Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Les llistes d’espera de la sanitat pública un problema molt greu i amb trampes

    Les estadístiques diuen una cosa i la història de moltes persones en diuen una altra de molt diferent. Un molt amic meu explica (i em dóna còpia de la documentació) que era visitat a un hospital públic de Barcelona i l’especialista li diu «ara ja ha arribat el moment d’operar, no pots esperar més perquè això és greu perquè està afectant els ronyons» i quan li pregunta per quan ho faran li respon «tinc una llista d’espera d’un any».

    El meu amic, espantat, fa una reclamació escrita a l’hospital amb el seu diagnòstic i l’agreujament de les seves analítiques, dient:

    «En aquests moments, feta la indicació quirúrgica i la informació d’espera d’un any, no sé si he entrat en llista d’espera, ja que no m’ha donat el justificant amb la data d’entrada en llista obligatori segons la instrucció 05/2016 de 27 de juny del CatSalut».

    A més, diu: «Segons l’Ordre del CatSalut SLT/102/2015 de 21 d’abril, on es fixen els terminis de referència i els requisits de gestió de les llistes d’espera dels hospitals del sistema públic (a part que els terminis considero que són massa llargs i fixats més tenint en compte les limitacions del sistema que les necessitats dels pacients), aquests terminis hauran de ser adaptats prioritzant criteris de gravetat de la patologia i/o possible agravació de la mateixa per llargues esperes. Per tot això demana ser prioritzat en la seva intervenció».

    A les dues setmanes de la reclamació el citen per fer els preoperatoris i al cap de tres setmanes és operat.

    Al mateix amic l’especialista li demana una ecografia abdominal, per veure el resultat de la intervenció i el cita per tres mesos, al taulell no li donen dia, li donen un número de telèfon d’ecografies i li diuen que si no l’avisen, que vagi trucant. Ho ha fet dues vegades i un altre cop ha anat en persona a l’hospital. Sempre li diuen que ho passen a programació, fins que el dia abans de la visita amb l’especialista torna al taulell dient «demà tinc vista i voldrà veure l’ecografia» i li fan l’ecografia aquella tarda. De fet ha estat un dia «programat» en llista (el que abaixarà molt la mitja de les estadístiques oficials). Un exemple de com fer trampes en les llistes.

    Aquest, desgraciadament, no és un cas aïllat, els activistes que posen taules informatives cada setmana a molts hospitals tenen denúncies de les llistes per part dels usuaris.

    Una reflexió que m’envia el meu amic després d’aquesta experiència:

    «- Quan van començar a pagar amb diners públic centres sanitaris privats de negoci per serveis que hauria de fer la sanitat pública, no vaig dir res perquè a mi m’atenien igual.

    – Quan deien que hi havia moltes llistes d’espera i pacients a urgències sense poder ingressar a l’hospital perquè faltaven llits, no vaig dir res perquè jo no tenia necessitat d’aquests serveis.

    – Quan deien que no hi havia suficients diners per la salut i la sanitat i si n’hi havien per rescatar bancs, autopistes i altres interessos privats, no vaig pensar en les conseqüències.

    – Ara que estic malalt, quasi no queden professionals a la sanitat pública, se n’han anat cansats per les seves condicions precàries de treball, s’han tancat molts centres i serveis públics, hi ha llargues llistes d’espera pels meus problemes, jo no tinc cèntims per tractaments cars a la sanitat privada, ningú diu ni fa res per mi.

    Així s’acaba la salut i comença la supervivència, meva, dels meus fills, néts i moltes altres persones».

  • Un altre punt de vista sobre l’»ambiciós» model de contractació laboral del PSMar

    A mitjans de maig el Cap de Recursos Humans del PSMar contestava a un escrit previ de qui escriu aquestes línies, en el qual criticava el model de contractació i descrivia el maltractament que reben les treballadores d’aquesta institució. La seva resposta presentava una realitat paral·lela on s’està portant a terme un «ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat al personal».

    Sí, mesures s’estan adoptant. Una d’elles, consisteix a oferir contractes de pràctiques a treballadores que superen els dos anys treballant regularment, mitjançant contractes temporals. Alguna de les persones que han estat «temptades» amb aquesta sucosa oferta, superen fins i tot els set anys. En els mons que no són de fantasia, no sembla gaire lògic ni ètic, oferir a una persona que porta tant de temps treballant a una institució d’aquesta envergadura, un contracte que té com objecte «l’obtenció pel treballador de la pràctica professional adequada al nivell d’estudis cursats» i que té com durada màxima dos anys. Ambició el que és ambició no li trobo gaire a aquesta decisió. Intentar estalviar-se uns euros en cotitzacions, sembla que s’ajusta una mica més a la realitat. Però en fi, tot són percepcions.

    Una altra de les «valentes» propostes per estabilitzar la contractació, són els contractes de relleu. En realitat es veuen obligats, ja que han de satisfer tota la demanda de treballadores que sol·liciten acollir-se a la jubilació parcial. S’ofereix a gent amb uns quants anys a la casa ja, amb la seductora idea de saber que té una data de caducitat ben delimitada. Quatre anyets i tornes a ser una suplència. Qui es pot negar?

    Per últim i no per això menys «atractius», els «interinatges de fidelització». Una sort de perpetuació de la precarietat. Això sí, tens garantit el sou d’una jornada setmanal de 30 hores. Tot un luxe. Inconvenients? Et poden canviar el pla, inclòs el torn, a 5 dies vista. No et pots negar tret que sigui per causa major. Les vacances te les has de demanar fora de l’època estival. Per descomptat aquest tipus de contractes també s’ofereixen a treballadores que superen els 4, 5, 6 i fins a 8 anys en el Consorci amb contractes temporals. Una altra seductora clàusula d’aquest contracte és haver de sol·licitar les vacances el novembre de l’any anterior. Irresistiblement ambiciós tot plegat.

    És cert, com diu Pau Gomar, que les particularitats d’un centre sanitari, obliguen a oferir 24 hores al dia, 365 dies l’any els seus serveis. El que no és tan cert és que això «provoqui una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball». El que ho provoca, és la seva mala concepció, del que és estructural i del que no, tal com queda reflectit a la denúncia que hem interposat davant d’inspecció de treball.

    No és pas la primera denúncia que hem fet. Hem interposat 7 demandes per Conflicte Col·lectiu i unes 17 denúncies a Inspecció de treball. Recordo aquell moment en què l’empresa es va veure forçada a reconèixer davant la inspectora de treball que sí, que al personal de nova incorporació els feien contractes de 10 hores però havien de venir 40 h. Ploro d’emoció. O quan el mateix Pau Gomar va afirmar davant el Jutge que havien deixat de contractar al demandant perquè havia denunciat a l’empresa. Sublim. El posterior matís afegit, en adonar-se de l’error, dient que aquest fet havia «enrarecido el ambiente» ja servia de poc. Acomiadament nul. Quins records. Bé, però això és passat, deixem la nostàlgia de banda i tornem al present.

    El tema principal del meu anterior escrit abordava la situació d’una Infermera que portava realitzant suplències 7 anys a l’Hospital i que a causa d’una malaltia oncològica, va veure interrompuda la seva contractació durant més de 90 dies. Com molt bé diu el màxim responsable dels RRHH del Consorci, aquest és el temps necessari que diu el nostre Conveni per deixar de tenir vincle amb l’empresa i per tant perdre l’antiguitat. És cert, ningú és perfecte, quan es signen acords es poden passar per alt situacions que de sobte la realitat et posa al davant. Vull pensar que és en aquest context que no es van tenir en compte casos com el de l’Ana López. No entenc doncs, com és que quan li plantegem aquest cas a l’empresa, es tanqui en banda i no vulgui ni parlar del tema. Seria tan senzill com que en la Comissió Paritària de seguiment de conveni arribessin a un acord, tal com van fer amb les embarassades, que en un inici també els hi posaven l’antiguitat a zero en superar els 3 mesos sense contracte. En fi, demostren així la seva gran sensibilitat i preocupació pel benestar de la seva plantilla.

    Sobta també que es preocupi tant l’empresa per la possible malversació en la qual podrien incórrer en no complir allò marcat per Conveni, en reconèixer l’antiguitat de l’esmentada Infermera, sense tenir en compte l’opció que acabo d’exposar abans. En canvi, la possible malversació en regalar més de 8000 hores a UGT, CCOO i SATSE, sembla que no els hi preocupa tant. Ni el malbaratament de diners públics en abusar de l’acomiadament improcedent, com va afirmar el Tribunal de Comptes al seu Informe 7/2015 a la pàgina 76, tampoc sembla que els importi gaire.

    No vull acabar sense mencionar un fet anecdòtic però que deixa entreveure el tarannà de qui gestiona centres públics. Fa uns dies es va realitzar la «prova competencial» dins del procés de convocatòria de places per la regularització de tots els contractes d’interinitat de més de dos anys. A les preguntes no es parlava pas de pacients o usuàries, tractaven a les persones malaltes de «clients».

    En definitiva tots aquests fets són un clar reflex de les conseqüències de gestionar un centre públic com si es tractés d’un negoci privat propi. Tot potenciat per les polítiques sanitàries que s’han anat aplicant des de la transferència de competències en sanitat de l’estat a la Generalitat, obstinades a maleir, desacreditar i deteriorar la gestió pública per afavorir la gestió privada.

  • Com triar sàviament

    La iniciativa Choosing Wisely per reduir els danys i costos innecessaris de la mateixa medicina té ja més de cinc anys de recorregut, des del seu llançament el 2102. Però les idees i iniciatives sanitàries, especialment les que tracten de revertir les males pràctiques, triguen a difondre’s i assentar-se. La noció que la medicina no ha de fer mal és tan vella com la professió mèdica, però necessita reformular-se de tant en tant per adequar-se als nous temps i els seus problemes. Així han sorgit les idees sobre l’evidència científica de les intervencions, el balanç entre beneficis i riscos, el sobretractament i tantes altres que conflueixen en una constatació: menys medicina és el millor en molts casos. Choosing Wisely va arrencar precisament per identificar, especialitat per especialitat, aquelles intervencions mèdiques que no estan avalades per proves científiques i que no són realment necessàries. I l’ampli interès mèdic i mediàtic que ha despertat la iniciativa sembla avalar la seva necessitat.

    Encara que aquesta campanya d’origen nord-americà, llançada per la Fundació ABIM (American Board of Internal Medicine), no és radicalment nova (el NICE britànic va engegar una iniciativa similar el 1999) ha fet fortuna i té ja versions locals en 19 països. Ha estat analitzada en centenars d’articles científics (a PubMed hi ha gairebé 400 articles que inclouen Choosing Wisely al títol). I, el què és més important, comprèn ja més de mig miler de recomanacions sobre intervencions discutibles, és a dir, tractaments i proves diagnòstiques que mereixen ser discutits abans de posar-se en pràctica. Moltes d’aquestes recomanacions han estat elaborades per les 80 societats mèdiques col·laboradores del projecte, que han seleccionat les cinc intervencions de la seva especialitat més qüestionades o que mereixen una discussió prèvia amb el pacient. No en va, l’estratègia descansa en un pilar fonamental per a l’èxit d’idea, que és alhora el lema de la campanya: promoure la conversa entre metges i pacients, amb l’objectiu –tantes vegades proclamat, però tan difícil d’aconseguir– que qualsevol intervenció sigui fruit de l’acord i la informació basada en dades contrastades.

    Molts metges en exercici coneixen probablement aquesta iniciativa, gràcies a la col·laboració de les societats de les diferents especialitats i a la seva progressiva internacionalització. Però traslladar-la a la pràctica clínica, això ja és una altra cosa. La participació del pacient en la presa de decisions presenta múltiples obstacles i resistències, i és un procés complex i difícil, doncs té a veure amb l’educació sanitària de la població, el desenvolupament del pensament crític i la voluntat del metge d’involucrar-se en aquesta tasca. Per facilitar aquest procés, la campanya compta amb la col·laboració de nombrosos metges i capdavanters d’opinió, que en uns vídeos animen als diferents especialistes a debatre amb els seus pacients sobre l’abús i el contrasentit de certes intervencions, i hi ha també fullets i materials educatius per orientar als pacients en aquest necessari diàleg.

    Alguns d’aquests materials també estan en castellà (la campanya s’ha traduït, una miqueta ampul·losament, «Com triar sàviament»), i en un d’ells s’enumeren cinc preguntes clau que el pacient hauria de plantejar-li al seu metge per prendre una bona decisió: necessito realment aquesta prova o procediment?, quins són els riscos?, hi ha efectes secundaris?, quines són les probabilitats que els resultats no siguin precisos?, i podria portar això a més proves o a un altre procediment? Les preguntes potser no són del tot originals, però per descomptat resulten d’allò més pertinent. I, sigui el metge o el pacient qui les plantegi en aquests o semblants termes, haurien d’estar sempre sobre la taula per triar o descartar, amb una certa saviesa, algunes intervencions mèdiques.

  • Falten pediatres. I ara què podem fer?

    Des de la reforma de l’atenció primària a finals dels anys 80, al nostre país els nens i nenes són atesos per especialistes en pediatria en els Centres d’Atenció Primària (CAP) fins que compleixen 15 anys, edat en què passen al metge de família. Fins aleshores feien el canvi als 7 anys.

    En altres països, com el Regne Unit, tenen un model diferent. Els pediatres són especialistes com qualsevol altra especialitat focal i només atenen els infants derivats pel seu metge de capçalera, que és el responsable de l’atenció de primera línia i dels problemes més freqüents.

    Ambdós models tenen aspectes positius i negatius, amb resultats globals poc diferents. Els bons resultats de les mesures preventives, com les vacunacions, estan més relacionats amb l’existència de serveis d’atenció primària accessibles i ben desenvolupats que no pas amb la presència o no de pediatres al primer nivell assistencial.

    Els nens i les nenes tenen poques malalties i la majoria de motius de visita a les consultes de pediatria dels CAP no requereixen coneixements especialitzats. En concret, es calcula que al voltant d’un terç són per «control del nen sa» i activitats preventives, que poden ser assumides per professionals de la infermeria. Un altre terç són consultes per problemes lleus, com contusions, infeccions respiratòries, processos febrils, mals de panxa, etcètera, que poden ser assumits per metgesses de família, i finalment, hi ha un altre terç que presenta patologia d’una certa entitat que pot requerir atenció especialitzada. En tots els grups es dóna, de manera concomitant, problemàtica de tipus social, relacional i familiar que necessita ser abordada des d’un punt de vista familiar i global. També podem considerar que hi ha demandes que no precisen una atenció professional, que es curen soles o poden ser resoltes per la família (com petites ferides, refredats, picades d’insecte…) però que en l’actualitat suposen un volum no menyspreable de visites.

    El fet de disposar de pediatres per a tot tipus de necessitats de salut de les criatures, des de les més lleus a les més greus, ha creat la idea que els pediatres són imprescindibles en els CAP i que qualsevol problema que presenti l’infant ha de ser valorat per un especialista.

    Per un conjunt de raons diverses (característiques de la feina, inestabilitat laboral, formació hospitalària…) des de fa uns anys es fa difícil trobar pediatres que vulguin treballar en els CAP i moltes places o substitucions no es poden cobrir. No és el problema d’un sol centre, és un problema general. El fet és que tenim una situació que dura des de fa temps i que no té perspectives de resoldre’s a curt o mitjà termini perquè no surten prou pediatres de la formació MIR i molts senten poca atracció per treballar a l’atenció primària.

    S’han buscat algunes solucions per pal·liar el problema com ara la creació de les «línies pediàtriques» que concentren els pediatres d’una zona en un CAP i els pacients es desplacen allà, metges de família amb interès i una formació complementària que assumeixen les consultes de pediatria o repartir els nens i nenes entre les consultes dels metges de família quan no hi ha pediatres. De fet, aproximadament un 30% de les places de pediatria als centres de salut a tota Espanya no estan cobertes per pediatres titulats. Una iniciativa interessant és la que ha portat a terme el Centre de Salut CASAP Can Bou, a Castelldefels, on les infermeres assumeixen les activitats preventives i de control del nen sa, així com l’atenció a problemes lleus.

    Hi ha grups de treball en marxa que debaten possibles alternatives. La qüestió de fons és si es considera que l’atenció als infants en el marc comunitari és una tasca de l’atenció primària o és una tasca de l’atenció especialitzada. O dit d’una altra manera: hi ha d’haver pediatres a l’atenció primària o han de treballar fonamentalment als hospitals? Hi ha diverses opinions al respecte.

    El debat hauria de girar al voltant de quines són les necessitats de salut dels infants i quin és el servei més accessible, equitatiu i efectiu que pot donar el sistema sanitari en aquests moments. Per exemple: cal sempre un pediatre per atendre qualsevol tipus de demanda? És eficient? Com poden altres professionals sanitaris participar en l’atenció a la salut dels nens i nenes de manera segura i integral? O fins i tot: el model actual contribueix a la medicalització dels problemes de la vida i a la dependència del sistema sanitari?

    Mentrestant, es produeixen protestes i es genera malestar per la manca de pediatres. Sovint, es posen pegats per culpa de la improvisació i la urgència d’apagar focs, com desvestir un sant per vestir-ne un altre, o carregar les consultes de les pediatres amb més i més visites que acaben posant en risc la seva qualitat.

    A curt termini tot apunta que s’haurà de contemplar la participació de professionals no pediatres en l’atenció als infants. Una manera és potenciar i estendre el paper de la infermeria en les tasques preventives, de consell i d’atenció als problemes lleus. L’altra és la incorporació de metges especialistes en medicina familiar i comunitària a funcions assistencials adequades a la seva competència, sigui assumint nens a partir d’un llindar d’edat més baix o amb necessitats de salut que no requereixin una atenció de segon nivell.

    Qualsevol decisió que es prengui ha de comptar amb el debat social i professional i ha d’estar ben planificada per evitar desigualtats territorials. També ha d’assegurar una dotació suficient de professionals amb la formació adequada i garantir dos aspectes fonamentals en l’atenció primària: que totes les famílies tinguin clar qui és el seu referent i que sigui accessible.

  • El pròxim 24 de maig, diversos col·lectius d’arreu de l’estat es mobilitzaran contra les llistes d’espera en la sanitat pública

    Dijous 24 es convoca la segona jornada de lluita estatal contra les llistes d’espera. És una mobilització necessària i urgent. Ens sobren els motius no només per mobilitzar-nos sinó també per a desmuntar el sistema actual de les llistes d’espera com a instrument de gestió i planificació política, no sanitària. És moment per denunciar els equilibris, maniobres i esforços de maquillatge d’unes xifres desorbitades i posar negre sobre blanc en els objectius reals que mouen aquest sistema.

    A ningú se li escapa que les llistes d’espera són un problema comú a la gran majoria dels sistemes sanitaris que ens envolten (si no a tots). A l’estat Espanyol, segons les últimes dades proporcionades pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (MSSSI), més de 600.000 persones esperen una intervenció quirúrgica i quasi 2 milions romanen al procés diagnòstic (espera per visita amb l’especialista o per proves). La demora és de 104 i 58 dies de mitja, respectivament. Catalunya, encapçala el rànquing d’aquests números vergonyosos. Les dades varien si les mirem al Ministeri o directament al Servei Català de la Salut (CatSalut) però, en tots dos supòsits ostentem gairebé les pitjors xifres de tot l’estat. El sistema d’informació del CatSalut notifica, a març del 2018, més de 196.000 persones esperant intervenció quirúrgica i més de 556.000 esperant en el procés diagnòstic. Els temps d’espera també varien segons la font consultada: les persones pendents d’intervenció quirúrgica a Catalunya s’esperen entre 3 i 5 mesos, i els processos diagnòstics es demoren entre 79 i 87 dies de mitjana (segons si es consulta el CatSalut o el MSSSI).

    Però, per si el ball de dades no fos suficient, sembla que en tots dos casos (sigui del MSSSI o del CatSalut) les xifres poden no ser del tot exactes. Dos motius ens posen en alerta. En primer lloc, els indicadors que ens ofereixen. En segon, els estratagemes que coneixem que retarden l’entrada a les llistes (sobretot a les quirúrgiques però també a les de proves diagnòstiques). Tant els sistemes del MSSSI com els del CatSalut presenten indicadors de temps demora dels pacients que estan pendents de visita, de prova o d’intervenció. I tot i que la normativa vigent a Catalunya (ORDRE SLT/102/2015) exigeix presentar també els temps mitjans d’espera dels pacients ja atesos, el CatSalut publica obertament només la primera xifra. Ens ofereixen dades «virtuals» o «fictícies», ja que mai sabrem quant de temps esperaran aquelles persones per ser ateses finalment. Tan sols coneixem el temps que esperen en el moment del tall de l’indicador. Així, aquest indicador depèn enormement d’aquest moment en el temps i pot veure’s molt modificat pel segon motiu que ens posa en alerta: les estratègies que retarden l’entrada a les llistes. Veiem com l’indicador pot estar manipulat o condicionat en funció de les persones que ingressen a la llista els dies previs al càlcul i que poden descendir el temps mitjà de demora. Com s’ha denunciat en nombroses ocasions, l’amalgama de centres sanitaris que conformen el sistema (de diferents titularitats i formes de gestió) utilitzen diversos mecanismes per endarrerir el moment d’ingrés a la llista: «ja el trucarem», «l’agenda està tancada», «l’agenda està plena» o «ara no tenim hores» són respostes que poden ser habituals als centres de salut i que ja fa anys van propiciar una campanya potent que encara està vigent.

    El retard de proves diagnòstiques o de visita amb l’especialista pot endarrerir (in)directament l’entrada a la llista quirúrgica. Vegem un exemple: El metge de capçalera ha identificat que la Carme s’ha d’intervenir de cataractes. La Carme demana hora a l’oftalmòleg. Atenint-nos a les dades i suposant que obté hora el mateix dia, la Carme trigarà gairebé tres mesos a veure l’especialista que la inclourà a llista d’espera quirúrgica. En aquest cas imaginari, benèvol i sense cap contratemps, la Carme ha entrat a la llista tres mesos després del primer diagnòstic. No totes tenen tanta «sort».

    La Carme és una usuària de tantes. Una de tantes que espera mesos i mesos per als processos diagnòstics i per a les intervencions quirúrgiques, una de tantes que espera hores i hores per a ser atesa a les urgències (siguin hospitalàries o als centres d’atenció primària) i que roman dies i dies per a visitar el seu metge de capçalera. Any rere any veiem les urgències col·lapsades. I malgrat que l’objectiu explícit del CatSalut és no superar les 48 hores per a la visita amb el metge d’atenció primària, s’han documentat casos que superen els 15 dies de demora.

    El deteriorament d’allò públic avança a passos gegants. Implacable. I forma part d’una estratègia planificada per a facilitar l’expansió del negoci privat. No és casualitat que els territoris amb més mercantilització i privatització com Catalunya, presentin les pitjors dades de demores. La presència de llargues llistes d’espera afavoreix les derivacions i contractes amb empreses privades (sobretot quan es tracta d’acomplir temps en intervencions garantides) i empeny certs sectors de la població (que encara mantenen capacitat adquisitiva) cap a les mútues i assegurances que escurcen els temps d’espera. De fet, tot i la «crisi» econòmica, a Catalunya una de cada quatre persones tenen doble cobertura sanitària, pública i privada, sense que això sigui garantia d’una millora en la seva atenció sanitària.

    Des de diverses instàncies, ens volen fer creure que aquest sistema és necessari, que aquestes llistes d’espera són inherents al sistema públic, fins i tot que són justes, que racionalitzen els recursos i que limiten els abusos. La realitat, però, és que aquestes esperes són completament innecessàries, com ho són també el dolor, l’angoixa i el patiment que provoquen en les persones que esperen i en el seu entorn més proper.

    Nosaltres pensem que és possible enfrontar el problema de les llistes d’espera utilitzant al 100 per 100 els recursos públics existents, recuperant els serveis perduts o tancats durant les retallades i fent de l’Atenció Primària pública l’eix del sistema sanitari que gestioni les llistes d’espera diagnòstiques. Cal eliminar els concerts i derivacions a la sanitat privada, posant en funcionament absolutament tots els recursos públics no els necessitarem. Cal incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi a la privada (evitant la derivació de pacients). Cal democratitzar el sistema. Cal una participació, real dels agents i del mateix malalt, que permeti el control. Cal transparència i accés senzill i directe a totes les dades del sistema i de la llista d’espera per tal que totes les usuàries puguin consultar-les i fer seguiment en temps real. I calen uns terminis i garanties que siguin equitatius a tots els territoris de l’estat. Cal i és imprescindible derogar la Llei estatal 15/97 i la LOSC catalana de 1995 que permeten la mercantilització i la privatització sanitàries.

    Pensem que tot això és possible i que és econòmicament viable. Tenim, doncs, raons de sobres per denunciar i mobilitzar-nos.

  • Desmantellant el Sistema de Salut

    El passat 28 d’abril tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia: el govern central recorria davant del Tribunal Constitucional la llei catalana que assegurava la universalitat de la sanitat, quedant així suspesa cautelarment.

    El nostre model de salut va néixer el 1986 amb la Llei General de Sanitat (Llei 14/1986, de 25 d’abril), promoguda pel llavors ministre de Sanitat Ernest Lluch. Es va complementar amb la Llei d’Estrangeria (Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener), la Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut (Llei 16/2003, de 28 de maig) i la Llei General de la Salut Pública (Llei 33/2011, de 4 d’octubre). Els seus pilars eren la universalitat (tota persona, independentment de la seva situació administrativa, laboral, etc., té dret a ser atesa pel sistema públic de salut), la solidaritat (la sanitat es paga en base a impostos) i la gratuïtat.

    Després de guanyar les eleccions el 2011, una de les primeres mesures legislatives del govern de Rajoy va ser l’aprovació del Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions amb el qual es posava fi a dos dels tres pilars: la universalitat i la gratuïtat. Els arguments arguïts feien al·lusió a la necessitat de centralitzar el Sistema Nacional de Salut, racionalitzar la despesa i assegurar la seva sostenibilitat. Per això, s’introduïa el copagament farmacèutic i d’alguns serveis mèdics, es disminuïa la despesa en atenció primària i s’excloïa de l’atenció sanitària universal a una part de la població, fonamentalment a les persones immigrants en situació irregular. En aquests casos, l’assistència sanitària plena es limitava a les dones en cas d’embaràs, part i postpart, i als menors d’edat, quedant restringida la resta de persones en situació irregular a l’assistència sanitària d’urgència per malaltia greu o accident.

    Una reforma tan important, que afecta l’estructura mateixa del Sistema Nacional de Salut, es va dur a terme a l’empara de la majoria absoluta del PP, per la via del reial decret, sense debat social, polític, ni parlamentari i sense una memòria econòmica que mostrés la relació entre l’atenció a les persones ara excloses del sistema i el cost econòmic del mateix. Després de sis anys de vigència del RDL 16/2012 no s’ha dut a terme cap avaluació que mesuri l’impacte de la mesura.

    Davant la nova normativa, les reaccions no es van fer esperar. Algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, es van oposar a aplicar el reial decret i van continuar atenent a tota la població amb l’únic requisit d’estar empadronada. Altres van buscar mecanismes paral·lels per seguir atenent la població que quedava exclosa en el Reial decret i d’altres el van aplicar. Es van crear nombroses plataformes en defensa de la sanitat universal (REDER, PASUCAT, ODUSALUD, ‘Ciudadanía contra la exclusión sanitaria’, etc.) i es va denunciar la norma davant del Tribunal Constitucional i davant dels organismes internacionals. El Tribunal Constitucional ha donat la raó al govern mentre que els organismes internacionals li han donat un toc d’atenció. Diversos parlaments autonòmics (País Basc, València, Catalunya…) han aprovat lleis autonòmiques amb les quals estendre l’atenció sanitària a tota la població, però, invariablement, aquestes lleis han estat recorregudes davant del Tribunal Constitucional i suspeses cautelarment o anul·lades.

    Segons la sentència que anul·lava la llei basca, «les normes autonòmiques no poden ampliar l’univers de persones que reben assistència sanitària per sobre dels límits determinats pel RDL 16/2012 tot i que aquestes assumeixin el cost d’aquestes millores i sense posar en risc els termes mínims establerts per l’Estat per a l’àmbit estatal»*. D’aquesta manera, per set vots a favor i cinc en contra, el Tribunal Constitucional s’apartava de la seva pròpia jurisprudència —que establia estàndards mínims a l’àmbit estatal—, convertint el Reial Decret en sostre màxim i restringint les competències autonòmiques.

    A més, tal com han recordat nombrosos organismes internacionals (El Comitè de Drets Humans, el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides, el Comitè Europeu de Drets Socials, etc.), el RDL 16/2012 és contrari als tractats internacionals signats per l’Estat espanyol i han recomanat la seva derogació o reforma.

    A falta d’una anàlisi rigorosa sobre l’impacte de l’aplicació del Reial Decret, alguns dels seus possibles efectes o resultats contrastats són:

    • L’exclusió del sistema de salut d’un volum important de població, que algunes fonts xifren en 118.000 i altres en 180.000 persones, només a Catalunya.
    • La desatenció efectiva de nombroses persones. La Plataforma REDER va documentar, entre 2014 i 2017, 3.340 persones que no havien estat ateses pels serveis sanitaris, entre elles 146 dones embarassades i 243 menors d’edat.
    • Un augment del risc de transmissió de malalties infecto-contagioses potencialment transmissibles a tota la població.
    • La pèrdua d’equitat i una major discriminació. La norma, en comptes d’unificar pràctiques, criteris i prestacions —com era la seva suposada intenció—, ha provocat una major disparitat de situacions, segons les reaccions de cada comunitat autònoma, causant una major descoordinació entre els centres de salut i una major confusió sobre els criteris d’atenció a les persones.
    • Un augment de la despesa sanitària a llarg termini, ja que, com demostren nombrosos estudis, una malaltia no tractada a temps provoca despeses addicionals que es podrien haver evitat si s’hagués actuat a temps. Resulta més econòmic prevenir que curar.

    El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides ha assenyalat que «en període de greu crisi econòmica i financera, tots els canvis o ajustos proposats en matèria de polítiques han de ser, entre altres, una mesura: provisional, necessària i proporcional, i no discriminatòria«. Si fem cas a les xifres macroeconòmiques i als missatges del propi govern, la situació d’excepcionalitat que va motivar la mesura ha estat superada, per la qual cosa aquesta hauria de revertir-se.

    Tot i així, i tenint en compte el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional el passat 28 d’abril, no sembla ser aquesta la intenció del Govern. Lluny de pretendre una racionalització del Sistema Nacional de Salut i d’aconseguir la seva sostenibilitat econòmica, tot fa pensar que el seu objectiu no és altre que excloure deliberadament a una part de la població del dret a la salut. Precisament a la part més vulnerable, amb menys recursos i drets i menys capaç de defensar-se. I més enllà d’això, sembla estar assentant les bases per al desmantellament d’un sistema de salut universal, solidari i gratuït que ha estat avalat internacionalment en nombroses ocasions.

  • La contractació socialment responsable, una eina més cap a un sistema de salut més públic i més just

    Des de la nostra entrada al Consorci Sanitari de Barcelona com a representants de l’Ajuntament de Barcelona, hem defensat l’aplicació real dels principis de la LOSC, amb la preferència per la gestió pública en la prestació d’assistència sanitària de finançament pública. I s’ha demostrat que és possible revertir privatitzacions, partint de la realitat actual, i rescatar pel sistema públic serveis «externalitzats», concertats o adjudicats a entitats privades, millorant en qualitat i transparència i deixant de fer negoci amb la salut.

    El novembre de 2016, l’assistència d’urgències domiciliàries a les nits i festius a Barcelona va deixar de prestar-se per SARdomus i va ser assumida per la Primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), amb molt bons resultats quant a millora de la coordinació i integralitat de l’assistència. Després de les denúncies veïnals i de les mocions aprovades en quatre Districtes, el CatSalut ha iniciat els tràmits per rescindir un dels lots de rehabilitació domiciliària de la ciutat. Quant a la resta de lots de rehabilitació ambulatòria i domiciliaria, les empreses públiques que operen a la ciutat tenen capacitat suficient per absorbir ja aquest servei, i esperem que hi hagi la voluntat política per executar un canvi que reclamem des de fa dos anys.

    Quan es tracta de serveis que requeririen grans inversions en edificis, equipament i disponibilitat de terreny, el procés és més complex. Recentment, hem pogut posar en marxa un nou projecte d’equipament públic de salut integral, amb Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), sociosanitari, i altres serveis, als terrenys de la Magòria. Mentrestant, davant les queixes rebudes sobre la qualitat assistencial i les condicions laborals en centres sociosanitaris privats, vam demanar una auditoria de qualitat dels centres de la ciutat. Finalment, el CatSalut ha iniciat un procés pilot d’avaluació de qualitat a quatre centres a la nostra ciutat. Fruit del procés, els centres ja han iniciat plans de millora tutelats per l’administració sanitària, mentre que el CatSalut prepara l’extensió de l’avaluació a tots els centres de Catalunya entre aquest any i el vinent.

    Una altra qüestió és la que fa referència a l’externalització i compra de les empreses públiques de salut. Des dels fàrmacs, al material sanitari o d’oficina, als equipaments, als serveis auxiliars com la neteja o la cuina, són molts i molt diversos els serveis i productes que avui en dia els centres sanitaris adquireixen del mercat. S’ha de poder discutir amb xifres i arguments no només economicistes l’oportunitat que tots aquests serveis es mantinguin externalitzats, encara que sigui una visió molt dominant en el sector sanitari i que les lleis vigents des de l’inici de les retallades dificultin encara més els increments de plantilla que representarien algunes internalitzacions.

    Ara bé, entenent que és un camí llarg i que un centre sempre tindrà productes a adquirir, el camí d’aprofundir en els valors socials, laborals, ambientals de sostenibilitat i la qualitat de la compra pública, és un camí imprescindible. En aquest sentit, les Guies de contractació pública social i ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, d’obligat compliment al consistori, van marcar aquest camí, i la nova Llei de Contractes del Sector Públic, 9/2017, obliga les entitats públiques a incorporar les consideracions de sostenibilitat social i ambiental en els seus criteris de compra.

    A partir de la publicació de les guies municipals, vam impulsar un grup de treball per l’adaptació de les guies i per la incorporació al sector sanitari de les clàusules de contractació pública socialment responsable, convidant totes les entitats públiques proveïdores de serveis de salut a la ciutat de Barcelona, i amb una participació final de 12 entitats. Els resultats del grup de treball s’han presentat recentment, i donen pautes a les entitats de salut per afavorir aquelles empreses que en l’execució del servei aportin millors retribucions, més contractació indefinida o de persones en risc d’exclusió, més conciliació laboral, o utilitzin productes més sostenibles (reciclats, ecològics, de baix impacte en residus, etc.). Incorporar aquestes clàusules suposa incidir de manera directa en les condicions socials i laborals de molts ciutadans que treballen en les empreses externes, i en la millora d’aspectes ambientals que incideixen directament en la nostra salut.

    Fins al moment, la compra centralitzada que promouen organismes com l’ICS o el CSC ha estat la innovació més destacada en la contractació pública del sector salut, principalment amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència del sistema i d’abaixar els preus d’adjudicació tot vetllant per la qualitat del procés. Incorporar la visió social i ambiental a la compra pública suposa un canvi de paradigma que ha de permetre transformar una mera transacció econòmica en la generació d’un valor addicional per la societat. En definitiva, és una manera d’incorporar la visió dels determinants socials de la salut en la gestió de serveis sanitaris.

    En resum, són molts els camins per reforçar el caràcter públic de la sanitat. Es poden passar serveis a gestió pública, es pot auditar la qualitat dels serveis assistencials que a curt termini no poden fer-ho, es pot augmentar la participació i rendiment de comptes sobre la gestió, i es pot millorar l’impacte social i ambiental dels productes i serveis que la gestió pública ha de comprar a tercers.

  • INSS-SGAM: les institucions encarregades de reconèixer incapacitats, avantposen criteris econòmics a criteris mèdics

    Naty L.G. de 33 anys decideix acampar a la porta de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques. Acaba de rebre la notificació de l’SGAM, està donada d’alta. Naty va patir un infart i un ICTUS sever que li han deixat innombrables seqüeles. També s’han vist afectats el seu sistema digestiu i respiratori i ha passat per un procés depressiu greu.

    Portava 17 mesos de baixa. 17 mesos d’innombrables visites a metges, especialistes, logopedes. 17 mesos en els quals l’INSS havia tingut temps de denegar-li una incapacitat permanent, motiu pel qual va interposar una demanda judicial. 17 mesos de lluita contínua, d’alts i baixos. 17 mesos i l’ICAM li comunica que ja pot incorporar-se al món laboral. El seu cos li diu el contrari. Cansada, farta, malalta, cabrejada, però amb la dignitat íntegra, decideix acampar enfront de la institució que la convida a morir en vida. I davant aquesta terrible situació, s’inicia un moment meravellós, màgic, tendre, dolç. El recolzament, la solidaritat, el suport mutu tornen a ser protagonistes davant una situació d’injustícia legalitzada.

    Relació entre l’INSS i l’SGAM

    Per entendre perquè Naty i moltes persones com Naty, arriben a trobar-se en aquesta situació, cal entendre la relació que tenen l’INSS i l’SGAM (abans conegut com a ICAM).

    L’INSS és l’entitat gestora de la Seguretat Social (SS), amb les competències per gestionar i controlar les Incapacitats Temporals (IT). La Generalitat de Catalunya és competent per prestar assistència sanitària de la SS. A través dels seus facultatius pot estendre informes de baixa i mitjançant l’SGAM participar en la gestió i control de la prestació al costat de les entitats gestores i col·laboradores de la SS.

    El conveni de col·laboració entre INSS i SGAM conté un apartat que anomenen «Pla d’actuacions per a la modernització i millora de la gestió i control de la incapacitat temporal i per a la racionalització de la despesa». Això tan llarg i interpretable, en realitat vol dir, «com donar menys baixes i treure més prestacions». Diu que la seva finalitat és «adequar la despesa en IT a les necessitats reals de la població protegida d’incapacitat temporal i reforçar el treball de detecció i prevenció de desviacions no justificades en la percepció d’aquesta prestació…» Nova culpabilització de les persones afectades.

    Descriu que la distribució del «crèdit» que l’INSS dona a l’SGAM (més de 60 milions d’Euros anuals) queda subjecte al compliment d’uns requisits detallats en aquest pla d’actuacions:

    • 60% grau de compliment del programa d’activitats.
    • 40% grau de compliment dels objectius de racionalització de la despesa. Ens centrarem en aquest 40% que és el més sucós
      • Per percebre el 22%, s’ha de reduir el cost real per afiliat i mes, prenent com a situació de partida la mitjana del 2016.
      • Un 4% queda subjecte a la reducció del nombre de processos d’IT iniciats per cada mil afiliats.
      • Un altre 4%, si es redueix el nombre de processos en vigor per cada 1000 afiliats.
      • El 2% si es disminueix el nombre de dies de baixa consumits en IT.
      • Es consideren plenament aconseguits els objectius si s’aconsegueix la reducció del 2% del valor de partida.
      • Per rebre el 10% final, s’ha d’engegar un pla per aconseguir la reducció dels processos d’IT de curta durada.

    Bé, això és un mini resum, però creiem que deixa clar com s’intenten imposar uns criteris econòmics que moltes vegades xocaran amb els estrictament sanitaris, provocant drames com el de Naty. El que no s’esperaven era, la seva posterior acampada, la consegüent mostra de comunal solidaritat i la definitiva organització de les malaltes.

    Suport, solidaritat, amor i naixement de la PAICAM

    Malaltes que anaven a l’avaluació mèdica, veïnes del barri, activistes de diferents col·lectius, sindicalistes… gent de diferents àmbits van començar a donar suport a Naty. Es van començar a organitzar per intentar que no li faltés de res i que sempre estigués acompanyada (no sempre es va aconseguir) Tots els dilluns a les 19:00 h es convocava una concentració/cassolada a la porta de l’SGAM. Alguns mitjans van començar a fer-se ressò i van anar publicant articles. La cosa començava a agafar forma.

    La pressió va tenir efecte i la Sotsdirectora de l’SGAM va accedir a reunir-se amb Naty, arribant a l’acord que s’estudiaria de nou el seu cas amb la condició que finalitzés l’acampada.

    El que en un principi va poder semblar una petita victòria de la mobilització i pressió ciutadana, aviat es va veure que no havia estat més que una bruta estratègia de Consol Lemonche, per acabar amb l’acampada. Al cap de poc van tornar a desestimar la petició d’incapacitat de la Naty, i no només això, la van denunciar per coacció i per danys a les instal·lacions, per un valor de 100 €. Denuncia a la que es va sumar la Generalitat.

    Arribats a aquest punt, i després de debatre diverses possibilitats entre les quals es plantejava tornar a acampar, tant Naty com la resta de gent mobilitzada al seu voltant van decidir donar un pas més enllà. Van fer una crida per xarxes, per diferents canals de comunicació, a grups afins, a diferents col·lectius per realitzar una primera trobada i estudiar, depenent de les forces, la possibilitat de constituir-se com a plataforma. El 13 de gener de 2016 es realitzava la primera assemblea d’encara no se sabia molt bé què a la seu del Col·lectiu Ronda. Quedava constituïda La Plataforma d’Afectades per l’ICAM. La PAICAM.

    Carrer, institucions, dades i jutjats

    Si el Pla de racionalització de la despesa no us sembla prou motiu per concloure que INSS i SGAM avantposen criteris econòmics, hi ha més evidencies que acrediten aquesta afirmació.

    Entre les diferents activitats de la PAICAM, una és anar a les portes de l’SGAM a informar a les persones afectades sobre l’existència de la plataforma, donar suport i informació sobre tot el que hem anat aprenent en tot aquest llarg procés. Puc assegurar que els drames que allà ens trobem, provocats per la qüestionable praxi d’aquesta institució, són realment esfereïdors.

    Això és molt subjectiu direu. El que ja no és tan subjectiu és que quan aquestes persones tenen les forces, voluntat i possibilitat de judicialitzar aquesta injustícia, ens trobem amb la realitat que per sobre del 50% dels casos, les sentències acaben sent favorables a les persones denunciants, segons dades facilitades pel Col·lectiu Ronda (sobre casos que ells porten) i els hi acaben reconeixent una Incapacitat Permanent.

    Tampoc sembla subjectiu que de més de 32 Ajuntaments d’arreu del territori on s’ha presentat la Moció de la PAICAM, 30 l’hagin aprovat totalment, 1 parcialment i només 1 consistori s’hagi oposat. Fins i tot l’anterior conseller de Sanitat de la Generalitat, màxim responsable de l’SGAM, va reconèixer que «el conveni INSS-ICAM conté criteris economicistes«. També això és subjectiu?

    Ja per acabar, que aquest Conveni avantposa criteris econòmics a l’hora de controlar les IT de les catalanes i catalans ho demostren també les dades de la mateixa Seguretat Social. La durada mitjana dels processos amb alta a Catalunya és de 29,39 dies, la mitjana Espanyola 39,7 dies. Només està per sota de Catalunya, Navarra.

    Continuarem al carrer, als jutjats i forçant a les institucions a posicionar-se al costat del poble o del capital.

    PD. Les denúncies de l’SGAM i la Generalitat contra la Naty van quedar en no res. I la Justícia va condemnar a l’INSS a pagar-li una pensió vitalícia per una Incapacitat Permanent Total.

  • El model de contractació laboral del PSMAR

    El PSMAR, com a empresa pública, ha posat en marxa en els últims anys un ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat a la seva plantilla i garantir el servei que ofereix als ciutadans. En aquest sentit, tot i que els problemes en la contractació de personal són generals a tot el sector públic, amb limitacions legals i una regulació que limita les possibilitats d’estabilització de la plantilla, i malgrat que la mateixa activitat de la institució provoca un nivell de temporalitat alt, la institució ha posat en marxa mesures destinades a avançar en aquesta línia.

    En primer lloc, cal destacar que la mitjana de contractes eventuals i de suplència al PSMAR se situa per sota de la mitjana del sector sanitari públic. Segons dades del Pla de garantia de l’estabilitat labora elaborat pel Departament de Salut de la Generalitat, mentre al PSMAR la temporalitat se situava per sota del 20%, al conjunt del sector sanitari públic s’elevava fins al 28%. D’una plantilla real equivalent de gairebé 3.500 treballadors, el 81% són personal estable (dades a desembre de l’any 2017). D’aquests, el 15% tenen contractes d’interinitat.

    Oferta pública d’ocupació i pla de millora de la contractació del personal suplent

    El PSMAR és l’única entitat del seu àmbit a Catalunya que ha posat en marxa una oferta pública d’ocupació per al període 2017-2019. En total, 518 places que serviran per estabilitzar la situació contractual del personal amb contracte d’interí amb una antiguitat superior als dos anys. La fase de l’oferta de l’any 2017 està en fase de resolució i, ben aviat, s’obrirà la de l’any 2018.

    A la vegada, l’any passat es va posar en marxa un pla de millora de la contractació del personal suplent, amb l’objectiu de millorar la seva contractació oferint contractes estables per a la cobertura de necessitats no estructurals. D’aquesta manera, s’ha volgut garantir la disponibilitat dels professionals amb les competències adequades en el nombre necessari en cada moment. El pla ha inclòs 38 places, distribuïdes en 5 àrees d’especial rellevància assistencial (bloc quirúrgic, urgències, crítics, nefrologia/hemodiàlisi i hemodinàmica/electrofisiologia).

    Cal tenir en compte que la mateixa dinàmica de treball de la institució, 24 hores al dia, 365 dies l’any de servei, provoca una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball. En el cas del PSMAR, l’any 2016 es van realitzar contractes per substitució a un total de 601 professionals. Per aquest motiu, la institució també ha engegat millores en la planificació laboral per garantir que els terminis de sol·licitud de dies festius i de vacances permeten realitzar les contractacions necessàries per assegurar la cobertura de tots els llocs de treball.

    Antiguitat i incapacitat temporal

    El PSMAR recorda que el conveni col·lectiu, acordat amb els sindicats SATSE, Metges de Catalunya, API, CCOO i UGT, i aprovat per més del 90% de la plantilla, recull i regula, en el seu article 15, el concepte de pagament per antiguitat. Segons s’hi estableix, aquesta s’acumula sempre que hi hagi continuïtat a la relació laboral. En cas de produir-se una interrupció d’aquesta relació inferior als 90 dies, aquesta antiguitat es manté, però no si és superior a aquesta xifra, amb l’excepció dels permisos de maternitat, que no es veuen afectats.

    En aquest sentit, s’ha de destacar que les relacions laborals vénen regulades per la legislació en aquest àmbit i els convenis col·lectius. Qualsevol intent de tractar casos individuals fora d’aquest marc comporta una il·legalitat, així com una arbitrarietat i la malversació de fons públics. A la vegada, la naturalesa pública del PSMAR l’obliga a assolir l’equilibri pressupostari als seus comptes. Això vol dir que qualsevol superàvit s’ha de reinvertir en la mateixa institució.

  • Contractació Pública Socialment Responsable? La més responsable, la Gestió Directa

    El matí del passat dimarts 8 de Maig es va presentar al Pati Llimona, la Guia de Contractació Pública Socialment Responsable, un Projecte fet en col·laboració entre el Consorci de Salut i Social de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona per tal «d’adaptar les noves clàusules de contractació social i ambiental en les entitats proveïdores de salut a la ciutat», amb la col·laboració de representants de tots els proveïdors sanitaris públics del Consorci Sanitari de Barcelona a excepció de l’ICS. Xoca veure dins del grup promotor empreses amb una gestió d’ètica dubtosa i on algun dels seus gerents són fundadors d’un lobby que anomenem #VoltorsFentCercles i deixebles d’un tal Josep Maria Via, que va arribar a dir «Els controls contra la corrupció provoquen unes administracions ineficients». Tot i això, vaig assistir a la presentació, per la confiança que encara vull esforçar-me a mantenir en algunes persones de l’Ajuntament de Barcelona.

    El projecte el «va vendre» Francisco Blanco, Director de Coordinació de Contractació Administrativa de l’Ajuntament de Barcelona, com a un ambiciós repte sobre el canvi de model en la compra i/o contractació de serveis. La Nova Llei de Contractació Pública que va entrar en vigor el 9 de març de 2018 ja parla de la necessitat d’inclusió de clàusules socials i ambientals «amb l’objectiu de fomentar la compra pública amb responsabilitat social i ambiental».

    No entraré a avaluar massa a fons el contingut de la Guia, però sí a assenyalar aquells punts que em semblen positius.

    Les clàusules que valoren l’estabilitat de la plantilla en forma de contractes indefinits o que premien les empreses que ofereixen salaris superiors als marcats pel conveni sectorial, la condició de contractació de persones en atur o en risc d’exclusió social, són aspectes que sens dubte han de millorar el tarannà social dels plecs de condicions.

    Sembla també una bona notícia l’intent que es farà de restar importància al preu del servei. El preu no superarà en cap cas el 35% en la ponderació. És a dir, es valora més la relació qualitat-preu.

    Per descomptat, totes aquelles mesures amb sensibilitat cap a la igualtat de gènere, la no discriminació del col·lectiu LGTBI, la contractació de persones amb discapacitat (encara que solament es parli d’un ridícul 2%) i el respecte cap al medi ambient em semblen indispensables. Qui amb un mínim de consciència progressista pot oposar-s’hi?

    Ara bé, és això el més apropiat? O fins i tot el més econòmic? Sobre la primera pregunta, estic segur que no. Sobre la segona, segurament tampoc. O, com a mínim, no pel que fa a la relació qualitat-preu.

    Per què no la gestió directa?

    Aquesta em sembla una qüestió clau. Les polítiques aplicades des del traspàs de les competències sanitàries a la generalitat, vénen implantades amb criteris fortament ideològics. Criteris marcats pel credo neoliberal dominant els darrers anys. Tot és mercat, guanys, marges, beneficis, superàvit, rendiment… terminologia imposada per la doctrina ESADE i escoles germanes. Però, i si oferim una “Aliança Estratègica” d’aquestes que tant agraden als gestors sanitaris. Si fem una Aliança entre els seus valors d’economia de mercat amb el nostre ideari «Una Sanitat, un Conveni» es poden aconseguir millores significatives. Ens expliquem. A finals del 2017 l’ICS informava sobre les “bondats” de les compres agregades.

    “L’Institut Català de la Salut (ICS) va estalviar 30,5 milions d’euros amb els expedients de contractació de subministraments i de serveis realitzats de forma agregada durant l’any 2017. D’aquesta manera, l’empresa pública més gran de Catalunya aprofità les economies d’escala per estalviar recursos públics. Actualment, més del 85% dels expedients de contractació de l’ICS es fan de forma agregada”.

    Sabem que, de tot el Sistema Sanitari Català, l’Atenció Hospitalària és la que més gruix pressupostari s’emporta amb diferència. Sabem també que els llits hospitalaris de l’ICS no arriben ni al 20% de la xarxa hospitalària d’aguts del SISCAT. Imagineu quants milions d’euros es podrien estalviar mitjançant la compra agregada de tot el Sistema Català de Salut? Si amb el 85% de l’ICS es van estalviar uns 30 milions d’euros, amb el 100% del Sistema sanitari utilitzant l’economia d’escala, es podrien superar els 150 milions d’euros d’estalvi.

    Direu sí, sí, però això no té res a veure amb la Gestió Directa. Home doncs penso que sí. Amb “Una sanitat, un conveni” acabaríem amb el principi mercantil de la LOSC que diferencia entre Proveïdors i Compradors. És a dir, el Departament de Salut ofereix sanitat a tots els ciutadans que el sistema considera legals i exclou a molts altres. Si no, pregunteu a Jo Sí Sanitat Universal o a Pasucat. Però bé, aquesta és una nova perversió que ja tractarem un altre dia. Deia que el CatSalut ofereix assistència sanitària als ciutadans. Aquests serveis “els va a comprar al mercat” on troba diferents “botiguers” amb diferents ofertes de Serveis Sanitaris. Uns són propis de l’Administració Catalana, el que coneixem com ICS. I després hi ha un galimaties de “botiguers” que cadascú té un Òrgan Jurídic particular. Simplificant, d’aquests n’hi ha que són 100% públics pel que fa a la propietat, però amb una Gestió com a la privada, com són la majoria de Consorcis, que s’aprofiten d’una cosa anomenada “Autonomia de Gestió” per fer una mica el que els hi rota, d’altres que són participats entre empreses públiques i privades, alguns són privats “sense ànim de lucre” i finalment els privats amb molt ànim de lucre. Per entendre-ho una mica millor, us recomano la lectura d’un llibret que condensa força bé tot aquest embolic.

    La Sanitat Pública és un Dret Bàsic, no podem deixar que la lògica de mercat sigui la que regeixi els designis de la salut de la població. Així doncs, un cop ha quedat clar que cal simplificar el Model, per tal que provisió, gestió i titularitat siguin 100% públiques, anem a parlar sobre allò que en la Jornada de presentació anomenaven Bates Blaves. Tots aquells serveis que, tot i no ser directament assistencials, són molt importants pel bon funcionament de qualsevol centre del sistema sanitari. Aquells com el servei de neteja, de cuina, de bugaderia, manteniment, facturació a estrangers, seguretat…

    A simple vista, sembla difícil creure que contractar una altra empresa pugui ser més barat que mantenir el servei propi, per dos motius molt senzills. Un, en contractar un servei a un tercer, s’ha de pagar el 21% d’IVA. I dos, l’empresa contractada, a part de pagar als seus treballadors i treballadores ha de treure uns beneficis, i aquests acostumen a ser importants. Així doncs, com es pot entendre que surti més econòmic contractar serveis externs que mantenir la gestió directa del servei? A mi se m’acudeixen dos motius. El primer, que els nostres gestors son uns incompetents i no són capaços de fer la feina que fan els gestors de les empreses privades a un preu molt inferior. El segon, que els treballadors i treballadores de les empreses contractades, tenen unes càrregues de feina molt superiors, jornades laborals anuals molt més elevades i uns sous significativament inferiors.

    D’altra banda, en la sessió de presentació també es va parlar de la necessitat de fer un seguiment de totes les empreses contractades, per comprovar que realment es van complint totes les «exigents» clàusules imposades. Si realment es vol fer un control i seguiment efectiu de compliment dels compromisos socials, laborals i mediambientals adquirits per les contractades, sent conscients de tots els mecanismes que disposen les empreses, es requerirà d’un notable esforç humà i econòmic. (Diners i diners). Tret que solament siguin boniques paraules de compromís i poc més.

    Per contra, amb la gestió directa aconseguiríem transvasar recursos dels despatxos a la trinxera. Veuríem reduir activitat i mitjans dels serveis encarregats de les licitacions, plecs de condicions, control de normatives… que es podrien emprar per ampliar plantilla a plantes d’hospitalització, urgències, CAPS, sociosanitaris. Imprescindible.

    Conclusió, si volem respectar drets socials, laborals i mediambientals, pensem que la Gestió Directa és la millor eina. Així mateix, crec que existeixen elements de pes per, com a mínim, plantejar dubtes raonables sobre quin model pot resultar més econòmic. Tota la resta em semblen criteris ideològics imposats pel liberalisme i el capitalisme d’amiguets.

     

    PD: Si aconseguim trobar instruments mitjançant els quals les empreses contractades puguin demostrar que són capaces d’abaratir el cost final del servei, mantenint condicions laborals de l’empresa pública contractant, i sense escatimar en material i altres recursos, podrem concloure que els gerents de centres públics no fan bé la seva feina i els haurem de substituir.