La presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH. El que més ha cridat l’atenció és l’aposta per les noves tecnologies: l’Ajuntament de Barcelona va iniciar un programa de prevenció a través d’aplicacions de mòbil «sexo-socials» com ara Grindr del que ara està veient els resultats positius. Aquesta iniciativa, durant l’any 2017 ha permès oferir proves ràpides d’ITS a prop de 4.000 persones. Quan es remeten també a les dades des del 2016, durant aquests darrers dos anys un total de 8.800 persones van visualitzar el link vinculat al missatge i es van realitzar 101 proves.
Participar d’aquestes aplicacions també serveix, han explicat des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, per donar conèixer els recursos i que contactin posteriorment. El funcionament es basa en un enviament de missatges en finestres emergents dins d’aplicacions de contactes com ara Grindr on es promou la prova del VIH i d’altres ITS o la vacunació contra l’hepatitis A i B.
Així, la prevenció i la detecció precoç volen prendre força davant les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual que mostren un augment en sífilis i gonocòccia.
Evolució de les ITS a Barcelona en l’última dècada / Ajuntament de Barcelona
Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, ha explicat que la voluntat de presentar aquestes dades és actualitzar i rendir comptes sobre que està fent la ciutat de Barcelona per garantir el dret a la salut sexual i reproductiva pels seus veïns i veïnes. «Les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça», ha opinat Tarafa abans d’explicar quines estan sent aquestes mesures.
Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), ha explicat que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, «no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge». Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard. Alhora, han concretat que amb una mirada global, europea sobretot, es veu que estan incrementat les ITS i s’ha de donar doncs una mirada poblacional a l’anàlisis.
Així, mantenir relacions sexuals sense protecció és la principal font d’infecció, però destaquen que aquest increment de les dues malalties té dues explicacions addicionals: l’extensió de la detecció a més serveis sanitaris i un diagnòstic cada cop més precoç, d’una banda, i l’augment generalitzat d’aquesta incidència en el conjunt de les grans ciutats europees, de l’altra.
Maribel Pasarín ha indicat a més que un factor que té a veure amb el fet que les persones actuem duna manera o altra davant de les malalties és saber si tenen tractament o no: «és probable que baixem una mica la guàrdia respecte l’ús dels preservatius, el pes que va tenir als anys 80 la SIDA amb tota la por que va generar, tot i no ser bona, va fer que l’ús del preservatiu estigués més present entre la població», ha volgut analitzar Pasarín.
Recursos i mecanismes contra les ITS
L’Ajuntament de Barcelona ja en el darrer informe de Salut Pública de la ciutat va fixar la salut sexual i reproductiva com una de les seves prioritats d’actuació. Avui han explicat que, com a resultat d’això, entre els anys 2015 i 2017 el consistori ha augmentat un 42% els recursos destinats per fer front les ITS.
Aquesta partida pressupostària està afavorint l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva que està integrada per l’Ajuntament però també per 45 entitats de la ciutat. L’Estratègia s’articula en 5 línies d’actuació i 23 objectius. Les línies inclouen l’àmbit educatiu, el comunitari i familiar, la comunicació, la salut pública, i l’àmbit d’atenció integral. Dins d’aquesta Estratègia, Pasarín ha destacat tres elements: han situat un focus important en les eines i els mecanismes de prevenció en els joves. També en els mecanismes per poder fer un major seguiment de les persones que comencin un tractament: que el realitzin des d’un principi per no ser transmissors i garantir que tot aquell que l’inicii, l’acabi. Per últim, han desgranat com posar les noves tecnologies al servei de millorar la detecció precoç de les ITS. Tarafa entén que «en les noves tecnologies es troba una clau d’èxit per revertir les tendències de les ITS».
L’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins el 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona entenen que el preservatiu és el millor mètode anticonceptiu per difondre entre els joves amb els que es realitzen diferents activitats.
A les escoles, 4.783 estudiants de 4t d’ESO van seguir el curs passat el programa Parlem-ne, no et tallis que promou l’apoderament entre els joves quan iniciïn relacions sexuals. A més, també s’està realitzant el programa SIRIAN, que està orientat exclusivament a incrementar l’ús de contracepció efectiva i, en el cas jovent, particularment del preservatiu. En aquest sentit, diverses entitats van distribuir fins a 265.000 preservatius a la ciutat.
Elisabeth Vives, després d’haver realitzat diverses tasques assistencials i de gestió dins el SEM, va ser nomenada Directora d’Infermeria del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Elisabeth Vives ha estat a la Central de Coordinació Sanitària, com a infermera coordinadora de trasllat interhospitalari de malalt crític, com a infermera assistencial en diferents bases SEM i liderant el projecte Sanitat Respon des de l’inici, el 2001.
Ara, al capdavant de la Direcció d’Infermeria, lidera els 261 infermers i infermeres que conformen el 36% de la plantilla total que han rebut de bon grat aquest nomenament doncs feia 14 anys que no existia aquesta figura de direcció.
Parlem amb Elisabeth Vives per saber de primera mà quines tasques haurà d’assumir i quins reptes es troba la Infermeria d’Emergències Mèdiques.
Per què ha costat 14 anys restaurar la figura de Directora d’Infermeria?
No ho sé. Suposo que les diferents direccions tenien uns projectes diferents i anomenant Direccions Assistencials Globals era suficient. No només va passar al SEM. Va haver-hi Hospitals on les direccions d’infermeria també van caure. Suposo que va a modes de gestió i en aquell moment algú va decidir que al SEM no feia falta.
S’ha reclamat al llarg d’aquests anys?
Els professionals han reclamat a les diferents direccions que hi ha hagut al SEM que restauressin la Direcció d’Infermeria. Han hagut de passar 14 anys fins que finalment algú ha entès que s’havia de posar de nou aquesta funció.
Com vas acabar accedint al càrrec?
Jo he estat realitzant tasques de gestió i direcció dins de l’empresa durant aquests últims anys i ja havia dirigit un servei portat per infermeria que era Sanitat Respon. En el moment que van plantejar tornar a instaurar la figura jo estava dirigint un altre servei i em van proposar si a més a més volia portar la Direcció de la Infermeria i la veritat és que no vaig dir que no. És un orgull.
Ara ja fa un parell de mesos, la teva rutina i les funcions que duus a terme quines són?
El meu temps s’ha de fragmentar molt que com ja he dit no només porto això. Durant aquest temps el que estic fent i no he acabat és copsar el que la infermeria del SEM vol ser en el futur. Jo tinc les meves idees i les meves línies però si aquestes no coincideixen amb el què la gent vol doncs les haurem d’ajustar. A part també d’intentar reorganitzar els processos interns de la infermeria també vaig pels territoris a escoltar el que la gent em diu per veure què podem fer i entre tots muntar un projecte comú per tota la infermeria del SEM.
Com a SEM teniu aquesta seu central però teniu gent a peu de carrer per totes les comarques i províncies, com t’hi relaciones?
Vaig a parlar amb ells per tot el territori. Anem el Cap Territorial que és metge i amb el Sotscap que és infermer i que són els responsables directes dels professionals al carrer i muntem les reunions on m’expliquen com ho veuen tot i jo contesto i explico el que puc i em deixen i amb això farem el projecte.
De moment pots dir que està sent positiva l’experiència?
Sí. Jo crec que és bo. Per ells i per mi i pel SEM en general.
Quines àrees més has de controlar a part de la infermeria al carrer?
També tenim infermeria a coordinació i fent consultoria telefònica. Aquesta és una de les tasques més complicades, ja que aquest personal dóna recomanacions sense veure el pacient i ha de fer un triatge acurat per derivar a un lloc o altre la demanda. També hi ha infermeria que coordina recursos assistencials, és a dir, decideixen com gestionar les ambulàncies i quan cal enviar-ne una i de quin tipus segons les trucades.
A banda, dins el SEM també comptem amb la Unitat de Serveis Especials que compta amb 23 professionals. Aquesta és una unitat molt preparada en medicina tàctica: treballen amb el servei de Mossos d’Esquadra i amb els Bombers davant d’incidents crítics com ara atemptats o catàstrofes. És un equip especial perquè s’ha hagut d’entrenar i formar junts als cossos de seguretat.
I com està sent la relació amb les altres figures de direcció?
Bo. Pel que fa a la filosofia professional cadascú parlarà amb la seva gent seguint una línia concreta però pel que fa a la manera de treballar no tindria sentit que donéssim directrius diferents des d’Infermeria i des de Medicina. L’assistència en si és tot un procés i no el podem dividir.
Estàs descobrint moltes mancances per aquests 14 anys sense cap persona desenvolupant aquest càrrec?
No perquè poc o molt la gent sempre ha anat expressant el què volia i poc o molt, com que no hi havia una direcció, cada territori, amb els caps i sotscaps i l’antiga direcció d’operacions on jo també hi era, ja fèiem coses dirigides a la infermeria. El que passa és que no hi havia la visibilitat que hi ha ara. Abans ho feies però qui ho organitzava era la Direcció d’Operacions en general i el cap visible era un metge. Jo era la seva segona i a nivell d’infermeria ho treballàvem amb els sotscaps que són infermers. Què passa? Que això al carrer no es veu ni es viu així perquè quan parlen de la direcció veuen un metge. No vol dir que no pugui dirigir a la infermeria com que una infermera no pugui dirigir a un metge perquè dirigir és dirigir. No és fer de metge ni d’infermera, és gestionar. I això ho pot fer qui tingui capacitat de fer-ho amb independència del seu status professional. Al final, si tu ets infermera i estàs dirigint un col·lectiu ampli on poden haver infermers, metges, tècnics, administratius, el que has de fer és marcar línies de direcció i per cada tema en concret envoltar-te dels que en saben.
Fins ara el conseller de Salut era un politòleg i de sanitat sabia el que sabia. S’envoltava de gent què sabia el que s’havia de fer i els hi preguntava als experts. Això és el que ha de fer un gestor. Un gestor no ha de saber de tot, ha de saber gestionar i a partir d’aquí dirigir, liderar equips, cohesionar. Jo sé de moltes coses però no en sé de tot. Pels projectes importants buscaré a qui en sàpiga.
Comptant amb tots els elements com ara la distribució territorial?
Sí i amb transversalitat. No cal comptar sempre amb la gent que està més a prop que ara la tecnologia ens dóna moltes oportunitats per treballar en projectes a distància. Treballes en xarxa i fas projectes on participa tothom perquè els territoris són molt diversos i el que pot funcionar a Sabadell, Terrassa o Barcelona, no encaixa a l’Alt Pirineu. Hem de respectar les característiques de cada territori perquè enlloc hi ha el mateix tipus de pacient, ni de recurs, ni de suport sanitari. A Barcelona i a l’Àrea Metropolitana hi ha molts Hospitals que estan molt especialitzats però a Berga no. Aleshores la infermeria i els metges d’allà tenen unes peculiaritats i es troben amb una sèrie de coses i de casos que a Barcelona poden gestionar amb uns recursos que allà no tenen. Hem d’intentar que tothom pugui treballar amb la màxima seguretat possible per ells i pels malalts. I amb el màxim suport i recursos que els puguem oferir. Per aquí anem.
Quins reptes es troba el personal d’infermeria del SEM que no es troba el d’un hospital?
La diferència bàsica és que el personal d’infermeria d’emergències treballa al carrer, en un territori totalment hostil. Quan dic al carrer no vull dir només al carrer. També a un domicili o a un poliesportiu. És a dir, fora d’un lloc tancat com és un Hospital. Un dels problemes que això té és que la gent sent i veu tot el que fas. Has de mesurar aleshores com et comuniques amb els teus companys. En un hospital li dius al familiar que s’esperi un moment fora, al carrer això no ho pots fer.
Han de tenir una actitud i una manera de fer especial aleshores?
Sí. Però per accedir a aquesta feina el què es demana és una formació molt específica que es basa en màsters o postgraus en emergències. És important tenir coneixement però aquí l’experiència és clau.
Les 12 en punt del migdia i la porta de l’Hospital del Mar de Barcelona ha quedat bloquejada per usuàris i treballadors del centre. El motiu, la Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera d’aquest 2018 s’ha realitzat a 13 hospitals de tot Catalunya i també a 12 comunitats autònomes més.
La iniciativa va sorgir des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal) i ràpidament s’hi van sumar centres de tot l’estat. Treballadors però sobretot usuaris. La Fina fa anys que forma part de diferents plataformes com ara l’Assemblea de Veïns i Veïnes de Verneda-Sant Martí però també la Marea Blanca o la Plataforma d’Atenció Domiciliària. Fa dues setmanes va haver d’ingressar durant un dia a urgències i va poder viure en primera persona un col·lapse que considera vergonyós. “No pot ser que gent de 90 anys estigui tirada pels passadissos o que un noi de 40 anys portés 5 dies a un box d’urgències fent-se proves per saber si tenia càncer de colon”, denuncia la Fina mentre dos companys li donen la raó. Afegeix amb vehemència i contrarietat que la solució que veuen quan els hospitals tenen molta llista d’espera “és destinar diners per la privada perquè les descongestionin i això no pot ser”, afirma la Fina que segueix opinant que “haurien de posar les condicions adients a la pública en comptes de derivar”.
Entre càntics de Sanitat pública i de qualitat i No a la privada, la concentració ha aconseguit arreplegar un centenar de persones, la majoria d’elles, pacients. “Entre els treballadors hi ha molta por, perquè tenen unes condicions laborals molt dolentes”, ens comenta la Carmen, una de les veïnes que cada dimecres ve a col·locar una taula informativa sobre la situació de l’Hospital del Mar a les seves portes. Valora que hi ha hagut un avanç, “si abans la gent no ens creia quan els explicàvem que hi havia gent morint mentre esperava una intervenció, ara ja han obert els ulls”, explica la Carmen. Si bé el missatge que volen difondre des de les assemblees d’usuàries, veïnes o des de plataformes en pro d’una sanitat pública s’ha anat estenent, no tots els seus membres són positius amb el progrés: “la gent va veient el que passa però d’aquí a que es mobilitzi queda molt”, opina la Carmen.
Omplen de papers el vidre de l’entrada de l’Hospital del Mar en una mobilització / Carla Benito
Tot i aquest pensament de la Carmen, en Joan s’ha apropat avui fins les portes de l’Hospital del Mar de manera espontània per donar suport. “Una companya ens va explicar al CDR de Sant Martí que hi havia aquesta convocatòria i hem vingut uns quants veïns perquè cal que lluitem per la Sanitat Pública també”, explica en Joan mentre aguanta ben alt un dels cartells de la concentració.
Entre aquests cartells de la Nostra salut no es negocia o Retallen per privatitzar, privatitzen per enriquir-se, s’ha llegit un manifest unitari que s’ha repetit a tots els centres de treball. El text denunciava que al juny del 2017 hi hagués a nivell estatal 600.000 persones esperant per una intervenció quirúrgica quan aquesta xifra a més doblava la de l’any 2008.
També han aprofitat la llista d’espera diagnòstica, on gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista i el temps mitjà que han d’esperar ronda els 60 dies. A partir d’aquestes dades aprofiten per denunciar que “els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres”. Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic.
La Marea Blanca de Catalunya junt a Rebel·lió Primària i altres assemblees més locals van elaborar un llistat de possibles solucions per “afrontar el problema de les llistes d’espera, reduir-les en gran part i amb menys despesa sanitària, utilitzant el 100% els recursos públics existents i fent de l’Atenció Primària pública l’eix fonamental del sistema sanitari”.
Pancarta a les portes de l’Hospital del Mar: “Usuaris i treballadors per una sanitat 100% pública” / Carla Benito
Una d’elles, recolzada per gran part dels treballadors, crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.
La situació dels treballadors, més en aquestes èpoques de l’any i en mig d’un brot de grip, és molt precària. Una treballadora d’urgències de l’Hospital del Mar ens explica que l’ampliació de les urgències no ha servit per massa: “han augmentat els metres però no els llits ni el personal… la situació és horrorosa”. Sobre quines expectatives tenen, ella respon que la gent es mobilitzi. “És necessari perquè sobrevisqui tant la sanitat com nosaltres mateixos”, afegeix.
Xavi Tarragon, membre de La PAICAM, auxiliar d’Infermeria a l’Hospital del Mar i Delegat Sindical de CATAC-CTS/IAC al Parc de Salut Mar denuncia el mateix que la seva companya. Tarragon ens explica que la situació a urgències ha millorat lleugerament des que van obrir alguns llits a l’Esperança i també perquè han improvisat alguns racons extra per atendre pacients. “Han creat una sala transfer a una de les sales d’espera on atenent pacients pendents d’ingrés i pacients pendents d’alta. Ara mateix hi ha 13 persones”, relata Tarragon. A la tarda les mobilitzacions han seguit a les portes d’altres centres, com l’Hospital Clínic de Barcelona.
La comunitat sanitària es manifesta de nou en contra de la situació de les llistes d’espera. De caràcter estatal, la mobilització va ser fixada per al 25 de gener gràcies a la iniciativa des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal).
El que han anomenat Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera, s’ha estès a 12 comunitats autònomes de l’estat. A Catalunya, des de totes les províncies, seran 13 els hospitals que sortiran al carrer a les 12 h o a les 18 h, depenent del centre de treball. A les convocatòries sorgides dels treballadors dels mateixos hospitals i de les seves assemblees també s’han sumat col·lectius com Marea Blanca de Catalunya o Rebel·lió Primària.
Han estat justament aquestes dues plataformes les que han redactat sis propostes per revertir la situació actual. Entre aquestes trobem la demanda de crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.
Entre les demandes, hi ha algunes dedicades a la privada: demanen la prohibició dels concerts amb centres privats i també que es fixi una incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada. També que s’estableixin certes garanties i terminis per a l’atenció i les llistes d’espera només atenent a recursos 100% públics, sense necessitat de derivar pacients a la privada.
Des de CAS Madrid denuncien que les xifres que tant el Ministeri de Sanitat com els Governs autonòmics faciliten no són «ni tan sols reals». Afirmen això pel que anomenen «llista d’espera estructural». Expliquen que un dels mètodes per «reduir» les llistes d’espera és l’expulsió de la llista estructural que es produeix quan el pacient és anomenat per derivar la seva operació a la privada i aquest el rebutja. Mentre passa això, aquest pacient no es troba a les llistes oficials d’espera públiques. A Madrid, des d’on treballa principalment la CAS, hi ha dades desglossades que fixen, en aquesta comunitat, en 53.015 el nombre de pacients en llista d’espera estructural el desembre de 2017. D’aquests, un 17,04% (12.585 persones) van rebutjar la derivació. Fer això, per la CAS és «un càstig addicional, ja que de mitjana triguen 70 dies més que la resta a ser operats».
En aquest sentit, Marea Blanca de Catalunya i Rebel·lió Primària també demanen que el pacient rebi una assignació i un codi en el moment de la decisió clínica de petició de prova diagnòstica o intervenció. D’aquesta manera serà possible assegurar la seva entrada en llista d’espera automàticament.
Troben necessari que siguin els especialistes de l’Atenció Primària qui gestionin les llistes d’espera a proves complementàries i primeres visites, ja que «són ells els que millor coneixen la situació clínica de cada persona». Per fer això, entenen que cal democratitzar el sistema i demanen «transparència absoluta i accés senzill a totes les dades d’activitat, qualitat, despesa i adjudicacions».
Usuàries protesten a les portes de l’Hospital del Mar contra les llistes d’espera / Carla Benito
Catalunya encapçala les llistes d’espera que en diagnòstic sumen els 2 milions de persones a tot l’estat
A nivell estatal, el juny de 2017, últimes dades fetes públiques pel Ministeri de Sanitat, el nombre de persones a l’espera d’una operació era de 604.103. Nou anys abans, el juny de 2008 la llista d’espera quirúrgica era de 372.000 persones: avui en dia, aquesta xifra gairebé s’ha duplicat.
Per altra banda, pel que a la llista d’espera diagnòstica, gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista i el temps mitjà d’espera ronda els 60 dies.
Juan Antonio Gómez-Liébana, portaveu de la CAS, troba preocupant i vergonyoses aquestes dades: “la llista d’espera abans se situava en el quiròfan, i ara se situa en el diagnòstic. El coll d’ampolla es va traslladant cap enrere i això és un símptoma que el sistema està fent implosió”, adverteix.
Des de la CAS també denuncien que «els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres». Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic. La segueix Madrid, que compta amb una llista d’espera de 59.000 persones i el País Valencià, amb 58.000.
L’argument dels moviments en pro d’una sanitat 100% pública per afirmar això es pot sostenir en dos sentits. Primer, la quantitat de derivacions que hi ha a centres privats és major a Catalunya i a Madrid. I segon, també són aquestes comunitats autònomes les que més assegurances privades tenen: fins a un 32% de la població és sòcia d’una mútua.
Balanç positiu de Salut: el temps a llista d’espera baixa un 15,3%
El missatge que es dóna des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya és positiu: el 2017 acaba amb menys temps d’espera i menys pacients per a ser operats a Catalunya. A més, també s’han reduït el nombre de pacients que esperen per a sotmetre’s a proves diagnòstiques i accedir a consultes externes.
Les dades actuals més destacades que han facilitat des del Departament de Salut diuen que l’activitat quirúrgica es va incrementar un 6,5% respecte al 2016. En concret, el 2017 es van fer 361.942 intervencions, 22.220 més que l’any anterior. El temps mitjà d’espera dels pacients en llista d’espera és de 144 dies, mentre que l’any 2016 se situava en 170, el que suposa una disminució del 15,3%. A més, el 95,4% dels pacients en llista el desembre del 2017 estan dins de termini establert: s’ha reduït en més de la meitat els pacients fora de termini, passant de 16.081 pacients el 2016 a 7.595 el 2017.
Durant el 2017 les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les que va iniciar-se l’abril del 2017. Aquest pla estava dotat inicialment amb 96 milions d’euros i va passar a comptar finalment amb 57. El pressupost inicial havia de permetre augmentar l’activitat assistencial per reduir en un 50% els temps mitjans d’espera per proves i primeres visites a l’especialista, que comportarien en conseqüència una reducció del 10% els pacients que esperen per sotmetre’s a una operació. A més, es va preveure que tots aquests objectius haurien d’assolir-se l’abril del 2018.
Pel que fa a les dades, hi ha tipus d’intervencions que acumulen més llistes d’espera històricament per diferents motius com ara la falta d’especialistes. Aquestes, afirmen des de Salut, també han millorat. Diuen que la pròtesi de genoll és el procediment que aconsegueix la millora més destacada, amb un 82,5% dels pacients dins del termini mentre que el 2016 era del 66%. S’aconsegueix reduir 1.494 pacients que superen els 180 dies, el que suposa una disminució del 60,8% (964 pacients el 2017 front 2.458 a desembre 2016).
A les consultes externes, l’activitat es va incrementar un 14,3% respecte al 2015 i un 5,9% respecte al 2016. El temps mitjà d’espera global per primera visita se situa en 114 dies, amb el que s’aconsegueix una disminució del 25% (38 dies menys en comparació amb el 2016). Es redueix en més de 75.000 el nombre de pacients que esperen més de 90 dies per ser visitats, xifra que suposa una reducció del 38%.
I per l’últim, l’objectiu de realitzar proves diagnòstiques que es van incrementar un 5% respecte a l’any 2016. Es van fer més de 700.000, el que suposa un augment del 35% respecte a l’any 2010. En aquest àmbit ha disminuït el nombre de pacients en espera per a totes les proves diagnòstiques: en concret, una reducció del 22,5% respecte al 2016, el que suposa 30.519 pacients menys (passa de 135.809 a 105.290 pacients).
Un 42% de les urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i amb el psicòleg sanitari Luis Díaz. Tots dos treballen al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Gràcia, coordinat per la Fundació Eulàlia Torras de Beà. Des d’aquest CSMIJ es mostren preocupats per l’augment en quantitat i en complexitat dels menors d’edat amb problemes de salut mental i parlen de la necessitat de fer abordatges globals de la problemàtica amb el nen i la família.
La Fundació Eulàlia Torras de Beà té dos CSMIJ més, un al barri de Sant Andreu i un altre a Montcada i Reixach. Reben les derivacions des de pediatria i des de tota la xarxa de salut mental. També des d’educació i derivats dels serveis socials. Tot CSMIJ cobreix dels 0 fins als 18 anys i és finançat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, ja que és un servei públic.
Quan arriba una persona al CSMIJ, com es decideix quin tipus de tractament ha de rebre?
Luís Díaz: Un cop ha estat derivat aquí es fa una valoració de quina visita s’ha de fer. Es mira la prioritat en funció de diferents aspectes: diagnòstic de presumpció de la gravetat que pot tenir el cas però també depenent de l’edat. Els adolescents són una de les edats que pel simple fet de ser-ho ja ens els mirem amb priorització. Programem una primera visita amb un clínic: sigui psiquiatre o psicòleg.
Anna Taberner: O amb un treballador social si ha vingut des d’allà la derivació. Entrem en un seguit d’entrevistes que és el que anomenem procés diagnòstic. Després fem una visita d’orientació diagnòstica on plantegem a la família com veiem el nen i quina idea tenim del què li pot anar bé. És el que anomenem pla terapèutic. Això pot incloure des de visites de seguiment a un tractament més individualitzat, un tractament en grup, abordament familiar, abordament farmacològic, coordinació amb altres agents de la xarxa per complementar el tipus d’ajuda…
Al darrer Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència, la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida, va explicar la feina que feien a través de les Aules de Suport Integral amb el cas de l’escola d’Educació Especial l’Esperança. Com treballeu des d’aquí amb les escoles?
L.D.: Tota la coordinació i el treball en xarxa és una màxima en tot el model assistencial. Amb les escoles històricament tant com amb els EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) hem tingut una relació molt directe que es continua reforçant i estimulant. Quan ens trobem amb un nano que requereix una escolarització especial o d’alguna adaptació dins de l’escola ordinària es treballa tant amb l’escola com amb la família. Sempre són canvis que impacten al nen però també a la família i per això mirem d’atendre, d’acompanyar molt i sobretot de valorar conjuntament. En alguns casos on passen de l’ordinària a l’especial sí que reben un impacte però la majoria s’ho prenen com que després de molt temps poden respirar.
A.T.: Sí. El problema és més pels pares, el pair una mica el traspàs. L’experiència cap els pares és dolorosa fins que després veuen que el nen està ben ubicat i, com diu en Luis, pot respirar. És cert que a l’escola ordinària cada cop tenen més recursos perquè els nens amb dificultats emocionals puguin estar millor atesos però per alguns el ritme de l’escola ordinària encara és massa estressant. Es beneficien aleshores d’un canvi en un entorn molt més especialitzat. És un camp que ara s’està debatent i s’està apostant molt per la integrada.
La nostra experiència, en la realitat actual i amb els recursos que hi ha ara, ens diu que encara hi ha molts nanos que es poden beneficiar d’estar en un entorn molt més especialitzat. Això no vol dir anar en contra de la inclusiva. S’ha de dotar l’escola ordinària encara de més recursos perquè puguin tenir més en compte les diferències emocionals dels nens i els diferents ritmes que tenen. La coexistència dels dos recursos ara per ara té sentit.
Entrada del CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET
Any rere any augmenten els casos de menors amb problemes de salut mental i la complexitat?
A.T.: Sí, la complexitat, la quantitat, l’augment de la demanda… Cada cop arriben més casos i més complexes.
L.D.: També amb tot el tema de la crisis econòmica moltes famílies que podien anar a privada han vingut a la pública. Per tant, increment en nombre de pacients, en la complexitat a nivell clínic i també complexitat social. Per molt que tractis un nano, si viu una situació on hi falten altres coses més bàsiques, això serà decisiu en la seva evolució. Hi ha situacions de desnonament, de molta precarietat… És difícil que les famílies es facin càrrec a vegades d’aspectes essencials per l’evolució del nen quan han d’establir prioritats. Per exemple, la precarietat laboral ha afectat a que moltes famílies no puguin fer un esforç per agendar un tractament o unes visites, ja que no poden assistir i acompanyar el seu fill.
A.T.: Quan decideixes un pla per un cas concret perquè creus que pot anar bé també has de preveure què pot assumir aquella família. Has de tenir en compte la globalitat. Nosaltres anem més enllà dels símptomes pels que ens consulten, intentem entendre què hi ha darrere, quin funcionament emocional hi ha en aquell nen i en tota la família.
El cap de psiquiatria de Sant Joan de Déu deia que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars que crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’hospital. És diferent aquesta lectura a un hospital que en un CSMIJ?
L.D.: Torno a les prioritats de les famílies: quan hi ha una gravetat molt evident les famílies sí que es mobilitzen més. Davant d’altres situacions on el nen ho pugui passar malament però no presenti una simptomatologia doncs a algunes famílies que amb prou feines poden pagar el menjar difícilment els hi pots insistir que portin el nen a tractament.
Aleshores, està relacionada la complexitat dels casos amb l’augment amb la pobresa?
L.D.: Jo diria més amb el moment social que amb la pobresa en si.
A.T.: Són diferents factors que van sumant-se.
L.D.: No m’atreviria a dir només la pobresa però una situació de precarietat econòmica afecta. No és només que els pares es quedin sense feina i no puguin portar el nen. El problema és com això afecta les famílies i genera patiments concrets.
A.T.: Han sortit estudis que diuen que famílies amb situacions socials desafavorides tenen un risc fins a tres vegades més gran de patir una patologia. No cal fer estudis, és de sentit comú que si hi ha uns pares en situació vulnerable, els nens que hi conviuen també ho patiran i això impacta en ells.
El diagnòstic de trastorns de conducta és el que més ha augmentat. Què s’entén per trastorn de conducta, com es pot detectar?
L.D.: El trastorn de conducta s’acaba convertint en un calaix de sastre de moltes situacions on hi ha un patiment emocional gran. En el Congrés que anomenaves abans deien que els trastorns de conducta i els intents d’autòlisis havien copat la majoria dels motius de consulta i dels ingressos desplaçant els grans diagnòstics psiquiàtrics. Nosaltres entenem la psicologia anant més allà del diagnòstic que observa la part explícita de la situació. Cal veure quin és el patiment emocional, el patiment psíquic que està generant aquestes actuacions, aquests actes delictius…
A.T.: No anem a millorar la conducta sinó a entendre que ens està expressant el nano amb aquesta conducta i què hi ha darrera d’això.
L.D.: No vull banalitzar però potser es diagnostica molt trastorn de conducta en nanos que realitzen actes fora d’una situació més corrent. Després hi ha situacions més greus: agressivitat física, de violència cap als iguals, cap a si mateix o cap a família.
Han incrementat les conductes autolítiques?
A.T.: No sabria contestar però sí que l’activació del codi risc suïcidi fa que els professionals de la salut tinguem més present i codifiquem millor si ens trobem davant de conductes d’aquest tipus. Abans codificaves l’estar deprimit però no marcaves que també s’autolesionava. A més, tot el tema social al voltant de les autolesions es visualitza molt i es té molt present entre els adolescents. Ens hem trobat amb casos on no és un sinó diferents adolescents què han estat en contacte. Necessitaríem més perspectiva en el temps per veure sí ha augmentat o no, si ara hi ha més casos o hi ha més visibilitat. Però el suïcidi ara és la primera causa de mort en els joves.
L.D.: Aquesta dada promou l’interés des del Departament de Salut i des dels professionals en millorar la detecció i protocolitzar l’atenció perquè no se’ns escapin casos, que no es caiguin per la xarxa assistencial. En aquest sentit, sempre que hi ha algun repunt mediàtic d’alguna d’aquestes situacions la detecció augmenta per pressió social. Això passa per exemple amb el bullying. La bona lectura és que això promou iniciatives que als professionals ens permet detectar més i millor i també diferenciar.
El psiquiatra Josep Moya va afirmar que la intenció de molts dels nens “no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer”.
A.T.: Canalitzar el malestar o el patiment, sí. Hi ha diferents maneres i diferents sentits d’autolesions. La intencionalitat també s’ha de mirar: si és una actitud impulsiva…
L.D.: Com a professionals no podem arriscar i pensar que un cas és lleu i no donar-li l’atenció necessària. Molts casos no tenen una intenció de morir si no que responen a un «ara no vull estar aquí». El problema és que aquell moment pot ser «exitós». Hem de tenir molt presents aquestes actituds i amb el tracte amb les famílies no banalitzar ni tampoc alarmar més del compte. Cal entendre que aquesta conducta autolítica del noi o la noia és una comunicació.
Anna Taberner, psiquiatra, i Luís Díaz, psicòleg sanitari, durant l’entrevista al CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET
Entre els joves, pel que fa a trastorns alimentaris o lesions, sovint s’escolta «només vol cridar l’atenció, ja se li passarà».
L.D.: Aquesta és molt perillosa. A vegades quan treballes amb famílies sí que ve aquest pensament. El que jo faig és diferenciar: una cosa és cridar l’atenció i l’altre fer una demanda. Si un noi o una noia té un patiment tal com per fer patir els seus pares o els seus professors amb una comunicació d’aquest tipus vol dir que hi ha un patiment real. Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem, no crida l’atenció com un nen capritxós.
A.T.: Cal intentar entendre que ens està dient. A vegades si el patiment psíquic és difícil de rebaixar és fan mal físic perquè és menys dolorós.
I el que has comentat abans de lesions en grup, per què es donen? Us hi heu trobat sovint?
A.T.: Hem pogut rebre el cas d’una pacient i després hem vist que li ha passat a dos o tres més de la mateixa classe. Les coses que passen en grup s’ha de mirar com s’inicien, quina coincidència hi ha hagut, si algú ho ha iniciat i els altres l’han seguit o potser ja ho feien per separat i algú ho ha comentat i s’ha trobat que els altres també ho feien. Has d’intentar entendre què esta passant, no ho pots atendre de manera individual.
Podria ser, salvant les distàncies, ¿com quan els joves comencen a fumar?
A.T.: Clar, al final estem parlant d’adolescents i de canviar conductes i provar coses noves que l’altre et facilita o t’insisteix perquè ho provis.
L.D.: És un edat on s’està buscant la identitat. Això encaixaria amb un perfil d’adolescent perdut, desorientat, que d’alguna manera en compartir el malestar o no sentir-se entès o veure que no encaixa a la societat, troben un encaix dins de la proposta d’algú altre. Evidentment no és un funcionament normalitzat. A vegades, quan hi ha una cosa compartida el que hi ha és un component identitari i social i això fa pensar que l’adolescent va més en aquesta cerca que no que tingui una patologia.
Com combineu les diferents prioritats i els diferents graus de complexitat?
A.T.: Els Centres de Salut Mental estem atenent cada cop situacions més complexes i ens preguntem què podem fer sovint davant d’algunes situacions que no són greus. Des de sempre hem cregut que la prevenció i la promoció de la salut és molt important. Si agaféssim des de l’inici situacions lleus, amb poques intervencions se’n podrien sortir millor però sovint, com estem tan plens de complexitat i gravetat, no podem treballar en prevenció.
L.D.: La complexitat també a vegades és la cronificació i estem molt copats per aquest tipus de treball. La complexitat a més suposa un desplegament de recursos de tot tipus brutal. La prevenció el que suposa és evitar possibles cronificacions. La immediatesa i la proximitat amb les que pots atendre i intervenir a vegades amb els adolescents són garanties que si no les aprofites just en aquell moment, que és quan està disposat a compartir-ho, pots perdre una oportunitat important perquè d’allà no derivi un trastorn mental o un desordre emocional important que pugui derivar en una cronicitat. Ens hem d’anticipar a això.
L’anomenada Llei Comín o el que seria l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic va quedar estancat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. No va poder ni tan sols baixar-lo a la Comissió de Salut del Parlament per procedir a la seva aprovació. A més, moviments com la Marea Blanca i patronals privades, agents socials rellevants a l’hora de desenvolupar l’avantprojecte, es van posicionar en contra totalment o parcialment al respecte. Les diverses fases plenes d’entrebancs que ha viscut l’avantprojecte generen incògnites al seu voltant. La lentitud ha vingut només marcada per la situació política o bé per no comptar amb els suports suficients? El que sí que es pot afirmar és que serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.
El cessament del Govern i la convocatòria d’eleccions autonòmiques a Catalunya va deixar paralitzada la situació de les entitats sanitàries del tercer sector que gràcies a aquesta llei podrien integrar-se dins el sistema públic català mitjançant concertacions i contractacions. És el que s’ha donat a conèixer com sanitat públic-social. Ara cal observar què farà el nou Govern un cop es constitueixi i saber si empreses com Barnaclínic només amb una nova fórmula jurídica podran seguir realitzant la seva activitat fent servir recursos i patrimoni públic.
Lluís Monset, Director General de l’Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), la patronal sanitària catalana més extensa, creu que “si es crea un Govern del mateix color, reprendran les coses on les van deixar” tant pel que fa a la situació jurídica de Barnaclínic com al desplegament de l’avantprojecte.
La intenció de Comín era aquesta. Segons una diputada present en les reunions de la Comissió de Salut, el conseller va afirmar que si Junts pel Sí es quedava de nou amb el Govern reprendrien directament la seva llei per aprovar-la i tramitar-la. A les trobades, el conseller de Salut, Toni Comín, va reconèixer que “no donaria temps de tramitar l’Avantprojecte dins de la legislatura vigent”. Així, la voluntat del Govern era tancar el text a partir de la memòria preliminar aprovada el mes de juny encara que no s’arribés a portar-ho a debat en el Ple del Parlament. Això hauria permès que ara, amb un nou Govern de les mateixes inclinacions, es pogués recuperar el text ja aprovat per l’anterior mandat i promoure el debat i la votació sobre l’avantprojecte en el Parlament.
Entendre el procés que ha viscut l’avantprojecte pot ajudar a saber si es reprendrà o no, qui hi donarà suport i si la seva aplicació millorarà el sistema català de salut. Lluís Monset explica que en el seu moment ACES es va posicionar en contra perquè “l‘esborrany deixava de banda empreses amb ànim de lucre” i això no els hi semblava bé. Després de demanar uns canvis al Departament de Salut van optar per l’abstenció i deixar que el projecte seguís endavant. El problema que Monset ressalta de l’avantprojecte és que el veia enfocat només a empreses d’economia social i considera que, en contractar algú, s’ha de “buscar qualitat i preu i s’hauria d’estar obligat moralment a contractar el millor tingués l’estructura que tingués”.
Toni Barbarà, cofundador de Dempeus per la Salut Pública i membre de la Marea Blanca de Catalunya, opina que la llei “és conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero”. A banda de moviments com Marea Blanca, l’avantprojecte també va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. CCOO i CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.
Un dels membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya, Josep Martí, tracta d’”ambigu i perillós” l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Martí és metge i cirurgià i va ser director assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron de l’any 2000 al 2006. Així, més enllà de medecina, també entén sobre gestió sanitària. La Marea Blanca de Catalunya ha estat un dels puntals contra el que anomenen la “llei Comín” i asseguren que, si aquesta es reprén, ells repredran la lluita contra l’avantprojecte. En diverses mobilitzacions, la Marea Blanca ha denunciat que el conseller volgués donar una major cobertura “a les irregularitats i als paranys de l’actual model sanitari català”.
Empreses del tercer sector es finançarien amb fons públics sota el terme ‘sanitat públic-social’
Josep Martí acusa l’Avantprojecte de ser “laxa” en definir l’Economia Social i de no tenir una base jurídica clara al parlar d’”entitats sense afany de lucre”. L’”ambigüitat” podria portar a confusions sobre quines empreses poden obtenir els concerts. Per exemple, Martí explica que pot passar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS (les Entitats de Base Associativa són SL i són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària) al·legant que ells també són jurídicament una SL. També, segueix, “ens podem trobar que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú”.
En la mateixa línia, Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, assenyala que aquesta “laxa interpretació” recull com entitat d’economia social des d’una cooperativa fins a Barnaclínic, l’ala privada de l’Hospital Clínic de Barcelona. A més, veu perillós com s’estipula la subcontractació. L’Avantprojecte diu que es pot accedir a la contractació de tercers “sempre que l’import de la prestació no excedeixi del 40% de l’import de l’encàrrec”. És a dir, la llei també permet que les entitats públiques o mixtes subcontractin un 40% de les activitats. Martínez indica que les empreses d’economia social “no estipulen aquesta subcontractació, deixen fer-ho fins que es necessiti, és molt obert” i opina que així es “perpetua el sistema mixt, no el limita”.
L’Avantprojecte també estipula que la subscripció de concerts sanitaris suposa que, “les entitats concertades, independentment de la seva naturalesa jurídica, se sotmeten a un catàleg d’obligacions de control”. El que la Llei no especifica és quins mecanismes vigilen que això s’efectuï. Ni quan ni com.
Manifestació a l’Hospital Clínic / ENRIC CATALÀ
Elva Tenorio, metgessa que forma part de Resistència Clínic, dubta sobre aquest control: “que tot el sistema nacional de salut estigui dispersat i sense un bon control afectarà la qualitat, no podràs saber a qui posen a treballar a una clínica privada”. Tenorio també adopta el terme d’ambigüitat però d’aquesta en treu una conclusió amb la que no es talla a l’hora d’acusar a Comín. “Vol afavorir els seus amics: les ONG, les fundacions, els socis de l’església catòlica… tots tenen uns interessos elevadíssims a la sanitat catalana”, assenyala Tenorio.
Seria el cas dels Germans de Sant Joan de Déu que formen part de la gestió de l’Hospital Sant Joan de Déu, un hospital finançat amb diners públics. Aquest Hospital infantil i juvenil està reconegut internacionalment. Tenorio considera que no haver qüestionat de qui era en el seu moment fa que sigui molt difícil “recuperar” l’hospital com a ens 100% públic. En aquest mateix sentit, Toni Barbarà assenyala que “no es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos”, que així el que es veu amb les definicions que dóna l’avantprojecte “és una reglamentació més que blinda les privatitzacions”.
Resistència Clínic va néixer el 2011 sota el nom de Tancada Clínic de la unió de treballadors, veïns i usuaris de la sanitat pública així com moviments veïnals i assemblees de barris. Fins al moment, ens explica Tenorio, després d’acampar al vestíbul de l’Hospital en diverses ocasions en contra del consorci sanitari i la “privatització de la pública”. La primera vegada de totes quan es va “voler convertir l’Hospital en una fundació, com és ara Sant Pau, que no hi ha manera de saber que passa amb els diners allà”, denuncia Tenorio. A més a més, assenyala que “pot acabar havent lucre perquè no hi ha els controls habituals de les empreses públiques i de la sindicatura de comptes”.
Resistència Clínic ha protagonitzat accions contra les llistes d’espera i ha presentat diverses demandes al Síndic de Greuges. La lluita que ara estan reprenent és la d’exigir el tancament de Barnaclínic. Un Hospital privat que podria quedar integrat a la xarxa del sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.
L’herència del conseller Comín
Les intencions de Toni Comín durant els 25 mesos que ha ocupat el càrrec de conseller de salut segons les seves pròpies paraules es resumeixen en desprivatitzar i descongestionar.
La situació del sistema sanitari es defineix per les seves llargues llistes d’espera, serveis externalitzats i privatització, mercantilització o tancaments. Després d’haver superat l’etapa del conseller de salut Boi Ruiz que va guanyar-se un seguit de cartells, adhesius i mobilitzacions en contra, el món sanitari es preguntava què faria Antoni Comín. El nou conseller de salut havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures i candidat a Junts Pel Sí a les eleccions del 2015.
La proposta de Comín implicava augmentar el pressupost per a sanitat i comprar grans centres. La Clínica del Vallès a Sabadell va ser el primer centre concertat amb qui la Generalitat va rescindir el contracte. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat ara es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa. Abans de ser cessat, Comín negociava comprar per 55 milions l’Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud. L’edifici està situat a Sant Cugat i la seva compra suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per construir a Cerdanyola i a Rubí segons el pla de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya.
Entrada de l’Hospital General de Catalunya / Castellbo
Les converses al voltant de l’Hospital General de Catalunya haurien quedat aturades però, de totes maneres, cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.
El pas següent a la compra de l’Hospital General de Catalunya hauria estat l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. Estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més a més, l’Avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratificaria: mantindria el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).
Davant d’això, per la part que el pot beneficiar, el Director General d’ACES opina que “les empreses tenen dret a estructurar-se segons creguin oportú i això no ha de ser una limitació” per optar a les concertacions. Tot i que celebra que es reguli la contractació segons normatives europees, entén que la filosofia de la Unió Europea en establir aquestes bases “és precisament que no hi hagi abusos en la contractació des de l’administració cap a qualsevol tipus d’empresa”. “No veiem que l’avantprojecte ho miri així. Creiem que totes les empreses haurien de poder presentar-se en igualtat de condicions”, indica Monset per denunciar les condicions que exigeix l’avantprojecte.
L’aprovació de l’avantprojecte de fórmules de gestió amb càrrec a fons públic podria haver estat el més revelador de l’últim mandat ja que, 27 anys després del desplegament de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, hauria iniciat la regulació de la llarga llista de contractacions i concertacions existents.
A més, aquesta llei hauria ajudat a que serveis com els que ofereix Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona, trobessin una fórmula jurídica sota el terme sanitat públic-social que els permetria seguir amb el seu treball actual. Tot i així, Barnaclínic encara no ha canviat la situació que la Sindicatura de Comptes va denunciar en el seu últim informe sobre l’Hospital Clínic i les seves empreses associades. A més, la situació dels treballadors també segueix sent la que va destapar l’informe de la Sindicatura: molts d’ells fan treballs per Barnaclínic estant contractats pel Clínic i sense percebre res a canvi.
Ara, si la coneguda com a llei Comín s’aprovés amb el nou Govern i si, en la línia que dibuixa, Barnaclínic canviés la seva fórmula jurídica podria ser un bon exemple de com les empreses «públic-socials» passarien a integrar-se dins del sistema públic català. L’avantprojecte de llei que permetria això, estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més, l’avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratifica: manté el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).
Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona i activista per la Sanitat i la Salut Pública opina que “mentre es mantingui l’estructura de mercat, per molt que es reguli, sempre hi haurà una dificultat afegida de control i sempre hi haurà una (o més) portes obertes a la parasitació privada”.
La Sindicatura de Comptes presentava el mes de març del 2017 un informe on analitzava els exercicis de l’Hospital Clínic i de les seves empreses associades, com ara Barnaclínic, de l’any 2010 al 2012. L’informe indicava que l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic.
El Dr. Campistol, que aleshores no estava al capdavant del Clínic, valora que l’informe de l’Hospital era correcte tot i haver-hi moltes coses a millorar. Afegeix, no obstant, que ja s’han millorat moltes coses, entre elles que “el 2010 l’entorn jurídic de l’hospital no estava definit i ara ja sí”. Pel que fa a Barnaclínic assenyala dos problemes: per una banda el marc jurídic que reconeix Barnaclínic com empresa pública i per l’altra l’espai on Barnaclínic opera.
Pel que fa al marc jurídic, el Dr. Campistol indica que la regulació ja s’està duent a terme i està en mans del Departament de Salut i, abans del cessament, també en mans del Govern de la Generalitat.
Pel que fa a l’espai de treball, el director general del Clínic reconeix haver “identificat un buit legal que s’ha de corregir” però també apunta que els darrers 4 anys s’han millorat molts aspectes: els serveis privats “sempre són a la tarda, donant prioritat a l’activitat pública i sense interferir en aquesta activitat pública”.
L’entrada a l’Hospital Clínic de Barcelona on es troba Barnaclínic / CC Jordiferrer
A la pràctica, l’informe confirma el que els treballadors ja havien denunciat. Barnaclínic utilitza els recursos estructurals del Clínic. És a dir, els seus quiròfans, els serveis de la imatge (com ara les maquinàries per realitzar TAC o ecografies) i ocupa una planta de l’edifici central. Compta amb infermeria i auxiliars però els seus metges treballen tant al Clínic com al Barnaclínic. Ana Martínez, treballadora del centre indica que “el cas més flagrant d’utilització de personal públic és el dels lliterers”, ja que estan contractats únicament pel Clínic.
Martínez titlla de “deute històric” el que Barnaclínic té amb el Clínic. Segons Martínez, Barnaclínic no paga tot el que hauria, els preus que fixa el Clínic són molt baixos i els treballadors que ofereixen serveis a la privada no perceben res. “ Els únics que ho fan són els d’endoscòpia digestiva que es van plantar. Com ara cobren, les professionals estan molt contentes però ningú parla del dilema ètic que suposa fer endoscòpies a les 8.30h del matí quan podrien estar fent endoscòpies per la pública es soluciona cobrant”, explica Martínez.
Sovint s’ha relacionat mantenir la privada amb mantenir el talent. Elva Tenorio creu que com a metge es tenen “uns certs privilegis socials” i hi ha un reconeixement: “la gent diu ‘això ho diu el metge’ i tu et sents el bruixot de la tribu”. Afegeix que facilitar fer feina a la privada i a més a més també poder donar classes a la facultat de Medicina s’ha creat per “retenir el talent perquè amb els salaris de la pública aquesta gent marxaria”.
El que s’ha permès durant 17 anys ara amb l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic i amb el canvi en la nomenclatura jurídica de Barnaclínic podria ser permanent.
Sergio Lachica, del sindicat Lluitem Clínic, considera que la permanència o no de Barnaclínic dins l’Hospital és un tema polític: “per molt que ho denunciem i fem actes si la política no canvia, Barnaclínic buscarà qualsevol estructura vàlida on agafar-se i tirar-ho endavant”. Així, tot i consultar assessories jurídiques en diverses ocasions, veuen “difícil” emprendre accions legals.
Ara, amb el Govern de la Generalitat de Catalunya número 131 dibuixant-se, poc es pot saber sobre el futur de la innovadora llei Comín que actualitzava 27 anys després la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. El que sí que es pot saber és que els agents socials seguiran endavant amb les seves reivindicacions. Uns, en lluita frontal contra la “privatització del sistema públic català de salut” i, els altres, en defensa dels interessos de les entitats de sanitat privades.
La Direcció del Clínic justifica la necessitat de tenir empreses privades treballant per a la sanitat pública
Més enllà dels dubtes sobre si es reprendrà o no una llei que obria les portes a la contractació, al mes de juny també s’aprovava una llei que garantia l’accés universal a l’assistència sanitària a Catalunya. Sortia com a resposta al Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. La nova llei estableix que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya. Encara que no ho sembli, una i altra llei poden anar molt lligades.
El Director General de l’Hospital Clínic de Barcelona, Josep Maria Campistol, celebra alhora que alerta sobre la “llei Comín”. “Tenim una sanitat molt bona i universal en tot tipus de processos i que altres països vegin que Catalunya ha obert les portes a determinats tractaments o a determinats elements assistencials pot provocar un efecte crida que no puguem regular”, assenyala Campistol. El cap del Clínic valora que a més a més de les tasques terciàries que realitza un Hospital com el que dirigeix, perquè la llei funcioni és necessari integrar “la part del terciarisme, la part més primària i la més preventiva”. Entén que la llei és “clarament integradora” però és necessari no “oblidar la part social que cada cop té més importància”.
En els països occidentals s’ha augmentat molt l’esperança de vida però segons el parer del Dr. Campistol, l’impacte que té sobre això la sanitat és mínim. Indica que si ha augmentat ha estat gràcies al fet que el nivell socioeconòmic i social de la població ha millorat moltíssim: “a part de la sanitat el que més ha impactat és que tinguem aigua corrent, que ens puguem dutxar… això no ho podem descuidar”.
Així, per Campistol obrir l’atenció assistencial no pot anar deslligat de les tasques que realitza el tercer sector. El tercer sector també es coneix pel que seria l’economia social i solidària, integrada per cooperatives, empreses de treball associat, societats laborals, organitzacions no lucratives o associacions caritatives. És a dir, totes aquelles fórmules que podran passar a integrar el sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.
Seguint el mateix fil, Lluís Monset considera que s’ha de primar la qualitat i el preu en comptes de l’estructura de les empreses a l’hora de contractar-les. Davant la necessitat que empreses desenvolupin tasques terciàries, veu que limitar les candidates per la seva estructura legal és no donar igualtat de condicions. “Voler fer desaparèixer empreses com alguns grups volen”, segons Monset, “seria una situació gravíssima que portaria el país i la sanitat a l’època franquista on l’administració era l’única que donava serveis”. Per ell, al capdavant de les entitats de sanitat privada, “si tot fos públic tornaríem 40 anys enrere i a curt i mitjà termini es veuria una davallada de la qualitat molt forta”.
Mentre des de diferents fronts s’opina sobre l’avantprojecte i què ha d’integrar o no, qui ja està canviant la seva forma jurídica per no variar la seva activitat és Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona.
El Col·legi de Metges tanca la presentació de candidatures a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer amb un únic programa i candidat: l’actual president Jaume Padrós que resultarà reelegit automàticament. El grup COMB TU que reuneix el 42% dels compromissaris que formen l’assemblea del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta perquè no estan d’acord amb el sistema que s’utilitza.
Que el grup COMB TU no es presenti a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer dóna via lliure a l’única candidatura existent: la del reelegit Jaume Padrós. Això quedarà confirmat aquest dissabte 13 de gener, la data límit de presentació de candidatures davant la Junta Electoral a la seu del CoMB. Les dates per a la renovació dels membres de l’Assemblea de Compromissaris i de la Junta de Govern van ser aprovades a la Junta de Govern del passat 14 de desembre de 2017.
Va ser aleshores que el grup COMB TU va decidir no presentar-se en aquesta ocasió. Denuncien que «es segueixi emprant el mètode de votació per sobres quan la resta de col·legis l’han abandonat per poc democràtic». Al seu entendre, votar per sobres no assegura que el vot sigui secret. Demanen posar urnes a totes les províncies – ara per ara només es posen a la seu del COMB – i acabar amb el sistema actual: «es vota recollint uns sobres oberts que porten davant manuscrit el nom del metge i la seva signatura», expliquen.
A més, la retirada de la candidatura ve després d’haver presentat una impugnació a aquest mètode a les darreres eleccions convocades l’any 2013. Encara avui en dia esperen la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’anterior procés electoral. «Malauradament encara no tenim una sentència definitiva que confirmi l’obvietat de què una organització que ha de ser democràtica per complir la seva funció social no pot tenir un mètode electoral que no compleixi unes mínimes garanties democràtiques», ha denunciat Joan Gené, el candidat a la presidència pel grup COMB TU al 2013.
En un article publicat en aquest diari, Joan Gené explicava que «en les eleccions al COMB és comú que certs directius i propietaris d’algunes empreses sanitàries facin signar aquests sobres als metges que hi treballen. Posteriorment els lliuren a la candidatura oficialista». Explica que, després que les diferents candidatures també es preocupin de recollir vots propis, el que fan és tancar les butlletes dins d’un altre sobre que envien per correu. Gené assegura que mitjançant aquest format es realitzen el 90% dels vots. El COMB té 33.500 professionals col·legiats però a les darreres eleccions la participació no va superar el 40%.
Pel que fa al veredicte judicial, Joan Gené va manifestar que el seu grup no té pressa: «esperarem la sentència judicial que ens permeti participar en un procés electoral, transparent, públic, democràtic i participatiu que serveixi per airejar una institució en benefici de la ciutadania i la professió».
La candidatura de Padrós aposta pel lideratge professional i denuncia la precarietat laboral dels metges
Jaume Padrós es troba davant la seva reelecció com a president del Col·legi de Metges de Barcelona per als propers 4 anys. Ho fa a través de la candidatura Padrós2018 que reuneix un equip de 20 metges provinents de l’atenció primària i hospitalària.
En el seu programa electoral expliquen que els principals reptes que haurà d’afrontar d’aquí al 2018 la candidatura de Padrós seran «la millora del finançament sanitari, la jubilació massiva de metges, les necessitats de conciliació laboral, personal i familiar, el lideratge dels professionals sanitaris a les institucions i equips o l’increment de burnout entre els professionals desencadenat per la precarització i la sobrecàrrega assistencial».
A més, també expliquen que han volgut reforçar i ampliar les línies de treball que han realitzat durant aquests 4 últims anys: «el valor del professionalisme com a principi fonamental, la defensa dels interessos del col·lectiu mèdic i de la societat i el compromís amb la societat».
Per fer això, destaquen que cal «potenciar el lideratge dels professionals sanitaris per mantenir l’eficiència i l’excel·lència». Així, afirmen que seguiran reclamant una millora de finançament per al sistema sanitari, la recuperació dels salaris dels metges i avançar en el desenvolupament professional. “Hi ha molts companys que treballen en situació de sobrepressió i cal revertir aquesta situació. Cal millorar les condicions de treball i prestigiar l’acte mèdic, donant-li el valor que realment té”, afirma Padrós.
Com ja publicàvem en aquest diari, tots els anys, a principis de gener, hi ha una epidèmia de grip estacional. L’increment de pacients crea més demanda als centres sanitaris. Això és previsible i, per tant, les mesures a prendre també ho haurien de ser.
S’està parlant molt de la situació dels hospitals i dels centres d’Atenció Primària però per entendre perquè això es reprodueix cada any cal llegir per separat tots els factors que intervenen. També cal saber què és la grip i, no per parlar en termes d’epidèmia, veure-la com una malaltia letal des d’un inici.
De fet, s’ha de ser conscient que no tots els refredats o grips requereixen visita al metge, alguns només necessiten repòs. La grip generalment es cura a casa, rentant-se molt les mans per no transmetre la malaltia a altres persones i amb algun antitèrmic, medicament per tractar la febre, per trobar-se una mica més bé sense necessitar antiobiòtics ni altres medicaments que sí necessitarien recepta. Fer massa ús dels hospitals en aquests casos, han denunciat en diverses ocasions des de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària), també es culpa del protagonisme que se’ls hi dóna: si els hospitals parlen de la grip i diuen que estan col·lapsats, s’envia un missatge de gravetat i això crea un efecte crida. Albert Planes, membre del grup d’ètica de la CAMFIC, apunta en aquest sentit que la major part dels problemes derivats de malalties respiratòries en general no requereixen atenció hospitalària: «paracetamol, aigua i repòs».
Els plans de contingència territorials per millorar l’atenció continuada i urgent són insuficients
L’Hospital de Vall Hebron de Barcelona ha tingut gairebé 100 pacients pendents de llit a urgències molts dies. L’Hospital del Mar ha superat els 160 i amb més d’una quarantena que esperaven més de 24 hores. Per entendre la complexitat de les xifres, diverses xarxes socials publiquen la situació en la que es troben els hospitals actualitzant diàriament el número de pacients en espera a les seves urgències. És el cas del compte @UrgenPSMar que fotografia quantes persones estan sent ateses, quantes pendents de ser ingressades i passar a planta i quantes pendents de visita.
L’Hospital del Mar celebrava a principis d’estiu del 2017 la inauguració de les noves urgències del centre. Aquestes urgències arribaven nou anys després del seu inici, ja que s’havien aturat per les retallades entre el 2010 i el 2015. Treballadors del centre expliquen que aquestes «no serveixen» perquè «per molt que hi hagi més espai, no hi ha més personal i no es pot cobrir». La proporció de treballadors per pacient és d’una sola auxiliar d’infermeria per 20-26 malalts. Això, segons els treballadors, crea angoixa i la sensació «de no fer bé la seva feina».
Les dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya afirmen que l’activitat gripal supera el llindar d’epidèmia per segona setmana consecutiva: hi ha 299,4 casos per cada 100.000 habitants i preveuen que encara augmenti en les properes setmanes. Cal tenir en compte que el llindar epidèmic establert per aquesta temporada és de 109,4 casos per 100.000 habitants.
Les dades, que es recullen dins el Pla d’Informació de les infeccions respiratòries agudes a Catalunya (PIDIRAC, temporada gripal 2017-2018), també donen a conèixer que la taxa presenta un descens en els grups de 0 a 4 anys i de 5 a 14 mentre que incrementa la incidència en els adults, especialment en els majors de 64 anys.
Les comparatives de les visites realitzades afirmen que l’activitat urgent ha incrementat un 9,9% respecte la mateixa setmana del 2017 i el nombre d’ingressos hospitalaris ho ha fet un 5,6%. Durant la setmana de l’1 al 7 de gener, els professionals sanitaris dels hospitals han atès un total de 75.412 urgències, 9.316 de les quals han requerit ingrés hospitalari (12,4% del total).
Pel que fa als equips d’atenció primària, durant la setmana de l’1 al 7 de gener han atès un total de 425.435 visites, un 20% més que la setmana anterior. Del total de visites realitzades durant aquesta setmana, 405.797 s’han realitzat als CAP i 19.638 al domicili del pacient. En comparació amb la mateixa setmana de l’any anterior, els equips d’atenció primària han realitzat un 4% més de visites. Pel que fa als centres d’urgències d’atenció primària (CUAP), durant la setmana de l’1 al 7 de gener han atès un total de 28.341 visites.
No adequar les instal·lacions, el nombre de treballadors o no saber com visitar-se participen del col·lapse a urgències
Un dels motius pel què la grip col·lapsa les urgències és la poca previsió que el Departament de Salut té a l’hora de planificar quants treballadors són necessaris o quants llits extres caldrà habilitar.
El col·lapse de les urgències es fa més evident per la grip perquè es veu concentrat en el temps durant 10-15 dies però aquests serveis, indiquen els professionals que hi treballen, «sempre estan a punt de col·lapsar-se». Molts dels factors que ajuden a que això sigui més visible per la grip no tenen una possible solució o abordatge a curt o mitjà termini.
També es parla sobre l’abús que es fa de les urgències dels hospitals i es recomana anar als Centres d’Atenció Primària (CAP). El problema, segons Planes, és que no es reforça el personal dels CAP i no poden amb totes les visites que reben. Metges de la Primària denuncien agendes diàries on hi ha més de 50 visites programades. En aquest sentit, Planes opina que, any rere any, «els companys d’urgències demanen que augmentin la dotació als hospitals però s’ha vist que aquesta solució no és la millor, cal augmentar la dotació també de l’Atenció Primària».
La solució al col·lapse, apunten diversos professionals, és múltiple. Una persona sana que té la grip només necessita de 3 a 5 dies de repòs. Sabent que la grip no té cura més enllà del repòs, l’aigua i algun antitèrmic, Planes proposa que no sigui necessari visitar-se per agafar una baixa curta. D’aquesta manera es descongestionarien les urgències als CAP. «Tenim molts pacients que no necessiten visitar-se: saben què els hi passen i el què han de fer. Només acudeixen al CAP per agafar la baixa», diu Planes.
Albert Planes indica que en els darrers anys s’han perdut més de 3.000 professionals a l’Atenció Primària. La població de Catalunya sap que la situació a la Primària també està col·lapsada fora de l’època de grip. Això provoca que, segons Planes, «en no tenir Atenció Primària de referència», acudeixin directament als Hospitals.
A la reducció de personal es suma també haver estat en època de festius. “Quan són vacances molts centres privats i residències geriàtriques tenen menys personal i envien als pacients a l’hospital”, comenta Josep Martí, que va ser director assistencial de Vall d’Hebron.
Davant de tot això, un dels sectors professionals que pateix amb més intensitat el problema és el dels metges i infermers de família, presents tant en els centres de salut com en els serveis d’urgència de molts hospitals i en els CUAP (Centres d’Urgències d’Atenció Primària). Amando Martín Zurro, especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna, opina que això genera desesperació: «per una banda per l’angoixa de la sobrecàrrega de treball que viuen juntament amb el risc per a la qualitat i seguretat de l’assistència que significa i, per altra banda, per la manca d’esperança de solucions».
Gestionar i dedicar recursos a l’Atenció Primària perquè funcioni tot el sistema
«Preveure una situació que saps que arribarà amb agendes especials per aquells dies no és difícil, només cal pensar-hi». Algunes propostes que fan des del Fòrum Català d’Atenció Primària, un espai de debat creat per treballadors de l’Atenció Primària, són oferir ampliar horaris als professionals, pagant o a canvi de festius en un període menys exigent; deixar de fer coses que es poden fer en altres períodes com ara seguiments de malalts crònics o analítiques; comptar amb la infermeria per fer-se responsable de les urgències…
Any rere any s’anuncien mesures per evitar el col·lapse, la majoria dirigides a canvis o ampliacions dels mateixos serveis d’urgències. Aquests, afirmen a partir d’estudis des dels moviments socials que aposten per una sanitat pública i de qualitat, es podrien reduir en un 30% si hi haguessin serveis suficients a domicili, sanitaris i socials però des del 2010 s’ha perdut personal i s’han tancat llits. Cal aleshores fer polítiques que canviïn l’estructura del model sanitari actual: fer canvis capaços de donar les respostes més adequades a les actuals necessitats. Ens en posava un exemple de les despeses que comporta donar una mala atenció o una atenció no necessària la Dra. Cesca Zapater quan explicava el cas d’un home que volia i podia ser curat a casa i no pas ser traslladat a l’hospital.
Saber on visitar-se és important per estalviar recursos i temps. Els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària (CUAP) segueixen sent desconeguts per a molts pacients que van directament als hospitals. En aquests, com que no hi ha llits lliures, el drenatge de pacients que han d’ingressar des d’urgències s’allarga més del compte, de manera que pacients esperen sovint als passadissos més de 24 hores a ser traslladats a planta.
Ho explicàvem just fa un any: la pobresa energètica és una amenaça per a la salut. Els preus creixents de l’energia, la reducció de les rendes familiars o la baixa qualitat dels edificis són els principals aspectes que motiven una situació de pobresa energètica que suposa una amenaça per a la salut física i mental. Durant els últims mesos s’han aprovat i suspès lleis i ja s’inicien les sancions contra elèctriques.
El Tribunal Constitucional va anul·lar els articles referents a l’emergència habitacional del decret de pobresa energètica i un jutjat de Barcelona va anul·lar el protocol de la Generalitat que evita els talls d’aigua i llum a les famílies en situació de vulnerabilitat. En tot cas, Juli Carrere, coordinador de Fuel Poverty Group – Energia Justa, una iniciativa de l’Associació Benestar i Desenvolupament i Ecoserveis, explica que és perillós i de difícil resolució. Opina que les elèctriques «fan publicitat per explicar que la llei ha caigut i que el bo social estarà per sobre» però realment «només han tombat el principi de precaució en un cas concret, segueix totalment vigent».
L’aprovació del bo social elèctric a principis d’octubre fixa els llindars de renda per percebre descomptes en la factura de la llum i impedirà que als consumidors atesos per serveis socials se’ls talli el subministrament. Diverses ciutats han denunciat aquest decret com insuficient. Una d’elles, Barcelona, estima que aquesta mesura oblida el 43% de la població afectada de la ciutat.
Repassem diferents moviments i mesures al voltant de la pobresa energètica.
L’Ajuntament de Barcelona sancionarà Endesa per talls de subministrament
L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat cinc sancions de 70.000 euros cadascuna a Endesa per incomplir la llei 24/2015 de pobresa energètica en no demanar l’informe d’exclusió residencial als Serveis Socials municipals abans de procedir a tallar el subministrament d’electricitat. A més a més, l’Ajuntament també ha presentat un recurs contenciós administratiu contra el Reial Decret 897/2017 de l’Estat que regula la figura del consumidor vulnerable o el bo social. Ho ha fet en considerar que va en contra de la Constitució i a la Directiva 2009/72 del Parlament Europeu i del Consell de la Unió Europea i perquè vulnera les competències exclusives en matèria de serveis socials que té assumides Catalunya i el mateix municipi de Barcelona.
Laia Ortiz, tinent d’alcalde de Drets Socials, ha anunciat aquestes sancions remarcant que l’Ajuntament de Barcelona ja havia advertit que la regulació estatal era insuficient per preservar els drets energètics de la ciutadania. Així ho va denunciar el consistori en estudiar que, la mesura aprovada aquest octubre pel Govern, oblida a un 43% de la població afectada. Aquest percentatge es tradueix en què gairebé la meitat de les persones ateses per pobresa energètica per l’Ajuntament de Barcelona aquest any –unes 10.000– no podran acollir-se als descomptes, ni tampoc al principi de precaució, amb el nou bo social de l’Estat.
Les primeres sancions que executa Barcelona responen a talls que es van produir un cop aprovada la llei 24/2015 en llars habitades per persones vulnerables. Els talls van ser detectats a través d’un dels 10 Punts d’Assessorament Energètic (PAE).
Laia Ortiz va aprofitar la roda de premsa per explicar que l’Ajuntament de Barcelona no té com a objectiu sancionar però sí ser estrictes per garantir que «tothom tingui accés a uns subministraments bàsics independentment de la seva condició econòmica». A més a més, també va criticar el nou decret: «el nou bo social de l’Estat respon als interessos de l’oligopoli energètic i no pas a les necessitats de la ciutadania. Per això en reclamem la nul·litat.»
Concentració a la plaça Sant Jaume per exigir l’aplicació de la llei 24/2015 l’any passat / ROBERT BONET
El protocol de la Generalitat contra la pobresa energètica anul·lat per un jutjat de Barcelona
Un jutjat de Barcelona va anul·lar el protocol de la Generalitat per evitar els talls de subministrament d’aigua i llum a famílies en situació de vulnerabilitat, que desenvolupava la llei contra la pobresa energètica. Aquesta, sorgida d’una ILP de la PAH i d’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), contenia normes en matèria d’emergència habitacional i pobresa energètica. El Tribunal Constitucional ja havia anul·lat alguns preceptes relatius a l’emergència habitacional, però els relacionats amb els talls encara seguien vigents.
En la seva sentència la jutgessa argumenta que el protocol de la Generalitat, a més d’envair competències estatals, és nul de ple de dret per haver estat aprovat per l’Agència Catalana de Consum i no pel mateix Govern. Així dóna la raó a Endesa, que havia recorregut al considerar il·legal la prohibició de la Generalitat de tallar els subministraments al moment que es produeix un impagament.
El tribunal Constitucional ja havia anul·lat l’abril de 2016 el decret de pobresa energètica, aprovat pel Govern de CiU el 2013, en considerar que envaïa competències estatals. Aquest protocol se suma així a la llarga llista de mesures contra la pobresa energètica que han estat anul·lades o rebaixades en diferents tribunals.
Alternatives contra la pobresa energètica
No entendre les factures, no saber si estàs pagant allò que perceps o més, no conèixer trucs per estalviar tant econòmicament com en termes ecològics… Informació que poques vegades està a l’abast de la població si és que aquesta no busca per iniciativa pròpia recursos, gens fàcils de trobar.
A Catalunya, el 23% de la població en risc de pobresa pateix fred a casa a l’hivern. Per respondre això, hi ha qui aposta per la intervenció social contra la pobresa energètica mitjançant l’entrega de kits de microeficiència o, altrament dits, kits de supervivència. Això és el que realitza Fuel Poverty group en xarxa amb altres arreu de l’estat. Aquí a Barcelona, junt amb ABD, formen Energia Justa.
Amb l’entrega de kits busquen incrementar el confort a la llar sense gastar més del que les famílies ja gasten. Els kits compten amb dues bombetes de baix consum, viret per sota portes, viret per finestres, regleta amb interruptor, pel·lícula aïllant finestres, temporitzador i termòmetre i higròmetre.
Els diferents instruments pretenen rebaixar les implicacions que comporta tenir dificultats per accedir al consum d’energia. Alguns dels problemes que es troben les persones que pateixen pobresa energètica és no poder encendre la calefacció i mantenir la llar a una temperatura de confort, patir impagaments en les factures de la llum i per tant sumar deutes, desenvolupar i empitjorar certes problemàtiques de salut o que se’ls hi tallin els subministraments i es quedin sense llum, aigua o gas.
Energia Justa és un projecte nascut de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i Fuel Poverty. Suma així les vessants d’una entitat social i d’una entitat per l’eficiència energètica. A partir de formacions preparen als seus voluntaris per detectar les problemàtiques que puguin patir aquells que viuen en pobresa energètica. Existeix un punt informatiu on aquests voluntaris treballen individualment amb les afectades. Les trobades serveixen per assessorar en eficiència energètica però també per ensenyar a entendre les factures de les elèctriques.
La població gran és la més vulnerable però sovint, ens explica Juli Carrere, hi ha gent que per altres factors com ara no entendre l’idioma també necessita entendre què se li està cobrant i què pot fer. És aquí on Energia Justa també intervé: «ens demanen ajuda per pagar factures però en comptes d’això nosaltres els hi ensenyem a reduir-les» donant informació de consum responsable.
Des d’Energia Justa realitzen tallers, punts d’informació i també intervenció directe. Carrere ens explica que en algunes ocasions els ajuntaments se’ls hi han dirigit però «la feina dels voluntaris arriba on arriba» i, a més, aquesta «no hauria de suplir l’activitat de les administracions».
