Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • La comunitat trans reivindica un model d’atenció sanitària despatologitzant

    La plataforma ‘TRANSforma la salut’, formada a finals del 2015 per entitats que defensen els drets de les persones transsexuals, reivindica un canvi de paradigma en el model d’atenció del sistema sanitari públic, ja que el model actual, denuncien, és patologitzant. «Ser trans és una expressió més del gènere, no és una malaltia o un trastorn que es diagnostica», ha assegurat aquest dimarts l’activista independent Laura Brustenga en una roda de premsa convocada per la plataforma.

    Segons ha explicat Esther Pérez, membre del col·lectiu Chrysallis Catalunya i mare d’una menor transsexual, hi ha multitud de persones que travessen un camí d’entrebancs a l’hora d’acudir als serveis de salut i que s’han d’enfrontar a facultatius que no els escolten o que els marquen uns patrons de feminitat o masculinitat a través del tractament, els tests o el control hormonal. «Hi ha diversitat dins del col·lectiu trans: hi ha persones que es volen hormonar, persones que no, d’altres que es volen operar…la nostra identitat només la sabem nosaltres», ha recordat l’Àlex, de Joves Trans de Barcelona (JTB).

    «O et sotmets a aquest circuit o surts i renuncies a l’atenció mèdica i et quedes sense cirurgia», ha explicat Pérez en relació al circuit establert pel sistema sanitari públic perquè una persona pugui arribar, per exemple, a sotmetre’s a una cirurgia de reassignació de sexe. També en aquest sentit des de la plataforma diuen que hi ha almenys una trentena de queixes testimonials per pràctiques incorrectes a la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic de Barcelona, on es fan aquestes cirurgies. Segons han denunciat, els criteris per poder-hi accedir vulneren drets bàsics. Fets com no comptar amb suport familiar o ser una treballadora sexual suposen una barrera per accedir-hi.

    Un model basat en la lliure determinació del gènere

    «L’enfocament no pot partir del paradigma de persones que són objecte de la medicina a qui se’ls aplica un diagnòstic», ha lamentat l’advocada Laia Serra. En aquest sentit ha apuntat que el camí que reivindica la Plataforma és la de la lliure determinació de gènere i uns professionals sanitaris que estiguin a l’expectativa de la demanda individual. Segons han explicat, actualment hi ha dos serveis que atenen a les persones trans a Catalunya: la UIG de l’Hospital Clínic (que té més recursos i és el servei de referència però que diuen practica una atenció patologitzant i molt deficient en diversos aspectes) i Trànsit (que es basa en l’acompanyament i en la col·laboració entre els professionals i les persones trans- i que, per tant, dóna una atenció que és valorada molt positivament- però que té pocs recursos).

    «El model actual treballa a partir de la diagnosi de la disfòria de gènere; volem un model obert, que no discrimini i que respecti la individualitat de cada persona», ha assegurat Esther Pérez. L’activista Laura Brustenga ha explicat que el model que proposen, basat en el de Trànsit, posa de manifest la necessitat que hi hagi informació i recursos per part dels professionals sanitaris «però no tutela», que l’actuació sigui personalitzada i sense prejudicis. També aposten per un model descentralitzat, que ofereixi atenció especialitzada més enllà de Barcelona i que compti amb equips professionals que tinguin la funció primordial d’acompanyament a les persones trans, tant pel que fa a aspectes de salut com també psicoterapèutics si la persona ho sol·licita. També reclamen més formació als professionals i que entre els formadors s’hi incloguin membres trans.

    Denuncien que la llei per l’eradicació de la transfòbia no s’està desplegant

    L’advocada Laia Serra ha assegurat que tot i que Catalunya «té una llei privilegiada [en al·lusió a la Llei 11/2014 per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia] aquesta no s’està desenvolupant.

    La llei contra la transfòbia estableix, entre altres, que les institucions han de «vetllar perquè la política sanitària sigui respectuosa amb les persones LGBTI i no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia».

    També que la promoció «entre els diversos estaments de les institucions sanitàries l’establiment de pràctiques sanitàries o teràpies psicològiques lícites i respectuoses, i en cap cas aversives, pel que fa a l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere». La proposta de nou model l’han presentat aquest dimarts al Parlament de Catalunya i segons han explicat als mitjans s’han reunit ja amb el Departament de Salut, qui s’ha mostrat predisposat a implementar els canvis necessaris.

    FE D’ERRADES: En una primera versió d’aquest article es parlava d’almenys una trentena de queixes oficials per pràctiques a la UIG però es tractaria de queixes testimonials, no formals.

  • La Sindicatura detecta irregularitats en contractació, sous i despeses d’una fundació del Sant Pau

    Una de les tres peces sobre ‘el cas Sant Pau’, el cas de suposades irregularitats a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu denunciat pel comitè d’empresa el 2012, estava relacionat amb les fundacions del Sant Pau. Un informe publicat aquest dimecres per la Sindicatura de Comptes posa ara el focus sobre una d’elles: la Fundació de Gestió Sanitària (FGS). Segons l’informe, que fiscalitza l’activitat economicofinancera de la fundació els anys 2010, 2011 i 2012, es van cometre diverses irregularitats en relació, entre altres, a la contractació de serveis o l’aplicació de disposicions que afecten les despeses de personal.

    La FGS, que va ser constituïda el 1991 amb l’objectiu de desenvolupar activitat assistencial a l’hospital, va patir greus dificultats financeres durant els exercicis 2010, 2011 i 2012 i va presentar un ERO. Amb tot i contràriament a la llei de pressupostos de 2009, la fundació va incrementar el 2010 un 0,3% les remuneracions del personal directiu i, en particular, les del conjunt del personal del Comitè de Direcció de la Fundació respecte l’any anterior. D’altra banda, durant el període fiscalitzat no es van aplicar degudament les reduccions en les remuneracions dels membres del comitè i el director adjunt per aplicació del Decret llei 3/2010, que tot i que preveia una reducció d’entre el 15 i el 10% va ser del 5%.

    A més, d’entre els empleats de la FGS amb pluriocupació hi havia els professors associats de la UAB (91 d’ells el 2010), activitat docent per la qual haurien d’haver sol·licitat el reconeixement previ de compatibilitat. Tanmateix la Sindicatura assegura que la FGS no li ha facilitat cap documentació referent a aquesta autorització de compatibilitat, motiu pel qual conclou que cap dels 91 facultatius que exercien de professors associats l’havien demanada.

    Adjudicacions directes en la contractació de serveis

    L’informe de la Sindicatura també constata múltiples irregularitats en la contractació de serveis diversos. Per exemple, es cita que dos contractes dels 33 analitzats per l’ens fiscalitzador, es van adjudicar sense autorització prèvia del govern, tal com requereix la normativa; un és el corresponent a la contractació del maquinari i els reactius per al laboratori i l’altre a la contractació dels subministraments de productes farmacèutics, material sanitari i altres materials amb pressupost de licitació de 73 milions d’euros.

    D’altra banda també s’esmenta que els dos contractes amb la consultora Pricewaterhouse Coopers -un del Servei de diagnòstic per la imatge i un altre del Servei de laboratori, per fer un diagnòstic de la situació i identificar oportunitats de desenvolupament- per valor de 43.250 euros cadascun s’haurien d’haver licitat conjuntament i de mitjançant un procés negociat amb publicitat o un procediment obert. Per contra, ambdós contractes es van formalitzar via adjudicació directa. A més la FGS va adjudicar el servei del transport de residus, necessitat que és permanent en el temps, per períodes d’un any i de forma directa a P.G.C.

    130 milions d’excés de despesa fora de contractes

    La Sindicatura, que ha examinat els valors dels diferents contractes de la fundació, constata que «la comparació entre els imports dels contractes formalitzats i els imports de les despeses comptabilitzades en el període d’execució dels contractes, per als proveïdors més significatius» posa de manifest l’existència de despesa executada no emparada per contractes per almenys 131 milions d’euros en el període 2010-2012. Els excessos corresponen majoritàriament a despesa en material sanitari i productes farmacèutics.

    Per totes les irregularitats mencionades i d’altres que figuren en l’informe, la Sindicatura recomana a la FGS i a les institucions presents al Patronat – constituït per tres representants de la Generalitat de Catalunya, un de l’Ajuntament de Barcelona i un altre del Capítol de la Catedral​- aplicar les mesures necessàries de gestió i control per aconseguir l’equilibri patrimonial de la fundació. Així mateix, al Servei Català de la Salut li recomana que, contràriament al que va fer durant aquests exercicis, estableixi i signi abans del començament de l’exercici econòmic les clàusules addicionals amb el conjunt d’entitats sanitàries concertades -en el 2010, 2011 i 2012 es van signar a finals de l’exercici-.

  • «Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema»

    El doctor Josep Morera és especialista en medicina interna i pneumologia i es dedica a la medicina privada des de la seva jubilació com a Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Acaba de publicar el seu primer llibre estrictament no mèdic, Anecdotari d’una vida mèdica, on recull un seguit d’anècdotes a través de les quals recorda amb una afilada memòria diferents experiències reals, sempre amb la relació metge-pacient com a teló de fons.

    Malgrat que no és un llibre premeditat, en les diferents anècdotes que recull en el llibre hi recorda tot de detalls de les diferents històries: des del número d’habitació d’un pacient fins al que va dir-li el familiar.

    La veritat és que tinc una gran capacitat per recordar tot el que és mèdic, tant en el sentit d’estudi com de patologies però sóc terrible per recordar els noms o les fesomies. De vegades a algun company metge li dic: tu recordes que fa vint anys vas tenir [un pacient amb] un còlic…? O per exemple quan un pacient em pregunta si cal que porti el TAC li dic que no perquè recordo la foto. Hi ha moltes coses de les que potser n’hauria de saber més, és clar..però en medicina sempre incorporo allò que és nou.

    En medicina, com en d’altres professions, l’actualització ha de ser constant.

    Sí…jo estudio entre 12 i 14 hores per setmana. Actualment és molt fàcil estudiar, et pots subscriure a revistes per exemple.

    En una de les històries reflexiona sobre la relació metge-pacient i comenta que espera que malgrat tots els avenços tecnològics en el futur aquesta no quedi abolida.

    Sí, l’altre dia el Carles Capdevila escrivia un article sobre això. Mira’m a la cara es deia crec.

    Mira’m als ulls.

    Això. L’ús dels sistemes informatitzats té efectes. Per exemple, ara et donen un informe de quatre o cinc pàgines a l’hospital i abans el feia tot el metge, avui és més ‘cortar y pegar’. L’altre efecte és el ‘no mirar als ulls’. Jo això no ho faig mai. Moltes vegades dic que si quan un pacient s’asseu encara no saps que té ja no ho sabràs, la quantitat d’informació que obtens d’un pacient des que entra per la porta fins que s’asseu és enorme però hi ha el pacient que no li agrada tant que el miris els ulls sinó que li agrada que estiguis informat perquè en l’era de la informació busca el doctor Google, el doctor pantalla. Després hi ha un altre perill: aviat la gent pagarà perquè li facis la història clínica a mà i no informatitzada perquè ara s’ha començat a hackeritzar. Un dia sortirà informació de totes les persones que tenen la SIDA o els VIPs que tenen càncer i no ho han dit…

    El doctor Morera durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    El doctor Morera durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Fa uns dies el Fòrum Català d’Atenció Primària reivindicava la figura del metge com algú que practiqui l’escolta activa.

    Ho acabes sabent tot dels malats perquè la gent té ganes d’explicar, encara que el malalt tingui una patologia respiratòria o cardíaca l’escolta activa és molt important. També és cert que els sistemes avancen molt ràpid…arribarà un moment que quan entris a la consulta del metge passaràs per un arc que t’escanejarà sencer, hi haurà un moment que quan tu t’asseguis és possible que ja es pugui emetre un diagnòstic -que d’una banda pot simplificar molt però també és un perill- o per exemple amb la genètica. Serà bo o no? Segurament serà bo però cal un debat ètic. Pot ser que quan vagis a demanar feina en lloc de mirar les teves habilitats mirin la teva fitxa i les teves previsions: aquesta senyora d’aquí a tres anys caurà diabètica…

    Això de moment encara sona a ficció.

    No, no. És brutal els avenços que poden haver-hi, sobretot per l’enginyeria. Aquests avenços però són més en la línia diagnòstica que no de cura. L’altre dia va sortir, per exemple, que Google havia guanyat un pleit per patentar una corretja, una mena de polsera, que detectarà cèl·lules neoplàsiques [que poden portar anormalitats genètiques] circulants i permetrà detectar cèl·lules canceroses. Això no és ciència ficció.

    Un altre tema sobre la taula és la hipermedicalització.

    Sí, hi ha una tendència a hipermedicalitzar. El nombre de medicaments que jo utilitzo no crec que passi de vint i molts són del segle XX.

    S’hi barregen els interessos de la indústria farmacèutica. Quina experiència s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional?

    Hi ha un llibre, que es diu Medicamentos que matan, que va sortir fa un any o dos, en la que hi ha molta informació sobre això. La majoria de les companyies són accionistes, és a dir gent que no inverteixen en aquesta companyia per ètica. Hem arribat una mica al límit…s’haurà de premiar més en forma de simplificar la legislació per la sortida d’un fàrmac, o amb el control de les exigències davant els fàrmacs o amb el manteniment de les patents…o s’acabarà. De fet ara hi ha una ultra concentració de laboratoris.

    Això és perillós, oi?

    Sí, és que serà l’única forma que un laboratori pugui sobreviure.

    En una de les anècdotes del llibre menciona que els metges sempre estan preocupats per les malalties que els poden afectar a ells o a d’altres. És el tòpic aquell que el metge és el pitjor pacient?

    Bé, no és el millor pacient. L’altre dia veia un metge a qui li han diagnosticat una cosa i com que és metge sap tot el que això pot implicar. Ell ha reaccionat investigant-se a ell mateix i jo faria tot el contrari: jo em miro molt poc. Les dues maneres però són maneres exagerades de reaccionar davant la malaltia.

    Bé, com més coses et mirin més te’n detectaran, no? O això diuen alguns.

    Sí, clar, aixó és una realitat. Això és bo o és dolent, però? L’altre dia vaig tenir un pacient que li han trobat un nòdul pulmonar de 22mm, que és bastant, que no li havien descobert mai i ara va amb molta angoixa. Jo tenia un professor que deia que amb la mirada ja pots espantar a un pacient. I és cert, la cara que fa el metge mentre es mira les anàlisis ja et pot acollonir. No pots espantar mai el malalt si no tens prou proves però això, en canvi, és freqüent. Amb una mirada o una frase pots neurotitzar un pacient tota la vida.

    Quan vostè va començar a estudiar medicina i va treballar els primers anys era la darrera etapa del franquisme. Com la recorda en el dia a dia?

    Bé, el sistema sanitari era de beneficiència. Jo per exemple al Clínic havia fet guàrdies i en una setmana no veies ni un infart, no hi havia infarts. La patologia també ha anat variant. A partir del moment que es crea la Seguretat Social, d’alguna forma és una socialització. Aleshores hi havia buròcrates però no hi havia una gran burocràcia en la sanitat, que va millorar malgrat la situació.

    Parlant precisament del sistema sanitari, en una de les anècdotes diu que llavors un colega seu el va portar “pel mal camí de la privada quan encara era un ferm defensor de la medicina socialitzada”. Ha canviat la seva visió?

    Era molt pur d’ideologia, estava a favor absolutament d’una medicina socialitzada. A la universitat als comunistes ens deien “els xinos”. Arribat cert moment però vaig pensar que seria interessant entrar en la medicina privada.

    Interessant en quin sentit?

    Econòmicament. A veure, des del punt de vista humà tampoc no és desagradable sempre que siguis honest. El que no has de fer mai és prendre decisions mèdiques seguint un criteri econòmic, això no és ètic i ho pots fer tant a la pública com a la privada.

    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO
    El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO

    En els últims anys i sobretot mesos s’ha posat el focus sobre la desprivatització.

    La principal mesura “desprivatitzadora” del sistema públic del govern ha estat la decisió de no renovar el conveni amb l’Hospital General de Catalunya. Estic a favor? Sí, però s’ha d’anar amb compte perquè les bestieses que s’han fet dins la medicina per part del Tripartit i de Convergència són moltes, el sistema ha patit d’una manera brutal. Els hospitals públics de veritat són els de l’ICS: Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Viladecans…tota la resta tenen interessos econòmics: el Clínic, el Sant Pau, etc. Per tant, els disbarats que s’han fet els darrers anys no es poden arreglar de la nit al dia. Els governs han fet el que ha volgut. El Broggi, per exemple, es va fer amb un pressupost disparat, escanyant altres hospitals que ja funcionaven, entre ells el de Viladecans que el van deixar assecar. Un altre exemple és les derivacions de l’Hospital Clínic al Sagrat Cor. L’Hospital Sagrat Cor és sens dubte el que deu tenir els números més polits de tot IDCSalud [QuirónSalud], perquè si els convé deuen fer facturació doble perquè tota la població que tenen és seguretat social i la meitat de la població és d’una mútua i gràcies això poden mantenir immaculat un Clínic en el que no trobes un metge gairebé per miracle. No n’hi ha prou amb dir “ara desprivatitzem” perquè s’ha fet molta destrossa abans i amb l’anomenada privatització.

    Cap a on evolucionarà la professió mèdica, quina situació ens espera en els propers anys?

    Els sous són molt baixos, no pots mantenir una flota de metges amb il·lusió, capaços d’estar entregats al sistema. La professió mèdica necessita una certa vocació i amb els sous que es paguen serà difícil mantenir-ho. Saps quin és l’estament mèdic que cobra menys de tot Espanya per hora treballada? Els de l’Institut Català de la Salut.

    I no és només el sou, també és la precarietat en la inestabilitat dels contractes.

    Exacte. En aquest sentit sóc bastant pessimista. A més són tot càrrecs, no només s’ha de desprivatitzar, s’ha de depurar. Les llistes d’espera són bàsicament intolerables. Ara com a mínim ja hi ha un 30 o un 40% de la població pagant mútues i sovint són mútues cutres però clar tenen accés directe a l’especialista. Passar per dos o tres passos fins a veure l’especialista suposa molt de temps.

  • Catalunya lidera i dobla la mitjana europea en transplantament d’òrgans

    Centenars de persones han recorregut aquest diumenge els carrers de Barcelona com a mostra d’agraïment al donant d’òrgans i teixits. I és que Catalunya va batre el seu propi rècord el 2015 amb 955 transplantaments i les donacions d’òrgans registrades des de gener del 2016 ha augmentat un 20,5% -en comparació amb el primer quatrimestre de l’any passat. Si ens fixem només amb el nombre de donacions de cadàver, l’increment ha estat superior: un 40,24%.

    Amb les xifres actuals Catalunya se situa líder al món quant a transplantaments per habitant i mentre que la mitjana europea (els 28 de la UE) és de 63 per milió d’habitants (dades de 2014) a Catalunya aquesta mitjana ascendia fins a 127 el 2015, també per damunt de la mitjana a Espanya -104 transplantaments per milió de població.

    Xifres similars s’havien obtingut en altres anys però el 2015 ha estat la més elevada. Mentre que durant els anys 90 aquesta taxa es va situar entre els 400 i els 650 transplantaments per milió d’habitants des del 2003 la xifra no ha baixat dels 700 i ha anat creixent de forma més o menys continuada.

    Pel que fa al tipus de transplantament en funció de l’òrgan la gran majoria l’any passat van ser transplantaments de ronyó -647 de 955. Segons el tipus de donant continua predominant el donant de mort encefàlica, amb un nombre similar al de donant viu i el que experimenta més creixement és el de donant de mort per asistòlia.

    També el 2015 és l’any que s’ha assolit el percentatge més baix en negativa familiar a la donació dels darrers anys. Un de cada set casos ha estat una negativa familiar, front l’1 de cada 5 al 2014.

    Llistes d’espera

    Prop d’un miler de persones esperen actualment a Catalunya per rebre un ronyó, 166 per un transplantament de fetge, 48 de pulmó i 36 de cor mentre que 4 pacients esperen per un transplantament de pàncrees i un d’intestí. En comparació amb les dades del 2015 el mateix mes (maig) hi ha menys pacients en llista d’espera en tots els casos.

    Dels pacients que esperen per un transplantament renal, 246 pacients són hiperimmunitzats, és a dir, que a conseqüència d’un trasplantament previ, una transfusió o un embaràs, desenvolupen una elevada taxa d’anticossos davant de teixits estranys que dificulta la recerca d’un donant compatible.

    Segons va anunciar la setmana passada el director de l’Organització Catalana de Transplantaments (OCATT), Jaume Tort, a partir d’ara tots els ciutadans que ho vulguin podran identificar-se com a donants a través de l’espai La Meva Salut perquè la seva voluntat quedi registrada a la seva històrica clínica i faciliti l’obtenció del consentiment. També a través d’aquest portal podran descarregar-se un carnet personalitzat que serveix per expressar la voluntat de donar òrgans o teixits en el moment de la mort.

  • Defensors de la universalitat de la sanitat denuncien el cobrament il·legal a les urgències

    La facturació il·legal a persones en situació irregular i sense recursos continua sent una realitat als hospitals catalans. Així ho han reivindicat aquest dimecres veïns i veïnes dels barris de Gràcia, Guinardó i l’Eixample, així com membres de Jo Sí Sanitat Universal i la Plataforma per una Assistència Universal a Catalunya (PASUCat), que s’han concentrat a les portes de l’Hospital Sant Pau per exigir al centre que compleixi amb la instrucció catalana referent al dret a l’assistència sanitària (la 8/2015). «Hem decidit fer l’acció a Sant Pau perquè des de Jo Sí Sanitat Universal es va preguntar als administratius del centre què passaria si una persona sense targeta sanitària arribés al servei d’urgències i la resposta de tots ells va ser: facturar la urgència o ‘amenaçar’ amb fer-ho», explica a aquest mitjà el Carlos Losana, pediatre i membre de la PASUCat.

    Segons la normativa vigent, l’atenció urgent a les persones en situació irregular i sense recursos, així com l’atenció a dones embarassades i menors d’edat, ha d’anar a càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut). Segons denuncien tant des d’aquesta plataforma com des de Jo Sí Sanitat Universal, però, «tot i que la instrucció catalana deixa molt clar que el centre hauria d’oferir una «Declaració Responsable» per tal de confirmar la manca de recursos i passar així a facturar l’assistència al Departament de Salut, el centre «avisa» que s’emetrà una factura a la persona que precisa l’assistència, que naturalment no pot pagar».

    A les portes de l’Hospital hi ha la Marisol Blanco, treballadora de l’hospital de dia. «Sempre que hem viscut un cas hem pressionat perquè s’atengués. Fa uns mesos a un nen italià no el volien atendre, no sé si és desinformació o no però les direccions ja procuren que si es pot no atendre no s’atén. La primera barrera és l’administratiu que hi ha al taulell, que acaba fent el que li diu la direcció», assegura a aquest diari. «Segurament diran que si atenen aquesta gent, sovint immigrants, es produeix un dèficit. Aquest dèficit no l’han de pagar els usuaris sinó la Generalitat i en aquest sentit li han de reclamar», afegeix Ferran López, extreballador de l’Hospital Sant Pau.

    L’efecte dissuasori de la facturació

    «La facturació a urgències té un efecte dissuassori: si no tens recursos, estàs malalt i et diuen que has de pagar 200 euros agafes i te’n vas», recorda en Carlos Losana. Aquest fet, assegura, comporta un greu risc per a la salut de la persona exclosa i també per a la salut pública en general. Segons explica, des de que van començar a recollir incidències des de la PASUCat a l’Hospital Sant Pau, fa dos anys i mig, els hi han arribat uns deu o dotze casos que inclouen embarassades i menors d’edat.

    Com a mesura de protesta les desenes de veïns i activistes que s’han concentrat aquest dimecres han penjat alguns cartells que reivindiquen la universalitat de la sanitat i han presentat una trentena de reclamacions oficials al centre en les quals s’exigeix que informi degudament i aclareixi el protocol de facturació. «A Catalunya la instrucció catalana suavitza les condicions d’exclusió que provoca aquest Reial Decret [el 16/2012]. Tanmateix, en aquest hospital s’està facturant per l’atenció urgent en casos en els que aquesta atenció hauria de ser a càrrec del CatSalut si s’aplica la instrucció 8/2015», resa el document presentat al centre.

    Cartell per una sanitat universal. / BLANCA BLAY
    Cartell per una sanitat universal. / BLANCA BLAY

    Què han fet les administracions per evitar-ho?

    Durant el mes de març el CatSalut i l’Ajuntament de Barcelona van crear un comitè per agilitzar els processos d’empadronament a les famílies i l’obtenció simultània de la targeta sanitària. En aquell moment aquest mitjà va preguntar quines mesures s’establirien per evitar qualsevol cobrament a persones sense targeta sanitària i sense recursos per a l’atenció urgent. La comissionada de Salut, Gemma Tarafa, va assegurar llavors que encara no s’havien concretat quines seran aquestes mesures però que es treballaria en la línia de fer una campanya informativa als centres d’urgència. De moment, però, des de les plataformes asseguren que no s’ha fet cap campanya informativa en aquest sentit.

    Per la seva banda, el mateix mes de març la Conselleria de Salut va tramitar la nova Llei d’Accés Universal a l’Assistència Sanitària, que tot i que continua preveient que l’empadronament continuï sent un requisit per l’accés a tots els serveis de salut elimina la carència de tres mesos de padró.

  • Més escolta activa, menys medicalització: el canvi de paradigma que defensa l’Atenció Primària

    No és cap novetat que la crisi econòmica iniciada el 2008 ha afectat i continua afectant la salut de les persones, en especial la seva salut mental. Arran de la crisi i l’empobriment, però, més persones busquen alleujament al seu malestar emocional per la condició social que viuen –ja sigui un problema laboral, d’habitatge, d’aïllament social, etc.- a les consultes d’atenció primària.  

    “Ens trobem cada dia amb persones que tenen problemes l’origen del qual sovint és social, vinculat a la crisi. Acudeixen a les consultes perquè troben comportaments molt empàtics però els professionals, que volem canalitzar el seu malestar, sovint no sabem com fer-ho”, explica Juan Manuel Mendive, metge del CAP La Mina. “Treballar en aquest document ens ha servit per veure que no ho estàvem fent prou bé i que hi havia una connotació massa biològica en el tractament amb el fàrmac”, assegura Maria José Fernàndez de Sanmamed, metgessa jubilada.

    Precisament per fer front a aquesta demanda i facilitar eines als professionals, el Grup de Reflexió i Acció del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) -del qual en són membres tant Mendive com Fernàndez de Sanmamed entre altres- ha elaborat el document Atenció a les persones amb malestar emocional, presentat aquest dimarts. “Els professionals ens hem vist en la situació d’haver d’afrontar el patiment mèdic però també el patiment social, que truca de ple a les portes de les nostres consultes”, ha dit la presidenta del FoCAP, Nani Vall-llossera, durant l’acte de presentació.

    Segons ha lamentat, aquesta situació arriba en un context professional en el qual es disposa de pocs temps, poca formació amb visió de prescripció social i pocs recursos». Amb tot, els autors del document han insistit a mostrar-se contents per algunes iniciatives que ja s’han fet a Catalunya amb aquesta perspectiva i que han donat bons resultats. “Això ens legitima a canviar fàrmacs per temps, etiquetes diagnòstiques per narracions”, ha apuntat Vall-llossera. Segons el psiquiatre Josep Moya el model social actual “està basat en una idea de felicitat que per si sol ja ha generat malaltia mental” i davant la prescripció de fàrmacs el document planteja una idea basada en un altre tipus de prescripció:  la prescripció social, és a dir fer activitats socials com a tractament. Com a exemple Moya ha citat participar en un voluntariat o realitzar alguna tasca en un projecte col·lectiu.

    Els autors alerten de la tendència a la medicalització

    Segons alerten els autors del document sovint els motius de consulta són generats per un malestar de causa social -és a dir, pel context social que viu aquella persona- i la manera d’afrontar-ho des de les consultes, alerten, tendeix cada vegada més a una medicalització. Alguns dels símptomes d’aquest malestar són ansietat, trastorns de conducta en nens i adults, tristesa, reclam d’atenció psicològica especialitzada, fòbies, temors o símptomes orgànics.

    “A l’atenció primària li correspon atendre a persones amb símptomes emocionals encara que no tinguin un trastorn, reconeixen, però “s’han d’atendre d’una altra manera, canviant el paradigma, construint nous coneixements i recuperant uns altres que hem deixat pel camí. S’han d’atendre sense caure en la medicalització i tenint cura amb el sobrediagnòstic i l’etiquetatge”, resa el document.

    Un tractament pensat en el benestar més que en el diagnòstic

    Segons s’estipula en el document les eines bàsiques i fonamentals pel maneig del malestar emocional a la consulta d’atenció primària són l’escolta activa i empàtica, el vincle assistencial, l’entrevista clínica, l’exploració física i la contenció terapèutica. “La percepció de ser escoltada depèn més de la qualitat de l’escolta que de la durada i té efecte terapèutic”, es diu i es recorda per exemple que “cal escoltar el que es diu i el que no es diu, “escoltar” el llenguatge no verbal i respectar els silencis” del pacient.

    Sobre la contenció terapèutica, per exemple s’assenyala que s’entén per aquesta “la capacitat de rebre, tolerar i acompanyar les emocions (dolor, angoixa, desesperació, ràbia, confusió, temor) de les persones consultants, sense rebutjar-les ni jutjar-les, ni passar directament a l’acció”.

     

  • «Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans»

    És possible fer les Unitats de Cures Intensives més amables i centrades en les persones? En Gabriel Heras està convençut que sí i és per això que va iniciar el projecte Humanitzant Cures intensives, un projecte nascut fa dos anys amb l’objectiu d’»humanitzar» aquestes unitats que coneix bé perquè és l’àrea on treballa com a metge. Segons ell, es tracta de tenir una visió integral de la situació actual de les UCIs per millorar l’atenció en tres línies: els pacients, les famílies i els professionals. Conversem amb ell just abans de l’inici de les II Jornades d’Humanització de Cures Intensives, que es van celebrar la setmana passada a Barcelona.

    Ets impulsor del projecte Humanitzant Cures Intensives. Com i per què sorgeix el projecte?
    El projecte comença al febrer de 2014 després d’un temps de reflexió personal de parar-me i pensar com estàvem fent les coses a la Unitat de Cures Intensives (UCI) respecte del que pensàvem que podia ser. Treballem en un lloc que va molt ràpid, t’incrustes al sistema i no saps si és realment el sistema que vols. Per això vaig parar i vaig deixar de treballar. Fins i tot vaig pensar a deixar la medicina i dedicar-me a una altra cosa però després també vaig pensar que si volia canviar les coses havia de fer-ho des de dins.

    Va ser a partir d’alguna experiència en particular?
    En aquell moment el meu pare va ser diagnosticat d’un càncer i jo era «el seu metge», l’acompanyava a totes les proves, etc. A part també havia fet un canvi de feina i era en una UCI on hi havia molta càrrega de treball, estrès laboral i on no es cuidava al personal. A partir d’aquí vaig decidir pensar com hauria de ser una UCI ideal, per als pacients però també per als familiars i els professionals. El sistema que no cuida el cuidador se’n va en orris també.

    A què ens referim quan parlem de «situar el pacient al centre del sistema»?
    La medicina històricament ha estat centrada en la figura del metge llavors el que planteja i el que s’ha plantejat amb la tecnologia en informació, la connexió en xarxes, el treball col·laboratiu, és que el pacient ha d’estar en el centre del sistema i té alguna cosa a dir. A més té l’accés a la informació, que això també pot ser perillós, perquè a Google hi ha informació i hi ha esperança i de vegades hem de dir: «Compte amb el que busques, que hi ha coses que no són realment certes». Abans l’empoderat era el metge i ara és el pacient però han de ser-ho tots, la medicina ha d’estar centrada en les persones.

    Gabriel Heras, durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO
    Gabriel Heras, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    Què ha de canviar del dia a dia en una UCI?
    Després de parlar amb molta gent hem detectat diverses accions de millora. D’una banda es pot millorar la comunicació i flexibilitzar els horaris de visita; no pot ser que les UCIs siguin un lloc tancat on la gent només pot parlar amb telèfon amb el seu familiar o tenen mitja hora de visita. Ens interessa també molt la cura del professional i prevenir el desgast, el burnout, i això cal fer-ho visible. Després cal millorar l’arquitectura i l’estructura, fer unitats més amables. Per exemple, hi ha gent que ens diu: «No puc individualitzar si no tinc un box individual». I això cal dir-ho a les conselleries de sanitat, el disseny no és només enderrocar un edifici pot ser també posar un biombo. Després també es pot prevenir la síndrome post cures intensives, les seqüeles psicològiques i físiques. No es tracta només de què el pacient sobrevisqui, sinó també que torni a la seva qualitat de vida. També es poden implementar altres mesures, coses intangibles, com la música. Hi ha unitats a Espanya que ja estan ficant musicoterapeutes i hi ha països com Veneçuela, Colòmbia o França on ja es fa. Una altra acció és integrar els psicòlegs dins de les UCIs.

    Actualment no n’hi ha?

    No. Quan un pacient té un deliri o qualsevol altra patologia psiquiàtrica es posa mediació per millorar el quadre però que els psicòlegs i els rehabilitadors estiguin integrats en les unitats com a plantilla això no hi és. Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans, això ho diu el sentit comú. També és fonamental naturalitzar el procés de morir, perquè de la mort en aquest país no se’n parla. Igual que planifiquem casaments, viatges, batejos, això és important. Parlar de la mort ajuda a la persona que està en aquest tràngol però també a la resta de la gent que es queda. L’experiència de dol és molt menys traumàtica si s’ha pogut parlar dels desitjos que tenien els pacients o per exemple si un tenia voluntats anticipades de ser donant d’òrgans o no. I això és millor pensar-ho quan un està bé i té totes les capacitats intactes que pensar-ho en una situació d’estrès perquè ingressar en una UCI és una cosa sobtada que et canvia la vida en un moment i quan fas aquest canvi és difícil pensar segons quines coses.

    Quines són les principals causes del desgast d’un professional a l’UCI?
    Estem en contacte directe amb el patiment de la gent i això dia rere dia, sovint amb experiències emocionals, com per exemple quan ingressa un pacient de la teva edat o algú amb qui connectes. Cal protegir-se, saber posar-se en la pell de l’altre però sense endur-s’ho a la motxilla, que és el que solem fer tots.

    En aquest sentit, hi ha suficient suport als professionals, a nivell psicològic?
    No, de fet, quan reivindiquem la presència dels psicòlegs en aquestes unitats no ho fem només pensant en els pacients o els familiars, també per als professionals. Amb el burnout el primer que s’ha de fer és fer-lo visible i abans d’arribar a un desgast absolut fer alguna cosa perquè al final algú agafa una baixa. Els professionals sanitaris som gent amb una vocació bastant arrelada i ens encanta la nostra feina perquè si no no hi ha qui ho aguanti. Si cuides el professional això farà que sigui més productiu.

    És possible encaixar aquest model en el sistema públic?
    Un dels grans èxits del projecte ha estat precisament fer sensible aquesta necessitat a les autoritats sanitàries. I en l’últim any i mig hi ha dues comunitats autònomes, la de Madrid i la de Castella la Manxa, que han creat direccions generals d’atenció al pacient i humanització de l’assistència dins de les seves conselleries de sanitat i estic absolutament que això es va a mimetitzar a totes les conselleries. A la de Madrid la conselleria es va posar en contacte amb nosaltres perquè elaboréssim el Pla d’Humanització per a les UCIs de la Comunitat de Madrid però vam posar com a requisit que fos exportable i reproduïble a qualsevol part del món. El paquet de mesures té uns 80 objectius / accions de millora i iniciatives, i d’aquestes, pràcticament el 65% són gratis. Això què vol dir? Que depèn sobretot de l’actitud del professional. Per descomptat, si per exemple, cal fer obres a la unitat cal invertir. Llavors, és molt difícil però no és impossible. El que plantegem és un canvi de paradigma, la humanització de la sanitat és un moviment que fa pensar a la gent.

    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO
    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO

    Quan comença el projecte, et fixes en experiències d’altres països?
    No n’hi ha. El que jo vaig fer va ser revisar la literatura i totes les persones que a Espanya estaven fent coses que generaven canvi en aquest sentit. Un estava centrat en els horaris de visita, un altre en el burnout, altres eren experts en cures pal·liatives…i no ens coneixíem. Així que em vaig posar en contacte amb ells i vam agrupar aquestes línies de canvi. De seguida vam connectar i vam fer un grup de recerca per demostrar científicament que totes aquestes accions de canvi permeten mesurar l’impacte, el canvi, la satisfacció de l’usuari, com disminueix l’estrès… El primer estudi que hem encarregat és sobre les demandes d’informació que tenen les famílies dels pacients de les UCIs. I en aquest estudi s’han generat més de 80.000 preguntes i hi han col·laborat 67 UCIs de tot Espanya. Amb tot, el nostre projecte no és només humanitzar les UCIs, és humanitzar la sanitat sencera.

    Quina és la hipòtesi?
    La hipòtesi és que si nosaltres, que treballem en el lloc més especialitzat de l’hospital, on tot és tecnologia -que està bé perquè gràcies a això s’han reduït les xifres de mortalitat d’una forma espectacular- això pot ser mimetitzat en altres àrees. A Espanya la gent segueix entenent les UCIs com un lloc on la gent va a morir i això és fals. El 90% dels pacients sobreviu però això no és suficient, es pot tractar millor a la gent.

    Abans parlaves de morir dignament. Com s’ha d’avançar?
    El moment en què per a la medicina intensiva un pacient en situació terminal l’objectiu sigui que tingui una bona mort haurem avançat molt perquè moltes vegades els pacients que estan en una situació terminal no se’ls ingressa. Molta gent no mor bé, mor en una planta, sol o sense la medicació suficient. Per morir-se, l’UCI no és el millor lloc del món i hi ha una enquesta recent que diu que el 50% dels metges mai es moririen en un hospital.

  • «Hi ha hagut moments que els professionals sanitaris hem tingut por per la indefensió física»

    Els Mossos d’Esquadra informaven aquest dimarts de la detenció d’un home de 60 anys per la seva presumpta relació amb la mort d’una dona de 54 anys, tots dos interns del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat. Precisament arran d’aquesta notícia, una treballadora de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell, que prefereix mantenir l’anonimat, denuncia a aquest diari la desatenció dels treballadors del centre, que ofereix serveis especialitzats en l’àmbit de la salut mental i sociosanitari a través de l’hospital mateix. Segons diu, arran de les retallades pressupostàries practicades al centre en els darrers anys les mesures de seguretat han empitjorat i el nombre de personal s’ha reduit. «Abans teníem un dispositiu de seguretat i si queia l’aparell que dúiem a sobre s’activava un avís a la resta de companys. Ara anem amb uns walkie talkies i si algun pacient es posa agressiu ja pots sortir corrent», explica per telèfon. En qualsevol cas el que recalca aquesta treballadora és que la responsabilitat d’aquesta situació té a veure amb les retallades practicades. «No culpem ni molt menys als pacients, ells no en són els responsables», repeteix durant la conversa telefònica.

    Segons lamenta, el personal està totalment desvalgut i en algunes ocasions han registrat un nombre elevat d’agressions per part de pacients, com fa un parell d’anys quan es va arribar a més de 100 agressions en un semestre. «Hi ha hagut moments en què els treballadors hem tingut por per la indefensió en la qual estem», assegura. Sobretot, diu, els treballadors del torn de nit, quan només hi ha una persona per planta.

    El cas de Sant Boi

    Segons apunten fonts properes a la investigació el detingut seria un intern de l’àrea de psiquiatria. Per la seva banda, fonts dels Mossos d’Esquadra asseguren a aquest mitjà que si bé els consten «altres incidents» en el centre aquest és el primer que es registra de tipus penal ja que es tracta d’un presumpte homicidi. El Parc Sanitari Sant Joan de Déu és un centre de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu que pertany al SISCAT -xarxa de centres d’utilització pública- i inclou dos grans àmbits -l’hospital general i la salut mental- des de la integració de Sant Joan de Déu Serveis de Salut Mental i l’Hospital de Sant Boi de Llobregat.

    Des del Parc Sanitari Sant Joan de Déu es limiten a dir que «hi ha uns protocols de seguretat» tot i que prefereixen no entrar en detall, i expliquen que en trobar la dona es va avisar l’equip d’aturades del centre i es va convocar un comitè de crisi «com és habitual en aquestes situacions».

    Les agressions als centres sanitaris

    Per la seva banda el Departament de Salut va elaborar el 2008 un protocol d’actuació en cas de violència. Segons apunta el protocol -que va dirigit als centres de l’Institut Català de la Salut- davant d’una situació d’agressió que es pugui produir en qualsevol centre sanitari, s’ha de seguir la seqüència següent: en primer lloc, s’ha de sol·licitar auxili al vigilant de seguretat, si n’hi ha, i/o als superiors o companys, que han d’actuar sobre l’agressor per tal de dissuadir-lo de la seva actuació. Davant les agressions registrades en centres de l’ICS Metges de Catalunya revindicava fa un any que els diferents centres públics recuperessin el servei de vigilància als centres sanitaris amb problemes de seguretat.

  • La salut dels migrants en l’agenda sanitària internacional

    La 69 edició de l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut, reunida aquesta setmana a Ginebra (Suïssa), abordarà entre diferents temes i tímidament la salut de la població migrada i refugiada. En el context actual, amb el desplaçament de poblacions a través de les fronteres més gran en els darrers setanta anys i amb una crisi dels refugiats a Europa que està deixant imatges com les del desallotjament del camp d’Idomeni aquest dimarts, l’OMS revisarà aquest dimecres l’informe sobre la promoció de la salut dels migrants.

    En aquest document, publicat durant el mes d’abril, la secretaria de l’OMS recordava que «si bé s’han ratificat normes i convenis internacionals de drets humans per protegir els drets dels migrants i els refugiats, especialment el seu dret a la salut, moltes d’aquestes persones no tenen accés als serveis de salut». En aquest sentit en el document s’apunta que la seva salut està sovint exposada a riscos d’abusos, violència, discriminació o obstacles per accedir als serveis sanitaris i socials i es destaquen problemes com els relacionats amb la salut sexual, maternoinfantil, salut mental o malalties cardiovasculars. Fa un parell de mesos explicàvem la història de la filla de la Shirin i en Biryar, una petita que va néixer ja sent refugiada en una tenda de campanya del camp d’Idomeni, desallotjat aquest dimarts. De fet, un dels col·lectius més vulnerables són els infants, que poden ser propensos a infeccions agudes, com ara infeccions respiratòries o diarrea, a causa de la pobresa i les privacions durant la migració.

    Segons dades de l’organisme internacional, durant el 2015 van arribar a Europa més d’un milió de migrants i refugiats i s’estima que un 5% necessiten accés immediat a serveis d’atenció de salut. Assegurar la salut d’aquestes persones és també una qüestió de salut pública, avisen: «La prestació d’una atenció sanitària de qualitat adequada és important no només per la salut d’aquestes poblacions sinó que també és fonamental per protegir els drets humans i els de les comunitats d’acollida».

    El procés migratori

    «La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques», explicava des de Lesbos a El Diari de la Sanitat fa unes setmanes la psicòloga grega Lena Zachou.

    El nombre de ferits i morts entre els refugiats i els migrants que creuen el mar Mediterrani ha augmentat molt i de manera ràpida en els darrers anys. Només des de principis d’any 1.375 persones han mort o han desaparegut al mar Mediterrani durant l’intent d’arribar a Europa, segons dades publicades per l’ACNUR. Davant d’aquest perill milers de ciutadans reclamen que s’obrin les fronteres i s’estableixin vies segures per la migració.

    Qui ha treballat molt la relació entre el fenomen migratori i la salut mental dels qui ho viuen en primera persona és el psiquiatre Joseba Achotegui. Segons Achotegui existeixen fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per la integritat física. Achotegui lamenta que les organitzacions internacionals com l’OMS tinguin en general poc present la salut mental en la migració «quan precisament estem parlant de persones deixades de la mà de Déu». Segons explica per telèfon a aquest mitjà a Espanya hi ha hagut certa sensibilitat però en general encara hi ha una «desprotecció enorme» de la salut mental dels migrants, que tenen una inseguretat molt gran. Respecte la desorganització i la manca de resposta que viuen la majoria dels refugiats que arriben a Europa aquest psiquiatre apunta que «la situació d’incertesa incrementa l’estrès d’aquestses persones i incrementa els riscos dels més vulnerables».

    Recomanacions per als estats

    En l’informe ‘Stepping up action on refugee and migrant health’, l’oficina regional europea de l’OMS apuntava al novembre una agenda a seguir. Entre els diferents punts hi ha: «els estats membres han d’avaluar si el sistema de salut i les intervencions de salut públiques estan donant resposta a les necessitats dels migrants i els refugiats així com també avaluar si la capacitat d’intervenció és suficient». També destaquen posar l’èmfasi en la no discriminació en l’accés al sistema de salut i d’explorar models de salut sostenibles que financiin les necessitats de salut dels migrants. «Un lideratge i un ampli consens per avançar cap a una actuació comuna a nivell europeu per coordinat la resposta en el sector salut són necessàries», resa un document que corre el risc de quedar-se en paper mullat.

    El text que revisarà l’Assemblea General de l’OMS aquest dimecres estableix com a prioritats futures, entre altres, el desenvolupament i l’aplicació de polítiques sanitàries adequades a les necessitats dels migrants, amb la incorporació d’un enfocament de salut pública i l’accés equitatiu als serveis de salut. També s’esmenta garantir que aquests serveis són apropiats des d’un punt de vista cultural, lingüístic i epidemiològic i, si cal, formar el personal perquè tingui una millor comprensió de les qüestions sanitàries relacionades amb el desplaçament de població.

     

  • 21 dels 48 menors infectats per enterovirus continuen ingressats

    Salut informava a inicis d’aquesta setmana d’una quarantena de menors infectats per enterovirus després que alguns d’ells presentessin afectacions neurològiques agudes. Aquest dijous el Departament ha informat en roda de premsa que des del mes de febrer han registrat fins a 48 casos en pacients menors, dels quals 21 es troben ingressats. D’aquests 21, nou han hagut de passar per la Unitat de Cures Intensives (UCI), on dos d’ells hi continuen ingressats, un dels quals per les seqüeles d’una parada cardíaca.

    El Departament ha volgut deixar clar que el primer cas registrat al febrer a l’Hospital de Vall d’Hebron és l’única menor infectada per l’enterovirus D68, que té un comportament diferent i pot causar paràlisi flàccida. “És un cas aïllat de tota la resta, des de llavors va haver-hi un lapse d’un mes sense cap més novetat”, ha matisat el doctor Carlos Rodrigo, cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Vall d’Hebron. La nena, de tres anys, ha quedat tetraplègica i es troba ja al servei de neurorehabilitació de l’Institut Guttman.

    El gruix de casos registrats per enterovirus va produir-se entre els mesos d’abril i maig, quan van arribar a l’hospital més casos de menors infectats per enterovirus. “Ens trobem que hi ha processos amb afectació neurològica i en tots veien un comú denominador: l’afectació del sistema nerviós central es produeix en una part molt específica, el tronc cerebral, que és l’àrea del cervell que té el control de totes les funcions”, ha explicat el doctor Rodrigo.  Es tractaria d’afectacions com una encefalitis o en alguna ocasió de la medul·la espinal, pel que pot haver-hi paràlisi. Amb tot, Salut reitera que “la immensa majoria” segueixen tenint una evolució favorable.

    Inicialment és un “virus amic”

    Hi ha 110 enterovirus diferents i tots tenen quadres molt variats. Segons han explicat els experts, en els casos més greus pot haver-hi una encefalitis o una miocarditis. En aquesta època, primavera, les infeccions per enterovirus són freqüents.

    “Fins ara han estat ‘amics nostres’ perquè eren totalment benignes i el quadre durava uns pocs dies. Habitualment és un virus sense major importància, la clau ara és que afecta una zona diferent de l’habitual: afecta nuclis del tronc cerebral», ha dit Rodrigo.

    Després que es veiés que l’enterovirus detectat en aquests menors no es trobava on es troba habitualment el virus, es va crear un grup de treball multidiscplinari a Vall d’Hebron, amb neuròlegs, infectòlegs, neuroradiòlegs i pediatres entre altres per establir un protocol d’actuació que es va explicar a la xarxa de pediatria pública.

    Simptomatologia habitual

    Les primeres manifestacions segons ha explicat el doctor Rodrigo presenten símptomes com febre o febre alta, tremolors, sacsejades -sobretot a la nit-, trastorns del moviment o debilitat, de vegades acompanyats d’erupcions. “Les manifestacions que són preocupants són les que indiquen que hi ha alguna alteració dels centres que regulen com parlem, com empassem [si un nen s’ennuega], com respirem [si té amnees o un patró de respiració anòmal], i en els casos més excepcionals afectació cardíaca”, ha afegit.

    Ja en el primer comunicat Salut recomanava adoptar les mesures higièniques habituals, com ara rentar-se les mans amb aigua i sabó i acudir al pediatre si el menor presenta símptomes. Amb tot, Salut crida a la “calma i la normalitat” i assegura que els nens han d’anar a l’escola, de manera habitual excepte en el cas que el menor presenti febre, una recomanació que no és nova d’ara.

    Tipologia d’enterovirus

    Segons ha explicat el Cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Tomàs Pumarola, hi ha quatre grups d’enterovirus: l’A, B, C (de la polio, eliminat a Europa) i el D. I dins de cadascun d’aquests grups hi ha diferents subtipus. La gran majoria de casos registrats a Catalunya, segons s’ha confirmat fa unes hores, eren virus que pertanyien al grup A, concretament alguns del tipus A71, un enterovirus emergent “que no té cap trascendència de cara al pacient, però que en alguns casos pot ser greu”. Segons Pumarola, es podria tractar del primer brot a Espanya per A71, una informació que s’acabarà de definir en els propers dies.