Quatre de cada deu pacients que superen un càncer consideren que després de finalitzar el tractament no van rebre l’ajuda necessària per a gestionar les emocions davant el que suposa una nova etapa. Així ho indica un estudi liderat per l’Associació Espanyola contra el Càncer-Catalunya (AECC) que ha fet entrevistes a 389 pacients tractats en diversos hospitals catalans i en diferents fases de la malaltia.
Una d’aquestes pacients és l’Eva López. Als 36 anys, ara en fa gairebé cinc i mig, li van diagnosticar un càncer de mama. La van operar del pit i al cap d’un mes va fer set mesos de quimioteràpia, després van venir 37 sessions de radioteràpia i 7 de braquiteràpia. «És un moment que vas seguint ordres», explica. Té dos fills petits, un encara no havia fet els 3 anys quan li van diagnosticar el càncer. El ginecòleg, recorda, li ho va comunicar el dia que el gran feia sis anys.
Les ordres, però, van deixar d’arribar quan va acabar el tractament, el 31 d’agost. «De cop et sents desprotegida i no saps viure», assegura. Passar un càncer, explica, fa que t’acostumis a viure d’una manera determinada i el tractament marca la rutina, l’agenda. Quan li van dir que ja no calia que tornés fins al cap de tres mesos per una revisió, explica, va pensar «ni estic bé ni vull marxar ara».
Per a l’Eva López, la seva «salvació» un cop acabat el tractament va ser acudir a l’AECC. A través de l’associació va poder anar al psicòleg i va començar amb una dinàmica que la va ajudar a aixecar-se emocionalment. Abans ho havia intentat a través de la sanitat pública; «El protocol és molt llarg i quan t’arriba el torn estàs molt tocat ja. No podia esperar», explica.
«Tornar a la normalitat, a un món nou, és difícil», diu l’Eva. Matisa que «cada persona ho viu diferent i no tothom té perquè necessitar anar al psicòleg». Quan passes un càncer, explica, ja no vols tenir els mateixos amics i res és igual. «De vegades penso que potser és una postura molt egoista però clar, se me n’anava la vida», diu.
Noves demandes davant d’una nova realitat
Factors com la rapidesa del diagnòstic i l’eficàcia de nous tractaments han fet que hi hagi més persones que convisquin amb el càncer durant més temps i amb determinades mancances o seqüeles. Davant d’aquesta nova realitat i atès que hi ha una major prevalença de la malaltia però també un pacient més informat, també hi ha necessitats que es fan més evidents.
Segons les conclusions de l’estudi de l’AECC-Catalunya, presentat aquest dijous, un 20% dels enquestats no ha rebut informació suficient sobre seqüeles ni s’ha sentit acompanyat en el procés de transició a la vida quotidiana. A més, un 36% afirma no haver rebut ajuda per gestionar les seves emocions ni orientació en aspectes pràctics, com la reincorporació laboral.
Una de les demandes que ha tingut més acollida entre els enquestats ha estat la de més informació per part dels metges o els infermeres que els tracten sobre teràpies o serveis complementaris al tractament clínic, com ara teràpies per millorar el seu benestar físic: serveis de nutrició o oncoestètica són alguns exemples.
Altres necessitats que recull l’estudi apunten a un abordatge més holístic de la malaltia que també tingui en compte aspectes com ara l’afectació en l’entorn laboral o en la sexualitat. Així mateix també reivindiquen més coordinació entre professionals.
Des de l’AECC-Catalunya destaquen que l’estudi dibuixa una realitat que cal treballar: el desconeixement dels rols que tenen les diferents entitats i associacions de pacients oncològics i la necessitat de segmentar la cartera de serveis en funció de l’edat, el gènere o la fase de la malaltia.
Pacients i familiars entren i surten de l’Hospital Clínic de Barcelona a diferents ritmes. La mateixa porta d’entrada i sortida serveix tant per als pacients atesos pel sistema públic com per als pacients privats. Els recorreguts però són diferents: els últims es dirigeixen a la setena planta de l’escala 4. Allà és on hi ha situada la planta d’hospitalització de Barnaclínic, la clínica privada que ocupa amb 16 habitacions individuals 525 m² de l’hospital a més dels 412 m² de l’edifici de consultes externes.
Creada l’any 2000 i participada en un 100% per capital públic, Barnaclínic S.A és una societat mercantil que utilitza recursos de l’Hospital Clínic, com ara llits d’UCI, aparellatge o recursos humans a canvi d’un lloguer. La seva activitat però és exclusivament privada. La línia fina que diferencia si un recurs s’està utilitzant per a la sanitat pública o la privada és el que ha aixecat polèmica en els darrers anys sobre aquesta clínica. Sobretot després que un recent informe de la Sindicatura de Comptes sobre l’activitat de Barnaclínic documenti que un 7,4% de les intervencions fetes durant l’any 2012 es van fer en horari d’atenció als pacients públics.
Aquest diari ha pogut parlar amb tres treballadors de l’Hospital Clínic que testimonien que la separació entre recursos públics i privats “no sempre és clara”.
Ús dels recursos
“Recordo un dia a Urgències. Una dona amb una apendicitis em va dir que era pacient de Barnaclínic. Al cap d’una estona el cap de guàrdia em va venir a buscar i em va fer prioritzar aquesta pacient”, explica un infermer del Clínic que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Un altre exemple que cita en aquest sentit té a veure amb les proves diagnòstiques. “Sovint els prioritzen però és difícil dir si és per criteri mèdic o no”, explica.
En Lluís Gavaldà, tècnic de diagnòstic per la imatge des de fa vuit anys a l’Hospital Clínic, assegura que el problema principal és “que no hi ha una separació d’espais ni professionals”. Explica, per exemple, que les ressonàncies magnètiques de pacients de Barnaclínic s’acostumen a fer en horaris d’atenció pública. “Es busca un forat per fer-los la ressonància entre setmana i no fer-los venir a la nit, un dissabte tarda o un diumenge”, diu. Segons aquest treballador a Barnaclínic són “molt i molt insistents” quan hi ha un dels seus pacients pendent d’una prova.
Gavaldà recorda també com fa prop de tres anys, quan era a l’àrea de Radiologia d’Urgències (on es fan les radiografies urgents) només hi havia un lliterer de radiologia. “Jo podia fer més radiografies però a l’haver-hi només un lliterer de radiologia, quan hi havia una urgència d’un pacient de Barnaclínic per fer-li una radiografia, havia de deixar de fer pacients urgents públics”, comenta. De fet les urgències són un dels exemples citats. “Hi ha un equip al Clínic que és avisat en cas d’aturada cardiorespiratòria i que està integrat per diferents perfils com ara un anestesista, un metge de medicina interna o un infermera”, explica el treballador que vol mantenir-se en l’anonimat. Segons ell aquest equip també és qui atén un pacient de Barnaclínic si pateix una aturada.
“Cada vegada que s’envia una persona a fer un servei per Barnaclínic estem deixant de donar servei a un pacient públic, és habitual”, lamenta Vicenç Ortega, lliterer a l’Hospital Clínic des de fa anys. Segons el seu testimoni, Barnaclínic depèn en el seu funcionament diari del personal del Clínic. “El funcionament ordinari depèn de lliteres, de les proves diagnòstiques, etc”, explica. I és que a diferència de la plantilla de col·laboradors mèdics, infermeres o auxiliars, els lliterers són treballadors del Clínic sense cap tipus de conveni o contracte laboral amb Barnaclínic.
Avisa que si l’activitat privada augmenta s’anirà desplaçant l’activitat pública i reivindica que es torni a fer operacions a pacients públics a les tardes -ara els quiròfans estan reservats a Barnaclínic en aquest horari-.
Des del Clínic però defensen que l’activitat de Barnaclínic reverteix en beneficis per a l’hospital. Segons informació facilitada a aquest mitjà, l’activitat de Barnaclínic reverteix en nous aparellatges, innovacions tecnològiques i fons per a docència i estades formatives a l’estranger de professionals de l’activitat pública. L’any 2015, indiquen, els beneficis de Barnaclínic van ser de 288.643 euros. D’aquests 100.000 es van repartir entre l’Hospital Clínic i la Fundació Clínic per la Recerca Biomèdica. La resta, expliquen, és per a reserves que es queda la societat per a la seva gestió habitual. “Barnaclinic lloga els espais al Clínic i li paga pels recursos que utilitza. Al final qui ho paga és el client privat, l’alemany que ve a operar-se”, expliquen fonts de l’hospital.
Metges públics al matí i privats a la tarda
Barnaclínic compta amb una plantilla relativament petita. A finals de 2015 eren 77 professionals, dels quals 25 eren personal d’administració, 42 infermes i auxiliars, 9 metges i biòlegs i 1 d’alta direcció. El gran gruix de facultatius especialistes provenen de l’Hospital Clínic: més de 500 treballadors del centre treballen també per a Barnaclínic i un dels arguments que es dóna sovint és que així es reté el talent del Clínic. És a dir, que oferint-los la possibilitat de complementar la seva activitat pública amb la privada al mateix hospital es facilita que no marxin a altres clíniques privades.
Concretament l’any 2013 un total de 561 professionals sanitaris contractats per l’Hospital Clínic van prestar en algun moment serveis a pacients de Barnaclínic. Segons va especificar el Govern en resposta escrita a una pregunta parlamentària feta per Ciutadans el febrer de 2015, “els serveis es retribueixen de forma complementària i addicional sempre que l’activitat es dugui a terme fora de l’horari laboral”. En el cas que els serveis es prestin durant la jornada laboral el Clínic factura a Barnaclínic els serveis “com a part del Conveni entre centres i no es genera cap retribució addicional als professionals sanitaris”.
Segons el darrer informe de la Sindicatura de Comptes, que analitza l’activitat de Barnaclínic, l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic. Així li consta a la Sindicatura i així ho reconeixen des del Clínic. Amb tot, fonts del centre matisen que actualment “totes les compatibilitats estan al dia” i especifiquen “fins l’any 2013 i 2014 la normativa no va concretar les compatibilitats del personal mèdic i d’infermeria, respectivament”.
L’infermer amb qui ha parlat aquest mitjà explica que ha vist altes de pacients donades per un resident. “Són pocs però he vist casos de metges adjunts que han enviat els seus residents de l’Hospital Clínic a tractar pacients de Barnaclínic”, diu.
La ‘fórmula’ Barnaclínic
Tot i que fa anys que Barnaclínic aixeca polèmica entre alguns sectors no ha estat fins a la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes –que conclou que la seva forma jurídica no s’adequa a la llei– que s’ha decidit replantejar la seva forma. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, s’assegurava en l’informe.
Fonts expertes en dret consultades per aquest diari expliquen que el que conclou la Sindicatura s’explica perquè “el que no regula la llei és que es faci ús del capital públic per prestar activitat privada únicament”. En aquest sentit citen com a exemple que “si fos una mercantil amb capital privat i concert públic no hi hauria problema”.
L’oposició a la fórmula Barnaclínic però no ve només de veïns o plataformes de defensa de la sanitat pública. En això hi coincideix també la patronal del sector sanitari privat, ACES, que el 2013. Va interposar una demanda a Barnaclínic al considerar que vulnerava la Llei de de Defensa de la Competència. Recenment però l’Audiència de Barcelona va desestimar-ne el recurs ja que considera la clínica privada com un mitjà propi de l’Hospital Clínic. La patronal però assenyala que en els estatuts de Barnaclínic no hi consta com a tal i argumenta que l’activitat que realitza no és substancial per a l’Hospital.
A més a més, des d’ACES asseguren que “seguiran defensant els interessos del sector sanitari privat per evitar que el model Barnaclínic proliferi i s’aprofiti de recursos humans i materials de la sanitat pública per realitzar activitat privada”.
El futur de Barnaclínic
Ja fa mesos que el Clínic estudia què fer amb el seu braç privat però una cosa està clara: Barnaclínic seguirà existint. Arran de l’informe de la Sindicatura sobre Barnaclínic, que conclou que l’activitat de l’entitat no s’adequa a la llei, el Departament de Salut i l’Hospital Clínic estan buscant quina fórmula jurídica hauria d’adoptar.
Segons l’opinió del director del Centre de Recerca en Economia i Salut de la UPF, Guillem López Casasnovas, la forma jurídica que hauria d’adoptar Barnaclínic és la d’una societat anònima (SA) amb majoria de capital públic i òrgan de govern conjunt del holding. Així mateix Casasnovas apunta com a solució per separar amb una línia clara l’ús de recursos públics i privats, la “gestió d’una llista d’espera única ordenada amb criteris d’efectivitat relativa per als pacients públics”.
Segons ell, aquesta s’hauria de respondre amb professionals amb assignació de càrrega de treball determinada per cadascun d’ells entre l’activitat pública i la privada, amb separació dels dos components a les seves nòmines i limitació percentual màxima del que pot suposar el complement privat sobre el total. “A més tots el pagaments hauríen de procedir d’una caixa única, amb preus de transferència del cost dels recursos públics utilitzats que sigui identificable i amb auditories aleatòries de compliment. És en els detalls i no en la forma jurídica on pot habitar el diable”, assegura.
Concretament hi ha un equip de persones format per la conselleria i l’Hospital Clínic que està treballant en la cerca d’una solució per a l’activitat de Barnaclínic i que és responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic. Preguntats sobre les opcions que estan sobre la taula, des de l’Hospital Clínic es limiten a recordar la creació d’aquesta comissió mixta i asseguren que “tan aviat com tinguin la proposta final, la faran pública”. Algunes fonts apunten a la possibilitat que Barnaclínic deixi de ser una societat mercantil i sigui una fundació sense ànim de lucre. Amb tot, encara no hi ha cap decisió presa.
Mentrestant, per les portes del Clínic segueixen passant pacients de la privada i pacients de la pública que potser sense saber-ho compartiran metge o espera per a una prova diagnòstica.
Les retallades pressupostàries al sector públic de salut de la Generalitat s’han traduït entre els anys 2011 i 2015 en la destrucció de 2.407 llocs de treball. Des del 2015 fins ara s’ha recuperat bona part d’aquesta plantilla -un 64% dels llocs perduts- però s’ha fet a un preu: incrementant la temporalitat. Dels 1.542 llocs de treball recuperats en els darrers dos anys la meitat són eventuals i suplències mentre que l’altra meitat són estructurals -interins i fixes-. «La proporció de la temporalitat s’ha incrementat», ha apuntat aquest dimarts el conseller de Salut Toni Comín que també ha reconegut que «és evident que l’empitjorament de les condicions dels darrers sis anys no té un impacte zero en les possibilitats i les capacitats de treball dels professionals».
El 2016, per exemple, 4 de cada 10 treballadors del sector públic de salut de la Generalitat tenia un contracte temporal. Davant d’aquesta realitat, amb els pressupostos de la Generalitat aprovats i després de «vèncer» les restriccions estatals, ha dit Comín, Salut ha elaborat un pla per millorar l’estabilitat laboral dels treballadors del sector. Ho ha fet en els darrers dos mesos amb una comissió assessora en la qual han participat 21 entitats del sector salut entre corporacions professionals, sindicats i organitzacions sanitàries . Una de les iniciatives principals que recull el pla, presentat aquest dimarts, és convertir nomenaments interins en fixes. Segons dades del departament, la interinitat afecta el 38% de la plantilla estructural de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit Salut va anunciar fa uns dies la convocatòria aquest 2017 de 2.500 places -el pla parla de 2.400- que serien per reconvertir contractes interins en fixes i contenir així la temporalitat.
La xifra, segons ha explicat aquest dimarts el conseller, es correspon amb la taxa de reposició de personal sanitari jubilat els anys 2015 i 2016. Les mesures persegueixen evitar el creixement de la interinitat en convertir interins en fixos amb el relleu de jubilacions, i poder fins i tot reduir-la un 8% si finalment s’aproven els Pressupostos Generals de l’Estat: «Estarem molt atents sobre la necessitat d’activar aquest acord i concretar-lo», ha assegurat el conseller. Quant als contractes eventuals Salut es proposa acabar amb 500 «falsos eventuals» també aquest any i convertir-los en interins. «L’objectiu és que no quedi un sol professional a l’ICS que tingui contracte eventual si està fent una feina estructural», ha dit Comín.
«El principal problema del sistema sanitari és la precarietat dels nostres professionals. El malestar és molt gran i els metges joves es troben en situacions molt difícils», ha expressat Josep Vilaplana, representant del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. «El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials», ha dit la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart.
La interinitat a l’ICS duplica la de la resta d’entitats públiques
L’any 2015 només la meitat de la plantilla hospitalària de l’Institut Català de la Salut (que és titular de vuit hospitals) era personal fix mentre que el 33% era interí, el 10% eventual i el 7,2% suplents. La situació contractual és pitjor en termes d’estabilitat que en altres entitats públiques de la Generalitat, com ara consorcis o empreses públiques, on el 70% del personal és fix mentre que el 15% és interí i el 5,5% és eventual. Atès que la temporalitat en les entitats públiques que no són titularitat de l’ICS és inferior l’oferta pública per contenir la temporalitat també ho és. Segons el Pla de Garantia de l’estabilitat laboral, es farà una convocatòria de 575 places que també seran per cobrir jubilacions, igual que les 2.400 a l’ICS.
Observatori per la contractació al sistema sanitari públic
Una de les novetats del pla és la creació abans que acabi l’any d’un Observatori de la qualitat de la contractació laboral al sistema sanitari públic. L’observatori, que comptarà amb una comissió tècnica que acollirà la participació de col·legis professionals, sindicats i representants d’organitzacions sanitàries, tindrà com a objectiu fer un seguiment de l’evolució de la temporalitat i podrà fer recomanacions a Salut. A més també es proposa que totes les entitats de la xarxa pública elaborin en els pròxims dos anys un pla de conciliació que tingui «especial sensibilitat» cap als professionals més joves. Un informe del Col·legi de Metges de Barcelona presentat fa unes setmanes alertava que conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges, una realitat que també es tradueix a les infermeres.
Una de les anomalies que existeix en el sistema sanitari català i amb la que han decidit acabar la conselleria de Salut i l’Ajuntament de Barcelona es troba en un edifici ubicat al carrer Viladomat: l’Institut de Prestacions d’Assistència Mèdica al Personal Municipal (PAMEM). L’ens públic, participat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, només dóna cobertura a un 20% dels treballadors en actiu de l’Ajuntament de Barcelona i té un dèficit acumulat de 22,8 milions d’euros. És per això que les dues administracions han decidit posar-hi fi i fer la inversió necessària per eixugar el dèficit així com també dissoldre’n l’activitat i integrar els afiliats de la mútua al Servei Català de la Salut. “La transició no es farà de la nit al dia, serà un procés de prop de 3 mesos”, ha matisat la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.
A més, un cop s’hagi completat la integració l’Ajuntament reinvertirà els recursos destinats al manteniment del PAMEM (2,2 milions d’euros anuals) a oferir serveis assistencials per a persones vulnerables.
Creat als anys 50 per oferir als empleats municipals assistència mèdica i farmacèutica, l’ens s’ha acabat convertint en una inversió a fons perdut per a les administracions ja que a partir dels anys noranta, amb la creació del Servei Català de la Salut la seva raó de ser perd sentit. “Un cop existeix un sistema nacional com el Servei Català de la Salut deixa de tenir sentit el PAMEM perquè és una mutua paral·lela”, ha expressat l’acaldessa de Barcelona, Ada Colau.
Tanmateix la decisió política de dissoldre l’activitat mutualista i integrar els seus afiliats al sistema nacional de salut no ha arribat fins avui, quan el dèficit acumulat sobrepassa els 22 milions d’euros. “És important perquè acaba amb una anomalia que tenia unes raons històriques”, ha afegit Colau.
22,8 milions de dèficit
Segons ha explicat el conseller de Saut, Toni Comín, el dèficit acumulat s’explica perquè a partir de l’any 93, just després que es creï el Servei Català de la Salut, se signa un acord perquè a partir d’aquella data el personal funcionari que ingressi a l’Ajuntament s’adscrigui directament al Servei Català de la Salut.
És a dir, que es va decidir mantenir l’estructura assitencial però les quotes també van anar disminuïnt. “L’extinció demogràfica del PAMEM tenia un revers: que era la generació del dèficit”, ha dit Comín que ha recordat que en termes financers era important aturar l’evolució del deficit. En aquest sentit l’Ajuntament de Barcelona aportarà dues terceres parts dels recursos per eixugar el dèficit acumulat mentre que la Generalitat aportarà el terç restant.
Tres nous serveis
Una vegada s’hagi completat la integració dels afiliats al Servei Català de la Salut l’Ajuntament invertirà la seva aportació anual al manteniment de l’estructura del PAMEM a oferir tres nous serveis. Segons ha explicat la comissionada de Salut, Gemma Tarafa, els nous serveis aniran orientats a persones sense recursos de la ciutat i servirà alhora per garantir l’estabilitat dels 22 treballadors i treballadores de l’antiga mútua municipalista.
Seran serveis d’odontologia, podologia i de medicina de l’esport i s’oferiran en el mateix edifici del carrer Viladomat, on hi arribaran ciutadans derivats de serveis socials. Les previsions de l’Ajuntament són que en el primer any des de la posada en marxa es puguin fer 3.000 tractaments d’odontologia i 1.000 de podologia.
El Departament de Salut de la Generalitat i la direcció de l’Hospital General de Catalunya avançaran en una roda de converses sobre l’oferta de la conselleria de comprar el centre, ubicat a Sant Cugat. Segons un breu comunicat difós pel departament de Salut i l’hospital aquest dijous, les dues parts “han decidit avançar en la ronda de converses amb l’objectiu d’estudiar amb la màxima sensibilitat [la proposta] i assolir un possible acord durant aquest any 2017”. És la primera vegada que Quirónsalud reconeix que participa en una ronda de converses per arribar a un acord. Fa uns mesos, però, tancaven qualsevol via de compravenda. “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”, asseguraven en aquell moment a aquest mitjà.
Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dijous després de comparèixer a la Comissió de Salut del Parlament, «sempre hi ha hagut converses entre Salut i l’empresa en relació a la proposta en l’esfera de la discreció» però la diferència és que ara la negociació està oberta. «La proposta és interessant i bona i mereix ser valorada per l’altra part», ha apuntat Comín.
L’oferta de la conselleria va transcendir a l’octubre, quan el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar durant una entrevista a El Matí de Catalunya de Ràdio, que la Generalitat volia comprar l’Hospital General de Catalunya, propietat del grup privat Quirónsalud, per uns 55 milions d’euros. En aquell moment però l’Hospital va fer públic un comunicat on desmentia «qualsevol tipus de proposta formal ni oferta en ferm”.
Segons va explicar el conseller, l’oferta a l’empresa Quirónsalud per comprar el centre privat perseguia l’objectiu de “convertir-lo en aquell hospital que el mapa sanitari fa anys i anys que falta en aquella zona del Vallès Occidental”. La proposta de Salut -que Quirónsalud negava fins ara rotundament haver rebut- implicava invertir 55 milions en la compra del centre per evitar així construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola), dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005.
Fonts de Salut consultades per aquest mitjà sobre els escenaris possibles explicaven fa uns mesos que en cas que la proposta de compra tirés endavant caldria revisar la xifra d’inversió de 55 milions d’euros, un preu que diuen és “aproximat”. “S’haurien de fer auditories, veure l’estat dels quiròfans…”, matisaven aquestes fonts, que remarcaven que “la gràcia de comprar l’hospital és la immediatesa” i citaven a tall d’exemple que el malalt podria entrar per la porta en un any. En aquest sentit, la voluntat manifestada en el comunicat difós aquest dijous és la d’arribar a un acord aquest any. Segons Salut l’escenari de compra és el millor per a pacients, treballadors (se subrogarien) i per a les arques públiques.
El conseller de Salut, Toni Comín, ha insistit a destacar la importància de l’anàlisi tècnica de l’equipament en el cas d’una hipotètica compra. Amb tot, ha assegurat, la negociació segueix el seu camí i de moment no es coneixen els detalls de quina serà la decisió final.
L’Hospital Universitari de Sant Joan de Reus, inaugurat l’any 2010, passa per dificultats financeres des de fa mesos. La sort de l’hospital però podria canviar després que la Generalitat hagi anunciat que participarà en la governança del centre, de titularitat 100% municipal. La fórmula per alleujar la situació econòmica de l’hospital, que el 2016 va registrar un dèficit pressupostari de 8,4 milions, serà la d’un consorci format per l’Ajuntament de Reus i la Generalitat.
Segons ha explicat en roda de premsa el conseller de Salut, Toni Comín, el Servei Català de la Salut tindrà un 55% de la titularitat de l’entitat i el consistori un 45% tot i que l’últim ostentarà la presidència del Consell d’Administració. “La nova entitat servirà per resoldre la dificultat financera que té l’hospital derivada d’una inversió que era imprescindible en el seu moment”, ha dit Comín, que ha assegurat als treballadors del centre que l’entrada de la Generalitat suposa que el dèficit deixi de ser una amenaça. El conseller els ha recordat també que la fórmula de consorci pensada per a l’Hospital de Reus «és molt habitual» i és a través de la qual ja es gestionen diferents centres a Catalunya, com són l’Hospital del Mar de Barcelona o el Parc Taulí a Sabadell, entre altres, i que el fet que entri la Generalitat no afectarà les seves condicions laborals. «En tot cas l’entrada de la Generalitat servirà perquè es disminueixin els riscos als quals estaven sotmesos els treballadors», ha dit enviant un missatge de tranquil·litat.
Acompanyat de l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, de la presidenta de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, Noemí Llauradó i del delegat del Govern a Tarragona, Òscar Peris, Comín ha explicat que està previst que la nova entitat entri en funcionament a partir de l’1 de gener de 2018.
Actualment l’Hospital forma part del Grup SAGESSA, entitat de titularitat pública formada pels consells comarcals del Baix Camp, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Montsià. A més de gestionar l’Hospital de Reus, el grup també gestiona l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, l’Hospital de la Santa Creu de Tortosa i l’Hospital Comarcal d’Amposta.
Intents previs per resoldre el dèficit
L’intent per resoldre la situació financera de l’hospital fa mesos que va. El 2015 el centre va generar un dèficit de 3,1 milions d’euros, xifra que va empitjorar l’any passat quan el dèficit registrat ja era de 8,4 milions d’euros (més del doble en només un any). Com a mesura per fer-hi front es van desviar 4 milions dels fons de reserva de l’Hospital Móra d’Ebre, concretament de l’empresa Gestió Comarcal Hospitalària SA (Gecohsa).
En una visita a l’Hospital de Reus al novembre Toni Comín va assegurar que el treball conjunt entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Reus havia evitat «mals majors» pel que fa a la situació financera del centre i va fer una crida a mirar el futur amb «optimisme».
El Govern ha aprovat una oferta d’ocupació pública de més de 7.700 places per aquest 2017, 2.500 de les quals es convocaran en el sector sanitari. Les oposicions però no es traduiran en places noves per incrementar la plantilla sinó que són places per estabilitzar la situació laboral de personal interí. La darrera convocatòria gran d’oposicions al sector va ser aprovada l’any 2009 tot i que el procés va tenir lloc durant el 2010, quan es van convocar més de 2.300 places de personal estatutari sanitari de diferents categories.
Des de les retallades i de cinc anys sense oposicions, l’estiu passat es van convocar 340 places per a personal sanitari i administratiu de l’Institut Català de la Salut però també eren places destinades a reduir la temporalitat. A més són places que encara s’han de resoldre i que implicaven moltes categories professionals. Entre l’any 2010 i el 2016 per tant la xifra ha estat simbòlica. També hi ha hagut altres oposicions però han estat de promoció interna (gent que ja té plaça fixa però aspira a pujar de categoria).
Segons dades de la Secretaria d’Administració i funció pública, el sector sanitari és un dels sectors públics de l’Administració amb més temporalitat. Dels 33.705 professionals públics en institucions sanitàries, 19.653 són personal fix (funcionaris i contractes indefinits) mentre que 14.052 són personal temporal (interins i contractes temporals). És a dir, que més del 40% tenen contractes temporals.
“Es tracta de l’oferta d’ocupació pública més important que aprova el Govern en els darrers sis anys”, ha destacat la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, durant la roda de premsa posterior a la reunió del Govern d’aquest dimarts. La consellera ha subratllat que, amb la convocatòria de 7.700 places l’Executiu “posa l’accent en l’atenció directa a la ciutadania”.
“Molts volien parlar, donar el seu testimoni i fins i tot plorar”. L’Anna Miñarro, psicoanalista que ha estudiat els efectes que la guerra civil espanyola, la postguerra, la dictadura i la transició han tingut en diferents generacions, recorda com si fos ahir aquell dia de tardor del 2005. Era de les primeres vegades que Barcelona acollia una jornada sobre memòria, silenci i salut mental i la sala era plena a vessar. “És molt difícil treballar un trauma que perdura tant de temps si no t’has demanat on eren els teus pares o els teus avis en aquella època, si no has fet un treball terapèutic”, diu Miñarro des de la seva consulta.
El silenci, la impunitat i la falta de reparació de les víctimes del franquisme expliquen que encara avui, quaranta anys després de la mort del dictador hi hagi persones que tinguin preguntes. És el cas de la Maite Blázquez o l’Araceli Pena, totes dues pendents de la confirmació d’ADN que els dirà si els cossos exhumats -a Porreres (Mallorca) en el cas de la Maite, i a Adamuz (Córdoba) en el cas de l’Araceli- són els dels seus avis, assassinats durant el franquisme.
Totes dues, juntament amb altres persones, participen en un grup reduït de ciutadans que van patir maltractament, tortura, vexació o la desaparició de familiars que encara són sota terra. Els uneix la impotència, el sentiment de la culpa en alguns casos, la tristesa en d’altres. L’Anna Miñarro és la psicoanalista que acompanya el grup l’objectiu de cicatritzar les ferides.
“Veiem en diferents generacions por, desconfiança, negació. El trauma deixa ferides obertes que no poden cicatritzar i que com podem observar perduren fins als nostres dies”, assegura. En aquestes circumstàncies, explica, el símptoma més greu que podem trobar és la tristesa, especialment en aquells testimonis en què el silenci i la repressió van acarnissar-se més, com és el cas de les dones de classe baixa.
El silenci induït pel franquisme
“La meva àvia mai va parlar del meu avi”, diu la Maite Blázquez . “El poc que jo sabia del meu avi m’ho havia explicat de petita la meva mare. Em deia: ‘Bé, al 36 se’ls van endur i els van tancar en un magatzem de fusta, un dia es van escapar i això és el que sabem…”. Amb el temps, ja de jove, la Maite va començar a fer-se preguntes i a implicar-se en una lluita personal per saber més del seu avi, republicà assassinat a Mallorca quan no feia ni un mes que acabava de ser pare.
Segons l’Anna Miñarro, són molts els efectes immediats en el malestar emocional sobre la primera generació que va patir la guerra. A més, però, en molts casos aquests efectes s’han transmès a les generacions següents; en la primera generació el que és traumàtic es coneix i es reconeix però no pot ser comunicat, en la segona es perceben indicis del que no s’ha dit i en la tercera la persona pot arrossegar un traumatisme no resolt que fins i tot ignora. En psicoanàlisi se’n diu “transmissió oculta”. “És com rebre una herència sense testaments”, matisa. “El silenci induït pel franquisme però també el voluntari, per protegir les generacions posteriors, ens col·loca en un món de melangia que pot transformar-se en dificultats psíquiques”, explica.
“On és enterrat l’avi?”
Qui tampoc sabia gairebé res del seu avi és l’Araceli Pena. “Fins al 2012 no vaig sentir a parlar de res. La meva àvia, que era una dona molt trempada, va morir el 2007 i mai havia parlat amb ningú del meu avi”, diu. Fins llavors, l’únic que sabia l’Araceli era que el seu avi havia mort a la guerra i que després la seva família havia emigrat a Catalunya des d’Andalusia. Va ser arran d’un desplaçament per motius de feina del seu marit -que havia d’anar a Granada- que l’Araceli i ell van decidir fer parada al poble de la seva àvia, a Adamuz, Còrdova, que mai havia visitat. Allà va fer-li a la seva mare la pregunta que desencadenaria una altra lluita personal: “On és enterrat l’avi?”
“Vaig anar al cementiri però sincerament no sé què buscava. Hi havia un monument a ‘Los caídos por España’ però no hi havia el nom del meu avi. Se’m va començar a remenar tot”, recorda. Al tornar a Catalunya va començar a preguntar a la família i també a buscar informació per internet. Ni la seva mare ni la seva tia li deien res, només que no recordaven res perquè quan el seu avi havia desaparegut eren molt petites.
Desamparades i amb sentiment de culpa
Tant la Maite com l’Araceli van haver de buscar resposta a les preguntes pel seu propi compte. Després de recórrer arxius, registres i recopilar informació a base de converses amb veïns i familiars, l’Araceli va aconseguir documentar que era possible que el seu avi, maqui que va viure durant anys a la Sierra d’Adamuz, acabés després de ser assassinat enterrat en una de les fosses individuals anònimes al cementiri municipal del poble, després de tres dies exposat a la plaça.
L’Araceli Pena i la Maite Blázquez viuen lluites paral·leles per conèixer on són els seus avis / ROBERT BONET
“El primer sentiment que vaig tenir va ser de culpabilitat total. Vaig pensar en tot el que havia viscut la meva àvia i que mai vaig parlar amb ella mentre va viure, no vaig ser capaç de preguntar. Després també pensant en el patiment de la meva mare o la meva tia sense jo ser-ne conscient…”, diu l’Araceli sobre com es va sentir al saber més de la vida que havia tingut el seu avi i com això havia afectat la seva àvia o la seva mare.
La Maite també va recórrer a internet i a altres persones que podien buscar el mateix que ella. “Vaig buscar el nom del meu avi a Internet i em va aparèixer l’Associació Memòria de Mallorca. De seguida vaig contactar-los i em van explicar el que sabien i que podia ser que el meu avi fos a la fossa de Porreres, a Mallorca”, recorda. El cos del seu avi podria ser un dels cossos exhumats al novembre de la fossa de Porreres però fins que no tingui el resultat de la prova d’ADN no en pot estar segura.
Qui fa més temps que espera és l’Araceli. El 2014, després de contactar amb l’Ajuntament d’Adamuz i aportar-li la documentació, van obrir-se diverses fosses anònimes on se sospitava que podia estar el cos després d’unes primeres cates arqueològiques. Van trobar-hi dos cossos amb lesions ocasionades per una mort traumàtica. A l’espera de decidir com procedir amb la identificació dels cossos, aquests, explica l’Araceli, van restar durant prop d’un any al descobert tapats amb una espècie d’uralita amb el risc que es deteriorés. “Al desembre havíem de saber els resultats de l’ADN però continuem esperant i a més estan edificant nínxols nous just sobre d’on se sap que continuava la fosa”, lamenta. “Ningú no vol dignificar res”, afegeix.
“Els vençuts no sabien on posar les flors”
L’Anna Miñarro explica la importància que té la memòria històrica i la reparació de les víctimes perquè aquestes puguin elaborar el dol i l’anomenada transmissió oculta. “A diferència dels vencedors, que l’endemà de l’abril del 39 comencen a fer el dol, els vençuts, els maltractats no saben on han d’anar a posar les flors als seus morts i a sobre no tenen cap reconeixement”, assegura. “En molts casos veiem retraïment, solitud o marginació però sobretot rebuig i si a sobre no pots fer el dol aquest dol es converteix en un dol patològic però sobretot extraordinari”, afegeix.
“Encara ara n’hi ha que són capaços de dir que per què volen fer-ho, que és un tema que cal oblidar i que no cal obrir ferides o desvetllar fantasmes. Des de la psicoanàlisi sabem que l’única manera de tancar ferides és obrir la ferida netejar-la i tancar-la”, sentencia Miñarro. Amb sort, la Maite Blázquez i l’Araceli Pena podran fer-ho i tancar així una ferida oberta durant generacions.
Salut reorganitzarà l’atenció urgent per descongestionar els serveis d’urgències dels hospitals. Per fer-ho fomentarà les hospitalitzacions a domicili i l’atenció telefònica a través del 061 o potenciarà la capacitat de resposta de l’atenció primària amb l’obertura de cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Amb aquestes i altres mesures, previstes en el Pla Nacional d’Urgències presentat aquest dimecres, Salut confia que es redueixin els temps d’espera a les urgències dels hospitals.
Concretament s’ha marcat com a objectiu per aquest any que tots els hospitals catalans redueixin un 10% els pacients que registren una estada superior a 24 hores al servei d’urgències. A l’Hospital Vall d’Hebron, per exemple, quan hi ha pics d’activitat com passa durant l’època de grip, prop del 50% dels pacients que acudeixen a les urgències esperen més de 24 hores. En altres centres, com al Clínic o al Sant Pau, és de prop del 25%. A llarg termini, en quatre anys, l’objectiu de Salut és que cap pacient superi aquest temps.
A més, el ciutadà podrà consultar també en temps real l’estat dels serveis d’urgències dels diferents centres a través d’un app per smartphones i tablets que estarà en funcionament a partir del maig.
Hospitalitzacions a domicili i CUAP
La recepta amb què Salut confia complir els objectius passa per, d’una banda prevenir que la gent acudeixi a urgències si no és necessari i, de l’altra, millorar l’atenció i la coordinació als serveis d’urgències.
En aquest sentit, una de les mesures estrella per alliberar llits a les plantes d’hospital és potenciar l’atenció urgent a domicili o l’hospitalització a casa o en una residència. És a dir, que si és possible i adequat que un pacient atès a les urgències pugui ser ingressat a casa en lloc de l’hospital es prioritzi o que directament l’atenció urgent es faci al domicili.
Segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut, David Elvira, la mitjana d’altes hospitalàries a Catalunya que es fan a domicili no arriben al 2% i la idea és que aquest percentatge augmenti per tal d’alliberar llits a les plantes dels hospitals, que és el que dificulta que es facin ingressos des d’Urgències. D’altra banda també s’obriran cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), a Lleida, Girona, Reus, Badalona i Mataró.
A més, el 061 comptarà a partir del maig amb una nova línia d’atenció pediàtrica i amb una línia d’atenció en salut mental a partir de l’octubre; totes dues funcionaran els 365 dies de l’any durant tot el dia.
Donar resposta a una societat «més fràgil»
El sistema sanitari ha de fer front avui a una societat més fràgil i aquesta és la idea de la qual parteix el nou pla, dissenyat per adaptar el sistema a les demandes assistencials actuals i reduir també els temps d’espera en aquest servei. L’envelliment, l’augment de les desigualtats, els canvis culturals o socials i els avenços mèdics fan que el pacient que avui és atès en un CAP o un hospital no sigui el mateix que fa quinze anys. En conseqüències les necessitats també canvien. «Tenim pacients més fràgils i amb malalties cròniques i complexes», ha apuntat el conseller de Salut, Toni Comín.
En aquest sentit des de Salut reconeixen que «el problema» de les urgències no es resol de la nit al dia i que requereix ser abordat des de la complexitat i involucrant totes les línies assistencials: CAP, hospitals, sociosanitaris, etc. «És un full de ruta, no una solució per arreglar les urgències en pocs mesos però és un punt d’inflexió en el sistema», ha assegurat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària, Cristina Nadal.
Un dels objectius més repetits des del Departament de Salut és la lluita contra les desigualtats i això passa també per l’Atenció Primària. No tots els Centres d’Atenció Primària són iguals, atenen el mateix tipus de població ni tenen les mateixes necessitats o recursos. Segons un mapa dibuixat per Salut, dels 369 Equips d’Atenció Primària que hi ha a Catalunya, 155 estan infrafinançats i bona part d’aquests treballen en un entorn socioeconòmic desfavorable. Precisament aquests equips són els que Salut vol dotar amb més recursos i és per això que rebran aquest 2017 un total de 12,5 milions addicionals. «En certa manera el que fem és una discriminació positiva dels equips que es troben en àrees socioeconòmicament més vulnerables», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín.
Els recursos addicionals aniran destinats a augmentar el nombre de professionals que hi treballen. L’objectiu és pal·liar part de l’infrafinançament que pateixen dotant-los de més pressupost, repartit tenint en compte les diferències en les necessitats de salut i la pressió assistencial derivades d’una pitjor situació socioeconòmica. En què es traduirà el pressupost ho decidirà cada equip, que en funció de la dotació addicional que rebi podrà optar per contractar un perfil professional o un altre. És a dir que en aquest sentit els centres tindran autonomia per prendre la decisió segons les necessitats particulars.
A més a més, segons han explicat aquest dimarts el conseller de Salut, Toni Comín, i el director del Servei Català de la Salut, a més d’aquests 12,5 milions d’euros addicionals se’n destinaran 11 més perquè els equips «més afectats» puguin fer front a substitucions. Des de l’any 2011 els fons destinats a cobrir substitucions estan congelats i amb aquesta partida es recupera el 50% de la retallada. La manca de personal i el fet que no se substitueixin totes les baixes és una de les demandes dels professionals de primària, que es queixen de la pressió assistencial, és a dir, de la quantitat de pacients que assumeixen.
El nou model d’assignació pressupostària
L’infrafinançament d’un CAP o d’un altre i les seves necessitats són en bona part determinats per un nou indicador dissenyat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (Aquas). Aquest nou indicador, batejat com indicador social compost (inicialment Salut s’hi havia referit com índex de privació), mesura les desigualtats en Salut de la població i té en compte diferents variables socioeconòmiques com ara la taxa de mortalitat prematura, el percentatge de població exempta de copagament farmacèutic o la població amb rendes inferiors a 18.000 euros.
La combinació de les diferents variables ha permès al departament obtenir un mapa de les desigualtats socials entre territoris i és a partir d’aquest nou indicador i altres variables, com ara el factor demogràfic, que s’obté el nou model d’assignació de recursos als equips d’atenció primària.
La idea, a llarg termini, és que en els pròxims cinc anys no hi hagi a Catalunya cap CAP infrafinançat i que el repartiment dels recursos sigui equitatiu: a iguals necessitats, iguals recursos. Per això, el pressupost addicional destinat a combatre les desigualtats des de l’atenció primària és de 65 milions d’euros en cinc anys, dels quals 13 milions són per aquest any (12,5 als CAP prioritzats i mig milió a projectes d’atenció comunitària). No tots els equips, però, hauran d’esperar cinc anys per eixugar la diferència entre el que reben actualment i el que els i correspondria, els prioritaris seran els que presenten un índicador social més elevat, com per exemple l’EAP de Badalona Sant Roc, el de Sabadell La Serra o el de Sant Adrià de Besòs La Mina, entre d’altres.
