Just Deploy It!

Autor: Carla Benito

  • «Les cures s’havien de donar en les millors condicions sense pensar què significava tot allò»

    El 9 de novembre del 2017 es donava l’alta mèdica a l’última persona ferida que quedava hospitalitzada per l’atemptat a la Rambla del passat 17 d’agost. Un atemptat que ara just fa un any va deixar 16 morts i un total de 130 ferits de més de 30 nacionalitats diferents. Els ferits, que des d’un inici es van catalogar segons els nivells de crítics, greus i menys greus, van ser atesos en més de 20 centres sanitaris catalans.

    Un d’ells va ser l’Hospital del Mar de Barcelona que per la seva proximitat a la zona va rebre una gran quantitat de ferits. La Doctora Isabel Cirera, cap del Servei d’Urgències, valora ara amb perspectiva que tot va funcionar molt bé: “de forma espontània la zona d’emergències es va omplir de professionals que tornaven a la feina o d’altres parts de l’hospital on no es dediquen a les urgències”.

    L’alerta de l’atemptat va arribar a través del SEM que va trucar al cap de guàrdia per avisar que arribarien ferits per atropellament múltiple i aquest va activar tot el personal. Es va procedir a realitzar una preparació de màxims donat que no es sabia la quantitat de persones que arribarien. Les tres primeres hores van ser les més dures, ens explica la dra. Cirera, ja que ben bé fins a les 20 h no van poder tenir a tots els ferits identificats i alhora l’alerta seguia activada i no sabien si els hi arribarien més pacients. A les 23 h va ser quan finalment es va desactivar el dispositiu i va ser en aquell moment que van poder asseure’s i adonar-se’n de què estava passant. “En aquell moment les cures s’havien de donar en les millors condicions sense pensar què significava tot allò encara que fóssim conscients que es tractava d’una agressió”, explica Cirera que descriu el personal de l’Hospital durant aquell dia com “gent amb molta professionalitat però també amb molta emoció continguda”.

    A finals de 2015 es va realitzar el protocol d’actuació per emergències amb múltiples víctimes. A Barcelona, els hospitals van ser citats pel Consorci que els hi va traslladar la necessitat que l’elaboressin a nivell de Barcelona tenint en compte atemptats com ara els de París a la Sala Bataclan. “Es va fer patent que era molt necessari, ja que Barcelona era un objectiu que podia estar en la mira de qualsevol grup no necessàriament jihadista”, indica Cirera. Explica també que, en el cas de l’Hospital del Mar, aquest pla estava adaptat a les urgències antigues i s’havien posat com a data el mes de setembre per adaptar-lo: “vam aplicar el que ja sabíem però sense haver-ho practicat, el nostre simulacre va ser l’atemptat”.

    “Tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”

    La Doctora Cirera com la resta de l’equip recorda un any després la sensació d’emoció que van viure aquella tarda-nit i com va funcionar de bé el treball conjunt. “Tothom feia el que havia de fer i molt més, tot allò que calgués: doctors fent de lliterers i personal de la neteja anant al magatzem a buscar material per a infermeria”, diu amb orgull la cap d’urgències. De fet, recorda els oncòlegs baixant des del seu servei preguntant en què podien ajudar. Donat que la majoria de ferits requerien experts en altres disciplines, aquests especialistes van dedicar-se a mantenir les cures dels pacients corrents que es trobaven a urgències per altres motius abans d’activar l’emergència.

    Traumatòlegs, cirurgians, neurocirurgians, internistes… En activar l’alerta va ser fàcil decidir quins eren els metges que calia activar primer donat els tipus de lesions que podrien presentar els ferits. També per la tipologia van poder actuar de manera més eficient. La Dra. Cirera concreta que l’atemptat va provocar un tipus de lesió a les que els serveis d’emergències estan molt acostumats, i per la que hi ha un codi d’activació per aquest tipus de pacients, el que seria un pacient politraumàtic. Per Cirera, “la diferència és el mecanisme ocasional, un accident fortuït o un atemptat, però la lesió final és una lesió que tots els serveis coneixem molt bé com tractar”. Així, també valora que el tipus de lesió hagués pogut ser molt més greu “si haguessin col·locat les furgonetes amb les bombones com plantejaven, ja que les lesions per metralla comporten moltes ferides obertes, hemorràgies massives internes i externes…”.

    La pressió de les primeres hores d’assistència, totes les visites institucionals que es van donar l’endemà i la part institucional suma també com a vivència: “tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”. Per l’impacte que hagués pogut patir el personal sanitari, l’Hospital des del seu servei laboral i des del servei psiquiàtric va posar a disposició dels treballadors recursos i eines de suport psicològic.

    A banda d’això, Cirera recorda que quan tot va passar el grup que va treballar aquell dia es va asseure a comentar la vivència internament: “vam ser una cuirassa mentre vam haver de treballar però després ens calia parlar entre nosaltres, abraçar-nos i mantenir el contacte físic. Una cosa és que siguis professional, l’altre és que no siguis humà”.

    Els professionals sanitaris van rebre plaques de reconeixement per la seva tasca

    Les paraules de gratitud cap als professionals sanitaris que arriben encara avui en dia es van materialitzar també a finals de setembre mitjançant l’entrega per part del Departament de Salut de 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades. A l’acte, celebrat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, van participar l’aleshores conseller de Salut, Antoni Comín, i les alcaldesses de Barcelona i de Cambrils, Ada Colau i Camí Mendoza respectivament.

    Entre els elogis de l’exconseller va haver-hi orgull pels professionals del sistema de salut català i per la seva “vocació, solidaritat i professionalitat”. Tot el reconeixement va anar dirigit al valor del treball en xarxa, la col·laboració i la implicació de tots els treballadors dels centres assistencials. Aquesta col·laboració i coordinació va existir per les mesures establertes al voltant del protocol per a Incidents amb Múltiples Víctimes (IMV) del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB). Un protocol que recull “les mesures de preparació, l’aproximació a la capacitat de resposta, el comandament integrat de l’actuació, la coordinació territorial i la continuïtat després de l’incident”.

    Article publicat originalment per l’especial del 17A al Catalunya Plural

  • Com abordar les necessitats dels professionals i altres temes que inicien un nou curs sanitari

    Abans que finalitzés el curs lectiu la consellera de Salut, Alba Vergés, va presentar a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya els objectius i eixos d’actuació del Departament per aquesta legislatura. Una cimera de professionals o avançar en l’ENAPISC són alguns dels reptes que col·locava sobre la taula.

    Les acaballes del curs també ens deixaven novetats com ara la implantació d’una prova pilot que redueixi la jornada laboral a la primària per conciliació a l’atenció primària. També s’anunciava la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudi a desplegar la perspectiva de gènere en salut. A més, per lluitar contra les llistes d’espera el CatSalut també es proposava revisar els terminis d’espera de referència.

    Repassem amb la tornada a la normalitat la situació de cadascun d’aquests aspectes.

    Cimera per abordar les necessitats dels professionals

    La consellera Vergés anunciava una cimera per abordar les necessitats de professionals que pretén incloure tots els agents del sistema sanitari. Aquesta es farà ara al setembre i servirà per planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya.

    A la trobada amb el Departament de Salut, hi participaran col·legis de professionals, societats científiques, organitzacions sanitàries i sindicals, i entitats ciutadanes. Per a la consellera, els tres eixos principals d’aquesta cimera seran elaborar un diagnòstic compartit, definir accions a curt termini i planificar una estratègia a llarg termini per respondre «què necessita la ciutadania de Catalunya».

    Canvis en l’Atenció Primària

    Durant la mateixa Comissió on es presentaven els objectius i eixos d’actuació per aquesta legislatura, la consellera va explicar que una altra actuació enfocada a donar resposta a les necessitats de salut serà avançar en implementar l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària de Catalunya (ENAPISC): desplegant-lo al territori, de forma participada, i posant-lo en marxa en 12 territoris demostratius.
    També dins el món de la Primària, en una Jornada organitzada per Metges de Catalunya, la consellera Alba Vergés donava suport a la «proposta d’implantació d’horaris laborals més racionals i saludables en l’àmbit sanitari». Vergés va anunciar que la conselleria farà un estudi dels horaris dels professionals de la salut i iniciarà una prova pilot per aplicar mesures de reforma horària en els centres sanitaris. L’objectiu de la proposta és que els treballadors del sector puguin conciliar, sense que això comporti una reducció de serveis o afegir dificultats d’accés al sistema.

    La idea que surava abans de l’estiu consistia en tancar l’atenció primària a les 17 hores i deixar el servei obert fins les 20 h només per urgències. La Marea Blanca de Catalunya es manifestava en contra de mesura: «en un moment què l’Atenció Primària està totalment precaritzada i amb símptomes evidents de col·lapse seria el cop  definitiu per a una reducció encoberta de personal i una reducció del temps de consulta directa a les persones».

    Seguir abordant les llistes d’espera

    Segons la Marea Blanca com un dels arguments per desenvolupar la mesura és que no es troben metges ni pediatres per substituir les absències per vacances, formació dels professionals o malalties, reduïr els horaris comportaria un augment de les llistes d’espera «que ja actualment són intolerables».

    En aquest sentit, el Servei Català de la Salut (CatSalut) revisarà els terminis màxims de referència que pot esperar una persona quan se la inclou en la llista d’espera per a determinades intervencions quirúrgiques o consultes amb l’especialista a Catalunya. L’estudi es realitzarà durant el primer trimestre de 2019 i es farà considerant criteris clínics i comptant amb la participació tant de professionals experts en la matèria com d’usuaris.

    Vergés explicava la necessitat d’aquest anàlisi enumerant els principis i prioritats que han de regir la gestió de les llistes d’espera a Catalunya amb la «necessitat d’analitzar l’impacte que té l’espera en la persona i el resultat final del procés, la experiència personal».

    Creació d’un grup de treball per la igualtat de gènere

    Una altra novetat és la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudi a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com va explicar la consellera a la Comissió de Salut, es vol prioritzar en aquesta legislatura.

    Aquest grup s’enriquirà, en una segona fase, per les aportacions dels partits polítics i d’entitats, i posarà les bases d’unes jornades d’igualtat de gènere en salut. Vergés subratllava que incorporar la perspectiva de gènere en la pràctica sanitària millorarà els resultats i és necessària perquè contribuirà a reduir les desigualtats. Ho explicava recolzant-se en que, com molts estudis han confirmat, Vergés també ha explicat la idea que “salut i gènere van de la mà» donat que «les dones viuen més anys que els homes, però amb pitjor estat de salut”, amb més migranyes, mals d’esquena crònics, depressions, ansietat, fibromiàlgia, i un major consum de medicaments per dormir. També emfatitzava la necessitat d’investigar en malalties neurodegeneratives, perquè suposa investigar amb perspectiva de gènere, en el sentit que les demències i l’Alzheimer són les principals causes de mortalitat en dones.

  • A la platja, a la muntanya o a la ciutat: disset entrevistes per llegir aquest estiu

    “La llei d’exclusió sanitària no té cap base econòmica perquè encara que el migrant no cotitzi, també paga el seu cartró de llet”. Una nova barrera per a la universalitat de la sanitat: l’anul·lació per part del TJSC de la ordre catalana que garantia assistència a tota la seva població empadronada posava de nou en alerta a col·lectius com l’Espai de l’Immigrant. Les seves dues metgesses, Elvira Parafita i Estefanía, expliquen que l’Espai està a l’expectativa del què farà la nova consellera i també el nou Govern estatal però, sense fiar-se, demanen mobilització constant per derogar un Reial decret racista i instaurar finalment una llei que realment garanteixi la sanitat per a tothom.

    “L’únic requisit per a una bona sanitat és el desig de tenir-la: simplement és voluntat política i voluntat social”. La sanitat cubana s’autodefineix com a pública, universal, gratuïta i internacionalista. Els diferents resultats que dóna malgrat el bloqueig quant a mortalitat infantil, reducció o eradicació de malalties o avanços tecnològics són reconeguts per les mateixes Nacions Unides. Així i tot, segueixen vivint una situació de bloqueig que els impedeix desenvolupar-se plenament. Parlem amb Aleida Guevara, pediatra alergòloga a l’Hospital pediàtric William Soler en l’Havana.

    “Cal que els pacients siguin visibles i que els metges prenguin consciència: hi ha molta gent que consumeix cànnabis amb finalitats medicinals i això no es frenarà”. El II Congrés Cannabmed va servir perquè metges i usuaris de cànnabis medicinal es trobessin per parlar sobre el seu ús i la necessitat de regular-ho. José Carlos Bouso és el Director de Projectes Científics de la Fundació ICEERS, una entitat formada per experts i més de 200 malalts que reclamen al govern estatal l’ús terapèutic del cànnabis.

    “La hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”. Alberto Ortiz Lobo és psiquiatre al centre de salut mental Salamanca a Madrid. Des d’un activisme professional critica la psiquiatria actual i treballa per donar alternatives. Parlem amb ell sobre com afrontar diferents conflictes, per què es despersonalitzen o es medicalitzen. Ortiz parla sobre la falta de ganes d’aportar solucions. Opina que a l’àmbit laboral, «les baixes s’han convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals».

    “Nosaltres no donem altes. Conviure, acompanyar, compartir… Això és el fonament de l’atenció primària”. Antoni Sisó pren el relleu a Dolors Forés com a president de la CAMFiC, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Parlem amb els dos a la seva seu.

    “El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell”. David Bueno, genetista i divulgador sobre neurociència i educació, parla sobre l’aprenentatge a la primera infància i la importància d’estimular els nens i nenes però sempre respectant els ritmes per a no convertir l’educació en una imposició desagradable.

    “Ara es parla molt de l’habitatge, però es deixen de banda les persones que han de passar la nit al carrer”. Ferran Busquets és el president d’Arrels Fundació, una entitat que vol que no hi hagi ningú vivint al carrer. A Barcelona, 1000 persones hi dormen cada dia. Acció, sensibilització i incidència política són les tres línies de treball que volen acabar amb el sensellarisme.

    “No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos”. L’IDIAP Jordi Gol compta amb 33 grups de recerca que tenen en marxa 250 projectes actius duts a terme per uns 500 investigadors. Parlem amb la seva gerent, Concepción Violan, sobre la situació actual de l’Atenció Primària i la importància de la recerca en aquesta.

    “Als hospitals de Síria no hi havia recursos. No podíem atendre els ferits, però ho fèiem”. Mohammed Abdulmahid és un infermer nascut a la ciutat sirià d’Alep de 23 anys que ara demana l’asil a Barcelona després d’haver fugit de la seva ciutat.

    “Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem però no com un nen capritxós”. Des del CSMIJ-Gràcia intenten entendre què hi ha darrere dels símptomes, quin funcionament emocional hi ha en els nens que atenen i en tota la família per abordar els problemes de salut mental des d’una òptica social. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i el psicòleg sanitari Luis Díaz.

    “Abans del canvi de model, la infermera familiar i comunitària no abordava totes les seves competències; no aplicàvem tot el que sabem”. El Centre de Salut CASAP Can Bou fomenta a partir del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” que cada professional desenvolupi les seves competències a més de donar importància a l’autocura i autonomia del pacient. Parlem sobre això amb la infermera de família i comunitària Marta Calabia.

    “Si [per l’aplicació del Real Decret] hem trobat efectes sobre mortalitat vol dir que en trobarem a tot arreu”. La mortalitat entre les persones en situació administrativa irregular va augmentar una mitjana d’un 15% al llarg dels tres anys posteriors a la implementació de la llei que deixa des de 2012 sense cobertura sanitària a aquelles persones sense papers. Judit Vall ho ha documentat en un estudi.

    “Entendre que el teu fill morirà no vol dir deixar de lluitar, sinó acompanyar-lo fins al final de la vida”. «La societat sempre s’ha amagat del fet que els nens moren» asseguren el pediatre Andrés Morgenstern i la infermera Carla Cusó. Entrevistem als dos responsables de la nova unitat d’atenció pal·liativa pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebrón per parlar sobre l’atenció integral dels pacients menors d’edat que tenen malalties amenaçants o limitants per la vida.

    “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris”. El doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Granada, ha treballat en la prevenció de l’ansietat i la depressió. Estableix que s’ha de deixar de “medicalitzar-ho tot i donar més importància a la prescripció social”.

    “L’ENAPISC ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català”. L’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) és on els professionals de l’Atenció Primària estan focalitzant tots els seus esforços. Parlem amb Alba Brugués i Xavier Bayona sobre les necessitats de l’AP a nivell laboral, territorial i estructural.

    “No actuar per aturar el patiment o la mort d’un pacient hauria de ser delicte”. Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron, va ser cessat per denunciar diverses morts com a causa directa de les retallades. El TSJC ha revocat el seu acomiadament i Galiñanes hauria de ser readmès però el centre li ha notificat la seva jubilació. Parlem amb ell sobre mortalitat i llistes d’espera.

    “Malgrat les retallades, els professionals han seguit atenent amb gran qualitat. Per això el sistema sanitari públic ha aguantat tan bé”. El Dr. Miquel Vilardell explica els valors que l’han acompanyat en el seu llibre ‘Confessions d’un metge. Reflexions per ser un bon metge i un metge bo’.

  • L’acompanyament i la comunicació entre iguals com a objectius de ‘Pauets’, una associació per a famílies a la unitat de neonatologia

    L’equip de professionals de la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau feia anys que buscaven la creació d’una associació de mares i pares que compartissin les seves experiències. Quan aconseguien algú que es motivés, no acabaven de vincular les persones perquè donessin continuïtat a la idea. Fins fa un any que per fi va néixer Pauets, l’Associació de mares i pares dels més petits de Sant Pau. L’objectiu? Potenciar la comunicació entre iguals.

    Pauets és una associació que dóna suport a les famílies que tenen, han tingut o tindran el seu nadó hospitalitzat a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau (UCIN). El suport ve donat per famílies que han passat la mateixa situació i també per professionals sanitaris de la Unitat que formen part de l’Associació. Entre altres coses destaca per englobar totes les famílies que hagin viscut la situació de tenir un infant a la UCIN més enllà de trobar-se davant un cas de prematuritat o no. «És innovador dins les associacions hospitalàries de pares. Pot haver un nen que estigui 4 mesos ingressats i no ha estat prematur i aquesta associació no t’ajudarà. Dins de Pauets ajudarà molt que hi hagi diferents perfils», opina l’Estrella Valle, infermera de neonats des de fa 22 anys després d’haver-ne treballat alguns a la UCI de pediatria.

    Així, com explica Eli Moliner, pediatra neonatòloga des de fa 21 anys, a la UCIN hi ha nadons que poden néixer amb diferents patologies i estan ingressats des del primer mes de vida fins a alguns mesos d’edat i després hi ha els prematurs que ho estan fins que acaben el tractament en dos o tres mesos i poden anar-se’n a casa. Els nadons ingressats estan repartits entre 10 llits de cures intensives i 7 de cures intermèdies. Per ells, l’Hospital de Sant Pau destina dues neonatòlogues per torn, entre quatre i cinc infermeres i dues auxiliars per torn.

    Entrada a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Pauets, una idea compartida i necessitada per professionals i famílies

    «El personal de la unitat sempre intentem estar amb els pares i fer costat però l’ajuda entre iguals funciona molt millor», explica Valle. «Feia molt de temps que veiem que calien pares que ajudessin a altres pares però cada vegada que en veiem uns que potser serien bons portant una associació, es desenganxaven un cop marxaven a casa», continua Valle que afegeix que finalment van ser la Míriam i el Xavi els qui van manifestar el dubte sobre per què l’Hospital no tenia una associació.

    La Míriam i en Xavi són els pares de la Bruna, que va néixer prematura i amb preeclàmpsia i va estar ingressada dos mesos i mig a la unitat. «Quan tens el teu fill o filla ingressat es donen moltes situacions similars a les que ara volen oferir com associació: comentar a noves famílies ‘ei, si et puc ajudar en alguna cosa, jo estic aquí que ja he viscut certes coses i et puc aconsellar’», expliquen. Van aventurar-se a crear l’associació per dos motius: conèixer altres famílies que haguessin passat pel mateix i també retornar tot el què havien rebut de la unitat com a «obligació moral».

    En aquesta mateixa línia, la Rebeca Alcaraz, ara presidenta de Pauets i mare de l’Alba, una nena que va estar ingressada durant 3 mesos ara fa 3 anys per una malformació congènita, explica que a la UCIN «et trobes en un espai molt reduït que has de compartir i és inevitable establir vincles. A més tens la necessitat de comunicar-te». Tres anys després va passar a formar part de l’Associació gràcies al vincle que conserva amb les professionals de la unitat que, com explica, es converteix en una família.

    Incubadores a les portes de la UCI de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Durant l’estada a la UCIN, les professionals sanitàries són les que faciliten el contacte directe entre famílies amb casos similars i ara han estat també elles les qui, coneixen les interessades, han generat el vincle per aconseguir la creació de Pauets. «La tasca de les professionals de la unitat no es limita a uns coneixements tècnics, han tingut un paper humanitzador molt important», comenta la Rebeca. De fet, diverses professionals de la unitat formen part de l’Associació.

    Davant això, Moliner contesta que sí que és veritat que a la unitat compten amb psicòlegs que han servit per detectar aquestes situacions però que tu com a professional, per molt que puguis donar-li un consell a la mare, «al final pensen que els hi estàs dient allò perquè toca però, com no saps realment com ho està passant, necessita saber de part d’algú que ha passat la mateixa situació que això es supera».

    Altres necessitats a més dels acompanyaments emocionals que han vist que calen ser cobertes i han decidit incorporar entre les funcions seria donar suports d’informació, tràmits que s’han de fer, necessitats de material per a certes malalties on trobar-ho…

    Nens herois i famílies implicades

    «Volem que la Bruna sigui agraïda com a primera lliçó de vida i que sigui conscient que aquesta associació és un retorn, és una manera de demostrar aquest agraïment com a pares», expliquen la Míriam i el Xavi. Tots els membres de Pauets consideren que aquests infants són nens que han lluitat des del minut zero de néixer i com a pares, perquè li salvin la vida al teu fill, sents un agraïment infinit. «Això no ho paga ni una associació ni res», apunta la Rebeca.

    Treballant en necessitats emocionals han vist que cal incloure estratègies per als acompanyaments a famílies en els últims moments del seu infant. I com apunten, «això no ho podrà fer una família que el seu nen està bé». En aquest sentit, la Rebeca creu que cal buscar l’afinitat màxima perquè hi hagi connexió i per això és important saber amb qui relacionar a cada família. En posar en marxa Pauets, van posar en comú les especificitats de cada família i van crear una base de dades perquè des de la unitat, en veure un cas similar, els poguessin posar en contacte.

    Un dels problemes que ressalten haver patit és no saber que s’esperava d’ells o com podien ajudar a la recuperació de la seva filla perquè els hi feia por. En Xavi explica que uns dels pensaments que tenia era que la seva filla encara depenia del personal sanitari: «havia sortit abans d’hora i encara estava a l’hospital i jo creia que no podia fer res, només esperar que me la donessin curada i sense cables. Elles em van dir ‘ara la feina més important és la vostra’, que els protagonistes érem els pares. Necessitava sentir-ho».

    Cartell a l’entrada de la UCIN de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Generar aquest vincle, saber que l’infant és el teu infant és important. Per això a la UCIN treballen en les cures centrades en el desenvolupament i això passa per implicar a la família. «Els nens són dels pares i seran els pares qui els cuidaran per molt que nosaltres els curem. Els hi ensenyem a fer qualsevol cosa: fomentar pell amb pell, l’alletament matern, temes posturals, evitar sorolls i llums quan són molt petits… implicar a les famílies en les cures del nadó», expliquen Valle i Moliner qui consideren que aquesta filosofia és essencial.

    Amb l’evolució que han patit les UCI, ara ja amb la família dins, les portes obertes, que aquests cuidin els seus nadons com si estiguessin a casa… a Sant Pau volien fer més coses: fer néixer Pauets per integrar els pares que ja estan fora amb els que encara estan dins.

  • Baluard i la reducció de danys: la tasca dels professionals enfocada a millores biopsicosocials de les persones drogodependents

    Una porta discreta a l’edifici lateral del laboratori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona situat en una zona ajardinada de l’Avinguda de les Drassanes. Un rètol modest indica que ens trobem al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard. A dins, una infermeria i sales de tractament amb altres professionals sanitaris i socials,  sales de consum injectable i fumat i una sala calor-cafè on els usuaris disposen de taules per xerrar i menjar, dutxes, un espai on deixar les seves pertinences i on realitzen tallers diaris.

    L’objectiu dels CAS? Segons Diego Arànega, psicòleg i coordinador de Baluard, la cartera de serveis de prestació i atenció a drogodepèndencies de Barcelona procura i reclama que tots els serveis de drogodependències tinguin una part de reducció de danys i una de tractament i que aquestes dues copsin un servei d’atenció integral, que és el que fa Baluard. «Tu com a usuari comences un inici de tractament baix i vas evolucionant. No tot va destinat a avançar ni hi ha el resultat finalista del tractament com a abstinència entesa», explica Arànega. Com ell mateix especifica, «a vegades l’abstinència extrema és el consum extrem i no tot és blanc ni és negre. Cal veure tot l’espectre per veure les necessitats i potser reduir el consum molt bèstia per normalitzar altres aspectes de la vida ja és prou perquè algú trobi una millora o una estabilitat».

    Com produir aquests canvis sense eliminar el consum dràsticament té un nom: reducció de danys. Aquest tipus de projectes fa anys que duren però sovint són invisibilitzats o desconeguts per la societat. Amb el canvi d’emplaçament del CAS Baluard, Arànega i el director cinematogràfic José González Morandi, qui ja a través de dues pel·lícules documental ha relatat les drogodependències a Barcelona, van tenir la idea de fer el seguiment de la feina professional al Centre.

    José González Morandi,, director del documental, i Diego Arànega, coordinador del CAS Baluard / Carla Benito

    Per González Morandi, la idea del documental, que agafa el nom del centre, és mostrar uns professionals que estan fent una «feina indispensable i que respon a una qüestió ètica i de drets humans». González Morandi acusa al sistema en el que vivim de la gravetat en la que es troben les persones: «com es gestiona el conflicte, el consum, l’amor… hi ha gent que té dèficits per gestionar res perquè vivim en una societat competitiva i no inclusiva. Aquesta gent té uns drets com éssers humans i l’estat ha de donar resposta a què aquesta gent no pugui desenvolupar la seva vida d’una manera digna. L’estat té els recursos i l’obligació de donar resposta a aquest problema».

    Reducció de danys per a la millora biopsicosocial

    Quan una persona amb drogodependència creua les portes de Baluard se li fa un cribatge inicial sociosanitari. Es defineix si és major d’edat i consumidor de drogues en actiu per vies problemàtiques, si pren substàncies psicoactives sense finalitat terapèutica ni ús hospitalari.

    L’atén primer l’educador social que li fa una primera entrevista, a vegades amb un sanitari que normalment procedeix d’infermeria i després se li assigna un treballador social de torn i un sanitari referent. Aquestes persones vehicularan el procés de l’usuari. Tindrà una anamnesi de tractament, se li oferiran proves ràpides de VIH, tuberculosi, analítiques de sang… «qualsevol demanada que es pot fer en un espai de salut sanitari es fa aquí perquè l’usuari vegi de quin estat de salut parteix», explica Arànega.

    A partir del cribatge multidisciplinar des d’una perspectiva biopsicosocial es fa l’abordatge depenent de les necessitats de l’usuari. «És aquí on es produeix una interacció i comença l’engranatge de la reducció de danys: necessitats bàsiques, millores i per tant evolució».

    Mentre al primer pis es fa seguiment dels tractaments, a la planta principal els usuaris, que han rebut un codi el primer dia en trepitjar el centre, fan ús de múltiples espais. La zona de dutxes i el dia dedicat a la perruqueria són una gran ajuda per a molts d’ells. També el tenir accés a diaris, revistes, jocs de taula i menjar per esmorzar i berenar a la sala calor-cafè. Cada dia poden arribar a passar pel centre unes 80-120-150 persones. La diferència, segons Arànega «depèn del dia, de l’època de l’any, del mercat, de la pressió policial, depèn d’infinitat de coses».

    Només entrar, a una mena de recepció, qualsevol persona pot dipositar xeringues usades i agafar un kit nou. Entrant, a través de la infermeria, es pot accedir a dues sales. Una d’elles de consum injectable on hi ha sis cubicles individuals perquè les usuàries puguin estar tranquil·les. A cada taula hi ha un kit totalment nou per a l’ús. A l’altra banda de la infermeria hi ha la sala de consum fumat. Quan un usuari vol accedir per consumir, els professionals del centre apunten el seu codi a uns quadres i afegeixen també quina substància és la que prendran. Un treballador del centre controla tota l’estona les persones que estan consumint per si alguna d’elles necessités sobtadament una intervenció sanitària. A més disposen de pipes de vidre per a diferents drogues que les presten perquè els usuaris eviten l’ús de pipes de plàstic o d’altres productes perjudicials.

    Kit d’ús per a consum injectable que els usuaris troben a cada cubicle / Carla Benito

    Pel que fa als dos tipus d’espai, Arànega opina que potser «el fumat és nou per la gent que no entén la reducció de danys des d’una via que no és la injectada» i, a més, valora que «hi ha molts usuaris que tenen veritables dificultats en consumir fumat tot i que l’autonomia és major i és menys perjudicial i hi ha menys probabilitats d’un dany emergent vinculat a la praxis immediata: una sobredosi per exemple». Les drogues que més es consumeixen i per aquest ordre, segons el coordinador del CAS, són cocaïna, heroïna, speedball, en un 0,001 metamfetamina i altres substàncies psicoactives. Fer seguiment del que es consumeix i les quantitats ajuda a treballar la reducció de danys.

    Com expliquen a la pàgina de micromecenatge del documental, els dispositius de Reducció de Danys sorgeixen a Europa a finals dels anys 80 com a estratègia per respondre als problemes associats al consum, i especialment a l’elevada mortalitat per sobredosi i epidèmia de la VIH/Sida entre les persones usuàries de drogues per via injectada. A Catalunya la implementació d’aquestes estratègies es produeix ja als anys 90. L’objectiu deixa d’estar enfocat a l’abstinència (plantejant-la com a opció), i es parteix de la idea que moltes persones continuaran en el consum. Es defineix doncs, com totes aquelles “polítiques, programes i pràctiques orientades principalment a reduir les conseqüències adverses sanitàries, socials i econòmiques derivades del consum de substàncies psicoactives legals i il·legals, sense reduir necessàriament el consum de drogues”.

    És un concepte que engloba tant a la salut pública com als drets humans. Una estratègia fortament arrelada al humanitarisme que rebutja tot tipus de discriminació, estereotip i estigmatització de la persona consumidora, i que contrasta amb les arrels basades en l’abstinència com a única opció.

    El CAS Baluard compta amb una infermeria d’accés directe des de les sales de consum per a les necessitats dels usuaris / Carla Benito

    «Baluard», el documental

    «La idea era fer la pel·lícula sobre els professionals perquè els altres aspectes ja els he tractat». González Morandi tancarà amb aquest projecte una trilogia documental que va iniciar al 2004 amb «Can Tunis» que tractava els venedors de droga i va seguir amb «Troll» que tractava el consum a través d’una toxicòmana que es diu Yolanda i que, a més, fa anys que és usuària de Baluard. Ara, «Baluard» és la cura.

    «M’agrada molt com diuen a Baluard que aquí es fa una gestió sobre els plaers i els perjudicis que provoca la droga, ja que la droga provoca plaer però també conflicte i cal saber gestionar això», opina González Morandi. «No volia doncs fer un retrat d’un toxicòman perquè ja ho he fet sinó que m’interessava mostrar com treballen els equips per la cura i la reducció de danys», afegeix.

    Sobre les dificultats per mostrar això i moure’s lliurement, després de tants anys, González Morandi explica que ha normalitzat aquest ambient. «Estic immunitzat a més que sóc molt respectuós, tinc molt clar qui no vol sortir. També hi ha moments que no els hi pots preguntar si volen sortir perquè si estan molt drogats o amb molt dolor no pots fer-ho», afegeix. Així, les estratègies de rodatge que ha fet servir han estat filmar l’actuació del professional i de l’usuari agafar només mans i braços, sense que se li vegi la cara mentre s’escolta la veu del professional que anava en tot moment amb un micròfon. Als usuaris sí que els ha filmat en moments positius com ara el taller de perruqueria o de boxa però explica que, donat que el documental va orientat a la reducció de danys, no volia «ensenyar aquesta part truculenta i morbosa del món de les drogues».

    Horaris d’activitats a la sala calor-cafè del CAS Baluard / Carla Benito

    Ara el documental, ja gravat, es troba a pocs dies de tancar un procés de micromecenatge i pretén estrenar-se al desembre. Amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el productor principal de la pel·lícula és l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i el Districte de Ciutat Vella. El motiu d’haver obert a part un procés de micromecenatge és, en boca del director, donar resposta al «problema del món cultural i del documental en aquest país: que no hi ha finançament». El director del documental ens explica els dos models existents al món: el francès i l’anglosaxó. «El model francès entén que, encara que sigui deficitari, la cultura és la grandière de la France i val la pena pagar-la. És una mica aquest cas: aquest documental no generarà beneficis però contribuirà a la memòria històrica de la ciutat de Barcelona. A França ho tirarien endavant perquè qui té memòria té poder», explica González Morandi.

  • “L’únic requisit per a una bona sanitat és el desig de tenir-la: simplement és voluntat política i voluntat social”

    Aleida Guevara és una dona amb determinació que porta amb si la marca del cognom del seu pare. Més enllà d’això, se la coneix per la seva feina dins del Sistema de Salut Nacional de Cuba a l’illa i fora d’aquesta. Guevara trepitja Catalunya més d’una vegada a l’any convidada per diverses organitzacions. Aquesta vegada ha acudit a diferents xerrades però quedem amb ella en el Centre Cultural la Marineta a Mollet del Vallès on el Casal popular la República al costat de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès, Mollet amb Cuba i Comunistes de Catalunya va organitzar un debat. El tema? Models sanitaris a Cuba i Catalunya. L’acte també va comptar amb la presència d’Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.

    Guevara treballa a l’Hospital per a nens William Soler de l’Havana però també ha exercit en múltiples brigades de metges. Algunes d’elles a Angola, Equador o Nicaragua. Parlem amb ella dels avanços en medicina, tecnologia i farmacologia a Cuba, sobre el valor de l’educació i la prevenció en salut i sobre el paper dels metges cubans. Guevara defineix la sanitat cubana com a pública, universal, gratuïta i internacionalista.

    Quins serien els requisits mínims que hauria de tenir una societat per tenir una bona sanitat?

    El desig de tenir-la és l’únic requisit. Cuba és un país bloquejat pels Estats Units, un país anomenat del tercer món que té molts pocs recursos naturals. Així i tot, la majoria del seu pressupost va per a educació i sanitat i aquesta és una decisió d’un poble que pensa que el més important és l’ésser humà.

    Tu no pots demanar a un ésser humà que li posi preu a la vida d’un ser estimat. No hi ha diners per pagar la vida d’un fill, d’un germà o d’un pare… Per tant no pot ser una mercaderia, no té valor. Així que és un dret.

    Com està ara la situació d’embargament dels Estats Units o bloqueig?

    Nosaltres ho anomenem bloqueig perquè si fos embargament, els Estats Units ens impediria comercialitzar amb ells, i estan en el seu dret, però el que fan és impedir que altres pobles del món comerciïn lliurement amb nosaltres.

    A nivell de sanitat, de medicaments, tecnologia… com afecta?

    És duríssim… Perquè de cada 10 medicaments nous que surten al mercat internacional, 8 pertanyen a patents dels Estats Units de Nord Amèrica. Ningú ens ofereix medicaments encara que tinguem diners per comprar-los perquè si una empresa comercialitza amb Cuba, Estats Units té el dret de si aquesta empresa té capital d’ells, retirar aquest capital. Si no en tenen, el què fan és impedir que els productes d’aquesta empresa es puguin vendre al mercat dels EUA.

    Mirant un mapa dels EUA i de Cuba i la capacitat per càpita t’adones que sempre perdem. Aquesta empresa no s’arriscarà a tenir el comerç amb nosaltres llavors. Per sort fa més de 25 anys sorgeix a Europa, primer a Suïssa una organització que es diu MediCuba Suïssa que després s’estén a MediCuba Europa. Amb aquesta associació de solidaritat ells han trencat el bloqueig. Compren material a Europa per fer medicaments i els porten a Cuba. Gràcies a això hem pogut seguir desenvolupant la indústria farmacèutica cubana i donar després medicaments creats per nosaltres a gran part del planeta.

    Hi ha hagut un increment en el nombre de metges, com s’ha gestionat l’obrir més places d’estudis i alhora aconseguir que la població hagi volgut fer medicina?

    Nosaltres som un país eminentment agrícola i la majoria de la població cubana durant la revolució era camperola. Ells volien que els seus fills fóssin metges, enginyers, advocats… La revolució va dir que podien ser-ho perquè l’educació seria gratuïta però que hi hauria un compromís: retornar el que es rep al poble. Si tu et formes com a metge després hauràs de treballar d’això.

    Dins de l’illa o fora, mitjançant una brigada de metges.

    En una societat com la nostra on aprens a ser solidari amb altres pobles el metge ha de ser un personatge al qual se li ha de donar importància. Des que inicien la carrera, als alumnes els ensenyem que la medicina és un dret del poble però que també té un caràcter internacionalista, has d’estar disposat a anar a ajudar a qualsevol país del món.

    Evidentment teniu experts en totes les branques però el vostre sistema nacional de salut li dóna molta importància a l’Atenció Primària.

    Sí. Una de les característiques més importants del Sistema Nacional de Salut Cubà és que és preventiu. Ens vam adonar que és més fàcil prevenir una malaltia que guarir-la i això es pot fer millor des de la Primària. S’ha de fer des de baix i també mitjançant l’educació del poble que ha de tenir un nivell cultural per rebre aquesta informació i entendre-la. Si parles sobre fer campanyes de vacunació han de saber perquè i és gràcies a això que la gent té una àmplia confiança en el SNS cubà. Ningú dubta que les vacunes vagin a fer mal a un nen perquè estan ben segures.

    El traspàs d’informació de campanyes o novetats a part des dels centres de salut ho feu a través dels Comitès en Defensa de la Revolució?

    Els CDR són importantíssims per a la prevenció de malalties. Així hem tractat per exemple el càncer de coll uterí: s’ha anat preguntant a totes les dones quant feia de l’última prova citològica i se’ls informa quan poden anar a fer-se’n una de nova amb un ginecòleg.

    La relació amb els nens es fa a través de les escoles?

    Sempre. CDR i escoles estan units en això. Tenim per exemple una campanya de vacunació contra la poliomielitis i es fa en diferents etapes. A la població se la informa per la televisió nacional que de tal dia a tal dia tenim campanya de vacunació per a nens de tal data a tal altra. I la gent acudeix al policlínic. Els nens que estan en edat escolar la reben a la mateixa escola, on va el metge.

    Per fer un símil, aquí la porta d’entrada al sistema de salut també és l’Atenció Primària, on t’atén el metge de família o ell mateix et deriva a l’especialista. Funcionaria igual a Cuba?

    El metge de família a Cuba és part d’un equip de treball on hi ha també un treballador social, un psicòleg, infermer… Estan també els especialistes que una vegada cada poc temps passen visita amb el metge de família i també ho formen.

    La formació completa d’un metge en quants anys es completaria?

    Sis és el bàsic per ser mèdic. A partir d’aquí ets Mèdic General Integral que són tres anys d’especialitat i després pots optar per una altra especialitat. Els que volen fer cirurgia van directament a aquesta especialitat. S’ho guanyen pel seu expedient acadèmic.

    Aleida Guevara a les escales del Centre Cultural La Marineta a Mollet del Vallés abans d’una xerrada / Carla Benito

    Les vostres xifres sobre mortalitat infantil estan entre les millors amb 40 estats. Com aconseguiu anar millorant cada any?

    El 2017 acabem amb 4 morts per cada 1.000 nens nascuts vius. Una de les millors de tot el món. Ho aconseguim treballant molt i amb tota la població. Segons UNICEF i Nacions Unides, el 2045 Cuba serà un dels països més vells del planeta. Estem perllongant el període de vida i alhora estem augmentant la natalitat.

    Això ho estem aconseguint perquè la dona cubana té dret des d’un mes abans de parir fins a l’any d’edat del nen per quedar-se a la casa. Els primers 9 mesos té el 100% del salari i els tres restants té el 75%. Ara tindrem el debat a l’Assemblea Nacional Cubana de si s’ha d’allargar el 100% del salari fins a l’any. També parlarem que si després dels sis mesos la mare vol tornar a treballar perquè és més socialment útil, el pare pot quedar-se amb el bebè a casa pagant-li també el salari complet. La nova llei també ho contemplarà amb els avis si àdhuc no s’han retirat i són socialment útils però potser la seva filla està just començant una carrera o està desenvolupant alguna cosa científica i vol incorporar-se abans.

    Quina importància li doneu a la recerca?

    Fidel Castro sempre ens va dir que Cuba havia de ser un poble d’homes de ciència. Homes des d’un punt de vista genèric perquè el 72% dels professionals de la salut som dones. Hem de ser un poble de ciència perquè com tenim el bloqueig damunt, d’alguna manera hem d’aconseguir avançar: millorar o perllongar la vida, fer-la més sana… Tenim un gran pol científic. Estem treballant en vacunes contra el càncer de colon, de pulmó, de mama, de coll d’úter… Les dues primeres ja les estem comercialitzant i les altres dues estan en període de prova humana.

    Més enllà de malalties genètiques, teniu en compte altres elements o determinants? Per exemple en termes d’habitatge i salut aquí s’està denunciant moltíssim la pobresa energètica. Com perjudiquen els habitatges a la salut a Cuba?

    Com som un país encara anomenat del tercer món, l’habitatge és un dels problemes més greus que tenim. Tenim un o dos ciclons per any i són devastadors. L’últim ens va passar per tot el nord de l’illa i sí que ens hem recuperat en l’electricitat però en l’habitatge encara arrosseguem el problema. Hem d’aprendre a construir de manera més ferma però sempre per pal·liar el problema de la població fem habitatges senzills ràpidament.

    Cuba com a país encara té moltes coses per resoldre. El primer que ens treguin el maleït bloqueig. Mentrestant, el que estem fent és, gràcies als nostres centres de recerca i amb els metges que tenim a moltes parts del món on es pot pagar aquesta missió, rebre uns bons diners que invertim en habitatges, en centres educatius o millorant hospitals que alguns sembla que els hi hagi caigut una bomba damunt per tants anys d’ús.

    Al meu hospital, que és un hospital gran on tenim 425 llits, fins fa dos anys teníem un aparell de rajos X de 40 anys d’ús continu. Abans era de la RDA, l’antiga República Democràtica d’Alemanya. Ara hem pogut substituir-ho i fins i tot tenim un TAC. Anem millorant però a poc a poc perquè l’ús provoca desgast i aquí no li cobrem a ningú.

    Com heu avançat tan ràpidament tenint aquest tipus de material?

    És el desig. En ple període especial, quan desapareix el camp socialista europeu, cap metge va deixar de treballar. Jo conec dos pediatres que fora del seu horari feien pastissos d’aniversari per poder viure una mica millor però ningú va deixar de fer de metge.

    I els sous?

    Ara van pujar. L’estat cubà li ha apujat el sou als metges que es queden dins del país a resistir l’embat de tots els metges que no estan. Si teníem un metge de família que atenia a 190 famílies, ara hi ha un només per a dues àrees d’aquest tipus. El treball es reforça en aquesta persona i d’alguna manera has de recolzar-ho o estimular-ho.

    Quina quantitat seria més o menys?

    És difícil fer una comparació perquè jo pel meu apartament pago 30 pesos cubans mensuals…

    El que seria 1.20€.

    Clar. No és just comparar-ho.

    També rebeu diners del que es diu turisme sanitari. Com ho gestioneu?

    Nosaltres els hi demanem als pacients que enviïn abans les històries clíniques abans de enviar-se a ells mateixos. Hi ha hagut vegades que s’ha fet tot l’humanament possible per un ésser humà però fer que viatgi tants km de distància per dir-li que no podem fer res més per ell no val la pena. Amb la història clínica, si veiem que podem fer alguna cosa, que vinguin però no gratis.

    Només ho fem gratis per als cubans o per a llocs que ja sabem que no poden pagar com per exemple Haití. Tenim una brigada de 400 professionals de la salut cubans i Haití no paga ni un centau. A Bolívia per exemple teníem 4.000 professionals, després els vam reduir a 2.000 i ara hi ha menys i els estem reemplaçant per estudiants que surten de l’Escuela Latino Americana de Medicina de Cuba (ELAM). Vam fer aquesta escola perquè nois de l’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i fins a nois dels Estats Units puguin estudiar gratuïtament. Als EUA també hi ha un tercer món: els chicanos, els llatins, els afros… Ells tenen beques a Cuba i ja hem format a més de 500.

    La idea és que després treballin a les seves comunitats d’origen en projectes.

    Exacte. Ara quan torni aniré a Argentina a treballar a la Brigada Che Guevara on els metges han sortit de l’ELAM i estarem diagnosticant cataractes o pterigi, que provoca ceguesa i requereix cirurgia. És una tasca que Cuba estem realitzant amb els països de l’ALBA: Veneçuela, Bolívia, Equador, Nicaragua… Ja portem dos milions de persones operades al món. És un esforç extraordinari per a un país bloquejat, sense recursos… però retornem la vista a la gent.

    Amb aquest sentiment de solidaritat, quin missatge donaries perquè pari el tracte indiscriminat en la sanitat i existeixi l’assistència universal?

    Jo no puc dir-li a una altra gent el que ha de fer, sóc incapaç. Només dic que mirin l’exemple de Cuba: si nosaltres podem, per què vostès no? Simplement és voluntat política i voluntat social.

  • «No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos»

    L’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol es defineix com a centre de referència en la recerca i la promoció de la salut al primer nivell assistencial que té com a objectiu impulsar i desenvolupar  la innovació, la recerca clínica, epidemiològica i en serveis de la salut en l’àmbit de l’atenció primària, i oferir formació amb la finalitat de generar coneixements, difondre resultats i traslladar-los a la pràctica clínica per aportar eficiència al sistema sanitari i promoure i millorar la salut de les persones.

    Compta amb 33 grups de recerca que tenen en marxa 250 projectes actius duts a terme per uns 500 investigadors. El 75% d’aquests professionals de família compagina recerca amb assistència treballant per a l’Institut Català de la Salut (ICS), cosa que, segons veuen, influeix en la qualitat de la recerca si no se li pot dedicar tot el temps. Tot i això, cada any els investigadors de l’IDIAP Jordi Gol publiquen uns 300 articles dels quals 270 estan en revistes indexades i  internacionals. De projectes científics actius cada any en porten uns 200.

    Parlem amb Concepción Violan, la gerent de l’IDIAP Jordi Gol, que fa més de 20 anys que lidera la recerca en primària.

    Com està l’Atenció Primària a Catalunya, en quin punt està la recerca dins d’aquesta i per què és important?

    La situació de l’Atenció Primària a Catalunya evoluciona igual que a l’estat espanyol. L’any 1978 es crea l’especialitat de Medicina de Família i a partir dels 80 cada comunitat autònoma comença a contractar metges de família i comença a crear un model assistencial que és diferent. Han passat 40 anys i durant aquests, amb la reforma dels anys 90 i la Llei General de Sanitat es canvia el model d’assistència i es defineix que els professionals sanitaris han de fer recerca. El model de salut diu que s’ha de fer assistència però perquè aquesta millori cal fer recerca per donar millor servei als ciutadans. La recerca no tan sols ha de ser bàsica sinó que moltes vegades els models organitzatius i de serveis hem vist que donen millor assistència. Quan hi ha una relació de continuïtat entre una persona i un metge i un infermer de família, quan tens un referent que et coneix al llarg de la teva vida i et coneix relacionant-te amb aspectes econòmics i socials, sap més com abordar els problemes de salut, ja que no només depèn de la genètica sinó dels estils de vida, de com et desenvolupes i relaciones amb el món.

    Quan neix l’IDIAP Jordi Gol i en quin context?

    Es van començar a crear els Instituts de recerca vinculats a cada hospital a Catalunya el 1996. El tret diferencial i singular diferent de les altres comunitats decideix crear un Institut de Recerca que tingués com a prioritat la prevenció i la promoció de la salut i la cura contínua en la longitudinalitat en la salut de les persones. L’any 96 es crea aquesta institució i el que fem és aglutinar tota la recerca que es fa a Catalunya que fan els professionals que treballen en els CAP. Agafem totes les àrees de la salut però fem focus en general en una malaltia o en moltes a la vegada. És a dir, identifiquem aspectes com ara el tabac, que està estudiat, i busquem intervencions per deixar de fumar. En les malalties cardiovasculars, que també estudien els cardiòlegs, nosaltres busquem equacions de risc per veure quina sèrie de factors poden identificar un col·lectiu de persones que són susceptibles que no els hi fem res però, si ho fem, podrem evitar complicacions. També ens pot dir quins paràmetres estan indicats perquè iniciem un tractament específic amb un medicament determinat. O, sabent que les dones tenen més fractures que els homes i més osteoporosis, saber quin és el moment per demanar una determinada prova i en conseqüència saber si els hi hem de fer un tractament.

    La nostra recerca es pot aplicar a la pràctica clínica. Hi ha un estudi sobre la diabetis que veu que si les persones que tenen risc, es fan una sèrie d’intervencions sobre hàbits alimentaris, se’ls hi donen pautes sobre quin exercici físic han de fer… s’ha observat que l’aparició de la malaltia s’ha retardat fins a 10 anys. Això fa que estalviem molts diners en intervenció i assistència. És més senzill fer canvis en una sèrie de conductes que no haver d’intervenir amb un fàrmac nou. Sovint la gent no canvia la manera de ser perquè necessita algú que faci una intervenció motivacional que els ajudi a canviar l’estil de vida.

    Què és necessari perquè millori i s’aposti més per la recerca en Atenció Primària?

    En el món de la salut la recerca s’ha focalitzat molt més en els hospitals, s’han donat recursos per la recerca bàsica. Perquè la recerca en Atenció Primària millori, a part dels problemes organitzatius, es necessita que hi hagi professionals dedicats a fer recerca. La gran majoria de professionals que estan fent recerca són professionals assistencials de l’ICS que dediquen part de la jornada laboral, alguna retribuïda en horari i altra de manera altruista, a fer recerca. Afegeixen temps per poder-ne fer. Altres estan alliberats però no són el percentatge suficient per donar resposta a totes les preguntes que ens fem. Ha d’haver-hi més professionals, encara que no tothom n’ha de fer.

    Com us relacioneu amb els territoris?

    A través de les Unitats de Suport a la Recerca que estan arreu de Catalunya. Els professionals de cada Unitat treballen en projectes que s’estan donant en aquell territori. A banda també coordinen projectes arreu de Catalunya perquè comparteixen àrea temàtica. Cada USR treballa amb projectes als hospitals d’allà però també es pot donar el cas que ho facin amb instituts d’altres regions. Nosaltres fem de nexe d’unió. També passa a la inversa. Per exemple en un estudi de recerca que es va fer al Clínic que es deia PREDIMED van participar molts centres d’Atenció Primària. Un dels nostres conceptes de treball és que nosaltres liderem projectes però si necessitem l’ajuda dels hospitals: l’anem a buscar i la trobem.

    Tot i els serveis centrals, els procediments de recerca es coordinen amb lideratges que no estan centralitzats. Per una qüestió de número sí que hi ha més a Barcelona ciutat i al Barcelonès nord.

    Si existeix aquesta relació, per què no es visualitza?

    Ho explicaré amb un exemple: si tu dius que has prolongat la vida de 100.000 persones és una cosa que es veu normal perquè els metges i el sistema sanitari s’han d’encarregar d’això. Ara, si has trasplantat la cara d’una persona, com impacta i és estrany, sí que se’n fa molt ressò. Si fas quelcom que s’espera normal no es valora però sí si és excepcional. Això és un problema de concepte de la societat en general que dóna per fetes una sèrie de coses: fer-ho bé per sistema no és notícia. Però és gràcies a la feina de molts petits grans de sorra que s’aconsegueix que el sistema de salut o la població en general augmenti la seva esperança de vida per exemple.

    Ara les persones comencen a tenir problemes de salut a partir dels 78 anys. Avui podem dir que en un percentatge important de la població una persona de 65 anys és una persona sana. Això s’ha pogut aconseguir perquè s’han anat donant una sèrie de recomanacions i gràcies als grans de sorra dels professionals que treballen a l’Atenció Primària.

    Als hospitals de cada 1000 persones n’ingressa 1 i 10 van a l’especialista. La resta no passen més enllà del tracte de l’Atenció Primària.

    A nivell de pressupostos també s’invisibilitza.

    En els últims anys de retallades el percentatge ha minvat en contra que als hospitals ha augmentat, ja que és un pastís tancat. Ara amb el pla de l’ENAPISC pot haver-hi una nova oportunitat, però s’ha de reformar tot des de la base: dir que es reformarà la Primària sense posar més recursos és difícil. Ha d’haver-hi continuïtat assistencial, que la població pugui optar a un professional durant una àmplia jornada de temps i aquest professional sanitari ha de tenir els recursos suficients per ser resolutiu i no haver-ho de derivar a un hospital.

    Un pacient atès a la porta d’un CAP val 10 vegades menys. Cal replantejar el model organitzatiu i donar més recursos a l’AP. La salut però sempre té el principi de la tecnologia: quan una màquina es fa obsoleta es manté la vella i la nova sense decidir quina s’ha de treure i això fa que s’estiguin augmentant molt més els recursos en els hospitals. És un problema de país. S’ha de resoldre tenint professionals que puguin donar els serveis.

    Concepción Violan, l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol / Carla Benito

    En els últims anys de crisi es va decidir que no era necessari formar més metges i ara hi ha una generació que es comença a jubilar i aquests som més dels que estan entrant.  Hem format molts més especialistes que metges d’Atenció Primària i ara tenim un problema. No podem fer un pla de millora de l’AP si no en fem un per aconseguir que hi hagi més recursos: ja podem dir que posarem 100 professionals que si només hi ha 10… Si això no ho fem ara, tindrem un greu problema.

    Un tema a abordar per exemple és què tenim professionals MIR de l’estranger i per una qüestió laboral no poden estabilitzar la seva plaça i no es poden quedar treballant a la pública. Els recursos que estem destinant a formar gent s’haurien de poder quedar per la salut de les persones però com no poden tornen al seu país d’origen o busquen algun altre que sí que els pugui contractar.

    Veient les dades, fora que s’ofereixin menys places, també es tria menys l’especialitat de Metge de Família.

    Algunes universitats han canviat els seus plans d’estudi i estan formant també per una medicina familiar però no hi ha departaments que diguin que el paper de generalista és molt bo perquè és un paper de guia i d’orientador. El fet que tu no coneguis doncs l’especialitat de Medicina de Família fa que després tu no hi pensis a triar-la després per fer la residència.

    És el vostre paper motivar a cap a la recerca a la Primària?

    L’especialització en AP dins les facultats de medicina no existeix, no hi ha un departament que es dediqui a a fer Medicina de Família i això ha fet que nosaltres com a Institut ens haguem de potenciar perquè la facultat no ho cobria. Això ha creat la necessitat d’existir. A l’estat espanyol no hi havia cap fins fa dos anys i a nivell europeu hi ha molt pocs instituts també. Crear coneixement en aquesta àrea està centrat només en les universitats. Que ho fem nosaltres com a avantatge fa que es pugui aplicar més, ja que ho fan professionals de la clínica que estan visitant cada dia. També que estiguem relacionats amb l’Institut Català de la Salut, que és qui ens va crear.

    Abans anomenaves l’ENAPISC. Sabeu ja si incorporarà quelcom de recerca?

    S’ha establert com un pla global de millorar l’AP i toca molts aspectes assistencials i nosaltres, tot i que no per introduir la recerca, volem entrar en aspectes de prevenció i de promoció de la salut que s’han d’avaluar i analitzar i aquí la nostra experiència pot ajudar.

    Ara el Govern començarà a treballar en això: està escrit sobre un paper però no ha començat a rodar donada la joventut del Govern. Els hi hem de donar el marge dels 100 dies.

    Ganes hi ha. S’ha vist una trajectòria de continuïtat tot i la situació de crisi econòmica. La il·lusió d’alguns grups de professionals és tot i fer assistència seguir fent recerca. Cal gent només dedicada a la recerca si hem de seguir creixent, dedicant recursos específics i fent convocatòries específiques com ara la del PERIS.

    Un tema que cada poc temps entra al debat públic és la perspectiva de gènere en recerca. Com esteu a l’IDIAP Jordi Gol pel que fa a quotes per exemple?

    Som un institut al revés dels altres. Tenim un pla d’igualtat de gènere. El nombre d’investigadors contractats pròpiament per l’Institut som un 80% dones. Si parlem de col·laboradors de projectes estem a la par. Hi ha bastanta igualtat i majoria de dones en aquest cas que estan treballant en recerca. Intentem promocionar homes i dones i ara ens veiem en la situació de buscar algun home més i tot. També en Atenció Primària les infermeres són col·lectiu majoritàriament femení i entre els metges cada vegada hi ha més dones també.

  • El Banc de Sang inicia una campanya per arribar als 35.000 donants aquest estiu

    Fent càlculs, el Banc de Sang ha vist que per aquest estiu són necessaris 35.000 donants de sang. Davant d’això, i per garantir les donacions que necessiten els pacients, avui han iniciat la campanya «Omple la bossa de vida» amb la qual els donants ompliran una bossa de sang i se n’enduran una de roba per omplir-la d’experiències durant les vacances.

    Així, a partir d’aquest dijous, tothom que doni sang a qualsevol dels hospitals amb banc de sang o a les unitats mòbils rebrà una bossa de roba amb el nou missatge del Banc de Sang “Dona el millor de tu. Dona sang”. La campanya s’activa per animar a donar sang abans de marxar de vacances o durant els dies festius perquè cada any les donacions durant l’estiu disminueixen un 30% respecte la resta de l’any. Els arguments que troben des del Banc de Sang a aquest fet és el canvi d’hàbits que provoca l’estiu: vacances en general o que les empreses i les universitats redueixen l’activitat i moltes persones canvien els hàbits i deixen de donar sang.

    Des del Banc de Sang, per garantir que tots els malalts tindran la sang necessària per als tractaments, s’han programat 60 campanyes cada setmana. També estaran obertes les sales de donacions a 20 hospitals per assolir les 35.000 donacions necessàries. A més, hi ha previstes 500 donacions només de plaquetes, per tal de garantir que es mantenen tots els tractaments que necessiten aquest component sanguini, molt necessari, entre d’altres, pels malalts de càncer.

    A més, la campanya, com totes les que realitzen, busca un efecte dominó. Amb l’etiqueta #omplelabossa, es busca dinamitzar la campanya a les xarxes socials, on s’anima a tothom a compartir el moment de la donació. També es demana que es comparteixin imatges amb la bossa de roba des dels llocs de vacances, per fer que el nou missatge, ‘Donar el millor de tu. Dona Sang’ arribi a qualsevol indret de Catalunya o del món.

    Per saber com avança la campanya, el seu web comptarà amb una bossa de sang virtual que s’anirà omplint a mesura que se sumin donacions, amb l’objectiu d’arribar fins a les 35.000 i tenir-la ben plena un cop acabi l’agost.

  • 0 Contencions: activisme i denúncia per acabar amb les contencions mecàniques en l’àmbit psiquiàtric

    La contenció mecànica és un procediment utilitzat en l’àmbit hospitalari en moltes unitats de Salut Mental o unitats de geriatria. Es realitza de manera rutinària, sent acceptada aquesta per tot l’equip sanitari i per part de pacients i familiars tot i que d’aquesta manera no es garanteixi la “Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”, ratificada als 2006 per més de 170 estats, entre ells l’espanyol. Dins aquesta Convenció s’entén que, en l’àmbit de la psiquiatria, s’hauria de tenir dret a rebre informació comprensible, suficient i veraç; dret a decidir sobre la pròpia vida i el tractament; dret a ser protegits i protegides contra la tortura i els tractes cruels, és a dir: “zero contencions, zero aïllaments, zero ingressos involuntaris, zero imposicions, zero sobremedicalització i zero esterilitzacions”.

    Com això no passa, nascuda des del col·lectiu Lo Común s’ha iniciat una campanya anomenada «0 Contenciones». Aquesta campanya vol ser una més a les reivindicacions d’entitats, col·lectius i persones individuals que es sumen a reclamar que les contencions siguin inexistents d’aquí al 2025. Un dels primers passos els van fer al juny del 2016 la societat d’usuaris Federació Veus juntament amb l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) amb un manifest per la fi de les mesures coercitives en la salut mental.

    Els objectius d’aquesta nova campanya anomenada ‘0 contenciones’, com van explicar des del Grup Motor de Salut a Gràcia al Banc expropiat durant la presentació, és «visualitzar una pràctica que vulnera Drets Humans sense que existeixi una manera de fiscalitzar-ho ni hi hagi registres d’aquestes». Denuncien que la contenció a l’estat espanyol se sol practicar de forma opaca i no controlada (no és possible accedir a registres on s’expliqui qui és lligat, per qui, per què, durant quant temps ni com) i queda impune en cas de seqüeles greus o mortals, ja que la persona pot romandre lligada durant hores o fins i tot dies, depenent de la decisió del personal sanitari.

    La contenció com a eina de càstig o com a recurs del poc personal sanitari

    La definició ens diu que per contenció física i/o mecànica s’entén la utilització d’un dispositiu físic i/o mecànic per restringir els moviments d’una part del cos, o de la seva totalitat, amb la finalitat de prevenir aquelles activitats físiques que poden posar en risc o perill de lesió a la persona malalta o a altres persones del seu entorn.

    Davant d’això, diversos col·lectius treballen per mostrar que l’ús de mesures de contenció pot vulnerar algun dels drets fonamentals de la persona, i per això encomanen als professionals sanitaris que reflexionin entorn a aquest problema ètic, i estableixin uns criteris d’actuació respectuosos amb els drets inherents de la persona.

    «Sóc una dona de 34 anys amb trastorn bipolar des dels 23. No vull facilitar el meu nom. He estat diverses vegades ingressada en la planta d’aguts d’hospitals. M’han contingut diverses vegades, la majoria per estar «nerviosa» o fins i tot discutir amb el psiquiatre», relata un dels testimonis que han recollit al web de ‘0 Contenciones’. Segueix explicant que, envoltada metges i vetlladors, en el seu primer ingrés va fer intencions de marxar quan la van envoltar, la van tirar a terra i fins i tot la van estirar de la cua fins que la van lligar.

    «Tenia 16 o 17 anys, em van ingressar […] li vaig comentar a l’auxiliar que em sentia ansiosa i em va amenaçar: «si tornes a aixecar-te hauré de lligar-te». Atemorida vaig donar diverses voltes en el llit i gairebé instintivament em vaig tornar a asseure al llit, l’auxiliar d’infermeria em va dir «et vaig avisar», en qüestió de segons van entrar diverses persones a la meva habitació i em van lligar per la força, em vaig passar 12 hores. En aquell moment alguna cosa es va trencar en mi per sempre», explica també a la web A.G.R, una altra testimoni.

    A través de vivències personals, la campanya vol visibilitzar les circumstàncies per les quals s’utilitzen les contencions però també volen parlar del patiment que suposa mentre assenyalen llocs on s’ha deixat de contenir per mostrar què hi ha altres projectes i que funcionen. Si la campanya s’ha enfocat doncs primer en les contencions en l’àmbit psiquiàtric és, com van explicar a la presentació, «per no obrir molts melons i anar poc a poc assolint èxits». Si el primer que han triat en abordar és aquest àmbit és per quatre motius: «per la clara vulneració de Drets Humans, perquè tenim exemples d’experiències d’èxit, perquè és fàcil aconseguir testimonis que ho suportin, ja que, per últim, és una pràctica naturalitzada i molt extensa».

    Aquesta situació és denunciada també per molt del personal sanitari que explica que sovint la contenció és un recurs que no volen tenir en compte però l’agafen com última via davant situacions d’estrès on no poden assumir tota la feina que tenen juntament amb la gestió d’un pic de violència d’un pacient. Durant el debat, una treballadora sanitària va posar el cas d’un home que agredia a tothom estiguessis pendent o no d’ell, cosa que no sempre és possible sense recursos.

    Les contencions són tortura segons un Relator Especial de les Nacions Unides

    Tal com es va informar en un article publicat en la Revista Trobo nº 2 de 2017, de SALUT MENTAL ESPANYA, el Relator Especial de l’ONU sobre el dret a la salut, Dainius Pures, va emetre un informe sobre el dret de tota persona al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental centrat, bàsicament, en el dret de tota persona a la salut mental. Reconeix que “s’haurien d’ampliar les intervencions psicosocials eficaces en l’àmbit comunitari i abandonar la cultura de la coacció, l’aïllament i la medicalización excessiva” i facilitar així “la transició cap a l’eradicació de tots els tractaments psiquiàtrics forçosos i l’aïllament” que comporti “un canvi de paradigma basat en la recuperació i l’atenció comunitària”.

    Per la seva banda, el Relator Especial sobre la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants ja ha denunciat davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, en diverses ocasions, que la pràctica de les immobilitzacions no compta amb justificació terapèutica i pot constituir tortura o maltractaments.

    De moment, l’estat espanyol no ha treballat cap adaptació ni ha creat cap llei que prohibeixi les contencions. Davant d’això, per reclamar l’abolició de l’ús d’aquestes tècniques en l’àmbit de la Psiquiatria, el Col·lectiu Locomún posa en marxa la campanya “0 Contencions”. Per a això, l’organització ha desenvolupat la web www.0contenciones.org perquè tothom pugui accedir a informació sobre aquest tema i al vídeo que s’ha elaborat per donar a conèixer aquesta iniciativa.

  • Salut crearà un grup de treball per la igualtat de gènere

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudi a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com va explicar divendres passat a la Comissió de Salut, es vol prioritzar en aquesta legislatura.

    En resposta a una interpel·lació al Govern al Parlament de Catalunya, la consellera ha explicat que aquest grup s’enriquirà, en una segona fase, per les aportacions dels partits polítics i d’entitats, i posarà les bases d’unes jornades d’igualtat de gènere en salut. Algunes noves mesures en aquest sentit són per exemple que en les properes convocatòries del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS) no s’atorgaran subvencions a projectes que no incloguin una correcta representació de les dones en la seva mostra.

    Pel que fa a les de salut, Vergés ha subratllat que incorporar la perspectiva de gènere en la pràctica sanitària millorarà els resultats i és necessària perquè contribuirà a reduir les desigualtats. Com molts estudis han confirmat, Vergés també ha explicat la idea que “salut i gènere van de la mà. Les dones viuen més anys que els homes, però amb pitjor estat de salut”, amb més migranyes, mals d’esquena crònics, depressions, ansietat, fibromiàlgia, i un major consum de medicaments per dormir, ha dit. També ha emfatitzat la necessitat d’investigar en malalties neurodegeneratives, perquè suposa investigar amb perspectiva de gènere, en el sentit que les demències i l’Alzheimer són les principals causes de mortalitat en dones.

    Les llistes d’espera en el debat

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) haurà de revisar els terminis màxims de referència que pot esperar una persona quan se la inclou en la llista d’espera per a determinades intervencions quirúrgiques o consultes amb l’especialista a Catalunya.

    Segons Vergés, aquest estudi hauria d’aportar algunes primeres conclusions, a tot estirar, al primer trimestre de l’any que ve, i que aquesta revisió es limitaria a un conjunt de procediments concrets. A més, segons la consellera, es farà considerant criteris clínics i comptant amb la participació tant de professionals experts en la matèria com d’usuaris.

    Alba Vergés ha enumerat els principis i prioritats que han de regir la gestió de les llistes d’espera a Catalunya amb la “necessitat d’analitzar l’impacte que té l’espera en la persona i el resultat final del procés, la experiència personal”, ha conclòs la consellera.