José María García fa anys que té unes dates assenyalades al calendari per sortir al carrer. Són les jornades que coincideixen amb la celebració del Mobile World Congress a Barcelona. Ell no ho fa com altres entitats de caràcter social pels drets dels treballadors o contra la petjada que deixa la producció de telefonia mòbil. Ho fa per visibilitzar, segons explica, els efectes que tenen els mòbils a la salut.
En José María assegura que pateix el que es coneix com a electrohipersensibilitat (EH), una malaltia que no està reconeguda i que, tot i estar en debat, encara no té una base científica que la recolzi. Davant d’això, en José María junt amb altres companys que pateixen els mateixos dolors protestaran durant la jornada d’avui, la primera de les quatre que durà el Congrés, a les portes de la Fira per denunciar com els hi afecten les radiacions dels telèfons mòbils.
Les conegudes com Síndromes de Sensibilitat Central (SSC) són malalties cròniques i complexes que poden arribar a ser invalidants. Són patologies que afecten el sistema nerviós, immunològic i endocrí i provoquen, entre altres símptomes, una sensibilitat accentuada davant factors ambientals. Ara per ara, la Fibromiàlgia (FM), l’Encefalomielitis Miàlgica/Síndrome de Fatiga Crònica (EM/SFC) i la Sensibilitat Química Múltiple (SQM) són les síndromes de sensibilitat central reconegudes pel Departament de Salut.
L’Ajuntament de Barcelona treia juntament amb diverses entitats que treballen pel benestar de les persones que pateixen una Síndrome de Sensibilitat Central un tríptic anomenat «Obrim els ulls a les Síndromes de sensibilització central» on parlava de totes quatre síndromes. Definia en aquest l’electrohipersensibilitat com la intolerància als camps electromagnètics que es troben a l’entorn (telefonia mòbil, wifi, línies d’alta tensió…). Si bé el contingut del tríptic no acabava de convèncer en José María, celebrava que hagués sortit «oportunament» poc abans del Mobile.
Les Síndromes de Sensibilitat Central: pocs recursos, poc reconegudes i poc tractades
A Catalunya hi ha més de 200.000 persones que pateixen alguna de les Síndromes de Sensibilitat Central. L’any 2010, la Generalitat afirmava crear Unitats Hospitalàries Especialitzades (UHE) a tot el territori, donat que les unitats existents a l’Hospital Clínic i a Vall d’Hebron eren insuficients per atendre al col·lectiu d’afectats en un termini raonable de temps. La mateixa Generalitat deia aleshores que aquestes UHE es compondrien d’un «equip multidisciplinari de professionals especialistes en medicina interna, reumatologia, neurologia, psicologia clínica i totes les altres especialitats que es considerin necessàries en cada cas com, per exemple, endocrinologia, cardiologia o psiquiatria, a més dels especialistes en rehabilitació, infermeria i treball social».
Així, si l’any 2010, Salut va iniciar la implantació de 16 Unitats Hospitalàries Especialitzades per al tractament de persones malaltes de SSC, anys després es va veure que el funcionament d’aquelles UHE havia estat molt variable i desigual. L’any 2014 es va redactar un document de consens que revisava el model anterior d’atenció als afectats per SSC. Això es va realitzar just quan el Col·lectiu Ronda, cooperativa d’advocats que també es dediquen a l’assessoria, va presentar una reclamació conjunta de centenars de persones que patien algunes de les patologies que integren l’anomenada Síndrome de Sensibilització Central. L’escrit denunciava que les UHE no disposaven de l’extens «equip multidisciplinari» acordat. L’advocat del Col·lectiu Ronda Miguel Arenas afirmava aleshores que «en la pràctica totalitat dels casos, l’equip mèdic es limita a la presència d’un reumatòleg que pot abordar amb garanties el tractament de la fibromiàlgia, però sense coneixement específic de patologies com la Sensibilitat Química Múltiple o la Síndrome de Fatiga Crònica que requereixen visions polièdriques i enfocaments plurals donada l’afectació multisistèmica que comporten».
José Maria García protesta i visibilitza les SSC a les portes del Mobile World Congress / Sònia Calvó
Durant l’últim mandat, amb el conseller Comín al capdavant de Salut, s’aprovava millorar l’atenció de les síndromes amb 18 unitats que integrarien la primària i els hospitals. No obstant això, José María Garcia denuncia que aquestes 18 unitats arreu de Catalunya són insuficients i que no totes elles les porten els especialistes pertinents i necessaris. La Unitat del Clínic i Vall d’Hebron són les úniques que funcionen plenament. «Amb qualsevol patologia t’envien a un especialista però si tens una SCC, si te la reconeixen i te la diagnostiquen, ho tindràs difícil per rebre l’atenció sanitària adequada», denuncia Garcia.
«I més difícil ho tindràs si afirmes tenir una malaltia no reconeguda com l’electrohipersensibilitat». En José María, treballador durant anys d’una benzinera, està ara retirat per també patir una síndrome de sensibilitat química. No va aconseguir la incapacitat laboral fins després de dos judicis. Ara viu les conseqüències de la sensibilitat química múltiple, que respon a la pèrdua de tolerància a substàncies químiques nocives presents en l’entorn (combustibles, dissolvents, pesticides…) i a productes d’ús habitual (ambientadors, desinfectants, perfums, suavitzants…) i les conseqüències de l’electrohipersensibilitat: pateix atordiment i fatiga forta quan està de manera continuada en contacte amb radiacions electromagnètiques. No estar-hi és «pràcticament impossible en grans ciutats que estan permanentment connectades». És per això que considera que visualitzar aquesta realitat en una localització com la de la fira on es celebra el Mobile World Congress és essencial.
«Si Barcelona és la capital del mòbil, que menys que fer alguna cosa testimonial per denunciar com això ens perjudica?». I justament per això, en José María juntament amb un company de Girona protestaran a les portes del congrés un any més.
Les Estratègies de salut mental i addiccions 2017-2020 aprovades el març del 2017 s’han començat a desenvolupar en base a dues línies principals: reforçar els equips d’Atenció Primària amb especialistes en salut mental i enfocar els serveis especialitzats a la recuperació i inserció social de les persones amb trastorns mentals greus.
Degut a un increment pressupostari addicional de 70 milions l’any 2017, el Departament de Salut ha contractat a través dels proveïdors de serveis públics a 650 professionals dedicats a l’atenció a la salut mental i addiccions. D’aquests, 300 professionals passen a l’extensió del programa d’Atenció Primària, 175 al seguiment dels pacients amb trastons mentals greus als centres específics i la resta de professionals s’integren a la resta de programes. Així, en Atenció Primària s’ha passat de 100 a 300 professionals. Ara mateix són 240 els qui ja treballen i es calcula que en els propers mesos s’incorporaran els 60 restants. D’aquesta manera, tots els centres d’Atenció Primària de Catalunya disposaran d’un equip de professionals especialistes en salut mental i addiccions format per psiquiatres, psicòlegs clínics i infermers dels centres de salut mental, tant d’adults com d’infantil, que treballen conjuntament amb els professionals de la primària.
David Elvira, director del CatSalut, ha constatat en roda de premsa que «en els darrers anys estem davant d’una societat més fràgil, més envellida, amb més patologia crònica i que s’ha vist perjudicada per una crisi social i econòmica molt greu». Donat el gradient socioeconòmic de la salut mental (les persones amb ingressos molt baixos consulten l’Atenció Primària per un problema de salut mental 2,2 vegades més que la resta de la població i la taxa d’hospitalització psiquiàtrica i el consum d’antipsicòtics és superior en persones amb un nivell socioeconòmic baix) des de Salut, ha dit Elvira, s’havia de «prioritzar una estratègia de polítiques públiques en salut mental».
Per revertir aquesta situació s’han generat nous contractes, que són estables i que responen a un projecte i una estratègia a llarg termini. El volum de contractacions, ha dit, ha fet que professionals d’altres comunitats autònomes es traslladessin a Catalunya per donar resposta a la demanda. Una demanda que aconseguirà durant aquest 2018 un objectiu que el Pla fixava per 2020. El 62% del pressupost en salut mental total, que s’eleva a 440 milions d’euros, es destina a programes d’atenció comunitària i supera així l’objectiu fixat per a l’any 2020 que s’havia establert en un 60%. El 40% restant va destinat a l’atenció hospitalària.
“La salut mental té edat, té gènere i té classe”
A Catalunya, els trastorns mentals estan entre les primeres malalties cròniques que declara patir la població. El 6,2% de la població major de 14 anys presenta risc de patir ansietat o depressió. En adults, per classe social i gènere, s’observen diferències rellevants: les persones de classe baixa tenen major probabilitat de patir ansietat o depressió, especialment les dones.
«El gradient socioeconòmic que impacta en la salut mental no només ho fa en l’ús dels serveis sanitaris si no en alguns resultats com ara la taxa de suïcidi», ha dit Elvira per explicar que aquesta taxa és més alta en homes de menys de 65 anys que no treballen que en homes que treballen i amb rendes anuals superiors a 18.000€.
El 5,1% de la població de 4 a 14 anys, pot patir un problema de salut mental. Els nens amb pares amb estudis primaris o sense estudis tenen 3 vegades més probabilitat de patir trastorn mental que els que tenen pares universitaris, en el cas de les nenes la probabilitat és de 4 vegades més.
Així, des de Salut han volgut transmetre que el nou model d’atenció a la salut mental té una clara vocació comunitària, amb un abordatge des de la perspectiva de la salut pública, ja que «la salut mental no ve marcada per les condicions individuals si no per formar part d’un col·lectiu», ha ressaltat Elvira.
Intervenció comunitària: Atenció Primària, clau pels problemes de salut mental
Cristina Molina, Directora del Pla Director sobre salut mental i addiccions, ha volgut transmetre la importància de reforçar l’Atenció Primària i els equips amb personal especialitzat en salut mental per «donar una millor resposta als trastorns mentals lleus però també en l’atenció de la salut integral i física, ja que les persones amb problemes de salut mental greus viuen un promig de 15 anys menys».
Els problemes de salut mental atesos a l’atenció primària es concentren en la franja de 40 a 65 anys i són més freqüents en dones. Durant l’any 2016, prop d’1,4 milions de persones van ser ateses a la primària per un problema de salut mental, la qual cosa representa el 24% del total de persones que van visitar-se aquell any. Entre l’any 2013 i el 2016 el nombre de persones ateses han augmentat un 12,5% i el nombre de visites un 18,3%. El trastorn mental més freqüent a la primària és l’ansietat, seguit del depressiu i de les situacions relacionades amb el malestar emocional.
Cristina Molina justifica aquest augment en base en diverses raons com ara que hi ha més professionals i per tant més atenció i s’arriba a més gent o que les campanyes contra l’estigma han fet que més gent acudeixi a visitar-se.
En aquest sentit, per seguir augmentant les visites d’aquell qui ho necessiti, l’atenció domiciliària no és només pels pacients crònics sinó també «per no volen o no poden sortir de casa per diversos motius». Així, per Maite Peñarrubia, Coordinadora Clínica del grup de treball de Salut Mental i Addiccions a l’Atenció Primària, «rebre una atenció domiciliària compartida integrada a la salut física i mental per professionals de salut mental i de la primària farà que puguin rebre una atenció més especialitzada». Peñarrubia ha remarcat la necessitat d’evitar la medicalització dels problemes de la vida, reduir la prescripció de psicofàrmacs i incrementar la recomanació de recursos comunitaris.
Això es podrà realitzar mitjançant la identificació d’actius comunitaris per millorar la prescripció social a través d’equips integrats, formats per professionals d’atenció primària i professionals especialistes en salut mental i addiccions.
Intervenció comunitària amb un model preventiu, participatiu i de recuperació: l’ús dels serveis de rehabilitació
Un 4,5% dels infants i joves són atesos als centres de salut mental infantil i juvenil i d’aquests, un 14,7% tenen un diagnòstic de trastorn mental greu. També les noves addiccions entre joves serien una causa de l’augment de visites.
En adults, un 2,8% dels adults són atesos als centres de salut mental d’adults i d’aquests, el 36,8% tenen un diagnòstic de trastorn mental greu.
Davant d’això, el Departament de Salut veu que els problemes lleus de salut mental i addiccions han de ser atesos, prioritàriament, a la primària i els greus derivats als centres de salut mental. El nou model enfoca els serveis especialitzats a la «recuperació, l’autonomia, l’apoderament i la inserció social de les persones amb trastorns mentals greus». Per això, en aquests serveis s’han contractat 175 nous professionals, fet que suposa doblar en un any els professionals que fan acompanyament als pacients més greus i en situació de més vulnerabilitat. Així, volen millorar l’accessibilitat dels pacients a aquests serveis i assegurar l’equitat territorial.
L’objectiu és que, a través d’aquesta planificació integral, es millori la funcionalitat i es faciliti la recuperació de les persones per afavorir la seva integració comunitària i social. També promoure l’autonomia i l’apoderament proporcionant suport i eines també a les famílies. Amb aquesta extensió dels serveis de rehabilitació comunitària es vol permetre millorar la qualitat de vida i poder recuperar el projecte vital, a través de la inserció laboral i social.
La unitat de medicina esportiva que la Fundació Sanitària Mollet (FSM) volia obrir dins l’Hospital de Mollet del Vallès s’haurà d’obrir finalment dins les instal·lacions del sociosanitari de la FSM, ja que la Fundació és propietària de l’edifici, i no dins de l’Hospital de Mollet, com des del primer moment s’havia anunciat. Així ho expliquen membres de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Valles i la Marea Blanca de Catalunya que, per ser coneixedors d’aquestes novetats, s’han reunit amb David Elvira, màxim responsable del CatSalut.
La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès s’ha estat mobilitzant en contra que, com van comunicar el 19 de desembre passat, la Fundació Sanitària Mollet (FSM) obrís una unitat de medicina esportiva privada dins de les instal·lacions de l’Hospital de Mollet del Vallès.
Durant la reunió, segons la Marea Blanca, David Elvira ha assegurat que en cap moment hi ha hagut permís o autorització del CatSalut per obrir la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet, atès que no hi ha hagut cap mena de petició prèvia. La decisió aleshores d’obrir la unitat a les instal·lacions del sociosanitari, propietat de la FSM, s’ha donat després que el CatSalut es reunís aquest dimarts amb la Fundació Sanitària.
La valoració és positiva, ja que, en paraules del portaveu de la Marea Blanca Enric Feliu abans d’haver participat de la reunió: «no ens oposem que existeixi activitat privada esportiva però el que no entenem és que sigui dins d’un hospital». Feliu també ressalta que la medicina esportiva està tota mutualitzada i que això és un problema però no es podia permetre que s’introduís aquest sistema dins l’hospital.
Mentre es realitzava aquesta trobada, diferents moviments i col·lectius en pro d’una sanitat pública com ara la Xarxa de Cures, Acampada Mar, Rebelión Bellvitge, Paicam, Marea Pensionista, Acampada Sabadell o Resistència Clínic han estat presents a les portes del Departament de Salut.
El cas de l’Hospital de Mollet: manifestacions, mocions i cartes a institucions
Davant la posada en marxa d’aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet, des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallés van voler manifestar des d’un inici el seu «absolut rebuig» a qualsevol intent de privatitzar alguna àrea de l’Hospital de Mollet, així com la utilització dels recursos materials i humans de l’Hospital «per contribuir al benefici de les empreses que intenten fer del dret universal de la Sanitat un mer negoci». Per ells, acceptar la introducció de medicina esportiva privada a l’Hospital de Mollet suposava introduir una «sanitat amb assistència ràpida i còmoda pels qui la puguin pagar i una altra amb llargues llistes d’espera i una qualitat diferent destinada a la resta de la ciutadania».
La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès va arribar a recollir gairebé 1.000 signatures i va realitzar múltiples concentracions i manifestacions per aconseguir que no s’obrís la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet. A més, també va impulsar una moció a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans per aturar-ho.
La moció partia de tres supòsits dels quals es posicionaven en contra. Primer, que la unitat seria gestionada de manera íntegrament privada, i comptaria amb la col·laboració d’especialistes de l’Hospital, i en no ser finançada per la Generalitat de Catalunya, hauria de ser sufragada pels mateixos usuaris. Segon, que posar en marxa aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet comportaria fer negoci d’unes instal·lacions públiques, les quals per la seva naturalesa han de ser destinades únicament a l’atenció dels usuaris de la sanitat pública. I tercer, que aquest fet podia obrir la porta a què en el futur es desenvolupessin noves activitats privades. Per sostenir aquest últim punt, posaven com a exemple el cas de l’Hospital de Palamós o el de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Després que el Ple de l’Ajuntament de Mollet i el Ple de l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans aprovessin la proposta per sol·licitar a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet, la Plataforma va dirigir una carta a la Presidència i la Direcció General de la Fundació Sanitària Mollet. En aquesta demanaven a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet.
«Mentre que tinguin vostès la gestió, creiem que cal lluitar per tal que s’ampliïn el concert amb Catsalut augmentant la cartera de serveis, la millora de les urgències, disminuir les llistes d’espera, i d’aquelles deficiències que ja li hem manifestat de forma reiterada, i no intentar fer veure que la millora del servei passa per crear activitat privada a la Fundació Sanitària Mollet, que utilitza les instal·lacions de tota la ciutadania, i que posa per damunt els interessos privats als públics», deien a la carta dirigida a la FSM i signada per Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.
Una carta i unes demandes que trobaven legitimades per l’aprovació d’aquesta proposta pels dos consistoris a més de la mobilització ciutadana del passat 25 de Gener a nivell estatal contra les llistes d’espera que també es va realitzar a les portes de l’Hospital de Mollet.
L’American College of Cardiology i l’AmericanHeart Association, una de les organitzacions més influents del món en salut cardiovascular, van publicar fa un parell de mesos una nova Guia de la Pràctica Clínica sobre Hipertensió Arterial que situava el llindar diagnòstic d’hipertensió arterial (HTA) a 130/80. Actualment aquest llindar està situat a 140/90 seguint els criteris dibuixats l’any 1993.
Segons els càlculs de les mateixes institucions, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.
A banda, ells mateixos etiqueten també de tensió elevada i recomanen modificar estils de vida i tenir un seguiment mèdic a les persones amb la tensió superior al llindar 115/75. Aquesta tensió és la que té entre el 60 i el 85% de la població general, el que implica que tres de cada quatre persones podran ser catalogada com a «malalta».
Sebastián Vignoli, metge de família referent en malalties cardiovasculars, defensa que «no hi ha proves científiques que demostrin que aplicar un tractament a aquest nivell d’hipertensió [130/80] aporti res» i indica que això afavorirà el sobrediagnòstic. A més, ens explica que, com tot, els nous estudis i les noves orientacions s’inicien a occident i s’acaben estenent: «ja va passar amb la diabetis i passarà ara amb la hipertensió». A més, creu que s’acabaran instaurant els criteris perquè «allà als Estats Units els metges de família tenen poc pes» i cardiòlegs i internistes els aplicaran.
En la mateixa línia, Vignoli explica que els cardiòlegs «d’aquí» també aposten per baixar els criteris però que hi ha també resistència a fer-ho des d’algunes associacions. Com encara no està actiu, les crítiques no estan sent determinants per saber què s’acabarà fent.
Per sobrediagnòstic entén el diagnòstic d’un trastorn a una persona que no té símptomes, és a dir, «sobrediagnosticar és dir-li a algú que té un problema encara que aquell trastorn no li reduirà la vida per res», apunta Vignoli. En aquest sentit, en un article detallat, Vignoli explicava que «no existeixen evidències suficientment sòlides per etiquetar de “tensió arterial elevada” i recomanar modificació d’estils de vida i seguiment mèdic a les persones amb tensió arterial major de 115/75 (60-85% de la població general)». Al mateix temps, afirma que tampoc existeixen «per diagnosticar d’“hipertensió” i recomanar tractament farmacològic a les persones amb tensió arterial major de 130/80, hagin o no tingut esdeveniments cardiovasculars».
La confusió entre causa i factor de risc
Una causa és allò que provoca la malaltia i sempre està present. Un factor de risc en canvi serà un factor que, quan no trobem la causa d’una malaltia, es cregui que pot estar associat a aquesta. Els factors de risc no tenen per què estar presents en tothom en una mateixa malaltia i mai es podrà afirmar que són una causa segura d’aquesta.
Per il·lustrar aquesta idea, Sebastián Vignoli explica que en malalties cardiovasculars no acostuma a haver-hi causes, el que sí que hi ha són factors de risc associats. I ho exemplifica dient que «no tothom que té un ictus és hipertens».
Relacionar causa i factor de risc com iguals és perillós doncs pot portar a voler desenvolupar tractaments per a casos que no en poden tenir com ara envellir. I és que «envellir en si és un factor de risc per emmalaltir», apunta Vignoli. però segons Vignoli no afirmarem que envellir, en ser un factor, és ja una malaltia ni tampoc desenvoluparem tractaments si no es pot garantir que siguin efectius per la gent que ho viu. Això seria de nou sobrediagnosticar.
Investigar, desenvolupar, avançar
«La medicina occidental està farcida d’interessos». Aquesta afirmació surt sovint de la boca de molts professionals sanitaris i científics. Sebastián Vignoli creu que és molt complicat separar els avenços i els estudis que es realitzen dels interessos que hi ha al darrere. Econòmics però també interessos interns dels professionals. «Els especialistes tenen tendència a expandir el seu camp d’acció, sempre volen fer més proves i més cribatge», apunta al mateix temps que afirma que «no ho fan amb mala intenció» sinó que la majoria «ho creuen necessari».
Vignoli, crític ara amb el canvi de llindar, també ho és amb la facilitat que hi ha a l’hora de desenvolupar nous tractaments. La metaciència actualment està estudiant com s’investiga la ciència i està trobant moltes errades. Si això passa és perquè cada cop que es desenvolupa un nou tractament es realitza un assaig clínic on es compara el nou tractament amb un placebo o amb un tractament vell. El problema que indica Vignoli és que «quan la medicina decideix confirmar que una cosa que ja fa està ben feta, es troba que en el 40% dels casos estaven equivocats». «No es poden implementar nous tractaments i noves proves diagnòstiques que s’incorporen a les guies per després haver d’anar corregint», afegeix Vignoli.
Actualment es realitzen dos assaigs clínics de mitjana perquè una intervenció sigui aprovada. «Si baixem el llindar també en això, engreixarem aquest 40%».
Sobre els motius que porten a aquesta producció d’avenços i tractaments que acaben sent ineficaços? Un sistema d’incentius «malaltís»: segons Vignoli, existeix pressió perquè publiquis i a més perquè aquestes publicacions siguin positives.
Les càrregues de treball que pateix el personal del Centre Fòrum, expliquen els treballadors, han portat que l’activitat d’aquest edifici sigui «insuportable» per a ells però també per als pacients i familiars. Veïns, usuaris i components de la Plataforma Acampada Mar «El Mar s’ofega» junt a la Marea Blanca han realitzat una concentració a les portes del Centre Fòrum com a denúncia. Durant aquesta, han recollit signatures entre els usuaris i han entregat una carta que ha recollit recursos humans a l’atenció de la Directora del Centre Fòrum, Rocio Ibáñez Ávila, qui també és Directora de l’Hospital de l’Esperança.
El Centre Fòrum pertany al Consorci Sanitari Parc de Salut Mar i tracta malalties d’alta complicació, crònics, pal·liatius i també té unitats de salut mental i geriatria. Situat a la zona litoral, té aquí la seva àrea d’influència, una zona que Rosa Lara, infermera del centre, qualifica de complexa i molt necessitada d’intervenció social.
Com a Centre d’Atenció Sociosanitària, el Centre Fòrum atén malalts de llarga estada, té una unitat de pal·liatius, persones que s’apropen a la mort, una de subaguts i també una de convalescència. «Hi ha molt malalt crònic que no podem derivar a l’Hospital del Mar, que necessita una atenció continua i individualitzada», explica Lara que afegeix que el gran problema que es troben els treballadors del centre és no tenir temps «per humanitzar les cures».
Els treballadors denuncien que des de gerència no s’ocupen d’estimular i apoderar el seu personal. «Hi ha molta feina però fan com si no els hi afectés. Haurien de baixar aquí i veure que els malalts no són pacients i prou, són persones», demana Lara.
El model jurídic del 2010 per al Parc de Salut Mar donava a la Generalitat una quota de representació del 60% i a l’Ajuntament del 40%. Per això, la carta on s’exposa la situació i les demandes dirigides a la Directora del Centre Fòrum també es farà arribar a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a la Gerent del Parc de Salut Mar Olga Pané i al Síndic de Greuges.
53 pacients per infermera: les conseqüències de la reducció de personal
Quan el CatSalut va obrir les portes de l’edifici l’any 2005 ho va fer amb prou personal i utilitzant totes les seves plantes. Uns anys després va reduir la utilització de l’edifici a la meitat i, consegüentment, la meitat dels treballadors van ser destinats a altres centres. Ara, ens explica Lara, torna a estar tot obert i en ple funcionament però el personal no ha tornat. La saturació existent a l’Hospital del Mar fa que el Centre Fòrum assumeixi molta feina i eviti derivar pacients cap a l’Hospital. «Veient com està el Mar evitem enviar gent. Nosaltres ara tornem a tenir més recursos sanitaris però els recursos humans, que també els necessitem, no ens els posen», denuncia Lara.
La situació per exemple d’infermeria implica que algunes d’elles en torns concrets arribin a atendre 53 pacients al mateix temps. Una tasca del tot inassumible per a les treballadores que denuncien aquestes càrregues de treball com a «abusives».
Una dona signa per unes millors condicions laborals i en l’atenció a les portes del Centre Fòrum / Carla Benito
Al servei de psiquiatria del Centre Fòrum ingressa només persones que estiguin en situació estable però, com indica Lara, no es pot afirmar que una persona amb una malaltia de salut mental estarà sempre estable. El torn de nit de psiquiatria és on hi ha menys personal, ja que segons Lara, la direcció és on veu menys necessitat. Fa uns mesos van obligar a tot el personal del centre, també els que es troben rotant per aguts i pal·liatius, a realitzar un curs específic per si en algun moment calia pujar a la unitat de psiquiatria i ajudar a fer contencions a algun pacient. «Evidentment que pujarem si un company té un problema, però no hauria de funcionar així, hauria d’haver-hi el personal adient a cada unitat», diu Lara. Així, explica que treballar sota la pressió del temps genera impotència i estrès entre el personal fent que aquests sovint marxin plorant a casa i que cada cop hi hagi més absentisme.
No només hi ha col·lapse entre les infermeres, també denuncien carència de personal a cuina, neteja o intervenció socials. Entre els sanitaris, ara s’ha eliminat també el paper del supervisor de nit. Només hi ha un metge de guàrdia i és una infermera, de manera rotatòria, qui ha d’assumir aquesta responsabilitat sense descuidar a més l’atenció als pacients que li pertoquen.
Humanitzar les cures per millorar la qualitat del servei
El temps és un element bàsic per a treballar amb malalts crònics. Alguns pacients requereixen a més de cures físiques, cures específiques a la complexitat de la seva malaltia. Lara destaca que gerència els hi marca uns tempos per a poder realitzar de manera mecànica i precipitada aquestes tasques però ressalta la necessitat d’humanitzar les cures. «Aquests temps des dels despatxos no es contemplen; només pensen en les cures físiques del malalt però no en el temps emocional que necessiten ells i les seves famílies», ressalta Lara que troba important treballar aquest aspecte amb persones que es troben en una situació crònica.
Per «poder treballar amb dignitat», usuàries, treballadores i la Plataforma el Mar s’ofega demanen oblidar aquestes ràtios tan descabellades, ja que no es pot treballar així. Com la resposta d’augmentar personal no la veuen factible amb l’argument de les retallades que des de fa anys se’ls hi dóna, expliquen que demanen acceptar menys pacients: «només així podrem millorar la qualitat», tanca Lara.
Un total de 416 professionals de pediatria han participat d’una enquesta realitzada per Metges de Catalunya (MC) que volia conèixer com es troba el col·lectiu. Els resultats assenyalen que un 85% dels pediatres creu que no dedica el temps suficient per visita. A partir d’aquí, han iniciat converses amb el Departament de Salut per tal d’implantar “mesures urgents” que permetin disminuir les càrregues de treball.
Anna Roca, vicesecretària general de Metges de Catalunya i pediatra al CAP de Viladecans, ha estat una de les persones que ha liderat l’enquesta. Ens explica que la motivació va sorgir al veure la quantitat de queixes que els delegats territorials recollien dels pediatres de la Primària arreu.
L’enquesta, realitzada junt la Societat Catalana de Pediatria (SCP) ha servit per mostrar que un 85% dels pediatres d’atenció primària que exerceixen a la sanitat pública considera que no pot dedicar el temps suficient a l’atenció dels seus pacients, asseguren les dues organitzacions. Des del sindicat i la societat a més, opinen que aquestes dades evidencien una “pressió assistencial desproporcionada, que pot provocar un risc en la seguretat clínica de l’acte mèdic i un esgotament inadmissible en els pediatres”.
Tant des del sindicat Metges de Catalunya com des de la Societat Catalana de Pediatria reclamen a Salut disminuir “amb urgència” les càrregues assistencials dels professionals. Roca veu que la manca d’especialistes passa a tots els hospitals i la precarietat és comuna a un o altre servei. Ara bé, Roca especifica que l’Atenció Primària està especialment malament en quant a falta de professionals i en quant a precarietat i que, dins de l’Atenció Primària,»és el servei de pediatria el que pateix més».
En aquest sentit, una altra de les dades que desprèn l’enquesta és que un 93% dels pediatres assegura que no té establert un límit de visites diàries en la seva agenda. A banda del límit, un 64% dels pediatres no pot organitzar la seva agenda diària de visites, ja que, habitualment, ho fa la direcció assistencial o el personal administratiu. A més, un 88% dels especialistes confirma que, al seu centre, no es cobreixen les absències laborals pediàtriques per falta de substituts i que, en la majoria de casos (68%), és la resta de pediatres de l’equip qui assumeix les visites del professional absent.
Aquesta situació duu a que sovint, de fet en un 35% de les consultes pediàtriques, siguin metges de família o de medicina general qui atenguin aquestes visites. Des de MC i SCP opinen que aquest dèficit de pediatres en l’atenció primària passa per diversos motius: «la insuficient oferta de places de formació MIR en pediatria i el deteriorament de les condicions de treball (sobrecàrrega assistencial, dificultats per conciliar, retribucions precàries)».
Davant aquesta situació de precarització de l’atenció pediàtrica, MC i la SCP han iniciat converses amb el Departament de Salut per tal d’implantar “mesures urgents que permetin disminuir les càrregues de treball i compensar adequadament els professionals que, de manera voluntària, assumeixin més pacients, a fi de contrarestar l’escassetat de recursos humans». Així, les organitzacions professionals reclamen incrementar els equips de pediatria, augmentar l’oferta de places MIR d’aquesta especialitat, potenciar la formació de la resta de personal assistencial per millorar els circuits d’atenció als infants i redoblar la implicació de tots els actors sanitaris en els consells d’autocura i coneixements d’educació sanitària en l’entorn dels menors.
Les dades de l’enquesta es van presentar conjuntament per Metges de Catalunya i per la Societat Catalana de Pediatria en una jornada de treball conjunta a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.
La Jamila té 23 anys i la seva família va practicar-li una ablació quan era ben petita. Les seves ganes i la seva voluntat van ser el que la va empènyer a informar-se a través d’Internet i buscar una clínica que realitzés reconstruccions dels genitals post-ablació. Va ser així que va trobar la Fundació Dexeus Salut de la Dona i el seu programa de “Reconstrucció genital postablació” que, des del 2007, ofereix reconstruccions del clítoris de manera totalment gratuïta. La intervenció dura uns 45 minuts i consisteix en una cirurgia que permet restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats. En el 90% de les operacions han aconseguit la restitució anatòmica i en el 75% aconsegueixen la restitució funcional.
El ginecòleg Pere Barri Soldevila, al capdavant de la iniciativa, és el primer metge que va practicar aquesta intervenció a Espanya. Després de 89 intervencions, es mostra satisfet amb el treball fet i valora que «una cosa que dura i segueix rodant vol dir que era una bona idea». Ara, la majoria dones que acudeixen al centre per realitzar-se la intervenció quirúrgica «ho fan majoritàriament gràcies al boca-orella», ens explica Barri, però també especifica que en els inici del projecte aquest arribava a les dones gràcies a la informació d’entitats o ONG.
No és el cas de la Jamila. Tot i que ella és catalana de naixement, la seva família va voler seguir amb la tradició de practicar l’ablació a la seva filla i ho van fer durant unes vacances a Gambia, el seu país de procedència. Quan la Jamila va decidir reconstruir-se el clítoris va decidir no dir-li a la seva família: «no sé com s’ho prendrien perquè a vegades s’enfaden per coses que jo creia que els hi semblarien bé i a la inversa», explica. També opina, no obstant, que al final ho haurien d’entendre a la força en veure l’entorn on viuen. «És normal que volguessin seguir amb les tradicions de la seva cultura, però després de venir a viure aquí… si algun dia els hi dic ho hauran d’entendre a la força», afirma taxativa la Jamila.
El perfil de dones que la Fundació Dexeus Dona ha atès és, segons ens explica el Dr. Barri, d’una jove d’origen africà, d’uns 27 anys d’edat de mitjana, que va patir la mutilació de molt petita i que, un cop ja vivien aquí, si és que no havien nascut ja aquí, es senten properes a la dona occidental i volen ser com les altres dones que conformen el seu grup d’amics. Davant aquesta necessitat d’»integrar-se» de la que parla Barri, a banda de la reconstrucció quirúrgica, la Fundació també desenvolupa un acompanyament psicològic a les dones.
El suport psicològic, clau en tot el procés
El procés que es desenvolupa compta amb dues tasques paral·leles: una visita amb ginecologia i una altra amb el servei de psiquiatria on se li fa una avaluació psicològica que es repeteix al cap de 4-6 mesos de la intervenció quirúrgica. Des de Dexeus Dona creuen que la reconstrucció suposa un gran pas per aquestes dones, ja que tot i ser «un procés molt traumàtic», en ser un ritual que forma part d’una tradició es viu com un tabú en la societat occidental. Barri destaca que “és fonamental realitzar en paral·lel un acompanyament psicològic a totes les dones que decideixen dur a terme aquesta intervenció”.
El Dr. Barri en una de les intervencions de reconstrucció genital postablació / Fundació Dexeus Mujer
A més de necessitar suport psicològic i emocional per la dificultat de sotmetre’s a una operació i que aquesta sigui per reconstruir una part mutilada del teu cos, el servei de psiquiatria de Dexeus Dona, ens explica el Dr. Barri, observa que «psicològicament la dona mutilada que viu aquí pel seu entorn està pitjor, més dèbil, que la dona que viu en un estat africà envoltada de situacions idèntiques o similars a la seva».
Els problemes que s’han trobat més sovint entre les dones operades són la falta d’autoestima i una baixa capacitat de relació social, no només amb la parella. «Aquests sentiments o actituds les limiten en el seu dia a dia i volen revertir-ho», comenta Pere Barri que afegeix content que en les últimes visites al servei psicològic els indicadors que es recullen ja indiquen «que això ha canviat, que estan molt millor».
Per la Jamila, tenir aquest suport psicològic va servir-li per perdre la por al post-operatori, un procés que recorda amb molt dolor. «Vaig estar quasi tres mesos sense moure’m pel mal i l’acompanyament psicològic va servir per estar molt més contenta i no enfonsar-me», revela la Jamila. En aquest sentit, pel Dr. Barri, «veure com ha millorat la pacient és veure l’èxit del programa».
La Jamila treballa com auxiliar d’infermeria i ara viu sola, però quan va sotmetre’s a la intervenció quirúrgica, la Jamila encara vivia amb la seva família, la que li havia practicat l’ablació. Aleshores va haver d’inventar-se una operació menor per justificar el seu estat. No troba que ocultar-ho a la família sigui un impediment si bé sí que genera més dificultats. La Jamila anima a les dones que vulguin reconstruir-se els genitals a no dubtar: «si realment volen fer-ho, poden. No cal que ho expliquin a la seva família ni que en tinguin por. Jo els hi diria que endavant! Jo no he pogut comptar amb el suport de la meva família però les meves amigues m’han ajudat molt. Ara estic més contenta, més segura de mi mateixa i amb el meu entorn, sobretot en les meves relacions sexuals».
El Dr. Barri en una de les intervencions de reconstrucció genital postablació / Fundació Dexeus Mujer
Més programes de reconstrucció i Tolerància Cero amb la Mutilació Genital Femenina
Segons les dades facilitades per la Fundació Wassu-UAB i recollits en el Mapa de la Mutilació Genital Femenina (2016), a Espanya hi ha prop de 70.000 dones procedents de països on es practica la mutilació genital femenina (representen un 2% sobre el total de la població d’origen estranger). D’elles, 18.396 són menors de 14 anys, i gairebé una tercera part de les empadronades a Espanya resideixen a Catalunya.
En perspectiva d’aquestes dades, l’any 2015 es va crear el circuit per a la reconstrucció del clítoris a les dones residents a Catalunya que han patit la mutilació genital femenina i des d’aleshores les despeses de les intervencions quirúrgiques, on intervenen professionals de ginecologia i cirurgia plàstica, les assumeix el sistema sanitari públic català. Des d’aleshores hi ha hagut 26 consultes de les quals 10 han acabat amb la realització de la intervenció quirúrgica. Properament, indiquen des de Salut, n’hi ha previstes tres més derivades de les visites de l’any passat.
L’Atenció Primària està focalitzant part dels seus esforços en l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Segons el Departament de Salut, aquesta Estratègia persegueix enfortir l’atenció primària i la salut comunitària i consolidar-la com a eix vertebrador del sistema públic de salut; potenciar l’orientació comunitària com una estratègia de generació de salut i de lluita contra les desigualtats en salut; garantir un model bio-psicosocial d’atenció centrat en la persona; respondre als canvis demogràfics i a l’augment de comorbiditat; i garantir la qualitat i seguretat, l’equitat territorial i la sostenibilitat del sistema públic.
Dues entitats de l’Atenció Primària estan treballant junt a altres amb el Departament per dibuixar aquest nou model d’Atenció Primària i Salut Comunitària. Són l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC). En una jornada de debat anomenada “L’ENAPISC i els Professionals: Noves propostes, per afrontar nous reptes”, les dues entitats van abordar els aspectes de l’ENAPISC que se centren a tenir cura dels professionals perquè aquests puguin tenir cura dels ciutadans, “Cuidar per a poder cuidar!”.
Alba Brugués, infermera de família i presidenta d’AIFiCC, i Xavier Bayona, metge de família i membre del grup de gestió de la CAMFIC, creuen que l’Atenció Primària és el centre del sistema i porta d’entrada d’aquest i que ha d’adaptar-se als canvis sociodemogràfics de l’entorn per a millorar l’atenció al ciutadà i adaptar-se a cada cas i situació.
Com estem ara? Què s’està fent des del Consell Assessor que tracta l’ENAPISC?
Xavier Bayona: Jo no en formo part del Consell i, des de fora, de l’ENAPISC poc sabem. És un projecte ambiciós. L’any passat en una jornada ens van presentar quines eren les bondats i les línies estratègiques a desenvolupar però no tenim res més. Tenim una declaració de bones intencions per part del Departament i ens sembla molt bé però al desenvolupament encara li falta molt i poca cosa hi ha publicada més enllà d’un PowerPoint.
Alba Brugués: Jo com a presidenta d’AIFICC sí que estic al Consell Assessor. Ens hem reunit dues vegades, tampoc ha avançat massa aquest Consell, no hi ha part operativa posada en marxa però sí que hi ha la voluntat que aquest Consell Assessor es vagi reunint i vagi seguint aquest procés. Les societats científiques han començat a fixar reunions molt breus, un cop al mes, per posar-se al dia de tots els avenços de l’ENAPISC.
El treball s’està fent amb el Departament de Salut però ara mateix no hi ha Govern. Què suposa això per a la feina diària i amb qui s’està fent el treball?
A. B.: S’està fent amb la Pilar Magrinyà, que és la directora general de Planificació en Salut del Departament de Salut i és la que sustenta la direcció política de l’ENAPISC. La direcció tècnica la sustenta Jordi Monedero. Hi ha més gent treballant com ara la Cristina Casanovas, una infermera d’AIFICC.
Hi ha confiança aleshores que segueixi endavant?
A.B.: Sí. No ens han dit ni que s’aturés ni que es posposés.
Vau realitzar una jornada de reflexió sobre l’ENAPISC amb metges i infermeres de primària. Què en va sortir? Cap a on hem d’anar o per què s’ha d’apostar?
X.B.: A la jornada bàsicament vam focalitzar el debat al voltant de les persones que han de cuidar. Un dels grans eixos de l’ENAPISC és tenir cura dels professionals. En aquesta jornada que vam fer conjuntament AIFICC i CAMFIC el que preteníem era fer una reflexió sobre quines eren les propostes que es feien dins l’ENAPISC i fer aportacions des dels assistents per veure com podíem millorar aquest projecte. Un projecte que ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català.
A.B.: Això dels professionals és la base. En l’Atenció Primària i Salut Comunitària, la base, el 80% del pressupost, són les persones. Si aquestes persones no se les cuida és que alguna cosa de la maquinària no funciona. Si el professional, que és el pilar, no està en línia del Pla Estratègic, doncs anem malament. Als hospitals els professionals evidentment també són un pilar però centren la part pressupostària en maquinària o en gran tecnologia. En la Primària el pressupost no es dedica ni a grans edificis ni a grans estructures: el 80% del pressupost és per als professionals i per tant s’han de cuidar.
Fora de les jornades, seguiu treballant conjuntament les dues entitats?
X.B.: Arran d’aquesta trobada hem redactat un document que es publicarà en breus on fem un recull dels cinc eixos que dins l’ENAPISC detallen la part que afecta més a la cura dels professionals. Es van destacar aspectes com que als professionals els hi agradaria disposar de més temps, de tenir més reconeixent, més facilitats per desenvolupar habilitats i poder créixer com a tal… Van sortir línies que els professionals tenen molt presents i van reivindicant des de fa temps. A l’ENAPISC passa una mica de resquitllada i vam voler subratllar que, com diu l’Alba, si més del 80% de la inversió que fa el sistema públic de finançament dels projectes és en professionals, cal mirar què podem fer perquè aquestes persones estiguin engrescades, que puguin créixer i donar satisfacció estant satisfets.
Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Carla Benito
Pel que fa a la territorialitat hi ha diferències que s’haurien de tenir en compte a l’hora de desplegar l’estratègia. Als Pirineus per exemple es necessitarà un altre volum de gent però també un altre tipus de recursos. Com ho esteu treballant això?
A.B.: Moltes de les desigualtats es resoldrien amb l’autonomia de gestió. Si tu tens un model d’autonomia de gestió per gestionar un territori, sigui de la mida que sigui, però la tens quant a economia, recursos humans, competències… És a dir: què necessites en aquell territori, quanta gent, quines característiques ha de tenir la gent que contractes… Només amb això ja s’arreglaria molt. No és una cosa planera, tu estàs fent una política sobre un territori i una població concreta.
D’això també es va parlar a la jornada: de l’autonomia en els centres de salut. A més, hi ha estudis al respecte, les entitats de salut que tenen autonomia de gestió tenen millors resultats i millor satisfacció dels professionals.
Esteu fent vosaltres també el recull d’aquestes diverses sensibilitats per portar-les a les reunions de l’ENAPISC?
X.B.: Hi ha un treball en marxa que ara està en fase d’escriptura i que es publicarà en els mesos vinents. A partir de l’anàlisi d’una enquesta que es va passar a professionals d’Atenció Primària de Catalunya, majoritàriament infermeres i metges, s’està veient que les fórmules de gestió que donen més capacitat autònoma i més reconeixement en els seus professionals són les que aconsegueixen un major compromís d’aquests professionals i, de forma indirecta, entenem que una major satisfacció. Fora de l’estudi tenen la capacitat de ser molt més innovadors i aportar millores que amb major eficiència poden aportar satisfacció a les necessitats de salut que la població ens demana.
Quines mesures s’haurien d’aplicar per revertir això i quin encaix podria trobar dins l’ENAPISC?
A.B.: Jo crec que no hauríem de treballar tant per professions sinó per equips d’Atenció Primària, ja que aquests equips són multidisciplinars: hi ha metges, infermeres, treballadors socials, administratius, odontòlegs… Aquests equips, que eren un dels pilars quan es van dissenyar, no s’han desenvolupat prou i hauríem de treballar més amb aquesta visió multiinterdisciplinar. Ara, parlant com infermera, dic que sí que és cert que sovint desaprofitem molt els professionals generant dobles visites amb un mateix pacient. Si ens distribuíssim més i respectéssim més totes les competències i elevéssim al màxim les competències de cada professional, segurament aprofitaríem al màxim tots els recursos humans que tenim.
De què estic parlant aquí? Doncs per exemple de la prescripció infermera. Ja sé que sempre cau però clama al cel que a hores d’ara que per una recepta d’un fàrmac o d’un producte que la infermera domina més, perquè té la competència de fer aquella cura o aquell procés d’aquella persona, que no la pugui fer, que l’hagi de derivar a un altre professional perquè faci la part administrativa. En aquest moment no té cap sentit que passi això.
Tota la part de la precarietat, és veritat: no hi ha professionals, o hi ha pocs, i a més a més no s’està donant valor per exemple a la infermeria familiar i comunitària. Ara els especialistes que surten no tenen un lloc prioritari a les borses de treball. I tampoc hi ha metges de família.
X.B.: Potencialment en aquests moments amb les jubilacions que es produiran en els anys que vénen està calculadíssim que les promocions de metges de família formats no tenen capacitat per cobrir tots els forats que s’hi crearan. És una situació urgent que ja la tenim aquí i cal que des de l’administració se’ns ajudi a trobar noves fórmules organitzatives per donar resposta a un ciutadà que ens ho demana.
Falten especialistes perquè no hi ha places de treball o perquè cada cop hi ha menys gent que tria aquesta especialitat en examinar-se del MIR?
X.B.: Les places MIR de Medicina de Família són menors aquest any respecte l’any passat. Si compares les especialitats hospitalàries amb les especialitats d’Atenció Primària hi ha un desequilibri positiu cap a les primeres que com a societat no té massa sentit. Hi ha un tema de planificació probablement motivat per diferents grups de pressió que està dificultant que en un futur pròxim si continuem com estem ara puguem continuar donant el mateix servei que estem donant ara.
La població va envellint també.
X.B.: Sí, la població va envellint i els professionals també envellim… aquí s’ajunten una sèrie de fenomens que se superposen. Hem de poder tenir una eina, que pot ser l’ENAPISC, que ens doni flexibilitat per adequar als territoris els professionals que necessitem. Està documentat que els diferents territoris necessiten diferents perfils professionals i en proporcions diferents. Probablement si invertíssim una situació que es dóna ara que hi ha més metges que altres col·lectius professionals en els equips d’Atenció Primària, potser podríem racionalitzar aquesta demanda de la cronicitat. És una demanda que ja tenim a sobre: tenim millor qualitat de vida, vivim més anys i ens anem fent grans portant una motxilla amb diferents malalties i situacions de risc per la salut.
A.B.: És evident que la gent envellim, vivim més anys i hi ha més situació de malaltia crònica. Segurament aquestes fórmules també impliquen donar més atenció al domicili com a lloc on cuidar. A més, no només fem salut en els centres sinó que s’ha de fer salut des de la comunitat.
Paral·lelament a això s’ha de treballar perquè la prevenció i la promoció de la salut en edats joves, amb gent que encara no està malalta, cal fer un incís important. Estem tan abocats al dia a dia, a sortir del pas, que tota aquesta part de prevenció i promoció l’estem deixant una mica de banda i això ens ho trobarem d’aquí uns quants anys.
Per una banda el tema de la cronicitat i per l’altra el de la prevenció: s’han de traçar estratègies per anar a parar a aquella gent que no et ve.
Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Redacció
X.B.: Hi ha projectes molt macos en alguns barris que ja han començat a treballar la comunitària. S’han creat xarxes, no només de professionals de la salut, on es vetlla per fer tallers des de diferents visions com ara educadors de carrer perquè la gent aprengui que es poden fer les coses d’una manera diferent, permetent viure amb millor salut i arribar a grans amb millor salut. L’ENAPISC seria un revulsiu que ens ajudaria a donar més força, més importància i més visibilitat a tot el projecte comunitari que ja s’ha iniciat però falta molt per fer.
A.B.: Els resultats immediats de tota aquesta estratègia comunitària costa molt de veure. En fer una intervenció quirúrgica per exemple veus els resultats ràpidament però en comunitària costa més, es veu a llarg termini. Costa de veure i costa que els polítics s’aboquin aquí. Hi ha experiències que són com bolets i la idea és que de mica en mica es vagin desplegant i reproduint. Per això necessitem professionals, i professionals formats per fer aquesta feina, perquè no estem massa acostumats a sortir dels nostres centres de salut i això és treballar molt al carrer. Calen professionals preparats, amb competències i que uneixin tot això: que la primària no està desvinculada de la salut comunitària.
Cal una estructura que contempli tots els vessants. Parleu de la necessitat de fer plans a més llarg termini. Ara s’ha vist amb el col·lapse a urgències als CAP i a hospitals que molts dels plans es realitzen per solucionar el dia a dia. Pel que fa a la territorialitat, que en parlàvem abans, ara la llei Comín volia modificar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Quin encaix tindria amb l’ENAPISC?
X.B.: Nosaltres, des del CAP, com a proveïdors de serveis intentem tirar endavant de la millor manera amb les eines que se’ns dóna. Per tractar tot això, l’ENAPISC ens possibilita reflexionar sobre prioritats segons territori, també sobre la necessitat que hi hagi o no privada, les realitats socioeconòmiques, migració… i així encaixar-ho amb la LOSC que s’ha de revisar a banda. Cada territori ha de tenir llibertat per desenvolupar les fórmules que cregui necessàries. Evidentment després algú ha de fer avaluació dels indicadors per veure com s’està treballant, però així es podrà avançar amb el protagonisme de l’Atenció Primària dins del sistema català.
A.B.: Sabem que darrere del Pla d’Innovació també hi ha bones intencions però el que no ens podem permetre és il·lusionar a la gent i que amb els canvis de Govern tot quedi en un calaix.
«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica».
Aquestes afirmacions són el Qui som de la Marea Blanca de Catalunya: un col·lectiu que va mostrar des d’un principi la seva oposició a l’avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic, ja que entenia que era una «involució que intenta alterar definitivament el model sanitari públic català».
Toni Barbarà és metge i, a més a més de participar de la Marea Blanca, forma part de Dempeus per la Salut Pública, una plataforma cofundada per ell mateix l’any 2009 en defensa del Sistema Nacional de Salut públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida.
Heu sigut la pedra a la sabata de l’Avantprojecte de Llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Per què?
Per començar, la que nosaltres diem Llei Comín, té un nom massa complicat per entendre que significa. És conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero. Des de Marea Blanca ens oposàvem per motius obvis però aquesta llei va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. Comissions Obreres i la CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.
Altres, com empreses sanitàries del sector privat tampoc hi estaven d’acord o hi van veure contradiccions.
Sí però per altres motius. Elles entenien que donava pas a una competència deslleial. Aquesta llei s’ha quedat arraconada i no sabem ben bé què passarà. Ara bé, s’ha de saber que no és un bolet solitari, respon a una ofensiva desregularitzadora i neoliberal.
A l’hora de fer-la van argumentar una normativa europea, la directiva 23 i la 24 de 2014 que volia unificar formes de concessió i contractació pública. L’aplicaven per homogeneïtzar Europa, deien.
Ara mateix s’estan movent altres lleis a nivell estatal que es mouen a temps diversos però tenen els mateixos objectius. Són la Llei de Contractes del Sector Públic o els moviments de la Central de Compres de l’Estat de Serveis Centralitzats. A més, aquí a Catalunya, Comín també va iniciar un projecte de llei de contractació a les persones.
Pel que fa a l’avantprojecte, quins són els aspectes que remarqueu?
La Marea Blanca vam fer una anàlisi complet de per què ens oposàvem. El què veiem és una reglamentació més que blinda les privatitzacions. Utilitzar el concepte públic-privada es substitueix dins la llei per col·laboració públic-social i amaga les maneres de fer. No es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos.
La llei també parla de sessió d’espais, d’encàrrecs de gestió que arriben a cobrir el 40% de l’encàrrec… Això és clarament una empresarialització dels centres sanitaris i no pas amb cooperatives. Estem parlant de lucre.
Com es pot evitar?
La desaparició de les traves burocràtiques és la desaparició de mecanismes de control i de rendició de comptes. Per nosaltres aquesta llei era un nou atac en forma privatitzadora i externalitzadora. Totalment als antípodes del que volem nosaltres que és un sistema sanitari totalment públic.
Es pot realment tenir una sanitat 100% pública?
Sí. A partir de la reivindicació, la recuperació i la reapropiació de la gestió pot haver-hi un sistema sanitari 100% públic. Es va començar a fer amb la Clínica del Vallés i va servir per donar titulars i després aturar-ho.
Aconseguir-ho ha de ser una lluita constant. El mercat aspira sempre a més i no s’atura a l’hora d’intentar aconseguir lucre. En sanitat ho fan quan utilitzen recursos públics.
És ideològic fer aquesta afirmació? La Marea Blanca es defineix per ser-ho.
L’Avantprojecte no va arribar tan sols a ser aprovat pel Govern On està ara la llei?
Ara? En dique seco. Però el descontrol és manifest encara que diguin que no. Ja hi ha moltes empreses que comencen a modificar estatus…
I cap a on va? Si es recupera un Govern similar al darrer és probable que la recuperin.
Sí. Estarem pendents i, sí es reprèn, nosaltres reprendrem la lluita contra l’avantprojecte. Ara faré servir un tòpic però… Governi qui governi, la sanitat pública es defensa!
Els estudiants de medicina de Catalunya volen apropar-se a la comunitat mèdica i científica i reclamen que des de les diverses organitzacions se’ls tingui més en compte. Ho han fet els que estan organitzats al Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCAT) i aprofitant la nova reelecció de president al capdavant del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) a qui li aproparan un seguit de demandes.
Júlia Serralabós, presidenta del CEMCAT des del passat mes de novembre quan el Consell va renovar la Junta, ens explica que el sentiment generalitzat entre els estudiants de Medicina és que se’ls «escolta més aviat poc». Ara, la idea és col·laborar amb estructures diverses per introduir-se a poc a poc dins el món sanitari, ja que tot i que encara són estudiants, ja es consideren part d’aquest.
Abans que el Col·legi de Metges de Barcelona renovés el president Jaume Padrós en ser l’únic candidat i programa que es presentava a les eleccions, el CEMCAT pretenia fer arribar certes demandes a les candidatures perquè les incorporessin en els seus programes electorals. Donat que el grup CoMB TU, que reunia el 42% dels compromissaris que formaven l’assemblea del CoMB, va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta per no estar d’acord amb el sistema electoral que s’utilitza, això no va ser possible.
La relació actual que existeix entre el CoMB i el CEMCAT, ens explicava Serralabós, és purament informativa: «anualment es realitzen reunions però són informatives i poc productives. Volem que això canviï». És per això que, tot i no haver pogut reclamar la introducció en els programes electorals dels candidats d’uns punts mínims, el CEMCAT els farà arribar a Jaume Padrós, amb qui «sempre hi ha hagut bona relació».
Exigeixen més reconeixement i participació des de i dins el CoMB
Des del CEMCAT resumeixen les demandes en quatre punts. Entenen que aquests aspectes estan en relació amb les «reivindicacions actuals com a Consell i com a part de la comunitat estudiantil i mèdica».
Primer de tot, demanen aconseguir una millora en la docència impartida a les Facultats de Medicina, formació continuada dels professionals que inclogui competències en docència i millorar la visió que es té dels estudiants en pràctiques i fomentar la seva participació. La majoria de metges que participen activament del CoMB també imparteixen classes a alguna de les facultats de medicina d’arreu del territori. Des del CEMCAT no entenen doncs com el CoMB, al seu entendre, no dóna valor ni es preocupa pels estudiants.
Un segon punt genèric que incorporen a les demandes és la «no realització de mesures privatitzadores ni retallades en sanitat i la reversió de les mesures ja aplicades».
També demanen que, en quant el sistema de formació especialitzada, i en concret respecte al projecte de la Troncalitat, s’aconsegueixi una millor informació de la població mèdica i estudiantil sobre el projecte i com avança. A la vegada que hi hagi una oposició al projecte de la troncalitat. Ara per ara, el projecte de la troncalitat com a nou sistema d’especialització està aturat però no frenat. La memòria econòmica del Real Decret que instaurava tant la troncalitat com el nou model d’examen per accedir a l’especialitat no estava ben feta i aquesta ha estat la causa de la frenada. Davant d’això, Serralabós indica que la participació dels estudiants és molt important. Segons el seu parer com a presidenta del Consell d’Estudiants, «els estudiants haurien de tenir un paper més actiu en la redacció del nou Real Decret» doncs no té sentit que «decideixin sols com ha de ser el grau i la residència» sense preguntar als estudiants.
Relacionat amb el punt anterior, el CEMCAT tanca les demandes amb l’exigència de millorar la participació estudiantil. Volen fer-ho a través de diversos elements: per ser uns més dins de la professió mèdica; involucrant-se en el CoMB, les societats científiques i les diferents activitats; i a través d’una possible línia de col·laboració amb el projecte #FaigMedicina, compartit amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), que pretén reivindicar la mala salut mental i física que pateixen els estudiants de Medicina. A més, volen que es replantegi el paper que se’ls hi dóna als estudiants dins del sistema de salut, ja que són membres «de forma indiscutible» i ho seguiran sent en acabar el grau universitari.
Què és el CEMCAT?
El Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya és un òrgan de representació de les estudiants de medicina i funciona a través de delegats territorials que surten de cada facultat. Cada sis mesos realitzen enquestes a cada centre universitari sobre quin posicionament ha de prendre el CEMCAT i a partir d’aquí es preparen per «afrontar els temes d’actualitat que afecten els estudiants de Medicina de Catalunya». Els seus objectius principals són visibilitzar el Consell, «perquè els estudiants el vegin com un organisme proper on es fomenta la participació i que formi part de la vida quotidiana dels estudiants». D’aquesta manera, amb més estudiants participant del CEMCAT, les reivindicacions històriques a les que donen veu tindran més força.
Els elements que més han treballat des del CEMCAT els darrers anys han estat mostrar un «rebuig absolut a la privatització sistemàtica d’hospitals i la promoció d’una millor docència a les Facultats». També reivindiquen que «any rere any algunes facultats segueixes incomplint els Numerus Clausus, fet que repercuteix de forma directa i negativa en la qualitat del Grau i de la formació rebuda». A més, a partir d’un estudi realitzat per la Fundació Galatea anys enrere que indicava la mala salut mental i física dels estudiants de medicina, des del CEMCAT junt amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS) s’està desenvolupant un projecte anomenat #FaigMedicina que pretén revertir aquesta situació. Una de les peticions que s’ha tramitat a diverses facultats a partir d’aquest projecte ha estat la de reclamar un servei psicològic gratuït dins la universitat. El problema que s’han trobat davant d’això, ens explica Serralabós, és que cada universitat té normatives diferents i depenen aleshores dels rectorats, no de les facultats.
Tot això, volen seguir-ho fent junt a totes les delegacions d’estudiants, a través d’un contacte més proper amb els equips deganals però també amb organismes externs, dels que destaquen els Col·legis de Metges o el col·lectiu Rebelión Primaria, amb qui ja treballen. En aquesta línia, volen crear un contacte fluid amb diverses associacions i societats científiques, ja que a vegades fan congressos on reserven places per estudiants i, sovint, denuncien, aquesta informació no els hi arriba.
