Les dificultats financeres per les que passa l’Hospital Sant Joan de Reus recauen des de fa mesos en els treballadors. La temporalitat de bona part de la plantilla -un 40% segons el Comitè d’Empresa- i l’impagament de part dels objectius variables del 2015 i de la totalitat del 2016 són alguns dels motius que han dut als treballadors a «tancar-se» 24 hores a l’hospital. Durant la tancada, que ha començat aquest dimecres a les nou del matí i té previst allargar-se fins dijous a la mateixa hora, s’han dut a terme xerrades per informar els treballadors de la situació.
Segons explica la presidenta del Comitè d’Empresa, Alicia Martín, a aquest diari, l’empresa (l’hospital forma part del grup Sagessa) ha incomplert els compromisos adquirits amb els treballadors i ha decidit de manera unilateral no pagar-los el corresponent dels seus objectius anuals pactats amb el centre hospitalari. «Fa anys que estem amb retallades i condicions laborals molt qüestionables a més d’un incompliment del conveni per part de l’empresa», assegura Martín.
L’Hospital va registrar durant el 2016 un dèficit pressupostari de 8,4 milions. Amb l’objectiu d’alleujar la situació la conselleria de Salut va anunciar a l’abril durant una visita al centre que la Generalitat participarà en la governança del centre, de titularitat 100% municipal. És a dir que en certa manera agafarà les regnes del deficitari hospital, de només set anys de vida, i el Servei Català de la Salut tindrà un 55% de la titularitat de l’entitat mentre que el consistori tindrà un 45% tot i que n’ostentarà la presidència del Consell d’Administració. «L’entrada de la Generalitat servirà perquè es disminueixin els riscos als quals estaven sotmesos els treballadors”, va assegurar llavors el conseller de Salut Toni Comín en un intent de tranquilitzar-los.
La decisió però no es farà efectiva fins al gener de l’any vinent. «Hem demanat participar en les comissions tècniques per fer el traspàs», diu Martín al respecte. Segons ella, els treballadors veuen amb bons ulls la cogovernança del centre si això ajuda a eixugar el dèficit sense que repercuteixi en els treballadors però tem que no sigui així. «Estem en un punt complicat i no sabem si s’està avançant o no», diu. A aquesta incertesa s’hi suma la negociació del nou conveni col·lectiu -l’actual expira el 30 de juny- i les pors de més retallades derivades de les mesures que segons afirmen apunta una auditoria externa recent.
Actualment l’Hospital forma part del Grup SAGESSA, entitat de titularitat pública formada pels consells comarcals del Baix Camp, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Montsià. A més de gestionar l’Hospital de Reus, el grup també gestiona l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, l’Hospital de la Santa Creu de Tortosa i l’Hospital Comarcal d’Amposta.
Els veïns de Sant Martí i Ciutat Vella i els professionals de l’Hospital del Mar han hagut d’esperar nou anys per veure les noves urgències del centre acabades després que les obres s’aturessin per les retallades entre el 2010 i el 2015. La inversió de prop de 80 milions -42 els ha posat la Generalitat i 34 l’Ajuntament de Barcelona- ha permès al centre públic acabar la primera fase del projecte d’ampliació, que consisteix en un edifici nou de quatre plantes.
A més d’unes Urgències noves (que se sumen a les antigues), en funcionament des del 23 de maig, també s’han ampliat altres àrees i diversos serveis d’hospital de dia, de l’àrea obstètrica i de les urgències de ginecologia. Destaca també que l’ampliació ha permès agrupar els serveis oncològics, ja que una part es duia a terme a l’Hospital de l’Esperança, centre complementari del Mar. D’aquesta manera no caldrà que els pacients oncològics s’hagin de traslladar.
«Avui és un dia històric», ha afirmat el president de la Generalitat Carles Puigdemont després d’una visita al nou edifici acompanyat de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el conseller de Salut Toni Comín, entre un ampli seguici.
«Després d’anys difícils, retallades i privatitzacions aquesta inversió és una molt bona notícia pel conjunt del sistema sanitari», ha expressat l’alcaldessa Ada Colau, que s’ha saltat el permís de maternitat per assistir a la inauguració. A més, ha insistit en el compromís de l’Ajuntament amb la defensa de la sanitat pública com «un tresor que ha costat conquerir i que cal conservar».
Col·laboració entre administracions
Puigdemont ha celebrat el compromís de les diferents administracions per fer possible l’ampliació del centre. «És un exemple de col·laboració eficaç entre dues administracions», ha dit referint-se a la col·laboració entre Generalitat i Ajuntament.
També ho ha fet Colau, que ha recordat que va ser l’anterior govern municipal el que va desbloquejar les obres aturades amb una inversió de 30 milions d’euros. Per la seva banda l’actual govern va injectar-ne quatre als inicis del mandat. «Els majors èxits són compartits», ha recalcat Colau.
L’Hospital del Mar és gestionat pel Consorci Mar Parc Salut de Barcelona, creat el 2010 després d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. D’aquesta forma es va constituir un consorci amb una representació del 60% de la Generalitat i un 40% de l’Ajuntament.
Més espai i més professionals
Una de les reivindicacions dels treballadors quan es van posar en marxa les noves urgències va ser la d’augmentar també el personal que hi treballa. El Comitè d’empresa del Parc Salut Mar -consorci que gestiona el centre-, demanava doblar el nombre de professionals sanitaris del nou servei d’urgències de l’hospital perquè compti amb 30 sanitaris més que s’afegirien als 30 que hi treballen actualment.
Aquest dimecres el president de la Generalitat ha recordat que el Servei Català de la Salut ja ha previst un augment d’1,7 milions d’euros per les necessitats derivades de la posada en marxa de les noves urgències. Segons un comunicat de la direcció de l’hospital, aquest finançament addicional es destinarà a incrementar la plantilla equivalent a 40 hores en 32 professionals, principalment infermeres, auxiliars d’infermeria i portalliteres.
Amb tot, el comitè no ha desaprofitat la visita de les administracions per recordar-los en un comunicat lliurat al mateix centre que si bé «les instal·lacions són molt boniques i molt àmplies el personal per atendre els pacients de manera adequada és insuficient».
Un de cada quatre trasplantaments pediàtrics de tot l’Estat es fan a Catalunya. Només els primers cinc mesos de l’any ja s’han realitzat 10 trasplantaments infantils (5 de ronyó, 4 de fetge i un de cor), a partir de 8 òrgans de donants cadàver i 2 de donants vius. Amb tot encara hi ha 22 nens en llista d’espera per un trasplantament: 9 de fetge, 8 de ronyó, 3 de pulmó, 1 de cor, i un altre per a un trasplantament doble de cor i pulmó.
L’any 2016, l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron, els centres de trasplantaments pediàtrics de Catalunya, van realitzar fins a 44 trasplantaments: 18 de renals, 16 d’hepàtics, 5 pulmonars i 5 pancreàtics. Des del primer trasplantament infantil a Catalunya, que va ser el 1981, s’han trasplantat prop de 900 pacients, els més petits de només setze dies.
Tot i que les dades de 2016 ja es coneixien, Salut ha donat a conèixer aquest dilluns les últimes dades sobre els trasplantaments pediàtrics. Ho ha fet en una roda de premsa encapçalada pel director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira i pel director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. «Catalunya té l’aspiració constant de ser excel·lents en la solidaritat. En els darrers anys hem duplicat donacions, tenim l’expertesa, tenim gairebé 30 anys d’experiència i 900 trasplantaments pediàtrics a Catalunya durant aquestes tres dècades», ha destacat Elvira.
Quant als trasplantaments d’adults, s’han realitzat durant els primers mesos de 2017 424 trasplantaments (304 renals, 62 hepàtics, 17 cardíacs, 35 pulmonars i 6 pancreàtics), un 10% menys respecte al mateix període de l’any passat. Malgrat la lleugera baixada Jaume Tort ha valorat que «la tendència dels primers 5 mesos segueix sent excel·lent”. Amb tot 1.351 persones estan en espera de rebre un òrgan a Catalunya: 1.099 esperen un ronyó; 146 un fetge; 35 un cor; 54 un pulmó, i 17 un pàncrees.
Nabil Sayed-Ahmad Beiruti és un psiquiatre d’origen sirià instal·lat des de fa anys a Andalusia, on ha treballat en serveis de Salut Mental Comunitària en l’àmbit de la migració i on ha col·laborat amb l’Agència Andalusa de Salut Pública. Tot i que ara està jubilat és membre d’associacions i ONG en l’àmbit de la salut, la solidaritat i els drets humans i és a Barcelona perquè és un dels ponents del 6è Congrés Català de Salut Mental, que sota el títol «Migracions, exili i refugi: Drets Humans i Salut Mental» se celebra aquests dies a la ciutat. La recepta, segons ell, per disminuir els riscos derivats de les migracions -un dels objectius del Congrés- és tan senzilla com complexa: «Aplicar el sentit comú, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acollida i ajudar-les a recuperar la seva dignitat. Tot això són factors de salut».
Com influeix un procés migratori en la salut mental de la persona que el viu?
És una pregunta molt difícil de contestar. Sempre he defensat que el que és el procés migratori en si no és cap causa de malaltia, no és un factor patogen, sinó fins i tot el contrari: és un procés favorable, pot ser una experiència molt enriquidora, i ho dic per la meva experiència personal. El que més pot influir en el benestar de la persona, en la seva salut mental, és el context. Si el context és desfavorable, de vulnerabilitat, és diferent i pot haver-hi estrès i malaltia.
Com l’exili, la recerca d’asil polític o el refugi d’una guerra, migracions forçoses?
El cas dels refugiats és un cas de migració forçosa però també els migrants econòmics, perquè ningú vol deixar el seu país. En el cas dels refugiats cal tenir en compte els factors fins i tot pre sortida: vénen d’un lloc hostil, on hi ha violència i d’on ja vénen amb multitraumes. Si la seva sortida és un procés d’arribada i assentament favorable potser no hi hauria problemes vitals i els únics que hi hauria es podrien recuperar. No obstant això, la realitat és una altra: rutes perilloses, tractes vexatoris, fins i tot violacions o abusos sexuals. I quan arriben a Europa es troben un mur de rebuig i això pot afectar molt la seva salut mental. Ja vénen amb una sèrie d’estressors d’origen i en el camí, porten una càrrega d’angoixa, ansietat i frustració d’expectatives molt forta. Aquesta tríada pot afectar de forma seriosa la salut mental de la persona, causant ansietat, reaccions depressives o fins i tot derivar en malalties més importants si no s’ajuda aquestes persones a superar-ho.
Molts refugiats, alguns provinents de Síria, no saben quin és el camí i viuen en una espera permanent, atrapats en camps a Grècia.
He tingut l’ocasió d’atendre persones que vénen d’allà i la capacitat de resistència d’aquestes persones acaba minvant pel que hem comentat: l’angoixa, els estressors, etc. però també pel context de fustigació, rebuig, estigmatització o de fer-los sentir culpables. He vist gent amb reaccions de suspicàcia o de paranoia per por de ser agredits. Fins i tot hi ha gent propera que ha decidit tornar al seu país d’origen perquè prefereixen morir sota les bombes que viure així. Els camps que tots hem vist a la televisió…si ja vénen amb múltiples traumes, se’ls afegeixen més. Hi ha una pèrdua important de la dignitat humana i quan una persona perd la seva dignitat perd la seva humanitat i aquesta capacitat d’afrontament, de resiliència, s’esquerda.
Com repercuteix en aquestes persones no saber què passarà demà?
Quan se’ls tracta com a delinqüents o se’ls fica en centres d’internament amb normes rígides, això és molt dolorós però també ho és el procés d’espera. El refugiat busca pau i protecció i quan arriba i no la troba, la incertesa va a poc a poc minant la capacitat de resistència de la persona. Tot això va afectant la persona i causant reaccions depressives, apatia, fatiga cognitivoemocional, mal humor, falta d’atenció, reaccions psicosomàtiques…
Vostè ha col·laborat durant anys amb l’Escola Andalusa de Salut Pública. Ha vist una evolució en el tipus de problemàtiques de salut amb què es troben els migrants? Ha requerit aquesta evolució una actualització professional per abordar nous problemes?
Els professionals de la salut mental, especialment la comunitària, hem d’estar sempre al dia dels canvis socials que hi ha perquè requereix una forma diferent d’abordatge. Ara bé…aquí a Espanya no han arribat refugiats.
Molt pocs, sí.
Llavors és veritat que pel fet que hagin arribat pocs aquí no hem vist tant aquesta evolució per la qual preguntes. Però sí que hem vist molt canvi en els migrants econòmics a partir de la crisi econòmica. La crisi ha colpejat a molta població, sobretot la població feble, i la migrant és la més feble dels febles. Amb la crisi ha disminuït la quantitat de població migrant fins i tot. On jo treballava [Roquetas de Mar, Almeria] era al voltant d’un 30% i ara és el 25%. Gent que tenia ja la seva feina, papers en regla, el seu permís…i ho van perdre. Hem observat això i que de cop i volta aquestes persones visquin de forma amuntegada, una major frustració d’expectatives, l’angoixa o la por davant la incertesa del futur, etc. Però sobretot el major de tots és la por a perdre els papers. A més, amb eufemismes administratius com «situació irregular sobrevinguda».
També hem notat com això afecta de forma diferent el migrant segons si té un suport afectiu. Hem vist un augment de crisis psicòtiques sobretot en xavals joves subsaharians. El migrant subsaharià ve sol i aquí hem vist molta angoixa precisament per la manca d’una xarxa afectiva familiar. En els nord-africans, en canvi, la migració és més tipus familiar. No es tracta només de família nuclear sinó també d’oncles o ties, família gran.
Vostè ha participat en projectes de salut comunitària orientada a migrants. Com podem definir la salut comunitària?
Salut comunitària vol dir treballar amb la comunitat, no per a la comunitat. Treballar amb els migrants i no per als migrants. Treballar amb els recursos i fer-ho en xarxa amb els agents formals i sobretot no formals; amb la parròquia, amb associacions, etc. La salut és un bé comú que neix de la societat, així que no estem parlant de salut com a absència de malaltia.
En què consisteix el programa d’acció comunitària per millorar la salut mental de migrants que es va implementar a Roquetas?
El programa d’atenció a la població immigrant és un programa transversal, que no substitueix programes existents; no és una xarxa paral·lela, al que sempre m’he negat. És un programa que intenta integrar la salut mental en el conjunt dels dispositius. Treballa amb serveis socials dels ajuntaments, amb ONG, etc. llavors hem format una xarxa on treballem tots alhora per atendre els malalts que ho necessiten. Amb aquest programa es pot derivar directament des de qualsevol ONG o associació, no cal que sigui des del metge de família.
Sí, és clar, encara que tampoc cal diferenciar molt el que és l’atenció entre refugiats i migrants. Al cap i a la fi, el que hi ha darrere són persones que pateixen i el sofriment humà és igual a tot arreu. Quan la persona plora, plora aquí, a Síria i on sigui. I el mateix a l’inrevés, quan està alegre i riu. On jo vaig treballar tenim força experiència en adaptar els serveis a la diversitat cultural. Però cal adaptar els serveis en el seu conjunt, incloure un model intercultural, dialògic (que hi hagi diàleg i escolta entre usuaris i professionals). Moltes vegades tenim el mecanisme defensiu de dir «no entenc la seva cultura» o la famosa barrera lingüística, que moltes vegades és falsa. A Andalusia per exemple hi ha el telèfon de multitraducció, a tres bandes. És important no caure en el llaminer parany de crear xarxes paral·leles perquè això és una relliscada sense fi. Decideixes fer una xarxa per a immigrants, després una altra per a refugiats…arribarà el moment en què voldrem posar xarxa per marroquins, una altra per a subsaharians…La tendència ha de ser a la inclusió, a l’adaptació dels nostres serveis a la diversitat per anar vencent barreres culturals i lingüístiques mútues. Per exemple, en la cura del nen sa, de la dona embarassada…Cal escoltar i entendre com viuen en la seva cultura el part i el postpart, etc. i fer aquest mestissatge per assegurar la col·laboració de l’usuari per adaptar-lo. Molta gent pensa que en salut mental cal crear una nova psicoteràpia, i no.
L’objectiu del Congrés que té lloc aquests dies a Barcelona és construir propostes capaces de disminuir els riscos derivats de les migracions i millorar la convivència i la cohesió ciutadana. Quin tipus de propostes podrien contribuir a això?
Aplicar el sentit comú, que com deia un autor és el menys comú de tots els sentits. Intentar també aplicar principis ètics, bona acollida, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acomodar-se i l’elaboració de vincles amb el seu context social nou sense renunciar als vincles amb els seus semblants i gent de la seva cultura. Ajudar-lo a recuperar la seva dignitat, solidaritat afectiva. Per exemple, que no passin coses com denuncien algunes ONG que han trobat dificultats d’ubicar refugiats en pisos perquè els propietaris no volen llogar-lo. Evitar al màxim la retòrica de la por i facilitar la convivència, acceptant les diferències. Tot això són factors de salut.
Les retallades van deixar l’atenció primària amb 3.000 professionals menys, set minuts per visita i cap substitució. És per això que des del sector veuen amb bons ulls l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquesta setmana per Salut i que preveu dotar els centres d’atenció primària amb 5.000 metges, infermeres i treballadors socials més en els pròxims anys. Amb tot, alguns temen que quedi en un calaix com va passar amb l’anterior pla presentat per la llavors consellera Marina Geli. D’altres demanen celeritat davant la falta de concreció del pla, que calcula que el nou personal s’incorpori als CAP al llarg dels pròxims set anys.
Un d’ells és Jaume Sellarès, metge de família i vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). “Era un clam de molta gent que l’atenció primària es posés al dia, és evident que calen més recursos i que cal posar-la al centre del sistema”, expressa. Amb tot també demana que es faci “com més aviat millor” i que no quedi “diluït en la foscor pressupostària”. “Si són set anys que siguin set però comencem ja”, afegeix. Explica, en aquest sentit, que el Pla d’Innovació en Atenció Primària de la consellera Geli “també era molt ambiciós però després poques d’aquelles propostes es van dur a terme”.
Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) el metge de família Albert Planes descriu l’estratègia com “interessant” i apunta l’augment del nombre de professionals com una acció molt positiva que respon a una demanda “de fa temps”. Planes admet però que “té por” que l’estratègia del departament quedi en un calaix i també cita el pla de reforma de l’etapa Geli com a exemple. Segons ell, el pla presentat ara per Comín té aspectes positius però no té terminis segurs. “A partir del gener del 2018 no sabem què passarà amb aquest pla”, diu i assenyala la necessitat de “més concreció de compromís polític fins i tot a nivell parlamentari”.
La prescripció infermera, absent en el pla
Per la seva banda, Glòria Jodar, Consellera del Consell de Col·legis d’infermeres i Infermers de Catalunya valora positivament l’increment de recursos previst tot i que alhora matisa que “és el que és just davant una pèrdua de pressupost molt evident en els últims anys”. Dels 5.000 professionals Salut calcula que la meitat seran infermeres. Sobre aquest punt Jodar recorda que és necessari ja que en comparació amb altres ràtios europees “estem molt malament”.
Un punt molt aplaudit des d’aquesta professió és el fet que es reconeixerà l’especialitat d’infermera familiar comunitària -que fa set anys que existeix- com a única via per exercir als equips d’atenció primària. Per contra, critiquen que el pla no fa cap referència a la prescripció infermera. “S’ha parlat poc de les competències professionals que tenen les infermeres”, diu Jodar.
El mateix opina Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Des de l’AIFiCC pensem que és bo que es reconegui l’especialitat, com va passar en el seu moment amb la medicina de família però ha d’anar acompanyat de més places a les unitats docents”, diu. A més a més també coincideix amb Jodar en la prescripció infermera, una regulació que el col·lectiu fa temps que demana. Brugués apunta que les infermeres haurien de tenir més lideratge en els equips de primària i assegura que no es pot parlar d’autonomia dels professionals mentre no es reguli la prescripció.
El treball social, més present als CAP
Una de les mesures destacables del pla és el compromís de dotar tots els centres d’atenció primària amb almenys un treballador o treballadora social. Marga Garcia, coordinadora de la Comissió de Salut i vicedegana del Col·legi de Treball Social de Catalunya (TSCAT), assegura que des d’aquest col·lectiu professional estan “il·lusionats” i recorda que només un de cada dos equips d’atenció primària compta amb aquest perfil professional en l’actualitat. D’altra banda celebra el fet que es reconegui en la categoria de professional sanitari el treballador social sanitari. “Això permetrà tenir accés a la informació clínica de forma regulada”, comenta.
Segons el pla, a més, cada usuari tindrà un treballador social de referència, a més d’un metge, una infermera i un administratiu sanitari. A més, el treballador social del CAP podrà prescriure serveis d’ajuda a domicili, que ara es prescriuen des dels serveis socials municipals. Sobre aquest punt Garcia demana que es “defineixin bé les tasques i les línies per no generar duplicitats”.
Accions que poden dur-se a terme de forma “ràpida”
Algunes de les accions que conté l’estratègia del departament poden començar a fer-se des de ja i depenen únicament de la voluntat política. Així ho defensa Jaume Sellarès, que cita com a exemple la gestió de les agendes per part dels professionals, l’aprimament de les estructures de l’ICS o que els professionals puguin triar els directius.
“El pla serà creïble en la mesura que es fixin períodes i es vegin ja resultats immediats d’algunes accions”, afegeix Albert Planes. Com a exemple de mesures que poden aplicar-se ja cita també l’elecció dels directors per part dels professionals així com la formulació dels equips de capçalera o l’eliminació de les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).
La crisi econòmica encara es fa notar avui a les neveres i als àpats de moltes famílies. En els darrers anys una realitat força desconeguda ha crescut arran d’aquest fet: l’anomenada ‘fam oculta’. Aquest tipus de malnutrició és reconeguda per l’OMS, que la defineix com la carència de vitamines i minerals necessaris en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable.
Davant la pèrdua de la feina, la manca o la disminució d’ingressos familiars, una bona alimentació va deixar de ser sovint una prioritat. Per exemple, el 16% de la població espanyola reconeix tenir una dieta inadequada per motius econòmics i un 46% afirma que no menja el mateix que abans de la crisi, segons estudis citats per l’informe ‘Fam oculta a Catalunya, un obstacle en la igualtat d’oportunitats’.
“La crisi ha estat un generador de desigualtat i les polítiques d’aquest país han estat poc considerades amb la fam oculta”, denuncia Teresa Crespo, presidenta d’Entitats catalanes d’acció social (ECAS). “Les famílies més vulnerables tenen molts fronts oberts i si estàs pendent d’un desnonament no estàs per pensar en el tipus d’alimentació”, assenyala Crespo, que exigeix més polítiques orientades a combatre la fam oculta.
El dèficit de micronutrients té efectes sobre la salut
L’alimentació té efectes directes sobre la salut i el dèficit de micronutrients -compostos que el cos humà extreu dels aliments i que no pot produir per si mateix- té efectes negatius. “Els nivells lleus de deficiència de micronutrients poden perjudicar el desenvolupament intel·lectual, condemnen a viure per sota del potencial físic i mental i contribueixen de manera important a les malalties cròniques com les principals causes de mortalitat”, conclou un estudi d’UNICEF recollit en l’informe. El mateix estudi documenta que els nivells moderats condueixen a un retard en el creixement dels nens i que els severs poden portar a graus d’incapacitat i mobilitat limitada en adults.
Per contra una bona dieta té efectes positius en la salut. Ho explica el doctor en medicina i nutrició Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública a la ULPGC i president de Nutrició sense Fronteres. Segons exposa la dieta mediterrània -que inclou fruites, verdures i productes frescos entre altres- és molt beneficiosa per les malalties cardiovasculars, per prevenir el càncer de mama o fins i tot per prevenir la diabetis o mantenir una bona salut mental. “Durant la crisi l’adherència a la dieta mediterrània ha baixat en paral·lel a l’augment de l’atur i l’augment de l’obesitat infantil”, apunta també Serra.
Així ho alerten les entitats catalanes d’acció social (ECAS), que si bé reconeixen que la fam oculta és una problemàtica vinculada a una situació de pobresa, avisen que el factor econòmic no és l’única causa.
Accions polítiques però també més conscienciació
Algunes de les mesures per combatre la fam oculta que apunten des de l’ECAS passen per fomentar la presència d’horts urbans o fer polítiques fiscals que castiguin els aliments poc saludables. Una altra és la incorporació de nutricionistes als Centres d’Atenció Primària que puguin detectar o seguir casos de malnutrició.
Per la seva banda, Mercè Darnell, adjunta d’Acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, assenyala també la necessitat de revisar els càterings de les escoles i de tenir més recursos per a menjadors escolars i menjadors socials. “És important però també que els nens puguin menjar a casa amb la família, fer la llista de la compra i aprendre quins aliments són més saludables, per això calen més recursos per a famílies vulnerables”, ha afegit.
Una altra acció que recull l’informe és incrementar el nombre de supermercats i establiments que posen a disposició dels clients productes rebaixats de preu per la proximitat de la data de caducitat. “És una bona política perquè és al lloc habitual de compra i no estigmatitza la població més vulnerable ja que tothom pot comprar-los”, assegura Darnell.
Sense dades des d’abans de la crisi
Des de les entitats es queixen que és difícil conèixer la realitat de la fam oculta a Catalunya i poder fer un bon abordatge si no hi ha dades concretes i representatives. Una de les dades sobre hàbits alimentaris la donava l’Enquesta de nutrició de Catalunya (ENCAT), publicada per la Generalitat, però només s’ha fet en dues ocasions (els anys 1992-1993 i els anys 2002-2003). Segons la darrera un 60% dels enquestats presentava dèficits de zinc (es troba en aliments com el cacau o algunes llegums), un 40% de vitamina A i prop del 20% de ferro i de vitamina D.
Així ho ha denunciat Serra, que va dirigir l’equip investigador que liderava l’ENCAT. “El 2002 prop del 4% de la població catalana patia fam oculta i un 30% malnutrició que derivava en obesitat o altres malalties. Avui seria com a mínim el doble”.
Les retallades pressupostàries s’han traduït en els darrers anys en la pèrdua de milers de llocs de treball a la sanitat pública. Un dels àmbits assistencials perjudicats ha estat l’atenció primària tot i que en els pròxims anys el rumb podria canviar. Segons l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquest dilluns, Salut preveu crear 5.000 llocs de treball -1.500 metges, 2.500 infermeres, 130 treballadors socials i 800 auxiliars administratius- que permetrien recuperar els llocs existents abans de la crisi però també crear-ne de nous.
Ara bé, el canvi de rumb trigarà per a un sector que ha patit molt les conseqüències de les tisorades de l’etapa Boi Ruiz ja que Salut no s’atreveix a fixar una data concreta i ho condiciona als futurs pressupostos i la situació macroeconòmica. Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, durant la presentació de l’estratègia als periodistes crear 5.000 llocs de treball en cinc anys “és optimista”. Amb tot, ha matisat, una dada més “realista” serien set tot i que podria allargar-se deu anys en un escenari més pessimista.
Des de la conselleria calculen que els Centres d’Atenció Primària (CAP) arreu del territori – gestionats en el 80% dels casos per l’Institut Català de la Salut- van perdre prop de 3.000 llocs de treball entre metges i infermeres. A més no ha estat fins aquest 2017 que s’han recuperat part de les reposicions en cas de baixa o jubilació, que fins ara no es cobrien i suposaven una sobrecàrrega per la resta de l’equip. Entre les diferents figures que integren un equip d’atenció primària el departament calcula que hi haurà set professionals més per cada 10.000 habitants, fet que permetrà passar dels 7 minuts per visita amb el metge de capçalera a deu.
400 milions més per a primària
Per al conseller de Salut, Toni Comín, l’atenció primària ha de ser “la columna vertebral” del sistema sanitari. En línia amb aquesta visió el departament vol augmentar el pes de l’atenció primària en el pressupost de Salut. Concretament calcula que en cinc anys passi dels 1.377 milions d’euros anuals actuals -que representen el 16% respecte el total del pressupost de Salut- a gairebé 1.800 milions d’euros. Aquests 400 milions d’euros addicionals en els pròxims anys suposarien que l’Atenció Primària s’emportaria, per tant, el 20% del pressupost.
Una pancartaamb un missatge de protesta per les retallades en una imatge d’arxiu / ENRIC CATALÀ
Més enllà de les xifres però l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) del departament de Salut també planteja una sèrie d’accions destinades a reformular l’actual model de primària. La reforma, recull el document, es fonamenta en el concepcte integral de salut que inclou els determinants socials.
Més professionals per habitant
D’acord amb aquesta premissa una de les mesures destacables és el reforç d’altres serveis de la cartera que actualment no arriben a tots els equips d’atenció primària així com la inclusió de la salut comunitària com a part del concepte de primària. Recursos com ara els equips territorials de salut pública, els d’atenció a la salut sexual, a la salut mental, rehabilitació o dispositius d’atenció a la cronicitat formaran part de la Xarxa d’Atenció Primària (XAP) de manera que cada equip d’atenció primària tingui relació directa amb els diferents centres que ofereixen aquests recursos. Per a fer-ho el departament contractarà 300 professionals (psicòlegs clínics, nutricionistes, etc.) en els pròxims cinc anys.
A més, a partir del 2018 els CAP d’alguns territoris començaran a implementar una altra de les accions que recull el document: la persona no només tindrà un metge i una infermera de referència sinó que també tindrà un treballador social i un administratiu sanitari de referència assignat.
“Aplanament” de càrrecs intermedis
Una altra de les accions destacables i que suposarà un canvi important per a l’Institut Català de la Salut serà “l’aplanament” d’estructures jeràrquiques “que no tenen sentit” en les quals intervenen diversos càrrecs intermedis. Un exemple és l’eliminació dels directors de servei d’atenció primària (SAP) o les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).
La voluntat del departament és que cada Xarxa d’Atenció Primària -que agruparà diversos CAP i serveis del territori- tingui un únic director que es relacionarà directament amb el Servei Català de la Salut.
Promoure l’alimentació saludable des d’una perspectiva multicultural o combatre la solitud que pateixen persones grans són la finalitat d’alguns dels projectes de salut comunitària que es desenvolupen en alguns barris de Barcelona.
Durant l’any passat prop de 10.000 veïns i veïnes van beneficiar-se d’algun dels 133 tallers o intervencions de salut comunitària implementades per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) amb entitats de cada barri i està previst que al llarg d’aquest any se’n facin entre 25 i 30 més. Més de la meitat de la població que se n’ha beneficiat són joves que ha participat en programes de promoció de la salut a les escoles o de reforç escolar. També destaca el més d’un miler de persones adultes que han participat en intervencions dirigides a millorar la seva qualitat de vida física i mental. Així mateix també hi han participat persones grans; gairebé un miler ha participat en el darrer any en el programa Activa’t als Parcs -que promou l’activitat física-, tallers de memòria o escoles de salut de gent gran.
Si bé fa anys que la ciutat desplega intervencions en salut comunitària, l’impuls promogut l’any passat pel govern municipal ha permès multiplicar els projectes en marxa i estendre’ls a més barris. Concretament, entre el 2015 i el 2017 el programa de Barcelona Salut als Barris haurà duplicat el nombre d’agents de salut comunitària a la ciutat -una quarantena entre agents i infermeres- i tretze barris més amb pitjors indicadors de salut comptaran amb algun projecte -passant de 10 barris a 23 en els darrers dos anys-.
La previsió és que en quatre anys (entre el 2015 i el 2019) es tripliqui el pressupost per a projectes de salut comunitària a la ciutat, període durant el qual s’hauran destinat 5 milions d’euros. «Si volem que la gent entri menys al sistema sanitari hem de fer un abordatge més important en salut comunitària i atenció primària, que són la porta d’entrada», explica la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa.
Un estudi mostra l’eficàcia de l’acció comunitària en salut
L’acció comunitària als barris pot tenir un impacte en millorar la salut de la gent. Així ho conclou un estudi liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l’ASPB encara pendent de publicació. Els resultats de l’estudi, que ha pres dades de prop de 4.000 persones, mostren per exemple que el nivell de mala salut percebuda en dones de barris amb forta acció comunitària de salut millora. Concretament passava de 37,7% a 27,9% entre el 2001 i el 2011, els períodes analitzats.
En línies generals, com ja va avançar aquest mitjà, el resultat de l’estudi és que en els barris amb forta acció comunitària en salut es detecta una millora de la salut autopercebuda -un indicador que els experts assenyalen com molt representatiu- més gran que en els barris sense acció comunitària.
També hi ha exemples de l’eficàcia de programes de salut com Baixem al Carrer, que incideix en millorar la salut mental de les persones participants (fins a 15 punts de diferència abans i després de participar en el programa) i augmentar la seva xarxa social.
Els professionals de l’atenció primària estan en peu de guerra. En les últimes setmanes desenes de Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya s’han unit al moviment ‘Rebel·lió primària’. Iniciat des del CAP Can Vidalet d’Esplugues per metges i infermeres del centre, vol visibilitzar la pressió assistencial i les condicions en què treballen els seus professionals, que reivindiquen una atenció primària forta, amb recursos suficients. Les retallades que ha patit en els darrers anys el sector públic -l’Institut Català de la Salut (ICS) gestiona el 80% dels ambulatoris catalans- han situat els treballadors al límit. “En deu anys s’ha rebaixat un 25% el pressupost d’atenció primària, que s’ha traduït en uns 1.000 llocs de treball menys”, apunta Andreu Martín, president del sector primària ICS del sindicat Metges de Catalunya. Parlem amb ell sobre les mesures que considera imprescindibles perquè el primer nivell assistencial pugui sortir de la situació en què es troba actualment.
Quina atenció primària tenim avui?
Des del decret de reforma de l’any 1985, on es dissenyava una atenció primària que no s’ha acabat desenvolupant per la manca de recursos, ha anat empitjorant any rere any i la clatellada definitiva va venir el 2010, quan van començar les retallades, que es van acarnissar especialment amb l’atenció primària.
Quants facultatius han perdut els ambulatoris de l’ICS en els darrers anys?
En deu anys s’ha rebaixat un 25% el pressupost d’atenció primària, que s’ha traduit en uns 1.000 llocs de treball menys. Això representa un impacte brutal sobre l’assistència perquè si comptem que aproximadament cada metge té uns 1.500 malalts al seu càrrec vol dir que un milió i mig de persones s’haurien quedat sense metge de capçalera. Això, per sort, no ha estat així però ha estat possible perquè ho ha assumit la resta de l’equip i avui tenim una sobrecàrrega d’unes set visites més al dia. Si cada visita li donem uns deu minuts per consulta, vol dir que la càrrega de treball s’ha incrementat en una hora més d’assistència diària.
I com ha repercutit en els pacients la retallada de personal?
L’atenció primària no s’ha pogut desenvolupar en tota la seva extensió perquè els recursos són limitats. El metge s’ha hagut de dedicar bàsicament al motiu de consulta del malalt en aquell moment. Això vol dir que no s’han pogut desenvolupar adequadament altres aspectes fonamentals de l’atenció als malalts des de primària com ara prevenció, atenció comunitària o atenció domiciliària. El pacient s’ha vist afectat amb un temps molt limitat de visita.
Com ho viuen els professionals de la primària?
S’ha acabat produint una pressió psicològica sobre el professional sanitari molt important. En les enquestes psicosocials que fem amb els metges de primària tenim una incidència de burnout molt alta. Ara és fàcil que un metge de capçalera estigui visitant dia rere dia 45 pacients i això és molt complicat.
Són particularitats de la situació als CAP o s’estén també a l’atenció especialitzada, als hospitals?
Als hospitals de l’ICS durant el mateix període que s’han perdut mil professionals de primària s’han creat 39 places. L’atenció primària ha estat infrafinançada per damunt d’altres sectors, com l’especialitzada.
Reforçar o dotar els CAP de més personal per recuperar els llocs perduts seria l’antídot contra la pressió assistencial actual?
No. La realitat és que encara farien falta més metges i no resoldria la situació de precarietat que vivim. Amb això recuperaríem la situació del 2010, que si bé era millor que l’actual no assolia les ràtios de pacients per metge adequats. Per exemple, s’exigeix als CAP que els nivells d’urgències de baixa complexitat no arribin a l’hospital i s’abordin des de l’atenció primària però tenim manca de recursos, manca de temps assistencials. Una ràtio de 1.400 pacients per metge és massa alt, hauríem de tendir als 1.000 per tenir realment una primària resolutiva i amb unes cites de temps raonable. Avui et poden donar visita amb el metge de capçalera en quinze o vint dies i això trenca tot l’esperit i la filosofia de l’atenció primària, que ha de ser més propera i més immediata. No pot ser que una persona hagi d’esperar-se vint dies perquè la visiti el metge de capçalera. Això genera una sèrie de dificultats a la resta del sistema sanitari enormes.
De fet un dels missatges que es repeteixen és que la primària és la porta d’entrada al sistema. A grans trets, com poden repercutir millores en l’atenció primària en el conjunt del sistema sanitari?
Una atenció primària forta, amb un metge de capçalera que pugui dedicar el temps necessari per l’acte assistencial i la continuïtat en l’atenció, disminueix la mortalitat. Està demostrat que una atenció primària que té temps redueix la iatrogènia produïda per la segmentació de l’atenció del malalt per diferents especialistes. Això és salut i repercuteix per tant en el consum de recursos sanitaris a altres nivells.
El proper dilluns el Departament de Salut presentarà l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària, un dels plans del departament. Per on hauria de passar, a parer seu, l’estratègia?
Al novembre del 2016 es va presentar un primer document sobre l’ENAPISC (Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària) que fixava les línies estratègiques que havien de guiar les accions en aquest sentit. Si bé sobre el paper estaven bé, les mesures no estaven associades a un pressupost i faltava concreció i priorització. Esperem que dilluns es concretin més les idees. El que nosaltres hem expressat repetidament és que el més important és el temps per escoltar el malalt, explorar-lo i aconsellar-lo per prendre decisions conjuntes entre el metge i el pacient. I avui és insuficient. El professional de primària necessita temps i el que esperem és que el Departament posi mesures perquè això sigui possible. Després, evidentment, estem d’acord que també cal desenvolupar la salut pública, l’atenció comunitària, la salut mental, la salut sexual, etc.
Guanyar temps depèn bàsicament de tenir més personal o també hi intervenen altres mesures com ara més autogestió per part dels professionals?
A part de les pèrdues de mil metges que hem posat sobre la taula, les substitucions (per jubilació, baixa, etc.) han estat zero durant molts anys i qualsevol incidència ha estat resolta per la gent que ha quedat treballant. Als pressupostos del 2017 hi figura per primera vegada una partida per a substitucions. Sí que és veritat que una major autonomia per part del professional per gestionar el seu temps és una mesura adequada però això no resol el problema. Si he de tenir autogestió sobre una agenda que em marca 45 visites al dia no sé què podré gestionar. A Catalunya es necessita un metge per cada 800 persones, siguin visites de cita prèvia o urgents. Mentre els polítics no entenguin que han d’incrementar el pressupost de manera que representi una quarta part de la despesa sanitària seguirem deficitaris.
Fa uns dies, a través d’un manifest signat per diferents entitats, professionals de primària demanaven augmentar el pressupost. Rebutjaven la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016.
En els pressupostos del 2017 l’atenció primària s’emporta prop d’un 16%, és a dir que encara estem a gairebé deu punts del que seria ideal. Per fer això caldrien uns 900 milions d’euros més per a l’atenció primària. Ara bé, en el millor dels casos tampoc tindríem prou metges i per tant s’haurien de fer mesures en altres àmbits a llarg termini.
Ho diu perquè l’especialitat de Metge de Família és de les menys demandades?
És clar. Curiosament quan els estudiants vénen a fer pràctiques a primària en surten molt contents i valoren que aquí veus tot tipus de casos i el que és una atenció integral. Això sí, la majoria també tenen clar que no volen especialitzar-se com a metge de família. Tenim metges joves que estan molt cremats per la sobrecàrrega mental i la feina perquè no tenen ningú més a qui centrifugar la responsabilitat.
Iain Chalmers es va llicenciar en medicina fa molts anys però la major part de la seva carrera l’ha dedicat a la investigació. Sobretot a qüestionar-la i a difondre una visió crítica que permeti distingir entre recerca bona, dolenta i innecessària. El 1992 es va convertir en director fundador del Centre Cochrane del Regne Unit, centre que recull i resumeix les millors proves provinents de la investigació per ajudar a prendre decisions informades sobre el tractament. A més, és un dels autors d’Els tractaments, a prova, un llibre que posa èmfasi en què la investigació mèdica es faci correctament, sigui capaç de distingir entre tractaments nocius i útils, i es dissenyi amb l’objectiu de respondre les preguntes que els importen als pacients, a la població i als professionals de la salut. Els altres autors d’aquesta segona edició del llibre, publicada el 2011, són Imogen Evans (va ser editora de The Lancet), Paul Glasziou (investigador i metge d’atenció primària) i Hazel Thornton, una pacient amb càncer de mama. Parlem amb Chalmers aprofitant el seu pas per Barcelona, on fa uns dies va presentar a l’Hospital Sant Pau la traducció del llibre Testing Treatments al català.
Què us va portar a escriure un llibre sobre qüestionar els tractaments?
Crèiem que a menys que millorés el coneixement general sobre com els tractaments mèdics han de ser qüestionats, continuaríem cometent errors evitables. Si no fos així, estudiaríem els temes erronis, obtindríem resultats incorrectes i no ho faríem prou per tenir la informació necessària perquè tant pacients com metges prenguin les decisions adequades.
Com ens assegurem que una investigació és independent i no està influenciada pels interessos del patrocinador, el promotor o l’autor d’aquesta?
En algun sentit, tots els investigadors tenen algun tipus d’interès, alguns per publicar, altres per obtenir fama per la seva institució… Els que a mi em preocupen realment són els que tenen com a objectiu vendre’t alguna cosa. Per exemple, una màquina com pot ser la que serveix per fer mamografies o per a la prescripció o la venda d’un medicament, que suposa un munt de diners per a qui el produeix. Cal vigilar especialment la investigació que és rellevant perquè algú faci diners a força de vendre una mercaderia o producte. Aquesta és la que més em preocupa però tampoc podem assegurar que ningú estigui absolutament net.
Fa uns mesos es va destapar que durant els seixanta la indústria sucrera va patrocinar diversos estudis científics que passaven per alt la relació entre el sucre i les afeccions cardíaques.
Sí, van ometre informació. També és especialment preocupant quan una investigació no es publica perquè els resultats obtinguts no són útils per comercialitzar un producte. M’he estat queixant d’això des meitats dels vuitanta però ningú em va fer cas. No obstant això la cosa va canviar quan Ben Goldacre va publicar Bad Pharma. Tot d’una la gent es va adonar que existia un problema i els periodistes van començar a publicar sobre com les empreses farmacèutiques enganyen als metges i perjudiquen els pacients. La gent és qui perd si només està disponible informació esbiaixada.
En qui podem confiar?
Bàsicament has de tenir clars conceptes clau i saber les respostes d’algunes preguntes clau sobre una investigació o estudi que et permetin entendre fins a quin punt és fiable.
Llavors es tracta que cadascú desenvolupi una visió crítica?
Sí, i hi ha un munt de gent que no vol que et facis preguntes perquè tenen interessos creats. La societat necessita debatre sobre si vol que les persones romanguin ignorants i incapaces de participar o no. Necessita eines per valorar si una afirmació té més números de ser fiable o no però això no passarà de la nit al dia, cal ensenyar a tenir aquesta visió crítica des de petits a les escoles. A Uganda hem fet un projecte d’investigació en el qual hem ensenyant a nens de deu anys a aprendre a ser crítics i potser ens hem concentrat en un grup que ja és massa gran. Els jesuïtes, orde fundada per Ignasi de Loiola, ho recullen en el seu conegut precepte «dóna’m un nen abans dels set anys i serà meu per a tota la vida». Els nens a aquesta edat es fan moltes preguntes i és bo que així sigui, el problema és quan a l’escola s’ensenya quina és la resposta correcta a una pregunta i no s’ensenya a trobar una resposta a aquesta pregunta.
Quins actors són clau en ajudar a desenvolupar una visió crítica?
Els pares, les escoles, els nens (hi ha evidència que els nens més grans poden ensenyar a nens més petits aquest tipus de coses), etc. En la nostra investigació a Uganda hem vist resultats i es tracta d’una situació que d’entrada és poc prometedora ja que hi ha 70 alumnes per classe i tenen l’anglès com a llengua secundària, de vegades com a tercera.
Quan vaig anar a l’escola de medicina, a principis dels seixanta, ningú em va ensenyar aquest tipus de coses. Estava confós pel fet que un especialista en càncer de mama deia que totes les dones necessiten una mastectomia radical amb una dissecció de l’aixella a la part afectada mentre un altre deia que extreure la part afectada pel tumor i seguir un tractament de quimioteràpia era el més adequat. Qui tenia raó? Depenent de qui m’examinava havia de recordar de quin procés era partidari aquest professor. Quan els metges tenen posicions molt variades sobre quin tractament seguir després d’una diagnosi, has preguntar-te si hi ha evidència sobre quin és millor, i si no n’hi ha i és un tema crític per als pacients, s’hauria d’investigar aquesta qüestió per reduir la incertesa. Als noranta va començar a haver-hi més informació disponible i també més crítica referent a algunes afirmacions. Hauríem d’estar contents, ja és un progrés.
En la seva conferència comentava que quan va exercir com a metge a Palestina es va adonar que algunes de les coses que havia après a la facultat no tenien perquè funcionar allà. Vostè té clar, i prenc les seves paraules, que portar una bata blanca posada no és garantia que no farà mal als seus pacients. Creu que tots els metges ho veuen així?
Potser els metges que no s’han adonat que pacients seus han patit o mort perquè no estaven atents a la investigació al respecte o que senzillament no s’han trobat en una situació així, com sí que vaig fer jo, llavors no tenen perquè haver tingut aquesta necessitat de qüestionar o canviar alguna cosa. Per exemple, jo solia dir a mares i pares de nadons nounats que posessin els seus nadons a dormir cap per avall perquè hi havia un pediatre nord-americà molt famós anomenat Benjamin Spock que ho recomanava [considerava així que si el nadó vomitava no hi havia risc que s’ofegués ]. Ara sabem que aquesta posició era un factor que podia portar a la mort d’un nadó [Síndrome de Mort Sobtada Infantil – SIDS per les seves sigles en anglès]. Anys després es va investigar i es va saber que aquesta posició era dolenta per al nadó (és millor posar-los cap per amunt o d’un costat) i que només al Regne Unit hi havia prop de 10.000 morts a nadons associades a això. No necessites una operació quirúrgica complicada o un medicament per matar a algú, pots fer-ho amb un mal consell. Després de l’evidència, cinc països van iniciar la campanya ‘Back to sleep’ per conscienciar les famílies que la posició correcta per al somni dels seus nadons era estar cap per amunt.
[Després de la campanya que va fer difusió del descobriment liderat pel doctor Peter Fleming les morts per Síndrome de Mort Sobtada Infantil van baixar de forma significativa].
A la pàgina web interactiva de Testing Treatments s’afirma que «les asseveracions sobre què és bo i què és nociu per a la salut estan per tot arreu». Especialment avui que tenim a la nostra disposició tanta informació. Hi ha algun exemple recent?
Doncs per exemple al Regne Unit hi ha un debat sobre les estatines [grup de fàrmacs usats per disminuir el colesterol] i pots llegir titulars que apunten que aquests fàrmacs poden salvar vides mentre que altres asseguren que tenen tants efectes secundaris que no haurien de ser usades. Quina és la veritat? Necessitem saber-ho, jo necessito saber-ho perquè prenc aquest medicament i necessito prendre la decisió de seguir prenent-lo no basant-me en evidència científica. Molta gent que pren estatines es queixa als seus metges de dolor muscular, per exemple, però no hi ha cap investigació sobre aquest efecte secundari. Potser no tingui res a veure amb el medicament i sigui només l’edat.
Què hem de fer davant el bombardeig d’afirmacions?
A la pàgina web de Testing Treatments proposem un seguit de preguntes que és bo fer-se quan un és periodista. Per exemple, algunes preguntes són: es tracta d’un estudi singular? és una revisió? la investigació es va fer en humans o en ratolins? com de llarg va ser el seguiment? Si vols ser un periodista honest de vegades has d’anar en contra dels grans titulars si no hi ha grans certeses darrere.
Com es combat l’anomenada «mala ciència»?
La mala ciència és ciència desaprofitada o enganyosa i es combat fent-se les preguntes correctes. Per exemple, la primera pregunta a respondre s’ha de fer abans d’iniciar una investigació. Cal preguntar-se si la tesi o qüestió principal a investigar ve arran de dubtes i informació de pacients i metges i si té en compte el que ja se sap sobre aquesta qüestió a través d’una revisió de les investigacions publicades [així s’evita estudiar alguna cosa que ja s’ha estudiat prèviament]. La segona pregunta té a veure amb el disseny de la investigació; reduirà els prejudicis i la possibilitat d’engany? La tercera és si la proposta d’investigació és eficient des del punt de vista de ser duta a terme. És a dir, els comitès d’ètica prenen setmanes i setmanes per tornar als investigadors i les oportunitats es poden perdre segons com.
Finalitzada la investigació, la quarta pregunta és: es va publicar? Prop del 50% dels estudis duts a terme en projectes d’investigació no arriben a publicar-se. Això és una traïció per als interessos dels pacients que han participat en l’estudi. I finalment, com a cinquena pregunta, es van publicar els resultats de manera que una persona pugui interpretar-los, entendre’ls i fer-se una opinió al respecte? El 2009 estimem que més del 85% de la inversió en investigació mèdica estava sent malgastada. La gent ha de demanar millor investigació, al final del dia paga per aquesta investigació ja sigui a través d’universitats públiques, medicines, impostos, subvencions o organitzacions. D’una manera o altra, qui paga la factura de la investigació ineficaç és la societat.
