Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • L’auca del PADRIS segueix inacabada

    El Mobile World Congres ha presentat grans innovacions en la utilització dels «big data» per facilitar la vida de les persones. El conseller Comín també ha contribuït al progrés desencallant el projecte de «big data» sanitari català VISC+. El passat 12 de gener el va presentar públicament rebatejat com a PADRIS. Celebro que ho fes en forma d’auca, ja que penso que la història del projecte té característiques pròpies d’un serial televisiu.

    La principal innovació és que l’AQUAS només lliurarà les dades clíniques anonimitzades per a projectes de recerca aprovats per un comitè científic i gestionats per centres de recerca públics acreditats. La notícia no és gaire tranquilitzadora, ja que l’anonimització dels «big data és impossible» i perquè allò públic i allò privat es barregen en recerca. Molts hospitals públics i moltes universitats gestionen la recerca mitjançant fundacions privades i les empreses privades financen la recerca dels centres públics. Tots coneixem les dificultats d’aturar un fitxer informàtic una vegada lliurat. A diferència dels missatges secrets del súper agent 86, els fitxers informàtics no s’autodestrueixen després de ser llegits. És molt difícil impedir la seva reutilització per altres finalitats.

    Aquests i molts altres motius tècnics, expliquen perquè experts, com Itziar de Leucona, asseguren que el PADRIS no garanteix plenament la privacitat de les dades sanitàries dels catalans. Curiosament ni les organitzacions professionals ni les de pacients semblen massa preocupades.

    Segurament, el fet que les bases de dades sanitàries siguin gestionades per la Generalitat facilita la seva reutilització. Els metges francesos, alemanys o britànics es resisteixen durament a lliurar els historials clínics dels ordinadors de les seves consultes. Temen perdre la confiança dels seus pacients. Aquí no hem estat gens bel·ligerants. Els clínics catalans tenen un discurs proper al dels recercadors, que lògicament desitgen treballar aquest nou camp.

    Seguint amb el paternalisme habitual, la Generalitat considera que tota la informació clínica personal catalana pot ser reutilitzada. En altres paraules: tothom és donant d’informació mentre no manifesti expressament el contrari. Una situació que només és justa si els ciutadans en són plenament conscients. Tothom hauria de conèixer perfectament els beneficis i els riscos del PADRIS. Falten debats públics i una informació individualitzada. Per què no es parla del tema en els anuncis institucionals de televisió? Per què s’ha d’enviar un correu electrònic a l’AQUAS per ser exclòs de la base de dades? No seria més fàcil que es pogués exercir el dret a la recepció de cada centre sanitari?

    L’auca del PADRIS segueix inconclusa: desconeixem el pressupost, falta perfilar els mecanismes que garanteixen la privacitat de la informació, s’ha d’informar a la població i facilitar l’opció de ser exclòs de la base de dades de recerca. «To be continued«.

  • Drets amb deures

    Vivim unes dècades extraordinàriament generoses amb els drets individuals i col·lectius, de les majories i de les minories. Això no és sort, sinó el resultat de l’esforç i la lluita de molts de nosaltres per una llibertat justa i una major autonomia personal. En l’àmbit de la salut, la cobertura universal i gratuïta de la sanitat és un tresor que ja tots considerem com un dret inalienable més, com el d’expressió, la residència o el desplaçament. No obstant això, de vegades m’entren temors: temo que tants drets s’ennueguin i no siguem conscients que aquests no tenen una supervivència garantida, llevat que tots siguem conscients del privilegi que comporten les llibertats i drets de què gaudim i siguem responsables i vigilants per no perdre’ls.

    En particular, en el camp de l’assistència sanitària em sembla necessari recordar la gran conquesta del nostre estat de benestar -em refereixo a l’espanyol, no a altres models europeus mutuals- que ha significat una salut pública gratuïta i de qualitat més que acceptable. Preservar-la és missió de tots nosaltres i no només dels governants. Aquests no l’han de posar en risc erosionant els seus pressupostos, però els usuaris, actuals o potencials, tampoc. Per això mateix, ja que tots coneixem i reivindiquem molt bé els nostres drets sanitaris, voldria avui, des d’aquesta columna, recordar alguns dels deures que van de la mà d’aquests drets.

    1) No abusarem del sistema. No hem d’acudir a l’hospital o al CAP si realment no cal. Aprenem a tenir cura de nosaltres mateixos, a reconèixer els símptomes banals que solucionarem a casa i a no caure en la paranoia dels múltiples mals que estan a l’aguait. La ventilació pública del càncer que pateix una o altra celebrity no ens ha de fer perdre l’oremus. Els mitjans han fet córrer tanta tinta sobre la quantitat de càncers que estan a la cantonada i sobre tantes lluites heroiques contra aquesta malaltia que la por a la mort ens assetja a tota hora. Tranquil·litat. Espanya gaudeix de la segona o tercera millor esperança de vida del planeta. El normal és estar bé.

    2) No ens aprofitarem de la gratuïtat del sistema ni dels subsidis de malaltia per obtenir la baixa mitjançant martingales ni ho prolongarem quan no siguin estrictament necessàries. Acceptarem les incomoditats que ocasiona gestionar i mantenir una baixa raonable, ja que són inevitables per detectar els casos d’abús i les baixes inapropiades.

    3) Evitarem aquelles conductes de risc que porten amb si una despesa sanitària potencialment evitable. La sanitat la paguem entre tots, és un bé sostingut solidàriament per la ciutadania i, especialment, per aquells que es troben en millor estat de salut i tenen feina. No ens aprofitem de la generositat col·lectiva. Cada accident de trànsit per culpa del mòbil o el consum d’alcohol, cada borratxera que acaba a urgències, cada SIDA que s’adquireix per descuits imperdonables, cada paquet de cigarretes que fumem (i amb ell la nostra salut), acaben traduint-se en milers d’euros que altres ingressen a la guardiola sanitària per poder-nos curar.

    4) Tindrem paciència i comprensió quan no se’ns atengui de forma immediata. La cultura del «tot i ara» està desgraciadament molt difosa, però és incompatible amb l’actual estructura de la sanitat pública que difícilment canviarà en el futur pròxim. Sapiguem esperar si la nostra pressa és menor que la dels pacients que ens precedeixen. Acceptem que l’espera per un procediment quirúrgic menor pot dilatar en el temps en benefici d’intervencions més urgents.

    5) Respectarem als professionals que ens atenen i que, la major part de les vegades, no són els responsables directes dels problemes que sorgeixen en l’assistència mèdica. Tindrem consideració amb tot el personal implicat en el nostre procés (infermeres, administratives, mèdiques). Col·laborarem amb ells i seguirem les seves instruccions informades. No exigirem tractaments mèdics o quirúrgics que no siguin considerats necessaris per als metges que ens atenen. Pensem que els professionals de l’assistència sanitària no són culpables que hàgim emmalaltit; tot el contrari, hi són per ajudar-nos-en a sortir i a recuperar la nostra salut. Si alguna cosa va malament, independentment dels drets que ens assisteixen com a pacients, sapiguem que mai cal esperar el 100% de seguretat en qualsevol exploració o procediment quirúrgic, com tampoc hi ha un 100% de seguretat en un vol o en un descens amb esquís per una pista negra.

    6) Serem agraïts amb tots aquells que ens ajuden a superar el mal pas d’una malaltia, especialment si aquesta és greu. Donem per fet que el sistema ens acollirà perquè és la seva obligació, però pensem que molts professionals treballen per sobre de les seves obligacions per facilitar-nos les coses i aquest plus-que és el que marca la diferència moltes vegades- no té més pagament que el d’una somriure, un «gràcies» o uns bombons. Si alguna cosa apreciem molts metges que ho som per vocació i per gust, és el somriure d’un pacient que agraeix els nostres esforços: la nit que hem passat a quiròfan, la visita que li hem fet en diumenge, la crida a la seva casa per assegurar-nos que les coses marxen bé. Això no està inclòs en cap salari; de fet, és impagable.

  • La infància i l’adolescència trans existeixen, un autobús no ens pararà

    Hi ha qui defensa aquesta teoria que assegura que una mentida repetida moltes vegades acaba convertint-se en veritat, com recordàvem des de la pàgina web de Chrysallis. I, encara que la mentida sigui ridícula i mancada de qualsevol base, hi ha organitzacions que no dubten a seguir donant-li dur, invertint els seus diners (o el de les incautes persones que fan donacions i les societats no tan secretes que estan darrere) i el seu temps en intentar adoctrinar qui se’ls posi a tir.

    Això mateix és el que ha passat aquesta setmana, quan una associació, coneguda per les seves accions sense sentit en contra dels drets fonamentals de diversos col·lectius, ha decidit treure al carrer i passejar per diferents ciutats de l’estat un autobús pintat de taronja (molt apropiat utilitzar el color corporatiu de la nostra associació) carregat amb missatges transfòbics i excloents.

    La campanya no ha trigat més que unes hores a tenir repercussió a tots els nivells, però… Realment han assolit l’objectiu que perseguien? No és la primera vegada que fan alguna cosa similar (recordem l’enviament massiu de pamflets propagandístics als centres educatius incloent imatges del material didàctic de Chrysallis EH) i ens quedem amb el regust que sembla que alguna cosa no els va anar bé del tot.

    Encara que puguem intuir que el seu objectiu final no és el que pregonen i que aquest està vinculat a altres assumptes, relacionats més amb les qüestions del poder que del viure, al final, no ens quedarà més remei que agrair la gran tasca social que fan aconseguint demanar el suport total, absolut i contundent que les institucions, la política i la societat en general, ha mostrat a les persones transsexuals, particularment a aquelles menors d’edat, en tot just 48 hores.

    A Chrysallis sabem perfectament el que és lluitar perquè ho fem diàriament, de manera dura, però sempre neta, pel ple reconeixement dels drets fonamentals de les i els menors transsexuals i seguirem fent-ho, tot i els intents fallits de desviar la nostra atenció.

    Som més de 450 famílies les que hem passat per l’associació en aquests tres anys i mig. Totes hem acompanyat lliurement les identitats de les nostres filles i fills, totes hem superat les limitacions burocràtiques, administratives i socials. Totes hem crescut amb aquesta realitat que ens ha ofert la possibilitat d’obrir els ulls, de deconstruir les teories absurdes que, sense base cap, negaven l’existència dels nostres fills i filles. No cal dir que no ens pararan, ni amb autobús, ni a cop d’enclusa.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Racions i recomanacions

    Cinc al dia. Aquest el nombre de racions diàries de fruites i verdures recomanat per l’OMS i diverses autoritats sanitàries nacionals. Ara, alguns mitjans de comunicació, des de The Guardian a la BBC, passant per El País, s’han fet ressò d’un nou estudi que indica que allò òptim no són cinc porcions diàries sinó 10. Tant han canviat les coses per duplicar les recomanacions? Quin estudi és aquest i quina fiabilitat té? És correcte i encertat aquest nou missatge? Fins a quin punt puc i he de complir-ho? Aquestes són algunes de les preguntes legítimes i raonables que podem fer-nos tots, metges i ciutadans.

    La primera consideració és que l’estudi, publicat a l’International Journal of Epidemiology, és rigorós i de qualitat. Passa per ser la revisió sistemàtica amb metaanàlisi més exhaustiva i actualitzada per respondre a la doble pregunta de quina és la dosi òptima diària i quins tipus de fruites i verdures són les millors per prevenir la malaltia cardiovascular, el càncer i la mortalitat prematura. Considera els resultats de 95 estudis observacionals de cohorts realitzats arreu del món (excepte a l’Àfrica i Llationoamèrica, on falten estudis) amb uns dos milions de persones. I el seu principal resultat és que el risc cardiovascular i de mort prematura es redueix progressivament prenent fins a 800 grams diaris de fruites i verdures, i que el risc de càncer es redueix prenent-ne fins a 600 grams. En tots dos casos la reducció és més acusada en els rangs baixos d’ingesta que en els alts. És a dir, el benefici és més ostensible quan es passa de no prendre res a certa quantitat de fruites i verdures, és menys pronunciat amb major quantitat i deixa d’observar-se a partir de cert nivell.

    Considerem ara les implicacions pràctiques d’aquests resultats. La clau és com convertir els grams en peces de fruita o racions de verdures. En aquesta revisió es considera que una porció o ració (serving) són 80 grams. Així doncs, no és el mateix una mandarina de 80 grams (una porció) que una taronja de 240 grams (tres porcions); si acompanyem un plat amb una patata i un tomàquet ja tenim dues porcions, i si hi afegim 3 cullerades de pèsols, tenim una altra porció més. Vistes així les coses, 10 porcions no sembla tant. Però, caldria canviar la recomanació de «5 al dia» per la de «10 al dia»? Sens dubte, el millor és no precipitar-se. D’entrada cal tenir present que les cinc primeres porcions són més beneficioses que les cinc següents. Però, sobretot, cal considerar que l’actual desgavell dietètic és en bona mesura un problema de comunicació, de traducció dels resultats de la recerca en missatges dietètics clars, ja siguin en racions, porcions, plats, piràmides o altres pautes.

    A més, no hi ha pitjor recomanació que la que no es pot posar en pràctica, bé per problemes econòmics, culturals o de comunicació. De manera que cal pensar molt bé com comunicar a cada població concreta la importància del contingut vegetal de la dieta. I recordar també que els estudis epidemiològics tenen les seves limitacions, ja que no és possible elucidar fins a quin punt el benefici associat al major consum de fruites i verdures cal atribuir-ho a no fumar, mantenir un pes saludable, beure un mínim d’alcohol, fer exercici físic i altres hàbits saludables. Amb tot, encara que encara els resultats siguin aproximats i les recomanacions més o menys afortunades, ja hi ha prou proves epidemiològiques i explicacions biològiques per donar per bo el missatge general que una dieta rica en fruites i verdures en un dels pilars més segurs de la salut i la prevenció.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve

  • Veganisme i religions vicariants

    Any rere any veig créixer amb preocupació modes alimentàries exòtiques i, sobretot, veig créixer l’interès pel veganisme entre la gent jove. Com a metge crec que els fonaments científics del veganisme són inexistents i que aquesta pràctica es basa en una estranya fe i en uns rituals que ratllen el ridícul.

    Un dels èxits de l’evolució ha estat la capacitat que va adquirir l’ésser humà de sobreviure adaptant-se a les més diverses dietes i, en aquest sentit, és evident que els vegans poden subsistir a base d’aliments d’origen vegetal. No obstant això, s’oblida que l’home és omnívor i que, amb això, ha adquirit no només capacitat d’adaptació a dietes extremes sinó una gran llibertat respecte al seu major necessitat: l’alimentació. Pensem, per exemple, en els pobres dinosaures herbívors que devastaven diàriament quilòmetres quadrats de boscos i pastures per saciar la seva fam, motiu pel qual les seves gargamelles tot just podien separar-se uns minuts del sòl en recerca de suport. Encara avui, els animals herbívors purs pasturen a tota hora. Que malament que ho passen a l’hivern a menys que els arribi pinso per ajudar-los! O pensem en els carnívors obligats de la jungla, que només menjaven quan queia una presa, els dies que hi havia hagut sort amb la caça.

    La capacitat de sustentar-nos amb una extensa varietat de dietes fa de la nostra espècie un únic i singular exemple de plasticitat i llibertat biològiques. Per sort, la majoria de la humanitat (a excepció dels habitants en zones catastròfiques) no està obligada a buscar-se els seus aliments durant 15 o 20 hores al dia, sinó que hem regulat els nostres horaris de manera que l’alimentació ocupa un lloc no invasiu i raonable en la nostra agenda quotidiana.

    Ser omnívors ens obre a altres dimensions relacionades amb els plaers de l’alimentació variada i amb la possibilitat de gaudir de centenars i milers de productes alimentaris i de receptes diferents. Gaudir sense prejudicis del que proporcionen la natura i la bona cuina (el cru i el cuit, com diria Lévy-Strauss) té escassos paral·lels en el repertori de gustos que podem donar-li al nostre cos.

    El vegà ignora els avantatges que comporta la nostra identitat omnívora. Sacrifica plaers, llibertat i temps a les seves creences per la suposada originalitat (de tornar a l’origen primitiu, vull dir) i salut de la seva dieta. És freqüent veure’ls carregats amb flascons de vitamines i vegetals en carmanyoles i bosses que porten per poder alimentar-se a totes hores vagin on vagin. Molts han perdut el ritme horari que dediquem als àpats i se’ls veu, com remugants, menjar a tota hora apis, alvocats, bròquil, anacards o peres llimoneres. Difícil d’entendre.

    També és difícil d’entendre que alguns pares il·luminats sotmetin als seus fills a una dieta deficitària en proteïnes de qualitat, minerals i vitamines, precisament en un moment de les seves vides en què una dieta completa i variada és essencial per promoure un creixement i desenvolupament fisiològics.

    Una consideració a part mereixen els problemes que creen quan se’ls convida a dinar a casa o quan surten amb amics a sopar, perquè triar el menú es converteix en un exercici complicat i d’alt risc. Pel que sembla la ministra alemanya de Medi Ambient, Barbara Hendricks, ha intentat instaurar per decret menús vegetarians en les activitats socials del seu departament sense que la iniciativa hagi quallat per unànime oposició de tot l’arc parlamentari.

    Podria donar-se el cas que el veganisme, com passa amb l’addicció al ioga, al mòbil o al nacionalisme ètnic, s’hagi convertit, no només en una mera convicció dietètica, sinó en un autèntic sistema de creences supraracionals. En anys com els que corren, en els quals el materialisme i l’ambició han guanyat grans quotes de mercat, i en els que, paral·lelament, la creença religiosa a la transcendència humana frega els seus mínims, es veuen sorgir religions vicariants en què es diposita la fe perduda en l’altra vida. Algunes d’aquestes afecten de forma molt particular a la salut i a la medicina. I no només em refereixo al cas del veganisme sinó també, per exemple, als moviments antivacunes, que sobre la base d’algun abús que hagin comès governs i multinacionals i d’algun accident desafortunat, han muntat un ciri contra un dels progressos més indiscutibles de la medicina preventiva. És el cas també de moltes altres de les anomenades «medicines alternatives».

    És de vital importància saber on dipositem la nostra fe, la nostra necessitat de creure en alguna cosa que està per sobre de nosaltres, que modela i modera els nostres desitjos i les nostres accions. Correm el risc de danyar-nos seriosament la nostra salut i de limitar innecessàriament els nostres goigs i la nostra llibertat si abracem religions vicariants que ens imposen una rigidesa alimentària contrària a l’evolució i al bon sentit.

  • Consumir més fruites i verdures pot prevenir milions de morts prematures

    Un gegantí meta-anàlisi i revisió sistemàtica, liderat per l’Imperial College de Londres, que es publica a l‘International Journal of Epidemiology, confirma i quantifica l’efecte d’incrementar el consum de fruites i verdures en la prevenció del risc de malalties cròniques comuns.

    No és una troballa nova i original. Fa anys que se sap l’efecte beneficiós del consum de fruites i verdures. Però l’anàlisi, basat en 95 estudis de cohort o prospectius, que comprenen en conjunt uns 2 milions de participants de diversos països del món, és el més gran que s’ha realitzat fins a la data. Es va analitzar l’efecte del consum de fruites i verdures en relació a 43.000 casos de malaltia coronària, 47.000 casos d’ictus, 81.000 casos de malaltia cardiovascular, 112.000 casos de càncer i 94.000 defuncions.

    Els resultats són impressionants. Quan es compara el fet de consumir uns 800 grams de fruites i verdures al dia (10 porcions d’uns 80 grams) respecte al no consum, s’observa una reducció del 24% del risc de malaltia coronària, el 33% en el risc d’ictus, del 28% en el risc de malaltia cardiovascular, del 13% en el risc de càncer i el 31% en el risc de mortalitat prematura. L’equip investigador estima que 7,8 milions de morts prematures podrien ser evitats en el món si la població consumís uns 800 grams de fruites i verdures cada dia.

    L’efecte és menor, però encara és evident, fins i tot amb consums de 200 g diaris de fruites i verdures. Les guies alimentàries han recomanat fins ara consumir 5 porcions al dia (uns 400 g). Però aquest estudi demostra que com més es consumeix, més gran és l’efecte beneficiós.

    Un aspecte important i nou és que l’estudi ha mostrat resultats sobre els diferents tipus de verdures i fruites en relació a les malalties cròniques analitzades. Van trobar que el consum de pomes, peres, fruits cítrics, vegetals i amanides de fulla verda, com l’espinac, l’enciam i la xicoira, i vegetals crucífers com el bròquil, col i coliflor es van associar a un menor risc de malaltia coronària, ictus, malaltia cardiovascular i mortalitat prematura. Troben així mateix que les verdures verdes com els espinacs, i pèsols, grocs com el pebrot i les pastanagues i els vegetals crucífers estan més associats a la reducció del risc de càncer. Es van observar efectes similars en relació a les verdures crues i cuites. Tot això indica que és recomanable consumir una àmplia varietat de fruites i verdures per tal de reduir el risc d’aquestes malalties cròniques.

    Hi ha diversos mecanismes que expliquen aquest potencial efecte beneficiós de les fruites i verdures. En relació a les malalties cardiovasculars poden disminuir els nivells de colesterol, reduir la pressió arterial, millorar les parets de l’arbre arterial, i el sistema immune. En relació al càncer, contenen múltiples antioxidants que poden reduir el dany sobre l’ADN. Els vegetals crucífers poden actuar a través d’uns enzims (glucocinalats) que intervenen en la metabolització de compostos químics.

    L’Enquesta de Salut de Catalunya ens mostra que el 90,1% de la població consumeix menys de 5 racions diàries de fruites i/o verdures. A la classe social alta, els que consumeixen més de 5 racions al dia són el 13,2% i a la baixa és 9,8%. És a dir, estem molt lluny de complir mínimament amb el consum recomanat i amb el que indiquen aquestes evidències científiques. Paral·lelament assistim amb estupor a l’increment dels preus de les fruites i verdures, algunes de les quals s’han convertit en un article de luxe, i que la fan prohibitiva per a la majoria de la població, en què creix la precarietat, la pobresa, la mala alimentació i l’obesitat.

    Cal interrogar-se què fan les autoritats per modificar aquesta situació. I sorgeix una pregunta clau relacionada amb l’etern dilema de si és millor prevenir o curar. És més rendible, socialment i sanitàriament, incrementar les inversions en grans hospitals i unitats de diagnòstic i tractament de malalties cròniques –com l’infart de miocardi, l’ictus i el càncer– o, en canvi, és més rendible proporcionar fruites i verdures a preus subvencionats per incrementar el seu consum i prevenir majorment la incidència d’aquestes malalties en la població? La societat civil, les societats científiques, les autoritats de salut pública i les forces polítiques han de donar una resposta i definir que és més prioritari.

  • Un joc interactiu detecta l’ull gandul en els nens en pocs minuts

    Investigadors del Grup d’Òptica i Percepció Visual  de la Universitat d’Alacant (UA) i de la Universitat de Pécs (Hongria) han dissenyat un joc interactiu per a la detecció d’ambliopia o ull gandul en nens i nenes basat en estímuls visuals tridimensionals en moviment.

    Els estímuls es presenten en una tauleta, fet que afavoreix la participació del pacient i permet la seva realització d’una manera senzilla i ràpida. “De fet, el test no dura més de dos minuts i permet efectuar tasques de cribratge per a la ambliopia amb una gran sensibilitat, molt més gran que combinant diversos tests convencionals”, assenyala David Piñero, investigador de la UA.

    L’ull gandul o ambliopia fa referència a la situació en què un o ambdós ulls presenten una disminució de visió que no és corregible mitjançant la utilització d’ulleres o altres mitjans. Afecta aproximadament al 5% de la població i l’eficàcia del seu tractament fins a la data radica en un diagnòstic precís i correcte des del naixement. “Per això és tan important el diagnòstic precoç, ja que amb rehabilitació, a edats primerenques, el cervell posseeix la capacitat d’adaptar-se i poder recuperar la pèrdua de visió”, apunta Piñero.

    En escoles i centres educatius, les campanyes de detecció de l’ambliopia inclouen diferents tests que requereixen d’una col·laboració molt activa per part del pacient que, en el cas de nens petits, és de vegades inviable, consideren els autors. A més, les dependències de les escoles no estan preparades, per raons d’espai físic, per fer mesures optomètriques i per albergar tots el aparells que aquest tipus de proves comporten.

    En canvi, segons Piñeiro, “amb el dispositiu desenvolupat per les universitats de Pécs i d’Alacant s’eviten totes aquestes complicacions. Amb unes senzilles ulleres vermelles i verdes, i una tauleta que va connectada a través de la xarxa a una base de dades, es pot detectar i intervenir a temps per evitar la pèrdua de visió infantil per ull gandul”.

    100% de sensibilitat

    Entre Alacant i Hongria ja s’ha pogut examinar amb el sistema a gairebé 250 nens i nenes, tot demostrant una sensibilitat del test del 100% per a la detecció de l’ambliopia i una especificitat propera al 100%.

    El mètode parteix d’un descobriment Jandó Gabor, expert en Neurofisiologia de la Universitat de Pécs, que va comparar que els estímuls de visió tridimensional en moviment, més coneguts com estereopsi dinàmica, no eren percebuts per les persones amb ull gandul (o pels que estaven a punt de desenvolupar-lo).

    “En l’escorça occipital del cervell existeixen unes cèl·lules encarregades del processament visual que s’inhibeixen quan una persona pateix ull gandul, pel que la seva estimulació és vital per determinar si es pateix o no aquesta patologia”, explica Piñero.

    Aquest dispositiu, batejat amb el nom d’Euvisión, acaba d’aconseguir el marcatge CE, per la qual cosa ja pot aplicar-se en qualsevol país d’Europa, fruit de la col·laboració multidisciplinària i interuniversitària entre Alacant i Hongria sorgida a través de la  xarxa SEIMED. La validació clínica s’ha realitzat entre les dues universitats al costat del departament d’Oftalmologia (Oftalmar) de l’Hospital Vithas Medimar Internacional d’Alacant, institució que col·labora amb el Grup d’Òptica i Percepció Visual de la UA.

    Aquest és un article publicat a Agència SINC

  • Sistema sanitari i corrupció

    Les polítiques sanitàries s’han d’estructurar en, almenys, dos nivells clarament diferenciats: centralitzat i territorial. En el primer s’elaboren els conceptes, les estratègies globals i es dissenya el marc normatiu i financer general que farà possible el seu desenvolupament en el conjunt del sistema, mentre que en el segon s’adapten aquestes iniciatives al context local i s’operativitzen.

    Les interrelacions entre els dos nivells han d’estar fonamentades en principis bàsics com l’ètica i transparència dels comportaments. Les conductes corruptes i opaques dels diferents actors del sistema, amb referència especial als elements de direcció i gestió, fan inviable el desenvolupament estratègic i operatiu d’una política sanitària efectiva i eficient. Entre nosaltres, molts diuen que es tracta de casos aïllats però obliden que el més probable és que sigui exactament el contrari i que, com opinió pública, estiguem veiem solament la punta de l’iceberg de les conductes corruptes.

    Les conductes inadequades i corruptes són de tipus diferent en els dos nivells del sistema sanitari: en el “centralitzat” predominen les actuacions permissives o passives. Una mena de “lessez faire, lessez passer” que implica assumir l’existència d’un cert grau de corrupció estructural i institucional que es tradueix en conductes que es poden incloure en els conceptes de prevaricació (dictar una resolució arbitrària sabent que és injusta) i/o malversació (sostraure béns públics, o permetre que un altre ho faci). Aquests comportaments corruptes deixen aflorar la idea, molt estesa en la nostra cultura, que no es pot prestar el mateix nivell d’atenció a la gestió dels béns públics que als privats o propis.

    Si analitzem els casos de corrupció que apareixen cada dia en els mitjans de comunicació podem veure que, amb excepcions, els alts càrrecs polítics (que es mouen en el nivell centralitzat) cauen en conductes de prevaricació i malversació per omissió i/o connivència amb altres que es mouen habitualment en els nivells immediatament inferiors. Amb certa freqüència els polítics corruptes (sanitaris o d’altres sectors) pertanyen a classes socials altes o fins i tot a la noblesa, àmbits en els quals l’estima per l’erari públic és habitualment bastant baixa.

    Les conductes corruptes en el nivell “territorial” se situen majoritàriament en l’àmbit de l’apropiació indeguda (comesa per qui fa seva una cosa que ha rebut amb l’obligació de tornar-la) i/o el robatori (apropiar-se d’una cosa d’altre amb ànim de lucre, amb violència o utilitzant la força). En aquests casos els comportaments inadequats més freqüents no són per omissió, ja que impliquen accions d’apropiació i/o robatori que generen habitualment un benefici monetari i patrimonial immediat del corrupte. No cal aprofundir en les explicacions, ja que en el cas del nostre sistema sanitari molts dels casos que han sortit al domini públic pertanyen a aquest grup de conductes corruptes.

    No és fàcil pensar en solucions a curt termini d’aquest problema en un context com el nostre en què la corrupció ha arribat a impregnar la “cultura de funcionament” del sistema sanitari, i de molts altres àmbits de la vida política i econòmica. Se sap que canviar els marcs culturals requereix temps i, cal no oblidar-lo, una decisió ferma i continuada de correcció de les desviacions detectades així com el disseny d’estratègies preventives de les quals puguin produir-se en el futur. Fins ara, l’actitud de la majoria dels polítics ha estat una mica decebedora: giren el cap o fins i tot neguen els fets fins que l’evidència es fa insuportable. Encara no he vist ningú que faci autocrítica i que traslladi a l’opinió pública sanitària iniciatives en aquest àmbit.

  • Cercles i cicles que cal tancar

    Per molt de bombo i platerets que se li vulgui donar, la recent constitució del Cercle de Salut no és més que el quart dels recents intents dels “grups d’interès” del model sanitari català d’invisibilitzar els moviments socials han posat seriosament en qüestió aquest model, de frenar les fonamentades crítiques que se li fan i d’impedir un procés constituent participatiu que hauria de canviar-lo.

    El primer va ser el frustrat Pacte Nacional de la Salut de Catalunya. Constituït a finals de maig del 2013, va ser abandonat progressivament per la major part dels seus participants inicials. Quines variacions conceptuals introduiran els treballs que promet el Cercle de Salut al Document de Bases d’aquell pacte? Canviaran el llenguatge per continuar intentant amagar les relacions de poder que sustenten el model? Cal tenir en compte que “el Pacte” neix en un moment en què les patronals de la sanitat concertada, el CSC i la UCH, que sempre s’han alternat o complementat dirigint “de facto” la nostra sanitat, exercint de governs a l’ombra, estaven més que qüestionades, especialment la primera, pels múltiples casos de corrupció descoberts, fins al punt de plantejar-se, en aquelles dates, la seva fusió, o, tant li fa, l’absorció del CSC per la Unió. Llàstima que la iniciativa no quallés, perquè hauria pogut ser l’inici d’una mort digna, de la desaparició d’unes patronals que no tenen cap sentit quan el veritable patró és el CatSalut.

    Després va haver-hi un intent d’apropiació de l’ANC. Coincidint amb la finiquitació de l’esmentat Pacte, el maig del 2014, la Sectorial de Salut de l’ANC va editar un deplorable document que vaig contestar en representació del meu sindicat. Hom havia anat per llana i va sortir esquilat, perquè de la meva i d’altres respostes va sortir el manifest “Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el sistema sanitari de Catalunya”, base de la creació de la Marea Blanca de Catalunya, en gran part compartit fins i tot per plataformes no incloses en la Marea. Una interpretació massa transversal de la traïció de De Alfonso va donar lloc a nous problemes entre els moviments socials de defensa de la sanitat pública i l’ANC que, malgrat tot, s’havien saldat en un pacte implícit per debatre obertament sobre el model. Ara, l’adscripció individual del Coordinador de Salut de l’ANC, Pere Joan Cardona, al Cercle de Salut trenca la neutralitat que seria de desitjar per part d’una ANC que pretén ser transversal, ja que no hauria de tenir les seves persones més rellevants prenent partit de manera tan clara.

    El tercer intent, més patètic encara, es va produir al voltant del debat parlamentari sobre la sanitat de juny del 2015. Una trentena de gerents d’hospitals es van oferir als parlamentaris per presentar-los les bondats del model i condicionar el debat tant com poguessin. Com algú pot pensar que ara és possible recuperar el consens dels anys 90 al voltant d’un model que ens ha portat on som? Dissortadament, fins i tot el mateix conseller encara diu que ho creu, malgrat que ja en aquell debat es va visualitzar l’absència de consens. La posició de la CUP va quedar meridianament clara, mentre la ICV anterior als Comuns mostrava una oposició una mica tèbia. Cal esperar que el debat dels pressupostos no enterboleixi la unitat d’acció en contra de l’actual model sanitari. Tinc els meus dubtes al respecte, atesa la insultant obsessió de Joan Coscubiela cap a les persones que intentem l’únic canvi possible. La seva opinió en relació a la posició de la CUP sobre els pressupostos és tota una mostra de cinisme, quan les forces polítiques i sindicals que ell ha representat han pactat condicions molt més lesives per a qui pretén defensar. Davant la impossibilitat d’estendre’m en aquest punt, recomano la lectura d’un recent article de Pau Llonch, d’un nivell força més elevat.

    El fet palpable és que el model sanitari català segueix amplament qüestionat. Podem dir que estem davant d’un final de cicle i que no serà el Cercle de Salut qui faci variar l’opinió d’una població cada cop més conscienciada de la necessitat de canviar-lo. Declaracions com les que ha fet un dels seus membres més rellevants, Guillem López Casasnovas, en relació al paper del Banc d’Espanya en la sortida a borsa de Bankia són un reflex del que pretén ser el Cercle de Salut: una justificació dels poders fàctics mitjançant la mitificació de conceptes tan eteris com les raons d’estat i una desmitificació d’allò que és plenament públic continuant amb la campanya de desprestigi d’allò que ell sempre ha utilitzat com el seu símbol, “el funcionariat”, entenent com a tal el conjunt de treballadors i treballadores públiques que ell voldria que continuessin subjectes al plaer d’un empresari qualsevol.

    Entre el 13 i el 17 de març farem les 5 primeres presentacions del llibre “La sanidad en venta” on jo escric el capítol dedicat a Catalunya, maliciosament titulat “Catalunya en procés de desprivatització”. El cartell, ho avanço, és una incitació a aprofundir en el debat sobre el model en què espero que ens trobem de nou totes aquelles persones i entitats que ja hem dit que el volem canviar, per anar concretant les fases d’un procés que ha de ser obert, fins i tot a qui pensi que ha de continuar.

  • Atenció centrada en el pacient

    El primer acte públic del Cercle de Salut es va celebrar amb una sorollosa protesta de la Marea Blanca. Els crits dels manifestants de fora de la sala d’actes de l’Hospital de Sant Joan de Déu tapaven les paraules del president d’aquest nou fòrum de debat. L’escoltaven ex-consellers, alts directius de les patronals del sector concertat, alts càrrecs del CatSalut, gerents d’hospitals comarcals i notables advocats, economistes i diferents personalitats del sector. El seu president definia el Cercle com un: “think tank transversal, no ideològic, que vol impulsar estudis, generar debats i intercanviar coneixement en el sector salut”. Simultàniament al carrer, Elva Tenorio de la Marea Blanca declarava a 8TV: “Són metges de corbatí que creuen que poden parlar en nom de les persones, és el més antidemocràtic que hi ha!”.

    Dins la sala, en Josep Figueres, un català universal que dirigeix l’Observatori Europeu de Serveis de Salut i Polítiques de la OMS va fer una conferència repassant les innovacions sanitàries que han implantat els països del nostre entorn per afrontar la crisi. Entre altres mesures efectives va elogiar les reformes orientades a promoure l’anomenat “patient centered care” (atenció centrada en el pacient). Són les polítiques encaminades a situar el pacient en el centre del sistema. Les accions donen veu a un pacient informat i faciliten que aquest esculli la forma que considera més adequada per fer front als seus problemes de salut. Curiosament el missatge del conferenciant coincidia amb el dels que es manifestaven fora de la sala.

    Van acabar l’acte preguntant als assistents quins temes d’estudi consideraven prioritaris. Les propostes que sorgien em recordaven la famosa frase de Paco Umbral “Yo he venido a hablar de mi libro”. Sords als manifestants i al discurs del conferenciant, els membres del think tank seguien parlant dels petits problemes que interessen les organitzacions que representen.

    No els preocupava que la capacitat d’elecció dels pacients catalans es limita al metge de capçalera i al centre d’atenció primària. Els deu semblar normal que l’AQUAS publiqui la variabilitat en la mortalitat quirúrgica dels hospitals però que el CatSalut no permeti als pacients escollir el centre on han de ser intervinguts. Tampoc vaig veure gens d’interès a qüestionar la situació de monopoli territorial dels hospitals comarcals.

    No sé si aquest “think tank” que accepta uns pacients captius de l’hospital comarcal treballarà per millorar la salut de la ciutadania o es limitarà a lliurar propostes que donin més paper a les empreses sanitàries concertades. Esperem que el Cercle entengui que per a evitar ser vist com un lobby i aconseguir els objectius que es proposa ha d’obrir la porta als protagonistes del sistema sanitari. Desitjo que reaccioni positivament i que incorpori als que faltaven aquell dia: el sector sanitari públic, especialment d’atenció primària, els representants dels diferents col·lectius professionals inclosos els sindicats i sobretot les associacions de pacients. Només així podrà fer un debat veritablement plural que aporti propostes en benefici del conjunt de la societat. Siguem optimistes!