Just Deploy It!

Autor: Daniel Gallego Díaz

  • Un sistema sanitari amb més infermeres redueix la mortalitat de la Covid-19

    La importància del paper de la infermeria al llarg de la pandèmia de la Covid-19 ha estat lloat en nombroses ocasions. Ara, un informe científic relaciona el nombre d’infermeres per habitants amb la mortalitat de la Covid-19 i troba que aquells sistemes sanitaris més dotats de personal d’infermeria tenen una menor taxa de defuncions per coronavirus.

    «Més infermeres en un donat sistema sanitari s’associa amb una reducció de la mortalitat», diuen els especialistes a l‘informe publicat a The Lancet. Si bé l’estudi no aporta les dades exactes, s’aprecia al gràfic que aporten que les morts per coronavirus als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. I encara, la mortalitat per la Covid-19 repunta en els Estats amb menys de 3.000 infermers per milió d’habitants.

    Les dades del Ministeri de Sanitat, actualitzades el febrer d’aquest mateix any, comptabilitzen un total de 182.000 infermers i infermeres a l’Estat espanyol, el que dona una relació de 3.845 facultatius per milió d’habitants. També fonts ministerials, en aquest cas del 2019, aporten una dada diferent en comptabilitzar el nombre de personal d’infermeria actiu i dividir-lo per la població. En aquest cas, l’Estat espanyol augmenta la ràtio a 5.700 infermers per milió d’habitant.

    El dèficit d’infermeres, problemàtica compartida i arrossegada tant al global d’Espanya com a Catalunya, situa l’Estat al grup de països que compta té entre 3.000 i 6.000 facultatius per milió d’habitant i, per tant, quadruplica el risc de mortalitat per Covid-19 respecte d’aquells Estats amb més de 6.000.

    Els resultats arriben d’una investigació feta a través d’un “model a nivell-país” que creua les dades relatives a la pandèmia i altres característiques socioeconòmiques i sanitàries de cinquanta països d’arreu del món. En concret, els Estats analitzats per aquest estudi són la cinquantena que encapçalava la llista de casos positius per Covid-19 el dia 1 d’abril del 2020.

    Els factors negatius

    L’informe assegura que hi ha alguns elements que predisposen una regió o país a tenir més casos de la Covid-19. Troben que, en tendència ascendent, trigar més dies a tancar les fronteres (totalment o parcial), una prevalença a l’obesitat i una edat mitjana més alta afavoreixen l’expansió del nou coronavirus.

    Pel que fa a la gravetat dels casos, són altres els factors determinants. A l’hora d’analitzar els casos que requereixen cures intensives, les variables que guarden relació amb el nombre de casos crítics per milió d’habitants són una alta taxa d’atur i un PIB -entenent que, com més alt, més afectació-. Els autors reconeixen que la relació entre el producte interior brut i la gravetat de la malaltia pot estar relacionada amb “més transparència a l’hora d’informar i un millor sistema de vigilància”, així com “més accessibilitat al transport aeri i vacances internacionals”.

    Si bé la mortalitat mostra una relació positiva amb la població més envellida quan l’anàlisi és univariable -societat més gran en termes d’edat, més casos mortals-, els científics asseguren que la relació es perd quan s’incorporen més condicionants. Com en el cas anterior, “les variables associades amb un increment de la taxa de mortalitat van ser la prevalença a l’obesitat i el PIB per càpita”, es llegeix a l’estudi.

    En resum, “les troballes d’aquesta anàlisi indiquen que uns nivells baixos de preparació, el nivell de testatge sobre la població, així com característiques com la salut, l’edat avançada o un major PIB per càpita s’associen a una superior prevalença nacional de casos i mortalitat», expliquen.

    Altres factors que mitiguen l’expansió

    A banda de la relació entre el nombre de personal d’infermeria i l’afectació de la Covid-19, la investigació interuniversitària ha trobat un altre parell de factors que es relacionen negativament amb l’expansió de la Covid-19. És a dir, que alenteixen la seva propagació.

    D’una banda, una “menor puntuació de dispersió d’ingressos” s’associa amb la reducció de casos crítics. Dit d’una altra manera, una major igualtat entre les rendes dels habitants d’un país es relaciona amb una disminució dels casos crítics. De l’altra, “una major prevalença a fumar entre la població” també fa que es redueixin els casos més greus.

    Els investigadors defineixen aquesta troballa d’“inesperada”, i asseguren que “es requereix més investigació en aquest sentit, en tant que la literatura existent és inconsistent”. Amb tot, apunten a un parell d’estudis que també van en la mateixa direcció i comencen a confirmar la relació. Creuen que hi ha, proporcionalment, menys fumadors entre els casos crítics de Covid-19 perquè “els països amb una mitjana d’edat més baixa tenen més taxa de fumadors”.

    Confinament: mateixa gravetat, però menys casos

    Un altre factor que ha analitzat el grup de científics és la utilitat de mesures com el confinament total o el tancament de fronteres parcial o total amb altres Estats. En aquest sentit, troben que aquestes accions, així com un testatge massiu a la població, “no estan associades estadísticament amb una reducció significant del nombre de casos crítics i de la mortalitat”.

    Amb tot, això no significa que siguin eines inútils. Per exemple, “quan es relaciona amb el nombre de casos recuperats per cada milió d’habitants, un confinament total està positivament associat”, en comparació amb un confinament parcial o un toc de queda únicament.

    Els autors també troben que “el nombre de dies fins a qualsevol mena de tancament de fronteres s’associa amb el nombre de casos per milió”. “Un confinament total i un precoç tancament de fronteres poden disminuir el pic de transmissió i, per tant, prevenir una sobreocupació del sistema sanitari, el que facilitaria taxes de recuperació superiors», apunten.

    Amb tot, els autors expliquen que «hi ha importants limitacions amb les fonts, incloent-hi el fet que a 1 de maig [moment en què van tancar la recollida de dades per a l’estudi], molts països dels estudiats encara no havien arribat al pic de la corba i havien incorporat restriccions frontereres recentment”. Recorden que per veure resultats en l’àmbit epidemiològic cal esperar dues o tres setmanes des que s’han aplicat les mesures i, per això, «l’impacte del tancament de fronteres pot no haver-se detectat al nostre conjunt de dades».

    En el marc de les mesures de control social per rebaixar el pic d’infeccions, l’informe matisa en el compliment segons regions i tradicions polítiques: “Si bé les mesures de contenció aplicades a països com la Xina, Corea del Sud o Taiwan han reduït els nous casos en més del 90%, això no ha succeït a altres com Itàlia, Espanya o els Estats Units”. L’equip investigador creu que “malgrat una apropiada orientació de salut pública, un compliment de la població per sota de l’òptim a les democràcies occidentals pot ser un factor important» que expliqui la variació d’èxit de les mesures.

    L’equip científic, format per professionals de la Universitat de Toronto (Canadà), de Ioànnina (Grècia) i de Texas (EUA), justifica la necessitat de l’estudi perquè “moltes regions han començat el procés de relaxació d’intervencions sobre la salut pública, amb el risc consegüent de noves onades d’infecció que comporta”.

  • Els motius de l’expansió de la Covid-19 a Catalunya: la mobilitat interna i un alt percentatge de personal sanitari infectat

    El SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, no entén de classes socials, però l’afectació que causa sí que ho fa. En la mateixa línia, el nou coronavirus no entén de fronteres, però s’ha expandit i ha deixat una empremta molt diferent segons l’estat o fins i tot segons les regions d’un mateix país.

    Per tal d’entendre el comportament divergent del SARS-CoV-2 en la seva expansió arreu de l’Estat espanyol, un estudi ordenat per l’Institut de Salut Carlos III i elaborat pel Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) i el Consorci d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) analitza els diferents motius que van afavorir o atenuar l’expansió del nou coronavirus a les comunitats autònomes.

    «Les diferències es deuen, segons aquest estudi, a diferents factors que estan influint de forma diferent a cada territori», apunten a l’informe ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’. En concret, troben cinc variables que expliquen les diferents velocitats i intensitats de la pandèmia arreu de l’Estat. Són el nombre de places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys, el percentatge de personal sanitari infectat sobre el total, el risc infectiu de la mobilitat interna i els de la mobilitat externa des de la Comunitat de Madrid i des d’Euskadi.

    La comunitat autònoma catalana forma parella amb la de Madrid quant als resultats obtinguts de l’estudi del CNE i el CIBERESP. Els motius que han portat a una ràpida expansió del virus i una gran afectació a aquestes dues regions, les que tenen més casos proporcionals per habitant, són la mobilitat interna dins de la regió quan ja hi havia transmissió i un alt percentatge de personal sanitari infectat sobre el total de casos reportats.

    L’estudi, referent a Catalunya, resumeix: «La intensitat de l’efecte ha estat molt alta en el risc infectiu de la mobilitat interna així com el percentatge de personal sanitari infectat, mentre que les places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys tenen un efecte moderat». Els altres dos factors analitzats, la mobilitat externa des de les zones de l’Estat on el virus es va començar a transmetre abans com són la Comunitat de Madrid i Euskadi, «és moderat-baix» en el cas de visites rebudes des de la comunitat madrilenya i «és molt baix» en el segon.

    El factor mobilitat interna

    Per calcular el risc infectiu dins de cada comunitat, l’equip científic ha creuat el nombre de viatges comptabilitzats dins de la regió amb el risc infectiu (taxa Rt) d’aquell dia. Segons les dades del Ministeri de Mobilitat de què veu l’estudi, el dissabte previ al decret d’alarma (7 de març), més de 3’1 milions de catalans van fer més de dos viatges interns a Catalunya, entenent viatge com «el desplaçament entre dues activitats», que dins d’una demarcació es considera quan l’aturada supera els 20 minuts.

    El mateix dia, 1’3 milions de catalans van fer un parell de viatges i 436.000 van fer-ne un. Si bé el nombre de desplaçaments varia, fins que no es va decretar l’estat d’alarma, cada dia uns 5 milions de catalans feien un o més viatges interns.

    Amb tot, la mobilitat interna a Catalunya no és l’explicació única de l’alt risc infectiu que va causar. Per exemple, les dades de l’estudi apunten que el dimecres 11 de març la mitjana de mobilitat interna catalana va ser de 2’71 viatges per persona. Mentrestant, la gallega era de 3’05, l’asturiana de 2’88 i la murciana de 2’72. L’altre factor que va formar un còctel explosiu de la mà de la notable mobilitat interna catalana va ser la taxa de tret de la pandèmia.

    L’estudi de l’Institut Carlos III determina la taxa de tret com el moment en què la incidència de la pandèmia supera els cinc casos per cada 100.000 habitants. Catalunya va tenir la sisena taxa de tret més primerenca, fixada el 3 de març. Només la van tenir abans la Comunitat de Madrid (24 de febrer), La Rioja (27 de febrer), Euskadi (29 de febrer), Castella-la Manxa (1 de març) i Castella i Lleó (2 de març).

    El factor dels sanitaris infectats

    Els aplaudiments de les vuit del vespre durat l’estat d’alarma van començar com un homenatge al col·lectiu sanitari. A banda del paper cabdal per ajudar a la societat a sortir de la pandèmia, també es volia reconèixer la dura situació en què estaven treballant. Durant les primeres setmanes la manca d’equips de protecció individual pels sanitaris i la falta de protocols i procediments clars van ser la tònica del gruix de centres de salut arreu de l’Estat. Això ha situat Espanya al top 10 mundial de països amb més sanitaris morts per la Covid-19.

    A més del greuge -mental i físic- que ha suposat per a les facultatives, el fet que moltes d’elles s’infectessin també va complicar la situació global. Dit d’una altra manera, com més sanitaris s’infectaven, més empitjorava la situació epidemiològica de tota la societat. La raó és senzilla: qui havia de ser el mur de contenció contra la Covid-19 no disposava de les eines necessàries per autoprotegir-se, i en alguns casos van acabar fent, contra la seva voluntat, de transmissors del virus.

    «La influència del percentatge de sanitaris infectats en l’ascens de la corba té dos motius: el nombre de sanitaris infectats ha estat molt alt, el que incrementa directament el nombre de casos. D’altra banda, els sanitaris han estat una peça més en la cadena de transmissió del virus, especialment els primers dies de la pandèmia quan no s’implementaven mesures estrictes de protecció i higiene», recorda l’estudi.

    Dades recents apunten que el nombre de personal sanitari infectat per coronavirus suposa al voltant del 20% del total de casos reportats a l’Estat. D’altra banda, una enquesta de SATSE situa al 38% el nombre d’infermers i infermeres que han patit la malaltia.

    Mentre al global de l’Estat espanyol la infecció del personal sanitari és el quart factor més influent en l’expansió de la Covid-19, a Catalunya és el factor clau juntament amb la mobilitat interna. Segons l’estudi ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’, només al País Valencià l’alt índex d’infecció de facultatius és també la raó principal. Darrere hi apareix Castella-la Manxa i Galícia. A altres zones, com per exemple Extremadura, Múrcia o les Illes Balears aquest factor va jugar un paper molt poc influent.

    A l’Estat les residències són el principal motiu

    Al global de l’Estat espanyol, i partint de les dades del període d’ascens de la pandèmia, el factor més rellevant que ha afavorit l’expansió de la Covid-19 ha estat les places en residències. «D’acord amb els informes epidemiològics, les persones de més de setanta anys i les persones en residències han estat les poblacions més afectades i amb els quadres clínics més greus, raó per la qual és lògic que aquest factor hagi estat un dels rellevants». En concret, l’estudi calcula que l’increment d’una plaça en residència per cada 100 persones de més de setanta anys implica un creixement de risc de coronavirus del 17%.

    El segon factor destacat en l’àmbit estatal és el risc de la mobilitat interna amb un 9%. El segueix, amb un 7%, la mobilitat externa procedent de la Comunitat de Madrid. En quart lloc, el treball troba que un creixement del 10% de sanitaris infectats comporta un augment del 6% en el risc d’expandir el coronavirus. Al final de la llista de factors de risc hi ha l’increment de mobilitat procedent d’Euskadi, que va suposar un creixement del 4% per cada 10% d’augment.

    Conèixer els factors per aprendre’n

    Un dels objectius de l’estudi finançat per l’Institut de Salut Carlos III és «traslladar els coneixements perquè es pugui actuar sobre ells i així reduir la intensitat de l’epidèmia i prevenir ascensos futurs».

    En aquest sentit, i tenint present que un dels factors destacats que ha fet que Catalunya sigui una de les zones més colpejades pel coronavirus és l’alt percentatge de sanitaris infectats, val a dir que el col·lectiu sanitari coincideix que les mesures de protecció actual són molt diferents de les de l’inici de la pandèmia. Els dies en què la manca d’EPIs obligava els sanitaris a reaprofitar-los o a ‘crear-los’ amb material d’oficina –com han reportat a aquest diari– han quedat enrere i el percentatge de personal mèdic infectat ha baixat notablement, també alhora que ha crescut el nombre de testos PCR fets a la població general.

    Amb tot, i malgrat l’anunci del govern de contractació personal, bona part del col·lectiu sanitari manté les seves queixes en matèria de finançament econòmic i de condicions laborals. Quant a la manca de personal sanitari, destaca especialment la greu falta de rastrejadors per seguir els casos positius i sospitosos de Covid-19 que ha quedat palesa a Catalunya. Tot plegat, en el marc d’una atenció primària a punt de col·lapsar.

    Quant a l’altre factor, el de la mobilitat interna, la Generalitat ha actuat de dues maneres diferents. El brot declarat a Lleida i al conjunt de la comarca del Segrià va portar el govern de Quim Torra a decretar el primer gran confinament perimetral de tot l’Estat en l’etapa de nova normalitat.

    Tanmateix, amb els rebrots que s’estan donant a la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana -especialment la sud-, l’executiu català no ha estat tan restrictiu i, fins al moment, només ha expressat una “recomanació” de limitar les activitats permeses i de no sortir de la regió. Josep Maria Argimon, nou secretari de Salut Pública, va reconèixer dilluns en una roda de premsa que Salut no preveu «cap mesura restrictiva quant a territoris».

  • La Generalitat assumeix la gestió de l’Hospital Sant Joan de Reus

    El llarg procés per a canviar la titularitat de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus ha arribat a la seva fi aquest dimecres, amb el darrer tràmit de traspàs de crèdits. Es tanca així un extens serial de negociacions i protestes vers la viabilitat econòmica i la gestió de l’hospital de referència a l’àrea bàsica de salut del Baix Camp-Priorat.

    El moment en què comença el periple és el 2017, quan els comptes de l’hospital de l’any anterior presenten un gran dèficit de 8’4 milions d’euros. El forat pressupostari va suposar la reducció de despesa i, per exemple, la impossibilitat de contractar nou personal sanitari. El pla de viabilitat va encendre el comitè d’empresa de l’hospital i molts dels seus treballadors, en considerar que no podien oferir un bon servei per culpa de les restriccions en despesa.

    Tot plegat, cal també emmarcar-ho en el context del Cas Innova de presumpta corrupció que fa anys que investiguen els jutjats de la capital del Baix Camp. De fet, fonts properes a l’hospital donen per fet que bona part del dèficit s’explica per la gran inversió que va suposar la construcció del nou hospital, ubicat als afores de la vila, després que el cèntric quedés envellit. Amb tot, el ‘macrocas’ d’Innova té peces específiques sobre la relació entre el hòlding municipal, el grup municipal Sagessa que gestionava l’hospital, alts càrrecs del CatSalut i possibles sobresous.

    Un consorci fallit en un context anòmal

    Tan aviat com es va fer públic el dèficit als comptes de l’hospital, en concret a l’empresa municipal Hospital Sant Joan de Reus-SAM que se’n feia càrrec fins fa poques hores, van començar les negociacions entre el consistori i la Generalitat de Catalunya. El diàleg es va establir al més alt nivell, entre el conseller de Salut Toni Comín i la regidora homònima a l’ajuntament reusenc, Noemí Llaurador.

    L’acord no va trigar a arribar, probablement pel fet que tots dos representants eren del mateix color polític, ERC, i perquè tant el govern català com el consistori reusenc estaven dirigits per la formació republicana i per Convergència Democràtica de Catalunya.

    Així les coses, el 25 d’octubre del 2017, el batlle reusenc Carles Pellicer i el conseller Antoni Comín van signar un conveni pel qual l’activitat del centre hospitalari havia de quedar sota control d’un conveni participat en el 55% per la Generalitat i al 45% per l’Ajuntament de Reus, que gaudia del privilegi d’escollir la presidència del consell d’administració.

    El comunicat emès pel centre hospitalari assegurava que «en termes d’equilibri financer assenyalant que l’Ajuntament no farà front a dèficits operatius», ja que el conveni adjudicava al Departament de Salut la responsabilitat d’eixugar el deute acumulat a l’empresa municipal que gestionava l’hospital. A més, deia, “Ajuntament i CatSalut promouran les accions necessàries perquè la constitució efectiva del nou consorci estigui en condicions de produir-se abans de l’1 de gener de 2018″.

    La data i tot el consorci, però, van quedar en paper mullat. Dos dies després de la signatura del conveni, Toni Comín era al Parlament de Catalunya, on es va aprovar una resolució en què es proclamava la república catalana en virtut dels resultats del referèndum de l’1 d’Octubre. Pocs dies més tard, Comín va marxar a Brussel·les amb part de l’executiu de Puigdemont, mentre amb l’article 155 el govern espanyol de Rajoy va prendre la sobirania catalana.

    La paràlisi derivada del 155, les eleccions i les dificultats per a formar el govern català no van culminar fins a mitjans del 2018. Entretant, el consorci per gestionar l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus es va anar diluint fins que, a finals d’any, consistori i Salut van descartar definitivament aquesta forma de gestió.

    La solució: tot el control per a la Generalitat

    Quan els dos organismes polítics van enviar a la paperera el projecte del consorci van decidir que la millor opció era la venda total de l’empresa municipal al Departament de Salut, perquè n’assumís la gestió i pogués fer front al deute acumulat. En el moment de la decisió, a finals del 2018, el termini límit era el 2019. Tanmateix, un cop més, la complexitat dels tràmits i altres entrebancs com la pandèmia del coronavirus han dilatat els tempos.

    Ara sí, però, s’han dut a terme els darrers passos necessaris per a efectuar la venda, estipulats al ‘Conveni regulador per a la racionalització de l’activitat assistencial del sistema públic de salut al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre’.

    El text, a grans trets, contempla que la Generalitat assumeixi directament la gestió sanitària de l’hospital, alhora que «garanteix l’actual cartera de serveis i es posa les bases per ampliar-la», així com s’assegura «la continuïtat dels serveis de salut públics, de qualitat i de proximitat» i es «desplega la visió de l’atenció sanitària en xarxa i en conjunt al Camp de Tarragona».

    Més concretament, la gestió es durà a terme a través d’una entitat de dret públic (EDP) anomenada Salut Sant Joan de Reus-Baix Camp que estarà adscrita al Servei Català de la Salut. Aquesta empresa pública propietat del CatSalut ha comprat la societat Hospital Sant Joan de Reus, SA -que, al seu torn, forma part del també grup de titularitat pública Sagessa-.

    La EDP SSJR-BC, participada únicament per la Generalitat, es farà càrrec dels préstecs que tenia fins ara l’empresa municipal que gestionava l’hospital i tindrà la propietat de l’immoble hospitalari, excepte del pàrquing soterrat que seguirà sota control de l’ajuntament reusenc. Quant a les condicions de la plantilla, “el conveni garanteix la subrogació dels treballadors a la nova entitat de dret públic amb els mateixos drets i condicions que tenen actualment”, assegura el consistori.

    “Quatre anys després, hem complert el compromís d’assegurar el futur de l’hospital”, ha assegurat el regidor de Salut Òscar Subirats al ple de dimecres en què s’han aprovat els darrers tràmits. “El procés que culminem és un èxit col·lectiu”, ha defensat Subirats.

    Una solució per l’Hospital de Móra d’Ebre

    El conveni pel qual es ratifica el canvi de governança de l’hospital reusenc també afecta les Terres de l’Ebre. L’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, que era gestionat per la societat Gecohsa i alhora integrat al grup Sagessa (el mateix que controlava l’hospital reusenc), és ara sota control de la Generalitat després que el CatSalut comprés Gecohsa i la integrés dins l’entitat de dret públic Salut Terres de l’Ebre (EDP-STdE).

    Amb aquest tràmit se solucionen intenses tensions entre els treballadors i representants sindicals de l’hospital riberenc i el consistori reusenc, ja que els ebrencs estaven molt descontents amb la gestió que se’n feia des del Baix Camp. El pic de tensió es va donar quan el plenari reusenc, en tant que Junta General de Sagessa, va aprovar una cessió de 4 milions d’euros de l’hospital de Móra per sufragar les grans pèrdues acumulades al de Reus.

    El nou Josep Trueta, a Salt

    Una altra problemàtica enquistada que s’ha desfet darrerament és la ubicació del nou equipament sanitari a les comarques gironines. Fa anys que els municipis de Girona i de Salt (Gironès) pugnaven per tenir als seus límits el nou Hospital Josep Trueta.

    Finalment, els dos municipis i el Departament de Salut han arribat a un acord i han presentat la ubicació i el projecte del nou hospital, que finalment es construirà a Salt. Concretament, al sector sud de la ciutat, a tocar del Parc Hospitalari Martí i Julià i ben a prop dels límits municipals de Girona.

    Tanmateix, l’alcaldessa gironina Marta Madrenas sempre s’hi havia mostrat en contra, i el seu govern fins i tot va presentar un informe per a justificar la necessitat d’instal·lar el nou equipament a la zona de Domeny, al nord-oest de la ciutat i a prop del nord de Salt. Amb tot, «la nostra responsabilitat política era tancar el debat sobre el seu emplaçament per avançar envers aquest objectiu», diu Madrenas en un comunicat del seu consistori. A més, l’acord inclou la construcció de nous equipaments assistencials a Girona, així com la modernització dels CAPs actuals.

    Jordi Viñas, batlle de Salt, va celebrar la decisió: «Avui tots els gironins i gironines estem d’enhorabona, a Salt també. Es desencalla un projecte històric i cabdal per a la demarcació que no es podia demorar més». Viñas confia que la decisió és encertada: «Ens ha de permetre elevar la qualitat assistencial, universitària i d’investigació a tot el territori», diu en un missatge compartit a les xarxes socials.

  • Tècnic en microbiologia a l’Arnau de Vilanova de Lleida: “Estem tenint molts positius, i necessitem l’ajuda de la població per reduir-los”

    Com a tants altres joves, la pandèmia del coronavirus ha marcat la carrera educativa i laboral de Roger Solanes. Abans de l’arribada de la Covid-19 compaginava els estudis del grau de CAFE-Fisioteràpia amb el treball de tècnic de laboratori de microbiologia a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida durant els caps de setmana. Va començar-hi fa tres anys, quan no coneixia gaire la microbiologia. Ben aviat es va adonar que “és una branca importantíssima i em va apassionar” i ara en reivindica la seva importància en el món sanitari.

    Conversem amb Solanes sobre el paper de la microbiologia en aquesta pandèmia, de la situació actual dels rebrots al Segrià i regió sanitària de Lleida, de fins a quin punt el sistema sanitari s’havia preparat per a fer-los front i d’un futur on pandèmies com la de la Covid-19 seran “molt factibles”.

    Has compaginat el teu treball a l’Arnau de Vilanova amb un grau universitari. Com ha estat?

    Fa tres anys que estudio i alhora treballo. Fins ara ho portava bé perquè només treballava els caps de setmana, però amb la Covid-19 vaig passar del 50% al 100% de contracte perquè hi havia un volum de feina excessiu. En no tenir classes presencials, vaig poder-m’ho compaginar millor. Durant tres o quatre mesos he hagut de compaginar exàmens i estudis amb treballar de nit, de tarda, doblant torn…

    A banda de la teva ampliació, s’ha ampliat la plantilla del laboratori de microbiologia de l’hospital?

    Hem passat de ser 10 o 12 persones a 15 o 17. En un principi era gent que tenia contracte només pel pic de la pandèmia, però amb els brots que estem tenint s’han quedat.

    Quines tasques es fan a un laboratori de microbiologia?

    Tractem tot tipus de mostres i fluids corporals per trobar infeccions víriques o bacterianes. En el cas del coronavirus, fem i analitzem les mostres per dir si una persona és positiva o negativa. A banda de les PCR, que n’hi ha de diferent tipus, també fem els tests de seroprevalença per saber si el pacient ha generat anticossos, el que voldria dir que té certa immunitat al virus.

    Hi ha diferents tipus de proves PCR? 

    Sí, hi ha diferents tipus de màquines que funcionen amb uns reactius concrets. Hi ha una que dona els resultats més ràpids, d’altres que ho fan més lent… Hi ha un protocol per determinar quin tipus de prova s’ha de fer amb cada pacient, perquè tenim els reactius que tenim.

    Això explica que hi hagi gent que té resposta en un parell de dies i altres que gairebé triguen una setmana?

    Sí, depèn del pacient. Amb el protocol, que està molt ben estructurat, decidim si el pacient té prioritat per fer-se un tipus de PCR o una altra. Si ha d’entrar a quiròfan o necessita una intervenció, sí que fem la PCR urgent. Però tenim manca d’aquests reactius i un excessiu volum. Això ens obliga a dividir entre diferents tipus de PCR. De les que no són tan urgents en tenim de milers pendents, i això ens obliga a endarrerir els temps.

    En resum, depèn del pacient i del nivell de càrrega, en dos o tres dies tenim el resultat, però el procés es pot allargar fins a més de quatre dies.

    Parles de milers de tests pendents, us encarregueu només de fer els dels pacients que arriben a l’Arnau de Vilanova o també d’altres centres? 

    També fem els tests de tots els CAPs de la zona de Lleida i d’altres pobles del Segrià. No només fem i analitzem casos de persones que tenen símptomes de coronavirus, també fem testos massius a les plantilles d’empreses grans, com les càrnies, que tenen un gran volum de treballadors i que per normativa han de fer testos per poder seguir amb la seva activitat.

    Abans has dit que hi ha manca de reactius per les PCR urgent. Creus que durant la desescalada s’ha preparat bé el sistema sanitari?

    Soc tècnic de laboratori i no cap, però penso que estem ben proveïts. Tenim reactius suficients i amb previsions. Ens hem vist amb l’aigua al coll aquests mesos, però a poquet a poquet ens estem recuperant. S’estan establint nous protocols per optimitzar els reactius, les dinàmiques de treball… per a poder arribar a més població.

    La regió sanitària de Lleida i les que envolten Barcelona no van complir els 15 dies recomanats a la fase 3. Creu que això pot explicar la situació en què es troben actualment?

    Saltar en pocs dies de la fase 2 a la nova normalitat realment va ser un salt massa brusc. Les dades no eren dolentes, però és veritat que així com vam tenir una desescalada molt pausada fins al moment, sí que hauria calgut més lentitud.

    Molts experts han reportat la manca de rastrejadors, especialment a Catalunya.

    És important tenir personal que es dediqui a aquesta tasca, i més en un món tan globalitzat i amb tanta mobilitat com és el nostre. És una arma molt important per lluitar contra la pandèmia.

    Estava preparat el sistema sanitari per fer front als rebrots?

    Per començar, hi ha una petita part de la població que s’ha immunitzat. Nosaltres, els sanitaris, com mínim al meu laboratori, ho tenim tot molt més preparat que abans. Estem segurs del que fem, cosa que no t’hauria dit mesos enrere. Abans no sabíem si fent una cosa endarreríem l’entrega dels tests, no sabíem on enviar les PCR… Ara sabem el nostre potencial, les proves que podem fer i què fer en cada moment amb una velocitat ràpida per donar resultats òptims.

    Actualment, quina és la tendència dels tests que esteu analitzant? Segueixen a l’alça els positius?

    Les dades són les que hi ha… s’estan donant molts positius. Com sanitari de l’Arnau de Vilanova puc dir que estem vivint uns dies amb molts positius i necessitem l’ajuda de la població per reduir-ne el nombre.

    Què li diries a la població, tant de zones amb rebrots com aquelles on encara no n’hi ha hagut?

    Els vull dir que sortirem d’aquesta, esperem que amb una vacuna aviat, però mentrestant cal precaució i que tothom faci la seva feina per guanyar el virus. Hem arribat a dades molt bones, però el virus segueix. La calor no el mate i té una velocitat de propagació molt alta. Cal enviar un missatge de tranquil·litat, però alhora de precaució: sempre mascareta, mans netes i distància de seguretat. Són passos essencials per tallar l’expansió del virus.

    El centre té més o menys tensió que durant la primera onada a l’abril? 

    Llavors més que tensió diria que hi havia molta incertesa. No sabíem com tractar el virus, què fer, quines proves… Ara coneixem més al virus, hi ha més protocols, està tot preparat… Encara això, la tensió és contínua i són moments difícils. No només aquestes setmanes que Lleida ha set notícia, sinó des de fa ja quatre mesos que els sanitaris vivim en una tensió molt alta durant la jornada laboral.

    Dins d’aquesta tensió constant, què ha estat o és el més dur?

    La incertesa d’estar infectat, sobretot al principi de la pandèmia. Arribava a casa i no sabia si fer-li petó a la parella, si abraçar la meva mare… Sí que estic amb mascareta al laboratori, però toco centenars de mostres que poden ser positives. El fet de poder agafar el virus sense saber-ho va ser el més dur al principi.

    I com a contrapunt positiu?

    La força que agafes del grup. Veus al personal sanitari diàriament patint com un equip. El company que em portava les mostres d’urgències al final em deia que em veia més que a la seva mare. El millor ha set la compaginació del dur treball amb sentiment d’equip

    En el futur haurem de fer front a noves pandèmies com aquesta?

    És probable. Una característica que fa molt perillós el virus que causa la Covid-19 és que no és molt virulent però sí que es contagia molt ràpidament. Que en surti un de similar i s’expandeixi de nou pel món? És molt factible. En dues hores pots estar a l’altra punta d’Europa i pots infectar molta població d’altres països.

    N’haurem après, com a societat?

    Parlant amb el meu avi em deia que una cosa així no l’havia viscuda mai. No estàvem preparats per a pandèmies així. Penso que la nostra generació farà més cas als experts sanitaris per autoprotegir-nos i protegir la nostra gent. Aprendrem moltíssim per una futura pandèmia, on actuarem igual o millor que en aquesta.

    Per això caldrà dotar el sistema de recursos necessaris, oi?

    És clar, davant de qualsevol guerra epidemiològica, de qualsevol virus… el sistema sanitari és la primera línia de batalla. La sanitat és el que ens sosté davant de tot, el que protegeix tota la població. Penso que se li donarà més valor al personal sanitari i als recursos necessaris per combatre pandèmies.

  • La dècada perduda per a la sanitat: Catalunya, entre les regions que més despesa han retallat

    Deu anys perduts per a la sanitat pública. És la lectura que fa Amnistia Internacional a l’informe ‘La década perdida’, on calcula la retallada en inversió sanitària pública en el període de temps comprès entre el 2009 i el 2018, l’últim any de què es disposen dades.

    El lapse analitzat arrenca quan la crisi financera i econòmica començava a fer estralls i molts governs van aplicar retallades als serveis públics, entre ells el sanitari. Acaba, però, el 2018, quan la mencionada crisi es dóna per finalitzada per tots els organismes econòmics i polítics. Tanmateix, la inversió en la salut no s’ha recuperat: al global de l’Estat, la despesa el 2018 va ser un 11’3% inferior a la del 2009.

    Pel que a Catalunya, el seu sistema sanitari és un dels que més recursos econòmics ha perdut en la dècada analitzada. El 2009 la despesa en salut va ser de 10.527.040€, mentre que el 2018 es va quedar en els 9.225.337€. Això suposa una pèrdua de més d’1.3 milions d’euros, el que es tradueix en una baixada del 12’37%.

    De fet, el sistema sanitari català és el cinquè que ha tingut una davallada més acusada en termes d’inversió econòmica a l’Estat, només per darrere de Castella-la Manxa (-18’25%), Astúries (-12’98%), La Rioja (-12’75%) i Galícia (-12’65%).

    «Deu anys després que la crisi econòmica impliqués una decisió amb terribles conseqüències sobre els drets humans, seguim igual, quan hauríem d’estar millor», apunta l’informe d’Amnistia Internacional. A més, recorden: «El país ha augmentat el seu PIB en un 8’6% sense que hagi suposat una millora d’aspectes fonamentals com és la salut».

    Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya acusa l’Estat d’estar «incomplint les seves obligacions internacionals en matèria de salut, per les quals es compromet a avançar en el compliment del dret al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental. En un context com en el que ens trobem, és més greu que mai: no volem més dècades perdudes».

    En l’aspecte positiu i com a única excepció, les Illes Balears tenien el 2018 un sistema sanitari més ben finançat que abans de la crisi. En concret, la partida va créixer en un 1’7%. No en va, les Balears (23,22%), el País Valencià (22’84%) i La Rioja (0’38%) són les úniques autonomies on la  despesa pública total va créixer el 2018 respecte del 2009, d’acord amb les dades del Ministeri d’Hisendes recollides per Amnistia.

    Enorme retallada a l’assistència primària catalana

    A l’Estat la inversió destinada a l’atenció primària, reivindicada com a cabdal per a la prevenció i control dels brots de coronavirus, s’ha reduït en la dècada perduda en un 13’1%. La situació, però, és molt pitjor en el cas català, on la baixada arriba al 24’28%. Catalunya encapçala la trista llista de retallada en inversió en l’atenció primària, seguida per l’Aragó (-22%) i Castella i Lleó (19’53%).

    L’atenció primària es demostra com un dels àmbits sanitaris més afectats per les retallades i la posterior manca d’inversió en salut després de la crisi. El fet que s’hagi perdut gairebé un de cada quatre euros que s’invertia el 2009 explica que nombrosos Centres d’Atenció Primària (CAPs) protestin per la manca de recursos necessària per a una atenció digna.

    Entre altres col·lectius que reclamen més inversió en aquesta branca que té un tracte tan directe i diari amb la ciutadania, destaca el grup Rebel·lió Atenció Primària, que alerta que la càrrega de treball que tenen és inviable amb una atenció de qualitat.

    Catalunya també és la comunitat que encapçala, amb molt de marge, la classificació de percentatge de despesa sanitària dedicada a concerts. El 2009 un 29% de la inversió en salut anava destinada a la compra de serveis a operadors privats. Amb la ressaca de la crisi aquest percentatge ha baixat fins al 24’9%. Tanmateix, el català és encara el sistema que més destina a aquest sentit. Cal baixar a l’11’4% de les Illes Balears o al 10’37% de la Comunitat de Madrid per completar el podi.

  • Joan Pons, infermer que ha provat la vacuna d’Oxford: “El sentiment d’odi cap al virus i d’amor cap a la vida guanyava sobre el que em pogués passar”

    El seu usuari a Twitter el defineix a la perfecció. ‘Roaring nurse’, l’infermer que rugeix, és el sobrenom escollit per Joan Pons, facultatiu català que treballa a l’hospital anglès de Sheffield. “Em vaig fer activista sanitari per ressaltar l’impacte negatiu de les retallades i la manca d’inversió en salut”, explica. A través de les xarxes socials també dóna veu a una part del sistema sanitari “que sembla que tingui afonia”. “Som el grup sanitari més gran de qualsevol sistema de salut, però poques vegades tenim la nostra veu representada, diu sobre la infermeria.

    Pons va traslladar el seu activisme al terreny més arriscat quan, a principis de juny, va injectar-se el projecte de vacuna contra el coronavirus que prepara la Universitat d’Oxford. Ja en fase 3, la darrera prèvia a la distribució un cop rebi el vistiplau de l’OMS, és una vacuna ètica, a qui tothom podrà tenir-hi accés perquè es distribuirà a preu de cost i que podria estar disponible abans que acabi l’any, segons l’infermer català.

    Com va saber que la Universitat d’Oxford buscava voluntaris fer la tercera i darrera fase de proves?

    Sóc infermer i actualment treballo a l’UCI de l’Hospital de Sheffield. Fa unes sis setmanes vaig rebre un email del meu hospital en què demanaven voluntaris per la fase 3. Específicament, volien gent que estigués en contacte directe amb el virus, en primera línia.

    Per quina raó?

    Per poder accelerar les dates. Normalment, la fase 3, que és l’última, dura entre dos o tres anys. Ara no tenim aquest temps i la manera d’accelerar el procés és que els voluntaris estiguessin exposats al virus. Per això buscaven personal sanitari.

    Va ser una decisió ràpida o molt meditada?

    M’ho vaig llegir tot, un document que ens van enviar que tenia tota la informació sobre la vacuna, el que passaria, les proves que m’havia de fer… Recordo l’última frase del consentiment que vaig signar: “En casos molt excepcionals, la vacuna pot produir xoc anafilàctic i produir la mort”. M’ho vaig pensar, però vaig decidir que sí, que n’estic molt fart del virus, de l’amenaça que torni cada hivern… No vull això, vull tornar a la vida normal.

    Què és el que més va pesar en aquesta decisió?

    Ho vaig posar a la balança i el que guanyava era el sentiment d’odi cap al virus i d’amor cap a la vida i la humanitat, per sobre del que em pogués passar.

    Ha estat una de les etapes més dures de la meva vida com a infermer. Al pic de la pandèmia la vida dels malalts se m’escapava de les mans, la seva soledat… m’havia de convertir en el seu marit, fill… en l’única persona amb què tenien una mica d’humanitat en els últims moments de vida.

    És una vacuna experimental i té un risc, però tot a la vida en té. Com a infermer, vaig decidir que valia la pena un risc tan petit perquè els beneficis poden ser moltíssims. Imagini que el 2021 ja podem sortir al carrer sense angoixa, sense mirar qui ve i qui no ve a quina distància, poder abraçar els amics i els familiars…

    Vull que el 2021 sigui l’any de les abraçades. Vull tornar a Barcelona i abraçar els meus pares. Vull poder gaudir de la vida perquè només n’hi ha una i el coronavirus ens l’està amargant. Jo vull controlar la meva vida, decidir el que vull fer i el que no, i no pas que el virus decideixi per mi.

    Vostè es va apuntar com a voluntari. Això vol dir que no rep absolutament cap benefici econòmic, oi?

    A la fase 3 els voluntaris no reben cap aportació econòmica. A la primera i segona fase alguns voluntaris sí que són pagats, però la tercera és totalment voluntària.

    La Universitat d’Oxford també està fent proves al Brasil i Sud-àfrica. Aquí hi ha hagut protestes entenent que suposa posar en risc part de la població. A més, el doctor Jean-Paul Mira va afirmar a la televisió francesa que calia fer les proves a Àfrica perquè és una zona sense recursos i va comparar la seva població amb «les prostitutes que no es protegeixen de la SIDA». Què n’opina, com a voluntari des d’Anglaterra?

    Estic en contra d’explotar països de tercer món en utilitzar-los com a conillets d’índies, però això no ha passat. S’ha buscat països on el coronavirus anava a l’alça i tenia un gran impacte, i no població sense recursos, sinó al personal sanitari exposat al virus. Èticament, estic tranquil que la Universitat d’Oxford ho ha fet bé. No sé si es pot dir d’altres vacunes, però jo estic content.

    Vostè sap si té el projecte de vacuna o un placebo?

    No ho sé, és anònim i m’ho diran d’aquí a un any. El 50% dels voluntaris porten la vacuna i l’altre 50% no. Igualment, estic esperançat perquè tinc companys que també han estat voluntaris i ningú hem tingut cap problema. Matemàticament, seria estrany que tothom tinguéssim el placebo.

    Quin procés va seguir abans de rebre la vacuna?

    Quan vaig respondre al correu com a voluntari, em van donar dia i hora per fer una revisió mèdica. Havia de complir alguns criteris com estar sa, no prendre pastilles o no tenir cap malaltia. Era apte en aquest sentit, també en l’examen físic. Em van fer un test d’anticossos per saber si havia superat la malaltia sense saber-ho, però vaig donar negatiu. Per tant, complia tots els requisits i em van posar la vacuna el 5 de juny.

    I després, quin ha estat el protocol?

    Durant un mes he fet un diari electrònic on havia de respondre, amb ‘sí’ o ‘no’ si tenia mal de cap, muscular, febre, pèrdua de l’olfacte… una llista molt llarga que omplia diàriament. També havia d’informar-los de la temperatura: si superava el 37’8 havia de trucar a un telèfon d’emergències, perquè podria dir que el virus m’estava atacant. En el primer mes no he tingut cap problema.

    Setmanalment em fan una prova PCR per si donava positiu o negatiu. De moment, totes han estat negatives. I a més, en complir els trenta dies, em van fer un reconeixement i em van treure sang, suposo que per buscar anticossos i saber com està el meu cos metabòlicament.

    Ara, com que ja fa un mes des que vaig provar la vacuna, no cal que faci el qüestionari diari ni la presa de temperatura. Continuen fent-me una PCR setmanalment i al setembre tinc previst un nou seguiment amb anàlisi de sang.

    Té confiança plena que la vacuna serà segura malgrat els temps rècord?

    És veritat que si surt en menys d’un any serà un rècord mundial. El normal en són cinc o sis, però és que la medicina ha avançat moltíssim i la tecnologia i la metodologia ha canviat. Normalment, les tres fases de prova d’una vacuna es feien de forma separada, però ara, amb protocols estrictes, s’ha permès fer-les en paral·lel.

    Tinc confiança que ho estan fent bé. Sembla que s’està anant molt de pressa, i quan vas ràpidament a vegades t’entrebanques. Però no. Penso que la universitat d’Oxford no arriscaria el seu prestigi per dir que és la primera a trobar la vacuna. Tinc tota la confiança.

    No sé si són tan rigorosos amb les vacunes a altres països on la transparència no és el seu fort. No sé si m’hauria fet voluntari a la Xina o a Rússia, però tinc total confiança amb la vacuna d’Oxford perquè la transparència ha estat total.

    Vostè que l’ha provat en fase de prova, què li diria a la gent que no vol posar-se la vacuna o que en té por?

    L’última paraula la té l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Si tot va bé, Oxford tindrà dades suficients per presentar a l’OMS a finals d’agost i ja podria produir-ne al setembre-octubre. Abans, però, l’OMS s’ha de mirar totes les dades i els protocols, i no donaria el vistiplau si hi veu problemes.

    Com es garantirà una distribució de la vacuna a preus justos?

    L’OMS ha donat suport a la vacuna i ha garantit que es vendrà a preu de cost, no costarà més de 2€. Em fa alegria perquè estarà a l’abast de qualsevol govern. Serà per a tothom, no per a la gent que pugui pagar-la.

    A més, s’estan fent acords entre països i la farmacèutica que la produeix [AstraZeneca] perquè es pugui produir més ràpidament la vacuna des de diferents països. El Brasil i Itàlia ja han signat convenis.

    També és optimista en termes de temps, oi?

    La d’Oxford està molt avançada i, si tot va bé, sortirà a l’octubre. Podria estar a les cases per Nadal: començar el 2021 amb la vacuna seria el millor dels regals per a la humanitat.
    Si el projecte va malament i no funciona, tinc l’esperança que algun altre ho farà. La cursa avança ràpidament. Si no és per Nadal, al gener o febrer tindrem alguna altra vacuna. Això és l’important: que la tinguem i puguem oblidar-nos de la Covid-19 com ho hem fet amb el xarampió o la varicel·la, que el segle passat mataven gent i amb una vacuna ara ningú en parla. Vull que el coronavirus sigui del passat i ningú no en parli a partir de l’any vinent.

  • La causa del fals rebrot de coronavirus a la ciutat de Barcelona: un augment inusual de testos serològics

    La por a un nou rebrot, en ascens després del que ha tingut lloc a la comarca del Segrià i que ha obligat a confinar més de 200.000 catalans, estén la preocupació entre la ciutadania. Un clar exemple és el recent repunt de casos a algunes zones del municipi de Barcelona, que alguns estadistes i mitjans de comunicació han qualificat de rebrot. Amb tot, els experts insisteixen que a hores d’ara la situació a la ciutat està controlada i no es pot comparar al cas lleidatà.

    “No hi ha rebrot a Barcelona, almenys ara. Pot passar de tot en una setmana, però ara l’evolució de testos PCR és relativament normal”, tranquil·litza el doctor Sergio Alfonso, biofísic i investigador al grup de recerca BIOCOM-SC de la UPC que al llarg de tota la pandèmia ha analitzat i estudiat la progressió de la infecció a Catalunya, l’Estat i la Unió Europea.

    Els experts resten gravetat a la situació a la capital catalana perquè recorden que és necessari diferenciar entre els casos positius per una prova PCR -que determina si una persona està infectada en aquell moment- i les proves serològiques o testos ràpids, que determinen si el pacient té anticossos contra la Covid-19. Mentre la primera reporta casos actuals, la segona “detecta una resposta serològica, és per veure si la persona ha tingut la malaltia en el passat”, explica el doctor Alfonso.

    El repunt de casos a la capital catalana, especialment als districtes de Sants i Sarrià-Sant Gervasi, són un fet. Tanmateix, l’investigador del grup BIOCOM-SC matisa: “Sobtadament, potser perquè s’han bolcat de cop les dades o perquè s’ha fet algun gran estudi, la Generalitat ha incorporat molts testos ràpids, cosa que no passava abans”.

    Alfonso assegura que a la suma total de testos, fins fa poc dies, els PCR eren clarament majoritaris: “Abans es bolcaven molt pocs resultats de tests ràpids”, assegura. Per això conclou que en aquest moment la situació a la capital catalana es troba sota control, donat que el repunt és referent a proves serològiques, que “són casos vells”.

    L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) també ha fet una crida a la calma: «Els tests ràpids no detecten casos nous, detecten el fet d’haver passat la malaltia. Els últims dies no se superen els 30 casos per dia a Barcelona en PCR», ha assegurat al seu perfil de Twitter.

    Com a mostra, els digrames de risc que utilitza el grup d’investigació BIOCOM-SC per a valorar la situació encara situen Barcelona a la zona verda, en què “els nous casos haurien de ser perfectament controlables” per l’atenció primària i la resta de la sanitat pública, segons el criteri del grup.

    Font: Grup d’investigació BIOCOM-SC

     

  • El govern apunta a un operador públic com a eina de gestió de les residències de gent gran

    El Parlament de Catalunya ha dedicat un grapat d’hores a debatre sobre el model de residències per a gent gran en un plenari celebrat aquest dimarts, després de la gran afectació que ha tingut la Covid-19 en aquests centres. A proposta dels grups i subgrups de PSC, CeC-Podem, CUP i PPC, la cambra ha debatut sobre la gestió de la pandèmia a les residències. L’oposició veu necessari d’investigar les errades, mentre que el govern n’ha defensat la gestió i ha fet autocrítica alhora.

    Tanmateix, ha quedat clar un consens general en la necessitat de transformar-ne el model. Hi han fet referència tant els grups de l’oposició com els que integren l’executiu. El portaveu de Junts per Catalunya a la comissió d’investigació creada dimarts mateix, Josep Maria Forné, ha reconegut la necessitat de «no només investigar el present, sinó de considerar el model». Al ple, els republicans El Homrani i Vergés han parlat d’un “operador públic que integri el vessant social i sanitària” com a eina de gestió futura.

    L’oposició insta a repensar el model residencial

    La necessitat de canviar el model de residències ha estat el fil comú de les primeres intervencions, a càrrec dels grups i subgrups que van demanar aquest debat monogràfic.

    Raúl Moreno (PSC-Units) ha defensat la necessitat de “canvis substancials després del que hem viscut”, i ha instat el govern a “prendre’s seriosament les conclusions” que es derivin tant del debat parlamentari com de la comissió. “Si s’haguessin atès les consideracions que hem aprovat durant aquests anys, la situació hauria estat diferent”, ha acusat Moreno, qui ha parlat de “situar el sector allà on li toca” i de “reconèixer la tasca dels seus professionals”.

    Jéssica Albiach, en representació de Catalunya en Comú-Podem, ha assegurat que “ens estem jugant l’esfondrament de l’estat del benestar o el seu reforçament com a projecte col·lectiu”. Segons la diputada cal “revertir la lògica neoliberal que et converteix en una càrrega quan ja no ets productiu ni consumidor” i evitar que les residències siguin “aparcaments de gent gran amb què alguns es fan rics”. “Ens mereixem un sistema públic de residències que siguin llars comunes, unitats de convivència on poder seguir desenvolupant projectes vitals i establir una nova etapa vital”, ha apostat.

    En la mateixa línia, Vidal Aragonès (CUP) ha opinat que “cap govern de la Generalitat ha volgut apostar per una xarxa pública de residències”. Segons el diputat, “el col·lapse no té origen en la Covid-19 ni amb la seva gestió, sinó amb els elements que determinen el model: aprofitament de la gestió privada per infradotar pressupostàriament les residències, les condicions de les treballadores i un sistema d’inspecció que no és útil”.

    El representant del PPC, Santi Rodríguez, ha deslligat la problemàtica de la gestió pública o privada: “No és un problema de titularitats, sinó de model”, ha opinat. Rodríguez ha assegurat que “vam configurar les residències com una extensió dels domicilis i no com a hospitals” i que “cal abordar-ne el debat”.

    La cap de l’oposició, Lorena Roldán (Ciutadans), ha agraït les explicacions dels consellers però creu que “no n’hi ha prou amb reconèixer els errors, cal aprendre’n”. S’ha mostrat oberta a arribar a “solucions des de la unitat i la responsabilitat pel bé de la nostra gent gran”, però després ha acusat el govern dirigit per Torra de deixar la pandèmia en un segon pla «perquè han seguit governant pel Procés i per l’autodeterminació».

    Torra defensa la gestió i contextualitza la crisi

    El president Quim Torra ha estat el primer membre del govern a intervenir i ha contextualitzat la gravetat de la situació viscuda a les residències catalanes: “Ha afectat tots els sistemes residencials d’Europa de la mateixa manera”, ha assegurat. Quant a la gestió ha defensat la rapidesa amb què van actuar: “El 6 de març es va recomanar no fer visites a les residències, vam regular-ne el nombre i extremar la higiene. Vam actuar des del primer minut”, ha dit.

    Si bé el president ha lamentat les més de 4.000 morts als centres catalans, que suposa gairebé el 7% dels residents, ha parlat d’una transparència que no troba a les dades del govern espanyol: “L’Estat ha tancat en fals les dades de traspassats en residències i a domicilis”.

    El cap de l’executiu ha criticat la postura d’alguns grups parlamentaris que “avui es queixen però formen part de governs a altres comunitats autònomes amb els mateixos i dissortats efectes de la pandèmia i, en la majoria de casos, pitjors”. Torra també ha acusat l’Estat d’un “infrafinançament que ha estat un condicionant” en la crisi de la pandèmia als centres residencials per a gent gran.

    En una llarga intervenció, el Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies Chakir el Homrani ha reconegut la necessitat de fer «una mirada autocrítica per donar una millor resposta». Per exemple, ha reconegut que hauria estat necessari tancar les visites als centres residencials abans del que ho van fer. També s’ha mostrat obert a revisar el model actual: «Hem de fer un redisseny amb un operador públic que integri el vessant social i sanitària».

    El Homrani ha valorat positivament el pla de contingència per protegir les residències en cas d’un rebrot o nova onada de coronavirus a la tardor, aprovat recentment de la mà de la consellera de Salut Alba Vergés i que inclou la reserva de places buides, la sectorització i creació de circuits dins dels espais residencials o un reforç del personal sanitari d’atenció primària valorat en més de 15 milions d’euros.

    Vergés també ha insistit en la idea d’una agència pública que controli el sistema residencial i hi inclogui el vessant més laboral i social i el sanitari. “Hem de repensar com volem cuidar i atendre les persones grans, però no conceptualment. Hem d’avançar per planificar i gestionar conjuntament el territori», ha dit la consellera de Salut.

    Una comissió del Parlament investigarà la qüestió

    Poc abans de l’inici del ple s’ha constituït una comissió d’investigació que analitzarà la situació de les residències per a gent gran durant la pandèmia del coronavirus. La van proposar a mitjans de maig els grups parlamentaris de Cs, PSC-Units, CatECP, CUP i PPC i tot l’arc parlamentari hi va votar a favor.

    En efecte, Santiago Rodríguez (PPC) ha defensat a la seva intervenció que la comissió tindrà “un format més pausat però més intens per tal d’aprofundir en què ha passat, les responsabilitats i les solucions”. Una de les temàtiques que es tractaran, tal com ha avançat Jéssica Albiach (CeC-Podem), serà “la prohibició de trasllat de residents a l’UCI o el retorn forçat per aplicar-hi pal·liatius quan no són centres sanitaris”.

    La comissió estarà presidida per Vidal Aragonès (CUP-Crida Constituent), que ha assegurat que “hem constituït aquesta comissió perquè no volem que mai més torni a repetir-se una situació com la viscuda entre març i maig de 2020”. Aragonès ha exposat l’objectiu de la comissió: “L’anàlisi i la investigació de formes de gestió de residències durant la crisi de la Covid-19 presentant especial atenció a les més i menys des del punt de vista de protegir la vida i mantenir la vida digna”. La resta de la mesa la componen la vicepresidenta Najat Driouech (ERC) i Elisabeth Valencia (Cs) com a secretària.

    Serà en aquest espai on diferents entitats del sector de la cura a la gent gran -les patronals FEATE i ACRA i les entitats Edat i Vida, Llars per Viure i Sumar- podran intervenir. En un principi ho havien de fer al ple del Parlament, però la junta de portaveus, seguint les indicacions dels lletrats de la cambra, han acordat posposar les intervencions a la comissió perquè gaudeixin de més temps i profunditat.

  • La nova normalitat a les residències de gent gran

    Les residències per a gent gran, un dels focus i punts crítics durant la pandèmia del coronavirus, han començat a Catalunya la seva particular ‘nova normalitat’. La Covid-19 s’ha acarnissat amb els geriàtrics: s’hi han donat el 32’5% de les morts registrades per coronavirus al país, segons les darreres dades del Departament de Salut. Quant al nombre de casos d’infecció, gairebé 15000 dels poc menys de 72000 positius que s’han comptabilitzat a Catalunya són de persones grans residents a residències. Tanmateix, la dada podria quedar-se molt curta.

    El 24 de maig va ser el darrer dia que el Departament de Salut va publicar les dades de persones sospitoses de tenir la Covid-19. Llavors, el nombre de residents amb positius confirmats o sospitosos era de 50282. Tenint en compte que a Catalunya viuen a residències al voltant de 64000 d’avis i àvies, la proporció d’afectats sobre el total d’usuaris va arribar al 78’5%.

    «En una situació de represa de normalitat incrementa el risc que pugui entrar de l’exterior la infecció», reconeix el Departament de Salut, que assumeix el risc «donada l’actual tendència a la millora de la situació epidemiològica, així com per la necessitat de poder recuperar la interacció i retrobar els vincles«.

    La tornada a la normmalitat es regula a través del PROCICAT (Pla Territorial de Protecció Civil de Catalunya), que ha validat el ‘Pla sectorial de represa de la normalitat en l’àmbit de residencial’ amb “mesures que promouen la identificació precoç dels casos i el seu maneig adequat” per evitar la propagació dins dels centres.

    «La priorització és recuperar al màxim la normalitat dintre dels centres residencials però sempre garantint les mesures de prevenció i seguretat adequades», asseguren fonts del Departament, que recorden la particular vulnerabilitat de qui resideix a les residències i les característiques especials d’un entorn de convivència comuna.

    Verd, groc i vermell: detecció ràpida i aïllament adequat

    El principal eix del pla, que hauran d’aplicar tots els geriàtrics catalans, és la detecció ràpida dels casos positius de coronavirus. Els usuaris i treballadors passaran diàriament per una llista de validació que inclourà una mesura de temperatura, la recerca de possibles simptomatologia i una avaluació de contactes amb persones probables o confirmades de tenir el virus.

    En funció del resultat de la llista de validació, els usuaris seran repartits en tres grups -A, B, C- amb el seu corresponent color -verd, groc i vermell-. Aquest mecanisme és l’escollit pel Departament de Salut per aïllar els pacients sospitosos o confirmats de tenir el coronavirus.

    En cas de no superar la llista d’ítems, la persona resident passarà a la ‘zona groga’, així com els seus contactes més estrets. Si qui no passa la prova és un treballador, «es retirarà del lloc de treball i se li indicarà que contacti amb la seva mútua laboral perquè li faci les proves corresponents».

    La ‘zona groga’ són les zones o plantes que la residència haurà d’habilitar per allotjar els pacients sospitosos de tenir la Covid-19, per seguir-ne l’evolució i esperar la confirmació diagnòstica. Si es confirma el cas, les persones residents hauran d’ubicar-se a la ‘zona vermella’, on els espais comuns són «exclusius per a persones amb Covid-19» i el personal s’haurà de canviar els guants i fer una higiene de mans entre cada pacient. Al contrari, si es confirma que l’usuari no pateix el coronavirus, tornarà a ser del grup A i a la zona verda.

    El retrobament amb les famílies

    La mateixa classificació per colors servirà per dividir els geriàtrics catalans. Rebran la qualificació ‘verda’ els centres aquella sense casos de Covid-19 i correctament sectoritzada. Seran ‘taronja’ aquelles amb casos de la malaltia però amb les zones ben dividides i amb el brot controlat, mentre que les ‘vermelles’ seran les que tenen una «situació no controlada, sigui per la dificultat de sectorització dels espais o per l’aparició de nous casos».

    El pla autoritza visites a les residències classificades com a verdes, a les taronges només «es permetran les visites als residents sense Covid-19 i en les zones habilitades com a verdes». Quant a les residències vermelles, «es deneguen les visites als centres que encara no mostrin un control adequat de la infecció». En aquest cas només podran entrar-hi familiars «quan el suport i el procés d’atenció a les persones ho aconsellin», especialment en l’acomiadament de final de vida. L’espai per a fer les visites, que el pla recomana que siguin en espais oberts i exteriors, dependrà de la capacitat organitzativa i dels espais del centre.

    També es contemplen les sortides a l’exterior de la residència per part d’usuaris del grup verd (sense malaltia ni símptomes). En els casos de llarga durada, «és recomanable que els usuaris que habitualment realitzen sortides als seus domicilis familiars tinguin una habitació individual i respectin la distància de seguretat». També es permet fer sortides de curta durada dels residents, acordades prèviament amb el centre i amb un document de declaració responsable del resident o la família.

    Per als usuaris a les zones groga i vermella -és a dir, sospitosos o confirmats de tenir el coronavirus- el pla entén “l’impacte emocional i cognitiu que té l’aïllament en els residents i els contactes” i contempla videotrucades i contactes telemàtics amb la família en el cas d’usuaris en planta groga i “la mobilització i socialització dels residents” en zona vermella en els espais habilitats a tals efectes.

     

    Segons la darrera actualització del Departament de Salut, a Catalunya el 72% de les residències estan descrites com a verdes, el 23% estan en situació taronja i només un 4% -39 centres en total- estan classificats com a residència vermella.

    La patronal Upimir demana responsabilitat familiar

    Davant la complexitat de la situació i l’increment del risc que el coronavirus entri a les residències quan aquestes comencen a obrir-se, la Unió de Petites i Mitjanes residències (Upimir) demana molta responsabilitat i cura a les famílies dels residents: “Podem discutir que ens agradi o no, però cal complir amb el que diu Salut”, diu Vicente Botella, doctor i president d’Upimir.

    “Hi ha residents que marxen acompanyats d’un familiar i tornen amb quatre, d’altres que se salten el temps permès o alguns que diuen que la seva mare no cal que dugui mascareta”, denuncia Botella. “He treballat en una residència durant el pic, i no és gens agradable veure com se’t mor la gent”, afegeix. Per aquests motius, Botella avisa que la patronal Upimir denunciarà davant la Fiscalia els casos sospitosos d’haver incomplert les normes fixades per les residències en virtut del pla de tornada a la normalitat del Departament.

    El dia a dia a les residències

    El pla aprovat pel PROCICAT també indica a les residències com realitzar el «procés de recuperació progressiva de la normalitat convivencial i de les activitats dels centres residencials». El text recorda les «implicacions inherents» d’un confinament, com ara «l’impacte psicoemocional i la pèrdua de l’autonomia personal i de les relacions interpersonals».

    Per això, el document preveu, a més de les sortides dels residents durant unes hores, caps de setmana o fins i tot períodes més llargs, les activitats fora del centre -com a museus o casals-, activitats grupals dins del centre o l’entrada a les residències de professionals externs.

    En tot cas, i en funció de les possibilitats d’organització de la residència, els residents «haurien d’estar dividits en unitats estables de convivència d’entre 10-15 residents i professionals», diu la guia. En aquest sentit, la patronal Associació de Recursos Assistencials (ACRA) demana al Govern més recursos: “Com més petites fas les unitats calen més cuidadors, necessitem més mans. És impossible aplicar-ho amb el personal que tenim«, va denunciar la presidenta d’ACRA, Cinta Pascual, en declaracions a l’ACN.

    També es tornen a permetre els ingressos de nous usuaris a residències classificades com a verdes i taronges. Qui hi ingressi haurà de tenir una PCR negativa realitzada entre un i cinc dies previs a l’entrada, s’ubicarà durant deu dies a una zona groga -amb els usuaris sospitosos de tenir el coronavirus- i l’usuari o la família hauran de signar una declaració que asseguri que en els deu dies anteriors no ha estat en contacte amb ningú sospitós de tenir el virus.

  • USOC crida a una vaga general sanitària contra la gratificació per la Covid-19

    La Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) ha convocat una jornada de vaga pel sector sanitari el dia 7 de juliol, amb l’objectiu de protestar contra la bonificació que el Departament de Salut ha anunciat pels professionals de la salut que han estat a primera línia durant la pandèmia del coronavirus.

    Tan bon punt es va conèixer el sistema escollit per Salut per gratificar els facultatius, que diferencia segons la presencialitat i segons la categoria professional, els col·lectius sindicals i plataformes sanitàries hi han mostrat el seu rebuig, en considerar-la insuficient i classista. A més, deixa de banda altres branques del treball relacionades amb el funcionament sanitari, com és el cas del personal de neteja o d’ambulàncies.

    Per aquests motius i després de la publicació del decret llei que en regula els llindars i quanties, la USOC convoca una vaga general al sector de la sanitat perquè “no hi ha treballadors de primera i de segona, la sanitat funciona per equips de treball on totes som importants i imprescindibles”. Amb l’aturada USOC vol  “demostrar a uns polítics mediocres la unitat de totes i cadascun dels professionals de la nostra sanitat, sense diferències de categories professionals” .

    El comunicat del sindicat afegeix que “el reconeixement de la feina per igual és de justícia” i que “posar preu a la vida dels seus professionals sanitaris depenent de la seva categoria professional és d’autèntica baixesa moral”. Qualifiquen els barems escollits com “injustos, classistes i sectaris”.

    La resta de sindicats encara no s’han posicionat respecte de crida a la vaga. Tampoc Metges de Catalunya, sindicat majoritari en l’àmbit de la medicina.