Es calcula que el 2050 gairebé el 70% de la població mundial viurà en zones urbanes. Davant d’aquesta creixent urbanització els experts urgeixen a les ciutats que implementin polítiques d’urbanització i transport orientades a millorar la salut dels seus ciutadans. Habilitar més espais verds, reduir la contaminació i la densitat de cotxes o fomentar l’activitat física i l’ús del transport públic són algunes de les mesures que millorarien la salut de les persones. Així ho han reclamat experts de l’àmbit acadèmic, de la salut pública i del transport aquest dimecres durant la tercera edició del Congrés Internacional de Transport i Salut, que se celebra a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per l’Obra Social ”la Caixa”.
Pel coordinador de Salut Pública i Medi Ambient de l’OMS, Carlos Dora, «és crucial que es doni prioritat a polítiques que promoguin el transport públic i la mobilitat a peu, en bicicleta o en transport elèctric quan sigui necessari per protegir la salut pública». «Això incrementaria els nivells d’activitat física de la població, reduiria la contaminació atmosfèrica i el soroll, contribuiria a la lluita contra el canvi climàtic i transformaria les ciutats en llocs més saludables i atractius», ha afegit aquest dimecres Dora.
Concretament, una millor planificació urbana podria contribuir a posposar el 20% de la mortalitat prematura. Així ho apunta un estudi publicat per ISGlobal l’any passat, tal com ha recordat Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut de l’institut. «Urgeix la col·laboració entre experts de camps diferents per posar la salut de les persones en primer lloc. La manera com es dissenya i gestiona la xarxa de transports és una qüestió de salut pública», ha dit l’epidemiòleg.
I és que segons ha explicat la investigadora d’ISGlobal Haneen Khreis, si bé tradicionalment les polítiques de transport s’han centrat en els accidents de vehicles o la contaminació hi ha molts altres aspectes que afecten la salut i que s’hi associen. El soroll, les illes de calor, la manca d’espais verds, la inactivitat física, la segregació de comunitats o l’exclusió social són alguns dels exemples que ha posat Khreis.
Deures per a Barcelona
Preguntats per les polítiques municipals a la ciutat de Barcelona, com ara restringir la circulació als cotxes de més de vint anys a partir del 2019, Carlos Dora i Mark Nieuwenhuijsen coincideixen en què van pel bon camí. Amb tot, si bé Dora creu que Barcelona «ha fet molt en la protecció d’espais peatonals i verds», Nieuwenhuijsen considera que encara hi ha molta feina per fer. «A Barcelona no hi ha suficients zones verdes, hi ha soroll, la gent no fa prou activitat física i hi ha massa cotxes a la ciutat», diu. De fet, la contaminació és una de les principals preocupacions dels barcelonins, tal com va revelar una enquesta feta pública per l’Ajuntament de Barcelona al gener.
Segons ha expressat el director de la Iniciativa de Planificació Urbana de l’institut, iniciatives com la Superilla del Poblenou «són importants per a la salut» però calen també més carrils bici així com promoure l’ús del transport públic. Per altra banda també ha valorat molt positivament el paper que poden jugar les bicicletes elèctriques. «Són una possible solució ja que no contaminen i no fan soroll», ha dit.
Impacte sobre la salut
Segons explica Carlos Dora les principals malalties associades a la contaminació són les cerebrovasculars i les cardiovasculars, a més de les respiratòries. «Les partícules petites passen del pulmó a les artèries i causen una inflamació que fa més estret l’espai per on circula la sang. les calcificacions poden derivar en ictus o en un infart de miocardi, per exemple», assegura. D’altra banda, l’ús habitual del cotxe en entorns urbans com a mitjà individual també l’associen a una menor activitat física. «El sedentarisme és un factor de risc de malalties cardiovasculats i de càncer», comenta també Dora.
Entre les qüestions tractades al llarg de la setmana figura l’anàlisi dels reptes i oportunitats que presenta la irrupció dels vehicles autònoms. «És encara aviat per determinar l’impacte que tindrà la seva generalització, ja que depèn del model de negoci amb el qual es porti a la pràctica. Si s’aposta pel vehicle autònom impulsat per combustibles fòssils i per a ús individual, probablement es redueixi el nombre d’accidents, però no se solucionaran els problemes relacionats amb el sedentarisme, la contaminació atmosfèrica, el soroll i l’ocupació de l’espai públic», ha advertit David Rojas-Rueda, investigador d’ISGlobal. «En canvi, si s’aposta per vehicles autònoms elèctrics per a ús col·lectiu i per un model que no ens empenyi a ser propietaris d’un automòbil, sinó usuaris d’un servei públic, els beneficis en la salut podrien ser importants».
El dia a dia de les 42.000 infermeres que exerceixen a Catalunya entre hospitals, centres d’atenció primària, ambulàncies o residències, entre altres, es veu limitat pel reial decret estatal de prescripció infermera, que les deixa sense seguretat jurídica per prescriure medicaments. Des de fa prop de dos anys el col·lectiu reivindica que el Govern faci un decret autonòmic que els permeti prescriure medicaments i productes sanitaris habituals de l’àmbit infermer, com poden ser cremes o apòsits. La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que tot i que «la infermera és qui valora la situació, en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un metge que faci la recepta».
Recorda en aquesta entrevista que «el temps per un decret català s’esgota» i per això aquest dijous els col·legis d’infermeres, sindicats i associacions fan una crida a la mobilització. Cuxart, que compagina el càrrec amb el de directora de Programes del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, demana també que s’aposti per un model de país més «cuidador», amb més infermeres però també amb la seva participació en la planificació de polítiques de salut.
Fa un any i mig les infermeres reclamaven al conseller de Salut Toni Comín que complís amb la promesa del seu predecessor en el càrrec de regular la dispensació per part de les infermeres dels medicaments subjectes a prescripció mèdica. Al cap d’un parell de mesos Comín va prometre redactar un decret català i va anunciar també que recorreria l’estatal. En quin punt ens trobem?
El decret estatal es va recórrer, el departament va complir amb el compromís de tirar endavant la norma i s’està treballant des d’aquell mes de llavors. S’ha estat treballant en un text, a partir de diferents propostes. L’hem pensat i repensat i ha estat feixuc però efectiu, estem a dies que el conseller digui si decreta o no. Hi ha un acord grandíssim entre Salut i infermeres, hi ha uns serrells que s’han d’acabar de llimar però hi ha un acord molt sòlid. El que no sé és quin acord té Salut amb el consell de Col·legis de metges, que és una part quasi imprescindible, ja que no es tracta de fer una proposta de decret sinó que quan es faci funcioni.
En una concentració a Barcelona fa poc més d’un any, on el conseller va estar present i es demanava prescriure sense barreres, hi havia la sensació que el canvi seria imminent?
La nostra experiència ens diu que això mai no és imminent. El problema l’arrosseguem des del 2006, quan es va canviar una llei orgànica [la llei espanyola del medicament] i diferents comunitats autònomes han intentat fer-hi alguna cosa. Pot semblar fàcil però la realitat és que no ho és. El conseller mateix va dir que ell pensava que l’acord interprofessional era més fàcil de dur a terme del que ha acabat sent en realitat. Tot i això mai s’havia avançat tant en el sentit que l’acord entre el col·lectiu infermer i Salut és molt gran. Ara bé, el temps s’esgota i el conseller haurà de decidir si decreta o no.
És amb els col·legis de metges amb qui és més complicat arribar a un acord?
El col·lectiu mèdic “perd” una exclusivitat i això no agrada als metges, tot i que ells ho defensen “per garantir la seguretat de l’usuari”. No ho pensen tots els metges, molts comparteixen la pràctica assistencial com nosaltres i saben els beneficis que té que les infermeres puguin prescriure. Demanem un decret que doni cobertura a les infermeres per prescriure medicaments, un decret per fer el que ja fem cada dia i des de fa molt temps. És a dir, ja hi ha tots els mecanismes de seguretat desplegats. A més, els resultats ens diuen que la infermera prescriu medicaments amb criteri clínic adequat.
Hi ha altres comunitats on s’hagi fet quelcom similar?
La primera que va desmarcar-se va ser Andalusia perquè la Junta d’Andalusia va aconseguir que les infermeres andaluses prescrivissin sota l’empara de la Junta un llistat de medicaments dels no subjectes [La llei espanyola afecta tant els que estan subjectes a prescripció mèdica com els que no]. Una altra comunitat que va fer un intent en aquest sentit va ser Balears. Ara, quan ja va tenir decret hi va haver un canvi de govern i el nou govern no va desplegar-lo i va tenir una actitud molt passiva. Ara ha tornat a canviar el govern i hi ha una consellera infermera que potser s’anima a fer-ho. No pot ser que la infermera segueixi treballant amb inseguretat jurídica i que costi tant posar negre sobre blanc el que fan cada dia uns col·lectius professionals.
Què reivindiqueu? De quin tipus d’inseguretat jurídica parlem?
Tota activitat que suposi el que se’n diu indicar o prescriure o posar sobre un paper -recepta o pla terapèutic- un medicament. Perquè a més la legislació espanyola afecta tant els subjectes a prescripció mèdica com els que no. Nosaltres el que intentem -i això és un encert de la norma catalana- és que Catalunya, amb les seves competències en provisió de serveis, intenti que almenys la infermera no pagui els plats trencats d’aquesta encallada.
Perquè quedi clar, si avui una infermera prescriu un medicament o una pomada a un pacient comet una il·legalitat?
Exacte. No ho pot fer. Des d’un bolquer, una pomada o una cura de ferides. La infermera és qui valora la situació i en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un altre professional que ho faci.
Més de 8.000 infermeres de 150 països van trobar-se a Barcelona en el marc del Congrés Internacional d’Infermeria (CIE) 2017 per posar en comú estratègies globals. Un dels temes més sentits va ser la importància que les infermeres s’asseguin a les taules on es dissenyen les polítiques de salut. A Catalunya o a Espanya estem molt lluny d’això?
Sí. Si tu mires en els càrrecs que hi ha que prenen decisions en l’estructura sanitària sí que hi ha alguna infermera, que és directora d’equip en l’atenció primària però el 99,9 no hi són. També n’hi ha alguna al departament de Salut però la immensa majoria de les persones que hi prenen decisions tenen altres perfils professionals.
Un conseller o consellera de salut infermera és difícil d’imaginar?
A Balears la consellera de Salut és infermera però és anecdòtic. Dins dels organigrames dels centres es fan jocs de mans i la infermera queda sovint sota l’etiqueta d’una direcció. Sap greu fer aquest símil però és el mateix que la història de les dones; som cridades a participar quan un programa ja està dissenyat i acordat, llavors la possibilitat que tens és la d’un matís o una esmena però no hi has participat. Això però passa aquí i arreu del món, en alguns llocs més que en d’altres. En general no som cridades a les taules on es prenen les decisions però com es deia en el CIE hem d’agafar la cadira i asseure’ns-hi. Podem incidir en les polítiques de Salut perquè la manera en com ho veiem no és una visió alternativa, sinó que és una visió molt complementària i és diferent a d’altres visions professionals. Totes les aportacions són necessàries però en la presa de decisions la visió és molt exclusiva dels metges perquè és qui tradicionalment ho ha fet. Per exemple, el metge cura la malaltia però quan el malalt sobreviu a aquesta qui el cuida? Les infermeres. Són visions diferents. De vegades al malalt el que el preocupa és més si després podrà descansar bé, si es podrà valdre per ell mateix, mantenir la vida.
Què canviaria a la pràctica si s’incorporessin més infermeres en el disseny de polítiques o planificació? Quin seria l’impacte en salut?
Es fa difícil pensar això perquè és ciència ficció però probablement canviarien les prioritats. En Salut no hi ha res que no s’hi valgui, el repte és de quina manera fem compatible que es pugui fer la intervenció quirúrgica més innovadora amb què la gent gran tingui els peus ben cuidats i no caigui. Una cosa no és més important que l’altra, senzillament el que canviaria és les iniciatives per fer les dues coses compatibles. Nosaltres tenim una formació i una visió professional que pivota sobre com manté la persona la vida i l’autonomia. Renunciar a aquesta visió és renunciar a la promoció de la salut, a la capacitat de les persones sobre la seva salut. Es prioritzarien més línies de treball sanitari que ara hi són tímidament.
El nou director de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, va adreçar unes paraules de forma telemàtica posant de manifest que les infermeres són l’eix clau per garantir l’accés a la salut i va demanar més inversió en infermeres als equips de salut.
Les infermeres caminem al costat de la persona. Mentre altres es cuiden de coses absolutament complexes, com ara a operar, les infermeres ens dediquem a aquelles coses petites aparentment senzilles però que fan que una persona millori en salut o no. Al congrés hi havia moltes dades d’estudis internacionals de gran abast que demostren la relació entre com s’estructuren les infermeres amb els resultats de salut de les persones d’aquestes institucions sanitàries. Per exemple, si l’estructura infermera no és bona en un hospital, les persones surten amb més efectes secundaris de l’hospitalització, amb infeccions sobrevingudes, etc.
A l’abril el Govern va anunciar l’aprovació d’una convocatòria de 2.500 places públiques per a personal sanitari per fer fixos a interins. Bona part seran infermeres.
Sí. El pla d’estabilitat no afegeix ni mig professional en el sistema però intenta que les condicions d’eventualitat amb les que estan -sobretot les falses eventualitats- es resolguin. Tot el que ajudi a estabilitzar la feina infermera i de qualsevol professional és bo, sobretot en salut. No es pot atendre bé quan a les deu del matí ets en una unitat i a les dotze ets en una altra i a més d’avui per demà et diuen que et canvien el torn i que en lloc de venir a la tarda has de venir a la nit. Això acaba destrossant les persones i no es pot cuidar bé si el professional no està mínimament cuidat. La precarietat infermera és endèmica i s’arrossega des de fa molt temps.
Fa uns mesos es va presentar un Pla de garantia de l’estabilitat laboral per al sector amb moltes propostes però poca concreció. Vostè va dir que “El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials”. Com millorarà les condicions dels professionals aquest pla?
El pla proposava un observatori de l’estabilitat que encara no s’ha convocat però s’ha de fer. D’altra banda, fer públiques les dades de temporalitat i reconèixer-la és un primer pas. I sí, tot i que la temporalitat de vegades és obligada perquè has de resoldre una situació assistencial no sempre respon a això sinó al fet que falten infermeres. Segons l’OCDE, la ràtio d’infermeres per metge a Espanya està molt per sota de la mitjana. Som un país poc cuidador. Als països escandinaus, per exemple, tenen una ràtio que gairebé duplica la nostra perquè el seu model és un model cuidador i prioritza tenir cura de les persones.
En un dels àmbits on tindrà un pes destacable la professió serà en l’atenció primària. La meitat dels professionals que preveu incorporar Salut són infermeres.
El dèficit d’infermeres és tan brutal en el sistema que ajudarà molt però que ningú pensi que es resoldrà. Això sí, més que benvingudes. A més, a l’atenció primària li passa com a les infermeres: sempre diuen que és «clau» però no acabem mai de donar-li la volta.
BernardBégaud ha estat durant gairebé deu anys director del departament de farmacologia de l’Hospital Universitari de Bordeus, a França. Ara fa classes de farmacologia a la universitat de la mateixa ciutat però aquest any es jubila. Parlem amb ell sobre l’ús de medicaments, la relació amb la indústria o la cultura social de la salut pública aprofitant el seu pas per Barcelona, on aquest dimecres s’ha reunit amb altres professionals del sector a l’Hospital Vall d’Hebron.
Vostè s’ha dedicat durant molts anys a avaluar el risc d’utilització de productes de salut i fàrmacs. Què és el més important?
El més important és mirar els riscos associats amb l’ús o el consum de medicaments que són utilitzats per gran part de la població. Parlo de riscos associats a productes com els contraceptius o els psicotròpics, que són usats per milions de consumidors. Si hi ha un augment d’un risc derivat del consum d’un medicament, per petit que sigui, per exemple un augment del 10% de tenir un càncer de mama per consumir contraceptius durant un període llarg, això suposaria potser 1.000 càncers més perquè moltes dones fan servir aquest medicament. El problema no és tant que hi hagi medicaments amb un risc molt alt, que pot estar més controlat, sinó medicaments amb un risc més baix però usats per milions de persones. I el desafiament és encara més gran quan parlem de medicaments que no són estrictament necessaris.
Medicaments no necessaris?
Sí, a França es calcula que 18.000 persones moren a l’any per efectes indesitjats de medicaments no necessaris. Morir per un medicament necessari per tractar una malaltia greu que comporta un risc és un desafiament però morir per un medicament que no és necessari és un escàndol. El mal ús de medicaments suposa un cost de 10.000 milions d’euros l’any a França, que es tradueix en hospitalitzacions, seqüeles, incapacitat, revisions clíniques, etc.
En els últims anys, per exemple, hem vist com tenir els nivells de colesterol elevats i prendre medicació per reduir-los és una situació cada vegada més freqüent. S’ha diabolitzat el colesterol sense una evidència científica proporcional?
El colesterol és un gran engany, va ser un gran invent de la indústria agroalimentària americana. Ho retrata molt bé el documental ‘El bluf del colesterol’. Després que el 1948 es publiqués l’estudi de Framingham sobre els factors de risc de patir un atac de cor-que apuntava el colesterol com el factor número vuit-la indústria va convertir el colesterol en el gran enemic públic. Va entendre que si un tetrabric de llet sencera costava un euro, podia fer que costés dos euros si era ‘llet sense colesterol’. Més tard la indústria farmacèutica nord-americana es va sumar a la diabolització del colesterol: Merk va produir la primera estatina inhibidora de la síntesi del colesterol en el cos humà.
Quan va començar la campanya contra el colesterol?
La gran campanya va començar quan el president Eisenhower va patir un infart, el 1955. Deien que esmorzava ous amb cansalada i que havia de canviar-ho però no van dir que fumava dos paquets al dia i el tabac també és un factor de risc. Es van publicar alguns estudis internacionals que mostraven una correlació perfecta entre la població amb un nivell alt de colesterol i la mortalitat cardiovascular. No obstant això, aquests estudis només es fixaven en països on aquesta correlació coincidia i deixaven fora de l’anàlisi països com França, on els nivells de colesterol són alts i la mortalitat cardiovascular baixa, o Finlàndia, on succeeix el contrari.
Ha tret el tema de les estatines, un fàrmac que comporta polèmica. Vostè deia en una entrevista que a vegades es pinta les estatines com un fàrmac miraculós per evitar les malalties cardiovasculars.
Sí. Hi ha un efecte de les estatines en la prevenció cardiovascular en casos de risc molt alt però en la prevenció primària -prevenció en persones que mai han patit un ictus o un infart- el benefici no està tan clar. A França, per exemple, les bases de dades del Sistema Nacional de Salut mostren, com recullen alguns estudis, que en la prevenció secundària hi ha un efecte, una reducció del 10 o el 12% de mortalitat per accident cardiovascular, però sense un infart l’efecte és zero. I el cost per al sistema públic francès d’aquests casos és de més de mil milions d’euros per any, que són diners tirats a les escombraries.
Quins altres fàrmacs molt usats estan «sobrevalorats» al seu judici?
Els psicotròpics o les benzodiazepines, que s’usen per a l’ansietat o per dormir. A França un 30-40% de les benzodiazepines són usades sense justificació. Un exemple clar és l’ús en persones molt grans, de més de 75 anys, que van al metge perquè dormen malament i aquest els les prescriu. No obstant això en molts casos no dormir bé a aquesta edat és normal, un s’aixeca sovint per anar al bany i no té un somni regular però cal valorar el benefici de medicar davant del risc de fer-ho. Sobretot l’ús prolongat, aquest és el principal problema.
Vostè va participar en dos estudis que van analitzar el risc de patir alzheimer o demència en persones que són consumidores d’hipnòtics i sedants.
L’alzheimer afecta la funció cognitiva i les benzodiazepines tenen efectes cognitius. Fa vint o trenta anys es va fer una exposició massiva i es va buscar si hi havia alguna associació entre els problemes de memòria i el consum d’hipnòtics, molt freqüent en gent gran. Es va mostrar que l’ús de benzodiazepines augmentava un 60% el risc de patir alzheimer o demència. No obstant això hi ha la possibilitat que hi hagi un biaix de confusió perquè no va ser un estudi amb distribució aleatòria, és a dir, es va separar en dos grups, els que consumien i els que no- i sempre hi ha possibilitat de contestació, potser hi ha una altra explicació.
Per què pot haver-hi un biaix?
En un estudi observacional mai pots estar segur que les diferències siguin degudes al consum d’un fàrmac. Per exemple, en aquest cas podria ser també que l’insomni sigui una manifestació precoç de la demència però no ho sabem. També podria ser que l’insomni sigui un factor de risc en lloc d’una manifestació precoç. Amb tot, hi ha formes de corregir aquest biaix, hi ha ajustos.
I no s’ha estudiat més des d’aleshores?
Sí. Després del primer estudi, a finals dels vuitanta, hi ha hagut 17 estudis més. D’aquests, 12 mostren una associació positiva entre l’ús de benzodiazepines i la demència. Tres tenen conclusió negativa i dues conclouen que no es pot afirmar o negar-se aquesta relació. Un d’aquests va ser un estudi nostre perquè no tenia prou poder estadístic, la mostra no era prou àmplia. El més important és que si aquest risc existeix -i almenys quatre bons estudis ho demostren- està només associat a un ús prolongat del medicament. Això vol dir que el risc és enterament induït pel mal ús del medicament, quan se segueix usant sense justificació més del temps necessari. S’ha d’aplicar el principi de precaució.
De qui és culpa que no s’apliqui aquest principi?
No és tant el lobby de la indústria, el problema és que no hi ha cultura de salut pública i es tendeix sempre a la medicalització. Per exemple, avui a França alguns metges estan demanant poder fer les receptes o la prescripció a mà perquè en usar l’ordinador reconeixen que és més fàcil no reflexionar-hi, és un acte més automàtic.
A França la mort d’un participant en un assaig clínic a Rennes el 2016 va treure aquest debat a la llum. Vostè és membre del comitè d’experts encarregat de revisar aquest cas. Hi ha un debat pendent sobre els assajos clínics?
Sí. El problema a Rennes va ser que l’assaig amb la molècula BIA 10-2474 és que no hi ha una justificació d’una activitat farmacològica d’un possible ús futur en una indicació d’un medicament. No s’haurien d’autoritzar assaigs clínics amb una primera administració en humans si no hi ha una demostració clara que aquesta molècula pugui predir un efecte terapèutic. No es va veure res en animals i no obstant això es va provar en humans. També hi ha recomanacions tècniques que no es van complir en l’assaig i que suposaven un perill. La molècula era deu vegades més potent en humans que en animals i es va provar la dosi de 100 mil·ligrams massa aviat, quan les recomanacions estableixen unes dosis progressives. Va ser en aquest punt quan es va produir l’accident.
Publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic. Això és el que va trobar-se en Nacho, pacient de l’ambulatori de Vilassar de Mar, quan va anar a visitar-se amb el seu metge de capçalera dimarts passat. Mentre esperava per ser cridat a consulta es fixava en la pantalla d’un televisor que distreu els qui esperen. “Arcon Clinic Odontòlegs” va aparèixer anunciat entre consells de salut habituals en aquest tipus de pantalles en ambulatoris. L’anunci d’aquesta clínica privada va alertar-lo ja que el seu ambulatori és un dels que gestiona l’Institut Català de la Salut.
Es tracta del Centre d’Atenció Primària (CAP) Doctor Guillermo Masriera i Guardiola, a Vilassar de Mar, situat a deu minuts caminant de la clínica promocionada. “És la primera vegada que veig medicina privada publicitada en un centre públic. També hi sortia una empresa de podologia, diferents clíniques del maresme”, explica en una conversa amb aquest diari en Nacho, que a més és treballador d’un ambulatori i membre de la plataforma Rebel·lió Primària, des d’on s’ha vehiculat la denúncia a través d’una piulada a Twitter.
Preguntat per si també hi havia publicitat d’altres comerços locals que no siguin del sector salut en Nacho «creu recordar que sí». “Normalment aquestes pantalles serveixen per promoure l’alfabetització sanitària de la població, formació al ciutadà de coses relacionades amb la salut, no per promoure-hi clíniques privades”, lamenta. Per en Nacho no és casual que la publicitat es faci al CAP de Vilassar de Mar. “Aquí el pacient mitjà té un poder econòmic mitjà-alt i per tant pot ser que funcioni i que acudeixi a aquestes clíniques privades”, comenta.
Televisors al CAP a canvi d’anuncis de sanitat privada
Segons expliquen fonts del Departament de Salut, el 2013 l’Institut Català de la Salut va signar un conveni amb una empresa pel qual “aquesta comprava televisors per a l’ambulatori i a canvi podia posar-hi publicitat”. “L’anunci odontològic es permetia perquè és un servei que no està cobert pel sistema públic”, expliquen.
Amb tot les mateixes fonts matisen que és un conveni que des de l’actual departament de Salut no accepten. “Va en contra de la nostra filosofia, ho teníem detectat i tenim previst no renovar el contracte quan s’acabi, a finals del 2017”, conclouen. De moment, des del departament de Salut no concreten de quina empresa es tracta.
L’any de formalització del conveni el director gerent de l’ICS era Joaquim Casanovas Lax -que va ocupar el càrrec entre l’estiu del 2011 i el gener del 2014- i el màxim responsable era el conseller de Salut Boi Ruiz.
L’Hospital del Mar de Barcelona atén diàriament més de 200 urgències i més de 1.000 visites. Una part d’aquestes són pacients estrangers que estan de turisme o persones que resideixen a Catalunya però encara no compten amb la targeta sanitària individual. No és l’hospital públic qui s’encarrega d’esbrinar si el turista té una assegurança o s’ha de pagar ell mateix l’atenció sanitària, sinó que ho fa una empresa privada: International Care Patient Assistance S.L. El mateix passa en altres hospitals de la xarxa pública com l’Hospital de Sant Pau de la capital catalana.
Fins al 2019 l’Hospital del Mar-que pertany al consorci Parc Salut Mar, en què la Generalitat participa al 60% i l’Ajuntament al 40% – tindrà privatitzat el servei de gestió de la facturació a pacients internacionals. Després d’un concurs, el 2013 l’empresa Gestitursa (ara anomenada International Care Patient Assistance) va passar a operar aquest servei davant l’augment de turistes que arribaven al centre, segons explica Narcís Pérez, responsable de contractació de l’hospital.
Què és ICPA?
ICPA és una societat limitada constituïda el 2008 com a Gestitursa. Té com a administrador únic a Francesc Xavier Palet Farrero, exdirector general de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i exgerent de l’Hospital General de Catalunya, segons recull el diari Expansión. El director general de l’empresa és Antonio Balugo, també exgerent de l’Hospital General de Catalunya. Al costat de l’advocat José Domingo Valls Lloret, vicepresident de la Junta Directiva d’Activa Mutua, els tres són els socis majoritaris de l’empresa, amb domicili a Barcelona.
A més d’encarregar-se de gestionar la facturació, l’empresa ofereix també assessorament i traducció als pacients, expliquen des de l’Hospital del Mar. Altres funcions que assumeix l’empresa són la gestió de la relació amb companyies asseguradores, l’atenció telefònica o la intermediació amb pacients internacionals amb motiu de les gestions de cobrament.
Com més es factura a turistes més es cobra
Segons aclareixen des de l’Hospital del Mar, el consorci públic no li paga una quantitat fixa a l’empresa pels serveis prestats sinó que l’empresa es queda una part de l’import que paguen els turistes o les seves assegurances. A l’atendre un pacient internacional, aquest o la seva companyia d’assegurances abona un import (que varia en funció dels dies d’hospitalització o les cures rebudes) i l’hospital es queda amb el 55%, mentre que l’empresa es queda amb la resta.
El valor estimat del contracte amb l’empresa, que era de tres anys (2013-2016) i s’allargarà fins al 2019 per una pròrroga de tres anys més, és de gairebé cinc milions i mig d’euros durant aquests sis anys. És a dir, l’hospital s’endú anualment prop d’un milió d’euros derivats d’aquesta atenció gestionada per ICPA.
Amb tot, des de l’Hospital del Mar matisen que es tracta d’»un valor estimat» que es basa en un percentatge mínim del 50% del cost de l’import de la facturació respecte a un històric d’activitat. És a dir, que variarà en funció del nombre de pacients atesos.
Quin control té l’hospital de l’activitat d’ICPA?
Narcís Pérez explica que el control de l’Hospital sobre l’activitat de l’empresa és «continu» i que mensualment ICPA li envia els imports facturats. Segons reconeix Pérez, han tingut coneixement que en alguns casos l’empresa ha demanat un dipòsit al turista que arriba a urgències, un fet que pot dissuadir una persona de quedar-se a l’hospital. «Hem demanat a l’empresa que no ho faci més. Qualsevol persona ha de ser atesa en primer lloc», afegeix.
Qui es va trobar amb aquest requisit -pagar un dipòsit perquè els metges visitessin al seu fill- van ser Walter Anibal Duarte i Johanna Ester Aguiar, tal com va revelar aquest diari aquest dimecres. L’hospital ha admès l’error i ha retornat el dipòsit de 1.000 euros que va demanar a la família per ingressar al seu fill de quatre anys.
L’hospital, per correu electrònic a preguntes d’aquest diari, ha justificat que la direcció del centre «ha exercit les funcions de control i supervisió» i s’ha reunit amb els responsables d’ICPA per aclarir els fets i evitar que aquest tipus de situacions es repeteixin. Expliquen a més que per la seva banda l’empresa «s’ha compromès a reforçar els protocols formatius i informatius dels seus empleats».
No rescindiran el contracte
Preguntats per si es plantegen rescindir el contracte després de l’incompliment del protocol del Servei Català de la Salut (CatSalut), que estableix que davant d’una urgència primer cal atendre i després gestionar el cobrament, l’hospital argumenta que els plecs del contracte no estableixen aquesta vulneració puntual com a causa de resolució del mateix.
«Cal acreditar que la conducta de l’adjudicatari ha vulnerat de forma suficient el contracte, en cas contrari es corre el risc de causar un perjudici indemnitzable a l’empresa contractista», responen des de l’hospital.
Qui sí que ha demanat revisar els procediments és l’Ajuntament de Barcelona. Segons expliquen des del comissionat de Salut ha estat arran d’aquest últim cas que el consistori, que té una representació del 40% en el consorci, ha tingut coneixement que la facturació a turistes es gestiona a través d’aquesta empresa externa. «Hem demanat discutir-ho en les properes reunions amb la gerència», asseguren.
Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a l’assisstència sanitària pública. Després de cinc anys des de la publicació del Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius, el Parlament ha aprovat aquest dijous una llei que desafia la norma estatal i garanteix així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presenta la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya -la instrucció vigent fins ara marcava tres mesos de carència-.
«Avui és un dia històric. És una llei molt trascendental no només pels seus efectes sinó també pel seu valor simbòlic, pel que diu de la societat que volem ser», ha dit durant el ple el conseller de Salut, Toni Comín. «El que fem és desfer el reial decret del PP i garantir la universalitat», ha afegit el conseller, que en el moment d’iniciar la tramitació de la llei, ara fa un any, ja va advertir que “el desig» era que el govern central no recorri la norma.
La llei ha estat aprovada amb el vot favorable de tots els grups parlamentaris amb l’excepció del PP, que hi ha votat en contra, i l’abstenció de Ciutadans. Els populars han fet referència a la necessitat de pensar en «la sostenibilitat del sistema». Per a la diputada del PP Marisa Xandri la nova llei tindrà «un efecte crida» i «convidarà els inmigrants irregulars i els turistes a fer ús del sistema sanitari català». Per la seva banda, el principal grup a l’oposició s’ha volgut desmarcar del discurs del PP però s’ha abstingut en la votació. «Ciutadans comparteix la universalització que aquesta llei defensa però no hauríem d’abordar-ho per la porta del darrere», ha argumentat el diputat Jorge Soler. «Els que volem fer reformes ho farem amb lleialtat institucional», ha dit.
Què canviarà amb la llei en vigor?
El Govern català anterior ja havia fet dues instruccions que modificaven el decret estatal però mitjançant el blindatge de la universalitat per llei el ciutadà «està més protegit», asseguren fonts del gabinet de Salut. «Les instruccions són normes de rang molt baix i per tant no era adequat», comenten. Segons dades del Govern, les instruccions fins ara promogudes pel CatSalut han permès donar assistència sanitària a més de 137.000 persones que havien quedat excloses per la norma estatal.
La nova llei -que deixa sense efecte la instrucció 8/2015– reconeix el dret de qualsevol persona empadronada en un municipi català a dirigir-se a un Centre d’Atenció Primària, restar hospitalitzada, fer-se una prova o un tractament o visitar-se amb l’especialista, entre altres. D’aquesta manera ja no es requerirà que acrediti un mínim de tres mesos de residència, com s’establia fins ara.
Una altra diferència és que es preveu que les persones de col·lectius vulnerables que tenen dificultats per accedir a l’empadronament, com poden ser migrants en situació irregular, “puguin establir altres criteris d’arrelament que els permetin acreditar la condició de residents”. Amb tot aquests criteris es concretaran en un reglament que haurà de fer-se en els pròxims tres mesos.
En qualsevol cas, les persones no empadronades, i sigui quina sigui la seva situació seguiran tenint garantida l’atenció urgent com fins ara. Segons la llei, les persones que es trobin a Catalunya i no tinguin la condició de residents tenen dret a l’atenció urgent “independentment de quina en sigui la causa, i a la continuïtat d’aquesta fins a l’alta mèdica”.
Per altra banda, una altra de les novetats és que els catalans que siguin residents a l’estranger i estiguin apuntats al Registre de catalans a l’exterior tindran cobertura pública mentre siguin temporalment a Catalunya.
Casos d’exclusió, també a Catalunya
La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) valora de manera molt positiva la nova llei però alhora hi detecta mancances. Segons manifesten en un comunicat «la nova llei segueix deixant en situació d’exclusió a les persones residents a Catalunya que, per diferents motius, no constin al padró municipal». «Regular l’accés a la sanitat d’aquestes persones mitjançant un reglament posterior a la llei, com així va anunciar el conseller, no els dota de les suficients garanties legals per exercir el seu dret a la salut i l’accés a la sanitat», asseguren.
Des de la seva creació l’any 2013 la PASUCat ha registrat centenars de casos d’exclusió sanitària o de facturació irregular a les urgències. En són exemples alguns casos recollits per aquest mitjà, com el del Yovel, el de la Sabrina Piras o el que van trobar-se en Walter Anibal Duarte i la Johanna Ester Aguiar la setmana passada. «La nostra experiència i les nostres denúncies assenyalen que els convenis i reglaments del CatSalut s’incompleixen contínuament per les entitats proveïdores de serveis sanitaris sense que el Departament de Salut hagi pres mesures efectives per fer complir els seus propis reglaments», destaquen en el comunicat. Sobre aquest punt Comín ha anunciat al Parlament que es formarà els professionals dels hospitals públics per evitar incompliments.
«La foto hauria de ser a l’inrevés, a l’altra banda de l’hospital, amb el mar de fons», fan broma Walter Anibal Duarte i Johanna Ester Aguiar. Aquesta parella d’argentins va arribar divendres passat a Barcelona per fer turisme amb els seus dos fills, DemianAlessio (4) i Vladimir Tomás (10). No obstant això es van passar el cap de setmana a l’Hospital del Mar, on van haver de portar al petit d’urgència per una bronquitis greu aguda, patint per no poder pagar els 5.000 euros que el centre públic els demanava.
Ara respiren alleujats: el petit ja ha estat donat d’alta i l’hospital els ha retornat el dipòsit de 1.000 euros que van pagar després d’admetre un «lamentable error» per una facturació il·legal. Arribar fins aquí ha requerit, amb tot, de la intervenció dels metges i de membres de la Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya (PASUCat).
Al poc d’aterrar en Demian tenia tos i mucositat però a la tarda la cosa va empitjorar, va agafar febre i tenia dificultats per respirar així que els seus pares van decidir fer cas de les recomanacions dels professionals sanitaris que els havien atès a través del telèfon 061 i se’n van anar a l’Hospital del Mar. «Només arribar [a Urgències] vam dir que no tenia targeta sanitària, que estava com a turista, i va sortir un noi del departament d’atenció al pacient internacional que ens va demanar un dipòsit de 500 euros», explica Walter Anibal.
Tot i que la normativa estatal i autonòmica estableixen que l’atenció urgent està garantida fins a l’alta mèdica i que els menors han de ser tractats com a residents espanyols, l’hospital va demanar directament a la família abonar un dipòsit fins i tot abans d’acceptar veure al nen. Així ho recorden els seus pares, que expliquen que van interlocutar amb una persona del servei d’atenció al departament internacional, gestionat per l’empresa privada InternationalCarePatientAssistanceSL.
Carlos Losana, pediatre i membre de la Plataforma per una Atenció Universal a Catalunya (PASUCat), explica que el que va succeir va contra la normativa del Servei Català de la Salut «que estableix que primer s’atén la urgència i després es gestiona el cobrament». «És una denegació d’assistència, que és una deficiència greu», conclou.
«Un cop fet el dipòsit va venir una pediatra a dir-nos que havien de portar-lo a urgències pediàtriques però abans de res ens van demanar els diners», assegura Walter Anibal Duarte. El calvari burocràtic, però, no va acabar aquí.
«La xifra és alta»: 5.000 euros per nit ingressat
L’equip mèdic va considerar que el nen havia de passar almenys aquella nit a l’hospital així que el van ingressar. «A les tres del matí va venir un noi a dir-nos que havíem de pagar més per l’internament, que els 500 del dipòsit no ens arribaven», recorda Johanna Ester Aguiar. «Ens va dir que la xifra era alta: 5.000 euros per nit d’hospitalització», explica en Walter Anibal. «El nen estava acabat d’ingressar, amb febre, cridava i ell volia que aconseguíssim plata«, afegeix la mare de Demian. En aquell moment el petit tenia dificultats per respirar i necessitava oxigen.
Davant la pressió exercida per aquesta persona van trucar a l’Argentina per tramitar una assegurança i van dipositar 500 euros més en efectiu a l’hospital, ja que acceptaven «qualsevol quantitat, com si es tractés de regatejar«. Amb tot, des del departament els van avisar que si al nen no li donaven l’alta abans de les onze del matí, haurien de pagar la diferència per arribar als 5.000 euros que els van dir inicialment.
Segons relata la família fins i tot van ser amenaçats de trucar a la policia o ser expulsats del país si no abonaven la quantitat que els demanaven. «És totalment fals que puguin expulsar-los si tenen una autorització d’entrada i no és la primera vegada que aquesta empresa amenaça amb expulsar els pacients del país», assevera el pediatre Carlos Losana.
La intervenció dels metges
La sort va canviar quan en Walter Anibal i la Johanna Ester van explicar a l’equip que tractava al seu fill que no podien pagar la seva estada. Volien demanar l’alta voluntària perquè no podien pagar-la. «Quan vam parlar amb la pediatra i l’hi vam explicar es va sorprendre i ens va dir que el nen havia de quedar-se a l’hospital, que tenia dificultats per respirar i necessitava l’oxigen. Ningú entenia res», diu en Walter. Es van preocupar per si el fet de no poder pagar tindria implicacions en el tractament però la pediatra els va dir que no es preocupessin, que el tractarien igual. «Per sort l’ètica dels metges va jugar al nostre favor», assegura Losana.
«Algú conegut sabia que el que ens estava passant era il·legal i ens va posar en contacte amb la Plataforma per una Atenció Universal a Catalunya (PASUCat) perquè sabia que podien ajudar-nos», explica Ricardo Turón, amic de la família que resideix a Barcelona i que va pagar el dipòsit inicial que l’hospital els demanava. Així, el dissabte es van acostar al centre públic membres de la PASUCat per intervenir i explicar que estaven vulnerant el que estableix el RDL 16/2012 però també el protocol del Servei Català de la Salut (CatSalut) per a l’atenció urgent. «El protocol d’atenció a urgències estableix que tant menors com embarassades que no tinguin una assegurança han de ser atesos i l’hospital ha d’oferir el formulari de declaració responsable conforme no poden pagar-ho perquè corri a càrrec del CatSalut», comenta Carlos Losana.
Va ser arran d’aquesta mediació que l’hospital va reconèixer l’error en la facturació indeguda i el formulari va arribar 24 hores més tard. «El mateix dissabte va arribar el cap de guàrdia i ja van parlar amb ell i li van dir que ens tornarien els diners dipositats fins llavors», explica Ester.
Imatge del cobrament del dipòsit amb el tiquet adjunt de la devolució. / CEDIDA
Des de l’Hospital del Mar reconeixen els fets i asseguren que «es va tractar d’un error». «Quan vam tenir coneixement d’aquest es va resoldre. Ja s’ha parlat amb el responsable de l’error per aclarir els fets i reforçar la informació», afegeixen en una resposta a aquest diari per correu. Segons informació facilitada per l’hospital el nombre de pacients sense targeta sanitària i sense recursos atesos des del mes gener fins al maig superen el miler: 1291.
Dilluns al matí en Demian va rebre l’alta mèdica i l’hospital ja ha retornat a la família els diners. «Els metges sempre van estar pendents», destaca la Johanna Ester. Després de la foto la família al complet s’allunya de l’hospital per començar a gaudir, ara sí, de la ciutat.
Què vol dir ser un metge de família excel·lent? En certa manera aquesta pregunta és la que ha motivat el grup d’ètica de la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària (CAMFiC) a definir ‘Les bones pràctiques del metge i de la metgessa de família’. El document, fet públic aquest dilluns, ha comptat amb la participació de més de 200 socis i vol servir com una eina per promoure un hàbit d’avaluació i millora de les actituds i conductes en el dia a dia a les consultes, marcades per la pressió assistencial i la manca de temps d’atenció.
Segons expliquen des de la CAMFiC, en les consultes hi ha molts costums “interioritzats” per part dels metges i que cal modificar. “Si és ‘normal’ que jo no demani permís al pacient per a sol·licitar una prova…, si és ‘normal’ que es parli dels pacients en el bar o s’usin innecessàriament els seus noms en una sessió…el costum modela l’actitud ètica”, assegura el doctor Albert Planes, coordinador del Grup d’Ètica. “Sovint no actuem millor perquè ‘sempre ho hem fet així», reconeix Planes.
Informar el pacient i respectar la seva decisió
El grup ha pres com a referent la guia ètica Good Medical Practice del Regne Unit, ja que en l’àmbit estatal a Espanya no existeix cap guia similar. Bona part de les reflexions del document tenen a veure amb la informació que es dóna al pacient, la seva participació, opinió i la implicació en les decisions. Donar-li informació clara, completa i no esbiaixada; no parlar dels seus problemes sense la seva presència o a ajudar-lo a decidir entre les diferents opcions tenint en compte les seves preferències són pràctiques que demostren, per al grup d’ètica, la lleialtat del metge o metgessa cap al pacient. Així mateix el bon metge de família també ha de restar atent, recull el text, per conèixer i respectar el límit d’informació que el pacient desitja tenir i compartir.
També es proposa “demanar consentiment per realitzar exploracions físiques i complementàries” després d’explicar la raó per la qual convé fer-les o fomentar que el pacient prengui decisions sobre la seva salut, anticipi les seves voluntats i respectar les decisions compartides. També es recullen pràctiques per fer front a la sobremedicació o la dependència dels serveis sanitaris. Segons el document de la CAMFiC el professional ha d’“evitar medicalitzar la vida i treballar per retirar els fàrmacs fútils o que aportin més riscos que beneficis” i afavorir l’autonomia del pacient i l’autogestió de la seva salut per evitar “generar dependència” dels serveis sanitaris.
Excel·lència tot i el col·lapse de l’atenció primària
Algunes de les recomanacions que defineix la guia i que persegueixen l’excel·lència professional xoquen amb la realitat que viu l’atenció primària, rebel·lada des de fa mesos per la manca de recursos i la pressió assistencial. Així ho reconeixen des de la CAMFiC i tot i que no passen per alt la situació esmenten bones pràctiques com “donar més temps a la situació que més ho necessita, procurant gestionar l’agenda per adequar el temps a cada pacient” o “prioritzar l’atenció dels pacients per sobre de tots els altres objectius i tasques” així com “ser capaç de flexibilitzar l’horari” per a dedicar temps a l’atenció directa.
Sobre aquest punt Albert Planes conclou que la reflexió ètica també ha de servir per “denunciar aquelles situacions que limiten”. “Ens fa responsables de denunciar la manca de temps que patim, causada per la manca de professionals”, afegeix. Segons dades del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), l’atenció primària de Catalunya atén més de 45 milions de visites cada any i aplega més de 15.000 professionals. Salut calcula que els Centres d’Atenció Primària (CAP) arreu del territori – gestionats en el 80% dels casos per l’Institut Català de la Salut- van perdre prop de 3.000 llocs de treball entre metges i infermeres durant els anys de retallades pressupostàries i preveu ara que puguin incorporar-se 5.000 professionals en els pròxims set anys.
La rebel·lió de l’atenció primària iniciada al març pel CAP Can Vidalet continua sumant veus. El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) avisa en un document publicat aquest dijous que l’atenció primària «ha arribat a un punt crític». «Els professionals han fet front als embats de la crisi, les retallades, la manca d’inversió i l’increment de l’activitat però la situació s’ha fet ja insuportable», resa el text.
Les paraules del COMB arriben pocs dies després que la conselleria de Salut presentés l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), un full de ruta que si bé preveu la creació de 5.000 llocs de treball i l’augment del pressupost destinat a aquest primer nivell assistencial no concreta dates d’implementació. Segons va explicar llavors el conseller de Salut, Toni Comín, els llocs de treball s’hauran creat en l’escenari més «optimista» en els pròxims cinc anys. Els col·legiats celebren l’aposta del Departament de Salut però asseguren també «que hi manca concreció en el calendari d’implementació de les mesures i, sobretot, pel que fa a disponibilitat pressupostària».
En aquest sentit demanen augmentar «significativament» l’aportació i la despesa en atenció primària perquè se situï almenys en un 20% de la despesa sanitària. Algunes de les propostes que recullen els professionals en el document són optimitzar l’estructura organitzativa de l’Institut Català de la salut o apropar la gestió als metges de primària suprimint les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP), mesures que si bé ja contempla l’ENAPISC podrien aplicar-se amb més celeritat.
Des del COMB també recorden la necessitat de cobrir el 100% de les substitucions (Salut va anunciar fa unes setmanes que es podrien cobrir el 50%) i augmentar el temps de visita amb més professionals així com erradicar la precarietat laboral en els nous contractes. Segons el col·legi professional, l’atenció primària de Catalunya atén més de 45 milions de visites cada any i aplega més de 15.000 professionals.
La productora independent Metromuster, al darrere de projectes com Ciutat Morta o el Tarajal, i la CUP han dedicat el seu darrer projecte, un vídeo de quatre minuts, a explicar el cas de corrupció conegut com Innova. El cas, que pren el nom del hòlding municipal de Reus al voltant del qual giren les diferents peces obertes, va ser denunciat per l’exregidor de la CUP a Reus David Vidal i acumula avui múltiples peces i prop d’un centenar d’investigats.
En el vídeo es descriu l’empresa municipal Innova com «Amiguets S.A» en referència a les relacions entre els alts càrrecs i les connexions amb diferents regidors i alcaldes. A més s’explica el procés pel qual es va crear Innova, l’empresa municipal a qui es va encarregar la gestió de l’Hospital Sant Joan de Reus, que avui arrossega un dèficit de 8 milions d’euros.
«Poc després [d’assumir la gestió de l’Hospital Sant Joan] s’encarrega a l’Ajuntament de Reus la gestió de l’Hospital de Móra d’Ebre i així es com ja tenim dues empreses municipals. Amb aquesta fórmula s’engeguen tantes empreses municipals com serveis s’han d’oferir així com els CAP, residències i hospitals. Innova passa a ser un gran hòlding», s’explica en el vídeo. «Les noves aventures d’Innova deixarien Reus com el municipi més endeutat de tot l’Estat 2012», s’afirma i recorda que Innova va passar a gestionar el 70% del pressupost de l’Ajuntament.
«Volíem fer memòria que el tema d’Innova, tot i que avança lentament, està sobre la taula i també forma part de la campanya de la CUP de denúncia de la cohabitació público-privada a la sanitat catalana», expliquen fonts de la CUP. De fet, el jutge del cas Innova, Diego Álvarez de Juan, es va queixar fa prop d’un any del “penós” avanç de la investigació per falta de mitjans i va alertar
del risc que les presumptes responsabilitats penals acabin «diluint-se».
Les peces del cas
Les dimensions d’Innova encara són desconegudes però de moment el cas acumula una quinzena de peces i més d’un centenar d’investigats, entre els quals hi ha exalcaldes i exregidors de diferents colors. Un dels principals orquestradors de la trama és Josep Prat, màxim directiu del hòlding que compaginava més de cinc càrrecs, entre ells la presidència del poderós Institut Català de Salut (ICS), principal organisme de la sanitat pública catalana, al mateix temps que era president d’USP, la xarxa de hospitals privats més gran de l’Estat.
La peça principal del cas està relacionada amb els presumptes pagaments irregulars des de l’Ajuntament de Reus cap a l’empresa CCM Estratègies i Salut, propietat de Carles Manté ( exdirector del Servei Català de la Salut), que s’hauria creat pocs dies abans de firmar-se el contracte. Entre el 2007 i el 2011 s’hauria pagat a Manté més de 720.000 euros per uns treballs de consultoria que presumptament no s’haurien fet.
La resta de peces farien referència, entre altres, a l’empresa d’investigació nutricional Shirota (peça 1), la contractació de l’arquitecte JorgeBatesteza (2), l’Hospital de Reus (3), la clínica MQReus (4) -en aquesta peça encaixaria el cas de les pròtesis caducades-, les incompatibilitats de càrrecs (5), les coaccions a l’alcalde Carles Pellicer i la tinent d’alcalde Teresa Gomis (6), les ambulàncies Baix Ebre (7) o la construcció d’un centre sanitari a Vila-seca (8).
