Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • ”La Caixa” ha acompanyat a Catalunya més de 36.000 persones al final de la seva vida i més de 48.700 familiars

    El Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa” compleix els primers deu anys de trajectòria a Catalunya havent atès 36.069 persones al final de la seva vida i 48.754 familiars. Per celebrar-ho s’han presentat les dades per una banda i, per l’altra, es retrà homenatge als professionals, experts, familiars i voluntaris que el fan possible, i especialment als pacients i familiars atesos. En la trobada es van compartir experiències, aprenentatges i eines per afrontar el tram final de la vida i l’etapa de dol.

    En paraules del president de la Fundació Bancària “la Caixa” i impulsor del Programa, Isidre Fainé: «Aquest és un programa amb un rerefons essencial. Perquè més enllà de l’atenció integral, única i innovadora que ofereix, genera consciència social a l’hora de normalitzar i destacar el dret humà de rebre un acompanyament de qualitat. Perquè la mort forma part de la vida, i sentirnos preparats i estimats abans de morir és tant o més necessari que davant de qualsevol altra situació vital».

    10 anys acompanyant les persones en el tram final de les seves vides

    A escala global, el programa, emmarcat dins l’Estratègia de Cures Pal·liatives del Sistema Nacional de Salut, s’implementa a través d’una xarxa d’equips d’atenció psicosocial (EAPS) distribuïts per tot l’Estat, i proporciona a les persones malaltes i als seus familiars una atenció càlida i personalitzada que complementa la tasca que les unitats de cures pal·liatives fan en hospitals i domicilis. La finalitat del programa és assolir una atenció integral basada en el suport emocional, social i espiritual a la persona malalta i als seus familiars, i també en l’atenció al dol, el suport a professionals de cures pal·liatives i l’acompanyament a càrrec de més de 1.000 voluntaris.

    Avui, el programa s’implementa a 128 hospitals de tot Espanya i a 133 unitats de suport domiciliari, a través de 42 EAPS formats per més de 200 professionals (psicòlegs, treballadors socials, metges, agents pastorals i voluntaris). Al llarg d’aquesta dècada han estat atesos 175.489 pacients i 239.829 familiars. A Catalunya, el Programa l’implementen EAPS que pertanyen a vuit entitats socials i que actuen en 33 hospitals i centres sociosanitaris i en 42 equips d’atenció domiciliaria.

    Perquè la vida continua sent vida fins al darrer instant

    Amb el Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, les dimensions que milloren en els pacients són la psicològica, la social i l’espiritual. La primera avaluació científica del programa conclou que l’atenció psicosocial que s’hi ofereix respon a les necessitats de les persones malaltes ateses i que milloren en el 90 % els símptomes en l’àmbit anímic i psicològic.

    L’estudi estableix que el 92 % de les persones malaltes qualifiquen d’excel·lent o molt bona l’atenció rebuda, i que prop del 90 % asseguren que han pogut resoldre temes pendents (la majoria vinculats a la comunicació i la relació amb la família i l’entorn) gràcies a aquest suport. 10 anys després el Programa s’ha convertit en un model sòlid que ha rebut el suport de la comunitat científica internacional. El Consell d’Europa va publicar a finals del 2018 un informe en matèria de cures pal·liatives que el reconeix com a servei exemplar en l’atenció social i espiritual.

  • Aturem la Llei Aragonès

    Sent fidels al nostre Ideari, el FoCAP se suma al rebuig social i polític a l’avantprojecte de llei i ens adherim al Manifest i a la convocatòria de manifestació.

    El Projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut per «Llei Aragonès», ha aixecat un munt de protestes per la seva potencialitat privatitzadora dels serveis educatius, sanitaris i tots els serveis a les persones. És una llei que està en fase de tramitació al Parlament de Catalunya i que es podria aprovar en els propers mesos.

    Diverses entitats han plantejat el rebuig a l’avantprojecte i estan duent a terme actes informatius i de protesta en tot el territori: Marea Blanca la rebutja frontalment; La FaPaC (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya) la considera L’externalització més gran del Govern en educació; La XEC (Xarxa d’Economia Solidària) demana La retirada d’aquest projecte de Llei. I altres entitats com Marea Pensionista, la PAICAM, (Plataforma d’Afectades per l’ICAM i l’INSS) la plataforma NO+precarietat, i sindicats com la IAC, la CGT, la COS, CCOO, Metges de Catalunya, s’hi oposen total o parcialment. I entre els partits polítics han estat la CUP i els comuns qui demanen la retirada de l’avantprojecte de llei.

    Més de 40 entitats han donat forma a la Plataforma Aturem la llei Aragonès entorn del

    MANIFEST UNITARI: ATUREM EL PROJECTE DE LLEI DE CONTRACTES DE SERVEIS A LES PERSONES

    Els serveis de salut contemplats en aquesta nova llei i que, per tant, poden passar a ser gestionats per entitats privades són quasi bé tots, com especifica el mateix avantprojecte:

    Servei de subministrament de personal d’infermeria i mèdic, serveis de salut i assistència social, serveis hospitalaris no especificats, serveis hospitalaris de cirurgia, de medicina, de ginecologia, i d’obstetrícia, serveis de rehabilitació i rehabilitació professional, servei de psiquiatria, serveis de fertilització in vitro, serveis ortòtics, d’oxigenoteràpia, de patologia, d’anàlisis de sang i d’anàlisis bacteriològiques, serveis de diàlisi a l’hospital, assistència hospitalària i d’ambulatori, servei d’exercici de la medicina, serveis de metges de medicina general i de metges especialistes, serveis ginecològics, obstètrics, nefrològics, neurològics, cardiològics, de pneumologia, d’otorrinolaringologia, d’audiologia, de radiologia i gastroenterològics, serveis geriàtrics, psiquiàtrics i psicològics, serveis a domicili per a persones amb trastorns psicològics, serveis oftalmològics, dermatològics i ortopèdics, serveis pediàtrics i urològics, serveis de cirurgians especialistes, d’odontologia, d’ortodòncia, i serveis quirúrgics d’ortodòncia, serveis varis de salut, serveis prestats per personal mèdic, llevadores i infermers, serveis de tractament mèdic a domicili, serveis de tractament mèdic de diàlisi a domicili, serveis d’assessorament prestats per personal d’infermeria, serveis paramèdics, fisioterapèutics, homeopàtics i d’higiene, lliurament a domicili de productes per a incontinents, serveis d’ambulància, serveis d’institucions residencials de salut, serveis de cures d’infermeria de residències, serveis prestats per laboratoris mèdics, bancs de sang, bancs d’esperma i bancs d’òrgans per a transplantament, serveis d’anàlisis mèdiques, serveis farmacèutics, d’imatgeria i òptics, serveis d’acupuntura i quiropràctica, serveis de subministrament de personal d’infermeria i de personal mèdic, serveis relacionats amb roba de llit per a hospitals, serveis d’ambulatori, servei municipal de salut i serveis d’exercici de la medicina.

    A casa nostra ja tenim alguns serveis contractats amb entitats privades, amb o sense ànim de lucre, com són el transport sanitari, el servei d’emergències mèdiques (SEM), alguns hospitals, alguns centres de salut, serveis de bugaderia, hosteleria, i d’altres. Però podríem situar-nos en un nou escenari legislatiu que facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques i que suposaria un pas de gegant en el desmantellament del sistema públic de salut.

    Catalunya ja dedica el 25% del pressupost sanitari a la contractació amb empreses privades, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes. Immediatament per darrere tenim Madrid i Balears, que hi dediquen el 10,7% i el 10,4%, respectivament.. Cal recordar que no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública i, en canvi, genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos, dificultats de control des dels organismes públics, despeses administratives, iniquitats laborals, desviació de recursos cap a empreses subcontractades…

    Aquest és un article de la web del FoCAP

  • I ara que? En sanitat, ho tornarem a no fer?

    Altre cop eleccions, aviat, esperem, un nou govern, però tinc por que ho tornem a fer, que tornem a parlar del mateix, amb el mateix desgraciat llenguatge, creient que només nosaltres tenim la raó i que l’important i urgent només és el que diuen els polítics d’ofici i els poderosos (en diners, no en saber).

    Per mi és tant impostant no tornar a fer les mateixes coses si volem evitar els errors que ens ha portat fer-les. Malament també tornar a «no fer», no fer el que cal i és urgent fer-ho pel bé comú.

    En sanitat, i sobretot per la Salut de les persones, cal canviar de paradigma per respondre a la crisi profunda en la qual està. Cal canviar profundament i radicalment, els valors, les funcions i l’organització del nostre Sistema Públic de Salut.

    Ho demanàvem ja, sobretot la ciutadania, quan vàrem fer el decàleg de la Marea Blanca, ara fa 8 anys,

    Ho anàvem explicant vàries persones, del nostre recent Grup de Debat, en vàries ocasions als que volien llegir les nostres opinions, sobretot en aquest diari. Per exemple amb l’article ‘La salut és el què importa’.

    Finalment i més recent, hem constituït un Grup de professionals que estem convençuts d’aquesta necessitat urgent de canvi radical d’allò que s’ha de fer en Salut. Volem, com va passar amb la Marea Blanca de ciutadania activa per aquesta lluita, passar de les protestes sectorials de diferents àmbits (atenció primària, transport sanitari, hospitals, descontent professional, dependència, salut mental, residencies, etc.) a les propostes de millora integral del Sistema. Així hem debatut i publicat una primera part de les nostres raons, objectius i valors d’aquestes propostes i en uns mesos espero que podrem anar-les concretant.

    Per llegir el document ho podeu fer aquí i en aquest text, «Els valors que haurien d’orientar la reforma necessària i urgent del sistema català de salut», escrit per tres dels membres del grup de debat.

    És necessari unir forces, unir lluites sectorials, sense protagonismes professionals, corporatius, ni polítics. No arreglarem la situació actual amb plans, estratègies, accions o recursos sectorials, continuant mal gastant, amb mala gestió, allà on no toca, sense transparència, ni participació democràtica, o amb corrupció.

    Cal proposar un nou model del Sistema Sanitari Públic, del segle XXI, que respongui a les necessitats actuals de Salut de la població. Caldrà reclamar i participar, professionals, treballadors de la Salut i ciutadania en una nova llei de Sanitat posant al dia, amb els nostres valors, la llei de l’Ernest Lluch del 1986.

    Encara un altre article d’opinió sobre el tema i com anar avançant en les propostes de millora a «Un servei de salut integral: alguns camins estratègics per arribar-hi».

  • Carnívor apetit

    La carn sembla instal·lada en l’ull d’un huracà consumista que amenaça de passar per damunt la salut de molta gent i del planeta mateix. Menjar carn s’associa amb un major risc de càncer i amb una deterioració dels recursos naturals. Aquests dos missatges, amb el seu festeig d’exageracions i controvèrsies, van i vénen en boca d’experts i profans, i tendeixen a refermar amb l’aparició de successius informes, estudis i recomanacions. La FAO ja va documentar en 2006, en la seva publicació Livestock’s Long Shadow, el greu problema ambiental que representa la ramaderia, mentre l’OMS va advertir el 2015 que la carn processada és cancerígena i que la carn vermella probablement ho és. Sabem que la salut de les persones, els animals i el medi ambient estan íntimament relacionades, com planteja la iniciativa One Health, però pesen igual els arguments mèdics i els ambientals per a reduir el consum de carn?

    La recent publicació en els Annals of Internal Medicine de quatre revisions sistemàtiques sobre els efectes del consum de carn en la salut ha restat importància als arguments mèdics per a reduir aquest consum. En els assajos clínics revisats no s’ha trobat una associació important entre el consum de carn i el risc de malalties cardiovasculars, diabetis o càncer; i en els estudis observacionals, s’ha trobat una reducció del risc molt petita en els qui van prendre tres porcions menys de carn a la setmana i, a més, amb un grau de certesa molt baix. En analitzar en una altra revisió sistemàtica els valors i preferències de les persones, es va constatar que la gent menja carn perquè li agrada, creï que forma part d’una dieta saludable i és poc inclinada a canviar d’hàbits.

    Amb aquestes dades, els autors del consorci NutriRECS han elaborat unes recomanacions que suggereixen que els adults poden continuar menjant carn vermella i processada en els seus nivells actuals amb poc o cap efecte sobre la salut. Aquesta nova guia ha creat una certa polèmica, ja que entra en contradicció amb altres guies que recomanen reduir el consum i perquè, encara que el benefici d’aquesta reducció és petit en l’àmbit individual, és considerable en termes de població. Però, al marge d’aquestes consideracions, la qual cosa aquestes revisions sistemàtiques vénen a subratllar és que la ciència, ara com ara, no és capaç d’aclarir amb suficient certesa si la carn és o no cancerígena i en quina mesura ho és.

    En aquest context científic, les previsions de la FAO indiquen que el consum de carn, lluny de reduir-se, augmentarà un 70% fins a 2050. Aquest creixement, de l’1,9% de mitjana anual, és dues vegades major que el de la població i s’explica per raons d’urbanització i augment de riquesa. Així, mentre a Occident s’estima que el consum de carn disminuirà lleugerament (als EUA, es reduirà de 69,3 a 68,7 quilos per habitant i any entre 2018 i 2030), a la Xina sembla que l’augment està tocant sostre, després de passar de 4 a 62 quilos per persona i any entre 1961 i 2013, segons un informe de The Economist amb dades de la FAO. En aquest país asiàtic, la carn aporta ja el 22% de les calories de la dieta, no gaire lluny del 24% de mitjana als països rics, mentre que a Àfrica representa només el 7% i és on es preveu un major augment, d’acord amb les previsions de creixement de la població i l’economia. Aquest canvi dietètic que s’aveïna representa una oportunitat de desenvolupament i un greu problema per a la sostenibilitat. El nostre carnívor apetit potser no és una gran amenaça per a la salut, però amenaça de devorar el planeta.

  • Simplement diabetis?

    Tant de bo el conseller Josep Bargalló i la consellera Alba Vergés puguin llegir aquest article amb el cor. És difícil, però com deia Miquel Martí i Pol, “tot és possible i tot està per fer”. Fora interessant que també ho fes el vicepresident Pere Aragonès, pensant ja en l’externalització i la qualitat del servei. El vostre rol públic pertany a l’àmbit polític però ben segur que en l’àmbit familiar el més important és el de pares i mares. Si adopteu aquesta perspectiva, ho entendreu molt bé.

    Fer P3 és emocionant i la primera excursió amb els companys de classe és increïble! Els pares preparem unes carmanyoles boníssimes plenes de viandes i els abriguem bé perquè els estimem i no volem que passin fred. A nosaltres ens agradaria preocupar-nos només d’això, però la nostra realitat és ben diferent. La Martina porta una motxilla com la dels seus companys, amb aigua i una carmanyola (això sí, amb les racions d’hidrats pesades i calculades, ja que els pares diabètics anem pel món amb una bàscula). Però l’altra motxilla pesa molt, ella és molt petita per portar-la tota sola, conté el glucòmetre amb les tires reactives de glucosa, tires reactives de cetones i una xeringa per si cal administrar microdosi de glucagó, la nevera amb el gel i dins el glucagó, la insulina i les agulles, una pauta d’administració d’insulina, un variat assortiment d’hidrats ràpids i lents (suc, sucres, galetes, fruita, algunes llaminadures), un potet amb aigua i sabó per rentar el dit abans del control de glucèmia, unes gasses per eixugar la sang i el receptor del seu dexcom g5 (dispositiu de monitoratge continu de glucosa). Quan porti el seu infusor continu d’insulina encara pesarà una mica més.

    Aquesta motxilla no és fàcil portar-la; fa un any i escaig que la carreguem i encara ens queda molt per aprendre. Tenim quatre fonts d’aprenentatge: el fantàstic equip d’endocrinologia del nostre hospital de referència; l’Associació de Diabetis de Catalunya (ADC.CAT) amb el seu suport, l’assessorament, les seves formacions, serveis… i el seu grup de WhatsApp Dolços Guerrers, que són una font inesgotable de coneixements disponibles 24 hores 365 dies l’any; en tercer lloc, l’experiència de conviure dia a dia 24 hores amb la diabetis, nits incloses (els pares diabètics som pàncrees artificials i per tant, ens despertem cada dues hores a controlar els nivells de glucosa dels nostres fills); i per últim les bufetades que ens ha anat donant la diabetis de cop i volta, sense avís.

    Si sou d’aquelles persones que considereu que simplement és diabetis, m’alegro molt per vosaltres, de debò; ara he assolit una mena de nirvana que em permet no enfadar-me i entendre que no ho feu amb mala intenció, simplement teniu la sort que cap de les persones que estimeu tenen diabetis tipus 1. Bufetades són les tres primeres gastroenteritis: glucosa en sang 60 després de dinar / cossos cetònics 2,3 / unitats d’insulina ràpida administrades 2 / vòmits / descens ràpid del nivell de glucosa en sang / símptomes de somnolència / omples la boca de sucre perquè a la mucosa s’absorbeix més ràpid, algú m’ho va dir / més vòmits, amb el glucagó preparat a la mà… Us ben asseguro que el viatge fins a l’hospital pel carril bus/taxi es fa molt llarg. L’última bufetada es deia Enterovirus i va arribar amb la primavera: nivell de glucosa en sang 340 / cossos cetònics 1,7 / administració 3 unitats d’insulina / 1 hora 30 minuts més tard, nivell de glucosa en sang 540 / cossos cetònics 2,1 / 30 minuts més tard, simptomatologia d’hipoglucèmia per descens ràpid del nivell de glucosa fins a 180, estava fent una hipoglucèmia a nivells alts de glucosa: tremolor, pèrdua de força, somnolència, no resposta a estímuls, trucada a 112 i ambulància. El coma diabètic es pot produir per hipoglucèmia o hiperglucèmia per cetoacidosis, el pitjor desenllaç (em costa dir-ho) és la mort. La diabetis no es veu, és invisible, però pot tenir greus complicacions a mitjà i llarg termini.

    Realment penseu que la motxilla de la Martina es pot portar bé amb un ensinistrament puntual (és una paraula que detesto, però al Departament d’Educació li agrada fer-la servir, m’estimo més formació diabetològica). A la Martina li han portat la motxilla molt bé el Marc i la Marta, l’Associació Catalana de Diabetis de Catalunya ens ofereix una llista d’acompanyants i ens garanteixen que saben portar la motxilla, la saben portar igual o millor que nosaltres. La nostra família formar part de ADC.CAT i tenim la sort que vetllin per millorar la qualitat de vida dels infants amb diabetis. Associacions d’altres patologies també ho fan, però no totes. Aquesta mancança no pot abolir el dret de la Martina a disposar d’un recurs  qualificat que ja existeix i absolutament específic per ella. El conseller Sr. Bargalló ja sap qui penso que hauria d’assumir el cost dels acompanyaments, per raó d’equitat i no segregació per condició de malaltia.

    A vegades penso a plegar veles, però només són uns minuts, com diuen les meves amigues de cafès “sentim allò que pensem”, i llavors retorno cap al meu nirvana i em dic “ho estem fent bé i ens empeny la ferma convicció de tenir la raó”.

    Tots els infants tenen dret a participar del projecte educatiu del  centre en condicions d’equitat. Posaríeu preu al somriure dels vostres fills? No esborreu el de la Martina, ni el de tants altres infants de Catalunya, perquè no simplement és diabetis.

  • Del sentit de la política a la política passional

    El pròxim diumenge, dia 10 de novembre, es celebraran les eleccions generals a l’Estat Espanyol i, com ja és habitual, les televisions ens ofereixen – en formats breus- els missatges dels candidats a ocupar un escó en el Congreso de los Diputados. Però les televisions també ens ofereixen debats en els quals participen els representants de les diverses formacions polítiques i és llavors quan podem observar – amb estupefacció – com s’esbatussen entre ells i elles, com s’acusen de manca de lleialtat, fins i tot, com es retreuen traïcions, manca de coherència, i un llarg etcètera. Ens trobem en un món, que el consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, analitza amb precisió en el seu últim llibre, Gestionar las emociones políticas, publicat recentment per l’editorial Gedisa.

    He elegit dos breus paràgrafs del llibre. En el primer, l’autor ens diu que “los partidos llenan de corazones de colores sus lemas y gráficas, al mismo tiempo que se lanzan dardos que hielan el alma al ser menos sensible” (Gutiérrez-Rubí, 2019, p. 27). Exacte, això és el que veiem i escoltem en els debats: “Que si tu tal dia vas fer tal o altra cosa, que si jo et vaig advertir i tu no em vas fer cas” o, pitjor encara: “Que si et van veure en una boda amb els de l’Ibex 35” i l’altre li respon que no sabrà on amagar-se en el moment de la publicitat. Escarni, escridassada, desqualificació.

    I una segona cita del mateix autor: “Gustar desplaza el pensar. Y parte de nuestra política renuncia a decir la verdad de lo relevante para quedarse en la ocurrència de lo superficial”.

    Precís! Perquè sembla que molts polítics – no la totalitat – prefereixen l’anècdota – a vegades personal, de la vida privada – a abordar el que realment importa. I què és el que importa? Doncs, i em sembla que tothom podrà estar-hi d’acord, el que importa és l’essència de la política: Assegurar la vida en el sentit més ampli, com ens recordava Hannah Arendt.

    I ara, intentaré ser més concret.

    La política s’ocupa o hauria d’ocupar-se dels problemes de les persones, la ciutadania. Així, per exemple, el dret a tenir una vida digna, el que implica tenir dret a un habitatge digna, una educació digna, una assistència sanitària digna. Ara bé, quants minuts estan dedicant els nostres polítics a debatre sobre aquestes qüestions? Què en pensen sobre els desnonaments? O sobre les persones que, a conseqüència de l’especulació immobiliària, es veuen obligades a deixar els seus habitatges en el centre de la ciutat? I, què en pensen de totes aquelles persones sense sostre, que han d’acudir a menjadors solidaris o a iniciatives privades que proporcionen un lloc on poder dormir?

    Alguns polítics han criticat l’existència de llistes d’espera per una visita en el CAP o una intervenció quirúrgica, però, han explicat com ho faran, com resoldran el problema? Han tingut en compte que aquest problema és d’àmbit estatal i no solament autonòmic? Ho dic per recordar que el nombre de metges especialistes està condicionat per decisions que es prenen en el Ministerio de Sanidad a proposta, això sí, dels dispositius de salut de Catalunya.

    I què dir del problema – crònic – dels dèficits en les infraestructures, especialment les ferroviàries. S’ha calculat el cost de les hores de treball perdudes per culpa dels retards dels trens de rodalies?

    I les pensions de les persones jubilades, que cada dia veuen com perden poder adquisitiu?

    I les persones grans que no poden pagar la calefacció o la llum i es veuen sotmeses als temibles talls?

    I què dir de les persones que són víctimes de maltractaments? Ja sabem que els infants i les dones tenen sistemes de protecció, no sempre eficaços, però, i les persones grans, indefenses a causa de les dolències que els afecten i dels deterioraments cognitius que els col·loquen en el punt de mira dels abusadors econòmics?

    I dels joves que, malgrat haver rebut unes formacions molt sòlides, no tenen accés al món del treball?

    I dels discapacitats, que no sempre poden gaudir d’un treball protegit o d’un centre residencial que els protegeixi de les adversitats de la vida?

    Podria seguir i citar molts més exemples, però em sembla que ja és suficient. La pregunta queda plantejada: Quan els nostres polítics tindran el coratge i l’ètica d’abordar tots aquests problemes? Quan podrem escoltar-los en debats seriosos, rigorosos, no passionals, parlant de tot allò que sí que afecta les persones?

  • El 10N més enllà del Procés: quines propostes tenen els partits per millorar la situació dels treballadors públics?

    Durant el pitjor moment de les retallades associades a la crisi, es va aprovar una mesura “excepcional de reducció de despeses de personal a l’Administració i el sector públic” que es basava en la reducció del 5% de la retribució, segons establia el Reial Decret 8/2010. Set anys després que la Generalitat apliqués aquesta mesura, diversos col·lectius de treballadors públics van crear la Plataforma 5% i més, que treballa per derogar aquesta mesura i que, aquest dimecres va organitzar un debat electoral per abordar la situació dels treballadors i treballadores públiques del país.

    Així, amb la presència d’ERC, JxCat, Catalunya en Comú Podem, la CUP, PSC, Ciutadans i Més País (el Partit Popular va anunciar la seva absència poc abans del debat) els candidats (tots ells homes), van celebrar una de les darreres trobades preelectorals a l’Hospital Clínic de Barcelona. I és que el sector sanitari és un dels més afectats per aquesta mesura del 5%, així com per les externalitzacions dels serveis públics o la manca de conciliació laboral, temes sobre els que va versar el debat, moderat per la periodista Mònica Hernández.

    Mesures per a recuperar el 5% del sou retallat

    El passat 30 de setembre, la CUP va presentar al Parlament de Catalunya una moció per a recuperar al gener del 2020 el 5% de les retribucions retallades. La moció va ser aprovada, tot i que Vidal Aragonés, diputat per la CUP, es lamenta que “hi ha massa mesures que s’aproven però després no es fan efectives” i considera que “no es resoldrà res si vosaltres no ho demaneu al Govern de manera organitzada”, apunta, dirigint-se al públic del debat, format principalment per personal sanitari.

    Arran del retret d’Aragonés, els partits del Govern, ERC i JxCat, representats per Bernat Solé (diputat i alcalde d’Agramunt) i Genís Boadella (número 4 a les llistes per Barcelona), respectivament, van tirar la pilota al terreny del Govern espanyol. “Moltes mesures, com la de la CUP, entren a registre sense que siguin viables. Demanem als grups responsables de presentar aquestes mesures que també siguin responsables de donar suport a uns pressupostos que les facin viables”, apunta Solé en referència als de la CUP. “Tot i això -afegeix- la legislació espanyola no ens ajuda”. Per la seva banda, Boadella assegura que el retorn del 5% “és una responsabilitat del PSOE i del PP, que han de millorar el finançament de Catalunya”.

    El PSC, amb Enric Fernández-Velilla (número 10 per Barcelona), que retorna la pilota a la Generalitat, apunta que el retorn no es pot fer si no és amb negociació col·lectiva i retreu els partits de Govern que no s’hagin assegut amb sindicats ni treballadors. En la mateixa línia, Martín Eusebio Barra, diputat de C’s, recorda que totes les Comunitats Autònomes han retornat el 5% a excepció de Catalunya. “No és qüestió d’una Espanya malvada que ens oprimeix; la culpa no es de Madrid ni de l’infrafinançament, perquè hi ha comunitats pitjor finançades que Catalunya”, apunta Barra.

    Sobre el sistema sanitari català, Emilio Rojo, de Més País, assegura que “si es posessin els sous al nivell que toca, aquest gran sistema passaria a ser el més car del món; això vol dir que algú se n’ha estat quedant els beneficis. I així, el que fem, és fabricar malalts”.

    La precarietat de l’interinatge i les externalitzacions

    “No pot ser que confiïs en la feina d’una persona durant 15 anys i després el facis fora amb unes oposicions. Ja s’ha resolt que no hi pot haver més d’un 8% de personal interí en places estructurals, però l’empresa pública fa trampes pròpies de la privada”, apunta Fernández-Velilla, del PSC. Però sobre les oposicions, Solé d’ERC, recalca que no sempre es poden convocar a instàncies de la Generalitat, i va tornar a relegar la responsabilitat en “la negociació col·lectiva” com a eina per a arribar a acords amb l’administració.

    A banda de la temporalitat i l’interinatge, un altre gran camp de batalla dels treballadors dels sectors públics és la manca d’equiparació de condicions laborals entre els treballadors públics i els externalitzats. L’única solució, segons la CUP és que “els serveis públics es gestionin de manera 100% públics i fins que això no succeeixi, les retribucions dels treballadors externalitzats han de ser iguals que els de titularitat pública. Mateixa feina, mateix salari”.

    A l’extrem oposat de la balança, Boadella, de JxCat, assegura que “és molt fàcil jugar a arreglar-ho tot, però tirar enrere les externalitzacions no serà positiu”, apunta, tot i que sí es mostra d’acord amb l’equiparació. En un punt intermedi, ERC demana fugir del “dogmatisme” i demana no fixar-se només en l’element econòmic per a prendre una decisió sobre les externalitzacions: “si un servei funciona, no s’ha de canviar”. Així, des d’ERC (partit impulsor de la llei Aragonès) Solé apunta a que s’ha de tendir a que els serveis essencials siguin públics, però “no hem de caure en el dogmatisme de dir que tot ha de ser públic”.

    Per la seva banda, Josep Vendrell, número 10 per Barcelona d’En Comú Podem, apunta a que les externalitzacions es fan per “retallar, a costa dels treballadors, i per donar espai al sector privat” i apunta que no es fa per qüestions d’eficiència sinó econòmics i ideològics: “s’ha demostrat de sobres que la gestió pública és més eficient”. Per contra, de JxCat asseguren que el model privat ens ha portat èxits: “la gent oblida que quan els serveis municipals funcionen bé, normalment, estan gestionats per empreses privades”.

    Des de la CUP, en resposta a Boadella, Vidal Aragonès afirma que “no hi ha cap informe que digui que allò privat és més beneficiós que allò públic” i que, en tot cas, “el benefici és a costa dels treballadors”. Per Aragonès, la solució passa per serveis públics gestionats per “nosaltres mateixes i amb participació real de les treballadores”. Així, en el debat sobre quins serveis han de ser de titularitat pública, des de Més País asseguren que tot allò que siguin necessitats bàsiques, han de ser públiques: “la gent no va a escola o es posa malalta perquè vol. Si el ciutadà és qui paga, ha de decidir quin sistema vol”.

    Conciliació en condicions: 35 hores setmanals amb el mateix salari

    “100 anys després de la Canadenca i no avancem”, apunta Vendrell. En la línia, des de la CUP recorden que les 40 hores no les van guanyar els parlamentaris, sinó “els vaguistes, represaliats, que s’ho jugaven tot als carrers”. Així, ambdós a favor de la reducció horària sense rebaixa del salari, perquè “conciliar amb menys diners és impossible”.

    Sobre això, des de Més País, Rojo assegura que per conservar el salari s’han de trobar diners: “menys hores vol dir més plantilla: dividir la càrrega té molts beneficis però s’ha de planificar bé. Si s’aconsegueix, tots tindrem més temps per viure i no només milloraran les relacions socials sinó que es reactivarà l’economia”. Ara bé, Rojo apunta que “les despeses que es faran arran d’una reducció horària distribuiran els diners i faran que ja no es quedin sempre en les mateixes poques mans. Així que pensem a qui no li interessa”, reflexiona.

    “Hi ha gent que hi està en contra, perquè no li surten els números”, asseguren des del PSC. Però, segons el socialista “suposaria tenir menys gent en precari i més amb 35 hores a la setmana, però per això hem de conèixer bé el sistema i els seus recursos humans”. Per la seva banda, el d’ERC assegura que, tot i estar d’acord amb la reducció, s’ha de “prioritzar: davant la demanda del retorn del 5% i una reducció horària, un bon govern ha de ser responsable i veure quines són les millors solucions d’acord amb la viabilitat”.

    “Tothom voldria treballar menys hores amb els mateixos diners, però per això calen recursos i per tant, mentre no solucionem el dèficit fiscal serà impossible”, apunta Boadella, de JxCat. “No hem d’oblidar que vivim en una autonomia intervinguda…per`això sóc un ferm defensor de la cultura de l’esforç, un valor que és molt nostre”. En resposta, Vendrell, d’En Comú Podem, assegura que “la gent treballadora en té molta, de cultura de l’esforç, sobretot el 14% de treballadors pobres”

  • “Percepció de la salut davant la crisi política associada al procés d’independència de Catalunya”

    Objectiu principal: Conèixer la percepció de les persones sobre la repercussió del context polític en la seva salut. Metodologia: Es va realitzar un estudi qualitatiu. Van participar cinc usuaris del Centre d’Atenció Primària Raval Nord a Barcelona que van verbalitzar en consulta malestar físic i emocional relacionat amb el context polític. Es van realitzar entrevistes semiestructurades, preservant el rigor científic mitjançant la triangulació de l’investigador. Resultats principals: Tots els participants van manifestar malestar emocional i físic que van relacionar amb incertesa i desconfiança cap a les institucions polítiques. Van referir diferents tipus d’afrontament; l’evitació va ser el més utilitzat entre altres com la resignació, la socialització o la implicació.

    Conclusió principal: Els participants perceben la seva salut biopsicosocial afectada per la crisi política. Identifiquen el context polític com a principal estressor. La integració en la pràctica professional de la dimensió social i la percepció de salut de la persona ha de ser una realitat, i és essencial per a una cura holística i de qualitat.

    Paraules clau: Determinants socials. Percepció del pacient. Cura holística. Infermeria.

    Introducció

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es defineix salut com l’estat de ple benestar físic, psíquic i social, i no solament l’absència de malaltia. Si bé estaríem d’acord amb ella la majoria de nosaltres, també és cert que la dimensió social d’aquest model ha anat guanyant significats més profunds per a molts altres, i al seu torn ha cobrat protagonisme en l’anàlisi de les situacions de salut. Entenem que la salut de la població, en la nostra societat, va íntimament lligada a la realitat sociopolític-cultural-econòmica que l’envolta.

    Es concep llavors aquest concepte com la capacitat que tenen les persones de desenvolupar-se en el món, amb una realitat concreta i en un moment històric determinat.

    Així mateix, el Sistema Sanitari s’entén com a part de la política, sentint-se responsable de donar resposta davant les desigualtats socials, considerant-ho com una obligació en el seu compromís professional i ètic amb la salut de les persones i el progrés de la societat.

    En l’entorn social que contextualitza aquest estudi cobra especial importància la dimensió política, la comprensió de la qual obliga a la definició del procés d’independència de Catalunya, conegut popularment com el Procés, que ha de ser entès com una successió de fets que han anat desenvolupant-se des de 2012 fins a l’actualitat amb l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació a Catalunya i independència d’Espanya. Un dels moments clau que emmarca l’estudi és el referèndum d’autodeterminació del dia 1 d’octubre de 2017 (1-O), convocat pel Govern autonòmic de Catalunya al marge de la legalitat estatal i que va tenir lloc en un clima de màxima tensió social. Els esdeveniments van desembocar en la intervenció de l’Estat en les institucions d’autogovern de Catalunya i posteriors mesures legals contra els organitzadors, que han tingut una intensa resposta social.

    La situació política viscuda a Catalunya entre els mesos d’octubre i desembre del 2017 mereix una anàlisi minuciosa en relació amb la repercussió que ha tingut en la salut de les persones. Prèviament a aquestes dates, la ciutat de Barcelona va viure l’experiència traumàtica d’un atemptat en les Rambles. Com a infermeres d’Atenció Primària que tenen dins de la seva àrea geogràfica les Rambles de Barcelona, hem vist com molts dels pacients als quals atenem han sofert el xoc que va suposar viure una situació tan traumàtica. Quan semblava que la ciutat en general, i el barri del Raval en particular, recobraven la seva normalitat gràcies a la ràpida recuperació que el moviment social va imposar, van tornar a viure’s moments de tensió i amenaça durant el desenvolupament del referèndum del dia 1 d’octubre del 2017. Durant les visites dels pacients en les consultes d’infermeria del Centre d’Atenció Primària (CAP), van sorgir referències als fets i a com els estaven afectant.

    Identificar el procés polític que s’estava vivint com un determinant social més que potser estava repercutint en la salut de les persones, va ser un dels motius que ens va impulsar a realitzar la recerca. Medicalitzar símptomes com l’insomni, l’elevació de les xifres de tensió arterial, cefalees, marejos, pors, ansietats, que havien sorgit com a resposta adaptativa a la situació política que s’estava vivint, ens va semblar que era donar solucions individuals a problemes col·lectius. Aquesta resposta la veiem en molts altres problemes de salut que no ho són, tant des d’una perspectiva disease (malaltia biològica), com des d’una perspectiva illnes (dimensió subjectiva que té la persona de la malaltia).

    Conèixer la manera com les persones afronten aquesta i altres situacions de crisis a nivell macro (crisis econòmiques, vulnerabilitat social, etc.) va justificar també el nostre interès per realitzar l’estudi.

    Donar veu als pacients de manera que la infermera pugui integrar dins dels seus cuidats aspectes més qualitatius del seu entorn es fa fonamental a l’hora d’incorporar els factors socioculturals en les cures.

    Conèixer el context en el qual es desenvolupa el procés salut-malaltia, així com la percepció del mateix pacient sobre la seva pròpia vivència és fonamental per a oferir cures integrals i de qualitat.

    Per tot això aquest estudi planteja analitzar la percepció de les persones en relació amb la repercussió de la crisi política viscuda durant el procés d’independència a Catalunya en la seva salut i la seva forma d’afrontament.

    L’article segueix a la Revista Index d’Infermeria. Per llegir-ne més, segueix l’enllaç

  • Ens juguem el futur a la ruleta russa?

    La ruleta russa era un tema recurrent a pel·lícules i novel·les. Era impactant llegir com algunes persones es jugaven la vida: un joc ben bèstia. Una ruleta menys bèstia es juga avui als casinos… no es juguen la vida però potser sí el futur immediat. I la ruleta amb el casino sencer ha arribat a casa, ha arribat ben a prop, a un clic del mòbil o la tauleta.

    Fa uns mesos que s’ha posat damunt la taula l’augment exponencial dels jocs d’atzar. Amb les tecnologies digitals pots jugar des del mòbil com si estiguessis en un casino. Pots guanyar i perdre diners sense bellugar-te de la cadira o del llit. Pots ser depenent dels jocs sense sortir de casa.

    El tema dels jocs d’atzar i de les loteries fa molts anys que dura. Tots els governs utilitzen les loteries per recaptar diners d’una manera un xic amagada. Els beneficis de la loteria van a parar, suposadament, a despeses socials. Aniria bé, però, saber com es reparteixen, conèixer quina despesa social se n’ha beneficiat.

    Les loteries serveixen per donar una petita esperança de millorar la situació de manera miraculosa. Sense esforç, esperant que la sort, la divinitat, l’atzar sigui favorable. Se’n fa tota una litúrgia. La loteria de Nadal és un element més de les festes nadalenques. Al mateix nivell que els regals, els sopars, les trobades familiars… han aconseguit que formi part del paisatge nadalenc.

    Força persones, grans i joves, viuen immerses en els jocs d’atzar (diverses loteries, diàries o setmanals, travesses, apostes…) Ens hem acostumat a viure enmig de tot això; les tómboles de les festes majors i populars dels barris; els sorteigs per recollir diners per un viatge escolar; per anar de colònies…Ho vivim com un element que apaivaga una mica les angoixes de la crisi. Potser per això la despesa en loteries augmenta quan les situacions econòmiques de les famílies són baixes, encara que sembli una paradoxa.

    Diria que amb el joc en línia hem traspassat una altra línia vermella. Ja no cal sortir de casa, no cal comprar números, és més fàcil que les màquines escurabutxaques que fins no fa gaire estaven molt de moda (i encara continuen). La propaganda és repetitiva als mitjans i a les xarxes. És molt greu que uns personatges amb certa fama la utilitzin per animar a participar dels jocs. S’està intentant normalitzar quelcom que és anormal, que no afavoreix la convivència ni la relació, que està en contra de la col·laboració i l’ajut entre amics i veïns.

    El joc en sí i el joc en línia en particular són especialment greus. S’està fent molt mal a adolescents. Per què el joc?

    Podem pensar que és una manera de desmotivar a la gent jove ara que es desperta, per exemple, la lluita contra el canvi climàtic. A les classes dominants interessa que la gent jove es distregui. En altres contextos i moments ho va ser la droga, que es va repartir massivament per frenar lluites juvenils. Cal aconseguir que hom oblidi la catàstrofe climàtica al Mar menor, a Múrcia; o el que passa a les lluites a l’Equador i  a Xile; les matances de kurds a Síria i Turquia; les refugiades ofegades al mar; els desnonaments diaris a casa nostra, a tocar dels nostres habitatges; els plàstics que omplen els mars i arriben al nostre organisme a través d’allò que mengem… tot jugant online dins de casa no pensarem en res d’això.

    El joc va en contra de l’autonomia personal, en contra de fomentar les capacitats que tenim i a favor de ser competitius… Va a favor de la insolidaritat. Tot allò que intentem inculcar des de les escoles són valors que poden quedar ofegats pel joc.

    A la vida diària i familiar augmentaran les malalties, les situacions d’ansietat, les angoixes… els suïcidis. Potser mereix un comentari explícit. Hem dit que amb el joc no ens juguem la vida però diria que no és del tot cert. El suïcidi és avui la primera causa de mort entre la joventut. Angoixes insuperables, falta d’estimació, d’autoestima, de perspectives de futur… poden animar a suïcidar-se. Quants d’aquests símptomes s’acosten als símptomes del jugador enganxat!

    Fins ara s’evitava parlar del suïcidi perquè es creia erròniament que parlant-ne augmentava el risc. Això mateix es deia quan vam començar a parlar de drogues als centres escolars. La millor manera de prevenir qualsevol risc és parlar-ne obertament amb cura i tranquil·litat. La millor manera de prevenir els riscos associats al joc és parlar-ne. Ho fem als centres escolars? Ho tenim  en compte? Som conscients de la nova situació perillosa que viu el nostre alumnat?

    Importen molt els interessos crematístics de  les empreses, els interessos per guanyar més i més i, alhora (no pas menys important), distreure les persones per evitar que visquin la realitat i lluitin per canviar-la. Distreure-les perquè pensin en solucions màgiques i que depenen d’altri, que depenen de paràmetres no controlables… Una distracció que ajuda a fer una societat mesella, que accepta acríticament tot allò que se li diu. Les persones que estan enganxades al joc es desresponsabilitzen: guanyen o perden sense sentir-se’n responsables, serà fàcil extrapolar aquest sentiment a la resta de les actuacions de la seva vida. Serà fàcil que facin cas de les propagandes, de les indicacions dels grans controladors actuals de la nostra vida. Google, Facebook… ens estan dient o aconsellant el que ens cal fer, què menjar, què comprar, com passar el temps lliure… el joc apareix enmig com un element de gran importància dins el model que ens volen imposar i sembla que a poc a poc ho estan aconseguint. Podríem dir que el joc, les apostes, s’estan, mica en mica, convertint en una de les addiccions greus del segle XXI.

    Com sempre, mestres, ensenyants, educadores… hem de remar a contracorrent, hem de vetllar perquè el joc no sigui vist com una alternativa, no donem peu a buscar èxits o solucions que no siguin racionals, que no parteixin de quelcom pensat, de quelcom valorat. Hem d’acompanyar els adolescents, potser als infants encara no els afecta tant, que pateixen per culpa de l’afició al joc; tal com acompanyem els que estan enganxats per les drogues.

    Com hem dit, hi ha centres escolars i d’esplai que organitzen rifes o tómboles per guanyar diners per a una sortida, per anar de colònies… ens assemblem als governs que organitzen loteries per recollir diners i aplicar-los, suposadament, a necessitats socials de la població. I aquest és el camí fàcil: seria bo exigir a les administracions que donessin els recursos adequats que fessin innecessari recórrer a solucions inadequades

    Pensem-ho! El joc és insolidari, jo guanyo, els altres perden. No és crític: accepta els fets de l’atzar. No ens deixa ser persones autònomes: depenem de circumstàncies que escapen al nostre control.

    Educadors i educadores, hem de procurar un creixement d’infants i adolescents com persones autònomes, crítiques i solidàries. Hem de ser conscients que tant el problema com la solució no és individual: el problema i la solució afecten tothom.

    Perquè educació i formació són imprescindibles però no tenen prou força. Mentre el sistema econòmic que ens domina no proporcioni un futur real i digne, la nostra actuació serà insuficient. La consciència cívica ens ha d’impel·lir a lluitar per uns canvis socials, laborals i econòmics que permetin a tothom viure amb dignitat, com persones; que ens permetin pensar amb il·lusió amb un futur amb possibilitats reals per a nosaltres i per als nostres descendents.

    Si entre tots i totes, sense voler, permetem que el joc es vagi fent present a les vides de les joves i adolescents, entre tots i totes hem de buscar les alternatives, educant com a col·lectiu i ajudant que hi hagi un futur real i digne per als que estan creixent i no el veuen, potser perquè malauradament no el tenen.

  • Un servei de salut integral: alguns camins estratègics per arribar-hi

    Són molts els informes i documents que parlen de la necessitat d’introduir canvis conceptuals, d’orientació estratègica, del finançament, de la destinació dels recursos i de les actuacions prioritàries del nostre sistema sanitari però són molt pocs els que se n’ocupen de descriure els camins que ens han de portar des de la situació actual a la qual es pretén arribar. Els “macrosistemes” de serveis com el sanitari generen en el seu funcionament una inèrcia enorme creixent en el temps, inèrcia que dificulta la introducció d’innovacions i canvis que propicia que polítics, planificadors i gestors assumeixin totalment o parcial la perpetuació dels seus fonaments actuals i es limitin en la gran majoria dels casos a introduir en el sistema canvis menors que, en poc temps, són absorbits i diluïts.

    En un article anterior del grup de Debat sobre Polítiques de Millora del Servei Públic de Salut ja s’han especificat els canvis conceptuals, estratègics i de valors que es proposen per al nostre sistema sanitari. Pertoca ara apuntar alguns dels camins transformadors que cal recórrer per assolir els objectius d’innovació apuntats prèviament i que s’han de caracteritzar per la seva viabilitat política i de disponibilitat de recursos així com per generar dinàmiques de canvi progressiu que siguin compatibles amb el funcionament quotidià del sistema. Sembla obvi recordar que en el marc d’un article periodístic és impossible detallar amb precisió les mesures concretes, tasca que abordarem a l’informe final del Grup de Debat que veurà la llum en el mes de gener de 2020.

    Abans d’iniciar el camí del canvi cal analitzar si existeix una voluntat política real dels governs, tant en sanitat com en altres sectors de les polítiques públiques implicades directament en l’evolució dels determinants de salut, benestar social i qualitat de vida. Fins avui aquesta voluntat política ha estat molt dèbil o inexistent i, com dèiem abans, centrada en propostes de canvis superficials, gairebé cosmètics, del sistema.

    Sembla un lloc comú però cal continuar insistint que la primera traducció estratègica i operativa de la voluntat política radica en modificacions pressupostàries que facin viables els canvis que es proposen. Abans de parlar de percentatges i xifres concretes és necessari definir el tipus i profunditat dels canvis. Avui el que cal és indicar que el repartiment dels recursos totals del sistema és víctima d’importants desequilibris que deixen en clara inferioritat a sectors com l’atenció primària i comunitària, la salut pública i els serveis socials que estan absorbint una proporció creixent de les demandes de la societat en relació al benestar i la qualitat de vida de societats desenvolupades com la nostra.

    Un cop assignats els recursos sembla imprescindible que la seva gestió macro, meso i micro estigui a càrrec de professionals qualificats i independents del poder polític i aliens a possibles pràctiques corruptes, massa freqüents en el nostre context, i compromesos amb la transparència de les seves actuacions.

    Perquè el sistema estigui realment centrat en les persones és necessari comptar amb la implicació real de la ciutadania en totes les fases del canvi, des del disseny de les actuacions a la seva implementació i avaluació. Potenciar aquest aspecte precisa incrementar la consciència i capacitat reivindicativa i d’anàlisi de les institucions ciutadanes en relació a les decisions governamentals que afecten al benestar i qualitat de vida personal i comunitari.

    Aquests condicionants previs s’han d’acompanyar de nous mecanismes d’assignació dels recursos del sistema basats essencialment en una capitació territorial que tingui en compte les necessitats poblacionals i dels serveis, centres i equips radicats, que consideri també els projectes que s’hagin de posar en marxa i que no estigui, com fins ara, hipotecat gairebé de forma absoluta pel pressupost històric. En aquest àmbit sembla imprescindible aprofundir en la descentralització i en el binomi autonomia-responsabilitat en tots els aspectes de la planificació operativa i gestió del serveis, centres i equips.

    La consideració de la salut com un element nuclear, però no l’únic, del benestar i qualitat de vida implica la necessitat de dissenyar polítiques intersectorials que abordin tots els seus components. Cal passar de la “salut en totes les polítiques” a una política de benestar i qualitat de vida en que la salut sigui valorada en la seva justa mida; com un instrument central però no com un objectiu finalista i aïllat.

    Els professionals són el principal actiu del sistema. Dissenyar polítiques de recursos humans i laborals que incrementin la seva motivació i qualitat de vida personal i professional és un element nuclear per assolir els canvis descrits en un marc d’optimització de la qualitat i seguretat de l’atenció prestada a la ciutadania. La situació actual, marcada per les retallades derivades de la crisi iniciada l’any 2008, és molt desfavorable en aquest àmbit i precisa de modificacions prioritàries i urgents.

    Els camins per avançar en els canvis no es poden iniciar sense modificar el marc legislatiu que dóna suport al nostre sistema sanitari començant per la mateixa Llei General de Sanitat de 1986 i, en el cas de Catalunya, de la LLOSC.

    La fase de transició entre la situació actual del sistema i la proposada no serà fàcil ni ràpida i cal dissenyar-la amb prudència, sense renunciar a la fermesa dels plantejaments innovadors. Malauradament, en el context governamental de l’estat i català, no es visualitzen en aquest moment ni els lideratges ni les voluntats i capacitats necessàries per posar en marxa un procés de tanta envergadura. No podem resignar-nos a esperar temps millors i, per tant, hem de engegar sense dilació les accions polítiques generals i sectorials que calguin.

     

    Membres del Grup de Debat

    Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Carlos A. Gonzalez, Carme Borrell, Carmen Catalan, Carme Valls, Cesca Zapater, Emili Ferrer, Jordi Colomer, Joan Benach, Joan Gene, Josep Martí, Josep Soler, J.R. Villalbí, Lluis Rajmil, Maria José Fernandez de Sanmamed, Montse Montaña, Maribel Pasarin, Olga Fernandez, Sara Jaurrieta, Vicente Ortun, Xavier Castells, Xose Lopez de Vega .

    Podeu consultar el document complet aquí