Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • D’escanyar… a no tenir límits

    Després de llegir l’article de la Consellera Alba Vergés al Diari de la Sanitat «Sense límits al futur de la primària», hom té la sensació d’estar al davant d’una situació de dissonància cognitiva. Per un costat, veiem com s’escanya l’atenció primària tant com es pot, i per l’altra, la consellera ens diu que no hi ha límits per al seu futur.

    En primer lloc toca celebrar l’anunci d’Alba Vergés de crear, per primera vegada en tota la història del sistema sanitari català, la Direcció estratègica d’atenció primària en el si del Departament de Salut. Direcció estratègica sona bé, sona important, però no oblidem que des de fa uns anys ja tenim una Estratègia Nacional d’Atenció Primària de la qual no n’hem obtingut encara cap fruit. Serà la nova direcció una estructura més sense capacitat operativa i que actuarà de cara la galeria? Desitgem de tot cor que no sigui així.

    Dia rere dia la realitat desmenteix moltes de les afirmacions de la consellera. Per exemple, en l’últim any i mig no s’han recuperat les condicions laborals perdudes durant la crisi ni el nombre de professionals. Ni s’han recuperat del tot els endarreriments de pagues extres i per objectius pendents, ni els sous, ni la precarietat laboral. No només això, sinó que, a títol d’exemple, segons la memòria del 2018 de l’Institut Català de la Salut (empresa del tot pública i responsable de l’atenció primària del 75% de la població catalana), el diferencial de treballadors entre els anys 2010 i 2018 a la primària és de 1381 treballadors menys, en tant que per als hospitals el diferencial és de 2336 treballadors més.

    En el seu article, la consellera ens parla d’un futur sense límits per a la primària, que per algú aliè al sistema pot semblar creïble, però que per als de dins no ens sembla ni creïble ni verídic. Més que un futur sense límits, ens agradaria molt més que ens parlés d’un compromís d’augment pressupostari per a l’any 2020. Passar de l’actual 14% de la despesa en salut al 25% recomanat, això sí que seria fantàstic! L’escrit va d’un lloc comú a l’altre, sense entrar en el moll de l’os. De debò creu que destinar 30 milions en 3 anys per millorar els equipaments dels CAPS, farà possible que puguin resoldre la major part de necessitats de la nostra població? De debò creu que els ecògrafs resoldran més diagnòstics, quan als hospitals es repeteixen la majoria de proves d’imatge que fan els metges de família perquè no se’n fien? Posar tant d’accent en els aparells en comptes de en la veritable alta tecnologia de l’atenció primària: el vincle, la confiança, la relació longitudinal, l’escolta, l’empatia… és continuar sense entendre on rau la seva veritable fortalesa.

    Podem estar totalment d’acord amb que els centres sociosanitaris acceptin ingressos indicats per les metgesses i les infermeres de capçalera, sempre hauria d’haver estat així. Però la relació amb els altres nivells és molt més que això. El que cal és donar capacitat de decisió a les professionals referents del pacient sobre el seu recorregut pel sistema; no activar recursos sense el seu coneixement i comptar amb elles per a la priorització de les activitats del nivell secundari. Sap la consellera que un malalt pot rebre a casa seva la visita d’un equip «de suport» sense que el seu metge de capçalera n’estigui assabentat? Sap la consellera que alguns pacients són derivats a serveis pal·liatius «de suport» des de les urgències o les consultes externes hospitalàries sense el coneixement del seu metge de capçalera?

    Efectivament, el 80% dels factors que determinen la salut no depenen del sistema sanitari, per això s’han d’abordar des de polítiques intersectorials de salut, per això cal afinar molt bé en l’efectivitat i la no maleficència del sistema sanitari. Per això, la intervenció comunitària des de la sanitat té efectes molt limitats i no es pot apostar a aquesta carta per salvar l’atenció primària, tal com a vegades es dona a entendre i apunten els documents de l’ENAPISC.

    Cal dir que l’atenció primària sempre ha atès la cronicitat, la més simple i la més complexa, i ho fa no per treure pressió a d’altres nivells assistencials sinó perquè està demostrat que aquesta atenció propera, en el context, de confiança, allarga la vida i millora la qualitat de vida. Potenciar el rol de tots els professionals, vol dir potenciar la relació longitudinal professional-pacient sobre la que se sustenten els bons resultats en salut i en taxes de mortalitat. Vol dir potenciar el rol infermer de les cures dirigides a millorar el benestar de les persones, en comptes del treball basat en protocols i registres i en la fragmentació de l’atenció que s’està impulsant. Vol dir que tot ciutadà tingui els seus referents per a tot tipus de necessitats, en comptes d’implantar models de substitució a través de figures com els equips per atenció domiciliària, les infermeres «de portes» i tants altres invents (els ESIC, els equips geriàtrics, la hospitalització domiciliària…) sorgits dels mateixos planificadors i gestors sanitaris i que pocs s’ocupen d’aturar. De fet, el que hem vist els últims anys és un buidatge d’atribucions, una sobrecàrrega burocràtica i un menyspreu per part de molts directius del sistema i d’alguns companys de l’atenció secundària.

    Millorar l’atenció primària passa per entendre el nucli de la seva naturalesa: el treball assistencial basat en les habilitats diagnòstiques i terapèutiques per a malalties d’alta prevalença, la capacitat de gestionar la incertesa, la visió global de les persones i les poblacions, la relació de confiança que estableix amb elles i el vincle terapèutic que cap altre agent del sistema pot desenvolupar de la mateixa manera. Cal mirar l’atenció primària des de les seves funcions i capacitats, el seu valor per a les persones i les comunitats, no en relació al servei que fa a altres parts del sistema.

    Finalment, una qüestió que hauria de preocupar i s’hauria de tenir en compte de cara el futur: si l’augment de metges de família disminueix la mortalitat poblacional i, en canvi, l’augment de metges especialistes l’augmenta, per què any rere any es posen més especialistes al sistema i es redueixen els metges de família? Algun responsable polític hauria de respondre a aquesta pregunta.

    Esperem que el nou director estratègic tingui el poder de decisió necessari per dur a terme la transformació de l’atenció primària que la població necessita, i que implica, forçosament, una transformació de la resta del sistema, inclosos els hospitals. Si l’eix ha de ser l’atenció primària, els hospitals i la resta de dispositius han de girar al seu voltant. Ara passa precisament el contrari. Però com que el sanitari és un sistema de vasos comunicants, no es pot plantejar cap canvi substancial en una part sense afectar les altres. Comptarà el Rafa Ruiz amb el suport de la Consellera per a marcar directrius a l’atenció hospitalària?

    Desitgem molta força i molts encerts al nou director estratègic. Necessitem un lideratge fort, responsable, ètic, que potenciï i doni poder a l’atenció primària de salut ja en el present. Com a FoCAP li oferim poder pensar i reflexionar plegats, treballar junts per veure les debilitats i les amenaces a les que hem de fer front i, també, visualitzar les fortaleses i les oportunitats que caldrà traduir en les millors accions possibles que no poden esperar al futur.

    Aquest és un article de la web del FoCAP

  • Preferiría dormir en la misma cama que mis sueños

    Experiencia común y subjetividad. Identidades y conciencias personales y colectivas. Afluentes entre intimidades y vínculos colectivos, ob/subjetividades. Yo y los otros. Lectura, acción. Sentido. Memoria, herencia y tradición, presente y futuro. Ríos celestes y galaxias subterráneas. Íntimos imaginarios comunes. (In)comprensión. Conversaciones.

    El periodista conversa con el poeta Luis García Montero (Granada, 1958) y lo que dicen llega —o puede llegar, claro— a todos, trabajadores o no de algo que conecte lo privado y lo público, lo subjetivo, lo político y lo objetivo, “grandes núcleos de memoria común” (Piglia, más adelante), ¿la intimidad ciudadana?

    Pregunta. Usted siempre ha defendido para la poesía una dimensión política sin panfletos.

    Respuesta. Recuerdo que después de una lectura en un pueblo con Ayuntamiento del PCE [Partido Comunista de España], el alcalde tomó la palabra para pedir a los hombres que no pegaran a sus mujeres por ir a la escuela nocturna. La nueva sentimentalidad cristalizó como política, sí. Claro que en una ocasión estaba con Alberti en la RDA [República Democrática Alemana] y pasaron unos folletos en los que se decía que los poetas cantan a la colectividad frente a los sentimientos pequeñoburgueses. Le dije a Rafael: “Si les doy a estos un poema para que lo traduzcan, me mandan a la cárcel”.

    P. ¿Recuerda dónde estaba cuando cayó el Muro de Berlín?

    R. […] Ya lo avisó Cernuda: nuestras revoluciones pueden ser más crueles e injustas que nuestras leyes. Para mí la pregunta era: ¿qué hacer? ¿No seguir porque las banderas se han manchado? ¿Dejar los sueños porque se han corrompido?

    P. ¿Ese sentimiento llegó a su poesía?

    R. Ese sentimiento atraviesa un libro como Las flores del frío, de 1991. Por un momento tuve la tentación del ensimismamiento. Al final decidí no dormir en la misma cama que mis sueños. De ahí el título del libro siguiente: Habitaciones separadas. El reto era no caer ni en el cinismo ni en el silencio y apostar por la conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos. Hay que reivindicar la individualidad porque la ideología neoliberal lo está homologando todo y liquidando los espacios públicos a costa de liquidar la conciencia.

    La conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos.

    Los espacios públicos y la conciencia: ¿así que entre ellos hay algo?, ¿que tienen una historia, una aventura de ensueño…? Pues si es así, entonces lo lógico es que duerman en la misma cama, ¿no? Ah, pero es que además están los sueños… ¿Con quién duermen los sueños, si no es con una? Con una, con uno. Hum… que hay que separar, que no se pueden mezclar las cosas… Vaya pues.

    A pesar de todo: como no quería alambradas ni cemento entre su vida y sus sueños, como aborrecía de esquizofrenias, dicotomías, maniqueísmos, mutilaciones y penitencias, prefirió soñar despierto, vivir en el ensueño, en el mismo aire y en la misma cama que sus sueños.

    Quizá no tenía razón y sí la tenía el poeta; o quizá ambas opciones eran aceptables, acertadas, alternables. ¿Dormir o no dormir con los sueños?

    Una vez más: las cien formas de engarce entre lo individual y lo colectivo, entre persona y ambiente, entre uno y los demás, entre los sueños (y las ideas y el arte…) y la realidad.

    Aunque acaso suene un poco bestia, contrástese a Luis García Montero con Alan, el bastante patético broker [agente de bolsa] de “Diario de un mal año” de John M. Coetzee; en palabras de su novia, la bellísima Anya, Alan lo ve así: “Las dos dimensiones, la individual y la económica: así es como Alan ve el mundo, la dimensión individual, que no es asunto de nadie más que tuyo, y la dimensión económica, que es la realidad del ancho mundo”.

    La conciencia como espacio que parece solo interno, pero que en realidad es el —o un— espacio privilegiado entre uno y los demás.

    Y además: los ríos celestes y las galaxias subterráneas entre la conciencia colectiva y la conciencia personal. Experiencia común y subjetividad. Íntimos imaginarios comunes.

    Hoy y desde siempre: intentan liquidar espacios públicos a costa de liquidar conciencias, y viceversa.

    Lo intentan, pero no lo lograrán, durmamos (vivamos) o no con nuestros sueños.

    *

    Experiencia común y subjetividad. La conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos. Los oleajes de la conciencia entre la intimidad y lo otro, tú, los demás, lo externo; sin diques, solo playas, porosas. Playas. Algún acantilado. Algún pantalán. Espacios de diálogo, juego, acción. Sueños, dudas, temores, placeres. Memoria (in)voluntaria. Memoria (im)personal, memoria ajena, memoria co lectiva. Recuerdos, lecturas, tradición. Placeres, risas. ¡La risa! Valores, actitudes, normas, conductas. La conciencia, los sueños, ensueños (el somieig, la rêverie), ficciones y fantasías, la imaginación, las músicas de toda índole, todas las artes, juegos, tradiciones, fiestas, tantas dimensiones de la cultura: espacios entre la intimidad y lo colectivo, lo local y lo global, el universo (“que otros llaman la biblioteca”); presente, experiencia, recuerdos, memoria, tradición, historia, arte; la subjetividad, la política, la realidad y la objetividad, vínculos entre tú, los demás y yo.

    Tantos artistas nos han hablado y nos hablan de ello. Y, siendo como son cuestiones fundamentales en tantos afanes de la vida —claramente también fundamentales en todo trabajo con perspectiva y voluntad públicas— lo raro es que en muchas de esas profesiones aceptemos a menudo análisis y discursos que no las trabajen, esas “cuestiones”. Lo íntimo y lo público, lo personal y lo colectivo, la subjetividad, los anhelos, la política, la realidad… tú, ellos y yo. Nosotras.

    Cierto que a veces hay que separar lo técnico y lo artístico. Pero en muchas otras ocasiones es más fértil lo contrario: conectar, integrar, evocar, sugerir, mezclar, moldear, soldar, fusionar, amalgamar…

    Tantos artistas nos han hablado y nos hablan de ello. Leyéndoles en paz, escuchándoles con calma, mirándoles y soñándoles con tranquilidad percibimos facetas y dimensiones de nuestra vida —personal, generacional, familiar, laboral, colectiva, ¿nacional?— que sin ellos quedan en las profundidades de la (in)conciencia o del subconsciente. Y así se enriquecen o empobrecen nuestras ansias, afanes y oficios.

    *

    Antonio Muñoz Molina:

    Don Winslow utiliza las normas del thriller con la misma libertad y el mismo rigor con que John Le Carré ha usado las de las novelas de espías en sus obras mejores, con una ambición equivalente de aprovecharse de ellas para dar forma a un relato verídico del mundo tal como es. En The power of the dog, la pura fuerza de la intriga dibuja las conexiones criminales, en los años de Reagan, entre los cárteles mexicanos de la droga y el Gobierno de Estados Unidos para financiar y suministrar armamento a los Contras de Nicaragua y a los mi litares y paramilitares que llevaban a cabo campañas de exterminio contra cualquier forma de disidencia política, retratada siempre como subversión comunista.

    [El terreno del arte de la novela es] contar la vida de la gente, la de cualquiera, la de todos, la vida y el habla, los trabajos, las pasiones, la fiebre del dinero, las bajezas de la política, la confusión entre todo lo bueno y todo lo malo, lo mejor y lo peor, la cobardía y el heroísmo, la ternura, la soledad, la embriaguez, el crimen, la belleza. El arte de la novela alcanza su máxima altura cuando nos permite transitar de una conciencia a otra y explorarlas todas con la misma precisión, desde su propio punto de vista, con las palabras que son propias de cada uno. El arte de la novela se alimenta con igual codicia de lo noble y lo inmundo, de lo terrenal y lo invisible, porque de todo eso está hecha la vida real.

    Contar (mejorar) la vida de la gente, la de cualquiera, la de todos, dialogar entre unas conciencias y otras, espacios privilegiados entre tú y los demás.

    *

    El escritor y crítico Andreu Jaume cuenta que la filósofa y escritora Iris Murdoch (Phibsborough, Dublín, 1919-Oxford, 1999) dijo: “La literatura hace muchas cosas, la filosofía, solo una”. También algunos científicos —e ingenieras, maestros, médicas, economistas, abogadas, administrativos, trabajadores de toda índole— habrán pensado lo mismo de su especialidad o trabajo. La literatura hace muchas cosas, la ingeniería, solo una. La literatura hace muchas cosas, la ciencia, solo una. (In)verosímil. (Im)plausible. ¿Ironía? No necesariamente. Pienso en Boris Vian, por ejemplo, ingeniero, músico, escritor79. O en John Keats, el poeta, que estudió y practicó la medicina. O en tantas otras de nosotras.

    Al decir de Jaume,

    Murdoch fue, por un lado, una novelista divertidísima y, por otro, como ha dicho Martha Nussbaum, una “gran filósofa moral”, una pensadora que se atrevió a enfrentarse a los dogmas de su época, abriendo un pequeño camino propio en el tupido bosque de la filosofía del siglo XX. […] Ocurrió, sin embargo, que a medida que avanzaba en su investigación [filosófica], Murdoch se dio cuenta de las limitaciones de la filosofía para explorar lo que a ella le interesaba. Como dijo su amiga (y amante) Philippa Foot: “Mientras que a nosotras nos interesaba el lenguaje, a Iris le incumbía la vida moral. Al final nos abandonó”. Y por eso se dedicó cada vez más a la literatura, donde vio mayores posibilidades de estudiar y representar las relaciones entre individuos.

    Podríamos pues pensar (decir): “Mientras que a nosotras nos interesaba la salud pública [o la ciencia, o la enseñanza, o el que sea nuestro trabajo], a ella le incumbía la vida moral. Y por eso se dedicó a la pintura [o a…], donde vio mayores posibilidades de estudiar y representar las relaciones entre individuos”. Tema clave en salud pública y en tantos otros oficios. (Ojo con el afán pedagógico que pone en riesgo el posible valor literario).

    La vida moral, tan aparentemente ausente de los propósitos de la salud pública o la ciencia o la economía o la arquitectura o… Aparentemente, pero no realmente.

    *

    También cometí —y te invito a cometer— la feliz insensatez de leer a la vez textos de Ricardo Piglia y de Jaime Gil de Biedma. Retazos que inspiran a pensar y actuar sobre lo que de varias maneras tratamos en este libro.

    Ricardo Piglia (Adrogué, provincia de Buenos Aires, 1941-Buenos Aires, 2017) y Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-Barcelona, 1990). 1990-1941: unos 50 años de tiempo histórico común. Y muchos más de tradición. ¿Se trataron, conocieron, leyeron? Incluso quitando los primeros 25 de Piglia, todavía quedan 25; en 1966 De Biedma se acercaba a los 40; 1941-1990; etc. Historia, tradición, memoria, cultura, pensamiento crítico.

    Fragmentos de Ricardo Piglia:

    Para un escritor, la memoria es la tradición. Una memoria impersonal, hecha de citas, donde se hablan todas las lenguas; los fragmentos y los tonos de otras escrituras vuelven como recuerdos personales; con más nitidez, a veces, que los recuerdos vividos. La tradición tiene la estructura de un sueño: restos perdidos que reaparecen, máscaras inciertas que encierran rostros queridos. Escribir es un intento inútil de olvidar lo que está escrito. (En esto nunca seremos suficientemente borgeanos).

    En esto nunca seremos suficientemente borgeanos.

    Borges lo dijo diversas veces; por ejemplo, en la única página que ocupa “Borges y yo”: “Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas […]. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición […]”. Y continúa: “Poco a poco voy cediéndole todo… Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy)… Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro. No sé cuál de los dos escribe esta página”.

    “La relación entre memoria y tradición puede ser vista como un pasaje a la propiedad. Todo es de todos, la palabra es colectiva y es anónima. Macedonio Fernández concebía de esa manera la literatura y varios de sus mejores textos se han publicado con el nombre de Borges, de Marechal, de Julio Cortázar”.

    A nuestro modo también nosotros concebimos de esa manera el oficio y varios de nuestros mejores textos —textos nuestros, propios, personales, de todos— se han publicado con el nombre de Ana, Amaia, Julia, Concha, Rosa, Bea, Carme(n), Marina, Soledad, Teresa, Mònica, Fernando, Paco, Miguel, Vicente, Alfonso, Carlos, Andreu, Andrés, Aser, Jordi, Jorge, Juan, Luis, Rafa, Michael, Paolo, Mario, Geoffrey, George, Arthur, Leonardo, Ilona, Claire.

    “¿Cómo llegar a ser universal en este suburbio del mundo? ¿Cómo zafar del nacionalismo sin dejar de ser
    argentino? Podemos apropiarnos del universo desde un suburbio del mundo”.

    *

    Ricardo Piglia hablando del Che Guevara:

    Todavía falta un paso, un punto de viraje, que permitirá a este joven —cuyo destino parece ser el Partido Comunista, ser un médico del PC— convertirse en una suerte de modelo mundial del revolucionario en estado puro. Y ese paso, me parece, se construye con la unión de sus lecturas y esa experiencia que podríamos llamar flotante. Ir al sur cuando se pretende ir al norte. Básicamente, la pulsión del viajero, del aventurero y, sobre todo, la situación del que ha dejado atrás las fronteras y la pertenencia nacional. Guevara es un expatriado voluntario, un desterrado, un viajero errante que se politiza y no tiene inserción.

    Palabras del propio Che: “Además sería hipócrita que me pusiera como ejemplo, pues yo lo único que hice
    fue huir de todo lo que me molestaba”.

    De nuevo Piglia sobre Guevara:

    No se trata del médico del positivismo, del modelo de científico que revela los males de la sociedad […]. Se trata, en cambio, del médico como figura del compromiso y la comprensión, del que socorre y salva. […] No propone nada que no haga él mismo. No es un burócrata, no manda a los demás a hacer lo que él sostiene. Esta es una diferencia esencial, la diferencia que lo ha convertido en lo que es. El que paga con su vida la fidelidad con lo que piensa.

    Paralelamente persiste en Guevara lo que he llamado la figura del lector. El lector como el que persevera, sosegado, en el desciframiento de los signos. El que construye el sentido en el aislamiento y en la soledad. Una figura extrema del intelectual como representante puro de la construcción del sentido.

    La lectura funciona como un modelo general de construcción del sentido. Hay una tensión entre el acto de leer y la acción política. Cierta oposición implícita entre lectura y decisión, entre lectura y vida práctica. […] La vida se completa con un sentido que se toma de lo que se ha leído en una ficción. […] Persiste ahí la idea de que hay algo que debe ser preservado, algo que la lectura ha acumulado como experiencia social.

    Podríamos hablar de una lectura en situación de peligro. Son siempre situaciones de lectura extrema, fuera de lugar, en circunstancias de extravío, de muerte, o donde acosa la amenaza de una destrucción. La lectura se opone a un mundo hostil, como los restos o los recuerdos de otra vida. Estas escenas de lectura serían el vestigio de una práctica social. Se trata de la huella, un poco borrosa, de un uso del sentido que remite a las relaciones entre los libros y la vida, entre las armas y las letras, entre la lectura y la realidad. Guevara es el último lector porque ya estamos frente al hombre práctico en estado puro, frente al hombre de acción. “Mi impaciencia era la de un hombre de acción”, dice de sí mismo en el Congo. El hombre de acción por excelencia, ese es Guevara (y a veces habla así). A la vez Guevara está en la vieja tradición, la relación que mantiene con la lectura lo acompaña toda su vida.

    Hay una foto extraordinaria en la que Guevara está en Bolivia, subido a un árbol, leyendo, en medio de la desolación y la experiencia terrible de la guerrilla perseguida. Se sube a un árbol para aislarse un poco y está ahí, leyendo. En principio, la lectura como refugio es algo que Guevara vive contradictoriamente. En el diario de la guerrilla en el Congo, al analizar la derrota, escribe: “El hecho de que me escape para leer, huyendo así de los problemas cotidianos, tendía a alejarme del contacto con los hombres, sin contar que hay ciertos aspectos de mi carácter que no hacen fácil el intimar”.

    El Che y su asma, el médico enfermo. “‘El inhalador es más importante para mí que el fusil’, le escribe a su madre en la primera carta que le envía desde Sierra Maestra. El inhalador para respirar y los libros para leer. Dos ritmos cotidianos, la respiración cortada del asmático, la marcha cortada por la lectura, la escansión pausada del que lee. Eso es lo persistente: una identidad de la que no puede (y no quiere) desprenderse. La marcha y la respiración”.

    Hay una escena en la vida de Ernesto Guevara sobre la que también Cortázar ha llamado la atención: el pequeño grupo de desembarco del Granma ha sido sorprendido y Guevara, herido, pensando que muere, recuerda un relato que ha leído. Escribe Guevara, en los Pasajes de la guerra revolucionaria: “Inmediatamente me puse a pensar en la mejor manera de morir en ese minuto en el que parecía todo perdido. Recordé un viejo cuento de Jack London, donde el protagonista apoyado en el tronco de un árbol se dispone a acabar con dignidad su vida, al saberse condenado a muerte, por congelación, en las zonas heladas de Alaska. Es la única imagen que recuerdo”. Piensa en un cuento de London […]. Y parece que Guevara hubiera recordado una de sus frases finales: “Cuando hubo recobrado el aliento y el control, se sentó y recreó en su mente la concepción de afrontar la muerte con dignidad”. Guevara encuentra en el personaje de London el modelo de cómo se debe morir.

    Pensar en la mejor manera de morir.

    *

    “El último relato de Borges narra la historia de un hombre que recibe la memoria de Shakespeare. Entonces vuelve a su vida la tarde en la que escribió el segundo acto de Hamlet y ve el destello de una luz perdida en el ángulo de la ventana. Vivir con recuerdos ajenos es una variante del tema del doble, pero es también una metáfora de los usos de la tradición”.

    La historia de un hombre que recibe la memoria de Shakes peare97. La historia de un hombre que recibe la memoria de Europa. Esta incluye la de su pueblo.

    “La figura de la memoria ajena es para Borges el núcleo que permite entrar en el enigma de la identidad y de la cultura propia, de la repetición y de la herencia”.

    Herencia, cultura, identidad.

    Manejar una memoria impersonal, recordar con una memoria ajena. Esa parece una excelente metáfora de la cultura contemporánea. […] La memoria personal está en manos del Estado. (Lo mejor de la vida del sujeto moderno, aquello de lo que realmente podría enorgullecerse, es lo que está escrito, en secreto, en las fichas policiales y en los archivos de inteligencia). […] La ficción narra, metafóricamente, las relaciones más profundas con la identidad cultural, la memoria y las tradiciones. Su tema central [el de la novela actual] es, diría yo, la tensión entre cultura mundial y tradiciones locales. Entre la tendencia generalizada de uniformar la experiencia y construir grandes núcleos de memoria común y las resistencias parciales, la cultura situada, la voz particular, […] el barrio, la zona, el imaginario mundial.

    *

    Fragmentos de Jaime Gil de Biedma:

    Pero por memorable en literatura entiendo aquello que no solo se almacena en el bric-à-brac [aquí, como un desván de retazos] de la memoria, sino que sigue viviendo en la imaginación, en cuyo seno parece alumbrar las trazas de un sentido que por igual sirve de pausa a nuestra experiencia de lo real y a nuestra experiencia de lo imaginario.

    En las ficciones y en los poemas de Jorge Luis Borges, el orden que les da forma y sentido, haciéndolos vivir en la imaginación del lector, es también con frecuencia una ficción o un sueño o una impostura, una trama en trompe l’oeil [trampantojo], una broma inquietante que Borges con impunidad e indiferencia de Supremo Hacedor nos hace a nosotros, es decir: a sí mismo. Alguien afirmó una vez, ya no recuerdo quién, quizás el propio Jorge Luis Borges, que Shakespeare fue todos los hombres. Ciertamente Borges no es Shakespeare, y la universalidad de la literatura es otra; de él conviene afirmar que todos alguna vez hemos sido Borges, aunque no sabemos cuándo.

    Shakespeare fue todos los hombres.

    Todos alguna vez hemos sido Borges, aunque no sabemos cuándo.

    “[…] ya que las cosas que le ocurren a un hombre les ocurren a todos”.

    Escribir un poema es aspirar a la formulación de una relación significativa entre un hombre concreto y el mundo en que vive. […] Mis versos no aspiran a ser la expresión incondicionada de una subjetividad, sino a expresar la relación en que esta se encuentra con respecto al mundo de la experiencia común. Es la interacción entre estos dos factores —experiencia común y subjetividad— lo que poéticamente me interesa.

    Antes, Piglia sobre el Che: “Entra como médico y sale como guerrillero. E inmediatamente se constituye en el modelo mismo del guerrillero, en el guerrillero esencial digamos, el que ve la vida en la guerrilla como el ejemplo puro de la construcción de una nueva subjetividad”.

    Varlam Shalámov en la última de las conmovedoras Cuarenta y cinco cosas que aprendí en el Gulag: “45. Entendí que un escritor tiene que ser un extranjero en las preguntas que está tratando, y si conoce bien su material, escribirá de tal manera que nadie lo entenderá”.

    “El poeta debe situarse a una cierta distancia de su lector —de su interlocutor— y a una cierta distancia de sí mismo: exactamente a las mismas que cuando comunica socialmente, personalmente, con otros hombres. En pocas palabras finales: a menudo, la poesía que yo aspiro a hacer no es comunión, sino conversación, diálogo”.

    Experiencia común y subjetividad. Identidades y conciencias personales y colectivas. Afluentes entre intimidades y vínculos colectivos, ob/subjetividades. Yo y los otros. Lectura, acción. Sentido. Memoria, herencia y tradición, presente y futuro. Ríos celestes y galaxias subterráneas. Íntimos imaginarios comunes. (In)comprensión. Conversaciones.

  • Ampliar la mirada de les violències de gènere: cap a un model feminista d’atenció a persones LGTBI

    Enguany es compleixen 5 anys de l’aprovació de la Llei catalana contra la LGTBIfòbia. A un gran nombre de municipis, les polítiques LGTBI s’han ubicat a les regidories i departaments d’igualtat, de manera que es comparteixen recursos tècnics i econòmics amb les polítiques de gènere. Però, què implica incorporar les polítiques LGTBI a les polítiques d’igualtat? I, més concretament, què suposa pels recursos d’abordatge de les violències de gènere?

    Les polítiques LGTBI i les polítiques de gènere comparteixen la mateixa arrel: ambdues tenen l’objectiu d’eradicar les desigualtats que deriven del sistema binari de gènere. En el cas de les violències de gènere, sabem que afecten principalment les dones, però també les persones amb sexualitats o identitats de gènere no normatives. Si es considera que les desigualtats i violències que viuen les dones i les persones LGTBI formen part del mateix sistema sexe-gènere i tenen la mateixa font d’opressió, com es pot articular, des dels diferents programes i serveis, la lluita contra aquestes dues desigualtats?

    Amb l’objectiu d’aprofundir en aquestes qüestions, fa dos anys, des de l’Àrea de Recerca i Consultoria de la Fundació Surt vam posar en marxa Look Wide, un projecte d’investigació que aposta per ampliar la mirada sobre les violències de gènere i contribuir a desenvolupament d’una metodologia feminista d’atenció a persones LGTBI.

    Tot i aquesta aposta per ampliar la mirada, s’ha de reconèixer que la visió centrada en la violència contra les dones en l’àmbit de la parella heterosexual va suposar un gran avanç. Amb el desplegament de tota una legislació específica i d’una xarxa de recursos d’atenció i acollida es va respondre a un exigència històrica del moviment feminista. Al mateix temps, la violència masclista es va treure de l’espai privat passant a considerar-se una qüestió publica i una problemàtica social derivada de les desigualtats estructurals entre dones i homes.

    Com a contrapartida, la centralitat del perfil de “dona maltractada” no va permetre tenir en compte com el fenomen de la violència de gènere afecta a lesbianes, persones trans o homes gais; fins i tot altres dones heterosexuals que, per edat (adolescents, joves o grans), pel tipus de relació amb la persona agressora o per altres aspectes (treball sexual, consum de substàncies, salut mental, diversitat funcional, situació administrativa, etc.), molt sovint, queden excloses dels serveis i recursos, així com dels circuits d’atenció existents. Tot i que s’ha de valorar positivament la introducció de nous tipus i àmbits de violència dins la legislació catalana el 2008, en la pràctica el disseny dels serveis i les metodologies d’abordatge segueixen centrats en aquest perfil.

    En aquest marc, des de la Fundació Surt, al desembre celebrem una jornada internacional en la que participaran professionals de diferents serveis i recursos d’atenció i on es presentarà també la publicació Ampliar la mirada sobre les violències de gènere. Cap a un model d’atenció a persones LGTBI.

    Cal dir que, aquesta aposta implica no només incloure les persones LGBTI al model d’atenció existent, sinó que planteja el repte de repensar els serveis per tal d’oferir un suport que tingui realment en compte les seves necessitats. Aquest procés de canvi, comporta també, sense dubte, un compromís polític que s’ha de veure acompanyat de recursos tècnics i econòmics, i de la participació de diferents agents. Només d’aquesta forma podrem construir uns serveis inclusius i unes polítiques d’igualtat veritablement transformadores.

  • ‘Tertúlia Literària Dialògica’, una aposta de l’Atenció Primària i Comunitària als barris

    L’Institut Català de la Salut afirma que «en la salut, no només hi intervenen la biologia i el comportament, sinó també els determinants socials, que són els que expliquen la major part dels problemes de salut d’una comunitat. Els serveis sanitaris individuals i centrats en la malaltia no modifiquen l’estat de salut de la població de manera significativa, és necessari treballar per la salut col·lectiva. Per això, una part important de l’atenció assistencial està  orientada a la família i a la comunitat».

    Maria José Pardo, metgessa de família i directora del Centre d’Atenció Primària La Pau a Barcelona opina que «cal donar visibilitat a tota la feina que des dels CAP es fa per donar impuls a la Salut Comunitària i com s’està treballant en xarxa amb altres serveis i entitats per incidir en els determinants socials i reduïr les desigualtats». Un d’aquests treballs en xarxa s’ha materialitzat al voltant de la Tertúlia Literària Dialògica que promouen des del CAP La Pau amb el suport del Pla d’Acció Comunitària de La Verneda i La Pau.

    La Metamorfosi, de Kafka, Casa de nines, d’Ibsen, El viejo y el mar, de Hemingway o La casa de Bernarda Alba, de Lorca són els llibres que s’han llegit i compartit fins ara. El proper que es farà serà La senyora Dalloway, de Virginia Woolf. I és que, com ens expliquen, sempre es llegeixen clàssics de la literatura universal. Per què? Per Pardo, entenent que la literatura clàssica proposa un conflicte que s’acaba resolent, el què això fa és ajudar a créixer personalment i com a grup a les participants del taller.

    La Mar, una de les membres que participen de la Tertúlia des dels seus inicis, opina que llegir literatura clàssica fa que tots els participants d’una manera o altre es puguin veure reflectits: «per molt que alguns faci 100 anys que es van escriure tracten temes atemporals que vivim avui en dia com la soledat o el feminisme». Ella, com altres participants, va arribar al grup a través de la seva doctora de capçalera. «Pateixo ansietat depressiva i estic de baixa de llarga durada. La meva metgessa em va recomanar fer coses més enllà dels medicaments que em receptava. La treballadora social em va rellevar a alguns tallers i de tots aquest és el que més m’ha servit», ens explica.

    I és que per ella, que reconeix que mai havia estat una lectora fidel, aquest grup s’ha convertit en un espai de trobada, socialització i confiança. Si bé al principi la seva germana l’acompanyava, ara acudeix setmanalment a la cita ella sola. Com una companya del grup li recorda, «llegir et fa més lliure», però la Mar vol anar més enllà i ressalta que més lliure la fa poder considerar el CAP un espai seu, on poder parlar davant de gent que no jutjarà les teves opinions, amb qui parlar i escoltar les vivències d’altres. Depenent del dia, ens detalla, pots entendre un llibre d’una o altra manera i compartir-ho t’ajuda.

    Un dels motius pels quals podem pensar que el grup serviria és per combatre la soledat de la gent gran però no és aquesta l’única finalitat. Davant això, la Mar considera que «la soledat toca a tothom encara que pugui semblar de gent gran». Per experiència pròpia, diu, quan estàs molt malament et tanques en tu i deixes de relacionar-te i fer coses. Creu que per la gent gran anar a la tertúlia els obliga a activar-se i, a més, «senten que poden aprendre i també aportar». De fet, la mitjana d’edat del grup és de 50 anys i si bé la majoria són dones també hi ha algun home.

    Treball interdisciplinar per enfortir la salut comunitària als barris

    «Promoure la Salutogénesi amb activitats conjuntes amb altres entitats del territori, basades en les capacitats i potencialitats dels individus. Millorar les habilitats emocionals, cognitives i socials dels participants, fent xarxa i creant vincles amb la Comunitat. Potenciar la implicació de tots els professionals del centre en la Salut Comunitària duent a terme activitats pioneres».

    Aquest és el llistat d’objectius que s’amaguen darrere de les Tertúlies Literàries i Dialògiques que el CAP La Pau fa un any que celebra. Maria José Pardo, la directora del centre, ens explica que la idea va néixer a partir del diagnòstic de salut del barri que van fer ara fa 5 anys. Dins del programa ‘Fem barri, fem salut!’ hi ha diversos projectes dirigits a tractar el malestar psíquic, l’aïllament social i la solitud no desitjada. També en el somni de barri del Pla comunitari havia sortit la proposta de promoure la salut mental amb la comunitat obrint espais de diàleg obert com les tertúlies, entre pacients i professionals. «Vam veure que la tertúlia literària dialògica és una eina molt estesa i reconeguda en l’àmbit de l’ensenyament. Hi havia moltes experiències en escoles, escoles d’adults i també en presons però seria una eina pionera en un Centre d’Atenció Primària», relata. Va coincidir que des de l’Escola d’Adults de la Verneda una de les seves formadores voluntàries tenia experiència com a moderadora de tertúlies i en feia una amb pacients ingressats a l’àrea de salut mental de l’Hospital del Mar i va funcionar molt bé.

    «Aleshores ens vam preguntar per què no podíem reproduir-ho a l’espai del CAP. Dubtàvem si no seria millor un altre espai o si això ajudaria al benestar i al fet que els usuaris entenguin que les activitats o accions que es fan des del CAP no només van dirigides al guariment sinó que es fa prevenció i promoció de la salut», relata la doctora Pardo.

    El grup, que ajuda a fer xarxa, on es treballen habilitats socials i s’estimula el diàleg, estan format per unes 20 persones. Un moderador s’encarrega de donar la paraula, donant prioritat a aquelles persones que menys intervenen, per tal que tothom pugui exposar els seus arguments de manera igualitària. Els llibres els escullen els mateixos participants i són sempre clàssics de la literatura universal perquè «recullen moltes de les situacions quotidianes on el grup pot veure’s reflectit».  A més, Pardo també destaca que l’aposta per aquest tipus de literatura a banda de donar eines a les participants també les apodera, doncs «d’una altra manera potser no s’aproparien a una biblioteca o no s’atrevirien amb un llibre clàssic».

    Les tertúlies ara, en una segona edició, s’estan realitzant els dimarts a la biblioteca del CAP, d’on els participants també poden treure el llibre pactat. En cada trobada es comenta les parts que més han agradat i perquè, generant-ne un diàleg i una reflexió conjunta. Des del centre, creuen que realitzar aquest tipus d’activitats als CAP «apropa a la Comunitat de manera inclusiva millorant la capacitat dels participants per escoltar als altres i la creació del coneixement amb el diàleg».

  • Vint segons per no morir

    El sabó té una índole curiosa. Les seves molècules són antagonistes aparents: unes li fugen a l’aigua i s’enganxen al greix. A les altres els agrada l’aigua més que a un ànec. Aquesta naturalesa complexa fa que una sola cosa dissolgui el greix i després l’escorri de la pell, teixit o metall en la qual està pegada. Fàcil. Fàcil?

    Els éssers humans sabien fer sabó almenys 2.800 anys a. C. Un cilindre babilònic d’argila portava la recepta bàsica: bullir greixos amb cendres. El conte no venia complet, perquè el cilindre no explicava per a què usaven allò. Però se sap.

    Teníem sabó. Li devem la vida a l’aigua. I a l’ésser humà no se li ocorria que era una bona idea rentar-se les mans que manipulen artefactes que qui sap en quines altres mans van caminar, toquen terra, porten menjar a la boca, freguen llavis, rebreguen teixits, eixuguen suors febrils, es xopen amb les baves dels nens…

    En la Bíblia es descriu que en el 701 aC l’assiri Senaquerib va ordenar el setge de Jerusalem. Però va arribar un àngel durant la nit i va derrocar a 185.000 homes en el campament assiri. A l’alba, segons el relat, eren tots cadàvers. Un infectòleg, potser, intuiria una epidèmia de còlera.

    L’historiador Tucídides, en Història de la Guerra del Peloponès, va descriure l’arribada de la Plaga d’Atenes. L’epidèmia va arribar pel port. Havia travessat Àfrica per a arribar als dominis grecs. De sobte, la malaltia va caure sobre Atenes. Una tercera part dels seus habitants va morir. Una plaga que no hauria passat a la història si els atenesos s’haguessin rentat les mans abans i després de cuinar, d’atendre els malalts, de tractar ferides. Abans de menjar. Després d’anar al bany, sonar-se el nas, tossir, esternudar, acariciar al gat, gratar-li la panxa al gos o intercanviar algunes monedes.

    Però continuem morint durant mil·lennis. I en el segle XIX els qui morien més eren les qui parien. Als hospitals. Oliver Wendell Holmes, metge i poeta, va concloure que la febre puerperal que matava a tantes en les maternitats es transmetien d’una pacient a una altra per mitjà dels metges i les infermeres que les atenien. Ell va recomanar en l’assaig On the Contagiousness of Puerperal Fever, en 1843, que «un metge dedicat a atendre parts ha d’abstenir-se de participar en autòpsies de dones mortes per febre puerperal, i si ho fes haurà de rentar-se acuradament, canviar tota la seva roba, i esperar almenys 24 hores abans d’atendre un part». Dins de l’hospital, rentar-se les mans abans i després d’atendre les pacients va reduir la malaltia i la mortalitat. Però fora, l’ofès gremi -com així que els metges transmeten malalties mortals?- va rebutjar la seva teoria. No va ser l’únic pioner de la bona rentada de mans al qual li va anar mal.

    Per aquella època, a l’hongarès Ignac Filip Semmelweis estava desenvolupant la mateixa teoria que Holmes i Nightingale. Ell treballava en l’Hospici General de Viena i va descobrir que les qui parien tenien més febres puerperals que les que parien a casa. Ho va registrar: a l’hospital, moria el 30%. A casa, el 15%. La seva teoria era que les dones que rebien més visites de metges i estudiants -que venien dels quiròfans o la morgue- eren les que emmalaltien i morien més. Així que va posar aigua i sabó a l’entrada i va demanar que matrones i obstetres es rentessin les mans amb una solució desinfectant abans de veure a les embarassades. Les infeccions es van reduir a menys del 10% de les qui parien. Va publicar els seus resultats el 1861, però, de nou, la comunitat científica ho va castigar per dir que eren els metges els qui emmalaltien als seus pacients. De no haver estat per Lister i Pasteur…!

    El 15 d’octubre, se celebra el #DiaMundialDelLavadoDeManos. L’Organització Mundial de la Salut i l’Organització Panamericana de la Salut van proposar que en aquesta data, des de 2008, recordem que una rutina tan simple pot salvar centenars de vides.

    La pròxima vegada que entrin al bany, recordin taral·larejar al seu cap l’Aniversari Feliç, dues vegades, mentre s’ensabonen i esbandeixen. Vint segons basten.

    Ja sabem que a Lady Macbecht «tots els perfums de l’Aràbia no bastarien a rentar i purificar aquesta mà meva», i que a Ponç Pilat rentar-se les mans ho va inscriure en la història catòlica com a omís, no criminal. (Per a l’església abissínia, a Etiòpia, és un sant). Però no oblidin quantes vides s’han salvat des que als hospitals van començar a escoltar a Holmes, Nightingale i Semmelweis.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Els valors que haurien d’orientar la reforma necessària i urgent del sistema català de salut

    El sistema sanitari Català no ha canviat substancialment des de la seva creació als anys vuitanta i actualment no dóna una resposta adequada a les noves necessitats de salut. Per seguir progressant hauria d’abandonar els programes o estratègies sectorials orientades a reformar aspectes concrets com les urgències, l’atenció Primària, els hospitals o les llistes d’espera. Tampoc avançarà reclamant i posant més recursos econòmics en l’actual estructura per seguir fent el mateix. Nosaltres pensem que efectivament cal incrementar pressupost, però per invertir-lo en accions orientades a millorar la salut de la població. Els serveis de Salut Pública han de ser l’eix vertebrador de les polítiques intersectorials de salut.

    És per això que posem com a primera qüestió la necessitat d’un canvi radical i estructural del model, un canvi de paradigma, passant d’un model centrat en la malaltia i la medicalització a un model públic de Salut Integral centrat en la persona.

    Els valors que ha de tenir el sistema públic de salut

    La salut de tota la població i l’atenció a les necessitats de salut de les persones són els elements centrals que han de dirigir les polítiques i les actuacions del Sistema. Les persones han de disposar del dret de ser les protagonistes dels serveis de Salut junt amb els professionals, que estan al servei d’aquestes. Cal fomentar la seva autonomia per ser persones actives i apoderades en la seva salut i de la salut de la comunitat.

    La salut és allò que importa. Per un Sistema integral de Salut, no només d’atenció sanitària a la malaltia, orientat als determinants socials de la salut, la promoció de la salut i a les necessitats de les persones i comunitats. Per això cal revertir els processos de medicalització i de mercantilització actuals.

    Un sistema centrat en la cura de les persones i no exclusivament en la recerca incansable d’un diagnòstic. Donat el perfil epidemiològic actual, l’envelliment i les malalties cròniques, les Cures han de ser un dels eixos centrals del sistema sanitari

    La salut és integral. Actuar i avaluar el que l’OMS va establir com determinants socials de la salut: «la situació en la qual la població creix, viu, treballa i envelleix, i del tipus de sistema que s’utilitza per combatre la malaltia». Visió que ha de contemplar també els factors psico-socials, econòmics, culturals, medi-ambientals, de gènere. L’avaluació de l’impacte d’aquests factors en la salut i la seva modificació hauria de ser preceptiva en la promulgació de qualsevol política pública.

    Sistema Sanitari Públic ha de ser integral, universal, accessible i equitatiu. El Sistema Sanitari derivat del Decret 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat, estableix el principi d’universalitat, objectiu encara no assolit. Per això cal la derogació del Decret llei 16/2012. Un Sistema per a tothom, que asseguri l’accessibilitat geogràfica, social i cultural amb criteris d’efectivitat, adequació i equitat en l’atenció de les persones.

    Un finançament suficient del Sistema Sanitari amb recursos fiscals, per tal de garantir la contribució solidària i progressiva segons els nivells de renda a la sostenibilitat financera del sistema sanitari públic. Amb planificació, gestió i provisió públiques sense afany de lucre. Mentre això no sigui possible, o en casos justificats en què el sistema públic no pugui prestar el servei, s’han d’aplicar clàusules de qualitat, transparència absoluta, rendiment de comptes i reversió en cas d’incompliment. Cal definir els criteris «d’economia social i solidària».

    L’Atenció Primària, ha de ser l’eix bàsic de l’atenció sanitària. Un sistema en el qual l’Atenció Primària i Comunitària sigui l’eix dels processos assistencials, amb un ple desenvolupament de les seves competències i un adequat finançament i reconeixement.

    Sanitat segura, eficient i de qualitat amb resultats avaluables i transparents, que atengui els interessos i la salut dels ciutadans i ciutadanes,

    Governança participativa de la sanitat pública. La participació dels professionals i la ciutadania en la governança i la gestió del sistema sanitari públic.

    Un sistema independent dels interessos de les companyies farmacèutiques, de productes sanitaris. Independència que ha d’afectar els òrgans i activitats de planificació, regulació, provisió, formació i investigació. Independència també dels interessos corporatius i partidistes.

    Garantir per les persones treballadores del Sistema: La qualitat de les condicions laborals, la major autonomia de les unitats assistencials, la conciliació personal i familiar, la qualitat de les retribucions, els temps necessari per a una assistència de qualitat, formació, docència i recerca.

     

     

    1.Membres del Grup de Debat

    Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Carlos A. Gonzalez, Carme Borrell, Carmen Catalan, Carme Valls, Cesca Zapater, Emili Ferrer, Jordi Colomer, Joan Benach, Joan Gene, Josep Martí, Josep Soler, J.R. Villalbí, Lluis Rajmil, Maria José Fernandez de Sanmamed, Montse Montaña, Maribel Pasarin, Olga Fernandez, Sara Jaurrieta, Vicente Ortun, Xavier Castells, Xose Lopez de Vega .

    Podeu consultar el document complet aquí 

  • Alfabetització periodística

    Entre els ciutadans i la premsa existeix un gran desacord, que s’aprecia clarament en les notícies de ciència i salut. La gent espera que la premsa li expliqui la veritat factual i que la hi expliqui amb transparència i rigor, però es senti defraudada perquè el que abunden són les informacions imprecises, confuses, exagerades i tendencioses que augmenten la desconfiança cap als mitjans. La malèvola etiqueta de fake news ha posat el focus de la desinformació en la premsa, quan el gruix del problema no està tant en les notícies periodístiques com en tota la informació que les envolta, les recicla, les distorsiona o d’alguna manera s’associa a la notícia i es confon amb ella. Aquesta gran cerimònia de la confusió obrada per les xarxes socials i per comunicadors poc acreditats i amb interessos particulars repercuteix negativament tant en la premsa com en el públic, alhora que aprofundeix en el desacord entre l’una i l’altre.

    Una de les raons d’aquest desacord i de no pocs malentesos és la falta de cultura periodística dels ciutadans, perquè molts no acaben d’entendre què és el periodisme i com treballen els periodistes. Un estudi de l’American Press Institute (Americans and the News Media: What they do –and don’t– understand about each other) mostra que bona part del públic no comprèn alguns termes periodístics elementals: el 50% de la gent no sap exactament quina és la diferència entre un editorial i una tribuna d’opinió, el 43% no sap què significa el terme «atribució» en periodisme, el 28% no distingeix entre un reporter i un columnista, el 27% no coneix quina és la diferència entre un editorial i una notícia, i el 21% no distingeix entre un comunicat de premsa i una notícia.

    També la premsa té la seva responsabilitat, perquè moltes vegades no separa adequadament la informació de l’opinió, alhora que fomenta les tribunes i columnes en detriment de les notícies i reportatges (més cars de produir) i permet que la informació s’infiltri d’opinió més o menys vetllada. D’altra banda, tampoc sempre delimita informació i publicitat com cal: molts publireportatges i continguts patrocinats no porten l’avís que, malgrat la seva aparença periodística, estem davant pura i simple publicitat. Per tant, no és d’estranyar que, segons el citat estudi, a penes el 18% de la gent sàpiga què és la «publicitat nativa» (native advertising), aquesta nova etiqueta per als tradicionals publireportatges. Una altra dada reveladora és que quan es pregunta al públic què entén per fake news, moltes de les seves respostes s’allunyen del sentit primigeni que li va atorgar Craig Silverman el 2014, quan es va usar el terme per primera vegada: «informació completament falsa creada i difosa per a obtenir algun benefici».

    Davant aquesta general falta de cultura periodística, deuen els periodistes esforçar-se per explicar algunes qüestions bàsiques del seu ofici? Aquesta pregunta, que va sobrevolar un dels debats del recent VII Congrés de Comunicació Social de la Ciència, celebrat a Burgos del 9 a l’11 d’octubre, no té una reposada unànime. Però certament no vindria malament que els periodistes científics fessin una mica d’alfabetització periodística alhora que informen i divulguen la ciència, perquè tot això ajudaria a fomentar el consum crític de la informació científica. Tant el públic com els periodistes semblen estar d’acord que el periodisme ha de concentrar-se a verificar els fets i a explicar-los amb claredat i transparència, però per a això fa falta entendre millor què és el periodisme, que el distingeix de la comunicació i la publicitat, i com es fabriquen les notícies i el que no ho són.

  • La infermeria familiar i comunitària està de rebaixes

    El mes de juliol es va signar l’acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’Institut Català de Salut (ICS) pel qual s’estableix un concurs de trasllat obert i permanent que facilita la mobilitat geogràfica del personal. Es refereix als processos de mobilitat voluntària, coneguts com a concursos de trasllat. Ha estat signat per representants de l’Administració de la Generalitat i les organitzacions sindicals presents a la mesa (Metges de Catalunya, CCOO, UGT i SATSE). Es tracta d’un concurs de trasllat obert i permanent que s’aplicarà per cobrir les vacants que es vagin generant a partir d’una convocatòria única que mantindrà la seva vigència en el temps i en el qual hi poden participar treballadors de tot el Sistema Nacional de Salut; afectarà totes les categories professionals llevat el personal facultatiu especialista d’hospital o les places amb funcions de comandament.

    Per als llocs de treball a l’atenció primària (AP) especifiquen uns perfils propis d’infermeria: infermeria clínica territorial, infermeria pediàtrica, infermeria d’urgències/triatge CUAP, infermera gestora de casos i infermera de PADES. Incomprensiblement no es contempla el perfil d’infermeria familiar i comunitària (IFiC), malgrat el reconeixement de l’especialitat des de fa anys. En canvi, s’estableix una puntuació addicional per a la cobertura dels llocs d’infermeria d’equip d’atenció primària (EAP) de fins a 20 punts que es pot obtenir mitjançant: el títol d’especialista en IFiC o de pediatria (10 punts), la formació acreditada específica en IFiC de 100 hores (10 punts), el coneixement de l’eCAP (10 punts) o l’experiència en EAP (10 punts).

    L’acord ha estat criticat per la taula infermera d’atenció primària (TIAP) perquè considera que el fet d’equiparar una formació de 100 hores amb un títol d’especialista de dos anys, menysté la formació que és necessària per a la seva obtenció i la qualificació professional de les infermeres especialistes en el primer nivell assistencial, així com infravalora l’impacta que això pot tenir en les persones ateses.

    La Llei 44/2003, de 21 de novembre sobre l’ordenació de les professions sanitàries i el Reial Decret 450/2005, de 22 d’abril sobre les especialitats d’infermeria va representar un gran avanç en la professió infermera, doncs va obrir la porta a un model d’especialitats, on la d’IFiC es considera clau per a la qualitat de l’AP. És evident que si es forma en una especialitat per exercir en un lloc de treball, ningú hauria de poder optar-hi sense la titulació requerida.

    El treball de les infermeres a l’AP és molt diferent del que es fa en un centre hospitalari: són infermeres especialistes en la cura de les persones, famílies i comunitats, amb una mirada biopsicosocial i de l’entorn, que atenen de manera autònoma, i compartida amb altres professionals, la salut dels seus pacients en tot el seu cicle vital. També en les diferents etapes i aspectes d’aquest continuu assistencial, com ara la promoció de la salut, la prevenció i cura de la malaltia, el seguiment i la rehabilitació. Infermeres que saben l’important que és escoltar, conèixer els seus pacients, la relació de confiança que s’estableix entre ells, el manteniment d’aquesta relació al llarg del temps, arribar als que més necessiten ajuda, conèixer l’entorn social i cultural on treballen, o ajudar a morir amb dignitat.

    Fins a l’actualitat, els concursos oposició de l’ICS no han considerat l’especialitat d’IFiC una condició necessària per optar a una plaça d’equip d’atenció primària (EAP). Amb motiu del concurs de trasllat del 2015 vàrem criticar que no hi hagués un perfil específic d’infermera d’AP i que no es valorés l’experiència de treball de moltes interines. Significa un pas endavant que ara, en l’actual concurs de trasllat, es valori l’experiència de treball en un EAP i s’atorgui una puntuació addicional pel títol de l’especialitat, però és del tot insuficient. I no és acceptable que s’equipari una especialitat que suposa dos anys d’estudis i pràctiques, a una formació de 100 hores. Aquest fet indica que no es valora prou el treball de la infermera d’AP, molt més complex, per cert, que el d’alguns perfils que sí que es reconeixen; ni es dóna valor a l’especialitat per part de l’administració ni per part dels sindicats signants. A més, representa un menyspreu per a les infermeres que s’han preparat per obtenir l’especialitat. A ningú no se li acudiria donar una feina de llevadora, per exemple, sense la formació necessària i acreditada.

    Es preveu que una gran part de trasllats seran de les professionals d’infermeria hospitalària cap a l’atenció primària, tal com ha passat en els darrers concursos de trasllat, el que fa pensar que es vol afavorir el traspàs d’infermeres d’hospital als EAP, cosa totalment lícita sempre que es compti amb la formació suficient. Quan no és així, es poden produir disfuncions en els EAP, llargs períodes d’aprenentatge després de la incorporació i, fins i tot, frustració en veure que la realitat de l’AP no s’ajusta a les expectatives que van motivar el trasllat.

    A la manca de reconeixement de l’IFiC i a l’escassa importància que es dóna a l’AP, respon l’oferta que algun sindicat (com a mínim CCOO) fa a la seva afiliació d’un curs de 100 hores, dirigit a infermeres hospitalàries que optin a places de l’AP i que els donarà els mateixos punts que l’especialitat. Entenem que els sindicats signants fan un flac favor a les infermeres per l’acceptació en la mesa de negociació d’aquesta formació inferior a l’especialitat, i que CCOO en concret, no tan sols no defensa les professionals d’AP, sinó que actua amb oportunisme i falsedat en muntar un curs que titula «per a especialistes en infermeria familiar i comunitària», quan l’obtenció del títol de l’especialitat està regulat per un real decret i requereix dos anys de formació.

    Des del FoCAP volem expressar el nostre rebuig als criteris de puntuació del concurs de trasllat per a infermeria d’AP i a aquesta oferta formativa. Volem dignificar l’AP i les infermeres d’AP i volem obtenir el ple reconeixement de l’especialitat d’IFiC. Com a signants del posicionament de la TIAP demanem al Departament de Salut la creació de les categories professionals i la seva vinculació als llocs de treball.

  • La lliçó de Txernòbil

    Mai no hauria pensat que el lloc del pitjor desastre industrial de la història, el que va tocar de mort el darrer dels imperis i va despertar la humanitat del somni de l’energia barata i sense conseqüències, s’acabaria posant de moda: Txernòbil. Alguns pensareu en la platja de l’antiga tèrmica de Badalona, rebatejada amb aquest mateix nom per l’aspecte poc atraient que devia tenir llavors. Però mentre la Txernòbil badalonina ja fa temps que ha estat colonitzada pels nudistes (molt deuen haver millorat les coses!), a la ucraïnesa hi proliferen els viatges organitzats per a qui, comptador Geiger en mà, busca noves experiències i està disposat a pagar un preu gens menyspreable per l’adrenalina de veure com es dispara l’agulla del dosímetre.

    Els curiosos que no poden o no s’atreveixen a anar-hi disposen de còpies digitals en 3D per passejar-se virtualment pels principals escenaris post-apocalíptics de la veïna ciutat fantasma de Prípiat, a mode de joc d’ordinador, sense perills, on les vides es poden restituir amb cada nova partida.

    El darrer exponent d’aquesta txernobilmania és la minisèrie homònima (només té 5 capítols d’aproximadament 1 hora cadascun), escrita per Craig Mazin i magistralment dirigida per Johan Renck per a la plataforma audiovisual HBO. El producte resultant és una barreja de reportatge i dramatització que, deixant de banda algunes llicències del guió, és fruit d’una exhaustiva recerca històrica. Una d’aquestes fonts prové de l’escriptora Premi Nobel de Literatura Svetlana Alexievich que, en la seva crònica La pregària de Txernòbil, recull el testimoni de centenars de persones que varen viure el drama en primera persona.

    Però si voleu saber on comença i acaba la ficció projectada a la sèrie, i com de difícil va ser cobrir els buits d’informació, us recomano que escolteu els podcasts del director, disponibles a Youtube. L’excel·lent representació i ambientació de Txernòbil l’han fet mereixedora de nombrosos reconeixements a la darrera gala dels Emmy de fa uns dies.

    Aquesta tragèdia en cinc actes s’inicia en retrospectiva a partir del testimoni de Valery Legasov, el prominent científic soviètic que va rebre l’encàrrec de gestionar les conseqüències del desastre, i que ell mateix va gravar d’amagat en cassets per donar a conèixer al món la seva versió dels fets. Va ser un 26 d’abril de 1986, pocs dies abans de la celebració de la gran festa comunista del primer de maig. Una cadena de circumstàncies imprevistes, errors tècnics, i greus negligències durant una prova de seguretat va acabar amb l’explosió del reactor número quatre de la Central Elèctrica Nuclear Vladímir Ilich Lenin, més coneguda com Txernòbil.

    S’estima que l’accident va alliberar una radiació equivalent a més de 500 bombes atòmiques com la llançada sobre Hiroshima, i que va causar un nombre de víctimes que, si bé mai es podrà saber del cert, s’estima que a llarg termini sumarà milers i milers de morts prematures, moltíssimes més que les 31 reconegudes oficialment a dia d’avui.

    En Legasov es va haver d’enfrontar a la urgent necessitat de contenir la radioactivitat emesa en unes proporcions incommensurables, tan intangible i ubiqua com letal. L’afany per entendre allò inexplicable el va confrontar amb un sistema polític al que pertanyia, però que ara conspirava per ocultar la veritat. Aquesta doble natura del mal, la de les forces desfermades de la matèria, però també la de l’esperit dels humans, immergeix l’espectador en un ambient opressiu que impregna de mort una ciutat que un dia va representar l’ideal soviètic. Després d’un procés gairebé catàrtic, emergeix la veritable causa del desastre: la ocultació i la negació de la veritat, de forma sistèmica i sistemàtica, i les conseqüències que això té sobre la població, recollit en l’epígraf que obre la sèrie: “Quin és el cost de la mentida?”.

    La meva fascinació particular amb Txernòbil va iniciar-se ja fa dues dècades, per motius professionals, quan un equip de científics va introduir un robot en zones del reactor danyat amb nivells de radioactivitat incompatibles amb la vida. Per sorpresa de tothom, varen observar que les parets estaven cobertes per una floridura de color negre que aparentment era capaç d’aprofitar la radiació per créixer, de forma anàloga a com les plantes ho fan amb la llum. En aquells moments, jo feia la meva tesi doctoral sobre l’estudi d’uns fongs que varen resultar ser d’aquest mateix grup, caracteritzats per la seva capacitat de sobreviure en tota mena de condicions extremes.

    Aquesta particularitat els converteix en agents potencialment útils per a determinades aplicacions en biotecnologia, però també ens convida a reflexionar sobre la resiliència i adaptabilitat de la vida. L’evolució de la Terra ha passat per nombroses extincions massives, i cada una d’elles ha representat una nova oportunitat per l’evolució i diversificació de les espècies.

    És una paradoxa que nosaltres, que som un fruit prou singular d’aquesta evolució, puguem ser la causa de la propera gran crisi planetària. Però si la Natura tingués consciència, no se’n preocuparia gaire. Ha passat per situacions molt més compromeses des dels orígens de la vida, i continuarà evolucionant i trobant solucions als nous reptes que se li presentin, tal com ho han fet els fongs negres de Txernòbil. La qüestió és si nosaltres també serem capaços de fer-ho.

    Per això cal que ens preguntem sobre el cost de desconèixer, d’autoenganyar-nos, de no voler ser conscients de les conseqüències de les nostres accions sobre l’entorn natural, social, tecnològic, polític. Aquesta és la lliçó que hem d’aprendre de Txernòbil. La ignorància, la desídia, i la manipulació, sovint al servei d’interessos d’uns pocs, estan en bona part dins la llavor de la propera crisi climàtica que se’ns apropa inexorablement, com un Txernòbil a càmera lenta, però que aquest cop serà d’abast global.

  • El camí cap a la infermera escolar

    Tot comença amb el diagnòstic, epilèpsia farmacorresistent, espina bífida, estenosis subglòtica, diabetis mellitus tipus 1, síndrome stxbp1… descobreixes que el teu fill no compleix cap dels criteris de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per accedir a cap tipus de suport a l’aula… I finalment t’adones que educació no té cap recurs per tal de garantir una atenció sanitària de qualitat durant l’horari lectiu i no lectiu. Alumnes invisibles, mestres I vetlladors realitzant tasques sanitàries i famílies (normalment mares) instal·lades als centres escolars són les conseqüències d’un govern que abandona als seus alumnes.

    I fa que no puguis participar en el projecte educatiu de l’escola (ni menjador, ni excursions ni colònies).

    Tot plegat és un terratrèmol familiar bio-psicosocial, alteració dels ritmes biològics, simptomatologia ansiosa, depressiva, disminució dels ingressos. Teníem dues opcions: l’acceptació d’una situació injusta o bé alçar la veu i fer visibles als nostres fills.

    Permeteu-nos començar pel principi. Al mes de gener d’aquest mateix any en Lluís Guinó (PdCAT) ens va obrir les portes del Parlament, vam fer arribar la nostra proposta a tots els grups parlamentaris. Vam ser molt clares: volem la incorporació d’una infermera escolar a totes les escoles; com podeu suposar, és difícil que algú s’hi oposi, parlem de béns jurídics com la família, els drets dels infants, la salut i l’educació inclusiva. I al juny el Parlament va aprovar una moció sobre escola inclusiva presentada per Esther Niubó (PSC) en la qual, entre altres coses, s’insta el Govern a atendre les necessitats sanitàries de l’alumnat amb malalties cròniques. Ara restem a l’espera de data per la compareixença al Parlament davant la Comissió de Salut i Educació.

    Però sabíem que no era suficient restar esperant, i vam instar al conseller Josep Bargalló i la consellera Alba Vergés a posar una data de reunió. Van delegar aquesta reunió en la Sra. Imma Reguant, subdirectora general d’Educació Inclusiva, i la Sra. Carmen Cabezas, subdirectora general de Promoció de la Salut. Hem tingut sort de trobar-les en el nostre camí, implicades professionalment i personal per tal de donar resposta a les necessitats de cura i atenció permanent dels infants amb malalties cròniques.

    El treball interdepartamental que pot ser semblar tan obvi no ho era, almenys fins ara. Ambdues van posar el punt de partida a l’Acord Marc Salut-Educació i aquí és on ens trobem ara. Pel que fa als alumnes amb necessitats sanitàries, l’Acord Marc constitueix un instrument molt valuós per protocolitzar i sistematitzar la detecció de casos i el traspàs d’informació entre Educació I Salut.

    Aquesta seqüència serà la següent:

    • En el moment de la preinscripció al centre educatiu, les famílies autoritzarem el traspàs de dades de l’alumne.
    • Conjuntament la família amb el seu equip pediàtric de primària elaboraran el PIIC (pla individualitzat interdisciplinar i compartit), on es concreten les necessitats sanitàries de l’alumne i es pactarà actuació.
    • El PIIC arribarà a la infermera del CAP de referència del centre educatiu (els centres educatius disposaran d’un CAP de referència de la zona, de vegades no coincidirà amb el CAP de referència de l’alumne, però treballaran comunicats).
    • A la Comissió d’Avaluació de la Diversitat (CAD) es concretarà el recurs que l’alumne necessita: qui, com, quan i durada (aquesta comissió està representada per docents, tutors, psicopedagogs, infermera, etc.)
    • Finalment, l’EAP demanarà el recurs pertinent.

    Es disposarà i crearan tantes comissions com zones sanitàries esdevinguin, i al capdamunt de totes la Imma Reguant i la Carmen Cabezas.

    Tot l’acord Marc Salut-Educació està ja redactat i en mans de les diferents assessories jurídiques; tan sols falten les signatures dels consellers, i per tant restem a l’espera que trobin el moment de fer aquesta signatura.

    La seva realització farà que els nostres fills puguin participar del projecte educatiu del centre en condicions d’equitat. Si parlem d’inclusió parlem d’equitat, donar a cada alumne allò que necessita.

    L’altre aspecte que considerem un èxit rotund és que per primera vegada el Departament d’Educació reconeix als alumnes amb necessitats sanitàries com alumnes amb NEE. Fins ara eren invisibles, aquest és un triomf absolutament nostre!

    En aquest camí no hem estat soles. Al contrari, hem estat molt ben acompanyades de la mà d’en Ramon Font, l’Anna Gardeñas i l’Anaïs López d’USTEC; d’en Manel Pulido i la Teresa Esperabé de CCOO; de l’Engràcia Soler, presidenta d’ACISE (Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar; de la Natàlia Colina representant d’ACISE i del COIB; i d’en Lluís Vila, president de FAPAES. Gràcies a tots per ser-hi.

    Aquests agraïments no són un punt i final, són un continuem. Ara falta la part més complicada materialitzar l’Acord Marc Salut-Educació. Per una banda, aquells alumnes considerats casos sanitaris complexes han de disposar d’una infermera fixa al centre, en aquests casos les intervencions puntuals d’una infermera itinerant no s’ajustarien a les seves necessitats.

    Per altra banda, som realistes i sabem que toparem amb l’excusa dels pressupostos, la manca de personal dels CAP… però hem de ser optimistes intel·ligents: l’Acord Marc ha de constituir el punt de partida per la incorporació de la infermera a tots els centres educatius.