Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Quines són les claus per reconstruir el sistema sanitari?


    El passat dimarts 24 de novembre va tenir lloc, telemàticament, l’acte «Reconstruir el sistema sanitari», la primera sessió del cicle de debats que organitza l’associació Amics de la UAB sobre els efectes de la Covid-19. Es tractava d’un primer debat sobre el sistema sanitari i les principals exigències i vies per a la seva reconstrucció. Els dos ponents, referents en el tema, van ser Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública per la Universitat Autònoma de Barcelona, i Amando Martin-Zurro, doctor en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en Medicina Familiar i Comunitària i en Medicina Interna. L’acte va ser moderat per Èlia Pons, coordinadora del Diari de la Sanitat.

    En les seves intervencions, els dos ponents van posar de manifest que el que -aparentment- era un dels millors sistemes sanitaris del món va patir una important sotragada per la pandèmia de la Covid-19, que va posar de manifest les seves debilitats. En una primera part del debat, els dos ponents van exposar així les debilitats del sistema sanitari espanyol, en termes de la seva poca eficiència, el seu infrafinançament crònic i també en termes d’organització institucional de les administracions públiques, central i autonòmiques, i de la voluntat política. A partir d’aquí, en una segona part del debat, els dos ponents van plantejar les principals línies d’actuació que necessita la reconstrucció del sistema sanitari.

    En aquest sentit Miquel Porta va plantejar una reforma en sentit federal que afavoreixi la coordinació, cooperació i lleialtat en els diferents nivells de poder, reforçant les infraestructures de salut pública. També Amando Martín-Zurro, va posar de manifest la necessitat de repensar el sistema sanitari i la transversalitat de les polítiques, buscant l’equilibri entre la part del sistema més tecnificada i la part més dedicada a la cura de les persones, integrant també el sistema sanitari i el sistema social. Miquel Porta va insistir en la necessitat de desenvolupar i traduir en la pràctica la legislació ja existent en matèria de salut pública. Els dos ponents van plantejar que els elements claus del sistema acaben sent l’atenció primària i la salut pública, precisament. segons explicaven, les dues especialitats més abandonades i oblidades per l’administració. Com deia Martín-Zurro, potser la crisis del coronavirus pugui constituir el revulsiu necessari i configurar una oportunitat pel canvi i la reconstrucció.

  • Així afecta la Covid-19 al sistema cardiovascular

    La pandèmia originada pel coronavirus SARS-CoV2 a Wuhan (Xina) està tenint una dispersió molt alta. Ha arribat ja a detectar-se en més de 190 països en el món. A més, està causant severs problemes sanitaris i econòmics en múltiples països, inclòs Espanya.

    Els pacients infectats amb SARS-CoV2 desenvolupen la malaltia Covid-19 i presenten diferent simptomatologia clínica. La més severa és una pneumònia atípica, que a més cursa amb una alta mortaldat en pacients d’avançada edat.

    Els Coronaviridae comprenen una família de virus d’ARN amb una organització genòmica i mecanismes funcionals comparables. Es denominen així per la corona característica que mostren en observar-los en microscòpia d’alta resolució.

    El cicle de vida de la SARS-CoV2 no s’ha establert rigorosament, si bé se sap que s’uneix a les cèl·lules a través del mateix receptor que el SARS-CoV1, enzim convertidor d’angiotensina 2 (ACE2), després del qual s’internalitza.

    Donada la importància farmacològica de l’angiotensina / ACE2 en la malaltia cardiovascular, ACE2 ha estat objecte de molta atenció i vigilància mèdica. Després de l’entrada en les cèl·lules, el genoma viral d’ARN comença a generar les seves proteïnes que permeten la seva replicació i posterior alliberament.

    És important destacar que les diferències moleculars subjacents a la diferent simptomatologia clínica entre SARS-CoV2 i SARS-CoV1, com la latència prolongada, predisposició per a persones amb afeccions cardiovasculars preexistents i una predilecció per complicacions miocàrdiques, romanen encara sense aclarir.

    Presentació clínica i progressió de la malaltia

    En els primers estudis multicèntrics de pacients hospitalitzats a la Xina, els símptomes més comuns van ser febre fins en un 90%, seguit de tos, fatiga, producció d’esput i falta d’alè.

    Els símptomes menys comuns inclouen mal de cap, miàlgies, mal de coll, nàusees, vòmits i diarrea. D’altra banda, el període mitjà d’incubació, o temps des de l’exposició probable fins al primer símptoma, és de 4 dies. Així mateix, el 99% dels pacients infectats desenvolupen símptomes dins dels primers 14 dies.

    Pel que fa a l’evidència de lesió cardíaca i/o renal a l’ingrés, pot ser variable, però tendeix a estar absent després de l’hospitalització inicial. Moltes de les manifestacions més greus, com la síndrome respiratòria aguda, la lesió renal aguda i la lesió miocàrdica, tendeixen a ocórrer entre els 8 i 14 dies després de l’inici dels símptomes i presagien pitjors resultats.

    Per últim, diversos estudis han identificat l’edat avançada i la presència d’altres patologies, com diabetis, hipertensió, malaltia coronària o malaltia pulmonar prèvia, com predictors d’una progressió més significativa de la malaltia, amb taxes més altes d’ingrés a l’UCI i mortalitat.

    Manifestacions cardiovasculars

    Nombrosos estudis han reportat la lesió cardíaca aguda com una manifestació important de Covid-19. Aquesta es caracteritza per una elevació de marcadors de dany miocàrdic aïllat o en conjunt amb anomalies en l’electrocardiograma i/o en ecocardiografia.

    La taxa de lesió cardíaca varia entre el 7% i el 28% dels pacients hospitalitzats. De nou, els pacients amb evidència d’aquesta lesió tendeixen a ser majors i amb altres factors de risc cardiovascular. Entre ells, la hipertensió basal, diabetis, malaltia coronària i insuficiència cardíaca.

    És important destacar que el mecanisme de la lesió cardíaca pot ser multifactorial. S’inclou, per exemple, la demanda d’isquèmia, la toxicitat de la lesió viral directa, l’estrès, la inflamació, la disfunció microvascular o el trencament de la placa.

    A més de la lesió cardíaca aguda, també s’ha documentat un increment en la manifestació de processos aritmogènics. En els primers estudis realitzats, el 17% de 138 pacients va desenvolupar una arrítmia no especificada durant la seva hospitalització. Igualment, es van observar taxes més altes entre els pacients amb Covid-19 ingressats a UCI (44%).

    Aquestes troballes són consistents amb les arrítmies documentades a la grip. D’aquestes se sap que causen disfunció del node atrioventricular i arrítmies ventriculars. No obstant això, no s’han pogut determinar actualment quins són els mecanismes específics d’acció.

    A un costat, la insuficiència cardíaca i la disfunció miocàrdica també s’han descrit en pacients amb Covid-19 en múltiples estudis. Per exemple, la insuficiència cardíaca es va observar com una complicació en el 23% de tots els pacients i entre el 52% dels morts. També s’ha documentat xoc cardiogènic en el context de marcadors de dany miocàrdic elevats i alteracions en l’electrocardiograma.

    Finalment, s’ha observat una reducció de la funció sistòlica del ventricle esquerre sense que hi hagués cap malaltia coronària obstructiva prèvia en pacients amb Covid-19, mentre que altres informes s’han descrit també processos de miocarditis.

    Un camí per recórrer

    En les primeres estimacions a la Xina, el dany miocàrdic o la insuficiència cardíaca van contribuir al 40% de les morts en general, i el 7% es va atribuir únicament a la insuficiència circulatòria sense insuficiència respiratòria.

    En resum, la malaltia Covid-19, a més de cursar amb una insuficiència pulmonar severa, ho fa també en molts casos amb complicacions cardiovasculars, com ara lesió miocàrdica, insuficiència cardíaca, miocarditis o esdeveniments arritmogènics. Per tant, contribueix de forma significativa a l’increment d’esdeveniments fatals que resulten en la mort dels pacients afectats per SARS-CoV2. Actualment els mecanismes moleculars i cel·lulars d’aquests esdeveniments cardiovasculars estan poc aclarits.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Vint anys de l’assassinat d’Ernest Lluch

    Va passar el 21 de novembre de l’any 2000, fa vint anys. Ernest Lluch, a l’edat de 63 anys i ja retirat de la seva vida política, va ser assassinat per ETA al pàrquing de casa seva. Lluch va ser el primer ministre de Sanitat socialista, durant el govern de Felipe González, i la seva aportació més important va ser la d’impulsar l’aprovació de la Llei General de Sanitat, coneguda com a Llei Lluch. L’aprovació d’aquesta llei va ser molt laboriosa i Ernest Lluch es va haver d’enfrontar amb el seu propi partit, el govern i el col·lectiu mèdic. Lluch va aconseguir que el mes d’abril de 1986 les Corts aprovessin la Llei. Dos mesos després, el juny de 1986 es van convocar eleccions, i va deixar de ser ministre. Lluch no va poder portar a termini l’aplicació de la Llei General de Sanitat i ho van fer els ministres que el van succeir.

    La Llei, encara vigent substancialment, abordava dos reptes importants que derivaven de la mateixa Constitució espanyola de 1978. D’una banda, la necessitat de fer efectiu el reconeixement constitucional del dret de tots els ciutadans a la protecció de la salut, dret que requereix que els poders públics adoptin les mesures necessàries per poder-lo satisfer. D’altra banda, afrontar la institucionalització territorial de l’Estat i el procés de transferència de l’assistència sanitària a les Comunitats Autònomes.

    En aquest sentit, la innovació més important de la Llei Lluch va ser la universalització de l’atenció sanitària, és a dir, que el dret a l’assistència pública estigués vinculat a la ciutadania i no a la condició de beneficiari de la Seguretat Social. Malgrat aquesta proclamació, va ser molt difícil portar-ho a la pràctica i 30 anys després encara no s’ha assolit plenament el gran propòsit de la Llei. La Llei dibuixava un escenari en què totes les Comunitats Autònomes gestionessin els serveis sanitaris, però les transferències a les Comunitats Autònomes varen durar més de vint anys. També s’establia un Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut que ha tingut un funcionament poc conegut però que, arran de la pandèmia de la Covid-19, ha adquirit protagonisme i ha servit per coordinar entre les Comunitats Autònomes mesures de prevenció i restriccions de mobilitat.

    A més de la seva acció al capdavant del Ministeri de Sanitat en aquells anys, Ernest Lluch va tenir una llarga trajectòria política en la lluita contra el franquisme i en els primers anys de la Transició Democràtica en l’òrbita del PSC. Després d’abandonar la primera línia política el 1986, va retornar a la docència universitària, on era catedràtic d’Història Econòmica a la Universitat de Barcelona.

  • «El autismo», una guia per comprendre i abordar el TEA en plena pandèmia

    Els efectes de la Covid-19 es converteixen en un desafiament afegit per als nens i nenes amb trastorns de l’espectre autista (TEA). Amb la pandèmia, es fa més complicat rebre les teràpies necessàries, practicar el distanciament social i readaptar-se després de la interrupció de les rutines diàries. En aquest context, l’investigador i divulgador científic José Ramón Alonso i la psicòloga Irene Alonso Esquisabel acaben de publicar el llibre El autismo (Shackleton Books), una guia per comprendre i abordar el TEA en plena pandèmia.

    José Ramón Alonso és doctor en neurobiologia, catedràtic de la Universitat de Salamanca i investigador principal de l’institut de neurociències de Castella i Lleó, i ha publicat nombrosos llibres relacionats amb l’autisme. Per la seva banda, la psicòloga Irene Alonso Esquisabel és autora de diversos llibres sobre anorèxia, neurociència i autisme.

    El llibre El autismo, basat en investigacions científiques recents de laboratoris de tot el món, està dirigit tant a familiars de persones amb autisme com a metges, personal educatiu o psicòlegs, entre altres col·lectius. Es tracta d’un manual que intenta donar una visió panoràmica i transversal del que implica l’autisme: les seves causes, les seves implicacions genètiques, els mètodes de diagnòstic i, fins i tot, els tractaments i les teràpies més efectives.

    «Per primera vegada hem aconseguit unir en una mateixa publicació gran part de les reflexions necessàries per abordar el trastorn de la manera més pràctica i propera possible en un moment de vital importància per a aquest col·lectiu», explica José Ramón Alonso, un dels investigadors en neurociència més reconeguts tant a Europa com als Estats Units. Tal com explica, «hem de facilitar el màxim la incorporació i inclusió real d’aquests nens a la vida el més aviat possible, ja que es calcula que gairebé el 70% d’ells pateix assetjament a l’escola».

    L’investigador es refereix també a que «durant molt temps es va acusar mares i pares de ser els causants de l’autisme, pel tipus d’educació impartida». Tot i això, Alonso destaca que en els darrers anys s’ha millorat molt el coneixement sobre l’autisme. I és que l’increment de casos detectats i diagnosticats d’autisme en els últims anys s’ha produït, a més de per un increment de les eines i proves de diagnòstic, gràcies a una major sensibilització per part de la societat i la comunitat científica.

  • Els transport sanitari de Catalunya segueix en vaga 35 dies després sense perspectiva d’arribar a un acord

    Els treballadors del transport sanitari català segueixen en vaga indefinida 35 dies després i sense cap perspectiva d’acord amb l’Administració. La vaga, convocada pels sindicats CCOO, UGT, USOC i SINDI.CAT, es va iniciar el passat divendres dia 9 d’octubre, afectant en tot el territori català, tant en el Transport Sanitari No Urgent (TSNU) com al Transport Sanitari Urgent (TSU).

    Els objectius de la vaga indefinida són, per una banda, aconseguir la no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA en el concepte «a compte de conveni» en la nòmina del mes de setembre i successivament. Per l’altra, assolir «un pla real d’equiparació de les treballadores i treballadors de transport sanitari a Catalunya amb les condicions del conveni col·lectiu de treball per a l’empresa pública SEM-Sistema d’Emergències Mèdiques.

    Els convocants exigeixen les mateixes condicions en matèria de retribució salarial que els treballadors de l’empresa pública SEM i també a tenir les mateixes condicions en relació amb les cotitzacions a la seguretat social i a les baixes mèdiques. «Treballem amb unes condicions molt diferents en comparació amb els treballadors del SEM, quan formem part d’una mateixa estructura i fem la mateixa feina», apunta Ramon Vilella, secretari de transports sanitaris del sindicat UGT. «Per posar un exemple, els treballadors de l’empresa pública treballen 200 hores menys que nosaltres i cobren 300 euros més al mes», explica.

    Els sindicats convocants entenen que totes les treballadores i treballadors de transport sanitari de Catalunya tenen dret a les mateixes condicions laborals, com poden ser remuneració, durada de la jornada, categories professionals i variables, com el plus dels dissabtes o festius. Així mateix, defensen els períodes de descans, el treball nocturn i la limitació de la contractació en pràctiques.

    Exigeixen també una igualtat de condicions en protecció en matèria de seguretat i salut, a causa de «l’excessiva càrrega de treball i d’unes jornades que generen esgotament físic i mental i risc de contagi». A més, denuncien la falta de mitjans adequats, tant materials com humans, per a combatre l’actual situació de pandèmia per la Covid-19. «Hi ha treballadors que porten bates sense cap mena d’homologació i que treballen amb cascs d’ús compartit. A més, moltes empreses fan rentar la roba de treball al mateix personal, augmentant el risc de contagi dels treballadors i de la seva família», explica Vilella.

    Així mateix, demanen que no se’ls retalli el salari en l’actual situació de pandèmia per la Covid-19 i recorden que els treballadors del servei de transport sanitari han patit cinc anys de retallades, amb una pèrdua acumulada del 14% de sou que no ha estat retornada.

    Ara per ara, les negociacions amb l’administració són, segons diu Vilella, «inexistents». «Vam tenir una primera reunió amb el Departament de Salut fa quinze dies, després d’un mes manifestant-nos i que no ens féssin cas. Ens van dir que ens emplaçarien amb el Departament de Treball per reenganxar les negociacions i encara esperem resposta», assenyala. Critica també la posició del Sistema d’Emergències Mèdiques. «El SEM sembla que miri cap a una altra banda. La seva participació en aquest cas ha estat decebedora».

  • Índex de risc de brot: llums i ombres

    A Catalunya, per determinar la situació de l’epidèmia de SARS2 (anomenada Covid-19) s’utilitza l’anomenat índex de risc de brot, definit pels seus creadors de la Universitat Politècnica de Catalunya com a índex de creixement potencial (EPG). Aquest índex s’obté de multiplicar la incidència acumulada (casos diagnosticats x 100.000 habitants) dels darrers catorze dies per la velocitat de propagació dels contagis (s’utilitza la mitjana dels darrers set dies).

    Un dels problemes en l’actual epidèmia és el maneig de dades recents. Com que la confirmació del diagnòstic de contagi no és immediata, les dades no són estadísticament consistents fins passats uns tres dies. Per això, en el càlcul de la incidència acumulada no es tenen en compte les dades dels tres dies immediatament anteriors. En una situació d’emergència com l’actual, és molt important saber que ha passat els darrers tres dies. Això permetria actuar adequadament i amb la màxima celeritat en aquells llocs del territori on es detecten increments de contagi.

    La pregunta que ens podem fer és si hi ha possibilitats d’incloure les dades d’aquests tres dies anteriors en els càlculs. La resposta hauria de ser positiva si es compleixen dues condicions. La primera és que la recollida de dades estigui optimitzada, és a dir, se centralitzin diàriament. La segona és que les dades crues dels tres dies immediatament anteriors puguin ser utilitzades en el càlcul de la incidència acumulada. Als experts en models matemàtics no els hauria de suposar un repte massa complicat fer una modelització. De fet, utilitzen models per predir com incrementaran els contagis en les setmanes següents o quan arribarà al col·lapse de les UCI, situacions molt difícils de preveure perquè hi influeixen diferents factors desconeguts, entre d’altres el comportament humà. Per tant, utilitzant dades retrospectives, poden establir un model de correcció de les dades crues dels tres dies anteriors per la seva utilització immediata.

    Per una altra banda, és de destacar que a la major part de les Comunitats Autònomes i de països europeus s’utilitza com a índex de risc la incidència acumulada dels darrers set o catorze dies. Que a Catalunya utilitzem un índex diferent, dificulta la comparació amb altres territoris. Sabent que països com Alemanya, on la contenció de l’epidèmia ha estat més exitosa que a casa nostra, utilitzen la incidència acumulada els darrers set dies per establir mesures restrictives, seria bo que les autoritats ens expliquessin quin avantatge presenta utilitzar «l’índex de risc de brot» en enfront de la incidència acumulada, i quina és la validació científica d’aquest índex.

    Finalment, comentar que la transparència en la presentació de les dades a la població i les raons utilitzades en la presa de decisions són obligacions dels governs. La utilització de dades comparables, a més, evita comentaris inversemblants com el de la Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Alba Vergés, que el dia dos de novembre va afirmar que no es plantejava el confinament domiciliari tal com havia demanat Astúries doncs «no estem a la posició d’Astúries». És cert que el dos de novembre la incidència acumulada dels darrers catorze dies a Catalunya era de 733 i a Astúries de 418, és a dir molt pitjor a Catalunya. Tot i això, els percentatges de llits UCI ocupats per malalts de Covid-19 era en ambdues comunitats molt similars, 17 i 18% respectivament.

  • En resposta a les 30 mesures i al Comitè: Enfortim la salut pública

    Hem llegit amb perplexitat l’informe «30 mesures per enfortir el Sistema de Salut» realitzat pel Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut.

    En genèric, podríem coincidir amb l’afirmació que cal enfortir/reformar el nostre sistema de salut i l’enunciat de certs punts de l’informe: insuficient finançament, salut pública sòlida, modernització dels centres, lideratge professional, participació ciutadana, etc.

    A partir d’aquí, és on ja són manifestes les nostres discrepàncies i l’oposició al desenvolupament dels continguts o mesures.

    Fa anys que denunciem la manca de voluntat política per poder modificar les polítiques de salut i l’estat del nostre sistema sanitari, que en moments d’alt estrès, com ho demostra la pandèmia de la Covid-19, està defallint i, molt especialment, en l’Atenció Primària, en fase de desnaturalització i liquidació. En el document no hi ha cap element autocrític, ni tan sols una imprescindible causalitat entre la progressiva caiguda del sistema PÚBLIC i les polítiques reiterades de retallades, derivacions, externalitzacions, privatitzacions.

    Quan es refereixen a la «participació ciutadana» es limiten a dir el de sempre: pura literatura, és a dir, res de seriós, nou, ni compromès. No admeten ni actuen en conseqüència, en són conscients que la ciutadania n’és la veritable propietària i titular que finança el sistema públic i, per tant, té tot el dret a participar CO-decidint, prenent de nou protagonisme.

    Resulta cridanera la fixació dels principis més neoliberals i el mantra de la mal anomenada «col·laboració públic–privada» que s’usa, s’abusa, i encara es proposa ampliar-se com a mecanisme de derivació de recursos públics cap a beneficis privats. Allò de l’enginyeria financera.

    També hem trobat a faltar una proposta per la transparència on s’hagin de retre comptes al Parlament. Els nombrosos casos de corrupció que ve patint la nostra sanitat obliga a una actitud amatent i, a la pràctica, a una veritable auditoria ciutadana capaç de detectar males praxis i conflictes d’interessos.

    Resumint, les mesures proposades són continuistes, no hi cap proposta innovadora. Ans al contrari, insisteixen en la concepció economicista i neoliberal que mercantilitza la salut i en fa un sector de negoci.

    En definitiva, proposem com a mesures prioritàries dotar al Sistema sanitari de suficient finançament mitjançant els pressupostos per a poder garantir una Atenció Primària forta, que doni servei de qualitat i pugui ser més àgil en les necessitats en salut de la població. Que les llistes d’espera siguin gestionades des de l’AP amb una llista única.

    Cal un control parlamentari de tots els centres que intervenen donant serveis en salut públics, concertats i privats, per tal que hi hagi un control de la despesa i evitar externalitzacions que, a la llarga, són més costoses. És a dir, una transparència REAL del servei de salut.

    Proposem nomenar a cada centre sanitari, àrea bàsica o hospital, un consell participatiu amb presència d’entitats veïnals, organitzacions sindicals, entitats de defensa de la sanitat pública, etc.

    Pel que fa al Comitè de persones expertes, com hagués estat millor anomenar-lo, també deixa molt a dir pel seu biaix notòriament alineat amb el govern, institucions diverses, interessos de mercat i organitzacions corporatives. Trobem a faltar persones expertes crítiques, independents de debò, no manifestament conformes amb els estàndards del Departament de Salut i altres lobbys corporatius, COMB, patronals sanitàries, etc.

    Ens hauria agradat trobar més persones, que també n’hi ha a Catalunya, de l’Atenció Primària, dels moviments que defensen la Sanitat Pública, les dones, les persones migrades. Persones expertes en l’estudi de la salut pública i els seus determinants socials, les inequitats en salut i tants altres epígrafs, que sí que aportarien elements de transformació en positiu, universal, solidari, integral, de qualitat, democràtic, i PÚBLIC, com caracteritzen un veritable Sistema de Salut.

    Aquest no passaria de ser un document més d’autolloança, de justificació i lluïment que persisteix en els errors sinó un detallat full de ruta per rematar la feina dels darrers decennis que ha constatat la demolició programada de la sanitat pública… i la salut. La salut com aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa.

    Sortosament, a Catalunya hi ha vida i pensament, a més de raons i determinació en la concepció antagònica a aquests postulats mercantils.

  • Noves restriccions per la Covid-19: confinament perimetral per municipis els caps de setmana i activitats culturals suspeses

    El Govern de la Generalitat ha anunciat aquest migdia un confinament perimetral que restringeix la mobilitat entre municipis catalans durant els caps de setmana -inclosos els divendres-. Al llarg de tota la setmana, no es podrà entrar ni sortir de tot el territori català. Així ho han comunicat  el vicepresident de la Generalitat i president en funcions, Pere Aragonès, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper i la consellera de Salut, Alba Vergés, en roda de premsa.

    «Hem d’actuar amb més contundència per superar la situació que que estem vivint. Cal una aturada social, és imprescindible», ha assenyalat Aragonès. Segons els plans del Govern, el confinament perimetral per municipis durant el cap de setmana començaria aquest divendres a les sis del matí i acabaria a les sis del matí del dilluns.

    El Govern ha anunciat també la suspensió de totes les activitats extraescolars. Pel que fa a l’ensenyament, continuaran les classes presencials a les escoles i als instituts es podrà optar per un model híbrid, presencial i en línia. Les universitats seguiran fent classes a distància.

    Les activitats culturals també seran cancel·lades, a excepció dels museus, que es mantindran oberts. També es tancaran tots els centres esportatius, inclosos els gimnasos. Els comerços i centres comercials de més de 800 metres quadrats hauran de romandre tancats si no són d’alimentació o de serveis essencials.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, s’ha referit a la situació actual als hospitals. «Avui hi ha 434 persones ingressades a les UCI per Covid. Això provoca que molts centres hagin de desprogramar proves i intervencions», ha assenyalat. «Les projeccions indiquen que si no prenem mesures contundents en els propers 15 dies, estarem als nivells de finals de març, amb 900 pacients a les UCI, amb tota la tensió al sistema sanitari que això comporta», ha destacat la consellera.

    La previsió és que les mesures anunciades pel Govern entrin en vigor aquesta mateixa nit, amb una durada de 15 dies. Restriccions vigents com el tancament de bars i restaurants o de centres d’estètica es mantenen. Es contempla, però, que es pugui dur a terme el servei a domicili fins les onze de la nit, en comptes de fins a les deu.

  • Comença una vaga nacional de metges per exigir una sanitat «de qualitat»

    Els facultatius de tot l’estat espanyol han estat convocats pel Comitè Executiu de la Confederación Estatal de Sindicatos médicos (CESM) a la primera vaga indefinida de metges des de més de 25 anys. La vaga s’ha iniciat avui i tindrà lloc l’últim dimarts de cada mes que no sigui festiu mentre no s’obtingui una resposta de l’Administració.

    El Comitè Executiu de la Confederación Estatal de Sindicatos médicos (CESM) va aprovar la convocatòria de la vaga general de metges a tot el territori nacional després de conèixer-se el contingut del Reial Decret Llei 29/2020, del 29 de setembre, que permet a les comunitats autònomes contractar facultatius que no tenen el títol d’especialista i professionals extracomunitaris als quals el Ministeri de Sanitat encara no ha convalidat la seva especialització.

    Segons el parer de la CESM, el Reial Decret Llei aprovat «posa en risc la seguretat dels pacients, ja que s’està trepitjant la regulació de la professió, es legalitza l’intrusisme professional i es deslegitima el sistema de Formació Sanitària Especialitzada». Per la confederació sindical, el procediment per implantar aquestes mesures que deixa via lliure a les comunitats autònomes per a la posterior aplicació suposa «augmentar més l’heterogeneïtat en les condicions laborals dels metges en els diferents serveis de salut.»

    La CESM veu «insostenible» que s’instauri l’opció de la mobilitat forçosa dels facultatius, ja que considera que repercuteix en la seguretat del pacient en obrir l’opció que siguin atesos per especialistes aliens a l’àrea on hagin estat destinats i posa a disposició de l’Administració a tots els professionals sense excepció.

    Per aquests motius, des de la CESM exigeixen la retirada d’aquest Reial decret llei i assenyalen que faran servir totes les eines disponibles perquè es retiri aquesta normativa. «Des iniciar una ronda de contactes amb tots els grups polítics fins al recurs per via judicial nacional i europea, passant per la petició d’empara davant el Defensor el Poble», apunten.

    El sindicat Metges de Catalunya ha assenyalat que comparteix els motius que justifiquen la vaga general de metges, però deixa a criteri dels seus afiliats sumar-se o no a l’aturada, donada la situació actual de la pandèmia a Catalunya.

  • L’aïllament social agreuja l’Alzheimer

    El doble d’hiperactivitat, comportaments estranys, atròfia asimètrica de l’hipocamp o disminució de pes de la melsa. Són alguns dels patrons trobats en un grup de ratolins amb Alzheimer que han estat aïllats durant un llarg termini, en comparació amb un grup de rosegadors amb la demència però sense estar reclosos i un altre que no pateix la malaltia.

    Les troballes són fruit d’un estudi del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal i de l’Institut de Neurociències (INc) de la Universitat Autònoma de Barcelona que volia trobar fins a quin punt l’aïllament físic, i sovint social, repercuteix sobre la gent gran amb la malaltia d’Alzheimer.

    Les científiques han sotmès a aïllament un grup de “ratolins mascles models d’estadis avançats de la malaltia d’Alzheimer” i els han fet una sèrie de “proves conductuals” similars a les zones de residències de gent gran en què, alguns d’ells, han estat o porten tancats durant mesos. Han escollit ratolins del gènere masculí perquè és el més afectat per la Covid-19 i el que pitjor dades reporta quant a supervivència a la demència i quant a envelliment del sistema neurològic, immunològic i endocrí.

    Hiperactivitat i impacte emocional

    Els resultats de les proves, en comparació amb les d’un altre grup de ratolins amb Alzheimer sense aïllar, confirmen la tesi que el tancament agreuja la malaltia de l’Alzheimer. El grup sotmès a un confinament va multiplicar per dos la hiperactivitat respecte dels rosegadors amb la malaltia però lliures.

    L’augment d’activitat es va trobar en les funcions motores gruixudes, que suposen el moviment d’extremitats o del cos sencer, així com en la funció motora fina, que provoca petits moviments a mans, canells, dits, llavis o llengua, expliquen les expertes.

    Les investigadores també reporten “l’aparició de comportaments estranys”. Expliquen que els animals van mostrar “patrons emocionals semblants a l’ansietat” i van canviar les formes de fer front a l’estrès. Les entitats que tenen cura de persones amb Alzheimer ho constaten: “Sembla que no se li doni importància, però per les persones amb trastorn neurocognitiu fa molt el seu estat d’ànim. Ens ha costat molt, gairebé dos mesos, remuntar el seu estat emocional», explica María Jesús Lerín, directora i coordinadora del Centre Terapèutic per a l’Alzheimer de Reus.

    Hi està d’acord Amèrica Morera, pedagoga i sotsdirectora de la Unitat d’Atenció Diürna de la Fundació ACE: «Hem vist que estaven més tristos, més irritables». Explica que els familiars cuidadors es van sorprendre a l’inici del confinament de la poca afectació que estava tenint sobre els malalts, però així com es va allargar l’estat d’alarma la situació va empitjorar amb hiperactivitat i conductes repetitives. «Necessiten un estímul. No només les activitats que els fem en si, sinó sortir de casa, arreglar-se, relacionar-se entre iguals i tenir una rutina horària», defensa.

    “Són resultats preocupants, ja que l’agitació és un dels principals símptomes neuropsiquiàtrics associats a les demències, que causa una càrrega important per al cuidador i, en alguns casos, el seu maneig clínic pot arribar a ser un desafiament”, reconeix Aida Muntsant, una de les autores de la recerca que ha esdevingut la seva tesi doctoral.

    Paqui Gómez, Cap d’Acció Social d’Alzheimer Catalunya Fundació, recorda que hi ha moltes persones afectades per trastorns cognitius moderats i greus que, en viure en centres residencials, encara no han pogut sortir al carrer. «És una situació vital nova que la persona no pot entendre. Es tradueix en estrès, ansietat i trastorns del comportament, que és el llenguatge que utilitzen per expressar el seu malestar». A través d’una enquesta pròpia constaten que el 34% dels usuaris ha mostrat un augment de la simptomatologia depressiva, un 19% ha manifestat un creixement dels trastorns de conducta i un 12% dificultats per agafar el son i dormir.

    Quant a la pèrdua de capacitat cognitiva, María Jesús Lerín reconeix que “quasi tots els usuaris han apujat un grau de l’escala GDS”, que mesura el deteriorament del cervell per la demència. “Gairebé tots els que tenien grau quatre van passar a cinc i els de cinc a sis”, lamenta. D’entre les persones tutelades per Alzheimer Catalunya Fundació, un 25% han empitjorat la qualitat de les àrees cognitives, incloent-hi orientació, atenció i concentració i memòria i llenguatge.

    La pedagoga de la Fundació ACE, per la seva part, explica que “sí que han perdut, sobretot en orientació física i temporal, però a la resta de funcions no hem vist una diferència significativa”, restant-li gravetat a les sensacions de les famílies. Destaca, això sí, la disparitat de declivi entre els usuaris que han tingut una estimulació des de casa i els que no l’han pogut rebre o no ho han permès. “A vegades, si no ve d’un professional, els pacients no col·laboren”, matisa.

    Atròfia i pèrdua de pes

    La multiplicació de l’activitat mental no és l’única diferència que s’ha reportat a la recerca. Si bé no s’ha modificat la variable de la proteïna Tau, vinculada a les malalties neurodegeneratives, “ha augmentat l’atròfia asimètrica de l’hipocamp” del grup aïllat. “El resultat és important, ja que l’asimetria s’ha relacionat amb major vulnerabilitat a factors estressants”, destaca Lydia Giménez-Llort, catedràtica en Psiquiatria i investigadora de l’INc que ha dirigit i també signa l’estudi sobre ratolins. No en va, l’hipocamp juga un paper important en el procés de la memòria i els records.

    L’aturada d’atenció especialitzada comportarà repercussions en els diagnòstics precoços i en la seva evolució, preveu Alzheimer Catalunya Fundació

    L’altre factor destacat és la pèrdua de pes corporal i renal, un fet ja reportat en humans amb la Covid-19. Ara bé, “la disminució del pes de la melsa, un important òrgan del sistema immunitari perifèric, es va observar només en els animals aïllats”, expliquen a l’estudi.

    “En l’àmbit de mobilitat sí que hem vist molta diferència. El fisioterapeuta, en fer les avaluacions de reingrés, ha vist que han perdut molt”, alerta Amèrica Morera. Hi coincideix Lerín, que recorda que “l’exercici físic, junt amb l’àmbit cognitiu i emocional, és un pilar”. Reporta, especialment en els usuaris en fase més avançada, un empitjorament en la marxa i en l’equilibri. I recorda que no caminar comporta efectes col·laterals, com dificultats per a defecar o l’aparició d’úlceres.

    Pacients i cuidadors, una realitat oblidada

    Els centres especialitzats en la cura i tractament de persones amb Alzheimer s’han adaptat, sobre la marxa, als efectes de la pandèmia. Trucades diàries i personalitzades per atendre i assistir el malalt i els seus cuidadors, enviament d’exercicis per via telemàtica o préstec dels equipaments d’exercici físic a les llars són algunes de les mesures

    «Va ser dur estar tot el dia parlant amb persones en una situació tan problemàtica. La part positiva és que hem entrat a la intimitat del domicili, ens explicaven el seu dia a dia i els hem conegut en pocs mesos més que en tot el temps previ. S’ha fet un altre tipus de vincle», relata Amèrica Morera.

    Lerín, que va portar durant el confinament un telèfon d’atenció per a les famílies les 24 hores del dia amb trucades de matinada incloses, afegeix que la represa no ha estat fàcil pels equips de sanitaris que tenen cura dels pacients amb Alzheimer: “Treballar amb EPIs no és fàcil. El llenguatge no verbal és el 80% de la comunicació, i amb la cara tapada no podem somriure, tampoc els podem abraçar… no podem fer coses habituals com tocar-los o acompanyar-los”.

    Hi ha hagut una tendència paternalista en la presa de decisions per part de les administracions. S’hauria d’haver trobat l’equilibri entre la protecció i els riscos

    Cuidadors professionals i familiars han «augmentat esforços i temps d’atenció per passar a una dedicació de 24h. Això ha generat una sobrecàrrega. Estrès i ansietat han estat el seu dia a dia i s’ha trobat a faltar el suport de l’administració a escala social i sanitària», es queixa Paqui Gómez.

    Amb tot, qui va es va encarregar directament de la cura dels pacients durant el confinament estricte van ser els familiars o cuidadors. Persones no expertes en la matèria i que van veure com, d’un dia per l’altre, perdien les hores de conciliació que els aportava el temps que els pacients eren als centres especialitzats. «No han pogut dedicar-se a ells mateixos i a cuidar-se físicament, social i emocional», resumeix Gómez.

    La directora del Centre Terapèutic per a l’Alzheimer de Reus, María Jesús Lerín, recorda que «la relació cuidador i usuari és un binomi» i assegura que «quasi tots els cuidadors estaven pitjors que els usuaris, alguns amb atacs d’ansietat o símptomes depressius» perquè «hi ha un component de desgast molt gran» en el tracte constant amb una persona amb Alzheimer que no entén la prohibició total de sortir al carrer.

    “En alguns casos les trucades s’enfocaven en la persona cuidadora. Li recordàvem que necessitava els seus moments propis i li donàvem tècniques. Hem intentat personalitzar al màxim l’atenció», diu Morera. La pedagoga i sotsdirectora de la Unitat d’Atenció Diürna de la Fundació ACE considera que els governs “s’han centrat en l’emergència i s’han oblidat dels drets de molta gent. Del tractament dels pacients i de la conciliació del cuidador principal”. Lerín pregunta retòricament: “Però a qui van tenir en compte? A cap col·lectiu. No vull pensar que se’ns va menystenir més que a altres col·lectius”, diu.

    Paqui Gómez, Cap d’Acció Social d’Alzheimer Catalunya Fundació, afegeix una problemàtica per al futur. L’aturada tècnica de l’atenció especialitzada a causa de l’emergència sanitària de la Covid-19 comportarà, preveuen, «repercussions tant en els diagnòstics precoços de la malaltia com en la seva evolució». A més, consideren que s’hauria d’haver relaxat el confinament, tal com van demanar a l’abril. «Hi ha hagut una tendència paternalista en la presa de decisions per part de les administracions. S’hauria d’haver trobat l’equilibri entre la protecció i els riscos per conviure amb la pandèmia sense arribar a situacions límits».

    En aquest sentit apunten també les investigadores que han realitzat l’experiment sobre ratolins: “Són necessàries intervencions adaptades al perfil clínic heterogeni i complex de les persones amb demències, i considerar les implicacions de càrrega sobre els cuidadors, professionals i familiars”, diuen Muntsant i Giménez-Llort.