Just Deploy It!

Autor: Amando Martín Zurro

  • Sobre la vacunació, els vacunòdroms i l’Atenció Primària i Comunitària

    La vacunació contra la Covid-19 cada vegada s’assembla més a una tragicomèdia, no tant com els clàssics drames grecs que li van donar el nom, sinó, més aviat, a les versions del renaixement, com «El pastor fidel» de Giovanni Batista Guarini, que Hendel versionà en forma d’òpera o, potser, a les més modernes de Beckett o de Pinter. En tractar-se d’una qüestió prou greu per a la ciutadania que, quan creia que les seves dubtoses esperances en una solució comprensible de la pandèmia -intensament estimulades des de diverses localitzacions- estaven a l’abast de la mà, ara resulta que per motius no massa ben explicats, bona part de la població no acaba de saber quan podrà gaudir-ne.

    Les vicissituds de la política vacunal, des de l’estratègia per a l’adquisició de les vacunes, fins a la seva distribució quantitativa i qualitativa segons els diversos col·lectius candidats, per posar tres exemples il·lustratius, han merescut una constant atenció crítica dels mitjans de comunicació i experts.

    D’ençà de més de tres mesos des de les primeres vacunacions regulars, encara hi ha més interrogants que certeses: Que si els incompliments contractuals dels fabricants quant al subministrament; que si la suspensió temporal de la vacuna d’Astrazeneca a causa d’uns hipotètics efectes adversos no confirmats, que si la politització dels mecanismes d’autorització de les vacunes provinents de Rússia i la Xina i la resistència dels governs occidentals a intervenir temporalment les patents de fabricació, etc. Tot això fa pensar que les coses no s’han fet bé.

    Encara que les causes d’aquestes possibles errades són d’origen molt divers, totes conflueixen en una certa incapacitat dels organismes governamentals per dissenyar una estratègia vacunal que contempli diferents escenaris de disponibilitat i administració de les vacunes.

    Pocs mesos abans de l’inici de les vacunacions ja se sabia que -gairebé amb seguretat- durant el primer trimestre de 2021 disposaríem d’una vacuna efectiva i segura amb una sola dosi. Doncs bé, avui en dia, cap dels governs -ni l’estatal, ni els autonòmics- ha explicat amb claredat l’impacte i els canvis que hauria de suposar aquest fet en l’estratègia vacunal.

    Els problemes apuntats s’agreugen amb el temps i, a començament del mes d’abril, encara no sabem quina dinàmica vacunal se seguirà el pròxim trimestre, sobretot pel que fa a la priorització dels grups etaris i amb factors de risc afegits i, el que potser és més greu, s’incrementa la confusió de la ciutadania quan es prenen iniciatives com l’enviament indiscriminat de missatges a col·lectius poblacionals convidant-los a demanar cita per vacunar-se.

    Encara que les vacunes no fossin una solució definitiva, ni que la immunitat col·lectiva comporti l’erradicació del virus Covid-19, sembla que allà on la proporció de persones vacunades és més gran -amb qualsevol de les vacunes autoritzades- la morbiditat i la letalitat disminueixen amb efectes tangibles sobre la demanda sanitària. Un resultat que, ni que sigui provisional, justifica el disseny i la pràctica d’una estratègia vacunal capaç d’assolir de la forma més ràpida possible una elevada cobertura d’immunització de la població. Doncs bé, el ritme de la vacunació continua sent massa lent i no s’ha prioritzat l’estratègia d’administració d’una sola dosi vacunal com una forma d’accelerar-la, tal com han fet en el Regne Unit.

    L’única iniciativa dels governs -entre ells el català- de la qual tenim coneixement per accelerar el pla de vacunació han estat els vacunòdromes. Una proposta que molts considerem inapropiada. Així, segons el Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) en aquest diari, té molts més inconvenients que avantatges. Entre ells que accentua el deteriorament del sistema sanitari i la paràlisi d’innovació a què ha estat sotmès en les darreres dues dècades, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària i comunitària, en fer palesa la desconfiança de les autoritats sanitàries mateixes sobre la seva capacitat de resposta i que els porta a buscar alternatives a fora sense valorar que així contribueixen a augmentar el seu desprestigi davant la població. Es torna a desaprofitar una oportunitat d’or per enfortir i innovar el sistema.

  • El nou govern i la Conselleria de Salut

    Si el Sr. Pere Aragonès demostra prou habilitat negociadora, a finals d’aquest mes de març tindrem nou govern a la Generalitat. Fins que es facin els recanvis corresponents a les conselleries i als esglaons directius passaran unes setmanes i ens plantarem a finals del mes d’abril abans que puguin començar a actuar operativament els nous responsables formals, qui seran els vigents protagonistes llavors de la política sanitària catalana.

    Tot i que, des de fa ja mesos, el protagonisme en la sanitat del nostre país s’ha desplaçat de forma clara de l’actual consellera Alba Vergés al seu secretari de salut pública Dr. Argimon. Tant és així que, des d’abans de les eleccions, molts dels líders polítics han dit que no dubtarien en fitxar-lo com a conseller si la seva formació triomfava. Expectativa que han assumit també bona part dels analistes polítics dels mitjans de comunicació catalans, que no han estalviat lloances a la figura del Dr. Argimon. Encara que, tot s’ha de dir, tampoc ha faltat qui, amb certa ironia, atribuïa aquesta bona valoració a la mediocritat imperant avui a la política catalana.

    Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària,

    Fins avui, i durant els pròxims mesos, la pandèmia i els seus serrells continuaran procurant una excusa prou convincent per mantenir l’actitud immobilista dels directius sanitaris, però, esperem que més aviat que tard, s’hagin d’afrontar els reptes derivats de la darrera crisi, de les retallades indiscriminades i, el que encara és més transcendent, de la necessitat dels canvis conceptuals i estratègics que precisa, cada dia amb més urgència, el sistema sanitari català.

    Tants com són no és possible abordar-los en aquest article així que només enumerem els que, a parer nostre, són prioritaris i que haurien de comportar una reorientació substantiva del sistema. Mitjançant el disseny i l’aplicació de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació intersectorial autèntica i no únicament cosmètica o retòrica; una genuïna priorització de la salut pública que transcendeixi la seva tradició burocràtica i contribueixi genuïnament al desenvolupament de polítiques públiques saludables i a l’efectiva protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària, començant pels serveis sanitaris mateixos, ajudant al foment real de l’atenció primària i comunitària, que hauria de comportar simultàniament una reforma del terciarisme que equilibrés les dimensions biològica, psicològica i social del sistema sanitari; acompanyat d’una política de recursos humans capaç de motivar uns professionals immersos en el burnout, promovent la prevenció del malbaratament i de la iatrogènia com proposa el programa ‘Essencial’, si bé de manera més preceptiva i, és clar, un finançament associat a les prioritats veritablement assumides.

    Un llistat llarg que no és fàcil d’abordar políticament i pressupostaria. Que requereix imprescindiblement la voluntat política de la major part de l’executiu i, molt probablement, també del suport més o menys tàcit d’altres forces polítiques interessades en la recuperació d’una sanitat de nou exemplar. Perquè ens temem que amb les reconegudes virtuts del Dr. Argimon no hi haurà prou.

  • Vacuna de la Covid-19: Una sola dosi?

    Cada dia són més abundants les opinions favorables, també dels experts, a un canvi en l’estratègia de vacunació del Covid-19 que consistiria a administrar una sola dosi de qualsevol de les vacunes, de Pfizer, AstraZeneca o Moderna (la de Janssen contempla ja una única dosi), que són les que més s’utilitzen en el món occidental, a la quantitat més gran de població i en el temps més breu possible. Una recomanació que encara seria una indicació més clara per la gent que ja ha estat infectada i, encara més, pels que han patit la malaltia.

    En dissenyar inicialment les pautes vacunals amb dues dosis no es disposava de dades sobre la seva efectivitat, però avui ja se sap que el percentatge de protecció és superior al 60% amb la primera dosi en gairebé tots els casos. La segona ho incrementaria entre un 10 i un 20 per cent. També hi ha dades cada cop més contrastades de l’associació d’una única dosi amb la notòria disminució dels casos greus i, en conseqüència, dels ingressos hospitalaris i de la letalitat. i pel que sembla una sola dosi també redueix la potencialitat de contagi a terceres persones susceptibles en el cas d’infectar-se les persones vacunades, encara que els entesos no estiguin tan segurs d’aquesta propietat.

    Els anglesos, coneixedors de primera mà dels processos de fabricació a casa seva de la vacuna d’AstraZeneca i dels problemes plantejats per algunes de les variants del virus, varen adoptar des de bon començament l’estratègia de la dosi única. A Espanya encara no s’ha pres cap decisió en aquesta línia.

    Canviar a una estratègia de dosi única, sobretot després d’haver vacunat a la població més vella i, per tant, amb un risc més elevat, proporcionaria la convicció que el creixement ràpid del percentatge de població amb un nivell d’immunització suficient podria reduir en menys temps que fins ara bona part dels casos greus i contribuir a modificar la dinàmica epidemiològica limitant la transmissió poblacional, fins i tot d’almenys algunes de les variants emergents del virus.

    L’aprovació en els pròxims dies de la vacuna de Janssen hauria d’estimular els decisors polítics i els experts per considerar la conveniència d’aquest canvi estratègic. En condicions equivalents d’eficàcia, seguretat, disponibilitat i cost, semblen clars els avantatges de la dosi única quant a la celeritat d’abastar una cobertura vacunal suficient i simplificar de forma molt notable el disseny organitzatiu i la implementació del programa vacunal.

    L’aparició de variants del virus amb més capacitat de difusió, i el que només és, per ara, un temor que caldria verificar, més virulentes, no fóra lògic que frenés la rapidesa de la vacunació, més aviat al contrari, velocitat que en les circumstàncies presents de «fatiga pandèmica» juntament amb el deteriorament progressiu de les condicions socials tant en el camp de la interacció personal i col·lectiva com en l’econòmic convindria accelerar.

    La població en el seu conjunt, i particularment els més joves, necessiten tornar com més aviat millor a una dinàmica d’interacció social positiva i satisfactòria. Cal, amb seny i responsabilitat, lluitar contra l’expansió incontrolada de la por i aconseguir que moltes de les nostres accions quotidianes surtin de la «clandestinitat» a què les sotmeten les restriccions establertes. En definitiva, cal evitar que el deteriorament personal, social i econòmic esdevingui irreversible.

  • Sanitat i eleccions

    En el moment d’escriure aquest article encara falten dos dies per a les eleccions a Catalunya i, quan surti publicat, ja es coneixeran els resultats obtinguts per les diferents forces polítiques que es presenten. En aquest context, he pensat que seria adient tornar a reflexionar sobre dos grups de problemes estratègics generals rellevants de la sanitat catalana que haurien pogut ser protagonistes dels programes dels partits polítics que s’autodefineixen com progressistes i d’esquerres.

    Abans d’entrar en matèria, cal assenyalar que, amb unes poques excepcions puntuals i malgrat la pandèmia, les propostes d’innovació i canvi del sistema sanitari no ocupen un lloc molt visible en els programes electorals i que, com les relacionades amb l’ensenyament, la dependència i altres sectors dels serveis públics, romanen diluïdes en un magma dominat per les reivindicacions superestructurals sobre les interaccions polítiques de Catalunya amb la resta de l’estat.

    El sistema sanitari català pateix des de fa molts anys un greu dèficit de finançament agreujat amb les retallades instaurades a partir de l’any 2008, que han afectat de forma molt punyent a l’atenció primària i comunitària. Aquest problema està relacionat amb el de la ineficiència del sistema, molt significativa i que s’ha vist accentuada per una manca de planificació dels recursos i serveis i de correcció de grups d’activitats assistencials sense una efectivitat demostrada.

    La inestabilitat laboral i la pràctica inexistència d’una política de recursos humans mereixedora de tal nom, ha generat una mena de burnout general dels professionals de tots els àmbits, amb èmfasi especial en els d’atenció primària i comunitària.

    Aquests dos grups de problemes estratègics s’han intensificat en un brou de cultiu propiciat per l’absència d’un veritable Servei Nacional. El Servei Català de la Salut (CatSalut) ja ha demostrat amb escreix i al llarg de gairebé tres dècades la seva inutilitat conceptual i operativa per gestionar i innovar el sistema i sembla mentida que, malgrat les insistents demandes provinents dels diferents àmbits polítics i professionals, no s’hagi abordat la seva transformació en profunditat.

    Les eleccions del 14 de febrer no resoldran aquests problemes essencials del sistema sanitari català i em temo molt que, al contrari, s’accentuaran en la pròxima legislatura, posant en greu risc de deteriorament irreversible aquest pilar bàsic de l’estat i societat de benestar. Mentre els nostres líders polítics s’esbatussen discutint sobre si són llebrers o són podencs els llops, se’ns menjaran el ramat. Tot això, i és el més greu, mentre la ciutadania i, per tant, les seves capes més desfavorides, assisteixen amb impotència a la representació d’aquest drama sociològic.

    Sembla com si la reivindicació de la solució d’aquests problemes fos socialment minoritària i, realment, el fet que no s’abordin amb decisió per cap dels governs i partits des de l’època de la sociovergència, podria donar inicialment la raó als que així pensen. Però no es confonguin; el foc, el malestar social, creix sense pressa, però també sense pausa i arribarà un moment que serà incontenible.

  • La Covid-19 i la societat postpandèmica

    Una part no menyspreable de la ciutadania fa temps que es pregunta si la pandèmia ens haurà ensenyat algunes coses que ens ajudin, personalment i col·lectiva, a no recaure en algunes de les errades comeses. També hi ha qui qüestiona si les conseqüències negatives de les mesures adoptades no ens faran retrocedir anys o fins i tot decennis en l’esforç de corregir les desigualtats socials injustes i, en general, de millorar les perspectives de les generacions futures. Perquè no es pot negar que la pandèmia i les mesures per tractar d’alentir la seva difusió i els seus efectes en termes de morbi-mortalitat i de sobrecàrrega dels serveis sanitaris provoquen deterioraments significatius en la qualitat de vida de molta gent i, el que encara amoïna més, una notòria disminució de l’equitat.

    Els decisors polítics, amb el suport de bona part dels experts -entre còmplices i ostatges- dicten mesures per tal d’evitar el col·lapse dels serveis sanitaris, intentant reduir la capacitat transmissible del germen a la seva mínima expressió, amb l’esperança que alguna de les vacunes en marxa pugui controlar decisivament el problema. Una actuació que es basa en la lògica que és millor fer el que puguem fins al límit, malgrat la ignorància i sobretot la incertesa quant a l’evolució de l’epidèmia. Ignorància que no s’aplica, però, a les conseqüències negatives que provoca aquesta reacció sobretot en els sectors socials més desfavorits.

    No tant perquè moltes de les actuacions promogudes no tinguin prou proves de la seva efectivitat, sinó sobretot perquè no s’han valorat en termes del balanç entre beneficis i perjudicis esperables o de la relació cost/oportunitat comparativament amb altres alternatives. Des de la percepció general que estem davant una potencial catàstrofe apocalíptica és comprensible mirar de fer tot allò que es pugui, malgrat els dubtes sobre la seva utilitat. Amb la il·lusió de trobar solucions terapèutiques gairebé miraculoses que no sembla que contribueixin substantivament a reduir la mortalitat evitable. Una actitud que menysprea l’advertiment explícit d’Archibald Cochrane quan ens deia que aquesta era la millor manera d’enfonsar un sistema sanitari.

    Sense que es fomentin iniciatives per impulsar de forma decidida les innovacions que precisen la sanitat i els serveis socials en el marc d’unes noves polítiques transversals de benestar i qualitat de vida. Fins i tot alguns propòsits de desenvolupar la promoció col·lectiva de la salut comunitària mitjançant projectes intersectorials i participatius queden alentits davant la prioritat d’eliminar o quan menys frenar la difusió viral. Fins on estem disposats a arribar en aquesta espiral de deteriorament de les condicions de vida actuals i previsiblement futures?

    Ens diuen que ens hem d’esforçar una mica més. Hi ha qui pensa, o almenys ho diu, que si som responsables -és a dir, obedients- això no durarà gaire, però ens temem que es tracta d’un desig, d’una esperança incerta. I el que sí que sabem és que la situació social empitjora cada dia i ens amoïna pensar que els perjudicis causats siguin tan importants que facin inviable un «reset» mínimament acceptable dels sistemes de producció de riquesa i protecció social per tornar a assolir uns nivells de benestar semblants als d’avui i, el que és més important, que es visualitzin unes perspectives de futur atractives per a les generacions més joves.

    En els darrers mesos ningú pensa en altra cosa que en les vacunes com solució definitiva de la pandèmia. Però les vacunes que s’estan aprovant en aquests dies comporten molts interrogants, particularment quant a la seva influència sobre la capacitat de contagiar dels vacunats, en relació amb la durada de la immunització i d’altres, sense oblidar els problemes relacionats amb el seu transport, emmagatzematge, administració i control.

    Tots desitgem superar quan més aviat aquesta situació, però difícilment ho podrem fer des d’una societat que no agafa el toro per les banyes; assumeix els infortunis i gestiona assenyadament la incertesa. La societat postpandèmica és molt probable que no sigui millor que abans. Perquè si tenim en compte el creixement exponencial de les desigualtats socials, la destrucció d’una part significativa del teixit productiu generador de riquesa i l’actitud reactiva i poc agosarada i innovadora dels responsables polítics no podem sentir-nos molt esperançats en un futur de progrés.

  • Un conte breu sobre la pandèmia: A la sortida del túnel cal evitar enlluernar-se

    Aviat farà un any que el tren de la ciutadania mundial i, per tant, també de l’espanyola, inicià amb la pandèmia Covid-19 la travessa d’un llarg túnel, negre com la gola del llop. Els mapes dels raïls, antics com el mateix tren, no recollien l’existència del túnel i la seva sobtada aparició i la consegüent foscor ens va sorprendre a tots. Els maquinistes no sabien què fer i els passatgers van caure en la por i, fins i tot, en el pànic, i molts arribaren a pensar que la fi del món era a tocar. En aquesta situació de desconcert, no foren pocs els que es van llançar a les palanques d’alarma per intentar aturar el tren. Però les alarmes i la resta de la instal·lació elèctrica no funcionaven i el comboi es va continuar endinsant, donant forts cops a banda i banda i cada vegada a més velocitat, en la foscor del túnel. Una part dels passatgers va patir greus ferides i alguns van morir a conseqüència dels cops i dels desplaçaments, especialment els més vells o impossibilitats.

    Alguns passatgers, una minoria, provaren de convèncer a la resta de la necessitat de mantenir la tranquil·litat, d’actuar amb seny per fer front a la situació de la forma més positiva possible per tothom, reduint al màxim les seves conseqüències negatives. Van començar assegurant-los que, com en qualsevol altre túnel, encara que fos molt llarg, s’arribaria al final i que la foscor donaria pas a la lluminositat. Els aconsellaren engegar mesures per reduir el risc de colpejar-se en la foscor i per superar l’angoixa. La veritat és que aquesta minoria del passatge no va tenir massa èxit amb aquestes senzilles argumentacions i, mentre el tren continuava la seva boja carrera pel túnel, la majoria dels passatgers i els mateixos maquinistes es van embardissar en agres discussions que començaven per criticar els responsables del ferrocarril per no avisar a temps de la situació del túnel i pel mal estat del tren i dels mateixos raïls i continuaven per si era o no convenient encendre foc als vagons per poder-se veure entre ells o confinar-se tots plegats en un únic vagó. La discussió anava pujant de to a mesura que creixien les pors sobre les conseqüències negatives que sobre ells mateixos, les seves famílies, treballs i negocis tindria el segur descarrilament del tren. Alguns, els més excitats, arribaren a les mans i, perdut el control dels seus impulsos, es van enfonsar en una mena de tempesta de moviments desordenats, donant-se uns a altres cops furiosos amb tots els objectes del mobiliari del tren que trobaven a mà, deixant-lo destrossat.

    Després d’un temps llarg, etern, el tren arribà al final del túnel i la desitjada llum ho va inundar tot amb una intensitat que va deixar tothom enlluernat i cec. Pot ser que aquesta fos la causa que la tranquil·litat i seny continuessin absents. Encegats per la llum els maquinistes, no sabien què fer per dominar el tren, mentre que els passatgers continuaven esbatussant-se amb més violència que abans. Ningú es va adonar que el tren estava a punt d’entrar en un segon túnel i, per tant, en una nova foscor absoluta. No va servir de res l’experiència viscuda en el primer túnel per posar fi a les discussions violentes amb nous ferits i morts.

    Amb aquesta nova repetició dels aldarulls, la minoria de passatgers que en el primer túnel havien intentat introduir racionalitat i tranquil·litat en l’anàlisi i en les propostes de solució dels problemes no es va trobar amb forces suficients per tornar amb el seu argumentari previ i va decidir esperar nous esdeveniments davant la impermeabilitat als raonaments dels maquinistes i de la majoria dels passatgers del tren que, a més, els van acusar de negacionistes de la tragèdia i de proposar un nihilisme inacceptable.

    Després d’un segon túnel i nous enlluernaments, arribaren un tercer i un quart i, aleshores, del tren pràcticament solament restava l’esquelet. Quan aquest embogit trajecte de successives foscors semblava no tenir fi, el comboi va sortir a un immens altiplà i, ja sense nous túnels, arribà a l’estació final del viatge on, sobtadament, es va aturar.

    Els lectors que han tingut la paciència d’arribar a aquesta alçada del conte no necessiten cap explicació sobre les grolleres metàfores que descriu. És obvi que aquest relat no acaba bé malgrat el tren, la nostra societat, superi aquesta adversitat, ja que ho farà després de patir deterioraments molt importants, sanitaris, socials i econòmics, possiblement excessius per la irracionalitat de moltes conductes humanes, per la incapacitat individual i col·lectiva d’analitzar amb serenitat certes situacions negatives i per actuar amb manca de resiliència davant les catàstrofes, la malaltia i la mort. És possible que hi hagi motius per al pessimisme sobre el futur la nostra espècie i que s’incrementin si som incapaços, com els maquinistes i passatgers d’aquest conte, de reflexionar, de corregir els nostres errors i voler continuar caminant a cegues, tant en la foscor com en la llum.

  • Siguem realistes… demanem l’impossible (en temps de pandèmia)

    El lema del títol va ser el més famós de la revolució de maig de 1968 iniciada als carrers de la ciutat de París i traduïa, almenys en part, la necessitat de posar sobre la taula de les reivindicacions socials aquells elements que incidien de forma més potent i punyent sobre els pilars en què s’assentava la societat d’aquella època. Demanar l’impossible era equivalent també a oficialitzar la utopia com a element nuclear per a la construcció dels objectius que es volien aconseguir amb el moviment revolucionari desfermat.

    En aquests temps de pandèmia, la nostra societat no es troba immersa en una dinàmica revolucionària, ans el contrari: està dominada, almenys de forma majoritària, per la por i la incertesa, atemorida fins a límits gairebé insuportables per les notícies amenaçants que inunden la nostra vida quotidiana i ens obliguen a introduir canvis radicals en els comportaments socials.

    Polítics i experts de diferents ideologies i matèries, respectivament, ens bombardegen constantment amb instruccions, protocols, prohibicions i càstigs, a vegades confuses, contradictòries i inintel·ligibles per a molts de nosaltres, i ens obliguen a complir-les en nom de la consecució del bé comú, centrat en aquest cas en l’evitació de la malaltia o la mort dels nostres éssers més propers o de nosaltres mateixos.

    La nostra societat es troba en una situació de submissió total als polítics i experts que ens manen i solament som capaços de criticar alguns aspectes concrets de la gestió que han fet i fan de la pandèmia i les seves conseqüències socials i econòmiques. Cal canviar radicalment aquesta situació de sotmetiment intel·lectual i, sense caure en actituds d’oposició absurda a les mesures raonades i raonables, ser capaços d’alliberar les nostres ments de la dinàmica servil en què estem immersos i, com al maig del 68, començar a aixecar la mirada i a demanar l’impossible, que, a més, ens ajudarà sense dubte a contextualitzar millor políticament i tècnica els problemes i a eliminar el risc de caure en un estat depressiu irreversible.

    Demanar l’impossible en aquest temps de pandèmia es podria concretar en alguns punts que, sense afany d’exhaustivitat, exposo a continuació:

    1. Demanar als polítics actuals que pensin que els problemes sanitaris, socials, econòmics i emocionals que estem patint no es deuen, ni de bon tros, solament al virus Covid-19, sinó que són resultat d’estratègies i accions engegades molts anys abans per altres polítics que van preferir mirar cap a un altre costat quan eren advertits dels problemes que es veien arribar per l’horitzó. És possible que sigui impossible demanar als actuals que no caiguin en els mateixos errors.
    2. Demanar als polítics actuals que obrin la seva mirada sobre els problemes sanitaris i socials i comencin a pensar en estratègies transversals de benestar i qualitat de vida en quin marc la salut és un element central que interactua amb molts altres.
    3. Demanar als experts que valorin en la seva justa importància les conseqüències de les mesures que ordenen. Qualsevol actuació humana (i, per tant, sanitària) té efectes positius i negatius. Obtenir un balanç clarament favorable als beneficis és essencial.
    4. Demanar a tots, polítics i experts, que no entrin en una dinàmica de «tempesta de moviments» i que assumeixin que els problemes estructurals no tenen solució a curt termini. Les crisis com l’actual haurien de ser oportunitats per un canvi fruit de la reflexió que caldria engegar ja, sense cap mena de demora. Cal evitar que les accions immediates siguin contradictòries amb els objectius estratègics de canvi que es pretenen assolir en les polítiques transversals de benestar i qualitat de vida.

  • Les prioritats de la Conselleria de Salut

    En els darrers dies s’ha confirmat la decisió de la Conselleria de Salut de posar en marxa abans de gener de 2021 cinc nous hospitals amb un total de 490 llits de crítics i una vida útil d’uns trenta anys per import d’uns 85 milions d’euros, en paraules de la Consellera, del Director del CatSalut i del Vicepresident del Govern de la Generalitat.
    Una decisió que podria pensar-se que s’adopta a conseqüència del sotrac de la Covid-19, malgrat que a hores d’ara no sembla que l’atenció hospitalària estigui particularment estressada, com sí que ho sembla, en canvi, que ho estan l’Atenció Primària i la Salut Pública sanitària. Una demanda hospitalària que tal vegada l’evolució de la pandèmia no arribi a exacerbar de forma comparable als primers moments. Tot i que la generalitzada denúncia d’una suposada manca de previsió esdevingui un potencial argument justificatiu. De fet la resposta assistencial fins ara ha estat protagonitzada, sobretot mediàticament, pel sector hospitalari amb una dedicació intensa, que ultrapassava fins i tot els requeriments dels responsables de la política sanitària.

    Potser perquè, malgrat les declaracions públiques que reconeixien la importància i la necessitat de les actuacions més preventives que, en principi, semblen més pròpies de l’atenció primària i de la protecció col·lectiva de la salut comunitària dels dispositius de la salut pública municipal i autonòmica, la descapitalització d’aquests estaments i, en el cas de la primària, sobretot, el malestar crònic dels professionals i treballadors, ha comportat un obstacle gairebé insuperable, agreujat encara per l’absència d’un suport prou decidit i tangible vers aquests sectors. Com assenyalaven des del FOCAP i se’n feia ressò aquest diari, la resposta del Departament els hi era del tot insuficient i fins i tot inadequada.

    La mateixa Consellera de Salut, el mes de març passat, en plena alarma per la primera onada, declarava el següent: «en les últimes setmanes el sistema sanitari ha fet un gran esforç i ha multiplicat per més de tres les seves capacitats i ha passat a tenir 1939 llits d’UCI». Aquest objectiu es va assolir sense haver de posar cap maó. Afortunadament, l’hospital temporal previst al recinte firal de Montjuïc no es va utilitzar ni tampoc la resta dels provisionals que es pensaven ubicar annexos a altres grans hospitals, essencialment de Barcelona.

    No ens considerem experts, però ens sembla que Catalunya no pateix un dèficit significatiu de llits hospitalaris, encara que potser sí que hi ha alguns desequilibris territorials i una certa inflació de centres de referència per a diferents tipus de patologies i tècniques diagnòstiques i terapèutiques.

    Però no ens sembla una explicació suficient de la decisió anunciada, aclariment que no solament ens agradaria que el govern ens donés, sinó que fora un exercici de retre comptes (accountability que diuen els angloparlants) molt necessari i forçós -per fer servir la fórmula litúrgica- i del tot oportú en els moments que vivim.

    Perquè mentrestant, iniciatives com el Pla Estratègic d’Innovació de l’Atenció Primària i Salut Comunitària (un dels molt publicitats per la Conselleria en els darrers quinze anys) continua adormit als calaixos. El que sembla que també passa amb el lema de «salut a totes les polítiques» que ha transcendit poc l’àmbit de les manifestacions als diaris. Una iniciativa que adequadament desenvolupada podria contribuir a la millora de l’atenció primària i comunitària, òbviament a la millora de la salut pública i, per parlar de problemes reals, a prevenir alguns dels problemes socials i de salut de les persones grans, fins ara les víctimes principals -en termes sanitaris- de la Covid-19, més enllà de desar o d’abandonar els ancians -que sovint ho accepten a contracor- en aquesta mena d’estacionaments -de vegades gestionats, fins i tot, per fons voltors- que són les residències de vells.

    Clar que invertir en hospitals és més fàcil que replantejar-se el sistema sanitari en el seu conjunt i molt més agraït des de moltes perspectives, inclosa la del populisme; molt més que exigir -i facilitar que es pugui dur realment a terme- la longitudinalitat i la continuïtat que pot aportar l’atenció primària, sense la qual aquesta perd tot el sentit; així com una atenció clínica que no medicalitzés innecessàriament la ciutadania, mitjançant la promoció col·lectiva de la salut comunitària. Però potser fora hora d’agafar el toro per les banyes i si més no, explicar de forma detallada i clara els motius per a prendre decisions com la que critiquem.

  • Els metges de família de Catalunya i la seva visió de l’APiC abans i durant la pandèmia

    Fa pocs dies la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (MfiC) feia públics els resultats d’una enquesta realitzada a gairebé un centenar de metges que responien a qüestions relatives a la seva visualització de la situació assistencial de l’atenció primària i comunitària (APiC) catalana en el període immediatament anterior a la pandèmia i durant aquesta. Amb independència de la representativitat última de l’enquesta penso que cal comentar algunes de les preguntes i respostes dels participants, ja que ens poden donar pistes sobre els problemes que pateix l’APiC des de fa temps i també sobre alguns dels canvis que caldria introduir-hi per corregir-los.

    A la introducció de les dades de l’enquesta s’afirma que els professionals han hagut de fer front amb altes dosis d’improvisació als nous problemes plantejats per l’assistència i que, afortunadament, se n’han sortit gràcies a la utilització de grans dosis de talent i imaginació, el que es podria traduir en termes pràctics en una alta capacitat per construir de forma autònoma canvis estructurals i organitzatius essencials sense haver d’esperar les instruccions de «l’autoritat competent». El mèrit d’aquest èxit és encara major si pensem en la manca d’autonomia habitual de la gestió dels centres i equips. Els responsables polítics i gestors haurien de prendre bona nota i esforçar-se més en la cerca de dissenys que facilitin una major autonomia i descentralització en l’APiC.

    Pràcticament la totalitat dels enquestats tenen clara la prioritat que cal donar a la implantació de les noves tecnologies en els centres d’atenció primària. També en aquest camp els responsables polítics han d’assumir que cal potenciar les dotacions, però no amb l’objectiu de transformar gairebé la majoria de les visites presencials en virtuals si no per generar un nou equilibri d’ambdues modalitats com base d’un model assistencial modern i facilitador de la participació de tots els professionals dels equips en els processos d’atenció individual i comunitària. El contacte presencial és inherent a l’APiC i no pot ser infravalorat.

    Un poc menys del setanta per cent dels metges de família participants pensen que l’assistència que practicaven abans de la pandèmia era sobretot passiva en contraposició a la proactivitat exigida per aquesta. El fet que no sigui la totalitat dels metges el que visualitzi aquesta passivitat assistencial cal posar-lo en relació amb l’existència d’un nucli minoritari però significatiu de col·legues que pensen que ja fan tot el que cal atenent les demandes dels pacients que vénen a les seves consultes i que no es troben dins les seves responsabilitats actuacions dirigides a altres àmbits diferents del clínic, per exemple, les de caràcter comunitari. Cal evidenciar que, en el context actual de manca d’efectius i recursos, ja és un mèrit prou important fer únicament assistència de qualitat a les consultes, però cal no oblidar la necessitat de promoure canvis culturals, estructurals i organitzatius en l’àmbit professional que expandeixen una visió més comunitària de l’atenció primària al nostre país.

    En el punt que coincideix la pràctica totalitat dels metges de família participants és en conceptualitzar la pandèmia com una oportunitat immillorable per abordar els canvis pendents de l’APiC. Sembla obvi que la COVID19 ha tensat les costures dels sistemes sanitari i social i ha deixat a la vista de tothom (esperem que també dels responsables polítics) les mancances acumulades al llarg de més de dues dècades d’infravaloració d’aquests elements nuclears de l’estat del benestar. Cal que els que tenen capacitat de decisió posin en marxa els canvis pendents i amb les dotacions de recursos necessàries. Ja he perdut el compte de la quantitat d’anys que fa que múltiples plans de reforma de l’APiC de Catalunya dormen en els calaixos de l’administració.

    La major part dels metges de família també coincideixen en valorar negativament la persistència de problemes la solució dels quals es reivindica també des de fa molts anys: burocràcia laboral i d’altres orígens, disponibilitat de materials i tecnologia (proves diagnòstiques i autoprotecció durant la pandèmia). En fi, una lletania que seria interminable.

    Vull finalitzar aquesta reflexió sobre aquestes visions dels metges de família de Catalunya amb una nova crida a les autoritats polítiques del nostre país perquè no deixen passar aquesta nova oportunitat per atendre, amb mentalitat innovadora i recursos suficients, les demandes ja gairebé seculars de l’APiC.

  • El sentit comú no es difon tan ràpid com el COVID19

    Polítics, experts en epidemiologia, infeccions, organització de serveis, economia, sociologia i altres branques del coneixement ens aclaparen amb dades, informacions, opinions i vaticinis sobre el passat, el present i les conseqüències de la pandèmia. Estem immersos en un enorme magma informatiu que sembla esforçar-se a intentar potenciar les pors i el pànic individual i col·lectiu. El que es tradueix per un costat en comportaments gairebé obsessius i fins i tot fetitxistes i per un altre, menys freqüent, en conductes picaresques que en alguns casos intenten treure profit, fins i tot criminalment, de la situació. Malgrat tot escassegen les anàlisis i reflexions que ens proporcionin informacions útils si més no fora per ajudar-nos a elaborar una resposta serena. En aquestes circumstàncies és difícil aspirar a una altra cosa. Perquè no és raonable esperar respostes o explicacions totalment encertades, una altra cosa és que siguin versemblants, en un període tan breu de temps.

    Si fóssim capaços d’analitzar l’excés de mortalitat atribuïble a la infecció pel COVID19 ens podríem fer una idea més encertada de l’impacte real del problema en comparar les defuncions per totes les causes esdevingudes en les darreres setmanes amb els mateixos períodes d’una sèrie de tres o quatre anys anteriors. Una informació que no s’ha proporcionat, malgrat sembla que es recull en els sistemes de vigilància de la grip o de les onades de calor o de fred i que, en darrer cas, en disposen els mateixos serveis funeraris municipals.

    En qualsevol cas, l’allau de dades a què estem exposats, provinents dels mitjans de comunicació, dels organismes competents, dels investigadors i d’altres persones, no disminueix la sensació d’incertesa i, amb ella, de la preocupació social, de la por i fins tot d’algunes situacions puntuals de pànic.

    Potser si es tinguessin en consideració els següents requeriments, ens podríem beneficiar més de l’atenció prestada a tot el que ens expliquen els mitjans, per exemple,

    1. Reconèixer de forma explícita les llacunes de coneixement pròpies d’una situació epidemiològica i clínica protagonitzada per un suposadament nou agent infecciós.
    2. Aportar, amb les limitacions apuntades a l’apartat anterior, propostes de canvi possible de la situació passada i actual a diferents nivells i sectors polítics, econòmics i socials que ens permetin afrontar en millors condicions futurs problemes en l’àmbit del benestar i la qualitat de vida tant de forma individual com col·lectiva.
    3. Evitar les crítiques destructives sobre els errors comesos, centrades majoritàriament a afirmar que es podrien haver evitat. Els experts en critiques «a toro passat» proliferen com els bolets a la tardor.
    4. Considerar detingudament els condicionants de tota mena que influeixen sobre les dades i les informacions i no establir comparacions i deduir conclusions a partir de bases incorrectes.

    El volum d’informacions i el «soroll» generat pels problemes de la pandèmia, tant els propis de la infecció com els derivats de les mesures instaurades fa difícil navegar amb seny en una mar agitada, a més, per les tensions territorials i partidistes, però sembla imprescindible injectar a l’àgora pública altes dosis de sentit comú, de racionalitat i visió positiva i de futur.

    Hem de ser capaços de valorar objectivament les mesures actuals i futures dissenyades per lluitar contra el COVID19 per evitar un doble risc: agreujar les conseqüències de la pandèmia d’avui i, al mateix temps, no generar les condicions necessàries per poder abordar amb millors capacitats de resiliència i sentit comú situacions similars que es poden donar a mitjà i llarg termini.