Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Les travesses interessades sobre el conseller de salut

    Encara no tenim president i ja corren travesses sobre els noms de possibles consellers de salut. Es parla de David Elvira que suposaria la continuïtat, de Manel Balcells que ja va tenir la seva oportunitat durant el mandat de la consellera Geli, o del Clan de Vilanova amb el tàndem Joan Ignasi Elena i Encarna Grifell. Segurament en sortiran molts d’altres. Sovint aquests tipus de suposades filtracions són totalment interessades. Sorgeixen dels mateixos candidats i dels grups de pressió que volen promocionar el seu candidat o cremar el que no els interessa.

    Com que a casa nostra l’estructura directiva es fixa per amistats i fidelitats personals i no per competència professional ni mèrits de gestió, aquestes travesses tenen conseqüències sobre tots els directius del sistema. Segurament avui molts càrrecs procuren no perdre cobertura del mòbil perquè no se’ls escapi la trucada que canviï el seu futur professional. D’altres en canvi veuen amb preocupació que sonin uns noms que inevitablement s’acompanyaran del seu cessament.

    Però les empreses del sector sanitari són les més interessades en els nomenaments. Tradicionalment, tant el Consorci Social i Sanitari de Catalunya com la Unió Catalana d’Hospitals han estat decisius en l’elecció del director del Servei Català de la Salut. Eufemísticament ho feien per avançar en el Model Sanitari Català. És a dir per anar retallant el pressupost de l’Institut Català de la Salut en favor dels concertats públics i privats. No deixa de ser graciós que s’anomeni «Model Català» a la creació d’uns consorcis i d’unes empreses públiques que han patit exactament els mateixos efectes adversos que les creades a l’estat espanyol. Hem tingut problemes de transparència, clientelisme, nepotisme, corrupció, politització o arbitrarietat. Més aviat estàvem «espanyolitzant» el nostre sistema sanitari.

    En la darrera legislatura, el Conseller Comin va intentar remar en sentit contrari en procurar afavorir la provisió pública, però malauradament va tenir un mandat curt i molt marcat per factors de política extrasanitària.

    Aquestes travesses no són una porra innocent per endevinar el nom del conseller, en realitat són unes maniobres interessades per marcar la política sanitària. Recordo que l’any 2010, en una reunió internacional comentava a un professor holandès de medicina de família la meva tristesa perquè acabaven d’anomenar conseller de salut a l’expresident de la patronal d’hospitals privats concertats. Temia que no faria polítiques a favor de l’atenció primària. – Al contrari – em va dir – justament, per a demostrar que no vol afavorir els seus, ajudarà molt l’atenció primària -. Tristament no som com Holanda. A casa nostra els grups de pressió aconsegueixen col·locar el seu candidat i aquest fa obertament polítiques a favor dels que l’han promocionat sense cap tipus de pudor.

    Estem en un moment molt difícil, tant per la situació política del país com pel fet que el sistema sanitari encara no ha sortit de la crisi econòmica. Patim seriosos problemes de gestió de personal, de llistes d’espera i de sobrecàrrega assistencial. En definitiva, cal una actuació seriosa i molt professional per reflotar els serveis de salut. Demano als decisors que aquesta vegada no escoltin als grups de pressió i que anomenin a unes persones que honestament treballin en favor de la salut del conjunt de la ciutadania i pel bé de la totalitat del sistema sanitari.

  • El Mar PS, possiblement l’ETT més gran de Catalunya, penalitza a les treballadores que pateixen una malaltia oncològica

    El màxim òrgan de govern del consorci Mar Parc de Salut de Barcelona està conformat en un 40% per l’Ajuntament de Barcelona i en un 60% per la Generalitat de Catalunya. És a dir, és 100% públic. Ara bé, el seu funcionament intern, la seva gestió intenta assemblar-se cada vegada més a una empresa privada. La seva Autonomia de Gestió, diuen ells, els permet ignorar Decrets Llei que no siguin normativa bàsica estatal. Així doncs, un Decret Llei com per exemple el 4/2017, que reconeix millores en el pagament de certes IT comunes fins a completar el 100% del sou en el sector públic, l’empresa defensa que no ens és d’aplicació directa a pesar que hagi quedat clar que som una empresa 100% pública. Evidentment totes aquelles normes o decrets contra els interessos de les treballadores, sí que s’han anat considerant d’aplicació directa. Vés tu quina cosa!

    Fins a la denúncia interposada per CGT-CATAC-CTS/IAC perquè ens fos reconeguda l’antiguitat a totes les treballadores des del primer contracte amb l’empresa, aquesta, solament reconeixia antiguitat a partir d’aconseguir un contracte estable d’interinitat. Per trobar-te amb un d’aquests, poden passar des de 3 fins a 15 anys amb contractes eventuals encadenats. Sí, sí 15 anys. Unes 500 treballadores regulars amb contractes eventuals durant anys. 125.000 jornades anuals treballades per eventuals. Més de 15.000 contractes anuals. Tot això ja suposa una irregularitat flagrant. Doncs el cas que ens ocupa és el d’una treballadora, Ana López (nom fictici), que portava 7 anys de suplències i va tenir la desgràcia de contreure una malaltia oncològica, pel que va veure interrompuda la seva continuïtat amb l’empresa quan va finalitzar el contracte temporal signat en aquell moment.

    Dèiem que després de la nostra denúncia l’empresa es va veure obligada a canviar el criteri a l’hora de reconèixer triennis. Això si, prèvia ‘negociació’ amb la resta de sindicats. La nostra coalició defensava que el temps necessari per trencar el vincle entre treballador i empresa, perdent així l’antiguitat, com a mínim, molt mínim, havia de ser de 6 mesos, ja que hi ha jurisprudència que parla inclús de dos anys. Doncs la ‘negociació’ va acordar que només amb 90 dies ja es trencava aquest vincle. Nosaltres també defensàvem que tots els supòsits en els que es reconeixia que s’havia de completar la prestació per IT fins el 100% (Hospitalització, processos oncològics, Intervencions quirúrgiques) tampoc podien trencar vincle empresa-treballador. Finalment només es va aconseguir que es contemplessin els casos d’embarassades. Evidentment no podíem signar un conveni que vulnera drets, per nosaltres, fonamentals per les treballadores.

    Ens trobem doncs que aquesta empresa pública, nega el reconeixement d’antiguitat a una treballadora que duia 7 anys fent suplències. “S’ajusta als criteris pactats a conveni” ens diu Direcció. Conveni acordat amb la resta de Sindicats (SATSE, Metges de Catalunya, API, CCOO i UGT) no pas amb el nostre. Suposem que no tindran res a veure, però criden l’atenció les més de 8000 hores sindicals regalades per l’empresa a UGT, CCOO i SATSE. De Metges de Catalunya no esperem gaire, només van a la seva. De fet ens consta que a la propera negociació de Conveni, faran una ofensiva important per aconseguir d’una vegada Conveni Propi de Metges, diferent al de la resta de treballadores. És a dir, diners primer per el seu col·lectiu i les molles que quedin que se les reparteixin la resta. Suposem però que no trobaran el suport de cap de les altres seccions sindicals, UGT, SATSE i API. CCOO ja ens ha confirmat que no.

    Sobta que a una empresa pública on hi ha un comandament per cada 11 treballadores, on tenim 9 directius que superen els 100.000€ anuals de salari, 11 més que superen els 60.000, on es regalen (que ens constin, probablement més) 8000 hores irregulars a certs sindicats… s’utilitzi com excusa que no hi ha diners per assumir la despesa de casos com el de l’Ana. Més encara quan el Consorci ha tingut aquest any un superàvit de més de 2 Milions d’ Euros. El reconeixement de dos triennis d’una infermera suposen uns 72€ mensuals, una quantitat realment ridícula, més encara, comparada amb les xifres anteriors. Es pot arribar a pensar que al Parc Salut Mar només hi ha diners en funció de qui sigui el destinatari. Lleig a qualsevol lloc, intolerable a una empresa pública.

  • Riscos reals i fantàstics

    El relat social del càncer conté encara massa contes i decoracions de fantasia, massa metàfores i ficcions. Malgrat els rius de tinta i els diluvis d’informació científica que inunden des de fa dècades el judici de la gent, perviuen una infinitat de mites i idees equivocades sobre les causes i possibilitats de prevenció d’aquest conjunt de malalties que afectaran gairebé la meitat de la població al llarg de la seva vida. Una de les majors dificultats perquè calin les dades certes i els fets reals és que hi ha més de 200 tipus de càncer i que les possibilitats de supervivència varien entre l’1% i el 98%. El dia en què deixem de parlar del càncer com una sola malaltia, la comunicació serà més fàcil i profitosa, però aquest dia encara no ha arribat. Una de les dades més interessants que emergeixen de tota la recerca científica és que 4 de cada 10 càncers poden evitar-se amb canvis en l’estil de vida. Les possibilitats de prevenció són, doncs, immenses, però per això la gent ha de tenir clars quins són els factors de risc o causes reals del càncer i quins són simple fantasia. I aquest és el problema.

    La creença en factors de risc no provats està bastant estesa, segons un estudi transversal publicat en l’European Journal of Cancer, el primer que explora les creences de la població sobre les causes reals i fictícies del càncer. Aquest estudi reflecteix que més del 40% de les persones creu que l’estrès i els additius alimentaris poden causar un càncer; entorn del 35% pensa que poden provocar-ho les freqüències electromagnètiques i els aliments modificats genèticament, i, en percentatges inferiors, també es creu que poden causar un càncer els edulcorants artificials, les línies d’alta tensió, els telèfons mòbils, els aerosols, els productes de neteja, els forns microones i beure en ampolles de plàstic. A més, en preguntar a la població sobre les causes provades del càncer, el 88% encerta en identificar el tabaquisme i el 80% el tabaquisme passiu; percentatges inferiors identifiquen el sobrepès, els rajos ultraviolats i tenir familiars amb càncer, però solament el 30% sap que el baix consum de fruites i verdures augmenta el risc del càncer, i la majoria dels enquestats no reconeix altres factors de risc com són el consum d’alcohol i la inactivitat física.

    Aquests resultats corresponen a una mostra de la població anglesa i no són extrapolables. Tampoc se sap si el coneixement de les causes del càncer està millorant o empitjorant, doncs falten estudis amb els quals comparar. Se sospita que les xarxes socials podrien facilitar la difusió d’idees equivocades, però aquesta és una qüestió que encara cal estudiar més i millor. Sí que sembla clar, com apunta l’estudi de l’EJC, que un millor coneixement de les causes reals s’associa amb un estil de vida més saludable. No obstant això, la creença en causes no provades no s’associa amb un pitjor estil de vida i, el què és més paradoxal, els qui identifiquen millor les causes reals del càncer identifiquen pitjor les causes falses. Es pot especular que hi ha persones que tendeixen a sospitar de tot, però encara hi ha molts caps que lligar. I, sobretot, queda molt treball de comunicació perquè la gent sàpiga destriar la realitat i la fantasia, i així pugui prendre millors decisions sobre el seu estil de vida. Gràcies als tractaments, en quatre dècades la supervivència del càncer al cap de 10 anys del diagnòstic ha passat del 25% al 50% als països més desenvolupats, però queda encara molt marge de millora perquè aquests càncers ni tan sols arribin a desenvolupar-se.

  • Avaluació de resultats dels processos sanitaris basats en els pacients

    «Participar és prendre part en una tasca comuna» pel que entenem per participació en la salut i la sanitat de la ciutadania organitzada en la participació col·lectiva en la governança del Sistema Sanitari: co-producció de polítiques de salut, detecció de les necessitats, demandes i prioritats per la planificació, com el control de la gestió, la qualitat i els resultats.

    Però també a nivell individual, com a pacients, cal participar junt amb els professionals en la presa de decisions conjuntes en els nostres processos de salut, exercint l’autonomia personal, i també en l’avaluació percebuda dels seus resultats. Avui, aquesta avaluació de resultats tenint en compte la percepció dels pacients en la millora de la seva salut i qualitat de vida és imprescindible per la millora real de la qualitat del nostre sistema sanitari.

    Fins fa uns anys els criteris per avaluar procediments sanitaris es basaven fonamentalment en instruments i indicadors clínics centrats en els coneixements de la malaltia i les tècniques i procediments mèdics, però això oblidava la valoració del que havia viscut el pacient i com valorava la millora de la seva salut. Aquesta valoració ha de completar la qualitat de l’assistència.

    Posarem un exemple viscut.

    Fa uns anys vaig participar en un estudi multicèntric (en set hospitals de Catalunya) i prospectiu, d’avaluació dels resultats de la intervenció quirúrgica de pròtesis articular («Efectividad y costes de la intervención de prótesis total de cadera en siete hospitales de Cataluña». J.Martí Valls, J.Alonso, R.Lamarca, JL.Pinto y cols. Med Clin 2000;114 (supl 2):34-39), avaluació abans de la intervenció i re-avaluació al cap de sis mesos de la intervenció, administraven els mateixos instruments d’avaluació personal sanitari que no era el cirurgià operador (infermeres o fisioterapeutes). Instruments, un que mesurava el dolor i la capacitat funcional (física) i l’altre instrument mesurava la salut i qualitat de vida percebuda pel pacient.

    Aquest estudi ens va aportar millors coneixements i uns resultats amb algunes sorpreses que no esperàvem:

    • Havíem operat a pacients amb molt mal estat de l’articulació i altres en molt bon estat, volia dir que existia una gran variabilitat en el moment de la indicació quirúrgica, alguns pacients no havien d’haver esperat tant (llista d’espera?) i en d’altres potser encara no tocava la intervenció.
    • Fins a tal punt que alguns pacients que estaven bé abans de la intervenció s’havien operat fins a un 6% de pacients amb estat de l’articulació que consideràvem com a bon resultat de l’operació (potser s’havien operat pensant que així ja ho tindrien fet? i sense valorar prou possibles complicacions).
    • Es van trobar en general millors resultats en els hospitals comarcals, on les intervencions les havia fet un nombre reduït de cirurgians. Això ja estava descrit, millors resultats com més practiques aquest procediment.
    • Finalment, els pacients que més percebien i manifestaven un bon resultat eren, no tant els que assolien la puntuació que havíem determinat com a resultats bons (segons els coneixements mèdics coneguts), sinó els que tenien un rang major de millora, és a dir els que havíem operat amb molt mal estat de l’articulació i amb molt dolor i havien millorat molt, encara que quedessin algunes limitacions i molèsties. Els que havíem operat amb força bon estat no havien millorat en les seves expectatives.

    Aquest estudi, tenint en compte la percepció i valoració dels pacients, va ser una gran ajuda pels cirurgians per millorar la seva pràctica clínica coneixen millor la totalitat dels resultats i una gran millora pels futurs pacients d’aquests cirurgians.

  • “Cal disminuir els nivells de contaminació a les escoles on hi ha més trànsit”

    L’investigador català Jordi Sunyer porta bona part de la seva trajectòria professional estudiant l’efecte de la contaminació atmosfèrica sobre la salut de les persones. En els seus últims treballs, amb gairebé 3.000 estudiants de Barcelona, ha comprovat que la pol·lució que produeixen els cotxes té un efecte negatiu sobre el desenvolupament de funcions bàsiques del cervell, com l’atenció o la memòria de treball. En resum, si el creixement d’aquestes és d’un 11% en els alumnes d’escoles menys contaminades, en les més afectades era del 7%.

    Amb tot, hi ha motius per a l’esperança: Sunyer intueix que aquests efectes són fàcilment reversibles si es deixa d’estar sotmès als alts nivells de contaminació… Però això no sembla senzill en ciutats com la capital catalana. Per això mateix demana mesures urgents com aïllar els centres de la contaminació i limitar l’ús de cotxes. Tot això des de l’ascendència que atorga ser catedràtic en Medicina Preventiva i Salut Pública per la UPF, haver dedicat anys a la recerca sobre la qualitat de l’aire i ser el responsable del programa de Salut infantil de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

    De la contaminació coneixem que té efectes negatius per a la salut: afecta els pulmons, al cor… I també al desenvolupament del cervell, quelcom que vostè ha investigat. Què en sabem d’això?

    Bastants coses. En aquest àmbit hi ha tres tipus de recerca: la primera va ser en animals; la segona, amb població en procés d’envelliment, per comprovar si el que vèiem en els animals, que era un tipus de lesió en el cervell semblant al de l’alzheimer, també passava amb els humans. En aquest sentit, de moment tenim diversos estudis que indiquen que la gent més exposada a alts nivells de contaminació del trànsit presenta un declivi més accelerat, encara que les evidències no són totals pel que fa a l’alzheimer.

    El tercer àmbit és el de la infància. Hem volgut investigar com la contaminació pot produir danys en les fases en les quals el cervell s’està creant. Doncs bé, les evidències dels nostres estudis ens diuen que sí que genera un trastorn funcional: els escolars més exposats a la contaminació dels cotxes tenen un cervell que no funciona tan bé, encara que el que no hem demostrat és que hi hagi una lesió. És a dir, que no hi ha un dany estructural, almenys en l’edat que hem analitzat. El que ara volem estudiar si hi ha dany o no en les etapes més vulnerables, quan el cervell s’està creant, que és el final de l’embaràs i els dos primers anys de vida.

    Quan diu que han detectat un “trastorn funcional”, a què es refereix exactament?

    El seu cervell funciona d’una forma més desorganitzada i lenta. És una diferència significativa si es compara entre grups exposats i no exposats, com si un estigués ben greixat i l’altre no. És un efecte semblant al que generava el plom i que va portar a un canvi en la forma com es produïa la benzina a la fi dels anys 90 a tot el món. Es va retirar el plom de la gasolina dels cotxes i això ha tingut un impacte molt positiu en el cervell i la salut dels nens.

    Les seves conclusions poden preocupar moltes famílies que visquin en ciutats. És reversible l’impacte de la contaminació?

    Segons els estudis actuals, creiem que sí, sobretot en edats escolars. Si desapareix l’exposició, és reversible. Això s’ha trobat per exemple amb l’efecte de la contaminació en els pulmons de nens a Califòrnia; si van a viure on hi ha menys contaminació, el creixement alentit dels seus pulmons es reverteix. El problema és que els nens estan exposats a la contaminació de forma crònica, cada dia, des que neixen fins a l’adolescència.

    Quan parlem de contaminació de cotxes, a què ens referim?

    En el cas del nostre estudi, no podem diferenciar en el laboratori entre tots els contaminants del trànsit, en si el més perjudicial és el coure dels frens, el ferro, el vanadi, el carbó que surt del tub… Però el que sí que sabem és que el conjunt de partícules que provenen del trànsit per al cervell són més tòxiques que les que vénen de la indústria. I intuïm que el més perjudicial són les partícules ultrafines que generen els cotxes dièsel, però no podem descartar uns altres.

    Què són les partícules ultrafines?

    En l’aire hi ha d’entrada gasos, com l’òxid de nitrogen que generen els cotxes, que es converteix en NO2, penetra en els pulmons i pot empitjorar atacs d’asma. Però aquest és un impacte sistèmic molt menor que el de les partícules, que són tot el sòlid que hi ha en l’aire i que poden ser per exemple metalls que emeten els tubs de fuita o els frens, o els mateixos hidrocarburs que en combustió surten en forma de partícula. Els humans estem preparats per gestionar partícules com la sorra o el pol·len, però no les que són molt més fines, gairebé nanopartícules, que no només arriben als pulmons sinó que penetren en el cos. La part més tòxica de l’aire urbà són aquestes partícules.

    Han detectat com intervenen altres variables en la manera en què la contaminació perjudica al desenvolupament cognitiu dels infants? Per exemple, el tipus d’edificis o si passen més o menys temps al pati.

    Una variable és la quantitat de vegetació que hi ha a l’escola. Una altra, que és independent del centre, és la quantitat de temps que el nen passa caminant cap a l’escola. Si en el trajecte hi ha més contaminació, té un impacte afegit. El temps que passa un nen en el trajecte a l’escola o a altres activitats és el 5% de la seva jornada, i en aquest temps rep el 20% de la contaminació del seu dia a dia.

    Jordi Sunyer, cap de Salut Infantil de ISGlobal i investigador especialitzat en contaminació ROBERT BONET

    Hem de protegir els nens i escoles de la contaminació?

    N’estic convençut. Cal prendre mesures urgents per disminuir els nivells de contaminació de les escoles on hi ha més trànsit. Cal allunyar els cotxes d’enfront dels centres, almenys 50 metres. També les parades d’autobusos. A Califòrnia o Dinamarca ja no es pot construir escoles al costat del trànsit. A Londres han fet un rànquing amb les escoles més contaminades per veure com poden prendre mesures una per una. Unes altres serien fer murs vegetals o fins i tot renovar l’aire amb purificadores, com a la Xina, encara que això últim és molt ineficient, perquè va en contra de les mesures per frenar el canvi climàtic.

    Seria de fet la constatació d’un fracàs. No haurien de prendre’s mesures per reduir la contaminació en general?

    Exactament. Encara que el problema aquí no és solament la mitjana de contaminació d’una ciutat, sinó la contaminació que es genera al voltant de l’escola. A Barcelona més del 70% de la ciutat supera els límits de contaminació establerts per la Unió Europea, però no és el mateix tenir un centre al carrer Aragó, que té sis carrils de circulació, que en un carrer per als vianants a 150 metres d’ella. Per tant, necessitem intervencions generals, però també mesures concretes.

    Parlem d’intervencions generals. Barcelona vetarà en 2020 l’accés dels vehicles més contaminants. Què li sembla?

    Molt tard. Celebro que s’hagi creat una Zona de Baixes Emissions (ZBE), això significa que es reconeix el problema. Però la meva queixa és que cal abordar mesures de forma urgent. I ja sé que són difícils: limitar l’ús dels cotxes pot ser injust para determinades classes socials si no va acompanyat de certs incentius econòmics, doncs plantegem-los. D’altra banda, cal ocupar espai dels cotxes i afavorir maneres actives de transport que ocupin aquest espai, com el carril bici. També cal posar-ho difícil al cotxe per aparcar, limitar la seva velocitat…

    En resum, fer que no et surti a compte agafar el cotxe.

    Exacte. En aquest sentit, Barcelona té un transport públic molt bo dins de la ciutat, però té un problema amb els accessos. Caldrà millorar-ho, fins i tot afavorir el transport compartit amb l’ús de les noves tecnologies. Penalitzar el transport privat si no és compartit. Parlem de canvis d’hàbit.

    En un reportatge publicat a eldiario.es es va detectar que els hospitals de Madrid van registrar un 42% més d’ingressos per problemes pulmonars durant els pics de contaminació. El sorprèn?

    Jo vaig dedicar la meva tesi fa 30 anys a estudiar com en dies de major contaminació hi havia més malalts de pulmó i amb asma que sofrien reaguditzacions i acudien a urgències. Després vam veure que alguna cosa semblant passava amb els infarts de miocardi. Encara que la xifra que dóna és molt alta. El problema és que a diferència de Barcelona, que sempre té neteja natural de l’aire, Madrid no. Quan hi ha anticicló, no.

    Per això sofreixen més pics de contaminació?

    Són faves comptades. La contaminació que genera una ciutat es pot escapar cap amunt o cap als costats. Quan hi ha un anticicló potent, la possibilitat d’anar cap amunt és menor, perquè hi ha un matalàs damunt de la ciutat. A Barcelona, a diferència de Madrid, sempre hi ha règim de vents, amb el que la brisa marina sempre s’emporta la contaminació inclús en els dies més calorosos. Per això no tenim grans pics de contaminació. Però així i tot, el nivell mitjà de contaminació a Barcelona és major que a Madrid, perquè hi ha més densitat de població i de trànsit. Generem més contaminants per quilòmetre i hora.

    La lluita contra la contaminació és un dels reptes del nostre temps de les ciutats?

    Sí. És la quarta causa de mort al món. Provoca més de 8 milions de morts a l’any al món (4,3 si ens referim a la contaminació urbana). Això és més que les morts per accident de trànsit, també que la sida o la malària. Tots els governs han d’enfrontar-se a això si volen estalviar-se costos de salut pública, prevenir malalties i millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. És un repte no solament per a les ciutats, perquè elles soles no poden tirar endavant, sinó per als governs.

    Entrevista publicada a eldiario.es

  • A voltes amb allò saludable

    Què és un aliment «saludable»? Quins productes mereixen portar aquesta etiqueta? Què significa exactament? El que en principi sembla fàcil de respondre, no ho és tant si es consideren les implicacions d’aquesta etiqueta i la seva utilitat per a la salut pública. Això és el que es constata en preguntar a experts, fabricadors i consumidors. De totes maneres, disposar d’una definició clara i operativa del terme «saludable», basada en criteris científics, pot ser una eina informativa valuosa. Però tal com està comprovant l’agència alimentària nord-americana (Food and Drug Administration, FDA), això no és una cosa senzilla. Fa uns anys va obrir el meló de l’etiquetatge i encara no ha arribat a cap consens.

    El 2016, la FDA va obrir un debat públic per redefinir el terme «saludable» en el qual han participat tots els agents involucrats, des del públic a la indústria alimentària. La raó esgrimida és que la vigent autorització per a l’ús d’aquesta etiqueta es basa en un concepte superat per l’evolució de la ciència de la nutrició (per exemple, per considerar si un aliment és saludable abans es posava el focus en el contingut total de greix i ara es considera que importa més el tipus de greix). El que es persegueix amb la redefinició del terme és ajudar a la gent a triar millors aliments i, alhora, estimular a la indústria per produir aliments que facilitin portar una dieta que ajudi a prevenir les malalties cròniques. A més, la FDA reconeix que també ha de donar amb la simbologia adequada per retolar els envasos. L’assumpte no sembla senzill, perquè al cap de dos anys no s’acaben de concretar els criteris que ha de complir un aliment saludable.

    La qüestió de les definicions és espinosa, ja que té connotacions gramaticals, científiques, emocionals, tècniques, econòmiques, etc. Encara segueix oberta la revisió del controvertit terme «natural», iniciada per la FDA el 2015 davant el requeriment de ciutadans i jutges, que necessitaven aclarir el terme per resoldre certs litigis. El debat públic en el qual es preguntava si era apropiat definir el natural i com havia de fer-se va generar més de 7.600 comentaris de tot tipus, i va deixar clar que els consumidors volen productes naturals i confien en l’etiqueta «natural», signifiqui el que signifiqui aquesta etiqueta. Com ha reconegut el director de la FDA, Scott Gottlieb, l’etiqueta «natural» ha de tenir base científica, però hi ha postures oposades sobre els criteris que han d’aplicar-se per etiquetar un producte com a natural. És o no natural un aliment que conté ingredients produïts mitjançant enginyeria genètica? On comença i on acaba allò natural en alimentació? El terme és tan equívoc i problemàtic que, mentre la FDA madura la seva decisió, la indústria està renunciant cada vegada més a incloure-ho en els seus productes.

    Amb tot, cal reconèixer que els aliments són probablement el millor suport per difondre missatges sobre dieta i salut. L’etiquetatge és una gran basa que poden jugar les autoritats sanitàries per reduir l’epidèmia d’obesitat i altres malalties cròniques. No en va, més del 20% de la mortalitat prematura està relacionada amb factors dietètics. Però per incidir en la dieta cal encertar amb els missatges, i això no és tasca fàcil. Fa bé la FDA a recaptar opinions sobre què entén la gent per saludable, quins criteris han de considerar-se i fins a quin punt pot ser beneficiosa aquesta etiqueta, entre altres qüestions. I fa bé a prendre-s’ho amb calma, perquè si allò saludable és el que ajuda a mantenir o recobrar la salut, el terme té la seva molla, la seva sal i el seu picant quan es vol aplicar a aliments concrets i no al conjunt de la dieta.

  • No a les tanques publicitàries que volen fer negoci amb les llistes d’espera

    Amb la sanitat pública no es fa negoci. No és ètic aprofitar-se de les llistes d’espera en la sanitat pública però algunes empreses privades que exerceixen la seva activitat en el camp sanitari no tenen escrúpols a l’hora de captar nous clients per fer negoci.

    Aquest és el cas de Ressonància Magnètica de Mollet, que està omplint la nostra comarca amb tanques publicitàries, amb el reclam de descomptes als usuaris de la sanitat pública que estan en llistes d’espera.

    La Plataforma en defensa de la sanitat pública del Baix Vallès en la seva lluita per la defensa de la sanitat pública 100×100, juntament amb la Marea Blanca de la qual en formen part, hem fet actuacions per tal de reduir les llistes d’espera.

    Cal dir que la Plataforma ha intentat posar-se en contacte amb aquesta empresa, la qual no ha volgut rebre-la. Els hi transmetem el nostre rebuig perquè entenem que utilitzar les llistes d’espera, les malalties de les persones, no és ètic, i no defallirem fins aconseguir que treguin aquesta publicitat que es vol aprofitar de la salut de les persones. I és per això que s’inicia una campanya en contra d’aquestes pràctiques i d’atenció a les persones que es troben en situació llista d’espera.

    A les persones que es troben en llista d’espera, els hi diem que cal reclamar, que han d’exercir els seus drets i que si volen o ho necessiten ens posem a la seva disposició per ajudar-les.

    Exigim que es retirin aquestes tanques publicitàries ja!

  • Indústria càrnia i salut

    «La primera vegada que vaig veure una tendinitis en un treballador de les càrnies, hauria jurat que es tractava d’una fractura. La tumefacció, la deformitat i el dolor eren tals, que no em podia creure que només es tractés de patologia de parts toves. Jo havia fet la residència a un hospital de tercer nivell, i havia vist lesions greus i poc freqüents, però la patologia derivada dels treballadors de les càrnies és d’una entitat que no es veu en altres gremis». Això és el que diu un dels nostres metges, però és extensible a l’experiència de tots els professionals de l’equip. Hem de suposar que a més de les tasques pròpies d’una feina manual repetitiva i amb manipulació de càrregues, es sumaven jornades que ens explicaven que podien arribar a durar 16 hores; sembla que ara no passen de les 10.

    Són un tipus de treballador peculiar, en general homes, però també dones, la immensa majoria immigrants, amb pocs coneixements de català o castellà (suposo que després de les tantes hores a l’escorxador no els queda gaire temps d’anar a centres de normalització lingüística …), i a més a més autònoms.

    Tots coneixem les diferències de cobertura en qüestions d’incapacitat temporal dels autònoms. Sabem que els autònoms en general no vénen a visitar-se gaire sovint, i menys per coses banals. Ells sí que vénen a visitar-se de tant en tant, amb aquestes brutals tendinitis de sobreús, i vénen perquè els punxis algun analgèsic intramuscular per tornar l’endemà a la feina, quan el més indicat seria el repòs que permetria una baixa laboral. Però no s’ho poden permetre, és de les poques coses que saben dir: «si no trabajo, no cobro». Així que res de baixes ni fèrules que immobilitzin; calmants a dojo i l’endemà tornem-hi.

    Són autònoms de cooperativa, una figura peculiar d’organització laboral, que a la pràctica del que veiem en aquests treballadors tenen la part dolenta dels assalariats en el sentit que tenen un sou i un horari fixat per l’empresa, i la part dolenta de l’autònom en el sentit de no tenir dret a cobrar Incapacitat Temporal (IT) des del principi per malaltia, no tenir llibertat de gestionar-se l’horari, de vacances pagades, de protecció contingències laborals … És trist que tots els talls que arribem a suturar mai arribaran a ser comptabilitzats com accident de treball, no sortiran a cap estadística i no es prendran mesures per reduir-los.

    Per això seguim i donem suport a les seves reivindicacions, perquè tenen una feina que els perjudica la salut i amb menys cobertures socials que la resta de treballadors assalariats. Perquè són persones, amb riscos socials i mereixen la nostra especial atenció.

    Per això escrivim això i ho compartim amb vosaltres, per si no teniu una càrnia a la vostra zona, que coneixeu la implicació sanitària, social i humana que significa.

    Signat: tots els membres de l’Equip d’Atenció Primària de Santa Eugènia de Berga

     

    Article cedit i publicat originalment a FoCAP

  • Dues coses bones de què passin els anys

    A banda de la més fonamental, òbvia i sovint poc apreciada –no estar mort–, que passin els anys té nombroses altres coses bones. Parlo d’estar viu actualment, en aquests temps tenebrosos i lluminosos; per tantes raons fantàstiques i tràgiques, després de tant progrés i retrocés.

    Una de les coses bones que fins ara ha tingut el pas del temps pels que avui som vius en algunes parts del món és que molts ritus i rituals s’han afeblit o han desaparegut. Així, el paper de les esglésies i el clergat, o el de l’estat i els funcionaris, o fins i tot el feixuc paper de patriarques i matriarques familiars en esdeveniments claus de la vida (com néixer, aparellar-se o morir)… són rols avui més febles del que eren fa quatre dies –només quatre o sis dècades i escaig. Conseqüentment, sortosament, avui tenim una llibertat força més gran que aleshores, en la nostra infància, i no diguem en les vides dels nostres avantpassats.

    Llibertat de què? La llibertat –i la necessitat, i l’obligació– de crear-ne de nous, de ritus i rituals. I així estem aprenent a celebrar la vida i la mort, amb els seus cims, carenes, valls i llargues travesses, de noves maneres. Almenys en les formes; que no és poc, doncs les formes influeixen tant en els sentits, els significats i les vivències. Quan neix un infant, quan ens aparellem i separem, quan marxem a l’estranger, quan guanyem o perdem una feina. (Pobres són encara les expressions culturals formals de dolor i de dol per l’acomiadament i l’atur). Quan ens acomiadem dels morts que estimem. I quan els recordem, perdurables. Ara l’expressió dels sentiments i dels significats és o ens sembla més lliure i nostra, més vacil·lant, menys encarcarada i jerarquitzada, modestament més autèntica. Ho és o només ens ho sembla?

    Encara que en molts sentits les dones i els homes sempre som els mateixos, eternament, actualment estem creant nous ritus i rituals plens de significat. En les bodes, separacions, graduacions i aniversaris. En els naixements, en els funerals. Són els significats de sempre, és clar, però amb les mans en l’antiga argila humida creem per a ells noves àmfores i taüts.

    També generem molta banalitat, com és natural: les felicitacions farcides d’emoticones en els grups de uatsaps són avui una ‘epidèmia’. (Prendrem mal, amb tant uatsap). Com a la seva manera ho són els joiosos i estridents acomiadaments de solteres i solters pels carrers reals i pels espais digitals. Però hi ha també molt afecte expressat amb creativitat i calidesa, en tantes celebracions noves.

    Profundament humans i absurds

    Relacionat amb tot això hi ha una altra de les nombroses coses bones que té el pas del temps, i és què podem acceptar amb tranquil·litat veritats tan actuals i eternes com aquesta: les persones tenim sovint sentiments, pensaments i comportaments que són ensems profundament humanes i profundament absurdes. Com a humanes que són ens produeixen i mereixen molt respecte i afecte. Sense a la vegada deixar de reconèixer que són veritablement absurdes.

    Potser el millor exemple és aquest: tot sovint sentim tristesa perquè passen els anys, per fer anys; quan l’única alternativa a fer anys, òbviament, és estar morts. Què millor que fer anys? No res. El no-res.

    No tinc clar si sentim tristesa tan sovint com diem, per fer anys; crec que sentim tristesa menys sovint del que diem. Però és –culturalment– molt acceptat lamentar-ho. La nostra cultura encoratja expressar pesar per fer anys, de vegades ja entre els vintanyers. Però fa poc una amiga meva ha anat a Roma a celebrar els respectius 60 anys amb un grup d’amigues i no es veien pas sesentones, sinó seixantanyeres. I amb quina marxa…!

    Absurd i lògic. D’acord: permetem-nos tranquil·lament expressar pesar de tant en tant, és ben humà; però no deixem que l’expressió accentuï un sentiment que de fet és menys dolorós del que sembla. Un no pot oblidar que és viu i que aquell any pot guardar alguna (a)ventura.

    Una bona manera de pensar en això –potser la més radical– és pensar en els que ja no fan anys. Especialment els de la nostra edat –els que tindrien la nostra edat. Cadascú d’ells podria ser avui al nostre costat amb tota naturalitat. I no hi és. Són morts. Molts, morts més joves del que molts som avui. Cadascú d’ells fóra aquí tranquil·lament i no hi és.

    No és ben bé així

    Sovint sento doncs que hi ha nombroses coses bones de què passin els anys, seguir creixent, fer-se gran. A banda de la més obvia. Ho sento i ho crec.

    Però l’endemà d’escriure això em vaig adonar d’aquesta altra faceta o plec de la qüestió: en realitat aquesta idea («fer anys és bo, l’alternativa és molt dolenta») és molt pròpia dels cinquanta-tants anys, dels cinquantanyers (recordeu: no ‘cinqüentons’). Tot i que la sento i penso com a certa o veritable, i no només òbvia, m’adono que la idea no és –no pot ser– tan propera als que en teniu vint-i-tants o als que en teniu vuitanta-pocs. Per què? En bona part, perquè als vint-i-tants és massa infreqüent l’experiència que se t’hagin mort uns quants amics; als vuitanta-pocs és massa freqüent. I en part, perquè als vint-i-tants la pròpia mort és molt sovint massa lluny; als vuitanta-pocs, més a prop.

    De manera que una idea pot ser certa i a la vegada ser viscuda, apreciada i reconeguda de forma molt diferent per persones de cinquanta-tants anys, vint-i-tants o vuitanta-pocs. O per persones amb experiències diferents. Les experiències no canvien els fets (l’alternativa a fer anys és molt dolenta). No canvien la veritat. Però les experiències fan que sovint certes veritats fonamentals no siguin apreciades ni en la intimitat ni en els espais públics.

    Conviure amb aquests fets tan humans, lògics i absurds, és una altra de les coses bones que té que passin els anys.

  • Atenció Primària de Salut, més necessària que mai

    Professionals, polítics, gestors, i darrerament també el moviment ciutadà, parlem sovint de l’Atenció Primària de Salut (APS), i sembla que tots coincidim, com a mínim, en dues qüestions: «és molt important» i «cal millorar-la». Però el que no està tan clar és el què i el com.

    La conferència d’Alma Ata va establir que l’APS és «l’eix central i el focus principal del sistema sanitari del país». Des de la declaració de principis de l’Organització Mundial de la Salut fins avui, els sistemes sanitaris han evolucionat molt i ara coneixem àmpliament els beneficis reals que l’APS aporta a la salut de les poblacions.

    Una de les principals investigadores de serveis sanitaris, la professora Barbara Starfield, va descriure els beneficis de l’APS: millora la implantació de les activitats preventives, disminueix la mortalitat, millora l’equitat i és un element bàsic de la sostenibilitat dels sistemes sanitaris. A partir de l’estudi de la sanitat de deu països occidentals va concloure que no tots tenien els mateixos comportaments ni obtenien els mateixos resultats. Starfield va identificar aquells atributs que feien l’APS especialment efectiva; atributs que ja són clàssics: l’accessibilitat a l’atenció, la integralitat en l’abordatge dels problemes de salut, la relació al llarg de la vida amb els mateixos professionals i la capacitat de coordinació dels processos amb altres professionals i nivells assistencials. Avui en dia, aquestes dimensions encara no han estat contradites per cap investigació rigorosa ni superades en resultats per cap altre model assistencial. Investigacions posteriors i més recents confirmen que la mortalitat poblacional està relacionada de manera inversa amb el nombre de metges generals i de manera directa amb el nombre d’especialistes de què disposa un sistema sanitari. És a dir, com més metges generals menor mortalitat, i per sobre d’un nivell de dotació, com més especialistes la mortalitat augmenta.

    El nostre país, amb defectes i insuficiències, és un dels que més ha desenvolupat l’APS, impulsada per la reforma del 1984 que es basava més en aspectes organitzatius, de dotació de professionals i d’equipaments, que no pas conceptuals. Els professionals, i en algunes etapes l’administració, vam donar contingut a la reforma, inspirant-nos en els coneixements que Starfield i altres autors, com el gal·lès Tudor Hart, anaven aportant.

    Els últims anys han estat especialment durs per a l’APS pel que fa a la reducció de personal i de pressupost, però també en pèrdua de competències. Progressivament es desfigura el model i perd les característiques que el fan efectiu i li donen valor. Molts professionals ja no són accessibles per als seus pacients (15-20 dies de demora per a una visita). Molts pacients ja no són atesos pels seus professionals de referència (ni al CAP, ni a domicili, ni a final de vida: es perd la longitudinalitat). L’atenció es segmenta per malalties (introducció d’equips especials per a pacients crònics: es perd la globalitat) i es debilita encara més la capacitat de coordinació assistencial amb la introducció de dispositius aliens des d’alguns serveis hospitalaris (hospitalització a domicili, seguiment per centres sociosanitaris, o equips de cures pal·liatives).

    És en aquest context que se senten veus afirmant, més o menys explícitament, que això es fa perquè l’APS no fa bé la seva feina. Els mateixos gestors responsables de la decadència de l’APS creen nous dispositius assistencials per fer part de les tasques dels equips d’atenció primària, que es buiden de competències i de responsabilitats. Però les noves fórmules organitzatives i funcionals no se sustenten en estudis consistents ni en experiències comprovades a nivell poblacional en entorns semblants al nostre.

    Els principals reptes sanitaris de cara als pròxims anys vénen derivats de la realitat social: més envelliment associat a una major prevalença de malalties cròniques, augment continuat del malestar psicològic en amplis sectors de població o les desigualtats en salut. Altres reptes vénen derivats del mateix sistema de salut: despesa creixent lligada a la introducció de tecnologies cada vegada més cares, els efectes dels seus propis excessos en forma de sobrediagnòstic, sobretractament i iatrogènia, medicalització dels processos naturals de la vida i la pèrdua del vessant humanístic en la pràctica assistencial. Problemes, tots ells, més vinculats amb la pràctica especialitzada que amb la generalista, que s’enfoca més a les persones que a les malalties i té major capacitat de valorar necessitats de salut i adequació de les intervencions.

    Per millorar l’APS i fer front de manera adequada a les necessitats actuals i als reptes de futur ens hem de guiar pel millor coneixement i per la prudència. No podem desaprofitar el patrimoni que hem construït els últims trenta anys: una alta accessibilitat geogràfica i social, bona xarxa d’equipaments, la confiança i el fort vincle terapèutic i la satisfacció dels pacients amb els professionals de referència. El més raonable no seria, per tant, posar en marxa nous dispositius, sinó aprofundir en la bonesa dels que tenim i desenvolupar totes les seves capacitats.

    Iona Heat, expresidenta del Royal College of General Practitionerss i referent de la Medicina Familiar i Comunitària dels nostres temps, diu que la millor especialitat per atendre la cronicitat es diu Atenció Primària de Salut. I podem afegir que les infermeres i metgesses especialistes en atenció familiar i comunitària fan una pràctica clínica humana i poc nociva i que l’APS és un factor d’equitat i de sostenibilitat del sistema públic de salut.