Just Deploy It!

Autor: Josep Martí

  • La Salut Pública per la millora de les ciutats. Barcelona

    La ciutat de Barcelona, des dels seus assentaments humans coneguts al Mont Taber, l’actual emplaçament de l’ajuntament, i després la ciutat murallada com a defensa militar, va durar dinou segles. Després d’aquest llarg període, hi ha hagut tres grans salts de millora, amb algun període de regressió.

    El primer salt, l’enderroc de les muralles i la ciutadella. Aquest es va produir fonamentalment pels criteris epidemiològics del segle XIX: L’higienisme. Junt amb la necessitat d’expansió del nucli urbà limitat per les muralles per donar espai a la creixent població i a la industrialització es van sumar els motius de millora de la salut i la qualitat de vida (com ara amb la pandèmia).

    L’higienisme, va ser la primera denominació del que després va dir-se epidemiologia i ara cal dir salut pública, passant d’una concepció de malaltia (epidèmia) al concepte global de Salut i Cures. El 1841 Pere Felip Montlau, metge higienista, edita un opuscle titulat Abajo las murallas, en el que fa una anàlisi de les condicions de salut i de vida dels habitatges i carrers de la ciutat (edificis alts en carrers estrets i sense sol, molta densitat a dins de muralles, mal sanejament de les aigües i residus). Aquesta situació i l’aparició d’una epidèmia de colera, fa que l’Ajuntament de Barcelona demani a la Junta Revolucionaria Provisional l’autorització per enderrocar-les. Les dues institucions comencen el 7 d’agost de 1854 l’enderroc, el 12 d’agost arriba des de Madrid l’ordre real d’autorització.

    El 1856, Ildefons Cerdà, enginyer i urbanista, guanya el concurs (molt controvertit) de l’expansió urbana de la ciutat: l’Eixample, terrenys sense edificar fora muralles que servien de defensa militar (l’abast dels canons). Cerdà publica la seva Memòria urbanística també fent un estudi de salut: «Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona», en la que fa una anàlisi de morbiditat i mortalitat de les classes populars, i proposa el Pla urbanístic d’expansió de l’Eixample

    El 1884, Pere Garcia Faria, també enginyer i continuador de l’obra de Cerdà, publica la «Memoria de saneamiento de Barcelona, condiciones higiénicas de la urbe, su mejoramiento, disminución de la mortalidad i aumento de la vida media». En aquesta memòria fa un veritable estudi epidemiològic, habitatge per habitatge del centre històric de la ciutat (el que era dins de muralles) per justificar el seu Pla de Sanejament de les aigües residuals i els residus sòlids per la xarxa de clavegueram de la ciutat i túnels per on podien passar els vehicles de residus, de fet només es va dur a terme el clavegueram de les aigües, llàstima.

    Aquells eren temps d’una gran empenta cultural i sanitària a casa nostra, que servia per millorar la vida i la salut del poble. Per aquells anys Jaume Ferran, estudia les epidèmies de colera de Marsella i el 1885 comunica a la Real Acadèmia de Medicina el seu descobriment de la vacuna contra el còlera, es crea el Laboratori Microbiologia Municipal de Barcelona (precedent de l’actual Agència de Salut Pública) amb Ferran de director.

    Després d’aquests temps, ja en el segle XX ve un temps negre, de silenci, guerra, mort, repressió, d’especulació i de pèrdua de llibertat, l’enderroc de la República i la democràcia, per part del gran capital ajudats per l’exèrcit i la majoria de l’església catòlica.

    No és fins al 1978 que es dóna el següent salt i es pot recuperar la democràcia formal (partits polítics, parlament, etc.) criticada ara per molts com a imperfecta, però va ser el que es va poder i saber fer, van seguir molts anys les rèmores del franquisme, pobresa, creixents desigualtats, urbanisme especulatiu i depredador.

    Però Barcelona, amb l’excusa de les olimpíades el 1992 i la visió i bon govern de Pasqual Maragall, dóna el tercer salt com a ciutat moderna i de qualitat: s’acaba amb el barraquisme, es recupera Montjuic i Collserola, es recuperen les platges fins llavors inexistents i es comença un nou urbanisme de dignificació dels barris més perifèrics.

    Queda molt per fer, caldrà canviar alguns falsos «valors» que encara perduren. L’esperança és que l’hegemonia de valors estan canviant en la societat i podem tenir governs de progrés que esperem que no es dobleguin a la pressió del capital i l’especulació, que defensin el bé comú.

    Cal seguir enderrocant muralles a la ciutat. Volem una ciutat per viure, amb salut i qualitat: amb bones condicions de treball per tothom, amb menys desigualtats, amb solidaritat, llibertat en enfront de la diversitat, democràcia real i millorant l’habitatge per totes les persones, la qualitat del medi ambient, el respecte a la natura. Avui encara, una de les muralles de la ciutat és la densitat i qualitat de l’atmosfera, a causa de la quantitat de cotxes (6.000 cotxes/km 2 a l’Eixample cada dia, tres vegades més que grans ciutats europees) el 61% de l’espai de la ciutat ocupat pels cotxes i no per les persones. Hem d’enderrocar també aquestes muralles, i seguir, ara més que mai, que ja hem vist la necessitat de vetllar per la salut i la vida.

  • Un altre disbarat. Faran més hospitals

    Qui enreda aquesta gent? ens referim als polítics. Ara ens informen que amb l’excusa de la Covid-19, la Generalitat pensa fer cinc hospitals nous, annexos a cinc grans hospitals ja existents; quatre a la conurbació de Barcelona i un a Lleida, d’uns 100 llits cada un. Això si, adjudicats (com allò de Ferrovial i altres compres) per 50 milions de pressupost sense concurs per la via d’urgència.

    La xifra, de tota manera, de 10 milions per hospital sembla un cost de fantasia. O no seran hospitals? Seran prefabricats d’ampliació d’allò existent, com varen ser els Pavellons Salut en la fase aguda de la pandèmia? (Que, per cert, no varen estar mai ocupats més d’un 15% de la seva capacitat, perquè es van utilitzar, en el seu lloc, pagant preus astronòmics, hospitals privats ja existents). La notícia, com tantes altres de l’administració d’aquesta pandèmia, sembla només per entretenir la gent i fer veure que «s’estan fent coses». Coses que no fan falta.

    I la Primària que? Què en farem de l’Atenció Primària, la ventafocs del Sistema sanitari? La Primària no és negoci, la Primària només és Salut i cures. Perdoneu que siguem sarcàstics; és per no plorar. A Catalunya hi ha, segons el web del CatSalut, 68 hospitals concertats pel Sistema públic: 8 de l’Institut Català de la Salut; força Consorcis Sanitaris públics (de la Generalitat i ajuntaments) i altres Fundacions (diuen sense afany de lucre); i uns quants més privats amb lucre. Ara tindrem cinc «satèl·lits» (o seran desmuntables com si fossin dels «Legos»?) que equivalen a 50 milions d’euros desmuntables, quin disbarat!.

    Mentrestant, als centres d’atenció primària (CAP), les professionals treuen el fetge per la boca, ploren d’impotència, les persones han de fer cua al carrer perquè no hi tenen espai per garantir condicions de seguretat, mentre múltiples problemes de salut queden sense atendre. Aquests 50 milions (o més que potser costaran) s’haurien de donar a l’Atenció Primària, al seu personal, per millorar les seves condicions laborals i els equipaments, responent a les demandes urgents dels professionals i ciutadania.

    De moment que dediquin de forma urgent aquests 50 milions a la Primària, per tal de poder arribar a augmentar el pressupost destinat a la Primària fins al 25% del pressupost de Sanitat, que es el que correspon per necessitat. Molts d’aquests recursos es poden treure dels hospitals i passar-los a Primària per fer allà coses que no toquen fer a l’hospital. És per això que insistim en què també haurien d’anar a l’Atenció Primària la gran part de les ampliacions de pressupost que s’estan fent, perquè és la millor inversió que pot fer un sistema sanitari, amb pandèmia o sense.

    L’extensió i l’impacte de la pandèmia, també en mortalitat, depèn més de la capacitat de l’Atenció Primària que de l’Hospitalària. Tenim múltiples i fonamentades recomanacions en aquest sentit. Però els nostres polítics semblen sords i cecs a l’evidència. En fi, estem molt preocupats: no anem bé. Haurem de treure els qui enreden aquesta gent (que no són els científics ni els bons professionals) i posar la ciutadania necessitada i que paga aquesta sanitat a ordenar què s’ha de fer.

    Estem parlant de la Salut de les persones, no de la maleïda Covid-19, ni dels interessos de negoci, de la corrupció, dels corporativismes i de la inèrcia. Cal una nova, veritablement i radical nova normalitat.

  • La força de l’Atenció Primària. Les persones, el poble

    «El més extraordinari pel que fa a les metgesses d’Atenció Primària és que s’infravaloren a elles mateixes. Creuen que no tenen poder, però no és així. Visiten a dos terços d’un milió de persones cada dia (a Anglaterra), més que els especialistes, bastant més que els polítics, fins i tot que els capellans. Les metgesses de Primària estan en una posició única. Realment, en termes d’hegemonia política ocupen de lluny la posició més poderosa en la societat».
    Adaptat de Howard Stoate.

    A Anglaterra (Howard Stoate va ser diputat laborista fins a 2010) no ho sé, però a Catalunya l’ICS, segons la seva darrera memòria d’activitat, fa 38.759.404 visites a l’any als Centres d’Atenció Primària (332 centres) i 2.434.574 als CUAPS. Això vol dir que les metgesses de Primària al dia, a tot Catalunya, fan 84.718 visites i les infermeres 52.871 visites (a més de les de pediatria, odontologia i altres). Mentre que els especialistes, és a dir, les consultes externes hospitals, fan 2.904.446 vistes a l’any.

    Aquests números volen dir persones, ciutadans i ciutadanes, el poble. Persones que han de tenir la seva opinió i participar activament en la política del país. Imagineu-vos, només a l’ICS, que té la majoria de Centres de Primària de Catalunya, són 38.759.404 de contactes a l’any amb els ciutadans de Catalunya (uns més, altres menys). La mitja de visites d’una mateixa persona és de 5 vegades a l’any. Hem de saber, però, que hi ha persones que no van mai a la Primària, o perquè no ho necessiten, o perquè tenen algun recurs que paguen de la sanitat privada (un 20% de la població té doble cobertura).

    De tota manera, els números són impressionants, i la força de la gent també, només cal tenir-los com aliats en la reclamació, ja crònica, de la importància de la Primària per la Salut i la seva urgent millora en prestigi, qualitat i resolució, que també vol dir augment urgent dels seus recursos.

    Per això proposem des de fa anys la necessitat de constituir òrgans de participació de la ciutadania apoderada i els professionals en els centres sanitaris, començant pels Centres d’Atenció Primària, no només comissions de salut comunitària en els barris, sinó autèntics òrgans de cogovernança del equip de Primària, amb els objectius de millora de les condicions del centre, qualitat i defensa, ciutadania i professionals, davant de l’administració, dels corporativismes i dels interessos de corrupció i de negoci. Defensant els interessos comuns de la Salut de les persones.

    Però tot això caldrà fer-ho si la Primària se’n surt de l’estat en què l’han portat els darrers governs. L’ha rematat la pandèmia i la seva pèssima gestió dels responsables. Com diu una metgessa de Primària: «el que està passant actualment amb l’atenció primària era la crònica d’una mort anunciada». Ara cal, amb urgència, que tots els ciutadans i ciutadanes que li deuen alguna cosa a la Primària (el 80% de Catalunya), almenys per correspondre als seus professionals, la defensem amb fermesa davant de les institucions. Perquè la seva mort seria també la nostra.

  • El Sistema Sanitari Públic estava ja en una crisi profunda abans de la pandèmia

    El Sistema Sanitari Públic a Catalunya, com també a la resta de l’estat, estava ja en una crisi profunda, ara no valen declaracions genèriques dels que fins ara havien callat

    Molts professionals i treballadores del Sistema estan decebuts i molt desmotivats degut a la disminució i paràlisi crònica de recursos i manca de polítiques series que han comportat pèrdues de personal i  males condicions de treball amb  poques perspectives de millora. Això, junt a la denunciada reiteradament corrupció, retallades i externalitzacions privades de diners públics del Sistema Públic de salut. Ha explotat i s’ha fet més evident per tothom amb la crisi sanitària.

    Creixement constant de la despesa sobretot en fàrmacs, productes sanitaris, altes tecnologies i programes de dubtosa eficiència. Manca d’inversions necessàries (manteniment, reposicions i noves necessitats). Ciutadania que protesta i està cada cop més convençuda de la pèrdua de qualitat del Sistema Públic (en accessibilitat, llistes d’espera, urgències, etc),  gestors i polítics fent una “política” a curt termini, posant èmfasi en problemes puntuals, amb plans i programes sense recursos i que no es plantegen l’anàlisi i millora radical de tot el Sistema, quan les causes son multifactorials i de Sistema.

    Tot això, junt a la cultura hegemònica encara de medicalització de la vida tant per part de la majoria de la població com de molts professionals i d’interessos de negoci i corporatius, ha esdevingut en una insostenibilitat creixent del Sistema, amb dèficits pressupostaris anuals sobre el 15% sense comptar amb fer front a les noves demandes i necessitats.

    Nosaltres creiem que per fer front a aquesta situació és imprescindible una millora radical (des de les arrels) del Sistema. Han passat 34 anys de la Llei General de Sanitat que configurava el Servei Nacional de Salut, el món ha canviat, la demografia, la epidemiologia, els coneixements i els valors.

    Ara aquesta crisi, que s’ha fet explosivament manifesta amb la pandèmia, ens urgeix a fer un anàlisi  profund i integral per salvar aquest pilar de la societat de benestar i per això considerem que el primer serà prendre consciencia, tan política, ciutadana, com professional, de la necessitat de canvi de paradigma (de valors) passant de la importància actual posada en l’atenció a la malaltia ja instaurada, al valor de la Salut integral, personal i de la comunitat. Per això caldrà la posada al dia i la millora de tot el Sistema Públic de Salut, posant realment al centre del Sistema, tan en recursos com en polítiques i gestió, a la salut pública, la promoció i protecció de la salut amb tots els seus determinants i l’Atenció Primària i Comunitària integral.

    Per avançar en aquest camí proposem obrir un ampli debat imprescindible per assolir i acceptar aquest nous valors, tan a nivell professional i gestor com ciutadà, per produir aquesta nova cultura i valors i fer les propostes oportunes als nivells responsables del Sistema. Ho venim dient des de fa anys:

    Sobre el decàleg de propostes pel Sistema Sanitari post Covid-19:

    • Nou pacte per la Sanitat. El decàleg proposa un nou pacte entre forces polítiques per millorar la sanitat. La intenció està bé, però és difícil de creure quan no es porten a terme els acords del Parlament, els plans estratègics i els programes de millora. Amb els polítics que ens han portat fins aquí, ho tenim malament.
    • Més recursos econòmics. Demana 5.000 milions d’euros més cada any per sanitat (un augment del 55,5%). És una bona mesura, però cal pensar bé per què fer. Per donar més diners al negoci? Primer cal un nou model i uns objectius concrets.
    • Millors condicions i recursos per als professionals de la salut. Es tracta d’una bona mesura, augmentant la implicació, participació i corresponsabilitat del personal en el sistema.
    • Més recursos per a equipaments i infraestructures. Dependrà de per a quins equipaments i infraestructures es vulguin construir. Organització sanitària
    • Organització sanitària. Calen canvis profunds: avaluació de resultats en salut, autonomia de gestió i flexibilitat i qualitat laboral.
    • Coordinació entre àmbits assistencials. Està bé que l’atenció primària es posi al centre. Calen plans concrets i que es destini el 25% del pressupost de salut en l’atenció primària.
    • Més accent social. Cal més integració entre els serveis sanitaris i socials. Per a fer-ho, calen plans i recursos.
    • Per una Salut pública sòlida. Bona mesura, però calen plans, calendari i recursos.
    • L’experiència de la COVID-19, una oportunitat

    En conclusió, són mesures llargament necessitades i posades ja en estratègies i plans institucionals, semblen de sentit comú. Dites ara per algunes d’aquestes institucions, que han callat fins ara, em sonen a la estratègia de Lampedusa. Perquè el document no toca ni denuncia els principals problemes del Sistema, ni fa propostes de com anar cap aquests objectius.

    El decàleg No toca

    • La in-sostenibilitat del sistema. Si seguim centrats amb la malaltia a final de canonada: tecnologia sofisticada, hospital, fàrmacs, medicalització injustificada, iatrogènia, ineficiències, segueix dedicant-se a la malaltia i no fa el gir cap a la Salut i les cures.
    • No es parla de com fer front a la burocràcia, centralismes, manca d’autonomia, manca de transparència, manca de governança participativa
    • Encara avui el Sistema ha de solucionar la corrupció, portes giratòries, politització de càrrecs, interessos de lucre en la salut.
    • Sistema no integral, no universal, confusió interessada del tema públic-privat, indefinició interessada de sense afany de lucre, tercer sector, convenis i concerts, etc. Cal una legislació clara.
    • Perquè no podem subscriure aquest decàleg? Té una gran indefinició (brindis al sol) i mancances per fer front als problemes profunds del sistema. Jo crec també que per alguns dels signants i la seva trajectòria i interessos, altres signants segurament de bona fe, per les paraules boniques.

    Haurem de recordar: “Només els combatents de la primera hora tenen dret a ser els exterminadors de l’última. Qui no ha estat obstinat acusador de la prosperitat (d’alguns), ha de callar davant l’esfondrament. El denunciador és el legítim justicier de la caiguda” – Victor Hugo. Els miserables.

     

  • Per un nou Sistema Públic de Salut. Més pressupost però per fer què?

    S’estava esperant, enfront del clam social i de les professionals i treballadores de la sanitat demanant una «nova normalitat» i defensant una renovada sanitat pública equitativa i de qualitat, enfront de la descoberta de la realitat d’aquesta, estan ja sortint veus i declaracions de polítics, gestors del sistema i entitats corporatives que s’apunten a l’estratègia del Gepard: Ha de canviar tot perquè tot segueixi igual.

    Primer varen ser alguns economistes que ens varen dir que el què necessitava la sanitat catalana eren 5.000 milions d’euros més cada any, però no deien per fer què. Fa uns dies, un grup de gestors del Sistema sanitari públic i privat ens obsequien amb un comunicat dient el que s’ha de fer a partir d’ara, que ja hem après amb la crisi, proposen coses moltes de sentit comú, però que al nostre entendre no faran els canvis profunds que el Sistema necessita per la seva qualitat i sostenibilitat. Finalment, fa poc, surten els defensors corporatius, tornant a demanar els 5.000 milions anuals i amenaçant amb la mobilització dels professionals. Està bé demanar més recursos, però per fer què?

    Aquesta defensa limitada a més recursos, més pressupost, sobretot emparada amb la precària situació laboral dels herois segons ells, no toca el Sistema, amb les seves mancances (model incomplert i de fa 35 anys) la seva ineficiència i qualitat. És clar que volem més recursos, sobretot per millorar les condicions dels professionals i treballadors del Sistema, i també per fer tot allò que s’hauria de fer i no es fa, i tot allò que es deriva cap al negoci privat, la corrupció i la butxaca d’algú. No volem més cèntims públics per malgastar en aquest model de sanitat

    La crisi social, econòmica, ambiental i ara sanitària ens ha reafirmat en la necessitat d’un canvi radical i urgent del Sistema Públic de Salut. No podem seguir gastant en un Sistema centrat al final de la malaltia, en els fàrmacs, l’hospital d’alta tecnologia i el negoci privat amb diners públics. Cal canviar urgentment el paradigma i centrar-nos en la Salut de les persones. Ho hem dit abans de la crisi actual i ens reafirmem en el mateix, ja ho dèiem en aquest diari en els articles «Propostes de millora radical del nostre Sistema Públic de Salut» i «Per un nou sistema públic de salut«.

    Aquests dies veiem, en viu i en directa, com ha funcionat el Sistema públic, ara aprofitant la por, l’alarma, l’emergència, les preses (males conselleres) es prenen decisions de despesa de molts recursos en la mateixa línia. S’han fet, segons el Departament de Salut, 1.518 contractes públics amb tràmit d’emergència per valor de 208.806,275 euros, a més, ens diuen que pagaran als hospitals privats per cada pacient a UCI de Covid-19, no sabem amb qui ho han negociat, fins a 43.000 euros, això només a Barcelona ciutat són 250 pacients en dos mesos, total 10.700.000 que vol dir el doble a tot Catalunya, 21.000.000. A més ens diuen que han contractat d’emergència, sense concurs 17.700.000 amb una empresa filial de Ferrovial, el seguiment de pacients amb Covid-19, feina que podria fer millor i segurament per menys diners (sense beneficis privats) l’Atenció Primària i la Salut Pública que és la seva feina. Aquesta empresa també té el contracte del 061! A més, hem descobert ara, amb el drama de les Residencies geriàtriques, que aquestes i la majoria dels sociosanitaris del país estan, a partir de les retallades del sector públic del 2010, en mans privades de grans empreses de negoci, però concertades amb diners públics, i sense les condicions i qualitat exigibles. Grans empreses han substituït les petites d’ordes religiosos o familiars: Eulen, Domus, Mutuam, Hestia i tants altres. A més tenim externalitzat: la diàlisi ambulatòria, la rehabilitació, el transport sanitari, la teràpia respiratòria a domicili i altres (això, només a Barcelona ciutat són 65 milions a l’any). Cal canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

    Enfront d’aquesta situació, agreujada i destapada per la crisi actual, la Consellera ara diu que donarà una «pagueta» als herois, una pagueta injusta i corporativista. Ho és que el professionalisme, la dedicació, la infecció i inclús la mort ha estat diferent segons la titulació dels treballadors? A la Consellera la porten enganyada, els mateixos polítics d’abans, alts càrrecs de l’administració, molts gestos, molts d’ells encara amb les males costums dels seus companys d’ideologia i de model. Horitzó agreujat per les baralles entre els partits del govern i govern ja amortitzat políticament i per la crisi.

    Total, nosaltres en reafirmem en què cal fer explícit el nou model de Sistema Públic de Salut. Els seus valors, objectius i funcionament, i llavors sabrem quant pressupost necessitem i per fer-ho buscarem nous polítics i gestors (per les seves capacitats) per portar-ho a terme. Si voleu recordar les propostes que nosaltres també vàrem fer i presentar públicament un grup de professionals ho podeu fer aquí. Caldrà defensar-les, ens hi va la salut col·lectiva i el futur del Sistema Públic de Salut

  • No són herois, són bones i bons professionals

    Els herois els trobem, de vegades, a les guerres. Els professionals i treballadors del sistema públic de salut, independentment de les seves titulacions i funcions en el Sistema, igual que altres treballadors d’altres sectors que ara hem descobert que són essencials per les persones, estan donant el millor d’ells durant aquesta crisi sanitària, la gran majoria estan demostrant la seva professionalitat a més de la seva humanitat. Per això els hem aplaudit, agraït i se’ls haurà de defensar en els seus drets i les millores urgents de les seves condicions laborals retallades i oblidades per les polítiques públiques. Als herois se’ls hi donen medalles. Als professionals i treballadors se’ls hi ha de donar reconeixement, més autonomia, recursos i millores laborals.

    Em centraré en el personal sanitari dels serveis públics: metgesses, infermeres, auxiliars de clínica, zeladors, administratives, treballadores socials, personal de neteja i altres, cada un amb les seves funcions i tasques formen un equip i són imprescindibles perquè aquest funcioni. Aquesta crisi ens ha ensenyat o reafirmat en moltes coses que ja dèiem aquí el 2016, entre elles en la necessitat de major autonomia de gestió dels equips i els centres per organitzar millor la seva feina. S’ha demostrat que els equips, centres i gestors que han exercit aquesta autonomia s’han organitzat millor en les seves funcions, malgrat les mancances i retallades del nivell polític.

    La segona reafirmació cruel és que si perdem els bons professionals, no només perdem el Sistema Públic de Salut sinó que podem perdre inclús la vida. És per això que s’ha fet més conscient i urgent que cal repensar radicalment tot el sistema de salut (igual que el sistema econòmic i social), canviant els valors actuals i pensar en una nova normalitat, en aquest cas passar del paradigma actual d’una sanitat pensada al segle passat, centrada en l’atenció a la malaltia un cop instaurada, en l’alta tecnologia, en el fàrmac, en l’hospital sofisticat i dissenyar el nou Sistema Públic de Salut, amb els valors de la Salut i les cures de les persones i de la col·lectivitat. Per això, també reclamem des de fa anys, posar la salut pública (prevenció i promoció) i l’Atenció Primària i Comunitària, com a pilar central del Sistema, que junt amb l’atenció a la Salut Mental i el treball social, han de fer front a aquestes necessitats de Salut i cures. Per això necessitem mantenir i millorar urgentment el prestigi i les condicions d’aquests professionals

    Sense oblidar que la salut no és l’absència de malaltia, sinó que els seus determinants no estan en el Sistema Sanitari, sinó en el model econòmic, social, i cultural. Per això, per la salut i la vida, hem de defensar també una «nova normalitat» política i econòmica («palabras mayores») una nova economia i unes regles socials, al servei real de la majoria de les persones, amb respecte pel medi ambient i la natura, la producció d’aliments, un habitatge digne i accessible, educació, alimentació sana i de proximitat, unes relacions socials republicanes, amb llibertat, igualtat i solidaritat, per contes d’individualisme, competició, depredació i especulació, amb defensa dels béns comuns, baia, tot un catàleg polític.

    I si em permeteu, no creieu en els polítics pel que diguin que ara sí que faran (recordeu Lampedusa) si no pel que han fet fins ara.

  • Què fer amb aquesta sanitat

    Ara saben clarament qui està per la sanitat privada i qui per la pública. El dia 21 de maig al Parlament de Catalunya voten ERC, PDCAT, PP i Cs (!!) a favor de donar 43.000 euros per pacient de Covid-19 tractat a l’UCI privada (el doble del que diuen els estàndards de costos i el que paguen altres autonomies riques). No sabem d’on han tret i pactat aquestes xifres, no sabem tampoc què pagaran les mútues i assegurances privades, i que pagaran els pacients privats que s’ha ingressat directament a aquestes clíniques privades. Quants pacients han estat derivats a les privades quan estan els pavellons salut buits? Tot el què paguem amb diners públics a la sanitat privada no ho podrem invertir en el sector públic molt retallat i precaritzat com hem vist.

    El gran capital, el negoci sense control i la corrupció, han matat la seva gallina dels ous d’or, les residències privades de negoci amb diners públics, i tantes altres coses… El món, almenys la gent que encara és capaç de pensar, està desitjant «una nova normalitat», que vol dir que no podem deixar les coses com estaven.

    Ara surten, un cop més, els que veient els crits per «una nova normalitat» després de la crisi pandèmica, volen aplicar la proposta que Lampedusa posa en boca del príncep de Salina a Sicília durant la revolució de Garibaldí «Si volem que tot segueixi com està és necessari que tot canvi».

    La revolució burgesa, amb el suport del poble, va significar treure del poder els reis i els nobles (propietaris de les terres) i posar un nou poder, l’alta burgesia propietària del capital, mitjans de producció industrials i comerç. Ara el «capital» fa temps que està en crisi en el seu model de producció i estatal, ha anat passant a un capitalisme, financer, especulatiu, transnacional i globalitzador.

    S’ha trencat el «pacte social» postguerra mundial. Estem en una triple crisi econòmica, ambiental i social. Com s’aplicarà ara el model de canvi lampedusià? A quines mans recaurà el poder? A una nova classe social privilegiada, que està en el núvol i de vegades a Davos? O realment serem capaços, negant la «condició» humana que fins ara s’ha imposat, de caminar capa una nova democràcia (poder del poble) real, almenys caminar cap a la utopia.

    Haurem de recordar també que: «Només els combatents de la primera hora tenen dret a ser els exterminadors de l’última. Qui no ha estat obstinat acusador de la prosperitat (d’alguns), ha de callar davant l’esfondrament. El denunciador és el legítim justicier de la caiguda» Victor Hugo. Els miserables. Que vol dir que són perilloses les propostes de mots sobrevinguts a darrera hora al canvi perquè poden ser els portaveus de la ideologia del príncep de Salinas.

    Per exemple, en l’atenció a la salut de les residències geriàtriques hi ha veus que defensen crear equips específics d’Atenció Primària per portar l’atenció als residents. Des de la Marea Blanca de Catalunya ens hi oposem podria ser una altra sortida a l’externalització d’aquest servei. Són els professionals del CAP del territori de la residència, que s’han de fer càrrec, amb l’increment de mitjans que siguin necessaris, amb la seva història clínica unificada del Sistema, les funcions de salut comunitària del barri, etc. De fet s’ha de repensar, proposar i defensar un canvi radical (des de les arrels) de tot el Sistema de Salut (com del social i econòmic), amb un nou paradigma de valors: la Salut és el que importa, salut individual, col·lectiva, del medi, econòmica, universal, i millorar la prevenció i l’atenció a la malaltia. En aquest sentit podríem dir que una societat amb molta malaltia, morts evitables o prematures són un fracàs dels serveis de salut i sobretot de les polítiques econòmiques i socials dels governs.

  • El sistema sanitari públic-privat a Catalunya

    El model i l’organització de la Sanitat pública a Catalunya (la nomenada col·laboració públic-privat) és un desgavell d’entitats jurídicament i funcionalment variable i dispersa, no integrada com a Sistema. Posem com a exemple els hospitals de la ciutat de Barcelona (que és el que jo conec de mes a prop) però que podríem extrapolar als 62 hospitals concertats de Catalunya i ja no diguem de sociosanitaris i altres sectors.

    A Barcelona ciutat, han participat de l’atenció a pacients de la COVID-19 fins a 19 hospitals d’aguts (amb malalts ingressats a planta i molt d’ells en UCI) d’aquests, només 8 hospitals estan concertats amb el Sistema Públic (Servei Català de la Salut) d’aquests concertats, només un hospital és de propietat i gestió de l’ICS, tres són consorcis públics, dos fundacions, una ordre religiosa i un privat amb lucre. Els altres 11 hospitals són empreses privades de negoci, moltes d’elles multinacionals.

    Molt d’aquests hospitals privats, no sabem per a quins acords ni condicions prèvies amb el CatSalut, han participat en el tractament de pacients amb Covid-19. Pot ser que alguns d’aquests pacients fossin traslladats des d’hospitals públics saturats (malgrat que els nomenats pavellons Salut, muntats en temps rècord en els moments d’angoixa i de col·lapse, han estat durant tota la pandèmia pràcticament buits. Vall d’Hebron per exemple de 132 llits ha tingut plens com a màxim 20 llits). Altres pacients, els rics, potser han anat directament al «seu» hospital privat de sempre, amb els «seus» metges privats, altres potser els ha ingressat la seva mútua (o les Mútues s’han desentès de l’atenció?)

    Ara, el Govern de la Generalitat, tampoc sabem com ha calculat (segurament després del «tu no et preocupis, ja ho trobarem» en el que estan acostumats amb aquestes empreses) anuncia que pagarà a aquest hospitals fins a 43.000 euros per pacient a la UCI i menys per ingressat. De fet els indicadors de costos d’aquests processos d’ingrés a UCI i el que volen pagar altres autonomies i els preus que fixa la mateixa patronal privada, és un preu de cost molt inferior a aquest. Es calcula pagar per estada mitjana uns 20 dies (tres setmanes) entre 900 i 1.100 euros per dia són com a màxim 22.000 per pacient de UCI. Si la resta, de 21.000 e./pacient anés a pagar les mancances de sous dels seus treballadors i les sobrecàrregues de treball d’aquests dies, potser ho podríem donar per bo, però ens temem que els propietaris voldran augmentar els seus beneficis.

    Tot el que paguem per sobre del cost als privats de lucre no ho podrem invertir en les necessitats evidents i retallades del sector públic, sense repartiment de sous alts dels directius ni beneficis de corrupció. En definitiva, ara serà el moment de tornar a plantejar el nou model de Sistema Públic de Salut clar, equitatiu, universal i de qualitat, aportant només a ell els nous recursos de la «reconstrucció» i prioritzant molt bé on els posem per la Salut i no només per la malaltia ja instaurada.

  • Propostes de millora radical del nostre Sistema Públic de Salut

    Document fruit d’un debat entre vint-i-dos professionals durant sis mesos (de setembre de 2019 a 15 de febrer de 2020, abans de la pandèmia): Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Carlos A. Gonzalez, Carme Borrell, Carmen Catalan, Carme Valls, Cesca Zapater, Emili Ferrer, Jordi Colomer, Joan Benach, Joan Gene, Josep Farres, Josep Martí, J-R. Villalbí, Lluis Rajmil, Mª José Fernandez de Sanmamed, Montse Montaña, Maribel Pasarin, Olga Fernandez, Sara Jaurrieta, Vicente Ortun, Xose Lopez de Vega

    L’anàlisi de la situació del Sistema Sanitari abans de la crisi vírica

    El Sistema Sanitari Públic a Catalunya, com també a la resta de l’estat, està en una crisi profunda. Molts professionals i treballadores del Sistema decebuts i molt desmotivats a causa de la manca crònica de recursos i paràlisi de polítiques sèries que han comportat pèrdues de personal i males condicions de treball amb poques perspectives de millora.

    Creixement constant de la despesa sobretot en fàrmacs, productes sanitaris, altes tecnologies i programes de dubtosa eficiència. Manca d’inversions necessàries (manteniment, reposicions i noves necessitats). Professionals i treballadors sanitaris amb retallades, insuficients i precarietat laboral de fa anys. Ciutadania que protesta i està cada cop més convençuda de la pèrdua de qualitat del Sistema Públic (en accessibilitat, llistes d’espera, urgències, etc.), gestors i polítics fent una «política» a curt termini, posant èmfasi en problemes puntuals, amb plans i programes sense recursos i que no es plantegen l’anàlisi i millora radical de tot el Sistema, quan les causes són multifactorials i de Sistema.

    Tot això, juntament amb la cultura hegemònica encara de medicalització de la vida tant per part de la majoria de la població com de molts professionals, d’interessos de negoci, privatitzacions, de corrupció i corporatius, ha esdevingut en una insostenibilitat del Sistema Sanitari Públic creixent, amb dèficits anuals sobre el 15% sense comptar amb fer front a les noves demandes i necessitats.

    Nosaltres, els signats d’aquest document, creiem que per fer front a aquesta situació es imprescindible una millora radical (des de les arrels) del Sistema, han passat 34 anys de la Llei General de Sanitat que configurava el Servei Nacional de Salut, el món ha canviat, la demografia, l’epidemiologia, els coneixements i els valors.

    Ara aquesta crisi ens urgeix a fer una anàlisi profund i integral per salvar aquest pilar de la societat de benestar i per això considerem que el primer serà prendre consciència, tant política, ciutadana, com professional, de la necessitat de canvi de paradigma (de valors) passant de la importància actual posada en l’atenció a la malaltia ja instaurada, al valor de la Salut integral, personal i de la comunitat. Per això caldrà la posada al dia i la millora de tot el Sistema Públic de Salut, posant realment al centre del Sistema, tant en recursos com en polítiques i gestió, a la salut pública, la promoció i protecció de la salut amb tots els seus determinants i l’Atenció Primària i Comunitària integral.
    Per avançar en aquest camí proposem obrir un ampli debat imprescindible per assolir i acceptar aquests nous valors, tant a nivell professional i gestor com ciutadà, per produir aquesta nova cultura i valors i fer les propostes oportunes als nivells responsables del Sistema.

    Avui, amb l’arribada de la pandèmia actual i la seva resposta

    Els autors creuen i es reafirmen en la seva anàlisi i propostes després de la terrible experiència de la pandèmia viscuda. Creuen que és el moment, degut a la situació de deteriorament i crisi profunda dels darrers anys i posat en fallida avui el Sistema de Salut, proposar, revisar i posar al dia radicalment aquest Sistema: Aportem les nostres recomanacions que creiem prioritàries per millora el Sistema. En primer lloc i abans d’entrar en els diferents apartats del document, volem fer explícits els valors, que segons nosaltres, ha de contemplar el Sistema Públic de Salut.

    Segon, creiem que no hi ha possibles millores intentant fer programes o estratègies sectorials (urgències, Primària, llistes d’espera, etc) ni podem millorar el sistema només reclamant i posant més recursos econòmics (que sí que són necessaris però ben gastats en salut). És per això que posem com a primera qüestió un canvi radical del model, un canvi de paradigma, passant d’un model centrat actualment en la malaltia ja instaurada, l’hospitalo-centrisme, alta tecnologia i la medicalització (molts cops injustificada i perillosa) a un model públic de Salut i Cures personal i col·lectiva.

  • El desastre de les residències geriàtriques

    Un cop més ha hagut de ser la crisi d’aquest virus el que ha posat sobre la taula, d’una manera explosiva, l’emergència de la situació de les condicions sanitàries (i altres) de les residències de gent gran. Situació ja denunciada reiteradament per alguns dels afectats (com sempre) d’usuaris i els seus familiars i els treballadors dels mateixos centres.

    Parlaré del cas de Barcelona ciutat, que és el que conec una mica però segur que és extrapolable a tot Catalunya.

    A Barcelona tenim unes 260 residències de gent gran amb unes 20.000 places de residents (i amb molta llista d’espera per ingressar). Quasi totes concentrades en els barris del nord: Eixample, Horta-Guinardó i Sarrià-Sant Gervasi. 4 són municipals, les altres són privades i algunes d’elles (?) concertades pel Departament de Treball i Afers Socials de la Generalitat.

    Segons les dades del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) de 2 d’abril, sobre el seguiment de la Covid-19, un 63% de les residències geriàtriques de Barcelona ciutat estan afectades pel virus, amb 1.200 professionals afectats, 925 casos d’afectats entre els residents, 92 d’ells ingressats a hospitals i 115 morts. Això és un desastre.

    Centraré l’anàlisi al tema d’assistència sanitària. Existeixen actualment tres xarxes d’assistència sanitària a les residències, no coordinades ni integrades (ni personalment ni informàticament) amb el Sistema públic de Salut:

    1. Unes residències (la majoria) manifesten tenir un sistema d’atenció sanitària propi, pagat pels propietaris, amb més o menys dedicació i competències.
    2. Existeix una Xarxa d’EARs (Equips Assistencials a residències) concertat pel Departament de Treball i afers socials a entitats privades. Les funcions dels EARS són (teòricament) atenció primària dels residents, prescripcions farmacològiques, petició d’algunes proves diagnòstiques (com als EAP) derivació a altres dispositius sanitaris. L’exemple de MUTUAM, concertat a Barcelona, té la meitat de les places de la ciutat amb 40 equips, amb uns 2,5 milions anuals de concerts (a més del concert de PADES).
    3. Xarxa de PADES territorial (cures pal·liatives) servei assumit per algunes entitats públiques (sociosanitaris) i privades, concertades. A més, alguns Equips de Primària (EAP) assumeixen l’atenció sanitària de les residències del seu territori (com hauria de ser en tots).

    En conclusió: Existeixen tres xarxes, a més d’alguns equips de Primària, d’atenció sanitària a residències, xarxes no integrades ni coordinades, sistema en teoria amb forces recursos econòmics però poc eficient i amb qualitat posada en qüestió, i més en els moments de crisi sanitària.

    La demanda reiterada al CatSalut és fer un pla per integrar l’atenció a la salut de les residències als Centres d’Atenció Primària públics del seu territori. Igual que les metgesses de família i infermeres atenen en el CAP o a domicili a les persones del territori. Assegurant la continuïtat assistencial per un mateix equip, la unitat de sistemes d’informació amb la història clínica compartida i la relació ja existent entre el CAP i l’hospital del territori.

    Això vol dir revertir totes les externalitzacions existents i passar els seus recursos i els que faci falta a l’Atenció Primària. 20.000 residents, de moment, caldrien unes 25 metgesses i 25 infermeres més a la Primària de Barcelona repartides als CAPs segons número de residents del territori.

    Ara, urgent atendre l’emergència, dels 18 centres de categoria C que diuen estar en pitjors condicions per espai i número d’afectats (de residents i treballadors) pel virus, derivació a altres centres en condicions, augment de personal i condicions de treball segures, etc. Després atenció urgent als altres 50 centres també en estat crític segons el CSB. I per a després de l’alarma posar en marxa el nou pla d’atenció sanitària en aquest tema les propostes de l’article recent del Rafael Barba a aquest diari semblen força interessants. A veure si la crisi del virus ens serveix d’una vegada per fer les coses ben fetes. Com hem vist, ens hi va la vida.