Primer dia de feina per la consellera de Salut, Alba Vergés. Només arribar al Departament de Salut es va reunir amb alts càrrecs del Departament, de CatSalut i amb membres d’ADIC Salut. Durant aquesta reunió va analitzar els efectes de l’aplicació del 155 per parlar de com revertir la situació i veure com abordar els eixos principals i les polítiques que haurà d’abordar.
En un parlament que va dirigir als treballadors del Departament de Salut va deixar clar que Catalunya seguirà «donant assistència sanitària a tothom». A més, va agrair als treballadors de les institucions de salut i als de la sanitat pública de Catalunya la resistència i el treball d’aquests darrers mesos. Ho va fer al mateix temps que, donat el canvi de Govern a nivell estatal, va demanar a Pedro Sánchez derogar el reial decret estatal del PP que denega la universalitat de l’assistència.
Al seu entendre, es sent legitimada a realitzar aquesta demanda i a seguir donant assistència a tothom perquè «la societat catalana sempre ha mostrat aquest consens al respecte i independentment del que faci el Govern espanyol”.
Tot i la voluntat de la nova consellera de mantenir la llei aprovada a Catalunya i suspesa pel Tribunal Constitucional ara l’ordre que va dictar la Generalitat el 2015 per garantir l’assistència sanitària als immigrants «sense papers» empadronats, enfront del decret del Govern que denegava aquest servei als estrangers indocumentats també ha estat anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
A la sentència del TSJC s’estima parcialment el recurs contenciós-administratiu que el Ministeri de Sanitat va presentar el 2015 contra la decisió de la Generalitat de mantenir la cobertura sanitària als immigrants irregulars que estiguessin empadronats. El text sosté que l’ordre del Govern català «vulnera el criteri bàsic establert en la norma estatal», ja que suposa una «ampliació de la cobertura sanitària en l’àmbit subjectiu de les prestacions».
L’ampliació a la que es refereix implicava, abans de la suspensió pel TC, que totes les persones residents a Catalunya tenien dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho seria l’empadronament. Amb aquesta llei també s’establia que les persones que podien agafar-s’hi tenien dret a disposar d’un document similar a la targeta sanitària individual, encara que vàlida solament per accedir als serveis sanitaris públics de Catalunya.
Com també recorda el TSJC a la seva sentència, el Constitucional va establir que la normativa bàsica estatal «tanca tota possibilitat a les normes autonòmiques de desenvolupament per configurar un sistema d’accés a les prestacions sanitàries que no atengui als conceptes d’assegurat o de beneficiari» establerts pel Govern. Tot i això, el text del TSJC sí que avala el disseny de la targeta del CatSalut que el Govern estatal havia impugnat en el mateix recurs argumentant que aquesta no preveia incloure els rètols «Sistema Nacional de Salut d’Espanya i «Targeta Sanitària».
Segons el TSJC, el decret governamental que regula les dades bàsiques comunes de les targetes sanitàries individuals estableix solament que han d’incloure «de forma inexcusable» la identificació del titular i del dret que l’assisteix respecte a la prestació farmacèutica. Així doncs, sí que avala el model català perquè «apareix clar que el legislador estatal, en establir els elements mínims comuns a tot el territori nacional per a les referides targetes, no ha inclòs la referència als rètols» esmentats.
La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.
Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.
En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».
Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».
Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental
A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».
Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».
De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.
Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».
Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito
«El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»
Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses. Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.
L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.
Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.
Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.
De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».
El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial
Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.
Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».
En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.
«És un honor assumir la Conselleria de Salut i agafar el relleu de Toni Comín. Assumeixo amb orgull el seu llegat per continuar treballant per tenir una millor salut per a tothom. Gràcies ERC per la confiança rebuda. Sempre, al servei del país i la seva gent». Així manifestava públicament el seu agraïment i les seves ganes Alba Vergés Bosch després que el president de la Generalitat Quim Torra donés a conèixer els nous consellers.
En el decret del nomenament dels nous consellers signat ahir per Quim Torra substituïa els quatre consellers presos o ‘fugats’ per veure si d’aquesta manera s’acaba el bloqueig que el Govern estatal està realitzant a Catalunya en no signar el primer decret de nomenament de consellers signat per Torra. Amb les noves propostes, Elsa Artadi, inicialment destinada a Empresa, es posarà al capdavant de Presidència que fins ara estava destinada a Jordi Turull, pres a Estremera. A Empresa, en lloc d’Artadi hi haurà Àngels Chacón. Pel que fa a Cultura, substituint a Lluís Puig hi haurà Laura Borràs. A Territori, en comptes de Josep Rull hi trobarem a Damià Calvet, el seu número dos a la conselleria.
Alba Vergés també d’Esquerra Republicana de Catalunya arriba per substituir a Toni Comín al capdavant de la conselleria de Salut. Vergés, a diferència de Comín o de les veus que havien sonat amb Joan Ignasi Elena, tot i que sense formació específica en l’àmbit, sí que té un recorregut en salut.
L’actual secretària quarta de la Taula del Parlament va presidir la comissió de Salut la passada legislatura. És llicenciada en economia per la Universitat de Barcelona i enginyera tècnica en informàtica de gestió per la Universitat Oberta de Catalunya. A banda d’altres diverses feines, Vergés va ser entre el 2008 i el 2012 cap d’administració, comptabilitat i finances del Consorci Sociosanitari d’Igualada, una entitat pública local que gestiona diferents centres per a la gent gran a Igualada i a tota la comarca de l’Anoia.
D’aquesta mateixa localitat, Vergés va entrar a Esquerra Republicana el 2011 sent la número 3 a la llista de les eleccions municipals d’Igualada. Un any més tard va assumir la presidència de la secció local d’ERC Igualada i des d’aleshores ha estat adscrita al Parlament com diputada per ERC (2012 a 2017). Durant la darrera legislatura va presidir la comissió de Salut del Parlament de Catalunya. Actualment també és secretària de salut, benestar i ciutadania per ERC.
Vergés també és membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i membre del casal independentista d’Igualada La Teixidora, el que la fa una persona propera al seu teixit local.
Al capdavant de la secretària de salut, benestar i ciutadania per ERC, Vergés ha protagonitzat en diverses ocasions xerrades i demandes. Per exemple, dilluns dia 28 de maig es celebrava el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones i Vergés participava d’una jornada de debat. En el seu compte de twitter explicava la trobada i afegia que «la perspectiva de gènere en l’atenció, els drets sexuals i reproductius i reivindicar la igualtat en la salut».
I és que a la pàgina web d’ERC la defineixen com una dona sense por, remarcant en diverses ocasions el condicionant de dona. Parlen sobre quan es va fer mediàtica la imatge de Vergés: quan va assumir la secretaria quarta de la Mesa del Parlament, ja que la fotografia de la nova Mesa, amb una sola dona, segons ERC «va mostrar l’enorme feina que encara queda per fer en termes d’igualtat». En aquest mateix missatge aprofiten per presumir que Esquerra Republicana va ser «l’únic grup que va fer una proposta paritària». Agraeixen així que sigui ella la que esdevingui la segona dona al capdavant de Salut, ja que «Alba Vergés és una dona sense por. Una dona que assumeix responsabilitats i encara nous reptes».
Entre aquests nous reptes, en agafar el relleu a Toni Comín, prioritzarà la restitució de la llei catalana d’universalització de l’assistència sanitària, aprovada la darrera legislatura i suspesa pel Tribunal Constitucional és una prioritat. “Cal garantir el dret a la salut com a dret fonamental i prioritari per a la ciutadania”, ha assegurat Vergés en diverses ocasions. En aquest sentit, des d’ERC volen destacar que hi ha una correlació directa entre les desigualtats socioeconòmiques entre barris i l’entorn demogràfic, i la salut de les persones. Vergés destaca per diverses declaracions que marquen la seva voluntat política: «reduir les desigualtats és una mania que no m’abandonarà mentre n’hi hagi!”, “hem de posar les persones al centre i fer salut en totes les polítiques” o “volem construir una República en què la ciutadania sigui la protagonista. Una República justa, que no exclogui a ningú”.
Altres reptes que es trobarà a part de la defensa de l’accés universal a la sanitat, qüestionada pel TC i pel 155 seran el pla de xoc de les llistes d’espera, el pla per acabar amb la saturació de les urgències o la desprivatització de la sanitat.
Fins ara, entre la seva acció parlamentària trobem que ha portat al Congrés dels Diputats al costat de les també diputades Marta Ribas (Catalunya en Comú-Podem) i Assumpta Escarp (PSC), la proposta de reforma del Codi Penal per despenalitzar l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi, una iniciativa sorgida del Parlament de Catalunya.
Pel que fa als consellers que deixen de ser-ho en aquesta futura legislatura, segons una nota publicada al web de la Generalitat, han expressat la «voluntat de fer-li confiança [al president Quim Torra] i demanen que les institucions catalanes es tornin a posar al servei del poble de Catalunya al més aviat possible». Els consellers Jordi Turull, Antoni Comín, Josep Rull i Lluís Puig han reafirmat que «sempre han volgut formar part de la solució i no del problema, i afegeixen que entenen el seu nomenament com una qüestió de confiança per part del president, i que se senten en tot moment legitimats».
La Fundació ICEERS (International Center forEthnobotanical Education, Research & Service), formada per experts i més de 200 malalts, reclamen continuament al Gobierno que reguli l’ús terapèutic del cànnabis a Espanya per donar resposta a una realitat existent, la de persones amb malalties cròniques que ho utilitzen per millorar la seva qualitat de vida.
Ho han fet en el marc del II Congrés Cannabmed que es va celebrar a la sala d’actes del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
ICEERS defensen que més d’un centenar d’assaigs clínics amb cànnabis i cannabinoides avalen la seguretat en l’ús d’aquesta planta. De fet, explicaven que funciona en persones malaltes de càncer que ja la utilitzen per prevenir certs efectes secundaris de tractaments de quimioteràpia, com nàusees i vòmits, però també per alleujar el dolor. També hi ha mostres del seu ús per ajudar a disminuir els símptomes de malalties neurològiques com la Síndrome de Tourette, Parkinson, crisis convulsives de l’epilèpsia i altres malalties autoinmunes com les malalties inflamatòries intestinals, el dolor i la rigidesa de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple. Hi ha persones que pateixen totes aquestes afeccions que estan fent un ús terapèutic de la planta.
La Fundació ICEERS, fent ús del nom que se li ha donat al congrés, busca crear ponts entre el coneixement tradicional sobre l’ús de les plantes medicinals, la pràctica terapèutica i la ciència actual, amb l’objectiu de treballar per a la integració d’aquestes plantes com a instruments terapèutics.
Parlem amb José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS, és llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid i doctor en Farmacologiaper la Universitat Autònoma de Barcelona. En ICEERS desenvolupa estudis sobre l’estat de salut i la qualitat de vida de persones amb malalties cròniques que utilitzen cànnabis ambfins d’automedicació.
Què buscàveu amb el congrés?
La finalitat del Congrés era doble. D’una banda, allà al Col·legi de Metges actualitzar la informació i el coneixement científic que es té en relació al cànnabis medicinal perquè els metges, que seran qui algun dia si s’instaura un programa de cànnabis medicinal hauran de prescriure, tinguin la informació més actualitzada, rellevant, de rigor i de qualitat. L’altre doble objectiu al CCCB era visibilitzar als pacients que utilitzen cànnabis amb finalitats medicinals i als cuidadors d’aquests pacients. Treure’ls de les consultes, de l’estigmatització en la qual viuen a les seves cases.
Als que estem sans sempre ens produeix certa vergonya l’exhibicionisme d’una malaltia però no preteníem exhibir gens. Volíem que els pacients expliquessin les seves històries de superació i que expliquessin com amb el cànnabis estan millorant en la seva qualitat de vida, en la seva autocura. Vam aprofitar també aquest espai perquè metges i pacients es trobessin fora de l’entorn on es troben sempre, les consultes. L’objectiu final és seguir empenyent perquè arribi una regulació i s’instaurin programes de cànnabis medicinal.
Com està ara la regulació? Parleu de copiar idees del model d’Holanda.
No és copiar a Holanda… Nacions Unides en els convenis de 1961 fiscalitzen el cànnabis. Quan creen la primera prohibició d’estupefaents inclouen tres plantes: la fulla de coca i la rosella de l’opi són les altres dues. Una cosa insòlita perquè ho dóna la naturalesa… les engloben dins del terme estupefaents encara que farmacològicament no tinguin res a veure gens una amb una altra.
Determinen llavors que l’únic ús lícit dels estupefaents és l’ús amb finalitats mèdiques i científiques. Espanya en el 1967 ratifica mitjançant la llei d’estupefaents aquest conveni i manté els únics usos lícits. Per gestionar el comerç i la venda controlada es crea l’Oficina de Control d’Estupefaents: controla la venda i la prescripció per exemple de la morfina o altres fàrmacs d’ús quotidià en medicina.
Tant la legislació espanyola com la internacional reconeixen que el cànnabis té usos mèdics i científics. De fet el 2014, Nacions Unides publica quins són els requisits que han de complir els països per aplicar programes de cànnabis medicinal i no van més enllà del que s’ha dit el 1961. Holanda va ser el primer país a implantar-ho. Ja hi ha desenes de països al món de molt diferent condició econòmica i social que ho fan. Des dels Estats Units, on hi ha més de 30 estats amb lleis específiques per a l’ús medicinal i unes altres per a ús recreatiu, a Itàlia, Finlàndia, Alemanya, Canadà, Zimbàbue…
Són programes en els quals es donen llicències de cultiu de diferents varietats de cànnabis que tenen qualitat farmacèutica que després es venen a les farmàcies per a aquelles malalties on els metges creguin que poden ser beneficioses.
José Carlos Bouso, Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS / Carla Benito
No existeix una xifra oficial sobre l’ús del cànnabis per a usos terapèutics, però l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal parla d’entre 50.000 i 100.000 persones que ho estarien utilitzant. Com se sap si no està regulat?
No es pot saber. Les dades que nosaltres manegem les tenim per treballar amb pacients en associacions. Depenent del tipus d’associació, si és més comercial o menys, però en les que tenen una fi més social hi ha entre un 6 i un 10% de socis que són terapèutics. Però d’aquí a extrapolar una xifra…
Clar. Com no està regulat tampoc pot comptabilitzar-se. Es podria dir que les persones que fan un ús medicinal s’ho «autorecepten»?
Sí. Qui ho pren s’està automedicant. Hi ha metges vinculats a associacions que ho aconsellen però no prescriuen ni recepten perquè no poden. Els pacients que utilitzen cànnabis o bé la conreen o bé l’aconsegueixen del mercat negre o bé l’obtenen de clubs cannàbics.
A Espanya l’únic que hi ha és el Sativex, que és un spray sublingual d’ús hospitalari com a segona línia de tractament per l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple i alguns usos compassius com dolor neuropàtic o dolor oncològic. Això depèn del comitè d’ètica de referència. Hi ha persones que vivint a la mateixa ciutat tenen accés i unes altres que no depenent de si el comitè d’ètica ho ha autoritzat o no.
La realitat és aquesta: que la legislació reconeix l’ús medicinal però no s’ha implementat. La paradoxa és que l’Agència Espanyola del Medicament ha atorgat llicències de cultiu de cànnabis a algunes empreses amb la fi que aquestes ho exportin a aquells països amb programes medicinals.
En què consistiria el programa pilot que voleu començar a implementar?
Primer demanar a l’administració que d’algú amb una llicència de cultiu i amb coneixements suficients s’extregui una quantitat de cànnabis i que es proveeixi un tractament de cànnabis a un nombre reduït de persones i es faci un seguiment per anar a poc a poc desenvolupant un programa més general.
Tu has treballat amb persones que consumeixen cànnabis amb finalitats medicinals. Quines són les seves pors, com fan el pas o es decideixen veient que està fiscalitzat?
Si autocultives, si la policia et detecta les plantes, t’exposes a unes multes que poden anar de 6.000 a 8.000 euros. Si vas a l’associació i la policia et para pel carrer i vas amb una bosseta de marihuana doncs també t’exposes a una multa de 600 a 6.000 euros. Hi ha una inseguretat jurídica bastant manifesta. I una indefensió. A més trobant-nos amb la paradoxa que les persones que utilitzen cànnabis, tot i que no sempre el cànnabis funciona per a les malalties que tenen, milloren la seva qualitat de vida i redueixen la prescripció farmacèutica. Això vol dir que fan una menor despesa sanitària tant a despesa farmacèutica com en visites al metge.
Es redueix el consum d’ansiolítics, de fàrmacs per dormir i d’analgèsics. Fins i tot també d’antidepressius. Una malaltia crònica s’acompanya amb un grau d’ansietat important. Tota malaltia crònica té unes repercussions psicològiques per les quals sembla que el cànnabis és beneficiós. No funciona per a totes les persones però a qui li funciona, li funciona molt bé.
La por que tindria el govern per no desenvolupar aquesta regulació, quina seria?
Hi ha una guerra entre els diferents partits per veure qui es fa la foto. Ciutadans aposta pel cànnabis medicinal exclusivament. Podemos vol una regulació integral que inclou també el cànnabis medicinal. El PSOE viu en la seva esquizofrènia on uns volen i uns altres no i no es posen d’acord i el PP té molt clar que no vol una cosa ni una altra. Encara que d’altra banda el PP està donant llicències als seus amics perquè conreïn marihuana per exportar fora.
Després hi ha uns problemes polítics que estaran sempre per sobre de la regulació del cànnabis medicinal. Mentre no hi hagi incidència política suficient perquè els polítics considerin que és un problema que han d’encarar no faran res. Vivim en una situació d’una insolidaritat extrema. Els partits han perdut tota responsabilitat que tenen amb la ciutadania.
Avui en dia, com a mínim en aquesta legislatura, no veig solució. Però les lleis ja estan fetes, només s’han d’implantar.
Què s’ha de fer en l’àmbit social per trencar l’estigma associat al cànnabis?
Que els pacients siguin visibles, que els metges vagin prenent consciència que hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i que això no es frenarà. No ho farà perquè són experiments que si no haguessin funcionat, no s’haurien seguit expandint. L’exemple és la proliferació en els diferents estats dels Estats Units. Ha d’estar funcionant.
A nivell social, des d’ICEER intentem visibilitzar als pacients i tractar que es reconegui el que estan fent i també donar informació objectiva i científica sobre l’ús del cànnabis medicinal.
José Carlos Bouso durant l’entrevista a la seu d’ICEERS / Carla Benito
També ha d’haver-hi una guerra dialèctica amb metges que no creuen en l’ús per no ser un fàrmac pròpiament dit.
Clar. El problema del cànnabis és que trenca amb una regla bàsica de la medicina: tenir un fàrmac aïllat que actuï de forma específica sobre els òrgans diana i que l’efecte terapèutic sigui exclusivament això. Sabem que és una fantasia, que els fàrmacs tenen efectes secundaris, que quan es toca una cosa s’alteren unes altres… Aquest és el joc de la farmacologia: tractar de ser cada vegada més específics i amb menys efectes secundaris.
El cànnabis trenca això perquè té més de cinc cannabinoides, més de 400 compostos diferents i trenca amb aquesta especificitat i amb aquesta puresa. El sistema cannabinoide (SEC) és redundant, això vol dir que per diferents vies s’activen diferents processos. Per a ells és aprendre un llenguatge nou.
En què consisteix aquest sistema?
El sistema endocannabinoide és un sistema fisiològic bàsic que està en tot el nostre organisme. Es va trobar en els anys 90 i està en tots els mamífers. És un sistema encarregat de mantenir l’equilibri fisiològic. Moltes malalties tenen una alteració patològica del SEC i utilitzant cannabinoides exògens, bé per mitjà de la planta o mitjançant sintètics, es pot ajudar a modular aquest sistema en els processos on està involucrat.
Hi ha molta aversió a les pseudoteràpies o pseudociències. S’encaixa el cànnabis dins d’aquests àmbits?
El cànnabis té aquesta peculiaritat. És un producte herbal amb una evidència científica clara però no compleix amb els criteris específics dels fàrmacs aïllats. Llavors està en una terra incòmoda per a l’ortodòxia. Crec que en el moment que es va començar a conèixer com funcionava el cànnabis… parlar que el sistema endocannabinoide obeeix a una pseudoteràpia… doncs la veritat, seria d’una gran ignorància.
La literatura sobre el SEC, sobre propietats terapèutiques del cànnabis, sobre efectes dels programes de cànnabis medicinal sobre la salut pública és inabastable.
És una qüestió d’haver relacionat sempre el cànnabis a l’ús recreatiu i per raons sociopolítiques haver anat acorralant la part biomèdica. Però que en els 90 es descobrís el SEC és el que fa que cada vegada estigui més acceptat dins de la medicina. Segueix havent-hi reticències; probablement els que més en tenen són els psiquiatres pel fet que el cànnabis produeix psicoactivitat. La veritat, els programes que hi ha i els estudis que s’han fet amb cannabinoides, quan hi ha un control mèdic, donen bons resultats.
A més, després a sobre es donen fàrmacs psicoactius com el metilfenidat a nens que es diagnostiquen d’hiperactivitat i aquests són fàrmacs molt més perillosos que el cànnabis… La por o respecte suposo que té a veure amb el fet d’estar prohibit i de tenir aquest estigma. Cada vegada es va trencant més. Ja no és una qüestió de si passarà o no, la qüestió és quan.
L’anticoncepció sempre centrada i obligada a ser assumida per part de les dones. El tractament dels avortaments, naturals o no, la violència obstètrica, les visites rutinàries al ginecòleg. Les repetides proves i els cribatges que envolten la possibilitat de patir càncer de mama. El dubte sobre per què certes malalties o certes situacions provoquen més símptomes entre les dones que entre els homes. La sovint repetida acusació d’hipocondrisme. Situació que pot venir donada per la forta càrrega que moltes dones pateixen. Tranquil·litzants i ansiolítics són les pastilles que més se’ls hi recepta i que més prenen les dones.
L’estat de salut de les dones, observat tant des de l’autopercepció com des dels indicadors de salut mental, està en una pitjor situació que la de la ciutadania en general. Així ho defensa també la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) que després de comparar amb l’enquesta sobre la població de Barcelona de l’Agència de Salut Pública del 2016, ha vist que l’autopercepció de l’estat de salut ha empitjorat entre el 15,5% i el 30% en els homes i entre el 22,6% i el 54,8% en les dones. En salut mental, l’empitjorament passa del 16,5% en homes i el 20,3% en dones al 70% i el 82,3% respectivament.
Des de la FAVB atribueixen aquests increments en part al fet que «demostrada la importància i la gravetat de l’increment de la pobresa i de les desigualtats», es pot veure «el seu impacte en la salut -i en especial en la mala salut- de les dones». Ho basen en un informe elaborat per l’Observatori DESC on es demostra el risc per a la salut que pateixen les persones afectades per la carència d’habitatge i la pobresa energètica, especialment les dones.
Així, en termes generals, a Espanya, el consum d’ansiolítics i hipnòtics va augmentar un 57,4% entre els anys 2000 i 2012 segons va advertir l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). Aquestes dades no van tenir en compte el sexe com a indicador i no ajuden a discernir el consum. Però a través de la Encuesta Nacional de Salud sabem que les dones reben gairebé el doble de tractaments amb piscofàrmacs. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. Això també passa amb certes malalties puntuals.
És el cas per exemple de la fibromiàlgia o la fatiga crònica. Com publicàvem en aquest diari, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, «el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones». Era ell mateix qui valora que «el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte».
En el camp de la investigació, la ciència ha considerat el sexe masculí com a patró neutre i els resultats dels assajos clínics s’han considerat vàlids per a tota la població, fet que provoca diferències en l’efectivitat dels tractaments. Ara comença a trencar amb aquest motlle però sovint s’ha acusat al sistema sanitari de ser androcèntric i patriarcal i, per tant, no ser sensible a les diferències existents. Entitats, plataformes i sindicats denuncien que el fet que no hi hagi perspectiva de gènere en el sistema sanitari provoca que en comptes de buscar la causa de les malalties de les dones, aquestes es tractin amb analgèsics o psicofàrmacs, que el que fan és «emmascarar la patologia i produir efectes secundaris innecessaris».
En aquest sentit, sobre la perspectiva que li dóna el sistema sanitari als tractaments, un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte sexe i gènere si hi ha alguna dona entre els seus autors. I és que es sap que homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris però factors com el sexe són oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi acostumen a ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans.
Cada 28 de maig, coincidint amb el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones la societat es mobilitza i reivindica que es treballi per la salut de les dones. Ho fa a partir de l’evidència científica que demostra que existeixen diferències pel que fa a la salut, i que cal fer estudis tenint en compte aquesta variable per tal de garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.
Les dones pateixen més malalties relacionades amb el dolor, segons l’ESCA 2017
Segons l’Enquesta de salut de Catalunya, els principals trastorns crònics de les dones són l’artrosi i el mal d’esquena mentre que els dels homes són la pressió alta i el colesterol elevat. A més a més, la prevalença de patir una malaltia o problema de salut crònic o de llarga durada és més elevada entre les dones que entre els homes (40,6% enfront del 34,6%). Aquesta prevalença creix a mesura que els grups són de més edat i supera el 65% en persones de 65 anys i més. També és superior en les persones de classe social menys afavorida i en les que tenen estudis primaris o no en tenen.
Els principals trastorns crònics de salut que pateixen dones i homes no són els mateixos. Els de les dones estan relacionats, en primer lloc, amb malalties de l’aparell locomotor com l’artrosi i l’artritis; malalties de l’aparell circulatori (pressió alta), migranyes o mals de cap freqüents, depressió i anèmia.
La mateixa Enquesta mostra que les dones fan un seguiment més adequat que els homes de la dieta mediterrània (65,3% respecte al 56,6%). També que la meitat de la població de 18 a 74 anys té excés de pes i que aquest afecta menys les dones (26,5%) que els homes (42,3%) i augmenta amb l’edat. Per altra banda, el nivell d’activitat física saludable és inferior en dones (78,5%) que en homes (82,8%). Tot i aquestes dades, i saber que les dones tenen més esperança de vida que els homes, també es sap que la qualitat d’aquesta és inferior a la dels homes. Com valoren les metgesses Francesca Zapater i Maria José Fernández, «els determinants de la salut de les dones tenen a veure amb els condicionants socials que fan del gènere un eix de desigualtat».
Els orígens del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones
La jornada es va fixar l’any 1987 a Costa Rica per part de la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib després de participar en una reunió de la Xarxa Mundial de Dones pels Drets Reproductius. Des d’aleshores, cada 28 de maig és una jornada de mobilització i reivindicació per garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.
Aquesta data és important arreu. Aquí a Catalunya, l’any 1997 en el marc de les trobades per a la celebració del 28 de maig va néixer la Xarxa de Dones per la Salut; una xarxa de dones feministes motivades per la salut de les dones i del conjunt de la població organitzades en diferents col·lectius i àmbits: d’usuàries, d’ajuda mútua, de professionals, d’activistes per la salut… Ho fan sota la premissa que les dones han de ser subjectes actius en el procés de salut i buscant una millor qualitat, equitat i calidesa en l’atenció sanitària i polítiques potenciadores de salut amb perspectiva de gènere.
Any rere any, els manifests que es donen a conèixer arreu del món apunten cap a «afrontar els nous reptes socials, polítics, econòmics i culturals del nou escenari mundial, i visibilitzar l’impacte per a la salut integral de les dones». En aquest sentit, encara les originàries d’aquest Dia d’Acció, la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib (RSMLAC), llancen un missatge destinat a repolititzar l’acció i, reprenent una vegada més el paradigma de la salut sexual i reproductiva i els drets correlatius afirmats en la Conferència del Caire, exigeixen que «les dones no segueixin pagant amb la seva vida i salut l’exercici de la seva sexualitat i reproducció, mentre els governs i els grups de poder internacionals segueixen negant-se a entendre que la inversió en les dones és molt més productiva que invertir en les armes».
Des de 1988 fins a 1996 l’eix temàtic d’actuació en l’àmbit de la salut de les dones va ser la prevenció de la morbimortalitat materna, ja que constituïa un drama quotidià en la majoria de països en desenvolupament, traduint-se en la mort d’almenys mig milió de dones cada any per causes relatives a l’embaràs, part, avortament insegur…
L’any 1996, després de vuit anys de campanya, les xarxes coordinadores es van proposar avaluar i redefinir el seu enfocament per mostrar les noves realitats mundials i locals. A l’àmbit de Llatinoamèrica i el Carib, la RSMLAC ha coordinat la Campanya per l’Exercici dels Drets Sexuals i Drets Reproductius. La finalitat ha estat defensar l’exercici d’aquests drets com a drets humans i exigir la seva incorporació en els programes i en les polítiques públiques dels estats i demanar legislacions que garanteixin aquests drets per a totes les persones, sense cap tipus de discriminació.
El síndic de greuges, Rafael Ribó, ha demanat en roda de premsa a les administracions catalanes i al Parlament de Catalunya que emprenguin els mecanismes legals necessaris perquè es faci efectiu el dret a l’atenció sanitària universal. Paral·lelament, insta el Govern de l’Estat a recuperar el model sanitari d’atenció universal previ al 2012 i a legislar-ne el dret d’acord amb els principis d’igualtat i no-discriminació. També reclama al Govern de l’Estat que deixi els temes sanitaris al marge del conflicte amb Catalunya per evitar-ne la instrumentalització partidista, com ha succeït arran del recurs al Tribunal Constitucional (TC) contra la Llei catalana de sanitat.
Ho ha fet després d’entregar l’Informe sobre la universalització de l’assistència sanitàriaal Parlament, al Departament de Salut, al Defensor del Poble i al Govern de l’Estat. El document recull diverses argumentacions, no només ètiques, sinó també legals i econòmiques, que justifiquen la legislació i la implementació d’un sistema de salut públic d’accés universal.
A l’informe dibuixen els antecedents a nivell estatal, per comunitats i específicament el què ha passat a Catalunya. Veient tots els canvis que s’han anat succeint, el Síndic demana a l’Administració sanitària que proporcioni una informació veraç i clara, i intenti resoldre els dubtes que li puguin plantejar d’una manera resolutiva i segura, mostrant una actitud empàtica.
Rafael Ribó ha manifestat que espera que «es doni ja la normalitat al Parlament perquè aquest pugui fer alguna cosa respecte a l’assistència sanitària», ja que «molts dels aspectes que estan en vies d’instrucció podrien ser recuperats per via legislativa». A més, ha aprofitat per explicar que l’informe també vol aportar dades que ajudin a trencar amb la creença que les persones estrangeres abusen dels recursos sanitaris.
Segons dades de CatSalut, l’abril de 2018 hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya. A més, Ribó també ha destacat que es tracta de persones sanes, d’una edat compresa entre els 20 i els 50 que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut, excepte el servei d’urgències, del qual fan un ús similar.
Un dels motius que han empès el Síndic a publicar aquest informe i instar les administracions a fer quelcom al respecte ha estat el fet de notificar casos d’exclusió de primera mà. Fins ara han constatat entre 20 i 30 casos d’exclusió sanitària. Destaquen que en l’àmbit d’atenció a la infància han rebut una quantitat de casos més nombrosa.
En aquest sentit, Ribó ha estat ferm a exigir “el reconeixement de l’atenció a la salut com un dret públic subjectiu, personal, no contributiu i d’accés equitatiu”. I ha encomanat a valorar amb rigor els prejudicis i els riscos així com lluitar contra l’estigma i proporcionar informació veraç i clara.
Un camí encara obert a Catalunya per la universalització de l’assistència
Des de l’aplicació del decret 16/2012, el Govern de la Generalitat ja va anunciar que continuaria oferint atenció sanitària a totes les persones que hi resideixen. Inicialment, la Instrucció d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública del CatSalut als ciutadans estrangers empadronats a Catalunya que no tenen la condició d’assegurats o beneficiaris del Sistema Nacional de Salut, establia els requisits per accedir-hi i permetia l’accés al primer nivell d’assistència sanitària (atenció urgent, programes d’interès sanitari i atenció primària, inclosa la prestació farmacèutica amb una aportació de l’usuari del 40%) a les persones que s’havien empadronat a Catalunya entre els tres i els dotze mesos abans de presentar la seva sol·licitud, i l’accés a l’atenció especialitzada quan hi havia un empadronament superior a l’any.
Més endavant, el 2015, una nova instrucció atorgava el primer nivell d’assistència sanitària des de la data de l’empadronament i l’accés al segon nivell amb l’acreditació prèvia de l’empadronament continuat de tres mesos immediatament anterior, excepte en les persones menors de divuit anys, que poden accedir al segon nivell des de la data d’empadronament.
Finalment, a finals de juny, s’aprovava la Llei d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut (Llei 9/2017). Aquesta, com hem explicat en repetides vegades, establia que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària. Aquesta assistència es reconeix en totes les etapes de la vida i en tots els àmbits de la medicina (preventiva, curativa, rehabilitadora i pal·liativa, i en promoció de la salut).
En la Llei 9/2017 també es preveia que les persones que són a Catalunya però que no tenen la condició de residents (ni estan empadronades, ni han pogut acreditar l’arrelament) tenen dret a l’assistència d’urgència, independentment de quina en sigui la causa, i a la continuïtat d’aquesta atenció fins a la situació d’alta mèdica o remeti la causa per la qual han ingressat en un centre o han accedit a un servei o establiment sanitari.
Les convocatòries a les portes dels centres hospitalaris es repeteixen avui en la Segona Jornada Estatal de Lluita contra les Llistes d’Espera anunciada des de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal) i promogudes per la Marea Blanca de Catalunya aquí.
Juntament amb aquesta plataforma, diversos moviments socials, assemblees de treballadors, sindicats i seccions sindicals ja han manifestat el seu suport a la convocatòria. Des de la Marea Blanca afirmen que les llistes d’espera «causen dolor i patiment a les persones malaltes, i també a les seves famílies» però també «a tots els treballadors i treballadores de la sanitat impotents per aquesta situació». Així, denuncien que l’origen d’aquestes llistes es remunta a un «deteriorament planificat del sistema sanitari públic i la privatització dels seus recursos». Això es dóna per exemple per, segons la Marea Blanca, facilitar els beneficis privats a través del manteniment de les derivacions a centres privats a canvi de recursos públics.
A Catalunya són 14 centres repartits per totes les províncies els qui, a través de treballadors i usuaris, han convocat accions a les seves portes. La primera de totes és a les 10 hores a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell seguida de diverses convocatòries a les 12 hores. Alguns centres també es mobilitzaran al migdia o a la tarda.
Les demandes segueixen sent les mateixes que les reclamades durant la I Jornada Estatal de Lluita contra les Llistes d’Espera. Crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 hores promeses o la prohibició dels concerts amb centres privats i que es fixi una incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada.
Salut assegura que el Pla integral de millora de llistes d’espera aconsegueix reduir totes les llistes i tots els temps d’accés a Catalunya
Les llistes d’espera a la sanitat pública catalana han reduït el volum de pacients i els temps d’accés al quiròfan, a una prova diagnòstica o a una consulta externa, segons dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya facilitades just un dia abans de la convocatòria estatal. Això es deu a la implementació del Pla integral per a la millora de les llistes d’espera desplegat en els darrers dos anys a Catalunya.
El Pla preveia intensificar el ritme d’intervencions quirúrgiques. Els resultats de l’últim any, de maig de 2017 fins a l’abril del 2018, indiquen que els hospitals han realitzat 28.054 operacions més que al mateix període de l’any anterior. Això es tradueix en què s’ha passat d’operar una mitjana de 1.390 persones a 1.500 cada dia. Els temps d’espera per ser operat s’ha reduït un 10,4% per aquest augment d’intervencions. Des de Salut celebren aquesta xifra, ja que expliquen que s’ha de tenir en compte la major entrada de nous casos a l’espera d’operació, derivats a conseqüència d’una major activitat en les consultes externes i proves diagnòstiques.
I és que pel que fa a aquestes primeres visites amb l’especialista i en la realització de proves diagnòstiques, Salut transmet que aquestes han superat, en un 13,2% i un 24,5% respectivament, l’activitat de l’any 2015. A més, partint des de l’inici de la implementació del Pla, Salut situa en una reducció del 46,5% el nombre de pacients que estan fora de termini per a ser operats.
En relació als 10 procediments quirúrgics prioritaris, l’activitat ha pujat en un 12,7%, el que ha implicat una reducció del 15% respecte a l’abril del 2017. Asseguren que també s’ha reduït a més de la meitat, un 54%, el nombre de pacients fora de termini, així com el temps mitjà d’espera que s’ha retallat en 62 dies.
Els moviments socials dubten sobre aquest ball de xifres
Diversos col·lectius com ara Resistència Clínic, Acampada Mar, Rebel·lió Primària o Rebel·lió Bellvitge, denuncien poca credibilitat per aquestes xifres, ja que a l’estat Espanyol, segons les últimes dades proporcionades pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (MSSSI), més de 600.000 persones esperen una intervenció quirúrgica i quasi 2 milions romanen al procés diagnòstic (espera per visita amb l’especialista o per proves).
En un article publicat ahir en aquest diari, denunciaven «els equilibris, maniobres i esforços de maquillatge d’unes xifres desorbitades». Com els signants analitzen, els temps d’espera varien segons la font consultada: «les persones pendents d’intervenció quirúrgica a Catalunya s’esperen entre 3 i 5 mesos, i els processos diagnòstics es demoren entre 79 i 87 dies de mitjana (segons si es consulta el CatSalut o el MSSSI)». Tot i així, argumenten que en cap dels casos les dades arriben a ser fiables per dos motius: els indicadors que ofereixen i pels mecanismes existents per retardar l’entrada a les llistes.
Tres noms sonaven per posar-se al capdavant de la conselleria de Salut però qui s’ha endut el departament ha estat Toni Comín (Barcelona, 1971). L’ambiciós exiliat, tot i les reticències d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de nomenar consellers exiliats o presos, ha acceptat l’oferta del president Torra de recuperar la seva antiga conselleria. Ho ha fet i ho seguirà fent des de Brussel·les, des d’on ja han negat l’extradició dels ex consellers cap a l’estat espanyol.
Tot i aquest nomenament, l’executiu espanyol ja ha assegurat que no signarà cap decret que incorpori entre els consellers membres presos o”fugats”. Els dos consellers que són a Bèlgica i que haurien de prendre possessió del càrrec aquest dimecres, 23 de maig (Toni Comín a Salut i Lluís Puig a Cultura) ja han manifestat poder-ho fer des d’allà. Han valorat que no veuen cap impediment per poder assumir el càrrec des de Brussel·les i diuen que, si no poguessin complir les seves obligacions, dimitirien.
Des del dia que Comín amb la resta d’exconsellers van marxar a Bèlgica, la seva presència pública no ha cessat. A banda d’entrevistes i conferències arreu, el conseller seguia participant de totes les xerrades i tertúlies a Catalunya que podia a través de videoconferències. De fet, molta gent es preguntava què feien o deixaven de fer certs consellers a l’exili però aquest no ha estat el cas amb el de Salut.
Amb una tendència carismàtica a l’alça, ja fa dos anys repetia diverses vegades en una entrevista per aquest diari que ell era “el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80”. Llicenciat en ciències polítiques i filosofia, a diferència dels seus predecessors, quan va assumir per primera vegada el càrrec no tenia experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín es va proposar recuperar la confiança en el sistema públic. En aquest sentit va anunciar la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com “la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut”.
Va optar a la conselleria de salut sent candidat de Junts Pel Sí a les eleccions del 2015. Fill de l’històric dirigent del PSUC Alfons Comín, va entrar en el Parlament de la mà de Maragall. De fet, el conseller havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures però ho va deixar pel rebuig dels socialistes a la consulta del 9-N.
Tot i entrar en un principi a JxSí vinculat a ERC, durant els últims mesos s’ha assenyalat a Comín més com un conseller de Puigdemont que no pas com un diputat d’Esquerra. El fet és que tant ell com el president Puigdemont han estat els més insistents a l’hora de defensar que havien de repetir el càrrec.
Just saber-se el nom dels nous consellers, Comín agraïa a través del seu compte de twitter a Esquerra Republicana que li fes “de nou confiança”, a més d’haver proposat que es segueixi impulsant la transformació del sistema de salut.
Reiniciar accions i recuperar aquelles tombades pel 155: la tasca de Comín al capdavant de Salut
Entre aquestes transformacions, el conseller haurà d’agafar diversos temes que va deixar a mitges just abans de ser destituït.
Un d’ells és la prescripció infermera. El Govern de la Generalitat va anunciar a finals de juliol de 2017 que iniciaria el procediment per l’aprovació del decret de prescripció infermera. La notícia va arribar després de dos anys d’incertesa on la Generalitat va presentar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem. Un cop es va donar llum verda al projecte cal saber quan aquest entrarà en vigor. D’aquesta manera, els prop de 52.000 infermers que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge.
Un parell de mesos abans, a mitjans de maig, Toni Comín presentava un pla d’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària, l’ENAPISC. Amb l’aplicació del 155 els grups de treball han seguit dissenyant el camí del nou pla de la mà d’entitats de professionals de l’Atenció Primària però el seu desenvolupament burocràtic ha estat aturat. Com explicaven per aquest diari Alba Brugués, infermera de família i presidenta d’AIFiCC, i Xavier Bayona, metge de família i membre del grup de gestió de la CAMFIC, en una entrevista, aquesta Estratègia persegueix enfortir l’atenció primària i la salut comunitària i consolidar-la com a eix vertebrador del sistema públic de salut.
La desprivatització de la xarxa d’atenció pública del sistema de salut també era una de les seves prioritats. De fet, abans de la seva destitució, Toni Comín ja va rescindir el contracte que CatSalut tenia amb la Clínica del Vallès a Sabadell. Els passos que seguien a aquesta acció eren la compra de l’Hospital General i el cas de l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona. Pel que fa a l’HGC, el conseller estava mantenint converses des de l’abril del 2017 amb QuirónSalud, el propietari del centre sense haver arribat encara a cap acord. Ara haurà de reprendre aquestes negociacions.
No amb tots els temes que té pendents el conseller n’hi haurà prou en donar-li al play, el 155 ha rebobinat alguns d’ells i caldrà avançar-los de nou amb força. És el cas de la llei que universalitzava l’assistència sanitària.
La llei catalana que garanteix el Dret Universal a la Sanitat es va aprovar el juny com a resposta al decret estatal, que deixava sense cobertura gratuïta a les persones migrants des de l’any 2012. Aquesta nova llei catalana garanteix que tota persona que visqui a Catalunya podrà accedir a tots els serveis bàsics de la cartera de Salut que inclou l’atenció primària i l’especialitzada, sent l’empadronament l’únic requeriment administratiu necessari per accedir als serveis.
A finals d’abril d’aquest any, el TC admetia a tràmit el recurs de l’Estat contra aquesta llei catalana que garanteix l’accés sanitari universal amb càrrec a fons públics. El què suposava a la pràctica la suspensió de la llei.
En aquest sentit, el responsable del Servei Català de la Salut van afirmar fa uns dies que mantindria la cobertura universal. David Elvira, secretari general en funcions del Departament de Salut i director del Servei Català de la Salut (CatSalut), qui a més assumirà el paper del conseller en el territori català, especificava durant un acte celebrat de cara el Dia Mundial de la Salut que “el sistema sanitari català serà universal o no serà”. Declarava així que el sistema sanitari català seguirà garantint l’accés universal a la salut a totes les persones residents a Catalunya, independentment de la seva situació administrativa.
Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. En tot cas, l’anomenada Llei Comín va quedar estancadat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155. Ara serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.
Aconseguirà Comín ser conseller durant tota la legislatura?
Dos dies abans que Comín fos reanomenat conseller de Salut es sabia que la justícia belga havia rebutjat la seva extradició a l’estat espanyol. Així, podrà reprendre de nou la feina al capdavant de la conselleria on ja va estar-hi abans de l’aplicació del 155.
Comín no ha estat l’únic conseller que repeteix en aquesta nova legislatura sota la presidència de Torra. Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Puig també seguiran davant els mateixos àmbits que ja dirigien. De la mateixa manera que en el cas de Salut, la seva situació de presó o exili farà que uns delegats designats pel Govern siguin qui s’encarreguin de complir de manera efectiva amb les tasques que pertoquin.
En el cas de Sanitat serà David Elvira la veu de Comín a Catalunya. Elvira, director del Servei Català de la Salut des de fa dos anys, és llicenciat en Economia i Empresa. Abans de dirigir el CatSalut, Elvira ja havia treballat com a director general de Recursos Sanitaris en l’àmbit públic i havia desenvolupat activitats de recerca en l’àmbit de l’avaluació econòmica de serveis sanitaris. També havia estat consultor en àrees com la gestió sanitària, la planificació sanitària i l’avaluació econòmica de fàrmacs i de serveis sanitaris.
Tot i el pla previst, si Comín podrà seguir endavant amb la gestió de la conselleria de Salut encara està per veure donat que el govern estatal creu que quatre dels nous consellers no poden accedir al càrrec per estar presos o fugats. És a dir, que tot i no estar inhabilitats judicialment, sí que estan impedits per realitzar funcions de conseller. Fonts de la presidència estatal deien que per ara congelerien el decret i no el publicarien al Diari Oficial de la Generalitat, evitant així que aquest entri en vigor i mantenint alhora l’aplicació del 155.
Torra ja havia avisat que oferiria la restitució a tots els consellers destituïts. Els consellers que repeteixen són els qui ho han acceptat.
A finals de gener es sabia que Catalunya es sumava al ‘Dia de l’Orgull Boig’ per combatre l’estigma contra les persones amb trastorns mentals. La data triada a nivell estatal és aquest diumenge 20 de maig sota el lema en castellà ‘El Orgullo Lo Cura’ i que a la seva web en català manifesta que «res per a nosaltres… sense nosaltres!»
La jornada es preveu alhora festiva i reivindicativa i, sent la primera vegada que es celebra, es realitzarà paral·lelament a Aragó, Andalusia, Astúries, Canàries, Castella La Manxa, Castella-Lleó, Comunitat Valenciana, Galícia, Madrid, Múrcia i Navarra.
Des de l’organització de l’esdeveniment, formada per diverses entitats i plataformes de salut mental, asseguren que “es tracta de reivindicar la bogeria. De reapropiar una paraula usada de manera despectiva i nociva contra el col·lectiu, per donar-li un sentit nou, lliure de connotacions negatives. De fer de l’insult bandera. De combatre l’estigma amb la seva pròpia medicina”.
L’Orgull Boig té els seus antecedents en el Mad Pride originat a Toronto (Canadà) l’any 1993. Un esdeveniment l’esperit del qual va anar escampant-se en poc temps per nombrosos països de tot el món, fins a convertir-se en l’actualitat en una celebració multitudinària i de gran repercussió. 25 anys després, l’estat espanyol es suma a aquest moviment global per primer cop.
La decisió parteix de la necessitat que té el gran col·lectiu de persones amb diagnòstic de salut mental d’ajuntar esforços per influir de manera determinant en les decisions polítiques, el que llavors es traduirà en la manera d’enfrontar els seus drets sanitaris o jurídics. Segons els seus promotors, «el ‘Dia de l’Orgull Boig’ pretén reivindicar el “dret a consensuar els seus propis tractaments, recordar a les persones que han patit abusos i tortures als centres psiquiàtrics (com l’aïllament o la contenció mecànica)».
També es busca modificar la percepció que té la societat dels problemes de salut mental, acabar amb l’estigma, els prejudicis i la discriminació i “dignificar la bogeria com a pas previ per reivindicar un canvi en la forma en què s’afronta la salut mental a Espanya” asseguren en el seu manifest.
És a dir, suprimir tractaments coercitius com la contenció mecànica o l’electroxoc sense consentiment, garantir l’aplicació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides i sensibilitzar a la població per reduir l’estigma són algunes de les reivindicacions d’aquest col·lectiu. Així és com volen fer escoltar la seva veu, perquè es tingui en compte i marqui la ruta del seu propi projecte de vida i benestar.
«En aquest món estructuralment malalt els bojos i les boges som les més assenyades»
Les entitats organitzadores a Catalunya del Dia de l’Orgull Boig consideren que el seu patir «no és gratuït, sinó que expressa de mil maneres diverses l’esdevenir inhumà d’un món que ens enfronta, ens aïlla i ens explota. Un món que gira entorn d’eixos de discriminació que es sobreposen de manera diferencial i dinàmica sobre els nostres cossos: la raça, la classe social, el gènere, l’orientació sexual, la diversitat funcional i els diagnòstics de salut mental formen part d’aquesta llista incompleta de condicions que ens oprimeixen i maximitzen la nostra vulnerabilitat i patiment».
Així, organitzats en la lluita contra l’estigma i discriminació recorden que s’ha de garantir la “Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”, ratificada per més de 170 estats, entre ells l’espanyol. Dins aquesta Convenció entenen que haurien de tenir dret a rebre informació comprensible, suficient i veraç; dret a decidir sobre la pròpia vida i el tractament; dret a ser protegits i protegides contra la tortura i els tractes cruels, és a dir: «zero contencions, zero aïllaments, zero ingressos involuntaris, zero imposicions, zero sobremedicalització i zero esterilitzacions».
Tot i «fer sonar les alarmes en relació amb les amenaces», des de l’organització també volen destacar tot el camí recorregut i la introducció d’una línia estratègica als nous Plans de Polítiques Públiques de l’àmbit de la Salut Mental a Catalunya. En contraposició, també assenyalen la seva «rotunda oposició» al debat que es celebrarà entre el 23 i el 25 de maig sota el nom «Projecte de Protocol Addicional al Conveni d’Oviedo sobre Drets Humans i Biomedicina, relatiu a la protecció dels drets humans i la dignitat de les persones amb trastorns mentals respecte a l’ingrés involuntari i al tractament involuntari», ja que entenen que aquest pretén ser un instrument legalment vinculant que anul·li els estàndards de la Convenció sobre els Drets Humans de les Persones amb Discapacitat per al cas de les persones amb trastorn mental. Les entitats convocants que comparteixen aquesta opinió, entenen que buscar això és un acte de discriminació en si mateix, ja que és contrari a la Convenció de Nacions Unides en relació amb la no-discriminació, l’igual reconeixement davant la llei, la llibertat i seguretat de les persones, el dret a la sanitat i la prohibició de la tortura i els maltractaments.
El primer ‘Dia de l’Orgull Boig’ a Catalunya
Des de les 11 h del matí i fins a les 22 h de la nit, el pròxim 20 de maig, per primera vegada a Catalunya, juntament amb tot l’estat espanyol, es celebrarà una jornada d’Orgull Boig. Com a moviment en primera persona de salut mental, les entitats convocants criden a totes les organitzacions i persones a recolzar i celebrar aquesta iniciativa.
L’Orgull Boig ha sigut organitzat per representants d’associacions autogestionades els membres dels quals tenen algun diagnòstic en salut mental. La Federació Veus i l’Associació Activament són dos dels principals impulsors d’un acte que comptarà amb activitats infantils de sensibilització i un taller de pancartes per la manifestació durant el matí després d’una sessió de benvinguda i parlaments a plaça Sant Jaume. A la tarda, Ràdio Nikòsia retransmetrà en directe un programa especial centrat en associacionisme i drets en salut mental des de la plaça del Rei a partir de les 16.30 h.
La manifestació de la jornada està convocada a partir de les 18.00 h a plaça Catalunya amb final a plaça del Rei, on després de la lectura del manifest es celebrarà un acte de clausura, amb performances, recital poètic i concerts a càrrec de persones amb diagnòstic de salut mental.
Promogut pel Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona i des del seu portal de promoció i educació per a la salut, Infermera virtual, infermeres de Barcelona ensenyen als usuaris del metro de la ciutat a fer reanimacions cardiopulmonars (RCP).
Ninots per fer les simulacions, panells informatius, un sistema de reanimació automàtic, un sac de boxa i un peluix gegant en forma d’ós són els materials que qualsevol usuari pot trobar a la parada d’Universitat de la línia vermella a Barcelona. Això i personal d’Infermera Virtual que explica pas a pas com fer una reanimació precoç. Els passos? Comprovar si respon i si respira, trucar al 112, realitzar tantes compressions toràciques com calgui fins que arribi l’ambulància.
En Marc, un dels promotors del taller i membre d’Infermera Virtual, ens explica que ensenyen els passos bàsics i necessaris així com a fer servir un desfibril·lador, ja que cada cop en podem trobar a més llocs. «Està sent molt participatiu el taller. De fet, hi ha gent que havia vist que fèiem això i ha vingut a propòsit», ens comenta. Ho exemplifica amb el cas d’una noia el pare de la qual va patir una aturada cardiorespiratòria i van ser els companys de feina qui van salvar-li la vida, «ara ella volia aprendre’n per si mai li tornava a passar». Un altre exemple és el d’una parella de gent gran: «m’han explicat que passen molt temps sols a casa, que ja tenen algunes afeccions i que, com saben que això els pot salvar, han vingut tots dos per aprendre com fer-li la RCP a l’altre si mai els hi passa».
Una infermera ensenya la tècnica per fer una RCP a uns dels usuaris del metro / Carla Benito
Justament l’inici del taller coincidia amb una manifestació d’estudiants a la plaça Universitat i molta gent jove s’aturava en el camí. L’Andrea i la Noelia han rebut la formació i han practicat elles mateixes com realitzar les compressions toràciques. «Ho hem trobat molt útil. S’hauria de fer més sovint perquè és molt necessari saber reaccionar davant casos així que pots trobar-te en qualsevol moment. De fet, s’hauria d’ensenyar a les escoles», opina l’Andrea al respecte amb molta motivació.
La dinàmica comptava amb més elements a banda de les formacions exprés de RCP. «Entreguem adhesius que representen els estats d’ànim en forma d’emojis i animen a la gent que els enganxi a un plafó. Si tenen tristesa el nostre ós els abraça i si tenen ràbia els animem a desfogar-se amb el sac, així els motivem a tenir un bon dia», ens explica el Marc, un dels promotors dels tallers. Per la part del darrere, el foli d’adhesius porta consells i un codi QR per ampliar la informació.
Els usuaris del Metro aprenen a fer una reanimació cardiopulmonar de la mà d’Infermeria Virtual / Carla Benito
Informació necessària i útil per tothom, com deia l’Andrea, ja que és real que una aturada cardiorespiratòria pugui succeir en qualsevol espai i moment. Segons dades proporcionades pel COIB, s’estima que el 70% de les aturades cardiorespiratòries que es produeixen fora de l’àmbit hospitalari succeeixen al domicili i que, de totes aquestes, un 60% són presenciades per testimonis. Per tant, recorden que és de vital importància el reconeixement d’aquesta situació i l’inici immediat de les maniobres de reanimació cardiopulmonar, un cop s’ha avisat al 112. Si primer s’ha d’avisar sempre a emergències és perquè es calcula que per cada minut que es perd disminueixen en aproximadament un 10% les possibilitats de recuperació de la persona.
La definició que el portal dóna a l’aturada cardiorespiratòria (ACR) és «una situació que es produeix amb la interrupció brusca, inesperada i potencialment reversible de l’activitat mecànica del cor i de la respiració espontània.
Com a conseqüència d’aquest fet es produeix un cessament brusc del transport d’oxigen a la perifèria i als òrgans vitals». Això sovint acaba produint atacs de cor que, a Europa causen la mort a unes 364.000 persones.
Reconèixer i actuar: saber què i com salva vides
Després de realitzar el taller, el personal d’Infermera Virtual entrega unes targetes amb la informació necessària per realitzar un RCP precoç i també, si la persona coneix la tècnica per les respiracions de suport, detalls de com fer-ho. «Estem ensenyant només a fer compressions toràciques i no la part respiratòria perquè per aquesta cal estar més entrenat», explica en Marc. Tot i així, un codi QR a la targeta et condueix a una pàgina molt detallada sobre què fer, ja que arribar a salvar una vida suposa seguir una seqüència de passos. Passos coneguts com les anelles que formen la “cadena de la supervivència” i que tenen una gran importància.
Una infermera mostra un desfibril·lador extern automàtic a dues persones que han rebut la formació sobre reanimació / Carla Benito
Els passos comencen per un reconeixement precoç i demanda d’ajuda per prevenir l’aturada cardíaca seguit d’un RCP precoç per guanyar temps. Aquí expliquen que idealment hauríem de donar respiracions de suport per completar les maniobres de reanimació cardiopulmonar, però concreten que si desconeixem la tècnica i això ens pot fer perdre temps, hauríem de realitzar només les compressions toràciques.
Per reconèixer una aturada recomanen acostar-se de manera segura, comprovar la resposta sacsejant, cridant o estimulant la persona i aleshores procedir a la RCP. Aquesta implicaria obrir les vies aèries, ja que un dels problemes de les persones inconscients i que es troba panxa enlaire és que la pròpia llengua pot bloquejar la via aèria. Aleshores caldria tirar el cap enrere i aixecar el mentó per evitar que la caiguda de la llengua obstrueixi l’entrada de l’aire als pulmons. En aquesta posició, cal comprovar si la persona respira i seguidament trucar al 112 i començar a utilitzar un desfibril·lador extern automàtic (DEA) si en tenim o iniciar les maniobres de RCP. Les maniobres acabaran quan arribi l’equip mèdic o si la persona torna a ser conscient.
