Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Al carrer per emmalaltir

    CCOO i UGT hem convocat concentracions a tot el país, el 27 de novembre, per a protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament objectiu per baixes mèdiques intermitents, encara que siguin justificades.

    Els sindicats exigim la immediata derogació de l’article 52.d de l’Estatut dels Treballadors (ET), que està provocant molts acomiadaments objectius per emmalaltir i que els treballadors i treballadores acudeixin als seus llocs de treball sense estar recuperats de la seva malaltia per por de l’acomiadament, amb el consegüent risc per a la seva salut i la resta de la plantilla. Acabar amb les reformes laborals és una necessitat, però derogar l’art. 52.d de l’Estatut dels Treballadors és urgent perquè és un dels més injustos i cruels de la reforma laboral, en permetre acomiadaments de treballadores i treballadors que estan de baixa justificada. A més, ho fa amb uns arguments perversos, que posen la productivitat o els resultats de les empreses per sobre de la salut. Per això, la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’acomiadament objectiu per baixes mèdiques intermitents, encara que estiguin justificades, ha generat una gran indignació i alarma social.

    De fet, l’article de l’ET que ho permet, el 52.d, existeix des del 1980, però les reformes laborals de 2012 van facilitar la seva aplicació, eliminant la necessitat que l’empresa hagi de justificar que se supera determinat llindar del “índex d’absentisme” sobre el conjunt de la plantilla, reduint els períodes necessaris per a ser acomiadat i culpabilitzant als treballadors i treballadores pel fet d’exercir el seu dret a una recuperació efectiva en el cas de malalties comunes.

    Cal recordar que els sindicats vam convocar tres vagues generals contra les reformes laborals que, entre altres coses, van facilitar l’aplicació d’aquest article pervers. I ara, la sentència del TC va un pas més enllà i consagra la preeminència de la productivitat i dels beneficis empresarials enfront del dret al treball i a recuperar la salut després d’una malaltia.

    La incapacitat temporal a càrrec del treballador

    Cal que tinguem present que en situacions d’Incapacitat Temporal de curta durada, una part molt important dels costos van a càrrec de la persona treballadora: els tres primers dies no hi ha dret a salari ni a prestació i del 4t al 20è només es percep el 60% de la base reguladora.

    Per tant, en les baixes de curta durada la persona treballadora pateix la pèrdua de salut i disminueix els seus ingressos; i ara per l’aplicació de l’article 52.d de l’ET corre el risc de ser acomiadada per causes objectives.

    Encara que la no assistència al treball per accident laboral o malaltia professional sí que està exclosa de l’article 52.d, la pràctica habitual d’empresaris i mútues consisteix en derivar al Sistema Públic de Salut les despeses en sanitat, privant a la persona treballadora de l’accés a algunes prestacions i evitant també la necessitat de millorar la prevenció dins de l’empresa.

    En aquest sentit, és important assenyalar que per a que la mútua pugui reconèixer un dany a la salut amb origen professional, és l’empresari qui ha de facilitar a la persona treballadora la comunicació d’assistència a la mateixa. De manera que quan no ho fan, estan derivant automàticament al sistema públic aquests danys a la salut i intervenint de manera interessada en el còmput de baixes que els permetran acomiadar als treballadors i treballadores.

    És un gran problema sistemàtic el que es dóna amb el subregistre de malalties professionals, ja que nombroses afeccions i malalties d’origen professional es declaren i registren com a causa d’origen comú. De fet, aquest subregistre de malalties professionals té molt a veure amb alguns acomiadaments motivats per l’article 52.d de l’ET.

    Casos de càncer que no es reconeixen

    Prova d’això, són les més de 26.000 intervencions sanitàries relacionades amb càncer que es van produir a l’Estat espanyol durant el 2015, últim període amb dades oficials, segons un informe presentat en el darrer congrés de la Societat Espanyola d’Epidemiologia encarregat pel Ministeri de Sanitat, i els pocs casos reconeguts com a malaltia professional. Exactament 23 el 2015.

    A més, la sentència del TC incorre en una clara discriminació indirecta per raó de sexe i afecta de manera especial a les treballadores. Aquest tipus de baixes curtes i intermitents estan motivades, fonamentalment, per afeccions/patologies relacionades amb postures forçades, moviments repetitius (que deriven en problemes musculesquelètics…), situacions estressants i amb llocs de treball que estan feminitzats i que comporten una gran càrrega física, com és el cas de les cambreres de pis, atenció a la dependència, atenció telefònica, sanitat, sector agrari, neteja, tèxtil, etc.

    A més, les dones solen tenir dobles jornades, la laboral i la familiar, que agreugen aquestes malalties, la majoria d’origen professional. En aquest sentit, cal posar de rellevància el vot particular de la magistrada Mª Luisa Balaguer a la sentència del TC, que assenyala que “la norma incorre en una discriminació indirecta per raó de sexe”. Segons explica “les dones sofreixen en molta major mesura que els homes la càrrega de la doble jornada i aquesta situació repercuteix notablement en la seva salut i en la seva activitat laboral, la qual cosa les deixa exposades en major mesura a patir baixes per incapacitat laboral de curta durada”. I aquest aspecte que no s’ha tingut en compte.

  • Els riscos d’envellir aquí i ara

    Segons dades de l’Idescat, en finalitzar l’any 2018, el percentatge de persones entre 0 i 15 anys, i residents a Catalunya, era de 16,75%; mentre que el percentatge de persones de 65 o més anys era de 18,79, sent l’índex d’envelliment de 119,3. Aquesta proporció tendirà a augmentar en els pròxims anys i marcarà un progressiu envelliment de la població. Com és sabut, aquest envelliment és el resultat de dues variables. D’un cantó, una disminució de la natalitat i, de l’altre, un augment de l’esperança de vida en néixer. Això planteja diferents riscos, també ja assenyalats en diversos mitjans i fòrums, des de la davallada del sistema de pensions fins a un increment considerable de les despeses socials i sanitàries. Però del que vull ocupar-me ara és d’un risc poc visible encara: el problema dels maltractaments a les persones grans.

    En efecte, tant des dels dispositius de salut com des dels socials i, també, dels cossos de seguretat i fins i tot la mateixa fiscalia, es venen detectant nombrosos casos de no bon tracte i de maltractaments a les persones grans. Aquests poden manifestar-se en diverses modalitats: maltractaments físics, psicològics, de negligència, d’abusos sexuals o espolis econòmics. I, com ja passava en els casos de violència masclista o de maltractaments en la infància, sovint no es detecten o no es denuncien. I, cal afegir, que quan es detecten i els professionals intenten intervenir es troben amb nombroses dificultats, condicionades ja sigui per la gran complexitat dels casos o per les limitacions dels equips.

    Ara bé, quins són els principals factors que condicionen les esmentades complexitats?

    Sense ànim de ser exhaustiu, puc citar-ne alguns. En primer lloc, el fet que moltes de les víctimes pateixen malalties diverses que provoquen uns considerables estats de dependència. En alguns casos, cada vegada més freqüents, les malalties mèdiques s’acompanyen de deterioraments cognitius que poden ser manifestacions de processos demencials irreversibles. La dependència d’altres (familiars, cuidadors/cuidadores, entre d’altres) fa que aquelles persones es trobin indefenses enfront dels maltractaments.

    En segon lloc, la complexitat ve determinada per la coexistència de variables molt heterogènies, per exemple, relacions amb els familiars, amb els amics, amb l’entorn veïnal, i, també, qüestions d’índole econòmica (pensions, comptes bancaris, herències, habitatge, entre d’altres).

    En tercer lloc, la reticència que tenen algunes víctimes a denunciar, ja sigui per por a les represàlies que poden patir per part de les persones maltractadores o, per un problema que cada vegada es fa més palès: la soledat. Així, en un dels casos en el que vàrem intervenir des del SEAP (Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans), una dona de 82 anys, amb un deteriorament cognitiu moderat i que vivia en un centre residencial, va ser víctima d’un espoli patrimonial i dels comptes bancaris per part d’una persona, suposadament amiga. Quan vàrem entrevistar la víctima i la vàrem advertir del que li estava fent la seva «amiga», ens va respondre que ja n’era conscient però que preferia no fer res, ja que «al menos viene a visitarme».

    Vet aquí la qüestió: sentir-se sola, no tenir ningú que l’anés a visitar llevat d’aquella depredadora – és l’adjectiu més adient – que va aconseguir la seva autorització per anar retirant fons del compte bancari i, més encara, que li cedís l’habitatge. La intervenció del SEAP va aturar l’espoli i actualment la víctima segueix vivint a la residència però havent-se dictat una sentència judicial que la protegeix.

    Aquest cas és una breu mostra dels riscos que acompanyen l’envelliment en el nostre entorn social. Vivim temps convulsos, inestables i incerts, en els quals els lligams socials són més febles i les persones grans, les que ja no produeixen, són vistes amb menyspreu o simplement són ignorades. Són temps en els que el discurs neoliberal pressiona els individus per tal que es desprenguin del seu passat, de la seva experiència acumulada al llarg dels anys. «L’experiència és un grau», es deia no fa gaire temps però això ha quedat superat, el que importa actualment és l’aquí i ara. En aquest context, el saber aconseguit amb l’esforç personal ja no es considera vàlid per a la seva transmissió a les noves generacions. Sembla que la bella escena de l’avi o l’àvia explicant contes als nets ja ha quedat antiquada, ja no hi ha auditori. La transmissió del coneixement de generació en generació ha estat substituïda pel Gran Germà Google, que tot ho sap. Sense un lloc en el camp social i davant les pèrdues successives i inevitables inherents al pas dels anys les persones grans han d’enfrontar riscos considerables: la soledat i el no bon tracte.

  • Forum professional: la paràlisi per l’anàlisi

    Amb un gran consens i sense gaire soroll s’han publicat les conclusions del Fòrum de Diàleg Professional. La Conselleria pot estar contenta. Ha aconseguit distreure l’atenció de l’aniversari de les vagues d’Atenció Primària sense introduir les reformes que demanàvem fa un any. De forma sorprenent el Fòrum ha acordat els canvis dels rols i competències professionals necessaris per tirar endavant el sistema de salut sense que es produeixin tensions entre els diferents col·legis professionals, societats científiques i sindicats.

    Els testimonis de l’enrenou que van generar els modestos objectius de la prescripció infermera malfiem de la pau que destil·la quest nou document. Efectivament el Fòrum planteja uns objectius realistes però arriba a unes conclusions descafeïnades que difícilment produiran el canvi necessari. Cap de les 185 accions proposades desplaça els diferents actors de la seva situació de confort. És el que passa quan el Departament de Salut convoca als interessats perquè aquests li marquin les seves polítiques de recursos humans. Ja es diu que un camell no és res més que un cavall dissenyat per un comitè. Imagineu quin aspecte pot tenir quan es dibuixa a partir de múltiples comissions i subcomissions.

    Dintre de les reformes estrella proposades trobem la creació d’una prova d’aptitud personal per seleccionar aquells estudiants amb un perfil de valors més humanístics pels graus de les professions sanitàries. Aquesta mesura em sembla molt encertada. Més val que els valors humanístics els portin de casa ja que, segons la meva experiència, difícilment els adquiriran durant el període formació universitària. Per exemple, a l’assignatura d’introducció a la salut que s’imparteix al primer curs del grau de medicina de la meva facultat no s’aborda el tema dels determinats socials de la salut, ni el de la salut en les diferents etapes vitals o ni tan sols es parla de la mort. En canvi es tracta en profunditat el tema del factor d’impacte de les revistes biomèdiques, l’indicador que s’utilitza avui en dia per valorar la rellevància de les publicacions del currículum d’un metge. Des del primer dia els estudiants reben un missatge molt clar del que s’espera d’ells.

    Desprès, com s’assenyala en el document, ens lamentem que els graduats en medicina no vulguin especialitzar-se en medicina de família quan son els especialistes que precisa el país. Proposen, com a solució que s’incrementin les pràctiques als centres d’atenció primària. Aquesta també és una mesura encertada per millorar la seva formació però totalment inútil per l’objectiu que es proposen. Des de sempre sabem que les pràctiques a l’atenció primària son les més ben valorades pels estudiants però que aquesta circumstància no influeix en l’elecció de l’especialitat que exerciran al finalitzar els estudis. Factors socials, econòmics, de prestigi professional i de condicions de treball tenen molt més pes sobre l’elecció de l’especialitat professional.

    Aquestes dues solucions proposades mostren la poca autocrítica de les estructures universitàries. No s’han plantejat mai que considerar la medicina de família com un entorn de pràctiques i no una disciplina acadèmica amb els seu coneixement propi, com han fet la resta d’universitat europees des dels anys setanta, desanima que els graduats escullin aquesta especialitat? No han pensat que vetant l’accés dels metges de família a les posicions acadèmiques rellevants eviten que els metges vulguin exercir a l’atenció primària? Son conscients que quan en classes magistrals infravaloren la medicina de família mencionant-la com la medicina del carrer o la medicina primària estigmatitzen negativament a aquests especialistes?

    El document de conclusions del Fòrum de Diàleg Professional reflexa moltes hores de reunió i de treball de moltes persones, però em sembla que no aborda en profunditat els conflictes essencials que qüestionen la sostenibilitat del sistema sanitari com son la reorganització assistencial atenent a les noves competències de les diferents professions sanitàries, la necessària implicació professional en la gestió i la governança de les institucions o la regeneració democràtica de la Universitat. Si el Departament de salut vol realment reformar el model sanitari ha de canviar radicalment d’estratègia. En lloc de permetre que les organitzacions professionals i sindicals li marquin les polítiques de recursos humans, el govern ha de buscar el consens d’aquestes institucions sobre la forma d’ implementar les polítiques que prèviament ha definit clarament el Departament de Salut.

  • Sis dies a Urgències

    Totes hem estat a vegades hores i hores en uns serveis d’urgències col·lapsats per la debilitat del sistema d’atenció primària i les retallades de recursos humans i materials als hospitals. A casa nostra podem seguir gairebé diàriament la situació dels serveis d’urgències de dos hospitals de primera línia a Barcelona com són Vall Hebron i el Mar i són xifres brutals. Però no és pas un fet aïllat. Tant a França com a Gran Bretanya la ciutadania i els treballadors i treballadores d’aquests serveis pateixen situacions semblants on es posa en risc la salut dels pacients. Però a vegades hi ha casos extrems. Aquest n’és un.

    Una persona trasplantada de medul·la immunodeprimit ha estat tota una setmana, set dies a URGENCIES de l’Hospital Clínic, en una llitera, esperant que el poguessin traslladar a una habitació de l’hospital. El tenen en un habitacle d’un mòdul prefabricat i en unes condicions molt precàries pel seu estat de salut, i en un ambient ple de malalts diversos.

    Cada dia els hi diuen que intentaran buscar un llit, però això no arribava. Finalment els familiars han posat una reclamació i alhora han demanat també parlar amb algun responsable.

    Després d’esperar gairebé tres hores des de la reclamació es va poder parlar amb la supervisora d’urgències. La seva resposta va ser ben senzilla: que no podien fer res perquè no disposaven de llits, i que parlés amb el departament d’hematologia a veure si podien fer alguna cosa.

    L’Hospital Clínic és un dels quatre grans hospitals de Barcelona junt amb Sant Pau, el Mar i Vall Hebron. Té assignats 540.000 habitants de Barcelona i a la vegada, és un hospital terciari i d’alta complexitat, que està ubicat en el TOP 20 dels hospitals en l’àmbit espanyol. Finalment és l’hospital amb més producció científica.

    Per això encara són més sorprenents els fets que us expliquem. La contradicció és flagrant entre un hospital insígnia de la sanitat catalana i un hospital que triga una setmana a facilitar un llit a un pacient d’urgències. «És totalment inadmissible aquesta situació» explicava un familiar.

    Ahir a darrera hora (dijous) li van comunicar que ja li podien assignar un llit, ja que havien donat d’alta a un pacient. Esperem que el malson s’hagi acabat.

    Aquest article es va publicar originalment a Marea Blanca

  • S/Sistema de Salut de Catalunya: marca i «contingut»

    En els darrers dies ha sortit a la premsa, sobretot a la professional, que el Govern de la Generalitat acaba d’aprovar «la creació d’una marca per identificar visualment, i d’una manera més integral i global, el conjunt del Sistema de Salut Públic de Catalunya». Personalment, la veritat és que la nova marca no em diu res en relació a què pugui aportar avantatges significatius respecte a l’actual per assolir els propòsits que s’exposen per justificar la iniciativa.

    Sembla que s’ha decidit que la nova marca sigui solament per al sistema públic, deixant de banda la part privada. Una opció alternativa hauria estat incloure-les juntes però en fi… Doctors té la santa mare església que diria el poble ignorant. Diuen que ho han fet després de fer múltiples consultes a professionals i ciutadans. Em sembla molt bé que decisions tan importants i amb tanta repercussió sobre el funcionament quotidià del nostre sistema sanitari siguin fruit de les opinions contrastades del conjunt de la ciutadania.

    Fetes aquestes consideracions prèvies sobre la utilitat de la iniciativa i la bondat del procediment seguit per a la seva gènesi i aprovació, sí que m’agradaria apuntar que, en la meva opinió, es podria haver aprofitat l’oportunitat per acompanyar aquesta decisió sobre la marca i logo amb altres més centrades en el «contingut» del sistema i que tenim pendents des de fa una llarga temporada.

    Una primera que se m’acudeix és l’abordatge legislatiu i estratègic de les reformes que necessita la sanitat catalana, amb incidència especial en la transformació de l’actual CatSalut en un veritable (i efectiu) Servei Nacional de Salut de Catalunya.

    En aquesta mateixa línia podríem anar apuntant moltes més mesures però tampoc vull ser reiteratiu, ja que, en la seva majoria, són conegudes pels nostres responsables polítics i de gestió. Per finalitzar aquestes breus ratlles solament m’atreveixo a demanar-les un cop més que, si us plau, entrin amb decisió i sense demores i distraccions innecessàries en l’abordatge dels greus problemes que pateix la nostra sanitat (i per tant la ciutadania).

  • La salut, un dret!

    L’absentisme laboral ha estat durament combatut per la patronal, culpabilitzant els treballadors que han d’acollir-se a una baixa mèdica per malaltia comuna, accident laboral o malaltia professional. Aquestes campanyes de la patronal han anat tenint els seus efectes i han endurit la legislació laboral. El seu punt culminant va ser amb la reforma laboral de l’any 2012, que va possibilitar la modificació regressiva de l’art.52.2 de l’Estatut dels Treballadors i amb la recent sentència de Tribunal Constitucional del 16 d’octubre per absències intermitents, encara que siguin justificades avala l’acomiadament objectiu dels treballadors.

    Aquesta última sentència significa un trist colofó ​​a un dels majors atropellaments als drets dels treballadors, per possibilitar el seu acomiadament pel simple fet de trobar-se malalt. Quan un treballador s’acull a una baixa mèdica de curta durada de fins a 21 dies, té una forta penalització de més del 40% del seu salari i aquesta seria la demostració més gran de què si no va a la feina, és perquè no pot, i no respon al seu caprici.

    Amb la sentència de Tribunal Constitucional es marca el reflex d’una línia de pensament que criminalitza als treballadors per no anar a la feina per malaltia i respon a una ofensiva patronal que vol mantenir un poder empresarial que no respecta els drets de les persones en defensa del dret a la seva salut i a la feina.

    No simplificar

    Però no podem simplificar el problema, ja que l’abast és encara més gran. L’actuació de les mútues cada vegada rebutgen a més treballadors quan s’accidenten a la feina, per no parlar de les malalties professionals que només són considerades després de procés judicials molt llargs que les persones afectades ja no poden veure.

    La patronal, en aquest context de precarietat, pressiona perquè no es reflecteixin els accidents laborals que es produeixen, ni quan s’acomiaden treballadors amb baixa per accident. Tot això produeix un fort temor entre els treballadors per agafar una baixa mèdica per por de ser acomiadats, que amb l’actual sentència de Tribunal Constitucional no farà més que créixer.

    Per això cal un canvi en profunditat de la legislació laboral en matèria d’absentisme per causes justificades de malaltia o accident i no només de l’art.52.2 de l’Estatut dels Treballadors sinó també en relació amb les mútues i el funcionament de la Seguretat Social.

    Des de la USOC exigim que, un cop constituït el nou Govern, es legisli de manera urgent per a la protecció de la feina i la salut, en cas de malaltia comuna o accident laboral i es protegeixi de manera efectiva als treballadors que per circumstàncies alienes a la seva voluntat han d’agafar una baixa laboral quan estan malalts. I no podem oblidar que les baixes són sempre per prescripció mèdica.

  • El 30% de les víctimes agredides sexualment i ateses al Clínic es vinculen als programes de seguiment just després de l’agressió

    Des de l’1 de gener al 31 d’octubre de 2019 l’Hospital Clínic ha atès 396 casos d’agressions sexuals, segons va presentar aquest divendres, en roda de premsa. L’Hospital Clínic és hospital de referència en aquest tipus d’agressions i en la implementació d’un protocol específic i transversal per atendre-les.

    S’estima que durant tot el 2019 s’hauran atès al voltant de 475 agressions sexuals, 24 més que al 2018, és a dir un 5,32% que 2018. El Clínic ha atès 3.712 agressions sexuals des del 2005. El 55% de les agressions de 2019 són a joves menors de 25 anys. Del total de dones, el 32% de les víctimes coneixia al seu agressor o agressors, ja que en un %% de les agressions hi van participar més d’un agressor. Tot amb dades de 2019, en el 68% de les agressions sexuals hi ha violació. A banda, el 60 % de les dones agredides refereix haver consumit alcohol o alcohol i drogues. També en el 30% de les agressions ateses pel Clínic se sospita que hi ha hagut submissió química.

    Una altra dada que ressalten tracta sobre la manifestació de denunciar. Aquesta ha baixat en els últims 5 anys un 31%. Ha passat del 74% el 2015 al 51 el 2019. Per altra banda, el 32% de les víctimes es vincula als programes de seguiment de l’Hospital.

    Segons la Dra. Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra i presidenta de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere del Clínic “la violència emmalalteix i les agressions sexuals comporten riscos per la salut, provoquen noves malalties i problemes de salut mental a curt i llarg termini”. Per la Dra. Garcia Esteve “les seqüeles posttraumàtiques poden aparèixer immediatament després de la agressió, o aparèixer setmanes o mesos després. Es recomana sempre una avaluació i intervenció preventiva i monitorització de la evolució. El 60% de les noies ateses pateix trastorn per estrès agut i acostuma aparèixer durant les 4 primeres setmanes després de l’agressió”.

    La presentació també va anar a càrrec del Dr. Faust Feu, director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital i Teresa Echeverría, Coordinadora d’Urgències (nit) de l’Hospital Clínic. També hi va intervenir Alba Vergés, consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya.

    La consellera va mostrar la seva preocupació per les dades, però va subratllar que el sistema sanitari, per reforçar la seva tasca, està avaluant el protocol per l’abordatge de la violència masclista, amb la participació de professionals de la salut de tots els àmbits assistencials. La titular de Salut va afegir, però, que «no ens podem quedar només en millorar l’atenció: cal treballar la prevenció». I en aquest sentit va avançar un projecte formatiu per abordar casos de violència masclista que formarà professionals arreu del país en prevenció, detecció, atenció i recuperació. «Les formacions permetran que tots els professionals del sistema tinguin una sensibilització bàsica per detectar possibles casos de víctimes de violència masclista -especialment a la primària- i millorar l’atenció i derivació cap al recurs més adient», va concloure Vergés.

    Durant la roda de premsa també es va explicar el Model Clínic d’atenció integral a la violència sexual. Un model d’atenció en la urgència i en el seguiment en el qual hi participa un equip multidisciplinar amb diferents professionals i nivells assistencials. El programa garanteix la posada al centre de la víctima, oferint l’acompanyament, respecte en les decisions i evitant la revictimització secundària.

    Des del Clínic es va manifestar la preocupació perquè no s’arriba a atendre a totes les agressions sexuals a causa del gran volum existent i per la dificultat de mantenir l’atenció i els estàndards de bones pràctiques amb els recursos existents a dia d’avui. Per exemple, víctimes adultes que han patit agressions sexuals a la infantes. Tanmateix, el Clínic, fruit de la manca de recursos, mostra la seva preocupació per no arribar a tota la població que ho pot necessitar ja que no es poden cobrir les agressions que no venen d’Urgències i que tenen impacte a l’edat adulta i que es perpetren a la infantesa.

    La roda de premsa també va servir per explicar el protocol intern que se segueix amb èxit a l’Hospital Clínic quan una persona és agredida sexualment. El protocol implica professionals d’Infermeria, Treball Social, Ginecologia, cirurgia, psiquiatria i psicologia i professionals de malalties Infeccioses. El protocol està concebut amb una atenció proactiva i de suport emocional, empatia i escolta.

  • Si trenquem la relació totes hi perdem

    La longitudinalitat (l’atenció per una mateixa professional al llarg del temps) és clau en la relació amb els pacients i en els resultats de salut, tal i com es demostra en aquest article de Jesús Palacio: Las ventajas de una relación estable: longitudinalidad, calidad, eficiencia y seguridad del paciente. Però, malgrat l’evidència, la trenquem contínuament amb diverses formes organitzatives dels equips.

    Quins factors estan influint per a què moltes professionals metgesses i infermeres estiguin delegant l’atenció urgent i domiciliària dels seus pacients en altres professionals? Fet impensable fa un temps.

    Per què aquests professionals no consideren que és responsabilitat personal i un gran valor de l’Atenció Primària tractar els seus pacients de per vida? On queda la longitudinalitat? On queda la relació de confiança?

    Per què obeeixen i assumeixen noves formes organitzatives dels equips, incorporant subequips de domiciliària, d’urgències o de portes?

    Des del FoCAP fa temps que ens plantegem aquestes preguntes i realment no hi trobem respostes.

    Potser una raó sigui la mercantilització del sistema. Ho vulguem o no, vivim en una societat que es regeix per un sistema econòmic i comercial que condiciona la vida. Aquest sistema de totalitarisme econòmic neoliberal ens torna més dòcils i obedients a l’hora de seguir unes normes. I els professionals sanitaris som uns actors més d’aquest entramat mundial.

    La sobrecàrrega assistencial que es pateix en els equips, sobretot des de la recessió del 2008 ha desbordat molts professionals fins arribar als seus propis límits. Augment de la pressió assistencial, menys professionals en els equips, també alguns dedicats a temps parcial a desenvolupar altres tasques (qualitat, farmàcia, etc.) està condicionant que ens conformen en la manera de fer les coses.

    El bournout dels professionals per les polítiques de maltractament i la perversió del poder que ha augmentat en els últims anys en els càrrecs entremitjos i en alguns casos de gerències que, abusant de la seva posició professional de poder, silencien els professionals que discrepen, i poc a poc, els equips es van infectant d’un virus invisible que desgasta enormement, a nivell emocional, els professionals de la base. Directius mediocres que no escolten, aixequen la veu, o no accepten iniciatives, exerceixen una gestió autoritària basada en silenciar i desmotivar idees i persones.

    Amb la vaga de la tardor del 2018, no es van solucionar els problemes de l’AP. Segueixen estan presents en molts equips, molt desgastats per tots aquests factors. Es necessita confiança i una petita revolució en els CAPs per poder retrobar-nos amb els pacients, per la longitudinalitat, per l’empatia i per la solidaritat amb els companys i ciutadans, pel compromís personal i professional, per la participació i acolliment d’idees i persones, per l’equitat i la justícia entre territoris.

    Aquest és un article del FoCAP

  • 10 raons de per què els serveis de salut han de ser públics

    Primer: què entenem per entitat o empresa pública?: Servei Nacional de Salut integral com empresa única o el Sistema públic pot tenir concerts amb proveïdors que no siguin de propietat pública? Si és així, quins valors i compromisos hauríem de demanar als proveïdors concertats. Què entenem doncs per entitat o empresa pública:

    1. Primera definició: Públic és tota entitat o empresa que sigui propietat de l’administració pública (sigui estatal, autonòmica o municipal).
    2. Segona definició (segons la Unió Europea): aquella entitat en la qual el poder públic pot exercir una influència dominant, a raó de la seva propietat (definició 1), de la seva participació financera majoritària o de les normes que la regeixen (estatuts de l’entitat i majoria de l’administració en el seu òrgan de govern, considerats com a «ens» públic).

    Sembla doncs que l’element crucial de l’empresa o entitat pública és la capacitat de l’administració pública d’exercir la direcció de l’empresa. Dues característiques més d’una entitat pública: que la seva raó d’existència no és l’obtenció de lucre dels seus accionistes o administradors i que està sotmesa al control públic específic per part de l’administració i les seves dades han de ser transparents i públiques.

    Per què, des del punt de vista de la salut, els Sistemes Sanitaris Públics són millors que la iniciativa privada concertada

    1. Per llei, la prestació de serveis, sempre que es pugui, ha de ser pública. Jurídicament el Servei Nacional de Salut és l’establert a Espanya i les comunitats autònomes, per la Llei General de Sanitat (1986) i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC, 1990 i 1995) que integra tots els serveis sanitaris d’una comunitat en una organització única. Però de fet aquestes lleis han quedat sense desenvolupar-se completament.
    2. Els components d’un sistema sanitari públic poden ser dirigits i controlats al 100% per òrgans derivats d’eleccions democràtiques. Encara que les diferències reals entre públic i privat també és un problema de governança i de democràcia real, ja que poden haver-hi empreses públiques que per manca de transparència i de governança democràtica funcionin com a privades dels interessos lucratius i/o de poder social d’uns quants (recordem tots els casos de corrupció).
    3. Els sistemes públics poden garantir la permanència, estabilitat i continuïtat dels serveis, cosa que no pot fer la iniciativa privada, on si no hi ha negoci directe o indirecte, no hi ha servei perquè poden tancar l’empresa.
    4. Els Serveis públics de salut poden dedicar recursos a vigilància i promoció de la salut i prevenció d’una manera planificada i poblacional, i no només atenció a la malaltia.
    5. Suposant igualtat de qualitat i d’eficiència, amb bona gestió, els públics són menys costosos econòmicament, ja que no hi ha beneficis pels accionistes ni directius.
    6. Els públics, i dins d’un Sistema públic també els concertats amb els criteris que després s’esmenten, asseguren l’equitat, igualtat d’accés i de tracte igual per a tothom, d’acord amb la solidaritat impositiva.
    7. Encara que el nostre sistema català és de provisió de serveis dual: uns de propietat de l’administració autonòmica (ICS), altres públics d’administracions com ajuntaments, diputacions o empreses públiques i altres concertats amb entitats «sense afany de lucre», o privats amb lucre. Com menys dispersió i tipologia jurídica dels proveïdors, menys costos de seguiment i avaluació, més transparència i major control públic.
    8. Com més unitaris i integrats són els serveis majors possibilitats d’ajustar-se a la planificació, de fer sinergies de serveis clínics, de continuïtat assistencial, de tenir serveis comuns mancomunats: de compres, sistemes de TIC integrats, de manteniments, etc. per tant més eficient i sostenible serà el sistema públic.
    9. La formació dels professionals, la gestió del coneixement i la recerca, poden ser planificades i finançades segons necessitats socials i de salut (no segons interessos particulars, corporatius i de negoci).
    10. Majors possibilitats de participació real i control per part dels ciutadans i dels professionals.

    Ja en un article, el 2016, en aquest diari, tractàvem també de com es pot fer una millor gestió del Sistema públic estricte, avui encara molt centralitzat, burocratitzat, amb rigidesa funcionarial, poca autonomia de gestió, mal finançat i mal gestionat.

    També cal aclarir molt quins valors i condicions haurien de signar els proveïdors de serveis de salut adscrits per concerts al SNS, si es demostra clarament la seva necessitat ineludible i que tenen una contribució directa per la salut en l’assistència utilitzant pressupostos públics.

  • Quan emmalaltir et pot costar la feina

    D’entre els molts atemptats contra els drets dels treballadors i les treballadores que s’han ordit a partir de les reformes laborals, la del 2012 ens va deixar una modificació de l’apartat d de l’article que, ras i curt, avalava l’acomiadament per faltes d’assistència a la feina justificades però intermitents. És a dir, des de la reforma laboral del 2012, si en un període de dos mesos un treballador o treballadora agafa un refredat i ha d’estar-se quatre dies de baixa i, amb posterioritat, té mal d’esquena i es veu obligat a fer repòs durant cinc dies per prescripció mèdica, quan torni a la feina corre el perill de ser acomiadat o acomiadada legalment. Això que ens sembla una anormalitat —ningú no hauria de ser castigat pel fet de posar-se malalt o malalta— és la realitat de la nostra legislació laboral, que reforma rere reforma ha anat minvant els drets dels treballadors i les treballadores per ampliar els ja extensos drets empresarials.

    Com que podia semblar obvi que aquest precepte vulnerava l’essència dels recollits en l’Estatut dels treballadors, el Jutjat número 26 de Barcelona va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat, al·legant una possible contradicció del precepte legal qüestionat amb el dret a la integritat física (art. 15 CE), el dret al treball (art. 35.1 CE), i el dret a la protecció de la salut (art. 43.1 CE). Però la sentència del Tribunal Constitucional, dictada el passat 16 d’octubre, considera l’apartat d de l’article 52 concorde amb la Constitució espanyola en la redacció resultant després de la reforma laboral de 2012 i que valida l’acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina fins i tot justificades si arriben al percentatge que s’hi estableix.

    Aquest article controvertit castiga els treballadors i les treballadores per emmalaltir, fa possible que se sancionin de manera clarament excessiva les absències motivades per causa de salut, i deixa en mans de l’empresa un poder desmesurat que té clars efectes sobre el personal a càrrec seu, que a partir de la reforma laboral, i després de la sentència del Tribunal Constitucional, es veu obligat a computar les seves baixes mèdiques per evitar l’acomiadament. Per a la UGT aquest precepte penalitza de manera clara el dret a la salut dels treballadors i les treballadores, el dret a la seva recuperació i el dret al treball, ja que sense causa imputable se’ls extingeix la seva relació laboral. I, a més, discrimina i estigmatitza les persones malaltes.

    Podríem dir que el Tribunal Constitucional “prohibeix” als treballadors i les treballadores que es posin malalts perquè això perjudica els interessos empresarials. Cal recordar que les baixes no són una decisió voluntària dels treballadors i les treballadores, i que el seu salari depèn en gran manera de la seva presència diària a la feina. I encara menys les baixes s’agafen per intentar atacar la productivitat de l’empresa, ja que de la bona marxa d’aquesta depèn la seva ocupació. Tampoc no podem oblidar que les baixes mèdiques per malaltia comuna i accident no laboral estan prescrites per metges i metgesses del sistema públic de salut, per tant, quan es criminalitza el treballador o treballadora que agafa la baixa, també es criminalitza el professional mèdic que l’ha prescrita.

    De cap manera les baixes mèdiques que castiga l’article 52 d de l’Estatut dels treballadors posen en perill la productivitat de l’empresa quan es tracta de situacions individuals que, després de la reforma laboral del 2012, manquen de qualsevol relació amb l’estat de l’empresa. Per contra, però, si per por a l’acomiadament, els treballadors o treballadores van a la feina sense tenir les capacitats físiques i psíquiques idònies, la seva productivitat serà inexistent o nul·la, augmentaran els riscos d’accident i segurament empitjorarà el seu estat de salut amb conseqüències encara més greus tant per a aquesta com per a la productivitat que presumptament es defensa aferrissadament fent fora les persones que es posen malaltes.

    Riscos afegits

    Imagineu-nos un cuiner o cuinera, un cambrer o cambrera, un infermer o infermera, que vagin a treballar engripats. Imagineu-vos també un conductor o conductora de camió d’alt tonatge que prenen medicació per mitigar els dolors lumbars. Les conseqüències d’anar a treballar sense estar en plenitud de les nostres condicions físiques i psíquiques poden ser catastròfiques. Per això aquesta sentència suposa travessar una línia vermella pel que fa als drets constitucionals dels treballadors i les treballadores, que per al nostre sindicat és del tot inadmissible.

    Fa anys que assistim a l’obsessió per l’absentisme per part de les patronals, que intenten criminalitzar els treballadors i les treballadores, que intenten manipular les dades d’absentisme incloent-hi vacances, vagues, hores sindicals, permisos retribuïts i baixes mèdiques. I ara, pretenen collar-nos una mica més fent-nos culpables de posar-nos malalts i sense preocupar-se per quines són les causes que provoquen aquestes malalties, que en molts casos són conseqüència de les males condicions de treball i de la manca de mesures preventives per part de les empreses. No oblidem que moltes de les baixes que les mútues trameten com a malaltia comuna tenen en realitat un origen laboral, fet que la UGT de Catalunya denuncia any rere any.

    En un país amb dades de sinistralitat laboral inacceptables (729 persones mortes a l’Estat i 83 a Catalunya el 2018, i 65 fins al setembre de 2019), sense comptar la multitud de malalties d’origen laboral que pateixen els treballadors i les treballadores i que no són declarades, cal que les empreses treballin per acabar amb la xacra social de la sinistralitat laboral, motiu pel qual perden la vida o emmalalteixen de per vida milers de treballadors i treballadores a causa de les males condicions de treball i de la falta de mesures de prevenció, en lloc de dedicar-se a estudiar i a comptabilitzar refredats o dolors d’esquena per acomiadar-nos.

    És hora de centrar el discurs, els esforços i les polítiques en la creació de llocs de treball segurs, saludables i amb drets, i que es posi fi la precarietat i l’explotació laboral d’una vegada per totes, en lloc de centrar-nos a criminalitzar a aquelles persones que han d’agafar la baixa pel seu mal estat de salut.

    És hora de derogar les reformes laborals que des de la UGT fa temps que exigim, i que han atorgat més poder a l’empresariat i menys drets o l’eliminació d’aquests per a les persones treballadores, precisament la part més feble de la relació laboral.

    És hora de posar els interessos de les persones per sobre dels interessos del capital. Des de la UGT no ens aturarem fins a aconseguir un mercat laboral equilibrat que garanteixi els drets de les persones treballadores i els permeti tenir una vida digna.