Just Deploy It!

Autor: Amando Martín Zurro

  • Pressupost sanitari i eleccions

    En un article anterior en aquest diari he tractat els aspectes quantitatius i qualitatius del projecte de pressupost 2020 del Departament de Salut, tot just hores abans que el President de la Generalitat anunciés la convocatòria d’eleccions, sense data concreta, que, diuen, es fixarà un cop aprovat aquell.

    Amb independència de la contradicció política que significa el fet que un govern què aprova un pressupost no sigui després el responsable de la seva execució, emergeixen altres interrogants derivats de la incertesa inherent al resultat del futur procés electoral. I el què em sembla també important, altres en relació amb la seva viabilitat i aplicació pràctica en el seu període de vigència que, si la dinàmica política és «normal» i no es prorroga durant un o més anys com l’actual, finalitza el 31 de desembre d’enguany.

    Si els tràmits parlamentaris del projecte de pressupost no s’allarguen i la convocatòria electoral es fa durant el mes d’abril, les eleccions es faran com molt aviat entre els mesos de maig i juny. Un cop conegut el seu resultat i suposant que sigui suficientment clar i permeti una constitució ràpida d’un nou govern, aquesta no sembla possible que es produeixi abans del mes de juliol, just quan comença el tradicional període de letargia estiuenca que s’estén fins a mitjans del mes de setembre.

    En aquest marc temporal no sembla probable que les previsions pressupostàries puguin tenir una repercussió en les dotacions i funcionament diari dels departaments (en aquest cas el de salut) durant el que resta d’any. La conclusió general és que passarem un 2020 amb les mateixes mancances que els anteriors.

    Sembla lògic preguntar-se sobre la utilitat del pressupost per a l’any 2020 i la resposta és que poca o nul·la. Cal traslladar-se en el temps, com a mínim, l’any 2021 i pensar que l’efecte d’arrossegament que tenen habitualment sobre l’assignació futura de recursos les realitzades prèviament («històriques») signifiquin un punt de partida més favorable que el que tenim avui.

    D’aquestes consideracions sobre la més que possible evolució temporal del pressupost 2020 relatives a la seva aprovació parlamentària i efectes operatius sobre els greus problemes que afecten el nostre sistema sanitari, als ciutadans i als professionals, sobretot a l’atenció primària i comunitària, surten dues conclusions. La primera és que cal continuar reivindicant els canvis estratègics, de recursos i gestió que necessita i no abaixar la guàrdia. La segona que hem de continuar combinant en les dosis òptimes fermesa i paciència com virtuts essencials per aconseguir-los.

  • El pressupost de salut 2020 encara és inferior al de l’any 2010

    Que el sistema sanitari espanyol i, per extensió, el català pateixen un infrafinançament crònic és una evidència acceptada universalment. Des de fa anys la despesa sanitària per habitant de Catalunya es troba a la cua del conjunt de les comunitats i nacions de l’estat. En la presentació del pressupost 2020 la consellera Alba Vergés ha remarcat que a Catalunya som líders en recerca, trasplantaments, assaigs clínics, i en compra pública innovadora de serveis. Es troba dins la lògica política el fet que oblidés parlar del lideratge català en llistes d’espera, de la saturació crònica dels serveis d’urgència, de la disminució de recursos humans professionals especialment a l’atenció primària i comunitària, de la precarietat laboral, de la paràlisi legislativa del govern i d’una conselleria que porta més de 10 anys sense introduir en el sistema sanitari cap projecte innovador que contribueixi, almenys, a aturar el deteriorament de la situació. En el camp de l’atenció primària i comunitària l’exemple paradigmàtic d’aquesta inacció el trobem en el projecte ENAPISC (estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària) que porta ja 4 anys donant voltes pels calaixos del departament sense que fins avui es tingui constància del seu futur, probablement semblant al d’altres que el van precedir fa anys.

    Ja he comentat en diverses ocasions en aquest mateix mitjà que els problemes del nostre sistema sanitari s’han accentuat amb la crisi de 2008 però que les causes són més profundes, que cal buscar-les en l’esgotament cada cop més clar del model sanitari i en la seva incapacitat per respondre de forma efectiva i eficient a les necessitats de benestar i salut de la societat del segle XXI. També he afirmat reiteradament que els problemes no es resoldran vessant més recursos per continuar fent més del mateix. Cal generar nous equilibris estratègics en un sistema enlluernat per la tecnologia i que continua menyspreant els abordatges més globals i intersectorials dels problemes i els determinants de salut així com les actuacions proactives sobre les patologies cròniques.

    La lluita contra la visió a curt termini dels polítics i la seva inacció estratègica no la guanyarem els professionals i les nostres organitzacions. Mentre no es generi una dinàmica social que exigeixi canvis no avançarem pràcticament res. Com teòrics experts en el camp sanitari hem de prioritzar les accions dirigides a fer veure a la gent els riscos que per a la sostenibilitat del sistema i l’atenció de les necessitats de salut personal i col·lectiva se’n deriven de la paràlisi política. Solament d’aquesta forma, amb la pressió derivada des de la ciutadania, serem capaços d’ajudar a generar estratègies de canvi progressista.

  • S/Sistema de Salut de Catalunya: marca i «contingut»

    En els darrers dies ha sortit a la premsa, sobretot a la professional, que el Govern de la Generalitat acaba d’aprovar «la creació d’una marca per identificar visualment, i d’una manera més integral i global, el conjunt del Sistema de Salut Públic de Catalunya». Personalment, la veritat és que la nova marca no em diu res en relació a què pugui aportar avantatges significatius respecte a l’actual per assolir els propòsits que s’exposen per justificar la iniciativa.

    Sembla que s’ha decidit que la nova marca sigui solament per al sistema públic, deixant de banda la part privada. Una opció alternativa hauria estat incloure-les juntes però en fi… Doctors té la santa mare església que diria el poble ignorant. Diuen que ho han fet després de fer múltiples consultes a professionals i ciutadans. Em sembla molt bé que decisions tan importants i amb tanta repercussió sobre el funcionament quotidià del nostre sistema sanitari siguin fruit de les opinions contrastades del conjunt de la ciutadania.

    Fetes aquestes consideracions prèvies sobre la utilitat de la iniciativa i la bondat del procediment seguit per a la seva gènesi i aprovació, sí que m’agradaria apuntar que, en la meva opinió, es podria haver aprofitat l’oportunitat per acompanyar aquesta decisió sobre la marca i logo amb altres més centrades en el «contingut» del sistema i que tenim pendents des de fa una llarga temporada.

    Una primera que se m’acudeix és l’abordatge legislatiu i estratègic de les reformes que necessita la sanitat catalana, amb incidència especial en la transformació de l’actual CatSalut en un veritable (i efectiu) Servei Nacional de Salut de Catalunya.

    En aquesta mateixa línia podríem anar apuntant moltes més mesures però tampoc vull ser reiteratiu, ja que, en la seva majoria, són conegudes pels nostres responsables polítics i de gestió. Per finalitzar aquestes breus ratlles solament m’atreveixo a demanar-les un cop més que, si us plau, entrin amb decisió i sense demores i distraccions innecessàries en l’abordatge dels greus problemes que pateix la nostra sanitat (i per tant la ciutadania).

  • Calen experts que dissenyin la transició cap a l’Atenció Primària on volem arribar

    Sembla existir un acord universal en la necessitat d’introduir canvis a l’atenció primària i comunitària (APiC) dissenyada a mitjans dels anys 80. De fet en totes les comunitats i nacions de l’estat espanyol pràcticament no hi ha dia en què no es puguin llegir als mitjans professionals, i fins i tot als generals, propostes de canvis més o menys assenyades. Això sí, en la majoria dels casos es tracta de modificacions menors que no entren a considerar les que caldria introduir en el conjunt del sistema sanitari, en la meva opinió, inevitables si es vol canviar el model i no solament posar uns quants pegats per tapar alguns dels forats pels quals es desagna, cada cop amb més rapidesa, la nostra APiC. A Catalunya no som una excepció, ja que malgrat que l’ENAPISC proclama la seva voluntat de canviar el model no deixa de ser cert que oblida pràcticament totes les modificacions legislatives (de la LOSC i del Decret de Reforma de 1985) que caldria introduir-hi així com altres actuacions relatives a la priorització de la perspectiva salutogènica del sistema sanitari català, a la seva universalització real, a la coordinació/integració dels sistemes d’atenció sanitària, social i a la dependència o la generació d’un veritable Servei Català de la Salut, per posar solament alguns exemples.

    Ja sóc conscient que aquests canvis pertanyen a un nivell superior al de les visions i competències dels que se n’ocupen de l’APiC però seria important que es faci palès des de bon principi que són necessaris si realment es volen canviar en profunditat les coses.

    Però, a més d’aquests problemes de concepte, en la meva opinió hi ha un altre de més pragmàtic però no per això menys important. Es tracta de la manca de dissenys clars i explícits dels camins que cal recórrer per avançar des de la situació actual a la desitjada, de la fase o fases de transició que s’han de travessar en els terrenys conceptual, legislatiu, pressupostari i de finançament i organitzatiu per arribar als objectius de la reforma sense que es generin problemes importants en el funcionament quotidià d’un sistema tan complex i amb tant d’inèrcia com el sanitari.

    Encara no he sabut veure a cap responsable polític de nivell alt o mig explicar públicament i amb detall aquesta fase de transició, en la que no haurien de faltar els calendaris concrets per implantar les diferents mesures necessàries.

    Segurament si algú ho fes el grau de confiança dels interlocutors afectats en la viabilitat dels canvis proposats creixeria de manera exponencial. No hi ha res millor per generar credibilitat que demostrar de forma fefaent que no solament es tenen clars els objectius finals sinó també els mitjans per assolir-los.

    Per tant, em sembla coherent finalitzar aquestes línies demanant als responsables governamentals de Catalunya que ens expliquin com pensen implantar els canvis que necessita la nostra APiC i que concretin en quin temps i amb quins recursos portaran a terme aquesta tasca.

  • Quan els polítics no saben fer la seva feina

    Cada dia és més freqüent sentir dir que un determinat polític és poc o res competent per dirigir i assumir la complexitat estratègica del sector per al qual ha estat nomenat. Una expressió bastant comuna utilitzada és la de «li va gran el càrrec» i també la més vulgar de «no domina el cotarro». La veritat és que cada dia abunden més aquestes tipologies de responsables polítics que són nomenats habitualment per raons d’afiliació a la força política que domina el govern sense altres mèrits personals i/o professionals de relleu que facin esperable que l’interessat/da sigui portador de projectes estratègics brillants i capaços de millorar significativament els abundants problemes que pateixen habitualment sectors com sanitat, educació, dependència o economia, per posar uns quants exemples paradigmàtics.

    Si els polítics no saben fer la seva feina i, a més, no coneixen bé el terreny, una opció prudent és envoltar-se d’un bon equip de col·laboradors tècnics, que siguin capaços de compensar les mancances del cap que té la confiança governamental. Però aquesta opció marcada per la prudència sovint no és utilitzada correctament, a vegades per errors en l’elecció dels col·laboradors i en altres ocasions perquè aquesta elecció està interferida per les altes esferes del govern o del partit en forma de pressions per proporcionar algun càrrec vistós a companys amb el mateix carnet.

    En sistemes i sectors tan complexos i de provisió tan diversificada com en el cas del sanitari o l’educatiu el disseny estratègic és essencial per aconseguir que l’efectivitat i l’eficiència dels proveïdors dels serveis arribi a uns nivells òptims. Quan la política i la planificació estratègica no existeix o és dèbil o defectuosa es produeix el fenomen conegut com el segrest dels decisors polítics pels gestors. En aquestes situacions els directius de les entitats proveïdores assumeixen competències i funcions que no els corresponen i planifiquen tant en el nivell estratègic com en l’operatiu. També en el terreny de les inversions importants i molt costoses.

    Quan els polítics no saben fer la seva feina els sistemes de serveis entren en una dinàmica de descentralització anàrquica caracteritzada per la independència gairebé total en la presa de decisions per part de la perifèria del sistema i per la generació d’importants riscos i despeses poc justificables a nivell general, encara que puguin ser-ho des d’una perspectiva local. Aquestes despeses incontrolades les acabem pagant tots els contribuents.

    Quan els polítics no saben fer la seva feina seria imprescindible aplicar el principi de Peter de forma precoç i rigorosa per evitar que càrrecs i funcions importants per a la ciutadania siguin exercides per persones que es poden veure superades en el seu nivell màxim de competència i que corren el risc imminent de caure en la incompetència greu.

    És segur que la ciutadania, amb independència de la seva perspectiva ideològica, agrairia molt que els polítics que governen tinguin la competència necessària per exercir els seus càrrecs. No sé si en el nostre país és veritat això que ens manen els millors.

  • Cal canviar l’atenció primària i comunitària (APiC) però no som capaços de fer-ho

    Des de fa bastant de temps sembla existir un acord general en què l’actual atenció primària i comunitària, dissenyada a mitjans dels anys 80 del segle passat, necessita canvis profunds per corregir alguns dels problemes evidenciats des d’aleshores i per adaptar-la als nous reptes derivats de les modificacions del context sociològic, demogràfic, epidemiològic i de les tecnologies de la informació i comunicació, però ningú diu com abordar a la pràctica aquest problema de forma política i pràcticament viable.

    Es fan anàlisis, documents, i també vagues per reclamar la correcció del deteriorament sofert per l’APiC però, al final, tots aquests moviments es redueixen a demanar més temps per a la consulta, menys malalts assignats a cada metge i un increment del nombre de professionals. Sembla com si tothom assumeixi que aquestes reivindicacions són les que han de donar la solució a tots els problemes de l’APiC.

    Alguns, entre els que m’hi compto, anem per aquest món dient que calen canvis més profunds, que el model actual ja ha donat tot el que es podia esperar, que si bé és cert que la crisi econòmica nascuda el 2008 ha accentuat els problemes de l’APiC, les causes s’han de buscar més enllà, en les mancances del disseny del model i en els canvis en el context esmentats abans.

    És possible que la gravetat i la cada cop més greu urgència dels problemes que afecten l’APiC facin gairebé impossible posar sobre la taula plantejaments que requereixen anàlisis més tranquil·les i impliquen solucions estratègiques i operatives que són de mig i llarg termini.

    En qualsevol cas, la realitat és que sembla que ningú és capaç de combinar amb encert i amb acceptabilitat pels afectats (ciutadania i professionals principalment) propostes que abordin els problemes urgents i, al mateix temps, garanteixin que les solucions aportades ens permetin avançar en la línia correcta dels canvis profunds que necessita el model.

    És possible també que molts pensin que no calen aquests canvis del model i que amb l’abordatge i solució dels problemes assistencials actuals es pot garantir la qualitat i seguretat de l’assistència durant molts anys més.

    Penso que en realitat el que passa és que les contradiccions i malestars generats en la ciutadania pels problemes actuals de l’APiC encara no han estat suficients per posar en marxa potents moviments reivindicatius envers els decisors polítics; i ja saben que aquests no es mouen mentre aquestes pressions no siguin suficientment intenses. Els professionals sols sembla que no som capaços de fer-ho.

  • La consulta no és l’única activitat dels professionals en Atenció Primària i Comunitària

    La gran majoria de les anàlisis que es fan sobre la situació de l’atenció primària i comunitària se centren de forma exclusiva en l’activitat desenvolupada en les consultes presencials i virtuals dels centres de salut. Es parla de la seva durada mínima acceptable i del nombre màxim de pacients que podrien ser atesos en elles cada dia. És obvi que la consulta és l’element central i principal de l’activitat dels professionals però sembla necessari tornar a insistir que no és l’únic, ni de bon tros.

    És lògic que, després de més de 35 anys des de la instauració del model reformat d’atenció primària i comunitària i del mateix temps de centrar l’atenció de tothom (ciutadania, professionals, gestors, economistes i polítics) en aquest àmbit i de fonamentar les decisions planificadores i la dotació de recursos personals i professionals en el seu volum, sigui general el criteri que l’única competència de l’atenció primària i comunitària és aquesta.

    Si això fos una veritat indiscutible, es podria dubtar de la necessitat de la posada en marxa en els anys 80 del segle passat del complex procés de reforma de l’atenció primària. Si la consulta era (i és avui per a molts) l’únic element a millorar en relació a l’assistència mèdica ambulatòria és possible que hagués estat suficient amb formar millor els metges i contractar el nombre suficient per aconseguir una major durada de cada consulta i un increment raonable de la capacitat resolutiva.

    Malauradament sembla que, encara que públicament diguin el contrari, és el que pensen en realitat molts polítics i gestors i fins i tot alguns (pocs) professionals mèdics i d’infermeria. No deixa de ser cert que aquesta cultura reduccionista promoguda arreu i des de fa tants anys no és gens fàcil de combatre i constitueix un dels perills més importants que han confrontat els processos d’innovació del model d’atenció primària i comunitària en el nostre país.

    Els que tenen aquest pensament reduccionista de l’atenció primària i comunitària és possible que no s’hagin llegit o no s’interessin a recordar el que diuen les disposicions legals i nombrosos documents oficials sobre les competències i activitats pròpies d’aquesta part del sistema sanitari. En el decret estatal de reforma de l’any 1984 i en les disposicions posteriors de les diferents comunitats autònomes es descriuen sense opció al dubte aquelles actuacions en camps com la salut comunitària i salut pública, prevenció i promoció de la salut individual i col·lectiva, atenció domiciliària i urgent, organització interna de l’equip, docència, formació continuada i recerca, entre d’altres.

    En la persistència d’aquests plantejaments erronis es troba el punt de partida d’altres com els que es poden cometre en el moment de definir les necessitats de professionals dels centres i equips d’atenció primària i comunitària. La delimitació d’aquest element clau s’ha de fer tenint en compte totes les activitats pròpies d’aquest àmbit i no solament l’activitat de les consultes. Si no es rectifica de forma decidida aquesta cultura dominant, s’incrementarà el risc d’involució de l’atenció primària i comunitària a una situació que es pot semblar molt a l’antiga i periclitada assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma.

  • Algú sap d’alguna iniciativa política de relleu de la conselleria de Salut en els darrers dos anys?

    En cas afirmatiu que es posi en contacte amb la ciutadania, els mitjans de comunicació i el Parlament per donar difusió a la notícia. La paràlisi política del govern de la Generalitat i de la Conselleria de Salut en particular és una circumstància reconeguda per tothom, des de l’àmbit independentista al més centralista i constitucional. La defensa legítima de la independència de Catalunya no hauria de ser incompatible amb el govern quotidià de les coses però en aquest cas sembla que la intensitat amb què es propugna treu totes les energies als polítics i gestors i els impedeix dedicar, almenys, una part del seu temps al govern de Catalunya.

    Penso que estem arribant al final del període en què ha estat possible sense grans problemes viure de les rendes que proporciona la inèrcia d’un sistema consolidat com el sanitari. Des d’aquestes mateixes línies ja he comentat i criticat la paràlisi política global i sectorial del govern de la Generalitat i no cal insistir en el tema. El que sembla necessari ara és senyalar els riscos per a la ciutadania i per als mateixos polítics que implica aquesta paràlisi.

    La ciutadania ha començat a percebre el deteriorament de principis bàsics del sistema com els de manteniment de la qualitat i seguretat de l’atenció rebuda i la mateixa accessibilitat. La recent vaga de l’atenció primària i comunitària i, en el cas dels serveis concertats, també dels hospitals, ha incidit de forma prioritària en el risc per a la qualitat i seguretat que suposa prestar assistència en condicions cada vegada més precàries. L’accessibilitat global del sistema, tant als recursos i als professionals del primer nivell com als hospitalaris no solament no millora sinó que es deteriora dia a dia.

    Els polítics, tant des de la perspectiva governamental global com del departament de salut, no donen respostes suficients als problemes de fons que tradueixen els cada cop més freqüents conflictes socials i es limiten a posar pedaços en els forats del sistema. La missió més important de la política és procurar millorar les condicions de vida de la ciutadania a partir d’accions estratègiques i de gestió. Quan els polítics perden de vista, totalment o parcialment, aquesta missió es posen en risc de perdre la confiança d’aquells que els han escollit, sobretot quan les seves condicions de vida en lloc de millorar empitjoren.

    Tant en el camp sanitari com en altres sectors socials s’està arribant al límit. És cada cop més possible que s’entri en una situació de deteriorament de la qualitat de vida i dels serveis públics en un marc d’inquietud vers el futur convivencial.

    L’encapçalament d’aquestes línies és indicatiu d’una situació caracteritzada per l’absència d’iniciatives polítiques en el sector sanitari (i en la resta) que millorin la qualitat de vida d’una ciutadania que, més aviat que tard, passarà factura als actors polítics actuals. Si aquests esperen que el deteriorament es faci encara més evident comprovaran que ja és massa tard per rectificar.

  • Ja ningú confia en les propostes de la nostra administració sanitària

    Són molts anys d’anar trucant a la porta de l’administració sanitària catalana reclamant canvis en profunditat per a la nostra atenció primària i comunitària. No cal tornar a repetir els fets, plasmats en projectes de canvi i millora proposats des de diferents àmbits, fins i tot per grups dins la mateixa administració sanitària, que han quedat en els calaixos dels despatxos dels responsables polítics. És ara, en veure arribar el conflicte anunciat i inevitable, quan semblen despertar del llarg somni i, en forma de moviments desordenats com els de la cua tallada de la sargantana, fan públiques tot un seguit de propostes que pretenen donar solució als errors acumulats durant tants anys.

    A qui pot estranyar que ja ningú confiï en les noves promeses fetes? En un marc polític general caracteritzat per la incertesa i inestabilitat, sense pressupostos que incorporin nous recursos al govern, sense una política de personal definida i coherent, sense idees clares vers el futur estratègic i organitzatiu general del sistema sanitari i de l’atenció primària i comunitària en particular, no sembla coherent ni propi de grups i persones amb un mínim d’intel·ligència creure i pensar que el que no s’ha fet durant anys d’indolència es pugui implementar en uns quants mesos.

    Tot això al marge de la insuficiència estratègica i de curt termini que tradueixen les propostes fetes per l’Institut Català de la Salut en un intent tant inútil com desesperat de frenar el moviment de vaga. El deteriorament de les condicions de vida i treball dels professionals d’atenció primària i comunitària (de tots i no solament dels metges) i el risc d’una lesió irreversible de la qualitat de l’assistència prestada a la ciutadania han arribat a un punt que fa necessari passar de les paraules als fets.

    Avui ja ha passat el temps de les manifestacions polítiques grandiloqüents afirmant, amb un to clarament adulador, que és gràcies als professionals que el sistema sanitari ha pogut aguantar els atacs de la crisi econòmica. Efectivament s’ha esgotat el crèdit i, sobretot, la paciència d’uns professionals farts de ser menyspreats a la pràctica pels que tenen la primera i major responsabilitat de garantir una atenció sanitària de qualitat, segura i satisfactòria per a tothom.

    Podríem continuar enumerant més i més greuges soferts pels professionals i la ciutadania en l’àmbit sanitari al llarg de molts anys però penso que no és necessari, ja que es troben marcats de forma indeleble en el cap, el cor i, també, en la butxaca de tots. La suma de greuges en un context d’indiferència per part dels responsables polítics es troben en la base que justifica el títol d’aquestes línies: ja ningú confia en les propostes fetes a correcuita per la nostra administració sanitària.

  • Es podria haver evitat la vaga de metges de primària?

    A finals de novembre està convocada una vaga dels metges d’atenció primària de l’ICS. Cal remuntar-se deu anys per trobar un conflicte semblant i en aquell cas compartit pels metges d’hospitals i de primària. L’any 2006 també va tenir lloc una aturada dels metges dels CAP de Barcelona ciutat. Aquesta referència «històrica» ens pot servir per fer palès que no ens trobem precisament davant d’un col·lectiu professional procliu a la convocatòria freqüent de vagues. En els darrers deu anys la conflictivitat laboral en el sector dels metges d’atenció primària ha estat nul·la malgrat les agressions provinents de l’aplicació de les polítiques de retallades socials amb reduccions pressupostàries que s’han traduït en deterioraments de les plantilles, de la qualitat i seguretat del treball i dels salaris.

    Els polítics i gestors d’alt rang no poden argumentar ignorància o sorpresa per aquesta convocatòria. Més que d’una mort anunciada ens trobem amb un cadàver putrefacte que fa una pudor intensa des de fa molt de temps.

    Les demandes, no de noves millores sinó de correcció, encara que fos parcial, dels deterioraments soferts per la qualitat de l’assistència i de la vida dels professionals han estat tant reiterades com desateses pels nostres polítics i gestors.

    Els problemes s’han anat acumulant fins a arribar a ser intolerables i, el que encara és pitjor, sense perspectives de solució per uns polítics ocupats en altres temes i amb una tendència clara a girar el cap per no veure el que és evident. És per això que la culpa de la situació actual la tenen tant els polítics anteriors com els actuals. Els primers per no ser sensibles a les reiterades reivindicacions dels professionals i els segons per ser incapaços de donar una sortida estratègica fiable i creïble a unes demandes més que justificades.

    Per tant la resposta a la pregunta del títol d’aquest article ha d’incloure inevitablement una certa connotació gallega: «depende». Si la política sanitària catalana hagués estat coherent al llarg dels darrers anys, combinant propostes estratègiques de mig i llarg termini amb altres que abordin els problemes més urgents i punyents i tot això en un marc de col·laboració i escolta permanent dels col·lectius afectats (població i professionals), és possible que s’hauria pogut evitar la convocatòria de vaga de finals de novembre. Però sembla que la trajectòria política del govern de la Generalitat en el camp sanitari (com en altres) ha estat dissenyada per persones i grups sense un coneixement aprofundit del sector i preocupades i preparades per assumir altres reptes de política general que no del camp que ens ocupa. En fi, des d’una perspectiva política pura cadascú és lliure d’escollir les seves prioritats i d’actuar d’acord amb elles però, de la mateixa manera, ha d’assumir les conseqüències de la seva elecció.

    Els polítics que han d’entomar el conflicte es troben amb uns problemes greus i de llarga trajectòria i es veuen incapaços de dibuixar sortides que puguin ser acceptables pels convocants de la vaga i, en definitiva, pel conjunt dels professionals. Aquest és el problema més greu de la conflictiva situació actual: unes reivindicacions justificades en un marc polític paralític i insolvent.

    La vaga es podria haver evitat si les demandes professionals s’haguessin atès en el seu moment; ara els polítics no saben com fer-ho i el conflicte es pot transformar, com si es tractés d’un procés crònic, en un problema cada vegada més persistent i greu.