què no s’havia trobat anteriorment, com poden ser el pagament de rebuts, tenir una avaria a la llar, administrar el pressupost o fer la compra”, destaca la Marta Garcia.
Els serveis que ofereix els Tres Turons són molt variats, tant per a població jove com adulta, des de perruqueria, alfabetització, audiovisuals, informàtica, cuina, rehabilitació cognitiva o activitats expressives, fins a itineraris d’inserció laboral per tal de formar-los i ajudar-los a trobar feina. També hi ha activitats més lúdiques, com ara club de futbol i companyia de teatre, sempre sota la premissa de conèixer el territori i altres entitats.
El 80% ha patit discriminació
L’any 2010, diferents agents socials vinculats al sector de la salut mental de Catalunya van crear l’entitat Obertament per tal de lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones que tenen algun tipus de malaltia mental. Segons les seves dades, un 80% d’elles han patit discriminació.
En l’àmbit laboral, la taxa d’atur és del 62% i la meitat de les persones amaguen la malaltia al centre de treball, igual que fan a l’escola la majoria d’alumnes, que tampoc no ho expliquen ni al professorat ni a les companyes. Al món sanitari, un 40% han estat discriminades en algun servei de la xarxa de salut mental i, en les relacions familiars i d’amistats, la meitat afirma que ha tingut un tracte injust i el 23% diu que ha estat pressionada perquè no tingui fills.
La presidenta d’Obertament, Àngels Bardají, remarca que “l’estigma és una idea impregnada a la societat, que ho veu com un problema, una taca, una marca negativa. Per lluitar contra això, s’ha de tenir molta paciència i s’ha de fer molt de màrqueting social, perquè l’estigma no serveix per res, al contrari”. “Estem fent campanyes i cursos a sanitaris, empresaris, periodistes, escoles, joves, i estem preparant un de nou per a cossos policials”, afegeix.
Una de les activitats que ha tingut més èxit és la relacionada amb els centres educatius, ja que han vist com, després de tractar el tema a classe, els infants i adolescents s’animen a parlar-ne amb més naturalitat. “La solució”, considera Bardají, “és anar conscienciant molt la societat, i també ajuda que surti gent coneguda als mitjans, siguin del món del futbol, la política, el cinema, etc., que diguin ‘pateixo esquizofrènia’ o ‘vaig tenir una depressió i ara m’he recuperat’, i part de la societat veuria que no és per tant”.
Escolta activa per preveure conductes suïcides
També el 2010, un grup de professionals i voluntaris que havien viscut la conducta suïcida en primera persona van decidir crear l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi (ACPS), amb la finalitat de reduir la mortalitat per aquesta causa a través de la conscienciació social i de l’acompanyament de l’entorn. Entre els projectes, disposen d’un espai d’escolta activa per a persones en risc de temptativa o ideació suïcida en què ofereixen recursos per a elles i el seu entorn.
També hi ha espais per a familiars i amics que conviuen amb aquestes persones, i fan xerrades diverses al món educatiu per saber detectar senyals d’alerta entre la població adolescent, així com col·loquis de persones que han viscut una situació de risc en primera persona i han aconseguit superar-ho.
La presidenta de l’ACPS, Clara Rubio, destaca que la família i l’entorn tenen un paper clau per identificar una conducta suïcida: “L’escolta activa ens permet identificar possibles senyals verbals que ens poden donar molta informació. Poden ser expressions que ens traslladen desesperança, esgotament o una situació en què veiem un dolor emocional i en què podem identificar que la persona realment no troba una alternativa a aquest patiment”.
“Una altra manera d’identificar-ho pot ser a través de canvis de conducta en el nostre familiar que ens porti a interpretar que hi ha una possible situació de risc, una planificació o un gest suïcida, sigui un canvi de conducta sobtat o un inclús que ens indiqui que ens està traslladant un comiat o una calma no esperada, en cas que la decisió estigui presa. La família té un paper preventiu important perquè coneixem millor el nostre entorn, però hem d’entendre millor la conducta suïcida per poder acompanyar millor la persona”, resumeix.
Discriminació de les dones
Des del 1993, la Fundació Surt treballa a favor dels drets de les dones i en contra de les discriminacions de gènere. L’empoderament de la dona ve des de processos personals de pressa de consciència de subordinació per transformar les relacions amb l’entorn, fins a treballar per la independència econòmica i millorar el perfil laboral.
Aquesta organització feminista vol generar pensament col·lectiu i crític amb l’entorn sociopolític, per tal de formular propostes de canvi en defensa dels drets de les dones i altres grups socials en situació de discriminació.
La desigualtat de gènere comporta també problemes de salut mental en les dones, tal com explica la directora general de la Fundació Surt, Sira Vilardell: “Venim d’una atribució de rols que el nostre sistema patriarcal ens imposa, que fa que el rol de les dones sigui molt invisibilitzat, en tots els àmbits. Tenim el rol atribuït que hem de cuidar els altres, però la cura cap a nosaltres no l’establim”.
“Aquestes discriminacions les anem acumulant al llarg de les nostres vides, amb aquesta tensió i aquesta cura que se’ns sobreposa, i tenim una càrrega que és molt més evident. Ho hem vist clarament amb la pandèmia. I vas afegint, amb les diferents situacions de violències que vivim, siguin institucionals, de parella, comunitàries… Tot això té un impacte claríssim en la nostra salut mental, i hi ha una tendència a hiperdiagnosticar i medicalitzar, en comptes d’anar a l’arrel. En lloc d’abordar les causes i anar al focus d’aquest malestar, es dona solució a les conseqüències”.
L’estudi se centra en fer un qüestionari on line (https://www.cervellsaludable.cat/es/) a unes 10.000 persones entre 50 i 80 anys a Catalunya. D’aquestes, es preguntarà a 2.600 si poden desplaçar-se a casa seva a fer un test d’olfacte i, en una fase més avançada, faran seguiment presencial a la clínica a entre 200 i 300 persones, tant d’alt risc com de baix risc.
El projecte rep el nom d’‘Envelliment cerebral saludable’ (HeBA, de l’anglès ‘Healthy Brain Aging’) i, a més de la Unitat de Parkinson de l’Hospital Clínic de Barcelona, hi col·laboren centres d’investigació d’Alemanya i Àustria, que també s’encarreguen de fer qüestionaris als seus països. El promotor d’aquesta iniciativa és la Fundació Michael J.Fox per a la investigació del Parkinson.
La investigadora principal del projecte al Clínic, la doctora Maria Josep Martí, explica que es nodreixen d’investigacions anteriors segons les quals les persones amb Parkinson prèviament han patit durant anys diferents problemes de salut, com pèrdua d’olfacte, malsons, falta de memòria o depressió.
“Aquests símptomes apareixen molt abans que la tremolor i l’alentiment motor. El 80% dels pacients afirmen que han perdut olfacte, amb diferents graduacions, segons el cas. Entre el 30% i el 40% han tingut malsons a la nit, cridant i movent-se, fins i tot hi ha gent que ha caigut del llit. Sovint, han patit ansietat o estrenyiment. A més, ser home és un factor més de risc, i no haver fumat mai també és un factor de risc”, resumeix la neuròloga.
Un cop contestades preguntes diverses sobre aquests i altres símptomes, s’aplica una fórmula, i el programa informàtic estableix si la persona té un risc alt o baix de desenvolupar la malaltia.
Objectiu: detenir la malaltia
El Parkinson és un trastorn neurodegeneratiu que progressa lentament i afecta el sistema nerviós central. Apareix quan entre el 50 i el 70% de les cèl·lules que produeixen la dopamina han reduït la capacitat de produir aquest neurotransmissor. Normalment, la mort de les neurones comença molts anys abans dels clàssics símptomes, i és aquí on se centra la investigació.
Martí: «Quan apareixen els símptomes típics i els pacients van lents a l’hora de caminar, ja és molt tard» | Cedida
Martí assenyala que l’objectiu és “intentar veure si som capaços, amb un qüestionari, de saber quines persones estan més en risc de patir la malaltia del Parkinson. Ens interessa perquè el que estem veient és que quan apareixen els símptomes típics i els pacients van lents a l’hora de caminar, ja és molt tard”.
“Avui dia hi ha bastants laboratoris que estan intentant fer medicaments per revertir la causa o parar la malaltia, però ha sigut un desengany, perquè arribem tard i no ha sigut exitós. Per això, intentem buscar els pacients a edats més joves, per trobar un medicament eficaç”, afegeix.
Tot i que se sap poc sobre aquesta fase primerenca, l’equip mèdic considera que poder detectar les persones durant aquest període, ajudaria a alentir, detenir o revertir el procés de la malaltia.
Qui pot participar
La decisió de preguntar a persones a partir de 50 anys té a veure amb el fet que ja hi ha una trajectòria llarga de vida per recollir tots els símptomes susceptibles d’avisar del risc de tenir Parkinson, a part del valor genètic. Tot i això, en funció dels resultats, l’experta no descarta que es pugui fer l’estudi a persones de menys de 50 anys.
El qüestionari poden fer-lo persones neurològicament sanes i també persones que tenen familiars amb malalties neurodegeneratives de la vellesa. En canvi, no poden participar en aquest projecte malalts de Parkinson, Alzheimer i altres trastorns neurològics del moviment, demència, vessament cerebral o esclerosi lateral amiotròfica (ELA), ni persones que prenguin medicació que pugui augmentar o desencadenar els símptomes d’una malaltia neurodegenerativa.
A Espanya, el Parkinson afecta prop de 140.000 persones i, amb l’envelliment de la població, es preveu que la xifra augmenti significativament en els pròxims anys. Avui dia no hi ha un tractament curatiu per a les malalties neurodegeneratives.
Konsulta’m va néixer l’any 2018 per atendre de forma preventiva el patiment emocional i el malestar psicològic d’adolescents i joves abans que el problema s’agreugi i es converteixi en un trastorn de salut mental. Es tracta d’un servei anònim i gratuït disponible a tots els districtes de la ciutat i no requereix cita prèvia.
El 2022, es va ampliar per a les persones de més de 22 anys a la majoria de districtes, tenint en compte on hi ha més col·lectius en situació de vulnerabilitat relacionada amb aspectes socials i econòmics que deriven en pitjors indicadors de salut mental. Konsulta’m +22 disposa de professionals de la psicologia, el treball o l’educació social i la infermeria i està vinculat també als centres de salut mental d’adults (CSMA).
Fins al setembre del 2022, el servei ha atès unes 2.100 consultes de joves i 350 d’adults en un dels 21 espais Konsulta’m repartits a diferents casals, centres cívics i altres llocs de la ciutat. Els professionals basen la seva feina en l’escolta activa, l’orientació i l’acompanyament emocional, per tal que la persona afectada verbalitzi el que li està passant i, si vol, faci alguna sessió més. En cas que es detecti algun problema greu, que és una minoria de casos en aquest servei, se’ls deriva cap a una atenció més especialitzada als CSMA.
Aquestes iniciatives formen part del Pla de salut mental de Barcelona 2016-2022 de l’Ajuntament, que finança el projecte. Arran de la pandèmia sanitària de la Covid-19, el patiment psicològic s’ha agreujat entre la població, per la qual cosa aquest servei pretén posar el focus no només en el tractament, sinó també en la prevenció i detecció dels símptomes.
L’enquesta a la Joventut de Barcelona 2021 indica que gairebé la meitat dels i les joves de la ciutat asseguren que el confinament els ha afectat emocionalment i, segons dades de l’Enquesta de Salut de Barcelona de 2021, els problemes de salut mental han augmentat passant del 16% al 22% en cinc anys en el cas dels homes i del 20 al 31% en el de les dones. En el cas d’elles, l’increment es produeix sobretot en els grups joves i en les classes socials més benestants.
Escolta activa
Amb l’objectiu d’escoltar i acompanyar el jovent, es va posar en marxa el servei Aquí t’escoltem, destinat a persones de 12 a 20 anys. El projecte pretén fomentar el creixement personal, l’autoestima i les habilitats socials, i ofereix activitats grupals i tallers per poder parlar d’emocions, respecte, assertivitat o resolució de conflictes, entre altres qüestions.
Per accedir al programa Aquí t’escoltem, cal demanar cita prèvia o escriure a consulta_aquitescoltem@bcn.cat. Hi ha deu centres a la ciutat, un per districte, en què ofereixen atenció individual i orientació específica i, en una segona fase, proposen diferents activitats, com per exemple: «I tu com lligues?», per conèixer gent nova i plantejar formes de lligar respectuoses; «Expressart», per treballar les emocions a través del ball, la pintura, el teatre, la música o l’escriptura, o el taller de sexualitat «Sexcrets».
En aquesta línia de la prevenció de casos abans que es converteixin en un problema greu de salut mental, des del juliol del 2022, el consistori també ofereix un nou xat que es diu Xat joves amb l’objectiu que puguin parlar de manera confidencial i immediata sobre el seu patiment i malestar emocional. En aquests primers mesos, han rebut 360 xats, dels quals tres tenien contingut suïcida.
El xat per joves està pensat per a persones d’entre 14 i 26 anys | Ajuntament Barcelona
Aquest xat funciona a través de WhatsApp 679 333 363, està pensat per a població d’entre 14 i 26 anys, està disponible les 24 hores i també és gratuït. El consistori l’ha posat en marxa a través d’un conveni amb la Fundació Ajuda i Esperança, igual que ha fet amb el Telèfon del Suïcidi, destinat a atendre trucades de persones amb conductes suïcides, així com de familiars i de l’entorn social.
El suïcidi a Barcelona
El telèfon de prevenció del suïcidi a la ciutat forma part del Pla de Xoc en Salut Mental 2020, acordat amb la Mesa de Salut Mental de Barcelona, per donar resposta al malestar emocional de la població arran de la pandèmia. Consisteix en l’habilitació d’un telèfon gratuït, el 900 925 555, les 24 hores tots els dies de l’any. Des de la seva posada en marxa, han atès més de 8.000 trucades amb 213 suïcidis imminents.
La primera trucada la respon una persona voluntària, prèviament formada per a aquesta tasca, que avalua el risc i fa un acompanyament emocional sense jutjar i sense tractar de convèncer. El que fa és interessar-se per què necessita i per què està patint. En els casos de risc elevat de suïcidi, el protocol estableix les passes a seguir per contactar amb els serveis d’emergències. També s’intenta vincular la persona que truca amb la xarxa de serveis de salut mental disponibles a Barcelona.
El suïcidi és la primera causa de mort entre els homes de 15 a 44 anys a la ciutat i la segona en dones en el mateix marge d’edat, després del càncer de mama. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’estima que se’n produeixen 20 temptatives de suïcidi per cada suïcidi consumat. A Barcelona serien uns 2.000 intents.
Serveis accessibles i propers
La regidora de Salut, Envelliment i Cures a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, considera que, després de la pandèmia, s’ha de “posar un accent molt especial en els joves i en les persones grans, que segurament són aquells col·lectius que han patit més durant la pandèmia”.
“No és el mateix aturar dos anys de la teva vida quan en tens 40 que quan en tens 16, o aïllar-te. Per tant, ha sigut un patiment doble per a aquestes poblacions més joves, que les hem de saber acompanyar molt bé, i l’altre col·lectiu que és més vulnerable que caldrà també saber acompanyar molt bé són les persones grans o molt grans, sense perdre la mirada d’acompanyar a tota la població”, remarca la regidora.
En aquest sentit, Tarafa assegura que “és molt important que tots els serveis que fem estiguin accessibles i arribin a tots els racons de la ciutat” per tal que qui necessiti un acompanyament o una escolta hi accedeixi de forma fàcil i prop de casa seva. Pel que fa a la població jove, destaca l’èxit de Konsulta’m en els espais comunitaris i del xat de 24 hores, on la majoria de vegades “aquella inquietud, aquella angoixa o aquella por, la podem resoldre, i un 6% els derivem a serveis de més especialització”.
Afegeix la necessitat de tenir un telèfon d’acompanyament gratuït emocional per a persones amb pensaments suïcides, així com les taules de salut mental a tots els districtes on participen organitzacions, entitats i federacions del sector.
Pel que fa a l’àmbit escolar, posa en valor el programa d’educadores emocionals a les escoles, en una estratègia compartida amb el Consorci d’Educació de Barcelona i el Programa municipal de Pla de Barris. Actualment, hi ha 44 escoles amb aquesta figura, que treballa amb el professorat, l’alumnat i les famílies.
En matèria laboral, Tarafa subratlla l’Acord per la Salut Mental a la Feina amb els principals agents de la ciutat, un acord amb 10 punts que reconeix que unes bones condicions de treball són la base per a una bona salut emocional, i que aposta per reduir els riscos psicosocials als centres de treball.
Amb motiu de la Setmana Mundial de la Donació de Plasma, que té lloc del 3 al 9 d’octubre, el Banc de Sang i Teixits ha alertat de la necessitat de tenir més plasma per reduir la dependència d’altres països i ha posat en marxa una campanya de sensibilització per tal d’augmentar les reserves.
La resposta de la ciutadania ha estat molt positiva i més d’un centenar de persones al dia han programat cita per apuntar-se a través de la web, explica la doctora Roser Vallés, responsable del programa Plasma del Banc de Sang i Teixits: “Quan vaig marxar ahir, hi havia 174 persones apuntades per a avui, pot ser que siguin més. Estem fent passos endavant per explicar per a què serveix la donació: per a transfusions i per a medicaments”.
En els últims anys, la tendència de donacions de plasma a Catalunya ha anat a l’alça. Així, el 2017 va haver-hi 13.800 donacions i aquest 2022 es preveu arribar a les 25.000. “Les cites es poden fer cada dia del món, no només aquesta setmana”, recorda la doctora, i recomana que es vagi amb cita prèvia perquè cada persona s’hi està una hora aproximadament i, d’aquesta manera, s’assegura que hi hagi màquines disponibles.
Les persones que vulguin donar plasmar poden fer-ho en els 12 grans hospitals on el Banc de Sang té un espai de donació o en les col·lectes que s’organitzen cada setmana per Catalunya.
Què és el plasma?
El plasma és un líquid transparent i groguenc que representa el 55% del volum total de sang i que té suspeses les cèl·lules sanguínies: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes. Està format per aigua (90%), sals minerals i una gran quantitat de proteïnes que vetllen pel bon funcionament del cos.
De forma general, qualsevol persona que dona sang pot donar plasma. Ha de tenir entre 18 i 70 anys, pesar més de 50 quilos i estar bé de salut. Com que el plasma és pràcticament tot aigua, a diferència de la sang, es pot donar amb més freqüència, ja que la recuperació és més ràpida. Així, una persona que reuneixi les condicions necessàries pot donar-ne cada 15 dies. De fet, a Catalunya hi ha una vintena de persones que en donen com a mínim un cop al mes.
“La donació de plasma no ha d’anar a expenses de la de sang”, remarca Vallés. No es poden fer totes dues el mateix dia, sinó que entre una transfusió de sang i una de plasma ha de passar un mes. “Amb quatre cops a l’any aniríem superbé i incrementaríem el nombre de donacions i de fidelitzacions per arribar a les 65.000”
Les transfusions de plasma són necessàries, per exemple, en cas d’accidents, hemorràgies agudes, o trastorns de la coagulació. També hi ha medicaments que es fan a partir de les proteïnes del plasma. Les immunoglobulines són les proteïnes que més es necessiten perquè són vitals per a pacients amb poques defenses i que no tenen capacitat per lluitar contra les infeccions.
En paraules de la doctora, “el plasma per transfondre el tenim cobert amb les donacions, ens falta el de fer medicaments. I quins medicaments fem? El plasma és el líquid de la sang, i té unes proteïnes que són essencials per a la vida i que hi ha persones que no les fabriquen o no les tenen, com per exemple persones que tenen hemofília”.
“Hi ha altres malalties pulmonars que també necessiten medicació que pot proporcionar el plasma, i hi ha les immunodeficiències de persones que no fan defenses quan estan amb un virus o amb un patogen. Aquests pacients necessiten els medicaments, per qualitat de viure o per viure, depèn del grau de la malaltia”, afegeix.
Evitar dependre de l’exterior
El plasma necessari per a medicament no està cobert i, per això, des de Catalunya s’ha de comprar a altres països, principalment els Estats Units i Alemanya. Amb la pandèmia de la Covid-19, les reserves van baixar a nivell internacional, i amb la crisi d’Ucraïna també hi ha inconvenients. “No hauríem de dependre de països estrangers perquè depenem de factors externs, i hem d’arribar a tractar tots els nostres pacients”, remarca.
Per poder donar plasma, cal connectar-se a una màquina, anomenada separador cel·lular, durant una hora aproximadament, i cal que el donant tingui unes venes una mica més gruixudes que per donar sang. “Les persones que tenen les venes finetes no són candidates per donar plasma. El sistema, explicat de manera planera, és: es fa la punxada, l’extracció va cap a una màquina que centrifuga la sang i filtra el plasma. El plasma es queda en una bossa i la sang torna per la mateixa via al cos. Per això, és més llarg que una donació de sang”.
Amb motiu d’aquesta setmana de sensibilització, el 6 d’octubre de 9 a 20 hores s’organitza una Marató de Donació de Plasma a l’Ajuntament de Barcelona. Les persones que ho desitgin poden donar plasma al Saló de les Cròniques.
