No només són els serveis sanitaris qui depenen de la salut de les persones, hi ha determinants socials al darrere i l’atur és un dels determinants significatius. Així ho valora Vanessa Puig, investigadora a l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) que a través d’un estudi ha comprovat que la salut mental i el benestar emocional de les persones en una situació d’atur millora notablement si existeix un acompanyament personalitzat durant el procés de reinserció laboral. La investigació científica que ho ha constatat l’ha desenvolupat l’ASPB i Barcelona Activa, que s’han centrat en el programa Treball als Barris.
En termes generals, el que s’està fent per reduir l’atur es pot explicar mitjançant polítiques actives i passives. Puig comenta que és evident que, pel que fa a les polítiques passives, la contribució directe té un impacte positiu, ja que pots cobrir necessitats bàsiques. Ara bé, també afegeix el següent per explicar el per què de la investigació: «no havíem mirat si les polítiques actives com aquestes tenien un impacte positiu en la salut i vam creure que seria interessant analitzar Treball als Barris».
El programa d’inserció laboral Treball als Barris vol millorar l’ocupabilitat i afavorir la reinserció sociolaboral de persones que es troben en una situació d’atur i només es realitza a zones on hi ha protecció de la Llei de Barris. És a dir, en barris on les persones que hi viuen tenen poques capacitats econòmiques. L’any 2015, l’ASPB va agafar totes aquelles persones que van entrar dins el programa, i van voler participar-hi voluntàriament, i van realitzar un seguit d’enquestes amb algunes preguntes de salut i altres sociodemogràfiques. La mateixa enquesta se’ls hi va repetir en passar un any per analitzar les diferències. Fins a un 41% dels homes i el 47% de les dones que van participar en l’estudi científic havien trobat feina després de participar del projecte però, més enllà de les taxes d’ocupació, les xifres demostren que millora de la salut mental i emocional és encara més gran i té efectes positius fins i tot en aquells casos en que l’atur es prolonga.
L’acompanyament fa mantenir un millor estat en la salut de les persones a l’atur
D’acord amb els resultats, la millora en la salut mental després de passar pel Treball als Barris és fa palesa tant en homes com en dones, tot i que és més accentuada en aquelles persones que han trobat feina, les quals també emfatitzen les seves capacitat tècniques adquirides i una millor xarxa social.
Així, s’ha pogut observar una disminució notable en el risc de patir mala salut mental, que passa del 61% al 27% en el cas dels homes i del 73% al 34% en el cas de les dones. La millora va més enllà, com demostra que també es redueix el percentatge de persones que consumeixen medicaments com tranquil·litzants o antidepressius: del 20,8% al 12,7% en el cas dels homes i del 28,2% al 17,3% en el cas de les dones.
Tot i això, Puig remarca que hi ha una prevalença de risc de mala salut mental, fins i tot si comparem la salut mental entre gent aturada dels barris inclosos dins el programa amb els altres barris de Barcelona «veiem que està molt pitjor». De fet, l’estudi en avaluar científicament els efectes del programa en la salut i la qualitat de vida dels participants entre 2015 i 2017 ha vist que els participants ja en el moment inicial presentaven un risc de mala salut mental el doble d’alt que la resta de persones aturades a Barcelona.
En relació a com s’assoleix aquesta millora en la salut, les persones participants en el programa han manifestat que van aconseguir reduir l’estrès, millorar la seva xarxa social i augmentar els seus coneixements en la recerca de feina, l’ús de noves tecnologies i drets laborals, i van expressar igualment que sentien que rebien suport i acompanyament que millorava la seva situació prèvia.
«Les enquestes ens relaten un acompanyament, una sensació de contacte humà i que gràcies a això noten els canvis en la seva autoestima i també en viure suport social», confirma Puig qui també destaca que el discurs és diferent entre homes i dones. Així com els primers atribueixen les millores pel fet d’haver trobat feina, les dones valoren molt mes l’acompanyament.
A nivell tècnic, s’ha vist que l’estudi ha servit per veure que existeixen millores en el benestar emocional i en l’apoderament de les persones que també adquireixen experiència tpecnica com ara saber què els hi poden preguntar i què no. «Les sessions formatives que reben els ajuden a saber què estan obligats a contestar i què no els hi podran preguntar mai en una entrevista i això els fa buscar feina amb més seguretat i tranquil·litat».
Ara, tot i haver donat per finalitzat l’estudi, les conclusions ajuden a que l’equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona incideixin perquè es realitzin polítiques de millora de la qualitat de l’ocupació, ja que, com observa Puig, «per molt que de primeres millori la salut, a la llarga no haurà servit de res». Això passa, com apunten, perquè «per molt que els programes d’ocupació laboral puguin ajudar, totes les millores que es podrien fer xoquen amb una realitat d’un mercat super precari». Com indica Puig, la situació de precarietat laboral pot fer disminuir els efectes positius d’aquest programa, perquè aquesta situació té un efecte nociu en la salut de les persones treballadores.
En una Jornada organitzada per Metges de Catalunya, la consellera Alba Vergés donava suport a la proposta d’implantació d’horaris laborals més racionals i saludables en l’àmbit sanitari. Vergés va anunciar que la conselleria farà un estudi dels horaris dels professionals de la salut i iniciarà una prova pilot per aplicar mesures de reforma horària en els centres sanitaris. L’objectiu de la proposta és que els treballadors del sector puguin conciliar, sense que això comporti una reducció de serveis o afegir dificultats d’accés al sistema.
Com? Tot i que encara està en estudi la prova pilot podria consistir en tancar l’atenció primària a les 17 hores i deixar obert fins les 20 h només per urgències. La Marea Blanca de Catalunya s’ha manifestat preocupada per aquesta mesura. Entén que «en un moment què l’Atenció Primària està totalment precaritzada i amb símptomes
evidents de col·lapse seria el cop definitiu per a una reducció encoberta de personal i una reducció del temps de consulta directa a les persones». A això, a més a més, afegeixen que com un dels arguments per desenvolupar la mesura és que no es troben metges ni pediatres per substituir les absències per vacances, formació dels professionals o malalties, conseqüentment es viurà un augment de les llistes d’espera «que ja actualment són intolerables».
El creixement de les llistes d’espera és una de les conseqüències que la Marea Blanca preveu mentre que una altra seria un increment automàtic del volum d’assistència als serveis d’urgència, tant dels CUAP com dels centres hospitalaris, que «afegiria sobrecàrrega a uns serveis ja col·lapsats i a uns professionals al límit».
«La reducció horària és una retallada més al sistema sanitari»
La Marea Blanca defensa que cal treballar per la conciliació familiar dels treballadors sanitaris però apunta que aquest pas no es pot fer unilateralment, sense que hi hagi un canvi global d’horaris en tota la societat i sense adequar les infraestructures i altres mesures polítiques i de gènere.
Sense aquest canvi global, a nivell de pacient, creuen que reduir a aquest horari les visites d’atenció continuada perjudicarà a la població en el sentit que hi ha gent que ja ara treballa en aquest horari i tenen problemes per anar al CAP quan ho necessiten. A més, també apunten que els infants i joves escolaritzats serien els més afectats per la reducció horària a part de que els pacients perdrien el seu metge de referència donat que en els centres no hi ha espai suficient perquè cada professional tingui una consulta en horari de 9 a 17 hores.
«Davant la manca de professionals no s’han de tancar serveis sinó posar en marxa polítiques actives de contractació, de dignificació de les condicions de treball i d’incentivació econòmica que facin atractiu el treball en l’Atenció Primària, perquè tenim prou professionals formats a les nostres universitats per cobrir les places vacants», defensen des de la Marea Blanca. Si no s’avança cap a aquest camí i en cas de dur-se a terme la reducció horària anunciada, que asseguren que «ja s’està fent de manera silenciada i silenciosa», la Marea assegura que «viuríem una nova retallada més al nostre Sistema Sanitari Públic i específicament a l’Atenció Primària que comportaria un pas més en el seu desmantellament».
La revisió dels horaris i la reorganització del temps de treball és una prioritat per incrementar la qualitat de vida
Durant la cinquena edició de la Setmana dels Horaris es va celebrar la jornada ‘Reforma horària i salut’ on tots els ponents van assenyalar que la revisió dels horaris i la reorganització del temps de treball és una prioritat per incrementar la qualitat de vida, tenir millor salut i ser professionalment més productius.
Les conclusions més remarcables van ser que la implantació d’horaris saludables permet gaudir de més temps per a la vida personal i això repercuteix en una millora de l’estat físic i emocional de les persones o que els mals hàbits horaris són un problema de salut pública i suposen un augment poblacional del risc a emmalaltir.
Pel que fa a no dormir (gairebé un 30% dels catalans reconeix dormir menys de vuit hores diàries) van destacar diferents idees: apuntaven que la falta de son crònica i les alteracions dels ritmes circadiaris provoquen estrès, alteracions cognitives, risc d’obesitat, diabetis, patologies cardiovasculars i alteracions de l’humor. A més, la privació crònica de son augmenta la fatiga en el treball, redueix la capacitat d’aprenentatge i la productivitat, i limita la creativitat, així com també frena l’empatia i incrementa la possibilitat de patir accidents laborals.
La Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat del Departament de Territori i Sostenibilitat presenta públicament l’Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya. Les preocupacions més notables que s’extreuen d’aquest tracten sobre la biodiversitat i sobre l’estat de l’aire.
Ferran Miralles, Director General de Polítiques Ambientals i Medi Ambient, ha explicat durant la presentació de l’informe que els espais naturals ocupen una superfície del 65% del país i la part protegida és del 31%. A través d’un indicador sobre la vida al planeta s’ha vist que des del 2002 hi ha hagut una pèrdua del 13% en aquest indicador que fa referència a ocells, papallones, amfibis… On s’ha fet notable la desaparició és entre les espècies de climes més freds encara que la seva disminució no està sent tan ràpida com l’increment de les espècies de climes càlids.
El fet de disposar de dades fiables i de coneixement és un element que permetrà impulsar noves polítiques. Així ho ha afirmat Marta Subirà, secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat, qui durant la presentació ha explicat que un dels objectius de l’informe és que «els poders públics que han de prendre decisions puguin traçar estratègies, plans i accions».
Biodiversitat, aigua i contaminants atmosfèrics el més preocupant
Ferran Miralles ha relacionat estretament l’evolució dels diferents àmbits treballats a l’informe amb causes econòmiques. Per exemple, pel que fa a la contaminació atmosfèrica, ha assegurat que els òxids de nitrogen s’han reduït. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona segueixen sent alts però han baixat un 20%. El què es pregunta Miralles i també l’estudi és si és fruit de la crisi i per tant de la baixa activitat, per refer el parc automobilístic o per un altre motiu. Com a exemple ha posat les autopistes com a indicador de mobilitat i com un paràmetre lligat a l’activitat econòmica.
El mateix passa amb els residus que van lligats a la situació econòmica i al consum i per això Miralles observa que les xifres «ens poden estar enganyant una mica». Pel que fa als residus l’informe indica que la recollida selectiva ha de preocupar. Miralles ho explica per relaxació en els hàbits, perquè s’ha valoritzat l’aprofitament de materials i de nou per la situació econòmica.
Entre els ponents que han participat de la presentació, el catedràtic Josep Planas ha valorat de nou amb el terme preocupant l’estat de l’aigua. A més, ha criticat que «les conclusions de les dades de l’estat global de masses d’aigua que al 2010 marcaven en un 37% les que estaven en bon estat, en el període 2013-2015 qui ha tingut majoria absoluta ha estat el percentatge de ‘sense dades completes’».
Per altra banda, afirmant que el canvi climàtic és una realitat i demanant que les administracions seguissin treballant, Maria Gonçalves Ageito ha remarcat les repercussions que té per la salut. «Les onades de calor afecten la salut de manera directa però els episodis de contaminació atmosfèrica ho fan de forma indirecta», ha destacat Gonçalves.
La contaminació atmosfèrica provoca més de 9.000 morts prematures
Aquest informe sobre l’estat del medi ambient arriba poc després que l’Escuela Nacional de Sanidad corroborés que la contaminació atmosfèrica s’hagi convertit en una de les principals causes de mort evitable a Espanya. Les dades que donen s’han extret de l’anàlisi i la relació de la pol·lució a cada capital de província entre l’any 2000 i 2009 amb la mortalitat.
L’estudi s’ha publicat a la revista especialitzada Environment International. En aquest, els seus autors expliquen que el trànsit rodat és la font més important de contaminació de l’aire urbà. El PM2.5 és el contaminant de l’aire, els efectes de la salut dels quals s’han estudiat més estretament, mentre que les proves sobre concentracions de diòxid de nitrogen (NO2) encara s’estan estudiant. De fet, en el cas d’Espanya, no hi ha estudis actualitzats específics que qualifiquin la mortalitat a curt termini relacionada amb el NO2. Aquest estudi pretenia doncs quantificar els riscos relatius i els riscos atribuïbles de la mortalitat diària associada a les concentracions NO2 registrades a Espanya durant tot el període d’estudi, 2000-2009; i calcular el nombre de morts relacionades amb NO2.
A partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística es va calcular la mortalitat diària per causes naturals, causes circulatòries i causes respiratòries corresponents a augments de 10μg/m3 en concentracions NO2. Els resultats suposen un total anual de 6085 morts com a conseqüència de causes naturals, 1031 per causes respiratòries, i 1978 per circulatòries. El que suma més de 9.000 morts prematures anuals per culpa de la contaminació atmosfèrica. Així, les autores afirmen que «aquest estudi proporciona una estimació actualitzada de l’efecte que va tenir aquest tipus del contaminant sobre les causes de mortalitat i constitueix una base important per reforçar les mesures de salut pública a nivell nacional».
20 anys d’informació sobre el medi ambient
La presentació d’aquest informe coincideix amb el 20è aniversari del conegut com Conveni d’Aarhus, un acord en plena vigència que garanteix en el marc ambiental el dret a la informació, a participar en la presa de decisions i a accedir a la justícia en temes ambientals. En aquest sentit, un dels altres objectius de l’informe que ha explicat Subirà és «ser font de coneixement, que els ciutadans puguin disposar d’informació ambiental de tot el que els envolta i de com els afecta». Subirà ha fet referència a temes com ara la qualitat de l’aire, com evoluciona el clima al nostre entorn, com reacciona la biodiversitat davant tots aquests efectes o també quines deficiències hi ha a les polítiques ambientals que es duen a terme.
La signatura del Conveni d’Aarhus sobre l’accés a la informació, la participació pública i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient va acabar desembocant en una directiva europea i finalment com a dret garantit per l’ordenament jurídic. En l’acte on s’ha presentat l’Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya 2011–2015 han participat 6 experts de cada un dels principals vectors ambientals de l’Informe: l’aigua, el medi atmosfèric, els residus, la biodiversitat, el canvi climàtic i l’educació ambiental i la participació ciutadana.
Radiòlegs de Catalunya ha organitzat una jornada sobre com gestionar les dosis de radiació en proves d’imatge a Catalunya donat que la normativa europea estipula que el ciutadà ha de poder conèixer a través de la seva història clínica quantes i quines dosis de radiació ha rebut.
Sota el títol ‘Experiències en l’ús dels sistemes de gestió de dosis en diagnòstic per la imatge’, la trobada s’ha convocat per revisar les experiències pràctiques sobre la gestió de la dosi de radiació en diagnòstic per a la imatge a Espanya i països europeus. Aquesta àrea de la pràctica clínica es duu a terme amb el suport de programes informàtics específics i requereix una metodologia unificada de registre, per això per als organitzadors és important conèixer les experiències amb els diferents equips radiològics i, especialment, com es gestiona la informació per a un bon maneig de les dosis de radiació que reben els pacients.
Salvador Pedraza, cap de diagnòstic per la imatge a l’Hospital Trueta de Girona i membre de Radiòlegs de Catalunya, ha estat un dels impulsors de la jornada. Explica que totes les proves de diagnòstic per la imatge permeten un millor diagnòstic i per tant donar millors respostes però cal ser conscients dels efectes adversos que poden generar. Així, donant a conèixer diferents experiències també es vol fer partícip al ciutadà de la seva salut i poder evitar riscos si es fa un ús excessiu. «El problema fonamental dels raig X, que ja van veure els pioners com Marie Curie, són les conseqüències que dóna si s’irradia massa», apunta Pedraza que recomana controlar l’ús i fer les proves correctes i que pertoquin. «El que ara estem intentant és fer-ho més fàcil gràcies a la informàtica», explica Pedraza per justificar el sentit de la jornada que inclou la participació d’experts en qualitat, directors i gerents dels centres sanitaris i autoritats sanitàries. També s’ha comptat amb ponents de diferents països europeus com França o Bèlgica, i s’ha donat a conèixer l’experiència amb sistemes de mesurament i registre de dosi a Galícia i Balears.
«Reunir experiències informàtiques de tot el món que s’apliquen a comunitats senceres pot ser molt útil per fer una bona comparativa de com podem controlar millor la gestió de dosis en els pacients que reben raig X i optimitzar-la», diu Pedraza.
Optimitzar les dosis i no fer-ne un abús
Fer copartícep al ciutadà de la seva salut vol dir que aquest entengui els riscos de l’ús excessiu. «A vegades hi ha pacients que demanen un TAC, perquè al seu veí li han fet i creuen que així resoldran el seu problema abans però han d’entendre que no sempre és bo», diu Pedraza. «Han d’entendre que no ho fem de manera arbitrària, que si fem una o altra prova diagnòstica és per la seva salut», segueix.
Així, tot i que hi havia més de 300 professionals inscrits entre metges nuclears, radiòlegs, tècnics en radiologia i físics, sensibilitzar la ciutadania sobre això també ha estat un dels objectius de la jornada. Conèixer i conscienciar: per Pedraza la informació sempre és bona i aquesta ajudarà que la població vegi que és un tema que ha de cuidar. «En medicina fem una balança: si algú té una malaltia molt greu i pesa més resoldre això doncs sí que faríem un TAC però si ha de ser més perjudicial mirarem de fer una ecografia o una ressonància», explica Pedraza.
Dins de la convocatòria també es va reservar un espai per conèixer el Manual d’indicadors de qualitat promogut des de Radiòlegs de Catalunya per desenvolupar la gestió de dosi en el sistema sanitari català, a partir d’un procés de consulta i assessorament dut a terme els últims mesos.
L’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia coneguda per tothom arran que la patís Stephen Hawking. El que fa aquest trastorn neurodegeneratiu és produir una pèrdua progressiva de musculatura i paràlisi que implica processos com parlar, caminar, respirar o menjar. L’esperança de vida és de menys de 5 anys. El 21 de juny se celebra el Dia Mundial de l’ELA.
A l’estat espanyol, segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), cada any es diagnostiquen uns 900 nous casos d’aquesta malaltia que afectarà a un de cada 400-800 espanyols al llarg de la seva vida. Malgrat ser una malaltia relativament freqüent, la seva alta mortalitat fa que el nombre d’afectats sigui relativament baix, ja que la xifra de defuncions anuals és similar a la dels nous casos diagnosticats. El Dr. Gerardo Gutiérrez, Coordinador del Grup d’Estudi de Malalties Neuromusculars de la Societat Espanyola de Neurologia afirma que “la gravetat d’aquesta malaltia, per la qual encara no existeix guareix, fa que l’esperança de vida mitjana de les persones que la pateixen sigui de tres anys, amb una supervivència de més de cinc anys només en el 20% dels pacients i de més de deu en el 10% dels casos”.
L’ELA apareix de manera esporàdica, ja que en solament un 5-10% dels casos existeixen antecedents familiars. Ara per ara només s’han pogut establir com a factors de riscs ser home i tenir una edat avançada. No obstant això també existeixen estudis que apunten uns altres com: ser fumador, haver patit alguna infecció viral prèvia, haver estat exposat de forma habitual a metalls pesats o pesticides o haver realitzat amb assiduïtat activitats físiques intenses, per exemple.
Encara que l’ELA és una malaltia caracteritzada per l’heterogeneïtat dels seus símptomes i la variabilitat de la seva evolució, presentar feblesa en les extremitats (60-85% dels casos) o a la regió bulbar (15-40%), així com la pèrdua de força progressiva i la disminució de la massa muscular, solen ser les primeres manifestacions de la malaltia.
Mobilització investigadora i assistencial
Des de fa una setmana fins el mateix 21 de juny, Dia Mundial de l’ELA, els hospitals generals han realitzat entorn a l’ELA un seguit d’activitats. Per exemple, la Unitat Multidisciplinària d’ELA de l’Hospital del Mar va organitzar una jornada on es van repassar els principals aspectes d’aquesta malaltia i es van oferir tallers pràctics per ajudar les famílies a realitzar aquesta transició. La jornada va coincidir també amb la inclusió de la unitat dins ENCALS, la xarxa europea de centres ELA. L’entrada a l’ENCALS, va assegurar el Dr. Miquel Àngel Rubio, coordinador de la Unitat, permetrà als professionals de l’Hospital del Mar tenir accés a assajos terapèutics i compartir experiències amb altres centres del continent. Això, a la vegada, pot permetre als pacients del centre tenir accés a noves oportunitats terapèutiques.
Per la seva banda, l’Hospital Universitari de Bellvitge va organitzar el dimarts d’aquesta setmana una jornada oberta que subratllava el paper fonamental de l’alimentació en el tractament de la malaltia. L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) és una malaltia neurodegenerativa que entre els seus múltiples efectes pot provocar desnutrició, disfagia i hipermetabolisme. Això fa especialmente rellevant, asseguren des de Bellvitge, el paper dels nutricionistes als equips multidisciplinars. La jornada va comptar doncs amb metges i nutricionistes que van explicar l’abordatge nutricional de l’ELA que es duu a terme des de la Unitat Funcional de Malalties de Motoneurona (UFMM) de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
La Dra. Mònica Povedano, coordinadora de la UFM, va subratllar que l’ELA comporta sempre un risc de malnutrició per l’hipermetabolisme que apareix des de l’inici de la malaltia: “per aquest motiu intentem augmentar la ingesta de calories des d’un bon començament per reduir l’impacte en la malaltia i en la supervivència del pacient”.
Sota el nom ‘Joves LGTBI: entre la identitat i la discriminació on queda el plaer’ la jornada organitzada pel CJAS- Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats i la Candela, cooperativa d’acció comunitària i feminista busca “ampliar mirades en l’educació i l’acompanyament de les sexualitats”. Una de les finalitats de la trobada era donar a conèixer el projecte ja existent que ara Candela portarà al CJAS per realitzar acompanyaments a joves LGTBI: La Lore se’n va al CJAS; Un espai d’atenció al CJAS per a joves LGTBI.
Parlar de sexualitat està encara avui en dia força invisibilitzat i cobert per un tabú. Això augmenta notablement quan es tracta de parlar de sexualitats fora de la normativa cis i hetero. Les organitzadores de la jornada es preguntaven on queda el plaer darrere de totes les converses on es parla de joventut i diversitat sexual i de gènere des de la preocupació per la discriminació, l’assetjament escolar, la lgtbifòbia o l’exclusió.
Així, a primera hora, després que una taula rodona donés pas al debat ‘Entre la identitat i la discriminació on queda el plaer?’, la jornada ha presentat diversos recursos educatius. Seguidament, en una segona part, Jordi Baroja, del CJAS, ha dibuixat com construir centres amigables per a joves LGTBI en l’àmbit de la salut sexual.
Barreres d’accés en la salut sexual dels joves LGTBI
El CJAS té una vessant educativa però també una d’assistencial vinculada a la xarxa pública sanitària, on atenen a milers de joves cada any per acompanyar-los en la seva sexualitat. Durant l’exposició sobre com haurien de ser els centres per ser els centres amigables, Jordi Baroja ha ressaltat com d’important és tenir una mirada clau per part del sector sanitari però també la necessitat de canvi de com s’entenen les coses: «ahir es va publicar que l’OMS treia la transsexualitat del llistat de malalties, és més simbòlic que real però és important».
La importància rau en què poc a poc s’aniran eliminant les barreres existents d’accés a la salut sexual per part de joves LGTBI. Baroja ha dividit aquestes barreres en tres punts: un de generacional, on els joves no es senten còmodes amb els serveis de salut, un de temàtic que és la sexualitat perquè «Catalunya no disposa d’una estratègia de salut sexual i reproductiva com Déu mana» i el de la norma, ja que el fet que «l’orientació dels joves LGTBI no sigui normativa ja és una barrera en si».
De fet, una enquesta sobre la que s’ha recolzat Baroja assegura que el 20% de les persones LGTBI s’han sentit discriminades en el sistema públic de salut (41% en el cas de les persones trans). Alguns casos que al·leguen haver petit són l’assumpció de l’heterosexualitat a unitats ginecològiques, l’assumpció sobre l’activitat sexual i els riscos en relació al VIH i ITS, que no es consideri que dones que tenen sexe amb altres dones sigui sexe a ulls de molts professionals o l’existència de registres documentals binaris.
A més, el 27% dels enquestats pensen que els professionals de salut no estan formats ni són competents sobre temes LGTBI. Aquest percentatge augmenta al 35% en cas de dones lesbianes i a un 47% en el cas de persones trans. A aquestes percepcions es sumen els indicadors de salut de la població adulta LGTBI que indiquen que és pitjor que els de la mitjana de la població. Baroja assegura que «els joves LGTBI reben una pitjor qualitat assitencial degut a l’estigma, la manca de consciència per part dels professionals assistencials i la insensibilitat davant les necessitats específiques». Ho afirma sense dades però gràcies a «tota l’evidència i molta literatura que ho sosté, sobretot anglosaxona».
Silvia Merino i Carol Chueca durant la presentació de ‘La Lore se’n va al CJAS’ / Carla Benito
La Lore se’n va al CJAS. Nou servei d’atenció i acompanyament a adolescents i joves LGTBI+
El CJAS fa 25 anys que treballa pels drets sexuals i reproductius acompanyant la gent jove en aquest procés de creixement perquè tinguin una relació sana amb la seva sexualitat. El servei és confidencial i gratuït i el model és de porta oberta, atenció immediata sense cita prèvia. L’abordatge que en fan és biopsicosocial i fusionen una part assistencial i part més pedagògica.
Per altra banda, la cooperativa Candela fa temps que té engegat a través dels seus tallers i via web un projecte d’atenció i acompanyament anomenat La Lore. Ara, ‘La Lore se’n va al CJAS’ implica que CJAS i Candela sumen esforços i La Lore disposarà d’un espai físic.
Davant d’això, durant la jornada, Sílvia Merino ha explicat que això enriquirà molt la tasca desenvolupada per la cooperativa. «A la Candela, amb tot el sector de població jove, fem prevenció i fem tallers que ens encanten i són un espai molt xulo però que ajunten 30 adolescents de cop en una aula. Sempre en els últims 5 minuts algú et pregunta alguna cosa i t’agradaria parlar-hi una estona més… Amb la Lore al CJAS podrem atendre individualment i en persona i això ens aporta un espai de qualitat, temps… això que fem en passadissos als instituts i per mail ho podrem fer amb cara i ulls», explica Merino.
Per la seva banda, Carol Checa, membre del CJAS, celebra aquesta nova entrada al servei doncs creu que és important qüestionar el model d’atenció: «els serveis comencen una època de canvi també quan la gent LGTBI hi entrem perquè si no seguiran treballant amb una mirada normativa».
Des de la no normativitat és des d’on treballaran l’empoderament i donaran eines als joves que «tinguin a veure amb el cos, amb la sexualitat i amb viure el cos d’una forma positiva». Alguns exemples de coses a treballar podrien ser «la sortida de l’armari, la sexualitat, la LGTBIfòbia, l’empoderament o la xarxa», tot depenent de les demandes i amb la voluntat de poder «generar una atenció positiva on l’escolta estigui al centre i on les persones que atenguem puguin ser referents LGTBI positius».
Per a Candela i el CJAS les visites també serviran per generar uns indicadors de vulnerabilitat i factors de protecció que ara mateix no existeixen doncs no s’han desenvolupat a partir de joves. La idea és generar indicadors que no només tinguin a veure amb la parella sinó també amb la sexualitat, la identitat, la discriminació… Merina observa que això les «ajudarà a generar eines i veure quines metodologies van millor i anar aprenent d’aquest procés».
Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a assistència sanitària pública. Així ho declarava el Parlament de Catalunya el juny de 2017, després de cinc anys des de la publicació del Reial decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. Aquesta llei desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei respecte a moviments anteriors era que l’accés a tota la cartera de serveis era immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya.
Durant els últims mesos, així com ha passat en altres comunitats autònomes, va arribar una suspensió del Tribunal Constitucional per un recurs d’inconstitucionalitat emès pel Govern del Partit Popular. Unes setmanes després, arribava l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’ordre del Govern català que garantia la sanitat universal.
Just llavors es nomenava la nova consellera catalana de salut, Alba Vergés. En la seva primera compareixença pública assegurava que Catalunya seguirà donant assistència sanitària a tothom. Com? Això és el que es pregunten múltiples col·lectius, organitzacions i població en general.
Des de l’Espai de l’Immigrant veuen que l’anul·lació de la norma posa de nou en risc el fet que el sistema nacional de salut deixés accedir al sistema sanitari públic a tot aquell que estigui empadronat. Parlem sobre tot això amb les dues metgesses amb les que compte l’Espai: Elvira Parafita i Estefanía. Elles donen consells, realitzen acompanyaments sanitaris i treballen perquè la sanitat universal sigui una realitat.
Expectatives davant com es concretarà poder assegurar a tota la població
«Quan el dia 5 la nova consellera de sanitat va dir que s’assegurava l’assistència sanitària universal malgrat la sentència del TSJC ens preguntem com. Va fer una declaració general, a la premsa, però amb aquesta no sabem ni les vies ni els procediments pels quals a Catalunya es garantirà la salut universal», apunta Elvira. Sobretot ella i la seva companya Estefanía però també la resta del col·lectiu estan a l’espera per veure per «on tira» aquesta voluntat i «quins mecanismes s’usen per seguir assegurant la sanitat universal».
Els dubtes sorgeixen, com aclareix Estefanía, perquè «encara que la nova consellera hagi dit que es garantirà l’atenció als sense papers… el mateix va dir el conseller Boi Ruiz en el seu moment i això era mentida. Tot i l’última instrucció 08/2015 ha seguit havent-hi exclusió sanitària». Asseguren que avui en dia la situació és la mateixa que a dia 12 de juny de 2012 amb l’aprovació del Reial decret doncs hi ha diversos casos registrats per exemple per REDER (Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012). Alguns d’aquests, asseguren que de persones menors, embarassades o en situació d’urgències, casos que el RD recollia com a obligatoris de rebre atenció. La indignació entre les metgesses de l’Espai és notable, ja que «ni el que diu el RD han aplicat». En aquest sentit, «com ens hem de creure el que digui una consellera?»
El que és necessari per a aquests casos, com demana Estefanía, és «que concretin, que diguin com, amb quina eina, amb quina instrucció es podrà garantir això. Si es faran pseudopegats en funció de tipus d’empadronament, de temps d’empadronament, de tipus de NIE, de tipus de vulnerabilitat. Com es regularà això?». Davant aquests dubtes, veuen que una vegada concretada, la normativa real haurà d’»imprimirse en un butlletí oficial de Catalunya o a nivell instrucció de CatSalut perquè cap resident del territori quedi exclòs».
Veuen necessari recórrer a un mecanisme legal que protegeixi de nou llei a causa de la gran arbitrarietat que es troben en el seu dia a dia. «La major part dels hospitals depenen de l’ICS i aquest es regeix per les normatives que hi hagi a nivell autonòmic. Encara així,» explica Elvira, «la llei a Catalunya ha tingut els seus més i els seus menys». Per exemple, «ha anat canviant el temps d’espera per aconseguir la targeta sanitària i això ha passat per intentar saltar la normativa estatal on l’empadronament no val per res ni és la via per accedir al sistema sanitari, ja que el requisit és cotitzar».
Davant l’anul·lació per part del TSJC, les metgesses de l’Espai tenen en compte un altre aspecte: «que és el mateix Tribunal de Catalunya el que contradiu una normativa catalana». Fins ara, havien estat sentències estatals les que havien parat aquesta o altres lleis d’altres comunitats autònomes que buscaven la universalitat de la sanitat.
Mobilitzar-se perquè el nou Govern derogui el RD
Sobre la voluntat del nou Govern estatal, si bé com destaquen Pedro Sánchez tenia en la seva campanya electoral la derogació del Decret llei, no hi ha moltes expectatives doncs, al seu entendre, «confiar en la classe política és infantil». Veuen necessari «mobilitzar-se des de tots els àmbits perquè el nou Govern prioritzi tombar el RD abans que altres coses més electoralistes».
Realitzant un recorregut des de 2012, expliquen que el que han anat fent en major part les comunitats autònomes davant el RD que només permet la sanitat a assegurats o beneficiaris és buscar vies per saltar aquesta normativa. «A Catalunya hi ha hagut tres: una el 2012, una altra el 2015 i l’última eln 2017 a la que se li va donar pes de llei perquè no es pogués tombar a nivell estatal. El que han fet des que les comunitats autònomes han anat traient aquests pegat és anar des de dalt, amb tot el pes de la llei, i anul·lar les instruccions de les autonomies». Això ha passat amb la del País Basc o la del País Valencià.
Cartell a l’entrada a l’Espai dels Inmigrants al Raval / Carla Benito
Els diners com motiu no serveix
Elvira i Estefanía defensen que la llei nacional d’exclusió sanitària no té cap base socioeconòmica. A més, com explica Elvira, «va sortir com una mesura que, llançada de manera ràpida des del PP, buscava la sostenibilitat, la seguretat i la millora de la qualitat de la sanitat a Espanya. No hi havia ni un informe socioeconòmic que digués que la mesura anava a ser efectiva ni tampoc hi ha hagut cap informe d’aquests 6 anys que ho recolzi ni ningú ha donat cap explicació de l’efectiu que ha estat».
A més, afegeixen que, atès que la sanitat es finança per impostos, la persona migrant encara que no cotitzi està comprant el seu cartó de llet. «Aquí a Catalunya hi ha un 20% de població migrant i aquestes persones estan pagant la sanitat perquè estan comprant. Paguen però se les exclou… això tampoc té cap base ni cap aplicatiu a nivell legal», denúncia Elvira.
La conclusió que obtenen és que es tracta d’una «llei racista on es genera una ratlla de qui importa i qui no» on l’argument econòmic cau doncs, per ser un servei públic, «ni que fos deficitari com RENFE s’ha de seguir oferint», opina Estefanía. També observa la falsedat en els criteris: «s’inferioritza una població per ser estrangers i no importa el seu patiment ni malaltia. Però això si, com els migrants porten malalties contagioinfeccioses aquí si fem un asterisc perquè no ens passin les seves plagues: racistes amb prejudicis a més».
La importància de la informació: l’Espai de l’Immigrant porta cinc anys lluitant contra l’exclusió
«El risc de totes aquestes modificacions que un anul·li, que el TSJC estigui en contra de la llei de Catalunya… vas a un CAP i no hi ha problema i et donen una targeta sanitària i en un altre cas no funciona. Es dificulta més i es juga més a l’arbitrarietat, la desinformació, la por d’aquesta persona migrant que no té clar si pot anar a l’hospital per si li poden demanar un paper que no té o li pot donar més problemes», creu Elvira.
És per això que des de l’Espai de l’Immigrant demanen que s’aprovi i s’expliqui bé la normativa a tots els gestors sanitaris però també a la societat. Sense saber com ho farà la nova consellera, saben que sí que hi ha vies per escapar-se la normativa estatal, doncs altres comunitats ho han fet.
Entenen que «des que va sortir el RD això ha estat un joc de competències: jo com a estat trec això, tu poses pegats però com augmentes competències, jo com a estat t’ho intento anul·lar mitjançant lleis». «El problema d’això», diu Elvira, «és que el resultat del joc és la salut de les persones».
Estefanía defineix a les persones amb les quals tracten en el seu momendia a dia com molt dignes i apoderades: «hi ha gent a casa seva patint amb un possible diagnòstic que mai es veurà però amb molta dignitat. Són conscients que viuen en una societat racista, que es juga amb ells, que hi ha una sèrie de lleis que no compten amb ells perquè no poden ni votar». «Són ells mateixos els qui ho expliquen així, que senten que no són benvinguts quan esperen al CAP, o quan reben un no darrere l’altre», segueix i ressalta que la seva dignitat li segueix sorprenent. Si això passa, és perquè «tant l’exclusió sanitària com la solidaritat entre i per a migrants estan totalment invisibilitzades».
Aquestes invisibilitzacions són també les que promouen la por i la desinformació. Alguns dels casos que acompanyen des de l’Espai de l’Immigrant són persones que porten vivint a Catalunya més de 3 anys i no sabien com gestionar la seva targeta sanitària: «si realment hi hagués una sanitat universal hauria d’haver-hi més informació i explicació directa i això no passaria».
La Taula de Diàleg per a la prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) ha presentat diversos treballs en el marc de la temàtica ‘Anorèxia i Família’. Un d’ells és l’anàlisi de les motivacions, estat emocional dels cuidadors i del grau d’informació i atenció que estan rebent que ha mostrat que són les mares les que, davant el pare, manifesten més ràbia, por i sentiment de culpa. Aquesta part del treball s’ha fet a partir d’enquestes a 13 hospitals diferents. També, a partir del test CASK s’han avaluat les habilitats cuidadores de les famílies i s’han donat recursos i estratègies, sent un treball pioner a nivell europeu.
La tercera pota de la feina que ha realitzat la Taula és l’elaboració de la campanya de sensibilització Implica’t que busca implicar en la prevenció i recuperació dels trastorns alimentaris. La campanya “Implica’t-Implicat” agrupa un programa d’accions que es duran a terme al llarg dels propers tres anys –del 2018 a 2020- per donar a conèixer la tasca de recerca realitzada per la Taula en aquest àmbit i aconseguir la implicació de les famílies, professionals i societat en general.
La campanya posarà en marxa un espai web dins del portal de l’Agència Catalana de Consum amb continguts relatius a les diferents temàtiques en què treball la taula amb informació accessible per a tots els públics: amb una àrea pública, per al públic general, i una àrea privada, per a professionals.
També està prevista l’elaboració de la Guia “La família: font de salut i benestar” i realitzar sessions de formació tant a professionals de la salut com de l’àmbit de l’ensenyament per tal que s’impliquin en la difusió de bones pràctiques en la vida diària i que ajudin les famílies a prevenir els trastorns alimentaris en els primers anys de vida dels infants. Montserrat Ribera, directora de l’Agència Catalana de Consum, creu que aquesta «formació de formadors és molt necessària perquè d’aquesta manera s’aconsegueix que la taca d’oli s’estengui i el coneixement arribi arreu».
Per ajudar a la societat a entendre els mecanismes correctes per prevenir o treballar un TCA s’estan difonent fins a 130.000 díptics sota el nom «Implica’t: ingredients per a un creixement saludable i feliç». Ribera creu que serà de gran utilitat i ha volgut destaca que «està molt ben pensat tan pel que fa als conceptes, els plats dibuixats o les famílies que hi surten representades que mostren tota la diversitat». A més, afegeix que «cal passar de l’Implica’t a l’Implicat«.
A taula, a casa i en societat: la família com a agent preventiu
L’objectiu de la Taula de diàleg per a la prevenció dels TCA pel que fa a la família és que aquesta s’apoderi per a promoure un entorn saludable i protector. Laia Asso, pediatra de l’Associació Catalana de Pediatria, explica que el document va adreçat a totes les famílies amb infants de 0 a 12 anys però focalitza fins i tot en etapes primerenques: «per prevenir cal començar d’hora, i com més d’hora, millor».
Per fer arribar arreu coneixements sobre quins factors de protecció són els més adients, la Taula arribarà a les famílies a través dels Centres d’Atenció Primària. «Les famílies amb infants de 0 a 6 anys fan un ús força regular i continuat dels CAP i, a més a més, generen vincles amb els metges de família», explica Asso. Quins són els factors de protecció que es recomanen? Desenvolupar una criança positiva, realitzar àpats en família i evitar comentaris negatius sobre el físic. I, com de fet aquests factors poden començar a aplicar-se des del naixement de l’infant, començaran a difondre el díptic ja amb les famílies d’infants d’entre 0 i 3 anys, ja que «les visites al nen sa en aquesta franja d’edat són visites que els pares sempre compleixen».
Aquests factors de protecció es tradueixen en diferents àmbits de la vida del nen que han d’aplicar les famílies: «primer es situa el focus en el moment del menjar, a taula, on s’ha de fer mínim un àpat en família. Després a casa, on s’ha d’entendre la criança positiva com una manera d’educar», relata Asso. Un tercer àmbit on la família hi té un paper però qui el juga també és la societat és en desenvolupar sentit crític. Asso opina que és important que, «sense perdre la família com a eix, cal que el nen desenvolupi un sentit crític vers uns cànons que estan imposats i tots els hem d’ajudar».
28.000 joves i adolescents a Catalunya pateixen trastorns alimentaris
Els trastorns de la conducta alimentària representen la tercera malaltia crònica entre la població femenina adolescent de les societats desenvolupades i occidentalitzades. Afecten al voltant del 5% de les noies i un 11% presenten símptomes d’alt risc de patir-los. Entre la població adulta els especialistes alerten que hi ha clars indicis que pot estar augmentant la incidència. A Catalunya 28.000 adolescents i joves pateixen un TCA. La mortalitat en els casos de l’anorèxia està voltant el 10%. La Taula de Diàleg considera la detecció precoç com a factor de bon pronòstic.
La Jornada sobre trastorns de la Conducta Alimentària sota el nom ‘La rellevància de la família en els trastorns de la conducta alimentària’ ha servit per donar a conèixer diversos documents treballats per la taula de diàleg per a la prevenció dels trastorns de conducta alimentària. El monogràfic sobre anorèxia i família es va començar l’any 2016 i està previst que segueixi fins al 2020.
Sara Bujalance, directora de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), ha explicat que el tema Anorèxia i Família s’ha triat pel «paper fonamental que té aquest nucli tant a l’hora de prevenir-la com, un cop ja s’ha desenvolupat, actuar com a factor de bon pronòstic». Per estudiar el rol de la família cuidadora s’ha realitzat una enquesta a familiars de malalts amb trastorns alimentaris que analitza les motivacions i l’estat emocional però també les actituds, el funcionament i la capacitat de regulació que tenen.
D’aquest estudi es poden concloure diverses idees però potser la més rellevant és que el rol de gènere influeix en la percepció i vivència de la malaltia. Les mares de pacients amb trastorns alimentaris manifesten més ràbia, por i sentiment de culpa que els pares. De la mateixa manera, ara la prevalença de trastorns de Conducta Alimentària (TCA) està situat entre un 1 i un 4%. D’aquests, el 93% són dones i el 7% dones. L’enquesta s’ha realitzat a familiars d’afectats que tenen entre 12 i 36 anys. Si bé els TCA s’han estudiat des de múltiples vessants mai fins ara s’havia analitzat quin era l’impacte emocional en les famílies.
Fernando Fernández-Aranda, coordinador de la Unitat TCA del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge i membre de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA, ha compartit durant la presentació de l’estudi l’objectiu d’aquest: «disposar d’evidències sobre actituds, estrès emocional i estratègies d’enfrontament davant del trastorn i les seves conseqüències». Els aspectes més impactants que ha traslladat la Taula han estat que la forta implicació de les mares les porta a desenvolupar més sentiments negatius que els pares. De fet, les inconveniències entre com tractar la malaltia són notables entre mares i pares, sent les primeres les que els hi falla més l’autocontrol i l’autocura. «Vam notar que a les mares els hi costava molt més tolerar la frustració i no viure el TCA com un procés de culpa», trasllada Fernández-Aranda mentre afegeix que també és a qui més els hi costa «mossegar-se la llengua» i no incidir.
El doctor Fernando Fernández-Aranda, del Servei de Psiquiatria de Bellvitge
En quant els sentiments negatius més presents trobem la impotència, la tristesa i la por i pel que fa als positius l’esperança i l’orgull cap al seu fill/a. Tot i reunir per igual encara que en major o menor intensitat aquests sentiments, les mares presenten sempre una «major implicació emocional, així com dificultats per distanciar-se del TCA». «Els pares sí que tenen aquesta capacitat… caldria arribar a un equilibri», apunta Fernández-Aranda.
«Estar allà, donar suport i ajudar però també deixar que qui té el TCA tiri una mica»
Qui pateix un TCA necessita la implicació de diverses persones però el missatge que els especialistes de la Taula de Diàleg per la Prevenció de les TCA volen que traspassi als familiars és que massa implicació a vegades pot ser contraproduent. Sara Bujalance creu que, com a familiar, «és totalment lícit està vinculat amb el procés però sovint no és útil: cal treballar-se a un mateix i a l’entorn per arreglar la situació». En aquest sentit i observant les dades sobre la relació emocional que estableix la mare, Bujalance observa que qui sigui la mare qui estableix aquest paper és «perquè així està fixat en aquesta societat i és un tema que va més enllà dels TCA». Afegeix a més que està entens i s’acaba responent al criteri que «les dones sobredimensionen i els homes creuen que si no miren, el problema no existeix». «Al cap i a la fi són dues maneres d’enfrontar-se als problemes però han d’entendre que no fan bé al fill o filla», opina.
Totes aquestes conclusions s’han obtingut en realitzar una enquesta a 265 familiars cuidadors de pacients amb TCA. A més, l’estudi també ha comptat amb un test que permet descobrir les actituds, l’estrès emocional i les estratègies per afrontar els trastorns alimentaris. Creat per la doctora britànica Janet Treasure, el test The Caregiver Skills Questionnaire (CASK) està organitzat en base a 6 aspectes diferents: contextualització, autocura, mossegar-se la llengua, acceptació, intel·ligència emocional i resistència a la frustració.
El primer punt, el de la contextualització, es basa en 4 idees: estar present durant tot el procés, que petites passes són grans conquestes, que no tot és atribuïble al TCA i que el TCA no és només un problema del menjar i el pes. «S’han de treballar moltes coses i a vegades dins la mateixa família», relata Fernández-Aranda que afegeix que «al final és com anar en bicicleta: a vegades cauen però al final podran pedalejar sols».
Per evitar frustracions el primer que el doctor Fernández-Aranda els recomana als pares és sortir a sopar fora, deixar el fill sol durant un àpat, que senti que no se l’està controlant permanentment. Al mateix temps, això serveix per treballar l’autocura: «intentar donar una mirada més objectiva al problema i cuidar-se a ells mateixos». Seguint aquestes passes s’enfortirà el nucli i es deixaran de crear conflictes per retreure-li la conducta alimentària: «confiar en ell implica mossegar-se la llengua i observar per què exigir o retreure», comenta Fernández-Aranda.
Aquesta estratègia servirà també per passar a l’acceptació que s’aconsegueix controlant l’ansietat i l’ira, entenent que no ajudes a qui té el TCA però tampoc a tu mateix. «Cal que els pares sàpiguen que no són culpables del TCA del seu fill. No calen pares aturats ni bloquejats, han d’estar actius i motivats», recomanen. A més, estar amb aquesta actitud farà que s’activi la intel·ligència emocional: el suport és important i cal que es doni sense discussions i parlant sempre obertament del tema.
El Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) va presentar un document denominat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi’. En ell busquen incorporar els determinants socials tant en la comprensió del suïcidi com en la intervenció social i sanitària. Comenten que “el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden aconseguir i que poden conduir a la frustració”.
Alberto Lobo Ortiz, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, va participar d’aquesta presentació aportant les seves vivències i la seva opinió. La seva última novetat pel que fa a la psiquiatria la trobem en un llibre que reuneix crítiques a una perspectiva reduccionista i biologicista alhora que cerca alternatives que caminin cap a una “assistència més horitzontal, més participativa i més democràtica”. I tot amb la finalitat de transmetre la idea que “a les persones se les ha de mirar en el seu context, no com un cervell equivocat”.
Atribueix l’alta medicalització i l’alt ús dels serveis mentals a aquesta societat neoliberal que individualitza els problemes i conflictes, els despersonalitza i esborra les seves causes socials.
El document que es va presentar ahir denuncia la facilitat amb la qual s’atribueix malalties mentals a aquelles persones que tenen tendències suïcides. Com s’explica?
El plantejament de base és com el patiment psíquic que tots experimentem s’ha transformat en una malaltia mental. La metàfora de tot això és mèdica: hi ha un tipus d’alteració cerebral que necessita exclusivament un abordatge sanitari.
La psiquiatria no és el mateix que la nefrologia o la cardiologia. El cervell és el substrat biològic de la ment però la ment humana té a veure amb la cultura, amb el context, amb allò social, amb el significat, amb els valors… amb una sèrie de coses que són irreductibles al cervell. Des d’allí el patiment psíquic necessita un abordatge moltíssim més obert que no un purament sanitari. Es produeix llavors la medicalització i la transformació del patiment en una malaltia.
Això té a veure amb la hiperindividualització que hi ha en aquesta societat neoliberal d’aquests 40 anys i també amb el supremacisme del cientifisme. La idea que les ciències positives ens donaran la solució i la tecnologia per resoldre-ho tot… Això, a més, dins d’un mercat sanitari on s’ha desenvolupat d’una manera espectacular la venda farmacèutica i també el creixement de les empreses sanitàries, ja que tractar a les persones sanes és molt rendible. S’obre un camp on es medica i es posa en tractament a persones amb un patiment psíquic normal. Això succeeix amb la tristesa, amb la por i també amb les conductes suïcides: tot es converteix en una malaltia mental.
En aquesta societat cadascú també és amo del seu destí i si jo estic a l’atur és que no tinc la formació adequada o no busco apropiadament. Si em desnonen, no he reunit diners o no he conduït la meva vida d’una manera idònia per tenir una casa. Amb el patiment és el mateix: tot cau en l’individu i això obre la porta a individualitzar i medicalitzar qualsevol tipus de sofriment i de problemàtica social.
Què factors socials contribueixen al fet que es diagnostiqui ràpidament encara que, com dius, no sempre de manera correcta una malaltia mental?
Tots. L’ocupació precària i l’atur. En el sistema educatiu, la hipercompetitivitat. L’habitatge. La individualització dels conflictes… Sobre la desigualtat social sempre s’ha dit que a més desigualtat socioeconòmica, major prevalença de malaltia mental. Els condicionants socials són determinants en el nivell de salut de la població.
Existeix el discurs que el caràcter influeix a banda de o indiferentment dels condicionants socials.
No podem caure en un reduccionisme cerebral però tampoc en un sociològic. Una cosa que també és crucial és la biografia d’una persona. Si un té un entorn on és cuidat i atès des de sempre, això propicia que un es vinculi i s’adapti millor amb l’entorn i tingui més capacitats d’enfrontament. Els determinants socials són importants però també el desenvolupament psíquic. Tampoc cal menysprear evidentment allò biològic. Estem dins d’un cos que també ens pot condicionar molt… Realment sabem poc i llavors tendim a simplificar-ho. I que senzill que seria tot si es reduís a la dopamina i a la serotonina… no podem quedar-nos amb aquesta deriva biologicista.
La depressió és el que es relaciona més de pressa com a causa d’intent de suïcidi i es crea un estigma al voltant: “mai vol fer res”, “sempre està tirat al sofà”. Com trenquem amb aquesta relació, com fem valdre que potser la solitud en certes situacions no és dolenta i com gestiona l’entorn no comprendre les necessitats de l’altre?
La solitud és estupenda quan és buscada. El problema és quan és imposada: no tinc teixit, ni vincles. Un dels factors que protegeix a l’hora de tenir sofriment psíquic és tenir xarxa, família, amics, companys… un se sent més abrigallat i sofreix menys a tenir un espai on poder compartir i sentir-se comprès. Però si el meu patiment és només meu doncs és possible que la gent del meu entorn no em cuidi i em digui que m’apanyi, que no sigui gàndul. Moltes vegades hi ha aquest estigma de la discriminació que en comptes de cuidar i ajudar el que es fa és culpar i desatendre a aquesta persona que està patint.
Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito
Hi ha l’estigma del desganat i el gandul però també hi ha, davant d’intents d’autolisis, la idea de voler cridar l’atenció i inclús de ser un egoista.
Un intent d’autolisis és una comunicació i sovint el que vol dir és “estic patint i necessito ajuda”. Un ho pot fer tancant-se o estant trist i si potser la gent del voltant no respon, llavors amb símbols autolítics es transmet un “fixa’t com de malament que estic que vull morir”. Això de vegades mobilitza la xarxa de cures. És lícit també.
Al final l’estigma i la discriminació tenen a veure amb l’etiqueta de malalt mental. Amb la idea que he tingut un ingrés, un diagnòstic, un tractament… això genera un autoestigma: sóc menys que els altres. Això pot suscitar vergonya i altres problemes com que si s’assabenta el meu cap no em renovi el contracte, els meus companys s’allunyin de mi… Els diagnosticats com a malalts mentals tenen menys oportunitats.
Ara mateix el suïcidi és una de les primeres causes de mortalitat a nivell mundial. Per què s’oculta?
Pel significat que té ara el suïcidi: és un fracàs de l’individu i és una cosa vergonyosa. Entenc que en l’època dels vikings quan es glorificava, no es jutjava. Ara avergonyeix tant a la persona com al seu entorn. Això danya a les persones que sobreviuen, als familiars de la gent que s’ha suïcidat.
En l’acte es va parlar de com ho viuen els professionals de l’Atenció Primària, la facilitat de diagnosticar depressió o ansietat i també el procés de donar baixes laborals. En què afavoreix que aquesta persona rebi una baixa laboral però no rebi per falta de recursos o altres factors altres ajudes?
La baixa laboral ara s’ha convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals. Un estudi suec va comparar els dies de baixa laboral per causa psiquiàtrica amb el nombre de dies perduts de treball per vaga laboral. Aquests estaven descendint a l’una que augmenten els altres. Això significa que abans els problemes es tractaven de manera col·lectiva a través del sindicat on hi havia el sentiment que el patró ens estava putejant i havíem d’unir-nos per batallar per això i ara els problemes s’individualitzen. Ja no tenim un conflicte de classe sinó que Carla o Alberto tenen un conflicte i la manera que un d’ells pugui manejar un conflicte individualment a la seva empresa de la qual depèn i que li dóna un sou a fi de mes és a través de la baixa laboral per allunyar-se d’aquest ambient que l’està pressionant i danyant.
La baixa és una forma d’enfrontar totes les dificultats i els conflictes laborals de moment. Per a què serveix? Doncs és pa per avui i gana demà. És interessant si durant aquest temps la persona contracta a un advocat, va al comitè d’empresa, contacta amb un sindicat i intenta resoldre un conflicte que està individualitzat.
Qui té la culpa?
No hi ha culpa. Culpa de què? Les baixes són el que tenim ara. Desafortunadament no tenim ni una consciència de classe ni uns sindicats poderosos. Tenim una legislació laboral horrible que propicia l’ocupació precària, que la gent sigui maltractada, que tingui règims de contracte de semiesclavitud. Si hi hagués una altra política laboral no es tolerarien aquests abusos i la gent, en tenir uns treballs més segurs, no tindria tant conflicte i no necessitaria les baixes. La culpa és del sistema. Conflictes laborals sempre hi ha hagut la forma de resoldre’ls es deu a la societat neoliberal on cadascun s’ha d’enfrontar només a les seves coses.
Què fem?
Doncs hem de crear teixit social que ens permeti enfrontar de manera col·lectiva tots els problemes socials que ens concerneixen a tots.
I mentrestant, com fem per desmedicalitzar?
Els professionals sanitaris som part del problema en el sentit que hem assumit aquest encàrrec de la societat de medicalitzar i mantenir individualitzat el patiment de les persones. Si em ve una persona desnonada jo com a psiquiatre li donaria un medicament. El que hauríem de fer és veure què podem fer amb el seu desnonament i el seu patiment: anar a la PAH, a serveis socials, intentar demanar una ajuda tal o un lloguer tal. Anar a les causes socials del que li està passant i no solament donar una resposta sanitària en veure què té la serotonina baixa o que té poques eines d’enfrontament i el millor és donar-li una teràpia.
Els professionals sanitaris hem d’ampliar el focus i no quedar-nos només amb el mèdic i psicològic. Veure que hi ha de social i orientar a aquestes persones a les agències que els puguin ajudar: advocat, comitè d’empresa, serveis socials, PAH… això és crucial. S’estan construint des de baix tot de moviments que estan propiciant que es construeixin un teixit de suport en el moment que l’estat ja no ho proveeix la ciutadania l’hi aquesta buscant.
Això al final és atenció comunitària.
Sí i hauria de propiciar-la l’estat però com no és així la gent s’organitza pel seu compte. La societat de benestar hauria de garantir unes ajudes socials perquè tothom tingués uns bàsics.
Haurien d’existir grups d’experts en salut comunitària que fessin acompanyaments?
Els professionals experts poden al principi propiciar la creació d’un grup però s’haurien de retirar immediatament. La PAH funciona sense psicòlegs ni psiquiatres que gestionin els grups. No necessiten a cap professional sanitari. La gent sap organitzar-se pel seu compte. Hem de des-sanitaritzar.
Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito
Si es crea un grup amb gent de l’entorn d’algú que s’ha suïcidat, com es treballa el dol per exemple?
Depèn. Hi ha gent que no necessita treballar res. La mort, el suïcidi, forma part de l’ésser humà i hi ha gent que no té una vivència de fracàs o horror. Els que sí, doncs ja anirien a serveis de salut mental però si poden conviure amb el dolor millor que acudeixin a grups de suport mutu. Si a algú se li ha mort un fill i té un dolor extraordinari ja ho atendríem però no a tothom.
Però si tothom es pot autogestionar, quin és el vostre paper? Només en casos extrems?
Sí. Hi ha persones que tenen un patiment psíquic brutal i que solament el suport mutu no els funciona. Si necessiten una intervenció sanitària tenim un paper però això passa en casos explicats.
Als psicòlegs i els psiquiatres se’ns està col·locant en una posició idealitzada en la societat estenent la idea que tots hauríem d’acudir a serveis de salut mental perquè la tristesa ja no és tristesa, és depressió.
Què ha canviat perquè ara, al mínim sentiment, amics et recomanin anar al psicòleg o al psiquiatre?
L’individu, a part de ser responsable del què li passa i haver de buscar un gestor de les seves emocions en un psicòleg o en un psiquiatre, sap que està sempre en risc i que a qualsevol moment li pot passar alguna cosa. En comptes de pensar en la nostra resiliència i en la nostra capacitat d’enfrontament i d’aixecar-nos, vivim en risc i hi ha uns professionals que d’alguna manera et poden conduir i aconsellar però això és mentida.
Explicant que l’atenció primària no té suficients recursos per atendre a tota la població i les visites queden molt reduïdes, s’acudeix a serveis de salut mental pagant. Existeix risc d’addicció?
De vegades enganxa perquè si jo vaig al psicòleg ja no l’hi haig d’explicar als meus amics, familiars, parella. L’anar al psicòleg moltes vegades fa desaparèixer xarxes tradicionals de contenció i de suport perquè ja tinc unes orelles professionals que es fan càrrec del meu sofriment i això és dolent, és nociu.
Despersonalitza.
Clar. Els professionals de la salut tenim molta fe en els nostres coneixements i eines i per això considerem que podem atendre a tothom. Primer perquè així també arribem a fi de mes cobrant de 60 a 100 euros però també per tenir una fe cega. Hi ha molt poca actitud escèptica sobre la nostra disciplina.
Això passa amb totes les especialitats per això?
Bé, aquesta idolatria que tenim amb la ciència i amb els experts ha fet també que els experts ens ho vam crear, que podem salvar a tothom. Per això no tenim cap objecció a posar en tractament a tothom, a prendre antidepressius i fer psicoteràpia. També ho fem de manera benintencionada, per cuidar a l’altre. Però hi ha un conflicte amb el ‘és que jo sé’ perquè realment sabem poc.
També donats els temps limitats que teniu per conèixer a les persones que acudeixen a vosaltres per tractar-se.
La falta de recursos és un problema però també el nostre optimisme terapèutic, pensar que som capaços de fer-nos càrrec de més coses de les quals en realitat ho som. No veiem límit tampoc a intervenir si ens demanen antidepressius. No veiem que potser fem més mal que bé si els posem en tractament.
