Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Per què sortir al carrer?

    Literalment: perquè ens venen. Perquè els nostres cossos s’han convertit en una altra mercaderia més a intercanviar, amb la qual poder negociar i especular. En un altre producte més de consum, sotmès a les lleis i desitjos del mercat.

    Explicar la mercantilització de la salut (i de la sanitat) no és tasca fàcil. El procés pel qual ens transformem en pacients-clients de serveis-productes (que haurien de ser drets) es presenta de diferents formes, totes elles emparades pel discurs dominant: el mercat és el millor assignador de recursos, la gestió mercantil és la més eficient i, per tant, els espais privats en el sistema públic són necessaris per ampliar oportunitats i beneficis, per pal·liar la ineficiència d’uns sistemes malmesos.

    La ideologia mercantil ha distorsionat el concepte de salut, substituint els sistemes de tota Europa (i gran part dels països d’alts ingressos), per estructures més semblants a (quasi) mercats que a serveis garants d’un estat «òptim» de salut a tota la població. I en aquest joc, els grans holdings sanitaris privats (i també les empreses de salut petites), la indústria tecnològica biomèdica i, per suposat, la indústria farmacèutica, tenen un paper predominant i uns interessos insaciables. L’austeritat dels últims anys a Europa és la manifestació més visible d’aquest procés.

    Les mesures posades en marxa durant la crisi han debilitat enormement els sistemes públics de salut: retallades de pressupostos que es tradueixen en tancaments de centres d’atenció primària, de llits hospitalaris, en serveis restringits i en augment de les llistes d’espera (tant per a intervencions quirúrgiques com per a visites amb especialistes o per a proves diagnòstiques). Se n’ha parlat molt, de l’austeritat. Se n’ha parlat molt de com aquestes mesures han tingut, o poden tenir, unes conseqüències devastadores per a les treballadores i treballadors del sistema i també per a la salut de la població. Se n’ha parlat molt de com les empreses privades amb afany de lucre s’estan beneficiant de la situació: externalització de serveis auxiliars com bugaderia o cuina, diferents maneres de privatitzar la gestió -hospitals amb modalitats Public-Private Partnership (PPP) o Private Finance Initiative (PFI) – o de gestionar de forma privada el que és públic -empreses mercantils de majoria pública, consorcis amb diferents col·laboracions público-privades-.

    El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, per les sigles en anglès), suposa l’última agressió als sistemes públics de salut, el deteriorament dels quals està sent acompanyat d’un increment de la parasitació, intromissió i prevalença dels interessos privats. Però tot això és, únicament, la cirereta del pastís. L’excusa de la insuficiència de recursos, que no hi ha diners, les mesures d’austeritat, són només el punt culminant, la màxima expressió de les polítiques mercantils; aquelles que busquen maximitzar el negoci als mercats de salut, debilitant els serveis públics.

    Per què també a Catalunya?

    Perquè Catalunya és un dels indrets on la mercantilització de la salut i la sanitat s’han introduït amb més força. La construcció del mercat de salut català ha estat un procés lent, subreptici, amb una intenció política i ideològica clara, amb una profunda tradició històrica, on l’èlit sanitària catalana ha obtingut un enorme benefici. Al mercat, sempre hi ha negoci.

    Fa poc, en una nota de premsa del Departament de Salut, s’anunciava la voluntat d’assolir la «mateixa maduresa política i el mateix consens parlamentari» aconseguits als anys 90 amb la LOSC (la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) per a l’aprovació de futura Llei de Salut i Social de Catalunya. Doncs precisament la LOSC va ser el punt d’inflexió en la construcció del mercat de salut català. És aquesta llei la que creà un comprador (el CatSalut) i uns venedors (els diferents proveïdors sanitaris) que entraren en competició per “oferir un servei públic”. Com ha passat? En separar la compra i els venedors, s’ha creat un fals mercat en el qual han proliferat infinitat d’empreses proveïdores (públiques, privades i mixtes), de diferents formes de titularitat i gestió, amb múltiples i variades col·laboracions público-privades. Un sistema mixt, que el Departament de Salut ratifica en un recent avant-projecte, i en el què és (i ha estat) enormement difícil exercir un veritable control d’on es destinen els diners públics. Aquells diners que es recapten de les butxaques de la gent comuna, de (gairebé) totes i tots.

    Així, el problema no està (només) a l’afany de lucre d’algunes entitats proveïdores. Està en com s’ha construït aquest sistema mixt, en allò que permet i genera. D’una banda, hi ha l’Institut Català de la Salut, completament públic, però que només proveeix un 30% de l’assistència. L’altre 70% l’ofereixen centres que poden ser públics o privats, però que es regeixen per gestió privada. No hauria de ser un problema si s’exerceix veritable control, cert?

    Un repàs històric, per mínimament rigorós que sigui, desmunta de forma demolidora aquesta premissa. Precisament la LOSC havia d’exercir aquest control. I, després de 26 anys i uns quants casos de corrupció, sembla que no ho ha fet. Si es manté la mateixa estructura, les dificultats continuaran sent les mateixes. Si es mantenen les polítiques de concertació i subcontractació, els controls continuaran essent testimonials. Per posar només un exemple, el CatSalut (el comprador) contracta al Servei d’Emergències Mèdiques (el SEM, una societat mercantil pública proveïdora), que al seu torn subcontracta a certes empreses privades per oferir determinats serveis. Això passa al Consorci de Salut i Social de Catalunya, ens públic de gestió privada, a les empreses públiques del sistema, públiques de gestió privada, i així successivament. La gestió privada permet que es creïn entitats instrumentals des d’allò públic per fer determinats «negocis». Un altre exemple: l’Hospital Clínic és un consorci públic de gestió privada del què pengen diferents entitats. Una d’elles, BarnaClínic, és un centre d’atenció exclusiva a persones que ho poden pagar (utilitzant els recursos i estructures públiques, parasitant el sistema). Que el CatSalut no concerti amb empreses amb afany de lucre no limita les formes mercantils, així com tampoc impedeix que l’afany de lucre participi del sistema públic.

    Què podem fer?

    Els mecanismes que permeten que el mercat travessi les estructures públiques es tradueixen en més medicalització de la vida, en sistemes centrats en els àmbits hospitalaris (els que més diners mouen, els més cars), focalitzats en les malalties, no en la salut i molt menys en els determinants socials d’aquesta (que no són res «rendibles»), i amb una presència cada vegada més important d’actors privats que es lucren, directa o indirectament, a partir de tot aquest entramat. Les persones malaltes són les principals responsables de les seves malalties i els cossos no productius són exclosos del sistema, mitjançant llistes d’espera, regulacions excloents o altes forçades. El mercat ha penetrat les nostres vides, els nostres cossos i la nostra salut, apropiant-se dels nostres drets.

    Hem de repensar més profundament cap a quin model caminem i cap a quin model volem caminar, no només en la gestió i provisió del sistema de salut sinó també en com entenem la salut i la sanitat. El “lliure” mercat no és, ni de lluny, el mecanisme més apropiat per garantir drets. La sanitat pública, més que pública, hauria de ser un bé comú, un bé en què totes i tots hi puguem participar, en una situació d’igualtat. Un sistema en el que ningú, absolutament ningú, hauria d’enriquir-se. Un sistema en què els beneficis econòmics no s’anteposin a les persones ni a la vida. És el nostre deure sortir al carrer perquè no som mercaderies. Perquè la nostra salut està en venda. I perquè l’atenció a la salut és el seu negoci.

  • Trenta organitzacions s’uneixen per revocar el monopoli del fàrmac de l’hepatitis C

    Aquest és un article de eldiario.es

    Un grup de més de 30 organitzacions –entre les que hi ha Metges Sense Fronteres (MSF), Metges del Món, Salut per Dret o l’Aliança Europea per a la Salut Pública– s’han unit per intentar que l’Oficina Europea de Patents revoqui la llicència que permet a l’empresa farmacèutica Gilead mantenir el monopoli sobre el medicament per a l’hepatitis C, Sofosbuvir. El tractament té un preu que ronda els 25.000 euros a Espanya.

    En cas d’aconseguir-ho, es «podria accelerar l’entrada de medicaments genèrics a Europa, a més de generar arguments legals per ajudar els Estats a empoderar a les negociacions amb Gilead«, asseguren les ONG.

    El Sofosbuvir –la marca comercial és Sovaldi– és un fàrmac que va ser patentat el 2014 per la farmacèutica Gilead Sciences. Aquest medicament s’ha demostrat enormement eficaç per tractar l’hepatitis C, una malaltia del fetge que pot conduir a la mort si no es tracta de forma adequada i que afecta entre 130 i 150 milions de persones a tot el món, provocant més de 500.000 morts cada any, segons l’Organització Mundial de la Salut.

    «Per primera vegada hi ha un medicament amb una capacitat curativa enorme, fins i tot perquè en el llarg termini la malaltia pugui ser eradicada, però l’accés està absolutament limitat pel preu que Gilead ha posat al medicament», explica Vanessa López, directora de la plataforma Salut per Dret, que forma part del grup de 30 organitzacions civils que van presentar una oposició a la patent fa una setmana.

    Una batalla de dos anys

    El procediment per revocar aquesta patent segueix el rastre del que va iniciar Metges del Món el febrer del 2015, després d’oposar-se a la patent de Gilead per considerar que el medicament no complia amb els criteris definits per la Convenció Europea sobre Patents. «L’única manera de combatre el preu que està marcant l’empresa era anar contra la patent», explica Elena Urdaneta, coordinadora general de Metges del Món.

    El procés va trigar pràcticament un any i mig a resoldre, però a l’octubre del 2016 l’Oficina Europea de Patents va decidir revocar parcialment la llicència i exigir alguns canvis a l’empresa, que tot i això i va mantenir el monopoli.

    Aquesta ONG basa la seva oposició fonamentalment en tres punts. El primer és sobre el propi procés d’invenció de la patent, «que creiem que no és prou innovador», explica Urdaneta. En segon lloc, consideren que «el registre de la patent no descriu de manera prou clara quin ha estat el procés d’invenció del producte». I, finalment, «la molècula de l’Sofosbuvir no està correctament descrita en l’aplicació».

    Manca de transparència en el sector

    El Sofosbuvir va rebre l’aprovació de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units el 5 de desembre del 2013. El preu inicial decidit per la companyia va ser de 84.000 dòlars per tractament, fet que suposa aproximadament uns 1.000 dòlars per pastilla. Poques setmanes després, va ser l’Agència Europea de Medicaments qui va concedir una autorització de comercialització en el vell continent.

    Encara que no existeixen dades públiques sobre el preu que els estats estan pagant per aquest medicament, s’ha estimat que Espanya desemborsa uns 25.000 euros per pacient i tractament, un preu que va portar a les autoritats sanitàries a establir criteris que restringien la seva administració.

    En altres països europeus com França, Regne Unit o Alemanya els tractaments es paguen a aproximadament el doble que a Espanya, encara que la prevalença de la malaltia al nostre país és més gran. En total, «hi ha aproximadament uns 3.300.000 europeus que tenen hepatitis C», assegura Urdaneta, «i molts dels que podrien beneficiar-se d’aquest fàrmac no tindran accés perquè els estats no ho poden pagar».

    Un fàrmac sense nova ciència

    Un dels principals problemes a l’hora d’establir un preu davant d’una patent com la de Gilead és que es desconeixen els procediments que s’han dut a terme per la invenció del fàrmac. «És molt difícil controlar quina ha estat la metodologia utilitzada per una empresa farmacèutica per desenvolupar un producte o quant s’ha invertit en el seu desenvolupament. Falta molta transparència en aquest sentit», explica Urdaneta.

    No obstant això, afegeix la coordinadora de Metges del Món, «en aquest cas, gràcies a un informe del Senat dels EUA, sabem que la patent va ser comprada a una start up«. Segons assenyala un informe realitzat per un equip d’investigadors de l’Institut de Salut Global l’any passat, el medicament «va ser desenvolupat originalment a partir de molècules creades gràcies una investigació finançada amb diners públics».

    És més, segons asseguren els investigadors, «el 2014 les vendes mundials de Sofosbuvir van superar els 10.000 milions de dòlars, més de 2.000 milions més del que la companyia va pagar pel medicament». A més, esmenten diversos estudis que demostren que «un tractament de 12 setmanes pot produir-se per tan sols 101 dòlars».

    Els autors d’aquest informe asseguren que Gilead ha aprofitat «la seva avantatjosa posició de mercat amb total menyspreu per les conseqüències per als pacients amb la malaltia» i conclouen que «si bé aquesta estratègia pot ser comprensible des del punt de vista dels accionistes de l’empresa, està totalment en desacord amb la regulació justa d’un bé públic com la salut».

    Un problema que va més enllà del Sofosbuvir

    La batalla del Sofosbuvir és tan sols una mostra dels problemes que genera l’actual sistema de patents. «El que estem veient de manera constant és que la indústria farmacèutica aplica diferents estratègies per estendre els monopolis«, explica López. «Fer noves patents de compostos que ja existien o patentar petits canvis en un medicament no són més que perversions legals del sistema», assegura aquesta activista.

    Urdaneta també mostra preocupació per la deriva d’alguns preus dels medicaments i recorda que aquesta situació «no es dóna només en aquest cas, sinó que també s’està començant a veure amb els nous tractaments del càncer«. Per a aquesta activista, «el preu d’un medicament que pot resoldre un problema de salut públic no hauria d’estar regit per normes de mercat, sinó que hauria d’anar dirigit a solucionar aquest problema sanitari».

    Si no és així, conclou Urdaneta, «no tots els estats podran permetre pagar aquests medicaments, el que limitarà l’accés a alguna cosa que nosaltres considerem un dret de totes les persones, el dret a la salut».

  • Portes giratòries i sanitat

    Els casos de professionals que canvien de lloc de treball entre l’administració i l’empresa privada abunden entre nosaltres en tots els sectors, incloent-hi el sanitari. El fet en si mateix es pot ubicar dins el dret i l’aspiració de tothom a millorar la seva situació personal, professional i econòmica. Els problemes comencen quan el pas des de l’administració a l’empresa o viceversa pot tenir repercussions directes o indirectes sobre l’exercici de l’activitat pública i l’ús correcte dels recursos.

    Des de la porta giratòria es pot fer el trànsit del sector públic al privat o viceversa, però també es donen casos de polítics i directius que li agafen gust a la porta i giren amb ella de forma continuada simultanejant activitats públiques i privades durant llargs períodes de temps sense marejar-se. Tampoc són rars els que utilitzen repetidament la porta i entren i surten en els sectors públic i privat de forma successiva i alternativament.

    Aquest fenomen de les portes giratòries no és propi ni exclusiu de la cultura llatina (la nostra). De fet el terme “revolving door” va ser instaurat pels anglesos. Es dóna en tots els països i sectors d’activitat econòmica i social, però, si es consulten els llistats de casos publicats a casa nostra, es comprova que els sectors de les finances, de l’energia i el sanitari se situen al davant de la resta. Dins la sanitat els intercanvis més freqüents es donen en el camp de la farmàcia.

    No són pocs els que pensen que cal aprendre a conviure amb les portes giratòries i aprofitar les aportacions positives que poden fer els polítics i directius afectats en traslladar la seva experiència i contactes entre els sectors públic i privat. Els que així pensen asseguren que el que cal és actuar sota principis ètics i de transparència i, en tot cas, deixar passar un cert temps en el trànsit entre les dues situacions. Però les coses no són tan simples i la presència de greus conflictes d’interès pot influir de forma més o menys significativa en els processos de presa de decisions.

    A Catalunya el sector sanitari mou una gran quantitat de recursos econòmics, fet que el col·loca en el punt de mira de grups industrials i d’inversió en visualitzar-lo com un gran nínxol de negoci alimentat, en gran part, per diners de procedència pública. Aquest fet pot propiciar la connexió entre les portes giratòries i la corrupció tal com s’ha posat de manifest en exemples amb gran notorietat pública com el cas Innova. Sense entrar en aquesta relació dolosa no deixa de cridar l’atenció la velocitat que ha agafat darrerament la porta giratòria del CatSalut a partir dels recents canvis promoguts a l’Àrea del Medicament.

    En temps com els actuals en què la corrupció està present de forma diària en els mitjans de comunicació cal mantenir-se vigilant i, sense apriorismes, no caure en conductes que puguin induir sospites. La utilització innecessària de les portes giratòries no contribueix precisament a millorar la imatge de la nostra sanitat. Ja ho diu l’aforisme: la dona del Cèsar no solament ha d’ésser honesta sinó que també ho ha de semblar.

  • Estudiant de medicina, dona i feminista

    Des de tota la meva humilitat m’agradaria donar resposta a una modesta reflexió publicada fa unes setmanes sobre les estudiants de medicina que considero totalment fora de lloc. Com a dona, estudiant de medicina i feminista en totes les esferes de la vida, no puc tolerar que es diguin aquestes coses sense fer-ne una anàlisi radical, és a dir, anant a l’arrel de les coses. L’article apuntava, entre altres idees, que les dones són molt més crítiques amb elles mateixes que els homes, que s’exigeixen més en els seus estudis i en les seves apreciacions i judicis o que solen ser una mica més insolidàries que els homes.

    Tanmateix, les diferències esmentades en l’article entre homes i dones en el grau de Medicina no són per a res biològiques, sinó el nítid reflex d’una societat patriarcal de la qual no se’n lliuren ni l’ensenyament ni les ciències de la salut. I per tant, no, no són dignes de ser mantingudes.

    M’explicaré.

    Si tenim una modesta percepció de les nostres capacitats, és perquè hem crescut creient-nos inferiors, menys aptes, persones de segona, perquè la meitat de la població global ja s’ha encarregat de dir-nos i repetir-nos que determinades coses, com ara la ciència, no ens pertoquen– i com encara avui en dia fa algú a Brussel·les sense que el món s’emporti les mans al cap. No ens pertoquen perquè no les fem bé. Perquè la nostra intel·ligència no és suficient per guarir un malalt, però si per tenir-ne cura, com ja aprenem des de la infantesa.

    I és per això que dubtem tant, perquè ens ho arribem a creure. I això impregna les nostres personalitats i les nostres maneres de fer, tot i tenir-ne consciència. No ens ho arribem a creure com a persones individuals –que sovint també-, sinó com a dones pertanyents a una societat patriarcal que ens infantilitza sistemàticament. Si dubtem, és perquè hem crescut en la inseguretat de saber que ens endinsàvem en un món d’homes en el qual, per molts anys que hagin passat, encara estem mancades de referents, tant en la docència a les classes com a l’hospital, perquè la història s’ha encarregat de silenciar les grans aportacions de les dones a la medicina. I reproduïm aquest dubte amb la inseguretat, la indecisió de saber si haurem triat bé, si hauríem d’haver decidit fer una altra cosa, si estem preparades per aquest nivell de competitivitat i autoexigència. Aquest dubte amb què el patriarcat ha decidit criar-nos, perquè sapiguem trobar el nostre lloc, perquè arribem a ser metgesses sense destacar, no sigui que ens acostem al sostre de vidre i descobrim que existeix.

    I això ens paralitza a l’hora de prendre decisions, és clar, com també ho fan els qüestionaments i judicis continus que rebem si fem perquè fem, i si no fem perquè no fem. Així que sí, la nostra capacitat de decisió es veu limitada per totes bandes, però no per la gràcia del senyor ni perquè cap hormona ens afecti el lòbul frontal.

    I en la mateixa línia, l’autoexigència de les dones és més alta. Com no hauria de ser-ho si, encara a hores d’ara, dia sí dia també hem de demostrar a casa, a l’escola, a la universitat i a l’hospital que podem fer-ho? Com no autoexigir-nos més si ens és el doble de difícil accedir als mateixos llocs de treball? Com no hauria de ser-ho si els alts càrrecs tant de les institucions educatives com sanitàries només són homes? Com no autoexigir-me més si vull ser neurocirurgiana però a la facultat algú em diu que no és una especialitat per dones?

    Sempre se’ns demana més, i sovint ens autoexigim més pensant erròniament que la responsabilitat és nostra.

    I per últim, el debat de la solidaritat: que les dones som més insolidàries que els homes es veu. Sí, això és el triomf més gran del patriarcat: mantenir-nos separades i enfrontades. Aprofitant totes les eines de què disposa, fa que ens acabem veient com a les nostres pròpies enemigues, i no prenem la consciència col·lectiva que ens cal per poder alliberar-nos. Però cada cop en som més les que sabem que juntes ho podem tot.

    Per tant, en la societat que volem aquestes diferències no són dignes de ser mantingudes. No ho són perquè, tot i el gir generacional cap a la feminització a les facultats, tot i ser un 80% de dones a la classe, la gran part d’intervencions en públic les fan els homes. Encara avui he d’aguantar que a l’hospital el meu company de pràctiques sigui el “doctor” i jo sigui la “nena”. Per part de metges i de pacients. I a ningú li sembla malament, i tothom calla. Encara avui en dia he d’assumir que tot i que la pregunta la faci jo, les mirades durant l’explicació, tant de metges com de metgesses, es dirigiran majoritàriament al meu company home, dedicant-me’n a mi alguna de fugitiva, per qui sap si obligació o respecte. Algun doctor fins i tot es permet el luxe d’acaronar-me la careta perquè he sabut respondre bé la seva pregunta.

    Encara avui en dia hi ha comentaris i actituds masclistes a les facultats i als hospitals. Però no els normalitzarem: ens apoderarem i no callarem quan se’ns infantilitzi ni quan se’ns invisibilitzi. I demostrarem que podem fer i estudiar la millor medicina, juntes. Sense totes aquestes qualitats que volen fer nostres, i que per descomptat, no ho són.

  • Pàniker i la mort digna

    Hem formalitzat la realitat per al seu tractament lògic,
    però no sabem ja de quina realitat es tracta

    Salvador Pániker (a Aproximació a l’origen)

    La mort de Salvador Pàniker m’ha agafat per sorpresa i, encara que el temps apressa, vull aprofitar la columna d’aquesta setmana per dedicar-li unes línies en record pòstum. Tot i que no vaig tenir ocasió de conèixer-lo personalment, sempre vaig mantenir una gran afinitat intel·lectual amb aquest filòsof atípic que va reflexionar amb tant d’encert sobre el progrés, les seves seqüeles i la mort digna. Tinc un gran deute amb ell, com a mestre que va ser de pensar bé i de pensar, abans que altres, no sense cert oportunisme, s’apuntessin al carro que liderar amb tenacitat, honestedat i convicció.

    Encara que fou enginyer de carrera, Pàniker va ser un erudit interessat per la ciència, la filosofia i les religions des de la seva original perspectiva de mestís cultural i amb una intel·ligència crítica absolutament fora del comú. Atent seguidor dels progressos de la Medicina, va preveure, molt abans que els professors de Bioètica, que la prolongació de l’esperança de vida que ha vist el nostre temps portaria també amb si una endèmia de dolor i minusvalideses que s’acarnissa no sobre els individus malalts, sinó sobre les seves famílies i amics. L’amenaça de la dependència, que ja arriba a milions d’espanyols, plana avui sobre l’estat de benestar com un efecte bumerang del desenvolupisme. Les dramàtiques seqüeles dels accidents cerebrovasculars, les invalideses dels accidentats de trànsit que tiren endavant a les UCI, la perllongada agonia dels pacients amb càncer incurable i la demència d’Alzheimer ens enfronten cada dia amb la cara menys amable del progrés sanitari.

    Per això, Pàniker va sentir la necessitat d’introduir la qüestió de la mort digna i de l’eutanàsia en els debats culturals i mai va cessar de reclamar una legislació més d’acord amb el necessari apoderament ciutadà. En el fons, venia a dir-nos a la seva obra, una pròrroga és sempre això, una (simple) pròrroga i es fa imprescindible una reconciliació amb la nostra finitud. De ben segur hauria subscrit ‘El rei es mor’ d’Eugène Ionesco, que va escriure per al teatre alguna cosa similar al que Pàniker va aportar a la reflexió filosòfica.

    Certament, qualsevol iniciativa per endolcir el trànsit dels malalts sense esperança de curació implica responsabilitzar més a la ciutadania. Aquest va ser un dels objectius que es va marcar Pàniker en el vessant més pràctic de la seva agitació intel·lectual. En el deixant d’Ivan Illich, crec que el nostre filòsof desconfiava de la capacitat de compassió del sistema sanitari, la missió sembla la d’allargar la vida a qualsevol preu (i mai més ben dit) i va insistir en apropar al ciutadà la seva preocupació per la dificultat que resulta morir-se.

    La recent iniciativa de Podem de portar al Parlament una proposició de llei sobre l’eutanàsia ha resultat fallida perquè els nouvinguts a la política creuen que ja han besat el sant i perquè la resta de partits els estaven esperant. Certament no els falta raó i el futur va per aquí, però si haguessin seguit el consell que va poder haver-los donat Pàniker, segur que haurien pensat amb paciència i, sobretot, haguessin vist com de necessari resultava un ampli acord polític sobre tan delicada qüestió davant de llançar les campanes al vol.

    Pàniker ha marxat amb tranquil·litat, tal com ell havia desitjat. Ens deixa una obra preocupada pel sentit de la vida i per la relativitat del progrés que passa llepant les nostres preocupacions més banals però no encerta, més enllà de distreure’ns, a resoldre les qüestions que ens afecten en el nucli més íntim de la nostra persona.

  • La confusió de Toni Comín

    Entre el 13 i el 17 d’aquest mes vaig participar en les cinc presentacions que es van fer a Catalunya del llibre ‘Se vende sanidad pública’, editat per la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat (CAS) Madrid. En el llibre escric un extens capítol dedicat al nostre país que, amb una dosi d’ironia i una altra d’esperança, vaig titular ‘Catalunya en procés de desprivatització”. El vaig tancar el novembre passat, però els esdeveniments posteriors no fan sinó confirmar la vigència de les meves anàlisis, compartides en gran part pels moviments socials i valorades en la crítica que en fa Carles Muntaner, així com per les persones que van accedir a presentar el llibre, Toni Barbarà, Joan Gené, Blanca Blay –la periodista d’aquest Diari que va dinamitzar la presentació a Barcelona amb incisives preguntes–, Ferran Cordon i Xavier Lleonart.

    Molts punts comuns en els diferents actes, en relació a la caracterització del nostre model, i unes quantes idees noves. Com per exemple, el que està fent el conseller Toni Comín. No és tant una desprivatització, sinó el trànsit a un model inèdit de privatització. L’invent indefinit d’un concepte eteri d’economia social, posat en qüestió fa uns dies per Josep Martí a “Un avantprojecte de llei ambigu i perillós”, no vindria sinó a consagrar la suposada bondat de l’absència d’ànim de lucre que hom atribueix a una mitificada societat civil i a un també mitificat concepte d’emprenedoria. No és precisament la societat civil ni l’emprenedoria de la gent normal, del carrer, ni la dels moviments socials, sinó les de la classe més afavorida socialment, la que es pot permetre muntar palaus i fundacions.

    També la idea, suggerida per una de les autores de l’escrit ‘Un sistema de salut sense apriorismes‘, (en el qual vaig col·laborar), que, contrariant el discurs de què cal desmuntar l’ICS perquè és una institució franquista, afirma que més aviat és el model sanitari català el que va seguir la pràctica franquista de concertar, en comptes de construir centres propis, i l’explota al màxim amb la creació d’un mercat cada cop més extens.

    Són opinions que complementen el contingut bàsic del meu capítol del llibre i que vaig repetint en els meus articles: cal canviar el model sanitari català perquè està clarament posat en qüestió. Només la possibilitat de canviar-lo en un procés constituent pot engrescar la gent en el camí cap a la llibertat. Comín té el llibre a les seves mans, però per molt que em llegeixi, no em creu. He de deduir que té una enorme confusió i potser creu que realment mana i està dirigint ell les seves actuacions. Això el convertiria en un fet únic en la història. Potser és conscient dels interessos que representa i pensa que ens pot entabanar amb els seus invents. Invents que ja cansen perquè ens porten allà mateix on som, però en qualsevol dels dos casos està confós i, amb la seva negativa a un debat obert del model, està malmetent el procés.

    La seva discrepància amb mi és legítima, però el menyspreu cap a totes les persones que pensem que s’ha de canviar el model no ho és. L’afabilitat que mostra amb qui es manifesta contra les seves posicions contrasta amb la seva duresa quan parla davant dels seus. En l’acte celebrat el dia 14 d’aquest mes va dir que “ells”, els de dins de la sala, els que volen la continuïtat del model, eren molts, mentre que la gent contrària, els que hi havia fora protestant, eren pocs. Doncs no, senyor Comín, potser aquell dia laborable al matí érem pocs i vostès, els que tenen totes les hores per a tots els seus discursos i les seves genuflexions eren molts, però la situació era la inversa el dia que vostè va anar a Can Vidalet i no he vist les seves declaracions de reconeixement d»El malestar de l’atenció primària‘, un nou moviment que demostra que no pararem fins que no es posin a debat ciutadà els models sanitaris, assistencial i de gestió, que volem per a la Catalunya que hem de construir.

    No pensi, senyor Comín, que ens farà passar bou per bèstia grossa. No es gasti els diners en un simulacre de procés constituent, que ja ha dit que vol que es fonamenti en els tres estudis que ha encarregat a tres savis que ja sabem el que ens diran, Miquel Vilardell, Vicenç Navarro, que sembla estar encantat amb l’encàrrec, i Manel Peiró, conegut per les seves tesis neoliberals. Aquí, o juguem totes o trenquem la baralla.

  • És la pobresa, estúpid!

    La distinció entre malalties transmissibles i no transmissibles (en anglès es parla de Communicable and non comunicable diseases) explica moltes coses i resulta clau per dissenyar les estratègies de control i prevenció. Tot i que la separació no és nítida, en un costat hi ha les malalties contagioses o infeccioses, que solen ser agudes, i a l’altre, les no contagioses, que tendeixen a ser cròniques. Aquestes últimes són ja responsables del 71% de la mortalitat prematura a nivell global. La seva importància va en augment a mesura que es van controlant les infeccions.

    Els quatre grups principals de malalties no transmissibles són les cardiovasculars, les respiratòries, el càncer i la diabetis. En elles es concentren les principals estratègies de prevenció, orientades sobretot a canviar l’estil de vida. L’any 2013, l’OMS va plantejar l’objectiu global 25 x 25 per reduir la mortalitat prematura per malalties no transmissibles el 25% l’any 2025, posant el focus en set factors de risc: consum d’alcohol, inactivitat física, tabaquisme, hipertensió arterial, ingesta de sal, diabetis i obesitat. Molts epidemiòlegs van trobar a faltar en aquesta iniciativa un vuitè factor de risc: la pobresa. En el debat sobre la seva absència es poden invocar consideracions ideològiques i d’una altra índole, però no les científiques, ja que la pobresa és, sens dubte, un dels principals determinants socials de la salut i un factor de risc equiparable als altres set, com mostra un recent estudi.

    La pobresa escurça la vida i perjudica greument la salut, però la qüestió és determinar fins a quin punt la precarietat socioeconòmica es relaciona amb els altres set factors de risc i val la pena incloure la pobresa en les estratègies preventives. L’estudi publicat per The Lancet en el número del 25 de març (i també on-line unes setmanes abans), confirma que l’efecte de la precarietat socioeconòmica sobre la mortalitat prematura és comparable al dels altres sis factors analitzats (els set de l’OMS excepte la ingesta de sal). Aquesta metanàlisi, que analitza les dades d’1.751.479 persones durant una mitjana de 13 anys, revela que la pobresa escurça la vida de les persones fins i tot més que l’obesitat, el consum elevat d’alcohol i la hipertensió, encara que no tant com el tabaquisme, la diabetis i el sedentarisme.

    Encara que molts dels factors de risc relacionats amb les malalties cròniques estan interconnectats i és difícil establir la seva contribució aïllada, la pobresa resulta ser un determinant clau de la mortalitat prematura. El nivell socioeconòmic empitjora alguns d’aquests factors i alhora es veu empitjorat per ells, en una mena de cercle viciós. A més, com escriuen els autors, la troballa que l’estatus socioeconòmic s’associa amb la mortalitat prematura de forma independent dels altres factors de risc suggereix que hauria de ser inclòs en l’objectiu 25 x 25.

    L’absència de la pobresa en aquesta iniciativa de l’OMS subscrita pels estats membres sembla indicar que les circumstàncies socioeconòmiques no es consideren un factor de risc modificable. Per descomptat, excedeix les possibilitats dels metges i del conjunt del personal sanitari que treballa per la prevenció de les malalties no transmissibles. Però això no vol dir que hagi d’estar absent de l’agenda oficial de les agències de salut internacionals i dels governs. La gran majoria dels determinants de la salut són socials. La reducció de la desigualtat és una via directa i indirecta per reduir la mortalitat prematura causada per les malalties cròniques i millorar així la salut de la població i la seva esperança de vida, com confirma l’estudi de The Lancet. I això no és ideologia. Està científicament comprovat.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Més enllà del melic

    Els factors diferencials del model català de salut són la diversificació de proveïdors, l’empresarialització, la separació de la compra de la provisió, la laboralització dels professionals i molts altres aspectes burocràtics i administratius que fan referència a l’organització de la Generalitat i de les empreses que presten serveis. Totes aquestes peculiaritats no aconsegueixen que els pacients catalans rebin uns serveis sanitaris gaire diferents dels que obtindrien en altres territoris de l’estat espanyol. Els pacients no apareixen en la definició del model ni són els protagonistes dels programes polítics dels partits. En els períodes electorals es fan propostes concretes que busquen una ràpida –i sovint impossible– solució a problemes específics, o bé es prometen polítiques de partit que facin avançar el model cap a una provisió més lliberal o més pública dels serveis. Tot pels pacients, però sense els pacients.

    Com vaig comentar en un altre article, considero que la modernització dels serveis de salut actuals implica avançar cap a oferir una atenció centrada en un pacient més apoderat. Aquest enfocament, no és només més respectuós amb el pacient, sinó que també millora l’eficiència del sistema sanitari. Permet avançar cap al triple objectiu: aconseguir més salut, més satisfacció i menys costos. Seria bo que els partits consideressin incloure aquests temes en els seus programes ara que avancem cap a un nou escenari electoral. L’atenció centrada en el pacient implica els següents punts:

    1. El proveïdor ofereix una atenció integrada dels aspectes biològics, psicològics i socials
    2. Es considera al pacient com una persona i que per tant s’entén que cada malaltia té un significat específic per a cada individu
    3. El professional és capaç de compartir poder i responsabilitat amb el pacient
    4. S’estableix una aliança terapèutica entre els dos en benefici del pacient
    5. Tothom comprèn que el metge també és una persona i que, per tant, la seva subjectivitat pot influir sobre la pràctica clínica

    Apoderar al pacient no vol dir només capacitar-lo perquè sigui autosuficient en el control de les seves malalties cròniques, sinó que també suposa augmentar els seus drets i facilitar que participi activament en els serveis de salut que l’afecten.

    El sistema sanitari ha d’adonar-se que hi ha vida intel·ligent més enllà del seu melic. És anacrònic que segueixi discutint exclusivament sobre la seva estructura. Ha de passar a gestionar l’experiència dels pacients que reben els seus serveis. El canvi suposa que clínics i gestors abandonin la seva actitud paternalista i que els pacients assumeixin les seves responsabilitats. Els professionals han de formar-se en aquest nou enfocament des dels primers cursos de la carrera. Implica preocupar-se per la relació metge-pacient afavorint la continuïtat assistencial i la capacitat d’elecció. Suposa invertir en equips multidisciplinaris que ofereixin una atenció global. Els Polítics han de modificar les estructures de govern i gestió per facilitar la participació. La informació per a pacients és un aspecte central. És primordial elaborar continguts rigorosos, basats en l’evidència científica que facilitin la presa de decisions per part dels pacients sobre els temes que els afecten.

    Els pacients desitgen que els polítics parlin els temes que els preocupen i desitgen utilitzar el sistema sanitari d’acord amb els seus valors i les seves preferències. Cal començar a caminar.

  • Familiars denuncien la manca de personal a la residència pública del Bon Pastor a Barcelona

    La manca de recursos al centre residencial públic Bon Pastor, a Barcelona, està perjudicant la qualitat assistencial. Aquesta és la principal denúncia que fan els familiars dels residents. «Era un centre modèlic, fins i tot parlàvem del ‘bombó del barri’ per referir-nos a ell», diu Antonia Almenzar, representant de les famílies en el Consell de Participació del Centre. Explica, per exemple, que en el torn de nit s’ha reduït el personal de 4 persones (una per planta) a 3, que han d’estar pendents dels 92 usuaris que hi pernocten. El fet que no hi hagi una persona per planta dificulta la supervisió dels residents, molts d’ells amb un alt grau de dependència.

    «Ens consta que hi ha hagut incidències, usuaris amb un alt grau de dependència que han trigat a rebre l’atenció perquè no els han vist», afegeix. «Una nit eren només dues persones», recorda aquesta familiar, que també denuncia que les ràtios de personal no sempre es compleixen, ja que quan hi ha una baixa es triga dies a substituir al treballador. De fet segons Almenzar, és gràcies a l’esforç de les treballadores que l’atenció no es veu més afectada.

    Una d’elles, que prefereix no revelar la seva identitat, comparteix la visió de Almenzar. «Tenim molta càrrega de treball i la gent té més dependència ara que fa sis anys. Una atenció directa i personalitzada no es pot fer», assegura. «Necessitem més personal i més recursos», retreu aquesta treballadora a l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS).

    L’equipament, inaugurat el 2011 i amb 92 places de residència i 28 de centre de dia, va ser gestionat durant els primers sis anys per una fundació privada sense ànim de lucre, la Fundació Vella Terra. L’any passat el concurs per adjudicar el nou contracte el va guanyar la UTE formada per OHL Ingesan (filial de la constructora OHL) i Asproseat, que va obtenir la puntuació més alta d’entre les setze empreses que es van presentar així com també l’oferta econòmica més avantatjosa.

    Tant la treballadora contactada com Almenzar coincideixen a posar en valor la bona voluntat del director del centre però lamenten la manca de recursos i destaquen que el fet que la seu estigui a Madrid retarda qualsevol procés com tramitar una substitució.

    Asproseat i OHL: 5 residències a Barcelona

    Des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat i OHL asseguren que el nombre de treballadors que tenen és el que està estipulat en el plec. Amb tot, després d’una inspecció realitzada l’1 de març, fonts del departament indiquen que juntament amb la gestora estan treballant perquè millorin l’organització del servei: «Proposem un reforç de personal puntual, organitzar els quadrants de manera diferent», asseguren. Les mateixes fonts apunten que «s’està fent un seguiment especial perquè l’organització s’adeqüi als estàndards de qualitat que es demanen». Des de la Direcció General de Protecció Social, asseguren que «estan buscant una data» per trobar-se amb l’Associació de Veïns del Bon Pastor.

    Com a representant de les famílies Almenzar demana que s’estableixin les dotacions necessàries per a un bon servei i cura de la gent gran. «Es mereixen una vida digna i rebre les cures i atencions necessaris», diu. Per la seva banda des d’OHL es limiten a dir que OHL Ingesan «treballa contínuament per a la millora de la qualitat assistencial».

    L’any passat Asproseat i OHL van guanyar també el concurs públic per gestionar la nova residència pública i centre de dia Alchemika, al Clot. L’adjudicació va despertar malestar entre els veïns i les veïnes, que després de 13 anys reivindicant un centre d’aquest tipus al barri, lamentaven que fos adjudicat a una empresa amb ànim de lucre com és OHL. A més del centre de Bon Pastor i Alchemika també porten la gestió compartida de tres centres més: el de Mossèn Vidal i Aunós, el de Bertran i Oriola i del Molí.

    Segons dades facilitades pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, a Barcelona hi ha 256 residències de gent gran, de les quals 25 són públiques i la resta d’iniciativa mercantil o d’iniciativa social. Amb tot, cal tenir en compte que moltes residències privades compten amb places públiques. De les 25 residències públiques a la ciutat, 17 estan donades a gestió i d’aquestes 7 són gestionades per entitats sense ànim de lucre, 7 més són UTE formades per una entitat mercantil amb una entitat sense ànim de lucre i 3 són gestionades per una empresa mercantil.

    Més queixes en altres residències

    Els veïns del barri del Bon Pastor reclamaven la necessitat d’una residència al barri des de feia 20 anys però des que aquesta unió temporal d’empreses gestiona el centre els familiars han notat canvis importants que, diuen, perjudiquen l’atenció de la gent gran.

    Fonts de l’Ajuntament de Barcelona apunten a aquest mitjà que el consistori «ha pogut constatar l’existència creixent de queixes de familiars de persones residents en algunes residències de la ciutat, una realitat que ha transmès als responsables de la gestió dels centres i que observa amb preocupació». Tot i que no detallen de quins centres es tracta les mateixes fonts asseguren que no són queixes exclusives del Bon Pastor.

    «Confiem que es facin les auditories internes corresponents per comprovar que el servei es dóna segons els nivells de qualitat adequats i, en cas que no sigui així, que es prenen les mesures correctores necessàries», afegeixen les fonts municipals.

  • Sense pla B

    Unes setmanes abans de les eleccions presidencials nord-americanes comentava en aquesta mateixa columna les posicions dels aspirants a la Casa Blanca sobre la qüestió de la cobertura sanitària als Estats Units. Hillary Clinton va acceptar la invitació a escriure un editorial a la New England Journal of Medicine, Donald Trump no. Això va ser ja un primer indicador que els republicans tenien un pla contra l’Obamacare però no tenien una alternativa convincent, menys encara per a ser publicada a la revista mèdica per excel·lència. El desenvolupament posterior de la campanya va semblar confirmar aquesta primera impressió: Clinton va parlar de conservar i fins i tot millorar el pla dissenyat per l’administració demòcrata, mentre que els republicans no proposaven altra cosa que revocar-lo. Així que després de la seva victòria es van posar fil a l’agulla.

    Una vegada a la presidència, Trump ha intentat tirar endavant el seu destructiu ideari però s’ha topat amb una oposició frontal, no només, per descomptat, per part dels congressistes demòcrates, sinó també de bona part dels republicans. Coneixem poc de l’alternativa que finalment, i suposem de forma una mica improvisada, els republicans, amb Paul Ryan al capdavant, van presentar al congrés. Segons sembla, la proposta republicana reduïa la cobertura en casos d’urgència mèdica i també l’atenció durant l’embaràs. També amenaçava d’eliminar la cobertura sanitària a prop de 20 milions de nord-americans. Alguns congressistes republicans s’han oposat a la proposta de Ryan-Trump perquè temen que la derogació de l’Obamacare els faci perdre vots.

    Per primera vegada, doncs, el partit conservador admet que de facto la societat americana té clares les seves prioritats i que la sanitat no pot ser tractada com un negoci. A l’extrem oposat, però, altres republicans han advertit que votarien en contra perquè la llei de Ryan quedava curta; havia de semblar massa «socialista». Resulta interessant, doncs, que la qüestió sanitària hagi dividit al partit republicà en tres sectors: l’opositor per la dreta, l’opositor per l’esquerra i el favorable a la revocació. Trump no de donar crèdit al cisma que ha provocat en les seves pròpies files.

    Donald Trump i el seu clan han entrat a la Casa Blanca com un elefant en una terrisseria, però s’han topat amb obstacles molt més difícils de superar del que s’imaginaven. I és que per a governar de poc serveix l’estil que es gasta el magnat en la gestió de les seves empreses. El seu sonat fracàs és també un avís per a navegants. Els ciutadans han interioritzat amb total justícia el fet que la salut és un dret i ha de ser garantida sigui quina sigui la forma de govern. Aquesta ha estat una de les conquestes més importants de l’estat de benestar i no té marxa enrere. I és que amb la salut, poca broma.

    La nova administració americana potser ha après una altra lliçó que en política, a diferència de la gestió pura, és clau per sobreviure tenir un pla alternatiu solvent. És a dir, amb aspectes de progressar i reunir majories. Més que una lliçó és una llei que, contra tota lògica, no només semblen haver oblidat els nous parvenus nord-americans, sinó també aquells que tenim molt més a prop.