La principal barrera d’accés al tractament per a l’hepatitis C continua sent l’elevat cost dels medicaments. Així ho conclou l’informe Hepatitis C: el nou camp de batalla per l’accés a medicaments essencials,de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). Mentre que el cost estimat de producció del Sofosbuvir, comercialitzat com Sovaldi i patentat per la farmacèutica Gilead, és d’entre 68 i 136 dòlars per un tractament de tres mesos, a Espanya el preu aproximat del tractament per aquest mateix període pot arribar a ser de fins a 25.000 euros. Si es compara amb els 101 dòlars de cost mitjà que calcula un estudi de la Universitat de Liverpool, això suposa que el preu a Espanya multiplica per 277 el seu cost de producció. Amb tot, fonts consultades per aquest mitjà apunten que la mitjana del tractament de 12 setmanes a Espanya es troba actualment al voltant dels 13.000 euros.
«El fet que una cura eficaç estigui ja disponible i pugui ser produïda a un cost raonable però es mantingui fora de l’abast de la majoria dels pacients afectats, constitueix un fracàs col·lectiu», resa l’informe. Segons les dades que ofereix, l’eficàcia de cura dels tractaments amb Sofosbuvir en els diferents genotips del virus de l’Hepatitis C (VHC) és variable però en qualsevol cas es mou entre el 70 i el 90% per als genotips més prevalents.
Amb tot i malgrat l’eficàcia d’aquest només una minoria pot accedir al tractament per les dificultats dels pacients i els sistemes sanitaris de poder pagar-lo. El preu del tractament varia d’un país a un altre en funció de les negociacions que cada govern realitza amb la companyia posseïdora del producte patentat, en aquest cas Gilead. Mentre que a Espanya són un màxim de 25.000 euros per un tractament de tres mesos, al Regne Unit el cost ascendeix a 54.000 dòlars, a França a 61.000 i als Estats Units a 84.000.
«La crisi, recull l’informe, ha obligat a països com Espanya a aplicar criteris d»assignació’ que resulten èticament qüestionables i políticament explosius». Segons la informació recopilada, s’estima que prop de 700.000 persones a Espanya pateixen hepatitis C, de les quals prop de 50.000 es troben ja en fase avançada de la malaltia. Una malaltia que, sense l’existència de cap vacuna, pot derivar si no es tractada en casos de cirrosi i mort.
La gestió de l’accés al tractament a Espanya
Inicialment, les autoritats sanitàries espanyoles van establir un pressupost de 125 milions d’euros per la compra de Sofosvubir. D’acord amb el preu màxim que s’estimava per tractament -25.000 euros- això permetia tractar prop de 5.000 persones durant el 2015. Amb la posada en marxa del Pla Nacional sobre hepatitis C del govern espanyol recomanava fer ús dels antivirals només en els graus més avançats de la malaltia però obria les portes a l’accés de més pacients.
«A Espanya el principi és que tot aquell que ho hagi necessitat ha anat accedint al tractament, els criteris s’han relaxat però i el resultat és desigual segons les comunitats autònomes», declara a aquest mitjà Gonzalo Fajul, coautor de l’informe i director d’Anàlisi d’ISGlobal. Al setembre de 2015, recull l’informe, es calculava que es podria donar tractament a aquests 50.000 malalts en fase avançada però s’estableix un sostre de despesa -fixat en 727 milions d’euros-, fet pel qual «pot ser que el pla actual no sigui suficient».
En un article publicat anteriorment per aquest mitjà, el portaveu de patents de Farmamundi, Xosé Maria Torres, explicava que el procés de negociació del preu de Sovaldi a Espanya va ser “un procés opac i a porta tancada”. En aquest sentit, Gonzalo Fanjul també opina que hi ha hagut poca transparència i considera que cal que hi hagi un debat públic informat. Sobre els preus negociats entre el govern espanyol i Gilead, Fanjul assegura que «és pràctica habitual de la companyia ocultar dades sobre el preu de comercialització en els diferents països».
L’informe recull que la societat civil europea ha exigit una compra conjunta de medicament que enforteixi la capacitat de negociació i permeti abaixar els preus. «Es tracta d’una mesura legal, per la qual la Comissió Europea està preparada i que ha estat suggerida per algun estat membre com França», es diu en l’informe. Fanjul apunta que el govern espanyol «hauria d’haver fet un esforç molt més gran per negociar-ho a nivell europeu» i lamenta que la Unió Europea no s’hagi esforçat en mecanismes de compra conjunta.
Set de cada deu malalts viu en països en vies de desenvolupament
Entre 130 i 150 milions de persones a tot el món viuen amb hepatitis C i d’aquests, set de cada deu viu en països en vies de desenvolupament. Un exemple és el cas de Xina (gairebé 30 milions), l’Índia (18 milions) o Egipte (12 milions). A Egipte el preu del tractament és inferior als 1.000 dòlars [Consultar aquí el mapa dels preus dels medicaments]. La incidència de mort més elevada però es troba en països de renta mitjana. Segons l’informe de les prop de 500.000 morts anuals derivades de la malaltia, el 74% residia en països de renta mitjana.
«Per primera vegada es produeix una malaltia que afecta molt a països rics», comenta Fanjul, que assegura que ara «proven la seva pròpia medicina» en tenir un model -parla del cas d’Espanya- que «està trencat perquè els interessos del propietari de la patent estan sobrerepresentats». «És un problema seriós de voluntat política i del lobby farmacèutic», assegura.
El Departament de Salut ha informat aquest dimarts al vespre que prop de 40 nens, tots ells menors de sis anys, han presentat afectacions neurològiques agudes per enterovirus. Els casos s’haurien registrat a Catalunya des del mes de febrer i dels quaranta nens, nou haurien requerit ingrés a la Unitat de Cures Intensives (UCI) i han evolucionat de manera positiva mentre que «un parell presenten pronòstic reservat», segons ha detallat el conseller de Salut Toni Comín en una entrevista a Els Matins de TV3 aquest dimecres.
Els enterovirus, que es transmeten per contacte i via respiratòria, són habituals en aquesta època de l’any però en aquesta ocasió s’han detectat «episodis més greus que han evolucionat clínicament amb alteracions neurològiques», informava dimarts Salut en una breu nota de premsa tot i que no especifica de quin tipus d’alteracions es tractaria. Segons ha explicat Comín a TV3, la principal preocupació dels metges és que no derivi en encefalitis i dels 40 casos només un ha presentat l’enterovirus del tipus D68. Aquest és un dels 100 enterovirus i va ser identificat per primera vegada a Califòrnia el 1962.
Segons els Centres de Control i Prevenció de Malalties (CDC) dels Estats Units, en general els infants, nens i joves són més propensos a infectar-se amb enterovirus i emmalaltir i els nens amb asma tenen un risc més elevat d’infecció respiratòria severa causada per una infecció d’enterovirus D68. Precisament el 2014 els Estats Units va experimentar un brot d’aquest tipus de virus associat a malalties respiratòries.
Arran d’aquests 40 casos registrats a Catalunya, Salut ha reforçat la vigilància i els protocols clínics a tota la xarxa assistencial i ha demanat adoptar les mesures higièniques habituals, com ara rentar-se les mans amb aigua i sabó. També ha recomanat als pares i mares que ho consultin amb el pediatra en el cas que el nen o nena presenti símptomes com somnolència, tremolors o altres símptomes neurològics acompanyats de febre. De moment, els protocols clínics han estat elaborats per una taula de seguiment formada per experts de diverses especialitats coordinats pel Departament de Salut.
El doctor Richard Cabot, un metge veterà del Massachussets General Hospital de Boston, va contractar el 1905 la primera treballadora social per proveïr serveis de treballs socials a pacients del centre. Al cap d’un any ell i la treballadora social Ida Maude Cannon organitzavern junts el primer programa de treball social en un hospital. «El doctor Cabot s’adonà que l’eficàcia de la intervenció sanitària era molt reduïda perquè no tenia en compte els factors socials i culturals dels pacients. Va percebre que els tractaments prescrits no es complien per la situació econòmica dels seus pacients, per les deficiències en els habitatges, per dèficits formatius i culturals, etc», explicava la treballadora social Mar Peña en la VII Jornada de Treball Social als Equips d’Atenció Primària de Salut el 2007.
Segons explica a aquest mitjà Melinda Jiménez, de la comissió de salut del Col·legi de Treball Social, avui la majoria de centres de salut públics compten amb la presència d’un treballador o treballadora social en els diferents nivells assistencials; des de l’atenció primària, la salut mental, l’atenció sociosanitària o els hospitals d’aguts. «En els equips d’atenció primària la relació és a diari, els treballadors socials formen part de l’equip interdisciplinar, en l’àmbit sociosanitari la mateixa paraula ho diu, social i sanitari, un dispositiu que contempla les dues visions, i en l’àmbit d’aguts es treballa molt per protocols i programes conjunts amb els diferents serveis clínics o àmbits: urgències, hospitalització… de la mateixa manera esdevenen una figura clau per a la continuïtat en l’atenció social i amb la comunitat», explica Jiménez. Amb tot no hi ha establert un ràtio de treballadors socials per pacient o per centre, una qüestió que segons ella està pendent.
En la publicació El treball social en l’àmbit de la salut: un valor afegit, editat sota la Direcció Científica de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, Pilar Porcel escriu que «la incorporació del treballador social en els diferents nivells assistencials del sistema aporta un valor afegit a la ciutadania, però també al propi Sistema ja que, si es tenen en compte totes les característiques i circumstàncies que incideixen en cada cas, és més que probable que s’estalviarien baixes laborals, tant les provocades per somatitzacions d’origen psicològic o social com per necessitats dels cuidadors. És més que probable que, atenent el pacient des dels tres vessants que incideixen en les persones (biològic, psicològic i social), els estalvis en fàrmacs es farien notar».
El treballador o treballadora social en el centre de salut «és una peça clau tant per la seva formació com per la perspectiva més holística», assegura Jiménez. Amb la crisi, però, han notat una restricció en els requisits d’accés als serveis públics, i una disminució dels mateixos amb un impacte directe en els ciutadans. «Els nivells de demanda a treball social en centres de salut han augmentat molt mentre que en termes generals hem disminuït la ràtio de professionals. Tenim ambulatoris on ha augmentat el temps d’espera per poder ser atés per aquest professional», explica aquesta treballadora.
Algunes de les situacions amb les que es troben sovint, diu, són per exemple pacients que pateixen soledat o abandonament i viuen amb escassos recursos. «Per exemple, ens trobem amb persones que necessiten un determinat tractament però resulta que potser no se’l poden pagar, o persones a qui se’ls posa una pròtesi però després ens trobem que a casa té barreres arquitectòniques», comenta. És per això que la continuïtat i l’acompanyament més enllà de la medicina, indica, són també importants.
Sintetitzar la realitat sociofamiliar del pacient per millorar l’atenció
El Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) ha publicat aquest dijous la Guia de diagnòstics socials en l’ambit de la salut, un document que pretén ser un instrument des d’una perspectiva funcional i orientadora per tal de facilitar la intervenció dels professionals del treball social. «És una guia adreçada a treballadors socials però també per oferir una visió sociofamiliar dels pacients perquè el professional de la salut tingui una visió», explica la coordinadora de la Subcomissió de Treball Social Sociosanitària del CSC Elisabet Alsina.
Tot i que ja existia una guia prèvia aquesta s’ha actualitzat per tal d’homogeneitzar alguns criteris i fer-ne difusió entre els professionals. La guia s’estructura en diferents àmbits com ara quina és la situació d’habitatge, socioeconòmica, laboral o familiar del pacient. També es contempla la situació del pacient relacionada amb la salut, si hi ha dificultats d’inserció escolar, integració social o quina és la situació d’autonomia personal i familiars de suport. En aquest sentit i prenent com a exemple el cas de l’habitatge els problemes que inclou la guia són l’existència de barreres arquitectòniques, un desnonament, insalubritat, xabolisme, aïllament geogràfic, manca d’habitatge o si aquest disposa de serveis bàsics (aigua, llum o calefacció, entre altres).
A través de la sistematització d’informació i la unificació de criteris es pretén facilitar la inclusió a la Història Compartida Informatitzada (HCI). «La classificació que s’ha actualitzat és per poder treballar el diagnòstic social», comenta Jiménez. Des del CSC asseguren que l’objectiu, a banda de incloure és oferir als equips de professionals de l’àmbit de la salut una mirada sintetitzada de la realitat sociofamiliar de les persones objectes d’intervenció per millorar la qualitat en l’atenció al pacient i la família.
Israel Molinero és biòleg i treballa en una empresa d’educació ambiental al Montseny. Tot i que no té un lligam professional en el camp de la salut mental ha presidit durant prop de deu anys l’Associació per a la rehabilitació de les persones amb malaltia mental (Arep), lloc que ha deixat per passar a presidir, des del passat 30 de gener, la Federació Salut Mental Catalunya, on va arribar com a germà d’una persona que ha viscut la malaltia mental en primera persona. La federació, que agrupa entitats de tot el territori, treballa per la millora de la qualitat de vida, la no discriminació i la igualtat d’oportunitats de les persones amb problemes de salut mental i de les seves famílies.
El passat mes d’abril es van complir trenta anys de la Llei General de Sanitat, que entre les diferents reformes que incorporava suposava el tancament dels anomenats ‘manicomis’. Com ha evolucionat l’abordatge de la salut mental des de llavors?
Allò va ser la gran revolució en la salut mental. Malauradament tots els serveis necessaris per fer un tractament comunitari, és a dir, tractament que es fa sense que la persona hagi de sortir del seu entorn social, no han estat possibles i en molts casos encara hi ha centres de llarga estada. Malgrat que han passat 30 anys, calien molts recursos perfer un tractament comunitari i no sempre els hem tingut. La iniciativa més important dels darrers anys, el projecte Obertament, està encara en plena efervescència. És una iniciativa en la qual ens hem unit tot el sector i hem fet aquesta aliança a través d’Obertament per fer tota una sèrie d’activitats per lluitar contra l’estigma.
Sí, precisament una de les lluites de la federació ha estat contra l’estigma al voltant dels trastorns mentals. Com valoreu els resultats d’aquesta lluita? Encara és present l’estigma?
Comencem a veure una mica els resultats però encara és molt d’hora. Acabar amb l’estigma és una feina que necessita temps. Hem fet algunes enquestes per veure quina és la percepció de la societat, la idea és que a la llarga la gent canvïi aquesta percepció i no tingui un comportament estigmatitzant, que puguin tenir una conversa fluida i normal. Que creguin plenament que una persona amb un trastorn mental pot viure plenament en societat i treballar en una empresa normalitzada. No és que la gent que envii missatges conscientment estigmatitzants, al contrari, el més greu és que de vegades comentaris o actuacions estigmatitzants es fan perquè precisament està molt interioritzat en el subconscient. Altres vegades és que no se sap com afrontar quan tenim algú proper en aquesta situació perquè tenim prejudicis o pensem que li passen moltes més coses que el que realment li passa.
Com afecten els prejudicis i les percepcions en l’accés al tractament? Hi ha problemes, per exemple, a l’hora de demanar ajuda?
I tant. De fet, una de les coses que ens costa és que es visualitzi la quantitat de gent afectada, perquè més enllà de les persones que acudeixen als centres de salut o a un psicòleg per demanar ajuda, hi ha molta gent que no fa aquest pas. D’altra banda, també hi ha famílies que ho neguen, ho amaguen o no volen que les persones afectades facin aquest pas. Paral·lelament sí que estem aconseguint que hi hagi més gent que doni la cara, una part de la gent que està vivint una problemàtica de salut mental en primera persona s’està autocapacitant per poder parlar-ne i fer-ho també en nom de la comunitat.
Molinero, davant la seu de la Federació, a Barcelona. / SANDRA LÁZARO
Quin paper juja en tot això l’atenció primària? Hi ha formació i eines suficients?
Hi ha professionals i professionals, n’hi ha que sí que tenen capacitat de fer-ho i derivar als especialistes, sigui per coneixement o per experiència. N’hi ha d’altres que no tant. Ens hi trobem molt per exemple en el món infanto juvenil. Moltes vegades no són capaços de derivar-los o tractar-los correctament. Cal formació entre els metges de capçalera perquè siguin capaços per exemple de detectar una depressió. Si no es detecta bé un trastorn a temps s’atribueix a una altra cosa provoca que no es pugui tractar correctament.
En una entrevista, l’anterior president de la Federació, Xavier Trabado, parlava fa prop d’un any i mig de la necessitat de desplegar a Catalunya la totalitat dels serveis públics d’atenció a la salut mental al territori. En quin punt estem?
Estem una mica decebuts amb això. És evident que hem viscut un període de crisi i que l’administració té una manca de recursos que tothom sap, i per tant el desplegament de serveis s’està fent en comptagotes i en alguns àmbits no s’està fent. Però és que a més, darrerament, en el desplegament de recursos de serveis socials que s’ha definit, l’augment econòmic previst per implementar aquests nous serveis són insuficients clarament i ens deixen pitjor de la situació que teníem. En el cas de la salut mental hi ha un greuge comparatiu històric que en altres àmbits. La salut mental va en augment, cada vegada tenim més problemàtiques i menys capacitat de donar sortida perquè els recursos són els mateixos.
Les últimes dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que la població adulta de Barcelona atesa als centres de salut mental s’ha doblat des de l’any 2001. A què podem atribuir-ho?
És una multiplicitat de factors però un d’ells és que la gent ha vençut la recança de demanar ajuda i cal sumar-hi els efectes claríssims de la crisi econòmica. Les malalties mentals, al final, necessiten un desencadenant i els desencadenants són situacions traumàtiques, complicades, difícils, i per tant una d’elles són els efectes de la crisi. En línies generals sabem que hi ha un augment clar de la prevalença de les malalties mentals, hi ha un percentatge molt alt de la societat que pot acabar tenint una malaltia mental.
Sí, és conegut que la situació de crisi econòmica comporta uns nivells de malestar psíquic molt elevat, per exemple, en aturats de llarga durada o amb situacions tan dures com pot ser un desnonament. S’està canviant en conseqüència els tipus de serveis que s’ofereixen en funció de realitats com aquestes?
Sí, evidentment l’Administració hauria d’estar tenint present que les necessitats són diferents. Des del Pla Integral que s’està desenvolupant, alguns d’aquests aspectes s’estan abordant precisament en aquest sentit. En alguns àmbits s’ha avançat i s’estan fent coses interessants però s’ha avançat fins on s’ha pogut perquè el pla no té un pressupost associat. Ara, sembla que amb el nou govern es tornen a reactivar algunes línies però estem reclamant insistentment que s’associï un pressupost. Un exemple d’iniciativa que s’està fent és el projecte ‘Activa‘t per la salut mental’, que pretenem que a la llarga l’assumeixi l’administració. Aquest projecte posa l’accent en capacitar tant a familiars com a persones que viuen problemàtiques de salut mental i donar-los eines perquè puguin ser protagonistes de la seva lluita i les seves necessitats. La idea és que aquest projecte, que està en fase pilot en 12 territoris, estigui a la llarga en funcionament a tot el territori.
El factor desigualtat segueix incidint molt en la salut mental?
Sí. L’augment espectacular de casos tractats en els centres de salut els darrers anys ho indica. Estem en una conjuntura en què la situació social de molta gent ha canviat i això és un desencadenant important. Algú que pateix té moltes més probabilitats de patir un trastorn mental, això no vol dir que algú amb una situació benestant no pugui patir-ne, és clar.
Quins són els trastorns que tenen més prevalença entre la població catalana?
La depressió. La depressió afecta a moltíssima gent. Els problemes més greus, com l’esquizofrènia o la bipolaritat, normalment comencen en etapes diferents de la vida, la depressió afecta moltes etapes. Si parlem del món infanto juvenil tenim molts casos de TDAH i d’autisme.
Quina és la coordinació entre els centres de salut, la família i l’escola en els casos de trastorns en els infants i els adolescents?
Com a federació fins ara, no és un tema en el qual hem actuat de manera plena però en els darrers anys ens hem marcat ficar-nos-hi de ple i hem començat fent una aliança amb la Fundació Pere Tarrés, que treballa en aquest camp i porta molts centres oberts i molts esplais. Hem treballat en un informe que recull quina és la situació dels serveis que s’ofereixen, les mancances que detectem en els professionals que actuen amb joves, la formació que tenen i la coordinació que pugui haver-hi. L’informe el presentarem al juny i tenim clar que això era molt necessari perquè és un punt de partida important per tenir una diagnosi mínima i afrontar aquesta realitat. És veritat que la relació que pot haver-hi entre centres i escoles no sempre és la que hauria de ser i en aquest sentit sí que puc avançar que hi ha molta feina a fer.
També en relació amb la crisi, com afecta als infants i adolescents els problemes socioeconòmics que es viuen a casa?
Als joves i als infants una situació difícil a casa és a qui més afecta. Les famílies que han patit un canvi brusc arran de la crisi és molt desequilibrador i els infants i els joves són els primers que ho pateixen.
És cert que una part important de la despesa farmacèutica és per problemes de salut mental? S’està tendint a la sobremedicalització també en salut mental?
Clar que hi ha sobremedicalització però també hi ha gent que no vol prendre la medicació i potser ho necessitaria. S’ha tendit molt a posar per davant com a teràpia una teràpia basada en els medicaments només quan la teràpia passa per una medicació justa si és necessària i també per fer un altre tipus de teràpia psicològica. És un debat que té un fonament. De vegades sesobrediagnostica, per exemple en el món infanto-juvenil, però també hi ha tota una polèmica de vegades que no toca, no tots els medicaments són perversos. Les decisions les han de prendre els metges i no les farmacèutiques. Està clar que els problemes de salut mental no els resoldrem només amb medicació. Només ho farem garantint que la gent té feina digna, que té accés a l’habitatge i que se li garanteixen els seus drets.
Ja en una panoràmica general, on ens situem respecte d’altres països europeus pel que fa a models d’atenció en salut mental?
Bé, el tema és que a Catalunya mateix tenim diversitat. El model aplicat a les comarques gironines, per exemple, han aconseguit un model més exportable, més comunitari, que el que s’ha fet en altres territoris catalans. Això ha passat per diverses raons, per exemple, perquè no hi ha una multiplicitat d’actors i és més fàcil que hi hagi bona entesa i coordinació entre les entitats socials i l’administració. A Girona hi ha una sola entitat, en canvi a les comarques barcelonines n’hi ha una quarantena. Avaluar si la salut mental funciona bé en un país o no és complicat, no és tan fàcil com fer unes proves, com passa en educació per exemple. La salut mental és una problemàtica molt transversal, amb la que cal treballar en diferents àrees. És important que acabi calant en la societat que per fer un bon abordament de la salut mental cal treballar molts aspectes. No tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolt el tema de l’habitatge o la feina.
La setmana passada el Departament de Salut confirmava el primer cas de microcefàlia a Catalunya en el fetus d’una dona infectada per zika. A Catalunya hi ha 39 casos d’infecció pel virus zika, dels quals 15 són homes i 24 dones -4 d’elles embarassades-. Analitzem en 12 preguntes què és el virus zika, d’on ve i quins són els territoris més afectats.
Què és el zika?
El zika és un exemple de virus que es pot transmetre per vector, forma part del grup Arbovirus i el vector principal de transmissió és l’aedes aegyptis, com es coneix científicament el mosquit que també és vector de transmissió del dengue i el chikunguña. Va ser identificat per primera vegada l’any 1947 als boscos de Zika, a Uganda, però llavors només afectava a ximpanzés. Fins el 2007 hi ha hagut casos puntuals en humans.
Hi ha hagut epidèmies per zika anteriorment?
Sí. Al 2007 hi ha una epidèmia a Micronèsia, a l’illa de Yap, amb més de 5.000 casos. Al 2013 hi ha una epidèmia significativa a la polinesia francesa on es registren més de 50.000 casos. L’any passat, a l’abril del 2015 hi ha un primer cas al Brasil que produeix un brot que s’extén fins a 26 països.
Tots els casos presenten símptomes?
No. De fet, el 80% dels casos són asimptomàtics. És a dir, 3 de cada 4 persones que es contagien del virus no presenten cap símptoma. En el cas de presentar símptomes aquests són febre alta, dolors musculars i de vegades pot aparèixer una erupció a la pell o una conjuntivitis. Experts com la metgessa especialista de la Vall d’Hebron Diana Pou assenyalen que per tant, la principal alarma no és si una persona presenta símptomes o no, ja que poden ser símptomes associats a una grip per exemple, sinó si la persona ha viatjat a un país endèmic.
Quines regions tenen transmissió activa del virus?
La regió més afectada és la de l’Amèrica Central i Sud Amèrica, on hi ha molts països amb transmissió activa del virus. També hi ha, però, alguns territoris d’Oceania i illes del Pacífic, a més de Cabo Verde. Aquí és pot consultar la llista actualitzada.
Quin és el període de contagi?
El quadre clínic és curt, d’entre quatre i set dies i passa sol. A més, deixa anticossos de per vida, és a dir, que una persona que ja ha passat el zika no pot tornar a contagiar-se d’aquest virus. Una persona amb zika pot ser contagiosa si li pica un mosquit transmissor des del dia que comença a presentar símptomes fins al dia set des de l’inici de la infecció.
Quines són les afectacions?
En la majoria de casos no deixa afectacions però hi ha dues excepcions: en dones embarassades, quan el fetus pot arribar a desenvolupar malformacions com la microcefàlia, i alguns casos d’afectacions neurològiques, com el síndrome de Guillain-Barre.
Hi ha una correlació entre la microcefàlia i el virus zika?
Les sospites van començar al Brasil quan el nombre de nadons que presentaven microcefàlia va augmentar considerablement a mesura que el virus guanyava presència al país. Tot i que aparentment no hi havia cap relació es va fer una relació temps-espai sobre l’augment de casos de microcefàlia i l’expansió del virus. Fins fa unes setmanes la relació, però, no estava provada. La confirmació sobre la relació va ser confirmada el mes d’abril passat per l’OMS i el Centre pel Control i la Prevenció de Malalties als Estats Units (CDC per les seves sigles en anglès). Segons informava CDC científics del centre concloïen, després d’una revisió acurada de l’evidència existent, que el virus zika és una causa de microcefàlia i d’altres defectes cerebrals greus. Al Brasil hi ha més d’un miler de casos de microcefàlia associats al zika.
Com es pot saber si tens el zika i per quines vies pot transmetre’s?
L’única manera de saber-ho és mirant els anticossos. Les vies de transmissió són a través del vector, per via sexual, transfusió sanguínia i per transmissió del fetus. Per ara no està provat que la llet materna sigui una possible via de transmissió. El que se sap de moment és que en el cas de transmissió sexual de moment només està provat el risc de transmissió d’un home infectat cap a la seva parella sexual. També se sap que el virus pot estar més temps al semen que a la sang però no se sap quina és la durada.
Quines són les recomanacions de prevenció?
Actualment no existeix cap vacuna per tant l’única eina per combatre el virus és la prevenció. Les principals recomanacions són evitar els viatges a zones endèmiques, especialment si es tracta d’una dona embarassada, sigui quin sigui el trimestre en el que es trobi de l’embaràs. Si, per contra, es tracta d’una dona que viu en una àrea amb transmissió de virus zika ha de seguir estrictament mesures per evitar picades de mosquit, mitjançant l’ús de roba adequada i repelent. També des de diverses autoritats sanitàries es recomana fer-se anàlisi de sang després d’haver viatjat a una zona de risc.
El mosquit tigre és transmissor del zika?
Sí. Tot i que segons el secretari de Salut Pública Antoni Guix «no és un bon portador» pot ser un vector transmissor. Fa uns dies Irene Corbellà, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), alertava en una xerrada organitzada per l’Associació d’Empreses de Control de Plagues de Catalunya (ADEPAP): «Si no vigilem el mosquit tigre ens pot passar de tenir casos autòctons. Sabem que és un vector eficient de transmissió del dengue i el chikunguña». En aquest sentit, Corbella va explicar que la prevenció passa per reduir la densitat d’aquest tipus de mosquit i que les mesures preventives i el tractament amb plaguicides formen part del treball conjunt amb els ajuntament, que són les administracions que tenen competència en el control de mosquits.
Hi ha possibilitats de tenir l’aedes aegypti a Catalunya?
Tomàs Montalvo, responsable del programa de vigilància i control de mosquits a Barcelona, avisava fa uns dies que si l’espècie entra a Catalunya generarà molts problemes. «S’està detectant a Turquia i pot ser que d’aquí poc el tinguem a Grècia també», deia. En aquest sentit apuntava també la incertesa sobre què passarà o quina serà la situació després dels Jocs Olímpics al Brasil.
Amb quines dificultats es troben les autoritats de vigilància?
Algunes dificultats assenyalades pels serveis epidemiològics són que el pacient sovint va tard al centre sanitari o actuar en propietats privades. En aquest sentit el passat divendres Antoni Guix assegurava que bona part de la prevenció està en mans dels veïns i les veïnes perquè controlin la presència de mosquits a casa i evitin, per exemple, tenir aigua estancada.
El Departament de Salut ha confirmat aquest dijous el primer cas de microcefàlia a Catalunya en el fetus d’una dona infectada per zika i dengue. Segons les últimes dades oficials, actualment a Catalunya hi ha 39 casos d’infecció pel virus zika, dels quals 15 són homes i 24 dones -4 d’elles embarassades-. D’aquestes quatre dones embarassades tres continuarien sent sotmeses a estrictes controls periòdics per conèixer l’evolució del fetus mentre que en una d’elles el fetus presenta diverses malformacions.
Aquest cas és el primer a tot l’estat i el segon a nivell europeu. Les últimes dades del Ministeri de Sanitat, corresponents al dia 3 de maig, indicaven que a Espanya s’havien diagnosticat 105 casos del virus del zika, d’entre els quals hi ha 13 embarassades. Segons informava el Ministeri aquesta setmana, tots els casos confirmats fins al moment a través de la Red Nacional de Vigilancia Epidemiológica corresponen a persones que havien viatjat a països afectats, i que per tant, són casos importats i no autòctons.
Des de Salut indiquen que s’està aplicant el protocol d’atenció a dones embarassades que han estat en situació de risc per contraure aquest virus, que implica tant un seguiment durant l’embaràs com després del part.
Segons ha detallat aquest divendres en una roda de premsa el secretari de Salut Pública, Antoni Guix, la infecció del fetus en aquest cas registrat es va detectar en les setmanes 19 i 20 de l’embaràs i es farà un seguiment al nadó durant un any un cop neixi. El fetus presenta microcefàlia i altres malformacions que Salut no ha detallat per respecte a la privacitat de la família. «En casos de microcefàlia es produeix una afectació del cervell. Es tracta d’afectacions greus que impedeixen la correcta formació del cervell i en el 100% dels casos existeixen afectacions neurològiques importants, pot ser més cognitiu, més sensorial…», ha explicat la presidenta de la Societat Catalana de Obstetrícia i Ginecologia Elena Carreras.
Salut insisteix en què els casos són importats
El secretari de Salut Pública ha insistit en recordar que els casos registrats a l’estat espanyol no són autòctons, sinó importats. «La infecció es produeix essencialment per picada del mosquit aedes aegipty, que de moment no existeix a Europa, si bé és cert que un parent seu, el mosquit tigre, també té capacitat de transmissió», ha dit Antoni Guix. De cara a l’espècie del mosquit tigre, que sí té presència a Catalunya, Guix ha explicat que s’estan incrementant les mesures de prevenció. Amb tot, segons aquest, les espècies que tenen presència a Catalunya «no són bones portadores» i per tant les possibilitats de transmissió són baixes. «Picada no és equivalent a infecció i infecció no és equivalent a malformació», ha afegit.
Preguntat per si seria possible que hi hagi presència del mosquit aedes aeqipty a Catalunya -de la mateixa manera que va arribar el mosquit tigre- Guix ha apuntat que «res impedeix que si continuem amb les coordenades de globalització i canvi climàtic aquesta o altres espècies puguin venir».
«El primer consell és que les dones no viatgin a països endèmics»
Amb tot, des dels serveis epidemiològics insisteixen a dir que el primer consell per a qualsevol dona embarassada o que tingui pensat quedar-se embarassada en els propers mesos és que no viatgi a països endèmics com països del Carib, Amèrica del Sud i Central i Àfrica. En cas que ho faci, recomanen prendre precaucions com utilitzar roba adequada i fer ús de repelents. «En el cas que qui ha realitzat el viatge és la parella sexual es recomana l’ús del preservatiu durant tota la gestació i si vol quedar-se embarassada recomanem esperar vuit setmanes després de viatjar», ha recordat la doctora Elena Carreras.
«Les dones que han viatjat a països endèmics, vuit setmanes abans de tornar s’han de fer anàlisi de sang, és important perquè el mosquit quan pica a un adult li produeix una simptomatologia molt banal», ha apuntat Carreras, que ha insistit que sobretot en dones embarassades és important que es faci l’anàlisi tant si té consciència que l’han picat com si no.
Ara fa prop d’un any, pocs mesos abans de què acabés la legislatura d’Artur Mas, es va celebrar el concurs públic per adjudicar la concessió del transport sanitari a Catalunya, una de les que més diners mou: 214 milions d’euros anuals per un període de 6 anys prorrogable fins a un màxim de 10 anys. El concurs suposava també la implementació d’un nou model de gestió del transport sanitari, que es va començar a desplegar el 3 de novembre a Lleida i va continuar fent-ho de manera esglaonada a les diferents regions catalanes. Repassem les claus al voltant d’un model que ha aixecat polèmica des de la mateixa adjudicació a les empreses contractades fins a la seva implantació i que ha portat -arran d’una denúncia de la CUP- a la Fiscalia a investigar l’adjudicació de part del servei a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya (TSC).
Un concurs qüestionat
La primera polèmica arriba amb la celebració del mateix concurs. En els darrers mesos amb Boi Ruiz al capdavant de la Conselleria de Salut es convoca el concurs per adjudicar el servei de transport sanitari urgent i el no urgent. El resultat: Transport Sanitari de Catalunya (TSC) s’emporta directament o indirectament -a través d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE)- set dels tretze lots totals. Li corresponen les regions de l’Alt Pirineu, Girona, la Catalunya Central, Barcelonès nord i Maresme o Barcelona ciutat, entre altres. També s’emporten bona part del pastís la UTE Egara-La Fuente, a qui s’adjudica les regions de Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre, i Falck, amb les regions de Baix Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat i el Vallès.
Després de conèixer el resultat de l’adjudicació, diversos licitadors presenten a l’abril recursos especials en matèria de contractació i el Tribunal Català de contractes del sector públic (TCCSP) els estudia. Al juliol, aquest òrgan desestima totes les al·legacions presentades i el Servei Català de la Salut (CatSalut), que és l’òrgan contractant, reprèn el procés d’adjudicació del concurs de transport sanitari per formalitzar els contractes amb les empreses adjudicatàries.
Concentració del transport urgent i no urgent
El nou model, a diferència de l’anterior, suposa concentrar la gestió del transport sanitari en mans del SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques). Fins llavors el SEM, empresa pública, s’encarregava només del transport urgent -desplaçament en cas d’emergència- i la resta, el no urgent, estava en mans del CatSalut. És a dir, que amb el nou model, el trasllat programat entre el domicili de l’usuari i un centre sanitari, o a la inversa, o entre dos centres sanitaris, per a la realització de proves diagnosticoterapèutiques o tractaments especialitzats, també passa a ser gestionat pel SEM.
Amb l’adjudicació del darrer concurs públic del transport sanitari català i la formalització dels contractes a l’estiu, entra en vigor aquest nou model de gestió. Segons diu llavors Salut, les bases del concurs inclouen la subrogació del personal tal i com estableix el conveni laboral del transport sanitari i es mantenen les hores i el nombre de vehicles. Treballadors de diverses regions però comencen a denunciar els retards en el transport no urgent. Gent que va tard a fer-se una ressonància o simplement que ha d’esperar hores després de la diàlisi fins que el vehicle ve a recollir-lo, són algunes de les situacions que descriu el tècnic sanitari Artur Giménez a aquest diari.
Canvis en els vehicles
La introducció de nous vehicles, els anomenats Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), són una de les novetats del model, pensats per prioritzar l’assistència dels pacients in situ sobre el trasllat dels mateixos, ja que al ser un turisme àgil no té capacitat per a un trasllat. Aquest diari recollia fa uns mesos les queixes de diversos treballadors respecte aquests nous vehicles. A Palamós, per exemple, hi ha dos equips, un Vehicle d’intervenció ràpida (VIR), amb un metge i un tècnic i una Unitat de Suport Vital Avançat (USVAi) que compta amb un tècnic i una infermera. “Sense una infermera al costat costa molt fer segons quin tipus d’intervencions”, assenyalava David Gràcia, metge assistencial del SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya) de l’Hospital de Palamós.
“Una altra incongruència és que en alguns casos els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), introduïts segons el SEM per prioritzar l’assistència qualificada sobre el trasllat de pacients, està arribant més tard que altres vehicles, fet que pot suposar un problema ja que hi ha un tipus de vehicle, els de Suport Vital Bàsic, que només compten amb dos tècnics i no compten amb cap metge. És el cas de Lleida, on el VIR està situat a Alcarràs”, es queixava a aquest mitjà el secretari del sector Transport Sanitari UGT de Catalunya Ramon Vilella fa uns mesos. El conseller de Salut, Toni Comín, ha reconegut en el Ple del Parlament aquest dijous que “si bé es confirmen de forma parcial els avantatges dels VIR, aquests no ho fan de manera suficient”.
També sobre els vehicles, Artur Giménez, denuncia a aquest mitjà que per exemple a les Terres de l’Ebre s’han retallat unitats de Suport Vital Bàsic, que són “les primeres a arribar”, segons explica. A més, diverses unitats que abans feien 24 hores ara només en fan 12. “A la nit tenim 13 ambulàncies de SVB per totes les comarques de les Terres de l’Ebre, és insuficient”, afegeix aquest treballador.
Desplegament desigual al territori
Altres queixes reconegudes aquest dijous pel conseller de Salut és que alguns dels problemes que presenta el nou model és que els temps de resposta no són homogenis a tot el territori. Així ho ha anunciat aquest dijous Comín al Parlament, on ha avançat alguns dels resultats dels informes de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i del Servei Català de la Salut (CatSalut) sobre el nou model de transport sanitari, a qui va encarregar avaluar els resultats del model els darrers mesos. En aquest sentit, Comín ha admès «problemes d’implantació».
La diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, explica a aquest mitjà que “el problema és com està plantejat el model en si mateix ja que no té en compte el territori”. Segons ella, el model pot funcionar a Barcelona ciutat però no en territoris heterogenis.
Conseqüències de la implantació
Més enllà de les denúncies de plataformes com ‘Salvem les ambulàncies de les Terres de l’Ebre’, que consideren que el nou model menysté la qualitat assistencial, les conseqüències de l’adjudicació del transport sanitari i la implantació de l’anomenat sistema de transport integral han arribat més lluny. Entre algunes de les conseqüències hi ha la investigació per part de la Fiscalia de l’adjudicació del servei d’ambulàncies arran de la denúncia de la CUP sobre l’oferta “manifestament incompleta” de l’empresa TSC, que va adquirir set dels tretze lots que van sortir a concurs l’any passat. En la denúncia la formació anticapitalista també apunta la donació de tres milions d’euros que havia fet aquesta empresa a l’Hospital Sant Joan de Déu.
D’altra banda, el departament de Salut va encarregar a l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i al Servei Català de la Salut (CatSalut) avaluar la implantació del transport sanitari. Segons Salut, els informes sobre el nou model es troben en la fase de finalització i s’entregaran a la presidenta a la Comissió de Salut en els propers dies. Tot i que és a partir de llavors quan segons Comín podran prendre decisions «de manera rigorosa», el conseller ja ha avançat aquest dijous que destituirà la cúpula directiva del SEM i obrirà un concurs públic per renovar-la.
El 2013 un Centre d’Atenció Primària de Tarragona, el CAP Muralles, va deixar de ser gestionat per una empresa pública per passar a mans de la societat mercantil Salut Muralles SLP. En aquesta operació per la qual es va adjudicar la gestió a Salut Muralles SLP – societat limitada professional creada per un grup d’empleats del CAP Muralles- la CUP i els sindicats Metges de Catalunya, el d’infermeria SATSE i CGT hi veuen diverses irregularitats i així ho han fet saber a la Fiscalia Provincial de Tarragona. El cas està actualment sota investigació de la Fiscalia i del Jutjat d’Instrucció número 2 de Tarragona.
Segons informació facilitada per la CUP, l’operació es remunta al 2012 quan el Servei Català de la Salut (CatSalut) va obrir un concurs per gestionar el CAP Muralles, fins llavors gestionat per Gestió i Prestació de Serveis de Salut (GiPSS), una empresa pública creada l’any 1992 i adscrita al CatSalut, que ofereix atenció sanitària, social i domiciliària en l’àmbit territorial del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. En aquest concurs GiPSS, llavors amb el doctor Xavier Bria com a gerent, no s’hi va presentar per motius que aquest mitjà no ha pogut confirmar amb el Departament de Salut en el moment del tancament d’aquesta edició. En una segona convocatòria de concurs Salut Muralles SLP s’adjudica la gestió del CAP i l’abril del 2013 el centre Muralles esdevé un Equip d’Atenció Primària (EAP) autogestionat pels seus propis treballadors a través de l’empresa Muralles Salut SLP, seguint el model de gestió de les Entitats de Base Associativa (EBA) i convertint-se en el segon CAP autogestionat de la comarca de Tarragona, i l’onzè en tot el territori català.
Les primeres sospites de la CUP apareixen quan al setembre del 2013, després de ser cessat per la fusió de les gerències de GiPPS i de l’ICS, Xavier Bria es reincorpora a la seva plaça de facultatiu al CAP Muralles i més tard compra accions de l’empresa Muralles Salut SLP convertint-se en el soci majoritari i també, mesos més tard, en president del seu Consell d’Administració. Segons constaten la CUP, MC, SATSE i CGT la sospita parteix del fet que Bria va signar un acord -mentre era gerent de GiPPS ( Juliol 2010- Juliol 2013) i pocs mesos abans del concurs públic- en el qual constava la futura operació d’adquisició d’accions i s’estipulava el seu nomenament com a president del Consell d’Administració. «Entenem que hi ha indicis que aquesta persona ha fet ús d’informació privilegiada des d’una posició pública», diu la regidora de la CUP a Tarragona Laia Estrada a aquest mitjà. Segons explica per telèfon Estrada, les investigacions de la Guàrdia Civil durant la fase d’instrucció «aporten molta llum al cas» i parla dels «efectes de la privatització que el model actual permet» per denunciar els jocs d’interessos.
Derivacions a l’Hospital Santa Tecla
A banda de les possibles irregularitats en l’adjudicació la CUP i les tres formacions sindicals destaquen que des de l’inici de la gestió del CAP Muralles per part de Muralles SLP, tots els serveis que es derivaven a l’Hospital Joan XXIII -un dels vuit hospitals de l’ICS- van passar a ser derivats a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, propietat de l’Arquebisbat de Tarragona.
Segons el contracte per la prestació de serveis assistencials entre el Servei Català de la Salut i Muralles Salut SLP, l’anualitat percebuda com a contraprestació pels serveis que ofereix és de 2.388.920 euros i pot tenir una durada màxima de deu anys, prorrogable per períodes d’un any durant aquest màxim. El que també preveu el contracte signat és que «el centre hospitalari preferent de referència és el centre de la XHUP Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, amb el qual establirà els mecanismes de relació i coordinació adients», com ja està fent.
En aquests moments la Fiscalia investiga si la relació de fets en l’adjudicació del CAP Muralles és casual o, si per contra, darrere d’aquestes operacions hi podria haver un presumpte delicte de negociacions prohibides per empleats públics i ús d’informació privilegiada, infraccions per les quals Bria està sent investigat -antic imputat-. Les quatre formacions -CUP, MC, SATSE i CGT- consideren que el conflicte d’interessos i ús d’informació privilegiada que segons denuncien passa amb el cas Muralles es podria repetir en altres casos de la sanitat tarragonina. Sospites que es desprenen, diuen, de la informació recopilada per la Guàrdia Civil.
El principal acusat d’Innova -el cas de corrupció a la sanitat catalana que acumula prop d’un centenar d’imputats-, l’ex director de l’ICS Josep Prat, va declarar davant de la Guàrdia Civil el passat 10 de març que els contractes de l’empresa pública Innova amb Carles Manté i Jorge Batesteza eren «favors polítics» ordenats per la llavors consellera de Sanitat, la socialista Marina Geli (avui diputada de Junts pel Sí). Segons avançava aquest dijous el diariEl País, la Generalitat hauria inflat contractes per beneficiar els dos alts càrrecs sanitaris. Segons detalla la informació publicada, Prat va declarar que a començaments del 2007 va rebre «instruccions» de Geli i del llavors alcalde de Reus Lluís Miquel Pérez, investigat també en el macrocas, «perquè és donés una retribució» a l’exdirector del CatSalut Carles Manté i a l’exgerent d’Infraestructures també del CatSalut Jorge Batesteza.
«No era necessari contractar Manté, va ser una decisió política», va declarar Prat. Tampoc no ho era contractar a Batesteza però es va fer. Segons declaracions de Prat que recull El País, «això va passar en diverses reunions en les quals se li ordena a Manté que ha de ser contractat a Innova amb uns emoulments equivalents als que cobrava com a director del CatSalut, més la part de Seguretat Social». Com que Prat va exigir que aquestes contractacions no suposessin una pèrdua econòmica per l’empresa que dirigia, Innova, el mecanisme per fer les contractacions era el següent: s’ampliava el contracte entre el CatSalut i l’Hospital Sant Joan de Reus -centre gestionat per l’empresa municipal Innova- i l’hospital desviava els diners a Innova, que acabaven pagant Manté.
Tal com va publicar Catalunya Plural, una interlocutòria feta pública al desembre indica que entre 2007 i 2011 i com a únic soci de CCM Estratègies i Salut, Carles Manté va facturar per diferents serveis 839.540 euros a Innova. La facturació a Innova és la que investiga precisament la peça principal del cas -n’hi ha 14- i per tant segueix sota secret de sumari. Per la seva banda l’arquitecte Jorge Batesteza va ser contractat per Innova pocs dies després de deixar el càrrec al CatSalut. L’empresa municipal l’hauria fitxat a través d’un contracte subscrit pel també imputat Josep Prat, que llavors n’era el gerent, per realitzar funcions d’assessorament tècnic en la construcció del nou hospital, funcions per les quals va cobrar 9.000 euros mensuals. El total facturat a Innova en relació als tres contractes que l’arquitecte va signar entre el 2007 i el 2010 ascendeix a 387.000 euros (més IVA).
Josep Prat, que rebia un sou de 265.000 € anuals de l’Ajuntament de Reus, està acusat per delictes d’estafa, malversació, blanqueig i falsejament documental entre altres. Durant la presidència de l’Institut Català de la Salut, Prat també va ser director d’Innova, adjunt a la presidència amb caràcter executiu de SAGESSA, director general de Serveis de l’Ajuntament de Reus, membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari i dirigia també l’empresa d’hospitals privats més important d’Espanya: USP Hospitales.
Un any més ha tornat a les pantalles el cicle de cinema ‘Salut, Drets, Acció’, que organitza la projecció de documentals sobre salut i sanitat per reflexionar sobre l’accés al sistema sanitari i defensar el dret a la salut prenent com a premissa que la pitjor epidèmia en salut al món és la desigualtat. Aquest dijous s’ha projectat als Cinemes Girona el primer documental de la mostra: ‘The Waiting Room’, un film que endinsa a l’espectador a la sala d’espera del servei d’urgències d’un hospital públic a Oakland, als Estats Units, per posar l’accent en les deficiències d’un sistema sanitari paradigmàtic, desigual i excloent.
«Persones que emmalalteixen o arriben a morir, pacients molt empobrits, infants que fugen de guerres, avis que no poden pagar-se el tractament…tot això és salut i per això construim espais com aquest», ha apuntat aquest dijous Raquel Bonell, de Salut, Drets, Acció davant una sala gairebé plena. «No és símptoma de bona salut estar adaptant-se a una societat malalta -ha dit Bonell parafrasejant Jiddu Krishnamurti- per això seguirem lluitant contra la pitjor epidèmia».
I precisament una d’aquestes societats és la que intenta mostrar ‘The Waiting Room’, on problemes com les dificultats d’alguns ciutadans per pagar les factures, com la història d’un senyor gran immigrat venedor de catifes que ha passat 30 anys treballant i que ara amb prou feines pot mantenir la filla i el nét ha de fer front als costos mèdics. O la d’un jove que necessita ser operat d’urgència perquè li extreguin un tumor al testicle i que no sap com podrà fer front a la factura. A més el documental posa èmfasi, a través de la narració visual, a la interminable espera d’alguns pacients a la sala d’urgències que poden arribar a esperar més d’un dia i també a la manca de llits disponibles, fet que provoca que pacients que necessiten ser ingressats hagin d’esperar.
Precisament partint d’aquesta reflexió s’ha donat pas al debat ‘El sistema sanitari dels Estats Units, un mirall del que ens arriba?’, moderat per la periodista Caralp Mariné i amb la participació de Pep Garcia Porta, infermer d’urgències de l’Hospital Can Ruti, Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques i professor a la John Hopkins University, i Alba Llop, del Grup de Recerca en Desigualtat en Salut (GREDS).
«Als Estats Units, el 45% dels pacients que està morint està preocupat per com pagarà les factures. Les companyies d’assegurances són un gran grup de poder», ha explicat Vicenç Navarro. Segons ell, el sistema americà és «molt ineficient i extremadament car ja que tot i que gasten molt per habitant la majoria de la població no té una cobertura mèdica, és molt limitada». Fent un paral·lelisme amb el sistema català, Alba Llop coincideix amb Navarro en què estem lluny del sistema americà però tendim cap a un model similar.
Segons Llop, el sistema català es caracteritza per un enfocament biomèdic i hospitalocèntric en el que hi ha una gran col·laboració entre públic i privat i que tot i que se’n parla com un model d’excel·lència i eficiència «cada vegada s’està donant més pes al sector privat». «En els últims anys s’ha reduit en més d’un 20% el pressupost d’Atenció Primària quan és la porta d’entrada al sistema», ha recordat aquesta investigadora. Un altre aspecte destacat per ella és «la falta de control i de rendiment de comptes a més de les portes giratòries».
Caralp Mariné, Alba Llop i Pep Garcia durant el debat / Salut, Drets, Acció
Per la seva banda, Pep Garcia, que coneix la realitat de les urgències catalanes de primera mà, ha assegurat que «la situació que es mostra en el documental no és gaire diferent de la nostra». «Aquí hi ha llits disponibles i espais però per una qüestió econòmica no s’obren i els llits tancats provoquen que el pacient no pugui ingressar», ha lamentat. Un altre exemple que ha exposat aquest treballador és el ràtio pacient-professional: «Ara es treballa amb volum de càrregues i cada infermer portem 8, 10 i fins a 14 pacients quan el ràtio recomanable és 1 per cada 4».
Després de les intervencions dels ponents diversos assistents han volgut afegir algunes reflexions. «Poc a poc estem important el model nord-americà: les cadires, el model de triatge…poc a poc és una realitat i és una situació que necessita molta lluita perquè no pot aguantar-se per part dels malalts», ha apuntat un extreballador de l’Hospital Vall d’Hebron. Una altra dona d’entre el públic ha manifestat la seva preocupació per com el Tractat de Lliure Comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP per les seves sigles en anglès) pot afectar a la sanitat.
«El que està passant no és casualitat, hi ha una voluntat política de carregar-se el Sistema Nacional de Salut. Avui hi ha un atac a la sanitat molt clar amb l’objectiu de trencar-la i recolzar a la privada», ha dit Navarro, que ha assegurat que cal preocupar-se pel TTIP. Per tancar el debat, Pep Garcia ha volgut recordar que «la sanitat té un cost però també és un dret fonamental».
