En Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió, Johann Hari indaga sobre les causes de l’ansietat i la depressió des d’una perspectiva absolutament diferent de les que coneixem fins ara.
Ja d’adolescent, el mateix autor va ser diagnosticat de patir un desequilibri químic en el cervell i va haver de prendre antidepressius. Amb el temps, va comprendre que aquest diagnòstic era erroni i l’habitual per a tota una generació. Va pensar llavors que ansietat i depressió tindrien a veure amb la forma en què vivim. Per afirmar la seva tesi, va estar anys investigant i viatjant pel món.
En Conexiones perdidas, Hari presenta “nou causes reals contrastades amb científics i proposa solucions radicalment diferents per acabar amb aquesta epidèmia global”. Parlem amb ell sobre tot això.
En la introducció, parles sobre la teva primera consulta a un metge i expliques que aquest no et va preguntar sobre els motius de la teva angoixa ni de les teves vivències. Parles amb això dels determinants socials de la salut. Per què a la majoria de les consultes no es tenen en compte?
Durant la major part de la meva vida, hi va haver dos misteris que planaven sobre mi. No els entenia, i si sóc honest, tenia por d’investigar-los. El primer misteri és que tinc 40 anys i al llarg de la meva vida, la depressió i l’ansietat han augmentat a tot el món occidental, inclosa Espanya. Volia entendre: per què ens està passant això? Per què a molts més de nosaltres ens costa tant passar el dia?
I volia entendre això per un misteri més personal. Quan era adolescent, vaig anar al meu metge i recordo haver-li dit que tenia la sensació que el dolor se m’escapava. No vaig poder controlar-lo; estava bastant avergonyit d’això. El meu metge em va explicar una història que ara veig que no estava totalment equivocada, però que era bastant simplificada. Va dir: “sabem per què la gent se sent així. De vegades, alguna cosa va malament en el cervell de les persones, hi ha un desequilibri químic natural. Tot el que necessitem és donar-te una droga perquè els teus químics tornin a la normalitat”. Així que em va donar un antidepressiu anomenat Paxil. I em vaig sentir molt millor per un temps, vaig tenir un veritable impuls, però després la depressió va tornar. Així que em van donar dosis cada vegada més altes fins que durant 13 anys vaig estar prenent la màxima dosi possible però encara tenia molt dolor. Així que vaig començar a preguntar-me: “estic fent tot el que em diuen que faci; Per què segueixo sentint-me així?”
I per respondre’t vas viatjar 40.000 milles. Què vas trobar?
Vaig entrevistar als principals experts científics, i a persones que han passat per la depressió a tot arreu. Vaig aprendre que hi ha evidència científica de nou factors que condueixen a la nostra depressió. Dos d’ells estan de fet en la nostra biologia. Els teus gens poden fer-te més sensible a aquests problemes, i hi ha canvis reals en el cervell que passen quan et deprimeixes i que poden fer més difícil sortir. Però la majoria dels factors que s’ha demostrat que causen la depressió i l’ansietat no estan en la nostra biologia.
Per exemple, si estàs realment sol, és molt més probable que et deprimeixis. Si estàs sota control a la feina, és molt més probable que et deprimeixis. Si no interactues amb el món natural, és molt més probable que et deprimeixis. Aquests són factors de la forma en què vivim, i una vegada que els entens, s’obre un conjunt molt diferent de solucions que s’han d’oferir juntament amb l’opció de les drogues.
Tots sabem que tenim necessitats físiques naturals. Òbviament, necessites menjar, refugi, aigua i aire net. Hi ha evidència igualment forta que tots els éssers humans tenen necessitats psicològiques naturals. Necessites sentir que pertanys. Necessites sentir que la teva vida té sentit i propòsit. Aquesta cultura que hem construït és bona en moltes coses, però cada vegada som menys bons per satisfer les profundes necessitats psicològiques subjacents de la gent.
Una gran part del meu llibre es pregunta quines són les necessitats psicològiques no satisfetes que condueixen a aquesta epidèmia de depressió i ansietat. I llavors, com podem començar a construir una cultura que satisfaci aquestes necessitats?
El nostre sistema clínic està creat per respondre, principalment, a problemes biològics. Hi ha algunes causes biològiques reals de la depressió, però existeixen juntament amb, i interactuen amb, aquestes enormes causes psicològiques i socials.
Començaré donant-te un exemple. Tothom sap que el menjar escombraries s’ha apoderat de la nostra dieta i ens ha fet emmalaltir físicament. No ho dic amb cap superioritat… Literalment vaig venir aquí des de McDonald’s. Però hi ha una evidència igualment forta que una espècie de valors escombraries s’han apoderat de les nostres ments i ens han fet emmalaltir mentalment.
Durant milers d’anys, els filòsofs han dit “si penses que la vida és sobre els diners, i l’estatus, i l’exhibició, et sentiràs com una merda”. No és una cita exacta de Confuci, però és l’essencial de què va dir. Però estranyament, ningú havia provat això científicament fins que ho va fer un home increïble que vaig conèixer anomenat Professor Tim Kasser.
La seva investigació suggereix coneixements crucials. Com més penses que la vida es tracta de comprar coses i mostrar-les i com et veus davant d’altres persones, més probable és que et deprimeixis i et posis ansiós en una quantitat realment significativa. I com a societat, ens hem convertit en molt més impulsats per aquestes forces.
Al principi, això sembla bastant obvi. Tots saben que no jauràs en el teu llit de mort i pensaràs en tots els m’agrada que tens a Instagram i en totes les sabates que vas comprar. Pensaràs en moments d’amor i connexió. Però, com em va dir el professor Kasser, vivim en una màquina dissenyada perquè descuidem el que és important a la vida. Estem constantment bombardejats amb missatges que ens diuen que busquem la felicitat en els llocs equivocats.
El professor Kasser volia esbrinar si podem interrompre aquesta màquina. Va fer un experiment en el qual va fer que la gent es reunís, un cop cada poques setmanes, durant mesos, per parlar dels moments en què realment han trobat sentit i propòsit en les seves vides. Per a algunes persones era tocar música, o córrer a la platja amb els seus fills. El grup va ser dissenyat per preguntar: ¿com pots dedicar més de la teva vida a aquestes coses, i menys a aquests valors escombraries? Van demostrar que només aquesta experiència va conduir a un canvi realment significatiu en els valors de la gent. Els va allunyar de les forces que causaven tanta depressió.
Aquestes són causes que van molt més enllà de la nostra biologia i el nostre sistema mèdic actual no és bo per a respondre a causes no biològiques.
Com has comentat aquí, al teu llibre expliques que en el teu llarg viatge vas acabar identificant nou causes de la depressió i l’ansietat. Responen a la dinàmica de la vida capitalista? Per què cal conèixer-les i classificar-les?
Com a primera idea, crec que és massa simplista dir que aquestes causes “responen a la dinàmica de la vida capitalista”. En primer lloc, diversos d’ells, com els traumes de la infància, per exemple, no tenen res a veure amb el capitalisme. I en segon lloc, en les societats comunistes com la Unió Soviètica i Corea del Nord, hi havia i hi ha una enorme quantitat de depressió, desesperació i ansietat, gairebé amb tota seguretat més que en les nostres societats, de fet. Qualsevol tipus d’economia -capitalista, comunista, socialdemòcrata- pot fallar en satisfer les necessitats humanes subjacents de la gent si no funciona bé. El problema central és que moltes de les necessitats més profundes de la gent com humans no estan sent satisfetes per la forma en què funciona la nostra societat en aquest moment.
Però per abordar la teva pregunta… Si no entens el que causa un problema, és realment difícil de resoldre. Fins ara, a la majoria de les persones se’ls ha ofert una història molt simplista sobre la seva depressió. Diuen que és única i enterament un problema amb la química del seu cervell. Això només porta a una solució: les drogues. Les drogues donen una mica d’alleujament però per a la majoria, lamentablement, no estan resolent el problema a llarg termini. Les millors investigacions científiques mostren que la majoria de les persones que prenen antidepressius químics es deprimeixen de nou. Així que necessitem tenir una comprensió més profunda del problema, per poder ampliar el menú de solucions.
Per exemple?
L’any 2000, un psiquiatre sud-africà anomenat Derek Summerfield es trobava a Cambodja realitzant algunes investigacions sobre els efectes psicològics de les mines terrestres sense explotar, en un moment en què es comercialitzaven per primera vegada al país antidepressius químics. Els metges locals no sabien molt sobre aquestes drogues, així que li van demanar a Summerfeld que les expliqués. Quan va acabar, li van explicar que no necessitaven aquests nous productes químics perquè ja tenien antidepressius. Desconcertat, Derek els va demanar que li expliquessin, esperant que li diguessin sobre algun remei d’herbes local. En canvi, li van parlar d’alguna cosa bastant diferent.
Li van explicar una història sobre un granger al qual havien tractat. Treballava en els camps d’arròs, i un dia va trepitjar una mina terrestre i li van volar la cama. Li van posar un membre artificial, i amb el temps va tornar a treballar. Però és molt dolorós treballar quan el teu membre artificial està sota l’aigua, i tornar al camp on va ser volat el va posar molt ansiós. Es va deprimir profundament.
Els metges i els seus veïns van seure amb aquest home i van parlar de la seva vida i els seus problemes. Es van adonar que fins i tot amb el seu nou membre artificial, el seu antic treball era massa difícil, que estava constantment estressat i amb dolor físic, i que aquestes coses es combinaven per voler simplement deixar de viure. Els seus interlocutors van tenir una idea. Li van suggerir que treballés com a lleter, una feina que li causés menys dolor a la cama postissa i li produís menys records pertorbadors. Creien que era perfectament capaç de fer el canvi. Així que li van comprar una vaca. En els mesos i anys següents, la seva vida va canviar. La seva depressió, que una vegada va ser profunda, es va aixecar. Els metges cambodjans li van dir al Dr. Summerfeld: “Veurà, metge, la vaca era un antidepressiu”.
Amb el temps, vaig arribar a creure que aquesta petita escena al sud-est asiàtic, que al principi sona una mica estrafolària, representa de fet, de manera destil·lada, un canvi de perspectiva que molts de nosaltres hem de fer si volem progressar.
Només perquè van entendre la causa de la depressió del granger van poder trobar la solució. Així que hem de preguntar-nos: què està causant la nostra depressió, i quina és la vaca per això?
Com es pot treballar això amb els treballadors sanitaris?
He vist la resposta a aquesta pregunta posada en pràctica. Som la societat més solitària de la història de la humanitat. Un estudi recent va preguntar als americans “quantes persones et coneixen bé?” La meitat d’ells va dir que ningú. No és tan dolent a Espanya, però està empitjorant. Vaig passar molt de temps parlant amb un home anomenat Professor John Cacioppo a Chicago, que era el principal expert del món en soledat. Em va dir: per què existim? Tots en aquesta habitació, tots nosaltres? Una raó és que els nostres avantpassats de les sabanes d’Àfrica eren molt bons en una cosa. No eren més grans que els animals que van derrocar; no eren més ràpids que els animals que van derrocar; però eren molt millors per a agrupar-se i cooperar. Igual que les abelles van evolucionar per viure en un rusc, els humans van evolucionar per viure en una tribu.
Som els primers humans a tractar de dissoldre les nostres tribus.
Però hi ha una solució. Un dels meus herois és un doctor anomenat Sam Everington. És metge general en una zona pobra de l’est de Londres, on vaig viure durant molt de temps, i estava molt incòmode. Tenia un munt de pacients que venien a ell amb depressió, i com jo, no s’oposa als antidepressius químics, que per a algunes persones són un avantatge, però va poder veure que per molts dels seus pacients, no estaven resolent els seus problemes. Així que un dia, va decidir intentar alguna cosa diferent.
Una dona va venir a la seva oficina anomenada Lisa Cunningham. La vaig conèixer més tard. Lisa havia estat tancada a casa amb una depressió paralitzant i ansietat durant set anys. Tot just havia sortit de casa seva. Sam li va dir: “No et preocupis, seguiré donant-te aquestes drogues”. Però també receptaré una altra cosa.
Hi havia una àrea darrere de la suite de consultoris mèdics que era només un solar nu. Sam li va dir a Lisa: “el que m’agradaria que fessis és venir, unes quantes vegades a la setmana, a aquest solar, i reunir-te amb un grup d’altres persones deprimides i ansioses, per trobar alguna cosa significativa que fer junts”.
La primera vegada que el grup es va reunir, Lisa estava literalment malalta físicament. Però el grup va començar a parlar, i van preguntar: què podem fer? I van decidir que construirien un jardí. Eren gent del centre de Londres com jo, que no sabien res de jardineria. Així que van començar a llegir llibres, a veure vídeos. Van començar a ficar els dits a terra. Van començar a aprendre els ritmes de les estacions. Hi ha moltes proves que l’exposició al món natural és un antidepressiu molt poderós.
Però van començar a fer alguna cosa encara més important. Van començar a formar una tribu. Van començar a formar un grup. Van començar a preocupar-se l’un per l’altre. Si un d’ells no es presentava, anaven a buscar-lo.
Com Lisa em va dir, quan el jardí va començar a florir, nosaltres vam començar a florir. Aquest enfocament es diu prescripció social, i hi ha un creixent conjunt de proves que demostren que produeix caigudes substancials en la depressió i l’ansietat.
En aquesta cultura ens diuen constantment, quan ens sentim ansiosos o deprimits, que siguem tu. Sigues tu mateix. Com si l’individualisme fos el que hauríem de buscar. Però en realitat, el que la depressió em va ensenyar és… no siguis tu. No siguis tu mateix. Siguem nosaltres. Siguem nosaltres. El que hauríem d’aspirar és a ser part d’una tribu.
Quin tipus de difusió s’ha de fer sobre les causes? De quina manera perquè baixi la quantitat de persones que pateixen aquestes situacions?
El més important és explicar-li a la gent que si està deprimit o si està ansiós, que no és feble. No està boig. No és, en general, una màquina amb parts trencades. És un ésser humà amb necessitats insatisfetes i el que mereix és amor i suport per aconseguir aquestes necessitats més profundes. Una vegada que entengui això, podrà començar a resoldre alguns dels problemes que causen tanta depressió.
Podem preguntar-li a la gent si odia la seva feina. Hi ha fortes evidències que els éssers humans necessitem sentir que les nostres vides tenen sentit, que estem fent alguna cosa amb un propòsit que marca la diferència. És una necessitat psicològica natural. Però entre 2011 i 2012, l’empresa d’enquestes Gallup va realitzar l’estudi més detallat mai fet sobre com se sent la gent pel que fa al fet que passem la major part de les nostres vides desperts fent la nostra feina remunerada. Van trobar que el 13% de les persones diuen que estan “compromeses” amb el seu treball, el troben significatiu i ho esperen amb ànsies. El 63% diu que “no estan compromesos”, el que es defineix com “somnambulisme en el seu dia de treball”. I el 24% està “activament desconnectat”: l’odien.
La majoria de les persones deprimides i ansioses que conec, em vaig adonar, estan dins del 87% que no els agrada la seva feina. Així que vaig començar a indagar per veure si hi ha alguna evidència que això podria estar relacionat amb la depressió. Va resultar que un científic australià anomenat Michael Marmott havia fet un gran avanç en respondre a aquesta pregunta en la dècada de 1970. Volia investigar què causa l’estrès en el lloc de treball, i creia que havia trobat el laboratori perfecte per descobrir la resposta: l’administració pública britànica, amb seu a Whitehall. Aquest petit exèrcit de buròcrates i funcionaris es va dividir en dinou capes diferents, des del Secretari Permanent en la part superior, fins als mecanògrafs a la part inferior. El que volia saber, al principi, era: qui és més probable que tingui un atac al cor relacionat amb l’estrès: el gran cap de dalt o algú per sota d’ell?
Tothom li va dir: estàs perdent el temps. Òbviament, el cap estarà més estressat, perquè té més responsabilitat. Però quan Michael va publicar els seus resultats, va revelar que la veritat era exactament el contrari. Com més baix estigui un empleat en la jerarquia, més alt serà el seu nivell d’estrès i la probabilitat de tenir un atac al cor. Ara volia saber: per què?
I va ser llavors quan, després de dos anys més estudiant als funcionaris, va descobrir el factor més gran. Resulta que si no tens control sobre el teu treball, és molt més probable que t’estressis i, el que és més important, que et deprimeixis. Els humans tenen una necessitat innata de sentir que el que estem fent, dia a dia, és significatiu. Quan estàs controlat, no pots crear un significat a partir del teu treball.
Tot d’una, la depressió de molts dels meus amics, fins i tot els que tenen treballs de luxe, que passen la major part de les seves hores de vigília sentint-se controlats i no apreciats, va començar a semblar no un problema amb els seus cervells, sinó un problema amb els seus entorns.
Vaig aprendre que hi ha moltes causes de depressió com aquesta, de les que escric en el meu llibre Conexiones perdidas. Però el meu viatge no va consistir simplement a trobar les raons per les quals ens sentim tan malament. El nucli consistia a esbrinar com podem sentir-nos millor, com podem trobar antidepressius reals i duradors que funcionin per a la majoria de nosaltres, més enllà dels paquets de píndoles que ens han ofert tan sovint com l’únic article de menú per als deprimits i els ansiosos. Hem de lluitar amb els problemes més profunds que estan causant tota aquesta angoixa.
A quin públic va dirigit el llibre, doncs?
Qualsevol que se senti deprimit o ansiós, o que estimi a algú que se senti així. Els nou factors sobre els quals escric a Conexiones Perdidas que ens deprimeixen a alguns ens fan menys feliços del que haurien.
Una de les formes en què vaig arribar a entendre això va ser quan vaig entrevistar a una persona interessant anomenada Dr. Brett Ford, qui amb els seus col·legues va fer aquest estudi realment simple però interessant.
Diguem que vas decidir que conscientment i deliberadament volies prendre mesures per ser una persona més feliç. Diguem que vas decidir dedicar dues hores al dia a ser més feliç. Volien esbrinar… Fer això et fa més feliç? Funciona? Van estudiar això en quatre països: els Estats Units, Rússia, Japó i Taiwan.
I el que van descobrir va ser que al principi es veia molt estrany. Als Estats Units, si tractes de fer-te conscientment més feliç, no et tornes més feliç. Però en els altres països si intentes fer-te més feliç, ho fas. Eren mitjanes, hi havia excepcions.
Per què seria això? Què està passant aquí? Van anar i ho van estudiar més. El que van descobrir és que als Estats Units, en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per tu mateix. Compres alguna cosa, treballes més dur per aconseguir un ascens, et tractes a tu mateix, sigui el que sigui. En els altres països en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per una altra persona, els teus amics, la teva família, la teva comunitat. Així que tenim una història implícitament individualista sobre la felicitat. Tenen una història col·lectivista implícita sobre la felicitat. I resulta que la nostra visió de la felicitat no funciona. Una espècia d’individualistes hauria mort a les sabanes d’Àfrica.
I després que m’ho expliqués, em vaig adonar que durant molt de temps, la meva història sobre la felicitat havia estat equivocada. Quan vaig sentir que s’acostaven aquests sentiments dolorosos, els vaig afrontar amb algun assoliment individual, comprant alguna cosa per a mi, fent una cosa “impressionant” a la feina, fent algun tipus d’assoliment extern. I poques vegades va funcionar. Poques vegades em va fer més feliç.
Ara, quan sento que vénen aquests sentiments dolorosos (i de vegades ho faig), intento fer alguna cosa per una altra persona. Pot ser tan simple com deixar el meu telèfon a casa, visitar-los i escoltar-los de veritat. En una societat on la gent està tan sola, ser escoltat és un regal increïble.
I aquest simple canvi, d’adonar-me que la meva felicitat només pot venir d’impulsar la felicitat dels altres, ha tingut un fort efecte en mi. És un dels molts canvis que vaig fer en la meva pròpia vida que descric en el meu llibre sobre la depressió i l’ansietat.
Què és el que busques? Donar eines a algú que està en la mateixa situació que tu, obrir els ulls dels terapeutes i psiquiatres o també trencar l’estigma?
Tot això és molt important. Per progressar, necessitem començar per canviar la nostra comprensió del que la depressió i l’ansietat són en realitat. Hi ha contribucions biològiques molt reals a la depressió i l’ansietat. Però si permetem que la biologia es converteixi en el quadre complet això li diu implícitament a la gent: el teu dolor no vol dir res. És un problema de cablejat en el teu cervell, com una error en un programa d’ordinador.
Només vaig poder començar a canviar la meva vida quan vaig aprendre que la teva depressió no és un problema. És un senyal. El teu dolor té sentit. Un se sent així per raons, i aquestes raons poden ser tractades. Em va portar molt temps arribar a aquesta conclusió, però el missatge dels científics i de la crisi que ens envolta és cada vegada més clar. Hem de deixar d’insultar aquests senyals i començar a escoltar-les, perquè ens diuen alguna cosa que realment necessitem escoltar.
Com cultura, ens hem tornat profundament individualistes. Ens ha entrenat per buscar la felicitat en tots els llocs equivocats.
Per què vas decidir començar aquesta aventura i quina valoració fas ara?
En el meu cas, una de les nou causes de depressió sobre les que escric es va desenvolupar severament. Vaig tenir una depressió bastant greu durant molt de temps, des de la meva adolescència. Vaig experimentar un abús bastant sever per part d’un adult quan era nen. Mai vaig voler pensar en això o parlar-ne, no volia donar-li a aquest individu poder sobre mi ara.
Però en el procés d’escriure el meu llibre, vaig entrevistar als principals experts que han demostrat com els traumes de la infància poden causar depressió i tota mena de problemes en els adults, com l’obesitat i l’addicció.
I em van ensenyar una cosa molt important que havien trobat en la seva investigació. No és l’abús el que et destrueix. És la vergonya de l’abús. I si pots trobar llocs segurs per alliberar la vergonya que sents, això pot alliberar-te de la teva depressió. Les persones que pateixen abusos en la infància solen interioritzar la veu del seu abusador, pensen que no mereixen ser tractats amb amor i cura. Una connexió segura i amorosa que t’ajuda a alliberar la teva vergonya ajuda a alliberar aquestes veus abusives de la teva ment.
L’evidència mostra que reduir la vergonya et cura profundament, i pot reduir la teva depressió i ansietat.
Durant més de 30 anys, hem explicat, com a cultura, una història primària sobre la depressió i l’ansietat, i aquesta història ha arribat a dominar la discussió. Quan era adolescent i vaig anar al meu metge i li vaig explicar que sentia que l’angoixa sortia de mi incontrolablement, com una olor fètida, em va explicar una història. Va dir que la depressió és causada per la falta espontània d’una substància química al cervell anomenada serotonina, i que simplement necessitava prendre alguns medicaments per elevar els meus nivells de serotonina a un nivell normal. Fa poc, un jove amic d’un dels meus nebots, no gaire més gran que jo quan em van diagnosticar per primera vegada, va anar al seu metge i li va demanar ajuda amb la seva depressió. El seu metge li va dir que tenia un problema amb la dopanina al seu cervell. En 20 anys, tot el que ha canviat és el nom del producte químic.
Vaig creure i vaig predir aquesta història durant més d’una dècada. Però quan vaig començar a investigar les causes de la depressió i l’ansietat, per al meu nou llibre, em va sorprendre trobar organitzacions científiques líders que deien que aquest enfocament estava basat en una mala interpretació de la ciència. Hi ha factors biològics reals que contribueixen a la depressió, però estan molt lluny de ser la història completa.
Em vaig assabentar que l’Organització Mundial de la Salut va explicar el 2011: “La salut mental es produeix socialment: la presència o absència de salut mental és sobretot un indicador social i per tant requereix solucions socials, així com individuals”. Les Nacions Unides, en la seva declaració oficial amb motiu del Dia Mundial de la Salut el 2017, van dir que “la narrativa biomèdica dominant sobre la depressió” es basa en “l’ús esbiaixat i selectiu dels resultats de les investigacions” que “causen més mal que bé, soscaven el dret a la salut i s’han d’abandonar”. Hi ha una “creixent base d’evidència”, afirmen els autors de l’ONU, que hi ha causes més profundes de la depressió, així que mentre que hi ha algun paper per als medicaments, necessitem deixar d’usar-los “per abordar temes que estan estretament relacionats amb els problemes socials”. Hem de passar de “centrar-nos en els “desequilibris químics” a centrar-nos en els “desequilibris de poder”.
Al principi em van desconcertar declaracions com aquesta, que anaven en contra de tot el que m’havien dit. Així que vaig passar tres anys entrevistant als principals científics del món sobre aquestes qüestions per tractar d’entendre el que realment està passant en els llocs on la desesperació en la nostra cultura és pitjor, des de Cleveland a Sao Paulo, i on la incidència de la desesperació és menor, incloent-hi les comunitats Amish.
Vaig saber que hi ha un ampli acord entre els científics que hi ha tres tipus de causes de la depressió i l’ansietat, i que les tres es donen, en diferents graus, en totes les persones deprimides i ansioses. Les causes són: biològiques (com els teus gens), psicològiques (com penses en tu mateix) i socials (les formes més àmplies en què vivim junts). Molt poques persones discuteixen això. Però quan es tracta de comunicar-se amb el públic i oferir ajuda, les solucions psicològiques s’han descuidat cada vegada més, i les solucions ambientals han estat gairebé totalment ignorades.
Quan entenem aquest problema de manera diferent, podem començar a trobar solucions reals.
