Just Deploy It!

Autor: Daniel Gallego Díaz

  • El Govern dedicarà 140 milions d’euros a reconèixer el personal sanitari

    El personal sanitari, un dels grups laborals que ha estat a primera línia durant el pic de la pandèmia del coronavirus, serà compensat per la Generalitat amb una gratificació extraordinària de 140 milions d’euros. Ho ha anunciat la consellera de Salut Alba Vergés, que també ha avançat que els pressupostos del 2021 i el 2022 tindran una partida de 40M€ per “reconèixer l’esforç continuat” que exigirà la Covid-19.

    La compensació econòmica, que s’ingressarà a la nòmina d’agost, va dirigida al personal sanitari que ha treballat durant el pic de la pandèmia, entre l’1 de març i el 31 de maig. La quantitat, que anirà des dels 350€ fins als 1350€, dependrà de la categoria professional i de l’exposició al virus en funció de la presencialitat. Per exemple, ha avançat Alba Vergés, el personal de les residències rebrà 900€ de gratificació.

    “Vocació, treball rigorós i col·laboració interprofessional han estat la clau per fer front a la pandèmia. La gratificació no supleix l’impacte viscut, però és la forma de demostrar que som al costat dels sanitaris i que valorem el seu sobreesforç”, ha justificat la consellera Vergés.

    Meritxell Budó, portaveu del Govern, ha anunciat que l’executiu dirigit per Quim Torra prepara també una gratificació per altres branques del sector públic: “Les treballadores de l’administració pública han fet una tasca imprescindible que com a govern també volem reconèixer”, ha dit.

    Les fonts de l’executiu, però, encara no han aclarit quins seran els treballadors públics que se’n beneficiaran, més enllà dels sanitaris. El vicepresident del Govern, Pere Aragonès, sí que ha detallat que el personal sanitari que treballa a centres concertats també es beneficiarà de la gratificació, en tant que formen part d’equipaments del SISCAT.

    En una línia similar, ha declarat que aquestes bonificacions “s’han d’entendre com un primer pas per reforçar el sistema de salut i la resta de pilars de l’estat del benestar”. Per aconseguir-ho, Aragonès ha exigit a l’estat espanyol “els recursos necessaris per posar el sistema de salut al dia” perquè “cal que els aplaudiments passin a un reconeixement professional merescut i necessari”.

    L’anunci del Govern arriba en el marc de noves jornades de protesta convocades per la plataforma Sanitàries en Lluita, que cada dimecres reclama millores laborals pel personal que treballa als centres de salut catalans. Aquest dimecres hi ha hagut concentracions a més d’una trentena d’equipaments de salut, com ara centres d’atenció primària, hospitals o residències de gent gran d’arreu del país.

    Protesta del personal del Centre Sanitari del Solsonès

    El comitè d’empresa del Centre Sanitari del Solsonès (CSS) ha organitzat una aturada i concentració de mitja hora per reclamar «que els paguin tot el que els deuen». Segons CCOO, l’objectiu de la plantilla és «negociar amb la presidenta del centre per manifestar-li que, des del 2017, pateixen retallades del 6’45% del salari».

    Sara Alarcón, presidenta del Consell Comarcal del Solsonès i màxima representant del centre sanitari solsonenc, manifesta que «les pretensions dels treballadors són, avui dia, inassumibles». Alarcón assegura que «tant de bo es pogués fer» i diu que «cal arribar a un acord respecte als increments salarials» perquè «nosaltres som els primers interessats a resoldre aquesta situació».

    Segons CCOO, la proposta del centre és un increment parcial del 2018 i 2019 més un 25 % del deute reconegut dels objectius del 2017. El comitè d’empresa, ara per ara, refusa aquesta opció perquè «volen que se’ls actualitzi el salari per no incrementar la desigualtat salarial respecte de la resta de treballadors sanitaris de Catalunya».

  • Natalia Garcia: «Les residències érem les grans oblidades a l’inici de la pandèmia»

    La crisi sanitària del coronavirus ha posat les residències de gent gran al focus de l’atenció mediàtica. «A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més», resumeix Natalia Garcia, fisioterapeuta a una residència de la ciutat de Saragossa [el nom de la qual no fem públic a petició de la facultativa].

    En efecte, dues de cada tres persones mortes per coronavirus a Espanya ho han fet en centres per a gent gran i són moltes les veus que demanen un canvi en el model de gestió d’aquests equipaments sanitaris. Per aquesta raó, organitzacions sanitàries i Metges Sense Fronteres han demanat al Ministeri de Sanitat i a les CCAA més recursos per l’Atenció Primària i en les residències.

    Conversem amb Garcia per apropar-nos a la situació d’un de tants geriàtrics on el nou coronavirus ha trastocat les rutines i l’estat anímic d’usuàries i treballadores.

    Ets fisioterapeuta, però quines funcions fas actualment a la residència?

    Des que va començar la pandèmia no estic fent de fisioterapeuta. Vaig deixar la meva tasca perquè la residència va arribar a una situació crítica i vaig fer el que podia: ajudar les infermeres, les doctores, les auxiliars… fer el que sigui.

    Ara comencem a fer una mica de fisioteràpia, però no en la rutina normal, perquè el gimnàs està tancat. Com que la situació s’ha calmat, he començat a fer les videotrucades amb els familiars i passejos en grups reduïts pel jardí del centre.

    Com va ser l’adaptació a tasques diferents de les teves?

    Al principi fatal perquè ens va venir tot en sec. En una setmana la residència es va enfonsar. Jo anava a treballar amb la idea de «vaig i faig el que puc per ajudar». Si havia de donar medicació, la donava; si havia de donar esmorzars i dinars, els donava…

    Em va costar d’adaptar-me no per fer una feina que no era la meva, sinó perquè havia de fer-ho perquè estàvem en una situació crítica. Faltava gent perquè moltes auxiliars estaven de baixa i havíem de fer el que podíem.

    Abans de fer l’entrevista has passat per l»operació desinfecció’. En què consisteix?

    Arribo a casa i el primer que faig és treure’m les sabates. La meva parella m’obre la porta, entro sense tocar res i vaig a la dutxa directament. Recullo la roba, la poso a la rentadora a temperatures altes i amb desinfectant vaig netejant tot el que he tocat. També les ulleres, les gomes del cabell… I això cada dia.

    Què ha estat el més dur de la situació d’emergència?

    La sensació de no poder fer res. A les residències tenim pacients que tractem cada dia, hi tens una relació, els agafes una confiança… I no podíem fer res. Els portaves als hospitals i els hospitals els tornaven. S’havien de morir a les residències. I no podies fer res. Veure com perdies tots els usuaris amb què has tingut relacions és molt dur.

    Com has gestionat el desgast mental d’aquesta situació tan anòmala?

    M’ha afectat i crec que m’afectarà. Jo visc amb la meva parella. La meva família és lluny. No la veig des del febrer i no sé quan la veuré. És un vincle que tinc i que em falta. Vaig tenir molts pensaments negatius, de no voler anar a treballar… Però després pensava que hi havia d’anar sí o sí.

    M’afectarà en un futur? Sí. Quan vegi que tot torna a la normalitat però la meitat dels meus pacients ja no hi siguin.

    Com suporten la situació els residents que estan bé cognitivament?

    Ens diuen que ni a la guerra passava això. «A la guerra ens podíem tocar, ens podíem abraçar, estàvem amb família. Ara estem sols», ens expliquen. Molts d’ells van viure la Guerra Civil i la van superar i els és dur veure que van néixer i créixer amb una i que poden morir per una altra. Que et diguin això i que els falta contacte amb la gent que estimen i no poder fer-hi res és molt dur.

    Heu fet videotrucades per mantenir el contacte amb les famílies.

    Sí, i sobretot al principi eren moments molt emotius. Fins i tot les treballadores ploràvem. És una situació molt dura per totes les parts: família, residents i la nostra. Vam pensar que havíem de fer videotrucades perquè si no morien pel virus, ho farien per pena.

    Ells ho agraeixen molt. No tenen cap contacte físic. Ens demanaven i ens demanen petons i abraçades, però els hem de dir que no podem.

    Com valores la visibilitat de les residències de gent gran durant aquesta pandèmia?

    Les residències hem estat les grans oblidades. Aquest virus afecta molt la gent gran i només es parlava d’hospitals. Jo estava treballant a una residència i no ho entenia: veies la tele i només se sentia parlar d’hospitals, de les UCIs… Jo pensava: «I les residències? És població de risc». Ningú en parlava fins que va haver-hi molts brots.
    Creus que després d’aquesta situació hi haurà més atenció i cura sobre la gestió d’aquests centres?
    Jo crec que sí. Mai havia sentit a parlar de les residències tret de casos de denúncies. Ara que som al focus estem sent més escoltades. És la part positiva. La cara dolenta és que fins ara érem les grans oblidades. A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més.

    Enmig de tanta negativitat, què destacaries com a positiu?

    Hem fet pinya i equip. La relació amb les companyes abans era només laboral, ara hem vist que hem superat això i podem superar el que calgui.

    N’extreus aprenentatges personals i professionals?

    Jo he estudiat per fer de fisioterapeuta i durant aquests dies no he fet res d’això. Però em sento orgullosa de ser sanitària i d’haver sabut tirar endavant. No m’he vingut avall.

    Creus que la gent més allunyada del món sanitari ha entès la gravetat de la situació?

    Crec que no gaire. Ho veia amb la gent que se saltava el confinament o que a la fase 0 sortien en grup al carrer. Mentre anava a treballar veia un munt de gent sense protecció, fent-se abraçades i petons… Em produïa i em produeix una sensació de rebuig. Encara ara quan veig gent a les terrasses sense respectar les normes.
    Els que treballem al món sanitari estem vivint en una realitat paral·lela. Entenc que la resta de la gent no i té la necessitat de sortir i viure perquè no han vist de tan a prop, però a mi em costa de normalitzar-ho.

    Quan està prevista la normalitat al vostre centre de gent gran?

    Els usuaris segueixen tots aïllats a les seves habitacions perquè encara tenim dues plantes d’infectats. La normalitat no existirà fins que no hi hagi cap positiu i els avis puguin tornar a les zones comunes. Només la idea de pensar-ho em produeix por i rebuig.

  • Quatre professionals de la salut, quatre vivències de l’emergència sanitària

    Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.

    Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.

    Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”

    Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.

    La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.

    Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”

    “La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.

    Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.

    Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”

    Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.

     

    Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.

    Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”

    Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.

    Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.

    Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.

  • Els canvis al sistema sanitari dins la fase 1: el cas del Camp de Tarragona

    Reunions de fins a 10 persones, obertura parcial de les terrasses de bars i restaurants o mobilitat lliure dins de la regió sanitària són alguns dels canvis que nota la ciutadania quan la seva regió passa a la fase 1 del desconfinament. Però, i el sistema sanitari? Què suposa el primer estadi de la desescalada pels professionals de la salut i per l’atenció mèdica?

    Repassem els principals canvis de la mà d’alguns sanitaris del Camp de Tarragona, que juntament amb les Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu-Aran, és una de les tres regions sanitàries catalanes que aquest dilluns han passat a la fase 1 de la desescalada. El Camp és amb diferència la més gran de les tres, amb més de 610.000 assegurats i cinc hospitals per a sis comarques.

    Les regions han avançat en la desescalada perquè el Departament de Salut les va considerar de baix risc d’acord amb un índex que valora la incidència per població de la Covid-19 durant les últimes dues setmanes i en la taxa reproductiva del virus els últims set dies. El Ministeri de Sanitat espanyol va validar la proposta, valorant altres índexs com ara la disponibilitat de llits, tant de cures intensives com de convencionals, així com la capacitat d’ampliar-ne l’oferta.

    Hospitals: concentració en dos centres amb dos circuits

    Concentrar tots els casos positius de Covid-19 en dos dels cinc hospitals de la vegueria és el principal punt del pla de desescalada de l’activitat assistencial i de recuperació d’especialitats i proves que van presentar els responsables de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona (RSCT).

    Ramon Descarrega, metge especialista en Medicina Familiar i gerent de la RSCT, va explicar que a partir del dilluns 18 -una setmana després que la regió hagi passat de zona- tots els malalts ingressats pel nou coronavirus es concentraran a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

    Amb aquesta mesura es busca treure pressió sobre els altres tres hospitals de la zona, que “podran treballar en un entorn de no-Covid i ser més eficients amb l’activitat programada i la recuperació de consultes”. Quant als dos centres que hauran d’acollir tots els casos positius de la Covid-19 hauran d’habilitar un mecanisme ja preparat de “doble circuit”, tant a l’UCI com als llits de planta i als quiròfans per evitar al màxim el contacte entre els malalts del nou coronavirus i els d’altres patologies.

    En el cas de Joan XXIII els pacients es repartiran en tres plantes segons el seu epidemiològic -negatiu, positiu o pendent de resultat-, mentre que l’hospital reusenc ubicarà els pacients amb Covid-19 que necessiten cures intensives a la zona de l’hospital de dia i l’UCI convencional quedarà alliberada per pacients sense el coronavirus.
    Malgrat que la concentració dels positius per Covid-19 es farà a partir del dilluns 18, algunes unitats dels hospitals que els allotjaran ja s’han adaptat. És el cas de la Unitat de la Clínica del Dolor de l’Hospital Joan XXIII, que coordina l’anestesiòleg Sergi Boada. El doctor explica que durant la primera fase de la pandèmia la tasca dels seus professionals va ser principalment de suport als quiròfans, però ja fa dies que estan en una nova normalitat.

    “El canvi de fase no ens ha portat cap novetat a la nostra manera d’actuar, ens vam adaptar a la nova normalitat fa 15 dies quan vam deixar de fer suport i vam tornar a la nostra unitat. Ja vam canviar els protocols, els fluxos de pacients i la manera de tractar i com vénen a les consultes”, explica Boada.

    El coordinador apunta que ara el gran problema a què fan front és la manca de personal d’infermeria i no espera que la situació es normalitzi totalment fins al setembre: “Ara estem adaptant les agendes, els circuits i estem identificant les prioritats. La tercera onada [sobre malalts crònics] la tindrem continguda a partir del setembre”. Amb tot, Boada demana confiança en el sistema sanitari: “S’adaptarà al que faci falta, com ja s’ha demostrat, gràcies als professionals que l’integren. Estem acostumats a treballar amb canvis de protocols”.

    La sala d’espera al CUAP Sant Pere amb les cadires degudament senyalitzades per prevenir la transmissió / Daniel Gallego

    Una única llista d’espera per a tota la regió

    El pla de desescalada hospitalària, “dinàmic per força” segons Descarrega, inclou la creació d’una llista d’espera única per a tots els pacients del Camp de Tarragona que estan esperant una intervenció quirúrgica.

    “Els hospitals que atenen pacients amb Covid-19 tindran una activitat que per la redistribució de feina no podran fer, per això ens plantegem una llista d’espera única”, va argumentar Descarrega. El gestor de la RSCT també va reconèixer que és una mesura que necessita “visió de territori” i un “canvi de mentalitat” tant pels pacients com pels professionals sanitaris.

    Segons aquesta proposta, qui necessiti una intervenció no urgent potser ha de desplaçar-se a un hospital diferent del que té com a referent si els quiròfans o els facultatius estan ocupats. El mateix succeiria amb els especialistes, que haurien de fer operacions en centres diferents dels que treballen habitualment.

    El pla de Salut contempla que el Pius Hospital de Valls, que ja ha iniciat aquest mes l’activitat quirúrgica de cirurgia major ambulatòria, comenci amb les intervencions de curta estada i al juny, si no hi ha incidències, «el ritme d’activitat s’incrementarà». L’Hospital del Vendrell, per la seva banda, va començar dilluns 11 amb una distribució de l’activitat operatòria amb un dels tres quiròfans amb què compta. Les consultes externes es recuperaran entre el 25 i el 30% durant la primera quinzena de la fase 1.

    La mobilitat dels sanitaris dins d’un mateix centre o municipi ha estat freqüent en les primeres fases de la pandèmia, però la proposta de desplaçaments entre comarques no és encara gaire clara. Els especialistes d’atenció primària consultats desconeixen la formulació. El doctor Sergi Boada reconeix que “la idea pot ser bona, però s’ha de desplegar”.

    El sanitari assegura que “ha tingut una repercussió d’incertesa entre els facultatius per saber com es podrà gestionar” i afegeix: “No puc valorar perquè no tinc més informació. De fet, en tota aquesta crisi els professionals hem estat bastant mal informats. S’hauria de reflexionar sobre això”.

    L’atenció primària: PCR i seguiment proper

    “Un dels objectius és que així com apareguin símptomes, la detecció i el control sigui des de l’atenció primària”, va apuntar Descarrega. David Sabaté -infermer i director de l’ACUT del Camp i del CUAP Sant Pere de Reus- creu que ha arribat el moment de demostrar la importància de la medicina primària: “La nostra funció és l’atenció i promoció de la salut. Tenim una oportunitat per aplicar-la”.

    Sabaté tampoc nota grans canvis en el passi de fase: “La principal diferència és que potenciarem la idea d’avançar-nos a la demanda de l’usuari”, explica. La seva proposta és evitar al màxim que la gent necessiti anar al CUAP: “Volem avançar-nos a la situació delicada en què el pacient ha d’acudir al centre. Volem anar per davant de la demanda i oferir-los una atenció més directa, individualitzada, propera i casolana”. A aquests efectes, explica Sabaté, “s’ha multiplicat per 10 les sortides de l’equip d’atenció domiciliària”.
    Referent a les proves PCR de detecció d’anticossos de la Covid-19, el director del CUAP Reus assegura que “ja s’estan fent i existeix un procediment molt clar al respecte”. Sabaté argumenta que als centres d’atenció primària on es faran -en el cas de Reus en un parell- s’han adequat sales d’aïllament a tals efectes.

    Tanmateix, el canvi de fase no ha comportat una modificació de la regla per escollir qui es fa la prova PCR: “Es faran testos a totes les persones susceptibles fer-se’l. El criteri no ha canviat”. De fet, Sabaté treu pes a la importància del test: “L’objectiu final és tenir un diagnòstic i la PCR és un mitjà. És la confirmació de la radiografia de tòrax o de l’ecografia pulmonar”. En aquest sentit, l’infermer destaca l’ecografia com una prova més eficaç que la placa a l’hora de determinar la gravetat d’un possible cas de Covid-19. Per això, “s’ha habilitat a tots els centres principals un ecògraf portàtil”.

    Prioritat per l’atenció telemàtica

    El que tampoc no canvia a la nova fase és la potenciació de l’atenció via telefònica per evitar que la ciutadania acudeixi als centres sanitaris. La consellera de Salut, Alba Vergés, va informar el passat dissabte que s’ha aconseguit capgirar la tendència habitual: abans un 70% dels pacients hi anaven presencialment i el 30% no. Segons Vergés, ara aquesta tendència és a la inversa.

    El cap de la Regió Sanitària del Camp, Ramon Descarrega, va apuntar en la mateixa direcció: “Tot allò que es pugui fer per la via no presencial, serà potenciat. Tant en l’àmbit hospitalari com en atenció primària, perquè cal mantenir la distància social fins que la pandèmia estigui resolta o totalment controlada”.

    Fonts administratives del CAP Horts de Miró de Reus, l’altre centre de la ciutat on també es faran tests PCR expliquen que el protocol d’atenció als pacients no ha canviat amb l’avançament de fase del Camp de Tarragona: els facultatius fan un cribatge a la porta del centre i, en cas necessari, deixen passar els pacients dividits entre aquells que tenen símptomes respiratoris i els que no.

    Quant a la reprogramació de cites suspeses per la pandèmia explica que “l’hospital està començant a reprogramar i enviaran cartes amb noves citacions, però l’atenció primària no reprogramarà automàticament”.

    També reconeix que “hi ha usuaris d’edat avançada que no s’adapten a la tecnologia actual i es presenten al CAP perquè no saben què fer”, però “els professionals hi estem habituats i en contínua formació”. L’administrativa posa el focus en la gestió dels espais: “Tothom és atès, però per tal d’evitar aglomeracions a la sala d’espera i als passadissos la majoria rep una atenció telemàtica. La gent estava acostumada a fer cues només per demanar hora, i això canviarà. Les administratives estem treballant a informar i activar el servei ‘LaMevaSalut’ perquè la gent mantingui un contacte directe amb els professionals mèdics”.

  • El sociosanitari Monterols de Reus acumula 50 casos de Covid-19

    Un comunicat emès pel Grup Pere Mata confirma que el Centre sociosanitari Monterols de Reus pateix un brot de Covid-19 després que 50 persones relacionades amb l’equipament mèdic hagin donat positiu als tests de la malaltia.
    En concret, les xifres corresponen a 18 professionals que treballen al sociosanitari, a 22 pacients que segueixen interns al centre i a una altra desena de pacients que, actualment, es troben a l’Hospital Sant Joan de Reus al mòdul PsiCovid, especial per acollir a positius de coronavirus que tenen patologies de salut mental o discapacitat intel·lectual. Aquest espai disposa de 13 llits, dels quals una desena ja estan ocupats pels interns del sociosanitari Monterols desplaçats a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

    L’empitjorament del brot, que va començar fa tres setmanes amb menys d’una desena de positius, ha saltat a la llum després que el col·lectiu Marea Blanca, que defensa la sanitat pública, denunciés el mig centenar de casos i una situació que, consideren, és de manca d’efectius. Segons la plataforma, les cinc infermeres per un centre amb 150 residents són recursos insuficients. La mateixa font assegura que els tests PCR van ser fets a correcuita i, en alguns casos, a càrrec dels mateixos treballadors, que no tenien la formació necessària.

    El Diari de la Sanitat ha intentat contactar en reiterades ocasions amb la direcció del Grup Pere Mata per contrastar les informacions i finalment ha rebut un comunicat de l’empresa que respon a algunes de les qüestions. Apunta que els 22 pacients que encara són al sociosanitari Monterols estan “aïllats a les plantes 0 i 1 del centre, que es troben ocupades al 50% la seva capacitat” i assegura que els 18 professionals sanitaris també es troben aïllats a les seves llars.

    El comunicat continua dient que “la direcció del centre ha contractat des del primer moment tot el personal que ha estat necessari per suplir aquestes baixes laborals, i s’ha reforçat la planta 0 i 1 amb 1 persona més d’Infermeria per torn, que representa un increment de 6 infermers”. També defensa que els familiars dels afectats reben informació diària de l’evolució dels pacients afectats per la Covid-19. En referència a les acusacions de manca de desinfecció de les habitacions dels interns, respon que “es fan neteges i desinfeccions intensives i constants a totes les dependències, segons els protocols establerts”.

    El cap de comunicació de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, David Ortega, ha confirmat les dades de positius ofertes per l’empresa -18 sanitaris, 22 interns i 10 desplaçats a l’Hospital Sant Joan- i ha assegurat que la direcció i la plantilla del centre ha seguit els protocols establerts pel Departament de Salut de la Generalitat.
    Sociosanitaris i residències de gent gran, focus de Covid-19

    El Centre sociosanitari Monterols és un equipament de l’operador Pere Mata que acull persones amb diversitat funcional física i/o psíquica i que compta amb unitats de convalescència, psicogeriatria, de llarga estança i hospital de dia. Per les seves condicions -molts pacients concentrats en un espai generalment tancat i atesos per un mateix equip professional- és, com totes les residències per a gent gran i sociosanitaris, un possible focus de brots del nou coronavirus.

    Arreu de Catalunya s’han donat molts casos similars arreu en equipaments d’aquesta índole que han deixat el descobert, especialment en el cas de les residències, una greu manca d’atenció i de recursos. Només al Camp de Tarragona des de l’inici de la pandèmia s’han donat brots de Covid-19 a la residència Bellús de Valls, la Nostrallar dels Pallaresos (el Tarragonès) o la Vila-seca (el Tarragonès).

    Això no obstant, el Camp de Tarragona és la segona regió sanitària de Catalunya amb menys afectació del nou coronavirus en proporció a la població. Tot indica que serà una de les regions catalanes que passarà a la fase 1 del desconfinament el dilluns 11 de maig.

  • Certeses i dubtes sobre el coronavirus

    Han passat cinc mesos des que, segons diverses hipòtesis, el SARS-CoV-2 va començar a expanir-se per Wuhan, a la Xina. El darrer dia del 2019 aquest país va reportar a l’Organització Mundial de la Salut el primer brot del nou coronavirus. La malalia que causa, la COVID-19, és ara una pandèmia mundial que ha obligat els equips sanitaris i científics a treballar a un ritme accelerat per trobar respostes a moltes preguntes.

    La recerca, les dades i el temps aporten ja algunes veritats sobre el nou coronavirus: no és el mateix que la grip comuna, s’han trobat un medicaments que el pal·lia amb cert èxit i la contaminació té relació amb l’afectació del virus. Això no obstant, encara hi ha molts interrogants: com va arribar el coronavirus als humans, una hipotètica immunitat un cop passada la malaltia o la relació entre el clima i la Covid-19.

    En aquest article es recullen algunes de les certeses i dels dubtes del nou coronavirus, la pandèmia que ha causat i la seva gestió.

    Sabem: s’està investigant en tractaments que funcionen

    Mentre no s’aconsegueix trobar la vacuna -un procés que s’espera, com a mínim, duri un any-, bona part dels esforços dels equips científics se centren a trobar un remei químic que pal·liï els efectes de la Covid-19. Encara és d’hora per confirmar la seva eficàcia total, però hi ha estudis que apunten a la utilitat de l’antiviral Remdesivir contra el nou coronavirus.

    Un assaig clínic del NIAID, un centre adscrit als Instituts Nacionals de la Salut dels EUA, ha demostrat que els pacients que prenien aquest fàrmac, ideat per tractar l’Ebola, es van recuperar un 31% de dies abans que aquell que rebien un placebo. També podria reduir-ne la mortalitat: dins de la mostra, va morir el 8% que en prenia front l’11’6% que no.

    Els “resultats preliminars” d’aquest estudi s’afegeixen als d’un altre estudi de l’Institut Nacional de Salut dels EUA que va confirmar que un ràpid tractament amb aquest antiviral experimental “va reduir significativament la malaltia clínica i l’impacte sobre els pulmons de macacos (…) infectats” amb el nou coronavirus. De moment, l’agència estatunidenca del medicament ja s’ha posat en contacte amb la farmacèutica que produeix el Remdesivir perquè estigui “disponible pels pacients tan aviat com sigui possible”.

    Aquesta no és l’única possible teràpia contra el coronavirus. Un parell d’estudis -fets a la Xina i a França- apunten que principis utilitzats contra el reumatisme -la cloroquina i la hidroxicloroquina- podrien pal·liar-ne els símptomes. Tanmateix, aquesta possibilitat també segueix en fase d’assajos clínics i l’Agència Europea del Medicament ha fet una crida a no comprar-ne per tal de garantir l’abastiment pels pacients reumàtics i per les proves.

    No sabem: la reacció del cos a una segona infecció

    Durant la primera etapa de la pandèmia es va expandir la idea que aquella persona que ja hagués patit la infecció del nou coronavirus esdevenia immune. D’aquí va sorgir la idea, que va arribar a ser proposada pel president Quim Torra, d’un ‘passaport immunitari’ amb el qual aquell pacient que hagués superat la Covid-19 podria fer vida normal perquè ja no podia tornar-se a infectar.

    També a causa de la creença de la immunitat va haver-hi països -com el Regne Unit en un primer moment- que van cercar la immunitat de grup en lloc d’escollir un confinament. Segons aquesta tesi, en un primer moment es deixava campar el virus per la societat fins que una bona part l’hagués superat i ja no tingués, més endavant, tanta capacitat d’expandir-se. En la mateixa línia, la Comunitat de Madrid va aplicar un tractament experimental de transfusió de sang de persones recuperades a d’altres encara malaltes.

    Amb tot, la idea dels ‘carnets d’immunitat’ ha anat perdent força amb el pas dels dies: l’OMS va desaconsellar-los perquè “no hi ha evidència que la gent recuperada de la Covid-19 tingui anticossos que els protegeixin d’una segona infecció”. Un grup d’experts de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Higiene (SEMPSPH) també es va posicionar en contra del ‘certificat serològic’ per la “manca d’evidència científica clara” i per evitar “fomentar la discriminació o l’estigma”.

    Amb tot, no és descartable que un cos que hagi superat la malaltia estigui més ben preparat per tornar-ho a fer més endavant, com succeeix amb altres patologies. De fet, la SEMPSPH reconeix que aquests ‘carnets’ “no es poden descartar en una situació com l’actual”, però matisen que només s’hauria de fer “un cop es disposi d’evidència científica suficient”.

    Sabem: no és el mateix que la grip comuna

    En un primer moment, quan la Covid-19 era encara una malaltia llunyana i semblava aïllada a la Xina, es va escampar la idea que aquesta malaltia era molt similar a la grip comuna estacional. És cert que les mesures de prevenció són les mateixes (excepte per la vacuna), i la forma de propagació i els símptomes són similars: febre, tos, dolor muscular, fatiga… Només la dificultat respiratòria i la pèrdua del sentit del gust, en alguns casos, són trets diferenciadors de la Covid-19.

    Però la gran diferència entre les dues malalties, i que es va subestimar a l’inici de la pandèmia, és la capacitat contagiosa del nou coronavirus. La taxa de contagi de la grip estacional se situa al voltant de l’1’3, mentre que la Covid-19 va arribar a una taxa del 7 a casa nostra. Actualment, es troba al voltant de l’1.

    També la mortalitat és un valor diferencial. Si bé és una xifra que s’ha d’agafar amb cautela perquè no es coneix el nombre real d’infectats, l’OMS va xifrar la taxa de mortalitat del nou coronavirus entre el 3 i el 4% a principis de març, però les dades reportades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya són superiors al 10%. Per altra banda, la taxa de la grip comuna a l’estat espanyol va ser de l’1’2% la darrera temporada.

    No sabem: el nombre exacte de morts i d’infectats

    Durant el transcurs de la pandèmia els estats -i, fins i tot, les entitats territorials que els componen- han canviat la forma de valorar què es determinava com un cas positiu de Covid-19. O, millor dit, s’ha alterat el criteri per determinar qui s’havia de fer el test de la malaltia. En aquest sentit també és rellevant la manca de proves, un dels factors claus en aquesta pandèmia a molts estats. Per exemple, Catalunya aporta des de fa algunes setmanes la dada de pacients sospitoses: aquelles persones que els sanitaris consideren podrien tenir la Covid-19 però no s’han pogut testar.

    La manca de certesa respecte dels casos positius fa dubtar sobre quantes persones han mort per Covid-19. Algunes comunitats autònomes d’Espanya, entre les quals Catalunya, reporten des de fa alguns dies una xifra de decessos més àmplia, en la qual s’inclouen tots els èxitus excepte els que tenen una altra causa clara (càncer, accident de trànsit, assassinat, etc.). Altres comunitats, així com molts estats del món, només aporten les xifres de persones mortes que, prèviament, havien donat positiu al test. Amb tota probabilitat, això crea un desfasament entre les morts reals i les reportades.

    La manca d’una xifra exacta -o el més precisa possible- de persones infectades i mortes a causa de la Covid-19 pot alterar significativament altres estadístiques importants per l’estudi de la malaltia i la gestió de la pandèmia, com són la taxa de mortalitat o la Ro (nombre reproductiu bàsic).

    Sabem: que no va ser creat a un laboratori

    Gairebé tan aviat com la pandèmia va començar a expandir-se arreu, van sorgir nombroses teories conspiratòries sobre l’origen del virus. Una d’aquestes assegura que el nou coronavirus, el SARS-CoV-2, va ser creat a consciència en un laboratori xinès. Concordaria amb aquesta idea el fet que a Wuhan, focus inicial de la malaltia, hi ha una instal·lació biològica de nivell 4 (P4), és a dir, que pot treballar amb agents infecciosos perillosos. Aquesta tesi va secundada pel canal de televisió conservador Fox News, que va acusar el govern xinès d’ocultar i manipular la informació.

    Amb tot, no hi ha cap evidència científica al respecte. Al contrari, diversos membres de la comunitat mèdica han descartat aquesta hipòtesi. Per exemple, un estudi publicat a la revista Nature Medicine conclou que la seva anàlisi “mostra clarament que el SARS-CoV-2 no és una construcció de laboratori ni un virus manipulat a propòsit”. El viròleg australià Edward Holmes també va negar l’opció de la creació en un laboratori en un article publicat a la Universitat de Sidney.

    No sabem: l’origen exacte del virus

    Des de l’inici de la malaltia els animals han estat al punt de mira: especialment els ratpenats. La causa és que els coronavirus són un tipus de patògens que causen malalties zoonòtiques, és a dir, que passen dels animals a l’ésser humà. Sense anar més lluny, un estudi recent va trobar en una mostra de ratpenats sis tipus diferents de coronavirus, dels quals cap és el que causa la Covid-19.

    Així, es creu que el SARS-CoV-2 va passar d’un animal a un humà en un dels mercats d’animals vius que existeixen a Wuhan. Això no vol dir que el ratpenat fos l’agent que passés el virus al pacient 0 -el primer que es va infectar i que la Xina encara no ha estat capaç de trobar, si bé han donat amb el pacient 1-, sinó que un altre animal podria haver fet de portador.

    El biòleg i viròleg Edward Holmes explica que “els coronavirus com el SARS-CoV-2 són comunament trobats en espècies silvestres i freqüentment salten a altres hostes”. Assegura que el virus que causa la Covid-19 guarda similituds amb un virus de ratpenat, però recorda que també s’han trobat virus similars al SARS-CoV-2 als pangolins.

    Sabem: que la contaminació hi té un impacte

    La Covid-19 ha reduït, de forma puntual, la contaminació a les grans ciutats per la disminució de la mobilitat laboral i social que bona part de la població s’ha vist obligada a fer. Més enllà d’això, un estudi de la Universitat de Harvard ha demostrat que la ciutadania de zones amb més pol·lució està més exposada a morir pel nou coronavirus.

    El treball ha analitzat la relació entre l’exposició a les partícules en suspensió de menys de 2’5 micres (PM 2’5) i la taxa de mortalitat a causa de la Covid-19. En efecte, han trobat una relació que demostra que la població estatunidenca més exposada a les PM 2’5 té una probabilitat de morir a causa del nou coronavirus superior a la de zones menys contaminades. En concret, el creuament de dades revela que un augment d’un micròmetre de partícules de PM 2’5 per metre cúbic d’aire comporta un 15% més de probabilitat de morir per la Covid-19.

    L’equip científic assegura que els “resultats són estadísticament significants i sòlids per a anàlisis secundaris” i recorda “la importància de fer complir les regulacions existents de contaminació de l’aire per protegir la salut humana durant i després de la Covid-19”.

    No sabem: la relació exacta entre el clima i el virus

    S’està dedicant recerca a esbrinar si hi ha una relació entre la incidència i capacitat de contagi del virus que causa la Covid-19 i el clima, especialment la temperatura. Existeix la hipòtesi que un clima més càlid disminueix la propagació del SARS-CoV-2.

    A finals d’abril l’epidemiòleg Fernando Simón, cap del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries espanyol, va reconèixer que “és una hipòtesi que cada cop té més suports”. Tanmateix, va recordar que “quan parlem d’hipòtesi podem equiparar-ho a creences”. En qualsevol cas, hi ha virus que efectivament tenen una estacionalitat marcada i una menor incidència als mesos més calorosos.

    Al fet que les regions del sud d’Espanya i d’Itàlia -més càlides- hagin tingut menys incidència que les del nord, s’hi sumen alguns estudis recents que apunten en la línia d’afirmar la hipòtesi: el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Hospital Clínic han identificat la franja d’entre -3ºC i els 15ºC com l’òptima per l’expansió major del virus. A partir dels 15ºC, segons aquesta anàlisi, “la capacitat de resposta comença a disminuir clarament i per sobre dels 20ºC la resposta de l’expansió decau a la meitat”.

    El servei meteorològic espanyol i l’Institut Carlos III també han trobat indicis d’una correlació entre condicions climàtiques i l’expansió del nou coronavirus. Asseguren que hi ha més afectació a les zones amb menys temperatura mitjana i apunten, citant un estudi xinès similar, també a la incidència de la humitat: “Les altes temperatures i l’alta humitat redueixen significativament la transmissió i propagació del virus”. Tanmateix, la recerca encara no és prou consistent i l’existència d’altres factors rellevants com la mobilitat social impossibiliten donar per feta la relació entre el clima i l’afectació de la Covid-19.

    Sabem: el confinament és útil per aturar-ne la propagació

    Les dades no donen lloc a dubte: el confinament ha fet baixar la taxa de propagació del nou coronavirus. Amb el confinament obligatori la mobilitat ciutadana ha arribat a disminuir en un 90% i la capacitat del virus de passar de persona en persona ha frenat.

    En efecte, la transmissibilitat del virus, mesurable amb l’índex reproductiu bàsic (Ro), ha baixat en poques setmanes del 7 a l’1 a Espanya. És a partir d’1, quan una persona n’infecta de mitjana només una altra, que es considera que una malaltia infecciosa comença a estar sota control. La utilitat del confinament total com a mesura per frenar els contagis queda clara amb els resultats d’un estudi de Fedea que assegura que si el confinament s’hagués dut a terme el 7 de març, una setmana abans, el nombre de casos d’infectats pel nou coronavirus a Espanya s’hauria reduït en un 62’3%.

    Això no obstant, el confinament dràstic no és l’única mesura per frenar la propagació del nou coronavirus ni necessàriament la més confortable per la ciutadania. Altres estats no han fet ús del confinament total de la població i també han aconseguit frenar i fer baixar la corba de contagis amb èxit. És l’estratègia que va seguir Corea del Sud: fer tests massius i confinar els contagiats mentre la resta de la ciutadania pot continuar fent una vida relativament normal amb mesures d’higiene especials i distanciament social.

    No sabem: si hi haurà nous brots o una nova soca

    Aquesta és, probablement, la incògnita que més preocupa tota la societat. El temor a un nou brot, especialment ara que es comencen a aplicar mesures de relaxament del confinament i prèviament amb la incorporació de treballadors no essencials, és compartit per la comunitat mèdica i la resta de la ciutadania.

    En efecte, totes les veus expertes apunten que els rebrots existiran. L’informe dirigit per l’epidemiòleg Oriol Mitjà, destacat membre de la gestió de la pandèmia a Catalunya, demana considerar “la possibilitat d’escenaris futurs amb relació a l’estacionalitat i els possibles rebrots”. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, també va assumir en una de les seves darreres intervencions que hi haurà nous rebrots.

    Les particularitats del nou coronavirus indiquen, gairebé sense dubtes, que hi haurà nous pics similars al viscut a entre el març i l’abril fins que la pandèmia no estigui totalment eradicada i es disposi d’un tractament i/o una immunitat induïda per una vacuna. La gran incògnita és on es podria donar aquest rebrot, quan i amb quins nivells. També existeix la possibilitat que el virus muti en forma de noves soques, cosa que podria complicar-ne la gestió futura.

    En qualsevol cas, la hipòtesi de nous rebrots obliga a posar l’atenció en la recerca i investigació -per conèixer al màxim possible el virus- i en un sistema sanitari ben dotat i protegit per tal de poder fer-ne front.

    No sabem: si ha col·lapsat el sistema sanitari

    Un cop superat el pic de la pandèmia, s’ha generat un debat sobre si el sistema sanitari va col·lapsar a casa nostra. A Espanya no s’ha viscut la imatge d’altres països on la saturació hospitalària ha estat tal que els malalts de Covid-19 han mort a les seves cases sense possibilitat de rebre atenció sanitària ni, després, poder gestionar adequadament els cadàvers. Això no obstant, és probable que persones que viuen soles hagin traspassat a casa amb la malaltia sense haver rebut cap cura mèdica.

    A més, cal recordar que dins dels mateixos equipaments sanitaris s’han fet adaptacions per tal de disposar de més llits per malalts crítics i, en alguns casos puntuals, s’han hagut d’habilitar hospitals de campanya o ampliacions temporals. A això cal sumar-li les ampliacions temporals de plantilla -amb estudiants de Medicina i Infermeria- i les jornades ampliades de l’equip habitual.

    Així les coses, el sistema sanitari català i l’espanyol en el seu conjunt han demostrat una bona flexibilitat i capacitat d’adaptació a la pandèmia. Aquesta, però, no hauria estat possible sense els reforços esmentats. A més, encara és d’hora per saber quin serà l’abast de les properes onades del coronavirus al nostre sistema sanitari.

  • Les properes onades del coronavirus

    L’índex reproductiu bàsic del nou coronavirus es redueix. El nombre d’altes puja de forma lenta però sostinguda, alhora que, de mica en mica, el nombre de nous contagis i de morts pel Covid-19 es redueix a Catalunya i a la resta de l’estat. El confinament ha donat el seu resultat i la pandèmia comença a perdre força.

    Amb la primera onada del coronavirus en retrocés, és l’hora d’ampliar la mirada i examinar els propers reptes socials i sanitaris. La infografia del doctor Tseng alerta de les següents onades que generarà l’actual pandèmia del coronavirus: una petjada sobre els pacients urgents, sobre els crònics i també un desgast psicològic i econòmic.

    Mirant de reüll la possibilitat de nous brots aviat i amb el dubte de quan podrà començar a distensionar el sistema sanitari, el gràfic de l’emprempta sanitària de la pandèmia dibuixa tres nous pics que tenen diferents alçades, durades i s’encadenen entre ells. Tot plegat alhora que s’assumeix que la situació prèvia a l’emergència sanitària no s’assolirà fins que no es disposi d’una vacuna contra el Covid-19.

    La cua de l’onada del coronavirus

    Un cop s’arriba al pic del Covid-19, que representa una gran mortalitat i morbiditat (persones que s’infecten en un determinat territori), Catalunya i la resta de l’estat espanyol es troben en la fase de baixada. Aquesta és lenta, progressiva i la seva cua o fase final té lloc quan que ja han arrencat la resta d’onades.

    En aquesta fase algunes de les persones infectades de coronavirus encara ocupen molts llits d’UCI. De fet, fins al 15 d’abril, l’ocupació de places de cures intensives a Catalunya va ser superior al 80%. Mentre dura la cua d’aquesta onada també els llits de plantes d’hospitals estan més sobrecarregats que de costum.

    Tot plegat succeeix en un context d’alt estrès del sistema sanitari. En un debat obert sobre si aquest ha arribat a col·lapsar o no a casa nostra, cal recordar que durant la crescuda de la primera onada el nombre de llits d’UCI es va haver d’ampliar fent adaptacions dels centres sanitaris i en alguns casos preparant hospitals de campanya. És per això que en aquesta fase és molt important evitar nous brots locals: si passés, la cua de la primera onada creixeria i es convertiria en una segona onada del mateix coronavirus.

    2a onada: impacte sobre pacients urgents sense Covid-19

    Aquest serà el següent pic, si no hi ha cap rebrot destacable del coronavirus, al qual s’enfrontarà el sistema sanitari català. És el segon en el temps i el tercer en importància sobre la salut de la població i inclou totes les persones amb malalties urgents que, fruit de les restriccions per la pandèmia, no han pogut acudir a les seves cites i proves programades als hospitals i centres sanitaris.

    De la gestió que es faci de la reprogramació dependrà l’alçada del pic i, sobretot, la salut dels pacients urgents però no infectats per coronavirus. De moment les dades ja alerten de l’afectació que està tenint la pandèmia sobre altres malalties greus i els consegüents retards en els diagnòstics. Una sobtada baixada en el nombre d’infarts registrats s’afegeix al descens de càncers diagnosticats a l’Hospital Clínic -28 enfront dels 150 de mitjana- o de trasplantaments -7 davant del centenar que és usual-, segons ha informat TV3.

    En aquest sentit, la consellera de Salut Alba Vergés va anunciar a meitat d’abril, aprofitant que l’ocupació de llits d’UCI va baixar del 80%, que es començarien a “reprogramar visites que, de demorar-se, poden causar un agreujament de l’estat de salut”. La reprogramació, “planificada i que dependrà de possibles rebrots”, tindrà lloc a tots els centres sanitaris, no només a hospitals.

    3a onada: petjada sobre pacients crònics sense coronavirus

    Quan comença a disminuir l’impacte de la no-atenció sobre els pacients greus, arrenca la tercera onada: l’afectació de la interrupció del tractament i cura dels pacients amb malalties cròniques.
    Durant el mes de confinament total -que, com a mínim, s’allargarà fins principis de maig- milers de catalans i catalanes que pateixen malalties cròniques han deixat de fer-se proves i anàlisis regulars, no han pogut actualitzar els seus tractaments i les seves patologies han pogut empitjorar.

    A Catalunya el 38’4% dels majors de 15 pateixen una malaltia crònica o de llarga durada, segons l’enquesta SEPA del 2018 que va efectuar el Departament de Salut. Aquesta prevalença té com a principals grups les malalties de l’aparell circulatori (pressió i colesterol alts) i de l’aparell locomotor (reumatisme, mals d’esquena i cervical). En els menors la xifra es redueix al 13%.

    Aquests pacients van veure com totes les seves consultes i proves mèdiques van quedar ajornades sense data amb l’arribada de la pandèmia i el confinament. Encara es desconeix quan es podran reprendre. Amb tot, aquesta onada és la que a priori arriba a una alçada menor, perquè la gravetat de les malalties desateses és inferior.

    4a onada: afectació mental i econòmica

    Inicia gairebé al mateix temps que la tan mencionada corba del coronavirus, però la seva afectació sobre la societat és lleugerament superior i, sobretot, més duradora en el temps que no pas la pandèmia en si mateixa i que totes les altres onades.

    Segons el gràfic del doctor Tsang, la petjada que ja ha començat a deixar el Covid-19 sobre la salut mental i el benestar econòmic de les societats serà notable: inclou traumes psíquics, malalties mentals, ferides econòmiques i esgotament o desgast laboral i personal.

    En l’apartat de la salut mental, experts com el psiquiatre i psicoanalista Josep Moya alerten que en decretar el confinament total aquest ha estat un apartat de la sanitat que no s’ha tingut en compte: “No s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer”.

    Han sorgit iniciatives que presten suport psicològic a sanitaris i a la resta de la població. Per exemple, el Ministeri de Sanitat i el Consell General de la Psicologia ofereixen un servei telefònic per afectats pel Covid-19, mentre que el Departament de Salut ha creat una aplicació web per avaluar i gestionar el malestar fruit del confinament i la crisi sanitària.

    Amb tot, la petjada que la pandèmia deixarà sobre la nostra societat serà marcada. Milers de persones que han perdut familiars i amics no han pogut fer el dol en condicions normals, amb les ferides que això pot causar.

    A més, hi ha nens i adolescents que fa més de cinc setmanes que no surten de casa, hi ha famílies que han perdut el contacte amb la seva gent gran que són a residències o hospitals i els equips sanitaris estan sotmesos a una gran pressió emocional i física. En resum, gairebé totes les relacions socials, accions quotidianes i rituals que donen un ordre a les vides humanes s’han perdut o alterat.

    Tot plegat és un caldo de cultiu que, amb tota probabilitat, causarà traumes, pors, depressions o trastorns de l’ansietat a molts ciutadans i personal sanitari. En efecte, durant les tres primeres de confinament la Federació Salut Mental de Catalunya va atendre més de 2.500 persones, la majoria dels quals reportaven problemes de malestar emocional, angoixa i neguit. Això passa en el context d’un sistema sanitari amb serioses mancances en l’atenció de la salut mental, segons un informe del Senat espanyol.

    En l’aspecte econòmic la previsió no millora: el Fons Monetari Internacional ha previst una recessió superior a la del 2008 i creu que Espanya podria viure la pitjor crisi des de fa 80 anys. Els efectes de la hipotètica depressió econòmica no només podrien afectar les finances familiars, sinó que les administracions públiques haurien de gestionar uns recursos minvants, amb el risc evident que això suposi noves retallades en el món sanitari i greus conseqüències en l’atenció mèdica.

  • La mort de la doctora Sara Bravo, o el risc dels metges de Primària i els joves

    La pandèmia del COVID-19 segueix deixant morts al seu pas. El col·lectiu sanitari no és, ni de bon tros, aliè a aquest fet. La doctora de família Sara Bravo López és un dels noms i cognoms, d’una història que la pandèmia s’ha endut.
    La doctora Bravo López era metgessa d’atenció primària al Centre de Salut de Mota del Cuervo (Conca), on amb tota probabilitat va contraure la malaltia. Va estar ingressada a la unitat de cures intensives de l’Hospital General La Mancha Centro, que diumenge va anunciar la seva defunció a les xarxes socials recordant que «es va guanyar l’afecte i consideració [de Mota del Cuervo] pels seus valors humans i la seva entrega i actitud de servei».

    La publicació de Facebook de l’hospital s’ha omplert de persones que ofereixen el seu condol. Molts d’ells són companys sanitaris de Bravo, de qui en destaquen la seva professionalitat i tracte humà. El Col·legi de Metges de Ciudad Real també va mostrar el seu condol a la família de la jove doctora de només 28 anys. Segons la premsa local, la metgessa patia d’asma, una malaltia respiratòria que va complicar el diagnòstic.

    El decés de la doctora Bravo va ser el primer cas reportat de mort d’una professional de la medicina de família a conseqüència del nou coronavirus. Això demostra que no només els sanitaris que treballen als hospitals estan exposats a la malaltia per la manca d’equips de protecció individual (EPI). Sense anar més lluny, dilluns també es va fer pública la pèrdua del doctor de família Francesc Collado a l’Hospital de Barcelona.

    Amb la mort de la Sara Bravo també es trenca el mite respecte del COVID-19 que feia pensar que no afectava joves. En aquest estadi més avançat de la pandèmia ja s’ha demostrat que, tot i que en menor mesura, el nou coronavirus també té incidència entre la població més jove. A l’estat espanyol hi ha 3.671 infectats reportats menors de 30 anys, dels quals 604 estan ingressats (un 2’4% del total d’hospitalitzats i un 1’5% dels que són a l’UCI). La doctora Bravo és una de les sis morts comptabilitzades de pacients entre 20 i 29 anys (0’2% dels decessos a Espanya per coronavirus).

    La defunció de la metgessa manxega se suma a una llista de confirmacions que, fins al moment, és de sis professionals de la salut -cinc doctors i una infermera- morts a l’estat espanyol. Quant al nombre d’infectats, el govern espanyol no actualitza la xifra des del dilluns, quan hi havia més de 12.000 sanitaris amb coronavirus. A Catalunya en són 3.244, un 16% dels casos reportats al país, d’acord amb les dades de dimarts.

    Els treballadors de la salut han denunciat la manca de materials de protecció individuals i la desprotecció que això comporta enfront del COVID-19. El diari estatunidenc The New York Times va arribar a titllar els sanitaris espanyols de kamikazes per la desprotecció amb què han de fer front a la pandèmia.

    L’altra cara de la moneda: sanitàries recuperant-se

    No tot són notícies negatives. L’Hospital d’Igualada, un dels punts més crítics de la crisi del COVID-19 a Catalunya perquè ha de fer front al brot de la Conca d’Òdena, ha fet públic a les xarxes socials la millora en l’estat de salut d’una de les seves sanitàries.


    El centre mèdic ha publicat un vídeo en què una professional de la medicina surt de la unitat de cures intensives (UCI) entre els aplaudiments dels seus companys i companyes sanitàries. L’Hospital d’Igualada matisa al missatge que la sortida de l’UCI de la professional va tenir lloc dimarts.

    La situació a la capital de l’Anoia és especialment crítica pels sanitaris a causa del brot de COVID-19 que hi va haver a la Conca d’Òdena. Segons les dades de dimarts del Departament de Salut a Igualada hi ha 154 sanitaris infectats, el que suposa un 26% del 589 reportats a la ciutat.

  • Resistència en temps de coronavirus

    Vuit de la tarda. Des dels balcons i les finestres ressonen els aplaudiments amb què, des de l’inici de l’estat l’alarma i el confinament decretat pel govern espanyol, la societat agraeix al personal sanitari la seva tasca al capdavant de l’emergència sanitària que ha provocat la pandèmia del nou coronavirus.

    Fruit de les mancances de material de protecció, el col·lectiu sanitari és un dels més vulnerables a ser infectats. Tanmateix, per no tenir simptomatologia o per no tenir accés a tests, han de seguir treballant. Segons l’última actualització del Ministeri de Sanitat, a l’estat espanyol hi ha 12.298 professionals de la salut infectats, el que representa un 14% dels diagnosticats. Rere aquestes dades -i rere cada membre del sistema de salut- hi ha una història personal, amb pors i desgast, però sobretot amb resiliència.

    Jornades laborals de 12 hores amb manca d’equipaments de protecció individual, aïllament de la família, cansament físic i mental… és el dia a dia del personal sanitari. L’equip d’hospitals, de residències o de centres d’atenció primària ha vessat a les xarxes socials les preocupacions i mancances de recursos en la crisi del COVID-19.

    Metgesses i infermers, herois de la batalla?

    A la falta de materials per atendre els pacients afectats de COVID-19 i de llits de cures intensives se li ha afegit la manca d’elements de protecció per al personal sanitari (guants, mascaretes, bates…). Així ho feien saber a les xarxes socials, recordant que si ells no es poden protegir, no hi ha cura possible:

    Més de 2.600 sanitaris infectats a Catalunya (dades de diumenge 29) i fins a 12.000 al global de l’estat (fins dilluns 30) són algunes de les conseqüències del treball del personal sanitari sense les condicions de seguretat òptimes. El resultat més greu, la mort dels professionals: fins al moment ha transcendit el decés de cinc doctors i una infermera a causa del COVID-19 a Espanya. Els darrers, els doctors Collado i Freixa dels hospitals de Bellvitge i Quirón respectivament.

    Internet s’ha fet ressò de les rutines que afronten metges i infermers als nostres hospitals, especialment dures en plena crisi sanitària: escrupolosos protocols de neteja als centres i a la llar, portar durant hores mascaretes, ulleres protectores i apòsits que els deixen marques o

    Si bé les condicions i el desgast mental i físic consegüents són dignes de la més àrdua batalla, hi ha personal sanitari que prefereix refusar la parafernàlia i el discurs bel·licista.

    Aquest infermer rebutja que els tractin d’herois i heroïnes i recorda que la precarietat del sector sanitari públic és crònica i els fa treballar en unes condicions límit. En aquest sentit, el doctor Miquel Vilardell va assegurar al Diari de la Sanitat que davant la falta d’inversió econòmica en el sistema públic de salut «el que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari».

    Resiliència i adaptabilitat

    La situació límit que es viu a molts hospitals ha fet que els equips sanitaris s’hagin adaptat al context i, sovint, treballar en nous espais. Encara així, els sanitaris han aconseguit treure el millor i aprendre de la situació:

    També són comuns els missatges de metges i metgesses que destaquen, especialment aquests dies, la tasca del personal d’infermeria. Una figura sanitària que s’acostuma a infravalorar i que juga un paper molt humà en l’atenció mèdica:

    Les altres peces de l’engranatge

    Altres branques laborals, com ara transportistes, personal de botigues alimentàries o conductors de transport públic, també han rebut darrerament l’agraïment de la societat. Dins del món sanitari, però, hi ha feines que passen desapercebudes i sense les quals els centres mèdics no podrien rutllar.

    El treball dels zeladors, del personal d’administració, de cuina, de neteja o de serveis socials -d’especial desgast mental perquè és el que comunica les defuncions i intenta fer un acompanyament a les famílies- són peces imprescindibles per al funcionament del món sanitari. Amb aquest aplaudiment, l’equip assistencial de l’Hospital Sant Joan de Déu va recordar-los:

    No menys important és el paper de les gericultores, auxiliars d’infermeria i la resta del personal d’atenció social i sanitària que treballen a les residències de gent gran. Aquests espais s’han demostrat un espai de ràpid propagament del coronavirus i d’alt risc a causa del perfil de persones que hi resideixen. També treballa sota molta pressió la plantilla d’atenció a la ciutadania, especialment la de les línies telefòniques com el 012 o el 061.

    El distanciament de la família

    En les darreres hores s’ha viralitzat a les xarxes socials el vídeo d’un metge saudita que, en arribar a casa, ha de refusar l’abraçada del seu fill. És un reflex del que està passant a moltes cases catalanes: el personal sanitari no vol posar en risc la seva família després de la jornada laboral i, quan torna a casa, fa un confinament voluntari.

    També ho reflecteix el poema de Joan Calvo compartit per l’àrea de Suport de l’Hospital de Mataró: “I torna a marxar. Sense petons, sense abraçades. Només paraules llunyanes, no fos cas que per aquestes trobades no pogués més treballar”. Un distanciament de la família més propera que s’afegeix al desgast emocional al qual fa front el personal sanitari durant la jornada laboral.

    El costat més humà

    Malgrat la foscor de la situació i la duresa a què ha de fer front aquests dies el personal sanitari, encara hi ha lloc per un bri de llum. Han sorgit iniciatives que demanen a la gent que és confinada a casa -especialment a la canalla- que escrigui cartes i dibuixos pels afectats del coronavirus que són reclosos als hospitals. També ho ha demanat l’hospital psiquiàtric Pere Mata de Reus pels seus interns. El personal sanitari és qui fa arribar aquesta correspondència.

    El personal assistencial també està sent fonamental en la relació família-malalt. A Twitter s’han publicat nombrosos missatges de personal d’hospital -sobretot infermeres- que s’ofereixen a trobar un forat de temps per posar en contacte persones infectades pel coronavirus que tenen mobilitat reduïda o són d’edat avançada amb la seva família.

    Un pas més enllà en aquesta comunicació és el que relata a Twitter la infermera Violeta Torrent. Si bé hi ha hospitals que permeten que un familiar acompanyi el malalt terminal amb COVID-19 durant les seves últimes hores, n’hi ha d’altres on això encara no és permès i són les sanitàries les qui intenten fer d’enllaç en l’acomiadament.

  • El voluntariat sanitari: enfocant una realitat poc visible

    Quan s’apropen les dates nadalenques la solidaritat i la generositat guanyen terreny. Iniciatives com La Marató de TV3, les visites de plantilles futbolístiques a les plantes de pediatria o campanyes de recollida de joguines són tan característiques d’aquestes setmanes com els torrons. Tanmateix, durant la resta de l’any hi ha un teixit social d’entitats que fan una tasca voluntària i solidària sense tanta visibilitat mediàtica.

    Una d’aquestes agrupacions és TarracoSalut, nascuda el 2011 i amb un àmbit d’acció centrat al municipi de Tarragona. Està formada per entre 60 i 80 voluntaris que donen suport als malalts de l’Hospital Joan XXIII, el sociosanitari Francolí i els centres d’atenció primària de la ciutat. A més d’acompanyar-los en les seves estades de llarga durada i les consultes externes, desenvolupen tasques més enllà dels recintes sanitaris, com fer un seguiment telefònic a qui viu sol a casa amb el projecte ‘Bon dia telefònic’.

    Per tal de documentar la seva tasca i fer-la pública a les xarxes socials i internet, TarracoSalut va contactar amb el fotògraf tarragoní Ferran Aguilar perquè els fes un petit arxiu gràfic que els donés visibilitat. El que va començar com un encàrrec per dues o tres setmanes va acabar com un acompanyament voluntari de mig any: “Quan coneixes la realitat des de dins t’adones de la necessitat del treball que fan els voluntaris. Em va semblar que necessitaven ajuda i quedar-m’hi altruistament va ser la meva forma d’ajudar-los”, apunta el fotògraf.

    Aguilar va acompanyar durant sis mesos els voluntaris en les seves tasques quotidianes i tenint-los al centre de l’objectiu de la càmera: “Amb les fotos no he buscat el patiment ni la crueltat, sinó la feina del voluntari. En són els protagonistes”, apunta.

    Així es demostra a la col·lecció ‘Con el corazón movemos el mundo’, on a totes les fotografies amb rostres es veuen mitjos o grans somriures i destaca el paper de suport del voluntariat. L’obra ha estat reconeguda amb el LUX 2019 de Plata en la categoria de reportatge documental que atorga l’Asociación de Fotógrafos Profesionales de España.

    El premi ha ajudat a donar visibilitat a l’associació TarracoSalut, que, segons paraules de la seva coordinadora i presidenta Elisabet Pedret, “pateix moltes dificultats econòmiques perquè no se’ns ajuda”. Els ingressos que els arriben els són escassos, ja que provenen només dels convenis de col·laboració amb els centres on donen servei (ICS i Fundació Joan XXIII) i de “menys de 10 o 12 socis”, segons Pedret.

    Aquest cas contrasta amb l’Informe de l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya de 2018, que parla «d’un bon estat de salut de les entitats», segons les valoracions dels participants. Això sí, el mateix text alerta de constatacions demogràfiques. En aquesta direcció apunta la presidenta de TarracoSalut, qui creu que “la manca de l’estructura que requereix una agrupació de voluntariat i que avui dia no tenim té a veure el poc associacionisme i teixit social de la ciutat”.

    Amb tot, Pedret refusa la idea de deixar enrere els més de 30 pacients a qui periòdicament recolzen i fa una crida a rebre noves voluntàries: “Tot el que no es dóna es perd. Tots podem aportar una mica de nosaltres als altres”, assegura. També destaca la importància d’erradicar la soledat involuntària: “Demanem parell d’hores al dia perquè els pacients tinguin contactes més profunds que els que aporta el personal sanitari, que sempre té pressa. El malalt ha de sentir que està acompanyat, perquè la soledat mata”.

    Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar

    Beneficència, necessitat i rol de les administracions

    L’afer del voluntariat no és aliè al debat entre la tasca que algunes persones fan per generositat i un possible desentès de les administracions públiques, així com un nínxol per al sector privat. Tenint en compte la importància d’estar acompanyat -el Síndic de Greuges ha instat, tot i que parlant de les famílies, a “afavorir l’acompanyament dels malalts, amb consideració especial de les persones més vulnerables”-, fins a quin punt aquesta tasca no esdevindrà una necessitat en el futur?

    La presidenta de TarracoSalut, Elisabet Pedret, parla d’una nova societat en què es perd s’està perdent el teixit familiar i es tendeix a una vida més individual. Creu que “l’equip mèdic d’un hospital atén perfectament la part física i ho intenten amb l’emocional, però no tenen recursos suficients, això és una tasca que s’ha de fer a través del voluntariat”. Afegeix que “les persones que ens estan governant no veuen la necessitat de col·lectius de persones que ajudin els equips assistencials, però són essencials”.

    Pedret refusa la idea de cobrar, en tant que la seva és una tasca altruista i que ja guanyen oferint el seu temps. De fet, el 90% dels voluntaris valora amb un 9 o més l’experiència, d’acord amb l’Informe de l’associacionisme. Això sí, Pedret creu que “el voluntari hauria de ser una figura cuidada i mimada” i demana a administracions i empreses -via responsabilitat social corporativa- suport econòmic per gaudir d’”altres compensacions no monetàries”.

    Tanmateix, ja existeixen iniciatives del tercer sector que donen feina a persones que fan una tasca similar a la dels voluntaris. És el cas de la Fundació Pere Mata de Reus, que ofereix una plantilla de professionals que acompanyen persones amb malalties mentals en el seu dia a dia, tant en centres sanitaris com en activitats lúdiques i socials.

    Aquest model d’acompanyament, més professionalitzat, complet i organitzat que el voluntari, podria esdevenir amb el temps una font de treball per a gent disposada a fer el que fan per altruisme de forma remunerada, amb una major implicació i dedicació. El futur determinarà si això és vist com una necessitat o una oportunitat de creació de treball per part del tercer sector, el sector privat o el públic.

    Ara per ara, el paper que juga la Generalitat és únicament normatiu -en tant que regula el marc legal amb textos, recomanacions i normatives, com la llei del voluntariat i el foment de l’associacionisme aprovada el 2015 al Parlament- i de suport -amb petits convenis amb els col·lectius de voluntariat-. També es fa càrrec de la inserció d’aquests amb cursos que ofereix a través de la Federació Catalana de Voluntariat Social-. És una formació bàsica que dóna uns trets generals que després són ampliats en funció del paper de cada persona voluntària (sanitari, educatiu…).

    Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar

    Una nova Carta pel voluntariat sanitari

    En el marc de la gestió normativa de la tasca voluntària, el mes de novembre el Departament de Salut de l’administració catalana va publicar la ‘Carta del voluntariat en l’àmbit de la salut’, que renova l’anterior, amb data de 2010.

    El text té com a objectiu «revisar el paper del voluntariat i la seva dimensió dins d’un marc de col·laboració amb les institucions de la salut», alhora que “reconèixer la important tasca que al llarg del temps” ha realitzat dins el món sanitari.

    En aquest sentit, la nova carta actualitza el marc d’actuació de les persones voluntàries, la formació que reben i es proposa “cuidar les persones cuidadores” tot agraint la tasca per “aconseguir la seva continuïtat i que no es desgastin”. Destaca la proposta d’un seguiment i avaluació tant de la feina com de l’estat de les persones voluntàries.

    Les principals novetats del text respecte de l’edició de principis de la dècada vers els pacients és fer-la extensiva a l’atenció primària i comunitària. Sota el lema “un impuls al voluntariat per una salut més propera”, també fa menció a la salut mental i les addicions, que no es tractaven en l’anterior i primer redactat.