Autor: Èlia Pons

  • Millorar l’accessibilitat al diagnòstic de l’hepatitis en col·lectius migrants vulnerables a través del joc

    L’Organització Mundial de la Salut estima que dos mil milions de persones s’han contagiat d’hepatitis B i 257 milions de persones pateixen infecció crònica per aquest virus, que produeix una irritació o inflamació del fetge. Hi ha importants variacions geogràfiques en la distribució de la malaltia: mentre que la prevalença a Europa és de l’1,6% (15 milions de persones), a l’Àfrica i al Pacífic Occidental s’estima que fins a un 6,1% de la població adulta es troba infectada.

    Segons el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC), entre els 6 milions d’immigrants -aproximadament- que resideixen a Espanya, hi ha uns 308.404 casos d’hepatitis B. «A Espanya, el risc d’estar infectat en la població immigrant és 2,4 vegades més gran que en la població autòctona, segons indiquen els estudis de seroprevalença. A més, els immigrants procedents d’àrees endèmiques tenen prevalences al voltant del 8%», explica Hakima Ouaarab, infermera de l’equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron.

    La majoria de les persones són asimptomàtiques i això fa que sigui habitual que el diagnòstic es retardi o que mai s’arribi a realitzar, el que comporta que entre el 5-10% dels casos desenvolupen una infecció crònica. «El diagnòstic precoç és clau per reduir nous contagis i evitar les complicacions i la mortalitat associada, perquè els símptomes arriben quan està més desenvolupada la malaltia. Una de les complicacions és la cirrosi hepàtica», assenyala Ouaarab.

    A la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron s’han realitzat estudis on es van trobar prevalences d’hepatitis B del 7% en persones procedents de l’Àfrica Subsahariana, evidenciant la necessitat de millorar l’accessibilitat al cribratge en aquesta població. En aquest sentit, el 2015 es va iniciar un estudi per reduir l’infradiagnòstic d’hepatitis B en aquest col·lectiu. El resultat ha sigut la creació d’Heparjoc-Actua, una eina educativa per sensibilitzar i promoure el cribratge d’hepatitis B, i posteriorment, també de l’hepatitis C.

    El joc s’ha creat a través d’un procés participatiu amb població vulnerable procedent de l’Àfrica Subsahariana resident a Barcelona. «Vam fer diversos tallers per conèixer el perquè d’aquest infradiagnòstic de l’hepatitis B i es va observar un desconeixement en la població pel que fa a diferents aspectes d’aquesta malaltia. Vam preguntar a la comunitat què proposaven per millorar el coneixement i el cribratge. A partir d’aquestes converses, va sorgir la idea de fer un joc i es va anar desenvolupant l’eina amb l’ajuda de dissenyadors gràfics», diu Hakima Ouaarab, una de les coordinadores del projecte.

    Heparjoc consta d’un kit de cinc jocs didàctics d’una hora i trenta minuts, guiats per un dinamitzador en un taller. El primer joc té per objectiu aprendre termes relacionats amb les hepatitis, agrupant conceptes amb definicions, mentre que el segon està encarat a conèixer i associar les causes dels diferents tipus d’hepatitis. El tercer joc permet conèixer la distribució mundial de l’hepatitis segons la prevalença i, el quart, explica les principals vies de transmissió i mesures de prevenció de la malaltia. Per últim, el cinquè joc, sota l’eslògan «no te la juguis», remarca la importància de fer-se la prova per detectar si es pateix la malaltia.

    Heparjoc consta d’un kit de cinc jocs didàctics per sensibilitzar i promoure el cribratge d’hepatitis B i C

    Com a prova pilot, es van dur a terme vuit tallers amb un total de 56 persones, dels quals el 71,4% eren procedents de l’Àfrica Subsahariana. Després del taller, el 41% dels participants van decidir fer-se el cribratge al centre. Posteriorment, l’activitat s’ha ampliat a la població pakistanesa, marroquí i romanesa, així com a altres territoris de Catalunya, com Girona o Tarragona. A més, ara l’equip disposa d’uns tests ràpids d’hepatitis B i C, que han fet augmentar el nombre dels diagnòstics en els participants.

    Apropar-se a la comunitat

    Heparjoc és una eina dissenyada a través un procés d’investigació-acció participativa amb un enfocament multidisciplinari i comunitari, que va involucrar a la població, a diferents perfils professionals i als agents comunitaris de salut de diferents cultures. Hakima Ouaarab, una de les coordinadores del projecte, és finalista als premis Enfermería en Desarrollo per aquesta iniciativa. «És un gran reconeixement i obre la possibilitat d’establir altres vies per a la realització d’investigacions en salut pública basades en l’acció participativa, ja que hi ha poques experiències en l’àmbit nacional», destaca.

    Segons Ouaarab, són necessaris altres estudis des d’una visió d’investigació participativa, en el camp de la salut pública i comunitària, tenint en compte les necessitats de les persones afectades. Defensa que l’abordatge comunitari amb aquest tipus d’eines permet una educació per a la salut, que pot reduir de manera significativa l’infradiagnòstic. «Són pocs els programes que impliquen a col·lectius vulnerables des del començament del procés dels estudis. Caldria involucrar la comunitat des de l’inici, no només en l’execució dels projectes», sosté.

    La infermera de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron destaca la necessitat de millorar l’accessibilitat als diagnòstics, especialment amb col·lectius immigrants en situació de vulnerabilitat, freqüentment allunyats del sistema sanitari. «Les persones migrants vulnerables tenen més dificultats d’accés al sistema. Moltes persones tenen targeta sanitària, però aquesta no és l’única barrera d’accessibilitat: hi ha barreres administratives, culturals, idiomàtiques… s’ha d’anar més enllà, canviar la mirada cap a la salut pública i tenir en compte els determinants socials de la salut», remarca la infermera.

    Equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron.

    L’eina Heparjoc-actua, segons Hakima Ouaarab, ha posat en evidència que cal sortir de la consulta i apropar-se a la comunitat. «No ens podem quedar a la consulta esperant que vinguin aquells més vulnerables. Cal sortir del centre i orientar la nostra activitat cap a la salut pública i la promoció de la salut i fer una vigilància epidemiològica activa. Amb Heparjoc ha quedat demostrat que quan sortim i fem aquest tipus d’activitat amb la comunitat estem millorant el diagnòstic de l’hepatitis», conclou la infermera de Salut Pública i Comunitària.

    Des de l’any 1994, l’equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron, amb la implicació d’Agents Comunitaris de Salut de diferents cultures, duu a terme activitats de sensibilització i promoció del cribratge de malalties infeccioses, incloent-hi l’hepatitis B, especialment en persones immigrants amb dificultat d’accés als serveis sanitaris. La unitat està ubicada al barri del Raval, fet que facilita el contacte amb la comunitat.

  • Treballadors del 061 en vaga: «Estem farts i avui hem dit prou»

    Els treballadors del 061 han iniciat una vaga indefinida per reclamar la internalització del servei i una millora de les condicions laborals. La plantilla, formada per 700 persones, reclama que sigui directament el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) qui els contracti i que el servei deixi d’estar externalitzat a Ferrovial. Convocada per la UGT, la CGT i la USOC, la vaga també vol denunciar els continus incompliments pel que fa a salari, jornada laboral, contractació, conciliació i uniformitat.

    «Volem la internalització del 061 per tal de millorar les nostres condicions econòmiques i millorar el servei, professionalitzant la nostra feina», assenyala Yolanda Guerrero, delegada de la CGT i vicepresidenta del comitè d’empresa de Ferrovial.

    Els treballadors en vaga s’han concentrat de 13 h a 16 h a l’edifici central del SEM, a l’Hospital del Llobregat. Exigeixen que es redueixi el nombre total d’hores anuals de la jornada completa, la limitació dels dies seguits treballats, que es retribueixi la plantilla com a personal d’emergències -com fa el conveni del SEM- i reclamen la «paga Covid» per a la qual el SEM no els ha tingut en compte. També demanen que es redueixi l’alta temporalitat del servei, evitant la consegüent rotació de personal.

    «Amb la pandèmia s’han contractat 1.700 persones, que als vuit mesos han fet fora. La temporalitat fa molt mal al nostre servei. Dels 700 treballadors, 400 són treballadors eventuals, amb contractes de mes a mes, i aquestes condicions no són les adequades per un servei com el 061. És una feina professional i s’ha de retribuir com a tal», remarca Guerrero.

    La vaga també vol denunciar els continus incompliments pel que fa a salari, jornada laboral, contractació, conciliació i uniformitat | Èlia Pons

    Després d’una reunió amb el Departament de Treball per acordar els serveis mínims -que s’han decretat del 85%-, i també intentar arribar a punts de consens, només van aconseguir «guanyar» el fet d’incloure armilles en els seus uniformes. Els sindicats retreuen al SEM que no s’hagi volgut implicar en les negociacions. «El SEM no ha volgut saber res de nosaltres, ni ara ni mai», explica al Diari de la Sanitat Sergi Arbonès, secretari general de la secció sindical UGT a Ferrovial 061.

    «La creació del SEM, una empresa 100% pública, no ha servit per millorar les nostres condicions com a gestors i gestores del 061: sí per dirigir-nos i exigir-nos, però no per dignificar les nostres condicions de treball», expressa Arbonès en un article al Diari de la Sanitat.

    El contracte de Ferrovial amb el SEM caduca d’aquí a dos mesos, amb una pròrroga màxima de sis mesos. Aleshores, la licitació sortirà novament a concurs. «Ara és Ferrovial Servicios qui ens explota, però d’aquí a uns mesos tornarem a veure’ns venuts al millor postor. Com sempre, el pes principal per puntuar la licitació serà el preu. Sí, el preu! Podem posar preu a respondre a una trucada per infart? Quin preu tenen les nostres vides?», denuncia Arbonès.

  • ‘Wash Me’: trencant el tabú de les relacions sexuals i el càncer de mama

    El diagnòstic del càncer i el seu tractament poden tenir un fort i perllongat impacte sobre la sexualitat de les dones. ‘Wash Me’, de la productora d’Erika Lust, és el primer curtmetratge eròtic que aborda aquest fenomen. Es tracta d’un retrat íntim i esperançador d’una dona que redescobreix el seu cos i el seu desig després de superar la malaltia. Dirigit per Rebecca Stewart, el film explica la història personal de la directora com a pacient i el procés cap a la recuperació. La pel·lícula és una manera de reivindicar la importància de parlar d’aquests aspectes, que sovint no es tracten i constitueixen un tabú per les dones que els pateixen.

    “El fet que es parli tan poc d’això significa que milions de persones sovint s’enfronten aquesta càrrega soles. Volia fer servir aquesta pel·lícula per obrir el debat, mostrar solidaritat i inspirar esperança. Tornar a sentir el teu cos després de la malaltia i la quimioteràpia, és la sensació més electrificant i empoderadora”, explica la directora del film.

    El diagnòstic i el tractament del càncer de mama tenen efectes diversos sobre la capacitat de les dones per intimar. “La quimioteràpia provoca en molts casos la pèrdua de la menstruació i això una menopausa precoç. Els efectes secundaris del tractament relacionats amb la disminució dels estrògens produeixen una sèrie de símptomes relacionats amb la sexualitat: sequedat vaginal, disminució de la libido i també una pèrdua d’elasticitat a la musculatura vaginal, fet que pot provocar dolor durant les relacions, no només per la sequedat, sinó per la rigidesa de la musculatura”, explica Sònia Servitja, cap de secció del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital del Mar i doctora de la Rebecca Stewart.

    A això cal sumar altres efectes físics, com la pèrdua del cabell, les celles i les pestanyes o l’efecte de la cirurgia sobre la mama, amb tots els problemes emocionals que aquest fet pot causar. “Hi ha una part física, biològica, derivada de la disminució d’estrògens i, després, hi ha tota una part emocional relacionada amb els canvis corporals, que fan que les dones no es vegin com elles mateixes. Això té un impacte important en l’autoestima de les pacients i pot influir negativament en tots aquests aspectes relacionats amb la libido i amb la capacitat de gaudir de les relacions sexuals, fet que també genera un impacte en les relacions de parella”, assenyala la Dra Servitja.

    Per tot plegat, segons la cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital del Mar, és necessari un enfocament multidisciplinari. “L’abordatge no ha de ser només per part dels equips d’oncologia i cirurgia, metgesses, metges i infermeres, sinó també des d’un vessant emocional, amb terapeutes especialitzats en sexualitat”, apunta.

    Servitja remarca també el tabú que suposa per les pacients parlar de l’impacte del tractament en les seves relacions sexuals. “Hi ha pacients que en parlen, sobretot les més joves, però les dones de mitjana edat ho viuen amb vergonya, molt probablement per l’educació que han rebut des de petites. Ho veuen com si fos un tema secundari. Sovint no són capaces ni de parlar-ho amb la parella ni d’expressar el que elles necessiten i encara menys de posar-ho sobre la taula en la consulta mèdica. S’hauria de començar a trencar aquest tabú, perquè l’efecte del tractament contra el càncer de mama en la sexualitat no és un tema banal ni secundari; és igual d’important que la caiguda del cabell o les nàusees”, sosté la doctora.

    La presentació de la pel·lícula ‘Wash Me’ el passat 4 d’octubre, amb motiu del Dia Internacional contra el càncer de mama, ha donat el tret de sortida a la campanya solidària de la productora audiovisual per recaptar fons i finançar la recerca en el càncer de mama que es fa a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). La directora i la productora del curtmetratge han anunciat que totes les noves subscripcions durant el mes d’octubre a la plataforma XConfessions, des d’on es pot veure el curtmetratge gratuïtament, es donaran a la Fundació Amics de l’Hospital del Mar per donar suport a la recerca en el camp de la immunoteràpia en el càncer de mama. A més, es donarà 1 euro cada vegada que es comparteixi el projecte a les xarxes socials des de la plataforma.

    / Erika Lust Productions

    Avenços en el tractament del càncer de mama

    El càncer de mama és el més freqüent entre les dones a Catalunya, amb més de 5.000 casos diagnosticats cada any. La seva incidència està directament relacionada amb l’edat, incrementant-se les possibilitats de patir-lo a partir dels 50 anys. Altres factors de risc a patir aquest tipus de càncer són, en menor mesura, factors genètics o ambientals, com l’exposició al tabac durant la infantesa, el consum d’alcohol o seguir una dieta alta en greixos.

    La supervivència s’ha incrementat notablement durant les últimes dècades, superant el 80% dels casos. Una fita que s’ha aconseguit gràcies als nombrosos avenços que hi ha hagut pel que fa al tractament i a l’abordatge de la malaltia. “El fet de fer un abordatge multidisciplinari, tenint totes les opcions a l’hora de decidir l’estratègia terapèutica des del punt de vista oncològic, radioteràpic, quirúrgic i de cirurgia reconstructiva, ha suposat un gran avenç”, assenyala Servitja.

    Com a avenços en el tractament, remarca les noves estratègies de tractaments hormonals i la individualització dels tractaments, desenvolupant una medicina més personalitzada. “Som capaços, a través de tècniques d’anàlisi genòmica, d’identificar quines pacients es beneficien de la quimioteràpia i en quines el benefici potser és menor i, per tant, se la poden estalviar”, explica. També remarca la importància de les noves dianes terapèutiques i els avenços en la immunoteràpia per tractar alguns tipus de tumors.

  • Una mà amiga per curar l’ELA

    L’Ildefons Oliveras té 63 anys i fa poc més d’un any va rebre un diagnòstic que va canviar per complet la seva vida. El 19 de juny del 2020, quan la primera onada de la Covid-19 començava a baixar i la població sortia del primer confinament, li van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Ja feia temps que es notava cansat i sentia que perdia la força als dits de les mans i, després de diverses proves i d’una exploració completa a càrrec d’un neuròleg, li van confirmar el diagnòstic. «Va ser una garrotada. Et canvia completament la vida», explica l’Ildefons.

    L’ELA és una malaltia neurodegenerativa que pateixen 4.000 persones a tota Espanya i que provoca un deteriorament progressiu dels músculs de tot el cos. Actualment, no té cura ni tractament que permeti aturar el procés degeneratiu. En el cas concret de l’Ildefons es tracta d’una atròfia muscular progressiva amb afectació a la medul·la espinal. Els primers símptomes solen afectar les mans, els músculs de les quals s’atrofien i, posteriorment, l’afectació s’estén als avantbraços, les extremitats inferiors i els músculs respiratoris.

    Després de conèixer el diagnòstic, els metges que van atendre a l’Ildefons li van recomanar que contactés amb la unitat especialitzada i multidisciplinària d’ELA de l’Hospital de Bellvitge. Allà, inicialment, li van fer tot un seguit de proves per confirmar el diagnòstic i després el van citar per una primera visita multidisciplinària en la qual, en un sol dia, atenen al pacient diversos especialistes. «Em va atendre un fisioterapeuta, un neuròleg, un pneumòleg, un nutricionista, un podòleg, un psicòleg… ara hi vaig cada tres mesos i em fan una mena de control; em fan preguntes i van veient l’evolució de la malaltia», detalla l’Ildefons.

    Quan a l’Hospital de Bellvitge li van fer proves de saturació d’oxigen a la sang de seguida van veure que necessitava un respirador. Ara l’utilitza a les nits i a estones durant el dia, quan nota que li costa respirar. L’únic medicament que pren és el riluzol, un medicament genèric que s’utilitza per tractar tots els tipus d’ELA i que ajuda a endarrerir l’evolució de la malaltia. «Estic bé, però una mica més fluixet que fa unes setmanes o mesos enrere. Em fatigo molt, he perdut força als braços, sobretot pel que fa a les habilitats amb les mans. Tinc encara bastanta força a la mà, però potser em fas descordar un botó i no puc, o em costa molt», explica l’Ildefons.

    L’Ildefons juntament amb dos dels seus fills, el Pol i el Dalmau | Èlia Pons

    Un projecte familiar amb ànima

    L’estiu que es va donar a conèixer el diagnòstic de l’Ildefons va ser molt dur per tota la família. «Sempre diem que cadascú necessitava els seus moments en solitud per pair la notícia, perquè era un cop molt dur i també venia en un context, el de la pandèmia de la Covid, molt complicat», explica el Pol Oliveras, un dels fills de l’Ildefons. Dins d’aquest procés de pair la malaltia del seu pare, els tres fills de l’Ildefons van engegar un projecte pel seu compte, sense que ho sabessin inicialment els seus pares. Es tractava del llibre ‘Mà amiga’, que finalment va veure la llum el passat mes de juny.

    ‘Mà amiga’ és un conte infantil que explica la història del Fonso (l’Ildefons), un home amb un cor gegant al qual un dia li diagnostiquen ELA. En conèixer la notícia, es troba molt trist i ensopit, però, de cop, una curiosa mà apareix a la seva vida. Aquesta mà que ha aparegut del no-res acabarà tenint molta importància pel Fonso, ja que l’ajudarà a respirar i a donar-li força i energia per seguir practicant aquella afició que tant li agrada, la fotografia. Però sobretot, l’ajudarà a buscar la cura per la seva malaltia.

    En llegir el conte, el lector descobreix que aquesta misteriosa mà amiga en veritat és ell mateix. I és que tots els beneficis de la venda del llibre van destinats a Tricals, una iniciativa integral europea d’investigació que suma els esforços dels millors centres i hospitals per trobar una cura per l’ELA. Aquesta donació a Tricals es fa per mitjà de la Fundació Miquel Valls, una entitat creada amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels afectats d’ELA i els seus familiars, i lluitar perquè la ELA sigui curable. De moment, s’han aconseguit recaptar uns 23.000 euros.

    «El llibre neix un mica del neguit que tenia de contribuir, per poc que sigui, a la investigació de la malaltia, que és una malaltia minoritària poc investigada, i també d’ajudar a casa, a crear algun projecte que ens pogués donar energia i vitalitat», explica el Dalmau, fill de l’Ildefons i dibuixant del conte. Quan va tenir l’esborrany del llibre enllestit, el Pol es va encarregar de posar-hi color i la Gemma, la tercera germana, es va fer càrrec de la revisió pedagògica. Un cop el van tenir acabat i coincidint amb el dia del pare, el van mostrar a l’Ildefons i tant ell com la seva dona de seguida es van bolcar en tot el procés per aconseguir patrocinadors per autoeditar el llibre i, finalment, distribuir-lo.

    Així doncs, ‘Mà amiga’ és un treball col·laboratiu creat entre tota una família que mostra als més petits els valors de la solidaritat i la generositat i els ensenya d’una manera gràfica i senzilla tot el que podem arribar a canviar quan donem un cop de mà. «Comprant el conte ets la mà amiga que ajuda a tots els pacients d’ELA. I aquesta mà amiga s’ha anat ampliant. Primer va ser el Dalmau, després jo, la Gemma, els papes, els patrocinadors, totes les persones que han comprat el llibre, els periodistes que en fan ressò… la mà es va fent més i més gran», diu el Pol.

    El Dalmau mostra una de les pàgines del llibre | Èlia Pons

    «Avui és el millor dia»

    Després del diagnòstic, l’Ildefons i la seva dona es van instal·lar a Sant Jaume d’Enveja, al Montsià, el poble natal d’ell. «Vam pensar que aquí, amb la meva malaltia, estaríem millor, ja que és un poble petit i tranquil, on tenim familiars, amics, veïns… tots els ingredients estaven allà», explica l’Ildefons. Abans residien a Sant Vicenç dels Horts, on s’hi queden puntualment quan han d’anar a l’Hospital de Bellvitge.

    Un dia, quan feia poques setmanes que coneixien la notícia de la malaltia del seu pare, el Dalmau i el Pol, buscant distreure’s i airejar-se de la complicada situació que vivien, van anar a córrer per Sant Jaume. En un moment de pausa, el Pol va reflexionar: «Ens ho hem de prendre de manera que avui és el millor dia i demà, ja ho veurem». I així, aquest ‘avui és el millor dia’ s’ha convertit en el lema familiar. Un lema que evoca el viure en l’ara i al fet que massa plans de futur no es poden fer i que tota la família ha anat aplicant a la seva forma de viure.

    Per l’Ildefons, el suport incondicional de la família és clau. «Trobar-te malament i tenir un bon equip al costat és bàsic. És com un entrenador amb un bon equip de futbolistes al costat. Es porta millor tot plegat», expressa. A més del suport de la família, un element que li ha aportat vitalitat i alegria és el projecte del llibre. «En aquests moments, és pràcticament l’única activitat que faig i la que més m’omple», explica l’Ildefons. Abans solia sortir a fer fotografies, la seva gran passió, però ara, diu, es fatiga molt. Així doncs, el llibre s’ha convertit en una gran part de la seva vida.

    Per tal de promocionar el llibre, l’Ildefons, a través del seu compte d’Instagram, va començar a enviar missatges privats a centenars de polítics, actors, periodistes i altres figures mediàtiques. La llista de persones que han fet publicacions a les xarxes donant suport al llibre és molt llarga: des del periodista Manuel Fuentes, fins a Quim Masferrer, passant per Ada Colau, Artur Mas, Salvador Illa, Bruno Oro o Juan Carlos Onzué, exporter de clubs com el F.C. Barcelona o el Sevilla, que va ser diagnosticat d’ELA el 2019 i que també ha engegat diverses iniciatives per recaptar fons per la investigació de la malaltia.

    El llibre es va presentar el 21 de juny a Barcelona, coincidint amb el Dia Mundial de la Lluita contra l’ELA, i després es va fer un acte a Sant Jaume d’Enveja, un poble que s’ha bolcat en el projecte, organitzant també una cursa on es van poder recaptar prop de 600 euros per la investigació de la malaltia. Guissona, Reus, Vilafranca, Martorell… la llista de municipis que s’han sumat a la difusió del llibre és llarga i la mà amiga, cada cop més gran.

  • Trencar l’estigma de les malalties mentals des de l’escenari

    La Raquel té prop de cinquanta anys, és veïna del tercer segona i treballa en un supermercat fent de carnissera. Avui ha sortit abans de la feina per arribar a temps a la reunió de l’escala, on no hi acostuma a assistir. Aquest cop, però, ha d’explicar una cosa important als seus veïns i veïnes. El seu fill, que té una malaltia mental, ha destrossat les bústies de l’escala. Durant l’espai de precs i preguntes de la reunió ella, que és una persona solitària i no està acostumada a parlar davant de tanta gent, els explica què ha passat i els demana un favor molt important. Com qualsevol altra mare, només vol que el seu fill estigui bé. Però la resposta al problema és difícil de trobar.

    La dona del tercer segona és una obra de Víctor Borràs, dirigida per Ivan Benet i interpretada per Àurea Márquez, qui, amb un intens monòleg que dura 70 minuts, aconsegueix captar completament l’atenció del públic i submergir-lo en una història que podria ser també la de qualsevol altra persona. Una història que reflexiona sobre l’estigma que arrosseguen les persones que pateixen algun tipus de trastorn o malaltia mental.

    Es tracta d’una nova proposta de Teatre Nu, una companyia amb seu a Sant Martí de Tous (l’Anoia), que considera el teatre com un art comunitari i que, en vint anys de vida, ha produït fins a dinou espectacles. Després de preestrenar-se al Festival Grec, es va estrenar el 8 de setembre a la Sala Atrium de Barcelona, on es pot veure fins al 3 d’octubre.

    En l’obra, la Raquel trenca el silenci. Parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant el seu fill. També denuncia la falta de mitjans i recursos en la sanitat pública adreçats a atendre les persones amb problemes mentals, la falta de llits d’ingrés hospitalari i la sobremedicalització dels qui pateixen aquest tipus de malalties. Subratlla també una veritat punyent: només s’actua i s’atén correctament a la persona malalta quan la situació ja és molt crítica.

    L’obra parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant les malalties mentals / Sílvia Poch

    La veïna del tercer segona ens explica la seva història i la del seu fill mentre ell apareix en un videomuntatge que es projecta al fons de l’escenari. La Raquel es mostra avergonyida i angoixada, però també enfadada. Enfadada amb tots aquells qui fan la vida del seu fill més difícil. Alhora, pateix perquè el seu fill no faci mal a ningú i, sobretot, perquè no es faci mal a ell mateix.

    L’espectacle, doncs, tracta un tema complex i que ens toca de prop. L’autor, Víctor Borràs, i el director, Ivan Benet, ja havien treballat plegats en un dels últims espectacles de la companyia, La lleugeresa i altres cançons. L’actriu, Àurea Márquez, té una extensa carrera al teatre i també ha treballat en nombroses produccions televisives catalanes -com La Riera, Ventdelplà o Com si fos ahir– i al cinema. Un cop acabades les funcions a la ciutat de Barcelona, La dona del tercer segona es podrà veure durant la tardor a La Casa del Teatre Nu (Sant Martí de Tous), al Teatre Municipal de Banyoles i al Teatre Kursaal de Manresa, entre d’altres.

  • El suïcidi, un tabú que mata cada dia 10 persones a Espanya

    El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Espanya des del 2008, any en què va superar els accidents de trànsit. Segons les últimes dades que recollia l’Institut Nacional d’Estadística, el 2019 van llevar-se la vida 3.671 persones. Aquell mateix any, el suïcidi es convertia per primera vegada en la primera causa de mort no natural entre els joves de 15 a 29 anys. Malgrat aquestes xifres alarmants, el suïcidi segueix sent un tabú en la societat i moltes vegades les famílies el viuen en silenci i sense ajuda.

    «La realitat és que venim d’una societat catòlica on la mort per suïcidi estava jutjada. Som hereus d’aquest judici a algú que decideix llevar-se la vida», explica Clara Rubio, presidenta i una de les fundadores de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS). «La persona que mor per suïcidi no és que vulgui posar fi a la seva vida, sinó que el que vol és deixar de patir. Hem de centrar-nos en aquest malestar individual que pateix la persona i canviar l’òptica per poder trencar el tabú», defensa Rubio.

    Ella ho sap de primera mà. La seva mare es va suïcidar ara fa 12 anys, després d’una temptativa prèvia i diferents diagnòstics de trastorn mental. D’aquell període en què va viure tot el procés de la malaltia de la seva mare en destaca la solitud. «Al final, per què es dona aquesta solitud? Perquè no ens sentim còmodes. Jo no em sentia còmode explicant al meu entorn que la meva mare s’havia intentat suïcidar. És difícil compartir aquesta situació. Podem entendre quan ingressen un familiar per un càncer o un accident de moto, però ens costa molt verbalitzar que un familiar està ingressat perquè ha volgut llevar-se la vida», assenyala Rubio.

    I és que, precisament, verbalitzar la situació i trencar el tabú és la clau per a la prevenció del suïcidi. «El fet de parlar-ne obre l’oportunitat a informar-nos millor, a tenir més eines i recursos per poder afrontar aquesta situació i acompanyar a la persona que està patint», expressa la presidenta d’ACPS. El que a ella la va ajudar més per pair i processar la mort de la seva mare va ser parlar-ne i «fer tribu» amb el seu entorn. Això, juntament amb l’ajuda psicològica. «La meva psicòloga, que en aquell cas portava també la meva mare, em va ajudar a objectivar-ho tot, que a vegades és el que busquem en aquest tipus de morts. Em va ajudar a entendre el perquè de la decisió de la meva mare», explica.

    Segons les últimes dades que recollia l’Institut Nacional d’Estadística, el 2019 van llevar-se la vida 3.671 persones.

    Les causes del suïcidi són nombroses i complexes, associades a les situacions vitals de cada persona. Tot i això, hi ha alguns factors de risc que poden fer augmentar la probabilitat de conducta suïcidi. «En el 95% dels casos hi ha algun tipus de problema de salut mental associat. També hi ha altres factors de comorbiditat, com el consum d’alcohol o estupefaents, l’aïllament social, la pobresa precarietat econòmica… es tracta d’una mort multicausal», assenyala Rubio. Guillermo Mattioli, degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, afegeix també la manca d’una família i d’una xarxa vincular com un dels principals factors de vulnerabilitat, a més dels factors socioeconòmics i també demogràfics.

    Acompanyar des de l’escolta activa

    La detecció precoç de la conducta suïcida és clau per a la seva prevenció. Així doncs, cal estar ben atent a els possibles senyals d’alarma, que poden ser verbals -per exemple, que la persona manifesti la seva intenció de posar fi a la seva vida- o no verbals, com el fet que es produeix un canvi brusc de la conducta de la persona, derivant, per exemple, en l’aïllament. «L’entorn de la persona que manifesta una conducta suïcida té un paper preventiu molt rellevant. Té un rol limitat, perquè no podem controlar al 100% la conducta de l’altre, però alhora té un rol molt poderós i potent: estar allà, escoltar, acompanyar i donar suport, creant un vincle terapèutic amb la persona. Però per això les famílies necessiten eines i informació», sosté la presidenta de l’ACPS.

    Aquest és precisament l’objectiu de l’ACPS, una entitat formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en el seu entorn proper i que ofereixen la seva experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social.

    Per a dur a terme un bon acompanyament a la persona que manifesta la conducta suïcida és important fer-ho des d’una perspectiva de l’escolta activa i sense jutjar el seu comportament. «Tenim moltes famílies que ens diuen: ‘Com pot ser? Si ho té tot!’. Hem d’acceptar la situació de l’altre i no invalidar els seus sentiments. Això ens ajudarà a connectar amb el seu dolor i a ajudar a aquella persona des d’una posició de proximitat. També pot ser útil acompanyar la persona amb accions i activitats que li puguin portar benestar i felicitat», remarca Rubio.

    L’entorn de la persona que manifesta una conducta suïcida té un rol limitat, però alhora molt poderós: estar allà, escoltar, acompanyar i donar suport, creant un vincle terapèutic amb la persona.

    La Covid i la seva petjada en la salut mental

    Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. De fet, la majoria dels estudis sobre l’impacte del confinament reporten efectes psicològics negatius, incloent-hi, per exemple, l’aparició de símptomes d’estrès posttraumàtic. Segons un estudi de l’Agència de Salut Pública del Departament de Salut i ESADE, que ha avaluat l’impacte del confinament sobre la salut mental de la ciutadania de Catalunya, durant aquest període s’ha triplicat el percentatge de població que ha tingut simptomatologia de depressió o de malestar emocional.

    «El context de la Covid ha fet incrementar els factors de risc per col·lectius que eren més vulnerables a poder patir una conducta o comportament suïcida. Ens ha portat més aïllament social, més situacions d’exclusió, una greu crisi socioeconòmica…», afirma la presidenta d’ACPS, qui també posa èmfasi en l’oportunitat que suposa pel que fa a la conscienciació social entorn la salut mental. «S’ha visibilitzat el fet que la salut mental és més rellevant del que pensem i té impactes en molts nivells -social, labora…-. És una oportunitat per parlar-ne més i combatre l’estigma», destaca.

    Pel que fa a les xifres de suïcidis, les dades provisionals dels cinc primers mesos del 2020 indiquen una reducció respecte a l’any anterior, a causa del primer confinament. Tanmateix, han augmentat les autolesions i intents de suïcidi entre els joves. Segons alerta el Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid, les temptatives de suïcidi i autolesió en població infantil i juvenil han augmentat un 250% a causa de la pandèmia.

    Si ens fixem en el Codi Risc Suïcidi de Catalunya, un programa de prevenció que reporta les temptatives de suïcidi i habilitat un circuit per tractar aquests casos, podem observar que el 2020 es van veure incrementats els intents de suïcidi en un 27% entre els menors de 18 anys, passant de 473 intents de suïcidi el 2019 a 601 el 2020.

    Segons alerta el Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid, les temptatives de suïcidi i autolesió en població infantil i juvenil han augmentat un 250% a causa de la pandèmia.

    Davant d’aquestes dades, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit posar en marxa un nou servei de missatgeria instantània amb equips especialitzats per a la prevenció del suïcidi juvenil. Es tracta d’una de les actuacions de l’ampliació del pla de xoc extraordinari en salut mental que es va posar en marxa durant la primera onada de la crisi sanitària, que inclou accions com la creació de grups de suport emocional per a l’acompanyament en el dol i la posada en marxa del telèfon gratuït per a la prevenció del suïcidi (900 925 555), que funciona les 24 hores del dia.

    «L’augment de les temptatives de suïcidi entre els més joves és un senyal d’alerta que hem d’escoltar amb proximitat, perquè està comprovat que en 9 de cada 10 suïcidis hi ha hagut un intent previ», assenyala Rubio. Segons explica, aquests intents de suïcidi entre la població jove tenen molt a veure amb el context individual i vital que estan vivint. «Han vist reduïda la seva vida social en un moment on estan construint la seva identitat, el seu futur… la Covid ha afectat de forma directa en la seva projecció de vida i les seves expectatives personals i laborals», destaca.

    Segons el degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, Guillermo Mattioli, la prevenció de les conductes suïcides ha de començar ben aviat. «El suïcidi és fruit d’un procés d’experiències desagradables que aboquen a un atzucac. La prevenció comença molt abans d’aquest atzucac. Comença per ensenyar a parlar d’emocions a les escoles, per plans de prevenció… Quan una persona parla, se l’escolta i se l’acompanya es fa prevenció». En la mateixa línia s’expressa Clara Rubio, que incideix en la necessitat dotar al món educatiu d’eines per a la detecció precoç.

    Falten recursos i professionals a la sanitat pública

    Davant la demanda creixent de suport psicològic derivada de la pandèmia, el sistema de salut està infradotat d’especialistes en aquest àmbit. «La sanitat pública, que ja era precària, no ha pogut fer-se càrrec de la demanada com seria desitjable. Fan falta més professionals, personal qualificat que sàpiga acompanyar i fer psicoteràpia. El nombre de professionals puja molt lentament, perquè surten molt poques places cada any», sosté Mattioli.

    L’Associació Catalana de Psicologia General Sanitària alerta que la situació d’atenció a la salut mental es troba molt per sota de la mitjana europea, amb una ràtio de sis professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea se situa en 18 professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants.

    «Els familiars i les persones que pateixen aquestes situacions de patiment psicològic arriben a un nivell de desesperança molt alt. Només es produeix un ingrés en situacions molt crítiques, si no, no es prioritza», explica la fundadora de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi. «No podem demanar a la gent que busqui ajuda quan ho necessiti si després no estem preparats per absorbir tota aquesta demanda», afegeix.

    Hi ha d’haver un tractament psicològic, social i sociosanitari molt més ampli que acompanyi la realitat d’aquesta persona que està patint. Amb medicació exclusivament no aconseguim ajudar a la persona.

    Segons Rubio, la salut mental està a anys llum d’altres especialitzats i, moltes vegades, el que es fa és medicalitzar, i no anar a l’arrel del patiment de la persona. «No dic que no sigui necessari medicalitzar, però sí que és veritat que molts cops no es dona una atenció de qualitat fins que no hi ha una situació és molt crítica i no ens enfoquem prou en la prevenció i l’acompanyament», explica. «Hi ha d’haver un tractament psicològic, social i sociosanitari molt més ampli que acompanyi la realitat d’aquesta persona que està patint. Amb medicació exclusivament no aconseguim ajudar a la persona».

    El Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya incorporarà l’atenció als supervivents, a la família i als professionals, i activarà els circuits de derivació a recursos de suport comunitaris / iStock

    Salut presenta el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya

    El dijous dia 9 de setembre el Departament de Salut va presentar el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025. Amb un pressupost de 15 milions d’euros, té per objectiu reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en més d’un 20% en els grups prioritaris. Una de les principals línies d’actuació del Pla serà la de promoure mesures de prevenció i control de la conducta suïcida per tal de donar una resposta adequada a cada situació i rebaixar l’estigma de la societat respecte al suïcidi.

    El nou Pla, que ha comptat amb la participació d’uns 300 professionals de diferents àmbits, també incorporarà l’atenció als supervivents, a la família i als professionals, i activarà els circuits de derivació a recursos de suport comunitaris, com ara les entitats de supervivents. A més, potenciarà els punts d’activació i la millora de la qualitat del Codi Risc Suïcidi, un instrument pioner vigent des del 2014, per al monitoratge i seguiment de les persones amb conductes suïcides.

    Durant la presentació del Pla, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va remarcar que «cal trencar tabús i fer més èmfasi en l’acompanyament i el suport, tant als mateixos supervivents, com al seu entorn».

    La presidenta fundadora de l’Associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS), Cecília Borràs, va subratllar que «el Pla també contempla la postvenció, que són aquelles activitats desenvolupades per o amb els familiars supervivents per tal de facilitar la seva recuperació i també prevenir comportaments suïcides».

    Aquesta mateixa entitat presenta, en el marc del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, la campanya «Obre els ulls. Apropa’t. Parla», en la que voluntaris de la DSAS, supervivents a la mort per suïcidi, oferiran al públic informació sobre la prevenció del suïcidi. La campanya té l’objectiu de canviar falses idees o mites que envolten el suïcidi i, alhora, informar sobre els signes d’alerta que poden ajudar a detectar persones en risc.

    Les entitats i col·legis professionals exigeixen un pla nacional de prevenció del suïcidi

    El Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs considera urgent la posada en marxa d’un pla nacional de prevenció del suïcidi, ja que defensa que la prevenció és la principal via d’abordatge d’aquest problema de salut pública.

    Aquest organisme insisteix des de fa anys en la necessitat de dissenyar i implementar una estratègia multidisciplinària i coordinada que ofereixi una resposta integral a les persones que experimenten comportaments suïcides i que reflecteixi un compromís clar per part dels governs respecte d’aquest problema.

    «Sens dubte, és completament necessari un pla nacional de prevenció del suïcidi que integri les iniciatives que hi ha en l’àmbit de les comunitats autònomes i que incorpori una mirada transversal i multisectorial sobre el suïcidi. Perquè la prevenció és cosa de tots», remarca Guillermo Mattioli.

  • Hi haurà una sisena onada de la Covid a la tardor?

    Amb la tornada de les vacances i l’inici d’un nou curs escolar i laboral, és previsible que augmentin les interaccions socials i, per tant, el risc de contagi. A més, aquests contactes es produiran en espais més tancats que no pas fins ara, durant l’estiu. Tot plegat, sumat a la variant delta, més contagiosa, fa témer una sisena onada de la pandèmia a la tardor. De fet, el mateix conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ja avisava en una entrevista recent a Catalunya Ràdio que és «molt probable» que arribi una nova onada.

    Des de finals del mes de juny hem assistit a la cinquena onada de la pandèmia de la Covid-19 que va anar pujant d’intensitat durant el mes de juliol i que s’ha caracteritzat per afectar, especialment, a persones joves. Aquesta onada ha posat contra les cordes l’atenció primària, minvada per la falta de recursos i de personal. «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada. Estem col·lapsats», explicava Núria Villanueva, adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord, en una entrevista al Diari de la Sanitat.

    A mesura que ha anat avançant l’estiu i també les xifres de vacunació, alhora que s’han pres mesures per frenar els contagis, com les restriccions a la mobilitat nocturna, les xifres de contagi han baixat, tot i que la situació epidemiològica segueix sent complicada. El 5 de juliol es va assolir el pic amb un risc de rebrot de més de 1.900. Les darreres setmanes, tanmateix, han posat en evidència que la cinquena onada està ja de sortida i la incidència acumulada a 14 dies ha passat, en tres setmanes, de 311 a 167, amb dades de l’1 de setembre, el que situa el risc de rebrot en un 120, quan a principis d’agost encara estava al voltant de 600. Igualment, la Rt ha passat d’un 0,83 la setmana del 12 al 18 d’agost a un 0,76 la setmana del 27 d’agost a l’1 de setembre.

    «Entrem al mes de setembre amb 1.000 casos diaris de baixada i, tot i que és possible que s’alenteixi el descens amb la tornada a la feina, la perspectiva és bona, ja que estem en una millor situació que l’any passat quant a casos», explica Clara Prats, investigadora del grup de recerca en Biologia Computacional i Sistemes Complexos (Biocomsc) de la UPC. L’altre cara de la moneda, però, són les UCI: «Arriben molt més plenes que l’any passat», afirma Prats. Malgrat que a mesura que ha anat avançant l’estiu el nombre d’ingressos també ha anat a la baixa, actualment hi ha 938 persones ingressades als hospitals i 316 a les UCI.

    Per la seva banda, el doctor Roger Paredes, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol, explica que la situació actual és molt millor que a l’inici d’estiu, però que continuen els ingressos diaris. «Nosaltres encara tenim entre dos i tres ingressos nous cada dia. Per tant, estem anant en la bona direcció, però no podem abaixar la guàrdia, i hem de seguir utilitzant les mascaretes, respectant la distància de seguretat i duent a terme una bona higiene de mans», remarca.

    En referència a l’impacte dels ‘botellots’ i les festes multitudinàries que hem presenciat aquest estiu, Prats explica que ens trobem encara en un «terreny delicat». «Si es produeixen moltes situacions de supercontagi de manera simultània i sistemàtica, es pot desbordar la situació i es poden produir supercadenes de contagis. Per tant, aquestes situacions de màxim risc epidemiològic on no es respecten les mesures de distància ni la utilització de mascaretes és el primer que hem d’evitar», remarca. En la mateixa línia s’expressa el doctor Paredes, qui assegura que, malgrat que ara hi ha més persones vacunades que fa uns mesos, aquestes festes multitudinàries són un «caldo de cultiu» pel coronavirus.

    I doncs, és possible que arribi una sisena onada a la tardor?

    Segons la investigadora de la UPC, és possible que durant aquestes pròximes setmanes, amb la tornada a l’activitat laboral i escolar, la baixada de casos s’acabi aturant i, fins i tot, que es doni un creixement, però caldrà veure de quin tipus d’onada parlem. «No té res a veure parlar d’una sisena onada com si fos la quarta que vam tenir, que va tenir una incidència força baixa, que una onada com la que hi ha hagut des de principis d’estiu, molt més intensa», explica. «Si hi ha un augment de casos, el més important és que sigui assumible i no comporti una onada d’ingressos a l’UCI i de mortalitat i això, amb la vacunació, cada cop li posem més difícil al coronavirus», afegeix.

    Prats admet, però, que la represa de l’activitat laboral i escolar ens juga en contra i recorda el que va passar el setembre de l’any passat: «Amb el retorn a la feina i l’augment de la mobilitat i dels contactes en espais tancats, vam començar a notar un increment en nombre de contagis que va derivar en una situació epidemiològica greu». Per això, diu, serà clau l’augment del percentatge de persones vacunades al llarg d’aquest mes de setembre.

    Per la seva banda, el doctor Paredes compara la situació de Catalunya amb la d’Escòcia, que ha tingut una evolució semblant a la nostra. «Amb la variant delta van pujar molt els casos de Covid a Escòcia, després van baixar i ara ha arribat un segon brot amb més casos. Aquí podria passar el mateix», assenyala. Puntualitza, però, que és molt difícil predir que passarà en el futur i que el que si sabem del cert és que el virus continuarà circulant per molt que ens vacunem. «Hem de vacunar-nos tots, però tampoc ho podem fiar tot a la vacunació», destaca.

    La vacunació i la variant delta

    Pel que fa a la vacunació, i malgrat que el mes d’agost, per motiu de les vacances, se n’ha ressentit el ritme, amb dades fins al 4 de setembre, el nombre de persones vacunades a Catalunya amb la primera dosi és de 5.728.713 i amb la pauta completa de 5.423.498. Això ha fet superar ja el 70% del total de la població vacunada amb la pauta completa. Les franges d’edat on el nombre de vacunats encara és inferior és la de 12 a 14 anys, ja que es va obrir més tard i només el 25% de la població d’aquesta franja d’edat té la pauta completa, mentre que les franges d’edat entre els 15 i els 19 anys i entre els 20 i 24 anys pràcticament el 60% dels joves ja té la pauta completa. El Departament de Salut vol fer encara un esforç per administrar al llarg d’aquest mes de setembre uns dos milions de dosis, el que ens situaria amb un alt percentatge d’immunitat.

    «A favor hi ha el fet que tenim una immunitat molt més elevada, a anys llum, de la que teníem l’any passat. Per contra, el retorn a la rutina laboral i la variant delta, que és la predominant i que sabem que és molt més contagiosa», explica Prats. Tal com assenyala el doctor Paredes, «aquesta variant fa que les vacunes siguin menys eficaces quant a frenar la transmissió, encara que són igualment eficaces quant a frenar les complicacions clíniques i els ingressos». Això, segons Paredes, fa pensar que la immunitat de ramat, definida com la situació en què el virus deixa de circular, no l’aconseguirem amb les eines que tenim el dia d’avui.

    «No és realista pensar que el virus deixarà de circular. El que podem aspirar és a un control funcional d’aquest virus: Que arribem al moment en que ens puguem contagiar, però no emmalaltir. Això ho farem sobretot amb les vacunes, entrenant al nostre sistema immunitari perquè sigui capaç d’eliminar el virus aviat i no ens generi afectacions greus, i també amb nous fàrmacs, amb els quals estem treballant, que previndran hospitalitzacions», assenyala el cap del Servei de Malalties infeccioses de l’Hospital Germans Trias. Segons la investigadora Clara Prats, aquest control funcional implicarà que tindrem el virus circulant, però d’una forma assumible, de manera que no calgui implementar grans mesures de contenció i que no es desbordin els hospitals ni l’atenció primària.

    En relació amb el fet que en alguns països ja es parli de programar terceres dosis de la vacuna, Paredes explica que, de moment, no hi ha dades sòlides que apuntin que s’hagi de posar la tercera dosi a tota la població, sinó només a aquelles persones que, malgrat estar vacunades, es poden infectar i tenir complicacions greus de la malaltia. «Parlem d’aquelles persones que tenen un sistema immunitari més debilitat: persones immunodeprimides o trasplantades, que estan rebent tractaments immunodepressors o persones grans amb patologies prèvies», assenyala.

    Girar la mirada cap al sud global

    Segons un estudi de la Universitat Johns Hopkins publicat a la revista mèdica British Medical Journal (BMJ), un 25% de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins a l’any 2022. I és que mentre Espanya supera amb escreix el 70% de la població vacunada amb la pauta completa, països com Sudan o Nigèria només tenen un 1,4% de la seva població vacunada, segons dades d’Our World in Data.

    «Hem de girar del tot la mirada cap al sud», expressa la investigadora Clara Prats, qui insisteix en el fet que la pandèmia és un problema global i no estarà controlada fins que ho estigui a tot arreu. «Mentre el virus segueixi circulant a escala mundial, anirà entrant sistemàticament al nostre territori i seguirà havent-hi la probabilitat que sorgeixin noves variants que compliquin la situació epidemiològica», remarca. «La vacuna té un efecte personal, que ens protegeix de desenvolupar malaltia greu, però també col·lectiu, perquè redueix la transmissió. Per tant, l’objectiu no és vacunar el 80 o 90% dels catalans, sinó vacunar el 80 o 90% de la població mundial», afegeix Prats.

    En la mateixa línia s’expressa Roger Parades, qui assenyala que en alguns països del món, on no han arribat les vacunes, la situació és «absolutament dramàtica i la gent està abandonada a la seva sort». Per això, defensa que «és urgent que pressionem als nostres governs perquè cedeixin el seu excedent de vacunes i contribueixin a un esforç global per assegurar que arribin les vacunes a tots aquells països on no estan arribant. És una qüestió d’humanitat i solidaritat», conclou.

  • «La violència masclista i sexual és un factor de risc per la salut de les dones. Afavoreix l’aparició de malalties i les empitjora»

    Teresa Echeverría és infermera i coordinadora assistencial d’Urgències de nit de l’Hospital Clínic i membre de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere d’aquest centre hospitalari, creada per atendre de manera integral a les persones víctimes de violència sexual i masclista. Echeverría explica que viure sota violència masclista i sexual empitjora molt la qualitat de vida de les persones i les emmalalteix, ja que pot generar l’aparició de malalties o l’empitjorament d’altres, així com canvis de comportament en la cura de les malalties. Explica que cal una major formació del personal sanitari per atendre a les dones víctimes d’aquest tipus de violència, però també recursos. «Els documents existents parlen de com s’hauria de treballar, però els treballadors no tenen recursos suficients per fer-ho i això resulta molt frustrant i indueix que, a vegades, es facin actuacions errònies», assenyala.

    Quan es va crear la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere? Qui en forma part?

    La Comissió funciona institucionalment reconeguda des de l’any 2000, ja fa 21 anys. El fet que es reconegués oficialment és una qüestió rellevant perquè, de fet, ja existia des del 1992, però va costar vuit anys que tot el treball que van fer els professionals d’urgències -perquè aquesta és una iniciativa d’urgències- es consolidés i donés suficient entitat perquè fos reconeguda oficialment com una comissió més de l’Hospital i se li donés un tracte igualitari. Les infermeres, metges i treballadores socials d’urgències, entre altres professionals, van tenir un paper molt actiu i conscient des de fa molt de temps en la creació d’aquesta comissió. Actualment, atenem cada any uns 500 casos de violència sexual i gairebé 200 de violència masclista.

    A la Comissió hi participen, doncs, diversos perfils professionals.

    Sí, s’intenta que sigui absolutament transversal dins de l’Hospital. Està composta essencialment per personal d’urgències, perquè és des d’on s’han anat detectant les agressions i la violència de forma més clara, tant en el cas de violència de gènere, relacional o afectiva com en el cas de violència sexual, de la qual l’Hospital Clínic és hospital de referència des de l’any 1994. Per tant, una gran part de les persones que formen la Comissió treballen a urgències, però s’hi troben tots els departaments d’assistència hospitalària integrats, és a dir, hi formen part totes les especialitats mèdiques, infermeria en diferents vessants, treball social, psiquiatria, laboratoris… no s’exclou cap departament, perquè fins i tot un servei tan tècnic com un laboratori hi participa, per exemple, en la recerca de tòxics. Tots els departaments tenen alguna tasca assignada. En ser una Comissió que existeix des de fa tants anys, ha evolucionat de manera paral·lela amb tot el coneixement del fenomen de la violència masclista i sexual i amb el fet que aquesta sigui estructural i estigui tan arrelada a la societat. Tot això ho hem anat incorporant al nostre protocol i, malgrat que és un protocol fantàstic, encara té les seves deficiències. Per això tenim un grup d’incidències que les avalua.

    Quins riscos per la salut comporta ser víctima de violència masclista o de violència sexual?

    Viure sota violència és un factor de risc per la salut de les dones. Empitjora la qualitat de vida de les persones i les emmalalteix. En aquest sentit, viure sota violència és un estressor brutal, igual que viure en una guerra, i pot generar l’aparició de malalties o l’empitjorament d’altres, així com canvis de comportament en la cura de les malalties. Però el problema és que no existeix aquesta consciència de la relació entre la violència masclista i les seves conseqüències en la salut. És una relació que cal visibilitzar, i això implica una activitat molt proactiva per part dels sanitaris. Institucionalment, on s’ha fet un gran pas per atendre aquest tipus de violències és a l’atenció primària, mentre que l’atenció l’hospitalària és el gran repte que té. Estudiar a fons la relació entre violència i salut està encara pendent dins de l’àmbit de la salut. Es parla dels serveis de salut gairebé com si fossin un servei social, però des del sistema sanitari hem de visibilitzar que la violència masclista i sexual està empitjorant la qualitat de vida de les dones i la seva salut. Aquest és un gran repte que tenim des del sistema sanitari.

    Com funciona el vostre protocol en els casos de violència masclista?

    En el cas del protocol de violència masclista, la detecció és molt complexa i, en aquests moments, encara l’estem desenvolupant. Les pacients venen explícitament per manifestar que han sigut víctimes d’una agressió física. És molt difícil que si estan ingressades per altres patologies manifestin aquesta relació amb la violència, entre altres coses per això mateix que comentava, que no hi ha una consciència de la relació entre violència i salut. L’estada mitjana a l’hospital d’una persona víctima de violència masclista no supera la setmana. Es tracta d’una detecció proactiva, sobretot en l’àmbit d’urgències, ja que fa molts anys que treballem en aquest tema. S’activa un protocol de treball social i de salut, per conèixer en quina situació està la persona i quins recursos necessita. En aquest sentit, és important poder trencar amb l’aïllament, dir-li a la persona que entenem la seva situació i que estem aquí per ajudar-la en tot el que puguem.

    I en el cas de la violència sexual?

    El protocol és molt més complex. Som el centre de referència a la ciutat de Barcelona pel que fa a la violència sexual; això vol dir que totes les agressions, abusos i casos d’assetjament ens arriben a nosaltres, de manera que s’activa tot un circuit molt complex. La majoria de dones que atenem són d’un perfil jove, d’entre 16 i 35 anys. El nostre protocol activa tot un seguit d’intervencions biopsicosocial: la persona que atenem serà visitada per estudiar els seus riscos biològics, avaluar el seu estat de salut, veure com podem tractar les lesions en el cas que en tingui, fer una intervenció psicològica i, socialment, dotar-la dels recursos necessaris per contactar amb la seva família o amb algun tipus d’institució, el consolat, per exemple, si es tracta d’una estudiant d’Erasmus, o dels recursos per fer una denúncia en el cas que ho volgués. En el cas de les menors, llavors entraria tot el sistema de protecció de l’adolescent.

    Treballem en xarxa, és a dir, amb tot el que són les entitats relacionades de forma externa amb el nostre circuit per garantir una major coherència. Això vol dir que treballem, per exemple, amb el SEM, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana, la medicina forense i amb jutges i fiscalia. Intentem connectar-nos per comparar experiències, visibilitzar casos de conflicte i resoldre’ls.

    La càrrega social que tenia abans haver sigut víctima d’aquest tipus de violència s’ha suavitzat, però encara hi ha molt sentiment de culpa.

    Com funciona el programa de seguiment?

    Després de passar per totes aquestes avaluacions físiques, psíquiques i socials, la persona atesa pot entrar als programes de seguiment. Tenim, per una banda, un seguiment de les seqüeles emocionals per l’impacte de l’agressió, en el marc del programa de xoc posttraumàtic, i, per l’altra, un seguiment pel tema de les infeccions, per garantir que hi hagi un control sobre el risc de patir-ne. La duració del seguiment depèn de molts factors. Depenent del tipus de contacte, si és de risc alt, mitjà o baix, pot durar entre tres mesos i un any en el cas de les infeccions i, en el cas del seguiment emocional, normalment dura entre sis mesos i un any, depenent també de l’impacte psicològic i d’altres factors com l’acompanyament familiar i social.

    Durant els últims anys han augmentat les agressions i casos de violència sexual? O és que ara hi ha més casos que es notifiquen?

    Jo crec que la dada de l’augment d’agressions és molt qualitativa i transmet poca informació. La violència sexual és estructural i, segons l’OMS, el 30% de la població adulta n’és víctima en algun moment de la seva vida. Nosaltres estem arribant a molt poca gent. En els últims cinc anys hi ha hagut un increment molt alt de la demanda de visita, que valorem molt positivament. Això no vol dir que hi hagi un increment de les agressions, sinó de sol·licituds d’ajuda. Per dir que hi ha un increment hauríem de superar aquest 30%, però la violència sexual i la violència masclista continuen sent una xacra absolutament enfosquida. Hem augmentat el nombre d’atencions, això sí. Van baixar durant la primera onada de la pandèmia, durant el confinament més estricte, però ara, que cada vegada s’està obrint més la capacitat d’interacció amb els pacients, estem arribant als nivells de l’any 2019.

    S’ha normalitzat més el fet de demanar ajuda?

    Sí, es pot dir que cada vegada s’és més conscient que el fet de patir violència sexual i masclista no és responsabilitat de les víctimes, sinó que és un comportament delictiu d’una persona, majoritàriament homes, que no respecten les dones, essencialment. En aquest aspecte, la càrrega social que tenia abans haver sigut víctima d’aquest tipus de violència s’ha suavitzat, de manera que permet que les persones que ho han patit vinguin a sol·licitar ajuda per aquest fet. Però encara hi ha molt sentiment de culpa.

    Com afecta emocionalment el fet de patir una agressió sexual o masclista?

    Si be és cert que l’agressió sexual té un component de risc físic molt important, l’emocional és brutal. I ho és en tots els casos. Fins i tot en casos d’assetjament. Segons com s’hagi manifestat l’assetjament pot generar una marca emocional molt important, que s’ha de treballar, perquè sinó, a la llarga, pot provocar una alteració del comportament i la forma de vida de la persona. S’ha d’entendre la dimensió real que té el fet d’haver patit violència sexual, no pensar que perquè no t’hagin arribat a fer mal físicament és més lleu. L’impacte emocional es produeix sobre la seguretat de la persona, la seva ‘autoestima… són molts els aspectes que es barregen. En el cas de la violència masclista passa el mateix. Té un impacte emocional que altera la manera de viure de la persona. En el cas de la violència masclista, les dones agafen un rol defensiu, estan constantment en alerta i defensant-se sistemàticament de tot, i això consumeix moltíssim a les persones. Les seqüeles, fins i tot, poden aparèixer mesos després. Es produeixen petits canvis en el comportament que van calant amb la persona. Per exemple, si vaig ser agredida en un lloc, no tornaré a passar per allà. També es produeix encara un sentiment de culpabilitat. Les persones, per intentar entendre perquè ens ha passat alguna cosa, les justifiquem culpabilitzant-nos. Però es tracta d’un problema estructural. I per això cal fer molt treball de divulgació encara, perquè les dones vegin que no han tingut res a veure amb el que els ha passat.

    Hi ha moltes dones que han de superar dues coses: la violència masclista i la violència institucional.

    Les xifres de denúncies encara són baixes.

    Sí, perquè és un procés duríssim. I ho és també perquè hi ha un problema estructural en el sistema judicial. Els jutges habitualment no estan formats i es converteixen en jutjadors socials. Les dones passen per tot un calvari, perquè se les qüestiona i es dubta de la veracitat del que expliquen. Veure com el sistema és còmplice pot desincentivar la denúncia. Els jutges estan dictaminant per valors personals basats en una llei patriarcal antiquíssima. Hi ha moltes dones que han de superar dues coses: la violència masclista i la violència institucional.

    El procés de denúncia requereix, primer de tot, molta estabilitat, i per això la persona necessita temps per assimilar el que li ha passat, entendre-ho i afrontar-ho. Requereix molta energia i treball. Sempre s’ha de fer amb garanties, amb un bon suport legal, amb professionals que sàpiguen del que estan parlant i, sobretot, s’ha de tenir molta força personal i suport familiar o de gent que t’acompanyi durant tot aquest procés.

    Pel que fa als professionals de la salut, falta formació en l’atenció a les víctimes de violència sexual i masclista?

    Falta capacitació. Amb el Pla de l’Estat s’han destinat molts diners per a formació, però, a més de formació, necessitem recursos. La formació s’ha de fer per capacitar als professionals per intervenir amb garanties i seguretat, perquè moltes vegades els professionals no intervenen perquè no se senten segurs en la seva actuació. Per això han d’estar formats i capacitats, per atendre millor a les víctimes. Necessitem recursos, actuacions creatives, més temps per poder discutir casos entre companys i veure quina és la millor solució, per fer xarxa… Els documents existents parlen de com s’hauria de treballar, però els treballadors no tenen recursos suficients per fer-ho i això resulta molt frustrant i indueix que, a vegades, es facin actuacions errònies.

    Quins són els errors més freqüents?

    La teva intervenció l’has de fer sempre des d’una perspectiva professional, que implica neutralitat. Però les víctimes moltes vegades no tenen aquest tracte neutral, sinó que passen pel filtre dels valors personals dels professionals. Jo diria que el més freqüent és el paternalisme, que a vegades implica fins i tot que et diguin: ‘Vinga, si has aguantat això, pots amb tot, dona’. El paternalisme no estimula positivament, sinó que és angoixant i confós. Per això hem de professionalitzar molt la nostra intervenció.

    Igual que per atendre una persona amb diabetis has de conèixer la malaltia i el comportament del pacient, aquí has de comprendre el fenomen, que és un problema estructural.

    Quines són les claus d’un bon acompanyament?

    Al meu entendre, bàsicament, el respecte, l’empatia i la complicitat, en el sentit que el treball s’ha de fer de forma acordada i l’evolució ha de ser compartida. L’acompanyament i seguiment del cas requereix totes les actituds bàsiques per empoderar la persona i ajudar-la a resoldre el seu problema. I, per dir alguna cosa, això és igual que en la diabetis. No és excepcionalment complicat. El que demanem per les víctimes de violència masclista és el mateix que per qualsevol altra persona. Així, igual que per atendre una persona amb diabetis o qualsevol malaltia crònica has de conèixer la malaltia i el comportament del pacient, aquí has de comprendre el fenomen, que és un problema estructural, el comportament de les víctimes i el teu paper de suport i ajuda.

    Com es pot treballar en la prevenció de la violència sexual i masclista?

    La prevenció està molt lligada a aspectes que estan poc potenciats en aquests moments, com la salut escolar, que és un servei que té el sistema públic de salut. Els centres escolars haurien de tenir programes de detecció a les escoles, on els nois i noies es passen tres quartes parts dels dies. Tenir bons programes d’intervenció i d’abordatge en xarxa és clau, però això sempre és complex. Evidentment, els valors estructurals i socials haurien de canviar en molts aspectes, s’haurien de potenciar molt els valors del respecte i la igualtat. Els valors socials s’han de rectificar urgentment i el millor lloc per fer-ho és l’educació, perquè és des d’on es pot prevenir aquest tipus de violència. Aquí també hi juga un rol important l’atenció primària, que ha de dur a terme un paper molt proactiu. Al final, tots els nanos passen per la primària i el pediatre té un paper clau. També la figura de la infermera escolar.

    Fan falta serveis de llarga durada?

    El procés de recuperació requereix recursos i una major inversió en cases d’acollida o de readaptació estaria molt bé. No només s’ha de pensar en l’emergència, sinó en el llarg termini. Però desubicar les persones dels seus mitjans i entorns a vegades tampoc és bo. Els recursos haurien d’estar dissenyats en funció de les necessitats de les dones, i per això cal preguntar-los-hi a elles. En primer lloc, jo crec que s’haurien de crear espais on elles participessin, perquè al final són les que millor coneixen la situació en la qual es troben. L’important és conèixer el que elles volen i necessiten. Per tant, haurien de ser serveis bastant interdisciplinaris.

    Amb el desconfinament, les dones tornen a sortir al carrer, que és una cosa que els agressors no suporten; el fet que allò públic entri a les seves vides.

    Com ha afectat la pandèmia a les dones que pateixen violència masclista i, especialment, el confinament domiciliari?

    Durant la primera onada de la pandèmia va haver-hi més ocultisme i més problemes perquè les dones poguessin acudir als centres sanitaris. Ara estem tornant a tenir la confiança per part de les persones que pateixen agressions d’aquesta mena, però la difusió que l’hospital no era un entorn segur va ser terrible i va impedir que moltes dones vinguessin a visitar-se, perquè consideraven que podien infectar-se i contagiar a la seva família. Moltes van deixar de venir per això. Socialment, la pandèmia ha implicat tot el que implica l’aïllament. Les dones han estat en una situació de més estrès que mai, pel tema del control i la negociació amb l’agressor. Amb el desconfinament, l’índex d’agressions i d’assassinats de dones ha augmentat moltíssim. S’ha produït un efecte de descontrol, i l’emoció agressiva també està a flor de pell. Les dones tornen a sortir al carrer, que és una cosa que els agressors no suporten; el fet que allò públic entri a les seves vides.

    Suposo que les crisis econòmiques com l’actual tampoc ajuden.

    Sí, aquesta és una situació molt complicada. Hi ha més atur i dependència que mai, i això va en contra de la recuperació. Per això és important escoltar-les i que elles ens diguin que és el que necessiten.

  • Més del 80% dels càncers de pell es podrien evitar amb una bona prevenció

    Amb l’arribada de l’estiu i els plans a l’aire lliure augmenta també el temps que estem exposats al sol. Malgrat que els raigs ultraviolats del sol són beneficiosos per la salut en molts aspectes, ja que, per exemple, contribueixen a la producció de vitamina D i redueixen la fatiga crònica, també comporten una sèrie de perills pel nostre cos. Les cremades, l’envelliment de la pell i, també, el càncer de pell, són alguns dels riscos potencials de l’excessiva exposició solar.

    I és que el càncer de pell és el tipus de càncer més freqüent. Presenta, però, un gran avantatge respecte a altres càncers: la seva aparició habitualment és externa, manifestant-se en forma de taques o pigues amb aspecte asimètric i amb una grandària que tendeix a anar augmentant. Si es descobreix en les seves primeres fases aquest tipus de càncer té curació, de manera que una detecció precoç és fonamental.

    La pandèmia de la Covid-19, però, ha impactat en els sistemes de detecció i diagnòstics d’aquest tipus de càncer, igual que en altres malalties. Segons dades de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), el 2020 va caure un 21% el diagnòstic de melanomes, el tipus de càncer de pell més agressiu, que és el responsable de més del 80% de les morts per càncer de pell. Això, segons aquesta organització, podria suposar que hi hagués més de 1.100 melanomes a tota Espanya encara per diagnosticar.

    Amb l’inici de la crisi sanitària, els serveis de dermatologia dels hospitals, igual que la resta de departaments, es van haver de reorganitzar, es va aturar gran part de l’activitat habitual dels serveis i molts professionals van haver de ser reubicats en d’altres departaments per tal d’ajudar en el tractament dels pacients de Covid. «Els professionals més joves del departament van anar directament a urgències, atenent casos de coronavirus, una altra part de la plantilla es va reubicar en plantes d’hospitalització amb pacients Covid i altres professionals van anar a l’Hotel Salut del Clínic», explica Susana Puig, Cap de Servei de Dermatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. «La resta de personal va mantenir-se a les urgències dermatològiques, duent a terme les cirurgies que no podien demorar-se. Amb el temps ja hem tornat a recuperar l’activitat dermatològica habitual», assenyala Puig.

    Segons dades de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), el 2020 va caure un 21% el diagnòstic de melanomes, el tipus de càncer de pell més agressiu.

    Durant el punt àlgid de la pandèmia molts pacients tenien por d’anar als hospitals a causa del desconeixement general dels efectes del virus. Segons apunta Vicenç García-Patos, Cap de Dermatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, la intensificació de la telemedicina va ser clau durant aquest període. «Ens va permetre oferir resposta i disponibilitat pràcticament les 24 hores del dia. Durant el mes de març, es van fer al voltant de 3.700 visites telemàtiques», explica el doctor.

    Tanmateix, gran part dels programes d’screening o cribratge, fonamentals en la detecció precoç dels càncers, es van haver d’aturar, i això ha tingut un impacte en el diagnòstic. «Del 14 de març al 14 de juny del 2019 vam diagnosticar gairebé 90 melanomes, mentre que en el mateix període del 2020 no vam arribar als 20. Ara estem diagnosticant molts melanomes que es troben en etapes més avançades», explica la Cap de Dermatologia del Clínic.

    A banda del retard en els diagnòstics, un altre aspecte rellevant que pot suposar un augment dels casos de càncer de pell detectats en un futur és l’efecte del confinament domiciliari de la primavera del 2020. Segons explica Mireia Serrano, del grup de dermatologia de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), la nostra pell està acostumada a un canvi gradual de l’exposició solar al llarg de la primavera i l’estiu, i a causa del confinament aquesta exposició progressiva no es va produir. «Això va donar lloc a una exposició solar més directa i a més cremades cutànies, que estan directament relacionades amb un major risc de patir càncer de pell», afirma Serrano.

    En aquest mateix sentit, García-Patos insisteix que, malgrat que la situació actual sigui diferent de la de l’any passat, «les primeres exposicions solars s’han de fer de forma limitada». «És l’entrenament que anem donant a les cèl·lules perquè es puguin defensar de les exposicions més intenses, que venen als mesos de juliol i agost», remarca.

    García-Patos emfatitza en la protecció dels infants i adolescents. En aquestes edats, la nostra capacitat de reparació és molt més baixa, de manera que l’exposició solar té molt més impacte

    Educar en la prevenció

    Més del 80% dels casos de càncer de pell, melanomes o carcinomes, es podrien prevenir evitant una exposició excessiva al sol i duent a terme unes bones mesures de prevenció, segons dades de l’Institut Català d’Oncologia. «Hem de tenir en compte que la nostra pell cada cop que s’exposa a la radiació ultravioleta del sol es danya i, malgrat que el nostre cos repara el dany, mai ho fa al 100%. Aquest dany el que assegura és el fotoenvelliment i, amb mala sort, pot provocar càncer de pell. En el cas del melanoma, a banda d’aquest dany acumulat, incideixen molt les cremades: una sola cremada durant la infància ja augmenta el risc de melanoma en l’edat adulta», explica Susana Puig.

    En la mateixa línia s’expressa García-Patos, qui emfatitza especialment en la protecció dels infants i adolescents. «En aquestes edats, la nostra capacitat de reparació és molt més baixa, de manera que l’exposició solar té molt més impacte. Aquella empremta que deixa el sol i que el nostre cos no és capaç de reparar, l’arrosseguem tota la vida, perquè la pell té memòria», sosté.

    Per aquest motiu, és essencial protegir-se bé del sol, el que s’anomena la prevenció primària. Però la cultura del bronzejat encara està molt arrelada al nostre país, i hi ha grups de població que no estan prou conscienciats en la necessitat de protegir-se dels raigs ultraviolats del sol. Per això cal una bona divulgació i educació sanitària davant els riscos de l’exposició solar.

    «Sempre insistim en el fet que no s’ha de prendre el sol durant les hores de màxima intensitat, de les 12 a les 17 hores, però les platges sempre estan plenes a aquella hora. Alguna cosa no fem prou bé com a societat i com a col·lectiu sanitari. Hem de transmetre discursos més impactants, que s’interioritzin més. I això s’ha de començar a fer des de les escoles perquè, quan es fa, són els nens els que eduquen i transmeten aquella informació als pares en benefici de tota la família. El que aprens de petit és un hàbit per a tota la vida», afirma García-Patos.

    A banda d’evitar les hores de màxima intensitat del sol, es recomana cobrir-se amb una samarreta, gorra o barret, utilitzar ulleres de sol homologades i buscar estones d’ombra. Així mateix, és necessari utilitzar un factor de protecció solar alt (per sobre de 30) i aplicar-lo en quantitats generoses, una estona abans de l’exposició al sol i periòdicament cada dues hores o després de banyar-se o suar.

    «És molt important que no exposem al sol als nens menors de cinc mesos i limitar moltíssim l’exposició a nens menors de tres anys, perquè són especialment vulnerables», assenyala Mireia Serrano, qui destaca l’important paper que juga l’atenció primària en la prevenció del càncer de pell. «Els metges i infermeres d’atenció primària tenen un paper clau. Desenvolupen totes les eines preventives, avisen dels factors de risc i eduquen en la fotoprotecció. També tenen un paper molt important els pediatres i infermeres pediàtriques», remarca.

    A banda de la prevenció primària, l’altre pilar clau per assegurar la supervivència en aquests tipus de càncer és la prevenció secundària, és a dir, identificar com més aviat millor les lesions a la pell. «Amb un diagnòstic precoç, el 95% de les lesions tenen una curació fàcil i, en tot cas, se solucionen amb una petita intervenció. Com més demora hi hagi en el diagnòstic, més complicats seran els tractaments i intervencions que s’han d’aplicar. Si això s’allarga durant mesos, especialment en el cas del melanoma i el carcinoma espinocel·lular, es pot produir metàstasis. En aquests casos, la cirurgia requereix moltes vegades tractaments complementaris, com la quimioteràpia, immunoteràpia o la radioteràpia, i hi ha un pitjor pronòstic», exposa el Cap de Dermatologia de Vall d’Hebron.

    Els humans som molt bons reconeixent patrons, es tracta d’una mena d’entrenament visual. Si ens acostumem a mirar-nos o autoexplorar-nos, serem capaços d’identificar quan una cosa no va bé, remarca, la Dra. Puig.

    L’autoexploració, clau per a la detecció precoç

    Tots els especialistes consultats insisteixen en que, per tal de detectar a temps el càncer de pell, és essencial l’autoexploració sistemàtica del cos. Si les vores d’una piga són irregulars, si ha canviat de color, de mida, pica o sagna, tot això són motius de consulta. Segons els experts, ens hem de fixar en el que es coneix com a regla A-B-C-D-E: si hi ha «asimetria» en els eixos, si les «vores» (bordes, en castellà) són irregulars, si el «color» és variat, si té un «diàmetre» major a 6 mm o si veiem que «evoluciona». «Qualsevol aparició d’una lesió que es no tenia abans, que sagni de manera espontània, que hagi canviat significativament de forma brusca en el temps… és motiu de consulta», assenyala Mireia Serrano, del grup de pell de la CAMFiC.

    «És convenient acostumar-nos a revisar la nostra pell. Els humans som molt bons reconeixent patrons, es tracta d’una mena d’entrenament visual. Si ens acostumem a mirar-nos o autoexplorar-nos, serem capaços d’identificar quan una cosa no va bé», remarca, per la seva banda, la Dra. Puig. La Cap de Dermatologia del Clínic també avisa que hem de consultar al metge quan tenim una ferida que no cura, ja que els carcinomes, a vegades, poden presentar aquesta forma. «També hauríem de consultar a un especialista quan tenim taques de color cafè a les palmes de la mà, als peus o als llavis, ja que es podria tractar d’un tipus de melanoma poc freqüent, que acostumem a diagnosticar molt tard. Un altre tipus de càncer poc conegut es manifesta a les ungles, per mitjà d’una línia fosca que va formant altres línies paral·leles i s’entén al voltant del dit», avisa.

    Els factors de risc

    Un altre aspecte important a tenir en compte és el risc individual de patir càncer de pell: tenen més risc els majors de 50 anys, les persones que, per exemple per la seva feina, han d’estar exposats al sol de forma perllongada -com els pagesos, obrers o pescadors-, les persones que han patit cremades freqüents, sobretot a la infància, les que tenen moltes pigues o les persones que tenen la pell molt blanca.

    «No totes les pells tenen la mateixa capacitat natural per defensar-se. La pell molt morena té molta més melanina, que fa de paraigües al nucli dels cromosomes de les cèl·lules perquè no arribi la radiació. Per tant, la gent molt blanca, amb el cabell ros o amb els ulls clars són molt més vulnerables a l’exposició del sol», explica García-Patos.

    Un altre factor de risc ve determinat pels antecedents familiars. Així, hi ha algunes malalties genètiques que incrementen considerablement el risc de melanoma, carcinoma basocel·lular o carcinoma escatós. «La genètica pot influir en determinats càncers de pell. Igual que passa, per exemple, amb el càncer de mama, pot ser que hi hagi un defecte genètic heretat que predisposi a què es desenvolupin aquests tumors. En aquests casos s’ha de ser especialment exigents amb la protecció solar i en el seguiment dels programes de cribratge», assenyala el Cap de Dermatologia de l’Hospital Vall d’Hebron. També tenen més risc de patir càncer de pell els pacients trasplantats, els que reben tractaments immunosupressors, els fumadors o les persones que segueixen hàbits de vida poc saludables.

    L’aplicació dels avenços tecnològics i la intel·ligència artificial agafarà una especial rellevància durant els pròxims anys per detectar de forma precoç el càncer de pell.

    Avenços en la recerca

    Durant els darrers anys, s’ha produït un gran boom de la immunoteràpia, que va començar a aplicar-se en els melanomes i s’ha estès a diverses tipologies de càncer de pell. «Els tumors creixen perquè, d’alguna manera, enganyen el nostre sistema immunitari. La immunoteràpia, que està creixent cada dia, fa que les nostres defenses siguin capaces de lluitar contra els tumors, potenciant la nostra immunitat», explica García-Patos.

    També s’han desenvolupat tractaments més personalitzats, com la teràpia diana, que permet identificar quina alteració genètica té un tumor en concret. En aquesta teràpia s’apliquen fàrmacs enfocats a molècules concretes que expressen determinats tumors, de manera que és un tractament molt més selectiu i dirigit que la quimioteràpia. «Cada cop apliquem tractaments més racionals, identificant quines són les mutacions de cada tumor», assenyala el Cap de Dermatologia de Vall d’Hebron.

    En aquest sentit, l’aplicació dels avenços tecnològics i la intel·ligència artificial agafarà una especial rellevància durant els pròxims anys per detectar de forma precoç el càncer de pell. Segons Susana Puig, la intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se i, malgrat que encara no sigui el dia a dia a l’hospital, hi ha algoritmes que estan funcionant molt bé i que ajudaran molt en el diagnòstic precoç. Per exemple, s’està treballant en aplicacions mòbils que et diuen, per mitjà d’una fotografia, el potencial risc d’allò que es mostra. «Els resultats són sorprenents, però encara és una eina molt preliminar, que té un important marge d’error. Penso que, amb els anys, arribarà a una exactitud molt gran i ens serà de gran utilitat. Encara queda molt camí per recórrer en la investigació en el càncer», conclou García-Patos.

  • L’atenció primària, desbordada: «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada»

    El creixement exponencial de casos de Covid entre la població jove ha tensat greument l’atenció primària, que ja fa temps que es troba en una situació crítica per la falta de recursos humans i materials. «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada», explica Núria Villanueva, adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord. «En qüestió de cinc dies hi ha hagut un creixement espectacular dels casos de Covid. Estem col·lapsats», diu.

    I és que les xifres, a hores d’ara, són força preocupants. Segons les dades del Departament de Salut, els casos actius a Catalunya el passat 2 de juliol eren un total de 24.965, mentre fa dues setmanes eren tan sols de 6.694. Això es tradueix en una incidència els darrers 14 dies de 207,25 per cada 100.000 habitants i una Rt de 2,99. Aquesta última setmana s’han notificat 12.573 nous positius de Covid a tota Catalunya i el risc de rebrot s’ha situat en 978 punts, quan fa tres setmanes (la setmana del 9 al 15 de juny) estava en 83. De moment, la pujada de casos no sembla incidir de manera rellevant en el nombre d’ingressats als hospitals i UCI, sobretot per l’esforç fet en la vacunació i el ritme continuat i accelerat que aquesta està portant.

    Tot apunta que la variant índia, l’anomenada delta, altament contagiosa, acompanyada de l’eliminació de les restriccions a l’oci nocturn i de l’excés de confiança de la població, estan darrere d’aquest rebrot, que afecta majoritàriament a persones joves i que ha portat a parlar d’una cinquena onada. «Es tracta de gent jove, la majoria no vacunada, amb una simptomatologia molt lleu. La variant delta dona molta mucositat, cefalees i, a vegades, febre. Són símptomes semblants al refredat, més que no pas a la grip», explica José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso-Poble Sec, que afegeix que aquesta nova onada els ha agafat per sorpresa, «perquè ha vingut molt de cop».

    Aquesta onada ha agafat als CAP quan tot just començaven a recuperar les visites presencials. «Ens ha atrapat quan començàvem a reprendre la presencialitat i els controls que havíem hagut de deixar de banda amb la pandèmia. De moment intentarem aguantar, però arriba un moment que tampoc ho podem fer tot: estem vacunant, fent diagnòstics i seguiment dels casos, alhora que intentem recuperar la presencialitat i atendre a tota la població crònica. Costa molt mantenir tota aquesta activitat», assenyala Villanueva.

    Aquesta darrera setmana, el percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50%, una xifra mai assolida fins al moment. «La situació actual és un autèntic tsunami. És la tempesta perfecta», explica Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i metge de família del CAP Les Corts. «Tenim unes dades que no paren d’augmentar i que han provocat situacions molt límit en alguns centres d’atenció primària. Dilluns passat, per exemple, al CAP on treballo es va produir un fet bastant singular: ens vam quedar sense test d’antígens davant l’enorme volum de gent que venia amb símptomes respiratoris», explica.

    Segons apunta l’adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord, salut pública també està col·lapsada per l’augment exponencial dels casos, fet que ha provocat un retard en el seguiment i traçabilitat dels contactes de Covid positius. Villanueva defensa que treure aquesta tasca a l’atenció primària va ser un error, ja que els gestors Covid ja estaven integrats als equips d’atenció primària, els circuits estaven ben muntats i s’havia guanyat en eficiència i dinamisme. El mateix opina Antoni Sisó, qui assenyala que el rastreig i traçabilitat de contactes forma part de la funció comunitària de l’atenció primària. «Nosaltres coneixem el pacient i el seu entorn, de manera que estem en la millor posició per dur a terme aquesta tasca», diu.

    El percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50% | Pol Rius

    La vacuna i el seu efecte en el relaxament de la població

    Davant la nova onada de la Covid, Sisó considera que caldria fer una passa enrere en la desescalada, recuperant les mascaretes als espais exteriors i tornant a tancar l’oci nocturn. «És el conseqüent i el més adequat. L’obertura ha dut a un relaxament general. La gent ha cregut que la pandèmia ja s’havia acabat, quan no és ni de bon tros així», remarca el president de la CAMFiC, que emfatitza en el fet que la immunitat de ramat encara no ha arribat i que no podem donar per controlada la situació.

    Amb dades del 2 de juliol, 3.063.751 de catalans i catalanes ja estan vacunats amb la pauta completa, el que representa un 45,9% de la població de més de 16 anys. En les franges de majors de 70 anys està vacunada amb la pauta completa més d’un 90% de la població. En la franja entre els 60 i 69 anys, tenen la pauta completa aproximadament un 50% dels ciutadans, mentre que en la franja inferior, de 50 a 59 anys, el percentatge puja al 70%. Això és a causa del fet que a les persones d’entre 60 i 69 anys se’ls va administrar, majoritàriament, la vacuna d’AstraZeneca, i molts ciutadans d’aquesta franja d’edat encara estant pendents de la segona dosi per completar la pauta. És per aquest motiu que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar fa pocs dies l’avançament de la segona dosi d’AstraZeneca 8 setmanes després de rebre la primera -en lloc de 12 setmanes-, alhora que anunciava també l’obertura de la vacunació per a majors de 16 anys.

    Malgrat que s’hagi obert la vacunació a aquesta última franja d’edat, que és la que està protagonitzant l’actual repunt de casos, els professionals sanitaris assenyalen que no es pot fiar tot a la vacunació. «Amb una sola dosi comencem a generar immunitat a partir de les dues setmanes, i quan arriba una major protecció és uns dies després de la segona dosi. Hi ha la sensació que quan et vacunes de la primera dosi ja et pots relaxar, però no és així», emfatitza José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso.

    | Pol Rius

    A la primària falten mans i recursos

    Els professionals de l’atenció primària fa molts mesos que exerceixen una important tasca de contenció de la pandèmia alhora que continuen assistint a la població crònica i vulnerable dels barris que atenen. La gran càrrega de feina, especialment amb l’acceleració de la campanya de la vacunació, ha fet que moltes infermeres hagin de doblar. «L’única manera de sortir d’aquesta situació és vacunant. Som les que som i, per tant, estem tirant endavant a base que el personal dobli, però estem totes molt cansades», explica Villanueva.

    Per això, defensa que s’ha de reforçar la primària sigui com sigui, perquè «està demostrat que tenir una atenció primària forta repercuteix en la qualitat de vida i de salut dels pacients i redueix la mortalitat». En aquest sentit, reivindica un 25% del pressupost de Salut dedicat a l’atenció primària i la contractació de més personal. «Però no de manera provisional, sinó de forma estructural. Necessitem més professionals per poder garantir una atenció de qualitat», puntualitza.

    En la mateixa línia s’expressa Antoni Sisó, qui defensa que cal enfortir l’atenció primària amb els recursos humans de sempre, és a dir, metges i metgesses, infermers i infermeres i administratius. «Cal un pla d’enfortiment dels recursos humans, per exemple, posant més places MIR de medicina de família, congelant places MIR d’altres especialitats que ja assoleixen els estàndards europeus, que no és el cas de la medicina familiar», assenyala. També defensa que es destini un 25% del pressupost de Salut a l’atenció primària, però sense «trampes». «El pressupost per l’atenció primària ha d’anar només a l’atenció primària. Altres dispositius com centres de salut mental o centres de salut sexual i reproductiva no són atenció primària», remarca.

    Tot just la setmana passada, el passat 1 de juliol, més d’un centenar d’entitats es van manifestar en diversos CAP de Catalunya, en una mobilització descentralitzada convocada per Marea Blanca de Catalunya, per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia.

    D’entre les seves reivindicacions, exigien la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons explicaven les entitats convocants, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». A més, els convocants de la mobilització van reclamar que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.