Just Deploy It!

Autor: Carme Escales

  • Joaquim Gea: “L’humanisme ha d’anar impregnant la formació i la pràctica dels metges”

    Joaquim Gea: “L’humanisme ha d’anar impregnant la formació i la pràctica dels metges”

    Són uns dels ‘Quixots’ de la salut. Metges, infermeres, auxiliars que, malgrat que el temps del qual disposen amb cada pacient sigui tan poc degut a la gran pressió del sistema, creuen que l’humanisme ha de conquerir o reconquerir -si algun dia hi va ser més que actualment- aquell espai entre pacient i professional sanitari. Entre la malaltia i la cura, hi ha d’haver un caliu que també guareix o, si més no, consola l’ànima.

    La necessitat de l’assignatura d’humanisme a la carrera de Medicina fa pensar que hem deixat o hem fet refredar els espais on intervenen metges, protocol·litzats i sense ànima. Quan va decidir estudiar per a ser metge, imagino que no ho veia així, oi?

    Sempre havia pensat que és una professió que té components humanístics al costat de les ciències i la tècnica que involucra. Jo, de fet, vaig fer el batxillerat de lletres i també estudiava filosofia, no tot és conèixer la tècnica i aplicar-la, hi ha un component humanístic. Jo tenia un oncle metge de poble, i veies que una part molt important de la seva pràctica era l’empatia amb el patiment i el tracte amb el pacient. En el meu cas, doncs, si més no, l’òptica sobre la medicina era aquesta, més àmplia.

    Potser sigui el que fa apropar-s’hi a molts com a dedicació, però després el món laboral és més complex, gens bucòlic.

    Crec que la immensa majoria escullen estudiar Medicina per poder ajudar a les persones, una altra cosa és per on et porta la pràctica. Per una banda, hi ha molta pressió perquè coneguis bé les tècniques, que està molt bé, perquè evoluciona, però això de vegades fa que sigui difícil mantenir l’humanisme. En general, les circumstàncies hi han anat en contra, el sistema és un condicionant molt important.

    Aquesta idea d’humanitzar la medicina com a necessitat, on ha començat a sentir-se?

    Les primeres iniciatives van anar sorgint al món anglosaxó, que encara és més fred que el nostre. Es van adonar que en el seu món la pèrdua empàtica és més dramàtica. Culturalment, els mediterranis som més proclius a empatitzar i a tenir una relació més directa amb el pacient. I al Regne Unit, per exemple, han dut a terme iniciatives diverses, les nostres han estat dues.

    Quines són?

    Primer va ser formar part d’una associació internacional, The Doctor as a Humanist, amb la qual hem anat organitzant simposis com el que aquesta setmana celebrem a Barcelona dedicat a les arts en medicina. L’altra iniciativa nostra ha estat la creació de l’assignatura específica d’Humanisme a Medicina, com a optativa de la carrera. Va coincidir que jo era el degà de la Facultat de Ciències de la Salut i la Vida, circumstància que sempre facilita aquestes coses. Les altres dues persones són Manuel Pera, catedràtic de cirurgia de la UAB -ara en comissió de serveis de la UPF-, amb qui fèiem el Grau conjunt a l’Hospital del Mar, i el britànic Jonathan Mc Farland, una persona molt versada i gran impulsor de l’humanisme.

    Es va instaurar el curs passat. Com ha anat?

    És una assignatura que els alumnes poden agafar a segon, a tercer o a cinquè curs. Teníem la percepció de la mancança d’aquesta matèria, però havíem d’estar segurs també que els estudiants sentien ganes de fer-la. I hem tingut una bona sorpresa, perquè més del 70% de l’alumnat hi ha optat. El 30% que no la va fer l’any passat, l’han pogut fer aquest any a tercer.

    Xoca bastant que fins ara no s’hagi comptat amb ‘l’humanisme’ en una carrera que hauria de ser tan sensible en el tracte humà com és la medicina.

    Sí que hi ha assignatures que toquen bastant el tema de l’ètica. La UIC, la VIC, la de Barcelona, i la UAB donen petites pinzellades dins d’altres assignatures. Sobretot es fa en l’ètica biomèdica, en pràctica i recerca mèdica. Si has d’introduir una assignatura nova, és difícil decidir si rebaixes les hores d’anatomia, per exemple, per a poder fer-ho… I el número de crèdits de la carrera, per llei, no es pot modificar. El fet de tractar de forma diferenciada el pacient fràgil i el pacient gran necessita uns crèdits. Tot això planteja una dificultat perquè en els estudis universitaris, els crèdits i les hores, un cop muntats, són molt difícils de trencar. Ara bé, com que nosaltres com a UPF vam començar la carrera de Medicina fa dos anys, vam tenir l’oportunitat de dissenyar una carrera i ens ha permès oferir assignatures noves. Teníem un full en blanc i ens vam preguntar ‘quin metge necessita la societat del futur?’. No tothom contempla com han de ser els professionals. En àmbits com la medicina i la infermeria tenim certa llibertat per generar missions que poden anar avançat.

    La situació sanitària està molt al límit. S’han de fer canvis

    Avançar en humanisme ha estat la vostra aposta més innovadora.

    En el disseny del Grau ja teníem l’humanisme en ment d’una manera transversal triant, per començar, assignatures com ara: el malalt fràgil, el malalt vell, el malalt crític. Hem tingut molta cura a l’hora de triar els noms. I l’humanisme en medicina com a formació general per a tots els estudiants l’hem començat amb una optativa, però la idea és incorporar-la més encara.

    També ensenyen com donar un mal pronòstic?

    Sí, al nou grau de Medicina de la UPF s’inclou la mala notícia. Però, de tota manera, temes com la sol·licitud de donant, explicar un tractament oncològic que ha fracassat, ja està ficat en diferents assignatures, i el malalt oncològic ja és una assignatura específica que tracta també aquests aspectes. Però la relació amb el pacient i el perfil de malalt que no va bé, aquesta és assignatura obligatòria. D’humanisme, en Medicina, vam pensar que calia una assignatura específica, però en realitat impregna tota la carrera.

    I l’assignatura d’humanisme la imparteixen els mateixos professors de la UPF?

    Són continguts fets per diferents persones, els mateixos docents i també per convidats externs, ponents d’universitats de fora amb més experiència en altres temes. Sempre de l’àmbit mèdic. En general, els docents són metges, però també es convida a pacients a explicar la seva experiència, i també a les famílies, tant per a narrar bones pràctiques com la part més disruptiva; fem les versions més dures del tracte i el més empàtic, que han tingut la sort d’arribar a un entorn que els ha ajudat a sobreposar-se a la malaltia. Són classes innovadores, lluny del sermó d’una hora. També s’inclouen xerrades sobre aspectes de la pràctica mèdica al llarg de la història. La barreja del pensament tradicionalment cristià i ara també el musulmà o el jueu, i els aspectes filosòfics que han influït en la pràctica de la medicina, així com també la sobre pressió en el sistema sanitari, i el desenvolupament de la tecnologia. En universitats com la Johns Hopkins o Harvard tenen departaments específics dedicats a l’humanisme. Hi han respost de manera més contundent. D’iniciatives n’hi ha a tot arreu, sobretot de temes de sensibilitat, i és un tema que dona prestigi a les institucions.

    Ara bé, tot això s’ha de traspassar als centres sanitaris, hospitals, CAP’s…

    És clar, hi ha d’haver una correlació entre la formació i la pràctica, però la pressió al sistema sanitari públic, en un sistema totalment estressat, en un punt no sostenible, no només cal que la gent vulgui fer-ho, sinó que pugui fer-ho.

    Com a cap de Servei emèrit del Servei de Pneumologia de l’Hospital del Mar, quin marge d’acció veu en l’atenció dels pacients?

    Des de la meva experiència com a metge hospitalari, un dia per setmana vaig a un ambulatori com a consultor. I me n’adono que, tot i la pressió, no és tan difícil incorporar elements humanístics. A part de fer una recepta, una ma a l’espatlla té un efecte molt positiu, i no porta més d’uns segons, només cal que s’estengui la voluntat de fer-ho. Hi ha cert marge, però hi ha d’haver canvis substancials en la situació sanitària, que està molt al límit. Ho hem vist amb la covid.

    La mirada dels metges ara se’n va a la pantalla molt més que als ulls del pacient.

    Jo, el primer que faig és apartar la pantalla i posar-la a un costat. I no sempre escric durant la consulta, sinó quan marxa el pacient. És molt important mirar-se als ulls i veure com el pacient rep la notícia, com li afecta. I més encara quan tenim un entorn multicultural, amb pacients que venen de l’Orient mitjà o de l’extrem Orient, que no reaccionen igual davant de les notícies disruptives.

    Una mà a l’espatlla del pacient no pren més d’uns segons i el seu efecte pot ser molt beneficiós

    Aquesta formació en Humanisme podria ser contingut de formació continuada, perquè seria bo que s’escampés.

    Bé, la nostra assignatura l’hem creada també per sensibilitzar tot el nostre entorn que aquest és un tema candent. En moltes universitat del món ja hi ha sensibilitat pel tema. Jo vaig ser degà durant onze anys i recordo que es va fer un manifest per incorporar l’humanisme i tots els degans van signar a favor. Una altra cosa és si t’ho pots muntar, dependrà de la correlació de forces de cada lloc, però sensibilitat n’hi ha. I la possibilitat de fer activitats que formin part d’una assignatura és relativament fàcil, però s’ha d’estendre la inquietud, perquè ens ho demana la societat. Avui hi ha infinitat de malalties cròniques, en les quals, des de la medicina, com a molt trampeges perquè la situació es porti bé, per això l’humanisme és un tema que ha d’anar impregnant la formació i la pràctica dels metges. Tant el Col·legi de Metges com l’Acadèmia de Ciències Mèdiques estudien com anar-ho implantant en la formació continuada i programes específics.

    The Doctor as a Humanist, d’on surt?

    Va néixer fa uns cinc anys d’una iniciativa a Palma de Mallorca, perquè hi havia uns metges britànics que vivien allà i tenien aquesta inquietud a la qual ens hi vam sumar metges de Palma i de Barcelona. Algunes universitats d’Europa, anglosaxones sobretot, i d’Àfrica també, s’hi van afegir. La UPF va ser una de les primeres, i també la de Palma de Mallorca. En aquests moments no és només aquesta associació la que organitza els simposis. En el cas de Barcelona, ho fem conjuntament amb l’associació la UPF i l’hospital del Mar, el campus de Poblenou de la UPF, en una antiga fàbrica. Venen ponents internacionals i gent del país i és una combinació de metges que treballen en aspectes humanístics de la medicina. L’hem focalitzat en la influència que tenen les arts en la medicina, la pintura, la música, l’escriptura… com donen lloc aquestes arts en perfils de metges humanistes, i com serveixen en patologies neuro-psiquiàtriques, o en el patiment del pacient, per exemple, disciplines com l’expressió corporal artística. També ens fixem en la feina dels arquitectes, que és important com a pensadors dels espais on treballem.

    Les jornades com aquesta a Barcelona, des d’aquest dijous 19 fins al 21, són obertes a tothom?

    Sí, a tothom, perquè pretén ser un difusor d’aquest humanisme. Les inscripcions es poden fer presencials i online. Tenim assistents d’Iran, el Marroc, Egipte i Llatinoamèrica. Els participants no són estrictament de la medicina, també n’hi ha del Museu Egipci, el MNAC, el pintor Perico Pastor, i moltes activitats. Un dels tallers del simposi, com a exemple, està molt relacionat amb la pràctica de la medicina en els països en vies de desenvolupament, perquè molts professionals sanitaris dediquen les vacances a anar-hi.

    Ens estem equivocant molt filtrant per notes els alumnes de carreres com medicina i infermeria, en comptes de seleccionar determinats perfils psicològics

    El fan cada any?

    Sí, i cada any triem un tema. Aquest any, les arts amb la medicina, per explorar la imatge de la medicina i les expressions terapèutiques que s’hi usen, com pot ser el relat escrit de les malalties per part dels pacients o la pintura com a expressió en determinades malalties psiquiàtriques. Els altres simpòsiums els hem fet a Portugal, Moscú, Mèxic, Palma de Mallorca i ara, a Barcelona. L’objectiu de les trobades internacionals obertes a tothom és difondre els aspectes humanistes de la medicina, les arts, les expressions generals neuro-psicològiques de la medicina i el perfil humanístic del metge pel que fa a la relació amb el pacient.

    I com defineix l’humanisme personalment?

    De dues maneres diferents. D’una banda, l’humanisme per a mi són totes aquelles activitats que tenen relació amb el desenvolupament humà i el perfil emocional i psicològic de les persones, incloent-hi les arts, l’escriptura, la música, la pintura i com tot això lliga amb la pràctica mèdica. I l’altra és aquesta forma de practicar una professió sigui aquesta, la infermeria, l’arquitectura o el disseny… feta pensant en les persones, no com a disciplina tècnica per assolir un objectiu tècnic, sinó per aconseguir una millor qualitat de vida de les persones amb els diferents àmbits. Aquesta és més important, però no m’oblido de l’impacte que tenen les activitats. L’art i les activitats artístiques influeixen molt en la manera d’entendre la vida i les relacions amb les persones.

    Però l’humanisme i, sobretot, la seva pràctica en una activitat depèn molt de les persones.

    Sí, per això crec que tenim un problema que en algun moment s’haurà de tractar; en medicina, psicologia, infermeria, professions d’alta sensibilitat estem fent un error gravíssim en la manera de seleccionar els futurs professionals. No tots haurien d’entrar seleccionats per notes brutalment altes a les facultats. Ens estem equivocant molt amb les notes mitjanes que s’exigeixen, per començar perquè un adolescent normal difícilment, si fa activitats normals, pugui assolir aquests barems. Podem estar tenint una evolució inversa molt perillosa, igual que amb els MIR. Els nostres sistemes de filtratge no estan basats en els criteris que haurien de prevaldre. No haurien d’estar basats tan dramàtica i únicament en els coneixements expressats, sinó en perfils psicològics determinats. Les universitats privades ho poden fer, però en el sistema públic no tenim altra opció que anar a notes brutalment elevades, res més. Ens estem equivocant molt, però és el sistema que hi ha, i en cap moment s’ha plantejat un altre sistema.

  • Una infecció d’orina cada dos per tres

    Una infecció d’orina cada dos per tres

    Les ganes d’orinar que ens fan anar al lavabo però que no acaben sent miccions ben productives, sinó unes poques gotes acompanyades de petites coïssors i sense que desaparegui la necessitat d’orinar, són un dels símptomes més comuns de la infecció urinària. Aquesta es dona quan algun bacteri entra a la bufeta i contamina l’orina.

    “L’orina ha de ser totalment estèril”, precisa Paco Sánchez, uròleg de la Fundació Puigvert i professor universitari a la UVIC i a la UAB, d’Anatomia i Urologia. Assenyala que, “a diferència dels líquids que treballen als budells, que estan plens de patògens que hi desenvolupen una important funció, o la mateixa saliva, colonitzada fàcilment per elements externs, l’orina no ha d’estar contaminada per res”.

    Els bacteris ho tenen més fàcil per arribar a l’orina en el cos de les dones, per la seva anatomia, on la bufeta és molt a prop i accessible des de la uretra, el conducte pel qual extraiem l’orina. I d’aquí que, segons explica l’especialista en urologia de l’Hospital Clínic, Pilar Luque, “entre el 50 i el 60% de les dones presentin un episodi d’infecció urinària al llarg de la seva vida”.

    També en el cas de les dones, la proximitat a l’entrada de la uretra de l’anus, al voltant del qual poden haver-hi microorganismes bacterians dels quals intervenen en la fermentació dels productes alimentaris i la preparació de la femta, facilita l’entrada d’aquests elements que poden ascendir ràpidament fins a la bufeta.

    Quan es pateix restrenyiment, com que la femta queda acumulada més temps, encara hi ha més possibilitats que els patògens que hi treballen siguin més nombrosos i puguin passar al conducte veí. Per això, prevenint el restrenyiment també estarem evitant una de les possibles causes d’infecció urinària. Afegir fruita, verdura, llegums i cereals integrals als nostres àpats ajudarà els budells a desintegrar millor el resultat de les nostres ingestes. Fer exercici de manera habitual i beure molta aigua són les altres dues recomanacions per evitar el restrenyiment i, indirectament, que els bacteris de l’aparell digestiu passin a l’orina. Entre els gèrmens més usuals en una infecció urinària hi predominen els que tenen el seu origen a l’aparell digestiu i a través de l’anus han passat a la uretra.

    I, de la mateixa manera que cal evitar el restrenyiment, també cal prevenir les diarrees per protegir-se d’infeccions d’orina. Per tant, cuidar la dieta és el primer gran consell.

    Higiene

    Mantenir sempre una bona higiene en tota la zona perianal i genital és l’altra recomanació dels especialistes. Aconsellen realitzar aquesta neteja des del davant cap al darrere, i no a l’inrevés. I a més, fer-ho senzillament amb aigua ben neta o, si es fa servir algun sabó, que aquest tingui el pH molt àcid, a poder ser neutre, que no irriti la pell i igualment, que no se n’abusi.

    Les relacions sexuals també poden tenir a veure en una infecció d’orina, perquè en elles els bacteris de tota la zona perianal es transporten fàcilment cap a la uretra, o bé per l’acompanyament i fricció dels cossos per tota la zona, o bé pels mateixos fluids d’ambdues persones. Orinar just després de mantenir les relacions facilita l’eliminació dels possibles bacteris que puguin haver entrat a la uretra i, fins i tot, que hagin arribat ja a la bufeta. Això, seguit d’una acurada higiene, manlleva el risc d’una infecció d’orina.

    Però, tal  com puntualitza el Dr. Sánchez, “que les relacions sexuals facilitin l’entrada de bacteris a la bufeta i, per tant, les infeccions d’orina, no vol dir que la infecció d’orina sigui una infecció de transmissió sexual. No ho és”.

    Beure molta aigua

    Com més orinem, més neteja fem dels possibles bacteris que puguin haver entrat en contacte amb l’orina o puguin anar de camí cap a la bufeta. D’aquí que es recomani tant beure molta aigua, per poder orinar sovint, de sis a vuit cops al dia, o l’equivalent a un cop cada dues hores aproximadament. Beure entre un litre i mig i dos litres d’aigua al dia seria l’ideal.

    S’ha d’evitar aguantar-se les ganes d’orinar, i quan s’orina, cal fer-ho sense presses i assegurar-nos que buidem bé la bufeta cada vegada, perquè tot el que queda retingut més temps del que convé -com hem vist amb el cas de la femta- és un brou de cultiu de patògens.

    Saber si es té infecció d’orina quan se sent la coïssor i aquesta necessitat continuada d’anar a orinar ho pot confirmar ens uns instants una infermera del Centre d’Atenció Primària (CAP) amb una petita mostra d’orina. El tractament amb antibiòtic normalment soluciona el problema. Si passades unes setmanes no es troben millores, aleshores s’ha d’analitzar una mostra d’orina al laboratori per determinar quins patògens concrets són els que han contaminat l’orina i prescriure aleshores un fàrmac més concret contra els bacteris implicats.

    Persones grans i bolquers

    Segons explica l’uròleg de la Fundació Puigvert, Paco Sánchez, “les infeccions d’orina recurrents en les persones grans que utilitzen bolquers no es deuen al bolquer en sí mateix. Si fos així, els infants que en porten durant una mitjana de tres anys també presentarien infeccions d’orina, i no és el cas”.

    El que sí que condiciona més amb l’edat l’ús de bolquers és que, per la mateixa dificultat de mobilització de la persona, en molts casos, el bolquer moll no es retira sempre tan ràpid com seria necessari, com sí s’acostuma a fer en el cas dels infants. Inclús sense bolquer, les persones grans de vegades presenten més dificultat per dur a terme una acurada higiene cada cop que van al lavabo.

    L’especialista explica que en el cas de les persones grans conflueixen un cúmul de circumstàncies que porten a les infeccions d’orina. Amb l’edat, s’acostuma a beure menys, es pateix més restrenyiment i en alguns casos es poden tenir alteracions a la bufeta, com la bufeta caiguda, o en el cas dels homes, alteracions a la pròstata. Tot això són factors de risc comportats per l’edat que, ja per ells mateixos, desarmen una mica les defenses del mateix cos. Donat que els teixits ja no es regeneren amb tanta facilitat, qualsevol patogen que entri al cos s’enganxa sense que res surti a lluitar de manera espontània contra ell.

    Per tant, beure aigua per poder orinar és una de les maneres més útils de lluitar contra la colonització de bacteris en l’orina. Però en les persones grans la manca d’hidratació és un fet comú, una manera de funcionar en elles molt habitual. Beuen menys perquè no estan acostumades a beure entre hores i sense menjar, i perquè en molts casos tenen problemes d’incontinència -que pot ser urinària i també fecal-, i miren de no beure perquè creuen que així evitaran pèrdues, i també per no haver d’anar tants cops al lavabo, especialment de cara a la nit.

    Prendre nabius cada dia, sigui en suc o un grapat dels fruits frescos o secs, està comprovat que també ajuda a protegir-se de les infeccions d’orina. I també ajuda a prevenir-les portar roba interior de cotó i qualsevol roba en contacte amb la zona genital còmoda i ample i que permeti la transpiració.

    En qualsevol cas, en sentir coïssor a l’hora d’orinar i moltes ganes de fer-ho, però sense que s’arribi a orinar com caldria, convé consultar amb els professionals sanitaris. Normalment, la conseqüència directa d’una infecció d’orina en dones és la cistitis, que és la inflamació de la bufeta deguda a aquesta migració de bacteris que hem explicat. Quan la infecció és més gran i puja cap als ronyons parlem de pielonefritis, una afectació més greu que, en cas de no tractar-se ràpidament, podria, a través de les ramificacions del ronyó, passar la infecció a la sang i disseminar-se per tot el cos.

    Per tant, bevent aigua lluitem contra els bacteris que puguin passar a la nostra bufeta, perquè orinant els expulsarem.

  • Montserrat Gea: “Vam quedar alarmades amb la quantitat d’històries d’assetjament sexual en l’àmbit sanitari i acadèmic”

    Montserrat Gea: “Vam quedar alarmades amb la quantitat d’històries d’assetjament sexual en l’àmbit sanitari i acadèmic”

    Què és el que més hem d’agrair de la difusió televisiva d’aquest petó?

    Que les dones es van sentir identificades amb la jugadora de futbol. El fet que es plantés, no només ella, sinó tot l’equip, ens dona l’esperança que les coses sí que es poden canviar.

    Aquesta projecció popular i el debat social va ser el detonant per iniciar la vostra recerca. Com va anar?

    Estàvem de vacances, però aquest fet tan lamentable del president de la FIFA ens va causar tanta indignació que ens vam organitzar. Em va trucar l’Helena Legido-Quigley, catedràtica a l’Imperial College, al Regne Unit, amb qui jo ja havia fet fa uns anys un treball sobre salut i gènere, i em va dir que estava seguint el cas Rubiales, tenia la seva neboda amb ella que li deia que havíem de fer alguna cosa. La imatge que estava deixant aquest cas, a més, a escala internacional, era deplorable.

    Què vàreu fer?

    Veient aquella indignació, vam pensar que tenint tanta gent com tenim dins la nostra xarxa social, sobretot de l’àmbit professional de la salut i persones del sistema universitari, havíem d’aprofitar el moment per esbrinar quines identificacions hi havia amb aquells fets, des de les vivències de cadascú. I el 29 d’agost vam llençar a les xarxes la pregunta de si en els seus àmbits, acadèmic i sanitari, havien viscut algun cop abús o assetjament sexual per part d’algun superior o company. Perquè, si per fer canviar l’estructura patriarcal de la federació de futbol les dones es van aixecar contra aquella situació, per començar hem de saber què passa en la resta d’institucions.

    Quin va ser el resultat?

    En tretze dies vam rebre més de 251 testimonis de tot l’estat espanyol que ens van explicar 345 històries. De fet, a les xarxes només demanàvem qui hi volia participar, després a tothom que ens deia que sí, li enviàvem un qüestionari per a què ens expliqués el seu cas. I ens van explicar històries de tota mena; des de l’abús verbal al físic, passant pel ciberassetjament i combinacions de tot tipus. Vam fer la recerca amb l’Helena, i en col·laboració amb el grup Women in Global Health Spain vam fer la investigació. Volíem veure quina era la situació i vam quedar alarmades i esfereïdes amb la gran quantitat d’històries d’assetjament.

    El resultat de 3 dones de cada 4 amb una història d’assetjament sexual impressiona. Potser no en som prou conscients socialment, ni tan sols les mateixes dones, que això estigui passant tant?

    Això segurament va lligat al silenci d’aquests abusos, perquè l’altra dada que destaca en la nostra recerca és que només un 1,5% de les dones que van explicar històries d’assetjament ho havien denunciat. I això és molt rellevant, perquè actualment la legislació vigent obliga a que a les universitats hi hagi unitats d’igualtat, i als centres de salut, agents d’igualtat. Però alguna cosa no està funcionant.

    Què pot fer que no es denunciïn més casos?

    Hem vist que la característica principal de les dones que han prestat el seu testimoni és que ho han viscut o ho varen viure en èpoques més vulnerables a la feina, amb situacions laborals precàries, siguin infermeres, metgesses residents o investigadores de doctorat amb contractes predoctorals que depenen dels seus directors de tesi per a la seva renovació. I els assetjadors aprofiten aquestes situacions de vulnerabilitat. També hi ha la por de ser titllades de problemàtiques les persones que són crítiques amb certes situacions, en arribar a un lloc de treball. I en els mateixos entorns laborals trobem que es normalitzen massa sovint les conductes que no hem de considerar normals. S’excusa als culpables i es posen barreres per part de superiors o companys per a què no es denunciïn situacions, i la víctima es queda aïllada. Per tot plegat, la denúncia formal, veiem que encara fa molta por. Fins i tot algunes de les investigadores que han col·laborat en aquesta recerca -una vintena en total- han preferit no signar el treball per por.

    Si no se sanciona ni s’obliga a moure als abusadors o assetjadors sexuals dels seus llocs de treball, perpetuem el problema

    Quin tipus de situacions han relatat les enquestades?

    Per exemple, la infermera que fa guàrdia i a l’hora de descansar trava la porta amb una cadira perquè, mentre sopava, ha vist que el metge amb el qual li ha tocat fer guàrdia estava mirant pel·lícules porno. O una metgessa resident a la qual, tornant en taxi d’un sopar de feina, un metge li posa la mà a la cuixa i l’acompanyant dels dos li diu a ella que no li faci cas perquè ha begut. Són coses fortes, en un entorn laboral, inadmissibles. I en la majoria dels casos -expliquen les víctimes de fets així- no van tornar a treballar amb l’assetjador, però perquè són elles les que es mouen.

    Així, doncs, res no canviarà.

    Aquesta és una queixa bastant reiterativa, que són les víctimes les que acaben marxant o canviant de feina. Expliquen, literalment, que els va ser tan impossible continuar treballant-hi que al final van marxar, i l’abusador o assetjador es manté en la seva posició. I si no és a ells als qui s’obliga a moure o se sancionen, perpetuem el problema.

    Heu recollit testimonis, però a partir del que heu rebut, feu alguna proposta per apuntar per on podem avançar cap a reduir aquesta plaga i que els casos es denunciïn més?

    Sí, al final de l’article fem una sèrie de vuit propostes per intentar sobretot que l’aplicació de la regulació es dugui a terme. Començant per promoure l’equilibri de gènere i la diversitat en els rols de lideratge, fins a l’establiment d’una estratègia de tolerància zero, passant per les polítiques de prevenció, campanyes de sensibilització i desenvolupar definicions clares d’assetjament sexual i d’abús de poder. No tots els homes amb poder dins d’una estructura empresarial són abusadors, però l’abusador que ocupa un lloc de poder es val d’això. També som partidàries de la incorporació de pràctiques de monitoratge per fer avaluacions periòdiques, sessions d’aprenentatge per a la prevenció. Considerem que, quan una persona entra en una empresa, se li ha de donar a conèixer el protocol sobre prevenció de l’assetjament sexual i com procedir si es troba en un cas.

    Actualment doneu continuïtat al vostre treball d’alguna manera?

    Sí. Ara estem dissenyant una segona fase del projecte, per fer entrevistes qualitatives per saber precisament quines són les barreres que fan que no es denunciïn les situacions d’assetjament. Això ens servirà a l’hora de fer recomanacions a les institucions i governs, per saber quines qüestions hem de canviar perquè la denúncia es pugui fer, i per dissenyar programes de reparació de les víctimes i seguiment de qui ha patit l’assetjament, perquè un altre dels resultats del treball és que el 34,5% de les víctimes afirmen haver patit o patir encara efectes psicològics com ara disgust, por, ira, vergonya, ansietat, depressió, trauma i diversos problemes de salut mental.

    On és l’origen d’aquest maltractament a les dones?

    Hem rebut aquesta educació la gran majoria de la societat a casa. Els qui tenim una certa edat, les nostres mares i pares ens educaven de manera diferent, segons el gènere, per començar amb les tasques de casa, i aquesta educació ho impregna tot. Ho veiem a tot arreu, a totes les estructures. Per això hem de rebre educació en la igualtat des del minut zero.

    Fent públic el vostre treball en una revista de prestigi com és The Lancet Regional Health-Europe, què aconseguiu?

    Promoure que se’n parli, que no s’ho calli qui ho pateixi. Si no, no es prenen les accions necessàries per evitar-ho. L’estructura patriarcal està en totes les institucions, no només en la Federació Espanyola de Futbol, però les conductes masclistes s’amaguen, es camuflen o se’ls resta importància. Per això vam veure l’oportunitat: si una institució ja tan tradicionalment masculinitzada es qüestionava i hem vist que es poden fer canvis, se’n poden fer també a totes les institucions. I, sobretot, confiem a moure consciències.

  • Hi sentim prou bé?

    Hi sentim prou bé?

    L’Organització Mundial de la Salut preveu que cap a l’any 2050 hi hagi al món gairebé 2500 milions de persones amb algun grau de pèrdua d’audició, i que almenys 700 milions requereixin rehabilitació. També segons els seus càlculs, a causa de pràctiques d’audició poc segures, més de 1000 milions de joves adults corren el risc de patir una pèrdua d’audició evitable i permanent.

    Nens, joves, adults i persones grans tenim en la nostra oïda un dels pilars d’una bona integració social. El desenvolupament del llenguatge, des de ben petits, i la comunicació a totes les edats està en gran part en mans d’aquest complex engranatge que s’amaga més enllà de les nostres orelles i que, si tot funciona bé, tant ignorem.

    Però, i aquella companya de la colla que tot sovint sembla desconnectada de la conversa? O el veí que, tot i que és ben jove, sempre ens fa tornar a repetir què li hem dit? I la nostra amiga que ens truca per telèfon i ens hem de separar l’aparell de l’orella perquè crida massa… No serà que no hi senten bé?

    Revisar-nos l’oïda, de la mateixa manera que ho fem amb la vista, ens pot descobrir la necessitat d’una ajuda que ens faria la vida més fàcil.

    L’envelliment de les cèl·lules de l’oïda, a partir dels cinquanta anys, ja pot fer que, progressivament, cada vegada hi sentim una mica pitjor. Però l’exposició a sorolls molt intensos, sobretot de forma continuada en certes ocupacions laborals, o pel costum de freqüentar espais sovint molt concorreguts de gent on tothom va alçant la veu per fer-se sentir, pot afectar la qualitat de la nostra oïda a qualsevol edat.

    Atenció a la desatenció en els menors

    Pares, cuidadors i professors són responsables d’alertar quan algun detall pugui fer sospitar una hipoacúsia en els infants. “Per exemple, si no segueixen les explicacions a classe o acostumen a tenir sempre una tendència a pujar el volum de la tele o dels aparells amb els què juguen o treballen, tot això pot indicar que no hi senten bé”. Ho explica la Rosa Mª Casademont, que és pediatra del Centre d’Atenció Primària Vallcarca-Sant Gervasi. Afortunadament, tal com explica, cada vegada més els CAP’s com el seu compten amb consultes ambulatòries on es realitzen audiometries, i no cal esperar la derivació al servei d’otorrinolaringologia.

    Moltes vegades, explica Casademont, grans refredats o al·lèrgies fan que es perdi oïda, però de manera temporal. Aquesta hipoacúsia la soluciona el propi metge de família, normalment prescrivint antihistamínics. L’atenció pediàtrica als CAP’s ja determina si es tracta d’una sordesa per mucositat acumulada deguda al constipat, o si pot tenir una causa neurològica i, per tant, requerir una derivació a l’especialista.

    Des del centre especialitzat en rehabilitació audiològica a Barcelona, Audiopacks, pensant en la població infantil aconsellen fixar-se en signes com aquests que podrien indicar pèrdua auditiva:

    • Dificultat per a seguir lliçons o participar en debats a l’aula
    • Disminució del rendiment acadèmic
    • Dificultat amb la lectura, ortografia o la comprensió
    • Demanar amb freqüència instruccions o ajuda
    • Canvis socials i de comportament: la pèrdua auditiva pot afectar les interaccions socials i el comportament d’un nen.

    Estigui atent als següents indicadors: Retir de les activitats socials o dificultat per a fer amics, així com també la irritabilitat, frustració o signes d’angoixa emocional, i l’augment de la fatiga, particularment en situacions  que requereixen escoltar i concentrar-se.

    Adverteixen, a més, que cal tenir present sempre si hi ha antecedents familiars que puguin estar associats a una pèrdua auditiva. I recorden que la intervenció primerenca, com l’adaptació d’audiòfons, pot millorar en gran manera les habilitats de comunicació, el rendiment acadèmic i les interaccions socials del seu fill.

    Ulleres sí, però no audiòfons?

    L’estigma als aparells que es col·loquen als orificis de l’orella, els audiòfons, té a veure en part amb la mida més voluminosa que els dispositius més antics tenien i perquè, així com els problemes de visió els assumim a qualsevol edat, la sordesa l’associem encara a la vellesa. Els perills de no veure-hi bé es veuen i es corregeixen més ràpid, triant ulleres o utilitzant lentilles, però els de la pèrdua d’oïda molts cops porten els afectats a conviure amb les dificultats durant una pila d’anys abans no busquen remei. Igualment és considerat una barrera el cost dels audiòfons, que ronden els 1.500 euros per a cada oïda, que és només assumit per la seguretat social fins a l’edat de vint-i-sis anys. Per a les persones majors, cada comunitat autònoma té establerts uns criteris de subvenció vinculats a certs criteris com ara la pensió de cadascú.

    Consultar al metge de família els problemes que ens trobem, i fer-ho el més aviat possible, perquè ens derivi a l’especialista en otorrinolaringologia per a confirmar la pèrdua d’audició i el nivell d’aquesta en totes dues oïdes és la principal recomanació dels experts.

    Tal com explica l’especialista en otorrinolaringologia de Clínica Corachan, Zenaida Piñeiro, sobre la base de les proves que es realitzen coneixem la causa i el grau de pèrdua auditiva, i es fa la valoració del tractament més adequat. En cas de requerir la utilització d’audiòfons, per valorar el tipus d’audiòfon o les diferents gammes d’aquests, i ajustar-los, els audiòlegs o audioprotètics ens podran ajudar des dels establiments en els quals s’adquireixen els audiòfons. Els audiòfons són les pròtesis que amplifiquen, en l’oïda, la freqüència dels sons que ens arriben. Portar-los, quan la nostra audició s’ha reduït, evita l’aïllament social, perquè permet que ens arribin nítidament tots els sons.

    “Adequar la pròtesi i ajustar les freqüències per a una audició tan òptima com sigui possible és una tasca que com més es triga a posar l’audiòfon, més complicada és”, explica el Ruben Luna, audiòleg protèsic del centre Audiopacks, especialitzat en processos de rehabilitació auditiva de Barcelona. Així també s’expressa la Dra. Zenaida Piñeiro: “l’oïda que no és estimulat, sempre serà més difícil d’amplificar en el cas que la pèrdua sigui progressiva, per exemple, per l’edat. Per això, no hem d’esperar a tenir pèrdues severes per a adaptar-nos, és a dir, l’estimulació de l’oïda amb l’audiòfon ha de ser precoç, ja que així rehabilitem o entrenem l’audició que ens queda”. Suggereix que, igual que s’acostuma a fer amb la vista, «a partir dels cinquanta anys convindria també fer audiometries cada any o cada dos anys».

    Segons les dades de l’enquesta de salut de la Generalitat de Catalunya de l’any 2021, el total de sords és de 205.307, és a dir, un 2,6% de tota la població. D’aquests, 81.789 són homes i 123.518 són dones. La franja d’edat més afectada és a partir de seixanta-cinc anys, gairebé un 73,5% del total.

  • Identificada una proteïna que fa resistents a la quimio algunes cèl·lules tumorals en el càncer colorectal

    Identificada una proteïna que fa resistents a la quimio algunes cèl·lules tumorals en el càncer colorectal

    En el tractament del càncer, la quimioteràpia es fa servir per acabar amb aquelles cèl·lules que proliferen de manera descontrolada, que són les que donen lloc a la malaltia: les cèl·lules tumorals. Però s’ha comprovat que algunes d’aquestes cèl·lules són capaces de frenar o alentir la seva ràpida proliferació, i d’aquesta manera eviten l’acció del tractament de la quimioteràpia. És a dir, el fàrmac de la quimio no les destrueix perquè no les identifica com a problemàtiques, ja que el seu cicle esdevé lent, com si quedessin adormides o amagades.

    Això ja se sabia que passava, però ara, un grup de recerca del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha publicat a la revista Cell Reports la identificació d’una molècula responsable de crear aquesta resistència a la quimioteràpia en les cèl·lules tumorals de càncer colorectal. És la proteïna o factor DPPA3 que, d’aquesta manera, esdevé per als investigadors un biomarcador que prediu quimioresistència i recaiguda dels pacients. També se situa així com a potencial diana terapèutica per desactivar l’estat de latència de les cèl·lules i fer-les sensibles a la quimioteràpia.

    Perquè en la investigació s’ha vist que les cèl·lules tumorals no només es fan resistents a la quimio per elles soles, sense necessitat de mutacions genètiques, sinó que són capaces, un cop acabat el tractament, fins i tot anys més tard, de recuperar la velocitat de proliferació provocant la progressió del tumor i la recaiguda en la malaltia. De fet, en realitat, només havien quedat en un estat latent, i el seu poder ‘malèfic’ inactiu, fins que passat un temps aflora i actua novament. En paraules d’Isabel Puig, investigadora sènior del grup que ha portat a terme aquest estudi, “seria com si les cèl·lules tumorals posessin un fre de mà i després el deixessin anar, perquè la proteïna desapareix i és quan pot ressorgir el càncer, quan es dona la recaiguda perquè la reproducció torna a ser ràpida i descontrolada”.

    Ara -afegeix Puig- “la nostra intenció és continuar entenent per què es deixa d’expressar la proteïna que fa que la cèl·lula tumoral deixi de reproduir-se ràpidament, i com poder atacar aquesta proteïna d’alguna manera”. Ja han vist que no és gens fàcil de desenvolupar un fàrmac contra ella, perquè, segons afirma Isabel Puig, “és una proteïna que no té forma, has de buscar formes alternatives de bloquejar-la”. Una de les possibilitats a estudiar és com acabar amb aquesta proteïna abans d’aplicar la quimioteràpia, perquè d’aquesta manera les cèl·lules tumorals podran ser identificades com a malignes perquè res no modificarà el seu cicle de reproducció.

    La recerca que ha fet possible identificar la proteïna que emmascara les cèl·lules malignes, deixant-les en estat latent, s’ha fet basant-se en casos de càncer colorectal de pacients de l’Hospital del Vall d’Hebron. I l’ha dut a terme el grup del VHIO que estudia concretament la resistència als fàrmacs que, tal com expressa la investigadora Isabel Puig, “és el que produeix més morts en càncer”. L’estudi és el resultat dels treballs de tesi de les investigadores Estefania Cuesta i Cándida Salvans al Grup de Cèl·lules Mare i Càncer del VHIO, i ha estat liderat pel cap d’aquest grup, el Dr. Hector G. Palmer, amb la participació també de la investigadora sènior del mateix grup, la Dra. Isabel Puig.

    Tercer càncer més freqüent al món

    Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el càncer colorectal és el tercer tipus de càncer més freqüent al món. Representa aproximadament el 10% de tots els casos de càncer i és la segona causa de morts relacionades amb aquesta malaltia. Afecta sobretot les persones de major edat, i la majoria dels casos es donen en majors de 50 anys.

    Com explica el Dr. Hector G. Palmer, “la majoria dels pacients amb càncer colorectal adquireixen resistència a la quimioteràpia de forma relativament ràpida i acaben patint recaigudes”. És per això que una de les línies de recerca del grup que dirigeix Palmer té com a objectiu “descobrir els mecanismes que regulen la progressió de la malaltia i l’adquisició de resistències per intentar trobar nous biomarcadors i dianes terapèutiques que evitin les recaigudes».

    Sobre la recerca que ha dut a la troballa de la proteïna que ajuda a ‘amagar-se’ de la quimio les cèl·lules dolentes, la Dra. Estefania Costa, primera autora de l’estudi juntament amb Cándida Salvans, explica que en l’estudi de “la sobre-expressió de DPPA3 en mostres de tumors primaris i metàstasi de pacients amb càncer colorectal, han observat que els pacients que tenien nivells alts de DPPA3 recauen més sovint que els que no, per tant, és un factor capaç de predir la recaiguda, no per mutacions genètiques sinó per plasticitat cel·lular. A més, aquells pacients que expressaven alts nivells de DPPA3 al tumor primari van deixar d’expressar-ho en la metàstasi. Això suggereix que DPPA3 es desactiva en algun moment durant la progressió de la malaltia per permetre a les cèl·lules metastàtiques que han resistit a la quimioteràpia tornar a proliferar”.

    La investigació d’aquest grup ha estat possible gràcies al suport de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, la Fundació “la Caixa”, la Fundació FERO, l’Agència Estatal de Recerca i l’Institut de Salut Carlos III, CIBERONC (Centre de Recerca Biomèdica a la Xarxa Càncer) , la Fundació Olga Torres i el Programa Horizon 2020 de la Unió Europea.

  • Josep Manuel Menchón Magriñá: «Com més investigació fem, més a prop som de les cures»

    Josep Manuel Menchón Magriñá: «Com més investigació fem, més a prop som de les cures»

    Que s’hagués de crear un màster dedicat a la iniciació de la recerca en salut mental vol dir que encara no se’n fa tanta com caldria?

    En general, la inversió en la investigació en salut mental ha estat més fluixa que en d’altres àmbits de la salut. Arran de la pandèmia, però, hi ha més sensibilització i menys estigma sobre els problemes mentals. L’estigma ha condicionat en certa mesura també que no s’hagi invertit tot el que voldríem.

    Des de la seva experiència professional en psiquiatria, des de fa més de trenta anys en els camps de la depressió, l’ansietat i el trastorn compulsiu, què és el que ha vist que va més bé contra l’estigma?

    Ha ajudat molt donar-ho a conèixer a través de la televisió i el cinema, encara que sigui en personatges de ficció, que mostren aquests problemes. Per exemple, la Monica, de la sèrie Friends, és coneguda per la seva personalitat obsessiva-compulsiva. També el Sheldon, personatge de la sèrie The Big Band Theory, mostra els seus trets obsessius, o Leonardo di Caprio interpretant el magnat Howard Hughes, a la pel·lícula L’aviador, on l’enginyer en aviació, molt reconegut en el món del cinema, no pot tocar segons què perquè s’infecta, sabent que és absurd. Però això ens fa reflexionar sobre com es pot entendre una capacitat cognitiva, una gran intel·ligència que, no obstant, està condicionada per aquell aspecte. Això ens demostra que no podem controlar tant fàcilment coses del nostre cervell, ens ensenya que, en qüestions de salut mental, no podem dir a qui pateix un trastorn que s’espavili, que aixequi l’ànim, perquè no li és fàcil controlar, com quan es pateix una addicció. Veiem com persones amb un nivell molt alt d’educació fumen. És una addicció, no ho poden deixar, tot i que saben que fumar augmenta el risc de patir certs càncers, infarts, bronquitis, que fumar afecta les persones de l’entorn i, a més, costa diners. Està clar que en el fumar tot són contres, però el cervell i les seves dimensions psicològiques no són de fàcil domini. Investiguem per poder ajudar.

    La Marató de TV3, per exemple, ha demostrat que parlar de salut mental ajuda a tothom.

    Jo hi vaig participar i em va agradar que persones molt conegudes sortissin dient que havien fet o que estaven fent tractament, i crec que va ajudar molt veure que és un fenomen que s’ha d’estudiar i tractar, i com més investigació fem, més a prop som de les cures. Es poden donar casualitats per tractar una cosa i pot ajudar, però si no es fa recerca, no es podran tractar algunes malalties. La indústria busca desenvolupar tractaments allà on hi pugui haver un retorn. Es calcula que entre el 35 i el 40% de la població ha fet o farà un tractament farmacològic de salut mental al llarg de la seva vida. Des dels anys 80 i 90 ja comptem amb molt bons medicaments i amb molt d’èxit. Des de la pandèmia, la gent parla més fàcilment del psicòleg i el psiquiatre, i això ha d’ajudar que hi hagi encara més recerca, però és una recerca que ha de competir amb altres àrees de la salut, com el càncer i les malalties del cor.

    On és ara la investigació en depressió?

    En l’àmbit clínic s’està avançant en dues línies de tractament. Una ja es comercialitza als Estats Units, basada en la modulació del sistema glutamatèrgic -el que regula l’excitació neurològica al sistema nerviós-. Igual que els estudiats abans, com el de la dopamina o el de la noradrenalina, regulen d’una manera o altre àrees que tenen a veure amb l’estat d’ànim i les emocions. En el cas del glutamat, ens dona una altra via per aquells casos que no han millorat prou, intentant modular els altres elements. I, a partir d’aquest medicament, s’estudien altres medicaments que actuen sobre aquest sistema per millorar l’eficàcia. Aquest nou només es pot administrar en centres de salut, perquè després de rebre’l s’ha d’estar unes hores en observació per veure que no hi ha cap efecte secundari, i només es dona si han fracassat els altres, té un ús més restrictiu. I, d’altra banda, s’estudien els efectes positius de la psilocibina sobre la depressió. A l’Hospital del Mar, per exemple, hi ha un grup de recerca que ho investiga.

    El gran problema també és la dificultat d’accedir al cervell.

    Per això també s’avança en la investigació en altres àmbits més bàsics, com certs aspectes de la neuro-imatge, com per exemple com reacciona el cervell amb els tractaments, o quines zones cerebrals es veuen més implicades. I està igualment en estudi l’aplicació de tècniques de modulació de l’activitat cerebral no invasius que poden variar l’estat d’ànim, com l’estimulació magnètica transcranial.

    En genètica es continua investigant quins gens i variacions genètiques poden estar més implicades en l’aparició de la depressió o la relació entre factors inflamatoris i immunològics i la depressió, si aquesta disminueix o no en funció de l’estat inflamatori o immunològic i de quina manera els factors immunitaris s’associen a depressió.

    Quin va ser el detonant que va portar a crear el màster per iniciar-se en la investigació en salut mental?

    Es volia fomentar la recerca dels grups en solitari i en xarxa del CIBERSAM (Centro de Investigación Biomédica en Red del àrea de Salud Mental), un centre nascut per fer recerca d’excel·lència per a la prevenció dels trastorns mentals, i la millora dels tractaments i qualitat de vida de qui els pateixen. El CIBERSAM va ser creat per l’Instituto Carlos III de Madrid. Actualment, hi ha uns 25 grups d’investigació de tot l’Estat, entre ells el nostre de l’IDIBELL. Fem molts projectes cooperatius, i en convocatòries europees ens podem presentar diversos grups com un de sol.

    A quins tipus de perfil d’estudiants s’adreça?

    Està pensat, sobretot, per als graduats de qualsevol de les carreres orientades a la salut, com medicina, odontologia, infermeria, farmàcia, totes les professions de l’àmbit sanitari, com la psicologia, la logopèdia, la biologia, la bioquímica o la biologia molecular. Sí que hi ha algú entre els alumnes que ha fet ja investigació, però en general no n’han fet. La investigació és tot un món molt rigorós, on s’ha de treballar èticament i amb molta cura i en estudis que tinguin traçabilitat, en el nostre cas, per entendre com arribem a mesurar les emocions de l’ànima, i com afecten aquestes emocions la immunitat de la persona.

    Ara treballa en algun projecte europeu?

    Sí, al juliol en vam iniciar un en l’àmbit internacional sobre l’ús problemàtic d’internet entre els adolescents. No és sobre l’addicció a internet, que sabem que és ja una situació greu sobre la qual s’investiga i s’actua, sinó en el preàmbul d’aquesta addicció. Ens centrem en l’estudi de tantes hores d’exposició a internet que fan deixar de tenir interacció social. Sabem que un 25% d’adolescents poden tenir un cert nivell de problemes. I fem la detecció a les escoles. Participem 13 països europeus, amb la implicació de 22 institucions de recerca i una australiana, centres educatius de nou països, entre els quals hi ha Suïssa, el Regne Unit, Lituània, Espanya i Portugal. Passem un qüestionari sobre el control d’impulsos i la regulació emocional, i se’ls posa una aplicació al mòbil que ha de recollir informació sobre les aplicacions que fa servir, quantes vegades entra a mirar el mòbil i amb això es fa el fenotipus, l’expressió de l’experiència amb les pantalles, el fenotipus digital, quin ús se’n fa. Ens concentrem en el col·lectiu de 12 a 16 anys, i començarem a recollir dades el proper novembre. No és una intervenció clínica aquesta investigació, sinó sobre el benestar social. Fem una intervenció per intentar modular, no fer tractament clínic, sinó ajudar amb el mòbil i recollir les característiques que s’associen a tenir aquest ús tan freqüent de les pantalles.

    No és, precisament, redundar en el problema això, fer arribar la solució també a través de l’ús de les pantalles?

    Bé, aquest és un debat que està sobre la taula. Sabem que als adolescents els resulta més fàcil l’ús de les seves eines que unes diferents. El problema no és utilitzar internet, sinó fer-ho d’una manera descontrolada i prioritzant aquest ús per sobre d’altres activitats. És molt més fàcil que puguin participar de l’estudi i seguir les pautes que els hi donem des de les pròpies pantalles que ja fan servir. En el treball que fem s’inclou un mapeig de les regulacions que hi ha als diferents països europeus per fer propostes per normativa més homogènia amb l’objectiu de protegir els drets dels adolescents.

    Ens hem habituat massa a les pantalles, fins i tot l’atenció mèdica l’ha fet una eina seva també.

    Sí, però en l’àmbit clínic tenim clar que hem de prioritzar les visites i el contacte presencial per sobre de la virtualitat. Durant la pandèmia, sort en vàrem tenir d’aquesta virtualitat, però gràcies a l’experiència que hem tingut, ara podem avaluar els pros i els contres de la virtualitat. Quan els pacients són molt lluny, per fer seguiments -sempre i quan no hi hagi descompensacions- la visita virtual ajuda, però si una persona empitjora, la visita és millor i ha de fer-se presencialment. El factor humà, en la meva especialitat, és molt important; amb el contacte directe es transmeten d’una manera més clara emocions i suport, la dimensió personal és bàsica. Per això amb el treball més aviat volem veure fins a quin nivell la pantalla hi ha de ser.

    En aquest màster hi ha diferents universitats involucrades. Com funciona?

    És un màster semi-presencial d’un any que es pot fer també en dos cursos, en el qual una assignatura la pot donar la Universitat de Cantàbria o la Complutense de Madrid, però l’alumne pot ser que estigui a Barcelona. Es fan assignatures obligatòries teòriques, com els aspectes generals de la neurobiologia, i dues estades pràctiques, una d’investigació clínica i l’altra bàsica.

    Investigació clínica i investigació bàsica, que són necessàries i complementàries. Quin exemple podríem posar si parlem de salut mental per entendre la diferència entre ambdues?

    Posem per cas que investiguem què fa que en un cas de depressió hi hagi més o menys recaigudes. En la investigació clínica, agafo les característiques de qui s’ha recuperat de la depressió, miro el nombre de recaigudes prèvies, el sexe, l’edat, i altres malalties que pugui tenir el pacient, així com els seus antecedents familiars. I recullo dades de tot un any sobre això, on no hi ha res d’investigació bàsica, tot és clínic.

    Això no em dona tota la informació, perquè hi poden haver variacions del cortisol i aspectes de la neuro-imatge que permetrien veure, per exemple, reaccions del cervell davant d’aspectes emocionals, i moltes més bases genètiques que puc mirar i relacionar. Amb això puc vincular casos dels que han recaigut i observar quines característiques biològiques i genètiques comunes tenen, i amb neuro-imatge, veure també el nivell de cortisol, si s’assemblen o no. La recerca translacional és això, combinar biomarcadors que prediuen la recaiguda en depressió que poden tenir més força predictiva que les dades clíniques. Així s’estudien els mecanismes d’una malaltia o trastorn, per arribar a respondre a la pregunta: per què li passa això a una persona?

    De quant de temps són les estades pràctiques?

    Una primera és de dues setmanes i la segona, de sis setmanes i les dues a diferents llocs. Tant els alumnes del màster que han fet ja investigació bàsica com els que han fet clínica fan estades pràctiques en clínica i en laboratori. Així, els que tenen un background més d’investigació bàsica, veuen què preguntem als pacients i què utilitzem per fer la investigació en l’àmbit clínic.

    Tot el que s’aprèn obre portes també laborals?

    Sí, perquè els alumnes aprenen la metodologia de la investigació, com monitorar assajos clínics en centres d’investigació on calen persones per fer-ne la gestió. Per exemple, en un centre com l’IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge), que és enorme, cal personal de gestió de recursos humans, i també en altres llocs com l’estabulari on estan els animals amb què s’investiga. El nostre màster obre una porta laboral en molts d’aquests llocs, també en la indústria farmacèutica i en grups de recerca com els que formem part del CIBERSAM.

    Com a excap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ara ja jubilat, quina valoració fa de la creació d’una unitat específica i independent d’atenció psicològica en aquest centre hospitalari?

    És una aposta per part de la direcció, considerant que és més fàcil abordar d’inici el benestar emocional, i en això el primer nivell d’abordatge es fa des de la psicologia. El repte és veure com pot funcionar combinadament, saber determinar els tractaments psicològics que poden funcionar només des de la psicologia i els que només així es queden curts. El mateix que passa amb casos que, des de l’inici, es veuen clarament com a casos de psiquiatria, però d’altres que requereixen teràpia combinada entre psiquiatria i psicologia.

  • Europa suspèn en prevenció de malalties

    Europa suspèn en prevenció de malalties

    Aquests dies explicàvem que investigadores de l’Institut d’Oncologia del Vall d’Hebron (VHIO) han publicat un estudi que revela que l’ADN de tumors mamaris es pot detectar analitzant la llet materna, una troballa que pot facilitar aviat, i molt, la detecció del càncer de mama de manera molt primerenca.

    Aquesta és actualment la gran prioritat de la salut, localitzar el més aviat possible, en estadis com més inicials millor, qualsevol indicador de malaltia, per així poder ser a temps de curar. ‘És millor prevenir el mal que guarir-lo’.

    Doncs bé, a nivell general, els ciutadans europeus no practiquem massa la prevenció en salut. Així ho mostren els resultats de l’STADA Health Report 2023, l’estudi que la companyia STADA realitza anualment sobre la salut dels europeus. Entre març i juliol d’aquest any, uns 32.000 enquestats de 16 països van ser entrevistats sobre diversos temes vinculats a la seva salut. Un d’ells, la prevenció, i quatre de cada deu entrevistats (42%) varen afirmar que no passen cap revisió mèdica preventiva. Només el 15% assegura que es presenta a totes les cites pertinents. Els Països Baixos, amb un 32%, i el Regne Unit, amb un 31% dels qui no van a les visites ni passen proves de prevenció, són els exemples més positius en aquest sentit. I, en canvi, Sèrbia i Polònia (62% cadascun) i Romania (60%) van en la direcció contrària: gairebé dues de cada tres persones en aquests països no es fan mai cap revisió.

    A Catalunya, el percentatge d’homes que diu que no es fa mai cap revisió mèdica és el 41% i el de dones, un 42%. A nivell global, tampoc els espanyols prioritzen la detecció precoç de possibles malalties. Si bé aquests “mostren un alt grau de coneixement en qüestions relacionades amb la salut i amb els hàbits de vida saludable, segons indiquen els resultats de l’STADA Health Report, no sempre presten suficient atenció a la prevenció de malalties”, puntualitza la directora general de STADA España, Mar Fábregas. A l’Estat espanyol, els resultats senyalen que el 44% dels homes i el 39% de les dones no passen cap revisió anual de salut.

    Les revisions mèdiques més habituals que a nivell global sí que diuen que es fan els enquestats a Europa són la revisió ginecològica (citologia) i les mamografies, i entre els homes les que més senyalen que es fan són la revisió general i la de càncer de còlon.

    De fet, les visites i proves mèdiques de caràcter preventiu, en general, moltes vegades formen part dels protocols de recursos humans de les pròpies empreses vers als seus treballadors. En aquest sentit, i tal assenyalava aquesta setmana en la presentació de l’informe d’STADA a Madrid el CEO de la companyia alemanya de productes farmacèutics, Peter Goldschmidt, “les empreses poden tenir un paper molt important en la prevenció, perquè poden crear el temps per a que els seus empleats es facin aquestes revisions mèdiques”. D’aquesta manera -afegeix Goldschimidt- “tindrem treballadors més disponibles, que no faltaran tant a la feina. Facilitar el temps per a les revisions és una manera de cuidar dels empleats”.

    Estalvi i prevenció

    Segons dades exposades en la presentació de l’informe d’STADA, només el 0,4% de la inversió a Europa es destina a accions i mesures preventives de salut, mentre que el 80% del pressupost de sanitat s’aboca al tractament de les malalties cròniques. La prevenció no només salva vides, sinó que també estalvia diners a les arques públiques i, directa o indirectament, als propis ciutadans.

    La situació econòmica d’aquesta època post-Covid també ha deixat reflectit en les respostes dels 32.000 europeus que molts dels entrevistats diuen no fer-se proves preventives per falta de temps o de diners. Però per sobre del temps i dels diners, la manca d’informació sobre les proves preventives que tenim a l’abast i que podem fer-nos per a detectar a temps i evitar problemes de salut, és la principal raó indicada pels enquestats, un 37% a Catalunya i un 32% de mitjana a Europa.

    A banda de les proves mèdiques destinades a prevenir malalties, altres accions preventives que cadascú pot dur a terme han quedat reflectides també en l’estudi d’STADA. Per exemple, un 40% dels espanyols afirma seguir una dieta més saludable, un 23% assegura que segueix més els consells dels professionals sanitaris i un 22% diu haver incrementat el consum de vitamines i suplements.

    També a nivell preventiu, l’STADA Health Report 2023 ha revelat que vuit de cada deu europeus entrevistats consideraria la possibilitat de fer-se un estudi genètic per conèixer la probabilitat de patir alguna malaltia en el futur. Portugal (94%), Polònia (89%), Romania i Espanya (87% en ambdós casos) són els països on els enquestats s’han mostrat més oberts a fer-se proves genètiques de caràcter preventiu, pensant en malalties com ara el càncer.

    Els resultats de la recerca d’STADA es van presentar aquest dimarts 19 de setembre al davant d’un centenar de periodistes de tot el món. Alguns d’aquests professionals havien arribat a Madrid des de països que han participat en l’estudi, que són: Àustria, Bèlgica, República Txeca, Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos, Polònia, Portugal, Rússia, Sèrbia, Espanya, Suïssa, Ucraïna, Uzbekistán i el Regne Unit.

  • Mercè Balcells: “Al laboratori no només podem crear artèries sanes, sinó que podem també reproduir malalties i experimentar la seva cura”

    Mercè Balcells: “Al laboratori no només podem crear artèries sanes, sinó que podem també reproduir malalties i experimentar la seva cura”

    Arran del naixement de la seva fillola amb micròtica (una deformitat congènita de l’orella), va començar a investigar com desenvolupar una orella a partir de cèl·lules i teixit del propi pacient. Ella i tot un equip han aconseguit dissenyar cartílags auriculars i obrir pas a nous processos per obtenir cartílag elàstic. Però com tantes vegades passa, la manca de pressupost ha deixat la missió sense assolir la seva aplicació clínica. La Mercè, però, ha publicat a la revista Biomaterials Science tots els resultats obtinguts, i ho ha fet en modalitat de lectura oberta a tothom, per donar peu a que algú pugui donar continuïtat a l’estudi, que podria servir per aconseguir un dia l’autoregeneració també d’altres òrgans.

    Quan vares triar els estudis a l’IQS, en quina aplicació de la Química et veies, laboralment?

    Vaig triar Química per donar eines als metges per a solucionar problemes mèdics no resolts. La Biomedicina no existia en aquells moments com a tal, aleshores havies de pensar en la química o la biologia aplicades a la salut.

    Ara, a part de professora a l’IQS, ets investigadora principal al Massachusetts Institut of Technology (MIT), com hi vares arribar?

    Estudiant a Alemanya vaig anar sabent que el 90% de les publicacions científiques sobre materials amb aplicació mèdica estaven fets per científics, metges o enginyers que eren a Boston. I vaig aprofitar l’última part del meu pressupost com a estudiant becada per viatjar-hi. Portava una llista amb tots els meus referents, entre ells Charles Vacanti, -el cocreador d’una orella al laboratori implantada sota la pell de l’esquena d’un ratolí- . Els va anar a conèixer i demanar-los que la bequessin per treballar amb ells. I avui la Mercè és especialista en regeneració de teixits.

    Juntament amb les biòpsies líquides per als diagnòstics precoços, l’impuls a la regeneració de teixits és una gran esperança per a la salut de la humanitat.

    El potencial de l’enginyeria de teixits és molt gran, alhora que un important desafiament per alleugerir les llistes de trasplantaments. És el que vaig veure jo en arribar al MIT, on em vaig envoltar de metges i vaig començar a aprendre-ho tot sobre la composició i funcionament de les cèl·lules. Jo, en concret, treballant la regeneració de teixits tous, els vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).

    I, de sobte, la vida li demana una altra missió.

    Sí, de cop i volta, el destí de la vida em va fer pujar al tren de regeneració de teixits per aconseguir, a partir de cèl·lules del propi cos, la formació d’una orella. La filla de la meva millor amiga havia nascut amb una orella sense arribar-se a desenvolupar bé (micròtia), i vaig començar  a fer recerca sobre com es podia fer créixer bé una orella. Va ser un repte personal que em va portar, a mi, juntament amb molta gent que va donar suport al projecte d’investigació, començant per la mare de la nena, Àgata Gelabertó, l’hospital de Sant Joan de Déu, el Children Hospital de Boston, l’IQS i el Massachusetts Institut of Technology.

    Afecta moltes persones aquesta malformació?

    Es calcula que afecta un de cada 10.000 habitants caucàsics, però pot arribar a afectar una de cada 4000 persones en la població hispana. I entre els afectats, el 90% presenten la malformació en una sola de les orelles, i en el 75% dels casos és una micròtia considerada de grau tres. És quan es neix amb un petit lòbul en la part inferior del que hauria estat l’orella i una mica de teixit cartilaginós, i la majoria no tenen ben format tampoc el canal auditiu.

    Què vàreu aconseguir?

    Vàrem crear l’Associació Micròtia Espanya (AME), perquè fins aleshores, tota la informació que existia estava en anglès. També vàrem poder entendre que, en la micròtia, l’orella no arriba a formar-se correctament perquè cap al segon trimestre de la gestació perd la instrucció, la seva guia, però el seu motor funciona. Per això vam començar a investigar si de la petita orella o de l’altra, sana, extraient-ne una petita mostra, d’uns dos mil·límetres del darrere de l’orella, el mateix que s’agafa per fer el forat per poder posar una arracada, podíem treure cèl·lules i entrenar cèl·lules mare extretes del moll de l’os amb les ordres correctes per desenvolupar bé tota una orella.

    I aquest coneixement on us va portar?

    Així vam poder aconseguir dissenyar cartílags auriculars i obrir pas, mitjançant l’enginyeria de teixits i la tecnologia d’impressió 3D, a nous processos que permeten obtenir un cartílag elàstic a partir de les cèl·lules del pacient. L’aplicació clínica, però, requereix d’una continuïtat en la investigació el cost de la qual ja no vàrem poder assumir.

    El fet que s’hagi procurat la publicació -aquest estiu- de tots els resultats de la investigació que vàreu fer, aplana el camí per a altres investigadors. Era aquest l’objectiu?

    Sí. La nostra intenció, per això hem volgut costejar els més de 3.000 euros que costa la publicació en obert, és que algun altre equip amb els recursos suficients pugui continuar amb el projecte, que podria portar no només a la regeneració completa d’una orella, reconstruïda a partir de cartílag, sinó també d’altres òrgans. I, si algú ens planteja col·laborar perquè sigui el nostre equip el que s’hi pugui tornar a posar, jo no ho dubtaré en absolut. Amb la publicació d’aquest article – ‘Optimization Of 3D Autologous Chondrocyte-*seeded Polyglycolic Acid Scaffolds To Mimic Human Ear Cartilage’– hem volgut posar a l’abast de tothom la nostra recerca feta durant una desena d’anys, tant per si algú vol agafar-nos el relleu, o invertir en la seva continuïtat. I tot això ha estat possible aconseguint treballar conjuntament amb dos hospitals (Sant Joan de Déu a Barcelona i Children Hospital de Boston) i dues institucions molt punters a banda i banda de l’Atlàntic (IQS i MIT), a més d’investigadors amb les seves tesines de màster i doctorats. Ha estat una recerca d’anys amb moltes col·laboracions i aportacions altruistes de moltes persones.

    A nivell mundial, què s’està portant ja a la pràctica gràcies a la regeneració de teixits?

    Hem aconseguit models per testar dispositius mèdics reduint així l’experimentació amb animals. El meu treball és fer els vasos, els conductes per on passa el reg sanguini i els nutrients. En el cas d’una persona que ha tingut un infart, per fer el bypass es fa servir un tros de vena o artèria, que podria ser feta amb regeneració de teixit. Jo tinc vasos fets de cèl·lules humanes, amb propietats i funcionalitat molt semblants a una arteria coronària però fets al laboratori són un instrument excel·lent per testar fàrmacs de la malaltia coronària. Així col·laborem en el desenvolupament de fàrmacs, fent servir òrgans fets per nosaltres. Hem desenvolupat un bioreactor, un anàleg del cor, que batega i jo tinc el vas i els teixits i òrgans mantinguts en condicions el més semblant al cos humà. Fent servir bioreactors que simulen el funcionament i les condicions biològiques químiques i mecàniques que veuríem si fossin implantats. I no només fem arteries sanes, també podem recrear malalties.

    Això vol dir curar fora del cos, per després fer-ho a dins.

    Sí. Podem simular una arrítmia o parar el flux simulant un trombo. O posar sucre per simular una diabetis, o nicotina i reproduir les condicions d’un fumador. In vitro pots canviar els paràmetres que vulguis, per experimentar els tractaments

    Quins són les principals reptes de la regeneració de teixits?

    La regulatòria, tot i que és importantíssima, és encara molt complicada. Per molt que es tingui un teixit preparat per implantar, el procés d’escalat és un coll d’ampolla. D’un model a un altre ja veus que funciona, però escalar-ho i tenir processos complets per garantir la cadena de la temperatura, monitoritzar-ho sense que calgui agafar una mostra, són moltes àries que necessitem per garantir certesa i seguretat en l’èxit de l’implant. I hem d’animar les generacions futures per a continuar investigant. Una de les limitacions que ens vam autoimposar en la nostra recerca va ser servir coses que no fossin massa cares, com ara els factors de creixement que poden fer que arribis abans al teu destí, però a l’hora de posar-li preu ho fa inviable. Això també cal que la investigació ho tingui en compte.

  • Busquen persones diagnosticades de Parkinson per participar en un estudi que mesura l’afectació motora

    Busquen persones diagnosticades de Parkinson per participar en un estudi que mesura l’afectació motora

    Tremolors, rigidesa muscular, marxa lenta, arrossegament dels peus i trastorns de l’equilibri són alguns dels símptomes comuns en les persones diagnosticades amb la malaltia de Parkinson. És una afecció degenerativa del cervell la prevalença de la qual al món s’ha duplicat en els darrers vint-i-cinc anys, segons l’Organització Mundial de la Salut. Es calcula que més de 7 milions de persones a tot el món conviuen amb aquesta malaltia, 1,5 milions dels quals resideixen a Europa.

    Més enllà de les afectacions motores, els malalts de Parkinson també poden patir depressió, trastorn del son, confusió i dificultats per parlar. Fins ara no s’ha trobat una cura de la malaltia i els tractaments amb fàrmacs i teràpies que es prescriu als qui la pateixen el que fan és alleugerir els seus símptomes. Els de caràcter motor acostumen a ser els més visibles i invalidants, i en molts casos, la seva ràpida evolució no permet els especialistes processar tan ràpid com voldrien les progressives afectacions per poder ser més precisos amb el tractament.

    Justament és la falta de dades contínues i precises sobre l’estat clínic dels afectats de Parkinson al llarg del dia una de les principals dificultats amb les quals es troben els neuròlegs encarregats d’ajustar el tractament dels seus pacients. Però ara un petit sensor que es col·loca a la cintura del pacient permet el monitoratge del seu estat motor al llarg del dia. El dispositiu -de nom STAT-ON, ’l’Holter per al Parkinson‘-, ha estat fruit d’una dècada de recerca i treball conjunt de la Unitat de Parkinson de. Centre Mèdic Teknon-Quirónsalud i de la Universitat Politècnica de Catalunya- BarcelonaTech (UPC) a través del Centre d’Estudis Tecnològics per a l’Atenció a la Dependència (CETpD), així com de Sense4Care, una spin-off de la UPC, que ha dut a terme el desenvolupament final del dispositiu.

    Voluntaris

    Ara l’equip que ha dut a terme aquesta eina busca pacients que vulguin participar en l’estudi del seguiment del seu estat. Els interessats a fer-ho, han de posar-se en contacte amb els professionals de Sinapsis Neurologia, a través d’aquest enllaç, en el qual hi ha el formulari de contacte.

    L’aparell permet un monitoratge continu de l’estat motor del pacient en el seu entorn familiar, mentre realitza la seva activitat diària. Se sap que els símptomes motors del Parkinson avançat fluctuen diverses vegades durant el dia, en relació a les preses de levodopa, que és actualment el medicament més avançat per tractar els símptomes del Parkinson. La levodopa és un precursor de la dopamina, el neurotransmissor encarregat d’ajudar les neurones a controlar el moviment muscular i l’equilibri, però, que en la malaltia del Parkinson moren i no poden realitzar aquesta acció.

    La disponibilitat o no de dopamina al cervell, en funció del moment en què s’ha pres la medicació, condiciona l’estat del pacient, si se sent bé i amb una funcionalitat pràctica i correcta dels moviments. Aquest és l’estat que es coneix com a ON. I, en canvi, l’estat OFF és quan solen manifestar els símptomes motors, limitant severament la mobilitat i independència en molts pacients.

    Dispositiu holter Stat-On

    Control de les fluctuacions

    Es calcula que al cap d’uns dos anys de bon control clínic amb levodopa apareixen fluctuacions en un 50% de pacients. El tractament del Parkinson avançat, se centra en controlar aquestes fluctuacions, però fins avui, els neuròlegs s’han trobat amb la dificultat de poder fer una adequada avaluació d’aquestes. Una de les eines més utilitzades era, i continua sent, demanar al pacient que elabori un diari, anotant cada hora el seu estat clínic. Això requereix una gran inversió de temps per part del pacient o el cuidador, a part de que pot suposar una baixa fiabilitat de les dades, ja que a vegades els és difícil de reconèixer l’estat en què es troben, així com les dificultats motores aparegudes, i anar anotant-ho correctament.

    Gràcies a aquest dispositiu és possible, doncs, registrar de manera objectiva i contínua les fluctuacions ON/OFF que experimenten els pacients tractats des de fa uns anys amb levodopa, així com monitorar altres símptomes motors del pacient (bradicinesia, discinesia i bloquejos de la marxa) per a adequar molt millor els tractaments i millorar de manera significativa la qualitat de vida d’aquestes persones. Addicionalment, el STAT-ON també és capaç de registrar paràmetres de la marxa, caigudes i altres característiques del moviment de les persones, que donen una informació molt valuosa per a una gestió millorada de la malaltia.

    «Els mesuraments i les dades proporcionades per aquest Holter per al Parkinson ajudaran els metges a prendre decisions informades per al maneig optimitzat de la malaltia. Cal deixar clar que aquest dispositiu no proporciona cap mena de diagnòstic, però la informació recopilada és de gran valor per als professionals de la salut, que poden així determinar amb precisió el veritable estat d’un pacient», comenta la Dra. Àngels Bayés, de la Unitat de Parkinson del Centre Mèdic Teknon–Quirónsalud, que ha participat en el desenvolupament d’aquest nou dispositiu.

    Atès que cada persona es mou d’una manera diferent, l’Holter s’ha pensat per a poder adaptar a cada pacient. Per a això usa les primeres dades que obté del pacient, «aprenent» els seus moviments i, mitjançant tècniques d’intel·ligència artificial, personalitzar els algorismes que empra per a registrar els seus símptomes motors. Una vegada fet aquest pas, l’Holter treballa de manera autònoma i és molt fàcil d’utilitzar. Mentre és portat pel pacient, no necessita cap mena d’accionament ni connexió. «Atès que el dispositiu no és invasiu, el pacient pot usar-lo en la seva vida normal, portant el sensor en un cinturó còmode i discret mentrestant, l’Holter registra el seu estat motor a cada moment del dia. Posteriorment, és possible generar un informe de l’evolució dels símptomes motors del pacient al llarg de la jornada» afegeix el Dr. Joan Cabestany, enginyer en telecomunicacions, investigador de la UPC i expert en intel·ligència artificial i electrònica aplicada a la dependència i l’envelliment actiu.

  • L’Hospital de Bellvitge amplia l’atenció i la recerca en salut mental, amb una unitat específica de psicologia clínica

    L’Hospital de Bellvitge amplia l’atenció i la recerca en salut mental, amb una unitat específica de psicologia clínica

    El desafiament de les patologies de la ment requereix especialistes en psiquiatria i psicologia per atendre i tractar els pacients, però també que tota la informació de casos reals que, posada en comú, analitzada i contrastada a petita i gran escala, permet avançar i descobrir nous tractaments i, molts cops, escurçar el temps de ‘prova-error’. Aquesta és, en definitiva, la missió de la investigació científica: estudiar, a partir dels casos tractats, marcadors, símptomes, factors condicionants que sempre es repeteixen, comparar-los i trobar solucions més eficaces. Sense la investigació científica no tindríem l’esperança de vida que tenim ni es podria guarir tot el que es cura. La recerca ens cal per a crear el nou coneixement que dona peu al progrés.

    La investigació que s’ha fet en psicologia clínica, ja sigui de manera aïllada o en correlació amb d’altres disciplines sanitàries, no ha estat ni molt menys tanta com en el camp de les malalties orgàniques, o fins i tot en psiquiatria. Pot ser molt bé que això respongui a la desatenció social a la salut mental de la qual amb la pandèmia sembla que ens hem fet conscients. També perquè, probablement, -tot i que no hi ha dades per comprovar-ho perquè no es disposa de cap registre- la majoria de tractaments psicològics s’han dut a terme en consultes privades, sense posar en comú i estudiar la informació sobre diagnòstics i tractaments que ha anat seguint la població. I als centres hospitalaris, el domini de la psicologia sol manegar-se des dels departaments de salut mental, sota el paraigües de la psiquiatria.

    Tractament i prevenció de trastorns mentals

    A l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB), però, li han volgut donar pes específic a la psicologia, amb entitat pròpia, amb funcionament independent de la psiquiatria -tot i que es continuï treballant conjuntament sempre que cal-. I ja es treballa de manera transversal, posant l’atenció psicològica al servei de qualsevol àmbit hospitalari, i dirigint-la tant a pacients com als propis professionals. El de Bellvitge és el primer gran centre públic de l’Estat que ha posat en marxa una Unitat de Psicologia Clínica. Es vol respondre així a la demanda creixent d’actuacions al voltant de la salut mental i el benestar emocional, tant de pacients com de professionals del centre. I també consolidar la tasca assistencial, docent i de recerca dels i les psicòlogues clíniques encarregats de procurar el benestar psicològic avaluant, comprenent, diagnosticant, tractant i ajudant a prevenir trastorns mentals. Per tal que l’activitat clínica esdevingui la base de projectes de recerca s’han dissenyat un seguit de protocols que permetran recollir i analitzar les dades assistencials. En aquesta línia, la nova unitat de Psicologia Clínica ha incorporat ja nous perfils professionals per completar l’equip assistencial i de recerca.

    “Som el primer hospital que fa aquest pas per posar en valor la psicologia clínica com un perfil professional i amb un model diferent dins d’un hospital, perquè més enllà del pacient que arriba directament per problemes psicològics o patologies mentals, molts altres pacients amb patologies somàtiques necessiten també d’una intervenció psicològica”, segons destaca Susana Jiménez, investigadora de l’IDIBELL i professora de la UB que està al capdavant d’aquesta pionera Unitat de Psicologia Clínica, Susana Jiménez.

    Fins ara, els fronts principals d’actuació des de la psicologia clínica a l’Hospital de Bellvitge eren treballats des de la unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals i la de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). La trajectòria en ambdós ha esdevingut un referent a nivell estatal i internacional. “Atenem més de 350 nous casos a l’any, molt ben recollits amb totes les avaluacions clíniques en bases de dades, que ens ha permès reunir grans mostres clíniques en aquestes patologies i fer una gran producció de publicacions en revistes científiques -fins al desembre del 2022, 420 articles publicats”, explica Susana Jiménez. I afegeix que: “aquest reconeixement del rol específic de la psicologia clínica, prenent decisions pròpies suposa un canvi de paradigma. Podem impulsar nous estudis de recerca en tots els camps, des de la psicologia clínica, i recollir variables des de la primera visita, com hem fet durant tot aquest temps en les unitats d’addiccions i TCA”.

    Cal destacar que l’Hospital de Granollers també ha posat en marxa recentment un servei específic de Psicologia Clínica. La seva responsable, la psicòloga clínica Raquel Cuevas, puntualitza en una entrevista a la revista digital del COPC, Psiara, que “cada vegada hi ha més interconsultes. Si fem l’anàlisi de totes les que hem rebut al llarg dels anys, després de la covid potser hem passat de 300 a 1.500. Cada vegada més, totes les altres professions veuen la necessitat que el pacient estigui atès a nivell psicològic, i fins i tot hi ha un tema d’eficiència, i és que potser aquest pacient surt abans d’alta, perquè està menys angoixat i es troba millor. I d’alguna manera, aquesta lluita de la visibilitat en l’atenció al pacient per la qual sempre he lluitat, és el que ha acabat donant com a fruit aquest servei de psicologia”. Cuevas és neuropsicòloga de l’Hospital General de Granollers i responsable de l’Hospital de Dia Sant Jordi.

    Arribar a tot arreu

    Els professionals del nou Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital de Bellvitge atenen pacients ambulatoris de Nefrologia (fent valoracions psicològiques de possibles donants de ronyó; receptors; tractaments individuals per a pacients amb baixa adherència al tractament immunosupressor i, també, atenció a familiars). Alhora col·laboren de forma estable amb el Servei d’Endocrinologia en l’avaluació de pacients de cirurgia bariàtrica; amb la Unitat de Cures Intensives (UCI); amb els Serveis de Reumatologia, de Cardiologia, amb la Unitat de Cirurgia Colorectal (per les patologies del sòl pelvià), la de Mastocitosi i amb el grup de Malalties Minoritàries, a més de la Unitat Multidisciplinar d’Atenció Post-COVID 19, el programa ERAS i el programa No Estàs Sol (NES) d’actuació davant d’un esdeveniment advers, així com en situacions especialment sensibles per a les famílies com el dol, sempre amb actuacions tant individuals com de caràcter grupal.

    “Un model que ens atorgui autonomia és el més adequat perquè la figura del psicòleg clínic s’incorpori en diferents processos i malalties que requereixen atenció i suport psicològic, evidentment continuant col·laborant de forma estreta amb Psiquiatria, perquè són disciplines molt properes”, explica la cap de la nova unitat, Susana Jiménez.

    Des del nou perfil funcional també s’està intensificant el treball amb l’Atenció Primària de l’àrea Metropolitana Sud. El passat mes de maig, la Gerència Territorial Metropolitana Sud de l’ICS va posar en marxa el Model d’Integració Territorial de la Salut Mental, amb una visió global i coordinada de tots els recursos i l’expertesa professional que integren els serveis del territori. El Model, que coordina la Dra. Susana Jiménez, té com a principal objectiu garantir l’accessibilitat de tots els ciutadans a un diagnòstic i un tractament d’excel·lència en patologies mentals, assegurant la continuïtat assistencial entre els diferents dispositius.

    A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron també aquest estiu han reforçat l’atenció a la salut mental. En aquest cas, posant en marxa una planta d’hospitalització de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència. Tota  la població pediàtrica de Barcelona que requereixi un ingrés per un trastorn mental podrà fer-ho a la mateixa ciutat, i no haurà de desplaçar-se a un altre municipi com fins ara. El gruix dels primers ingressos constata la tendència a l’alça de conductes autolesives i temptatives de suïcidi entre adolescents.