Just Deploy It!

Autor: Antoni Sitges

  • Més enllà d’un cartell i dues portades

    Gran espectacle el que ens han brindat des de la facció gabrielista de la CUP i el conseller Comín aquesta setmana. L’estètica dels pòsters propagandístics de les cupaires, digna del modernisme heteropatriarcal dels cartellistes dels 30. De la seva ètica ja ni en parlem. A part de la incitació a la violència, això de recórrer a la bufetada en públic recorda certs tics suposadament masclistes que ara veiem reproduir-se a passos de gegant entre el gremi de les feministes radicals i homomatriarcals. I és que si viatges massa cap a l’Est pots aparèixer a l’Oest.

    Per la seva banda, el conseller Comín s’ha donat de cara amb un marró de proporcions descomunals. Alguna cosa devia intuir quan va rebre l’enverinada invitació a entrar al Govern, però va carregar amb el mort de les retallades com a peatge que li va imposar Esquerra Republicana a l’incentivar el seu transfuguisme amb un càrrec de força. Aquest saltimbanqui de la política al que se li suposa una gairebé total ignorància de la sanitat catalana (almenys en el moment de la seva designació) potser va creure que amb una mica de postureo i alguna desprivatització es ficaria a les cupaires i les marees a les butxaques. Res més lluny de la realitat. Ja sabem que el friquisme polític és insaciable per principi: qualsevol concessió que se li fa queda sempre lluny de les seves exigències. I així li va al Govern i als seus consellers que viuen amb un ai al cor! que no els dóna un minut de respir.

    La demagògia d’unes contra el desconcert de l’altre. I entre les unes i l’altre, la casa sense escombrar. El Vallès és una àrea geogràfica privilegiada per començar a ordenar el sector sanitari. Disposa de quatre hospitals (Taulí, Mútua Terrassa, Terrassa i General de Catalunya) que podrien i haurien de treballar de forma sinèrgica, repartint-se racionalment les càrregues laborals. Ni aquí ni en cap altre lloc funcionaran els pegats. Desprivatizar part de les derivacions del Taulí i enfrontar-se als propietaris i treballadors de l’Hospital General poden proporcionar un parell de portades gratificants, però a mig termini no condueixen a res. En canvi, sí que es faria un salt endavant en la reforma sanitària si es desenvolupés un pla de racionalització de l’assistència especialitzada i superespecialitzada i de les urgències al Vallès, encara que això requereixi més feina, més temps i menys prejudicis ideològics.

    Podem barallar-nos pels malalts als passadissos, pel col·lapse assistencial i les llistes d’espera però, a part que aquest combat fa dècades que es lliura amb un empat crònic, no és el camí cap al progrés i cap a un canvi que beneficiï els pacients. Òbviament cal fer tot el possible per pal·liar aquestes deficiències però amb o sense retallades aquestes seran difícils de solucionar al marge d’una reorganització i d’una racionalització del sector.

    Conseller Comín, té vostè al Vallès Occidental una oportunitat d’or per demostrar que encara hi ha capacitat de propostes dirigides al nucli dels problemes i no a la mera superfície. Té vostè bons professionals que segur col·laborarien en una planificació raonable d’una àrea geogràfica de vital importància. Utilitzi els recursos que té amb cap, reparteixi joc, tanqui serveis amb poc volum de pacients, ampliï els més capacitats, centralitzi els procediments d’alta complexitat, redirigeixi les urgències. Uns milions d’euros més són sempre benvinguts però hi ha vida més enllà dels pressupostos.

  • Preparant l’examen del MIR

    La nova edició de l’examen MIR (Metge Intern Resident) ens ofereix una oportunitat més per a reflexionar novament sobre el seu sentit i el seu mètode. Sobre aquesta qüestió he explicat la meva posició crítica en aquest i altres mitjans públics. És una opinió poc compartida per la major part de les autoritats universitàries que, lamentablement, s’han plegat sense dir ni piu davant d’aquest injust ordenament.

    Avui vull tocar un tema relacionat: L’agressivitat creixent amb la qual les acadèmies de preparació per a l’examen MIR intenten reclutar alumnes en cursos cada vegada més primerencs de la carrera de Medicina. És una vergonya. L’única justificació és la d’incrementar la facturació d’aquests centres paràsits fent por als estudiants i posant-los pressa per a iniciar-se en les seves classes «com més aviat millor».

    Recentment no resulta estrany veure aparèixer a les aules universitàries -moltes vegades d’amagat dels equips directius- a delegats o responsables de les diverses acadèmies a la preparació per a l’oposició nacional que es dirigeixen a estudiants de tercer o quart curs de Medicina, convidant-los a matricular ja en els seus centres. L’argumentari que se li presenta a l’ingenu novici és tan simple com els motius pels quals es van fundar aquestes acadèmies propiciades -almenys alguna d’elles- pels mateixos professors universitaris (catedràtics inclosos), que van veure en elles una oportunitat de negoci: acomodar els hàbits d’estudi a les preguntes de resposta múltiple; conèixer l’èmfasi que posen els examinadors en les diferents especialitats; seduir amb els magnífics resultats obtinguts pels seus pupils en edicions prèvies i altres per l’estil.

    Si això té certa lògica -sempre dins de les coordenades en què ens movem- a l’últim curs de la carrera, quan l’examen s’acosta em sembla molt contraproduent que ja en els primers passos de la carrera s’acoquini l’estudiant amb la difícil barrera de l’examen MIR, instant-lo a una matriculació a l’acadèmia ad hoc, de totes totes perjudicial pel rendiment acadèmic universitari. Per motius que no arribo a entendre, aquest ha anat perdent pes en la nota que marca l’ordenació final dels candidats. D’aquesta manera, és probable que, de seguir així les coses, augmenti el desinterès dels estudiants per les seves qualificacions a la facultat de medicina, de la mateixa manera que alhora pugi la seva motivació per desenvolupar habilitats d’opositors nats, a l’estil de les que desenvolupen els candidats a la carrera judicial o notarial.

    Des del punt de vista universitari es podria considerar la possibilitat que les acadèmies no tinguessin accés als estudiants de medicina abans del sisè any o, com a mínim, que aquest no fos possible dins de les mateixes aules de les facultats que és el seu derelicte preferit. Em consta que moltes de les xerrades d’introducció a les acadèmies que es realitzen a les facultats són organitzades subreptíciament pels estudiants i, per si fos poc, de forma gratuïta pels reclutadors. A parer meu, aquesta prohibició seria favorable pel desenvolupament normal dels estudis i fins i tot desitjable per a la salut psicològica dels alumnes. Per altra banda, el sistema docent evolucionarà de manera que es crearan dos estudis paral·lels des dels primers anys de carrera: un dedicat, suposadament, a estudiar la Medicina de veritat (de rellevància secundària) i un altre, més decisiu, orientat cap a la superació l’examen-oposició.

    Des d’aquestes modestes línies convido a les autoritats acadèmiques a què siguin més vigilants sobre les activitats que les acadèmies amb ànim de lucre duen a terme dins de les seves pròpies institucions, sovint sense el seu coneixement ni el seu permís. S’haurien d’establir condicions més clares i transparents perquè les acadèmies de preparació per a l’examen MIR no interfereixin amb la funció docent de les facultats i, menys encara, amb el benestar dels estudiants. La concentració i atenció són capitals per progressar en uns estudis llargs i difícils.

  • Anècdota

    Fa anys vaig escriure un llibre titulat El perímetre del congrés en el qual recopilava anècdotes veraces o fictícies (però sempre versemblants) relacionades amb la perifèria dels congressos mèdics. Ja poden imaginar vostès: vanitats, lluites de poder, fantasmes per tot arreu, una ciutat per conèixer, convidats corruptes, una mica de ciència, museus, gastronomia i sexe. La intenció dels diversos contes que allà es narren era mostrar-li al lector la riquesa i amplitud de la vida que discorre al voltant de les anomenades reunions científiques de les societats mèdiques. Encara segueixo recopilant algunes històries plausibles, quan no autèntiques, i avui em ve de gust explicar-los que un dia, a Toronto, en acabar un congrés universal sobre càncer de tiroide…

    … Surto de l’hotel per agafar l’autobús que m’ha de portar a l’aeroport per agafar el vol de tornada cap a casa. La parada, m’assegura el conserge de l’hotel, està just a l’esquerra del vast portal del Sheraton, a la mateixa cantonada de Bay amb Queen. En aquest moment, just en el lloc on m’indica, hi ha ja un minibús al voltant del qual hi ha un grup d’unes quinze dones espanyoles, totes elles ben entrades en els quaranta, aquella edat de pronòstic incert pel sexe femení que als homes ens arriba una mica més tard. Per un instant crec que es tracta de l’autobús regular que m’ha de portar a l’aeroport i m’acosto al maleter on el xofer està carregant l’equipatge del grup. La que sembla portar la veu cantant em mira sorpresa, més encara quan em dirigeixo a ella en castellà i li faig saber que sóc paisà seu:

    – Em sembla que no vas en aquest autobús; l’hem llogat només per a nosaltres i encara que anem a l’aeroport, primer donarem una última volta turística per la ciutat.

    El grup fa broma sobre mi i jo desisteixo d’introduir la meva maleta al minibús i em resigno a esperar l’autobús de línia. En aquestes estem quan una de les viatgeres requereix a crits la nostra atenció perquè just a l’altre costat de la calçada està aparcada una limusina negra de quinze metres i vidres opacs.

    – ¿No serà aquest l’autobús que estàs esperant?
    – Hi, hi, ha, ha…

    Tots riem de l’ocurrència i en aquest mateix instant arriba el comentari que motiva aquestes línies. Una de les presents alça la veu i exclama: «Si és aquest el cotxe que esperes, vaig amb tu». De seguida s’aixeca un murmuri d’assentiment i diverses de les turistes s’apunten a la idea.

    I jo cavil·lo: de nou brolla espontàniament de la insondable psicologia femenina, l’arquetip del rapte consentit. Un arcà que ens porta a recórrer el llarg i alhora curtíssim tros que va des d’Helena de Troia al títol de la recent exitosa novel·la de Niccolò Ammaniti: Ti prendo e ti porto via.

    Aflora en la frase d’aquesta turista, que tot apunta que ha deixat enrere per uns dies la seva quotidianitat, una frase en aparença innocent, burlesca gairebé, el sentir de la dona desinhibida, posseïda pel tèrbol desig de ser robada al seu lloc i al seu temps rutinaris, i transportada no importa on per un home desconegut a qui jutja poderós i seductor. Hi ha consens: el grup en massa confessa, entre la broma i l’inconscient i alhora revelador joc del llenguatge, que si en aquest moment es repetís de nou aquest rapte mític, no oposarien resistència.

    Òbviament, l’espectacular limusina negra que estava aparcada a l’altra banda del carrer no era el meu autobús. Però mentre esperava a la parada, no vaig poder evitar pensar que també a mi m’hauria encantat que en aquell precís moment aquell monstre amb rodes s’hagués posat lentament en marxa, s’acostés a mi, s’obrís una porta del darrere i d’ella emergís una bella dama que amb una veu càlida em digués a cau d’orella, en italià, és clar, dai Antonio, ti prendo e ti porto via.

  • Medicina al prime time de TVE

    En altres ocasions ens hem ocupat en aquesta columna de la publicitat mèdica en els mitjans de comunicació, però sempre hi ha un bon motiu per tornar sobre la qüestió; no falten exemples. En aquesta ocasió voldria referir-me a les recensions de temes mèdics de més o menys actualitat que ocupen minuts al prime time (l’hora de màxima audiència) dels telenotícies de Televisió Espanyola (TVE). El detonador d’aquesta columna ha estat la notícia que un suposat pare de la cirurgia laparoscòpica ha realitzat una operació sense precedents en un centre privat de Madrid. Una faula. Tota una mentida, mal argumentada i pitjor presentada. De fet, una vergonya, una burla a la professió.

    Respecte a aquest tipus d’incidents que, malauradament, es repeteixen amb excessiva freqüència, voldria fer algunes puntualitzacions. En primer lloc, els mitjans haurien de confirmar la veracitat de les notícies que emeten en comptes de, simplement, fer-se ressò de les notes de premsa o dels comunicats que reben des dels florents departaments de comunicació dels centres mèdics privats (i també dels públics) sempre àvids d’aconseguir minuts o línies de visibilitat mediàtica. És responsabilitat del periodista, del redactor d’un informatiu, assegurar-se que la informació que s’emet és verídica i s’ajusta a l’evidència científica, cosa que rarament es fa, ja que molt pocs periodistes tenen prou formació mèdica per a poder certificar la veracitat de les informacions. Així i tot, un parell de lectures, una ullada a internet i algunes trucades telefòniques haurien estat suficients per desfer la malifeta en el cas a què m’he referit.

    En segon lloc, és responsabilitat de TVE informar al públic quan el reportatge que s’emet no tracta sobre una notícia com a tal, sinó que correspon a un missatge promocional d’un centre privat i el seu equip mèdic. Per això hauria de fer constar que la notícia que es dóna en un prime time està finançada per una clínica privada i té com a objecte encoratjar el negoci d’una institució sanitària amb ànim de lucre i dels metges que hi treballen. Transparència i conflictes d’interès obliguen. Alguns mitjans escrits, en casos similars, titulen les seves pàgines (en lletra petita, això sí) com «pàgines especials», «publireportatge» o similar. El mateix hauria de fer la televisió pública. Des d’aquestes modestes línies suggereixo als responsables dels telediaris que facin constar, quan sigui el cas, que la informació que s’emet es tracta de publicitat.

    En tercer lloc, aquest tipus de missatges televisius recolzats pel telenotícies més vist a Espanya crea falses expectatives i genera en l’espectador una confiança desmesurada en l’omnipotència de l’especialista que llueix a la pantalla i, en general, de la medicina contemporània. Després vénen les frustracions, els disgustos i les males cares quan alguna cosa no va com ha d’anar, és a dir, quan alguna cosa no va com diu la tele. La incapacitat de censura i de crítica de l’espectador mitjà, crec jo, és gairebé nul·la; en part per l’escassa educació sanitària dels nostres ciutadans i en part per aquesta creença tan ingènua i tan generalitzada, que fins i tot comparteixen les classes més cultes, que la tecnologia moderna ho pot tot.

    Resumint: Cal una mica més de cautela, menys ambició i més serietat quan des del prime time de TVE, i de les televisions i de les ràdios en general, s’emeten notícies sobre suposades novetats i suposats avenços en el camp de la medicina. Tots sabem que els mitjans visuals o escrits, passen per un mal moment econòmic i per problemes d’identitat davant de la proliferació d’alternatives en línia de dubtosa fiabilitat però molt populars, però això no impedeix que s’hagin d’extremar les precaucions quan difonen notícies relacionades amb la salut i la medicina, especialment si aquestes provenen d’institucions sanitàries amb ànim de lucre.

  • Obama i el futur de la seva reforma sanitària

    Fa unes setmanes –i amb anterioritat al desenllaç de les eleccions presidencials d’Estats Units- escrivia en aquesta mateixa columna sobre la posició demòcrata en relació a la reforma sanitària de Barack Obama. La candidata Hilary Clinton, que no Donald Trump, es va avenir a publicar al New England Journal of Medicine una síntesi de la seva visió de futur per a la sanitat nord-americana que, per descomptat partia, per millorar-la, de la iniciativa presa per Obama d’expandir la cobertura sanitària.

    En aquesta ocasió vull fer-me ressò d’un editorial que en aquesta mateixa revista ha publicat el mateix Obama en un intent més de frenar les tesis abolicionistes dels republicans, que veuen en la seva reforma un atac als interessos de les companyies d’assegurances i, probablement també, un atac als interessos de la poderosa i rica classe mèdica nord-americana.

    Quin és la posició de l’encara president sobre el futur de la seva reforma? Tal com ell mateix escriu: és simple, els republicans no tenen pla B. Efectivament, el nucli de la crítica d’Obama als plans republicans és que la seva campanya en contra de la reforma demòcrata coneguda com a ACA (Affordable Care Act) no se sosté sobre un pla alternatiu per aquests 20 milions de nord-americans que han sortit guanyant amb ella, sinó que es tracta d’una oposició fortament ideològica que no s’acompanya de cap iniciativa perquè els nous assegurats a preus assequibles romanguin sota una suficient cobertura sanitària. Per dir-ho de forma vulgar, Obama els diu: si funciona, no ho toqueu.

    En el seu editorial, Obama es manifesta en primer lloc orgullós que la seva administració hagi millorat l’accés a la sanitat i a la medicina preventiva de milions d’americans. Suggereix que, si no ha pogut anar més lluny en les seves reformes i al pressupost destinat a les mateixes, ha estat a causa dels interessos partidistes dels seus oponents polítics. En resum, doncs, Obama està convençut que l’oposició republicana a la seva ACA no se sosté sobre arguments sòlids, sinó en la utilització de la sanitat com a arma política.

    Més endavant Obama és molt crític amb l’estratègia i el calendari que els republicans han proposat per abolir l’ACA i, suposadament, reemplaçar-la amb una proposta que, ara per ara, és pura ficció. Concretament, l’encara president els censura que en el fons no tan solament preparen una devaluació o eliminació de la reforma demòcrata, sinó que es proposen res més que retallar l’aportació federal als programes Medicare i Medicaid que atenen als ciutadans més desfavorits per edat i salari. Tot això es duria a terme durant el primer mandat de Trump i mantindria en suspens el sistema sanitari nord-americà per dos o tres anys durant els quals es paralitzaria el mercat sanitari i les asseguradores especularien amb la més que probable pujada de pòlisses que resultaria de l’aplicació de les polítiques conservadores. Obama, recolzant-se en un exhaustiu estudi del Urban Institute, sosté que si es deroga la ACA, no solament es perdran els beneficis obtinguts fins ara, sinó que deixarà a més americans sense cobertura sanitària dels quals hi havia abans d’implementar-se el Obamacare. Les iniciatives republicanes impedirien “millorar el que ja existeix i arreglar el que no funciona”.

    Obama acaba el seu article reptant als republicans al fet que exposin responsablement els seus plans i, específicament, al fet que expliquin quines estratègies tenen al cap per millorar la cobertura sanitària tal com aquesta vagi a quedar després de l’administració demòcrata. Si aquestes convencen als ciutadans, avanci, i si no que, per favor, no destrueixin el seu llegat. Tradueixo literalment l’últim paràgraf del seu article que resumeix bé el seu ideari:

    «La reforma sanitària no concerneix un sistema sense cara ni noms, es tracta del que va succeir-los a milions de vides el futur de les quals depèn d’un fil –des de la persona que ha sobreviscut a un càncer i que pot canviar de treball sense por a perdre la seva assegurança, des del jove que pot seguir inclòs en la pòlissa dels seus pasres mentre estudia a la universitat, fins als incomptables nord-americans que ara viuen de forma més saludable gràcies a la protecció que els brinda la nova llei. Els futurs responsables de les polítiques sanitàries han d’adoptar el jurament que fan els metges: el primer no fer mal».

  • Per què els cribratges contra el càncer no allarguen la vida?

    He escrit en aquest i en altres mitjans que la popularitat dels cribratges contra alguns dels tumors malignes més freqüents (mama, pròstata i còlon) respon més aviat a certa hipocondria social quan no a l’abús interessat d’alguns professionals que a evidències científiques incontestables. Que fer-se proves amb regularitat contra el càncer no allargui la vida sembla a primera vista un fet contrari a la simple intuïció. De fet, la majoria de ciutadans ha estat conduïda a pensar que aquestes proves formen part de l’així anomenada medicina preventiva però, en realitat, poc tenen a veure amb aquesta. La medicina preventiva reuneix un conjunt de coneixements sobre els estils de vida i de potencials factors de risc per emmalaltir, però no diu res sobre la conveniència del diagnòstic precoç relacionat amb els cribratges del càncer. Que els llecs en matèria de medicina confonguin aquests termes em sembla fins a cert punt comprensible; el que resulta estrany és que hi hagi tants metges que sofreixin una confusió similar.

    Les crítiques que he rebut no poques vegades dels meus col·legues per criticar la popularització dels cribratges parteixen d’aquest error de base. Però a més, els passa per alt que el fet que els cribratges detectin més càncers dels que es diagnosticarien si els pacients fossin estudiats quan desenvolupen símptomes, no suposa de cap manera que aquests allarguin la seva esperança de vida. En canvi, sí que és cert que els cribratges generen milers d’exploracions complementàries totalment innecessàries (anàlisis, radiografies, endoscòpies) cadascuna d’elles amb els seus potencials riscos per a la salut a més de l’ansietat que sol acompanyar l’espera de resultats i els falsos positius.

    Un altre dels motius pels quals els especialistes creuen beneficiar els ciutadans sotmetent-los a exàmens periòdics per «si per ventura» tinguessin un càncer asimptomàtic, es funda precisament en la visió esbiaixada cap a la seva especialitat que els caracteritza i en la falta de perspectiva global sobre la salut. El cas dels gastroenteròlegs i endoscopistes involucrats en el cribratge del càncer de còlon és típic. Obliden que encara que el cribratge del càncer de còlon contribueix a augmentar el nombre de diagnòstics i que en alguns estudis mostri un cert impacte en la mortalitat específica per a aquest tipus de càncer, no significa que allargui la vida dels pacients als quals se’ls diagnostica.

    Una investigació publicada el 2013 a New England Journal of Medicine, presenta corbes de supervivència a llarg termini idèntiques en grups de més de 10.000 ciutadans sans sotmesos a cribratge anual, bianual o no garbellats per a càncer de còlon. En el grup no garbellat va haver-hi 90 morts més per càncer de còlon que en el grup garbellat anualment però al cap de 30 anys de seguiment la mortalitat per qualsevol causa va ser idèntica en els tres grups. Per a un cirurgià observador de què succeeix en el seu entorn, l’explicació és ben senzilla: avui s’estan intervenint als nostres hospitals per tumors malignes de còlon i recte a pacients d’edat avançada amb malalties associades que en poc es beneficiaran de la cirurgia. Uns pocs poden morir després de la intervenció, uns altres poden quedar amb seqüeles que empitjorin la seva qualitat de vida uns altres, finalment, moriran per causes que gens tenen a veure amb la seva neoplàsia.

    Alguna cosa similar passa amb el càncer de pròstata tal com ha demostrat una revisió Cochrane de cinc estudis randomitzats amb més de 300.000 pacients. Mentrestant sumen milers els pacients sotmesos inútilment a prostatectomies, tiroidectomies o mastectomies que arrossegaran durant anys les seqüeles indesitjables. L’equivocada confiança en els cribratges contra el càncer constitueix ja un nou mite social i mèdic d’aquests que la revista Nature (2015) ha catalogat com a immortals en un article recent titulat ‘Myths that will not die’, que recomano encaridament a tots els metges, administratius i gestors implicats en els cribratges del càncer.

    Resulta fascinant tractar d’entendre per què els cribratges, malgrat que diagnostiquin més càncers, no tenen cap impacte sobre l’esperança de vida. British Medical Journal en un brillant treball ens ofereix dues pistes:

    1) Confusió mortalitat específica per un tipus de càncer amb mortalitat per qualsevol causa

    2) Els cribratges poden tenir un efecte contraproduent i les seves seqüeles i efectes adversos contrarestar el petit benefici que poguessin tenir sobre la mortalitat del càncer en qüestió.

    És lamentable, a més de perjudicial, l’agressivitat amb la qual els responsables dels programes de cribratges citen al personal per sotmetre’s a proves diagnòstiques i fins i tot reprenen els ciutadans i ciutadanes que no acudeixen a les cites programades. És urgent acabar amb aquestes pràctiques i, com a mínim, deixar en mans de cadascun de nosaltres la decisió de participar o no en aquestes pràctiques científicament deshonestes, de dubtosa eficàcia i alt cost.

  • L’anunci de la vacuna pneumocòccica: un despropòsit

    M’he ocupat diverses vegades en aquesta columna del tema de la autopublicitat i l’autobombo dels metges amb interessos en la medicina privada, que de tant en tant prenen les «pàgines especials» de la premsa diària. En aquesta ocasió, però, m’ocupa un altre tipus de publicitat promoguda des de la indústria que, es miri com es miri, busca induir el consum d’algun fàrmac a costa de l’erari públic.

    Des de fa uns dies es pot veure a les televisions privades un anunci que m’ha cridat l’atenció: es publicita la vacuna antipneumocòccica de Pfizer i s’aconsella la vacunació «contra la pneumònia». És un despropòsit. L’espot televisiu mostra una àvia que, mentre gronxa al seu nét, es troba malament mentre una veu en off ens adverteix contra l’amenaça traïdora i oculta de la pneumònia i de com podem fer-hi front acudint a vacunar-nos, cosa que fa la pobra àvia amb un somriure a la boca.

    En primer lloc és un despropòsit que l’anunci sigui promogut precisament pels Laboratoris Pfizer. Però el que és encara més greu, és que sigui promogut per algunes societats mèdiques que, sens dubte subvencionades d’una manera o altra per la multinacional, han afegit el seu logo a l’anunci. És el cas de la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària o la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família, en les pàgines web. Per cert, no he sabut trobar cap referència a l’anunci ni als beneficis obtinguts per aquestes societats en relació amb la promoció de la vacuna.

    Pfizer (prenguin-se la molèstia de consultar la xarxa) ha estat multada repetidament per suborns, per diversos tipus d’abusos en preus i per la comercialització de fàrmacs dubtosos i, tot i això, no sembla haver tingut cap dificultat per aparèixer en el prime time de les nostres televisions, avalada per societats científiques i, imaginem, que amb el vistiplau del Ministeri de Sanitat.

    Em sembla un despropòsit perquè la propaganda i la incentivació del consum de medicaments directa des de la indústria al ciutadà està prohibida a Espanya. L’anunci suggereix que és el mateix ciutadà qui ha de prendre la iniciativa i exigir al seu metge la recepta de la vacuna que, òbviament, serà pagada per la sanitat pública.

    Pfizer té el dubtós honor d’haver inaugurat una nova era en les estratègies orientades cap a la promoció de malalties i d’incentivació al consum de fàrmacs a partir de la campanya del Viagra, a saber:

    • Magnificar el problema mitjançant publicitat en els mitjans i conferències urbi et orbi pagant als experts líders d’opinió.
    • Si escau, moderar l’estigma social ampliant l’espectre de les indicacions (com és el cas de la impotència transformada en disfunció erèctil).
    • Motivar directament al consumidor potencial induint al consum i, eventualment, a exigir-com a dret.

    Aquest s’ha convertit ja en un esquema clàssic en la comercialització de nous medicaments i que demana la màxima precaució del regulador, així com la millor informació disponible per al potencial consumidor. Als països com el nostre, en què la sanitat la paguem entre tots i la considerem «gratis», els gestors han de ser més previnguts si és possible davant iniciatives com aquesta dissenyades per induir al consum massiu i a exhaurir el sistema.

  • Un impost a les begudes ensucrades: una mesura més contra l’obesitat

    La imposició d’un recàrrec econòmic a les begudes ensucrades és una bona notícia. Vingui d’Espanya, vingui de Catalunya, vingui d’on vingui és una bona notícia. S’ha de contemplar, però, com una mesura més en la lluita contra l’obesitat i no com una mesura, diguem, definitiva.

    Que l’obesitat és avui el problema de salut pública més prevalent no ofereix el menor dubte. És un fenomen, de fet, ja una malaltia, que no respecta edat, sexe o procedència geogràfica. És el resultat del que anomenem balanç positiu d’energia (calories), a saber: que ingerim més calories de les que gastem i aquesta diferència entre entrades i sortides s’emmagatzema en el nostre organisme en forma de greix. El perquè ingerim més calories de les necessàries té a veure amb els nostres apetits, desitjos i plaers, més que amb necessitats bàsiques. Certs aliments, generalment els més rics des del punt de vista calòric, proporcionen tal satisfacció que el seu consum prolongat pot arribar a l’addicció. Disposem ja d’evidència empírica obtinguda en animals d’experimentació que proven que certs aliments poden activar circuits neuronals similars als que s’activen amb el consum de drogues. D’altra banda, el de la despesa calòrica, els hàbits sedentaris no propicien que «netegem» els nostres excessos d’ingesta mitjançant exercici físic. En condicions normals, tal balanç positiu només és saludable en el creixement o en l’embaràs, per posar els dos exemples més clars, però en absència d’una bona excusa fisiològica el balanç positiu d’energia no anuncia res de bo.

    Un cop instaurada, l’obesitat és difícil de revertir. Tots sabem el dur que és posar-se a règim per perdre pes. És més, si l’obesitat es descontrola i acaba sent mòrbida quan es duplica o triplica el que hauria de ser el pes normal, la solució passa sovint pel quiròfan on el cirurgià destrueix l’anatomia normal de l’aparell digestiu i, en cert sentit, construeix una malaltia per combatre amb més o menys eficàcia.

    Cal responsabilitzar més al ciutadà sobre la seva pròpia salut, sobretot en un sistema sanitari públic com el nostre, pagat entre tots i que es basa en la solidaritat. I si la solidaritat i el dret a una atenció sanitària gratuïta són la cara d’una moneda, la creu, obligatòriament, és la responsabilitat de cada un de nosaltres de no abusar-ne. Ens hem de voler més a nosaltres mateixos, declarava aquest diumenge una addicta a l’alcohol en una entrevista publicada en un rotatiu barceloní. Per aquests motius, l’impost sobre les begudes ensucrades no hauria de ser una mesura aïllada sinó formar part d’un pla estructurat per fomentar l’educació alimentària i informar dels riscos que comporta l’excés de pes i el sedentarisme.

    Els mitjans estan disponibles. La informació també. Sense anar més lluny, la Generalitat disposa d’un web sobre educació alimentària i d’un pla (PAAS, Promoció de la salut mitjançant l’alimentació saludable i l’activitat física) modèlics que cal intensificar en els mitjans; però a més cal anar més enllà i intervenir legalment. Al capdavall sembla lògic invertir més en mesures preventives audaces per protegir la salut de la població i menys en solucions farmacològiques i quirúrgiques que no deixen de ser un car pegat.

    A Llatinoamèrica, on l’obesitat ha adquirit ja caràcter endèmic, s’han pres algunes iniciatives legislatives interessants que van més enllà de l’adopció de mesures aïllades. Xile, per exemple, país que pateix una de les taxes més altes d’obesitat i hipertensió, ha legislat durament contra el menjar «ferralla» que obliga no només a detallar els ingredients d’un producte alimentari sinó a anunciar en l’envàs que es tracta d‘un producte «alt en sucre» o «alt en greixos saturats» i a exhibir, si és el cas, un o més distintius negres per alertar el personal de la seva associació amb l’obesitat i les seves conseqüències. Prohibeix així mateix la venda de productes hipercalòrics a les escoles i la seva publicitat televisiva en horari infantil. Castigats els ous sorpresa, les hamburgueses americanes, els cereals enriquits i, per descomptat, les begudes ensucrades. S’eliminen dels envasos, dibuixos o logotips que poguessin reclamar l’atenció del consumidor, especialment dels més joves.

    Mentre escric això, en menys de deu minuts han anunciat a la televisió consecutivament els ous sorpresa, l’hamburguesa doble amb bacó i un refresc ensucrat. I sense contrapès. Així doncs, posem fil a l’agulla.

  • Granada, fusions i marees

    COLUMNA ILLICH

    Fa temps que els granadins van remenats amb el tema de la reestructuració hospitalària que s’ha emprès a la seva ciutat. El cas Granada no és, simplement, un episodi més de la reforma sanitària, sinó que pot convertir-se en un referent per a la reordenació hospitalària en altres ciutats del país.

    Granada és una ciutat amb menys de 250.000 habitants que ha comptat durant les últimes dècades amb un hospital universitari i un hospital de la Seguretat Social (ara SAS). Una situació que es va repetir en tantes capitals de província espanyoles quan la Seguretat Social va anar estenent la seva xarxa d’assistència hospitalària a Espanya al marge dels tradicionals hospitals clínics, la majoria d’ells vinculats des de dècades enrere amb l’ensenyament universitari. Els dos hospitals de Granada tenen els serveis duplicats i, amb bon judici, la Conselleria de Sanitat i els responsables de la sanitat granadina han elaborat un pla perquè en comptes de serveis duplicats i d’absurda competència entre els dos hospitals, tots dos centres es complementin i ofereixin millor servei a la ciutadania.

    El plantejament és correcte. La major part de les evidències científiques acumulades en les últimes dues dècades suggereixen que la qualitat de la medicina que s’ofereix té molt a veure amb el volum de pacients que es tracta. Aquestes evidències són cada vegada més contundents pel que fa a les intervencions quirúrgiques, especialment les de certa complexitat. Com més operin els cirurgians més experiència adquireixen i millors resultats clínics s’obtenen. Aquest principi és, si cap, encara més rellevant al nostre país on, per regla general, els cirurgians operen entre un 20 i un 70% menys que la majoria dels cirurgians de la Unió Europea. Això succeeix, precisament, perquè s’han duplicat i fins triplicat innecessàriament molts serveis i s’han creat o reformat multitud de petits hospitals comarcals en els quals es realitzen intervencions complexes molt de tant en tant, la qual cosa va en detriment dels pacients. Per tant, resulta absurd que en una ciutat de mida mitjana com Granada, puguin existir serveis duplicats de Neurocirurgia, Cirurgia Cardíaca, Pediatria, Cardiologia o Cirurgia General.

    I no parlem de la Traumatologia: una ciutat com Granada es beneficiarà enormement de tenir un sol servei ben dotat tecnològicament i humanament, completament operatiu, amb tota la complexitat que exigeix ​​l’atenció als politraumatismes, 365 dies a l’any. De la Cirurgia General, que per ser la meva especialitat és la que millor conec, no cal més que pensar que resulta contraproduent tenir dos serveis de mida petita en lloc de tenir-ne un potent. O, si es prefereix, pot buscar complementarietat entre hospitals, dividint la patologia de manera que, per exemple, la cirurgia de còlon i la de fetge es realitzi en un centre i la cirurgia endocrina i del tracte digestiu superior en un altre. Són subespecialitats de la Cirurgia General que es beneficiarien de tenir unitats de major envergadura que puguin cobrir les necessitats de la població a qualsevol hora de qualsevol dia de l’any, cosa que no s’aconsegueix amb serveis fragmentats de mida petita.

    Dit això, els processos de fusió hospitalària no són fàcils i en ells es barregen més enllà de les consideracions de conveniència econòmica, eficiència i racionalitat científica, pugnes polítiques i desavinences entre professionals. L’agitació política, per exemple, té una gran oportunitat en aquests casos perquè el reclam sanitari és enormement popular i la demagògia fàcil. Com no va a mobilitzar-se un ciutadà a qui li diuen que s’haurà de desplaçar 10 quilòmetres per arribar a l’hospital, quan abans ho tenia a la cantonada? Què fàcil resulta donar-li la volta a un procés que té una consistent base racional i científica, i presentar-lo davant el possible votant com una nova retallada sanitària!

    Sincerament, crec que el metge líder de la protesta Jesús Candel i la marea blanca granadina s’equivoquen. És més, tenen per endavant la batalla perduda per poc que la Conselleria continuï amb coherència i, sobretot, amb competència, el pla dissenyat. La reivindicació de «dos hospitals complets» no té justificació econòmica ni científica alguna; la concentració i regionalització de l’assistència terciària és irreversible i s’estendrà a moltes altres ciutats.

    Ara bé, cal ser molt curosos amb els detalls. No cal donar oportunitat a la improvisació, ni al nepotisme, ni als endolls. Aquests són els autèntics enemics a l’ombra de les fusions hospitalàries, més que l’accessibilitat a l’hospital o la qualitat de l’assistència. Jo he estat testimoni d’un procés similar, i puc assegurar-los que el partit polític dominant, Convergència i Unió, va aprofitar l’oportunitat per col·locar a militants i simpatitzants en llocs de responsabilitat assistencial i de gestió sense pestanyejar i contravenint en molts casos la capacitat de líders professionals independents. Prevaricació, en suma. Els responsables polítics de la fusió granadina poden equivocar-se si no atenen els lideratges professionals naturals i aprofiten la crisi per fer pujar la mediocritat que els asseguri la pau social. És un camí que no han de recórrer si no volen hipotecar l’èxit del procés de fusió a molts anys vista.

  • Antoni de Gimbernat (1734-1816)

    Dissabte passat es va celebrar a Cambrils el 200 aniversari de la mort del cambrilenc Antoni de Gimbernat, principal cirurgià i docent de la Il·lustració espanyola que va fer meritoris descobriments anatòmics que van permetre en el seu moment operar millor les hèrnies crurals. Es complia exactament un segle de l’homenatge que se li reté, també a Cambrils, el diumenge 19 de novembre de 1916. Gràcies a un document que vaig trobar remenant el llegat bibliogràfic del meu pare, m’he assabentat de com es va desenvolupar la mateixa cerimònia 100 anys abans. Es tracta d’un document imprès en petit format de 20 pàgines, escrit per en Joan Freixas, aleshores President de l’Associació de Metges de Llengua Catalana, on es pot llegir una breu notícia biogràfica sobre Gimbernat, seguida de la crònica detallada dels actes commemoratius i, molt especialment, dels noms i càrrecs dels assistents més il·lustres. Comparar les dues celebracions té el seu interès.

    El disseny general de l’homenatge va ser semblant: una jornada en cap de setmana (enguany dissabte, fa un segle diumenge), uns discursos protocol·laris (al carrer al 1916, al magnífic saló de plens del no menys magnífic Ajuntament de Cambrils, enguany), col·locació d’un memorial (una placa a la casa on nasqué Gimbernat aleshores, un bust regalat per la Universidad Complutense al CAP de Cambrils enguany) i un dinar de germanor. Tanmateix algunes diferències són notables.

    Fa 100 anys l’efemèride va tenir un caire molt més institucional. La proposta de celebració fou feta pel Claustre de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Enguany, la iniciativa la va prendre en Pere Mestres, ex-Professor d’Histologia de la Facultat de Medicina de la Universität des Saarlandes alemanya, també cambrilenc il·lustre, amb el suport de l’Ajuntament de Cambrils, i un dels impulsors de la Facultat de Medicina de la UAB i per tant mestre dels que vam formar la primera promoció que va estudiar a l’Hospital de Sant Pau després de la Guerra Civil. Més: el Dr. Recasens, tarragoní com Gimbernat, que al Novembre de 1916 ostentava, el càrrec de degà del Col·legi de Cirurgia de San Carlos de Madrid, va acudir en representació d’Alfons XIII.

    En la seva intervenció (primer en castellà i després en català) va llegir un missatge de suport a la ciència i a la sanitat de part de la monarquia que, transcric literalment, té com una de les pedres més preuades de la seva corona reial a Catalunya que, per sa ciència, per sa indústria i comerç, pot competir amb les nacions estrangeres més avançades (aplaudiments i visques).

    Enguany no hi ha hagut representació de la monarquia i em temo que Felip VI, tot i haver estudiat a Toronto i a la universitat de Georgetown, no és gaire conscient del paper que van jugar els seus avantpassats, Carles III i Carles IV, en la fundació dels col·legis de cirurgians a Espanya i en la reforma de l’ensenyament i l’ordenació de la Medicina. Dissabte passat, la presència política va ser protagonitzada per l’alcaldessa de Cambrils, Sra. Camí Mendoza, i el Dr. Roger Pla, aquest darrer en representació del conseller Comín que, de moment, no mostra intencions de pal·liar el divorci amb la història, la societat civil i el món de la medicina acadèmica instaurat pels seus predecessors(res). La corporació cambrilenca va contribuir a l’èxit de la trobada tot i esponsoritzar l’esdeveniment juntament amb la família Vidal i Barraquer de Cambrils i la Societat Catalana de Cirurgia presidida pel Dr. Salvador Navarro.

    Altres representants il·lustres de l’època que acudiren a Cambrils el 1916 van ser el governador civil de Tarragona, el President del Col·legi de Metges de Barcelona, el Degà de la Facultat de Medicina de Barcelona, representants de les Facultat de Medicina de Granada, València, Cadis i Saragossa, i el bisbe de Solsona Francesc Vidal i Barraquer (emparentat amb en Gimbernat). Cal destacar una altra notable diferència: segons Freixas, el 1916 van acudir una dotzena d’estudiants presidits «pel seu gloriós estendard» representant aquest estament de la Facultat de Medicina de la UB. Per cert, encara que no paritària, la representació estudiantil incloïa quatre senyoretes [sic]. Enguany cap estudiant de Medicina ha assistit a l’homenatge palesant un cop més, el divorci progressiu entre la docència abstreta de la Medicina i la vida. Tampoc hi vaig veure metges notables de la contrada, dels hospitals de Reus, de Tarragona o de Valls.

    A diferència del primer centenari, aquest segon ha tingut una part científica en forma d’una taula rodona organitzada en horari de tarda, ja que vam creure que calia aprofitar l’oportunitat per subratllar la vigència de l’Anatomia i les Ciències Morfològiques en la docència i recerca actuals. A voltes aquestes matèries es menyspreen enfront dealtres amb més glamur i modernitat –com ara la Biologia Mol·lecular o la Genètica- però cal no oblidar que encara permeten fer aportacions als progressos de la cirurgia. Amb aquesta intenció s’han revisat temes com els sagnats pèlvics després d’un trauma, la cirurgia de les hèrnies abdominals complexes, l’anatomia quirúrgica del recte i les contribucions de l’anatomia a la cirurgia urològica.

    Finalment, a l’acte de 1916 hi va haver una gran presència dels mitjans de comunicació escrits. En Freixes llista fins a tres diaris de Barcelona: la Veu de Catalunya, Las Noticias i La Vanguardia (que, per cert, enguany no va ni respondre als e-mails d’invitació), el Diario i el Foment de Reus, i dotze capçaleres de la premsa professional. El 200 aniversari de la mort d’en Gimbernat resulta molt menys glamurós que el Black Friday. Ja ho entenc.

    Parafrasejant el comentari final del cronista Joan Freixas…L’acte resultà una xamosa i excepcional festa, en la que s’hi congregaren, fortament agermanats, a l’impuls d’un respecte intens i una gran veneració, tots quants sentim la necessitat d’exaltar la glòria immarcescible del gran Gimbernat: fill predilecte de la Vila de Cambrils, meritíssim organitzador de l’ensenyança, gran mestre; operador prudentíssim, conscient i laboriós; que portà triomfador pel món de la ciència una reputació indiscutible; què anà a llunyanes terres a aprendre, bo i ensenyant; home d’origen humil que arribà a assolir, amb el seu sòl esforç, amb els seus propis i incalculables valiments, l’escala, penosa i difícil, de la immortalitat, pujant-la amb exemplar fermesa i constància, esgraó per esgraó, fins aconseguir-ne el venturós pinacle, sols reservat als grans homes.

    Sapiguem imitar a Gimbernat, i recordem amb joia l’acte celebrat per commemorar l’aniversari de la seva mort que resultà, no una vall de llàgrimes, que s’evaporen al cap de poc de caure, sinó una feliç diada d’intensa glòria i d’exemplar entusiasme.