Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • L’ambiciós (i complicat) pla del Govern en salut

    Aquest dimarts l’executiu català ha presentat el Pla de Govern per aquesta legislatura de només 18 mesos. En matèria de Salut els objectius són quatre: (1) Garantir un sistema de salut universal, públic i equitatiu, (2) Potenciar un sistema transparent, participatiu i sostenible, (3) Reforçar un sistema de qualitat assistencial basat en l’R+D+I i (4) Impulsar les polítiques de prevenció i promoció en salut. Les mesures i normes concretes que acompanyen aquests objectius no són poques i la gran majoria encara estan per fer. Entre les diferents mesures hi ha la Llei de Salut i Social de Catalunya, definir les bases d’una hipotètica Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris, el Pla Director d’Urgències o el Decret català que reguli la indicació, ús i autorització de la prescripció infermera -en aquesta última hi ha un preacord-.

    Amb tot, els principals reptes per a Comín al capdavant de la Conselleria seran probablement els d’aplicar i complir amb el Pla integral per a la reducció de les llistes d’espera, d’una banda, i «desprivatitzar» el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), de l’altra, dos objectius que ja duia el Pla de Xoc final presentat per Junts pel Sí i que són les dues grans espases del govern de Comín.

    Reduir les llistes d’espera

    A principis d’abril Comín va presentar el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries. Aquest pla, d’acord amb el que preveia el Pla de Xoc, fixa com a objectius reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a primera visita i proves diagnòstiques, i un 10% el nombre de persones que esperen ser operades. Com? Amb activitat addicional. Concretament 30.000 proves diagnòstiques, 20.000 operacions quirúrgiques i 300.000 visites a consultes externes més que l’any anterior (2015). Amb aquest increment de l’activitat es preveu que el temps mitjà d’espera per a la diagnosi passi de 71 dies a 35 i que en el cas de l’espera per la consulta a l’especialista (consultes externes) el temps mitjà passi de ser 163 dies a ser 82. És a dir, que per exemple segons el pla, es passaria d’haver d’esperar de mitjana cinc mesos i mig a esperar-ne uns dos i una mica més en el cas de la visita a l’especialista. En qualsevol cas els càlculs són sobre el temps mitjà d’espera, fet que significa que hi ha casos en els quals el temps d’espera és més de sis mesos i fet que significa també que encara que es redueixi el temps mitjà pot seguir havent-hi casos de persones que superen els terminis màxims d’espera garantits, com passa actualment.

    Al desembre del 2015 hi havia a Catalunya 153.103 persones esperant per ser operades. Entre les intervencions quirúrgiques amb major llista d’espera, segons dades de Salut, hi ha les operacions de cataràctes, pròtesi de genoll o les d’hèrnies abdominals (21.070, 7.741 i 6.530 persones en llista, respectivament). Destaca que de les 153.103 persones que estaven esperant per una operació, en 119.263 casos es tracta d’intervenció amb termini de referència. D’aquests, 15.921 portava més d’un any en llista d’espera. En molts casos se superen els temps màxims que la xarxa sanitària pública ha de garantir pel que fa a l’accés a les operacions. Per exemple, per una operació de pròtesi de genoll el termini d’accés garantit és igual o inferior a 180 dies i segons dades de Salut a desembre de 2015 hi havia 2.918 pacients que ja feia més de 180 dies que eren en llista d’espera – un 37% dels pacients en llista per aquest tipus d’intervenció-. En el cas de les persones que eren en llista d’espera per fer-se una prova diagnòstica -117.235- 22.178 porten entre tres mesos i un any d’espera i 2.288 fa més d’un any que esperen.

    Tot i que en el pla de govern no consta, Comín va dir en la seva primera intervenció al Parlament que més enllà de reduir les llistes el compromís del govern passava per complir tant els temps de garantia com els de referència. «El percentatge de compliment és molt alt però no és absolut», va admetre llavors respecte de la situació d’espera actual. El pla presentat aquest dimarts tampoc no entra en percentatges i es limita a parlar d’una «millora de la situació de les persones en llista d’espera per a intervenció quirúrgica, prova diagnòstica o visita a l’especialista» però fonts del Departament de Salut asseguren a aquest mitjà que el compromís segueix sent l’inicial i es remeten al que diu el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries.

    Ara bé, el gran obstacle per dur a terme aquest pla és que està completament condicionat a l’aprovació de nous pressupostos. El càlcul que fa Salut és que es necessiten 100 milions d’euros per fer-ho i ja en la presentació del pla fa unes setmanes va deixar clar que si no hi havia aquests 100 milions d’euros més el pla de millora no es farà. “Amb una situació de pròrroga pressupostària no disposarem de 100 milions addicionals i per tant tots aquests compromisos no es podran fer efectius. Això no és una decisió política d’aquesta conselleria, sinó que és una dada de la qual no tenim cap possibilitat de maniobra”, va dir llavors Comín. Si finalment hi ha el pressupost necessari el pla es farà en un termini de 12 mesos des de l’aprovació dels nous comptes.

    Treure l’afany de lucre de la xarxa d’atenció pública

    Una altra de les mesures que inclou el pla de govern presentat dimarts és la «garantia que la llista de centres hospitalaris integrats en el SISCAT no inclou centres privats amb ànim de lucre». Actualment, a la llista de centres que ofereixen activitat dins del SISCAT -la xarxa d’atenció pública- hi ha centres de titularitats diverses. Els que tenen afany de lucre són: la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica de Ponent, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. En la seva primera intervenció davant la Comissió de Salut al Parlament, Comín va fer referència als convenis amb la Cínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya, del grup QuirónSalud. Pel que fa a la resta de casos, fonts del Departament de Salut asseguren que «s’estan estudiant i analitzant els contractes» i que el cas de l’Hospital Universitari Sagrat Cor «és especial donat que, entre d’altres motius, té població de referència».

    La complicació d’aquesta mesura passa per la complexitat de concretar com els centres públics poden absorbir activitat que ara deriven a centres amb afany de lucre. Segons va anunciar aquest dijous Comín, després d’una interpel·lació parlamentària del PSC sobre la reordenació dels centres del SISCAT, l’activitat que actualment deriva l’Hospital Taulí de Sabadell a la Clínica del Vallès (2.128 pacients el 2015) i a l’HGC (16 pacients el 2015) serà absorbida per centres de la xarxa pública del Vallès. Concretament, segons Comín, es necessiten 68 llits i cinc quiròfans addicionals per assumir l’activitat i «sobren llit» ja que el Consorci Sanitari de Terrassa té 131 llits disponibles, la Mútua de Terrassa 96 i el Taulí 68.

    Està previst que aquests centres assumeixin l’activitat quan acabin els contractes que té actualment el CatSalut amb la Clínica del Vallès (el 15 d’agost) i l’Hospital General de Catalunya (l’1 de gener del 2017). Amb aquest anunci dijous Comín descartava la possibilitat que Salut llogui espais a aquests operadors privats per absorbir l’activitat dels centres exclosos del SISCAT, una informació que el Comitè d’Empresa del Taulí va assegurar que s’estava estudiant des de la direcció. Pel que fa al Sagrat Cor, Salut reconeix necessitar més de temps per decidir com canalitzar la important demanda que ara absorbeix -a més, el contracte amb aquest hospital és fins al 2022-. L’Hospital Sagrat Cor és dels que acull més pacients traslladats d’un altre. Concretament, dels 2.139 pacients que van ser-hi derivats prop de la meitat, 1.011, provenien l’Hospital Vall d’Hebron i 454 de l’Hospital de Bellvitge, tots dos centres de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Sobre algunes propostes, com el de fer un decret català d’infermeria o el de tramitar una llei d’universalització de l’assistència sanitària, ja s’han fet uns primers passos des del govern però encara cal veure el text definitiu i que s’aprovi. També s’han posat en marxa alguns estudis, com per exemple, el que seguint els passos de la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona -que va publicar un mapa de l’estat de la privatització de la sanitat a la ciutat- preveu fer un mapa de «la privatització» a tot Catalunya.

     

  • Salut descarta que el Taulí llogui espais als operadors privats als quals deriva pacients

    Des de que el conseller de Salut Toni Comín va anunciar la intenció del departament de no renovar els convenis amb la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya -on es deriven pacients l’Hospital Taulí de Sabadell- i de treure del SISCAT -la xarxa d’atenció pública- els centres amb afany de lucre la pregunta de pacients i treballadors ha estat com s’absorbiria l’activitat que ara es deriva a aquests dos centres amb afany de lucre.

    Fa uns dies el Comitè d’Empresa del Taulí va explicar a aquest mitjà que la directora executiva del centre, Cristina Carod, havia informat als treballadors de l’hospital de què s’estava estudiant la possibilitat de llogar espais de la Clínica del Vallès, quiròfans i alguna planta per ingressos per absorbir part de l’activitat que el Taulí, centre públic, hi derivava, tal i com els hi havia encarregat Salut, segons Carod.  En total, només al primer semestre de 2015 el Taulí havia derivat 1.607 operacions quirúrgiques a la Clínica del Vallès.

    Aquest dimecres però, i en resposta a una interpel·lació parlamentària de la diputada del PSC Assumpta Escarp sobre la reordenació dels recursos hospitalaris inclosos al SISCAT, Comín ha garantit que Salut no llogarà espais a operadors privats per absorbir l’activitat dels centres exclosos del SISCAT. Segons informa el departament en una nota de premsa, «els centres públics del Vallès Occidental tenen prou capacitat per a assumir l’activitat de suport que fan altres dos centres amb afany de lucre de la zona: l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès».

    L’activitat l’assumirà el Taulí i els centres de la xarxa pública de Terrassa

    Segons ha explicat Comín, a dia d’avui, els centres públics del Vallès Occidental –l’Hospital Parc Taulí i els hospitals de la xarxa pública de Terrassa- tenen «capacitat suficient» –en total 295 llits disponibles- per absorbir l’activitat de suport que deixaran de realitzar a la zona la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya quan finalitzin els contractes.

    Per a fer-ho, el CatSalut estima que serà necessari disposar de 68 llits addicionals i de 5 sessions de quiròfan addicionals -quiròfans que només funcionen pel matí i que també ho hauran de fer a la tarda-. En qualsevol cas, segons Comín, el fet d’absorbir l’activitat no ha d’afectar la qualitat de l’assistència i ha de garantir que els pacients no siguin atesos en altres municipis diferents d’aquells on estan situats aquests centres hospitalaris exclosos.

     

     

     

  • Quatre anys de lluita per recuperar la universalitat de la sanitat

    Aquest dimecres fa quatre anys de la publicació del Real Decreto-Ley 16/2012 que exclou de la sanitat pública espanyola les persones sense permís de residència i les que no estan donades d’alta a la Seguretat Social. El RDL, que estableix el Partit Popular com una mesura per contenir la despesa sanitària i garantir la suficiència pressupostària en una situació de recessió econòmica, ha generat polèmica des de la seva promulgació ja que suposa que la sanitat a l’estat deixa de ser universal i els afectats són els més vulnerables. Repassem les claus de quatre anys de lluita per recuperar la universalitat de la sanitat a Catalunya.

    Recurs d’inconstitucionalitat al RDL del PP

    Catalunya -amb Boi Ruiz al capdavant de Salut- presenta el mateix any de la publicació del RDL, el 2012, un recurs d’inconstitucionalitat i promou una primera instrucció que permet l’accés de qualsevol persona al sistema de salut sempre i quan fa més de tres mesos que estigui empadronada. Durant el mandat de Boi Ruiz el govern nega en reiterades ocasions que a Catalunya hi hagi exclusió sanitària però un grup de professionals del sistema públic de salut i diverses entitats del tercer sector detecten que la instrucció s’aplica de manera arbitrària i decideixen organitzar-se per denunciar els casos en què es deixa sense atenció a persones que tenen dret a ser ateses. Així, el 2013 es crea la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat).

    A les portes del sistema públic: els primers casos registrats d’exclusió

    La PASUCat  registra entre el març de 2013 i l’agost de 2014 una setantena de casos en els que s’han vulnerat els drets d’immigrants residents a Catalunya a l’hora d’accedir al sistema sanitari públic. Dels 72 casos registrats, 22 són menors i 6 dones embarassades. En l’informe destaquen que pel que fa a les incidències registrades, l’11% dels casos han denunciat la denegació a l’atenció sanitària i assenyalen que la facturació per l’assistència sanitària “s’està convertint en la norma” ja que el 36% de les denúncies són per aquest motiu, i la majoria s’han produït a urgències. Molts immigrants no coneixen els seus drets i en diversos casos es detecta que, per exemple, se’ls demana la targeta sanitària per ser atesos a urgències quan la presentació d’aquesta per llei no és un requisit o se’ls dissuadeix comunicant-los que se’ls farà una factura per l’atenció rebuda. A més, diverses entitats apunten que també hi ha molta desinformació dins del col·lectiu sanitari, fet que provoca la confusió dels pacients.

    La instrucció 8/2015: una primera victòria que arriba tard

    Després de tres anys de la publicació del polèmic RDL, la lluita de plataformes com la PASUCat, ciutadans i els grups d’acompanyament de Jo Sí Sanitat Universal tenen els seus fruits. Si bé l’objectiu últim és la derogació del RDL la feina de la quarantena d’entitats que agrupen la PASUCat i la tasca de denúncia i acompanyament que fan la quinzena de grups que existeixen a Barcelona acompanyant aquells que han estat exclosos o a qui se’ls ha facturat indegudament forcen que el CatSalut publiqui una nova instrucció. Així, la instrucció 8/2015, que va entrar en vigor l’estiu passat ofereix més garanties però no totes. La nova instrucció continua deixant al marge les persones que no poden accedir al padró, les que porten menys de tres mesos empadronades i aquells que no disposen d’un document d’identitat.

    El cobrament a les Urgències continua

    El cobrament indegut a les urgències d’alguns hospitals de la xarxa pública continuen. Un cas que exemplifica i prova que l’exclusió existeix a Catalunya malgrat la primera instrucció del govern és el que explicava aquest mitjà: al Yovel, un jove d’origen cubà sense papers, van facturar-li 240 euros a les urgències de l’Hospital Clínic després que ingressés per dolor abdominal. No van informar-lo de quins eren els tràmits que ha de fer una persona per accedir a la targeta sanitària sinó que van dir-li que si no tenia papers havia de pagar. Llegeix la història completa d’en Yovel.

    Canvis de govern i canvis de discurs

    En la seva primera intervenció davant la Comissió de Salut el conseller Toni Comín assegura que el model assistencial ha de ser «universal, equitatiu, públic, divers, transparent, d’excel·lència i sostenible». En aquesta línia, anuncia que una de les mesures del nou govern serà la de treballar en una norma que blindi la universalitat de la sanitat, més enllà de les dues instruccions que el Departament -amb Boi Ruiz al capdavant- ha fet en els anys anteriors com a reacció al RDL. Per la seva banda, a l’espera de la nova norma que ha de blindar la universalitat de la sanitat a Catalunya el Servei Català de la Salut i l’Ajuntament de Barcelona consensuen la creació d’un comitè d’accés a l’atenció sanitària a la ciutat que ha de servir per facilitar i agilitzar els processos d’empadronament a les famílies i d’obtenció simultània de la targeta sanitària. Segons la comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, es treballaran mesures per informar el personal sanitari i als ciutadans, per exemple, facilitant fulletons o cartells informatius en diferents idiomes en els CUAP o els CAP explicant al ciutadà que té dret a ser atès- al desembre el consistori capitanejat per Manuela Carmena va llençar una campanya d’informació sobre els drets dels immigrants en situació irregular a la sanitat pública madrilenya-. De la seva banda, la PASUCat ja ha demanat reunir-se amb aquest comitè per exigir «mesures immediates d’informació a la ciutadania i als treballadors sanitaris» i ha sol·licitat reunir-se amb el conseller de Salut Toni Comín.

    Salut tramita la llei per blindar la universalitat de l’assistència sanitària 

    El govern català inicia els tràmits per fer una llei que garanteixi l’accés universal a l’assistència sanitària. La principal diferència d’aquesta nova llei en comparació amb l’anterior instrucció és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya -la instrucció 8/2015 marca una carència de tres mesos-. En qualsevol cas, les persones no empadronades, i sigui quina sigui la seva situació, seguiran, segons Comín, tenint garantida l’atenció urgent i les dones embarassades i els menors tenen dret a assistència primària i també especialitzada, com fins i tot preveu el mateix RDL -són les excepcions que marca-.

    La facturació a les urgències i l’exclusió són una realitat a dia d’avui

    Tot i la nova llei que ha tramitat el govern català per «blindar la universalitat de la sanitat», des de la PASUCat assenyalen que la facturació indeguda a les urgències dels centres de la xarxa d’atenció pública continuen, fins i tot en casos de persones empadronades que estan a l’espera d’obtenir la targeta sanitària, i temen que segueixi així.

    «En els últims mesos hem tingut reclamacions per factures a persones empadronades i no empadronades als hospitals Clínic, Sant Pau, Vilanova i del Mar, i el CUAP Peracamps al Raval. Aquesta facturació també es dóna en menors, com a l’hospital del Mar i Sant Joan de Déu», apunta a aquest mitjà el Carlos Losana, un pediatre i membre de la PASUCat conegut també com Iko. Segons explica, alguns dels casos de facturació han estat a persones «amb malalties molt greus». A data d’avui ja són 196 casos d’exclusió denunciats des de l’inici de l’Observatori de l’exclusió a Catalunya. «Aquest nombre és només la punta de l’iceberg dels milers de persones que han estat excloses aquests tres anys i que no han arribat a les nostres mans», afegeix Losana.

    Malgrat els quatre anys de lluita i els avenços en recuperar la universalitat de la sanitat a Catalunya aquest mitjà ha tingut coneixement aquesta mateixa setmana d’un nou cas d’exclusió sanitària a Tarragona. Segons informen des del Grup de Treball en Defensa d’una Sanitat Pública, el passat divendres 15 d’abril una dona de vint-i-cinc anys va ser víctima d’exclusió sanitària al CAP de la Granja. «La dona es va adreçar al centre d’atenció primària amb un sagnat vaginal i dolors aguts abdominals, sol·licitant assistència d’ugències. Quan va manifestar que s’havia oblidat la targeta sanitària a Navarra, on resideix, el personal administratiu es va negar a atendre-la si no pagava 60€. La dona va manifestar que no disposava d’aquesta quantitat, raó per la que finalment no va rebre cap atenció sanitària», expliquen.

  • L’accés al tractament per a l’Hepatitis C: interessos enfrontats a drets

    La Maria Mateo té 63 anys i té el virus de l’Hepatitis C (VHC), un virus que en els casos més greus deriva en un càncer de fetge. Se’n va assabentar gairebé de casualitat quan el 2009 va haver d’operar-se d’un braç i el seu metge li va dir que tenia el virus. La causa del contagi havia estat una transfusió hospitalària anys enrere. El 2009 a l’Hospital de Figueres li van fer diverses proves i van identificar que tenia el genotip A, incompatible amb l’interferón pegilado, un tractament per potenciar el sistema immunitari. Després d’anys de revisions periòdiques i sense que existeixi una vacuna ni existís llavors un tractament compatible amb el seu genotip, Espanya va començar a comercialitzar un nou medicament, Sovaldi, l’octubre de 2014. El preu prohibitiu del tractament amb aquest medicament però -que a Espanya pot ser de 25.000 euros i de mitjana ronda els 13.000 euros- ha fet que només hagin pogut accedir-hi prop de 40.000 pacients dels 500.000 que el necessiten, segons dades de la Plataforma d’Afectats per l’Hepatitis C.

    L’abril del 2015, la Maria Mateo va plantejar-li a la seva metgessa la possibilitat d’accedir al nou tractament que des de feia uns mesos era disponible a Espanya: el sofosbuvir, patentat per l’empresa nord-americana Gilead sota la marca de Sovaldi.

    Seguint el procés per determinar en quin nivell de gravetat es trobava l’hepatitis de la Maria la metgessa va sol·licitar un Fibroescan -per mesurar la seva fibrosi hepàtica- d’urgència que, a més, no van fer-li fins tres mesos després, ja que la petició s’havia perdut, explica exasperada. Al juliol va saber que l’hepatitis que té és del nivell 2  -hi ha fins a 5 nivells, des del 0 fins al 4- però gairebé nivell tres ja que el seu nivell és de 2,9, per tant a prop de ser un cas prioritari segons estipula el Pla Estratègic estatal. Va pensar que podria accedir al tractament a través del finançament que ofereix el sistema públic en casos molt greus. «Només puc dir-te que a partir d’ara no depèn de l’hospital, depèn de la Junta», li va dir la seva metgessa. Des de l’estiu no va tenir més notícies i al febrer, quan va acudir a la revisió semestral, va preguntar si l’analítica que li farien era per sol·licitar el tractament. Van dir-li que no. Mentrestant espera per un tractament que tot i ser altament efectiu -90%- és inaccessible per a molts malalts pel seu elevat preu.

    Sovaldi, interessos i patents

    Espanya va començar a comercialitzar Sovaldi l’octubre de 2014. Gilead Sciences va comprar Pharmasset el 2011 i es va fer amb la patent del sofosbuvir (el principi actiu del Sovaldi) per 11.000 milions de dòlars el 2011 i el 2013, després que fos aprovat per l’Agència Nord-americana (FDA) es va començar a comercialitzar als Estats Units per 1.000 dòlars la pastilla. Al 2014 el medicament va ser aprovat per l’Agència Europea del Medicament i a l’octubre del mateix any Espanya va començar a vendre’l. «Està protegit per una patent i per tant només pot fabricar-lo una empresa», diu a El Diari de la Sanitat el farmacèutic Xosé Torres, portaveu en matèria de patents de Farmamundi. Segons explica Torres, de mitjana una patent dura 20 anys però des que es patenta el medicament fins que es comercialitza poden passar entre cinc i deu anys. Un cop la data de vigència de la patent finalitza pot haver-hi competència.

    Aquest fet però no deixa el govern espanyol sense vies per actuar i garantir l’accés al medicament per part dels malalts. De fet, segons assegura Torres a aquest diari, el govern pot negociar i adoptar mesures coactives com ara emetre una llicència obligatòria. Aquest tipus de llicència és un permís que pot donar un govern perquè una empresa -bé sigui pública o privada- fabriqui un producte patentat, per exemple, amb una marca genèrica. És un mecanisme que preveu l’Organització Mundial del Comerç i que s’utilitza sovint en productes relacionats amb la salut pública. En el cas del medicament per combatre l’hepatitis C cap país europeu ha optat per aquest mecanisme però hi ha precedents en exemples d’altres medicaments, com per exemple va fer Itàlia amb els tractaments retro virals per la SIDA. En opinió de Torres, Espanya no ho està fent perquè «es tracta d’un laboratori nord-americà i hi ha molts interessos en joc».

    Qui fixa els preus dels medicaments?

    Depèn. Als Estats Units, per exemple, el preu és lliure, mentre que en altres països, com és el cas d’Espanya, el preu s’ha de negociar amb el govern i es fixa en funció de les expectatives de la malaltia, el nombre de malalts i el nivell de vida del país. En països com Suïssa, cita com a exemple Torres, el preu és molt alt.

    Xosé Maria Torres explica que el procés de negociació del preu de Sovaldi a Espanya va ser «un procés opac i a porta tancada» en el que hi van participar representants del govern espanyol i de l’empresa comercialitzadora del medicament. Després és responsabilitat de la Comisión Interministerial de Precios de los Medicamentos (CIPM) -amb representants, entre altres dels ministeris de Sanitat i d’Indústria- aprovar o no el preu negociat. Segons explica Torres el procés de fixació i aprovació del preu del medicament i la seva comercialització va tardar el que és habitual, uns set mesos, des que es va aprovar la seva comercialització per l’Agència Europea del Medicament. Actualment la mitjana del tractament de 12 setmanes a Espanya es troba al voltant de 13.000 euros mentre que als Estats Units costa 84.000 dòlars (74.205 euros).

    Mobilitzats per defensar l’accés universal

    Des de fa uns mesos la Maria Mateo s’ha unit a la Plataforma d’Afectats per l’Hepatitis C i dissabte passat va acudir a un acte de protesta que va organitzar aquesta plataforma amb motiu de la celebració del Congrés Internacional del Fetge, que aquest any s’ha celebrat a Barcelona. «El que reivindiquem són medicaments genèrics i no que el govern treballi conjuntament amb farmacèutiques perquè els resulta avantatjós», lamenta Mateo.

    La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix que «la possibilitat d’afrontar la pandèmia del VIH està a hores d’ara al nostre abast» però reconeix que garantir l’accés generalitzat de la població afectada «exigirà voluntat política, inversió financera i suport de les organitzacions farmacèutiques, mèdiques i de la societat civil de tot el món».

    La Maria Mateo està convençuda que tard o d’hora la trucaran per accedir al tractament però recorda, en una conversa telefònica amb aquest diari, que l’hepatitis C és «la malaltia de la mort silenciosa, ja que o mors o et deriva a un càncer».

  • El nombre d’afectats pel brot de gastroenteritis per aigua envasada supera els tres mil

    A hores d’ara ja hi ha 3.166 persones afectades pel brot de gastroenteritis pel consum d’aigua envasada que es va fer públic divendres, quan llavors el nombre d’afectats era de prop de 330. Tot i que la investigació sobre la causa del brot està en curs -els serveis de salut pública de Catalunya i de Barcelona estan duent a terme una investigació epidemiològica per verificar la possible font de contaminació i controlar el possible brot- la hipòtesi inicial apunta a una possible font de contaminació a la Font d’Arinsal (a Andorra), d’on prové l’aigua després envasada de la marca Eden que hauria provocat el brot.

    Segons les últimes dades del Departament de Salut els més de 3.000 afectats són de 190 empreses de Barcelona ciutat, de l’Àrea metropolitana i d’alguns punts de Tarragona. De fet, la mateixa empresa va emetre la setmana passada un comunicat en el què avisava que s’havien retirat de manera “preventiva i proactiva” 6 lots de la producció provinent del manantial Font d’Arinsal, que concretament afectava 6.158 ampolles que s’havien repartit a 925 clients de l’àrea de Barcelona i de Tarragona entre el 7 i el 13 d’Abril. En el comunicat Eden assegurava que la retirada “no afecta a cap altre tipus de producte o aigua d’altres manantials” i que com a mesura preventiva s’havia decidit suspendre el subministrament d’aquest manantial.

    Els serveis de salut pública de Catalunya i de Barcelona estan duent a terme una investigació epidemiològica per verificar la possible font de contaminació i controlar el possible brot. En aquests dies s’estan fent inspeccions i recollint mostres per verificar-ne la qualitat sanitària. Amb tot, fonts del departament de Salut assenyalen que el pes de la investigació el tindran les autoritats andorranes. L’empresa subministradora, per la seva banda, assegura que els sis lots de Font d’Arinsal havien superat tots els controls sanitaris que marca la normativa.

    La xifra ha anat escalant al llarg dels darrers dies, tal com va preveure Salut. Si els afectats inicialment eren 330, dissabte la xifra ja pujava fins als 678, aquest dilluns a la tarda ja eren 2.020 i des d’aquest dimarts són més de 3.000. Els afectats presenten nàusees, vòmits, dolor abdominal, diarrea, febrícula i en algun cas febre alta (38,9 graus).

     

     

     

  • «Des del punt de vista sanitari Idomeni i els camps satèl·lit tendeixen al caos»

    L’Elisenda Gómez-Angelats és metgessa i treballa a l’àrea d’Urgències de l’Hospital Clínic. Dilluns va tornar d’Idomeni (Grècia), on va marxar uns dies juntament amb altres companyes de l’hospital i els seus fills. Tant ella com la resta de companyes es van decidir a acompanyar a la Meritxell, infermera també d’Urgències, en el seu viatge exprés al camp de refugiats a Grècia per dur-hi material que els havia cedit l’hospital i d’altres materials que havien recollit per als refugiats, com ara roba. A l’entrevista amb l’Elisenda s’hi afegeixen la Meritxell Cascan, la Conchi Alvarez, la Yolanda Pueyo i la Carmen Aranda. «Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens», explica l’Elisenda del dia que de sobte es van trobar enmig del caos després que la policia macedònia carregués contra els refugiats.

    Què us porta fins a Idomeni?
    Elisenda: La idea surt de la Meritxell i el seu marit, el David, que també és infermer i és allà. Ell, juntament amb altres amics, va començar a intentar gestionar alguna cosa allà que permetés ajuda, inicialment mèdica. Al final, però, ha acabat sent una atenció integral al refugiat.

    Meritxell: Sí, perquè el problema que hi ha és que a part del d’Idomeni hi ha camps satèl·lit, com el d’Eko, que s’han anat aixecant al voltant d’una benzinera. Al camp d’Eko, per exemple, Metges Sense Fronteres tenia una caseta mèdica i la van tancar. A partir del migdia doncs l’atenció en aquest camp va quedar descoberta, sense servei sanitari. Van ser uns voluntaris els que van coordinar-se perquè a partir del migdia i tota la nit hi hagués personal sanitari.

    Quins són els principals problemes de salut que hi ha en aquests camps on vau estar?
    Elisenda: Et trobes problemes aguts, agafats allà al camp com ara infeccions, gastroenteritis, problemes de broncospasmes o moltes conjuntivitis. Algunes malalties són ambientals i es deriven del fet de cremar ampolles de plàstic o d’altres materials per escalfar-se, perquè fa que inhalis uns fums i en gent que té problemes respiratoris és un agreujant. Després també hi ha moltes infeccions víriques, ja que no tenen a mà aigua i sabó o solucions estèrils i això fa que es propaguin molt fàcilment. És com si els infants estiguessin en una guarderia i ho enganxessin tot, tant per les condicions ambientals com per les condicions higièniques en què viuen i el clima, ja que fa fa fred i plou.

    L’Elisenda, la Conchi, la Carmen, la Meritxell i la Yolanda en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    A Idomeni, per exemple, hi ha entre 10.000 i 15.000 persones. Quants equips mèdics hi ha?
    Elisenda: És variable però normalment s’intenta que n’hi hagi com a mínim un. Hi ha dos o tres equips mèdics que van movent-se, tipus nòmada, perquè tampoc no hi ha una estructura. Excepte Metges Sense Fronteres, que per exemple sí que hi té una carpa, els voluntaris visiten com poden, en una ambulància o en un lloc improvisat.

    Suposo que l’organització no és fàcil perquè el flux de gent va variant i ningú sap què passarà, ni els principals afectats que són els refugiats.
    Elisenda: Sí perquè hi ha gent que se’n va d’un camp a l’altre però el camp d’Idomeni és el que acabarà assumint més gent.

    Meritxell: El camp d’Idomeni està més o menys ben gestionat, el problema són els camps satèl·lit, que és on falten realment les infraestructures i la gent.

    Carmen: Sí, perquè a més els camps satèl·lit també sumen un bon número de gent, potser tanta com al camp d’Idomeni.

    Elisenda: Sí perquè Idomeni és un camp que és gran i la veritat és que està ben organitzat. Al camp d’Eko o als camps petits no hi van les ONG, hi van voluntaris.

    El passat 10 d’abril la policia macedònia va llançar gasos lacrimògens i pilotes de goma contra els demandants d’asil. Ho vau viure?
    Elisenda: Sí perquè just va ser el dia que vam anar a veure el camp d’Idomeni, només hi anàvem una estona aquell dia, amb els nostres fills. Érem a la carpa de Bombers en Acció i de cop es van començar a sentir trets i va començar una batalla campal. Ens vam trobar al mig i ens vam posar a ajudar sense pensar-ho. Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens.

    Meritxell: L’únic hospital que quedava era el de Bombers en Acció, on érem nosaltres, i alguns dels voluntaris van començar a fer un triatge com faries en una catàstrofe. Tothom cridava, era un caos. Per sort ho van coordinar molt bé i això va permetre que nosaltres ens centréssim en els més greus.

    M’imagino que devia ser un caos i que el pànic es va estendre ràpidament.
    Yolanda: Una dona es va posar de part en aquell moment i dues dones van avortar de la crisi d’angoixa que van agafar. Veure les cares d’aquelles dones va ser una de les coses més impactants. No és només el que van viure en aquell moment, és que els gasos i les bales, el caos, els recordava la situació que havien viscut a Síria.

    Meritxell: No oblidem que aquesta gent fa cinc anys que està patint una guerra. Quan va passar el moment de caos i la batalla campal tots tornaven, alguns plorant… Perquè havien cregut que aquell dia obririen la frontera, havia corregut el rumor. Ens preguntaven: Vosaltres sabeu si obriran la frontera? Sabíem que no però clar se’t queda una cara quan veus la gent carregada amb motxilles amb els nenes i tot…

    L'Elisenda Gómez, durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO
    L’Elisenda Gómez, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    Vosaltres treballeu a l’àrea d’urgències d’un hospital però entenc que allà tothom fa de tot una mica.
    Carmen: Sí, vam fer de tot totes perquè necessiten tantes coses que tant pot ser que hagis de repartir sabates, com carregar caixes o comprar calces. A nivell sanitari, com que tampoc no hi ha infraestructura, tampoc calia que estiguéssim totes allà.

    Yolanda: Sí, de fet, vam intentar fer una mica una campanya de donar més dignitat a la dona refugiada. Vam recollir a Barcelona prop de 400 sostenidors i vam comprar calcetes perquè hi ha moltes infeccions vaginals perquè només tenen unes calcetes, per exemple, i les renten i se les posen que potser encara són humides.

    Quines són les condicions higièniques que hi ha als camps?
    Elisenda: No tenen aigua corrent, només hi ha unes dutxes d’aigua freda, però per rentar-se a les mans han d’anar especificament a un lloc. Clar, no hi ha una pica a cada tenda i des del punt de vista sanitari allò tendeix al caos. A l’estiu començarà a haver-hi epidèmies, quan comenci la calor de veritat i amb poca aigua també hi ha el risc d’insolacions. A més, quan cau un diluvi les tendes s’inunden i hi ha molta humitat.

    L’Elisenda i les seves companyes van tornar aquesta setmana dels camps de refugiats propers a la frontera amb Macedònia, país on elles s’allotjaven aquests dies ja que al poble més proper, a Polykastro, els preus, potenciats per la demanda, són ara molt alts. Mentre els refugiats eren gasejats per intentar creuar la frontera elles creuaven cada dia aquella mateixa línia, expliquen amb frustració. Una de les frases més dures era: però per què no ens voleu?, recorda la Meritxell.

  • L’Hospital Clínic estudia què fer amb Barnaclínic, el seu braç privat

    El model de Barnaclínic, una societat mercantil controlada per l’Hospital Clínic –que forma part de la xarxa d’atenció pública (SISCAT)– i integrada en part dins el seu espai físic, ha aixecat polèmica des que el 2000 va posar en marxa la seva activitat hospitalària. Múltiples veus, des del Parlament i els moviments ciutadans, s’oposen a aquesta fórmula perquè consideren que la línia entre allò que és públic i allò que és privat es fa difícil de dibuixar.

    Fonts consultades per aquest diari apunten que la direcció de l’Hospital Clínic està ara estudiant la possibilitat de replantejar la forma jurídica de l’entitat, per exemple perquè sigui una fundació privada sense ànim de lucre la que gestioni l’activitat privada. L’opció s’hauria presentat fa prop de dues setmanes quan la direcció va mantenir una reunió amb el comitè d’empresa de l’hospital per tal de presentar el Pla Futur de l’Hospital i els eixos principals.

    Tot i que encara no hi ha cap decisió presa, les mateixes fonts apunten que també s’estaria contemplant l’opció de traslladar físicament la sala d’hospitalització de Barnaclínic, que es troba a la setena planta, de l’Hospital Clínic, on hi ocupa prop de 500 metres quadrats. Consultats sobre aquesta possibilitat, des del Clínic es limiten a comentar que “quant a la qüestió de Barnaclínic, tot està en fase d’estudi, i no hi ha res concretat”. Des del Departament de Salut repeteixen el mateix. Segons els pressupostos de 2015, Salut va destinar a Barnaclínic 12.853.727 euros.

    Una clínica amb pocs actius propis

    L’any passat el Parlament va instar al Servei Català de la Salut a investigar l’activitat de Barnaclínic a proposta d’una resolució presentada per la llavors diputada de Ciutadans Carme Pérez. Aquesta metgessa lamenta a El Diari de la Sanitat que no s’hagi fet mai públic el conveni de col·laboració entre el Clínic i Barnaclínic i apunta que “ja llavors era notori que l’activitat privada es feia utilitzant recursos públics”. Pérez comenta que Barnaclínic gairebé no té actius propis a part de material odontològic i es queixa que no estigui clar com i on es factura la compra d’altres existències. De fet, segons una auditoria feta per Deloitte, la partida ‘Existències’ està composada de ‘Material odontològic’ per un valor de 31.547 euros i ‘Altres materials’ per un valor de 2.308.

    Segons resa el document de la inspecció feta durant l’estiu del 2015 a instàncies del Parlament a Barnaclínic i l’Hospital Clínic, hi hauria algunes irregularitats com ara que 10 de les 438 intervencions quirúrgiques de 2014 es realitzessin dins l’horari de dedicació pública exclusiva de l’espai -4 d’elles eren urgents-. En línies generals, però, l’informe apunta que “la utilització de les instal·lacions i materials de l’Hospital Clínic per part de Barnaclínic es realitza fora de l’horari de dedicació a l’atenció concertada amb el CatSalut” i que l’ús de les instal·lacions i la infraestructura així com el material es factura a Barnaclínic.

    Quant a la dedicació dels professionals públics a l’activitat privada, la inspecció sanitària recull que Barnaclínic va manifestar que els seus professionals no havien presentat la sol·licitud de compatibilitat.

    Una plantilla de 60 treballadors

    Segons la informació que publica el web de Barnaclínic, unes 70 persones hi treballen mentre que més de 500 professionals de l’Hospital Clínic hi col·laboren. Amb tot, al web de Barnaclínic es pot consultar una llista de fins a 195 professionals de diverses especialitats, tots ells treballadors de l’Hospital Clínic. “Ofereixen el know-how del Clínic”, diu l’exdiputada Carme Pérez per denunciar que s’aprofiti el coneixement i la marca del Clínic per promocionar activitat privada.

    L’auditoria feta per Deloitte i corresponent a l’exercici 2012 mostra que llavors la plantilla de Barnaclínic tenia “un nombre mitjà” de 74 persones. D’aquestes una corresponia a l’alta direcció, 37 a infermers i auxiliars, 8 a metges i biòlegs i 28 a personal administratiu. Segons recull l’auditoria les despeses de personal el 2012 ascendien a 2.488.900 euros i el sou corresponent a l’alta direcció era de 123.313 euros. Segons els pressupostos del 2015 la plantilla actual és de 60 persones.

    Descomptes sobre les tarifes de prestacions sanitàries

    Segons un informe de la Sindicatura de Comptes del 2012 que fiscalitza l’exercici de l’Hospital Clínic corresponent a l’any 2009, l’Hospital Clínic va prestar serveis hospitalaris als pacients de Barnaclínic SA per 2.796.408 euros. D’acord amb la mostra realitzada l’Hospital va prestar serveis d’hospitalització especial, d’urgències, de consultes externes, va realitzar tractaments de radioteràpia, proves de cardiologia, proves d’obstetrícia i diagnosi prenatal i tractaments de reproducció assistida. El mateix informe indica que l’Hospital aplicava un 38% de descompte sobre la tarifa aprovada en les proves d’obstetrícia i diagnòstic prenatal que factura a Barnaclínic, i un descompte del 10% a les tarifes de la resta de prestacions sanitàries, excepte en els tractaments de reproducció assistida, en què aplica el preu pactat sense descompte.

    A més, l’informe recull també que “la informació facilitada per l’Hospital Clínic no permet conèixer els preus dels serveis i conceptes facturats a les entitats vinculades sota l’epígraf ‘Ingressos accessoris’, per 5.920.489€. Pel que fa a la cessió de l’espai que ocupa Barnaclínic, l’import facturat el 2009 i 2010 ascendiria a 135.218 i 147.526 € respectivament, segons el document.

  • «Barcelona vol que totes les entitats amb ànim de lucre surtin de la xarxa sanitària pública»

    Gemma Tarafa (1971) és la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona. Llicenciada en Biologia, fins al seu nomenament ha estat molt vinculada a la investigació, primer a l’Institut Català d’Oncologia com a investigadora (1998-2006) i en els darrers anys com a subdirectora del Grup de Recerca sobre Desigualtats en Salut (GREDS) de la Universitat Pompeu Fabra (2010-2015). Des de l’Ajuntament Tarafa va encarregar un informe per veure un mapa de «la privatització de l’assistència sanitària pública a la ciutat de Barcelona» i assegura que Barcelona vol que tard o d’hora totes les entitats amb ànim de lucre surtin de la xarxa d’atenció pública, també en l’àmbit sociosanitari -on hi ha un volum més gran- i de salut mental. En equipaments la prioritat, avança, serà per l’atenció primària i la salut mental. Dos grans objectius per al consistori, senyala, són sembrar bé les bases per reduir les desigualtats en salut entre barris i fer de Barcelona un referent en salut comunitària.

    Ha passat gairebé un any des que Barcelona en Comú va entrar a l’Ajuntament. Les competències en Salut de l’Ajuntament són limitades però.

    Una cosa són les competències i l’altra són les capacitats. En el cas de l’ajuntament cal distingir el que és salut pública, on tenim el cent per cent de les competències i també de tots els CAPS de Barcelona n’hi ha 4 de gestió municipal o mixta, com és el cas dels PAMEM. Per tant és una part àmplia on hi podem incloure temes com contaminació de l’aire, salut comunitària, etc. Després tenim el bloc de competències purament sanitàries, d’assistència sanitària. Aquí les competències són de la Generalitat però moltes de les competències a la nostra ciutat són compartides i es gestionen des del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB), on la Generalitat té un 60% i l’Ajuntament un 40%.

    Com influeix això en la dinàmica de treball del dia a dia?
    Depèn. Qüestions de salut mental, comunitària, etc. s’han pogut gestionar molt més ràpid que les que s’han de gestionar treballades o pactades amb la Generalitat. Amb el nou Govern hem aconseguit generar diferents grups de treball que pengen del Consorci que ens permeten fer propostes i cogestions de manera més pràctica que amb l’anterior govern.

    Fa uns mesos vau presentar un primer informe sobre la “privatització” de la sanitat a Barcelona. Segons l’informe l’assignació pressupostària del CatSalut per concerts amb les entitats hospitalàries d’aguts ha estat decreixent en tots els casos, excepte en les entitats privades amb ànim de lucre. Per exemple el Sagrat Cor, del grup QuirónSalud, experimenta entre 2011 i el 2014 un augment del pressupost contractat amb el CatSalut en un 25%.
    Sí, un gran titular de l’informe podria ser que 200 milions d’euros del pressupost de sanitat van a centres sanitaris mercantils, és a dir, a privats amb ànim de lucre. El cas del Sagrat Cor l’hem posat de manera molt clara sobre la taula però també tenim casos així en salut mental i sociosanitaris. Per tant, l’informe el veiem com una primera foto per saber què passa amb la privatització de la sanitat a la ciutat de Barcelona. Som conscients que aquest tema toca interessos però pot ser tot menys poc rigorós, és un informe fet amb dades oficials del CSB, de l’AQuAS i fet per acadèmics. Les dades són les que són, hem de defugir d’un debat ideològic. Ens hem d’acostumar a què les dades no només siguin públiques sinó que s’entenguin.

    La comissionada de Salut de l'Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa./ SANDRA LÁZARO
    La comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa./ SANDRA LÁZARO

    Què penseu fer ara que ja heu fet l’informe?
    Què podem fer a partir d’ara? Nosaltres vam anar al CSB i en aquell moment la Generalitat no tenia intenció de moure cap fitxa respecte a les propostes que posàvem sobre la taula perquè considerava que primer estaria bé acabar l’auditoria que volen fer a Catalunya en una línia similar a aquesta. El que passa és que l’auditoria l’han encarregat a la mateixa persona o equip que l’hem encarregat nosaltres, per tant vol dir que aquestes dades te’n refies. El que vam poder pactar llavors en el Consorci va ser començar a posar fil a l’agulla i vam acordar generar un equip de treball Ajuntament-Generalitat per veure com aterrem algunes de les propostes.

    Com per exemple?
    Totes les entitats mercantils, per començar, haurien de complir la llei de transparència i moltes no la compleixen. Nosaltres hem posat diferents mesures, com ara que totes les societats, mercantils i no mercantils, han de complir amb la llei de transparència: no sabem com es gestionen els capitals, les eficàcies del que s’hi fa, resultats, etc. Nosaltres distingíem les entitats privades amb ànim de lucre i sense ànim de lucre. Aquestes últimes, per exemple, en el cas de salut mental són entitats que han fet molta feina en els últims 30 anys. Aquestes continuaran en el SISCAT però és important que compleixin uns criteris d’economia social. És important enfocar bé aquest debat: no és un debat sobre sanitat pública o privada, el que qüestionem aquí és quan capital públic que va a la privada amb ànim de lucre, que té benefici i que a més no podem tenir tant el control de la qualitat, drets socials dels treballadors, etc. No es tracta de si hi ha d’haver o no sanitat privada sinó la qüestió és capital públic que va a la privada amb ànim de lucre. La nostra proposta és que totes les entitats privades amb ànim de lucre surtin del SISCAT, com ho farà el Sagrat Cor. En el sector sociosanitari, per exemple, assumeixen un volum de feina molt gran per tant sabem que això no es podrà fer de la nit al dia.

    A Barcelona hi ha diversos temes que si més no generen polèmica sobre la interacció públic-privat. Un d’aquests és Barnaclínic. Parleu de Barnaclínic com «un dels casos més paradigmàtics de mercantilització existents a Catalunya i l’Estat Espanyol». Què caldria fer?
    Usufructuen espai públic, evidentment paguen un lloguer, i amb el risc de derivació de pacients que surten de la pública i van cap allà. Nosaltres ens hem reunit amb l’Hospital Clínic i vam dir-los quina era la nostra postura. Ells ara generaran un grup de treball per veure cap a on es gestiona el Barnaclínic, i una de les opcions és que surti de l’espai actual, que no estigui en el sòl del Clínic. Això resol un dels riscos però l’altre és la derivació dels pacients per part de treballadors que compaginen la seva activitat als dos centres. Això depèn de com no ho podràs controlar. Cal veure com resolen la part jurídica i la part física.

    I quina és la vostra postura?
    Nosaltres pensem que models com Barnaclínic no han d’existir, pels dos riscos que et comentava. Un centre que està ubicat en un espai que figura que no podem obrir aquests espais perquè no tenim capital per obrir-los però sí que podem afegir un centre com aquest i la problemàtica de derivar els pacients. No desconfio de la professionalitat dels treballadors del Clínic però sí que sabem que és una qüestió que passa amb altres antecedents.

    El sector de la sanitat mou molts actors, diners públics i interessos. Com influeixen en aquests casos els grups de pressió? Us heu trobat amb lobbies o heu rebut pressions?

    No és un secret per ningú que hi ha interessos en aquesta àrea, des de col·legis, farmacèutiques o entitats. Un exemple de com crec que s’han d’abordar aquests temes és l’experiència que hem tingut amb la Taula de la Contaminació de l’Aire, on hem convidat tots els actors que han volgut tenir-hi veu. Són agents que potser fins ara també tenien veu però ho feien a porta tancada. És important que el que hagin de dir ho diguin però al mateix nivell que tothom.

    L’altre és l’Hospital Sagrat Cor, un dels tres centres del SISCAT propietat de QuirónSalud que té afany de lucre i forma part de la xarxa sanitària d’atenció pública. Comín ha parlat de «desprivatització» però com ho pot assumir el sistema públic? Quines possibilitats reals hi ha amb el Sagrat Cor?
    Ara s’estan posant damunt la taula les diferents opcions per veure com hospitals com aquest surten del SISCAT. Això què vol dir? Que totes les persones que per sanitat gratuïta i universal entren al Sagrat Cor, si es poden, siguin reabsorbides des d’altres espais. La voluntat política és clara, el com l’està mirant sobretot la Generalitat. És important fer-ho bé pels pacients i pels treballadors. El que no podem fer és derivar 200 milions de capital públic a la privada i mantenir llits i quiròfans tancats. Per exemple, és el cas del Centre Fòrum [atenció sociosanitària i salut mental Parc Salut Mar] que té 150 llits tancats mentre es deriva finançament a sociosanitaris amb ànim de lucre. Aquestes situacions tindrien un sentit si tinguéssim tots els llits i quiròfans copats, posant criteris d’economia social però abans de plantejar-ho, si hi ha llits tancats i es poden obrir cal discutir-ho.

    Moment de l'entrevista en què Tarafa parla de les dades sober privatització a Barcelona. / SANDRA LÁZARO
    Moment de l’entrevista en què Tarafa parla de les dades sober privatització a Barcelona. / SANDRA LÁZARO

    En el cas de salut mental un 82% de les entitats que proveeixen serveis d’atenció són privades.
    Sí, però sobretot hi ha privat no mercantil i han estat societats sense ànim de lucre les que han anat avançant en aquest sector perquè des de l’àmbit públic, des de les institucions, no se li ha donat la importància que s’havia de donar a la salut mental i si no ho feien elles, no ho feia ningú. En l’àmbit sociosanitari la part mercantil és molt important [segons dades de l’informe encarregat per l’Ajuntament un 47,5% del volum de contractació entre el CatSalut i les entitats proveïdores de serveis sociosanitaris va a parar a entitats privades amb ànim de lucre]. Aquí tenim casos extrems, com és el cas de les ambulàncies o la rehabilitació, on el percentatge mercantil és escandalós.

    Això es reflectirà també en la rehabilitació o construcció d’equipaments?
    Ara nosaltres estem tancant el que és el Pla d’equipaments 2016-2023, és a dir, quins són els equipaments sanitaris a construir, rehabilitar o condicionar a la nostra ciutat. Això ho vam fer des del més u, quan vam entrar vam intentar veure quines són les necessitats a la nostra ciutat perquè prevalguin també les necessitats i les dificultats econòmiques dels diferents districtes. En el pla d’equipaments hem de veure també reflectit que volem reforçar la part pública de la sanitat. Tots els edificis que aquí construïm resulta que després són concessions a la privada mercantil no anirem molt en la nostra línia.

    Quines seran les prioritats en equipaments?
    Es faran dues apostes importants: salut mental i primària. Ara bé, el Pla d’equipaments depèn bastant de l’ampliació pressupostària de la Generalitat per tant si no hi ha pressupost vam consensuar des del CSB una sèrie de prioritats perquè si el finançament és el que és es pugui fer una part més aviat i el que no més tard. Pel que fa a districtes també volem posar especial pes en districtes amb pitjors indicadors de salut o condicions socioeconòmiques. Posarem un accent especial a Nou Barris, Ciutat Vella Sant Martí i Sant Andreu. Estem veient quina part reforcem i quina no, si cal construir un nou CAP, etc. i per això vam parlar també amb tots els districtes.

    L’informe La Salut a Barcelona conclou que en 18 dels 73 barris de Barcelona les dificultats socioeconòmiques es tradueixen en problemes de salut. Es calculava la necessitat de 300.000 euros més per als pressupostos municipals de 2016 per estendre a cinc barris més el programa ‘Salut als barris’, que ja existeix en 13 barris de la ciutat. Per tant entenc que això també depèn d’una ampliació pressupostària.
    Sí, però s’aprovarà, en aquest sentit som optimistes. Vam veure que aquests 18 barris tenien unes condicions impactants respecte a la resta tot i que això no vol dir que no hi hagi bosses de població vulnerable que no sigui en aquests barris. Dels 18, 11 ja tenien algun programa preliminar de Salut als Barris. I després hi ha sis barris nous que són Turó de la Peira, El Carmel, Can Peguera, Verdum, Gòtic i Trinitat Vella que no hi havia res de salut als barris. Per tant, el que hem fet és una diagnosi en aquests barris a través de la gent dels CAPs, agents, entitats, moviments, etc. Això ens permet desplegar uns programes i no uns altres, dirigits a uns problemes de salut. A més, nosaltres formem part de l’equip de desplegament del Pla de Barris, que no només afecta salut, perquè els determinants socials de la salut són claus per tenir una bona salut. La part assistencial és important per quan ja estem malalts. Per exemple s’estan fent programes de rehabilitació d’habitatge que ajudaran a la salut. És per això que hem fet un observatori perquè puguem veure com afecten la salut totes les polítiques que estem aplicant en l’àmbit municipal.

    Gemma Tarafa durant l'entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
    Gemma Tarafa durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO

    Salut a totes les polítiques?
    Sí, és clau anar de la mà amb altres polítiques de l’Ajuntament. Per exemple, les persones que fa dos anys que són a l’atur tenen 3 cops més risc de patir un trastorn de salut mental i davant d’això no podem tancar els ulls.

    Barcelona va crear al gener la primera Taula de Salut Mental. Un dels objectius de la Taula és la creació d’un Pla de Salut Mental per la ciutat.
    Sí, té un objectiu finalista, com a mínim en una primera fase, i és fer una pla de la situació de la Salut Mental a la ciutat de Barcelona, que estarà llest a finals de juny. Això ho estem fent amb totes les entitats que vénen. Hem intentat que no sigui un abordatge des de salut però, aquí vénen persones de l’Ajuntament de Serveis Socials, Ocupació, Habitatge i Educació. Així, per exemple, estem parlant amb Barcelona Activa per veure com potenciar l’ocupació d’aquest tipus de persones.

    A partir dels diferents informes que heu fet o esteu fent us heu fixat objectius? Per exemple, reduir en un percentatge concret les desigualtats entre barris?
    Sí, aquest debat l’hem tingut clar. L’informe ens ha servit per veure quines són les mancances i quines no i quins barris són prioritaris. D’una banda és evident que tenim l’objectiu de disminuir les desigualtats, ja que 11 anys d’esperança de vida és una diferència esgarrifosa en una ciutat com Barcelona. Et podria dir una xifra però aquestes diferències no es resoldran en un o dos anys, per tant el nostre objectiu és sembrar bé les bases per aquest camí. L’altre objectiu és fer de Barcelona un referent en salut comunitària, perquè és la part més essencial de la prevenció i la promoció de la salut.

    Com vol aquest ajuntament treballar la prevenció?
    No tot s’arregla amb diners evidentment però és clau reforçar aquests processos i identificar quins temes cal orientar de la primària. Si volem reforçar la primària i la comunitària ens ho hem de creure.

    Fa unes setmanes el departament de Salut va anunciar que tramitarà una llei catalana per blindar la universalitat. Com ho valoreu? L’Ajuntament està treballant ja per garantir l’empadronament dels col·lectius més vulnerables?
    L’hem de veure finalment escrita però la Generalitat ha acceptat que quan es doni el padró es doni també la targeta sanitària, per tant que no hi hagi una carència d’uns mesos. En aquest sentit ho valorem positivament. D’altra banda, des de la voluntat de fer aquesta norma fins que es faci poden passar mesos. Per això, mentrestant, s’ha generat un comitè per garantir que les entitats ens puguin derivar casos d’exclusió que els arribin. Farem una campanya pel tema de no cobrament i a més tindrem aquest comitè on estarem meitat Ajuntament meitat Generalitat. Tots aquells casos de problemàtiques que ens arribin que siguin propis de padró els derivarem a un equip creat per desfer els nusos que hi ha en l’empadronament.

  • “Prescriure sense barreres”, el missatge de les infermeres a l’espera del decret català que reguli la seva tasca

    Les infermeres i els infermers catalans volen cuidar els pacients sense barreres. Barreres com la que denuncien des de fa mesos que els suposa el Reial Decret 954/2015, que regula la indicació, l’ús i l’autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres. De fet, aquest dijous centenars d’infermeres i infermers s’han concentrat per visibilitzar la seva tasca i mostrar la seva oposició al reial decret, a l’espera també que el Govern català enllesteixi el text del decret que està preparant per regular la prescripció a Catalunya.

    La Marta Romero i la Gemma Mayor, de l’Hospital de Mollet, s’han sumat aquest dijous a la mobilització organitzada per la Comissió de Crisi de la Prescripció Infermera, formada per més de 90 entitats, a Barcelona i sota l’eslògan ‘Cuidar-te sense barreres’. “Moltes intervencions s’endarrereixen perquè hem d’esperar que el metge vingui i ens signi papers. Per exemple, abans del reial decret, si s’havia d’operar un pacient d’una hèrnia seguíem un protocol d’antiobiòtics que establia que la infermera li havia d’administrar mitja hora abans de l’operació”, explica Romero, que treballa a l’àrea quirúrgica de l’hospital. “És que no és només medicaments, tampoc no podem posar pomades o apòsits”, afegeix la seva companya.

    Des de l’aprovació el passat 23 d’octubre del reial decret -i la seva publicació al BOE dos mesos més tard, amb el govern espanyol en funcions- les infermeres s’oposen especialment als articles 3.2 i 2.2 del text perquè és en aquests on s’estableix la condició de la dispensació per part de les infermeres al consentiment del metge i no es permet la prescripció autònoma. Aquest fet, es queixen, els suposa un entrebanc per la pràctica habitual a l’hora d’atendre i curar els pacients. “Nosaltres som les que estem les 24 hores amb el pacient, el metge sovint et diu que facis el que hagis de fer”, diu la Marta Romero.

    Les infermeres reivindiquen la prescripció com a part del procés de cura

    “La prescripció infermera és un aspecte més de la cura infermera de la persona atesa”, resa el manifest sobre la prescripció infermera a Catalunya que el 28 de gener diversos representants van lliurar a la conselleria de Salut per exigir que el govern català reguli la seva tasca i que ha rebut el suport de més de 90 entitats i centres assistencials de Catalunya.

    I és que fins ara aquesta tasca no ha gaudit d’un emparament legal sinó que s’ha produït prenent com a referent la llei del medicament de 2009, que no negava la prescripció infermera però tampoc no la regulava. L’Alba Brugués és la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya, és a dir, de professionals de l’atenció primària. Ella, que també s’ha afegit a la concentració d’aquest dijous a la plaça Sant Jaume de Barcelona, lamenta que “Espanya sigui dels pocs països d’Europa on la prescripció infermera no està regulada”.

    Imatge de la concentració d'aquest dijous davant la catedral de Barcelona / SANDRA LÁZARO
    Imatge de la concentració d’aquest dijous davant la catedral de Barcelona / SANDRA LÁZARO

    Segons ella, la situació actual suposa duplicitats per al pacient, que en alguns casos ha de fer una altra visita per recollir la recepta. “Tenim la competència però no tenim la llei”, comenta. “Per exemple, podem ensenyar a pujar o baixar dosis d’insulina a un pacient amb diabetis però en canvi no li podem prescriure”, explica Brugués.

    Pendents del decret català

    En l’acte d’aquest dijous, en el que centenars d’infermeres i infermers s’han concentrat sota el lema ‘Cuidar-te sense barreres’, han urgit el Govern català a què enllesteixi el decret català que va anunciar fa uns dies que posaria en marxa. Després que múltiples entitats reclamessin al govern català que utilitzés les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permetés desplegar la prescripció infermera, Comín va anunciar la setmana passada l’existència d’un “preacord” entre Salut i el col·lectiu d’infermeres.

    D’una banda, segons va explicar Comín en una roda de premsa a periodistes dimecres de la setmana passada, el decret català reconeixeria l’autonomia de les infermeres i infermers en la indicació ús i autorització de dispensació de medicaments no subjectes a prescripció mèdica i de productes sanitaris relacionats amb el seu àmbit d’actuació. És a dir, no els exigiria cap formació addicional com sí que estableix, per contra, el reial decret estatal. “L’actual reial decret espanyol exigeix una formació addicional de 180 hores”, es queixa la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya.

    D’altra banda, els reconeixeria la capacitat per indicar, usar i autoritzar la dispensació de medicaments subjectes a prescripció mèdica relacionats amb el seu exercici professional seguint tres criteris: en àmbits en què es reconegui la interacció d’actuacions entre metges i infermeres i infermers; subjecta a l’obtenció d’una acreditació; i segons protocols o guies de pràctica clínica elaborats amb criteris consensuats.

    Segons va anunciar Comín la conselleria vol crear una Comissió de Pràctica Assistencial que haurà de vetllar per identificar els àmbits en què és necessari disposar de protocols i alhora garantir que es compleixen les pautes d’harmonització. Segons informació del Departament de Salut aquest òrgan estarà format per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. També hi haurà, com a observadors, el Consell de la Professió Infermera i el Consell de la Professió Mèdica.

    Amb tot, el text del decret català encarà no ha transcendit i el decret 954/2015 serà abordat en la reunió que tindrà lloc el pròxim 13 d’abril del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut.

  • La desoladora destrucció del sistema de salut sirià

    Abans de l’inici del conflicte a Síria el sistema sanitari consistia en la coexistència d’un sistema públic que oferia la majoria de serveis d’atenció primària i un sector privat que oferia els serveis més avançats, concentrat a les àrees urbanes. “En les últimes tres dècades Síria s’havia caracteritzat per una millora global de la capacitat del sistema sanitari i una millora d’indicadors de salut com la caiguda de la mortalitat infantil i l’augment dels nivells d’immunització”, constata l’informe ‘War and Infectious Diseases: Challenges of the Syrian Civil War’. Avui però la població civil que continua vivint a Síria, un país que ha entrat en el seu cinquè any de guerra, veu la seva salut fortament amenaçada i les condicions en les quals treballen els professionals sanitaris que hi queden són molt precàries. “En lloc de proveir un lloc segur de refugi i atenció, el sistema sanitari sirià ha estat integrat al camp de batalla de la guerra civil”, escriuen els autors de l’informe.

    I és que malgrat que la convenció de Ginebra prohibeix a les parts d’un conflicte atacar doctors, ambulàncies, hospitals o hospitals de campanya amb l’emblema de la Creu Roja o la Lluna Creixent i fer-ho és considerat un crim de guerra, a Síria cap d’aquestes normes o convencions són respectades, alerta la Societat de Medicina Siriana-Americana. “A no ser que sentin que la seva vida corre perill, la majoria de la gent no anirà a un hospital perquè sap que aquest és objectiu de bombardeig”, relata un metge sirià en l’informe ‘Syrian Medical Voices from the Ground: The ordeal of Syria’s Healthcare Professionals’.

    Hospitals destruits i manca d’equipaments

    L’OMS estima que un 58% dels hospitals públics i un 49% dels centres d’atenció primària a Síria o bé han tancat o bé funcionen parcialment, a causa de la destrucció dels edificis, la manca de personal, equipaments mèdics o medicaments.  Aquest fet i el perill de ser bombardejat ha provocat que alguns dels hospitals de campanya s’hagin instal·lat en soterranis. A més, mentre que els metges i les infermeres han de tractar prop de 4.500 ferides de trauma al mes (segons dades de 2014), els hi manquen electricitat, generadors i instruments adequats.

    “Els metges no poden realitzar transfusions de sang perquè no tenen bosses de sang. A un amic meu li van haver d’amputar la cama perquè no tenien material per tractar-lo. Un nen petit va perdre els ulls després d’un bombardeig perquè no tenien les instal·lacions on extreure els fragments. Tot això s’hauria pogut evitar si tinguessin permís per tenir l’equipament i els recursos essencials”, assegura un treballador humanitari sirà en l’informe ‘Infancia bajo asedio’ de Save the Children.

    Més de 640 professionals sanitaris morts

    La destrucció de la infraestructura del sistema de salut, avisen des de la Societat de Medicina Siriana-Americana, ha forçat la fugida de milers de professionals, fet que complica encara més la tasca dels que resten al país deixant sense cobrir algunes àrees d’expertesa. Segons dades d’aquest organisme internacional, més de 640 professionals sanitaris han mort des de l’inici del conflicte al país.

    A Alep, per exemple, una ciutat de més de tres milions d’habitants, només hi queden uns 300 metges, dels quals només 16 són cirurgians i 3 són cirurgians ortopèdics. O, per exemple, a Madaia, amb una població de 42.000 persones, 29.000 necessiten algun tipus d’assistència sanitària, només hi ha un hospital de campanya i tres metges. A més, malalties que ja s’havien extingit al país, com la polio o la tuberculosi, han ressorgit i milers de persones han mort perquè no han pogut seguir els seus respectius tractaments per a malalties com el càncer o perquè no han pogut assistir a la seva sessió de diàlisi, per citar alguns dels exemples que documenta l’OMS.

    La Societat de Medicina Siriana-Americana recull, a més, que prop de 600.000 sirians han patit amputacions, cremades, dany cerebral o han perdut la vista i la majoria de les ferides han estat causades per armes de foc i bombardeigs indiscriminats.

    Els nens, les víctimes més vulnerables

    Save the Children calcula que almenys 250.000 infants sirians viuen sota un brutal assetjament que impedeix, entre d’altres, que medicaments i aliments bàsics arribin a algunes zones. Tot i que l’ONG reconeix la dificultat per obtenir valoracions sistemàtiques sobre la desnutrició, la salut o el benestar psicològic al país ha elaborat un informe basant-se en la informació recollida a través de diversos grups de discussió amb un centenar de participants que viuen en zones assetjades de Síria.

    “De vegades els meus germans i germanes i jo ens n’anem a dormir sense haver menjat res des del dia anterior perquè no hi ha menjar”, hi explica en Sami, un nen de Ghouta oriental. Les diverses entrevistes suggereixen que els infants pateixen desnutrició crònica i un dèficit de vitamines i minerals considerable.

    De fet a les zones assetjades, l’escassetat d’aliments provoca un increment que fa que molts dels productes bàsics siguin impagables. Per exemple, el preu d’un quilogram d’arròs superava al gener els 200 dòlars mentre que 100 grams de llet en pols podia arribar a costar 31 dòlars.

    A més de l’alimentació o les dificultats d’accés a un centre d’atenció primària o un hospital, els infants pateixen profundes ferides psicològiques pel fet de viure en una guerra. “Aquí ja no hi ha nens, només adults petits”, diu la Rihab, una mare de les que ha pogut parlar amb l’ONG.

    Veus des del camp de batalla

    Síria és avui probablement un dels pitjors països per exercir de metge. Més enllà de les circumstàncies amb les quals han de treballar -per exemple durant un bombardeig- i les condicions -sense material suficient ni idoni- han de veure i tractar diàriament centenars de víctimes de la guerra.

    L’informe ‘Syrian Medical Voices from the Ground: The ordeal of Syria’s Healthcare Professionals’, en el que ha participat el Centre per la Salut Pública i els Drets Humans de la John Hopkins University, recull les experiències de 27 professionals que treballen o han treballat a Síria.

    Tots els entrevistats experimenten algun tipus de trauma psicològic i, segons constata el document, el personal mèdic al país està “sobreexplotat, desmoralitzat i deprimit”. A més, segons recull, els treballadors del sistema de salut també s’han convertit en una arma de guerra. Alguns són arrestats, detinguts o torturats. “Un cop detinguts els interrogadors els demanaven que confessessin si havien tractat a membres de l’oposició”, s’assegura en el document.

    Mentre alguns pensen a marxar d’altres, com un dels testimonis de l’informe, un altre d’ells que és cirurgià assegura: “Si jo moro però en salvo a 100 ja haurà valgut la pena”.