Segons estudis internacionals s’estima que una de cada quatre dones embarassades podria presentar algun problema de salut mental. Els que més es desenvolupen són l’ansietat i la depressió. A més, fins el 4% d’aquests trastorns serà greu o complex. En el postpart, una de cada deu mares pot partir depressió i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com psicosi postpart. Les mares amb patologies mentals prèvies, especialment amb trastorn bipolar i trastorns depressius, tenen un alt risc de descompensació en els primers mesos postpart. Els problemes de salut mental en el període perinatal es poden associar a més dificultats en el funcionament social i personal.
Per afrontar aquestes situacions, l’Hospital Clínic de Barcelona ha creat el nou Hospital de Dia Mare-Bebè de l’Institut Clínic de Neurociències per a mares amb trastorns mentals que acaben de tenir un fill. El centre, el primer de l’estat, es troba dins el recinte de la Maternitat i forma part de la nova Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, que des de l’any 2000 disposa d’un programa específic de psiquiatria i psicologia perinatal. Aquesta unitat compta amb professionals de psiquiatria, psicologia d’adults i infantil, treball social i infermeria.
Un dels objectius del nou Hospital de Dia Mare-Bebè és el d’assegurar, en un espai terapèutic confortable, la continuïtat de l’atenció de la mare i del bebè, que afavoreixi el vincle i la cura. Les dones que se’n podran beneficiar són tant les que tenen un trastorn mental greu previ a ser mares, com les que en pateixen un després del part. En aquest sentit, han explicat, l’hospital treballa per millorar la prevenció, la detecció i la intervenció dels trastorns mentals greus mitjançant l’ús de tractaments especialitzats en les patologies mentals perinatals.
Els programes que es desenvolupen són individuals: es tracta de teràpies intensives i específiques que s’adeqüen a les necessitats de cada dona i nadó, tant durant l’embaràs com en els primers dotze mesos de l’infant. Els tractaments, han explicat en una visita del director del CatSalut, David Elvira, es basen en intervencions que afavoreixen l’alletament matern, la interacció entre la mare i el bebè, la criança respectuosa i positiva, així com la incorporació progressiva a la quotidianitat, fomentant el vincle amb la comunitat i la família de manera supervisada, acompanyada i assistida.
Durant la visita a les instal·lacions, David Elvira ha destacat que “l’embaràs i el part fa que moltes dones estiguin en una situació de més vulnerabilitat i aquesta és una iniciativa que aposta clarament per solucionar problemes de salut mental amb clara perspectiva de gènere i amb grups vunerables”.
El centre disposa de 10 places per a mares i 10-12 bebès amb una estada aproximada de 3 mesos. Per tal d’atendre el nombre més elevat de mares i adequar els horaris a les diferents necessitats, l’estada pot ser parcial o completa, cosa que amplia l’oferta fins a 15-18 places. Es calcula que, anualment, es podran atendre 50-60 mares i els seus bebès.
El nou hospital ofereix avaluació diagnòstica i atenció tant individualitzada com grupal, i disposa de programes específics per afavorir els processos de millora, com la depressió postpart, la bipolaritat i la psicosi puerperal, així com altres patologies mentals amb alteració del vincle. De manera conjunta amb la mare es valoren els riscos i els beneficis de diferents opcions terapèutiques, incloent-hi els tractaments psicofarmacològics compatibles amb la lactància materna. Les mares i els bebès també poden fer activitats relacionades amb la lactància materna i la cura del nadó, el massatge infantil, l’educació per a la salut en àmbits com la nutrició, la higiene o els hàbits del son.
Arrels Fundació és una entitat que va néixer fa 30 anys amb la voluntat que no hi hagi ningú dormint al carrer. Ara a Barcelona, més de 1000 persones viuen al carrer. El 90% són homes i el 10% són dones i la seva mitjana d’edat és de 42,7 anys. Només arriben als 58 anys d’esperança de vida i el 20% no té targeta sanitària a l’Estat. A Barcelona, el 79,2% pateix trastorns crònics físics o mentals. La mitjana de temps vivint al carrer és de tres anys i quatre mesos. Durant aquest període, el 30% ha patit agressions, sent en un 40% quan l’enquesta es fa només a les dones. A més, aquelles persones que es sent més vulnerable reconeix en un 60% haver patit agressions.
En els inicis d’Arrels Fundació, un grup de gent va ajuntar-se amb un objectiu comú i ja aleshores van definir tres línies d’acció: atendre les persones sense llar que es troben en les fases més consolidades d’exclusió perquè tornin a ser el més autònomes possible, sensibilitzar la ciutadania sobre la realitat de les persones sense llar i realitzar incidència política i denunciar situacions injustes i aportar propostes que ajudin a transformar la realitat d’exclusió social.
Ferran Busquets és el seu president i no es talla en afirmar que viure al carrer mata, ja que aquestes persones tenen una esperança de vida de 20 anys menys que la mitjana de la població. Per combatre-ho, tenen iniciades diverses campanyes, han realitzat diversos documentals i fan acció diària tant amb les persones que viuen al carrer com per incidir i canviar les polítiques públiques al voltant de l’habitatge.
Parlem amb Ferran Busquets sobre les dinàmiques i l’objectiu d’Arrels, que intenta «arribar a les persones que estan al carrer en una situació més cronificada, aquelles que ho tenen més difícil per sortir-hi» mentre intenta acabar amb el problema de l’habitatge i la situació de desigualtat que viuen en tots els aspectes.
Quin contacte teniu amb les persones que viuen al carrer? Com ho feu?
Tenim un equip d’acollida que gestiona el centre obert i un equip de carrer que està format per voluntaris. Som 60 professionals i 400 voluntaris. L’equip de carrer el que fa és visitar la gent: la coneixem, ens apropem i l’acompanyem. No anem al carrer a treure’ls d’allà. Anem a contactar amb les persones, establir una relació, a recuperar aquesta confiança que han perdut i, a partir d’aquí, si la persona vol fer un pas, els podem acompanyar. Per qui viu al carrer, al centre obert tenim consignes i dutxes però qui les acaba utilitzant no són els qui estan molt deteriorats ni en una situació molt cronificada perquè ja han volgut arribar fins aquí.
Relaciones que com més temps fa que algú viu al carrer més li costarà apropar-se al centre?
Sí perquè estan més deixats i ja han perdut la confiança en tothom. Jo sempre dic que algú que ha perdut la confiança amb la gent o amb un mateix sap com és de difícil recuperar-la. Si tu tinguessis problemes d’habitatge faries algunes trucades, alguns moviments a la desesperada per no arribar al carrer. Si tot i això arribes al carrer perdries la confiança amb tota aquesta gent que t’ha dit que no.
I vosaltres què li podeu oferir a algú que ha arribat a aquesta situació?
Doncs primer venir al centre però el que intentem oferir és la solució al carrer. Per què una persona està al carrer? Perquè no té un lloc on estar. Podem parlar de pèrdues de feina, de trencaments de relacions, de moltes coses que altra gent aïlladament ha tingut però com seguia tenint habitatge no ha acabat al carrer. És així de senzill: no tens habitatge, te’n vas al carrer. Nosaltres en aquests moments tenim 200 persones allotjades en diferents espais: tenim una residència de 34 places, tenim 80 pisos, alguns individuals altres compartits, i tenim un pis zero. El pis zero és un espai de molt baixa exigència on només es demana comportament i no cal que la gent es dutxi, poden beure, poden portar animals… També oferim habitacions de relloguer: tens dret a habitació i a anar al lavabo unes hores al dia, l’accés a la cuina també és limitat… sovint estan en molt males condicions, és una manera molt poc digne. A més, aquí tenim un espai ocupacional perquè la persona tingui coses a fer durant el dia perquè si no se li fa molt llarg.
La clàssica pregunta és si així es recuperen o tornaran a treballar. Estem parlant de persones d’uns 50 anys que han estat potser 10 anys al carrer o més o menys. No m’agrada dir que la recuperació i el retorn al món laboral és impossible però sí que hi ha una dificultat increïble. Si a tal com està el pati li afegeixes toxicomanies, problemes de salut mental o el trauma d’haver viscut al carrer doncs el retorn a la feina és una dificultat molt gran.
Campanya d’Arrels Fundació / Carla Benito
El 90% de la població que viu al carrer són homes i el 10% restant són dones. Per què s’explica aquesta diferència?
La dona abans d’arribar al carrer fa servir molts mecanismes, molts d’ells nocius per ella. Hi ha un exemple molt gràfic: una noia ens va trucar, no estava al carrer, estava vivint a casa d’un amic a qui no el podia pagar en diners. Hi ha aleshores l’accés a la prostitució, feines molt precàries de netejar cases, cuidar gent gran o nens… Per les dones que tenen fills també hi ha més protecció i hi ha més mecanismes a banda del «pel meu fill el que sigui». Clar, aquest ‘el que sigui’ sovint és molt més dur. També s’ha de comptar que la dona al carrer pot patir moltes més agressions i de tot tipus. Aleshores la dona s’amaga molt més. Quan feia voluntariat al carrer moltes vegades quan veiem una dona sola al cap del temps la trobàvem de nou al costat d’un home, segurament per tenir algú i protecció.
Has parlat de salut mental, quines patologies són les més usuals?
Hi ha molta gent amb toxicomanies. Una persona que arribi al carrer pot arribar per l’alcohol, no té perquè, però, si arriba al carrer, és molt probable que acabi alcoholitzada. Una dada important pel que fa a salut és que la gent que nosaltres atenem viuen de mitjana 20 anys menys que la resta de la població de Barcelona. Aquesta diferència tan bèstia és una dada que només es produeix en els països en vies de desenvolupament. Dormir al carrer mata. La gent té moltes malalties, està en situacions molt bèsties, té depressió…
Accedeixen al sistema sanitari en igualtat de condicions?
No. És molt difícil. Ara estem començant a fer un estudi sobre neurologia. A banda de tot el tema psicològic, si el seu cap no està preparat per rebre una informació perquè d’aquí a 30 minuts l’oblidarà, no pots dir-li ‘hem d’anar al metge’, li has de dir ‘anem al metge ara’.
A vegades us trobeu en situacions difícils de gestionar?
Sí. Sovint hi ha gent que no accepta la seva situació i necessita enfocar la ràbia i la frustració de ‘la societat no m’està donant una solució’ cap a aquells que l’escolten que en aquest cas som nosaltres. Estem començant a fer una guia de xoc perquè algú quan arribi al carrer sàpiga que pot fer, no cal que ho aprengui a base de bufetades. Se’ls hi ha d’explicar la realitat i se’ls hi ha de poder dir que es quedaran una temporada llarga al carrer perquè ara mateix no hi ha solucions. Hi ha albergs sí, però estan ubicats en una zona horrorosa i quan arribes sovint no trobes espai. És una situació penosa.
Què proposeu pel que fa a aquest tipus d’albergs?
Obrir espais per tota la ciutat. L’operació fred mateix són 100 places extres i sempre queda curta. Són solucions que no serveixin perquè la gent només acaba podent accedir un dia: perquè no repeteix o perquè no els deixen. Que estiguin tan allunyats a més fa que la gent no vulgui anar. Si has d’estar una hora caminant per arribar, no et val la pena abandonar el teu racó, els teus cartons i les teves coses.
Una bona iniciativa és el Housing First on tu aniràs a un pis sense preguntar-nos si tens treball o no, si estàs alcoholitzat o no… Tens dret a un habitatge, doncs això va primer. Les condicions és que si tenen ingressos paguin un 30% d’aquests, que accepti l’ajuda d’un equip de suport que l’acompanyarà amb la higiene o l’alcohol sense que sigui una condició per l’habitatge i finalment tenir un bon veïnatge, ja que el Housing First són pisos repartits per tota la ciutat.
Entrada a la seu d’Arrels Fundació / Carla Benito
Qui paga aquests pisos? Les institucions?
Tan de bo però són pisos normals del mercat de lloguer. L’Ajuntament en té alguns però no suficients. Ara mateix s’està parlant per l’habitatge, i això està molt bé, però no s’està apostant per les persones que avui i demà pateixen la nit al carrer. La meva sensació és que s’ha llançat la tovallola, que no es fa res en aquest sentit, i això em sembla un error molt greu. Han agafat un discurs que també és cert però que no ho justifica: que a nivell català i estatal no s’estan fent prou coses, que els altres municipis envien gent cap a Barcelona, que hi ha un problema de l’habitatge en general… Com a societat, si tu tens un problema jo no et puc dir ‘el teu problema és de l’estat’: si tens un problema t’hauré d’ajudar.
Un dels arguments al que es recorre és ‘jo no crec en la caritat’.
Em sembla molt bé però és incompatible una cosa de l’altre. Si el meu fill s’està morint de gana, per molt que el millor per ell sigui un plat de verdura si només tinc una pasta doncs li acabaré donant. Clar que s’ha de buscar la solució ideal però de mentres aquesta persona està patint. El que no podem és no fer res i dir que el problema és un altre. L’habitatge social a Barcelona és un 1,5 i el que no podem és esperar que sigui d’un 15 perquè això no ho veurem ni tu ni jo. Aleshores mentrestant, què?
Parleu sovint de com les persones que viuen al carrer són invisibles.
Sí. Hem d’implicar a la ciutadania en aquest problema o no hi ha res a fer. Jo no he vist mai cap canvi en què la societat civil no s’hagi mogut i no és un posicionament polític, és una realitat. Arrels ara mateix tenim 400 voluntaris fixes apuntats en diferents serveis però al llarg de l’any hi ha més de 4.000 persones i empreses que ens proporcionen el 70% dels nostres ingressos. Això ens facilita moltíssim l’acció i ens permet qüestionar les polítiques. De fet a nivell català s’està fent un Pla Integral de Sensellarisme però no sé si per la paralització del 155 o què però fa temps que no en tenim cap notícia.
Per implicar-la cal trencar amb tots els prejudicis. Què me’n dius de la frase: si li dono diners se’ls gastarà en alcohol?
Si una persona està alcoholitzada, necessita l’alcohol sí o sí. Hi ha risc per la seva salut si deixa de perdre’n de cop. Cada persona sap les seves necessitats i decidirà amb què gastar-se els diners. El problema en donar diners és que sovint la gent ho fa per quedar-se ella tranquil·la. Davant d’això jo prefereixo que no ho facin i que es remogui una mica la seva consciència. Jo amb el tema diners, que cadascú faci el que vulgui. A vegades és millor establir una relació amb algú que veus cada dia i no donar-li diners però sí conversa.
Un altre exemple seria qui dóna menjar i després la persona que ho rep no l’accepta.
Potser no és el que necessita. A Barcelona ningú es morirà de gana. Els dijous és festa grossa al carrer perquè es surt a repartir menjar. Aleshores és millor, torno a dir, mirar com et pots apropar, parlar amb ell, preocupar-se… Si una persona és agressiva ho veuràs ràpid perquè això t’ho pots trobar a l’autobús i a tot arreu. De prejudicis hi ha molts: el de l’alcohol és el que fa més mal però s’ha d’entendre la situació. Quan estava de voluntari m’havien arribat a dir que gràcies a l’alcohol no es llançaven a les vies del metro o que si els agredien a la nit ho passaven millor.
Com dèiem abans si una dona no està al carrer i ha de passar per la prostitució o per viure a casa d’algú a canvi d’una altra cosa és una opció diferent a viure al carrer. Què és pitjor? Això és molt difícil de dir.
Un altre prejudici és ‘està al carrer perquè vol, tenen albergs’. Home, a qui li ve de gust dormir amb 10 homes tots desconeguts, que tenen molts problemes, que tens el teu mòbil que és l’únic que tens i potser te’l roben? No dormiràs en tota la nit. Millor continuar al teu racó sense que ningú t’emprenyi i amb tot controlat. I a més, per estar 4 dies i començar de nou?
Sobre la feina: que algú provi a anar a treballar cada dia sense dutxar-se. Et trobaràs malament per no haver dormit bé, estaràs incòmode per les olors… Anar a treballar cada dia desfet no ho pot fer ningú.
I no tens on deixar les coses mentre estàs treballant.
Exacte. Aquí tenim unes consignes però no hi ha més arreu de Barcelona.
Què s’ha de reivindicar i lluitar?
A la gent que viu al carrer se’ls hi ha vulnerat el dret a l’habitatge, se’ls hi ha vulnerat el dret a la salut bàsicament per l’esperança de vida que és una diferència de més de 20 anys, se’ls hi ha vulnerat el dret a la seguretat per totes les agressions. També el dret a la intimitat perquè ho fan tot a la vista de tothom i després també volem reivindicar el dret a la veritat que vol dir trencar amb els estigmes. Abans d’acusar algú del què fa i deixa de fer, si no en saps, calla.
Durant la presentació del darrer informe de Save the Children, Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de l’organització a Catalunya, deia que «els infants són el col·lectiu més vulnerable a la pobresa, a la violència i els que pateixen més les conseqüències de les migracions». Totes aquestes situacions repercuteixen a la salut dels infants d’una manera directa i amb repercussions a llarg termini. «I per això», seguia Rivas, «mereixen tota la nostra atenció».
Save the Children ha aprofitat per presentar un full de ruta cenyit en 10 punts imprescindibles per millorar la situació dels nens i nenes a casa nostra incloent mesures que impliquen cuidar la salut d’aquests infants. Una de molt clara dins les mesures per combatre la pobresa i la desigualtat infantil és ampliar la cobertura de pròtesis, audiòfons, ulleres, serveis psicològics i psicosocials per a nens i nenes fins als 18 anys, incloent-hi el seu cost total en la cartera de serveis del sistema de salut.
En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT, l’any 2016, 348.600 infants viuen sota el llindar de la pobresa. Les llars amb fills dependents registren un 14,9% de risc de pobresa, les que tenen fills dependents en tenen un 23%. A més, en el cas de les llars monoparentals aquesta xifra arriba fins al 40,4%.
Les situacions de desigualtat i pobresa afecten l’estat de salut i el desenvolupament d’aquests infants. Save the Children denuncia que a Catalunya, la universalitat de la cobertura sanitària no és encara una realitat, sinó «una meta que s’ha d’aconseguir cobrint més població, ampliant la cartera de serveis o assumint cada cop més els serveis que avui no són gratuïts». Assenyalen així que les retallades del pressupost públic sanitari han coincidit amb l’augment de la pobresa infantil. Això ha provocat, expliquen, que la capacitat d’accés a serveis essencials per al correcte desenvolupament dels infants com serien l’oculista, el dentista o el logopeda, està condicionada per les rendes familiars. Paral·lelament, els diferents determinants socials de la salut que viuen poden conduir els nens ha patit sobrepès, obesitat o desnutrició.
Apostar per l’Atenció Primària per impactar en la salut dels infants
Les conclusions que Save the Children facilita a partir de les dades del Servei Català de la Salut són que la despesa sanitària en atenció primària a Catalunya ha patit una retallada del 14% entre el període 2008-2013. Any en què la despesa en aquest àmbit representava un 12,3%.
Apostar per l’atenció primària vol dir apostar per incloure serveis a la cartera que fins ara no estaven inclosos i que afecten més als nens pobres. A partir de les rendes, Save the Children ha classificat tres nivells: només un 33% dels infants de la classe 3 han anat al dentista durant l’últim any enfront del 45% de la classe 1. Des de l’entitat denuncien que el preu d’aquests serveis és «un obstacle per al compliment del dret a la salut dels infants».
Un altre dels problemes que afecten més als nens pobres és l’obesitat, considerada per l’Organització mundial de la Salut (OMS), com «la major epidèmia del segle XXI i un dels majors reptes en matèria de salut pública». En el període 2015-2016 es comptabilitza que el 32,7% dels infants i adolescents patien sobrepès o obesitat. Una dada que ha pujat respecte al període anterior quan es situava en un 29,4%. De la mateixa manera que passa amb els problemes a la vista, l’obesitat també es dóna més com més baix sigui el nivell socioeconòmic de la família. Els infants d’entre 0 i 19 anys de classes populars pateixen un 19,5% l’obesitat i un 17,6% de sobrepès. La classe benestant en canvi té un 9,6% d’obesitat i un 14,5% de sobrepès en la mateixa franja d’edat.
La mala nutrició dels infants i no realitzar activitats esportives serien dues de les causes d’aquest excés de pes. Save the Children conclou que el preu d’algunes activitats esportives juntament amb la necessitat que algun familiar tingui disponibilitat per acompanyar els infants a realitzar-les fan que la desigualtat entre infants sigui tan accentuada.
Els infants de famílies més empobrides tenen entre tres i cinc vegades més probabilitats de patir hospitalitzacions i/o problemes de salut mental
El qüestionari SDQ51 inclòs en l’Enquesta Nacional de Salut arribava a la conclusió que els nens i nenes que provenen de llars amb un nivell de renda més baix presenten un nombre més alt de dificultats en l’estat de la seva salut mental. De fet, segons l’estudi elaborat en el marc del Pacte per la Infància sobre l’estat de la situació de la infància a Catalunya l’any 2014, 1 de cada 10 adolescents i joves d’entre 15 i 21 anys té risc de patir algun trastorn mental. El 7% d’aquests han patit o pateixen una depressió o ansietat. En els infants d’entre 4 a 14 anys aquesta probabilitat és d’un 4,2%.
La salut mental ve condicionada pels factors del teu dia a dia. Save the Children demana un desenvolupament ple i en igualtats per a tots els infants. Demanen que aquestes desigualtats existents, mesurades en termes com l’esperança de vida i relacionades amb el nivell socioeconòmic, siguin compensades per un sistema sanitari just i equitatiu. Això implica que sigui completament gratuït.
Des de fa pocs mesos, el Doctor Josep Tabernero, Director del Servei d’Oncologia de l’Hospital Univeritari del Vall d’Hebron, és el president de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO per les sigles en anglès).
El Dr. Tabernero, a més de ser Cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron de Barcelona i Cap de Secció de Tumors Gastrointestinals del Servei d’Oncologia Mèdica d’aquest mateix hospital també és Director mèdic de l’Institut Oncològic Baselga (IOB). Ha estat i està en la majoria d’investigacions i assajos internacionals de nous fàrmacs.
Tabernero destaca que la formació és essencial per la lluita contra el càncer i troba molt important que tothom pugui accedir als tractaments que necessiti. Per això, un dels objectius i pilars de l’ESMO és organitzar un gran número de reunions on proporciona als seus membres i a la comunitat els recursos que necessiten. També juga una funció important en polítiques públiques i afers europeus. Parlem de la situació de l’oncologia a Europa i els seus avenços amb el Dr. Tabernero.
Portes pocs mesos de trajectòria al capdavant de la Societat Europea d’Oncologia Clínica. Com ho vius?
És un gran repte, és una societat molt internacional tot i ser europea. Té 18.000 membres relacionats amb l’àrea de l’oncologia. No tot són oncòlegs mèdics: hi ha també professionals d’altres especialitats i hi ha membres que no són metges però estan relacionats amb l’àrea del càncer. A més, el 45% dels membres són de fora d’Europa: d’Àsia, on hi ha moltes necessitats, també de Sud-amèrica i altres, però menys d’Àfrica.
L’oportunitat de ser president d’aquesta societat, que conec bé perquè fa molt temps que estic al Consell Directiu de la Societat, és molt bona.
Quins són els reptes de futur? On es vol centrar?
Doncs el que volem promoure és el millor control del càncer pels malalts en tots els aspectes. No només pel que fa als aspectes de tractar la malaltia sinó com prevenir-la, com diagnosticar-la millor i com fer polítiques perquè hi hagi un millor accés al millor diagnòstic i al millor tractament.
És una societat molt dinàmica perquè el coneixement de l’àrea del càncer canvia molt i això fa que tinguem unes necessitats de promoure formació continuada i no només amb els professionals més joves sinó també amb els més grans perquè avui en dia canvia tot molt. Els tractaments biològics, la nova revolució de la immunoteràpia… totes aquestes àrees són novetats que els metges durant la seva estada a la facultat de medicina no van conèixer i avui en dia és molt important poder fer aquesta formació continuada en tots els àmbits.
Això no només ho fem pels metges sinó també pels malalts i per tots els professionals sanitaris perquè tothom conegui millor les oportunitats que hi ha per tractar la malaltia.
Ha parlat de polítiques per millorar l’accés. Com?
Un pilar important de la societat són les polítiques públiques: hem sigut molt actius intentant afavorir el màxim possible l’accés a tractaments. Ho fem de dues maneres: amb els tractaments que diem innovadors i amb els medicaments que en diem essencials.
Amb els que són més cars oferim unes eines perquè els països que tenen diferents nivells econòmics, diferents PIB, doncs puguin accedir al model de reemborsament que estigui adaptat al valor del medicament però també que estigui adaptat al model econòmic de cada país. Pel que fa als essencials, són més barats però sovint hi ha un problema de desabastiment. Això pot passar per molts motius: perquè les farmacèutiques no els poden fer perquè no tenen pràcticament beneficis o perquè els països més rics compren medicaments als països més pobres…
Esteu treballant per acabar amb aquest problema també?
Hem fet una acció per donar a conèixer el problema real del desabastiment. Vam fer un report amb l’Economist Intelligence Unit i vam anar a la Unió Europera, al Parlament, a diferents governs per explicar just aquesta situació: que hi ha medicaments que són essencials pel tractament de la malaltia i que els malalts no hi tenen accés.
Estem proposant mesures per poder solucionar això. Per exemple, hem establert una escala de magnitud de benefici clínic de manera que els nous medicaments els graduem en base a eficàcia, toxicitat i segons tipus de malaltia i de situació. La classificació serveix perquè les autoritats reemborsadores dels diferents països estableixin mecanismes de priorització davant de situacions on els recursos siguin limitats. Així sabran quins són els medicaments que necessiten més priorització per poder-los introduir dins els tractaments.
Som conscients de les dificultats que hi ha per l’accés al tractament del càncer en general. En això estem treballant, involucrant a tots els actors. Des d’associacions, representants de malalts, de plans directors, de polítics… i també de la indústria farmacèutica doncs al final volem trobar solucions a aquest problema tan greu.
Quina coordinació teniu entre les diferents entitats i societats per realitzar aquestes accions?
Existeix un comitè que es diu de representants nacionals. Hi ha molt bona relació a més amb les entitats locals. Ara bé, la relació depèn de cada país depenent de com es vulguin implicar però si ets membre de l’ESMO al mateix temps ho ets del seu país. Fem diverses activitats de formació i activitats locals amb totes les societats. L’objectiu és acabar amb el càncer i això implica formació. Treballem en això i en afavorir equips multidisciplinaris. D’aquesta manera, podrem assegurar l’accessibilitat al millor control mèdic i als millors tractaments del món.
Com combina aquesta presidència amb la Direcció del Servei d’Oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron i també director de l’Institut Oncològic Baselga (IOB)?
He tingut la gran sort d’estar envoltat de molt bons professionals. Delego molt. Crec que cal enfortir la feina d’equip en tots els aspectes. També és veritat que no dedico 8 hores al dia només a la feina però tinc la sort que m’agrada. Vaig fent.
L’endometriosi afecta 1 de cada 10 dones en edat reproductiva, segons dades de la Societat Mundial d’Endometriosis. Traduït a l’estat espanyol això indica que aproximadament la pateixen 2,5 milions de dones. És la primera patologia ginecològica però aquesta malaltia encara és bastant desconeguda per la societat i part de la comunitat mèdica.
Davant d’una situació de subdiagnòstic es va trobar durant anys Núria Lleonart, finalment operada d’endometriosi a la Dexeus. Amb aquesta malaltia des dels 14 anys no va trobar ningú que li digués el que patia fins als 31. Entre aquestes edats, va prendre anticonceptius per regular els forts dolors que patia i va haver d’aguantar situacions de menyspreu per part de companys i professionals. «Et passes molt temps creient-te una sonada i una incompresa: a les dones que tenim endometriosi ens han posat en el sac del famós histerisme», explica Lleonart, a qui abans de ser diagnosticada van arribar a derivar-la a psiquiatria en no creure’s aquests dolors. Ara, recorda amb alegria haver trobat algú que finalment la diagnostiqués i que, com diu ella, li donés «confiança i un tracte espectacular» per fer-la sentir «absolutament acompanyada».
El problema és que realitzar el diagnòstic no sempre és fàcil, perquè de vegades no presenta símptomes i moltes dones associen el dolor que provoca a la síndrome premenstrual a la menstruació. Davant d’això, Lleonart ens explica que si la regla és natural no hauria de fer mal i, que si fa mal, és que alguna cosa passa. Després de provar anticonceptius, va pensar que els dolors podien venir per patir còlics nefrítics que afecten el sistema urinari i els intestins però no feia sorra ni treia pedretes i també ho va descartar. No saber què li passava la feia sentir «molt enfadada, dolguda i enfonsada» perquè, per Lleonart, a banda dels dolors, no saber què li passava i que companys de feina la jutgessin li feia sentir «molta soledat».
«No tenia justificació vàlida per faltar a la feina i la ràbia i la tristor que això va generar-me va fer que comencéssim a buscar algú que li posés nom a què em passava», segueix. Lleonart agraeix l’ajuda en aquesta cerca a la seva parella doncs, com explica, també li era «molt difícil explicar que tens tant dolor que no pots ni tenir relacions sexuals». I així, finalment, va trobar el Dr. Pere Barri Soldevila, coordinador de la Secció Quirúrgica i responsable de la Unitat d’Endometriosi de Dexeus Dona que es troba al Departament d’Obstetrícia, Ginecologia i Reproducció de l’Hospital Universitari Dexeus.
Una nova tecnologia menys agressiva per a la cirurgia d’endometriosis permet una millor preservació de la funció ovàrica de les pacients
L’endometriosi és una patologia benigna, que provoca dolor i altres trastorns que afecten la qualitat de vida. Es caracteritza per la presència de teixit endometrial fora de l’úter, habitualment en la pelvis o els ovaris, encara que pot estendre’s a altres teixits. Si ho fa, pot arribar a comprometre la fertilitat. De fet, entre un 30 i un 50% de les dones amb endometriosi tenen problemes de fertilitat.
El Dr. Barri demana «més esforços i conscienciació» a la comunitat mèdica per diagnosticar aquesta malaltia, ja que «el retard en el diagnòstic fa que després hi hagi més problemes tant en fertilitat com en dolors». Pel que fa als dolors, Lleonart va haver de passar quatre vegades per quiròfan. Després de la primera operació va poder tirar endavant gràcies a un tractament hormonal que, com explica, va deixar per poder tenir fills tot i que mai n’havia volgut tenir. «Jo sóc fèrtil i podia tenir fills però mai he volgut per decisió pròpia. Després de l’operació la pressió social va fer que m’ho replantegés i vaig deixar les hormones però no va anar bé i vaig haver de tornar al tractament», ens explica Lleonart qui va haver d’operar-se de nou.
Ara, una nova tècnica que han realitzat per primer cop a l’Hospital Universitari Dexeus podria evitar aquestes segones operacions. El Dr. Pere Barri ens explica que l’endometriosi és una de les cirurgies més complexes i amb aquesta nova tecnologia la tècnica és més ràpida, més precisa i més segura, conservant la resta d’òrgans íntegrament. «El bisturí funciona amb plasma i pots ser molt més curós, et dóna una major sensació de seguretat i confiança», ens explica el Dr. Barri que específica que fins ara hi havia molt bons resultats però així tens més garanties de preservar la fertilitat de les pacients, ja que és menys probable que l’ovari sa es faci malbé.
Sobre fertilitat i treure’s la matriu de fet van fer un pacte la Núria Lleonart amb el seu doctor, el Pere Barri qui en operar-la va dir-li que el cos havia de viure un envelliment natural i que calia ser conservador amb aquests tempos però quan tingués 40 anys la deixaria escollir. «En la cirurgia d’endometriosi és poc freqüent treure la matriu i la Núria no ho necessitava, podria haver canviat d’opinió», ens diu al respecte Barri.
La Núria ara té 43 anys: amb endometriosi des dels 14 no va ser diagnosticada fins als 31. Va ser operada tres vegades i en una quarta intervenció amb 40 anys va treure’s la matriu. Ara diu que està «feliç de la vida» i, com a psicòloga de professió que és, es dedica a treballar en la difusió d’aquesta malaltia i en el seu acompanyament. «És una malaltia bastant complicada a nivell de vivència: hi ha dones que tenen moltes dificultats en quedar-se embarassades i altres que mai a la vida sabran si tenen símptomes», tanca Lleonart.
L’Edu anava periòdicament a realitzar-se les proves de VIH a Checkpoint però mai s’havia preocupat per la resta d’Infeccions de Transmissió Sexual. Després d’unes molèsties, va informar-se i va anar a visitar-se a la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual situada al CAP Drassanes. Després de les proves de diagnòstic que ofereix el programa Drassanes Exprés va donar positiu en clamídies i va haver d’iniciar un tractament.
El programa Drassanes Exprés va crear-se el novembre del 2016 per fer detecció ràpida de casos d’infeccions de transmissió sexual (ITS) en persones sense símptomes i amb conductes sexuals de risc. El balanç d’aquest programa és positiu segons el Director del CatSalut, David Elvira, i diversos responsables de l’Hospital Vall d’Hebron. De novembre de 2016 a novembre del 2017 el programa Drassanes Exprés, que coordina el Servei de Malalties Infeccioses i el Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron, ha fet proves a 3.683 persones per detectar les principals ITS, és a dir, gonorrea, clamídia, sífilis i virus de la immunodeficiència humana (VIH). Els resultats han estat positius en un 16% dels casos, un percentatge que, segons el secretari de Salut Pública de Catalunya Joan Guix, reforça la base que les ITS estan incrementant.
Guix ha volgut remarcar la importància d’aquest programa i ha explicat que aquestes dades es deuen a la millora en els sistemes de detecció i el diagnòstic i per tant la millora en la capacitat de vigilància epidemiològica. També explica que ha ajudat que hi hagi hagut canvis conductuals.
Com l’Edu, unes altres quasi 4.000 persones han anat a realitzar-se aquestes proves que garanteixen l’anonimat i resulten ràpides i fàcils de fer tant en accés com en resultats. La cita prèvia no és necessària, l’accés a més és universal (no és necessari disposar de targeta sanitària) i gratuït i les proves entren en un circuit confidencial sent per tant anònimes.
L’Edu a la recepció de la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual a Drassanes / Carla Benito
De les dades d’aquest primer any de vida de Drassanes Exprés es pot extreure que el 73,3% dels usuaris han estat homes i el 26,3% dones. Per edats, el 62,9% tenien entre 18 i 35 anys i el 37,1% més de 35 anys. El 44,9% eren homes que tenien sexe amb homes, el 47% eren persones amb pràctiques heterosexuals i el 7,6% amb pràctiques bisexuals. Les infeccions més detectades han estat en un 33,7 gonorrea, un 47,6% clamídia, un 16,1% sífilis i un 2,6% VIH.
Sense cita, anònim, universal i gratuït
Tomàs Pumarola, cap del Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron ha desenvolupat els punts forts de Drassanes Exprés. Les proves diagnòstiques es realitzen a través d’un laboratori de microbiologia que permet fer proves de serologia i biologia molecular per a la detecció ràpida de les ITS situat al mateix centre. En tres hores com a molt l’usuari del servei sabrà si té una infecció o no. Després d’això, l’inici del tractament també és molt ràpid si el resultat és positiu, ja que en aquest cas s’ofereix la possibilitat de rebre visita mèdica a Drassanes Exprés en menys de 72 hores sense que hagi de demanar visita al seu metge de família ni que esperi més dies. En aquest sentit, els resultats del primer any mostren que el 85% de les persones que han rebut un resultat positiu accedeixen a atenció mèdica en menys de 72 hores.
Dos treballadors de Drassanes Exprés junt a la tecnologia que analitza i diagnostica Infeccions de Transmissió Sexual / Carla Benito
«Abans anava al Checkpoint a fer-me només les proves de VIH perquè creia que per la resta no valia la pena», explica l’Edu, «però ara he vist que sí que cal ser-ne conscient i vinc cada tres mesos a fer-me-les totes». Unes proves que comencen amb una entrevista: una infermera pregunta a la persona usuària si té símptomes i, si en presenta, se la convida a demanar cita mèdica, ja que el programa està dirigit a persones asimptomàtiques.
L’entrevista per entrar al circuit de detecció ràpida d’ITS inclou preguntes d’edat, gènere, pràctiques sexuals de risc o nombre de parelles sexuals en els últims mesos. En base això es decideix quin tipus de proves se li faran a la persona i el sistema assigna un número a l’usuari i genera els tubs per realitzar-se autoproves agafant mostres d’orina, recte, faringe o vagina. En un lavabo l’usuari es pren les mostres i després les entrega al personal del centre que les passaran a analitzar en el mateix moment.
Pumarola opina que és molt important realitzar-se les proves, ja que «l’única manera de trencar amb la cadena de transmissió d’algú asimptomàtic és mitjançant diagnòstic i tractament immediat». Per poder fer això, David Elvira posa accent en la innovació tecnològica: «una gran inversió que fa possible que en el 85% dels casos en menys d’una hora es puguin saber els resultats i comunicar-se per via telemàtica».
L’Edu deposita les seves proves perquè les puguin analitzar amb les màquines de detecció precoç / Carla Benito
En menys de tres hores des de l’entrega de les mostres, l’usuari rep els resultats per missatge al seu telèfon mòbil, al correu electrònic o en persona. Si són negatius se li comunicarà directament. Si el resultat és positiu, rep un missatge que el convida a demanar cita mèdica. A partir d’aquest moment entrarà en tractament i serà animat a tornar a realitzar-se les proves cada tres mesos. «Jo ara intento ser més conscient i vinc cada tres mesos encara que la vegada anterior també hagi sortit negatiu: així t’endús una alegria», explica l’Edu després de xerrar amb la seva doctora, que ja coneix d’altres vegades.
Que el tracte sigui directe i personal també li dóna valor al programa. Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron explica que a banda del tractament curatiu que es realitza també es fa educació formativa des del primer moment que la persona trepitja Drassanes Exprés. «La persona que ve aquí no només ve a diagnosticar-se, també a rebre consells de futur en les seves relacions sexuals», indica Almirante. Com? A través del reforçament d’activitats preventives, ja que en el seu parer, «convence’ls d’acabar amb les conductes de risc és un problema conductual que requereix d’un treball continu».
Avui en dia, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), hi ha 1.572.100 professionals treballant a la sanitat pública i privada i el 77,69% són dones. A més, hi ha més del doble de dones que homes cursant carreres universitàries vinculades a l’àmbit de les Ciències de la Salut. Tot i ser un sector on predominen les dones, l’escletxa salarial és molt notable: elles cobren quasi 9.000 euros menys a l’any que ells segons un informe d’UGT. Així, mentre el salari mitjà de les dones sanitàries és de 23.889,48 euros a l’any, el dels homes és, de mitjana, de 32.830,89 euros.
L’escletxa salarial a l’Administració Pública es situa en un 16% però en el cas de les treballadores de la sanitat aquest percentatge puja fins un 27,23%. Comptant que un 14% de les treballadores assalariades de tot l’estat espanyol es dediquen al món de la sanitat, aquesta escletxa afecta a una setena part del total de dones assalariades.
Les dades de l’EPA en tancar el trimestre anterior mostraven que el 38,2% de les treballadores sanitàries a centres públics ho feien amb contractes temporals mentre que el percentatge d’homes amb contractes temporals és 11 punts inferior: un 27,4%. Pel que fa a l’atur, el 62,5% de les persones que en l’últim trimestre de 2017 van quedar-se sense feina eren dones: 21.700 dones van deixar de treballar en els últims tres mesos de l’any passat, enfront dels 12.800 homes que es van enfrontar a la mateixa situació.
Un estudi sobre la situació laboral dels metges a Espanya realitzat l’any 2017 per l’Organització Mèdica Col·legial desglossava que els homes ocupen majoritàriament les especialitats millor pagades i amb majors complements salarials com seria el cas de la cirurgia o la traumatologia. El número més elevat de dones el trobem en especialitats com Atenció Primària i medicina familiar i comunitària, una especialitat que tracta molt més les cures i, com diuen, no és tan lucrativa com l’àrea sanitària més necessitada de tecnologia.
Blanca de Gispert ens explicava a l’article On són les dones en el món científic sanitari? que en el món científic també hi ha un sostre de vidre tot i que donada la feminització de les professions relacionades amb la salut cada vegada es puguin trobar més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió. Sobre el sostre de vidre, un informe realitzat per Comissions Obreres deia que només el 25% de les gerències dels hospitals públics són dones: 58 de 229 centres. «A tall d’exemple», ens deia de Gispert, «dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones» i remarcava que «entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina a Catalunya no hi ha ni una sola dona». Denunciava que això es trasllada a l’àmbit de la recerca i que una manera de veure-ho era a través dels criteris i de les demandes que s’establien en els processos de selecció.
La salut mental de les treballadores, en risc
Símptomes depressius, ansietat, problemes socials i hipocondries derivats de l’estrès a la feina: aquest és el quadre clínic que presenten el 19,9% de les dones que treballen a l’Estat. El percentatge l’ha analitzat l’estudi «Desigualtats en salut mentalen la població treballadora d’Espanya», basat en les dades de l’Enquesta Nacional de Salut.
L’informe mostra que la prevalença de les malalties mentals és més alta entre les dones treballadores que entre els homes treballadors. L’edat i les variables socioeconòmiques en són les causes principals en el cas de les dones. Un factor de risc és la satisfacció amb la feina: en el cas de les dones que estan menys satisfetes professionalment, la prevalença de malalties mentals es dispara fins al 34,4%; en canvi, entre les que ho estan més l’afectació baixa fins al 17%. Estar menys satisfetes es relaciona en la majoria dels casos directament amb la desigualtat en el mercat laboral, la divisòria salarial o la manca de polítiques de conciliació, el que suposa una càrrega mental que té incidència sobre la salut.
La infermeria, un dels col·lectius sanitaris més castigats
Un estudi elaborat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea indicava que un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).
L’informe argumenta que aquest risc “ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son”. En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals.
A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta un 27% del col·lectiu a Catalunya. També argumenten que “la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors” són situacions de risc.
El mateix estudi també denunciava que el col·lectiu infermer ha patit una “baixada de sous generalitzada” que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.
Fa uns mesos trèiem una notícia que explicava que la majoria dels infants que viuen en risc de pobresa tenen problemes bucodentals i no van al dentista. Això ho concloïa l’informe Necessitats de la infància en situació vulnerable, elaborat per la Fundació Pere Tarrés en veure que el 66% dels infants dels seus centres socioeducatius presenten afectacions bucodentals que requereixen tractament mèdic. D’aquests, la majoria, el 65,2%, no ha visitat mai el dentista. A més, ja alertaven que si no es tractaven a temps no només això afectava la seva salut actual, sinó que també podien tenir un impacte en l’àmbit social i emocional.
Ara, l’Hospital Sant Joan de Déu junt a l’Associació Educativa Nou Quitxalles han organitzat la primera Jornada sobre pobresa infantil i salut que convocava més d’un centenar d’entitats socials per debatre sobre com frenar aquesta tendència. A més, han redactat una declaració conjunta que s’ha presentat al Síndic de Greuges i al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya on recullen tres evidències i tres reptes.
Entre els reptes demanen una necessària cooperació entre administració, entitats sanitàries i socials i la societat civil; incorporar una integració integral on hi hagi una intervenció comunitària que englobi diferents entorns; i dedicar més esforços a augmentar i prioritzar els recursos existents per aquells que ho necessitin més.
El nivell socioeconòmic influeix directament a la salut dels infants
En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT un 29% dels infants catalans, que representen prop de mig milió, es trobaven en risc de pobresa l’any 2015. La situació derivada de la crisi econòmica dels darrers anys ha tingut un gran impacte en les famílies i els col·lectius més vulnerables perquè ha limitat la seva renda i empitjorat les seves condicions de vida. Dolors Navarro, Directora d’Experiència al pacient de l’Hospital Sant Joan de Déu, explica que la Jornada i la Declaració busquen donar veu a les problemàtiques de la infància i l’adolescència, «una població invisible, ja que no es parla de com la pobresa està afectant d’una manera flagrant la salut i el desenvolupament».
Els nens de famílies amb un nivell socioeconòmic baix presenten doncs més problemes de salut però, com explica Navarro, això s’agreuja encara més en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques per què en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar. Això reverteix en la utilització dels serveis del sistema sanitari. Anna García Altés, responsable de l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat (AQuAS), explica que el gradient socioeconòmic és més rellevant en la utilització dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil i en l’hospitalització psiquiàtrica.
Els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment als centres psiquiàtrics.
El Director de l’associació educativa Nou Quitxalles José Carlos González denuncia que aquesta situació no és nova però que el què és nou és que «tot i que fa temps que es denuncia les ments polítiques no fan res i cal treballar en un marc de canvi per una correcta intervenció socio-sanitària». Orientar i prioritzar aquestes intervencions és essencial després d’haver fet un correcte anàlisis. González comenta que avui «el llindar de la pobresa ha canviat. Quan fem un dibuix de la pobresa anem a l’exclusió i ara hi ha nous perfils: professionals autònoms que no tenen una cobertura més enllà de la seva caixa o gent que treballa, assalariada, que no arriba». Insisteix que cal augmentar i prioritzar la intervenció doncs «per molt que diguin que ja ha acabat la crisi», afegeix González, «si un nen té un problema de salut, aquest no s’atura: no pots retornar-li la salut en un futur i per això cal dedicar tot l’esforç en minimitzar l’impacte de la crisi quan hi ha infants».
L’alimentació, la salut mental, la boca i els ulls: on més afectacions tenen els nens que pateixen pobresa
Els infants en risc d’exclusió social presenten més obesitat que la resta de la població infantil i, per tant, tenen més risc de patir-ne altres malalties en arribar a l’edat adulta. Un estudi de Save the Children xifra en un 10% més el percentatge d’infants amb pocs recursos que són obesos respecte a la resta de la població infantil: un 33% enfront d’un 23%. Uns mals hàbits alimentaris i la manca de recursos en són les causes. Alguns infants no mengen adequadament, no practiquen activitats extraescolars esportives per manca de recursos, mengen molts productes rics en greixos pel seu preu o es salten àpats perquè les seves famílies no disposen de recursos per comprar-ne.
Pel que a la salut mental, l’Hospital Sant Joan de Déu ha constatat que en els darrers anys s’ha produït un notable augment dels infants que presenten trastorns d’adaptació i que es manifesten a través d’ansietat o conductes agressives, per exemple. Una exposició perllongada a situacions d’estrès, com la que viuen molts nens que pertanyen a famílies sense recursos, impedeix als infants aprendre a gestionar les seves emocions i els incapacita per fer front a noves situacions d’estrès, perquè en el seu entorn no disposen d’eines per fer-ho. A més, diversos estudis demostren que l’estrès fa augmentar la hormona del cortisol i que una exposició perllongada en el temps pot predisposar a la persona a patir més problemes de salut, no tan sols mentals sinó també físics.
En salut mental és on el gradient socioeconòmic és més diferenciat. Separats per sexe, l’any 2008 un 6,3% de nens entre 10 i 14 anys anaven a un CSMIJ. Al 2015 la xifra era d’un 9,9%. Les nenes de la mateixa edat que acudien a un CSMIJ eren un 3,9% al 2008 i un 5,5% al 2015. Per classe social, aspecte que no s’ha pogut registrar fins que no es va incorporar el copagament, cosa que García Altés lamenta tot i que ha ajudat a diferenciar per classe, «els nens pobres que anaven al 2015 a un CSMIJ eren un 11,4% i en canvi els rics un 2,2%. En nenes el percentatge era de 5,9% en nenes pobres i d’un 1,3% en riques».
El 66% dels infants de la xarxa centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, segons un estudi per avaluar la salut bucodental dels infants de famílies amb rendes per sota de la mitjana de Barcelona, presentaven afeccions que requerien tractament; tenien càries en una mitjana de 4 dents i el 65% no havia anat mai al dentista ni tenia l’hàbit de respatllar-se la dentadura.
A més, en la Declaració sorgida de la Jornada sobre pobresa infantil i salut denuncien que alguns infants de famílies amb renda baixa presentenfracàs escolar com a conseqüència dels problemes de visió. Com no veuen el que s’escriu a la pissarra o no poden llegir amb nitidesa un llibre, no segueixen el ritme de les classes. Sovint els seus pares o no detecten el problema o no disposen de recursos per resoldre’l, per comprar-li unes ulleres.
L’Operació fred que es trobava en fase d’alerta des de dilluns 26 ja ha estat desactivada després de gestionar 398 estades nocturnes a la ciutat de Barcelona. Ara per ara, continua activada en fase preventiva durant els pròxims dies amb les 72 places addicionals del Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE).
L’Ajuntament de Barcelona ha gestionat durant les nits de dilluns 26 a dimecres 28 un total de 398 estades nocturnes de 201 persones diferents, que s’han allotjat al Centre d’Estades Breus ubicat al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). El fet d’haver habilitat 56 places addicionals ha fet que durant les tres nits que ha durat la fase d’alerta no es desestimés ningú per manca de places.
Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, celebra que s’obrin les portes però creu que l’alerta que dóna protecció civil s’hauria de donar molt abans que les temperatures baixin als 0 °C a banda que aquestes prestacions, opina Busquets, s’haurien de donar durant tot l’any pel que pot causar en la vida i la salut de les persones.
L’Ajuntament explica que l’actuació dels equips que han estat actius durant aquestes tres nits s’ha adreçat especialment a persones en situació de sensellarisme que pernocten a la via pública. La majoria de places s’ofereixen al Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE) situat al carrer de la Llacuna, al barri del Poblenou.
Un centre que no acaba de convèncer del tot a Busquets, ja que recomana que s’obrin espais més petits i més repartits per tota la ciutat i que ho facin durant tot l’any. Pel que fa a la mesura? Perquè tothom necessita el seu espai i la seva intimitat i una nau gran despersonalitza molt. Pel que fa a la zona? Busquets comenta que el carrer Llacuna per moltes persones queda lluny i abans de moure totes les seves pertinences prefereixen seguir al seu carrer. I pel que fa a donar-hi continuïtat? «El fred el notem molt de pressa i ens alarmem però a vegades es queixen més de la pluja, ja que si fa fred, es tapen més», explica Busquets que afegeix que «cap època és millor per dormir al carrer doncs a l’estiu, amb la calor, dormen més desprotegits i així hi ha risc de més robatoris».
Segons el director de la Fundació Arrels, una fundació que es dedica a les persones sense llar, perquè deixi d’haver-hi gent dormint al carrer cal que deixi d’haver-hi gent sense lloc on viure i, per tant, cal abordar el problema de l’habitatge en una ciutat on el percentatge d’habitatge social és molt baix.
Carles Pericas, vicepresident del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), ens explica que en descobrir que el suïcidi era la segona causa de mort entre els joves de 15 a 19 anys i la primera a Catalunya, van veure necessari tractar el tema amb totes les entitats que conformen el CNJC. Així, durant els dos últims anys, el CNJC ha treballat essencialment un dels eixos inclosos al seu Pla de Treball: la salut mental i emocional en els espais associatius.
Per seguir donant continuïtat a la feina ja recorreguda, juntament amb els col·lectius Fil A l’Agulla i Obertament inicien avui i demà un curs anomenat «Cuidem-nos! Curs sobre salut mental als espais associatius». La voluntat del cicle és, segons Pericas, que les persones que hi participin aprenguin sobre gestió emocional i salut relacional perquè ho puguin traslladar a les seves entitats. «El curs va destinat a joves d’entre 18 i 30 anys d’associacions juvenils diverses», segueix Pericas que afegeix que una potencialitat del curs és que d’aquesta manera es poden recollir perfils molt diversos. «Tenim entitats que estan més avesades a fer rodes emocionals i treballar les cures durant les seves trobades i altres que no ho fan. Aquí està la importància de barrejar les entitats: que puguin compartir experiències i aprendre unes de les altres», valora Pericas sobre la funcionalitat del curs.
Un curs que va néixer en la seva primera edició l’any passat arran d’analitzar una problemàtica que afectava directament a la franja d’edat que tenen i amb la que treballen les diverses entitats que integren el CNJC: el suïcidi i l’estigma cap a les persones que tenen un problema de salut mental. I és que el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública. Que sigui poc visible fa que la societat assumeixi l’estigma i el que el CNJC vol fer és trencar-lo.
Entenen que les entitats juvenils són agents facilitadors de salut mental en ser espais on els joves comparteixen gran part del seu temps d’oci i treball. A més, també entenen que són espais «generadors de discurs i consciència crítica» i per això veuen essencial formar-se per poder «garantir que aquests siguin llocs saludables des dels quals es treballi per seguir desestigmatitzant la salut mental».
«Traspassar la manera de veure la salut mental i emocional i crear un efecte dominó entre els joves»
Obertament, una aliança d’entitats contra l’estigma i la discriminació en salut mental és l’entitat que ofereix la formació de divendres. Durant aquesta establiran el marc sobre què vol dir salut mental i com es pot lluitar per trencar els mites que l’envolten tot proporcionant un llenguatge antiestigma. Obertament ha realitzat un recull de dades que expliquen la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.
Davant d’aquests percentatges, el CNJC troba molt important sensibilitzar en salut mental, realitzar accions per acabar amb l’estigma i promoure la salut mental també dins els seus mateixos espais. És per això que Obertament destinarà la seva formació a parlar sobre què és l’estigma en salut mental i com funciona i consolidar les bases de la lluita contra l’estigma en salut mental: trencant amb etiquetes i prejudicis i analitzar diverses qüestions sobre el llenguatge.
Un grup de joves escoltes, entitat que forma part del CNJC / JAMBORINADA
Durant el dia de dissabte serà l’entitat Fil a l’Agulla qui gestionarà la formació. Fil a l’Agulla es dedica a realitzar tallers, formacions, grups terapèutics i assessoraments per construir espais on es tinguin relacions assertives. Així, l’objectiu de Fil a l’Agulla, com ens explica Lídia Casanovas, una de les formadores, és facilitar un «marc més genèric sobre teoria relacionada amb les emocions i amb el conflicte».
Casanovas ressalta la importància de combinar una part més teòrica amb una més reflexiva: «realitzarem exercicis de caràcter individual, de reflexió i d’exercici a la pròpia vivència per veure com cadascú viu i gestiona les emocions que sorgeixen arran de conflictes a casa per poder reflexionar també després sobre com es viuen les emocions i les gestions dels conflictes a l’entitat». D’aquesta manera cada persona podrà revisar quines tendències té la seva entitat i veure «com es gestionen els conflictes: si hi ha més tendència a evitar-los o a emmarcar-los i processar-los, si es posen sobre la taula les incomoditats que hi ha…».
La formació vol que els seus participants tinguin més habilitats personals i professionals a l’hora d’abordar els conflictes i enfortir la capacitat de gestió emocional. Casanovas assenyala que durant el darrer curs van adonar-se’n que un dels reptes que més preocupaven a les entitats era el del ritme trepidant a què estaven sotmeses. «La gent creu que ‘ha de fer coses’. Tothom es compromet a fer de tot, és multitasking i això acaba amb gent cremada», apunta. Davant aquesta situació, durant la formació donaran eines per aprendre a «combinar els ritmes de les organitzacions amb les necessitats personals que té cadascú». Algunes de les solucions seran veure si poden incorporar espais més de cura «organitzant-se via comissions de cures o formant a les persones de les entitats perquè tinguin més habilitats per gestionar els conflictes o per escoltar i poder processar situacions incòmodes».
