La Classificació Internacional de Malalties (ICD per les seves sigles en anglès) té com a objectiu codificar les diferents afeccions comparant i compartint dades de manera consistent i estàndard entre hospitals, regions i països en diferents períodes de temps.
Publicada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aquesta classificació permet la conversió dels termes diagnòstics des de paraules a codis alfanumèrics per facilitar el seu emmagatzematge i examen: conté al voltant de 55.000 codis únics per a lesions, malalties i causes de mort.
«La ICD ens permet entendre el que fa que les persones s’emmalalteixin i morin, i prendre mesures per prevenir el patiment i salva vides», ha explicat Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS.
La ICD es tradueix a 43 idiomes i la seva anterior versió, publicada fa 28 anys, ha estat utilitzada en més de 120 països. Ahir es va fer pública l’onzena versió, anomenada ICD-11, que porta més d’una dècada en desenvolupament.
Per als experts, és important perquè proporciona un llenguatge comú per informar i controlar les malalties. A més, és utilitzada per les asseguradores de salut els reemborsaments de la qual depenen de la seva codificació; els gerents de programes nacionals de salut i especialistes que analitzen la salut global i determinen l’assignació de recursos.
No obstant això, no serà fins a maig de 2019 quan es presenti en l’Assemblea Mundial de la Salut per a la seva adopció pels estats membres, i entrarà en vigor l’1 de gener de 2022. El llançament previ aquesta setmana permetrà als països planificar com usar la nova versió i capacitar als professionals de la salut.
Visió actualitzada dels patrons de malaltia
La nova ICD-11 incorpora els últims avanços en medicina. Per exemple, els codis relacionats amb la resistència als antimicrobians estan més en línia amb el Sistema Mundial de Vigilància de la Resistència als Antimicrobians (GLASS, per les seves sigles en anglès).
A més, és capaç de capturar millor les dades relatives a la seguretat en l’atenció mèdica, el què significa que les situacions innecessàries que poden danyar la salut –com a fluxos de treball insegurs en hospitals– es poden identificar i reduir.
Així mateix, la nova ICD inclou nous capítols. Per exemple, un sobre medicina tradicional, usada per milions de persones a tot el món; i un altre sobre salut sexual, que reuneix condicions que prèviament es van categoritzar d’altres maneres (com la incongruència de gènere, que anteriorment es trobava en salut mental) o es van descriure de forma diferent (com el trastorn de joc, que s’ha agregat a la secció sobre trastorns addictius).
Un principi clau en aquesta revisió va ser simplificar l’estructura de codificació perquè els professionals registrin més fàcilment les condicions. «L’HISSI és una pedra angular de la informació de salut i la seva nova versió oferirà una visió actualitzada dels patrons de la malaltia», conclou Lubna Alansari, directora general adjunta de l’OMS para Mètriques i Mesuraments de Salut.
Els països de tot el món han d’adoptar una definició més àmplia de salut i drets tan sexuals com a reproductius que vagi més enllà de la prevenció de malalties i l’anticoncepció, englobant educació sexual, serveis de fertilitat i assessorament per a la violència de gènere.
Així conclou la nova Comissió de la revista Lancet sobre Salut i Drets Sexuals i Reproductius, dirigida per l’Institut Guttmacher (Nova York, EUA), que durant dos anys ha elaborat un paquet essencial d’intervencions per a una nova agenda de salut global.
La Comissió Guttmacher-Lancet està composta per 16 experts d’Àfrica, Àsia, Europa, Mig Orient, Amèrica del Nord i Amèrica Llatina. El dret a controlar el propi cos, definir la pròpia sexualitat, triar a la parella i rebre serveis confidencials i de qualitat són elements fonamentals del seu informe, fet públic a Johannesburg, Sud-àfrica.
«Les bretxes en la salut i els drets sexuals i reproductius a tot el món afecten enormement a les comunitats i les economies. No hem de seguir tolerant aquest problema», assenyala Alex Ezeh, copresident de la Comissió i exdirector executiu del Centre de Recerca de la Població i Salut d’Àfrica.
«És hora d’eliminar aquestes iniquitats amb un enfocament integral que no passi per alt components crítics com l’accés a l’avortament legal i segur, la prevenció del càncer reproductiu o el tractament de la infertilitat», afegeix Ezeh.
Els comissionats han fet una crida als governs perquè abordin les barreres implícites en les lleis, les polítiques, l’economia i en les normes i valors socials que perpetuen la desigualtat de gènere i eviten que la gent aconsegueixi els seus drets en salut sexual i reproductiva.
Fins avui, les iniciatives s’havien centrat típicament en l’anticoncepció, la salut materna i neonatal i el VIH/sida. Molts països han aconseguit avanços notables en aquestes àrees, però els progressos han estat desiguals i els serveis sovint han quedat curts quant a cobertura i qualitat.
«Els cossos de les dones continuen sent els camps de batalla en els quals es lliuren discussions ideològiques amb resultats devastadors», han comentat per la seva banda Richard Horton i Elizabeth Zuccala, editors de The Lancet.
La Comissió proposa l’adopció d’una definició nova, ampliada i integral de la salut i els drets sexuals i reproductius amb un paquet essencial de serveis de salut. «Donat el context global, aquesta recomanació no és solament audaç, sinó que és necessària», continuen els editors.
Dones sense anticoncepció adequada
Cada any, al món ocorren 25 milions d’avortaments insegurs; entre 49 i 180 milions de parelles es veuen afectades per la infertilitat; gairebé dos milions de persones s’infecten amb el VIH i aproximadament 266.000 dones moren de càncer de coll uterí.
A més, aproximadament una de cada tres dones a tot el món experimentarà violència de gènere en algun moment de les seves vides, la majoria de les vegades per part d’una parella.
És més, als països empobrits, més de 200 milions de dones a l’any volen evitar quedar-se embarassades però no usen anticoncepció moderna, més de 45 milions reben atenció prenatal inadequada –o cap– i més de 30 milions donen a llum als seus bebès fora d’una instal·lació habilitada.
«Durant massa temps s’han acceptat aquestes realitats com a inevitables. El nostre informe mostra com es poden superar, establint un full de ruta que els països poden seguir per posar aquests serveis essencials en el seu lloc», explica Ann M. Starrs, copresidenta de la Comissió i presidenta de l’Institut Guttmacher.
«Tenim els mitjans i el coneixement per aconseguir la salut i els drets sexuals i reproductius universals. És possible un progrés significatiu; és assequible i vital», afegeix Starrs.
La Comissió proposa un nou paquet bàsic d’intervencions que aborda àrees desateses com els serveis d’infertilitat, prevenció, detecció i assessorament sobre violència de gènere, tractament i prevenció del càncer cervicouterí, atenció segura de l’avortament, tractament i prevenció d’infeccions de transmissió sexual diferents del VIH i educació sexual integral.
Salvar vides per 9 dòlars per persona a l’any
Gairebé 4.300 milions de persones en edat reproductiva tenen serveis de salut sexual i reproductiva inadequats al llarg de les seves vides. L’anàlisi realitzada per la Comissió mostra que satisfer totes les necessitats de serveis d’anticoncepció, avortament, salut materna i neonatal, inclosa informació, educació i assessorament en països de baixos i mitjos ingressos requeriria una inversió mundial mínima de 54.000 milions de dòlars, equivalent a sol 9 dòlars per persona a l’any.
L’evidència mostra que l’accés a tots aquests serveis salva vides, millora la salut i el benestar, promou la igualtat de gènere, augmenta la productivitat i l’ingrés familiar, i té beneficis multigeneracionals en millorar la salut i el benestar dels nens.
Aquests beneficis rendeixen dividends durant molts anys i faciliten l’assoliment d’altres objectius de desenvolupament, la qual cosa suggereix que les inversions en serveis de salut sexual i reproductiva representen una bona relació qualitat-preu.
Suport als col·lectius més marginats
Al costat de les millores en l’atenció mèdica, la Comissió crida als països a abordar normes, lleis i polítiques socials restrictives, inclosa la liberalització de les lleis d’avortament quan sigui necessari, proporcionant informació i educació sexual, assegurant que els adolescents tinguin accés a serveis de salut sexual i reproductiva i informació sense discriminació que acabi amb la desigualtat de gènere i el poder desigual en les relacions.
«Durant massa temps, els temes relacionats amb la sexualitat humana han estat omesos de la política pública, exclosos dels plans d’estudis i evitats en el discurs públic. La salut i els drets sexuals i reproductius abasten més que la prevenció de malalties, inclou el dret a prendre decisions sobre el propi cos i una vida sexual satisfactòria, segura i plaent», escriuen els autors de la Comissió.
Finalment, la Comissió també subratlla la importància de reunir més proves sobre les necessitats de salut sexual i reproductiva de poblacions diferents que sovint són marginades i vulnerables, inclosos adolescents, persones amb diverses orientacions sexuals i identitats de gènere, persones desplaçades i refugiades, i persones que viuen amb discapacitat.
Al llarg dels anys, diversos estudis neurocientífics han demostrat que les regions auditives del cervell se sincronitzen amb els estímuls auditius externs. És a dir, el cervell és capaç de compassar de forma natural la freqüència de les seves ones cerebrals amb les oscil·lacions o el ritme d’allò que escolta a cada moment.
No obstant això, poc se sabia fins ara de les conseqüències que tenia l’efecte de la sincronització cerebral, també conegut com a brain-entrainment, a les regions del cervell directament relacionades amb el processament del llenguatge.
Una recerca duta a terme pel Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL, per les seves sigles en anglès) de Sant Sebastià ha estudiat aquest aspecte i ha analitzat a fons la sincronització cerebral de 72 persones.
Segons explica Nicola Molinaro, investigador en el BCBL, l’experiment ha demostrat que la sincronització amb la parla és més intensa quan el cervell escolta ones de baixa freqüència –aquelles relacionades amb l’accent, els tons i l’entonació de la parla-.
Així mateix, l’estudi ha demostrat que aquesta sincronització deriva en una activació directa de les regions cerebrals relacionades amb el processament de llenguatge, com és el cas de l’àrea de Broca, una secció situada en el lòbul frontal de l’hemisferi esquerre i involucrada en la producció d’aquest.
En anteriors treballs els investigadors del centre donostiarra van comprovar que els nens amb dislèxia mostren una feble sincronització amb les bandes de freqüència baixa, i per tant, una escassa activació de les regions relacionades amb el processament del llenguatge.
A més, està científicament demostrat que els joves que no processen de manera òptima les ones de freqüència baixa tenen majors dificultats per descodificar els fonemes i paraules, la qual cosa es relaciona directament amb la capacitat lectora i els possibles trastorns d’aquesta, com la dislèxia.
Intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge
En analitzar l’efecte de la sincronia cerebral relacionada amb els tons i l’entonació de la parla, Molinaro explica que es poden desenvolupar en la infància intervencions terapèutiques enfocades a l’aprenentatge del llenguatge estimulant els components auditius de baixa freqüència i obtenir així una idea més clara dels sons que componen el llenguatge.
«Per exemple, es pot mesurar la sincronització cerebral mentre un nen amb dislèxia està sentint parlar i donar-li una recompensa si estimula més la sincronització amb la banda de baixa freqüència. Es pot ajudar a aquells que estan fora de sincronia a posar més atenció als tons, accents i entonacions de parla», apunta Nicola Molinaro.
Això podria ser aplicable a les tasques amb logopedes, desenvolupant intervencions específiques per sincronitzar-se amb la parla en baixa freqüència. «Amb sessions repetides d’entrenament es pot ajudar a nens amb retard amb el llenguatge a recuperar els mecanismes d’atenció», assegura.
Necessàries futures recerques
Els investigadors del BCBL han realitzat un total de dos estudis amb 35 i 37 persones respectivament, a les quals es va sotmetre a l’escolta de diferents frases durant aproximadament sis minuts.
A través de la magnetoencefalografia (MEG), una tècnica no invasiva que permet registrar i analitzar de forma precisa l’activitat neuronal del cervell mentre els participants realitzen una tasca tan senzilla com sentir parlar, es van analitzar les regions cerebrals que se sincronitzaven amb les diferents bandes de freqüència.
Per Molinaro, és important seguir estudiant el fenomen de la sincronització cerebral per definir amb més claredat què passa en l’òrgan més complex de l’humà. «L’objectiu és analitzar què ocorre en els cervells de bilingües, en aquelles persones que estan aprenent un nou idioma o en pacients amb lesions cerebrals».
Els autors preveuen realitzar futures recerques per analitzar què ocorre amb aquest fenomen quan el subjecte està en un context comunicatiu on diverses persones parlen alhora o si el receptor pot veure la cara de l’emissor mentre escolta el seu missatge.
Pagar les factures o assumir el cost del tractament contra el càncer? Aquesta és la premissa bàsica sobre la qual s’orquestra la trama de la coneguda sèrie de ficció Breaking Bad. El seu protagonista, Walter White, és un nord-americà mitjà, un professor de química a l’institut que no pot fer front als pagaments del seu tractament contra el càncer sense posar en risc els estalvis familiars de tota una vida.
La seva dona no treballa, el seu fill té una discapacitat física i a més acaba d’assabentar-se que estan esperant un altre bebè. La ficció no solament va ser un èxit per la seva excel·lent narrativa i els seus personatges carismàtics. Reflectia una realitat dramàtica de moltes famílies als EUA.
Amb motiu del Dia Mundial d’aquesta patologia, celebrat cada 4 de febrer, l’Observatori del Càncer de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) ha presentat ‘L’impacte econòmic del càncer en les famílies a Espanya’, un estudi que analitza com la malaltia afecta als grups socials més desprotegits: treballadors autònoms, aturats i persones amb salaris inferiors a l’interprofessional.
Entre els resultats destaca que 25.000 persones amb càncer es troben en risc d’exclusió social a causa de la malaltia, gairebé un 28% dels diagnòstics en la població activa espanyola el 2017. Al seu torn, el càncer de mama és la segona raó de baixa laboral de més de 12 mesos, per darrere de les patologies lumbars.
L’informe indica que cada any es diagnostica el càncer a prop d’11.000 treballadors autònoms. Un 80% d’ells cotitzen la base mínima, per la qual cosa reben una prestació aproximada de 670 €, però han de seguir abonant la quota mensual de 275 €.
En total, els autònoms han de fer front a les despeses quotidianes, els de la malaltia i els seus negocis amb 395 €. «La realitat és que els autònoms no agafen baixes fins que la situació es torna tan greu que no hi ha una altra opció», afirma Raquel Castillo, responsable de Treball Social de l’AECC. En el cas de les persones en desocupació, més de 5.000 persones són diagnosticades de càncer anualment i no reben cap prestació econòmica.
Per comunitats autònomes, els pacients amb una situació econòmica més vulnerable es troben a Andalusia, Catalunya i Madrid. Segons l’AECC, les diferències regionals no són significatives, però reflecteixen que si una regió és més agrària, té més treballadors autònoms i, per tant, més malalts d’aquesta categoria.
Castillo recorda que aquest treball «presenta una foto de la situació del càncer a Espanya. Traduir aquesta informació i identificar les causes és un treball posterior, perquè treure conclusions és arriscat».
Sense diners per a una victòria contra el càncer
No és el mateix que el diagnòstic de la malaltia es produeixi en un context de bona ocupació i suport familiar adequat, que quan es travessa una situació laboral o econòmica complicada.
Pilar Ruiz és una pacient de 39 anys de càncer d’estómac. Com a part del tractament li van llevar l’estómac i va passar a tenir una discapacitat del 65%.
La pacient relata la seva impotència per «passar de tenir una estabilitat econòmica, física i laboral, a ser acomiadada enmig d’una baixa». De cobrar 1.000 € a 700 € al mes mentre estava de baixa; a més es gasta 300 € a millorar la seva qualitat de vida, 600 € en lloguer, més les despeses quotidianes i els de cuidar a la seva filla d’11 anys.
Durant la baixa, Pilar va tramitar la seva incapacitat laboral i percep la pensió d’incapacitat laboral, així que tots els seus ingressos es van reduir a 458 € al mes. «La meva mare m’ajuda i fa front a aquestes despeses, però hi ha molta gent sense medicar perquè no pot assumir els costos», lamenta.
Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer
Per posar remei a aquestes situacions de desigualtat, l’AECC proposa el ‘Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer’, que tracta de buscar solucions de manera conjunta amb l’Administració.
Ignacio Muñoz, president d’AECC, explica que el pla gira entorn de tres eixos: «Identificació dels casos, creació de protocols d’interacció entre les autoritats sanitàries i socials, i revisió dels casos».
La iniciativa tracta d’»analitzar les desproteccions que existeixen en els col·lectius de treballadors autònoms, aturats i persones amb baixos ingressos, entre altres perfils. Necessitem conèixer el que està passant per actuar sobre això», conclou Castillo.
Dificultat pel reconeixement de les paraules, problemes de descodificació i d’escriptura, limitació de la comprensió lectora… Aquestes són les principals conseqüències de la dislèxia, un trastorn cognitiu d’origen neurològic que té un handicap molt gran: el diagnòstic acostuma a ser tardà.
Aquest avanç, publicat a Frontiers in Psychology, posa llum sobre la detecció del trastorn i podria ajudar a fixar el risc de dislèxia de manera primerenca, així com a desenvolupar programes d’entrenament per pal·liar les limitacions lectores amb antelació.
“La capacitat dels nens per escoltar i processar el llenguatge parlat és un factor determinant a l’hora d’aprendre a llegir”, explica Paula Rios-López, responsable del treball i investigadora del BCBL. En l’actualitat, per diagnosticar la dislèxia cal esperar que els nens compleixin els 9 anys d’edat.
No obstant això, els resultats del centre de Sant Sebastià suposen que, a través de mesurar les capacitats auditives dels nens des de molt petits, es podria determinar quins estan exposats a tenir problemes amb la lectura i, per tant, més predisposats a desenvolupar dislèxia.
A més, podrien desenvolupar-se amb antelació als 9 anys diversos entrenaments basats en la prosòdia –accent, tons i entonació– i els ritmes del llenguatge, així com programes per pal·liar les dificultats lectores.
L’objectiu és millorar l’habilitat lectora i evitar futurs trastorns. “Per exemple, podem fer que una tasca tan simple com tocar el tambor millori les habilitats rítmiques del nen, per optimitzar mica en mica la seva percepció del llenguatge i evitar futurs trastorns”, subratlla Ríos-López.
L’estudi s’ha dut a terme amb un total de 40 nens de 2º i 5º d’Educació Primària / BCBL
La importància del ritme
L’estudi s’ha dut a terme amb un total de 40 nens de Segon i Cinquè de Primària. Per demostrar la relació entre l’habilitat per aprendre a llegir i les capacitats auditives, els subjectes van ser exposats a una pseudoparaula (una paraula inventada i sense significat), que els nens havien de repetir verbalment després de ser preguntats.
La prova experimental va determinar que aquesta paraula es comprenia millor quan anava precedida de frases elaborades únicament amb informació prosòdica, és a dir, aquelles en què l’única informació eren els ritmes i les entonacions i que no incloïen cap fonema.
Tal com apunta l’experta, els nens que van demostrar en el test d’habilitat lectora una pitjor puntuació, van ser els que van rebre més ajuda de la frase amb informació prosòdica per comprendre i repetir amb èxit la pseudoparaula.
En aquest sentit, els nens que no processen de manera òptima les ones de freqüència baixa –tons, accents i entonacions del llenguatge– tenen més dificultats per descodificar correctament els fonemes i paraules, el que es relaciona directament amb la capacitat lectora i els possibles trastorns de la mateixa.
“El ritme ofereix al cervell les claus necessàries per focalitzar l’atenció auditiva en els moments en què apareix informació rellevant per a la percepció de la parla”, apunta Ríos-López. “Quan el cervell prediu l’aparició d’aquesta informació, se submergeix en un estat excitable i desplega unes neurones destinades a acoblar-se a la mateixa”, conclou.
La manera com llegeixen les persones bilingües està condicionada pels idiomes que coneixen. Aquesta és la principal conclusió a la qual han arribat els investigadors del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) després de revisar els informes científics existents en la matèria comparar-los amb els estudis realitzats al centre.
Els experts han descobert que els idiomes que parlen els bilingües –quan han après a llegir en dos idiomes alhora– afecten a les seves estratègies de lectura, i fins i tot als fonaments cognitius en els quals es basa la seva pròpia capacitat per llegir. Aquesta troballa podria tenir implicacions en la pràctica clínica i educativa.
“Els parlants monolingües de llengües transparents –aquelles en què les lletres es pronuncien igual independentment de la paraula en la qual estiguin incloses, com el basc o el castellà– tendeixen més a utilitzar una estratègia de lectura analítica, a llegir les paraules per parts”, explica Marie Lallier, una de les autores de l’article.
D’altra banda, els parlants de llengües opaques –aquelles en què les lletres poden tenir diferents sons en funció del terme, com l’anglès o el francès– se solen basar en una estratègia de lectura global. És a dir, tendeixen més a llegir les paraules senceres per entendre el seu significat.
No obstant això, els investigadors del BCBL han observat que els bilingües que aprenen a llegir en dos idiomes alhora no llegeixen igual que els monolingües, sinó que segueixen una pauta diferent que no s’havia descrit fins ara.
Segons aquesta revisió científica, publicada recentment a Psychonomic Bulletin and Review, en les persones que parlen dos idiomes es produeix una contaminació entre les dues estratègies de lectura. Així, una persona que ha après a llegir en castellà i en anglès tendirà més a emprar una estratègia global, fins i tot quan llegeix en castellà, que un monolingüe castellà, a causa de la influència del segon idioma.
En el cas contrari, quan llegeixi en anglès tendirà a emprar una estratègia més analítica (per parts) que els monolingües anglesos, pel seu ‘contagi’ del castellà. “El cervell dels bilingües s’acomoda als coneixements que aquests adquireixen i aplica a un dels seus idiomes les estratègies necessàries per llegir en el seu altre idioma”, afegeix Lallier.
Els processos cognitius associats
Fins ara, les investigacions havien establert quines estratègies fan servir majoritàriament els monolingües d’unes i altres llengües. No obstant això, no s’havia identificat de quina manera es modifiquen les estratègies de lectura dels bilingües quan aprenen a llegir en idiomes diferents.
Els científics del centre de Sant Sebastià consideren que aprendre a llegir en dos idiomes amb característiques diferents de la materna també altera els processos cognitius en els quals es basa l’adquisició de la lectura, com l’atenció visual o els processos fonològics auditius.
És a dir, aprendre a llegir en idiomes opacs –com l’anglès o francès– reforçaria la nostra capacitat de processar molts elements visuals ràpidament, perquè en ells cal desxifrar les paraules completes per aconseguir una lectura fluïda.
I atès que els idiomes transparents es focalitzen molt més en la correspondència lletra-so, es considera que aprendre a llegir en aquests idiomes millora la nostra sensibilitat per percebre els sons del llenguatge.
Aplicacions en el diagnòstic de dislèxia
Per als autors, aquest descobriment té implicacions a diferents nivells. Des del punt de vista educatiu, permet entendre millor com aprenen a llegir les poblacions bilingües i quin tipus d’estratègies són més recomanables perquè els alumnes aprenguin a llegir en funció dels idiomes que coneixen.
A més, podria ajudar en el diagnòstic i avaluació de la dislèxia i altres problemes de lectura. “L’aprenentatge de llengües no pot generar més casos de dislèxia, ja que és un trastorn amb base neurogenètica. La nostra teoria suggereix que el major aprenentatge d’idiomes pot fer que els seus símptomes siguin més visibles, o a l’inrevés, menys. Això depèn de la combinació de llengües que s’estan aprenent”, apunta Lallier.
Així, els idiomes que coneix un nen són determinants per identificar un possible trastorn, ja que es tracta d’una informació essencial que aclariria alguns dels errors en llegir.
“La nostra experiència amb els idiomes modula les capacitats de lectura, i caldria tenir-ho en compte per ensenyar a llegir els nens bilingües i si apareixen problemes de lectura, com la dislèxia. Cal elaborar barems específics per diagnosticar la dislèxia en bilingües perquè el seu cas és diferent”, conclou l’experta.
Investigadors del Grup d’Òptica i Percepció Visual de la Universitat d’Alacant (UA) i de la Universitat de Pécs (Hongria) han dissenyat un joc interactiu per a la detecció d’ambliopia o ull gandul en nens i nenes basat en estímuls visuals tridimensionals en moviment.
Els estímuls es presenten en una tauleta, fet que afavoreix la participació del pacient i permet la seva realització d’una manera senzilla i ràpida. “De fet, el test no dura més de dos minuts i permet efectuar tasques de cribratge per a la ambliopia amb una gran sensibilitat, molt més gran que combinant diversos tests convencionals”, assenyala David Piñero, investigador de la UA.
L’ull gandul o ambliopia fa referència a la situació en què un o ambdós ulls presenten una disminució de visió que no és corregible mitjançant la utilització d’ulleres o altres mitjans. Afecta aproximadament al 5% de la població i l’eficàcia del seu tractament fins a la data radica en un diagnòstic precís i correcte des del naixement. “Per això és tan important el diagnòstic precoç, ja que amb rehabilitació, a edats primerenques, el cervell posseeix la capacitat d’adaptar-se i poder recuperar la pèrdua de visió”, apunta Piñero.
En escoles i centres educatius, les campanyes de detecció de l’ambliopia inclouen diferents tests que requereixen d’una col·laboració molt activa per part del pacient que, en el cas de nens petits, és de vegades inviable, consideren els autors. A més, les dependències de les escoles no estan preparades, per raons d’espai físic, per fer mesures optomètriques i per albergar tots el aparells que aquest tipus de proves comporten.
En canvi, segons Piñeiro, “amb el dispositiu desenvolupat per les universitats de Pécs i d’Alacant s’eviten totes aquestes complicacions. Amb unes senzilles ulleres vermelles i verdes, i una tauleta que va connectada a través de la xarxa a una base de dades, es pot detectar i intervenir a temps per evitar la pèrdua de visió infantil per ull gandul”.
100% de sensibilitat
Entre Alacant i Hongria ja s’ha pogut examinar amb el sistema a gairebé 250 nens i nenes, tot demostrant una sensibilitat del test del 100% per a la detecció de l’ambliopia i una especificitat propera al 100%.
El mètode parteix d’un descobriment Jandó Gabor, expert en Neurofisiologia de la Universitat de Pécs, que va comparar que els estímuls de visió tridimensional en moviment, més coneguts com estereopsi dinàmica, no eren percebuts per les persones amb ull gandul (o pels que estaven a punt de desenvolupar-lo).
“En l’escorça occipital del cervell existeixen unes cèl·lules encarregades del processament visual que s’inhibeixen quan una persona pateix ull gandul, pel que la seva estimulació és vital per determinar si es pateix o no aquesta patologia”, explica Piñero.
Aquest dispositiu, batejat amb el nom d’Euvisión, acaba d’aconseguir el marcatge CE, per la qual cosa ja pot aplicar-se en qualsevol país d’Europa, fruit de la col·laboració multidisciplinària i interuniversitària entre Alacant i Hongria sorgida a través de la xarxa SEIMED. La validació clínica s’ha realitzat entre les dues universitats al costat del departament d’Oftalmologia (Oftalmar) de l’Hospital Vithas Medimar Internacional d’Alacant, institució que col·labora amb el Grup d’Òptica i Percepció Visual de la UA.
Cada any moren al món més d’un milió de persones com a resultat de la violència interpersonal, i moltes més pateixen lesions greus.Els infants i els joves són els grups amb més risc de ser víctimes d’aquesta violència que agrupa la violència física, l’abús sexual, l’abús emocional, la negligència, el bullying, la violència de parella i la violència a la comunitat.
Totes les formes d’exposició a la violència en edats primerenques estan associades amb un major risc de futurs intents de suïcidi i, en particular, amb el suïcidi en els joves i adults joves, en edats compreses entre els 12 i els 26 anys d’edat.Per tipus de violència, l’abús sexual infantil i l’assetjament escolar són els principals contribuents a aquests intents de suïcidi.Així ho confirmen investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) en una revisió d’estudis.
“Els individus que han estat víctimes de qualsevol tipus de violència interpersonal durant la infància o adolescència tenen dues vegades més risc de fer intents de suïcidi quan són joves o adults joves, i aquest risc gairebé es quadruplica quan l’abús ha estat sexual”, explica Jordi Alonso, coordinador del grup de recerca en Serveis Sanitaris de l’IMIM i director de l’estudi.
“Però l’associació és molt més alta per la mort per suïcidi, que augmenta fins a 10 vegades respecte als que no han estat víctimes. La infància i l’adolescència són períodes crítics del desenvolupament, associats a una major sensibilitat, i l’exposició a la violència en aquestes edats s’associa amb múltiples problemes emocionals i de comportament, entre els quals s’hi trobaria una major vulnerabilitat als comportament suïcides i, fins i tot, a la mort per suïcidi”, afegeix.
És la primera vegada que un estudi, publicat a Acta Psychiatrica Scandinavica, proporciona una estimació del risc de suïcidi que suposa l’exposició a qualsevol tipus de violència durant la infància, a partir d’una anàlisi sistemàtica de tots els estudis realitzats sobre el tema en tot el món.
El suïcidi, segona causa de mort entre joves
El suïcidi és la segona causa de mort entre els joves, i constitueix un problema greu de salut pública.Durant els últims 45 anys les taxes de suïcidi a tot el món han augmentat en un 60%, i els joves són el grup de més risc en un terç dels països, tant desenvolupats com en vies de desenvolupament.
El suïcidi té un cost familiar i social enorme, i més encara quan la víctima és un adolescent o una persona jove. Cada suïcidi juvenil té un potencial de 60 anys de vida perduts i els intents de suïcidi tenen un alt impacte en termes d’anys de vida perduts a causa de la discapacitat que generen.A Catalunya, el programa pioner Codi Risc suicidi té com a objectiu prevenir la mortalitat per suïcidi i l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar, entre d’altres institucions, hi té un paper destacat.
“L’exposició a la violència durant la infància no té només conseqüències a curt termini, durant l’etapa jove, sinó que també té conseqüències a llarg termini. Les víctimes de violència interpersonal, ja sigui sexual o no sexual, són les que tenen més probabilitats de presentar trastorns mentals, consum de drogues, futurs intents de suïcidi, infeccions de transmissió sexual i comportaments sexuals de risc”, assenyala Pere Castellví, investigador del grup de recerca en serveis sanitaris de l’IMIM i primer signant de l’article.
“L’eliminació completa de l’exposició a la violència interpersonal durant la infància lamentablement és poc probable, però els nens i joves que l’han patit han de ser considerats objectius potencials per als programes de prevenció de suïcidis, on equips formats per experts multidisciplinaris han d’exercir un paper fonamental en la identificació i acompanyament de les víctimes “, conclou Alonso.
Una anàlisi exhaustiva realitzada in silico per aparellar els 64 agents terapèutics desenvolupats per tractar el càncer de mama -la meitat en ús i la meitat en fase clínica- ha permès a científics de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) identificar 10 combinacions completament noves, mai provades i amb alt potencial per combatre-ho.
El treball, liderat per l’investigador ICREA Patrick Aloy, s’ha basat en l’estudi de les xarxes de senyalització cel·lular, és a dir, tenint en compte els senyals cel·lulars que els fàrmacs alteren en tocar les molècules diana on van dirigides.
Així, 7 de les 10 combinacions testades en cèl·lules de càncer de mama in vitro han mostrat un bon grau de sinergia, és a dir, que l’efecte conjunt és més potent que la suma dels efectes individuals, i una d’elles ha estat validada en ratolins.
Per al 70% de les combinacions testades, l’efecte conjunt dels dos fàrmacs és «molt més gran» que l’efecte individual
Els resultats en models murins indiquen que la combinació de raloxifene i cabozantinib, dos fàrmacs usats avui pels oncòlegs, potencia «dràsticament» l’efecte antitumoral dels dos fàrmacs per separat, com escriuen els autors a Cancer Research, revista científica de la Associació Nord-americana de Malalts de Càncer, que ha publicat els resultats en edició digital avançada.
Patrick Aloy, cap del laboratori de Bioinformàtica estructural i biologia de xarxes a l’IRB Barcelona, resumeix: «Trobem moltes més combinacions sinèrgiques in silico que les sorgides d’assajos combinatoris fets fins ara en laboratori amb tècniques d’alt rendiment, i donem detall experimental de les mateixes. Això vol dir que les anàlisis computacionals prèvies es tradueixen en millors resultats i més fiables».
Els investigadors indiquen que per al 70% de les combinacions testades, l’efecte conjunt dels dos fàrmacs és «molt més gran» que l’efecte individual i, per tant, «per aconseguir els mateixos efectes terapèutics es podrien reduir molt les dosis».
En el cas concret de combinar raloxifene i cabozantinib testat en ratolins, els científics veuen que el tumor es redueix en un 60%, mentre que l’efecte individual dels fàrmacs només aconsegueix aturar el creixement del tumor. A més, poden usar-se 3 vegades menys dosis d’un fàrmac i 25 vegades menys de l’altre que les quantitats que es prescriuen actualment.
«Això de per si ja és molt important atès que els fàrmacs no deixen de ser verí per matar les cèl·lules. Si amb menys dosi aconsegueixes més o encara que sigui el mateix efecte quimioterapèutic, és un gran avantatge per als pacients de cara a mitigar els efectes secundaris», diu Aloy. «A més, i en principi, s’evitaria o s’ajornaria l’aparició de resistències», preveu.
Quan les cèl·lules tumorals aprenen a esquivar el cop
En el tractament del càncer, també en el de mama, un dels problemes amb què s’enfronten pacients i oncòlegs és l’aparició de resistències al tractament. Les cèl·lules canceroses es tornen «insensibles» als fàrmacs que les haurien de matar.
Aquestes resistències es deuen al fet que la cèl·lula cancerosa, mitjançant l’aparició de mutacions aleatòries, aprèn a sortejar l’acció del fàrmac. En un 15% dels casos, la finta es produeix perquè es posen en funcionament senyals moleculars alternatives, que permeten a les cèl·lules tumorals reactivar la divisió cel·lular o evitar la mort cel·lular programada. La teràpia combinada de dos o més fàrmacs es presenta com una via prometedora per combatre aquest tipus de resistència.
«Les nostres anàlisis ens han permès predir les vies de senyalització que queden inhibides amb l’acció conjunta de dos fàrmacs», indica Samira Jaeger, investigadora postdoctoral i primera autora del treball. Els científics validen a nivell molecular que, efectivament, es neutralitzen les molècules que predeia el model in silico. «El nostre objectiu combinant fàrmacs és atacar la cèl·lula tumoral per diversos punts alhora que faci molt difícil que resisteixi el tractament perquè tindrà incapacitades al mateix temps les vies que li permetrien sobreviure i proliferar», assenyala.
Futur obert
Ara, amb el model computacional de xarxes validat, els científics tenen obertes tres línies d’investigació. En primer lloc i per avançar pas a pas cap a la clínica, provar la combinació de raloxifene i cabozantinib en tumors de pacients implantats en ratolins. Per a aquest objectiu, com en el treball ja realitzat, compten amb la col·laboració de l’investigador ICREA del programa d’Oncologia, Angel R. Nebreda, també de l’IRB Barcelona.
En segon lloc, amb el mateix objectiu de trobar tractaments més potents per al càncer de mama, el laboratori es centrarà en aparellar un antitumoral i fàrmacs prescrits per altres alteracions, com antidiabètics o antihipertensius.
En darrer lloc, el laboratori d’Aloy està posant a punt la metodologia experimental que els ha de permetre comprovar que les teràpies combinatòries són eficients per combatre la resistència a llarg termini.
Quan parlem de morts associades a l’augment de la temperatura, a la ment ens vénen imatges de desastres naturals, sequeres i inundacions devastadores en zones del món més empobrides. Però els efectes del canvi climàtic en la salut són universals.
A més dels efectes directes com inundacions, tempestes, sequeres i clima extrem en general, l’escalfament mata a foc lent i sota l’aparença d’altres malalties.
Sense anar més lluny, a València, cada vegada que se supera la temperatura mitjana a l’estiu augmenten les hospitalitzacions de nens menors de 14 anys per causes gastrointestinals o malalties respiratòries, que són les que provoquen efectes de major magnitud, com explica a Sinc Carmen Íñiguez , científica de la Unitat d’Investigació per al Medi Ambient i la Salut de la Universitat de València.
Un estudi de Íñiguez publicat el passat mes d’octubre a la revista Environmental Research associa l’increment de la temperatura amb el nombre diari d’hospitalitzacions pediàtriques de 2001 a 2010 a València i Roma. «La relació entre temperatura i salut varia de ciutat en ciutat, però també en funció de característiques sociodemogràfiques i econòmiques que faciliten o empitjoren l’adaptació», apunta l’experta.
El canvi climàtic s’acarnissa amb els nens
Només les emissions de gasos d’efecte hivernacle generades pels sectors del transport i l’energia causen cada any entre 5,5 i 7 milions de morts addicionals -per infarts, vessaments cerebrals i malalties respiratòries cròniques- degudes a la contaminació de l’aire. A més, les projeccions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per 2030-2050 apunten a 250.000 morts més per any a causa de la disminució dels aliments disponibles, la malària, les malalties diarreiques i les onades de calor. I aquí són els nens els més vulnerables.
«Els nens són una part de la població especialment vulnerable a exposicions mediambientals per la seva immaduresa física i fisiològica. Els seus petits pulmons encara no estan completament formats i, de fet, en termes relatius inhalen més aire que els adults. Solen passar més temps en exteriors, tenen una reduïda capacitat per l’autocura i els queda més temps de vida després de l’exposició per experimentar conseqüències «, explica Íñiguez.
El problema de salut pública és tan rellevant, que en els últims anys s’han emprès nous estudis sobre el risc sanitari catastròfic que genera el canvi climàtic, un risc que fins ara ha estat subestimat perquè amb prou feines s’estudiava. Avui les xifres no poden ser ja més aclaparadores: més de 12 milions de persones moren per factors mediambientals cada any, molts dels quals estan directament relacionats amb el canvi climàtic, segons l’OMS.
Implicar els professionals de la salut
La revista mèdica The Lancet ha impulsat un gran projecte d’investigació per a rastrejar a tot el món l’evolució de la salut en paral·lel al canvi climàtic. La iniciativa, The Lancet Countdown, reuneix a 16 institucions científiques i 48 experts de tot el món, i col·labora amb l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) i l’OMS. Arriba després de la creació el 2015 d’una comissió especial les conclusions de la qual són determinants: el canvi climàtic és la amenaça més gran per a la salut.
«Pensem en el paper que han exercit els professionals sanitaris en altres problemes importants per a la salut pública, com el consum del tabac, el VIH o la poliomielitis. Es van considerar les evidències científiques, es va avaluar la seva importància en la salut dels pacients i després es va actuar per protegir-los. El mateix pretén aconseguir aquest projecte amb el canvi climàtic», diu a Sinc Nick Watts, director executiu de la iniciativa publicada simultàniament ahir a la revista The Lancet i en la Cimera del Clima de Marràqueix (COP22).
Durant els propers 15 anys, la iniciativa buscarà proves que associïn l’augment de la temperatura amb el risc per al benestar humà. «En la pròxima dècada, esperem donar el poder i el suport necessaris al personal sanitari i als ministeris de salut amb dades i eines per respondre a aquesta gran amenaça», afegeix Watts.
Els experts asseguren que l’impacte del canvi climàtic revertirà totes les millores sanitàries dels últims 50 anys si no aconseguim mitigar-ne els efectes i adaptar-nos a ells. Per això reclamen un suport urgent a la lluita climàtica amb tecnologies i sistemes de finançament eficients, sobretot ara que l’Acord de París ha entrat en vigor i s’ha traçat un full de ruta per actuar.
«El canvi climàtic és una emergència mèdica, per això requereix una resposta urgent», assenyala Hugh Montgomery, director de l’Institut UCL per a la Salut Humana. Les dades que s’obtinguin del projecte The Lancet Countdown aportaran la informació necessària per a la presa de decisions, amb l’esperança d’accelerar la resposta política dels governs.
Altres iniciatives com Momentum for Change: Planetary Health, un projecte de tres anys de durada de la Rockefeller Foundation, també buscarà solucions per millorar la situació del planeta i la salut de les persones. Totes dues estan intrínsecament unides.
No tenir accés a l’aigua potable incrementa les morts per diarrea, malaltia de la qual moren milers de nens a tot el món cada any. / UNICEF
«Metges i personal d’infermeria ja estan bregant amb els impactes que genera el canvi climàtic en la salut. I les evidències indiquen que estan empitjorant, amb riscos inacceptablement alts dels que no es lliura cap país», confessa a Sinc Watts.
La pobresa perjudica greument la salut
La situació empitjora en condicions de pobresa. Segons l’informe d’UNICEF One is too many: Ending child deaths from pneumonia and diarrhoeapresentat a Marràqueix, la pneumònia i la diarrea són responsables de la pèrdua de 1,4 vides infantils cada any, i són una amenaça per al desenvolupament de les nacions més pobres. Una de cada quatre morts de menors de cinc anys es produeix per aquestes causes.
«El canvi climàtic afecta aquells que més depenen de la terra. Els fills de pagesos o pastors tenen més problemes per obtenir aigua potable i aliment nutritiu de forma regular», indica a Sinc Hayalensh Tarekegn, especialista en salut a UNICEF.
Els seus pares i mares poden limitar els efectes assegurant la lactància materna exclusiva almenys sis mesos i inmunitzant-los amb vacunes. Davant la manca de mitjans, l’organització els proporciona ajuda complementària als fàrmacs. «Ensenyem la importància de rentar-se les mans amb sabó, construir latrines, i beure aigua potable neta», diu Tarekegn.
Segons el treball, aproximadament la meitat de les morts de nens per pneumònia estan relacionades amb la contaminació de l’aire. Per evitar-la, calen cuines netes, ja que la pol·lució prové de les emissions de la cocció a les llars. A més, UNICEF, en col·laboració l’Obra Social «La Caixa», ha creat ARIDA, un programa d’innovació d’impacte mundial que permetrà millorar el diagnòstic de la pneumònia i oferir un tractament adequat.
«En aquesta primera fase del programa està previst distribuir i testar 2.400 dispositius de diagnòstic en cinc països de tot el món on la pneumònia té major incidència, com Etiòpia, Bolívia i Nepal. S’analitzaran els resultats per avaluar l’impacte en la millora del diagnòstic i es desenvoluparan protocols per ampliar-lo a major escala», assegura a Sinc Ariadna Bardolet, directora del Departament de Programes Internacionals de la Fundació» la Caixa».
A cada país es treballarà amb els professionals comunitaris de salut perquè siguin ells els que, en la seva pràctica diària, identifiquin els casos de pneumònia. «Si donen positiu, els subministraran el tractament necessari per salvar la vida dels nens i nenes», declara Bardolet.
Des de l’any 2000 prop de 34 milions de nens han mort de pneumònia i diarrea i s’estima que d’aquí a 2030 morin altres 24 milions per les mateixes causes. Molts menys moririen si es lluités enèrgicament contra els efectes del canvi climàtic.
