A partir de les 10 h del matí les treballadores del servei de Sang del Consorci Mar Parc Salut de Barcelona atendran a tot aquell qui vulgui donar sang a les portes del centre. Ho fan en una mobilització de la Plataforma Acampada Mar formada per veïns, usuaris i treballadors del Consorci que vol mostrar la seva oposició al que descriuen com una clara externalització del servei.
L’arrel de la convocatòria rau en la denúncia del projecte d’integració del Banc de Sang i Teixits (BST) i el Servei de Transfusió del Parc de Salut Mar. Acampada Mar acusa al PSMAR d’externalitzar el servei, ja que la gestió passarà al BST, però des del Consorci asseguren que el que es fa és incorporar aquesta entitat també de titularitat pública a l’estructura del centre.
Des del Consorci afirmen que el Banc de Sang i Teixits en integrar-se a l’estructura del PSMAR assumirà «els treballadors actuals i sense afectació a la qualitat del servei, als procediments ni a la relació contractual dels professionals esmentats».
Davant d’això, Xavi Tarragon, delegat sindical de CATAC-CTS/IAC al Consorci i membre de l’Acampada Mar apunta que a la llarga el servei viurà una precarització. Si bé els treballadors actuals mantindran la seva escala laboral, Tarragon indica que «molts ho faran amb contractes parcials, alguns de tan sols 11 hores, i com a interins». A més, els nous contractes ho faran amb un rang inferior ja que la tipologia del contracte canvia. El que generarà, segons Tarragon, «una doble escala salarial al centre que ja es dóna en altres serveis com radiologia».
En tot cas, la decisió s’ha pres a nivell nacional, ja que, com defensen des del Consorci, «és política del Servei Català de la Salut homologar tots els bancs de sang dels hospitals de Catalunya». La incorporació del BST al PSMAR és la darrera que es dóna en tot el territori català. L’Hospital defensa que gràcies a això es podrà instal·lar un punt fixe de donació per una banda. Per l’altra, aquesta integració «permetrà ampliar la cartera de serveis del PSMAR, oferint la possibilitat de realitzar a l’Hospital del Mar trasplantaments autòlegs de medul·la òssia de progenitors hematopoètics per al tractament de diverses patologies hematològiques». També es disposarà dels serveis de «laboratori de transfusió i immunohematologia i obtenció de CPH (cèl·lules progenitores hematopoètiques)».
Tot i així, des de l’Acampada Mar consideren que aquest és un pas més a la «fragmentació de serveis dins el PSMAR» i no compren l’argument que sigui una entitat també de titularitat pública degut a unes declaracions del president del Consell d’Administració, Manel Peiró Posadas. Entre les frases que destaquen, Peiró va lloar la col·laboració público-privada com «una de les grans possibilitats del sector» i dient que «és imprescindible, un mecanisme molt adequat» alhora que parla de la necessitat del copagament per a la sostenibilitat. Tarragon denuncia que aquests perfils i aquestes iniciatives es dediquen a mirar de «reduir impostos a través de mesures que impliquen la debilitació del servei».
La mobilització ‘No ens traureu la sang’ pretén fer posicionar l’Ajuntament de Barcelona i aturar aquest canvi de gestió.
Emocions positives i negatives es combinaven dins de cadascun dels participants del referèndum celebrat el passat 1 d’octubre. El regust que torna un any després segueix tenint una mica de cada. En Xavi, del Comitè en Defensa de la República del barri de Les Corts a Barcelona, on han organitzat tot d’actes per l’aniversari, explica que «hi ha gent que diu que no va ser una celebració, que va ser un dia molt trist». Aquest sentiment que ha quedat entre algunes persones s’origina, segons en Xavi, perquè al llarg de l’1 d’octubre «tan bon punt estaves molt emocionat en veure la gent que hi havia i la col·lectivitat com que queies per terra en veure les imatges que arribaven d’altres escoles».
Paral·lelament a l’espiral d’emocions que molts van viure just fa un any on membres dels CDR inclouen per igual alegria com decepció i frustració, també va quedar gravat per molts el sentiment de la por. És el cas de l’Escola Pau Romeva, on la Policia Nacional va desallotjar les 300 persones que s’hi trobaven fent un ús extrem de la violència com es va poder veure per l’estat de les infraestructures del centre i la quantitat de ferits que va haver-hi. «Nosaltres teníem butlletes i ells porres… els companys que van estar a Pau Romeva encara no han oblidat aquesta por», descriu en Xavi.
Una por que barrejada amb altres sentiments pot generar un impacte psicològic sever. Davant aquesta realitat, l’Ajuntament de Barcelona a través de l’Oficina per la No Discriminació va crear el Servei d’Atenció a les víctimes d’agressions policials de l’1 d’octubre que va funcionar des de just l’endemà i fins el 20 d’octubre. Ho va fer amb la col·laboració d’Irídia, Centre per la Defensa de Drets Humans, i el seu Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI).
A través de les primeres visites de valoració es va recollir la informació bàsica necessària de la situació d’agressió policial patida per tal de, posteriorment, poder fer una valoració i determinar l’atenció psico-jurídica que es requereix en cada cas. Aquesta informació aglutinava tot tipus d’aspectes tals com: el tipus d’agressió policial, l’afectació física i psicosocial que ha suposat, com també el context en què s’ha produït, la identificació de l’autor o autors d’aquesta, la situació concreta de la persona afectada, els instruments utilitzats, els informes mèdics, les imatges, gravacions videogràfiques, i testimonis presencials dels fets que permetin provar en seu judicial tant l’agressió policial com les lesions produïdes.
Entre les lesions més registrades trobem en 49 denúncies cops de puny, bufetades o patades, en 35 casos estrebades i empentes i en 22 persones cops de porra a la part superior del cos. A més, entre altres, també va haver-hi dues denúncies per agressions sexuals i dues per ferides per bala de goma.
Donat el que s’havia viscut calia doncs incloure en totes les entrevistes l’atenció psicosocial per tal de poder identificar simptomatologia relacionada amb el trauma. Des de l’Ajuntament indicaven que valorar el tipus d’impacte i dany ocasionat en la persona era necessari «per enfortir la prevenció i tenir criteri per realitzar derivacions a serveis especialitzats si fos el cas».
Així, dues de les tasques primordials d’aquest servei va ser donar atenció i suport psicosocial a les víctimes i familiars d’agressions policials. També van realitzar intervenció comunitària a través de tallers grupals en col·legis electorals i barris on es van produir càrregues policials oferint suport psicosocials i/o orientació jurídica. No és d’estranyar doncs que la majoria de persones que van fer ús del servei fossin de centres com el CEIP Mediterrània a la Barceloneta (8), de l’IES Escola Pau Claris, (7) o de l’Escola Pau Romeva (6).
Mou el ratolí per sobre la infografia per saber-ne més | Victòria Oliveres
«Dotar d’eines per a reconstruir i entendre allò que van viure»
L’Oficina per la No Discriminació i el SAIDAVI va atendre a un total de 294 persones. D’aquestes, 49 van rebre atenció jurídica i psicològica presencial, 11 persones van rebre atenció només psicològica i 5 només jurídica. A més, 41 persones van contactar amb el servei per aportar informació i/o material audiovisual i 17 van demanar informació. Elisenda Pradell, coordinadora de psicosocial d’Irídia, explica que de tots els casos jurídics que s’han agafat des del servei s’ha intentat fer un acompanyament, ja que «és important que la persona pugui sentir-se enfortida, que es senti part del procés i pugui tenir un paper actiu. Ella també és una defensora pel que li ha tocat viure».
Seguint aquesta lògica, fins a 171 persones agrupades a partir de barris o escoles electorals van participar en els tallers grupals que des del SAIDAVI oferien i van rebre atenció psicosocial i, si calia, assessorament jurídic. Pradell relata que «durant els primers dies, setmanes i mesos la gent va viure una necessitat de veure’s i agrupar-se». Explica així que l’objectiu en si dels tallers no era oferir una teràpia psicològica en si, «sinó dotar d’eines a les persones perquè poguessin reconstruir i entendre allò que van viure d’una manera beneficiosa per a ells».
La finalitat dels tallers doncs era crear grups de suport que després funcionessin sols donat que la necessitat de molts dels participants, com comenta Pradell, era trobar un lloc on s’entengués el que havien viscut. Així va passar per exemple a Nou Barris. Des del SAIDAVI troben important fer entendre que la necessitat de crear aquests espais no és només tractar la por del moment o les agressions, sinó fer que la gent es senti escoltada i validada al llarg d’un procés que ha de ser reparador.
Les Corts va ser un dels barris que va realitzar un taller amb Irídia de caràcter únicament psicosocial. Si bé es va fer al pati de l’Escola Ausias March, va ser organitzat per a tot el barri. En Xavi valora un any després que el «taller de cures» va servir per fer aflorar molts sentiments i resoldre dubtes sobre com gestionar-los. De fet, l’informe que va realitzar l’Oficina per la No Discriminació mostra que respecte del grau d’utilitat dels tallers, aquests van ser valorats amb una mitjana de 9.17 sobre 10 i el grau de satisfacció arribava al 9.15. A més, 9 de cada 10 persones assistents van manifestar que «el taller els va servir per tenir més eines d’afrontament per aquest tipus de situació i a tenir més informació sobre on anar a demanar ajuda si els hi cal».
Contusions, ferides o ansietat: 1066 ferits per l’1-O
Dies després de l’1 d’octubre el Departament de Salut facilitava un informe on detallava les lesions dels 1.066 ferits per les càrregues policials. Aquestes van ser ateses pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i diversos centres sanitaris: van ser 991 persones el mateix dia per danys derivats de les càrregues policials en col·legis i 75 més que es van apropar a centres amb lesions del dia 1 entre el dia 2 i el 4 d’octubre.
Així, l’informe concreta que durant el dia del referèndum les lesions més comunes derivades de les càrregues van ser les contusions, amb un 43,9%, les policontusions en un 38,6%, i les ferides, en un 5%. També es van comptabilitzar 64 casos relacionats amb episodis d’angoixa o lipotímies que es van donar en el mateix lloc de les càrregues. Un 68,3% dels atesos van ser homes i un 31,7% dones. A més, també es va atendre a dos menors de menys d’11 anys i 23 persones majors de 79 anys. Va haver-hi 5 ferits greus. Entre ells Roger Español, qui va perdre la visió d’un ull per l’impacte d’una pilota de goma.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, 47.000 dones moren al món cada any per avortaments clandestins. davant aquesta xifra, la mobilització feminista treballa diàriament per garantir els drets i llibertats de les dones tant sexuals com reproductius. Així, un any més, la Plataforma Dret al Propi Cos torna a sortir al carrer en el Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament. Ho faran sota el lema «Ni mortes, ni preses, ni clandestines. Ens volem vives i lliures» a través de diverses convocatòries que culminaran en una manifestació de la Plaça de la Catedral a Plaça Sant Jaume (Barcelona) a les 18:30h del mateix 28 de setembre.
Amb l’alarma dels retrocessos respecte als drets sexuals i reproductius que s’estan donant en diversos estats, la convocatòria vol «donar resposta a l’ofensiva retrògrada, masclista i patriarcal, d’abast internacional, d’ingerència sobre la vida i els cossos de les dones». La seva denúncia fa referència a aquells estats on l’avortament està prohibit però també a aquells on és legal.
Les barreres com ara períodes d’espera obligatoris, els requisits de consentiment dels tutors, els costos, les desigualtats territorials, l’estigmatització de la intervenció i les professionals, l’objecció de consciència i els serveis limitats en les zones rurals i remotes són alguns dels aspectes que dificultat, tot i la seva legalitat, l’accés a un avortament digne i segur.
Les convocants de la mobilització exigeixen que cal caminar cap a la despenalització total de l’avortament i que aquest sigui «lliure, gratuït i garantit per la xarxa pública per a totes les dones, sense excepcions». Creuen que es necessari trencar amb els terminis i les tuteles i reclament la implementació d’una educació afectiva i sexual a tots els nivells escolars així com garantir mètodes anticonceptius gratuïts a l’abast de tothom.
1 de cada 3 dones que avorta és menor de 24 anys
L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, 2017 que publicava el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya recollia que s’havien realitzat 19.686 interrupcions voluntàries d’embaràs (IVE) durant el darrer any. D’aquests, el 31% són de dones menors de 24 anys i el 10% són de dones menors de 19 anys. Aquesta franja d’edat impedeix visualitzar les conseqüències de la reforma que obliga a les noies de 16 i 17 anys a disposar del consentiment escrit dels tutors legals per poder avortar.
Altres dades que facilita l’estudi alerten que una de cada quatre dones a qui se’ls practica un avortament no s’han visitat en els dos anys anteriors en cap centre de planificació. Pel que fa al mètode d’IVE més utilitzat, continua sent la combinació de dilatació i aspiració amb un 48,6%, tot i que segueix disminuint any rere any. Per contra, el tractament farmacològic (combinació de mifepristona i misoprostol) es manté en el 43,4% de les IVE realitzades.
Sota el nom ‘Violències fora de contextos bèl·lics’, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) organitzava un seminari sobre la violència múltiple, diversa i complexa que es viu en països sense aparent guerra en curs. Una de les regions que tot i no tenir un conflicte armat reconegut viu en situació de violència és Amèrica Llatina. Una violència que des de l’ICIP assenyalen que arriba a determinar la seva agenda política, econòmica i a condicionar la vida dels seus ciutadans.
Una de les organitzacions que treballen en contextos de conflicte armat però també fora de contextos bèl·lics és Metges Sense Fronteres (MSF). Establerts a diverses regions, una d’elles és Amèrica Llatina. Marc Bosch, vinculat a MSF des de l’any 2000, és el responsable de les Operacions per a Amèrica Llatina de la organització. En el marc de l’ajuda humanitària, ha desenvolupat la seva experiència en l’àmbit de les operacions en contextos afectats per “Altres Situacions de Violència, més enllà dels conflictes armats” i l’assistència a població migrant i desplaçada per la violència.
Bosch assenyala que entre els reptes que viuen diàriament es troba la coordinació amb les institucions a territori, ja que no poden gestionar per si sols els centres mèdics com podria passar a zones en guerra, la preservació de la salut mental en víctimes de violència o l’accés a la sanitat.
Què enteneu des de Metges Sense Fronteres per ‘contextos d’altres violències’?
Entenem els contextos d’altres situacions de violència com a contextos diferents dels clàssics on opera l’acció humanitària com els conflictes, els camps de refugiats, les epidèmies… els entenem com aquells contextos on es genera una situació de violència que jurídicament, internacionalment i pràcticament no està reconeguda com a conflicte.
Això no significa que les conseqüències humanitàries d’aquesta violència no siguin similars a una situació de conflicte: trobem homicidis, ferits, violència sexual, desaparició forçada… Pel que fa a l’origen és diferent: no hi ha unes parts que estan disputant-se un territori ni és un conflicte internacional. Per tant, conseqüències similars però origen i marc legal diferent.
Nosaltres ho abordem des de les perspectives de les conseqüències: el patiment que genera i el marge que tenim nosaltres per incidir en el benestar de les persones.
La imatge ràpida en associar MSF és pensar en camps de refugiats o la imatge de la fam: una imatge que es focalitza en un lloc concret. Com estructureu la feina?
És la imatge que té a veure amb més del 90% del tipus de projectes que tenim. En aquesta àrea desenvolupem diferents eixos. Un és des de la perspectiva de les conseqüències per la salut mental de la població. Tota aquesta violència acaba generant un desgast, un patiment, uns quadres d’ansietat, de depressió, d’estres post traumàtic… que poden ser abordats des de l’àmbit de la psicologia social i des de psiquiatres i psicòlegs clínics.
Hi ha un altre eix que té a veure amb les formes de desplaçament o de migració forçada: gent que es veu obligada a transitar a través de Mèxic i les necessitats que puguin tenir a nivell humanitari.
Hi ha una part que té a veure amb l’accés a la salut. En els territoris on tenen lloc aquestes violències hi ha restriccions a la mobilitat, hi ha desplaçament forçat, hi ha amenaces a personal de la salut… l’accés es veu limitat. Podem establir tan clíniques mòbils com ambulàncies per cobrir certes àrees d’algunes ciutats a Mèxic o El Salvador.
Hi ha també l’atenció a víctimes de violència sexual o l’atenció mèdica o psicològica a víctimes de tortura. A més els graus d’aquestes violències són tan grans que generen dinàmiques de tortura, segrestos, tràfic de persones, esclavitud sexual…
En aquest ambient de tensió, teniu acords amb centres mèdics d’allà?
Una cosa que ens distingeix de projectes a altres àrees de conflicte és que aquí hi ha certa institucionalitat. Estem parlant de països com Mèxic, com Colòmbia, El Salvador, Hondures, Nicaragua… hi ha institucionalitat, hi ha serveis de salut i no els pot obviar.
Hi ha una coordinació, una inversió que fem en termes de capacitació com ara en assegurar certs protocols per exemple en víctimes de violència sexual que tinguin preparats els kits amb els antiretrovirals perquè puguin controlar el VIH o perquè no es quedin embarassades. També hi ha un treball per assegurar que les institucions treballen per implementar aquests protocols.
Hi ha una part doncs d’enfortiment de la capacitació institucional però també hi ha una part d’atenció directa, del dia a dia i una altra part de sensibilització i de cridar l’atenció sobre buits que pot haver-hi al país. La salut mental no està abordada de manera correcta tenint en compte les grans necessitats que hi ha derivades de la violència per exemple.
El títol de la xerrada parlava sobre els reptes. La meva pregunta és quina diferència hi ha entre els reptes a Amèrica Llatina, zona que cobreixes, i una altra regió del món en context de conflicte armat?
Una seria treballar i coordinar-nos amb unes institucions que també tenen unes responsabilitats de salut. No ens hem de veure aleshores com un actor isolat que té responsabilitat sobre tot un hospital com podria ser el cas del Iemen.
Com gestionar l’accés dels nostres equips en aquesta zona també és un repte. No és el mateix entrar en una àrea de conflicte, on estem emparats en el dret internacional humanitari, on d’alguna manera les organitzacions humanitàries poden entrar i negociar, que en unes àrees que qui ostenta el control real del territori és el crim organitzat. Dialogar amb el crim organitzat per poder entrar en certes zones suposa una sèrie de reptes que normalment no ens trobem en àrees de conflictes tradicionals. Són molt més imprevisibles, no tenen cap responsabilitat ni s’erigeixen com a representants de la població i per tant hi ha certes inseguretats a gestionar. També com ho fem a través de la comunitat.
Hi ha el tema també de la protecció: a part d’assistència mèdica ens trobem amb víctimes que sistemàticament pateixen violència sexual en l’entorn d’una pandilla o d’una mara a El Salvador. Què fas més enllà de cuidar-la o d’assistir-la mèdicament? Com la vincules cap a altres organitzacions que s’encarreguen de la protecció, que la poden treure d’aquest context? Hi ha una part mèdica però una que no podem fer nosaltres que té a veure amb mecanismes de protecció, doncs.
A nivell operacional hi ha el repte de com incorporar les tecnologies en els nostres projectes. Estem parlant de societats connectades: com promocionem serveis, com sensibilitzem…
Pel que fa a l’estructura interna, teniu personal contractat, rebeu sovint voluntaris? Sovint pel que fa a ajuda humanitària hi ha hospitals que donen excedències al seu personal.
En general la major part del personal és contractat perquè és dels països on estem treballant. En aquests contextos el 90% de personal des del mèdic fins al de suport és del país i el 10% restant és internacional. Hi ha gent que s’agafa excedències però altres vénen per grans crisis.
Com són projectes regulars sí que necessitem certa estabilitat, ja que també hi ha tot un treball d’interacció amb les institucions i així necessitem gent que es pugui quedar més temps que no uns mesos.
Marc Bosch, responsable de les Operacions per a Amèrica Llatina de Metges Sense Fronteres / Carla Benito
Quina relació teniu amb altres regions del món des d’Amèrica Llatina?
Estem organitzats per regions. Aquí a Barcelona tenim la seu i tenim els països agrupats en regions: Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà… Entre tots hi ha diàleg i retroalimentació perquè hi ha situacions que es poden donar en altres regions i les solucions també seran pertinents. Per exemple l’ajuda mèdica i psicològica que apliquem a població d’Hondures o El Salvador que passa per Mèxic no és diferent que el que es troba aquí al Mediterrani amb els rescats a la gent que transita pel mar o cap a Grècia des del nord d’Àfrica o Síria. Igual que tenim uns protocols per còlera o Ebola doncs també tenim unes polítiques de salut mental que apliquem a cada context.
A l’últim informe de Metges Sense Fronteres les dades econòmiques mostren que heu tingut 197 milions de despeses i 182 d’ingressos. Com expliqueu aquest desnivell? A què es deu?
Perquè hi ha una voluntat de l’organització de créixer perquè les necessitats no paren de fer-ho. Estem a Iemen que és la missió més gran ara mateix però si fóssim capaços de tenir més fons, més personal, arribaríem a més població amb més vulnerabilitat.
El 98% dels fons són donacions privades. En els últims anys el volum d’ingressos no ha crescut al mateix ritme que el pressupost de les despeses. Tot i així, segueix sent un pressupost alt, tenim capacitat de fer moltes coses però ara mateix a nivell internacional les donacions privades, i no parlem ja de les públiques, no diré que estan disminuint però sí que s’estan moderant. Va començar el 2008 i així segueix.
En el mateix informe assenyaleu que el 60% de les despeses van encarades a víctimes de conflictes armats. Quins són els àmbits que més feina i inversió us requereixen?
El gruix va a conflictes i situacions d’emergència per crisis. Tenim emergències de caràcter epidèmic. També hi ha dinàmiques en altres situacions de violència i cada vegada menys acabem fent desastres naturals, terratrèmols, tifons… que potser fa 15 anys se’ns coneixia per això. Ara estem més orientats en acció humanitària en situacions de conflicte.
Entre un 5 i un 6% del pressupost. És petit. Àfrica s’emporta la major part. Ara la República Democràtica del Congo té el mateix que cinc països d’Amèrica Llatina. Entenem que les necessitats d’aquestes àrees de conflicte on hi ha moltes menys organitzacions humanitàries, on el paper dels estats és molt més dèbil, si no hi som nosaltres, probablement no hi haurà ningú més. Ajustem les prioritats a això. I per sort, no deixem de ser una organització independent que té fons propis i pot prendre aquest tipus de decisions.
El I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya s’ha celebrat amb la presència de 59 entitats assistents sota el nom ‘Construïm la salut del futur’. La cimera ja havia estat anunciada per la consellera Alba Vergés a finals del curs anterior amb la pretensió d’incloure tots els agents del sistema sanitari i planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya.
La cimera de professionals arriba en un context socioeconòmic que la consellera ha adjectivat «d’advers» i que «els professionals han hagut de patir». Ha reconegut així que la situació de precarietat fa anys que la viuen en el seu dia a dia i que els professionals ja la tenen acceptada com a repte a combatre: «ara ens estan demanant que l’assumim».
El que els agents demanen que s’assumeixi des de les institucions aborda diverses problemàtiques: ràtios baixes en totes les especialitats, mal repartiment entre territoris i especialitats deixant l’atenció primària cada vegada amb menys recursos, un alt nombre de jubilacions, necessitat de treballar un nou model assistencial donat l’envelliment, la fragilitat i la cronicitat de la població…
Aquesta primera trobada enceta un procés que ha de durar un any on a través de diverses cimeres o convocatòries plenàries es vol establir el diagnòstic i fer una identificació de reptes. Cap al mes de febrer es celebrarà una cimera d’impuls on naixerà una fase de grups de treball específics per concretar propostes de solucions per arribar a una darrera trobada on es parlarà de la seva materialització.
Infermeria, Atenció Primària, territorialitat i formació: els 4 reptes principals de Salut
A la trobada hi han participat corporacions de professionals, societats científiques, organitzacions sanitàries, sindicats, entitats ciutadanes i diverses branques del Govern implicades dins el Departament de Salut. La voluntat de la consellera era que els tres eixos principals d’aquesta cimera fossin elaborar un diagnòstic compartit, definir accions a curt termini i planificar una estratègia a llarg termini per respondre «què necessita la ciutadania de Catalunya». El resultat de la jornada d’avui s’ha focalitzat finalment en 4 reptes.
El primer d’ells enfocat a la infermeria. Vergés ha assenyalat que les ràtios catalanes (6,09 per cada 1000 habitants al 2017) estan lluny d’aquelles que es marquen a l’OCDE però que «no estem malament si ens comparem amb altres regions de població similar». Si bé ha reconegut també que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (7,74) o Navarra (8,68)». Referent a infermeria, durant el fòrum també s’ha remarcat la necessitat de reconèixer les diverses especialitats existents: el 92% dels professionals de infermeria no tenen reconeguda cap especialitat.
El segon repte que s’ha fixat durant el fòrum de diàleg professional tracta l’Atenció Primària des de diverses vessants. S’ha arribat a la conclusió que s’ha de fer molt més atractiva i que cal afavorir que els metges es vulguin formar en aquesta especialitat. Vergés ha traslladat una de les dades que s’han mostrat amb preocupació durant la trobada: l’any 1996 el 46% dels metges triaven l’Atenció Primària com a especialitat i ara només ho fa el 21%. «Hem d’avançar perquè les necessitats de salut de la nostra població requeriran de metges d’AP», ha apuntat la consellera.
En tercer lloc, un nou repte serà establir mesures, més enllà de l’increment del nombre de places de formació sanitària especialitzada, per garantir la distribució equitativa d’especialistes de la medicina arreu del territori.
Per últim, el repte de la planificació universitària. Vergés ha assenyalat que fins ara les universitats han estat molt lligades als hospitals en si però no tant amb la planificació del Departament de Salut que d’ara endavant «haurà de coordinar molt millor la planificació assistencial amb el Departament d’empresa i coneixements», responsable de les universitats. Segons Vergés, «les universitats estan molt obertes a plantejar-se aquests canvis». Canvis que per una banda faran més atractiva l’Atenció Primària, ja que, segons la consellera, si ara no ho acabava de ser, també era per l’impediment que suposa la vinculació entre universitat i hospitals. Per tant, una de les conclusions que ha sortit del fòrum és que la coordinació entre la planificació en el grau i el currículum docent amb les necessitats dels professionals sanitaris és fonamental per donar una bona resposta a les necessitats de salut.
També vinculat a la formació, Vergés ha destacat que a Catalunya tenim molta capacitat d’atracció però que per contra gent d’aquí també marxa a altres regions a cursar la seva residència. Hi ha un 47% de graduats en medicina que acaben els seus estudis i no fan la residència a Catalunya. A més també hi ha el cas de residents que se’n van després de formar-se: «hem de tenir la capacitat de retenir els residents que formem aquí».
El Fòrum Català de l’Atenció Primària, Rebel·lió Primària i la Marea Blanca de Catalunya han donat tret a la campanya ‘Donem vida a l’Atenció Primària’ en un acte a l’auditori de Calàbria 66. La campanya, en últim lloc busca «un sistema de salut 100% públic, universal, primarista i de qualitat». I així ho han manifestat a través de diverses veus que han explicat perquè un sistema de salut primarista és essencial, la situació actual de la Primària en termes de gestió i pressupostaris, la situació dels professionals sanitaris però també d’altres treballadors essencials com ara el personal de neteja i finalment l’estructura de la campanya.
Francesca Zapater de FoCAP ha estat la responsable de desglossar la campanya. Una campanya que pretén «fer visible al carrer, a les associacions i a les famílies la situació de l’Atenció Primària però també fer pressió sobre les institucions perquè es posin les piles i engeguin mesures de millora urgents». En el seu parer, i seguint la tònica general de totes les intervencions, «no podem esperar massa més perquè si no l’AP acabarà agonitzant». Tot i el missatge d’alarma, la campanya ha volgut construir-se a través de missatges positius com ara relació el fet que donar vida a la Primària és donar vida a les persones.
Durant sis mesos diferents entitats i organitzacions muntaran accions diverses «per posar l’Atenció Primària sobre la taula». Així, la campanya es pretén descentralitzada i inclourà dues parts: una de denúncia i descripció de la situació ‘Saps que està passant’ i una altra de propositiva.
En aquesta segona recopilen certes demandes com ara la visita màxima en 48 hores per part del metge o infermera de capçalera, ja que entenen que tenir referents «és una millor garantia de salut». També demanen que tothom tingui un professional assignat tan si són visites de dia, de control o a domicili per tal de «mantenir la confiança» i que les visites siguin de qualitat i amb temps. Es manifesten en contra les visites exprés, ja que esdevenen despersonalitzades. Alhora també exigeixen que la major part dels problemes passin a resoldre’s als CAP: «hem de recuperar recursos i funcions perquè als CAP podem resoldre del 80 al 90% dels problemes de la població i per això ens cal el 25% del pressupost global del Departament… Ara només tenim el 13,7%», ha explicat Zapater.
Material de difusió de la campanya ‘Donem vida a l’Atenció Primària’ / Carla Benito
L’altra part, la de denúncia, estructura informació com ara que el 40% del personal té contractes precaris i que aquest, argumenta Zapater, és un dels motius pel qual sovint ens canvien de metge de capçalera i assenyala que «la falta de continuïtat dels professionals és una conseqüència de les retallades i les polítiques del personal de salut». També assenyalen que amb les retallades s’han perdut 3000 professionals «i això és l’explicació de les cues d’espera perquè no hi ha personal per cobrir-ho tot». La campanya, a més, vol servir per recuperar l’essència de la primària i denuncia que cada cop es tracta més per parts i malalties en comptes de tractar «la globalitat de la salut de la persona».
Promoure xerrades als barris i pobles per tal de difondre el concepte i la importància de l’Atenció primària, posar en coneixement de la població el funcionament del sistema sanitari «basat en l’hospitalització i la medicalització», obrir punts d’informació a les portes dels caps, recollir signatures o realitzar concentracions als CAP un cop al mes així com presentar mocions als ajuntaments i districtes. Aquestes i moltes altres idees que van anar sortint després de la intervenció per part d’un membre del CAP La Sagrera seran els eixos vertebrals de la campanya durant els propers sis mesos.
Sis mesos que comencen després de tants altres realitzant un document que aposta per un sistema de salut primarista. Maria José Fernández de Sanmamed, membre de FoCAP i de la Marea Blanca de Catalunya, ha participat de l’elaboració del document, un document que partia, en paraules seves, «de la realitat que en tots els països però més en els capitalistes i més industrialitzats hi ha una mercantilització de la salut, ja que aquesta s’ha convertit en un bé de consum i és un camp de negoci».
«Donem vida a l’Atenció Primària» és una voluntat però també una reivindicació i ara és el lema d’una campanya conjunta entre el Fòrum Català d’Atenció Primària, Rebel·lió Primària i la Marea Blanca de Catalunya. En el manifest conjunt signen que «la situació de l’Atenció Primària de Salut a Catalunya és greu. Per les condicions precàries dels seus treballadors i treballadores, per la pressió assistencial que pateixen, perquè les retallades pressupostàries de la darrere dècada l’han debilitat un any darrera l’altre».
Nani Vall-llossera, presidenta del FoCAP, assenyala que la sensació que hi ha ara a la Primària és encara pitjor després de l’estiu. Observa que les disfuncions vénen perquè s’està debilitant la primària i, si això està passant, és perquè no ha parat de perdre competències, funcions i pressupost. Tot i aquesta pèrdua de pressupost, Vall-llossera assegura que sí que hi ha per a noves contractacions però que, si aquestes no es donen, és per les males condicions que s’ofereixen. «Són condicions molt dolentes, contractes de sis mesos, on no pots establir una relació continua amb uns pacients que la requereixen i això no és gens atractiu… hi ha molta gent de baixa laboral, altres que deixen l’especialitat o molts que es prejubilen». Així descriu Vall-llossera l’estat de molts treballadors de l’Atenció Primària.
Així, Francesca Zapater, també metgessa de família i membre de FoCAP que ha estat dissenyant la campanya explica que el què es vol a través d’una «sèrie d’accions en els moviments socials i en els professionals per posar sobre la taula la situació d’urgència de l’Atenció Primària». De la mateixa manera que Vall-llossera, Zapater també transmet la idea que «la gent no pot més, hi ha molta de baixa». Zapater també observa que «no hi ha ni personal ni condicions però metges de família i infermeres sí, el problema és que surten de la facultat i no vénen a la Primària». És davant aquesta situació «de destrucció», com assenyalen en el comunicat conjunt, i sumant-ne més motius que a través de la campanya ‘Donem vida a l’AP’ volen animar a la gent a mobilitzar-se alhora que envien un missatge d’alerta.
La campanya, que durarà uns sis mesos, es presenta aquesta tarda a les 18.30h a la seu de Calàbria 66 per tal d’informar a la ciutadania de la seva existència: motius, eslògans i reivindicacions més importants. La presentació dibuixarà una campanya encara totalment oberta que pretén enriquir-se amb les propostes dels assistents. «Costa trobar històries que puguin ser recollides perquè si ets precari no pots parlar i queixar-te sense tenir conseqüències», denuncien des del FoCAP.
Les tres entitats que l’han creat ja disposen de material imprès, algun suport audiovisual i alguna idea d’acció per «escenificar la situació». Així, un últim i contundent missatge que inclourà l’inici de la campanya serà la denúncia «de la destrucció del primer nivell assistencial» i l’exigència de «mesures urgents a la Conselleria de Salut i altres institucions implicades» així com que «hi hagi unitat política per arreglar aquesta situació: que es posin a treballar».
«Per norma general la societat no és igualitària i la dona pateix més pressió». Manel Abella és infermer i soci de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) que coincidint amb la tornada a les jornades laborals han analitzat que la síndrome post vacacional afecta més a les dones perquè tenen una major pressió en el seu entorn sociofamiliar.
Diferents estudis diuen que la síndrome post vacances afecta al 65% dels treballadors, i és més habitual en les dones perquè pateixen major pressió en el seu entorn familiar i laboral, per la diversitat de funcions que fan un cop es torna a la vida rutinària. Abella, a més, fa notar que «la gent acostuma a posposar cada cop més les seves vacances» i un «factor més agreujant» per aquelles persones que tenen fills és coincidir amb la tornada a l’escola.
Els símptomes més habituals que es donen en cas de patir la síndrome post vacances són: malestar psicològic com tristesa, ansietat, estrès, preocupació, inseguretat o por a perdre el control però també físic. Palpitacions, taquicàrdia, excessiva sudoració, tremolor, molèsties digestives, dolor muscular, mal de cap… aquests serien alguns dels símptomes que es podrien patir però que no haurien d’allargar-se més de dues setmanes.
Dona i amb més de 45 anys? Qui més pateix la síndrome
Un 65% dels treballadors pateix la síndrome postvacances. Entre aquests, la majoria són dones de més de quaranta-cinc anys. Un estudi de Sanitas afirma que el 20% aconsegueix recuperar-se en només dos dies, però un 35% arrossega els símptomes fins a dues setmanes. Per evitar-ho, des d’AIFiCC demanen a la infermeria de primària «màxima atenció davant consultes que puguin tenir un origen en la síndrome post vacances», ja que és a les consultes d’atenció primària on més es veuran sobretot la sèrie de trastorns físics que es poden desencadenar.
Tot i la sèrie de conseqüències en la salut que poden donar-se, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no inclou aquest fenomen psicoemocional entre la llista de malalties. Així, Abella recalca la importància d’incidir en la prevenció i assenyala que «cal estar alerta».
Com a prevenció bàsicament s’aconsella tornar uns dies abans de començar a treballar per evitar les dificultats rutinàries si hi ha hagut una tornada brusca. També es important evitar situacions d’estrès, fer pauses durant l’horari laboral o fer coses que ens vinguin de gust durant el temps lliure fora de l’horari laboral i no cenyir-se només a realitzar tasques productives.
La tornada a l’escola també xoca entre els infants
De la mateixa manera que la tornada a la realitat pot ser complicada per als adults, els infants també poden patir les conseqüències d’una tornada sobtada a l’escola. Entre els nens la síndrome postvacances es manifesta generalment amb cansament, canvis d’humor o, a nivell físic, amb problemes estomacals. Per evitar-ho, com han de fer també els adults, s’han de començar a introduir hàbits dies abans de tornar a classe.
Un dels hàbits que podria portar més maldecaps als pares seria el de les hores de son. Entre els llistats d’allò què cal fer abans de tornar a l’escola els psicopedagogs inclouen tornar a regular les hores d’anar a dormir i seguir una alimentació energètica que faciliti la rutina. Per motivar als infants assenyalen per exemple retrobar-se abans de començar les classes amb els amics de l’escola.
La síndrome postvacacional no és depressió
Al mateix temps que associacions com l’AIFiCC han sortit amb consells tant per als professionals com per als treballadors per prevenir i combatre la síndrome, també han sortit veus que han assenyalat que es vagi en compte amb el vocabulari que s’utilitza en associar sovint la tornada a la rutina amb depressió, ja que es banalitza aquesta malaltia «real i greu». Així, psiquiatres i metges de l’Atenció Primària han considerat que la tristesa o el cansament no són sinònims de depressió i que no s’ha de patologitzar la vida quotidiana.
El Congrés dels Diputats ha aprovat la recuperació de la sanitat universal que va eliminar Rajoy el 2012 amb el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans. Aquesta recuperació ara es tramitarà com un projecte de llei gràcies a 177 vots a favor en la convalidació del decret llei que ja estava en vigor.
La consellera de salut ha valorat positivament aquesta aprovació però ha demanat la coexistència amb la llei catalana que encara es troba amb un recurs d’inconstitucionalitat i ha exigit que Sánchez complís el compromís de retirar-ho. Hores més tard, Meritxell Batet al capdavant del Ministeri de Política Territorial, ha assegurat que com el Congrés ha recuperat la universalitat sanitària, la llei catalana ja és legal. Ha anunciat així la primera retirada per part del govern espanyol d’un recurs contra una llei catalana.
177 vots recuperen la universalització de la sanitat
Carmen Montón ha defensat que la recuperació de la sanitat universal es basa en el concepte de «dret sanitari basat en la condició de ciutadania». La urgència d’optar per la via del decret llei com una de les primeres mesures, ha afegit, «és la millora de la salut universal de les persones que van quedar excloses i la millora de la salut col·lectiva del conjunt de la societat».
Com l’any 2017 l’oposició es va unir en contra de la mesura de Rajoy, el Gobierno ja estimava aconseguir els suports necessaris per revertir l’exclusió sanitària de les persones migrants sense papers. S’ha aprovat amb 177 vots a favor, 133 en contra i 31 en blanc.
Els vots en contra han estat del Partit Popular, partit que ha recolzat en boca de la seva portaveu, María Teresa Angulo, que la mesura adoptada pel Gobierno de Mariano Rajoy el 2012 «va garantir la sostenibilitat del sistema sanitari garantint el seu caràcter universal, públic i gratuït».
Angulo també ha arribat a dir que «a Espanya s’atén avui a tot el que ho necessita. Es fa de manera ordenada i regulada sense posar en perill una de les joies del nostre estat de benestar». També ha afegit que el decret obrirà les portes al turisme sanitari i que generarà problemes on no n’hi ha».
Vergés ha exigit al govern espanyol que compleixi el compromís de retirar el recurs contra la llei catalana de sanitat universal.
A Catalunya, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha recordat en la mateixa línia el compromís del govern espanyol de retirar el recurs contra la Llei catalana de la universalització de l’assistpencia sanitària salut universal que es va interposar davant el Tribunal Constitucional. Vergés també ha explicat que vol que la llei catalana i el reial decret del govern espanyol que s’ha convalidat al Congrés coexisteixen demanant el respecte que «pertoca» a les lleis catalanes, en especial a la de sanitat universal, votada «àmpliament» pel Parlament. Així, ha agraït el moviment per part del gobierno i recordant aquesta coexistència ha dit que a Catalunya «estenem la mà però la mà no pot estar estesa sense un gest del govern espanyol».
Vergés ha recordat que a Catalunya des de la llei del 2012 s’ha treballat per garantir el dret universal a la salut, tot i el recurs del govern del PP a la llei catalana i el decret espanyol que es «carregava» el dret universal a la salut.
Resposta immediata de Batet: la universalitat torna a Catalunya
El Ministeri de política territorial ha assegurat que després que el Congrés hagi recuperat la universalitat sanitària, consideren la llei catalana com constitucional. Així, la retirada de recursos d’inconstitucionalitat contra lleis catalanes per part del govern espanyol començarà per la norma que va servir per garantir l’assistència sanitària als immigrants.
El Govern engegarà els tràmits per retirar la seva impugnació des del Consell de Ministres. Una vegada ho facin, la suspensió del Tribunal Constitucional s’aixecarà i la llei de sanitat universal tornarà automàticament a estar en vigor de forma íntegra. El mateix passarà amb fins a 12 lleis catalanes més que ara es troben suspeses i que el Gobierno va prometre estudiar una a una a demanda del Govern.
Entre els anys 2000 i 2016 a Catalunya s’han adoptat 12.575 infants. Entre les adopcions internacionals, Europa recull el 39% del total. D’aquestes, Rússia amb un 83,2% i Ucraïna amb un 11,2% es reparteixen la majoria d’adopcions.
Ara, un estudi fet a Catalunya a infants procedents d’aquests estats conclou que el 50% tenen algun tipus de Trastorn de l’Espectre de l’Alcoholisme Fetal (TEAF). Com ha explicat en roda de premsa la directora de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA), Agnès Russiñol, en el marc del Dia Internacional per a la Prevenció dels Trastorns de l’Espectre de l’Alcoholisme Fetal, l’estudi sorgeix arran de múltiples diagnòstics de TEAF en infants aquests últims anys. «Ens hem plantejat la necessitat de quantificar de quants infants i joves estàvem parlant per poder fer una millor planificiació de les polítiques públiques en l’àmbit de la informació, de la prevenció i del tractament d’aquests infants», ha detallat Russiñol.
A l’estudi van acotar els criteris a l’edat de sis o més anys, que l’infant adoptat vingués de Rússia o Ucraïna, dos països amb una alta prevalença de consum d’alcohol, i ho fes entre 1998 i 2015. Fet pels hospitals Clínic, Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu van participar-hi 101 nens i 61 nenes amb una mitjana d’edat de 13,8 anys (entre els 8 i els 24 anys). L’edat mitjana en el moment de l’adopció dels infants estudiats rondava els 2,3 anys i el mètode en el 72,5% dels casos va ser una adopció a través d’una Entitat Col·laboradora d’Adopció Internacional (ECAI) i el 27,5% va anar per via lliure. El 94% de tots els infants provenien de Rússia.
Russiñol, juntament amb el sub-director general de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, Joan Colom, ha explicat el procediment que s’ha seguit per a concloure que el 50% dels infants tenien TEAF: una avaluació física i somatomètrica i una altra de psicològica on s’ha mirat a través de tests l’estat neuropsicològic de l’infant. Entre les proves s’ha avaluat la capacitat cognitiva general, la memòria, atenció, velocitat de processament i la funció executiva i la conducta adaptativa, les habilitats socials i la comunicació social.
El 20,4% dels nens estudiats presenta la forma més greu de TEAF
De la valoració dels 162 infants de la mostra (101 nens i 61 nenes) el 50% presenten un trastorn de l’espectre alcohòlic fetal sense que hi hagi diferències significatives per sexe. Únicament el 20,4% presenten la manifestació més greu que és el síndrome alcohòlic fetal (SAF), i el 16% presenten la forma parcial de SAF. A l’11,1% se’ls va diagnosticar de trastorn del neurodesenvolupament relacionat amb l’alcohol i a l’1,2% se’ls van detectar defectes de naixement compatibles amb l’exposició prenatal a l’alcohol.
El Trastorn de l’Espectre Alcohòlic Fetal (TEAF) és el terme genèric que agrupa segons nivells diverses anomalies físiques, mentals, conductuals i cognitives que una persona pot presentar quan ha estat exposat a l’alcohol durant el seu desenvolupament prenatal. La forma més greu dins l’espectre és la Síndrome Alcohòlica Fetal (SAF). Les seves manifestacions clíniques es poden dividir en: malformacions morfològiques (especialment defectes crànio-facials), retard de creixement i alteracions del sistema nerviós central. Es veuen a través d’alteracions cognitives, conductuals, de socialització i de l’aprenentatge. Aquest trastorn pot tenir diferents graus d’afectació i no és fàcil de diagnosticar durant els primers anys de vida.
Les conclusions de l’estudi han portat tant a l’ICAA com a l’ASPC a decidir valorar i formar les famílies que vulguin adoptar a Rússia i Ucraïna per a l’adopció d’un infant amb necessitats especials. Davant d’això, Russiñol ha explicat que «per garantir el dret de tots els infants a poder viure en família el que no es pot fer és restar possibilitats a certs infants però cal que les families que vulguin adoptar assumeixin de manera conscient el risc». D’aquesta manera, les famílies que vulguin adoptar hauran d’acudir a sessions informatives per conèixer aquest així com altres trastorns i saber-ne les conseqüències. Després d’això, si aquestes famílies, sent-ne conscients, volen seguir amb l’adopció, «un grup de psicòlegs treballaran la motivació i les capacitats i les habilitats de la família per fer front de la situació que es podria donar si tinguessin una assignació d’algun d’aquests països».
Accions preventives i de tractament per acabar amb el TEAF
L’ICAA i l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) han exposat les accions de millora de la prevenció, cribratge i diagnòstic del TEAF i també de suport i atenció als infants afectats i a les seves famílies.
L’Hospital Clínic-Maternitat, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu elaboraran una guia per l’avaluació i diagnòstic del TEAF i també pel maneig dels infants afectats adreçada a professionals de la psiquiatria i la psicologia de Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA), Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) i Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) en el transcurs del 2019.
També es realitzarà una guia per professionals d’ensenyament amb l’objectiu de dotar-los de recursos per a millorar l’atenció dels infants amb TEAF a l’escola i es farà una formació específica als equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP).
Una altra acció que neix ara està dins el programa embaràs sense alcohol i sense drogues en el nou protocol de seguiment de l’embaràs de Catalunya, amb l’objectiu de dotar d’eines d’identificació precoç del consum d’alcohol i d’intervenció orientades a ajudar a les dones gestants a abandonar el seu consum. També es crearan circuits de salut mental perinatal en què es pugui prioritzar l’atenció integral a les dones consumidores d’alcohol i altres drogues per disminuir al màxim l’exposició fetal.
