Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • El peatge de les lletres

    El 2050, la meitat de la població mundial serà miop: gairebé 5.000 persones curtes de vista enfront dels 1.400 el 2000. Aquesta miopia galopant (en alguns països d’Àsia, la població de miops ronda ja el 80-90%) ens està convertint en especialistes en visió propera, doncs els miops veuen borrós des de lluny, però enfoquen amb menys esforç en distàncies curtes. L’emetropia o visió ideal, en la qual les imatges s’enfoquen just en la retina i no per davant, com passa en l’ull miop, deixarà de ser una condició natural per a la majoria de la població, que haurà de recórrer a ulleres, lents de contacte o cirurgia refractiva per desembolicar-se en actes tan quotidians com conduir o llegir els cartells pel carrer. Però la curtesa de vista no és solament un defecte refractiu fàcil de corregir: l’allargament de l’eix anteroposterior del globus ocular, que és el problema biofísic més característic de l’ull miop, comporta un major risc de despreniment de retina, glaucoma i maculopatia miòpica. I aquestes complicacions, especialment freqüents en la miopia alta (afecta el 10% de la població mundial), són causes potencials de ceguesa.

    Davant un problema d’aquesta magnitud, resulta sorprenent que amb prou feines tinguem idea de les seves causes, més enllà de la predisposició hereditària, i que, per tant, no existeixin estratègies preventives basades en proves científiques. L’epidemiologia clàssica ha confirmat repetidament que les persones amb més estudis tendeixen a ser més miops. Però com resulta impossible realitzar un assaig clínic per confirmar aquesta associació (no seria ètic desescolaritzar a un grup de nens per esbrinar si es fan menys miops que el grup que segueix els seus estudis), no era possible saber si l’educació causa la miopia, si els miops són més estudiosos o si són altres factors, com l’estatus socioeconòmic, els que afavoreixen la miopia i un major nivell d’educació. Un recent estudi en el BMJ ha aconseguit confirmar, sense realitzar un assaig clínic, que dedicar un major nombre d’anys als estudis és un factor causal de la miopia. Els resultats arriben a quantificar que el risc acumulat durant el cicle universitari és d’una cambra de diòptria per any, de tal forma que el risc acumulat durant els quatre anys habituals d’un grau o llicenciatura seria d’una diòptria.

    Per confirmar que l’educació causa la miopia, i no a l’inrevés, els autors de l’estudi han recorregut a una enginyosa eina, l’aleatorització mendeliana. Aquest tipus de disseny de recerca, basat en el postulat que l’herència d’un tret és independent de l’herència d’altres trets, permet destriar si aquesta associació és causal o no. Utilitzant dades genètiques, educatives i visuals de 67.798 britànics, van poder establir la direccionalitat de l’associació causal, després de constatar en dues aleatoritzacions mendelianes que els nens amb predisposició genètica a ser més estudiosos tendien a ser més miops, mentre que els nens amb predisposició genètica a ser miops no tendien a passar més anys a l’escola i la universitat. El corresponsal de salut i ciència de la BBC, James Gallagher, ha divulgat de forma admirable les implicacions d’aquest estudi en una conversa fictícia entre un alumne i la seva mestra: «Senyoreta, les seves classes m’estan fent cec?» Encara que ja tenim per fi una primera prova científica sobre les causes de la miopia, ens falta per conèixer com l’educació ens fa miops, quins altres factors causals pot haver-hi i com prevenir el desenvolupament de la miopia. La solució no pansa, és clar, per deixar d’estudiar. Més aviat caldrà estudiar més i més per aconseguir una educació eficient sense haver de pagar el peatge de la miopia.

  • Tenir en compte els determinants de la salut per prevenir la malaltia i restaurar la salut

    No sempre tenir una millor atenció sanitària és el que determina l’estat de salut de les persones, sinó que ho és també el nivell socioeconòmic: atur, habitatge, precarietat laboral, entorn saludable i ambiental, així com altres determinants. Segons estableix l’OMS, són quatre grans determinants els que marquen una fita important per a l’atenció de la salut, tan individual com a col·lectiva. Aquests determinants són:

    • MEDI AMBIENT: relacionat amb els factors ambientals, físics, biològics, de contaminació atmosfèrica i química, tant del sòl, aigua i aire, així com els factors socioculturals i psicosocials relacionats amb la vida en comú.
    • ESTILS DE VIDA: Relacionats amb els hàbits personals i de grup de l’alimentació, activitat física, addiccions, conductes perilloses o temeràries, activitat sexual, utilització dels serveis de salut, etc.
    • BIOLOGIA HUMANA: relacionat amb aspectes genètics i amb l’edat de les persones.
    • L’ATENCIÓ SANITÀRIA: que té a veure amb la qualitat, accessibilitat i finançament dels serveis de salut que atenen als individus i poblacions.

    Malgrat els avançaments en el diagnòstic i tractament de les malalties, la prevenció activa és clau per a aconseguir una vida sana i digna. Durant els últims anys, donada que la situació de la salut de la població és insatisfactòria, hi han hagut modificacions importants orientades a enfortir l’Atenció Integral de la Salut, especialment en l’atenció en el nivell primari, que es troba localitzat prop de la població.

    En la prestació dels serveis de salut del primer nivell d’atenció, les accions dirigides a la prevenció (on també estan incloses les de promoció de la salut) han d’ocupar un lloc preponderant, perquè permeten incrementar els nivells de salut de la població. Per tant, la prevenció de la malaltia és una de les cinc funcions bàsiques de la Salut Pública, això és, un procés d’atenció integral de la salut.

    En el seu sentit més ampli, les activitats per lluitar contra la contaminació del medi ambient i per la higiene alimentària, corresponen als respectius sectors del govern central i dels governs autonòmics i locals, que haurien d’atacar els següents fronts:

    • PREVENCIÓ DE LA MALALTIA: Són les mesures destinades no solament a prevenir l’aparició de la malaltia, tals com la reducció de factors de risc, sinó també a detenir el seu avanç i atenuar les seves conseqüències una vegada establides.
    • RESTAURACIÓ DE LA SALUT: Accions dels Serveis de Salut, mitjançant assistència sanitària, destinades a recuperar la salut de les persones que l’han perdut, dutes a terme en dos nivells:
      – Nivell Primari: És l’atenció que es brinda a través dels CAP, on els pacients tenen el primer contacte amb el sistema d’atenció sanitària i on es realitza atenció recuperativa i de promoció de la salut i de prevenció de la malaltia, així com la vigilància i control dels factors ambientals que poden afectar la salut. Per això és fonamental la seva potenciació a través de millor finançament i autonomia de gestió publica.
      – Nivell Hospitalari: És l’atenció que es brinda amb la finalitat de recuperar la salut de les persones que l’han perdut, es realitza en establiments de diferent complexitat.

    En aquest sentit, és imprescindible una coordinació eficaç entre els diferents nivells dels establiments de salut que conformen les xarxes d’Atenció de la Salut, el que en la nostra opinió és un aspecte a millorar, així el fet de dotar-los de més recursos educatius, preventius i econòmics. Tot plegat és imprescindible per a tenir una salut i un sistema de sanitat pública millor per tots i totes.

  • Ciència ciutadana i aprenentatge servei

    No fa massa, la Fundació Catalana de l’Esplai va organitzar una jornada per presentar diferents projectes de ciència ciutadana i per relacionar aquestes experiències amb l’aprenentatge servei. Crec que va ser una iniciativa encertada, amb un gran futur per a totes les parts i amb possibilitats clares de sumar esforços en benefici dels joves, la ciència, l’educació i, naturalment, de l’entorn i de la comunitat. Anem, però, pas a pas. Abans de preguntar-nos per quins motius vincular ciència ciutadana i aprenentatge servei, dues paraules sobre aquestes dues tradicions de treball participatiu.

    La ciència ciutadana té com a objectiu incorporar ciutadans en la realització de tasques pròpies de la recerca científica. Animats per les enormes possibilitats que ofereix aquesta iniciativa, s’estan multiplicant els projectes, i més que en sorgiran en el futur. Tres exemples quasi a l’atzar: el Projecte Orenetes vol estudiar els ocells en el medi urbà i demana col·laboració per fer un cens dels nius d’oreneta cuablanca que permeti conèixer la població d’aquestes aus, els seus requeriments ecològics, i també preveure les mesures de protecció que necessita l’espècie; el Projecte Plàstic 0 parteix de la constatació que bona part dels residus que produïm els humans són plàstics i pretén, entre altres iniciatives, promoure la seva localització i classificació i també la detecció de micro plàstics a la sorra del mar per assolir en els dos casos un diagnòstic i buscar solucions; el Projecte Alerta Forestal està pensat per analitzar l’estat de salut dels boscos, i la seva proposta és recollir dades sobre diferents amenaces que poden patir els boscos amb la intenció de confeccionar mapes que ens donin una idea de la situació actual, del futur previsible i del que caldria fer per revertir alguns problemes.

    En aquests com en altres molts exemples estem davant d’un procés de creació de coneixement gràcies a la participació de la ciutadania en tasques de recerca científica. La suma de múltiples col·laboracions realitzades per ciutadans amb una variada formació científica permet completar tasques impossibles d’abastar d’una altra manera i assolir així resultats rellevants. El diàleg entre científics i ciutadans ajuda a detectar temes socialment rellevants, a fer-ho amb un major control de la ciència per part de la ciutadania, i també a eixamplar el ressò social i la implicació del conjunt de la societat en els canvis que inevitablement s’han d’emprendre en molts ordres de la nostra forma de vida.

    En síntesi, la ciència ciutadana és una magnífica eina de compromís social i de democratització del treball científic. Però a més a més permet als ciutadans implicats aprendre sobre la temàtica investigada i realitzar una positiva contribució cívica. En aquest sentit és important assenyalar que a banda d’aportar dades, interpretar-les o ajudar en el disseny de les recerques, els participants poden contribuir a crear opinió sobre els problemes abordats i a promoure accions de transformació.

    Si ara mirem la tradició de l’aprenentatge servei, ens trobem igualment amb una gran varietat de projectes. També tres a l’atzar: nois i noies que participen en una activitat de recuperació de la memòria històrica gravant persones grans que expliquen aspectes significatius de la seva vida i després difonen els resultats; futurs mestres de primària que fan un reforç escolar amb nois i noies que tenen dificultats d’aprenentatge; un grup classeque col·labora amb el Banc de Sang i organitza al seu barri una campanya de promoció de la donació de sang. Són alguns dels molts exemples d’una metodologia que combina l’aprenentatge curricular amb el servei a la comunitat.

    Potser ara estem en millors condicions de fer-nos una pregunta que plana des de l’inici: per què vincular ciència ciutadana i aprenentatge servei? El motiu és ben clar: comparteixen un nucli comú. En els dos casos els participants aprenen (es fan observacions, activitats de recerca o simplement s’estudia), en els dos es presta un servei altruista a la comunitat (s’ajuda a fer recerca i a difondre els resultats, s’ajuda alguna entitat social), i tot plegat es fa per assolir un repte real i a vegades urgent que motiva el projecte (pal·liar una necessitat d’una persona o d’un grup, o bé respondre una pregunta científica amb relleu social). Com dèiem, ciència ciutadana i aprenentatge servei tenen un mateix esquelet conceptual: enfrontar-se a problemes reals amb una intel·ligència col·lectiva que experimenta i aprèn per tal d’impulsar projectes de millora de la vida de la comunitat. Per tant, podem dir que la ciència ciutadana és també aprenentatge servei, o bé que una de les modalitats de l’aprenentatge servei és la ciència ciutadana. Naturalment, els dos àmbits tenen la seva especificitat, però poden establir potents sinergies en benefici de la ciència democràtica i de l’educació compromesa.

    El que imaginem, en alguna mesura ja s’està fent. La participació de les escoles en projectes de ciència ciutadana no és una novetat. De fet, quan es treballa amb escolars la metodologia de l’aprenentatge servei sovint està ja incorporada en els projectes de ciència ciutadana. I tampoc és nou veure projectes catalogats d’aprenentatge servei que són bons exemples de ciència ciutadana. Està clar que els noms i les tradicions no mereixen més temps. Crec que la qüestió és trobar formes de col·laborar que permetin al món de la ciència i al món de l’educació introduir la ciència ciutadana en el currículum de tots els escolars, i fer-ho amb els requeriments de la metodologia de l’aprenentatge servei. Seria una contribució al coneixement científic, a la democratització de la ciència, a la formació científica dels joves i, potser pel damunt de tot, a la seva formació com a ciutadans amb criteri científic, capacitat crítica i voluntat d’intervenir en la transformació de les formes de vida que avui van contra la vida.

  • La (no) sanitat universal a Catalunya es construeix a partir de múltiples causes i se sosté amb difícils promeses

    Fa uns dies escrivia sobre la (no) sanitat universal a Catalunya. Feia un repàs a totes les vulneracions del dret d’accés a la sanitat que hem patit des del 2012, argumentava per què el Departament de Salut és tremendament hipòcrita en aquest tema i com la sanitat podia continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho. En llegir l’article, una bona companya em diu: «això està molt bé, però no parles profundament de les causes que expliquen, en gran part, aquesta no-intenció» -fan tant de bé aquestes companyes sempre crítiques!-. Per altra banda, vivim temps profundament dinàmics i tot just no he acabat d’escriure aquestes línies que el panorama ha tornat a canviar. Així doncs, aquesta segona entrega té un doble objectiu: primer, atenent els comentaris, parlar de per què la sanitat ha de ser universal i, sobretot, de per què no ho és. I segon, preguntar-me què plantegen i quins camins obren els canvis i moviments recents.

    Al primer text ja apuntava alguns dels motius que fonamenten la sanitat universal. En primer lloc, per la qualitat reconeguda d’aquest tipus de sistemes. I en segon lloc, perquè el finançament que els sustenta justifica la redistribució del dret. Totes aportem allò que podem i en gaudim allò que necessitem. D’això se’n diu dret social. I com vaig sentir una vegada en una assemblea migrant, és important aquesta connotació «social». Sembla que les persones migrants han de jugar sempre a la «lliga dels drets humans», mentre la resta juguem també «a la lliga dels drets socials». El dret a la salut és un dret humà, l’accés a la sanitat que garanteix l’anterior és fonamental i de justícia social. Els cobraments il·legals són, doncs, repagaments. I totes les persones (vinguin d’on vinguin i siguin qui siguin) mereixen l’accés a la sanitat, no només per una qüestió humanitària (que també) sinó per una qüestió de dret social.

    Això sembla que ho defensa tothom a Catalunya. Llavors, per què la sanitat no és realment universal? Com diu la meva bona amiga: l’origen és multifactorial. Evidentment, la causa principal és la regulació estatal, una norma genocida, racista i classista. Però, com recordava fa uns dies, l’accés a la sanitat catalana vinculat al padró municipal és el resultat de la lluita constant dels moviments socials i plataformes. I així i tot, ha estat, milers de vegades, paper mullat. Fins i tot municipis governats per partits que ideològicament podrien semblar afins, com el de Barcelona En Comú, tenen enormes dificultats per garantir l’empadronament a totes les persones. El dret d’accés a la sanitat es vulnera principalment per falta de voluntat política, però també, pel tipus de sistema sanitari que tenim, pels interessos privats associats a l’exclusió i perquè està arrelat un profund racisme institucional que parasita discursos i accions i que cal combatre sense treva.

    El sistema de multiproveïdors català és un sistema incontrolable. Un «guirigall» format per ens públics, privats amb lucre, privats sense lucre i entitats mixtes, on és molt difícil estendre la informació i les normatives, més encara quan políticament manca la intenció de fer-ho. En aquest sistema (i m’atreveixo a dir que també en la resta de l’estat), hi ha instaurats interessos de lobbies privats que es beneficien de l’exclusió sanitària. Les empreses associades als centres hospitalaris que facturen les atencions i s’enduen fins al 45% de la recaptació són només un exemple. Va haver-hi un temps que el Servei Català de la Salut intentava implantar una mútua interna per atendre migrants sense papers que ho poguessin pagar. Les mútues i empreses privades s’han beneficiat sens dubte d’aquesta regulació excloent.

    Per altra banda, els discursos, fins i tot quan són a favor, reforcen certs prejudicis i estigmes sobre les persones que arriben al territori. Argumentar el dret d’accés a la sanitat per problemes per a la salut pública (com fan alguns) es força tendenciós. Podríem vulnerar el dret d’atenció per a tothom si no percebéssim el risc de contagiar-nos d’alguna malaltia? Aquesta justificació és esbiaixada i fomenta una percepció completament errònia i falsa de les persones que migren. Com demostren diversos estudis, aquestes persones arriben més sanes i utilitzen menys els sistemes sanitaris que les persones autòctones. No cal justificar l’accés universal per una qüestió de salut pública. No hi ha cap motiu per fer-ho.

    Com deia abans, tot és dinàmic. Aquests últims dies han passat coses que són rellevants per a la sanitat universal, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. En l’àmbit estatal ha canviat el govern. Esperem que –com s’han cansat de repetir en l’oposició- una de les primeres mesures prioritàries d’aquest govern sigui derogar el RD 16/2012. És urgent. Hi va la vida de moltes persones. A més, un nou moviment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de deixar sense efecte les normes catalanes del 2015 en qüestió sanitària. Milers de persones a Catalunya es troben avui en una situació d’exclusió total. La sanitat catalana universal, ara sí, penja d’un fil. És una situació d’emergència. El nou president Joaquim Torra va visitar la tancada migrant el passat cap de setmana. Entre altres acords, es va comprometre a garantir l’empadronament a totes les persones, a eliminar les facturacions il·legals als centres sanitaris i a restaurar diversos aspectes socials com la sanitat universal a Catalunya. La nova consellera de salut, Alba Vergés, també ha fet declaracions en aquest sentit. Estarem vigilants. No volem més papers mullats.

    La salut i l’accés a l’assistència sanitària és i ha de ser un dret humà fonamental, universal i de justícia social. No és cap regal. És el dret a la igualtat i a la no discriminació. Un dret que no s’acompleix per múltiples causes però que cal defensar de forma unànime i persistent. Ara (i sempre) és una bona oportunitat per fer-ho.

  • Nova victòria per al feminisme global

    Les emocions que compartim amb elles

    Amb elles, les irlandeses, ens hem emocionat. Les xarxes s’han omplert de crits i llàgrimes, per l’alegria o per moltes altres emocions que ens desperta. Perquè nosaltres ho sentim de veritat en els nostres cossos i per això entenem profundament la importància que ja no hagin d´interrompre els seus embarassos de forma clandestina o – aquelles que s´ho podien permetre – viatjar fora del país.

    La mort de Savita, després que se li negués la interrupció d’un embaràs que acabaria causant-li la mort en 2012 per una septicèmia, va ser un gran detonant per treure a totes aquestes irlandeses al carrer. Després de la victòria del si, el seu rostre pintat al centre de Dublín es va omplir de flors.

    Per ella i per tantes que moren cada dia al món, les dones ens hem unit històricament en la lluita per la despenalització de l’avortament. Pel feminisme ha estat una de les prioritats independentment dels interessos personals doncs al carrer han sortit dones grans, lesbianes, etc. En aquestes batalles s’hi han posat moltes energies ja que és una forma perversa de control sobre els cossos de les dones i sobretot de les dones pobres que no poden pagar altres alternatives i han de posar en risc les seves vides. Perquè no ens oblidem que, en un món on hi ha tants països on l’avortament està despenalitzat, es tracta d’un tema de classe. Les dones de classe mitjana-alta sempre podran avortar en condicions higièniques i segures mentre les dones pobres hauran de seguir arriscant les seves vides.

    Podem parlar d’una onada feminista imparable?

    A l’Estat Espanyol portem més de 30 anys de lluita i resistència i no podem descansar ja que no fa molt allò que s’havia conquerit es va veure amenaçat amb L’avantprojecte de Llei de 2012 de Protecció de la Vida del Concebut i els Drets de la Dona Embarassada. La reacció va ser aclaparadora i l’1 de febrer de 2014 va organitzar a Madrid una massiva manifestació que es va denominar El tren de la Llibertat i, el llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón va dimitir com a Ministre després de la retirada del projecte de Llei de l’Avortament.

    Som i serem implacables com implacable ha estat el resultat del referèndum a Irlanda. El resultat ha estat contundent, 66,4% enfront de 33,6%. No se si podem parlar d’una onada imparable de feminisme però si és cert que hi ha una gran força incansable que resisteix, no retrocedeix i va avançant a poc a poc però sense parar. Amb pressa però sense pausa. 

    El control a través de l’estigma

    El gran repte que tenim per davant és combatre l’estigma doncs, en les polítiques públiques i de salut i, tant, en la vida de les dones és l’element de control més poderós. Aquest té efectes dissuasoris i també en la significació de l’experiència d’avortar que fem les dones. O carreguem amb una criatura que no volíem o amb la culpa i la vergonya.

    No fa gaire vaig conèixer a una dona en un lloc on treballo que estava embarassada de sis mesos. Era una dona migrada que havia viscut violència de gènere per part de la seva parella i a la qual se li havia negat la possibilitat d’avortar. Ell en aquell moment es va aprofitar que ella no coneixia com funcionaven les coses aquí i li va ser fàcil convèncer-la que era una cosa il·legal. Ara es troba tirant endavant un embaràs que no desitjava i que determinarà la seva vida. Aquest ejaculador irresponsable es va permetre decidir per ella. És el privilegi individual que sosté l’estructural. L’estigma va portar a aquesta dona a no consultar amb ningú més. Ella no va poder evitar la culpa i la vergonya, derivades de la criminalització a la qual ha estat sotmès l’avortament amb missatges com nomenar al fetus “vida humana” o “nadó” o contraposar pro vida a pro mort. Ja n’hi ha prou d’aquests missatges moralistes i que no tenen cap rigor científic doncs tal com diu Alberto Kornblihtt: “Per la biologia un embrió no és un ésser humà, per tant no és un crim interrompre un embaràs prematurament”.

    Accés a l’avortament per a totes

    No hauria estat fàcil convèncer aquesta dona del horriblement il·legal que era interrompre el seu embaràs si l’avortament no estigués universalment criminalitzat. A més, si ella hagués sabut que no era il·legal avortar a Espanya, igualment s’hagués trobat amb una altra barrera ja que en realitat ella no té garantit l’accés a l’avortament. Gràcies al govern del PP, que el 2012 va retirar el dret a l’avortament gratuït a les dones en situació irregular, les seves vides tornen a estar en perill. Doncs ho han de fer per la via privada o al servei públic de salut pagant pel procediment. Crec que no cal que digui que aquestes són dones pobres.

    Al feminisme li queda encara un gran treball per davant ja que l’objectiu a més de garantir l’accés a l’avortament a TOTES les dones, és normalitzar-lo i seguir combatent l’estigma, aquesta forma de control social tan poderosa.

  • De la gesticulació a l’acció política productiva en la sanitat catalana

    Durant aquests dies estem assistint a l’inici d’una nova etapa política en el marc del conflicte entre Catalunya i el govern de l’estat espanyol. S’ha pogut constituir un nou govern de la Generalitat, ha decaigut l’article 155 de la Constitució i, en conseqüència, s’ha produït un relleu en la cúpula de la Conselleria de Salut. En aquest mateix diari digital s’han explicitat clarament fa molt poc els problemes que la nova titular del Departament ha d’enfrontar i per tant no cal insistir-hi.

    Caldria, per tant, passar pàgina i posar en marxa les accions de política sanitària que, almenys des d’una perspectiva estratègica, han estat «congelades» durant el període sense cúpula política en el Departament de Salut. Som molts els que pensem que la capacitat de generar iniciatives polítiques importants i amb traducció operativa en la sanitat catalana, com la de la resta de les conselleries, ha estat extraordinàriament influenciada per les prioritats generals del Govern de la Generalitat, centrades en el desenvolupament del procés polític de construcció del marc i dels instruments per fer viable la independència de Catalunya i que aquesta «paràlisi estratègica» és anterior a les darreres mesures repressives del govern estatal per frenar les actuacions de la Generalitat.

    La resultant final des de la perspectiva de la política global, i per tant de la sanitària, del Govern de la Generaliltat és que s’ha produït una absència gairebé total d’iniciatives generals i sectorials i que aquestes han estat substituïdes per gesticulacions destinades a fer palesa la situació de repressió patida per la cúpula política de la Generalitat.

    Ara, després d’un llarg període sense capacitat de decisió estratègica, toca tornar a posar en marxa l’acció governamental i, en el cas concret de la sanitat, revitalitzar els projectes ajornats, alguns des d’èpoques molt anteriors a l’actual. Estem, per tant, en un moment crucial en què el risc principal és el de deixar-se arrossegar per la dinàmica anterior i continuar en la fase de gesticulacions polítiques (tant ideològiques generals com sectorials) i no avaluar correctament el fet essencial que ja s’ha recuperat la capacitat decisòria derivada de les transferències sanitàries dels primers anys de la dècada dels anys 80 del segle passat.

    Cal desitjar sincerament que el nou Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Salut, prioritzi en el seu just valor els problemes diaris que pateix la ciutadania de Catalunya, que no se centri exclusivament en la gesticulació ideològica i que desenvolupi sense retard totes aquelles actuacions que permetin abordar-los amb garanties d’èxit.

  • Dreceres del pensament

    Pensar, el què es diu pensar racionalment, és tremendament lent i fatigós per al cervell humà. Si podem evitar-ho, de ben segur que ho farem. En canvi, ens resulta molt fàcil reconèixer tot tipus de patrons, començant per les cares, alguna cosa que fem amb agilitat i sense aparent esforç. Si no fóssim tan bons en això, podríem veure un món nou i diferent cada dia, ja que veure és en realitat reconèixer, però tindríem infinitat de problemes quotidians, fins i tot de supervivència. La majoria de les nostres opinions i decisions no es basen en una anàlisi assossegada i racional, sinó que semblen respostes «prefabricades» amb experiències similars prèvies i patrons emmagatzemats en el nostre cervell. Les intuïcions i el sentit comú, però també els prejudicis i els judicis d’expert, són variants de l’anomenat pensament heurístic. Totes aquestes estratègies del pensament són com dreceres mentals que ens permeten trobar respostes ràpides, encara que sovint imperfectes, a preguntes complexes, doncs en realitat el que responem és una pregunta alternativa més senzilla.

    La pràctica mèdica és un cas particular d’una manera de pensar i actuar molt habitual. Com pensen els metges? Com prenen les seves decisions? Doncs com tots els éssers humans, amb més heurística que raonament. Els metges, com a tants altres professionals, han de prendre decisions expertes amb certa rapidesa i recorren per a això a aquestes dreceres del pensament. Un jugador d’escacs, potser el més gran especialista en aquestes dreceres, no pensa racionalment sinó heurísticament, després de visualitzar en un instant infinitat de patrons i possibilitats. L’ull clínic, tan injuriat per alguns puristes de la ciència mèdica, és de mirar prim: una capacitat d’expert consolidada per l’experiència. En medicina, com en altres oficis i professions, els especialistes amb més experiència tendeixen a confiar en la seva capacitat heurística per diagnosticar i resoldre altres problemes complexos amb rapidesa i encert, mentre que els més novells, per la seva menor habilitat per reconèixer patrons, no tenen més remei que recórrer al pensament analític, realitzar nombroses proves i repensar les diferents possibilitats, el que pot ser més precís, però sens dubte és més lent.

    La medicina, com agrada dir alguns, és alhora ciència i art. Doncs bé, aquest «art» de la medicina s’assimila en bona mesura al coneixement heurístic dels metges, una competència que es materialitza en la presa de decisions. Bona part dels protocols i guies clíniques no són sinó balises per canalitzar el reconeixement de patrons en el marc del coneixement científic, perquè la natural inclinació heurística no s’extralimiti. On no arriba la ciència, aquí tenim l’heurística; i on no arriba a temps el pensament analític, aquí tenim l’habilitat de reconèixer semblances o respondre preguntes més senzilles. Un dilema habitual en medicina és si convé actuar ràpidament a risc d’equivocar-se, confiant en el judici expert, o analitzar el cas amb calma a risc d’actuar massa tard. En casos urgents està clar que no hi ha temps per a anàlisis reposades, però per ventura en les consultes mèdiques d’uns pocs minuts no es prenen també decisions ràpides? Aquí, a més, entren en col·lisió l’heurística experta del metge i la inexperta del pacient, dues maneres de pensar potser massa allunyades i cadascuna amb els seus propis biaixos. Perquè hi hagi un bon diàleg cal temps, com a primera condició, però també que tots siguem cada vegada més conscients del paper de l’heurística en la presa de decisions de metges i pacients. El coneixement d’aquestes dreceres del pensament està encara en bolquers, però ja ens permet entreveure que, al costat d’alguns avantatges, també té els seus riscos.

  • Benvinguda Consellera Vergés

    Arriba la segona dona al davant del Departament de Salut. Aquest fet ja és una bona notícia pel que suposa d’avenç en l’equitat de gènere en els càrrecs directius de Salut. El canvi en si mateix també és positiu, genera l’expectativa que finalment s’abordin els temes que tenim enquistats i agreujats des de l’arribada de les retallades. Que la incorporació coincideixi amb nou govern a Madrid també desperta l’esperança que es derogui el Reial Decret de mesures extraordinàries per fer front a la crisi que va implantar el govern del Partit Popular per pressió de la Troica el 2012. Potser recuperarem la cobertura universal i es revertiran algunes de les mesures de contenció pressupostaria aplicades sobre els professionals.

    Consellera, té davant una tasca complicada. El Sistema Sanitari està empobrit, hi ha llargues llistes d’espera, saturació a les consultes i uns professionals esgotats per suplir amb el seu esforç aquestes mancances estructurals. Per aquest motiu desitjo que estigui més interessada a desenvolupar polítiques sanitàries que en dedicar-se a la política. També m’agradaria que assumís la seva responsabilitat amb amplitud de mires i es plantegés reformes de més abast que les de l’actual legislatura. Efectivament hi ha problemes urgents com les mancances pressupostàries o la precarietat laboral, però és important que intenti modernitzar aquest sistema sanitari dels anys noranta per ajustar-lo a les necessitats i coneixements del segle XXI.

    Tampoc ha de caure en l’error de molts consellers anteriors que influïts pels grups de pressió pensaven que el que era bo pels hospitals comarcals era bo pel Sistema. No s’ha de perdre mai de vista que l’objectiu final és la millora de la salut i dels serveis als ciutadans.

    A curt termini cal resoldre la precarietat laboral per evitar que els professionals joves marxin cap a països que els fan ofertes més atractives. Desaconsello que com estan proposant alguns directors de recursos humans, es repeteixi l’error d’anar a buscar metges a Llatinoamèrica. Aquí tenim professionals excel·lents. També és urgent abordar la imminent jubilació de gran part de la plantilla. Segurament no falten metges, s’han d’aprofitar millor els que ja tenim.

    Ja no es pot seguir ajornant la reforma de l’atenció primària. Va ser pensada per la Consellera Geli, aturada pel Conseller Ruiz i repensada amb excessiu secretisme i poca participació pel conseller Comín. Ara s’ha d’implantar amb molt més consens juntament amb les societats d’Atenció Primària i la implicació de la ciutadania.

    El sistema sanitari està excessivament fragmentat i burocratitzat. Les estructures territorials estan triplicades. Per fer una feina similar hi ha funcionaris de l’Institut català de la Salut, del Catsalut i del Departament de Salut. No ens podem permetre aquesta ineficiència. També hem de superar el discurs del mercat intern de serveis sanitaris iniciat a principis dels noranta. Aquesta aposta per «l’empresarització» no ha fet més que atomitzar les organitzacions sanitàries i multiplicar de forma ineficient l’estructura administrativa. Cal fusionar organitzacions i passar més personal a la «cadena productiva».

    Hem de superar la fascinació pels sistemes d’informació. No tot són indicadors. Tractem amb persones que han de participar en el procés de decisió. Hem d’abandonar el centralisme del Catsalut que desitja controlar des de l’edifici Olímpia tot el que passa a les consultes. Hem d’avançar cap a una descentralització que faciliti que cada territori abordi les seves necessitats de salut comptant amb uns professionals que participin activament en el govern i la gestió. Aquesta descentralització també s’ha d’acompanyar de processos de participació ciutadana. No podem seguir decidint pel pacient sense el pacient ni el professional. Cal un lideratge compartit.

    El govern del sistema sanitari català és complex i les polítiques que s’han d’emprendre han d’estar més basades en l’evidència que en la ideòloga política. Cal que s’acompanyi d’un bon equip tècnic per tirar-ho endavant. Afortunadament compta amb uns bons professionals que ja han demostrat sobradament la seva vàlua. Pel bé de tots, desitjo de tot cor que se’n surti.

  • La infància i els objectius de desenvolupament sostenible per al 2030: serà possible aquesta vegada evitar de posar la pastanaga davant el ruc?

    L’any 2015 les Nacions Unides (NU) van proposar els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) 2030. Aquesta ambiciosa proposta de 17 objectius a complir els propers 12 anys inclou, de manera resumida, el fi de la pobresa i la fam, promoure el benestar i la salut, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, el sanejament ambiental i energètic, el treball digne i creixement econòmic, la reducció de les desigualtats, les ciutats sostenibles i el consum responsable, el control del canvi climàtic, de la vida submarina i terrestre, promoure pau i justícia i establir aliances per aconseguir aquests objectius (veure figura). Tots els països s’han de comprometre a assolir un seguit d’indicadors específics i amb controls periòdics per tal d’assolir cada objectiu proposat. Els ODS pretenen ser l’actualització, ampliació i millora de propostes prèvies com ara els objectius de desenvolupament del millenium. A partir d’aquesta declaració s’han publicat estudis que presenten l’evolució dels indicadors des de l’any 1990 fins al 2015 a 188 països, i molt recentment l’anàlisi de l’accés als serveis sanitaris i l’evolució de la qualitat i resultats dels sistemes sanitaris a 195 països. A més, les NU ha proposat un pla estratègic pel propers 5 anys. A Catalunya s’ha començat a treballar des del Consell Assessor per al desenvolupament sostenible i s’han acordat 750 compromisos per tal d’assolir els objectius plantejats.

    Quan es tracta de propostes a curt, mitjà, i llarg termini, la població infantil és un dels grups poblacionals més implicats atès que representa la cohort dels qui poden afavorir-se més i a més llarg termini de les mesures preses avui per millorar les condicions de vida futures. UNICEF ha publicat l’estat actual dels ODS respecte de la infància a 41 països de la Unió Europea i l’OCDE. UNICEF Catalunya també ha presentat un informe que porta un subtítol encertat: no val a badar, sobre l’estat actual dels ODS a Catalunya en relació amb la infància. Aquest informe s’ha centrat en 7 dels 17 objectius. ODS1: erradicar la pobresa en totes les seves formes; (ODS3) garantir una vida sana i promoure el benestar per a tothom a totes les edats; (ODS4) garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom; (ODS11) aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles; (ODS13) adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes; (ODS16) promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar accés a la justícia per a totes les persones i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells; i (ODS17) enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l’Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible. Les anàlisis de la situació dels darrers anys, l’evolució de cada indicador, i les propostes específiques per tal d’assolir els ODS es mostren de manera concreta i es basen principalment en l’augment de la inversió pública en la infància, millora de les condicions de treball familiar i l’assignació per fill, entre altres mesures. També es presenten propostes intermèdies per assolir l’any 2020.

    Però, analitzant l’evolució dels darrers anys, la majoria de polítiques actuals van en sentit contrari a les propostes i no només no han aconseguit millorar, més aviat molts dels indicadors que es pretén assolir han empitjorat. Com a exemple, la inversió en polítiques d’infància i de família mostren un estancament i/o disminució en contrast amb la situació d’augment de les necessitats dels darrers anys. La pobresa infantil, les desigualtats, l’accés als serveis sanitaris, l’habitatge accessible a famílies amb menors també mostren pitjors resultats els darrers anys o en el millor dels casos un estancament dels resultats.

    Com fer que aquestes propostes siguin realment efectives? Com evitar “fer bullir l’olla sense canviar res”? Com evitar que les propostes es transformin en eslògans buits de continguts?

    Si s’analitzen alguns exemples històrics, com ara els drets dels menors, declarats l’any 1989, quants d’aquests drets s’han assolit? És veritat que s’ha millorat molt però ni de bon tros s’han aconseguit els objectius proposats, o en tot cas s’han assolit de manera molt desigual per regions i països i amb molta variabilitat.

    El primer pas per aconseguir els ODS és fer un diagnòstic acurat de la situació. L’anàlisi dels indicadors socials i de salut mostren que no solament ha estat la crisi econòmica la responsable dels retrocessos. Més aviat, els països que han aplicat i continuen aplicant polítiques més neoliberals i retallant els beneficis socials, els pressupostos sanitaris i d’educació, són els qui han retrocedit més a la majoria dels indicadors proposats i analitzats. I si el diagnòstic és aquest, la solució és enfrontar-se obertament i revertir aquestes polítiques que afavoreixen l’augment de la pobresa infantil, les desigualtats socials, i planteja barreres per accedir a unes condicions de vida bàsiques sobretot als més vulnerables.

    En el cas específic dels objectius relacionats amb la salut s’haurien de revertir les mesures d’exclusió sanitària i assolir l’accés universal efectiu amb l’anul·lació del Reial Decret 16/2012, així com millorar l‘equitat. El diagnòstic de la situació i l’evolució dels darrers anys indiquen que la millor manera d’assolir el nivell d’equitat desitjat és donar prioritat pressupostària i recuperar la inversió en l’atenció primària de salut, així com posar-la en el centre del sistema sanitari en termes reials. En el cas dels menors, a més, s’hauria d’invertir en l’atenció odontològica, com per exemple es fa a Euskadi, i oftalmològica.

    Finalment, també s’hauria de resoldre un dels obstacles més importants per fer efectives les propostes: els conflictes d’interessos dels actors implicats en la promoció i posada en marxa dels ODS. Qui són els patrocinadors dels esdeveniments? Qui s’aprofita de la imatge dels ODS? S’hauria d’evitar que sota les bones intencions hi hagi el doble missatge d’empreses que es beneficien de recolzar aquests objectius com a finestra de propaganda, i que majoritàriament formen una part important dels factors que impedeixen assolir els objectius proposats. Ha estat comprovada la influència de les multinacionals de la beguda en l’estudi i la prevenció de l’obesitat infantil, la influència de la indústria del tabac en el control de les mesures adreçades als joves, o dels bancs en problemes d’habitatge.

    La funció que compleixen les institucions i les polítiques que se’n deriven són molt importants, però s’han de fer diagnòstics acurats, i evitar tant els discursos buits de continguts com ara evitar posar la pastanaga davant el ruc.

  • L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho

    La decisió del Tribunal Constitucional d’admetre a tràmit el recurs del govern de l’estat per suspendre la Llei Catalana d’Universalització de l’Assistència Sanitària és un pas enrere terrible. És un pas inhumà, que mata i vulnera drets. És una de les tantes expressions d’aquesta voràgine autoritària i repressora de l’Estat espanyol dels últims mesos que també ha tombat les regulacions específiques sobre l’accés a la sanitat a Euskadi, Comunitat Valenciana, Extremadura i Navarra. Tanmateix, pel que fa a Catalunya, sorprèn enormement la sobrevinguda hipocresia dels òrgans de Salut (del Servei Català de la Salut i del Departament de Salut). Potser és necessari repassar els últims 5 anys des de l’aprovació del Decret estatal i quina ha estat l’específica regulació catalana per entendre el cinisme que gasten en aquest assumpte. Potser també abans cal recordar que la ja oblidada Llei Òmnibus de l’any 2011 contemplava l’exclusió sanitària a la catalana. Un aspecte que la Convergència i Unió de llavors no va aprovar perquè l’Estat espanyol ens va avançar per la dreta.

    Fa anys que diversos col·lectius i plataformes denuncien el Reial Decret 16/2012 i demanen la derogació d’aquesta norma genocida que exclou de l’assistència sanitària a les persones que no cotitzen a l’estat Espanyol. Aquesta és una mesura completament incoherent en tractar-se d’un Sistema Nacional de Salut on la sanitat no es finança directament amb les cotitzacions sinó des dels Pressupostos Generals de l’Estat, és a dir, principalment mitjançant impostos indirectes. Aquest fet és important, no només perquè demostra la impremta ideològica racista i classista que s’amaga darrere del RD 16/2012 sinó també perquè els sistemes nacionals de salut, amb aquest tipus de finançament, estan reconeguts com els millors del món, en termes de resultats en salut i d’equitat. Així, qualsevol persona que posa un peu al territori, que agafa el tren, el metro o que pren un cafè al bar està finançant el sistema, independentment si treballa i cotitza o no ho fa. Encara que no és objecte d’aquest text, em sembla imprescindible remarcar aquest fet.

    Doncs bé, arran de l’aprovació d’aquest Decret, l’organització de les lluites a Catalunya ha forçat la modificació de la regulació de l’accés a la sanitat catalana mitjançant diverses instruccions emeses pel Servei Català de la Salut. Han estat cinc anys de lluites i pressions dels moviments socials contra un Departament de Salut que només posava condicions: en un primer moment es contemplava assistència sanitària complerta només a l’any d’empadronament, després van estipular tres mesos de cadència fins que finalment es va aconseguir que l’assistència fos garantida en el mateix moment d’empadronar-se. Entitats i col·lectius com La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) de la campanya Jo Si Sanitat Universal, han estat pressionant i lluitant constantment pel canvi de normativa; és gràcies a la seva persistència incansable que arribem a la Llei d’Universalització de l’Assistència Sanitària que ara el TC ha tirat enrere. Les medalles, si us plau, les mereixen aquests moviments. Reconeguem-los.

    Ara van de garantistes, però al Servei Català de la Salut mai han posat la voluntat política necessària per fer real l’accés a la sanitat catalana. Durant aquests anys han vulnerat sistemàticament les regulacions pròpies, la nova Llei i fins i tot els supòsits de garantia que inclou el RD estatal. A Catalunya, des del 2012, s’han facturat atencions urgents, a menors i a embarassades. S’han detectat, als centres de salut catalans, diversos mecanismes dissuasius quan la persona que sol·licita l’atenció no presenta la targeta sanitària, des d’obligar a signar una responsabilitat de pagament, passant per pressions i amenaces perquè s’aboni la visita, fins a la denegació directa de l’atenció. Hi ha casos molt greus. Fins i tot hi ha empreses associades als centres hospitalaris que pressionen i persegueixen a les persones sense targeta perquè abonin l’import de les visites que sol·liciten o que han gaudit, amenaçant-los de cridar a la policia o expulsar-los del país. La Llei ha estat paper mullat des del primer dia, igual que totes les instruccions anteriors. La falta de voluntat política ha portat a no informar adequadament de la norma catalana a tots els centres de salut. Existeix poca difusió i molta confusió sobre el RD estatal i la seva concreció a Catalunya. Ni el Departament de Salut ni tampoc el Servei Català de la Salut documenten o registren els casos d’exclusió i mai s’ha sancionat als centres que vulneren el dret.

    L’obtenció de l’assistència sanitària a la qual es té dret per llei a Catalunya pot ser tota una carrera d’obstacles començant amb què aconseguir el padró municipal (que dóna accés a la sanitat) és un periple insalvable per a moltes persones. No en va, l’empadronament sense restriccions i garantit, que dóna accés a molts més drets a banda de l’atenció sanitària, és una de les reivindicacions i demandes de les companyes tancades recentment a La Massana. No tots els municipis catalans preveuen la possibilitat d’empadronament en persones sense domicili fix o sense documentació d’identitat. Però és que en aquells municipis on si es preveu tal situació, els processos administratius requerits (mediació de serveis socials, acreditacions diverses, etc.), són lents i dificultosos, deixant períodes en els quals l’atenció no està garantida i durant els quals es corre el risc de patir denegació o facturació de l’assistència sanitària.

    Amb tot això, malgrat les successives instruccions i tot i l’aprovació de la Llei del 2017, a Catalunya hem estat sempre força lluny de l’atenció universal. A més cal destacar que el Tribunal Constitucional ha tirat enrere la nova llei; però continuen estant vigents les instruccions i resolucions aprovades pel Servei Català de la Salut anteriorment a la llei que tant s’han lluitat. Per tant, l’atenció sanitària a Catalunya continua vinculada al padró municipal. Estem com fa un any i com hem estat des del 2012. L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha una intenció política real de fer-ho. Només cal aplicar les pròpies instruccions catalanes. Departament de Salut i Servei Català de la Salut, menys hipocresia, menys excuses i més atendre a totes les persones. Sense distincions. I si cal, desobeïm la norma genocida.